Acabarem bé el que hem començat?

Segur que si. Els prop de 1,9 milions de catalans fen cas omís a les amenaces i la poca disponibilitat de llocs de votació, que varen anar a votar SI-SI a la independència el passat 9 de Novembre, són una garantia de què aconseguirem la independència. Això ho reconeixen fins i tot la premsa internacional.

Dit això, després de l’èxit inesperat del 9N, la situació política del procés independentista està passant un mal moment. Ja es va veure que la cosa grinyolava entre els partits sobiranistes quan el President Mas va anunciar que aturava la consulta i donava com alternativa el procés participatiu del nou 9N. La  tensió entre Mas i Junqueras és va fer evident. Si no arriba a ser gràcies a l’ajuda de la CUP, la pressió de l’ANC i Òmnium i sobretot posteriorment les impugnacions del govern espanyol, el nou 9N hauria estat un desastre.

La proposta de l’Artur Mas el 25N és una proposta que qualsevol independentista hauria de celebrar amb joia immensa. És una proposta que trenca amb el sistema de partits per tal d’afavorir la unitat sobiranista, dóna el lideratge a la societat civil i permet poder votar el referèndum que ens han negat des de sempre. De fet si aquesta proposta l’arriba a fer Oriol Junqueras fa un any, tots els que ara la critiquen la trobaríem collonuda. El món independentista reclamaria a Artur Mas que la fes seva. Era impossible pensar fa un any que Artur Mas com a líder d’una coalició conservadora i ple de quadres disposats a governar el país pactant amb el PSOE o amb el PP, ara pogués fer una proposta tant trencadora, tant anti-sistema.

Com és que s’ha arribat a aquesta situació a on els partits d’esquerres i els anti-sistema estan en contra de la proposta de donar el lideratge a la societat civil? i proposen com alternativa continuar amb el sistema clàssic polític de partits que molts cops han criticat? Sembla increïble, oi?

La raó simplement és perquè no hi ha confiança amb l’Artur Mas. Podria ara descriure tot un munt de greuges de CIU a l’independentisme. Però també en podria descriure tot un altre argumentant el contrari. Però és igual. La confiança és una qüestió més de sentiment que de raó i és dóna en la relació humana. Si això li ajuntem les ànsies de lideratge que existeix entre ambdós líders, la situació actual és que és impossible que hi hagi una llista unitària amb els dos líders.

Com a conseqüència d’aquesta desconfiança mútua entre Mas i Junqueras, i les seves ànsies respectives de liderar la independència de Catalunya, fa que la Proposta de 25N de l’Artur Mas i la del 2D d’Oriol Junqueras són ara per ara impossibles d’acabar en una sola consensuada per totes les parts.

I ara que passarà en els propers dies?

A Catalunya canvia tant ràpidament les situacions que condicionen la política, que aventurar-se a fer pronòstic és molt agosarat. Jo entenc que Oriol Junqueras no acceptarà mai un acord d’anar a les eleccions amb una llista liderada pel Mas. Si ho fes, el seu lideratge quedarà entredit. No ho farà mai en circumstàncies normals. Només si per part de (S)pain inhabilitessin al President Mas podria canviar d’actitud.

El President Mas no convocarà eleccions si és per suïcidar-se políticament i de rebot, deixar el procés aturat que ell ha volgut liderar políticament. Però també sap que encara que vulgui, no pot  posposar les eleccions fins el 2016. Per tant,  com que no té cap altra alternativa i aprofitant l’èxit polític del 9N, acabarà convocant les eleccions aviat. Però com que voldrà guanyar-les, la tàctica que veurem en els propers dies serà la de fer quedar a ERC i sobretot a l’Oriol Junqueras com el dolent d’haver trencat la unitat dels independentistes. Començaran amb el paper de què el President Mas està obert a tot i si cal, d’anar al darrer de la llista. per sacrificar-se per la unitat. Però tot serà per escenificar encara més la negativa de l’Oriol Junqueras i fer-lo més culpable de no haver unitat entre independentistes. Quan això  quedi clar, Artur Mas, mirarà d’aconseguir fer una llista plena de personalitats de la societat civil, si pot ser propers a l’ANC i Òmnium. En aquesta llista no hi haurà cap membres “cremats” de CDC. El President Mas voldrà crear una llista la més semblant a la del que va proposar el 25N però atès la negativa d’ERC de participar-hi,  al darrera d’ella, hi haurà tot l’aparell polític i logístic de CDC.

Quines possibilitats hi ha d’obtenir la majoria absoluta al Parlament?

Si (S)pain ajuda a Mas, ja sigui, perquè la querella segueix endavant o continua les difamacions barroeres i els atacs contra la seva persona, potser que se’n surti aconseguint una llista potent que li faci guanyar les eleccions clarament quan tothom fa uns mesos el donaven per mort i enterrat.

No veig, ara per ara, que l’Oriol Junqueras i ERC pugi aglutinar prou suport per guanyar les eleccions en contra una llista com la que vol fer Mas. Només si Mas no ho aconsegueix fer la llista potent de la societat civil i es veu obligat a presentar-se sota les sigles de CiU, llavors ERC té opció de guanyar, però no serà tant clarament com a les eleccions europees.

Està clar que el més probable que ambdós lideratges s’hauran de tornar a posar-se d’acord pactant el nou govern de transició cap a la independència. Hauran d’anar de nou units els posteriors mesos encara que no els hi agradi. La pressió espanyola serà tant bèstia que no haurà temps per desconfiances mútues.

Però si la baralla inevitable entre partits independentistes acaba sent molt forta desmotivant els indecisos i si entre els partits unionistes o entre PSC, Iniciativa o Podemos surt una 3a via encara que aquesta sigui pura mentida, ens podem trobar amb la desagradable sorpresa que la  suma dels partits independentistes, no arribi a la majoria absoluta de 68 escons. Llavors si que haurem embarrancat. La situació pot ser molt desastrosa i pot aturar per molts anys el moviment independentista.

Per això, cal mantenir la calma i el cap fred en aquests moments. Hem de mirar de minimitzar les ferides de foc amic que segur que és produiran i donar la imatge de país. De nació que està d’acord per aconseguir la independència, encara que sigui defensant diferents llistes electorals. Ningú ens va dir que la cosa seria fàcil. Hem arribat molt lluny. Mai estàvem tant a prop i passi el que passi, amb una mica de sort i l’ajuda que mai falla de (S)pain, estic segur que els 1,9 milions de vots  independentistes faran que al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria de diputats disposats a fer-la possible. Més és igual, si en 6 mesos o 1,5 anys. La qüestió és no aturar-nos.

Endavant les atxes!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús