Arxiu de la categoria ‘Alemanya’

Impressions d’una setmana de Fira de mostres a Alemanya

dilluns, 25/06/2012

La paraula fira pot donar a equivocs, per un costat una fira es pot considerar un lloc d’esbarjo,  per exemple al meu poble sempre s’ha dit la fira al lloc a on estan les atraccions i les barraques de menjar i beure a la festa major, però també es diu fira a un lloc a on es mostren productes encara que en català és diu fires de mostres.

Avui parlaré de la meva experiència  d’estar treballant tota la setmana passada en una de les fires de mostres més important a Frankfurt:  Achema 2012. Aquesta fira es realitza cada 3 anys i és la més important del sector de la industria química i farmacèutica del món. La meva empresa tenia l’estand més gran  de la fira, amb més de 1.300 m2 i eren prop d’un centenar els companys que hi treballàvem. Els diners invertits per la meva firma, que és una multinacional alemanya, a aquesta fira fa feredat saber-ho. De fet millor no saber-ho, perquè tot això és més pressió per nosaltres per aconseguir els objectius d’enguany. Però per mi està ben clar, que encara que els alemanys són estalviadors quan cal invertir no s’estan de res. Cosa que em penso que els catalans no ho tenim tan clar.

La fira Achema és increïblement gran. Per fer-se una idea del gran que és l’Achema,  pels que van anar a la fira del Llibre dedicada a la cultura catalana el 2007, aquesta fira només ocupava tres pavellons.  A l’Achema del 2012 hi havia 11 pavellons, alguns d’ells eren tan gran com els de dos que hi ha a la Fira de Barcelona a l’Hospitalet. Sense consultar les dades oficials, diria que Achema a Barcelona hauria ocupat entre 5 i 6 fires de Barcelona a l’Hospitalet.  Per anar pels pavellons hi ha un servei de minibus que fa la volta a la fira.

Vaig visitar l’estand d’una empresa catalana de Terrassa, que dins del sector de construcció de maquinaria per la industria farmacèutica (i d’alimentació) té un bon renom internacional. Jo diria que deu estar entre les 10 o 20 primeres en un mercat dominat principalment per fabricants alemanys, austríacs i sobretot del nord d’Itàlia. Hi vaig anar, perquè el nostre partner d’automatització d’Argentina volia que hi anés per ajudar-lo a crear un acord de cooperació entre ells per així anar junts a fer projectes per la industria farmacèutica a Argentina. Sempre és un orgull poder ajudar a les empreses catalanes. Sempre que hi puc, ho faig.

No he tingut més temps per visitar la Achema, perquè he hagut de treballar tota la setmana al estand de la meva empresa. Per això no he pogut veure si hi havia més expositors catalans encara que em va semblar escoltar algunes paraules en català mentre caminava per un dels passadissos de la fira.

Al meu estand he rebut visitants de tot arreu, però principalment de delegacions asiàtiques. En canvi, si deixem a part els alemanys, he rebut molt poques visites europees. Algunes franceses, holandeses i italianes. Hi havia algunes russes i també de llatinoamèrica. D’espanyoles només tres empreses, dos de Madrid i un català d’una planta química multinacional alemanya a Tarragona. El coneixia de fa 15 anys i ens em explicat batalletes d’aquell temps en l’automatització de la seva planta.  Tot un símptoma de l’estat depressiu de l’economia peninsular. El problema és que el futur del país està justament en saber les novetats tecnològiques i a aquesta fira, era un dels millors llocs per fer-ho. En el meu estand jo hi presentava un nou sistema d’enginyeria per l’automatització de les maquines i línies de fabricació per la industria farmacèutica. Però no només presentava el producte sinó que també hi presentava un concepte d’automatització basat en uns estàndards que la industria està intentant d’imposar, per així fer més flexible i fàcil la gestió tant de la producció com del cicle de vida de la planta manufacturera. Crec que en un futur de pocs anys, els  fabricants de maquinaria per la industria farmacèutica qui no utilitzi aquest concepte quedarà exclòs del mercat.

Alguns xinesos venien a l’estand sense saber anglès. Més d’un que veia que estava mirant curiós les pantalles del meu estand, quan li vaig preguntar si el podia ajudar em contestaven després d’insistir-hi un parell de cops dient: No English, Xina..Xina. També un que parlava una mica l’anglès em va dir que era la primera vegada que sortia del seu país. Altres venien amb un intèrpret i no marxaven fins que tenien clar la resposta a les seves preguntes. D’aquests, uns hem van tenir més dues hores responent-los a les seves preguntes, però  jo ja veia que no ho acabaven d’entendre-ho. Al final, van tornar l’endemà amb un altre intèrpret que sabia més anglès i sobretot de termes d’enginyeria. En canvi els que venien de la Índia, parlen amb el seu anglès especial que en prou feines pots entendre. Però sense cap mania et foten el rotllo i has d’endevinar el que volen dir. Tampoc paraven de preguntar fins que ho tenen més o menys clar. També van venir alguns visitants dels països Àrabs. Un d’ells va venir amb un assistent que anava apuntant tot en un bloc en àrab sense dir ni una paraula. A un company que exposava un bioreactor d’una planta que hem d’automatitzar a Austràlia properament , em va explicar que un de Singapur li volia comprar allà mateix tot l’equip i emportar-s’ho. Estem parlant d’un equip que val entre 80.000 i 100.000 € i que deu pesar mitja tona. Li va costar fer-li entendre que nosaltres no venem rés a la Fira, però que amb molt de gust el visitarem a la seva empresa per parlar-ne. Però ell insistia i insistia que ho volia comprar allà i emportar-s’ho.

La sensació que vaig tenir és que els asiàtics estan eufòrics i tenien molt d’interès en aprendre qualsevol innovació per poder-lo aplicar ràpidament a les seves fàbriques. Els xinesos fabricant de maquinaria per la industria farmacèutica van mostrar-me molt d’interès, incloent sessions fotogràfiques, del concepte que exposava en el meu estand.  En canvi, aquesta sensació la vaig tenir poc amb les empreses europees. Està clar que és a Àsia a on està en aquests moments tirant de carro de l’economia mundial. Europa l’economia està aturada i només les empreses europees exportadores als mercats asiàtics sobreviuen.

Alemanya mai recolzarà d’entrada la independència de Catalunya

dilluns, 11/06/2012

Des del primer moment que vaig arribar a Alemanya em vaig adonar del difícil que es explicar als alemanys el fet català (vaig escriure un article Converses del fet català amb un alemany a on ho exposava). La història alemanya i crec que també, una societat molt influenciada pel calvinisme i la religió protestant, fa que els hi sigui incomprensible que després de més de 40 anys de democràcia, els catalans encara estem queixant-nos del tracta rebut per Espanya. Sobretot quan reivindiquem l’espoli fiscal.

Pels alemanys la nostra situació s’hauria d’haver-la resolt els primers anys després de la mort del dictador i sinó fos el cas, els catalans per dignitat ens hauríem d’haver-nos independitzat d’Espanya. Però després de tants anys, la reivindicació catalana per ser més sobirans econòmicament s’entén com una reacció de protesta a les mesures d’austeritat, més o menys igual que fan els sindicats i funcionaris grecs. Per la seva mentalitat, els alemanys no entenen com és que els catalans no fan pinya amb la resta del espanyols per treballar de valent per tornar els deutes que tots els espanyols han adquirit.

Pels alemanys els catalans som tant espanyols com els madrilenys d’igual manera que els bavaresos som tant alemanys com els berlinesos. Els bavaresos, no tan com els catalans, també són mal vistos per la resta dels alemanys. També Bavaria, igual que Catalunya, és la regió més rica i industrial d’Alemanya. Igual que passa amb Barcelona i Madrid,  Munic i Berlin són les dues grans ciutats alemanyes, una és la capital econòmica i l’altre és la capital de l’Estat. Però malgrat aquestes similituds i les diferències culturals, religioses i històriques entre els bavaresos i els prussians, cap bavarès dubta que són igual d’alemanys que un de Berlin.

Per això la imatge que tenen dels catalans és la d’uns bavaresos ignorants tal com ho va reflectir el director d’Air Berlin fa uns anys quan va publicar una editorial a on es queixava de la intenció del govern balear d’obligar a anunciar les instruccions de vol també en català (aquí podeu veure la notícia a vilaweb). Per la majoria dels alemanys, el català és un dialecte de l’espanyol igual com ho és el bavarès de l’alemany estàndard.

Però ara amb la crisi econòmica, la cosa encara ha empitjorat si podia ser encara pitjor. La deute que Espanya té amb Alemanya com també l’efecte desastrós per pot provocar a la Unió Europea la fallida de l’estat espanyol, fa que els alemanys vegin amb pànic qualsevol fet  que pugi provocar encara més inestabilitat. En aquesta tessitura, els politics alemanys faran el que calgui per impedir que Espanya es divideixi en varis estats. Els castellans ho saben i s’aprofiten per aplicar la seva concepció d’Estat centralista i unitari d’arrel castellana.

Els catalans no podem esperar res dels alemanys com tampoc d’Europa. No podem queixar-nos, nosaltres si estiguéssim en la mateixa situació faríem el mateix.  Però això no vol dir que els alemanys ajudin directament als espanyols a eliminar el poble català com varem fer fa 80 anys. En ple segle XXI això ja no es pot fer impunement. Si els catalans democràticament aconseguim la independència, els alemanys ho acabaran acaptant perquè es senten molt avergonyits del seu passat nazi.

Cal que ho tinguem clar que la independència no ens ajudarà ningú a aconseguir-la, si deixem de banda la actitud bel·licosa del nacionalisme espanyol. De fet, cada dia penso més que l’actitud dels nacionalistes espanyols és l’única ajuda que podem esperar de l’exterior. Jo diria que sense ella, els catalans mai farien el pas per aconseguir-la. Per això els alemanys i moltes altres nacions menyspreen o en el millor dels casos, ignoren el poble català. Fins ara, poques vegades hem estat dignes per ser considerats un poble respectat.

 

Endavant les atxes!!

Una esbroncada en alemany

dilluns, 21/05/2012

Avui al matí he viscut una desagradable situació, però que m’ha fet pensar molt. Just sortint de casa hi ha una avinguda de dos carrils per cada costat amb mitjana. Hi ha dos semàfors per vianants i bicicletes per creuar-lo, separats per la mitjana. El primer es posa en verd segons abans que l’altre i també del semàfor dels cotxes que volen torçar cap a la dreta, just pel pas de vianant. Però aquest primer semàfor de vianants només dura en verd uns cinc o sis segons i per donar temps a creuar-ho,  hi ha una senyal groga intermitent d’avis als cotxes que volen torçar. Suposo que hi és per tal que els cotxes que volen girar,  vagin en compte amb els vianants encara que estigui en verd el seu semàfor.

Avui al matí hem anat el meu fill de 8 anys i jo amb bicicleta a l’escola. Veien el semàfor estava en verd he accelerat amb el meu fill al costat per creuar-lo. Però just uns metres abans, ha canviat a vermell. He dubtat un segon, i sense donar-me ja estava creuant el carrer amb el meu fill a un metre darrera meu amb el semàfor en vermell.

Hi havia un cotxe que havia començat a fer la maniobra per torçar i ha hagut de frenar. Teòricament no hi havia perill perquè el senyal intermitent en groc de perill de pas de vianants estava encès i els cotxes van poc a poc o esperen que passi el darrer vianant. Tot i així, l’esbroncada que he rebut per part del conductor del cotxe ha estat molt forta.

Ha  tocat el clàxon, ha obert la finestra i ha estat almenys 15 segons dient-me de tot amb una veu tant forta que se sentia per tot el carrer.  El meu primer instint ha estat aturar-me i replicar-li que no hi havia per tant, que el senyal d’avis de pas de vianant estava en marxa, però de seguida he pensat que tenia raó. He pensat en el mal exemple que he donat al meu fill. Per això he continuat fins un altre carrer a on no hi havia ningú i llavors li he dit al meu fill que el conductor del cotxe tenia raó en fer-me l’esbroncada. Li he explicat que havia d’haver-me aturat al semàfor perquè estava vermell i que hauríem pogut tenir un accident. Li he explicat que a vegades els pares també ens equivoquem, però que sempre s’ha de reconèixer quan un erra per poder després no tornar-ho a repetir. Li he reiterat que mai més hem de passar un semàfor en vermell.

L’esbronc del conductor m’ha condicionat el matí. Encara tinc la seva greu veu amb insults i retrets en alemany al cap. Però encara més m’ha condicionat la greu errada i el mal exemple que he donat el meu fill. Em fa mal pensar-hi.

Per acabar, com sempre m’agrada trobar una relació interessant amb les meves vivències de català a Alemanya, he pensat amb les esbroncades dels alemanys. És molt freqüent que els alemanys facin esbroncades per qualsevol cosa que vegin malament. No perdonen ni una i són molt exigents amb el compliment de la norma. Ho fa tothom, homes i dones, joves o vells. És un deure que tot alemany ha de complir.  Quan algú fa quelcom malament sempre hi ha algú dient en veu alta “HALO!!, HAAALOO!!” i amb la duresa que té  la llengua alemanya et fot l’esbroncada. Ho fan les mares als seus petits fills a  la més mínima. Ho fa qualsevol vianant o conductor a qui infringeix la norma.  Ho fa el vell a un jove que no es comporta correctament pel carrer.

I us juro que malgrat només he rebut tres esbroncades en els sis anys que hi porto vivint, les tinc totes ben gravades al cap. No m’estranya que l’idioma per ensinistrar els gossos sigui l’alemany. Malgrat s’ha escrit magnifiques poesies i literatura en aquesta llengua, és sense dubte la  llengua que amb més contundència hom pot fer una esbroncada i això que no tenen tants insults com nosaltres, els catalans.

Com més temps porto vivint a Alemanya, més estic convençut que la qualitat de vida que gaudeixen els alemanys s’ho guanyen cada dia no només amb el treball diari si no també amb l’exigència que tots tenen per complir i sobretot fer complir les normes.

Ara bé, m’agradaria pensar que potser hi ha un terme mig, però no sé pas si és que m’estic fent vell, cada dia penso que no existeix aquest terme mig i que els catalans si volem tenir una qualitat de vida com la dels alemanys, a part de treballar molt, cosa que ja ho fem prou bé, caldrà posar-nos seriosos en ser complidors en tot. Realment no ho som tant com ens agrada dir que ho som. Almenys comparant amb els alemanys.

Els Estats Units d’Europa

divendres, 18/05/2012

Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m’agradaria dir algunes reflexions al respecte.

La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d’un exercit poderós hi ha altres motius.

La crisi financera que va començar als Estats Units i va afectar ràpidament a Europa. El govern dels Estats Units van prendre ràpidament unes mesures per redreçar la situació i en canvi la Unió Europea ho va fer més lentament i a més, eren mesures diferents. Cada govern de cada Estat membre de la UE, va prendre les seves mesures condicionades per necessitats polítiques nacionals de cada Estat. Per exemple a l’Alemanya la crisi es va enfrontar amb la contenció de la despresa pública i per comprar les accions per part del govern alemany dels Bancs que necessitaven liquiditat. Els Bancs que necessitaven diners del govern havia d’acceptar unes condicions que implicaven fer fora els directius responsables, deixar de donar dividends mentre el govern fos accionista com també reduir les remuneracions dels directius a un màxim de 600.000€ anuals. No va haver cap obligació de fer fusions ni de fer desaparèixer les caixes.  També es promovia la venda de cotxes (la principal industria alemanya) donant 2.500€ per cotxe vell de més de 10 anys i es comprava un de nou. A les empreses es promovia la reducció de la jornada (i un 10% del sou) per impedir l’acomiadament massiu de treballadors.

A Espanya en canvi es va dissenyar el Pla E i Ñ, que sinó recordo es tractava de donar milers d’euros als Ajuntaments perquè féssim obres útils o no. Es continuava construint Aeroports i AVEs com si no hi hagués la crisi. Es va obligar a les caixes a fusionar-se primer i després fer-se bancs per amagar els actius tòxics provocats per la bombolla immobiliàries. El govern els hi donava diners a uns Bancs amb directius que continuaven reben remuneracions 10 vegades més altes que la dels alemanys. Els EROS en les empreses es van multiplicar i el govern no va fer res per impedir-ho ajudant-les promovent la reducció de treball.  Resumint, a Espanya es va augmentar la despesa pública en projectes inútils i no es va prendre cap mesura per ajudar a  l’economia productiva que és l’única manera de sortir de la crisi en els països que no tenen recursos naturals. Aquesta disparitat de mesures com, no oblidem, la idiosincràsia especifica dels llatins (i grecs) de creure que l’Estat és dedica a robar als ciutadans i per tant, tot el que es pugi estafar a l’Estat està ben vist, ha provocat que la crisi iniciada en els Estats Units ha acabat enfonsant els països de la perifèria d’Europa, especialment Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya.

Si volem continuar amb la Unió Europea, la crisi només es podrà resoldre si Europa se sembla més als Estats Units. Malgrat els Estats nord-americans tenen tantes competències com les que tenen actualment els Estats membres europeus, la competència pel comerç i fiscal depèn del govern federal i no pas de cada Estat. A la Unió Europea hi ha llibertat de comerç, però tampoc igual als Estats Units. Per exemple hi falta la llibertat de moviment d’empreses per crear o tancar les seus corporatives. Les empreses que donen serveis a telecomunicacions, mitjans de comunicació i altres sectors que els Estats europeus considerant estratègics, tampoc tenen llibertat d’operar en qualsevol estat. Pel que fa a la política fiscal, laboral i social és molt dispar i estem molt lluny dels Estats Units. No podem ni comparar-nos.

I és per tot això que la crisi està mostrant que la Unió Europea és dèbil i ho té molt cru per sortir-se.

Als Estats Units també hi ha Estats més rics i d’altres més pobres com a la Unió Europea. Però com que una uniformitat fiscal i realment llibertat de comerç, el flux de riquesa és mou sense interferències de polítiques nacionalistes que provoquen a la llarga les situacions actuals que es viu a Europa. Sóc dels que creu que la Unió Europa sortirà d’aquesta crisi més semblant als Estats Units. S’ha d’anar cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

Els catalans per poder estar-hi, és a dir, tenir els mecanismes per poder participar-hi i dir la nostra com fa Massachusett , cal ser el més aviat possible un Estat lliure i no pertànyer a Espanya. No queda gaire temps. Sinó l’alternativa serà amb sort, ser Las Vegas de Nevada dins d’un desert que serà Espanya.

Rentar-se les mans amb aigua calenta

dimecres, 9/05/2012

Foto: francesc Gatuellas

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m’he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d’una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l’hivern o l’estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l’aigua mai és freda. Normalment l’aixeta està en la posició perquè surti l’aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l’aigua freda és la que és ve del riu o d’una font o mina i per tant és neta. Mentre que l’aigua calenta la tinc associada a l’aigua estanca d’una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l’Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m’adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d’hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s’omplia de l’aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l’aigua que estava a uns tres metres sota terra. L’aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l’aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d’unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d’un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d’alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d’aquell estiu.

Des d’aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.

Catalans al món sense TV3

dimecres, 2/05/2012

Malgrat haver aconseguit prop de 40.000 signatures per impedir que es tanqués l’emissió de TV3 per Satèl·lit, al final no ha estat possible. Ahir 1er de maig, a Karlsruhe  a l’estat de Baden-Württemberg,  els meus fills ja no van poder veure Super3.

Des de TV3 i també des del govern de la Generalitat ens han dit que l’alternativa es veure TV3 via Internet. La realitat és que no és pas així.

En teoria hi ha tres possibilitats. A continuació exposo cadascuna d’elles  i els seus avantatges i inconvenients per veure en una televisió normal via HDMI a partir  d’un ordinador Backbone amb Windows 7 32 bits, 2 GB Ram, Wifi i amb ADSL de 16MB:

La primera possibilitat és accedint al web de TV3 i allà seleccionar l’opció http://www.tv3.cat/3alacarta/ o si el navegador no ho suporta, l’opció antiga de http://www.tv3.cat/directes. També diuen a la informació de TV3 que si tens un TV Sharp o Sony o utilitzes el Windows Media Center, i teòricament canviés la configuració regional a Espanya, et surt una aplicació que et permet accedir a 3alacarta. Ho he provat en el meu ordinador i no ha funcionat. Sempre em surt aplicacions per accedir a Alemanya. He de fer més  proves.

Avantatges: Pots accedir als canals de la corporació sempre hi quan tinguin permís el contingut que estan emeten de poder ser vist  fora de Catalunya.  Segons quins continguts els drets de propietat intel·lectual comprats només són per ser emesos al Principat de Catalunya.  Per desgràcia la majoria dels programes no es poden veure a l’estranger , només el canal 3/24 es pot veure sense restriccions, mentre que el Super3 o Esport3 o TV3 i 33 en prou feines un 25% dels seus programes es poden veure. Pels catalans que vivim a fora és molt dolorós no poder veure certs reportatges, documentals o partits de futbol, com tampoc dibuixos animats pels nostres fills. No acabo d’entendre, perquè si que puc veure en obert pel satèl·lit el Barça per la Champions a la televisió suïssa (SF2) o els partits de la lliga i copa, via el web www.laola1.tv en alemany i en canvi no per TV3 en català. No crec que costi tant diners aconseguir els drets per emetre per Internet i TV3 podria guanyar més anunciants i molta gent coneixia el català.

Inconvenients: Per poder accedir has d’engegar l’ordinador i navegar per Internet. La Qualitat de la imatge és pèssima. Sobretot quan hi ha molt de moviment i colors, la veritat és que és un desastre. Alguns cops, no gaire freqüent, potser cada 15 o 20 minuts s’interromp i al cap d’uns 10 o 15 segons torna a recuperar-se.

La segona possibilitat és utilitzar un programa que et pots baixar de www.tv3.cat/mon. Aquest programa es connecta directament a un proxy de TV3, és a dir, a un servidor que t’envia directament la senyal al teu ordinador.

Avantatges: Pots configurar l’ordinador que quan arranqui automaticament també  arranqui aquesta aplicació i teoricament que et surti a la televisió com si fos un canal normal de la TV. La qualitat de la imatge és quasi semblant a la del satèl·lit.

Inconvenients: Has de tenir connexament d’informàtica per fer que s’arranqui automàticament ja que TV3 no ha fet cap instal·lador que t’ho configuri automàticament. No pots accedir als altres canals de TV3, momés el contingut que emetia TV3 Satel·lit. S’interromp almenys un cop cada minut i es queda aturat entre 10 i 20 segons o més d’un cop, has de rebotegar el programa. A vegades el so no va igual a la imatge.

La tercera possibilitat és via http://www.youtube.com/TV3CAT, però almenys a Alemanya surt que “El video no està disponible”

Conclusions:

Malgrat crec que el futur serà la televisió per Internet i que s’ha d’estalviar de tot arreu, ara per ara els catalans al món ens hem quedat a la practica sense poder veure TV3. Només la militància d’un català que vol que la seva llengua no es perdi a casa seva, pot aconseguir que es vegi, però tot i així, molt malament.

Les dificultats per accedir-hi, la mala qualitat d’imatge o les interrupcions que hi ha, al final s’aconsegueix que sempre s’acabi canviant a veure la TV normal en alemany.  La situació és tant fotuda que per ajudar als meus fills no perdre la seva (?) llengua, em veig obligat a imposar la meva voluntat als meus fills perquè mirin els dibuixos en català. Al final, els meus fills acabaran odiant el català, a part de mi.

Ni amb això els catalans al món, podem ser normals.

Estic força emprenyat i també deprimit.

Ajuda’ns per impedir que tanquin TV3 Internacional per satèl·lit

dimarts , 28/02/2012

“TV3: A partir de l’1 de maig, TV3 tancarà les emissions per satèl·lit, que es fan a través de TV3CAT.”

Més info

TV3CAT, el canal internacional de Televisió de Catalunya, deixarà d’emetre a través del satèl·lit a partir del dia 1 de maig del 2012, segons ha anunciat la cadena en un comunicat. El canal TV3CAT es podrà seguir veient mitjançant internet i les plataformes de cable estatals que l’inclouen comercialment a Espanya, però això no serà així a França ni a Itàlia ni, per descomptat, més enllà.

Els Catalans Abroad o catalans al món volem denunciar aquest pas enrere per a la cultura i la llengua catalanes. Es tracta d’una decisió errònia i contrària a la nostra projecció exterior, i que ens tanca les portes a Europa, a més de privar els milers de catalans residents a l’exterior de poder participar en condicions de l’espai català de comunicació.

Si tu també estàs en contra del tancament de TV3CAT via satèl·lit, suma’t a la nostra campanya i envia un missatge al president de la Generalitat, al president de la CCMA, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i als principals partits del parlament.

Ajuda’ns i fem que se senti la nostra veu premem en aquest enllaç!

Moltes gràcies

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Kalrsruhe – Alemanya

Un minut de silenci a totes les empreses per les víctimes de la violència de l’extrema dreta

dijous, 23/02/2012
Avui quan he obert l’ordinador he rebut un correu en que la direcció de l’empresa i el comitè d’empresa em convoquen avui dijous 23 de febrer del 2012 a les 12 del migdia a fer un minut de silencia per les víctimes de la violència de l’extrema dreta.

El text que he rebut està firmat per l’associació d’empresaris i tots els sindicats. En ell es diu que l’extrema dreta ha perpetuat darrerament actes violents com assassinats, robatoris i atacs a persones que viuen al país. Estan molt indignats i comparteixen el dolor a les persones que ho han patit. Estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura nazi que van viure i que ara es tornin a cometre crims pel mateix motiu.

Acaba dient que els empresaris i els sindicats estaran sempre junts amb l’Estat per fer fora l’extrema dreta, la xenofòbia i l’antisemitisme.
Suposo que ja haureu endevinat que es tracta d’Alemanya i que el podeu llegir en aquest enllaç. Però m’agradaria fer un exercici de “política ficció”.
Us creieu que això seria versemblant a Espanya?
Creieu que un dia d’aquest, els treballadors de totes les empreses espanyoles podrien rebre aquesta convocatòria signada per la Patronal Espanyola i els sindicats?
I escriurien en el text que “estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura franquista”?

 

 

Miniprotecció parental a Alemanya

dilluns, 6/02/2012

He escrit alguns articles explicant diferencies que he trobat entre Alemanya i Catalunya. En aquest article explicaré una altra diferencia que fa temps que ho havia detectat però fins avui arran del que he vist no he tornat a pensar-hi.

Aquest matí com cada dilluns a les 7:20 del matí vaig a recollir amb el cotxe una companya de classe del meu fill Jan, de 8 anys per després anar cap a l’escola.  Però avui, ens hem retardat uns minuts. El cotxe li ha costat una mica arrancar i he hagut de rascar el gel del vidre. La temperatura era de -13ºC.

Quan arribava a la cantonada del carrer de la casa de la xiqueta, me l’he trobat sola al carrer esperant-me. Tota ben abrigada i amb la seva cartera de l’escola a l’esquena m’ha fet senyals amb els braços. No hi havia rastre del seus pares. He parat el cotxe al seu costat i ella a pujat mentre em deia que havia arribat tard. He tingut sort amb els semàfors, com també amb el transit i hem arribat cinc minuts abans a l’escola. El Jan i l’Anna Rose, com la resta dels companys han esperat a fora el pati jugant fins que el timbre sonés.

Potser estic equivocat però la meva experiència amb els altres fills que he tingut a Catalunya, com també el que he vist d’altres amics quan hi vivia, seria força mal vist deixar que una criatura de 8 anys, i menys una noia, a fora sola al carrer al matí quan el Sol encara ni ha sortir. Però encara menys amb una temperatura tant gèlida.

No és el primer cop que he vist que els alemanys tenen un sentit de protecció parental diferent que els dels catalans. Jo diria que la dels llatins. Em sembla pel que he vist i he comentat, que els italians, espanyols i sud-americans també tenen una tendència a protegir molt més als seus fills que els alemanys.

Al Kindergarden també ho he vist. Allà els meus fills sortien sempre al jardí independentment si plovia, feia fred o nevés. Tenien uns pantalons de neu, botes i un bon anorac endreçats al Kindergarden i au, independentment del temps que feia, tots a jugar al jardí cada dia. Més d’un cop, arribaven tant bruts que directament a la banyera anaven. Però el nostre kindergarden no era dels més espartans. La meva dona em va dir que hi ha un tipus de kindergarden que no tenen ni edifici. El Waldkindergarten va les activitats amb la canalla al mig del bosc i només es resguarden en una cabanya o un edifici quan fa molt de fred (menys de -10ºC), plou o neva molt o fa molt de vent que pot fer caure els arbres. La canalla de 3 a 6 anys es passen tot el matí fent activitats a l’exterior. Segons diuen, aquest mètode fa que la canalla obtingui més bons rendiments quan va a l’escola.

A partir del 6 anys es comença l’escola primària i la majoria de la canalla va sola, ja sigui a peu o amb bicicleta. Els primers mesos, hi van acompanyats pels pares. Però després hi van sols. De fet al Kindergarden, quan estan a punt d’acabar, dos dies hi va la policia i els fa una classe de circulació peatonal i amb bicileta. Els hi donen un certificat. El nostre cas és diferent i anem amb cotxe perquè en comptes de decidir anar a l’escola del barri varem escollir una escola del centre que segueixen el sistema Montesori. Alguns veïns i també les educadores del Kindergarden ens van criticar que no portéssim els fills a l’escola del barri perquè a part de perdre els amics del Kindergarden, hauríem de portar-los en cotxe cada dia i ells no podrien anar-hi sols.

Jo no crec que els alemanys no s’estimin els seus fills iguals que els catalans. Per mi, els alemanys tenen molta cura en dotar els seus fills de valors com l’esforç, la valentia i responsabilitzar-se dels seus actes. La millor manera de fer-ho és empènyer-los a que siguin independents dels pares. Que vagin sols a l’escola ho és. Però es clar, per atrevir-te a deixar una xiqueta de 8 anys sola a les 7:20 de la matinada a -13ºC al carrer cal ser molt germànic.

És bo emigrar (3a. Part)

divendres, 3/02/2012

Aquesta és la tercera part dels articles referits a les avantatges i desavantatges d’emigrar. A la primera part vaig referir-me a l’aspecte professional i a la segona part, a l’aspecte personal. En aquesta tercera part parlaré de l’aspecte nacional. És a dir, com afecta que Catalunya esdevingui un país exportador de ma d’obra.

En primer lloc, caldria definir que entenem per emigrar. Per mi, no estem parlant del cas del jove que marxa una temporada, més o menys llarga, per acabar o millorar els estudis, però té intenció de tornar de seguida. Tampoc aquell professional que l’empresa l’envia dos o tres anys al HQ perquè es formi millor per després tornar per exercir un càrrec directiu a Catalunya. Estem parlant d’aquella persona, jove o no tant jove, que per motius econòmics o professionals, ha d’emigrar a un altre país sense saber si podrà tornar mai a Catalunya.

En un país desenvolupat com és Catalunya, l’educació té un cost molt elevat per la societat. La majoria de l’educació és publica i és pagada pels impostos dels catalans. Però també mentre dura l’educació el jove no produeix riquesa, més aviat utilitza recursos que la societat li dóna (i que els seus pares generen). Podríem dir que de mitjana els primers vint anys, és a dir, entre un 25% i 30% de la vida, un català només genera despeses.

Aquesta inversió que fa la societat en l’educació dels seus joves és perquè es vol que quan esdevingui adult comenci a treballar i pagui impostos. No tinc cap estadística al respecte, però no seria gaire agosarat dir què de mitjana al cap de deu anys, un jove treballant ja ha tornat la inversió rebuda. La resta de la seva vida laboral serà per pagar l’estructura de l’estat i sobretot, la jubilació dels que en aquell moment ho són. Cal tenir-ho ben clar això darrer: Les pensions actuals són pagades pels qui en aquests moments treballen.

Si després de fer aquesta inversió en l’educació dels joves, aquests emigren, perdem la inversió. En canvi el país d’acollida de l’emigració se’n beneficia. En aquest sentit, l’emigració de joves o no tant joves universitaris catalans cap a països europeus o als Estats Units, no és pas un bona notícia. El treball que realitzaran al país d’acollida serà per pagar l’estat dels països d’acollida i les seves pensions. No servirà per tornar la inversió que la societat catalana (i dels seus pares) han fet amb ell, ni tampoc les pensions (possiblement dels seus avis). Però a més, en aquests països desenvolupats no volen joves emigrants sense formació. Volen una immigració de joves amb estudis universitaris. Això encara accentua el perjudici pel país emigrant, que perd els joves que tenen més potencial per crear riquesa i en canvi es queda amb els que no.

Catalunya és un exemple clar d’aquest tipus de situació, però agreujada amb que abans hi ha hagut una immigració sense precedents a Europa. Segons he llegit, forces joves provinents de la primera onada migratòria espanyola no han acabat de realitzar estudis universitaris. Molts van preferir treballar en oficis relacionats amb la construcció o l’oci. Ara amb la crisi,  s’han quedat sense ofici ni benefici. No volen tornar a les terres dels seus pares perquè han nascut a Catalunya i es senten catalans, encara que sigui de manera espanyola. Però també de la nova fornada d’immigració dels darrers anys procedents del nord d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia, amb honroses excepcions en aquest darrer grup, sembla que també acaben com els joves provenents de la primera migració i pocs acaben d’estudiar a la universitat. Aquests joves o adults poc formats tampoc volen tornar als seus països d’origen perquè allà encara hi ha menys perspectives de futur. Però ho tenen difícil poder emigrar cap a països europeus a on hi ha demanda de joves universitaris. En conclusió, Catalunya exporta la millor ma d’obra que podria generar més riquesa i es queda amb la que no.

Per mi l’emigració només pot ser beneficiosa per Catalunya si és temporal. És a dir, si aquestes persones que han emigrat, al cap d’uns anys, no molts, poden tornar a Catalunya per treballar fins que es jubilin ajudant al seu progrés gràcies a l’experiència adquirida a l’estranger. Però si aquestes persones només tornen quan es jubilen el negoci no serà beneficiós. Encara que la persona jubilada cobri una pensió del país d’on ha emigrat, la despesa que generarà durant els darrers de la seva vida per la sanitat catalana serà molt gran i no ho compensarà pas. Diferent és el cas que l’emigració sigui des d’un païs poc desenvolupat a on la despesa en educació i en sanitat, no és elevada. En aquest cas, la pensió d’un jubilat provenent de l’estranger pot ser un bon negoci pel país.

Per mi, està clar que l’emigració de catalans no és bo pel país. Però és clar, que pel jove universitari que acaba els estudis i no troba feina, o per aquell investigador o enginyer que estar a l’atur o treballa però no veu que hi hagin perspectives de futur per desenvolupar la seva carrera professional, no se li pot retreure res si decideix emigrar. Més aviat el contrari. S’ha de ser valent per fer-ho. Com he explicat en els altres dos articles, emigrar no és pas fàcil, sobretot si tens ja una certa edat.