Arxiu de la categoria ‘Alemanya’

És bo emigrar? (2a part)

dissabte, 28/01/2012

En la primera part vaig explicar a nivell professional el que significa per mi haver emigrat, en el meu cas, a Alemanya. En aquesta segona part explicaré el que implica a nivell personal en la vida quotidiana.

No és el mateix emigrar de jove que de gran. Com més gran ets, malgrat tens més coneixements i seguretat del que significa la vida que una persona jove, tens menys capacitat d’adaptació, aprenentatge i d’oblit. Recordo que a la universitat vaig anar a classe d’Ecologia del Dr. Margalef i un dia va fer una analogia entre la vida dels ecosistemes i de les persones.  Va dir, que com més vell era l’ecosistema més tancat s’havia tornat, fent-lo més impune a l’exterior, però això a la vegada el feia més vulnerable als canvis ràpids i importants. El Dr. Margalef deia que les persones també els hi passava el mateix.

Quan una persona decideix emigrar a un altre país, representa un canvi important i ràpid a la vida que portava fins aquell moment. Jo amb els meus 45 anys complerts, deixo dos fills grans a Catalunya i amb la dona i dos fills petits ens anem a Alemanya a començar una nova vida. La meva dona para l’alemany quasi bilingüe i havia viscut duran 15 anys abans de venir amb mi a Catalunya. També jo havia aconseguit una bona feina abans d’anar-hi. Però malgrat això, per mi realment va ser un canvi molt sobtat i important de la meva vida.

Quan arribes en un altre país, una de les coses més importants és l’aprenentatge de l’idioma i com funciona les regles de la societat. La llengua és molt important, sense un bon coneixement d’ella, estàs “venut”. Però també ho és el coneixement de les regles i tradicions. No és tracta en saber prou per poder anar a un Restaurant o fins i tot, poder llogar una casa per viure. És tracta de poder, per exemple d’anar als bancs per obrir un compte corrent amb les millors avantatges o a un concessionari de cotxes a comprar un cotxe o al proveïdor d’Internet per rescindir el contracte o alhora de fer la declaració de la renda, saber si et tornen més o menys diners…

No he nombrat aquests exemples perquè si. El concessionari del cotxe que vaig comprar el meu, han resultat ser uns estafadors. Em van dir que el cotxe vell no valia per res i que anava directament al desguàs i quan vaig demanar-los la baixa del cotxe per donar-ho de baixa a Catalunya, vaig descobrir que l’havien venut a Polònia.  No els vaig denunciar, perquè com a immigrant estic totalment insegur com funciona la llei i també volia el paper de la baixa. Estic segur que els dels concessionaris es van aprofitar de què jo era immigrat per fer l’estafa. Una vegada vaig tenir el paper de la baixa, els vaig dir de tot, amb la dona fen de traductora i mai més m’han vist el pel.

El desembre passat vaig tenir un problema relacionat amb la justícia per culpa de compartir una pel·lícula per internet, tal com he explicat en aquest article. Mai m’havia sentit tan indefens. A part del que un pot sentir a Catalunya quan té que gestionar aquests tipus d’afers, l’immigrant a més, no entén res de la demanda i no té n’idea de les lleis que imperen ni com funciona la justícia al país d’acollida.  Per exemple, en el cas que em va succeir a mi, jo a Catalunya hauria presentat defensa i no hauria pas pagat mai. A aquí, encara vaig alegrar-me d’haver poder resoldre-ho, de moment, pagant uns 1.000€.

En aquest sentit, emigrar és dur. Tota la teva experiència i coneixements que havies adquirit, que et permetia afrontar el dia a dia amb seguretat, ara han desapareguts.  Ara estic a punt de complir 51 anys, però visc amb la inseguretat que tenia fa 30 anys, quan el Dr. Margalef va explicar l’analogia de la vida dels ecosistemes i de les persones. Llàstima que no tingui l’esperit d’aventura i curiositat que tenia als 21 anys. Això junt amb aquell punt d’inconsciència que et dóna la manca d’experiència, és imprescindible per afrontar amb optimisme els reptes del futur.

No voldria deixar en aquest escrit una sensació d’amargura. No m’amago que la tinc. De fet podria explicar la sensació d’impotència quan no pots ajudar als teus fills amb els deures, perquè no entens ben bé el que li demanen i estàs insegur si s’escriu així o aixà..etc o no t’atreveixes a dir la teva en les reunions de pares o a l’entrenament de futbol o a la classe de dansa…

Però per l’altra banda, l’experiència vital que representa aprendre a viure en un altre país, enriqueix el teu intel·lecte. També penso que ajuda a què no t’adormis i hagis de mantenir aquell estrès mínim, que els científics diuen que és bo per mantenir la salut mental i també del cos.

És bo emigrar? (1er Part)

dilluns, 23/01/2012

Avui al diari Ara hi ha un bon reportatge amb el nom “Catalunya perd capital humà” a on  surten varis casos de persones que han decidit emigrar i del que això significa tant per la fuga de talents com també de cotitzacions per la Seguretat Social que garanteixin les pensions.

La pregunta és bo emigrar? té varies respostes segons si parlem per Catalunya o si ho fem personalment. En el meu cas, que he emigrat a Alemanya, diguem de manera més o menys forçosa per motius de feina, hi ha dos punts de vista: el laboral i el privat. Començaré parlant de l’aspecte laboral i en un altre article, parlaré del privat. Després en un darrer, del que penso que significa per Catalunya que els catalans emigrin.

Personalment emigrar, ha estat, millor dit, és una experiència enriquidora però dura. Enriquidora perquè veus com treballen els alemanys i entens una mica millor perquè aquest país és una potencia mundial. He vist confirmat que el que importa no és treballar molt, sinó la productivitat del que fas. Els catalans en conjunt estem a nivell individual tant ben preparats o fins i tot, millor en alguns aspectes, que els alemanys.

Però he vist que sense unes bones inversions, no parlo de només en infraestructures, sinó en una organització empresarial que sigui eficaç alhora de vendre el que fa per a tot el món, és impossible reeixir en una bona productivitat. Els costs de fabricació, és a dir bàsicament salaris, i matèria prima, repercuteixen amb el preu final. Els alemanys van decidir ser competitius sense baixar el nivell de vida dels seus treballadors. Com que el cost de la matèria prima, poc marge hi ha per reduir, van apostar per optimitzar els processos i repartir el cost salarial en el nombre de productes que es fabrica. Com més productes ets capaç de vendre amb el mateix personal, el cost salarial baixa. Amb aquesta estratègia pots mantenir els salaris i ser més barat que altres empreses que han baixat els costos salarials. Per això els alemanys han apostat fortament en l’exportació. En el moment que els seus productes no només es venen per 80 milions d’alemanys sinó per 500 milions d’europeus primer i després, per a els milers de milions de la resta del món, Alemanya han pogut mantenir els salaris alts i donar feina pràcticament a tots els seus ciutadans.

També he comprovat que els reptes de la globalització només es poden vèncer si darrera hi ha una bona estructura organitzativa a on l’estalvi és una virtut, complir amb la teva feina, és el mínim que hom es pot demanar i sobretot, tenir la valentia d’invertir amb el que faci falta per poder exportar el producte per a tot el món, és imprescindible. Per mi, això darrer, és la principal mancança que he vist a Catalunya. Sigui per la manca de suport d’un estat o per la manca d’autoestima que tenim, pocs empresaris catalans, han apostat en crear multinacionals. Molts quan arriba el moment de fer el pas, prefereixen vendre’s l’empresa a una multinacional estrangera i viure de rendes. Estic  convençut que amb una Catalunya independent, aquesta mentalitat canviaria.

Pel que fa a la meva carrera laboral, l’experiència ha estat més dificultosa del que em pensava. Principalment perquè he emigrat als 45 anys i sense tenir un coneixement del idioma. Però no em puc queixar gaire. Vaig venir amb una feina assegurada gràcies a la meva experiència anterior a Catalunya i que al principi, amb el meu nivell d’anglès no tenia cap problema per dur-la a terme. Però després de cinc anys d’haver arribat a Alemanya,  la manca prèvia de coneixement de l’alemany, m’ha frenat la meva carrera professional dins de l’empresa.  Quan treballes en una multinacional alemanya no parlar l’alemany és un handicap. Però és normal, les multinacionals més aviat són empreses d’un país que tenen sucursals per a tot el món. Per molt que diguin que l’anglès és la llengua oficial de l’empresa, la realitat és que sinó parles alemany molt bé, mai et podràs vendre millor que un natiu per un bon lloc de treball. I no els hi faig cap retret,  a una empresa catalana, també hauria de passar el mateix amb el català, oi?

Per això, els factors més importants que s’han de tenir en compte quan hom decideix emigrar a un altre país per millora la teva situació laboral, són el coneixement de la llengua i l’edat. Com més gran ets, el idioma esdevé un factor més determinant. En aquest sentit no recomano emigrar per feina si tens la meva edat i menys sinó domines la llengua.

En el proper article, explicaré la sensació d’inseguretat i indefensió que els immigrants tenen respecte els natius davant dels reptes del dia a dia.

Jo ja he estat ferit en la guerra contra la baixada de pel·licules per Internet

divendres, 20/01/2012

Acabo de llegir l’editorial del Vicent Partal al www.vilaweb.cat que porta el títol Que és una guerra això? No m’he pogut callar i he volgut explicar-vos la meva experiència.

No he baixat pràcticament mai música per Internet. Al principi, fa uns deu anys, si que vaig fer-ho algun cop, però més per curiositat que per copiar música. M’agrada molt la música i tinc una bona col·lecció de CDs i discs de Vinils, que els he ripejar per poder-los escoltar al Iphone o al meu WD Terabyte Multimèdia que em vaig comprar fa un any.

Sempre he trobat que els artistes tenen dret a cobrar per la seva obra. Per això d’entrada he trobat il·legal baixar música sense pagar els drets d’autor. Això no vol dir que estic a favor que costi molt de diners com tampoc que els artistes i sobretot les productores, es forrin. En aquest sentit, he trobat bé que l’aparició d’Internet ha obligat a la industria musical a baixar els preus dels disc o cercar alternatives econòmiques com Itunes o altres opcions.

Pel que fa a les pel·lícules, reconec que també fa uns anys si que havia baixat via emule moltes estrenes, però de seguida em vaig cansar perquè la qualitat de la veu i de la imatge era tant dolenta que destrossava la pel·lícula . Vaig decidir que, a part de que també ho considerava il·legal,  no ho faria més i preferia anar al cinema o comprar el DVD quan sortís.

Però quan vaig emigrar a Alemanya, em vaig trobar amb un altre problema: el idioma. A Alemanya totes les pel·lícules són en alemany lògicament i només si comprés el DVD està també en anglès i/o en turc. Al principi vaig pensar, cap problema, aprendré l’alemany. Però l’alemany és molt difícil d’entendre, porto 5 anys i encara tinc problemes per seguir una pel·lícula. No la gaudeixo igual que abans i sincerament ja no hi vaig al cinema. He comprat algunes series en DVD en alemany, però també pateixo molt per entendre-les. A vegades penso que sóc massa gran i mai arribaré a dominar prou l’alemany per gaudir d’una pel·lícula.

Per això darrerament amb el nou WD Terabyte Multimèdia amb sortida per la televisió i l’equip de música vaig decidir baixar-me algunes pel·lícules, documentals, series de televisió i sobretot partits memorables del Barça. Normalment tot en català per emule gràcies a que la web www.Totsrucs.cat proporciona el seu enllaç per fer-ho. La majoria de les pel·lícules que m’havia baixat eren infantils. Vull que els meus fills no oblidin el català.

Però aquest desembre just abans de marxar de vacances em va passar una de molt grossa. Vaig rebre una carta d’uns advocats molts famosos de Munic  a on em deien que havia compartit per Internet una pel·lícula d’una productora que ells representen i em volien portar a judici. Però m’oferien un tracte per no anar-hi. El tracte era pagar 956 € (500€ per la productora i 456 per la minuta). Al principi vaig pensar que era una estafa.

El primer que vaig fer, va ser mirar d’entendre en que es basaven per denunciar-me. El meu alemany no arriba per entendre l’argot judicial però entre mig de la documentació adjunta vaig veure que una referència a una empresa que es dedica a monotoritzar el hash d’edonkey o emule de la pel·lícula “El Santuario (Sanctum)”  del flux d’informació que córrer per Internet. El hash es la clau criptogràfica única que cada arxiu té quan es comparteix per les xarxes P2P com edonkey o emule. Segons aquesta empresa, des de la meva IP duran dos dies, a principis de novembre, es van baixar l’arxiu amb el hash que corresponia a la pel·lícula en qüestió.

Vaig mirar al meu ordinador i la pel·lícula no la tenia pas, però si que hi era al WD Multimèdia. Vaig recordar que l’havia baixat abans de l’estiu, però no la havia ni mirat. De fet, només havia baixat unes quantes pel·lícules al meu ordinador per portar-les per les vacances a Menorca i veure-les al vespre. Algunes en català i algunes en espanyol. Quan vaig arribar a Alemanya, vaig tenir un problema amb el proveïdor d’Internet i des del setembre fins a fins a finals d’octubre no funcionava Internet. Vaig haver de recórrer a un advocat expert amb aquests temes i gràcies a ell, a principis de novembre va funcionar de nou Internet. Per provar la velocitat, vaig arrancar l’emule i durant uns dies em vaig baixar els partits del Barça de la recopa i alguns documentals del canal 33. Però no vaig adonar-me que les pel·lícules que tenia al disc dur, estaven sent compartides per l’emule!

Per estar encara més segur que no era una estafa, vaig comprovar a Internet si el gabinet d’advocats existia i la sorpresa va ser veure que fins i tot a wikipedia en parlava com una de les més potents d’Alemanya i que darrerament es dedicaven a perseguir les baixades il·legals. També vaig veure altres  advocats que en Internet oferien defenses per aquest tipus de demandes. Fins i tot vaig trobar un portal a on hi ha totes les noticies referents a les demandes d’aquest tipus. Definitivament no era cap estafa.

La carta posava un termini per acceptar l’oferta, però per desgràcia no vaig obri-la a temps i ja havia passat. Però aprofitant que tenia l’advocat contractat per l’altre problema, vaig reunir-me amb ell. El que em va explicar vaig quedar glaçat. A Alemanya la cosa va en serio i em va recomanar que acceptés el tracte. Em va parlar que obrir un judici costa més de 3.000€ d’entrada, sense comptar les despeses dels advocats i la multa si es perd. Una multa quasi segura i em va ensenyar sentències fermes a on obligaven a pagar una multa de 50.000€ per compartir pel·licules. N’hi havia una justament per la mateixa pel·licula que jo havia estat demandat.

Al final, el meu advocat va negociar amb els altres i va aconseguir una rebaixa de 956€ a 750€ si signava una carta a on em comprometia a no compartir per Internet la pel·lícula en qüestió. Però ell em cobrava una minuta de 220€ a l’hora. Al final m’ho va deixar al mateix preu: 956€

Abans d’esborrar totes les pel·lícules que tenia al disc dur i al WD Multimèdia, vaig mirar la maleïda pel·lícula. És la vegada que més he pagat per veure una pel·lícula i a més, sense 3D.

La por que encara tinc, és que no rebi una altre carta reclamant el mateix per una altre pel·lícula que aquells dos fatídics dies de novembre vaig compartir per l’emule. A Alemanya, no s’estan per hòsties i cada dia que obro la bústia, miro que no hi hagi cap altra carta d’advocats.

Ser pobre a Catalunya no és tant dolent com ser-ho al nord d’Europa

dilluns, 9/01/2012

Abans de tot, m’agradaria deixar clar la meva solidaritat i respecte a les persones que pateixen la pobresa. Però després de passar les vacances de Nadal a Catalunya, a on he pogut copsar l’estat quasi depresiu que es viu degut a la crisi, m’agradaria fer unes reflexions positives vers com es viu la pobresa en un país mediterrani com Catalunya respecte a un país del nord d’Europa com és Alemanya.

 

Valorar si una persona és pobre o no, és sempre relatiu. Cal valorar-lo dins del context social i també de l’entorn a on viu. Una persona pobra a Europa, sobretot a la dels països més rics, potser seria considerada com a persona benestant en els països en vies de desenvolupament d’Àfrica o Àsia. I no parlo solament dels diners que pugi tenir sinó també pels recursos que pot accedir. En molts països en vies de desenvolupament la majoria de la població, sigui pobre o no, no tenen una qualitat assistencial i d’educació , comparable a la dels països desenvolupats.

En aquest sentit, els pobres de Catalunya gaudeixen d’uns serveis socials similars o fins i tot , en alguns aspectes millors que els pobres d’Alemanya. Per exemple a Alemanya, hi ha copagament sanitari i l’accés a la universitat no és tant fàcil pels pobres, malgrat és gratuït, tal com he explicat en aquest article. Però no tinc prou coneixement ni tampoc voldria fer una llista exhaustiva per comparar-la. La reflexió que volia fer amb aquest article, és que en conjunt un català pobre té una millor qualitat de vida que l’equivalent alemany.

A Alemanya no existeix un arrelament familiar tant fort com hi ha Catalunya. Aquest arrelament familiar permet que hi hagi una solidaritat entre els seus membres per ajudar a qui es queda sense feina o fins i tot es queda sense sostre. A Alemanya, no sé si degut a les guerres mundials o a l’estructura federal, les institucions, les universitats i els organismes estatals estan repartits per tot el país i junt que la industria també està molt repartida, fa que la majoria dels alemanys viuen en altres ciutats o pobles d’on es van criar. En el meu departament, que cal matisar és d’una multinacional, només 2 persones de la vintena que som, són de la ciutat, la resta venen d’altres llocs d’alemanya o de l’estranger i no tenim cap familiar a prop.

Aquesta manca d’arrelament familiar fa que els pobres alemanys depenguin 100% de l’ajuda estatal . Els pobres catalans potser reben menys ajudes estatals, però aquesta manca de recursos econòmics ho supleixen gràcies a la solidaritat familiar. Com he dit abans, la qualitat  dels serveis bàsics assistencials, com la sanitat i l’educació són gratuïts i igual o millor que els alemanys. Però a més, la bonança del temps, la llum del Sol, el blau del mar i sobretot el caliu de la gent, fa que la qualitat de la vida,  amb diners o sense, sigui molt bona. Us imagineu que dur ha de ser, ser pobre en un lloc a on no tens ningú per compartir les penes i que durant molts mesos no veus el Sol mentre tot és fred i gris?

A vegades em pregunto, si per això els europeus del nord són més rics que els meridionals.  A part de voler cobrir amb escreix les necessitats bàsiques, com a mínim volen guanyar suficient diners per poder anar de vacances a Catalunya.

Com sempre, deixeu-m’hi que acabi parlant a favor de la independència. Us imagineu ser rics com els europeus del nord i viure en un país del mediterrani? No és cap utopia: Això és possible amb l’Estat català.

 

Endavant les atxes!! 

Problemes d’integració dels immigrats a Alemanya

dimecres, 14/12/2011

A Catalunya ens queixem de la dificultat d’integració dels immigrants. Ens queixem que sense tenir un estat propi al darrera, ens molt difícil aconseguir-ho. Això és ben cert, però tenir un estat propi, tampoc vol dir que automàticament la integració dels immigrants està garantida. A Alemanya, malgrat tenen un estat propi, hi ha molts problemes amb la integració dels immigrants.

El idioma alemany no és pas fàcil i el seu aprenentatge requereix molt més esforç que altres llengües europees. Els alemanys són conscients que la seva llengua és difícil, ja ho diuen ells: Deutsche Sprache – schwere Sprache. Però a vegades sembla com si s’hagin conformat i no cerquen la manera de fer-la atractiva o facilitar el seu aprenentatge.

També els alemanys són un poble tancat, sobretot si ho comparem amb els pobles mediterranis. És clar que el clima i les condicions de la natura a Alemanya no ajuda a tenir la casa oberta a tothom que hi passa, però també penso que ho són perquè estan una mica acomplexats per la seva història i per haver estat vençuts i envaits per altres pobles. Hi veig algunes coincidències amb el poble català, que també tenim fama de ser tancats.

La nacionalitat alemanya fins fa poc anys, només s’adquiria per la sang. Encara avui, la sang pot determinar la nacionalitat. Els meus dos fills petits, van néixer a Barcelona i van adquirir automàticament la nacionalitat alemanya pel fet que la seva mare és de nacionalitat alemanya. Però la mare no és alemanya, va néixer a Madrid i es criar a Barcelona. Però té la nacionalitat alemanya perquè el seu avi patern era alemany. És a dir, els meus fills petits tenen sang alemanya del seu besavi  i només amb això, ja va ser suficient que el consultat alemany de Barcelona ens donés el passaport alemany pels meus dos fills, sense preguntar-nos si vivíem a Alemanya.

D’ençà uns pocs anys, si portes vivint més de set anys a Alemanya i passés un examen de llengua però també d’història social i política d’Alemanya, pots adquirir la nacionalitat alemanya.  Però encara que la tinguis, els alemanys no t’acaben de considerar alemany i conscientment o insconscientment així ho manifesten.

Nosaltres fa 5 anys que vivim a Alemanya. Els meus fills van arribar quan encara no havien començat a parlar. El meu fill petit, durant el mundial de futbol, al Kindergarden les educadores van decidir pintar a les cares dels nens amb les banderes dels equips nacionals. Malgrat el meu fill té la nacionalitat alemanya i parla l’alemany tant bé com la resta (i molt millor que el català), li van pintar la bandera espanyola. No era pas l’únic, hi havia amb la bandera turca, russa i italiana, a part de l’alemanya que malgrat era la majoritaria no arribava al 50 per cert de la classe. Estic segur que les educadores ho havien fet amb tota la bona fe, per allò tan “guay” de la multiculturalitat, però el missatge era clar: el meu fill no era alemany,  per molt que visqui a Alemanya, parli l’alemany i tingui el passaport alemany.

Fa uns dies, xerrant amb la directora de l’escola d’idioma a on estic estudiant l’alemany, em va explicar un altre exemple. Ella és xilena però porta més de vint anys vivint a Alemanya, té nacionalitat alemanya i va estar casada amb un jutge alemany. Em va explicar que s’ha negat a donar cursos d’integració per les famílies immigrants subvencionats pel govern alemany, malgrat era un bon negoci, perquè quan va anar a la presentació, va veure que pressuposaven d’entrada que els fills d’aquestes famílies no estudiarien el batxiller al Gymnasium o institut,  per poder anar a la universitat. Tot el material del curs, era enfocat per convèncer als pares que els seus fills es preparessin per anar al Realschule, l’equivalent al FP i no pas a Hauptschule  o escola mitjana bàsica, a on els ensenyen alguns oficis artesanals i que hi van els que no serveixen per res. Per desgràcia és al Hauptschule on hi van la majoria dels fills dels immigrants, sobretot d’origen turc.  Dit d’una altra manera, si el teu fill és d’una família immigrant, oblidat de que pugi estudiar a la universitat. Quan ella va preguntar perquè era així, li van contestar que els fills dels immigrants mai sabrien mai prou alemany per poder anar al batxiller.

L’escola a Alemanya, abans dels 10 anys es fa la selecció dels escolars que aniran a estudiar batxiller o no. L’escola acaba al migdia i per la tarda no hi ha classes. Això fa que a casa, els escolars hagin de fer molts deures i necessiten l’ajuda dels pares. Normalment la mare és la que deixa la feina quan té fills o cerca una feina de mitjà jornada, per així poder recollir el fill a l’escola, donar-li el dinar i després fer els deures.

Els fills dels immigrants o dels treballadors de classe baixa, ho tenen més complicat. Molt cops el pare no guanya prou i la mare ha de treballar tot el dia. En aquest cas, hi ha uns casals de tarda, subvencionats pel municipi (però no es gratuït, surt a 220€ al mes) que es cuiden del fill fins a les 5 de la tarda. Allà li donen el dinar i teòricament ajuden a fer els deures. Però la realitat no és ben bé així, i normalment al vespre, els pares ha d’ajudar als fills a fer els deures. Però els pares immigrants no saben prou alemany per ajudar-lo i això fa que els seus fills no pugin seguir el mateix ritme que els altres. El govern alemany, en comptes de fer classes de reforç a l’escola per la tarda d’alemany i d’altres matèries als fills dels immigrats perquè pugin entrar a la Universitat, decideix que és millor ajudar als pares, amb cursos d’integració social als vespres, per aconseguir convèncer que enviïn els fills a estudiar un ofici o una especialització per ser obrers qualificats per les fàbriques. Unes fabriques, per cert, gestionades per llicenciats universitaris, és a dir, per fills d’alemanys.

L’ascensor social que a Catalunya i també en altres països com els Estats Units, ha estat bàsic per aconseguir la integració de la immigració, a Alemanya no acaba de funcionar. Però jo penso que no funcionarà mai bé, perquè el sistema educatiu no ho permet.

A les grans ciutats d’Alemanya a on hi ha milions de turcs, es troben que la tercera generació dels primers immigrats no s’ha integrat. Fins i tot ha sortit un nou dialecte alemany que només ho entenen els joves d’origen turcs. Molts d’aquests joves no treballen o tenen oficis precaris degut que només van anar a l’Hauptschule. Això està creant un caldo de cultiu de problemes socials. Hi ha moltes discussions al respecte als mitjans de comunicació i els polítics. Alguns diuen que el problema és el xoc entre cultures molt diferents i acusen l’Islam d’impedir a la integració . Però sense desmereixa els problemes derivats per la religió i les tradicions, jo penso que la clau està amb el sistema educatiu que impedeix que l’asensor social funcioni correctament.

Beneficis de la crisi (1er part): Els Estats Units d’Europa

dilluns, 5/12/2011

Encara que sembla contradictori, aquesta crisi que està patint Europa pot resultar molt beneficiosa cara el futur proper. Cada dia tinc més clar que aquesta crisi només es podrà sortir d’ella si s’avança cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

No intentaré explicar les causes de l’actual crisi de l’euro, no sóc cap expert i a més, hi ha molts blocs i articles que ja ho han explicat. Però per mi està clar que aquesta crisi obligarà als diferents estats de la UE a delegar competències fiscals i s’haurà d’harmonitzar legislació, sobretot la laboral i mercantil. Anem cap a la construcció d’un Dret Administratiu Europeu.

No té sentit que no hi hagi cap impediment pel comerç de mercaderies i serveis a la UE però en canvi, per exemple en el dret mercantil, que aquest estigui condicionat per unes lleis estatals caduques i pensades amb el proteccionisme del segle XX. Als Estats Units d’Amèrica cada estat té les competències sobre la fiscalitat mercantil. Però no hi ha cap restricció perquè les empreses pugin marxar d’un estat a un altre sinó estan conformes amb la fiscalitat (una cosa diferent és marxar dels Estats Units). En uns estats americans les empreses pràcticament no paguen imposts, en altres, en canvi si que paguen però a canvi d’ells, tenen  a disposició uns bons i eficients jutjats mercantils o un bon sistema universitari, que fa que moltes empreses decideixin quedar-se malgrat els imposts que paguem de més.  A Europa si una empresa vol marxar d’un estat a un altre, té tants problemes legislatius i mercantils per fer-ho, que al final no ho fa. Com a conseqüència s’impedeix la competència de legislacions entre estats i això impedeix la redistribució de les empreses entre estats. Al final es perpetua les diferències entre estats fortament industrialitzats amb multinacionals i els estats que no tenen grans empreses ni multinacionals, i possiblement ni en tindran mai. No en tindran mai, perquè cada vegada és més difícil crear una empresa d’on no hi ha un teixit previ industrial. Però també perquè les multinacionals europees, no ho són pas multinacionals, més aviat, són grans empreses nacionals amb sucursals o filials que s’instal·len als altres estats. Però quan hi ha problemes econòmics, les multinacionals tenen més fàcil tancar les filials i recentralitzar els serveis i produccions a la seu nacional que al revés, independentment que sigui més econòmic tancar la seu nacional i traslladar-se a on té la filial. Al final potser que l’empresa tanqui per no poder anar a un altre estat a on tindria més avantatges per poder sobreviure. Això impedeix salvar llocs de treball dins d’Europa o perpetua les diferències industrials entre els estats europeus.

La legislació laboral és un tema molt problemàtic. Crec que igual que les mercaderies i serveis, no hauria d’haver cap impediment per un treballador treballar en qualsevol estat europeu. Teòricament ara ja és així. Però les diferències legislacions laborals dificulten la contractació entre treballadors per tota Europa. Jo penso que hauria d’haver un sola legislació laboral europea de mínims i molt simple. Després cada estat o fins i tot cada empresa i aquesta segons el centre productiu a on estigui localitzat, podria afegir-li algunes prestacions per afavorir a que vinguin més treballadors o protegir els que tenen. Però no té sentit que en uns països l’acomiadament sigui gratuït a l’empresa i en altres, sigui tant car que al final aquestes no contracten treballadors. Això perpetua l’atur en alguns estats i manté les desigualtats salarials entre els treballadors europeus.

Un altre punt que manté diferències entre els treballadors a Europa és la barrera idiomàtica. En aquest sentit, els Estats Units d’Amèrica ho tenen resolt, en canvi els europeus no. El fet que els treballadors europeus no pugin a la practica anar a treballar en qualsevol estat d’Europa perquè no coneixen el idioma, però en canvi si que es pot vendre qualsevol producte i servei, manté les desigualtats de riquesa entre els estats. Els estats que partien en el moment de crear la UE de ser més industrialitzats, s’han i es beneficien a costa dels altres estats no tant industrialitzats. Aquests darrers, al no tenir empreses pels seus treballadors i com que tampoc poden marxar als estats industrialitzats perquè no coneixen el idioma, fa que els estats menys industrialitzats s’hagin d’endeutar o especulin amb bombolles immobiliàries com ha estat a Espanya. El deute que es contrau serveix  per poder comprar els productes i serveis dels estats més industrialitzats i que a més, són els qui els hi presten els diners. Tancant un cercle viciós, que ara a explotat. Però també, els universitaris o emprenedors dels estats més industrialitzats al no coneixer el idioma ni la legislació mercantil i laboral, tampoc s’atraveixen anar a altres estats menys industrialitzats a crear noves empreses.

La redistribució de la riquesa seria més fàcil a Europa sinó hagués les barreres idiomàtiques. Per desgràcia això està molt lluny d’aconseguir-se. Però fa poc he escoltat per la ràdio alemanya que es vol obligar a tots els alumnes universitaris a fer un Erasmus o equivalent a una altre universitat d’un altre estat d’Europa. Això és una magnífica idea. No sé si serà per totes les universitat europees o només les alemanyes. Però si es fa per tota Europa, això ajudarà molt a superar les barreres. Però el problema serà que els idiomes minoritaris acabaran perden encara més pistonada, sobretot si no tenen al darrera un Estat que els protegeixi.

En tot cas, aquesta crisi és una oportunitat per fer els Estats Units d’Europa, que estic segur que representarà un gran benefici pels europeus. Ara bé, no cal que inventem la roda de nou. Mirem com s’ha construït la primera potència del món i que a més tenen molts anys d’experiència en conviure en una confederació: Els USA.  Gràcies a la seva experiència, els europeus podrem fer-ho encara millor.

 

Nota: Però tot això ,que per mi,  no és pot aturar i acabarà succeint més tard o més aviat, caldrà que els catalans ens espavilem en constituir-nos com un Estat dins d’Europa. Si no ho fem, perdrem definitivament la nostra identitat i llengua com també de dir la nostra alhora de construir el futur d’Europa.

Endavant les atxes!

Matilde Romagosa, una patriota “exiliada”, ha mort a Hamburg sense haver vist el seu somni complert

dijous, 24/11/2011

Matilde Romagosa ens va deixar el passat dia 17 de novembre, com a conseqüència d’una llarga malaltia. Recordo com si fos ahir quan la vaig conèixer personalment a Ginebra davant de l’ONU en la concentració que vàrem organitzar els dels Deumil.cat. Ella estava asseguda i quan em va veure, suposo que em va reconèixer per la foto que tinc al Skype, es va aixecar de cop mentre em cridava pel meu nom. Jo també la vaig reconèixer per la foto al Skype. Amb un somriure i elegantment vestida, es va acostar a mi, i ens vam fondre en una càlida abraçada. Després ens vam mirar fixament de fit a fit mentre ella m’agafava amb les dues mans les meves galtes i em va fer dos petons. No ens havíem vist mai, però entre nosaltres hi havia una forta amistat, quasi com si fóssim de família.

De fet, la Matilde la coneixia, encara que només per veu, des de feia dos anys com un dels membres destacats de la Vegueria d’Exterior de Reagrupament. Sempre era una de les que no fallava a les reunions per Skype. Va ser escollida per la junta de la Vegueria d’Exteriors. Allà era la veu del seny dels qui van patir la postguerra i dels que des de la llunyania veuen amb incredulitat la manca d’unitat dels catalans. La seva veu era dolça quan tocava demanar que no critiquéssim els catalans que encara no apostaven per la independència, però ràpidament es tornava dura quan calia defensar la llengua i cultura catalanes dels atacs dels espanyolistes. 

A principis d’enguany, els catalans que vivim a l’exterior vam constituir els Catalans Abroad . La Matilde va participar-hi activament i era una de les principals defensores de cercar la unitat. A la primavera ens va enviar un missatge per Skype que tenia un problema amb la veu i no podria parlar. Però malgrat tot ens seguia escoltant i escrivia al Xat quan hi volia dir la seva. A l’estiu va deixar de participar-hi. No vaig donar-hi cap importància, jo mateix vaig fer alguna campana a les reunions-tertúlies que fem per Skype aquest estiu. Però quan he rebut la notícia aquest cap setmana del seu traspàs, m’he quedat totalment desolat. No tenia cap idea que estés malalta. La Matilde sempre va mostrar vitalitat i moltes ganes de pencar. Per a mi, la seva desaparició és com si m’hagués deixat la tieta de Barcelona que sempre hi era quan la necessitava i ajudava que hi hagués un bon caliu entre nosaltres. Avui els Catalans Abroad  estem encara més sols a l’exterior. Avui Catalunya ha perdut una patriota abnegada i lluitadora com poques.

Quants patriotes com la Matilde hauran de morir en la foscor de la nit opressora abans de veure la llum de la llibertat?

Matilde, sempre et tindré un racó del meu cor per a tu.

Manel Bargalló i Alabart

Kalrsruhe – Baden-Würtemberg

Nota: Us deixo la seva biografia, feta per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

(més…)

Alemanya i l’espoli fiscal català

divendres, 16/09/2011

Conec una mica Alemanya perquè  hi visc i treballo des de fa 5 anys. Avui he llegit aquest article del Xavier Roig a l’Ara.cat a on explica la seva preocupació per les critiques que des de Catalunya es fa al paper dels alemanys davant de la crisi de l’euro. En aquest sentit fa un paral·lelisme amb l’espoli fiscal que els catalans estem sotmesos a Espanya que no ha significat cap benefici, ans el contrari, ens ha perjudicat molt. Diu Xavier Roig, que per aquest motiu,  els catalans hauríem d’entendre la postura dels alemanys de ser reticents de continuar donant subvencions sense control als països meridionals europeus que tenen deutes, malgrat tot els diners rebuts dels fons europeus en els darrers 10 anys, principalment alemanys.

De tot el que diu, que hi estic d’acord en el fons, voldria matisar que pels alemanys la creació de la zona euro els va anar molt bé. No va ser un acte altruista. Els alemanys sabien molt bé el que feien. Gràcies a la creació del lliure mercat i la zona euro a Europa van poder exportar sense cap impediment els seus productes. Uns productes que cal deixar clar, eren excel·lent i d’alta qualitat degut a la seva capacitat industrial i d’organització empresarial.

Amb la Unió Europea consolidada, els alemanys han aconseguit ser els darrers 5 anys el principal exportador del món. Només amb 80 milions d’habitants han guanyat més diners exportant que països més poblats com la Xina amb 1.200 milions o més rics i també poblats com els Estats Units amb 310 milions i Japó amb 126 milions d’habitants.

Jo era dels que creia que per exportar cal tenir despeses baixes tant en la mà d’obra com amb les matèries primeres. Però els alemanys han demostrat que amb uns salaris de mitjana entre 30% i 40% superiors als catalans  i molt més superiors a la Xina, poden ser els més competitius exportant. Com ho han aconseguit?

(més…)

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

El trauma del nazisme és ben vigent encara a Alemanya

dimecres, 17/08/2011

No sóc historiador ni tampoc un afeccionat a les històries dels nazis. Però això no vol dir que vivint a Alemanya no m’hagi adonat de què els alemanys estan traumatitzats pel seu passat nazi.

És un tema tabú i no es pot parlar d’ell, però no només això, sinó que tot el que els nazis van utilitzar per fer propaganda del nazisme està malt vist. Per exemple els fa vergonya la música folklòrica alemanya, com també l’ús de vestits tradicionals (potser amb l’excepció de la part de Baviera propera als Alps) i simbols o escuts nacionals. Fins l’europeu de futbol del 2006 que es va fer a Alemanya, tampoc era molt ben vist utilitzar la bandera alemanya sinó era per esdeveniments oficials. En aquest europeu es va posar de moda que tothom ho portés al cotxe o pengès al balcó, però també fomentaven que els immigrats ho fessin amb la del seu païs, cosa que a mi em va semblar més com una excusa per justificar que ells ho podien fer.

Els uniformes de la policia alemanya són poc atractius i de color verd gris (ara els estan canviant a blau per ser iguals a la resta d’europa), perquè segons m’ha explicat la meva dona, que porta des del 18 anys vivint a Alemanya, la Gestapo duia uns de molts bonics i no volen que l’actual policia tingui els mateixos comportaments autoritaris i de superba que tenia la policia nazi. Les matricules del cotxe, que permet poder triar les lletres, a part del nom de la ciutat, no es pot utilitzar combinacions de propaganda nazi, com per exemple SS. Per la televisió acostument a fer documentals criticant el nazisme i els horrors que va ocasionar. Fins i tot, vaig veure fa uns anys al cinema un spot publicitari del govern a on se’n reia d’una manera força dura dels joves nazis que saluden amb el braç enlaire. No m’ho puc pas imaginar la polèmica que ocasionaria si això mateix és fes a Catalunya o Espanya, tenint en compte que la Falange espanyola és un partit legal mentre que a Alemanya això seria del tot inimaginable.

També s’ha d’anar en compte en no qualificar a ningú de nacionalista o parlar del nacionalisme en general. Pels alemanys això és com dir-te nazi  o parlar del nazisme. Un dels insults més greus que és pot fer a una persona és dir-li que és nacionalista, perquè ningú s’atraveix de dir que es un nazi. En aquest  sentit, els catalans hem d’anar en peus de plom quan volem explicar la nostra lluita nacional per la independència. No es pot parlar mai que som nacionalistes, si ho fas, deixen de parlar amb tu i fins i tot, per sempre.

Però el que m’ha acabat de convèncer encara més de què estan traumatitzats, és quan l’altre dia vaig escoltar una entrevista per la radio a un vell polític alemany de 81 anys que es diu Heiner Geißler i que havia estat durant més de vint anys el secretari general de la CDU i president de la Renània.  Aquest polític actualment està fent de mediador entre els partidaris i retractors d’un megaprojecte urbanístic per modernitzar l’estació de trens del TGV a Stuttgart, anomenat Stuttgart 21  (seria com l’equivalent a l’estació de Sagrera multiplicat per 10). Aquest projecte urbanistic és molt polèmic i està enquistat des de fa dos anys. Ha provocat manifestacions massives amb actuacions policials que han provocat ja més de 100 ferits i alguns de greu.

Heiner Geißler, l’altre dia en mig d’una reunió entre les dues parts a on s’estaven tirant els plats pel cap i no hi havia d’arribar a cap acord, va dir una frase “Wollt Ihr den totalen Krieg?” que és una cita famosa que va fer el ministra de propaganda nazi Goebbels  i que traduït vol dir “Volen vostès la guerra total?”. Això ha provocat un gran escàndol i en l’entrevista que vaig escoltar a la ràdio, vaig escoltar astorat com l’entrevistador, un equivalent al Cuní de Catalunya, el va atacar per tots els costats pel  fet d’utilitzar de manera frívola una cita nazi. Li drequiminava que estava menyspreant les víctimes del nazisme. El ancià polític va mirar de restar importàcia però l’entrevistador no li va concedir cap minut de descans. Jo mai havia escoltat una situació tant violenta com aquella entrevista en una ràdio (o televisió) alemanya. Posteriorment la radio van entrevistar a historiadors preguntant-li si es podien utilitzar les cites nazis per altres situacions actuals. La resposta va ser que no és pot fer, malgrat que en aquest cas, es podia ser una mica comprensible donat que la intenció era donar un toc d’atenció a les parts implicades a què d’una vegada es deixexin de fer la guerra i cerquèssin un acord. Encara avui, és motiu de conversa.   

Realment els alemanys encara no ho han paït el nazisme, possiblement perquè a cada llar alemanya hi havia almenys un que havia estat del partit nazi i per això no els agrada parlar-ne. És difícil suportar la contradicció d’estimar a un pare o avi que saps  que va culpable de l’holocaust.

En tot cas, els alemanys tenen una tendència a creure’s una mica superior a la resta dels europeus, possiblement no els hi falta part de raó si fem cas no només a la seva contribució de grans genis a la filosofia, ciència i les arts, sinó que actualment són la primera potència europea i el primer país exportador mundial. Per això, que encara estiguin traumatitzats i avergonyits pel seu passat nazi és una garantia que miraran de ser humils amb la resta dels europeus i això no només ens beneficiarà a tots nosaltres, sinó que també a ells.