Diari d’un català a punt de ser lliure. Dos mesos desprès de la manifestació.

Avui som diumenge 11 de Novembre de 2012,  avui fa dos mesos del #11s2012. El dia s’ha llevat plovent ,però no fa molt fred com ahir estem a 8 graus. Després d’esmorzar he fet la meva caminada sota una fina pluja. He escoltat Catalunya Radio un debat sobre la vaga del proper dia 14 entre el secretari de CCOO  Gallego, Vicent Sanchís i Manuel Milian Mestre. Un debat interessant, però estèril. Que les circumstàncies són més que dolentes, sobretot a (S)pain, però de moment no a Alemanya ni la majoria dels països de la UE, és més clar que l’aigua. Però que el govern català pugi fer quelcom és tant impossible com aconseguir una (S)pain federal. L’únic que podria fer quelcom seria el govern del Rajoy, però les mesures de xoc que hauria de fer i la reforma estructural del funcionament de (S)pain és de tal envergadura que el qui ho intentés l’oligarquia espanyola seria la primera que se’l menjaria viu.

Però Catalunya si que podria fer quelcom si fos independent. La crisi no marxaria per si sola encara que no tinguéssim l’espoli fiscal. Però la creació d’un nou estat hauria de ser aprofitat per canviar radicalment el model d’administració i el model laboral entre altres coses. El model espanyol administratiu com el laboral és nefast i és una de les raons que l’atur sempre estigui molt alt inclòs quan  es creix.

Al migdia hem anat a celebrar una festa d’aniversari del Jan. De fet avui no era pas l’aniversari, va ser el 19 de setembre, però com que no havia pogut invitar els amics perquè varem estar vacances fins uns dies abans i a sobre va estar malalt durant aquelles dues setmanes, al final ho hem fet avui.

Hem anat a jugar bitlles o Bowling. Érem 9 nois i una noia, més la Nina. Hem llogat 2 carrils per dues hores que incloïa pastell, dues rondes de begudes gratis (a partir d’aquí ja no ho era) i al final un dinar.  Al final ha costat 192€, incloent dues rondes més de begudes, el meu dinar i el de la dona. Tota la canalla ha sortit ben contenta.

Després de veure el partit del Barça per un web que tenen el permís per emetre els partits de la Lliga espanyola, només a Alemanya i Àustria  (www.laola1.tv) i d’haver portat a dormir la canalla, ara estic acabant d’escriure el meu diari.

La reflexió política en els diumenges no l’acostumo a fer, però tenint en compte que avui just fa 2 mesos de la manifestació del #11s2012, crec que és mereix quatre paraules:

Va haver un abans i un després del #11s2012. Abans totes les accions que es van fer els activistes catalans, els greuges que els espanyols han fet, la crisi econòmica…etc, serviren per carregar de raons la societat catalana fins que aquell dimarts pels carrers de Barcelona Catalunya va dir: ja n’hi ha prou, volem marxar de (S)pain i ser un Estat d’Europa com els altres.

A partir d’aquell dia, tot un seguit d’esdeveniments ha fet que aquests dos mesos s’hagin fet molt llargs perquè cada dia s’aconseguia noves fites que mai s’havien aconseguit en els darrers 300 anys.

Mai estàvem tant a prop d’aconseguir-ho com ara. Tenim la majoria dels ciutadans disposats a votar a favor. Tenim una Europa que mai admetrà cap violència dins del seu territori. Tenim una (S)pain  tant arruïnada que ni tant sols pot convèncer els seus de què viure en el seu Regne és el millor que marxar.

El 25N si tot va com indiquen les enquestes tindrem 2/3 parts d’un Parlament disposat a fer el que sigui per fer un referèndum d’autodeterminació. Però sobretot tenim la sort,  que per fi només dependrà de nosaltres. Només dependrà dels catalans fer caure el mur i fer de l’impossible possible.

Endavant les atxes!!

Diumenge 11 de Novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

2 comentaris

  • Quim_ Malgratenc

    13/11/2012 12:00

    Gràcies pel teu optimisme. Però em fa por que en siguem menys del que sembla.

  • Manel Bargalló

    13/11/2012 13:52

    Quim, les enquestes diuen que en els pitjor dels casos ara encara guanyaríem. Però has de pensar que a mesura que ens acostem els atacs i les coaccions dels espanyols serà tant gran que farà que molts que era són indecisos acabin votant a favor. Qui vol tornar amb qui t’amenaça, et coacciona i et menysprea? qui pot voler anar amb qui diu bajanades com la de canviar els cognoms?…
    Jo crec que els espanyols no tenen la cintura política per tractar-nos amb prou referència per fer sentir als ciutadans catalans, siguin d’origen espanyol, sud-america o català, que podem ser espanyols amb les mateixes oportunitats que la resta. Però a més, Barcelona si continua a (S)pain continuarà empobrint-se a favor de Madrid i això molts dels qui hi viuen, no ho acceptaran, com tampoc Madrid deixerà de demanar més a favor de Barcelona.
    No hi ha marxa enrere. Per això sóc també optimista.
    gràcies per llegir-me

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús