Arxiu de la categoria ‘Alemanya’

La penitència que ens fa passar TV3 als culers emigrats

dimarts , 9/08/2011

Ser immigrat ja és per si una penitència. En el meu cas, a Alemanya quan hi vaig emigrar, malgrat hi havia anat per negocis una desena de vegades, la realitat era que no coneixia el país. Encara que tot és Europa, hi ha força diferència entre el centre i nord respecte al sud. I no parlo només pel clima. La manera d’entendre la vida i les relacions amb els teus veïns o companys de feina, és també força diferent a la que hi ha a Catalunya. Però avui no parlaré  d’aquests aspectes tant espirituals, avui parlaré d’un de més terrenal.

Per mantenir la flama catalana a casa vaig comprar fa un parell d’anys,  un receptor de satèl·lit i gràcies això puc veure TV3Cat o la TV3 Internacional que es veu per satèl·lit. A part de poder veure per la canalla dibuixos animats en català (els meus fills petits són del club Super tres) amb tota l’il·lusió del món, com a culer i soci vaig pensar que podria veure els partits del FC Barcelona. Doncs no!!.  Sempre quan fan un partit del Barça, tallen la connexió i em posen una repetició d’una sèrie d’aquelles que t’importa un rava o un documental sense cap mena d’interés. Quina ràbia!!. Recordo que els primers cops, si en aquells moments hagués tingut la Terribes al meu costat, li hauria dit de tot!. 

Puc arribar a entendre que per qüestions de drets de retransmissió d’imatge els partits europeus no es pugin retransmetre per satèl·lit, encara que no hi estic d’acord. La televisió Suïssa SF1 si que retransmeten en alemany per satèl·lit encara que a Alemanya  ho facin per un canal de cable de pagament. Per què els catalans que vivim a fora del Principat de Catalunya no ho podem veure en català? 

Tampoc puc veure els partits de la lliga espanyola per TV3Cat. Per què? . Quina raó hi ha que els catalans de l’exterior no ho podem fer? Sort que he trobat per Internet un web austríac que té els drets comprats per retransmetre-ho per Internet. www.laola1.tv  i gràcies a ella, puc veuré tots els partits de la lliga del Barcelona però això si, amb comentaris amb alemany.  La coordinació amb la retransmissió de ràdio en català per Internet és impossible. RAC1 que és de llarg la que millor retransmet per internet sense cap problema, va entre un i dos minuts retardada respecte a el web austríac i entre 2 i 3 minuts respecte a la del satèl·lit per SF1. Per desgràcia Catalunya Radio amb el Puyal, malgrat faig servir Wifi, es talla al cap d’una estona (entre 20 i 30 minuts), però en aquest cas, va avançada respecte a el web i retardada uns 30 segons respecta SF1. Al final m’he acostumat a la penitència d’escoltar-ho en alemany.

Però el que ja és la màxima penitència és el que va succeir ahir. La TV3Cat no va retransmetre el partit del Barcelona contra el Girona de la Copa Catalana, mentre si que ho feia al Principat de Catalunya!!!. Per què? Quins drets de retransmissió d’imatge ha de respectar? No ho entenc!!. Ni tants sols un partit de copa catalana. 

Això ja és massa. Em sento totalment menystingut per la “nostra” televisió. Que no sóc català jo?

 

Nota: Tampoc es pot per internet al web de www.tv3.cat. Per cert, a veure si els de Barça TV es foten les piles i d’alguna manera, sigui per satèl·lit o per Internet ens deixen veure el Canal Barça almenys als socis com jo que paguem religiosament cada anys.

Urlaub. Geschlossen im August? typisch spanisch!!

dimarts , 26/07/2011

A Catalunya, igual que la resta d’Espanya, per l’agost tanquen la majoria  dels negocis, a excepció dels que viuen del turisme. És molt freqüent  trobar el típic cartell: “Tancat per vacances per l’Agost“.

Durant 30 dies la majoria dels negocis baixen la persiana i tanquen del tot. Fins i tot, algunes empreses que voldrien treballar es veuen també obligades a tancar, perquè els seus proveïdors, distribuïdors i clients estan de vacances.

Això provoca que l’activitat econòmica del país disminueixi considerablement. No sé si s’ha fet algun càlcul dels diners que es deixen de guanyar per aquesta parada de l’activitat i com també, el cost de començar de nou, però estic segur que no és eficient ni pel negoci ni tampoc pel conjunt del país.

A part de la disminució de l’activat econòmica, el tancament per vacances a l’agost de la majoria d’empreses provoca la sortida massiva de cotxes de les grans ciutats cap els llocs d’estiueig. Els col·lapses generats a les autopistes i carreteres augmenta el consum de benzina amb la conseqüent contaminació i obliga a comprar més petroli. Però també, altre problema és que aquesta massificació d’estiuejants als pobles de la costa concentrats durant el mes d’agost, provoca un munt de problemes logístics a resoldre, sobretot pel que fa a l’alimentació, electricitat i aigua potable. Aquesta sobredemanda de consum obliga a crear unes infraestructures sobredimensionades per poder fer front a la demanda. Una demanda que es concentra durant un sol mes. Si la massificació es repartís durant tot a l’estiu, possiblement no caldria tanta sobredimensió d’infraestructures. Ens estalviaríem potser la MAT, algunes cares dessalinitzadores d’aigua del mar, grans depuradores d’aigües residuals i autopistes o autovies de tres carrils per accedir-hi. L’impacte  ambiental d’aquestes infraestructures s’hi ha d’ajuntar la que provoca que milions  de persones es concentrin en un espai reduït i tots en el mateix temps.

Tancar per vacances a l’agost, és per mi, un mal negoci per Catalunya.

A Alemanya, això no succeeix, almenys d’aquesta manera. Com a mínim a Baden-Würtemberg a on visc les empreses no tanquen totes per l’agost. Però tampoc tanquen per 30 dies seguits i al mateix temps. Les vacances estan més distribuïdes al llarg de tot l’any i per les famílies amb fills, estan condicionades a les vacances escolars. Malgrat això, no he vist que molts comerços o empreses tanquin durant aquestes vacances escolars a l’estiu, que en el meu Estat o Land, enguany són del 29 de juliol fins el 12 de setembre.

Ja vaig parlar en un article en aquest bloc de les diferències d’horaris laborals i socials que existia entre Catalunya i Alemanya (i la resta d’Europa del nord i centre). Aquesta diferència d’horaris, junt amb el tancament massiu per vacances per l’agost, segons el meu parer, perjudiquen el progrés de Catalunya i ara segur que no faciliten la sortida de la crisi. Aquesta manera de treballar ens allunya d’Europa. El dia que siguem sobirans de veritat, caldrà renovar aquests hàbits laborals i de fer vacances tots a l’agost, heretats d’Espanya, per uns que se semblin als que regnen al centre i nord d’Europa. Això si, sempre i quan volem ser tant rics o pròspers com ells

 

Un altra de semàfors

diumenge, 24/04/2011

Vaig arribar d’Alemanya el dijous passat a la matinada, després de conduir prop de deu hores durant la nit. A dos quarts de vuit entrava a Lloret des de la carretera de Vidreres per encarar el camí cap a Blanes. El primer semàfor que trobo des de què havia sortit de casa, m’atura.  Miro amb els ulls cansat per què a aquestes hores del mati, el semàfor funciona. Potser deu ser una cruïlla amb molt de transit. No ho és. Es tracta d’un pas de vianants. Un semàfor d’aquells que té un botó que els vianants premem perquè es posi vermell. O almenys així hauria de ser.  Miro de banda a banda i no veig a ningú. Increïble,  després de fer 1.200 quilometres sense cap semàfor, arribo a casa i un semàfor m’atura per res. Cap cotxe darrera ni davant i cap vianant. Només el meu cotxe aturat quasi dos minuts gastant gasoil i contaminant l’aire. Per fi es posa verd i accelero. Més gasoil cremat inútilment quan amb un pas zebra ja hauria hagut  prou.

Travessant Lloret cap a Blanes, em trobo alguns semàfors intermitents amb el color taronja i dos semàfors més que m’aturen amb un color vermell ben lluent. La mateixa situació que abans, cap cotxe ni cap vianant. Em penso que el gasoil que he gastat i la contaminació que he generat entre aturar-me, esperar i arrancar, equivaldria el mateix que he necessitat per anar de Lloret a Blanes.

Com vaig explicar en un altre article, a Karlsruhe a partir de dos quarts de nou de vespre la majoria dels semàfors els apaguen. Els tanquen del tot, cap  llum taronja intermitent. De casa a fins agafar l’entrada a l’autopista hi ha un parell de quilometres per una via de doble carril amb mitjanera inclosa. Hi ha tres encreuaments durant el trajecte. De dia, els semàfors funcionen, però a la nit, els apaguen.  Res de llum, tot per estalviar electricitat. Però també al centre de Karlsruhe, una ciutat d’uns 300.000 habitants, la majoria de les cruïlles són sense semàfors, com també molt pocs carrers són de direcció única. Hi ha molts passos zebra, cap sense la major contradicció que es pot trobar més d’un cop a Catalunya: un pas zebra amb semàfor.  Aquesta estupidesa només és igualada per la rotonda amb semàfors a les sortides per deixar que els vianants pugin creuar el carrer.  A Lloret n’hi ha una, que des del Juny fins al Setembre ocasiona les cues més llargues de la Costa Brava.

Tot això per què? Per la manca  de confiança de les autoritats amb els conductors catalans?

Aquesta mala educació vial entre els conductors catalans, costa molts diners i genera una contaminació extra. A Catalunya en comptes d’invertir en educar els conductors, s’ha decidit en construir un semàfor a cada cantonada i pas de vianants. El manteniment de tota aquesta xarxa de semàfors, el fet d’aturar el cotxe, de romandre amb el motor engegat esperant que es posi verd i l’acceleració necessària per arrancar de nou, té un cost econòmic i ecològic molt més gran que un es pot imaginar.

Mentre estic maleint els ossos de l’alcalde de Lloret, aturat al darrer semàfor que em separa per encarrilar la costa d’en Gallina, la dona es desperta i em pregunta mig endormiscada: Ja hem arribat? Me la miro i amb un somriure li responc: Si, quasi hi som.

El semàfor es posa verd i accelero el cotxe pensant amb aquest malbaratament de recursos que representa un semàfor per a cada cantonada en totes les cruïlles i passos de vianants de tots els pobles de Catalunya.  Quan arribo a dalt de la carena de Santa Bàrbara,  els meus pobres ulls vermells s’il·luminen amb el blau marí del mar que contrasta amb els raigs ataronjats del Sol lluminós que  acaba de néixer de dins seu. Obro la finestra i oloro l’olor de mar. El cansament s’esvaeix i una alegria m’inunda el cor.

Si, realment ja hem arribat a casa!!

 

 

Com és valora els estudis a Alemanya

divendres, 25/03/2011

Vaig escriure un article fa temps a on explicava com funciona el sistema educatiu a Alemanya. Allà explicava que existia una espècie de barrera amb el sistema educatiu que feien que els fills dels immigrants tinguessin problemes per poder accedir als estudis universitaris, perpetuant una exclusió social d’aquests nous alemanys, respecte als d’origen.

D’alguna manera el meu fill Jan que té 7 anys i està cursant el 2on a l’escola primària (Grundschule), està patint una mica aquesta situació. Quan acabi 4ª, és a dir amb 9 anys, segons la mitja de les notes que hagi tret i de la valoració dels mestres, podrà anar a fer el Batxiller (Gymnasium) o formació professional (Realschule).

Ahir la meva dona va anar a l’escola  a una reunió de pares i mestres. Segons la mestra, Jan està just per sota de la nota de tall per poder entrar a fer el Batxiller a Baden-Würtemberg. Cal una nota inferior a 2.5 (0 equival a un 10 a Catalunya, per tant cal un 7.5)

La meva dona està molt amoïnada i estem pensant que potser l’any vinent, demanarem si el Jan pot repetir tercer. Jan ha tingut mala sort,  va néixer 12 dies abans de començar un nou curs i per tant és dels més petits de la classe. Entre la dificultat idiomàtica i la immaduresa que té respecte a altres, el pobre Jan va de bòlid per seguir la classe, malgrat la meva dona quasi cada dia hi dedica més d’una hora per repassar els deures.

Altres mares de l’escola del Jan, li van comentar a la meva dona que si no veuen clar que els seus fills treuen molt bona nota, minim un 2 o menys, que s’estimen més que no vagin al Batxiller. No és la primera vegada que m’arriba aquestes posicions, l’any passat, uns veïns, malgrat la filla tenia prou nota per anar al Batxiller, van estimar que no hi anés, perquè això representaria massa estrès per la família.

Jo d’entrada  al·lucino amb aquesta postura dels alemanys que prefereixen que els seus fills no vagin a la universitat. Però pensant-ho amb més calma, he arribat a la conclusió que potser no és pas tant dolent. A Alemanya, la gent que té un ofici, pot gaudir d’un nivell de vida molt alt. Amb els serveis que l’Estat del benestar alemany et proporciona, els impostos que graven els més rics i com que els oficis estan ben valorats, les diferències del benestar que hom pot gaudir amb estudis universitaris o amb una mestria, és poca. La majoria de la classe mitjana alemanya no té estudis universitaris.

Però això no vol dir que no es valori tenir uns estudis universitaris i sobretot de postgrau. És valora molt,  perquè l’exigència per poder estudiar una carrera és alta i a més, el nivell d’estudi universitari garanteix que els llicenciats, enginyers i posteriors doctors o catedràtics, són realment persones preparades per exercir com a tal.  Però el mateix passa amb la mestria d’un ofici. Quan una jove comença estudiar-la, alterna amb practiques treballant en una empresa. Al final, surten molt ben preparats per treballar de l’ofici, sense cap problema.

Penso que la justa mesura per valorar els estudis, és que aquests siguin bons per la feina que hagis de fer. Siguin universitaris o d’ofici. Cada estudi val per la seva feina. No té sentit per un país que hi hagi molts universitaris si no hi ha feina per a ells. Un país ple d’universitaris a l’atur o que fan feines que no es corresponen amb l’estudi que han fet,  és molt dolent, perquè a part dels diners públics gastats per res, la frustració que genera entre ells, no ajuda a què el país avanci. Molts acaben emigrant a altres països.

L’altre dia, un conegut d’origen espanyol que té un restaurant de tapes a Kalrsruhe, parlant de la crisi a Catalunya, ens va dir que havia rebut un CV d’un enginyer de Barcelona que desesperat de no trobar feina, estava disposat a venir a treballar de cuiner al restaurant. Volia trobar un treball a Alemanya per així poder aprendre alemany i després poder mirar de trobar feina d’enginyer a Alemanya. No crec que l’agafin, a part que no hauria d’haver-ho dit mai que era enginyer, a Alemanya estan (ben) acostumats a agafar les persones amb estudis per la feina. Possiblement això, ha estat una de les claus de l’èxit de la qualitat alemanya.  Els alemanys amb la seva reconeguda fama de ser fabricar amb qualitat, els ha permés ser els principal exportador mundial malgrat els seus alts costos laborals. Això ha permes fer el seu país prou ric perquè les persones siguin felices estudiant el que volen, sense importar si és un estudi universitari o mestria. Tothom es guanya prou bé la vida per no haver d’estudiar el que no vol o no és necessari.

Critica, però denuncia-ho!

dimarts , 22/02/2011

Una de les coses que he vist dels alemanys és que són molt crítics amb les coses i a la més mínima ho denuncien. Però no són per temes personals sinó més aviat pels temes col·lectius. A diferència del que he vist a Catalunya, la crítica més freqüent no és la típica critica envejosa o la critica destructiva. Normalment es critica qualsevol cosa que afecti a la comunitat, sigui al treball , a l’associació, al barri, a la ciutat o al país. Hi ha certes coses que no està ben vist cirticar, normalment tot el relatiu a la vida privada, incloent de com vas vestit ó o les preferències sexuals. La religió és un tema tabú fins i tot per parlar-ne, encara que sigui sense criticar-ho.

Però criticar com es fa la feina o com queda les coses, és l’esport nacional dels alemanys. Recordo una anècdota en els primers dies de viure a Alemanya. La casa de lloguer era nova i era una casa adossada amb altres cinc cases. El jardí que anava per davant de totes les cases no estava acabat i per tant entregat a la propietat. Un dia , abans de fer oficialment l’entrega del jardí, van passar-hi la maquina tallagespa per primer cop i van saltar alguns petits grans de pedres que van picar els vidres de les portes d’algunes cases. Una veïna es va donar compte i va improvisar una reunió entre tots per criticar-ho. Allà es va proposar fer una denuncia al propietari. A mi quan la dona m’ho va dir, vaig voler veure si el dany era molt gran i la veritat és que no vaig veure res a la nostra porta. Només en una de les altres cases, vaig veure un minúscul impacte quasi microscopi que només es veia si t’ajupies a mirar-ho. Vaig trobar desproporcionat que és fes una denuncia, a part de què no volia posar-me en enbolics en un país a on no domino la llengua ni les lleis. A més la porta era molt cara ja que era tota de triple vidre i pensava que no valia la pena. Però no em van fer cas i tota la resta ho van denunciar. El resultat va ser que en dues setmanes, ens havien canviat totes les portes, inclosa la meva i això que jo no vaig denunciar-ho!!

En tinc moltes més anècdotes com aquesta. Una altre que em va sorprendre, fou que un vei va denunciar a la policia que uns nens havien pintat amb un guix de colors (és veu que una petita  flor) el seu cotxe (Mercedes classe E) aparcat al davant de les cases. La policia va venir i va anar casa per casa pregunta qui ho havia fet. Al final com que no va quedar cap marca al cotxe, no es va arribar a fer-se efectiu la denuncia. Aquest veí, que viu de lloguer com nosaltres (per desgràcia és un dels meus veïns) no content amb que la denuncia no prosperés o en previsió cara el futur, va demanar al propietari de les cases adossades que prohibís que els nens del barri  poguessin jugar al carrer al costat del pàrquing. Per sort el propietari li va dir que no és podia fer això, però ens va enviar una carta a tots els veïns , demanant que vigiléssim la canalla que no fessin res als cotxes quan surten a jugar.

Després de veure tot això, vaig entendre, perquè la dona el primer dia que ens vam mudar a Alemanya, va  fer una assegurança civil a tercers. Estem assegurats per qualsevol inciden que la familia pugi fer. A Alemanya a la més mínima et denuncien i la indemnització que has de pagar et pot arruinar. Tothom està assegurat.

A la feina també hi ha molta crítica. Trobo que a la més mínima es critica qualsevol procediment (i també els caps). Però no és una critica destructiva, és més aviat una critica de les coses que es troba que es fa malament. No s’ho amaguen i no tenen molta por a denunciar-ho (i també als caps). Ho fan sense insultar i amb respecte, però contundentment. Sembla com si mai estiguessin contents amb el resultat. Sempre s’estan queixant.

També ho he vist a la televisió. Hi ha molts debats a on es fa molta crítica, això si, sense perdre mai els papers i amb respecte. No he vist mai cap espectacle vergonyos com alguns casos a la televisió espanyola a on hi ha insults o molt de dramatisme. Però això no vol dir, que la critica no sigui dura. Els alemanys són directes des del principi i a vegades semblen mal educats per no dissimular amb falsos somriures. Penso que potser així els fa ser menys propers a perdre els papers i muntar sidrals com els llatins quan ens critiquem.

A l’escola, he vist també com els ensenyen des de petits a criticar tot el que trobin malament ( i també a denunciar-ho). Els meus fills petits, no em perdonen ni una. Aquesta cultura de criticar es va patent quan veiem la llista de sinònims de la paraula criticar (moltes d’elles associades a denunciar):

bemängeln, beanstanden, unter Beschuss nehmen, auseinandernehmen, herunterputzen, tadeln, zerpflücken, Kritik üben, abkanzeln, sich auslassen über, ausschelten, vorhalten, zensieren, rummäkeln, mißbilligen, negativ beurteilen, befinden über, negativ bewerten, einwenden, zersetzen, unterstellen, abqualifizieren, verunglimpfen, hetzen, sich hermachen über, diffamieren, heruntermachen, schmähen, anprangern, herfallen über, verleumden, herabsetzen, anschwärzen, verächtlich machen, diskreditieren, herabwürdeigen, nörgeln, mäkeln, missbilligen, anpfeifen, schelten, schnauzen, zurechtstauchen, anfahren….

Em penso que en català no en tenim pas tantes paraules i tampoc tenim una, com bemängeln que vol dir literalment “trobar errors” (i en alguns casos es tradueix com censurar).

Aquesta manera de criticar pels descosits dels alemanys de tot el que troben malament, sense hipocresia i sempre mirat de trobar els errors, per després poder-ho denunciar,  jo crec que és la base del seu èxit com a nació referent pel tema de la qualitat i seriositat.

Ara bé, quan es limita o prohibeix la critica, però en canvi no la denuncia, pot arribar a ser molt perillós. Un exemple el tenim amb el nazisme. Penso que els alemanys estan acostumats des de petits a denunciar tot el que veuen incorrecte i si l’incorrecte està falsejat per la propaganda feixista i la critica ha estat prohibida, tot plegat ha fet que el feixisme fos tant efectiu a Alemanya, a diferència del feixisme italià o espanyol. Malgrat tots partien dels mateixos principis totalitaris i racistes, el nazisme va funcionar millor amb totes les conseqüències que això va comportar, gràcies a tenir una societat a on denunciar està molt ben vist per a tothom, cosa totalment contraria als països llatins.

Però per mi és clar que per millorar en qualsevol aspecte, cal criticar en el sentit de la paraula bemängeln, de “trobar errors” per després poder-ho denunciar. No n’hi ha prou en només criticar. Cal aportar una solució i en una societat civilitzada i prospera, aquesta solució és denunciar-ho. Però no denunciar-ho per fer mal sinó per solucionar l’error o prevenir-ne de futurs. Això per mi és molt important i el dia que Catalunya esdeveingui un Estat sobirà, s’hauria d’educar la societat en aquest sentit. Però això implica que també el sistema judicial sigui efectiu i en aquest sentit, també els alemanys estan molt més avançats que nosaltres, que per desgràcia estem sotmesos a la justicia espanyola, lenta, ineficaç i poc imparcial.

Em sento encongit

dijous, 17/02/2011

A la mili em van taxar amb una alçada de 1,79 metre i mig. Em va fer molta ràbia que per mig centímetre no arribés a 1.80. Al poble, de la colla dels meus amics. jo era dels alts, encara que tampoc dels més alts. Quan vaig començar a treballar em sentia encara més alt, sobretot perquè jo era dels joves i ja se sap que a cada generació la mitjana d’alçada puja. A mesura que em vaig fer més vell, els nous companys de feina més joves que entraven, poc a poc,  van incrementar l’alçada, però malgrat tot, encara em sentia dels alts.

D’ençà  fa uns anys, gràcies a la immigració sud-americana, pels carrers de Barcelona vaig notar com si m’enlairava una mica més. Possiblement es nota els gens indians de molts nouvinguts. Els indians són de mitjana més baixos que els que som d’origen català. Però quan he vingut a viure i treballar a Alemanya, la cosa s’ha invertit. Em sento com els nous immigrats que han vingut a Catalunya. A Alemanya pels carrers o a la feina, ja he deixat de ser dels alts, per a ser dels normals tirant a petits. Per exemple, al meu departament només el cap té la meva alçada i potser ho és, perquè té 60 anys. La resta dels companys, que són més o menys de la meva edat, em treuen quasi un pam. El més baixet deu fer 1,83 metres i la majoria ronda els 1,90. Fins i tot les companyes del departament, a part de la secretaria del cap, la resta superen amb escreix el 1.70. Hi ha una, que fins i tot em treu un parell de centímetres.  Quan vaig pel carrer, a diferència de Barcelona, em sento empetitit. Em sento que m’he  encongit.

Aquesta diferència d’alçada és tradueix en moltes coses quotidianes. Per exemple amb les talles de la roba i els números de les sabates. Però hi ha una de curiosa, que normalment no s’explica: A Alemanya els urinaris estan col·locats a un pam més amunt que els urinaris catalans. Per sort pels qui són molt baixos  també s’acostuma a trobar un urinari col·locat a menys alçaca. És l’úrinari per les criatures. Però una de les coses que em va sorprendre al principi, va ser trobar-me que les tasses dels vàters són més altes. Per a mi, que he agafat el costum, no sé si bo o dolent, de llegir-hi quan vaig de ventre,  s’agraeix que les cames no estiguin tant flexionades. Almenys ja no agafo rampes si la lectura és amena.

Curtcircuit

divendres, 4/02/2011

L’altre dia veien TV3i vaig veure el programa Quequicom amb el meu fill petit Jan de set anys. Hi feien un experiment d’electricitat a on per mitjà d’unes llimones connectades per unes monedes de coure generaven una petita corrent elèctrica suficient per fer anar un petit rellotge/despertador. El meu fill va quedar molt sorprès i em va preguntar com s’ho havien fet, ja que ells a l’escola ho feien per mitjà d’una bateria (pila en alemany).  Vaig quedar agradablement sorprès que el meu fill fos capaç de fer-me aquella pregunta. Li vaig explicar de manera planera que ho pogués entendre, però estava encuriosit que és el que ells feien a l’escola.

El meu fill em va explicar que a l’escola fan practiques de Strom i em va dir que la mestra havia demanat que compressin un joc d’electricitat per fer practiques a casa per fer un circuit elèctric. Em va ensenyar un llibret a on hi havia els esquemes per fer circuits en sèrie o en paral·lel, curtscircuits i fins i tot un petit motor. Per això aquest cap de setmana anirem a comprar un joc d’experiments a on es poden fer circuits elèctrics.  Són deures de l’escola i la veritat ho trobo molt interessant.

Jo no recordo pas que a aquesta edat ho estudiés i quan ho vaig fer, no era en forma experimental, sinó en un llibre.  Tampoc ho recordo que els meus altres fills grans quan estudiaven primària tinguessin que comprar-ne cap. És clar que vivim a Karlsruhe, una de les ciutats d’Alemanya a on hi ha una de les universitats més importants d’enginyeria electrònica i també dues de les més grans multinacionals del sector. Però és significatiu que el meu fill Jan de 7 anys aprendrà al mateix temps el que és un curtcircuit que un verb o sabrà dividir. Per mi és tota una declaració d’intencions dels alemanys a favor de l’enginyeria electrònica.

La degradació del català als mitjans de comunicació vist des de fora

divendres, 21/01/2011

Una de les coses que m’ha xocat des de què sóc immigrat a les germanies, és com l’espanyol domina els mitjans de comunicació a Catalunya. No estic parlant respecte si el català que es parla és correcte o no. Parlo que cada vegada el català està perden protagonisme i l’estem degradant a ser una llengua de segona.

Quan jo vaig marxa no hi havia la TDT. Ara quan torno a Catalunya de vacances veig que l’oferta de canals s’ha multiplicat, però tots són en espanyol. Els meus fills petits que viuen amb mi a Alemanya, necessiten mirar la televisió en català per aprendre’l. Quan anem a casa dels avis, em passo la major part del temps vigilant que vegin el Club Super 3. A la més mínima, sobretot quan venen els seus cosins, acaben mirant canals en espanyol. Els cosins que tenen més o menys la mateixa edat, sempre posen els canals espanyols Clan o el DisneyChanel. Em tinc que posar molt dur amb ells. Estic segur que em deuen considerar un oncle molt cruel, però el que si que és cruel és que fins i tot a casa teva tinguis que ser militant pel català. Penso que la generació de catalans que han nascut amb la TDT serà la que acabarà enterrant la llengua dels seus pares.

He vist també com a la cadena privada catalana del Godó la majoria de les pel·lícules que hi fan són en espanyol. Però el que em fa més mal d’ulls i d’orella, és quan per la TV3 fan un dels programes més infames que he vist mai: L’APM. Aquest programa mostra en el 90% dels casos, diàlegs en espanyol recollits de les diferents cadenes a on se’n riuen de les pífies o de la ignorància dels participants. Deixant de banda el mal gust de riure’ns dels defectes dels altres (encara que siguin dels espanyols), es dóna la imatge que el català no és una llengua normal. Sembla que només és pot riure amb espanyol. El mateix succeeix amb Cracòvia i en menys mesura a Polònia. Em pregunto, si el Papa de Roma o l’Obama parlen en  català, per què no ho pot fer el ZP o Rajoy? Tot plegat fomenta que el català és una llengua de segona. Aquest és el missatge que es dóna als espectadors. Aquest és el missatge que reben els joves catalans.

Però encara hi ha altre punt que em xoca. Jo a vegades miro la TV3Cat o Internacional que és veu per satèl·lit per a tot el món. També hi surt l’APM, Cracòvia i Polònia. Molts cops després de mesos sense poder escoltar el català, he tingut ganes de connectar-me a TV3Cat per sentir-ho i en canvi m’he trobat amb aquests programes a on el que escolto, és la majoria dels diàlegs i anuncis en espanyol. És molt frustrant que la “teva” televisió tampoc sigui en català o que aquest sigui anecdòtic en els programes “estrella”. Deixant de banda la imatge cara a fora que donem els catalans amb aquests tipus de programa, si un estranger vol practicar o té curiositat per escoltar el català quan connecti amb TV3Cat, el que aprendrà serà més aviat l’espanyol.

Però també des de fa dues setmanes estic seguint el programa Singulars de Jaume Barberà que s’emet a mitja nit a TV3Cat. La temàtica és interessant, però les dues vegades, l’expert que entrevistaven era espanyol. Em pregunto, que no hi ha cap de català?

Però això no és causalitat. Fa temps que em vaig adonar que sembla que a Catalunya no hi ha experts, de la matèria que sigui, que parlin en català. És increïble, però cert.  La majoria de les entrevistes o consultes a experts que es fan des de TV3, sobretot a les telenotícies, parlen en espanyol. Feu durant una setmana la prova i quedareu astorats.

Pel que fa a la ràdio a Catalunya, he vist com també succeeix el mateix que a TV3Cat. A part de les entrevistes amb experts que no saben parlar en català, molts programes utilitzen l’humor en espanyol imitant a personatges que no conec de res. El que es porta la palma és el Clapés a Rac1. És patètic i denigrant. Denigrant no pel tipus d’humor que fa, que algunes vegades són gags enginyosos, sinó per la imatge que el català és una llengua de segona que ni tants sols serveix per fer riure. Però també sembla que els referents de premsa rosa o de personatges estúpids tampoc poden ser catalanoparlans. És veu que han de ser espanyols. Ni per això el català serveix.

Des dels més experts fins els més ignorants per la televisió i la ràdio catalana ens diuen que han de ser persones que parlen en espanyol. Aleshores un acabarà fent-se aquesta pregunta: per què  seguim conduint els programes en català si tothom parla espanyol?

Des de les germanies, un es fa creus com el català està sent menyspreat pels mateixos catalans. No dic res si el català que es parla és correcte o no. No sóc el més indicat per fer-ho. Però no costaria gaire esforç per part dels professionals dels mitjans catalans i polítics de mirar de fer que el català sigui la llengua normal a TV3 i la ràdio en català.

A la Corporació Catalana de ràdio i televisió, tot, inclosos els anuncis, haurien de ser en català. Igual que a Espanya, TVE ho fa tot en espanyol o a Alemanya l’ARD ho fa tot en alemany. Ni més ni menys.  Després ens queixem que al pati i al carrer cada vegada el català és parla menys. Si no es fa quelcom als mitjans de comunicació catalans, la nostra llengua té els dies comptats. Dues generacions com a màxim.

 

La imprevisibilitat predicible del temps alemany

dimarts , 18/01/2011

El temps a Alemanya és més predicible que a Catalunya. Ho és, perquè no té una orografia tant diferent al llarg de tot el seu territori com al Principat. La informació del temps que es dóna per la televisió, és molt simple.  Divideixen per dos o tres parts el territori, segons com sigui la meteorologia i donen les previsions a tres dies. No s’equivoquen. El que prediuen, es compleix.

Però en canvi no acostumen a predir més enllà perquè el temps és imprevisible. La meva dona que hi porta vivint més de 20 anys, diu que els alemanys s’han deixat la casa amb les finestres obertes i per això esta al mercer de les depressions atlàntiques i del fred siberià. El xoc entre els núvols carregats d’aigua de l’atlàntic amb el fred provenen del nord de Rússia, provoca una meteorologia molt dinàmica i canviant.

Aquesta especial situació geogràfica, fa que Alemanya hi hagi pocs dies d’estabilitat meteorològica (sempre que entenem com estabilitat que no plou o neva).  El Sol es fa pregar i només a partir de maig, pots gaudir més de quatre dies de Sol radiant. Quan explico als alemanys, que a Catalunya si et trobés amb més de quatre dies de pluja ja és una notícia, es fan un tip de riure. Per a ells, la noticia és al revés. Quan porten una setmana sencera sense ploure i amb Sol, és motiu de conversa.

Crec que aquesta imprevisibilitat del temps ha influir al caràcter del poble alemany. Els alemanys van haver d’adaptar-se a aquest temps canviant. Encara que sigui a l’estiu, al matí et pot fer un Sol radiant sense cap núvol, amb temperatures que poden arribar als 30 graus al migdia per després tapar-se a la tarda, baixant la temperatura a 12 o 13 graus mentre plou a bots i barrals. Si en comptes de ser l’estiu, és la tardor o primavera pot passar el mateix, però en comptes de ploure et pot nevar i la temperatura arribar a baixar sota zero quan al migdia potser era de vint graus. A l’hivern, que surti el Sol, simplement ja és notícia.

Aquests temps tant canviant ha fet que l’alemany sigui previsor. No es pot deixar res a l’atzar. Improvisar està mal vist. Tot s’ha de planificar per fer front a les contingències. Però també no portar els vestits adequats i les eines en perfecte estat per fer front a les eventualitats, podria ser mortal. Cal tenir cura amb tot. Tot plegat  ha estat clau per fer que tothom reconegui dels alemanys la seva dèria per la perfecció i la qualitat.

Malgrat avui en dia les prediccions meteorològiques via satèl·lit han fet que el temps alemany no sigui imprevisible i en canvi si predicible, els alemanys segueixen estimant les coses ben fetes i odien improvisar. Ja no fan per por de trobar-se en mig d’una tempesta de neu  o de vents siberians gelats. Ara, quan s’acosta la primavera, aquesta predicibilitat els servirà per poder planificar millor si podran treure per fi a lluir les ulleres de Sol amb el Kabriolett que porta tot l’hivern tancat al garatge. Això si, el Kabriolett estarà en perfectes condicions i arrancarà a la primera, perquè quan el va deixar la tardor passada, va planificar el que s’havia de fer per tenir-ho apunt.

Preparant-me per la tornada cap a Alemanya

divendres, 7/01/2011

Avui al llevar-me, quan he aixecat la persiana, en comptes de veure el mar només he vist boira. Per uns moments he pensat que estava a Alemanya. Una sensació de tristesa m’ envaït. Tristesa perquè em queda un dia per marxar cap a Karlsruhe i no tornaré fins l’Abril, per Setmana Santa. Però marxaré satisfet dels dies que he gaudit amb la família i també amb la nostra terra.

El Nadal ja és història i demà dissabte al vespre, agafarem el cotxe i farem 1.240 quilometres d’una tongada. Amb la canalla sopada, enfilem l’autopista cap a Lió. Just després d’aquesta preciosa ciutat, ompliré el dipòsit i aprofitaré per prendre un cafè, comprar una Coca-Cola i quatre coses per menjar per la resta del viatge. Tinc comprovat que la combinació del cafè i la Coca-Cola, junt amb anar picant galetes de xocolata,  em fa més fàcil vèncer la son. El diumenge al matí ja haurem arribat a Karlsruhe.

Condueixo tota la nit sense aturar-me, perquè amb unes deu hores faig tot el trajecte. Sé que no és prudent fer-ho, però de dia tardes al menys dues o tres hores més. A part del transit, la canalla necessita estirar les cames i sobretot tens que menjar, cosa que et fa perdre molt de temps. Al final cansat d’estat tot el dia conduint, amb la canalla queixant-se i fastiguejada d’estar tantes hores tancada al cotxe i sobretot amb  més transit que et trobes, pot fer que parteixis un accident. Per aguantar tota la nit conduint, els dies previs vaig a dormir tard, em desperto tard i  el dissabte abans de marxar, faig una migdiada d’ almenys tres hores. Em desperto una o dues hores abans de començar el viatge, sopo poc i prenc un cafè just abans de sortir. Ja porto molts anys fen-t‘ho i només un cop, vaig demanar a la dona que em rellevés perquè tenia por de dormir-me.

Per sort mentre escric aquestes quatres ratlles, la boira ha marxat una mica i puc veure el mar des de la taula a on escric amb el meu ordinador. Demà, diu la previsió del temps que farà Sol. Així espero. Serà el millor comiat que puc demanar. Potser no tornaré a veure’l en dos o tres mesos.