Arxiu de la categoria ‘Alemanya’

Frustracions d’un vell immigrant: L’estrès d’aprendre la llengua.

dimecres, 2/10/2013

Fa mesos que no he escrit res. No és perquè estigui fora de joc sinó perquè davant la magnitud que ha agafat el moviment independentista, poca cosa em veig en cor de dir. A més com que ara hi ha varis mitjans escrits amb els seus millors “plomes” escrivint al respecte, la meva pobra prosa ja no és necessària.

Podria parlar dels meus problemes personals, de les meves vivències com a immigrant a Alemanya o de les meves desventures amoroses, però sincerament d’això darrer no gaires no tinc ganes.

Respecte al tema de ser immigrant a Alemanya, potser si que la meva experiència pot ser útil. Per això avui he escrit a aquest text:

El poc temps que tinc mentre miro de posar ordre a la meva vida d’expatriat i de divorciat en una terra forana, ho he de dedicar a aprendre aquesta llengua tant dura i difícil d’estimar com és l’alemany. Potser si fos més jove, m’agradés les llengües, no tingués un poc de síndrome de dislèxia o més capacitat de memoritzar lletres que conceptes,  llavors ja no necessitaria estudiar-la, malgrat viure-hi 7 anys.

Quan vaig plantejar-me venir a viure a Alemanya, creia que amb dos o màxim tres anys podria saber  prou alemany per viure-hi sense problemes. Però no vaig comptar, amb la dificultat que té aquesta llengua, ni tampoc que si treballes 40 hores a la setmana, tens fills petits i per desgràcia, una parella que és traductora intèrpret, llavors et pot passar que no l’aprenguis mai de veritat.

És molt frustrant sentir-se entre mig analfabet i mig sord . Perquè és exactament el que jo em sento. Em parlen i a voltes entenc el que en volen dir, sobretot pel context, però quasi sempre hi ha una o dues paraules que no les entenc. Paraules molt cops, claus per entendre el significat de la frase.  Llavors la inquietud de no haver-ho entès bé t’estressa fins l’extrem que abans de preguntar per exemple com resoldre per una cosa o que t’ajudin, sempre mires cercar alternatives encara que aquestes siguin més molt més difícils o la solució no sigui la idònia.

Quan t’arriba una carta de l’ajuntament o de qualsevol organisme públic, et trobés que l’alemany escrit de manera formal, encara és més incomprensible que el parlar. Els alemanys tenen el costum d’ajuntar paraules per fer-ne de noves i que molts cops, aquestes  no hi són als diccionaris. Llavors si  ho mires de traduir pels traductors Online, et surt un text incomprensible. Ràpidament et ve la inquietud de saber  si la carta era important o no per la teva vida. Encara més estrès del que ja tens pel fet de viure en un país que no és el teu.

Nova feina, nous costums, noves regles, nous coneguts ja per si és molt d’estrès, si afegim el tema de la llengua, llavors la vida d’un immigrant és dura,  molt dura. Ara sóc més comprensiu amb els vells immigrants de Catalunya, que com jo, tenen problemes en aprendre el català.

Porto 7 anys vivint en un estrès constant i em minva la meva vitalitat. En els moment de la meva , i única vida, que podria ser més productiu i eficaç, estic limitat per fer-ho.

A més, divorciar-se en un país que no és el teu, és l’experiència més estressant i dura que una persona pot patir en sa vida.  L’única cosa bona que té, és que ara, m’he d’espavilar de veritat en aprendre l’alemany si vull tenir alguna possibilitat de trobar parella per aquestes terres germàniques.

 

Endavant les atxes!!

Diari d’un català a punt de ser lliure. Els catalans a l’exterior cada vegada som més importants

dimecres, 14/11/2012

Avui som dimecres 14 de Novembre de 2012,  dos mesos i 3 dies del #11s2012. Ahir no vaig poder escriure el meu diari perquè a les sis del vespre vaig anar a dormir. Tenia mal d’orella i molt mal de cap. Avui m’he llevat millor però com que l’orella em feia mal quan m’empassava la saliva he decidit quedar-me  a casa i anar al metge. He trucat a la feina per avisar-los i al metge, que m’ha concertat la visita a les 5 del vespre.

Tot el dia he estat descansant fins l’hora d’anar al metge. Bé, descansar del tot no. Al matí m’he trobat una mica bé i he tingut mal de consciència de no anar a treballar. M’he dedicat ha ordenar la paperassa del despatx, mirar els comptes del banc i he començat a mirar-me quelcom del doctorat. Però no gaire, després de dinar m’he trobat de nou molt cansat. També he trucat al meu fill gran que avui era el seu aniversari. Ha fet 27 anys . M’ha donat una bona notícia. Ell treballa al laboratori de l’hospital Clínic de Barcelona en la investigació de la vacuna sobre el Sida i estaven tots acollonits que si no els hi donaven diners per continuar la investigació, segur que a ell i molta altres tècnics de laboratori no els hi renovarien el contracte. Malgrat que no li han dit res directament, ja se sap que tenen diners per tres anys més, llavors tot apunta que li renovaran el contracte. Una bona notícia, molt bona.

A les cinc he anat a la consulta del metge.  Alemanya el tema sanitari funciona diferent que Catalunya. Tots hem de tenir una mútua. Jo tinc una mútua publica concertada que és de la meva empresa a on els treballadors tenim un preu especial, però podem triar-ne una altre. Les mútues poden ser públiques, que pot ser concertada com la meva o privada. La mútua privada fa molt bons preus si ets jove però a mesura que envelleixes et puja la quota i  no cobreixen totes les prestacions que et donen les públiques o concertades. Però si tries una mútua privada després no pots canviar-te a una publica. Les públiques concertades han d’oferir unes prestacions que el 90% venen regulades per llei, la resta és decisió de la mútua i en aquest sentit és a on es diferencien unes de les altres.

Els metges tenen tots consultes privades. Jo vaig a una consulta de 3 metges que són metges de capçalera. Allà segons veuen el que tens et diuen que vagis a veure a un especialista, que també té la seva consulta privada. Lògicament pots triar el metge que vulguis. La primera visita costa 10€ i dura 3 mesos per totes les visites que facis. Si vas a un altre metge, has de demanar el traspàs. Al cap d’aquest període has de tornar a pagar-ho. Es veu que ara això ho volen treure perquè els metges es queixaven que havien de fer feina de gestoria en les seves consultes i que haurien de fer les mútues. No sé com s’ho faran per pagar el copagament.

Per demanar la baixa, el metge et fa un paper amb dos copies, un per l’empresa i l’altre per la mútua. Tu tens que portar-ho o d’alguna manera fer-ho arribar tant a l’empresa com a la mútua. Avui justament he vist per les noticies de la TV que s’ha definit jurisprudència de quan de temps es té per enviar la baixa a l’empresa. Si es fa per correu normal, tens 5 dies hàbils i el cap de setmana no es comptabilitza com a hàbil.

En el meu cas, li he dit al metge que demà vull anar a treballar i per tant només vull la baixa per avui. M’ha dit que tinc un típic constipat. M’ha receptat un esprai inhalador , que m’ha avisat que no entra per la mútua i unes pastilles que ajuden a descongestionar el nas de mocs. M’ha dit que prengui ibuprofè pel mal d’orella. Al costat de la consulta hi havia la farmàcia. Tot m’ha costat 15€.

Avui mentre estava mirant per Internet el Facebook m’ha arribat un missatge d’un amic avisant-me que havia sortit a la BBC News. Fa dos setmanes un periodista de la BBC News que està a Brussel·les em va enviar un correu en català a on em feia unes preguntes i em demanava un text de uns 600 caràcters sobre el que pensava que està passant a Catalunya. Em va dir que el podria fer-ho en català que ja el traduirien. Veien que el seu català hi havia algunes faltes, vaig decidir enviar-lo en anglès. Em van ajudar uns amics a corregir-ho perquè tinc l’anglès molt rovellat. Podeu llegir l’entrevista a aqui. Sóc el tercer entrevistat. La foto és antiga perquè em va demanar una foto que sortís jo i darrera meu quelcom de Catalunya i al final només vaig trobar aquesta de fa 8 anys al mirador de la Mare de Déu de la Roca a Montroig del Camp.

Darrerament he sortit en dos entrevistes. A part d’aquesta de la BBC News, també en van entrevistar pel Newsletter.KAT que fa la delegació de Berlín de la Generalitat. Sempre aprofito per fer campanya a favor de la nostra causa i en aquesta entrevista també ho faig fer. A aqui teniu la versió en català

Quan vaig arribar a Alemanya fa 6 anys, vaig trobar-me molt sol. De fet encara hi estic de sol, però el que em dolia més, era que al Principat no comptàvem gaire o gens. Ara per culpa a la crisi que ha provocat que molts joves i no tant joves catalans  hagin d’emigrar per buscar noves oportunitats que no troben a casa, com també el fet que la internacionalització de Catalunya ha entrat en la agenda de la política catalana, els Catalans que vivim a l’estranger estem guanyant importància.

En aquest sentit he vist que demà també comença a l’Ara.cat un nou apartat anomenat Catalan Netrwork ((http://catalannetwork.ara.cat/)). La idea es crear un portal de trobada de Catalans repartits per a tot el món. Tinc la sort de publicar a aquest bloc en aquesta comunitat de l’Ara.cat. Pot ser una bona eina per aprofitar no només per trobar-nos els catalans que vivim a fora sinó també per explicar al catalans del principat el que fem des de l’estranger. Enhorabona per la iniciativa

Endavant les atxes!

Dimecres 14 de novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’estrany paper de Duran i Lleida

dimarts , 30/10/2012

Avui som dimarts 30 d’Octubre del 2012,  1 mes i 21 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat fred però no molt. Els cotxes no estan gelats. Sembla que no plourà i potser sortirà el Sol.

A la feina, he pres un cafè amb el company català que fa molts anys que viu a Alemanya. Normalment parlem de futbol però avui hem parlat de les eleccions del 25N. Ell està dubtant entre votar a CiU o ERC. Feia dies estava convençut de votar al Mas, però el que avui havia escoltat a RAC1 sobre les declaracions del Duran i Lleida dient que no era independentista , que volia la confederació amb (S)pain i que s’emmirallava amb  l’Estat de Baviera perquè eren un Estat Lliure associat a la República Federal Alemanya, l’havia destrempat.

Els que vivim a Alemanya sabem que Baviera pel fet de dir-se Estat Lliure  no significa que tinguin més competències significatives que la resta dels altres Länders. Només és un nom i punt. La resta dels alemanys se’n foten una mica d’això.

Sincerament jo no sé que contestar-li . També estic despistat sobre quin paper fa el Duran i Lleida dins de CiU. Per un costat penso que fa de “poli bo”, i que mira de continuar convencent a la part de l’electorat de CiU més poruc i poc sobiranista, que continuí votant-los. Per l’altre costat penso que està esperant a que el Mas se la foti per així agafar el poder de CiU. M’he és inconcebible que digui aquestes bajanades de la confederació igual que diu l’Herrera d’Iniciativa. Puc entendre que Herrera amb la seva mentalitat pugi arribar pensar amb la utopia que (S)pain acceptarà reformar la Constitució per fer encabir la confederació amb Catalunya, però Duran no. Coneix massa el “parcal” que es dóna a Madrid per saber que això si que és una quimera.

Llavors per què ho diu? Potser que li passi el mateix que al Pere Navarro i el PSC. Potser que Duran hagi quedat tant descol·locat pels fets de Setembre, com ara s’anomena el que va esdevenir la diada del 11s2012, que encara no ha pogut assimilar que ha desaparegut l’imaginari polític d’on ella nadava perfectament. Pot ser que Duran acabi fent tant el ridícul com ho fa el Navarro?

En tot cas, tard o aviat , els esdeveniments que aviat vindran acabaran posant en manifest aquestes contradiccions del Duran de forma descarnada. Llavors veurem si realment és tant llest com diuen.

De moment li he dit al company que voti el que ell cregui que més segur lluitarà per la independència.

Endavant les Atxes!!

Dimarts 30 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

La qualitat i la crítica, dues cares de la mateixa moneda

dimarts , 14/08/2012

Una de les coses que més sobte quan portes un cert temps vivim a Alemanya és la quantitat de crítiques que hi ha entre veïns, entre companys de feina i també entre productes o serveis, siguin públics o privats.

Sembla que sigui l’esport nacional dels alemanys criticar-ho tot. Sempre hi troben problemes. Si quelcom no rutlla com diu la norma, ho critiquen i no paren fins que s’arregla, ja sigui voluntàriament o forçadament per mitjà d’una denuncia.

Les revistes especialitzades en comptes d’anunciar un producte el que fan és fer comparatives critiques amb altres i que algú vol comprar un producte, s’acostuma primer mirar-les. També és molt important veure quina nota ha rebut del TÜV (Entitat de certificació i inspecció independent). Si no porta el segell del TÜV els alemanys no se’n fien. També és molt important la Federació d’associacions de consumidors d’alemanya (VZBV) que  inclou més de 25 organitzacions de consumidors, que canalitza les crítiques i exigeix que es resolguin els problemes o defectes que els consumidors denuncien.

Criticar , almenys per mi, em semblava una activitat d’entrada poc educada.  No m’agrada fer-ho, i encara menys escoltar-n’hi. Però desprès de viure 6 anys a Alemanya m’he adonat que la  qualitat alemanya  té  molt que veure amb l’activitat de criticar-ho tot que els alemanys exerceixen com si fos un deure. No és pot criticar només una cosa i no fer-ho amb altres. Crec que de la mateixa manera que quan una persona és educada ho acostuma ser-ho en totes les seves activitats diàries, una persona crítica ho és també.

De petit a l’escola, ja els ensenyen a criticar i denunciar qualsevol cosa que vegin malament. De grans, segueixen fen-t’ho encara amb més intensitat. No és una crítica destructiva. La crítica és per denunciar el que no es fa correctament i punt. És clar que existeix la xafarderia típica entre veïns, però això és un altre tipus de crítica que no ve al cas i que té una altre funcionalitat que un dia explicaré el que hi penso.

Veure la crítica del que no està correcte o dels defectes com quelcom no desitjable penso que és contraproduent.  Per poder millorar la qualitat cal primer denunciar els defectes. Però també cal ser exigents fins que els defectes són resolts. Com més qualitat vols més crític has de ser i més exigent amb que es resolgui correctament.

Sense dubte que si la qualitat alemanya té tanta bona fama és perquè són molt crítics i exigents amb tot. Això fa a vegades que la convivència sigui insuportable però pitjor és viure dins d’una societat amb serveis i productes de pèssima qualitat. La qualitat de vida és indestriable amb la qualitat dels serveis i dels productes de consum.

Gestió pública o privada?

dimecres, 18/07/2012

En l’anterior article vaig parlar sobre si hi havia massa treballador públic a Catalunya. En aquest reflexionaré sobre que és millor, la gestió privada o pública pels serveis que l’Estat dóna als seus ciutadans.

Abans d’entrar-hi m’agradaria deixar clar que la frontera entre definir si un servei és públic o privat no és, permeteu-me la redundància, gens clar. Hi ha serveis com l’educació, la salut, la seguretat…etc que sembla que són clarament de l’àmbit públic però en canvi en alguns països desenvolupats és no és considera que sigui obligació de l’Estat donar als seus ciutadans aquests serveis de forma universal i gratuït. Però també en el nostre cas, quan és parla que tots els ciutadans tenen dret a una vivenda, l’Estat no prové vivendes pels seus ciutadans. Una cosa són els drets teòrics i l’altre és la realitat, és a dir, fins quin punt l’Estat pot ser el proveïdor universal d’aquests drets que a priori sembla innegociables. Això és un tema molt discutible i que entra en el terreny ideològic entre les esquerres i les dretes.

Una de les coses que, sense entrar en ideologies, no estic gens d’acord és que l’administració publica faci la competència a la iniciativa privada. Per exemple no trobo correcte ni just que un ajuntament amb diners de tots els seus ciutadans faci un gimnàs al poble o al barri a on ja n’hi ha de privats. Encara menys que després amb personal públic o d’empreses contractades per l’ajuntament es dediquen a fer la competència al gimnàs privat. Sense entrar si proveir un servei de gimnàs als ciutadans és un servei públic o no, jo particularment crec que no, trobo molt injust que amb els diners dels impostos dels gimnasos existents s’utilitzin per construir-ne un altre per fer-los la competència. Molts cops amb preus sota el preu de cost. Un altre cosa seria si en un poble no n’hi ha cap i si l’Ajuntament té prou diners per fer-ne un.

Però tampoc estic d’acord que s’ha de privatitzar el màxim els serveis públics per principi. Estic en contra a qualsevol tipus de monopoli i no hi ha res pitjor que un monopoli privat. Per mi, només s’ha de privatitzar els serveis públics quan hi ha realment competència privada que pot comportar una millora del servei i la baixada del preu. Si no, llavors molt millor que sigui gestionat per l’administració pública.

Hi ha també models mixtes entre públic i privat que molts cops són molt eficaços. A Catalunya hi ha les escoles concertades que ha funcionat molt bé fins ara. De fet penso que si el català va poder sobreviure als 40 anys de dictadura ha estat gràcies a ella.

Hi ha però altres exemples, per exemple a Alemanya la salut es gestiona diferent a Catalunya. A Alemanya tothom ha de tenir una assegurança mèdica, però aquesta pot ser pública o privada. Pots triar la que vulguis, però l’única condició és que si tries una mútua privada després no pots tornar a la pública. Les mútues privades donen els serveis que volen i segons la tarifa que pagues tens més o menys prestacions. Pel que fa a l’assegurança mèdica publica, aquesta es gestionada per varies mútues públiques que són concertades, és a dir, són mútues privades que el 90% de les seves prestacions son determinades per llei mentre el 10% es lliure elecció de la mútua. Moltes empreses tenen la seva pròpia mútua. Això provoca que hi hagi una competència no només entre mútues privades i públiques, sinó també entre les públiques.

Pel que fa als metges a Alemanya funcionen molt diferent que a Catalunya. No hi ha CAP ni res semblant. Cada metge té la seva consulta o bé, alguns metges s’ajunten i creen una miniclinica o consulta amb varis especialistes. Pots anar al metge que vulguis, però abans has de preguntar si accepten la teva mútua i quan hi vas per primer cop, has de pagar 10€ per obrir-te un expedient. Aquest expedient et serveix durant 3 mesos i si vols anar a un altre metge o t’envien a un altre especialista durant aquest període, has de demanar que et facin la transferència de l’expedient, sinó vols haver de pagar 10€ a l’altre metge. Cada consulta té el seu personal administratiu i d’infermeria, però igual que els metges, tot això és de gestió privada malgrat la majoria dels ingressos provenen de diners públics. Per urgències existeixen Hospitals que són públics, però la majoria són pagats per l’Ajuntament o són universitaris.

Aquest model assistencial té les seves avantatges i desavantatges respecte al model català. Jo crec a priori que a nivell tècnic i mèdic és millor el model català i també força més còmode per l’usuari. Però em penso que és un model insostenible que a la llarga provoca més desavantatges que el model alemany.  La idea dels CAP és molt bona però el fet que la seva gestió no sigui privada, com també que la despesa en equipament i material vagi directament a càrrec de l’administració pública, acaba provocant a la llarga que no hi hagi un control de les despeses raonable i sigui poc eficient. La potencial ineficàcia en la gestió, com també l’obligatorietat d’utilitzar el CAP del teu poble o barri que fa que no hi hagi una selecció per criteris de servei i eficàcia, provoca que el servei al pacient pugi ser pitjor superant així les avantatges que a priori dóna el model assistencial català.

Un exemple que considero que la gestió ha de ser publica i no privada, és el tema de la seguretat. Per mi, la seguretat privada hauria de ser mínima o inexistent. En tot cas sempre es poden trobar altres exemples a on la gestió que realment funciona millor és la que és 100% pública i altres a on la gestió privada és millor.

La meva conclusió és que en una Catalunya independent s’haurà  de replantejar el model públic que hem heretat d’Espanya, però no tan si falten o sobren funcionaris, sinó en trobar el model més eficaç, independentment que sigui públic, concertat, privat o mixta i que sigui el més eficient i sostenible cara el futur. Penso que els catalans en el moment que tinguin consciència que els diners públics són només nostres, tindrem molta més exigència i cura en demanar que l’administració sigui més eficaç independentment que disposem d’un 10% més del PIB per invertir en l’administració pública.

Converses amb un alemany sobre la crisi d’Espanya

diumenge, 15/07/2012

Avui al migdia he anat amb la família amb bicicleta al parc de la ciutat a escoltar una mica de música. Aquesta setmana comença a Karlsruhe un festival musical que acaba el cap de setmana que bé. Es creu que al final prop de 200.000 persones passaran per “Das Fest“.

Avui feien un petit concert de música clàssica i tradicional, mentre ho estàvem escoltant a començat a ploure i ens hem refugiat sota una grossa umbel·la. Allà hem compartit taula amb una parella i al final hem acabat conversant. Primer ens han preguntat quina era la llengua que parlaven els nostres fills amb mi. Si era portuguès o espanyol. Li hem dit que parlaven català amb mi i que érem de Barcelona. Han respost de seguida amb el tòpic: “ah! sou espanyols”. Com per desgràcia és comú entre els alemanys, han preguntat si el català era un dialecte de l’espanyol. Els hem dit que era una llengua diferent, de la mateixa manera que ho era el Portuguès. Els hem explicat que a Barcelona es parla el català i que és oficial a tota Catalunya. Realment és molt gran el desconeixement que hi ha fora sobre la nostra realitat catalana.

Però l’home veien que érem de “Spain”, ha començat a parlar de la crisi. He vist aviat que el tema l’apassionava. La seva visió de la situació de crisi a Espanya era força prou correcte per ser un alemany, coneixia el tema de la bombolla immobiliaria, i deia que era impensable l’atur que hi ha sense que no hi hagués un mercat negre de treball. Ha parlat de la corrupció tant a Espanya com Itàlia (la màfia) i Grècia. Ha dit que Europa no volia continuar donant diners que no saben a on van a parar.

També deia que els Estats Units estan molt més endeutats que Europa i que la seva màquina de fer bitllets treu fum.  Deia que aquesta política era suïcida. També deia que els Estats Units encara que la seva població ignora Europa, els seus dirigents tenen pànic a una Europa forta i per això enviava als mercats financers el missatge que Europa està molt malament, cosa que si mires els números fredament no és cert, ans el contrari, Europa està millor que els Estats Units.

La meva dona ha intervingut i a explicat el cas de l’espoli català, però ell ha dit que cal la solidaritat entre les regions. Ha posat l’exemple de que els ciutadans dels Lands d’Alemanya de l’Oest han de pagar el 5,5% dels impostos com a solidaritat als Lands de l’Est (que deu n’hi do el que és, en el meu cas representa més de 1.200€ a l’any!)

Jo m’he mantingut callat fins aquí, ja que el meu nivell d’alemany no es prou alt i no estic segur de poder-me expressar-me bé. Però al final he intervingut dient-li que nosaltres, els catalans, no  és  solidaritat sinó que el govern espanyol agafa tots els nostres Impostos i s’ho reparteix entre els seus sense demanar cap permís.  La balança fiscal és negativa i representa el 8%-10% del PIB català. No és cap solidaritat li remarco, més aviat és un cas de colonialisme.

Com que sé que parlar només de diners no serveix de gaire amb els alemanys. Llavors li hem explicat que els catalans tenim un altre idioma i cultura. Que som un poble amb una història diferent i que som dins d’Espanya perquè vam perdre una guerra, mentre Portugal no per exemple, i per això els espanyols ens tracten com si fóssim una colònia. Ens agafen tots els nostres recursos i fan el que els convé amb ells, encara que això ens perjudiqui molt. Per tant no es pot comparar amb el cas de solidaritat entre els Lands de l’Oest i de l’Est d’Alemanya. Al cap i a la fi, ha estat un acord de tots els alemanys, mentre que en el nostre cas, els catalans no han pogut dir mai la seva (encara que això no és del tot cert, perquè amb la negociació de l’Estatut del 78 s’hauria pogut apostar pel concert econòmic i en canvi, alguns catalans, sobretot del PSC i PSUC, es van comportar com uns autèntics estúpids o pitjor, sicaris).

També li he explicat que encara que Europa  perdoni el deute Espanya continuarà provocant problemes, perquè és un poble acostumat a viure a costa de les colònies. A Espanya mai s’ha creat industria a excepció de Catalunya i una mica el País Basc.  Li he dit que si a Catalunya és la zona més industrial d’Espanya,  és degut a què els catalans van tenir prohibit anar a fer les amèriques fins a finals del segle XVII. Per això, ens vam d’haver d’espavilar mentre que els espanyols vivien de l’or que sostreien de sud-amèrica. Quan va perdre les colònies d’ultra mar, Espanya va entrar en crisi molt forta que va donar peu a les dictadures militars , la guerra civil i finalment la dictadura feixista del Franco, que va durar fins fa 30 anys. Després gràcies a la Unió Europea els espanyols han tornat a tenir diners i en comptes de invertir-los per crear industria, han continuant gastant-los com abans, és a dir fent aeroports sense passatges o trens d’alta velocitat inútils. Li he explicat les comparatives entre el nombre d’aeroports d’Espanya i Alemanya, com també el nombre de quilometres d’AVE comparant-los amb França i Alemanya. S’ha quedat molt desagradablement sorprès però amb un somriure d’aquells que et diu “quina colla d’irresponsables que sou”.

També l’hi he explicat que en un o dos anys, hi ha un perill real que Espanya es fragmenti ja que els bascos i els catalans estan molt emprenyats amb les retallades i volen independitzar-se.  Mentre hi havia diners per tothom, els catalans no es queixaven tant, però que ara amb la crisi la sensació d’injustícia de patir retallades que podrien ser menors o fins i tot no haver-les de fer si no tinguéssim l’espoli,  està fent que augmenti molt el sentiment independentista. Però a més, Madrid està aprofitant la crisi per centralitzar-ho tot i treure competències a Catalunya.  Ell de seguida ha reaccionat dient que és el mateix que França, que tot està centralitzat i ha explicat com els alemanys, estan molt atents per impedir que Berlin acabi fent el mateix.

Li he dit que a Espanya, a part del tema del centralisme hi ha el tema del nacionalisme espanyol. Li hem explicat l’exemple de la negativa de Madrid en fer el corredor mediterrani i en canvi apostar pel central com un exemple actual d’aquesta visió nacionalista. Però al final li he dit que és un nacionalisme violent  si fem cas a la història d’Espanya. Per això hi ha possibilitats que l’exercit intervingui contra als bascos i catalans si aquests volen més sobirania. He explicat l’exemple que els canons de Montjuïc no apunten al mar, sinó a la ciutat ja que es diu entre els espanyols que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir els catalans a ratlla.

Ha quedat pensatiu i m’ha dit, que això li referma la idea que Alemanya acabarà acceptant que el deute sigui assumit per a tota Europa per mirar de mantenir la pau social, perquè els alemanys els fa pànic la idea de reviure el passat europeu, a on sempre hi ha hagut moltes guerres i conflictes socials. En aquesta tessitura sempre Alemanya s’ha emportat la pitjor part.

Abans d’acabar li he preguntat a que és dedicava. M’ha dit que havia estudiat enginyeria econòmica i que treballava per una firma de software per inversions. És a dir, que treballa dins del món que es diu “Els mercats”.

No és el primer cop que parlo amb un alemany sobre Catalunya, però en aquest cas, la novetat és la idea que al final Alemanya acceptarà repartir el deute espanyol entre tota la Unió Europea per tal de mantenir la pau social.

Però aquesta conversa em referma amb l’opinió  que aquesta crisi a Espanya és una oportunitat d’or per aconseguir la independència. Està clar que d’entrada els alemanys i Europa darrera, faran tot el possible per impedir-ho, però també igualment per impedir que els espanyols utilitzin la violència armada en contra a un poble que democràticament decideix ser independent.

Hauran segur promeses de la UE que si ens quedem dins d’Espanya tindrem més ajudes per sortir de la crisi, però nosaltres hem de pensar una mica més enllà. La crisi passarà, amb ajuda o sense ajuda de l’UE. Si som independents, durarà 5 o 10 o 20 anys. Si no ho som potser també, encara que em penso que durarà més,   no ho sé. En tot cas el que si que estic segur és que si som un Estat sobirà estarem en disposició per fer una societat millor, més prospera i un estat competent socialment i econòmicament. Amb això n’estic segur. No només perquè crec que els catalans estem preparats per fer-ho, sinó perquè crec que fer-ho pitjor que els espanyols és quasi impossible. Ara bé, el millor de ser independents, és que per fi serem nosaltres mateixos. Ningú ens haurà de dir com hem de ser ni parlaran en nom nostre a Europa. Com a nació sobirana podrem parlar a Europa  de tu a tu i  compartir la nostra sobirania lliurament amb la resta de nacions europees, per així construir definitivament els Estats Units d’Europa.

Endavant les atxes!!

Hi ha massa treballador públic a Catalunya?

dimecres, 11/07/2012

Segons un estudi presentat per la Pimec aquesta setmana i també altres estudis anteriors, indiquen Catalunya té el percentatge més baix de treballadors públics de l’Estat espanyol. Hi ha 1 treballador públic per de cada 10 treballadors o 1 treballador públic  per cada 25 habitants (País Valencià i Mallorca els segueixen a prop amb 1 per cada 8 o 9 treballadors o 1 per cada 22 i 19 habitants respectivament). Però en canvi a Madrid que hi ha tants funcionaris com Andalusia però amb 2 milions menys d’habitants,  tenen un ràtio d’1 treballador públic per cada 6 treballadors o 1 treballador públic per 15 habitants. Qui es porta la palma és Extremadura que arriba a 1 treballador públic  per cada 4 treballadors o 1 treballador públic per cada 11 habitants. La mitja de l’Estat espanyol és d’1 treballador públic per cada 17 habitants. El 43% dels treballadors públics treballen per l’educació i la sanitat, un percentatge que puja una mica més a Catalunya.

Si comparem amb Europa, l’estat espanyol estaria més o menys per la meitat, és a dir, no és dels que en té més o dels que en té menys treballadors públics per habitant. Per exemple Alemanya té un treballador públic per cada 18 habitants i Itàlia té el mateix que l’Estat espanyol. Però si ho comparem amb Catalunya, tenim encara més treballadors públics per habitant que Anglaterra i Grècia, que tenen 1 treballador públic per cada 29 i 30 habitants respectivament. Encapçalen el rànquing de més treballadors públics els països nòrdics amb Suècia a on hi ha 1 treballador públic per cada 8 habitants i Finlàndia amb 1 treballador públic per cada 9 habitants.

Segons aquestes dades la resposta a la pregunta si hi ha massa treballadors públics a Catalunya és que NO.

Però això no vol dir que si augmenta el nombre de treballadors públics per ser igual que a Alemanya o fins i tot, igual que a Suècia anirem millor. És pot veure que no hi ha una relació directa entre la prosperitat d’un país i el nombre de treballadors públics que hi ha. Per exemple Grècia i Anglaterra o Espanya i Alemanya tenen similar ràtio d’empleats públics respecte el nombre de habitants i en canvi no es pot comparar les economies d’aquests països.

Per mi, la clau no està tant amb el nombre de treballadors públics sinó amb l’eficàcia (no m’agrada dir productivitat) del seu treball com també si la seva feina repercuteix favorablement a fer el país més competitiu. De la mateixa manera que es pot dir que no hi ha res més car que comprar un producte o servei que por molt barat que sigui, no el fas servir mai perquè no funciona, en el cas de la funció pública per mi és el mateix. No es tracta tan en tenir o no tenir un nombre de treballadors públics per habitant , si no preguntar si la funció que realitzen és primer de tot necessària per fer el país més competitiu i segon si l’executen d’una manera efectiva.

Parlar només de millorar l’estat del benestar com objectiu és per mi poc acurat. Hi ha qui entén l’estat del benestar com aquell que l’Estat et proporciona tot una sèrie de serveis gratuïts que et permet viure una vida de benestar. Això per desgràcia no és possible malgrat s’ha intentat en el passat amb els règims comunistes. Però és que a més, una societat que tingui una vida massa benestant pot no tenir cap incentiu per treballar més o millor. Això acabarà repercutint desfavorablement a la seva capacitat per fer front a la competència que ve d’altres països gràcies a la globalització de l’economia. Al final aquest país no podrà pagar-se el seu estat de benestar (sinó té recursos naturals). Una mica semblant el que li està passar a Espanya que ha construït un estat de benestar poc competitiu i a més a costa de diners prestats. Per això a mi m’agradaria que no es parlés tant de l’estat del benestar sinó d’un estat competent, tant socialment com econòmicament.

També cal tenir en compte que segons el model productiu de cada país, de les seves necessitats mediambientals i socials, pot donar-se el cas que un nombre més alt de treballadors públics repercuteix favorablement al creixement econòmic del país. Seria el cas dels països nòrdics.  En canvi altres, un nombre alt de treballadors públics no s’ho poden permetre i frena el progrés del país.

En la segona part parlaré quina és la meva opinió sobre si és millor la gestió privada o la pública per ajudar a la societat d’un país a prosperar i millorar el benestar dels seus habitants.

Cinc morts en un desnonament d’una vivenda a Alemanya

dimecres, 4/07/2012

 

A la tranquila ciutat alemanya de Karlsruhe a on està ubicat el Tribunal Federal Constitucional i també el Tribunal Federal de Justícia per les causes civils i penals, avui al matí han mort 5 persones durant un desallotjament d’una vivenda.

Al barri Nordstad (ciutat nord)  avui a les 9 del matí la polícia ha rebut l’avis de que un home en d’un àtic d’una cada de veins (Mehrfamilienhaus) havia agafat rehens i també s’havien escoltat trets. La policia local de Karlsruhe hi ha anat i s’ha trobat que es  tractava d’un desnonament d’una vivenda, a on l’inquilí que era caçador i per tant tenia vaires arma, s’havia atrintxerat segrestant les tres persones que venien a fer-lo fora.

Després d’encerclar el barri , durant tot el mati la policia i el SEK (equivalent al GEO espanyol o als GEI dels Mossos d’Esquadra) han intentat  negociar, però cap a les 12 del migdia han assaltat la vivenda.

La primera compareixença del cap de policia de Kalrsruhe serà a les 16:00, però segons fonts periodístiques locals a la vivenda s’ha trobat cinc morts. A part del les tres persones que hi havien anat a fer el desallotjament, també han mort l’inquilí, que es presumeix l’autor de les morts i la seva companya sentimental, que segons informacions periodístiques constava com la antiga propietaria de la vivenda.

 Actualitzat a les 16:20

La policia confirma que ales 8 del matí un agent judicial (Gerichtsvollzieher), un treballador del servei de manyeria (Schlüsseldienstes) i un assistent social ( Sozialarbeiter) han anat a la vivenda a demanar que el marxés l’antic propietari. Una mica més tard ha anat el titular de la vivenda (Wohnungsinhaber).  El desnonat va disparat primer a l’agent judicial dos cops al fèmur i va mirar de lligar a la resta, però aquests es van resistir i  es va produir més trets. Durant el forcegi l’assistent social va poder escapar i va alarmar a la policia. Segons ell va escoltar cinc trets en total.

La policia  va intentar posar-se en contacte amb els segrestats i davant de la manca de resultats, va entrar trobat-se cinc morts:

L’agent judicial de 47 anys, el manyà de 33 anys , el nou propietari també de 33 anys, l’assassí de 53 anys i la seva companya sentimental de 56 anys.  Segons la policia, aquests darrers s’haurien suïcidat ja que els agents no han disparat cap tret.

A Alemanya no hi ha el problema amb les desnonaments massius que s’estan donant a  casa nostra i crec que és un cas aillat, però no m’estranyaria gaire que si no es troba una solució raonable a Catalunya , potser algú molt desesperat pot acabant imitant-lo.

Per més  informació:

http://www.ka-news.de/region/karlsruhe/Geiselnahme-in-Karlsruhe-blutig-beendet-fuenf-Tote;art6066,913326

http://www.focus.de/panorama/welt/sek-einsatz-in-karlsruhe-mann-eroeffnet-bei-zwangsraeumung-das-feuer-und-nimmt-geiseln_aid_777006.html

http://www.tagesspiegel.de/weltspiegel/polizei-stuermt-wohnung-geiselnahme-in-karlsruhe-fuenftes-todesopfer-entdeckt/6831966.html

També a Alemanya tanquen empreses

dimecres, 27/06/2012

Demà dijous 28 de juny els responsables d’Opel, la filial europea de General Motors, explicaran els detalls per reestructurar l’empresa. La fàbrica d’Opel a Bochum que fa 50 anys que funciona està a la corda fluixa. Aquesta planta que va arribar a tenir 17.000 treballadors els anys 70 i que ara té 3.000, té molts números que sigui tancada definitivament el 2016, malgrat la intensa negociació entre l’empresa nord-americana i el poderós sindicat alemany IGMetal.

La cadena alemanya de drogueria Schlecker ha fet fallida i ha tancat 2.800 botigues a Alemanya fent que 12.000 persones es quedin sense feina. Després de 37 anys d’existència, avui a les 15:00 tancaran la persiana de la darrera botiga de Schlecker.

L’empresa Nokia Siemens Networks s’està reestructurant amb l’acomiadament de 17.000 treballadors , incloent  2.900 a Alemanya.

La llista podria continuar amb més exemples, però crec que aquests tres són prou significatius que la crisi de l’euro també afecta als alemanys.

Però avui escoltant la ràdio alemanya Deutschlandfunk mentre anava a la feina pel matí, he sentit que s’havia fet un acte solidari a la ciutat de Bochum a favor de la continuïtat de la planta d’Opel, entre els que hi havia hi havia parlament d’artistes, intel·lectuals i lògicament de dirigents sindicats. Un dels discursos que he escoltat, no sabria dir si era d’un actor o d’un intel·lectual o d’un sindicalista, m’ha sobtat que critiqués que es destinés milions  d’euros al rescat de països europeus com Grècia i Espanya, mentre no es destinaven ni un euro per impedir el tancament de la planta de Bochum. Sembla que entre els alemanys d’esquerra s’està també introduint idees euro escèptiques i estan a favor de que Alemanya deixi a la sort els països PIGS (Portugal, Itàlia o Irlanda, Grècia i Espanya). Més d’un ja parla de sortir de l’euro i tornar al DM (deutsche mark).

Però  això seria un mal negoci per Alemanya. Tal com ja vaig explicar en un altre article, Alemanya és una país exportador i gràcies a l’euro, durant molts anys ha estat el que més diners ha guanyat amb les exportacions de tot el món, per sobre dels USA, Xina i Japó. Les exportacions representen una tercera part de tots els ingressos nacionals. Tal  com es pot veure en aquest gràfic les exportacions són diversificades però sempre dins de la industria manufacturera, amb especial amb el sector de l’automòbil i l’electrotècnia (color blau i blau clar).

Segons les darreres dades del 2011, el 60% de d’exportacions alemanyes van a països de l’euro, però compte que el 2003 eren més del 70%. És clar que hi ha una reducció de la importància de les exportacions a la zona euro en l’economia alemanya tal com es pot veure en aquest gràfic però després de Xina els països de l’est de la UE (Visegrad) són els que han incrementant la demanda de productes alemanys i compensant en part la caiguda de la demanda dels països meridionals, la resta de la UE i dels USA.

La crisi als països europeus no només afecta al sistema financer alemany que veu perillar el retorn dels crèdits concedits a aquests països que han demanat un rescat, sinó que també afecta el 60% de les exportacions i això es tradueix directament en perdudes de lloc de treball de les seves plantes productives. Això em fa pensar que els Alemanys faran tot el possible per mantenir l’euro a la UE i ajudaran amb el rescat dels PIGS. Com a molt, i com a mal menor acabaran deixant a la seva sort a Grècia, però no Espanya, Portugal, Irlanda o Itàlia. Això podria representar la definitiva mort de la UE i els Alemanys perdrien un mercat de més de 500 milions de persones que els ha permès ser el tercer país més ric del món.

Per cert, el govern alemany de la Merkel, sobretot els seus socis liberals,  en resposta a les peticions dels sindicats i intel·lectuals d’esquerra d’ajuda monetària  a les empreses en fallida, diuen que els diners públics no s’han de gastar per ajudar a les empreses privades, sinó que han de ser per la formació dels treballadors perquè pugin optar a altres llocs de treball. En el cas de Schlecker expliquen que hi ha una oferta de més de 22.000 per ser dependents de comerç i que segur que els treballadors de Schlecker es podran recolocar amb l”ajuda de l’INEM alemanya.