Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

El CEO confirma que el referèndum per la independència es guanyaria sense problemes

dimecres, 29/06/2011

La segona onada del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per primera vegada que votarien els enquestats en un referèndum d’autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2% ho farien en contra, mentre que un 23,3% s’abstindria.

Aquest resultat és similar al un  estudi fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l’opció sobiranista s’ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Totes aquestes enquestes em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència.

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:                        5.363.688

El 42,9% de vot pel SI :                 2.201.022

El 28,2% de vot pel NO:               1.512.560

Participació 71,10%:                       3.813.582

Vot del SI                                  60,3%

Vot del NO                               39,7%

Abstenció:                                         1.259.739

Però aquest resultat pot ser enganyós perquè si analitzem els arguments que donen els que s’abstenen es pot veure que majoritariament coincideixen amb els arguments que donen els que voten que NO (pagina 37 i 38) . Això pot significar que al final, amb un debat i una pressió molt forta per part dels espanyols, acabin votant i ho facin negativament. Es pot determinar quina proporció abstencionistes ho farien si sumen el % dels que donen com arguments els mateixos que votarien que NO. Surt prop del 50% dels abstencionistes tenen els mateixos arguments que els que decideixen votar pel NO. Això significa que hauriem de sumar la meitat dels vots abstencionistes al NO. Amb aquestes dades tenim els següents resultats:

Participació 82,75%            4.438.452 (2.301.022 + 1.512.560 + (1.249.739 / 2))

Vot del SI                                51,84% (2.301.022)

Vot del NO                            48,16% ( 2.137.430)

Abstenció                              624.870

Com es pot veure, fins i tot considerant aquest escenàri tant negatiu, que el 50% dels que han manifestat que s’abstindiren, es decidixin anar a votar i ho fessin negativament, el SI seguiria guanyant.

Cal també tenir en consideració que mai en la història de l’Estat Espanyol, s’ha arribat a aconseguir una participació tant alta del 82,75%. L’única que s’hi acosta fou el referèndum per Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat. La participació fou del 77,72% i això ens donaria seguin el mateix criteri que el SI guanyaria amb un 55,2%. El referèndum de la Constitució Espanyola va aconseguir només el 67,11% i extrapolant sortiria que el SI guanyaria amb un 63,92%

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Per mi, es clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat única, mentre està demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor. No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. . Per arribar que el NO guanyi, s’hauria d’arribar a una participació del 85.55% i que a més, tots els abstencionistes que ho deixessin de ser, votessin tots pel NO. Per mi, és del tot improbable

Acabaré aquest article amb la mateixa reflèxió que vaig fer amb un altre article similar:  La qüestió és, davant d’aquestes evidències: A què espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

 

Fer-se vell i la síndrome déjà-vu

dimarts , 7/06/2011

Un dels problemes que hom es té quan et fas vell, és que comences a patir la síndrome déjà-vu.

A finals d’aquest mes faré 50 anys i malgrat encara em sento amb forces per gaudir fent excursions en BTT de 70 quilometres per la Selva Negra, noto que el meu pensament ja no gaudeix per fer certes excursions en moviments polítics o cívics de caire independentista.

Recordo fa uns deu anys enrere vaig començar a sentir el desassossec i una desgana pel que havia estat en aquell moment la meva professió a la que hi havia dedicat cos i ànima: La informàtica.

Vaig tenir la sort de començar amb ella, el 1984 quan encara estava en beceroles i he viscut apassionadament amb la seva evolució fins a principis del 2000 quan Internet va fer explosió. Dies i nits, pencant de valent durant més de 17 anys em van permetre gaudir del plaer que dóna dissenyar, crear i aplicar diferents programaris per la industria. Saber que a moltes plantes químiques, refineries, de cement, d’alimentació i algunes de farmàcia, estaven controlades per un programa que havies dissenyat i programat, m’omplia d’orgull. Però també aquesta feina, té un fort desgast quan tens que anar a resoldre els problemes que tard o aviat sempre sorgeixen. Al principi, el repte d’enfrontar-te a un problema en una planta que cada hora que està aturada costa una milionada, i solucionar-ho de forma reeixida també et dóna plaer. Però si es repeteixen força aquests problemes amb molt d’estrès, fa que el cervell acabi associant males vibracions al fet de fer programes.

Al final, poc a poc, quan comences a dissenyar i programar un programa nou, els problemes que t’has trobat en els altres, guanyen a la curiositat que tens per veure els resultats i t’envaeix un alarmant sentiment de déjà-vu de com serà el resultat i sobretot els problemes que comportarà.

Després de dedicar-hi la major part del meu temps de la meva joventut adulta cremant les pestanyes al monitor i aprofitant una reestructuració de l’empresa, vaig decidir canviar d’aires i dedicar-me a temes més comercials i consultoria. Es pot dir, que els darrers 10 anys, no he programat mai més, a part de quatre scripts en l’Excel i algun web.

En la política m’ha succeït el mateix, el 1994 em vaig posar de ple dins d’ERC al poble com a President de la Secció Local, després d’estar militant 3 anys. Allà hi vaig deixar-hi la pell (i alguns neumàtics rebentats i llums anti-boira trencats del cotxe) per redreçar el partit al poble i de pas, ajudar a Catalunya. Al final del 1999 també vaig decidir deixar-ho, entre altres coses, cansat de picar a ferro fred per la independència, d’haver viscut la dura batalla fratricida interna quasi des de la primera fila, entre Colom i el Carod-Puigcercós, i de no veure clar, com més hi tractava, que aquests darrers estiguessin a l’alçada per liderar-nos cap a la independència. No vaig plegar de militant, perquè malgrat tot, no hi veia cap altra alternativa possible per ajudar al meu país.

Fa uns anys, amb l’aposta suïcida del Carod-Puigcercós a favor del PSC-PSOE, em vaig tornar a embolicar, malgrat les meves males experiències anteriors, amb Reagrupament. La gent que hi havia darrera, em va fer creure que seria possible redreçar el rumb d’ERC. No va ser possible. Més tard, el Puigcercós-Ridau van fer fora al Carretero, i es va crear Reagrupament com a associació per aconseguir una candidatura unitària i transversal per fer forat al Parlament. Érem conscients que al primer cop, arribar i triomfar era impossible, però teníem l’esperança que serviria per d’aquí 4 anys poder fer el tomb definitiu per aconseguir la independència.

Quan em decideixo fer una cosa, ho faig amb cos i ànima. I aixì ho vaig fer amb Reagrupament. La intuïció ja m’avisava que no acabava de funcionar quan no érem capaços d’aconseguir incorporar la majoria dels lideratges de la societat civil com també d”altres líders d’altres forces polítiques, per després les dissidències internes que van patir, però malgrat tot, vaig decidir lluitar fins al final. M’agrada acabar les coses que començo.

El resultat del 28N, va ser pitjor del que jo m’imaginava, però no gaire més. Al final amb la traïció del Laporta i l’aparició dels aprofitats del Tena i Bertran, sabia que la cosa estava molt difícil. Però en veure que el Carretero no dubtava que ens havíem de presentar per donar sentit a tot el que havien fet durant més de 2 anys, malgrat la meva temença que seria quasi impossible, vaig decidir implicar-me a totes fins al final. Recordo que a les darreres setmanes, la meva percepció des d’Alemanya era més pessimista que els companys que parlava per telèfon o per correu electrònic. Recordo que la darrera setmana hi havia porres internes pels resultats i jo al principi vaig negar-me a dir la meva. Al final em van forçar a dir-la i la meva resposta va ser si trèiem 1 a Girona, tindrem 3 a Barcelona. Em van dir que era molt pessimista.

El resultat final va ser que varem quedar lluny d’aconseguir el de Girona i encara molt més lluny a Barcelona, Tarragona i Lleida. Un desastre sense cap pal•liatiu.

Reagrupament amb el seu missatge innovador de radicalitat democràtica, de treball i sobretot de proclamar unilateralment la independència al Parlament, no va arribar als electors, malgrat haver fet un miler d’actes per tot el territori . I en canvi els tres aprofitats que es van fer servir dels dos anys de treball de Reagrupament i part de les consultes pels referèndums, amb una tercera part dels dels actes ,van entrar al Parlament, això si, pels pels. En canvi Esquerra va treure el previst, de fet una mica menys del que jo vaig preveure l’octubre del 2008 quan vaig apostar que trauria menys de 12 escons.

Pel conjunt de l’independentisme : Tot un desastre per les expectatives que hi havia un any abans.

Posteriorment, com no podria ser d’altra manera, el grup dels aprofitats es barallen i el Laporta els hi paga amb la mateixa moneda que va pagar a Reagrupament. Solidaritat, sense el qui va fer possible que sortissin, ara gràcies a quatre espectacles histriònics del Lerma passats i que vindran, més la fama de conspirador de saló del Bertran, malgrat el paper digne del Strubell, el compte enrere per l’extinció d’aquesta formació política ja ha començat.

El 22M ho ha acabat de ratificar el que jo ja preveia: El moviment independentista polític està més dèbil i dividit que quan el 1999 vaig decidir deixar la política activa i no sembla que és solucionarà aviat. Almenys metre hagin els líders actuals.

Igual que amb la informàtica, les males experiències viscudes amb ERC i després amb RCat (la crisi del Gener-Febrer, la vaig viure molt de prop, doncs 3 dels 4 que la varen protagonitzar eren amics meus en aquell temps), em va fer veure que tot el referent a crear un partit polític és un déjà-vu i em deprimeix quan penso el futur poc prometedor que m’espera si m’hi implico en aquesta lluita.

No vull perdre més temps, del poc que ja em queda abans d’anar a l’altre barri, lluitant per fer un partit, contra els típics problemes generats per les ambicions entre els pretendents a líder del partit o típics aprofitats per veure si poden aconseguir tocar cuixa o simplement els infiltrats d’altres partits o directament dels serveis secrets espanyols que hi posen la zitzània necessària per dinamitar-lo. Però no m’agrada també l’accentuació de les divergències entre els partits polítics independentistes, que és genera només pel fet d’existir varis partits que juguen a aconseguir el vot independentista.

Per això, he decidit retirar-me de la vida política activa i només dedicaré a comentar alguna jugada i notícia rellevant en els blocs i al Facebook, mentre espero que surti quelcom (potser l’ANC?) que ajudi a aconseguir l’únic objectiu que he perseguit: La independència de la meva nació.

Realment m’estic fent vell ja que quan penso amb el futur que veurem a la política independentista, per culpa dels partits catalans existents, em venen ganes de només pensar en fer excursions amb bicicleta, que malgrat molts cops vaig pels mateixos llocs, no tinc mai la sensació de déjà-vu

Malgrat tot

Endavant les atxes!!

Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

dimarts , 3/05/2011

Aquest article és la segona part del que vaig publicar fa tres setmanes amb el títol “Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)“. Allà vaig fer una exposició introductòria de la meva trajectòria en la lluita per la independència de Catalunya i acabava amb l’èxit de les iniciatives de la societat civil comparant-les amb el poc èxit de les iniciatives polítiques. En aquesta segona exposo un decàleg d’accions que la xarxa sobiranista pot realitzar per ajudar aconseguir la independència el 2014, tal com s’ha proposat el nou Moviment per la Independència o Assemblea Nacional de Catalunya per l’Estat propi.

En l’anterior article vaig mostrar alguns escrits que darrerament opinadors, periodistes i intel·lectuals catalans han manifestat respecte que la via liderada per la societat civil, és ara per ara, la més adequada per aconseguir l’Estat propi. Fins i tot Lluis Llach ho ha manifestat. Això em reafirma amb la meva conclusió de què hem d’esperar el moment que, pel clam popular dels catalans o pels atacs dels espanyolistes o per la combinació de les dues coses, els partits polítics arribin a la conclusió que no poden continuar fen política com fins ara i que han d’apostar per iniciar el procés cap la independència, (basicament perquè així podran tornar a fer política). Mentre no arribem aquest moment, penso que serà impossible fer-ho per mitjà d’una opció política.

El dissabte passat, vaig poder assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi a Barcelona. Allà vaig poder parlar amb alguns dels seus promotors i estic content de trobar moltes complicitats amb el que jo penso. No entraré en detall a explicar el full de ruta ni l’organització, això ho podeu trobar al web de l’ANC (www.assemblea.cat). Però penso que cal fer quelcom més.

En aquest sentit, m’agradaria proposar un projecte que pot realitzar-se en paral·lel a l’ANC, però coordinats amb ella. Aquest projecte es basa amb la idea, contrastada per estudis dels darrers processos d’independència d’Europa, que el motiu principal que determina que hi hagi una majoria a favor d’ella, és principalment  la sensació d’injustícia dels ciutadans d’una regió respecte a la metròpoli. Per això, la idea principal del projecte és denunciar els greuges i injustícies en els diferents àmbits de la societat que es donen pel fet de ser espanyols, i mirar d’implicar els partits polítics catalans, a definir-se com ho pensen solucionar. Com que jo crec, i penso que està més que demostrat, que amb la minsa sobirania que ens dóna Espanya i l’espoli fiscal que estem sotmesos, és del tot inviable poder-ho fer.

La idea final és deixar en evidència, el que molts de nosaltres sabem ja, que els partits catalans estan mentint a l’electorat quan fan certes promeses, que no serveixen per gaire per resoldre els problemes importants que els catalans estem patint. I tot això, mentre es crea un estat dins de l’opinió pública de rebuig a la situació actual d’injusticia que estem sotmesos com a ciutadans espanyols i que correctament gestionada, pot donar el suport majoritari per aconseguir la independència (compte però, en no caure o deixar camp lliure al populisme).

Per aconseguir implicar els partits polítics amb el procés, cal deixar sense marge de maniobra els dirigents dels partits per poder fer política autonomista. Si es vol dir d’altre manera, cal impedir que els dirigents dels partits catalans facin la viu-viu, simulant que fan política quan a l’hora de veritat només fan de gestors, i a més sense recursos, de la política que dicta Madrid. Com dic figurativament al títol del primer article, cal deixar sense oxigen per fer política als partits catalans.

Aquest és el decàleg dels punts principals del projecte que proposo que la xarxa sobiranista coordinada amb l’ANC, pot realitzar per ajudar a aconseguir l’Estat propi el 2014:

(més…)

Un altra de semàfors

diumenge, 24/04/2011

Vaig arribar d’Alemanya el dijous passat a la matinada, després de conduir prop de deu hores durant la nit. A dos quarts de vuit entrava a Lloret des de la carretera de Vidreres per encarar el camí cap a Blanes. El primer semàfor que trobo des de què havia sortit de casa, m’atura.  Miro amb els ulls cansat per què a aquestes hores del mati, el semàfor funciona. Potser deu ser una cruïlla amb molt de transit. No ho és. Es tracta d’un pas de vianants. Un semàfor d’aquells que té un botó que els vianants premem perquè es posi vermell. O almenys així hauria de ser.  Miro de banda a banda i no veig a ningú. Increïble,  després de fer 1.200 quilometres sense cap semàfor, arribo a casa i un semàfor m’atura per res. Cap cotxe darrera ni davant i cap vianant. Només el meu cotxe aturat quasi dos minuts gastant gasoil i contaminant l’aire. Per fi es posa verd i accelero. Més gasoil cremat inútilment quan amb un pas zebra ja hauria hagut  prou.

Travessant Lloret cap a Blanes, em trobo alguns semàfors intermitents amb el color taronja i dos semàfors més que m’aturen amb un color vermell ben lluent. La mateixa situació que abans, cap cotxe ni cap vianant. Em penso que el gasoil que he gastat i la contaminació que he generat entre aturar-me, esperar i arrancar, equivaldria el mateix que he necessitat per anar de Lloret a Blanes.

Com vaig explicar en un altre article, a Karlsruhe a partir de dos quarts de nou de vespre la majoria dels semàfors els apaguen. Els tanquen del tot, cap  llum taronja intermitent. De casa a fins agafar l’entrada a l’autopista hi ha un parell de quilometres per una via de doble carril amb mitjanera inclosa. Hi ha tres encreuaments durant el trajecte. De dia, els semàfors funcionen, però a la nit, els apaguen.  Res de llum, tot per estalviar electricitat. Però també al centre de Karlsruhe, una ciutat d’uns 300.000 habitants, la majoria de les cruïlles són sense semàfors, com també molt pocs carrers són de direcció única. Hi ha molts passos zebra, cap sense la major contradicció que es pot trobar més d’un cop a Catalunya: un pas zebra amb semàfor.  Aquesta estupidesa només és igualada per la rotonda amb semàfors a les sortides per deixar que els vianants pugin creuar el carrer.  A Lloret n’hi ha una, que des del Juny fins al Setembre ocasiona les cues més llargues de la Costa Brava.

Tot això per què? Per la manca  de confiança de les autoritats amb els conductors catalans?

Aquesta mala educació vial entre els conductors catalans, costa molts diners i genera una contaminació extra. A Catalunya en comptes d’invertir en educar els conductors, s’ha decidit en construir un semàfor a cada cantonada i pas de vianants. El manteniment de tota aquesta xarxa de semàfors, el fet d’aturar el cotxe, de romandre amb el motor engegat esperant que es posi verd i l’acceleració necessària per arrancar de nou, té un cost econòmic i ecològic molt més gran que un es pot imaginar.

Mentre estic maleint els ossos de l’alcalde de Lloret, aturat al darrer semàfor que em separa per encarrilar la costa d’en Gallina, la dona es desperta i em pregunta mig endormiscada: Ja hem arribat? Me la miro i amb un somriure li responc: Si, quasi hi som.

El semàfor es posa verd i accelero el cotxe pensant amb aquest malbaratament de recursos que representa un semàfor per a cada cantonada en totes les cruïlles i passos de vianants de tots els pobles de Catalunya.  Quan arribo a dalt de la carena de Santa Bàrbara,  els meus pobres ulls vermells s’il·luminen amb el blau marí del mar que contrasta amb els raigs ataronjats del Sol lluminós que  acaba de néixer de dins seu. Obro la finestra i oloro l’olor de mar. El cansament s’esvaeix i una alegria m’inunda el cor.

Si, realment ja hem arribat a casa!!

 

 

Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)

dijous, 14/04/2011

Ho reconec. Des de fa molts anys havia cregut que la independència l’aconseguiríem per mitjà d’un partit. En canvi veia amb reserves que es pogués fer només a partir de manifestacions o akelarres independentistes (com diria el Duran amb menyspreu). Malgrat havia participat amb la Crida per la Solidaritat als anys 80, quan el seu líder Àngel Colom va fer la crida per entrar a ERC a finals d’aquella dècada, ho vaig fer convençut que havia arribat l’hora de donar pas a la política per aconseguir l’Estat Català.

Amb tot, creia que l’agitació al carrer no havia d’aturar-se, però aquesta havia de seguir un guió marcat des de la política per aconseguir al final la massa crítica necessària de suport a la independència. Aleshores, era el moment que el partit polític independentista recolliria aquest suport i faria el pas decisiu per liderar-lo i traduir-lo en el procés polític que ens portés a ella.

Però no havia comptat com els homes poden mentir, fer trampes, martingales, enganys, mesquinesa i tota un ventall trifulgues per assolir les ambicions personals i una vida plena (en tots els sentits). Aquesta idiosincràsia humana (típica dels grans simis) es dóna amb la seva màxima expressió dins de la política dels partits. Podem dir que forma part del DNA de la política. Tampoc havia previst el nostre caràcter llatí i mediterrani que fa que tinguem la pell molt fina a la critica i molta facilitat de fer retrets i acusacions exagerares entre nosaltres. Es nota que ens manca cultura política. Si a més a més, tot això li sumes el caràcter català d’emprenedor que ens empeny a voler crear el nostre “quiosquet” abans d’anar junt amb un altre, tenim un còctel perfecte perquè es doni el camp adobat a les divisions i lluites fratricides entre els catalans independentistes.

Després de militar 18 anys a ERC, cansat de veure com no s’aprofitava la victòria a les eleccions del Parlament del 2003 per aconseguir engegar el procés per la independència, sobretot durant la tramitació de l’Estatut, vaig decidir intentar-ho de nou des de la societat civil i ajudar a crear un nou projecte polític que teòricament havia de ser quelcom diferent a un partit.

Per això a finals de l’estiu del 2008, mig emprenyat per la manca de reacció dels polítics catalans, vaig decidir tirar pel dret i junt amb altres companys, vam planejar portar milers de catalans a Brussel·les per reivindicar el Dret d’Autodeterminació de la nació catalana. Per sorpresa meva, l’èxit va ser tant gran que va esperonar a altres companys que com jo, també estaven frustrats i emprenyats de l’actuació dels partits polítics, a agafar la torxa que vam encendre a Brussel·les i portar-la a més de 500 pobles en forma de referèndums d’autodeterminació.

La setmana passada Barcelona va encendre el peveter de les olimpíades sobiranistes que ens il·luminarà fins el dia que aconseguim guanyar la llibertat.  Amb el que ha ocorregut durant aquest any passat i encara més aquests darrers dies amb les partits polítics catalans, tinc més clar que mai, que ha de ser la societat civil qui lideri el procés cap a la independència i els partits només faran el darrer pas final. Fer-ho abans, és una tasca impossible donada la nostra democràcia i idiosincràcia dels catalans.

Endavant les Atxes!!

A la propera part explicaré que penso com ho hauríem de fer per aconseguir avançar definitivament cap a la independència i que el títol ja ho deixa entrevuere.

Nota: A continuació detallo alguns articles a la premsa que pensen com jo que és la societat civil qui ha de liderar la independència i que vaig penjar al Facebook junt amb els meus comentaris:

(més…)

Nova enquesta que indica que un referèndum vinculant es guanyaria

dimarts , 12/04/2011

He escrit dos articles, comparant els dades del CEO amb els resultats del 28N i sortida que hi havia una majoria favorable a la independència si la participació fos inferior del 75% aproximadament.

El CEO mostra per cada partit majoritari del 28N el % de persones que el van votar si és senten espanyols, més espanyols que català, tant espanyol com català, més català que espanyol i només català. També hi ha una taula que mostra per cada partit, si creuen que Catalunya ha de ser una simple regió espanyola, una Comunitat Autònoma, un Estat federal i un Estat propi. A partit d’aquestes dades he fet un càlcul basat en una formula que especulava el vot favorable a la independència basant-se amb aquestes dues dades i l’aplicava als vots obtinguts per cada partit el 28N.

Sumant els vots i amb la participació d’aquelles eleccions (58,4%), el Si obtindria uns 1.473.340 vots (47,1%), el No 917.792 vots (29,3%) i l’abstenció 739.143 (23,6%). El percentatge del SI amb els vots emesos representaria un 61% i el No un 39%. Si anava augmentant la participació aplicant el criteri que els abstencionistes dos de cada tres votarien en contra, em sortia que fins que no arribem al 74,5% el No no supera el SI. Si considerava que tots els vots que s’anessin sumant fossin pel NO, sortia que fins el 55% de participació el Si encara guanyava.

Aquests criteris són molt subjectius, per això vaig titular els articles com especulacions. Però no deixaven der ser indicatius de què almenys, els que van votar el 28N, hi ha una majoria clara a favor de la independència.

Ara acaba de sortir una enquesta, el Baròmetre de la comunicació i cultura que ha entrevistat a 5.084 persones majors de 18 anys aquests dos primers mesos d’enguany amb una pregunta directe: Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè que votaria?

El resultat és que el 34% dels catalans votaria sí a la independència (2,1 milions de persones), el 30% votaria no a la independència (1,8 miions de persones), el 23% afirma que no sap o no contesta (1,4 milions), el 9% s’abstindria (gairebé 600.000 persones) i el 3% votaria en blanc (200.000 persones).

En el document que adjunten, també hi ha unes taules a on es compara el vot i el sentiment nacional, però agrupats de manera una mica diferent del CEO. Aquí teniu el gràfic amb les dades:

grafic

La primera cosa que he vist és que el cens no és el mateix que el cens de 28N. Es parla de 6.208.000 ciutadans de major de 18 anys, quan a les eleccions tenim un cens de 5.363.688. Estudiant més en detall les respostes donades respecte el sentiment nacional, he arribat a la conclusió que els que responen “cap de les anteriors”, possiblement siguin immigrants que no poden votar a les eleccions autonòmiques. Si elimino aquests em surt un cens de 5.326.464, molt semblant al cens oficial. A partir d’aquí, he aplicat els % a favor del SI, del NO, en blanc i abstenció a aquest cens i em surt:

Vots pel Si     1.933.750 (36,3%)

Vots pel No    1.655.400 (31,1%)

Vots en Blanc    158.790 (3,0%)

Abstenció         495. 690 (8,6%)

Ns /Nc          1.126.540 (21,1%)

Si aplico el % al cens oficial de 5.363.688 i no tinc en compte els que Ns/Nc (No sap o no contesta) surt:

Vots pel Si     1.947.264 (51,6%)

Vots pel No    1.666.968 (44,2%)

Vots en Blanc    159.900 (4,2%)

———————–

La suma és    3.774.132 (70,4%)

Tal com podem veure amb una participació alta del 70,4% el Si guanya sense problemes amb el 51,6% dels vots emesos. Si anem sumant vots només negatius per igualar als favorables hem d’arribar fins a una participació del 75,6% (280.000 vots més), molt semblant al mateix resultat que vaig arribar per altres vies.

Ara bé, si considerem les condicions que la UE va demanar a Montenegro pel seu referèndum tenim que no arribem al 55% de vots favorables encara que si que superem amb escreix la participació del 50%.

Amb tot, penso realment que molts que van contestar que votarien No a l’enquesta, alhora de la veritat potser un tant % significatiu no aniria a votar per varis motius:

a)     Costa més sempre d’anar a votar en contra que a favor

b)     Hi ha un percentatge molt elevat del que voten No que no acostuma anar a votar mai.

c)     Votar en contra és anar en contra a la voluntat majoritària dels que són de Catalunya, o que hi viuen des de fa molts d’anys o tenen la intenció de viure per sempre (parlo dels fills o nets que es quedaran)

d)     És un acte de militància espanyolista i de reconeixement del dret de conquesta. És com un acte de violència i això sempre desmotiva, sobretot a les persones introvertides i tímides.

e)     No és tant il·lusionant com votar a favor de crear un Estat propi amb tot el que això representa de novetat i emocions.

f)       No sempre és pot viure un moment històric com seria que sortís que Si. Si surt que No, en canvi tot continua normal. Votar No, no és especial

g)     A les persones immigrants o que acabem d’obtenir la nacionalitat espanyola, potser se’ls pot convèncer que si volen viure a Catalunya i si voten favorablement seran reconeguts com a pares de la pàtria com qualsevol dels catalans que porten molts més anys o tota la vida. En canvi si voten que No, malgrat la nacionalitat espanyola sempre seran considerats estrangers i culpables de no haver aconseguir la llibertat de Catalunya.

Per tot això, jo penso que una part dels que diuen que votarien que No, al final no anirien a votar o votarien Si. En canvi estic quasi segur que el 100% dels vots pel Si es mobilitzarien i segur que votarien. És una ocasió única i molt esperada pels catalans.

En  aquest sentit, si agafem els 1.947.264 vots que han triat el SI i ho apliquem a la participació mínima que va demanar la UE a Montenegro, que és del 50% (2.681.844)  tenim el següent resultat:

 

Vots pel Si     1.947.264 (72,6%)

Vots pel No      734.580 (27,4%)

Superant amb molt el 55% de vots favorables que demanava la UE. Està clar que és poc real que es doni aquesta situació i participació, però tampoc crec hi hagi una participació superior al 75%. A l’Estat espanyol només un referèndum va superar aquesta participació i fou el primer que es va fer després de la mort del Franco per acceptar el rei. Ni els referèndums posteriors per votar la Constitución Española, ni encara menys els de l’Otan, de la UE i del referèndum de l’Estatut han arribat mai a aquesta participació.

Estic convençut que ja hem superat la majoria critica per apostar per un referèndum vinculant. Però aquest s’ha de preparar a consciència per guanyar-lo, perquè si la campanya no es fa correctament i no mobilitzem tota la societat catalana, potser ens podriem trobar amb una desagradable sorpresa com a Quebec. Però malgrat tot hi ha moltes diferències amb Canada, pels catalans continuar a Espanya, representa continuar amb l’espoli mentre que Quebec, era el contrari ja que rebien diners de la resta de Canada.

Endavant les atxes!!

Així, si que ho aconseguirem!!

dilluns, 11/04/2011

Aquest 10 d’abril ha significat una nova injecció de força a favor de l’Estat català. Després del 28N a on semblava a primera vista que els vots a favor de la independència havien perdut (no és ben bé així), l’èxit de la votació en el referèndum a Barcelona ens dibuixa una realitat diferent: Hi ha un suport clar a la ciutadania a favor de què Catalunya esdevingui un Estat que no es reflecteix teòricament al Parlament.

Però aquesta setmana hi haurà el debat al Parlament a favor d’una proposta presentada per Solidaritat que recull la idea que va llençar en el seu moment Reagrupament, per declarar el dret d’autodeterminació del poble català i engegar un procés per aconseguir la independència.

Tot sembla, malgrat m’agradaria equivocar-me, que la majoria dels diputats del Parlament no hi votaran a favor. Ja ha començat declaracions i contradeclaracions entre els partits catalans que auguren que l’esperit d’unitat per l’estat propi que es va respirar ahir, no hi haurà traducció al Parlament. Per què?

És molt fàcil fer una lectura simplista i tractar de traïdors als diputats que no votin a favor de la proposta de Solidaritat. No dic que si voten No al Parlament no pugem dir-los que estan traint el vot que van dipositar ahir a les urnes a Barcelona. El que voldria dir, és si aquestes desqualificacions no ajudarà a què es trenquin possibles ponts per anar junts a favor de la independència més endavant?. Per això abans de desqualificar-los fortament, jo els hi demanaria als diputats que van anar a votar ahir a favor d’un Estat català i que passat demà potser no votaran a favor d’engegar un procés per la independència, que ho han de justificar molt bé el seu vot. Sobretot han d’explicar molt clar quin és el seu full de ruta per arribar-hi. Un full de ruta creïble i que s’han de comprometre plenament a aconseguir-ho en un temps definit i mesurable. Sinó ho fan, aleshores si que se’ls pot dir que estan enganyant als catalans, és a dir, se’ls podrà tractar de traïdors.

Cada dia tinc més clar que la dinàmica dels partits i de la política que se’n deriva, fa impossible a què la independència sigui viable si ho deixem a mans només als seus dirigents.  Per exemple, Els dirigents de Solidaritat  miren de treure rèdit de la proposta per aconseguir més vots i els dirigents de CiU miren de sortir-ne sense perdre’n. Malgrat potser ambdós dirigents van votar ahir SI a favor de la Independència, al Parlament s’enfrontaran entre ells mentre els partits espanyolistes s’hi recrearan fotent-li més zitzània en contra la independència. Vet a aquí el problema. La proposta de Solidaritat no hauria de ser de Solidaritat. Hauria de ser una proposta de la societat civil de Catalunya. 

Una de les lliçons que he après d’haver lluitat a fons amb Reagrupament i després de militar 18 anys a ERC, és que la independència és massa important per deixar-la només als partits polítics. He vist les misèries humanes (no sé per què ho diem així, si és típic en els grans simis) de les lluites fratricides per una poltrona. He vist com l’engany i mesquineria apareixen dins de persones cultes, intel·ligents i sense dubte independentistes, davant la possibilitat de treballar com a polític. No hi ha res a pelar. La política és l’art de manegar aquests instints a favor del bé comú. En un Estat consolidat i amb tradició democràtica s’han creat els mecanismes, a base d’escàndols polítics, perquè aquests instints quedin canalitzats a favor de la nació. Però els catalans no tenim un Estat ni prou tradició democràtica verdadera per poder canalitzar-ho positivament. Penso que el partidisme i les ambicions polítiques és un llast que impedeix avançar políticament cap a la independència.

Però tampoc és pot deixar només a l’activisme civil o a la societat civil la responsabilitat única per aconseguir-la. A aquí també no estem lliures dels mateixos instints, sobretot el de poder ser protagonista. Per poder sortir als diaris o a dalt de l’escenari hi ha gent que perd l’oremus. Però és més fàcil gestionar-ho.

Per aconseguir la independència cal la combinació de les dues coses: L’acció civil i la política de partits. Però igual que quan cuines, cal afegir els ingredients amb la seva mesura i al seu moment. Tampoc es poden barrejar abans. Cada cosa al seu temps.

Cal continuar fent més accions civils no vinculades a cap partit per crear una complicitat transversal dins de la societat a favor d’ella. Però no es tracta de fer accions civils sense cap ni peus o sense intel·ligència. Cal tenir clar quin és l’objectiu.

Per mi l’objectiu del moviment civil per la independència és la de generar una pressió social per la independència, que els partits es vegin forçats a prendre-hi partit. Un exemple ho hem vist amb la votació a favor del Si al referèndum de Barcelona del expresident Pujol i de l’actual president Mas. Us creieu que malgrat la sentència del TC, ambdós figures cabdals per aconseguir el suport majoritari al Parlament i la societat, haurien estat tant explícits a favor de la independència sinó haguessin vist obligats a prendre partit aquest 10A?

Però compte, sense una bona organització seria impossible haver aconseguit aquests bons resultats a Barcelona i ara estaríem parlant d’altra cosa, malgrat el suport per la independència seria el mateix.

10A Votar o no votar, aquesta no és la qüestió

dilluns, 4/04/2011

La votació d’aquest proper diumenge 10 d’abril al referèndum sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona, com també en altres poblacions, ha generat un debat molt interessant dins de la política catalana.

Malgrat és un referèndum no vinculant i fet per una entitat privada (eufemisme per poder tenir permís per fer-la), ha estat motiu de discussió entre la classe política catalana provocant una clara visió. Però la divisió no és per votar afirmativament o en contra la independència. Paradoxalment en una democràcia, la discussió està entre els que diuen que cal anar a votar i els qui diuen que no. Jo entendria que els partidaris de no anar a votar fossin els que no creuen en la democràcia o que passen de la política. Però curiosament els qui demanen que no es voti són polítics professionals i a més, ho són gràcies al fet que la gent va a votar.

He llegit excel·lents articles respecte el fet que el molt honorable expresident Pujol hagi votat i a més ho ha dit públicament a la ràdio que ho va fer afirmativament, com també l’actual President Mas, encara que aquest darrer ha fet tot el possible per fer-ho d’amagat. Al Facebook darrerament ha bullit amb tot aquest afer i jo he escrit forces comentaris a aquests articles al meu perfil. El Facebook no et permet escriure més de 420 caràcters quan publiques un comentari a un enllaç i això per mi, que m’enrotllo com una persiana és un bon exercici de concreció. A continuació teniu una mostra del que he publicat:

(més…)

Com és valora els estudis a Alemanya

divendres, 25/03/2011

Vaig escriure un article fa temps a on explicava com funciona el sistema educatiu a Alemanya. Allà explicava que existia una espècie de barrera amb el sistema educatiu que feien que els fills dels immigrants tinguessin problemes per poder accedir als estudis universitaris, perpetuant una exclusió social d’aquests nous alemanys, respecte als d’origen.

D’alguna manera el meu fill Jan que té 7 anys i està cursant el 2on a l’escola primària (Grundschule), està patint una mica aquesta situació. Quan acabi 4ª, és a dir amb 9 anys, segons la mitja de les notes que hagi tret i de la valoració dels mestres, podrà anar a fer el Batxiller (Gymnasium) o formació professional (Realschule).

Ahir la meva dona va anar a l’escola  a una reunió de pares i mestres. Segons la mestra, Jan està just per sota de la nota de tall per poder entrar a fer el Batxiller a Baden-Würtemberg. Cal una nota inferior a 2.5 (0 equival a un 10 a Catalunya, per tant cal un 7.5)

La meva dona està molt amoïnada i estem pensant que potser l’any vinent, demanarem si el Jan pot repetir tercer. Jan ha tingut mala sort,  va néixer 12 dies abans de començar un nou curs i per tant és dels més petits de la classe. Entre la dificultat idiomàtica i la immaduresa que té respecte a altres, el pobre Jan va de bòlid per seguir la classe, malgrat la meva dona quasi cada dia hi dedica més d’una hora per repassar els deures.

Altres mares de l’escola del Jan, li van comentar a la meva dona que si no veuen clar que els seus fills treuen molt bona nota, minim un 2 o menys, que s’estimen més que no vagin al Batxiller. No és la primera vegada que m’arriba aquestes posicions, l’any passat, uns veïns, malgrat la filla tenia prou nota per anar al Batxiller, van estimar que no hi anés, perquè això representaria massa estrès per la família.

Jo d’entrada  al·lucino amb aquesta postura dels alemanys que prefereixen que els seus fills no vagin a la universitat. Però pensant-ho amb més calma, he arribat a la conclusió que potser no és pas tant dolent. A Alemanya, la gent que té un ofici, pot gaudir d’un nivell de vida molt alt. Amb els serveis que l’Estat del benestar alemany et proporciona, els impostos que graven els més rics i com que els oficis estan ben valorats, les diferències del benestar que hom pot gaudir amb estudis universitaris o amb una mestria, és poca. La majoria de la classe mitjana alemanya no té estudis universitaris.

Però això no vol dir que no es valori tenir uns estudis universitaris i sobretot de postgrau. És valora molt,  perquè l’exigència per poder estudiar una carrera és alta i a més, el nivell d’estudi universitari garanteix que els llicenciats, enginyers i posteriors doctors o catedràtics, són realment persones preparades per exercir com a tal.  Però el mateix passa amb la mestria d’un ofici. Quan una jove comença estudiar-la, alterna amb practiques treballant en una empresa. Al final, surten molt ben preparats per treballar de l’ofici, sense cap problema.

Penso que la justa mesura per valorar els estudis, és que aquests siguin bons per la feina que hagis de fer. Siguin universitaris o d’ofici. Cada estudi val per la seva feina. No té sentit per un país que hi hagi molts universitaris si no hi ha feina per a ells. Un país ple d’universitaris a l’atur o que fan feines que no es corresponen amb l’estudi que han fet,  és molt dolent, perquè a part dels diners públics gastats per res, la frustració que genera entre ells, no ajuda a què el país avanci. Molts acaben emigrant a altres països.

L’altre dia, un conegut d’origen espanyol que té un restaurant de tapes a Kalrsruhe, parlant de la crisi a Catalunya, ens va dir que havia rebut un CV d’un enginyer de Barcelona que desesperat de no trobar feina, estava disposat a venir a treballar de cuiner al restaurant. Volia trobar un treball a Alemanya per així poder aprendre alemany i després poder mirar de trobar feina d’enginyer a Alemanya. No crec que l’agafin, a part que no hauria d’haver-ho dit mai que era enginyer, a Alemanya estan (ben) acostumats a agafar les persones amb estudis per la feina. Possiblement això, ha estat una de les claus de l’èxit de la qualitat alemanya.  Els alemanys amb la seva reconeguda fama de ser fabricar amb qualitat, els ha permés ser els principal exportador mundial malgrat els seus alts costos laborals. Això ha permes fer el seu país prou ric perquè les persones siguin felices estudiant el que volen, sense importar si és un estudi universitari o mestria. Tothom es guanya prou bé la vida per no haver d’estudiar el que no vol o no és necessari.

La difícil batalla de l’independentisme (1er part)

dijous, 3/03/2011

En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.

Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot  dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot,  acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.

Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d’ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s’ha de fer, només dic que no se’n parla quan no hi han).

A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l’electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d’aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.

Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s’ha donat amb tots els referèndums que s’han fet a Catalunya els darrers 35 anys.

Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.

Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.