La utopia dels Països Catalans cada dia més a prop

Els qui em coneixen, saben que davant dels projectes acostumo a ser molt previsor i sempre miro de trobar riscos per tal d’assegurar l’èxit del projecte. Molts cops semblo que posi aigua al vi o fins i tot, que sóc pessimista de mena. Però és la meva manera d’afrontar els projectes. Si penso el pitjor i no succeeix, millor, però si en canvi succeeix el pitjor, llavors tinc un pla per solucionar-lo o mirar de sortir-ne el millor parat possible. Fet aquesta precisió, m’agradaria parlar del tema dels Països Catalans.

Sempre he defensat la independència dels Països Catalans. Però reconec que poc a poc, em vaig fer a la idea que era una utopia. Per això quan primer des de Reagrupament i posteriorment des de l’ANC és va dir que primer calia concentrar-nos en aconseguir la independència del Principat de Catalunya, hi vaig estar d’acord. Per variades raons. La primera era que veia tant urgent aconseguir la independència que s’havia de reduir l’envergadura del projecte i limitat les variables de risc que ho feien impossible. La segona era la poca o quasi nul·la predisposició dels valencians i illencs a plantejar que volien anar junts amb els catalans del Principat. De fet, molts cops, aquest segon argument és el que em feia pensar que la independència dels Països Catalans era simplement una utopia. Una utopia que calia lluitar-hi, però sense perdre de vista que no havia de posar més dificultats el que fa uns decennis també ho era: la independència del Principat de Catalunya.

Darrerament els esdeveniments corren molt de presa. La independència del Principat de Catalunya està a punt de caure. Gràcies a la tensió que el moviment independentista català està generant, hi ha un nerviosisme creixent als nacionalistes espanyols i els seus sicaris al País Valencià i a les Illes. Aquests estan començant a atacar qualsevol cosa que creuen que pugi ajudar a sembrar la llavor que faci que els seus ciutadans acabin “contagiats” del catalanisme i al final vulguin anar amb els catalans del Principat per aconseguir la independència d’Espanya.

Els nacionalistes espanyols, estan cometent un error d’apreciació molt típic dels nacionalismes imperialistes: és un nacionalisme excloent i té una base quasi racista o ètnica. Per això són tant primmirats amb el tema de la llengua, dels símbols i rebutgen qualsevol altre signe identitari que no sigui el seu. Pensen que obligant als illencs i valencians a renunciar al seu passat comú amb els catalans del Principat tenen la batalla guanyada.

Però això si es fa ràpidament o precipitadament, i a més agreujat amb la crisi econòmica està provocant l’efecte contrari. El PP Balear, amb el seu intent barroer d’eliminar la immersió lingüística o impedir que es pugi utilitzar la senyera a les escoles o organismes públics, està provocant el despertar de la consciència dels ciutadans de les illes que la seva identitat està realment en perill. Si a més, poc a poc, veuen que són la comunitat més perjudicada pel dèficit fiscal o que mentre ells han de fer sacrificis retallant l’Estat de benestar i en canvi la resta dels espanyols no, llavors segur acabaran demanant el mateix que els ciutadans del Principat.

Al País Valencià, la consciència de ser un poble, penso que està molt més deteriorada. Però això no vol dir que no hi hagi un pòsit més o menys ample en el fons. Però el tema identitari, és important, però no determinat. De la mateixa manera que si ara la independència de Catalunya es veu possible és degut que una part important dels ciutadans catalans provinents de la immigració espanyola s’han convençut que és el millor per a ells i els seus descendents, al País Valencià pot acabar passant el mateix. Només cal, que els valencians del carrer, des del blavero que parlava castellà als seus fills, perquè li havien ensenyat a casa seva que parlar valencià era de pagès inculte, fins el que simplement l’importava un rave tot aquest tema  i s’apuntava a qui manava per poder tirar endavant la família, si  tots plegats arriben a la conclusió que si se separen d’Espanya poden tenir un futur millor, els valencians acabaran sent independentistes com ara pot ser un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona que encara no fa tres anys va sortir al carrer a celebrar que la “roja” havia guanyat el mundial de Futbol. El tancament de Canal 9 pot fer obrir els ulls a molts valencians, sobretot els que s’han quedat al carrer. Molt d’ells són potencials creadors d’opinió pública.

Està clar que hi ha una diferència de tempo. M’atreviria a dir que els Illencs estan com el Principat fa 5 o 6 anys, mentre que el País Valencià fa uns 10 o 15 anys. Però compte que si Catalunya esdevé un Estat independent i al cap d’un parell d’anys econòmicament va millor que Espanya, cosa molt probable, pot actuar com un catalitzador i que una majoria d’illencs i valencians acabin demanant formar-hi part.

Dit això, no descarto que si Espanya actua encara més barroerament amb els valencians i illencs, que la cosa es precipiti i al final, la independència de Catalunya es pot donar al mateix temps que la independència dels Països Catalans. La utopia potser deixar de ser-ho.

Endavant les atxes!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús