Arxiu del diumenge, 4/11/2012

Diari d’un català a punt de ser lliure. Diumenge plujós i mig deprimit

diumenge, 4/11/2012

Avui som diumenge 4 de Novembre del 2012,  1 mes i 26 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat gris i plovent, com ja acostuma ser habitual. Però no fa fred. AL matí a dos quarts de deu he hagut de portar al Jan a la Kinder-Kircher Früstück o esmorzar que feien el grup de nois de l’església que varen anar de colònies la setmana passada. Al lloc a on la dona m’ha dit que era , no hi havia ningú. Al final he entrat a l’església i he preguntat al capellà, bé suposo que ho era, perquè anava vestit amb americana i corbata, però estava allà encenent veles, a on els podia trobar. M’ha indicat que pugés les escales del campanar i que en el primer pis, allà els trobaria. Allà me’ls he trobat tots asseguts esmorzant.

Després com que la dona era corrent fins a les 12 de migdia, he estat a casa amb la Nina, llegint els diaris  mentre ella mirava la TV. A dos quarts de dotze quan la dona ha arribat he decidit fer la meva caminada, però aquest cop ho he fet sòl ja que plovia. Al final ha sortit una mica el Sol encara que mig emboirat. Per provar-me he decidit córrer un parell de quilometres, sense aixecar molt el genoll que tinc sense una part de la ròtula i tampoc per l’ull. Encara tinc una bombolla de gas que amb les sotragades es mou molt i no em deixa veure clar. El genoll no m’ha fet molt de mal, però sé que és impossible que pugi un dia acompanyar la meva dona.

A la tarda hem anat amb els nostres fills, amb uns veïns equatorians i també amb una parella que la dona és de Barcelona i l’home és company meu de feina, a jugar a bitlles. Ens ho hem passat prou divertit.

Avui no parlaré de política. Som diumenge i cal descansar una mica. Però a més estic una mica deprimit. No pas per la lluita independentista, sinó perquè sento com poc a poc la relació sentimental que hi ha amb la meva dona, s’està apagant.

Diumenge 4 de Novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Que la por a tornar a fracassar ens faci perdre

diumenge, 4/11/2012

Avui som dissabte 3 de Novembre del 2012,  1 mes i 25 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat gris i plovent. Però no fa fred. Jan ahir va arribar molt cansat de les colònies de l’església protestant, millor dit , ha arribat esgotat. Quan està així acostuma acabar amb un atac de ràbia per qualsevol cosa. Ahir era perquè volia veure una pel·lícula de Star Wars i com ja érem a dos quarts de deu de la nit, em vaig negar a què ho fes. No va manera de fer-lo calmar, al final després de quasi una hora d’intents primer de la mare i després meu, amb amenaces incloses de no deixar-lo veure més l’ordinador i la televisió, vaig decidir per primer cop de dutxar-lo amb aigua tèbia. Oli amb un llum. Va calmar-se i en deu minuts ja estava dormin.

Però avui al matí, m’he trobat la canalla que estaven de nou connectats a l’ordinador. La dona ha marxat a les 8 a córrer i els hi ha obert l’ordinador (està amb password protegit). Els he dit que després d’esmorzar ho apagaria per fer deures de l’escola. Així ha estat, fins al migdia he estat amb la canalla fent repàs de l’escola. Només puc ajudar amb les matemàtiques. No puc ajudar-lo amb seguretat amb el Deutsch. Això només ho pot fer la mare. Aquesta inseguretat que tens amb l’idioma com també amb tot el funcionament de la societat del país d’acollida és insuportable. Això de no poder ser útil amb el teu fill és molt dur, molt. Són moments que realment enyores no ser casa.

Però això ja en parlaré un altre dia. Ara com sempre faré la reflexió sobre el que ha donat el dia. Les declaracions de Duran i Lleida d’ahir posant en qüestió la viabilitat d’aconseguir l’estat propi i de la impossibilitat de romandre a la UE si ens independitzem, han fet molt de mal entre els independentistes indecisos en votar CiU per primer cop. He vist també l’enquesta de l’Ara que només una majoria no molt ample de ciutadans creuen que el President Mas arribarà al fins el final per aconseguir un Estat propi. Una part significativa desconfia que no acabi pactant abans amb (S)pain.

Tot això farà que Artur Mas hagi de refermar-se amb la seva intenció per no deixar cap ombra. Acabo de veure l’entrevista a l’Ara amb la Mònica Terribas a on nega que vulgui pactar amb (S)pain per aconseguir que Catalunya esdevingui un estat federal i confirma que el que vol aconseguir és que Catalunya sigui un Estat com Dinamarca o Holanda dins de la UE i que a més vol fer el referèndum el 2014.

El pes de la història de tants fracassos, renuncies i traïdories dins de la política catalana, fa que molts catalans tinguin dubtes raonables que no tornarà a succeir el mateix. Però jo sóc optimista vers la situació actual. Molt optimista tant amb Artur Mas com també amb l’Oriol Junqueras. Crec amb ells. Per sort els  Durans, Roca i Junyents, Carods, Puigcercós…en aquests moments no estan al capdavant de les forces parlamentaries que encapçalaran el moviment independentista en la propera legislatura.

Tal com anuncien les enquestes, si el #25N CiU obté majoria absoluta o és molt prop d’aconseguir-la i ERC queda com a segona força al Parlament o com a molt empata a escons amb el PP o PSC, llavors estic segur que el 2014 Catalunya serà independent. Si no és així, llavors la cosa es complicarà molt. Si Artur Mas obté els mateixos escons o menys que ara, serà atacat tant per fora com per dins del partit. Estic segur que Duran jugarà les seves cartes per mirar d’obligar al Mas a dimitir i llavors imposar un de CDC afí a les tesis de Duran i de l’oligarquia catalana que hi està al darrera. Per mi això és determinant. Només no ho seria si ERC obtingués més de 25 escons i fos la segona força sense dubtes al Parlament. Aleshores Oriol Junqueras amb un acte de generositat patriòtica sense precedents,  donés suport total a l’Artur Mas, afeblit per no haver aconseguit la majoria absoluta,  a continuar el camí cap a la independència

 Només depèn del vot dels catalans frenar el procés cap a la independència que gràcies al #11s2012 havia agafat una embranzida tant forta que semblava impossible de frenar-lo. No siguem porucs i confiem amb els nostres líders polítics. A veure si amb tanta por, acabem no anant a votar i llavors si que haurem fracassat. Per primer cop,  no haurà estat pas culpa dels polítics catalans sinó que haurem estat nosaltres, els catalans.

Endavant les atxes!!

Dissabte 3 de Novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya