Arxiu del mes: novembre 2013

Segons el CEO el front unionista es consolida a la baixa i puja el front independentista

divendres, 22/11/2013

Segons el baròmetre del tercer trimestre (estudi, en PDF) de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en unes eleccions plebiscitàries el 57% (77 escons) al 59% (82 escons) serien per partits favorables a la independència de Catalunya (ERC+CiU+CUP), per un 32% (42 escons) a 33% (47 escons) del partits unionistes (PSC+C’s+PP) i 9-10% votaria al partit que jo anomeno “No sap” (ICV-EUiA).

Si comptem els que estan a favor de fer el referèndum, és a dir, a favor del dret d’autodeterminació, tenim entre 67-68% (89-96 escons) a favor per 32-33% (42-47 escons) en contra.

En un referèndum per independència augmenten els que diuen que s’abstindrien (15,7%) i baixa un punt els que votarien a favor (54,7%) com també  els que votarien en contra (22,1%). Si extrapolem a un referèndum a on només es comptem els vots emesos surt un 67-71% pel SI i  29-33% pel NO, segons si comptem els que diuen “No saben” (4,9%) es decideixen al final a votar tots pel NO (cosa molt improbable).

Com es pot veure hi ha força coincidència entre els que votarien NO en un referèndum (29-33%) i la representació parlamentaria dels partits unionistes (32-33%).  En canvi no entre els que votarien SI a la independència (67-71%) i la representació parlamentaria (57-59%). En canvi si comptem els que estan a favor de l’autodeterminació, si que tenim una coincidència quasi exacte: 67-68% d’escons i 67-71% de vots a favor en el referèndum.

A aquest fet pot indicar que els partidaris de continuar a (S)pain estan en contra que els catalans pugin exercir el seu dret d’autodeterminació en un referèndum mentre que els partidaris que estan a favor del referèndum majoritàriament per no dir quasi tots, votarien a favor de la independència. Això hauria de fer pensar als dirigents d’Unió i sobretot als d’ICV-EuiA. No és pot estar apostant a favor del referèndum i dir que no es vol la independència de Catalunya.  Els votants dels seus partits no ho acabaran d’entendre. En aquest sentit, trobo molt coherent l’aposta del Pere Navarro amb PSC d’abandonar definitivament l’aposta pel dret a decidir (eufemisme per no dir dret d’autodeterminació) i alinear-se amb els partits unionistes. Ara, els seus potencials votants ja saben a què votaran si voten el PSC.

ICV-EuiA es manté més o menys amb els mateixos escons, cosa que per mi és un fracàs. No s’entén que en una situació de crisis, amb molta gent indignada pel sistema capitalista, un partit d’esquerra com ICV-EuiA segueixi més o menys igual. No és pot fer veure que tot segueix com abans i continuar fent la “viu i viu”. La societat catalana ha canviat i qui no ho vegi, acabarà sent un partit petit i residual.

Pels líders d’Unió (i de retruc la coalició CiU), com també pels d’ICV-EuiA, si arriba el cas que s’hagin de fer unes eleccions plebiscitàries perquè no s’ha pogut fer el referèndum, els seus votant potser no els votaran  si no diuen clarament en el seu programa que si guanyen proclamaran la independència al Parlament (DUI). En aquestes alçades de la història, s’haurà demostrat amb escreix que els catalans només podrem exercir el dret de l’autodeterminació si votem als partits que estiguin disposats a fer la DUI.

En aquest sentit, entenc que tant els dirigents d’Unió (Duran, Ortega) com els d’ICV-Euia (Herrera, Camats) busquen formules per dilatar el referèndum i que no tinguin pressa en fixar la data o vulguin marejar la perdiu amb la pregunta. Com més endavant anem, menys marge de maniobra tindran per no definir-se i ser coherents amb el dret d’autodeterminació que sempre han defensat. Jo auguro que aviat veurem com ICV-EuiA aposten per la independència. L’alternativa serà acabar com el PSC, dividits i alineant-se amb C’s i el PP. En canvi a UDC no ho tinc tant clar, crec que potser Duran plegarà abans de fer el ridícul i també perquè molts dels seus quadres del partit, li retiraran el suport quan vegin perillar le seves carreres polítiques, sobretot perquè estic convençut que el President Mas com la majoria de CDC, seguiran inflexibles amb el full de ruta traçat per aconseguir la independència. Si no ho fessin, llavors patirien encara més el rebuig total de la majoria del seu electorat, que igual que la societat catalana és clarament independentista. Però a més, se sentirien que han estat traïts i això no es perdona mai.

Endavant les atxes!!

 

Un premi compartit amb tots els companys que farem fer i fem possible que la utopia sigui realitat

dijous, 21/11/2013

Aquest cap de setmana passat, he rebut un Premi una mica especial.  Tal com diu el web de la IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, els premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols són un reconeixement a deu persones d’Europa, Amèrica i la resta del món que s’hagin significat pel seu treball de projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. Però jo no em considero al·ludit.

No em considero al·ludit, perquè no m’he dedicat a la projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. El que si que he fet és ajudar a la internacionalització de la lluita per aconseguir la independència de Catalunya. Però a més, ha estat una tasca compartida. Hi ha hagut molts companys catalans, tant de l’estranger com de dins del Principat  que han ajudat a fer possible fites històriques com la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació a Brussel·les i com enguany fer possible les 126 vies catalanes (Catalan way) per diferents ciutats de tot el món.

Crec que el jurat del Premi, m’ha atorgat el premi en reconeixement que la millor manera de projectar i difondre la cultura o llengua catalana és lluitar per aconseguir el més aviat possible un Estat català. En aquest sentit, em sento honorat en rebre aquest premi i em dóna força per fer l’esprint final. Sóc dels convençuts que estem a punt d’aconseguir-ho. Només és qüestió de mesos, com a molt un parell d’anys.

Veien i escoltant el vídeo oficial de 10.000 catalans a Brussel·les, a on surten molts amics i companys de lluita, alguns que per desgràcia ja no hi són,  estic molt agraït per haver pogut participar-hi i  ajudar a fer-ho possible. Aquest premi el vull compartir amb ells.

En aquest enllaç podeu trobar el discurs que vaig improvisar.

https://www.facebook.com/photo.php?v=10202612242812116&set=vb.1378562068&type=2&theater

 

Endavant les atxes!

 

Deixar de ser nacionalista per esdevenir simplement independentista

dimecres, 13/11/2013

El nacionalisme espanyol no entén com és que hagi independentistes amb el cognom Martínez, Fernández o Rodríguez. Deu ser que el nacionalisme espanyol té un fort component ètnic. Un exemple ho tenim en la reacció que hi ha hagut contra al David Fernàndez de la CUP arran de la seva intervenció en la comissió del Parlament , a on els nacionalistes espanyols es lamentaven que els fills dels emigrants espanyols amb el cognom acabats en “ez”, ara són independentistes. Però el nacionalisme espanyol no és cap excepció. De fet, és un nacionalisme normal o clàssic. El que és excepcional és el nacionalisme català.

El nacionalisme per definició és excloent i en alguns casos amb un fort component ètnic. En l’extrem pot arribar a ser fins i tot racista, com passa en una part del nacionalisme flamenc o el que hi ha a la Padània.

Si els catalans haguéssim assumit aquest tipus de nacionalisme ètnic o racista, sincerament crec que ara no estaríem a on estem: A punt d’aconseguir la independència. El nacionalisme català va estar també temptat a ser un nacionalisme clàssic, però potser degut a les grans migracions, primer de murcians i després d’andalusos i extremenys , junt amb el fet de no disposar de cap poder per fer valdre la identitat catalana a la identitat espanyola dels nous immigrants, va fer que haguéssim d’optar per un nacionalisme obert i integrador. Calia fer-lo atractiu als nouvinguts i en aquest sentit, sempre  hagut una sensibilitat especial en la societat catalana a favor d’acceptar com a català a qualsevol que fes l’esforç de parlar el català, independentment del seu origen. Si parlaves català més fàcilment t’integraves a la societat catalana i més possibilitats tenies de prosperar. Però no ha estat un camí de roses. Jo mateix, quan vaig per Barcelona, més d’un cop m’he sentit com l’últim mohicà.  És a dir, com estranger a la meva capital.

Malgrat tot, una part important de ciutadans catalans immigrats o descendents d’aquests, han abraçat la identitat catalana o almenys la comparteixen amb la identitat castellana d’origen. Però sigui com sigui, tenen una identitat diferent a l’espanyola, que és monolítica castellana. Malgrat no s’ha aconseguit arribar pas a tota la població de Catalunya, sense dubte que el % de ciutadans de Catalunya que se senten amb una identitat nacional diferent que l’espanyola va molt més enllà dels qui tenen els orígens ètnicament catalans.  Això ha estat clau per garantir un dels tres pilars bàsics per aconseguir la independència: Sentir-se d’una identitat diferent a la resta.

Però només aquest pilar, molts cops  no és suficient per aconseguir la independència.  Hi ha altres dos pilars que són molt importants per aconseguir la independència: el greuge econòmic i el greuge de no sentir-se  reconegut amb els mateixos drets que la resta. Segons un estudi sobre els darrers processos d’independència,  el Professor Jaume López de la Universitat Pompeu Fabra afirma que el que motiva més per aconseguir la independència és el greuge de no sentir-se reconegut amb els mateixos drets que la resta. Fins i tot per sobre el greuge econòmic. Està clar que tots aquests tres pilars estan estretament lligats.  Sense sentir-nos d’una identitat diferent a l’espanyola difícilment podem sentir-nos amb menys drets.

Però les darreres enquestes diuen que el suport a la independència està per sobre dels qui és senten només catalans o més catalans que espanyols.  Hi ha una part cada vegada més gran, de ciutadans catalans que no tenen la identitat catalana que també votarien a favor de la independència. Hi ha varis exemples com  “Independentistas en Castellano” o “Súmate”. Per què? Doncs principalment per aquest darrer greuge: No sentir-se amb els mateixos drets que la resta dels espanyols o dit d’altre manera, només pel fet de ser ciutadà catala, sigui quin sigui el teu origen, estas discriminat i a més, no et lliure per decidir el millor per tu. Estàs a la voluntat del que decideixi la resta dels espanyols.

Darrerament, l’Estat espanyol intenta aturar el moviment independentista, però ho fa amb la mentalitat del nacionalisme clàssic. Utilitzen barroerament l’origen dels catalans o més sibil·linament la llengua per crear divisió.

El tema de l’origen dels catalans, no és problema, perquè com he dit abans el nacionalisme català és no clàssic i no té cap component ètnic.  Però en canvi si que pot ser un risc, el tema de la llengua. Per això els que som nacionalistes catalans hem de fer un pas més per aconseguir la nostra llibertat. Ara hem de deixar de ser nacionalistes que volem que se’ns parli en català, per ser simplement independentistes. Això no vol dir renunciar a la nostra llengua. Només vol dir, que hem de cercar entre tots els ciutadans de Catalunya, el que ens uneix i aparcar el que podria separar-nos. El que ens uneix més, és el greuge de sentir-nos menyspreats i amb menys drets que la resta d’espanyols. El fet de què no ens deixin votar, és encara més determinant per aconseguir independentistes que fins i tot l’espoli fiscal.

No és pas fàcil canviar el sentiment de sentir-se l’últim Mohicà o de pensar que si no parla català és un espanyol i per tant serà un adversari contra la independència de Catalunya. A mi em passa encara que quan escolto a un ciutadà català que no parla català o encara que ho parla, prefereix parlar l’espanyol, d’entrada no el veig com un company de viatge cap a la llibertat. He de fer un esforç per acceptar que en aquests moments, ja no es tracta de resistir sinó de guanyar. I per guanyar necessitem a tothom i no sobra ningú.

Una vegada aconseguim tenir un Estat Català, llavors ja ens discutirem entre nosaltres, és a dir, els catalans siguin quina sigui la identitat que tinguem, quina ha de ser la identitat que hem de desenvolupar al nostre nou Estat. Sense interferències dels espanyols  i en plena llibertat. Estic segur que la llengua catalana i la cultura catalana, tindran un paper primordial, com no podria ser. En canvi, per contra, estic segur que si continuem a l’Estat espanyol, el català i la seva cultura tindrà un paper residual.

Endavant les atxes!

La utopia dels Països Catalans cada dia més a prop

dimecres, 6/11/2013

Els qui em coneixen, saben que davant dels projectes acostumo a ser molt previsor i sempre miro de trobar riscos per tal d’assegurar l’èxit del projecte. Molts cops semblo que posi aigua al vi o fins i tot, que sóc pessimista de mena. Però és la meva manera d’afrontar els projectes. Si penso el pitjor i no succeeix, millor, però si en canvi succeeix el pitjor, llavors tinc un pla per solucionar-lo o mirar de sortir-ne el millor parat possible. Fet aquesta precisió, m’agradaria parlar del tema dels Països Catalans.

Sempre he defensat la independència dels Països Catalans. Però reconec que poc a poc, em vaig fer a la idea que era una utopia. Per això quan primer des de Reagrupament i posteriorment des de l’ANC és va dir que primer calia concentrar-nos en aconseguir la independència del Principat de Catalunya, hi vaig estar d’acord. Per variades raons. La primera era que veia tant urgent aconseguir la independència que s’havia de reduir l’envergadura del projecte i limitat les variables de risc que ho feien impossible. La segona era la poca o quasi nul·la predisposició dels valencians i illencs a plantejar que volien anar junts amb els catalans del Principat. De fet, molts cops, aquest segon argument és el que em feia pensar que la independència dels Països Catalans era simplement una utopia. Una utopia que calia lluitar-hi, però sense perdre de vista que no havia de posar més dificultats el que fa uns decennis també ho era: la independència del Principat de Catalunya.

Darrerament els esdeveniments corren molt de presa. La independència del Principat de Catalunya està a punt de caure. Gràcies a la tensió que el moviment independentista català està generant, hi ha un nerviosisme creixent als nacionalistes espanyols i els seus sicaris al País Valencià i a les Illes. Aquests estan començant a atacar qualsevol cosa que creuen que pugi ajudar a sembrar la llavor que faci que els seus ciutadans acabin “contagiats” del catalanisme i al final vulguin anar amb els catalans del Principat per aconseguir la independència d’Espanya.

Els nacionalistes espanyols, estan cometent un error d’apreciació molt típic dels nacionalismes imperialistes: és un nacionalisme excloent i té una base quasi racista o ètnica. Per això són tant primmirats amb el tema de la llengua, dels símbols i rebutgen qualsevol altre signe identitari que no sigui el seu. Pensen que obligant als illencs i valencians a renunciar al seu passat comú amb els catalans del Principat tenen la batalla guanyada.

Però això si es fa ràpidament o precipitadament, i a més agreujat amb la crisi econòmica està provocant l’efecte contrari. El PP Balear, amb el seu intent barroer d’eliminar la immersió lingüística o impedir que es pugi utilitzar la senyera a les escoles o organismes públics, està provocant el despertar de la consciència dels ciutadans de les illes que la seva identitat està realment en perill. Si a més, poc a poc, veuen que són la comunitat més perjudicada pel dèficit fiscal o que mentre ells han de fer sacrificis retallant l’Estat de benestar i en canvi la resta dels espanyols no, llavors segur acabaran demanant el mateix que els ciutadans del Principat.

Al País Valencià, la consciència de ser un poble, penso que està molt més deteriorada. Però això no vol dir que no hi hagi un pòsit més o menys ample en el fons. Però el tema identitari, és important, però no determinat. De la mateixa manera que si ara la independència de Catalunya es veu possible és degut que una part important dels ciutadans catalans provinents de la immigració espanyola s’han convençut que és el millor per a ells i els seus descendents, al País Valencià pot acabar passant el mateix. Només cal, que els valencians del carrer, des del blavero que parlava castellà als seus fills, perquè li havien ensenyat a casa seva que parlar valencià era de pagès inculte, fins el que simplement l’importava un rave tot aquest tema  i s’apuntava a qui manava per poder tirar endavant la família, si  tots plegats arriben a la conclusió que si se separen d’Espanya poden tenir un futur millor, els valencians acabaran sent independentistes com ara pot ser un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona que encara no fa tres anys va sortir al carrer a celebrar que la “roja” havia guanyat el mundial de Futbol. El tancament de Canal 9 pot fer obrir els ulls a molts valencians, sobretot els que s’han quedat al carrer. Molt d’ells són potencials creadors d’opinió pública.

Està clar que hi ha una diferència de tempo. M’atreviria a dir que els Illencs estan com el Principat fa 5 o 6 anys, mentre que el País Valencià fa uns 10 o 15 anys. Però compte que si Catalunya esdevé un Estat independent i al cap d’un parell d’anys econòmicament va millor que Espanya, cosa molt probable, pot actuar com un catalitzador i que una majoria d’illencs i valencians acabin demanant formar-hi part.

Dit això, no descarto que si Espanya actua encara més barroerament amb els valencians i illencs, que la cosa es precipiti i al final, la independència de Catalunya es pot donar al mateix temps que la independència dels Països Catalans. La utopia potser deixar de ser-ho.

Endavant les atxes!