Cas Pujol: La corrupció en l’entorn familiar, una experiència personal

En el darrer article que vaig escriure en aquest bloc, deia que no escriuria més perquè tenia poques coses més a dir respecta a la lluita per la independència. Deia que molts articulistes professionals que abans no ho feien, ara ho fan i molt millor que jo. Però amb la confessió del ex-president Pujol he decidit escriure aquestes quatre ratlles. Fa 1 any i 5 mesos, arran d’un clima creat davant dels casos d’espionatge al Restaurant La Carmarga, vaig escriure l’article “Avalar la corrupció”.

En aquest article escrivia que la corrupció és inherent a la condició humana i que sempre existirà. Escrivia que el que cal és crear les condicions per minimitzar-la i per això era imprescindible complir tres punts:

1)     Un sistema de justícia totalment independent, que funciona més o menys ràpid

2)     Un contrapès entre el sistema judicial, executiu i legislatiu de tal manera que els tres pilars bàsics d’una democràcia, es vigilen i es fiscalitzen.

3)     Una societat civil que ja sigui via mitjans de comunicació, o associacions de veïns o per organitzacions sense ànims de lucre, està constantment seguint de prop el que fan els seus representants electes i si detecta qualsevol anomalia, exigeix responsabilitats.

Però l’afer Pujol demostra que cal un altre punt. Amb aquest cas, es pot veure que tota persona que està al poder molts anys, independentment que sigui d’entrada honrat, al cap del temps la pròpia dinàmica del poder acaba creant el clima propens a la corrupció, sigui directament a ell o als seus familiars o cercle d’amics propers. Jo, en un altre dimensió i salvant les distàncies, he viscut personalment una situació similar al que hauran viscut els fills del expresident Pujol. El meu pare va ser director d’una de les fàbriques més importants de Malgrat de mar durant 30 anys. Aquesta fàbrica donava feina a uns 130 treballadors directament i uns 200 indirectament.

El primer any de què el pare fos director, recordo que per Nadal varen rebre desenes de paneres amb pernils i regals. La mare estava al·lucinada, ja que mai aviem vist tants regals i tant bon menjar. A casa, sempre havien estalviat per poder arribar a final de mes. Per exemple jo no recordo haver menjar mai peix fresc a casa fins ben bé ser adult. Era massa car. Però el pare va agafar totes les paneres amb els regals i els va enviar a Càritas. La meva mare es va queixar amargament per què ho feia, si els anteriors directors de la fàbrica rebien les paneres per Nadal.  El pare va ser inflexible a les queixes de la mare. Va agafar totes les targetes de visita que hi havia i va escriure una carta a cadascú que havia enviat la panera, dient que a la propera vegada l’enviessin a Càritas i així ell s’estalviaria la feina. L’any següent només van rebre un parell de Paneres, Al cap de tres anys, no varen rebre cap. Durant els 30 anys que el pare era director, he viscut intents d’aconseguir que jo intercedís a favor d’un parent d’un amic meu o fins i tot del mateix amic, per tal de què el meu pare el contractés a la fàbrica. També altres que tenien negoci o treballaven en una empresa proveïdora,  em preguntaven si els podia ajudar per poder ser contractats per la fabrica com a proveïdors. Molts oferien regals o viatges pagats a canvi. No era gens fàcil dir-los que no. Normalment els deia que anessin a inscriure a les oficines o a la porteria de la fàbrica.

Però una vegada vaig fer una excepció que va sortir malament. Un pare que el seu fill jugava a hoquei amb el meu,  que era pagès i es pot dir que érem quasi amics després de compartir un parell d’anys de viatges els diumenges portant la canalla a jugar per mitja Catalunya, va d’haver de deixar de treballar al tros i em va demanar si el podia ajudar a entrar a la fàbrica. Vaig intercedir al pare a favor seu i el van contractar temporalment com a peó. Per sort, no vaig voler acceptar res d’ell malgrat va insistir-hi.

Dic per sort, perquè al cap d’un any quan encara estava amb el contracte temporal va patir un greu accident. Es va cremar part del peu amb àcid sulfúric per una imprudència tant d’ell, però sobretot del capatàs per no obligar-lo anar més protegit quan la norma establerta a la fàbrica així ho obligava. Va estar un parell de mesos ingressat i el van  operar varis cop de la pell. L’empresa el va ajudar en tot moment i el pare que el va visitar més  d’un cop, li va garantir que tenia la feina assegurada per tota la vida a l’oficina si no s’acabava de curar el peu. Però al final, l’amic es va associar als típics advocats que a canvi de poder rebre una comissió d’una possible indemnització milionària, li feien gratis tots els tràmits per fer la denuncia contra l’empresa. Els advocats volien arribar un tracte amb l’empresa per cobrar molts diners. Però veien que l’empresa no acceptaven cap tracte, varen decidir portar a judici penal el meu pare. Així volien obligar a l’empresa que abans d’anar a judici es pactés o que el meu pare intercedís a l’empresa que ho fes. Demanaven presó pel meu pare per 10 anys i una multa milionària que hagués arruïnat per sempre als meus pares.  Per sort, al final el jutge va sentenciar a favor del pare.

No cal ser gaire intel·ligent per entendre que els fills del president Pujol estaven exposats a ser utilitzats conscientment o inconscientment per aconseguir millors contractes que la Generalitat fes. No feia falta que l’ex-president Pujol estigues informat. Només pensar que hi podria estar al darrera, encara que no fos cert, feia que el funcionari o càrrec polític responsable de decidir el contracte, acabés donant-lo a l’empresa a on treballava el fill del President. Però a més, es veu que  en el cas del primogènit,  aquest no va tenir cap mena d’escrúpol de fer servir el seu nom per tenir avantatges alhora d’obtenir contractes o comissions de les transaccions derivades de la venda o compres d’immobles de la Generalitat. Veient tot això, tinc clar que afegiria un 4 punt als punts que abans he esmentat per lluitar contra la corrupció:

4)      Limitació de mandats dels càrrecs electes més importants a dues legislatures i que es fes una auditoria econòmica abans de començar i una al cap d’un any d’acabar, incloent la família més directe. També que durant els 5 anys posteriors no poguessin ser contractats per cap empresa proveïdora del govern o depenent de la regulació que el govern pot emetre.

Per cert, us imagineu que pot passar en el cas d’una família a on el pare té el màxim càrrec del país i a més aquest és vitalici i hereditari: Que la corrupció serà també vitalícia i hereditària!

Endavant les atxes!!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús