Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Nou estudi que demostra que el SI guanyaria sense problemes en un referèndum per la independència

dimecres, 23/02/2011

Segons un darrer estudi acabat de publicar fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l’opció sobiranista s’ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Això em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència. De fet encara són millors les perspectives de que surti majoritàriament un SI en el referèndum

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:         5.363.688

El 45% de vot pel SI :      2.413.660

Si apliquem les abstencions que han hagut al llarg de la història obtenim la següent taula:

Referèndum Participació % SI % No
Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat. 77,72%

Vots 4.168.658

57,9% 42,1%
Aprovació de la Constitució espanyola (6 de desembre de 1978) 67,11%

Vots 3.599.571

67,1% 32,9%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (25 d’octubre de 1979) 59,57%

Vots 3.195.149

75,5% 24,5%
Permanència a l’OTAN (12 de març de 1986) 59,42%

Vots 3.187.103

75,7% 24,3%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (18 de juny de 2006) 48,85%

Vots 2.620.162

92,1% 7,9%

Nota: La participació en els referèndums estatals es global de tota espanya.

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Està clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat, mentre esta demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor. No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. Com podem veure a la taula anterior, la màxima participació fou la de la primera llei que va permetre passar de la dictadura franquista a la democràcia i fou del 77,72%. Això representa un 57,9% de vots pel SI. Per arribar que el NO superés el SI, caldria arribar al 90% de participació, cosa molt improbable. També cal remarcar que aquest estudi va ser fet abans de la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra l’Estatut, cosa que fa pensar que el percentatge favorable a votar SI en el referèndum augmentaria

La qüestió és, davant d’aquestes evidències: A que espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

Critica, però denuncia-ho!

dimarts , 22/02/2011

Una de les coses que he vist dels alemanys és que són molt crítics amb les coses i a la més mínima ho denuncien. Però no són per temes personals sinó més aviat pels temes col·lectius. A diferència del que he vist a Catalunya, la crítica més freqüent no és la típica critica envejosa o la critica destructiva. Normalment es critica qualsevol cosa que afecti a la comunitat, sigui al treball , a l’associació, al barri, a la ciutat o al país. Hi ha certes coses que no està ben vist cirticar, normalment tot el relatiu a la vida privada, incloent de com vas vestit ó o les preferències sexuals. La religió és un tema tabú fins i tot per parlar-ne, encara que sigui sense criticar-ho.

Però criticar com es fa la feina o com queda les coses, és l’esport nacional dels alemanys. Recordo una anècdota en els primers dies de viure a Alemanya. La casa de lloguer era nova i era una casa adossada amb altres cinc cases. El jardí que anava per davant de totes les cases no estava acabat i per tant entregat a la propietat. Un dia , abans de fer oficialment l’entrega del jardí, van passar-hi la maquina tallagespa per primer cop i van saltar alguns petits grans de pedres que van picar els vidres de les portes d’algunes cases. Una veïna es va donar compte i va improvisar una reunió entre tots per criticar-ho. Allà es va proposar fer una denuncia al propietari. A mi quan la dona m’ho va dir, vaig voler veure si el dany era molt gran i la veritat és que no vaig veure res a la nostra porta. Només en una de les altres cases, vaig veure un minúscul impacte quasi microscopi que només es veia si t’ajupies a mirar-ho. Vaig trobar desproporcionat que és fes una denuncia, a part de què no volia posar-me en enbolics en un país a on no domino la llengua ni les lleis. A més la porta era molt cara ja que era tota de triple vidre i pensava que no valia la pena. Però no em van fer cas i tota la resta ho van denunciar. El resultat va ser que en dues setmanes, ens havien canviat totes les portes, inclosa la meva i això que jo no vaig denunciar-ho!!

En tinc moltes més anècdotes com aquesta. Una altre que em va sorprendre, fou que un vei va denunciar a la policia que uns nens havien pintat amb un guix de colors (és veu que una petita  flor) el seu cotxe (Mercedes classe E) aparcat al davant de les cases. La policia va venir i va anar casa per casa pregunta qui ho havia fet. Al final com que no va quedar cap marca al cotxe, no es va arribar a fer-se efectiu la denuncia. Aquest veí, que viu de lloguer com nosaltres (per desgràcia és un dels meus veïns) no content amb que la denuncia no prosperés o en previsió cara el futur, va demanar al propietari de les cases adossades que prohibís que els nens del barri  poguessin jugar al carrer al costat del pàrquing. Per sort el propietari li va dir que no és podia fer això, però ens va enviar una carta a tots els veïns , demanant que vigiléssim la canalla que no fessin res als cotxes quan surten a jugar.

Després de veure tot això, vaig entendre, perquè la dona el primer dia que ens vam mudar a Alemanya, va  fer una assegurança civil a tercers. Estem assegurats per qualsevol inciden que la familia pugi fer. A Alemanya a la més mínima et denuncien i la indemnització que has de pagar et pot arruinar. Tothom està assegurat.

A la feina també hi ha molta crítica. Trobo que a la més mínima es critica qualsevol procediment (i també els caps). Però no és una critica destructiva, és més aviat una critica de les coses que es troba que es fa malament. No s’ho amaguen i no tenen molta por a denunciar-ho (i també als caps). Ho fan sense insultar i amb respecte, però contundentment. Sembla com si mai estiguessin contents amb el resultat. Sempre s’estan queixant.

També ho he vist a la televisió. Hi ha molts debats a on es fa molta crítica, això si, sense perdre mai els papers i amb respecte. No he vist mai cap espectacle vergonyos com alguns casos a la televisió espanyola a on hi ha insults o molt de dramatisme. Però això no vol dir, que la critica no sigui dura. Els alemanys són directes des del principi i a vegades semblen mal educats per no dissimular amb falsos somriures. Penso que potser així els fa ser menys propers a perdre els papers i muntar sidrals com els llatins quan ens critiquem.

A l’escola, he vist també com els ensenyen des de petits a criticar tot el que trobin malament ( i també a denunciar-ho). Els meus fills petits, no em perdonen ni una. Aquesta cultura de criticar es va patent quan veiem la llista de sinònims de la paraula criticar (moltes d’elles associades a denunciar):

bemängeln, beanstanden, unter Beschuss nehmen, auseinandernehmen, herunterputzen, tadeln, zerpflücken, Kritik üben, abkanzeln, sich auslassen über, ausschelten, vorhalten, zensieren, rummäkeln, mißbilligen, negativ beurteilen, befinden über, negativ bewerten, einwenden, zersetzen, unterstellen, abqualifizieren, verunglimpfen, hetzen, sich hermachen über, diffamieren, heruntermachen, schmähen, anprangern, herfallen über, verleumden, herabsetzen, anschwärzen, verächtlich machen, diskreditieren, herabwürdeigen, nörgeln, mäkeln, missbilligen, anpfeifen, schelten, schnauzen, zurechtstauchen, anfahren….

Em penso que en català no en tenim pas tantes paraules i tampoc tenim una, com bemängeln que vol dir literalment “trobar errors” (i en alguns casos es tradueix com censurar).

Aquesta manera de criticar pels descosits dels alemanys de tot el que troben malament, sense hipocresia i sempre mirat de trobar els errors, per després poder-ho denunciar,  jo crec que és la base del seu èxit com a nació referent pel tema de la qualitat i seriositat.

Ara bé, quan es limita o prohibeix la critica, però en canvi no la denuncia, pot arribar a ser molt perillós. Un exemple el tenim amb el nazisme. Penso que els alemanys estan acostumats des de petits a denunciar tot el que veuen incorrecte i si l’incorrecte està falsejat per la propaganda feixista i la critica ha estat prohibida, tot plegat ha fet que el feixisme fos tant efectiu a Alemanya, a diferència del feixisme italià o espanyol. Malgrat tots partien dels mateixos principis totalitaris i racistes, el nazisme va funcionar millor amb totes les conseqüències que això va comportar, gràcies a tenir una societat a on denunciar està molt ben vist per a tothom, cosa totalment contraria als països llatins.

Però per mi és clar que per millorar en qualsevol aspecte, cal criticar en el sentit de la paraula bemängeln, de “trobar errors” per després poder-ho denunciar. No n’hi ha prou en només criticar. Cal aportar una solució i en una societat civilitzada i prospera, aquesta solució és denunciar-ho. Però no denunciar-ho per fer mal sinó per solucionar l’error o prevenir-ne de futurs. Això per mi és molt important i el dia que Catalunya esdeveingui un Estat sobirà, s’hauria d’educar la societat en aquest sentit. Però això implica que també el sistema judicial sigui efectiu i en aquest sentit, també els alemanys estan molt més avançats que nosaltres, que per desgràcia estem sotmesos a la justicia espanyola, lenta, ineficaç i poc imparcial.

Em sento encongit

dijous, 17/02/2011

A la mili em van taxar amb una alçada de 1,79 metre i mig. Em va fer molta ràbia que per mig centímetre no arribés a 1.80. Al poble, de la colla dels meus amics. jo era dels alts, encara que tampoc dels més alts. Quan vaig començar a treballar em sentia encara més alt, sobretot perquè jo era dels joves i ja se sap que a cada generació la mitjana d’alçada puja. A mesura que em vaig fer més vell, els nous companys de feina més joves que entraven, poc a poc,  van incrementar l’alçada, però malgrat tot, encara em sentia dels alts.

D’ençà  fa uns anys, gràcies a la immigració sud-americana, pels carrers de Barcelona vaig notar com si m’enlairava una mica més. Possiblement es nota els gens indians de molts nouvinguts. Els indians són de mitjana més baixos que els que som d’origen català. Però quan he vingut a viure i treballar a Alemanya, la cosa s’ha invertit. Em sento com els nous immigrats que han vingut a Catalunya. A Alemanya pels carrers o a la feina, ja he deixat de ser dels alts, per a ser dels normals tirant a petits. Per exemple, al meu departament només el cap té la meva alçada i potser ho és, perquè té 60 anys. La resta dels companys, que són més o menys de la meva edat, em treuen quasi un pam. El més baixet deu fer 1,83 metres i la majoria ronda els 1,90. Fins i tot les companyes del departament, a part de la secretaria del cap, la resta superen amb escreix el 1.70. Hi ha una, que fins i tot em treu un parell de centímetres.  Quan vaig pel carrer, a diferència de Barcelona, em sento empetitit. Em sento que m’he  encongit.

Aquesta diferència d’alçada és tradueix en moltes coses quotidianes. Per exemple amb les talles de la roba i els números de les sabates. Però hi ha una de curiosa, que normalment no s’explica: A Alemanya els urinaris estan col·locats a un pam més amunt que els urinaris catalans. Per sort pels qui són molt baixos  també s’acostuma a trobar un urinari col·locat a menys alçaca. És l’úrinari per les criatures. Però una de les coses que em va sorprendre al principi, va ser trobar-me que les tasses dels vàters són més altes. Per a mi, que he agafat el costum, no sé si bo o dolent, de llegir-hi quan vaig de ventre,  s’agraeix que les cames no estiguin tant flexionades. Almenys ja no agafo rampes si la lectura és amena.

El més greu dels fets d’Osca encara ha de venir

dimarts , 15/02/2011

S’ha parlat molt sobre el que va passar a la roda de premsa de l’entrenador del Girona Raül Agné, al camp del SD Osca, tant que fins i tot Quim Monzó a escrit un article a La Vanguardia.

Però no vull parlar respecte el que Quim Monzó explica tant bé quan escriu “quan a Espanya un entrenador respon en italià, en holandès o en el que sigui, no hi ha cap problema. Però si contesta en català, llavors això és inadmissible. Qualsevol cosa que faci olor de català els activa l’odi, la xenofòbia. No es tracta d’una simple anècdota més, sinó que no hi ha forma de viure fora d’aquesta perpètua sagnia moral que, d’anecdòtica, no en té res. Ens espolien, aconsegueixen que les nostres finances estiguin en dèficit quan estarien amb un superàvit pròsper si tinguéssim el finançament que graciosament donen a altres, i a sobre ens diuen usurers per, tot seguit, pixar-se’ns a la boca, com diu el gran Mohammad Jordi”. Vull parlar de la reacció que ha hagut a la premsa aragonesa.

Fixem-nos com han manipulat la informació per mentir descaradament. A la notícia que publicava el diari Ara al respecte deia “el diari el Diario del Alto Aragón assegura que l’entrenador, nascut a la localitat de Mequinensa, a la Franja de Ponent, va fer “cas omís” a la petició dels mitjans locals perquè parlés en castellà. El rotatiu assegura, a més, que es va “negar a respondre en castellà”. Altres mitjans com l’l’Heraldo de Aragón o el comunicat que va enviar a la premsa més tard el club d’Osca, manipulen també la informació per fer quedar al tècnic del Girona com un intolerant, quan justament va succeir al revés.

Per mi, el greu és això. Que hi hagi uns periodistes esportius més o menys intolerants o amb tics xenòfob contra el català a Osca, la veritat és que no ho trobo molt greu. És greu però no molt perquè d’imbècils i intolerants hi ha a totes les professions. En canvi el que si que trobo molt greu és que la premsa d’Aragó o el mateix club, després de les proves evidents que no fou així tal com mostra la televisió, no tingui cap mena de pudor en mentir i posar per escrit falsedats inquestionables.

A on està la vergonya dels periodistes i responsables del club aragonès quan ho fan? Els importa ben poc que les proves demostrin que menteixen? Tot s’hi val per atacar als catalans? Fins i tot manipular i mentir descaradament fins aquest extrem?

Això per mi, és una prova més de què amb els espanyols no hi ha res a fer. No ens poden veure com a catalans i si cal mentiran descaradament per aconseguir eliminar qualsevol vestigi de la nostra llengua i cultura. Mentiran per justificar qualsevol actitud intolerant i xenòfob contra els catalans.

No ens podem fiar res dels espanyols. No ho podem fer, perquè si ho fem, serem tant perillosament estúpids i irresponsables com la majoria dels jueus que no van actuar per impedir la puja de Hitler al poder. Molts d’ells van fer cas omís de les manipulacions propagandistes contra els jueus que duent a terme els nazis als anys 20 i 30. Pensaven que era per manca de pedagogia i que mai els nazis gosarien atacar-los directament perquè ells sempre han estat el motor comercial de l’Alemanya. Creien il·lusos, que tot era una tàctica per aconseguir vots i que una vegada estiguessin al poder, amb les grans fortunes que tenien els jueus, segur que arribarien a bons acords. No sé per què, aquesta cançó ja l’he escoltat durant a Catalunya durant molts anys.

Ho trobo tant greu el que ha succeït amb la premsa aragonesa que em fa pensar amb els nazis quan també manipulaven les informacions relatives als jueus. Ja sabem com va acabar: l’Holocaust. No dic que anem pel mateix camí, estem el segle XXI, però a més d’un dels espanyols sembla que no li importaria que això passés al poble català.

Els polítics catalans  i ara especialment CiU, com l’opció majoritària votada pels catalans, seran responsables sinó aconsegueixen la independència en un futur no molt llunyà, de la desaparició del poble català (entenent com un poble amb una identitat, llengua i cultura diferent a l’espanyola). Si fem cas aquests fets d’Osca, hom no pot deixar de pensar que l’intent de genocidi cultural del poble català que va començar Felip V aviat farà 300 anys, està entrant a la fase de la  “Endlösung der Katalanischfrage”.  

Extrapolació especulativa del vot en un referèndum segons els resultats del 28N

dijous, 10/02/2011

Nota: Un altre article purament polític en comptes dels que normalment escrit en aquest bloc, però m’agradaria compartir-lo a aquí també.

Com he deixat anar més d’un cop en altres blocs, sóc partidari de la Declaració unilateral d’independència (DUI) al Parlament com la millor possibilitat per aconseguir-la. Ho sóc, perquè primer crec que convocar i dur a terme un referèndum vinculant sota la legalitat espanyola és impossible i segon encara que es donés permís per fer-ho, les coaccions antidemocràtiques que podrien fer els unionistes, gracies a la convivència de la justícia espanyola i de certs mitjans de comunicació, seria tant forta que influiria negativament el vot. En canvi si primer s’aconsegueix una candidatura que guanya amb majoria absoluta i que presenta al seu programa electoral que durà a terme la DUI, si la proclama, a part de ser legítim, permetria si s’escau, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de les Nacions Unides o d’Europa. Amb observadors internacionals i sota una nova legalitat, el vot seria més lliure de coaccions antidemocràtiques.

Ara bé, quin seria el resultat?. Això no ho podem saber mai amb certesa, però si que podem fer extrapolacions basant-nos amb el vot obtingut per cada partit el 28N, al que li he aplicat una formula extreta de les dades que el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la 4a onada va exposar respecte les preferències que tenien cada votant d’aquests partits amb la relació que voldrien amb Espanya (Regió, CCAA, Estat Federal, Estat Popi). En alguns casos ho he matisat també amb el sentiment d’identificació (només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català, només espanyol).

Aquest criteri que més endavant explicaré, m’ha permès especular quin hauria pogut ser el vot afirmatiu, negatiu i l’abstenció en un referèndum, tenint en compte el resultat de cada formació i vot en blanc. El resultat és:

Vots Totals                       : 3.130.276 (58,4%)

Vots pel SI                        : 1.467.797 (46,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (30,1%)

Abstenció o en blanc   :    720.218 (23,0%)

Si eliminem l’abstenció o en blanc i sumem només els vots afirmatius i negatius, que seria el més probable que passaria en un referèndum, ens dóna un total de 2.410.058 vots (1.467.797 + 942.261). Això representa un 44,9% de participació (el cens és de 5.363.688) i el segut resultat:

Vots Totals                      : 2.410.058 (44,9%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (60,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (39,1%)

Com podem veure, el SI guanyaria sense cap problema amb un 60,9% de vots. Però segons les condicions que la Unió Europea va demanar per acceptar el referèndum de Montenegro, la participació hauria de ser del 50% de vot vàlid (amb un 55% de vot afirmatiu).Si fem el càlcul,  el nombre de vots per arribar a complir la demanda de l’UE hauria de ser de 2.681.844 i això significa una diferència de 271.786 vots de més que cal sumar als 2.410.058.

Si aquests 271.786 vots fossin tots pel NO, cosa molt improbable,  encara guanyaria el SI, però no arribaríem per ben poc al 55% de vot afirmatiu que va demanar la UE a Montenegro:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (54,7%)

Vots pel NO                      : 1.214.047 (45,3%)

Per aconseguir el 55% de vot positiu només faltaria que un 3% (8.154 vots) de tots els que hem sumat per arribar a la participació del 50% fossin afirmatius:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.475.950 (55,0%)

Vots pel NO                      : 1.205.894 (45,0%)

Però si considerem que aquests 271.786 vots que falten pel 50% segueixen el mateix criteri dels que es van abstenir el 2006 que he deduït creuant les taules del CEO respecte la relació que voldrien per Espanya, matisat amb el sentiment d’identitat (més endavant explico el criteri) ens surt:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.570.804 (58,6%)

Vots pel NO                      : 1.111.040 (41,4%)

Seguint aquest mateix criteri de la intenció de vot dels abstencionistes i anem augmentant el nombre de vots, ens surt que fins un 60% de participació el SI guanya amb més del 55% de vots necessaris segons les condicions de la UE a Montenegro.

Vots Totals                      : 3.218.213 (60,0%)

Vots pel SI                       : 1.774.087 (55,1%)

Vots pel NO                      : 1.444.125 (44,9%)

En canvi si les condicions per acceptar el referèndum fossin les normals, és a dir del 50% de vots afirmatius, la participació hauria d’arribar a ser, pel cas que tots els vots tots fossin negatius, del 55% per perdre-la. Però si el vot abstencionista que s’anés incorporant seguís el mateix criteri que he determinat segons les dades del CEO, caldria arriba a més del 85% de participació per guanyar el NO.

La conclusió que podríem arribar, amb totes les reserves del món i segons uns criteris que més endavant detallo, és que els resultats del 28N ens indiquen que la voluntat popular de la majoria dels ciutadans que voten, ho farien afirmativament en un referèndum per la independència. Caldria una gran mobilització dels sectors abstencionistes i que aquests fossin majoritàriament en contra, per aconseguir perdre’l.

Caldria afegir a aquesta especulació, l’efecte que tindria la campanya que es faria a favor del SI, cosa que no s’ha fet fins ara d’una manera massiva pels principals partits i encara menys pels grans mitjans de comunicació. En canvi la campanya contra el NO, es porta fent-la des de fa molts anys (aviat farà 300 anys).

Però també és veritat que els espanyols d’ençà estem a la Unió Europea,  encara no han fet la campanya de la por (malgrat s’ha insinuat quelcom durant la tramitació de l’Estatut el 2006). Una campanya de la por podria influir molt negativament al vot. Per això sóc partidari de primer proclamar la DUI al Parlament i després fer el referèndum. En aquest context, amb la legislació internacional que podria ser favorable atès els precedents de Kosove i també que la Generalitat estaria legitimada a organitzar el referèndum de ratificació, junt amb els obsevadors internacionals,  en comptes de fer-lo des del govern espanyol, la campanya de la por podria ser més fàcilment contrarestada i es podria garantir millor les manipulacions del vot per part dels espanyols.

Però també el paradigma mental dels ciutadans hauria canviat una vegada la DUI hagués estat proclamada al Parlament. El referèndum no seria per votar per la independència, ja que aquesta ja hauria estat proclamada al Parlament, si no per dir si volen tornar enrere i continuar ser súbdits del Regne d’Espanya en contra de ser definitivament ciutadans lliures igual que la resta de les nacions europees.

Per això és clau que a les properes eleccions del 2014, hi hagi una gran candidatura que tingui com a objectiu prioritari la DUI. Una candidatura a on CiU, ERC, Solidaridad i RCat, han de ser-hi, però també una part del PSC i Iniciativa, ja que tal com podreu veure més endavant, el PSC és el segon partit amb més partidaris de votar SI a un referèndum i Iniciativa té més vots també afirmatius que el que ha obtingut Solidaritat. Segons les dades del 28N, amb els 1.467.797 vots que surten que haurien votat SI en un referèndum, s’aconsegueix sense problemes la majoria absoluta i es podria proclamar la DUI al Parlament per després fer el referèndum de ratificació. Això sense comptar amb els abstencionistes que estic segur que s’apuntarien a votar a aquesta candidatura. Els vots hi són, només fa falta articular-la (cosa molt difícil tal com ha quedat el Parlament)

Com he dit abans és només una especulació i no és res seriós, però m’havia picat la curiositat veure si es podria treure una estimació de vots pel referèndum gràcies a que el CEO pregunta a cada votant de cada partit quina relació vol amb Espanya, junt el nombre de vots que ha obtingut cada partit el 28N . Penso que les dades indiquen que la independència de Catalunya depèn més que els polítics catalans s’ho creguin, sobretot els dels partits majoritaris, que de la voluntat popular, en especial dels que participen democràticament. Aquesta ciutadania està molt clarament definida a favor de què Catalunya esdevingui un estat propi.

Endavant les atxes!!

( a continuació podeu veure les taules i les formules amb les criteris que he seguit per calcular els vots afirmatius, negatius i abstenció per cada opció política que s’ha presentat el 28N)

(més…)

Curtcircuit

divendres, 4/02/2011

L’altre dia veien TV3i vaig veure el programa Quequicom amb el meu fill petit Jan de set anys. Hi feien un experiment d’electricitat a on per mitjà d’unes llimones connectades per unes monedes de coure generaven una petita corrent elèctrica suficient per fer anar un petit rellotge/despertador. El meu fill va quedar molt sorprès i em va preguntar com s’ho havien fet, ja que ells a l’escola ho feien per mitjà d’una bateria (pila en alemany).  Vaig quedar agradablement sorprès que el meu fill fos capaç de fer-me aquella pregunta. Li vaig explicar de manera planera que ho pogués entendre, però estava encuriosit que és el que ells feien a l’escola.

El meu fill em va explicar que a l’escola fan practiques de Strom i em va dir que la mestra havia demanat que compressin un joc d’electricitat per fer practiques a casa per fer un circuit elèctric. Em va ensenyar un llibret a on hi havia els esquemes per fer circuits en sèrie o en paral·lel, curtscircuits i fins i tot un petit motor. Per això aquest cap de setmana anirem a comprar un joc d’experiments a on es poden fer circuits elèctrics.  Són deures de l’escola i la veritat ho trobo molt interessant.

Jo no recordo pas que a aquesta edat ho estudiés i quan ho vaig fer, no era en forma experimental, sinó en un llibre.  Tampoc ho recordo que els meus altres fills grans quan estudiaven primària tinguessin que comprar-ne cap. És clar que vivim a Karlsruhe, una de les ciutats d’Alemanya a on hi ha una de les universitats més importants d’enginyeria electrònica i també dues de les més grans multinacionals del sector. Però és significatiu que el meu fill Jan de 7 anys aprendrà al mateix temps el que és un curtcircuit que un verb o sabrà dividir. Per mi és tota una declaració d’intencions dels alemanys a favor de l’enginyeria electrònica.

Despujolem la política catalana (2a part)

divendres, 28/01/2011

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l’editorial independentista d’aquesta setmana del President Pujol s’ha escrit molts articles. Jo mateix he escrit la meva joia per ser un dia molt esperat. Però ara una vegada ha passat uns dies, he pensat i és la meva modesta opinió, que el President ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

 

Aquí teniu l’article:

   (més…)

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

dimecres, 26/01/2011

Nota: Segueixo amb política. Voldria expresar el meu sentiment de goia amb les declaracions d’ahir del President Pujol. Des de l’exterior de Catalunya, es fa molt dificil d’entendre que quan vius el dia a dia a Catalunya, el perquè persones patriotes i intel·ligents com el President Pujol no aposten per la independència. Àhir finalment ho va fer i estic molt content.

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!

La degradació del català als mitjans de comunicació vist des de fora

divendres, 21/01/2011

Una de les coses que m’ha xocat des de què sóc immigrat a les germanies, és com l’espanyol domina els mitjans de comunicació a Catalunya. No estic parlant respecte si el català que es parla és correcte o no. Parlo que cada vegada el català està perden protagonisme i l’estem degradant a ser una llengua de segona.

Quan jo vaig marxa no hi havia la TDT. Ara quan torno a Catalunya de vacances veig que l’oferta de canals s’ha multiplicat, però tots són en espanyol. Els meus fills petits que viuen amb mi a Alemanya, necessiten mirar la televisió en català per aprendre’l. Quan anem a casa dels avis, em passo la major part del temps vigilant que vegin el Club Super 3. A la més mínima, sobretot quan venen els seus cosins, acaben mirant canals en espanyol. Els cosins que tenen més o menys la mateixa edat, sempre posen els canals espanyols Clan o el DisneyChanel. Em tinc que posar molt dur amb ells. Estic segur que em deuen considerar un oncle molt cruel, però el que si que és cruel és que fins i tot a casa teva tinguis que ser militant pel català. Penso que la generació de catalans que han nascut amb la TDT serà la que acabarà enterrant la llengua dels seus pares.

He vist també com a la cadena privada catalana del Godó la majoria de les pel·lícules que hi fan són en espanyol. Però el que em fa més mal d’ulls i d’orella, és quan per la TV3 fan un dels programes més infames que he vist mai: L’APM. Aquest programa mostra en el 90% dels casos, diàlegs en espanyol recollits de les diferents cadenes a on se’n riuen de les pífies o de la ignorància dels participants. Deixant de banda el mal gust de riure’ns dels defectes dels altres (encara que siguin dels espanyols), es dóna la imatge que el català no és una llengua normal. Sembla que només és pot riure amb espanyol. El mateix succeeix amb Cracòvia i en menys mesura a Polònia. Em pregunto, si el Papa de Roma o l’Obama parlen en  català, per què no ho pot fer el ZP o Rajoy? Tot plegat fomenta que el català és una llengua de segona. Aquest és el missatge que es dóna als espectadors. Aquest és el missatge que reben els joves catalans.

Però encara hi ha altre punt que em xoca. Jo a vegades miro la TV3Cat o Internacional que és veu per satèl·lit per a tot el món. També hi surt l’APM, Cracòvia i Polònia. Molts cops després de mesos sense poder escoltar el català, he tingut ganes de connectar-me a TV3Cat per sentir-ho i en canvi m’he trobat amb aquests programes a on el que escolto, és la majoria dels diàlegs i anuncis en espanyol. És molt frustrant que la “teva” televisió tampoc sigui en català o que aquest sigui anecdòtic en els programes “estrella”. Deixant de banda la imatge cara a fora que donem els catalans amb aquests tipus de programa, si un estranger vol practicar o té curiositat per escoltar el català quan connecti amb TV3Cat, el que aprendrà serà més aviat l’espanyol.

Però també des de fa dues setmanes estic seguint el programa Singulars de Jaume Barberà que s’emet a mitja nit a TV3Cat. La temàtica és interessant, però les dues vegades, l’expert que entrevistaven era espanyol. Em pregunto, que no hi ha cap de català?

Però això no és causalitat. Fa temps que em vaig adonar que sembla que a Catalunya no hi ha experts, de la matèria que sigui, que parlin en català. És increïble, però cert.  La majoria de les entrevistes o consultes a experts que es fan des de TV3, sobretot a les telenotícies, parlen en espanyol. Feu durant una setmana la prova i quedareu astorats.

Pel que fa a la ràdio a Catalunya, he vist com també succeeix el mateix que a TV3Cat. A part de les entrevistes amb experts que no saben parlar en català, molts programes utilitzen l’humor en espanyol imitant a personatges que no conec de res. El que es porta la palma és el Clapés a Rac1. És patètic i denigrant. Denigrant no pel tipus d’humor que fa, que algunes vegades són gags enginyosos, sinó per la imatge que el català és una llengua de segona que ni tants sols serveix per fer riure. Però també sembla que els referents de premsa rosa o de personatges estúpids tampoc poden ser catalanoparlans. És veu que han de ser espanyols. Ni per això el català serveix.

Des dels més experts fins els més ignorants per la televisió i la ràdio catalana ens diuen que han de ser persones que parlen en espanyol. Aleshores un acabarà fent-se aquesta pregunta: per què  seguim conduint els programes en català si tothom parla espanyol?

Des de les germanies, un es fa creus com el català està sent menyspreat pels mateixos catalans. No dic res si el català que es parla és correcte o no. No sóc el més indicat per fer-ho. Però no costaria gaire esforç per part dels professionals dels mitjans catalans i polítics de mirar de fer que el català sigui la llengua normal a TV3 i la ràdio en català.

A la Corporació Catalana de ràdio i televisió, tot, inclosos els anuncis, haurien de ser en català. Igual que a Espanya, TVE ho fa tot en espanyol o a Alemanya l’ARD ho fa tot en alemany. Ni més ni menys.  Després ens queixem que al pati i al carrer cada vegada el català és parla menys. Si no es fa quelcom als mitjans de comunicació catalans, la nostra llengua té els dies comptats. Dues generacions com a màxim.

 

Escriure bé el català una tasca impossible per mi, però inexcusable.

dimarts , 11/01/2011

Nota: Aquest article ha estat revisat per un amic i l’he rescrit de nou segons les seves indicacions.

Sóc de l’última generació que no va poder estudiar en català. Fer classes en la nostra llengua estava prohibit. Amb tot, la majoria dels mestres i professors eren catalans i m’hi  dirigia en català. La nostra llengua era la imperant al pati de l’escola  i al de l’institut, encara que aquí no amb tanta força.

No solament no vaig estudiar sinó que no viag rebre mai cap classe de català. Vaig poder aprendre  de petit a llegir l’idioma amb el Cavall Fort i posteriorment amb els llibres que els pares em compraven, tot i que en general l’ambient familiar no era propici a la llengua i literatura. De fet si treia un cinc pelat de matemàtiques o química l’esbroncada que rebia del pare era de primera, en canvi si era de llengua castellana o literatura, no importava mentre no suspengués.

Potser els pares eren conscients que tenia una dificultat, possiblement heredat de la mare, per expressar-me i per protegir-me van treure importància a l’aspecte lingüístic. Segons la mare, fins als quatre anys no vaig començar a dir frases més o menys intel·ligibles. Només ella m’entenia. Recordo que a l’escola sovint em barallava amb nens que se’n reien de la meva incapacitat d’expressió oral o de dir la lletra erra o l‘ella. M’agradava més fer servir les mans que la llengua per respondre a una vexació. Fins que no vaig anar a l’institut, molts cops m’encallava o tartamudejava en començar moltes frases. Però a l’adolescència vaig adonar-me que la força d’una paraula dita en el moment adequat valia infinitament més per defensar-se que el millor cop de puny. A l’institut vaig haver d’aprendre a callar i parlar poc, mentre mirava de millorar la meva pobra expressió oral. Encara avui sóc d’entrada introvertit quan no coneixo la gent. Alguns es pensen que sóc antipàtic, però una vegada trencat el gel i el tema és del meu interés, xerro pels descosits

En definitiva, entre les meves mancances personals i un ambient familiar poc propici, també la meva expressió escrita es va ressentir. Més endavant, de jove, vaig ser un devorador de llibres. Però la forma escrita en si mateixa no em va atreure mai, només m’interessava el contingut. Vaig aprendre a llegir molt ràpid, sobretot els articles i els diaris. Així fins avui: normalment miro les dues o tres primeres paraules i les dues o tres darreres d’una frase. La resta hi passo la vista per sobre i interpreto, segons el context. Normalment amb això ja tens prou per saber de què va. Si no és així, o penso que la frase pot ser interessant, aleshores si que torno enrere i ho llegeixo tot amb deteniment. Crec que aquesta manera de llegir ha acabat afectant la meva forma d’escriure, i així més d’un cop em deixo paraules o cometo errors de sintaxi.

Mentre només havia d’escriure documents tècnics vaig poder anar tirant amb la meva capacitat d’escriure limitada. Però la cosa va canviar dramàticament quan, fa vint anys vaig decidir implicar-me de ple per aconseguir la independència de Catalunya. Vaig veure’m obligat a escriure articles en nom d’ERC (si no ho feia jo no ho hagués fet ningú)  a la revista del poble  i també a un butlletí del partit en el qual militava per aquells temps. Recordo que tenia clar el que volia dir, però quan vaig posar-me davant del paper en blanc amb el bolígraf  i vaig començar a escriure em vaig  adonar que no tenia ni idea. Per sort,  al partit hi havia un company que coneixia un professor de català que ens va ajudar molt. Vaig deixar d’escriure el 1999 quan vaig marxar del poble.

Fa quatre anys vaig decidir escriure un bloc malgrat l’angoixa de no saber escriure prou bé l’idioma. Portava sis mesos vivint a Alemanya i volia dir moltes coses per ajudar a la independència de Catalunya. Gràcies els correctors ortogràfics del programari actual em vaig veure en cor d’escriure articles en català. Així fou quan, fa quatre anys vaig començar a escriure al meu bloc a vilaweb.cat  “Des de l’Exili”. Al principi vaig rebre moltes critiques pel meu pobre català escrit. Mai em vaig enfadar i sempre vaig demanar ajut. Recordo que no tenia idea de quan s’havia d’apostrofar o accentuar la paraula es o el que (que encara no ho tinc clar). Però no coneixia a ningú que em pogués ajudar. Per sort, un dia vaig veure un bloc “Reflexions en català” que s’oferien fer correccions. Ràpidament els vaig escriure demanant un pressupost per corregir els meus articles. Però el Marc Cortès, autor del bloc, no va voler-me cobrar res  perquè els dos treballàvem per la mateixa causa. M’ho va fer gratuïtament durant dos anys!!. Però des de fa un any, per desgràcia ja no m’ho pot fer.  Per això, els articles que he escrit a aquest bloc no estan corregits. Demano disculpes.

Sóc conscient que, a la meva edat i també per la meva personalitat, serà impossible que un dia arribi a escriure bé el català. Per aquest motiu, m’agradaria demanar-vos si coneixeu algú que estigui disposat a corregir els meus articles. Normalment escric un o dos articles a la setmana. Entenc que s’ha de pagar per a aquesta feina i si el preu és per mi assumible, ho faré amb molt de gust.

Sóc un catalanista i anhelo veure un dia que Catalunya esdevé un estat. Un estat a on la seva única llengua oficial sigui el català. Igual que a Alemanya o Espanya. Per a mi no hi ha res més molest que no estar a gust escrivint  la teva  llengua. Tot i que les circumstàncies de la meva infantesa i formació no em van preparar prou bé, no renuncio a intentar que els meus escrits siguin escrits en un català correcte.