Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’estrany paper de Duran i Lleida

dimarts , 30/10/2012

Avui som dimarts 30 d’Octubre del 2012,  1 mes i 21 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat fred però no molt. Els cotxes no estan gelats. Sembla que no plourà i potser sortirà el Sol.

A la feina, he pres un cafè amb el company català que fa molts anys que viu a Alemanya. Normalment parlem de futbol però avui hem parlat de les eleccions del 25N. Ell està dubtant entre votar a CiU o ERC. Feia dies estava convençut de votar al Mas, però el que avui havia escoltat a RAC1 sobre les declaracions del Duran i Lleida dient que no era independentista , que volia la confederació amb (S)pain i que s’emmirallava amb  l’Estat de Baviera perquè eren un Estat Lliure associat a la República Federal Alemanya, l’havia destrempat.

Els que vivim a Alemanya sabem que Baviera pel fet de dir-se Estat Lliure  no significa que tinguin més competències significatives que la resta dels altres Länders. Només és un nom i punt. La resta dels alemanys se’n foten una mica d’això.

Sincerament jo no sé que contestar-li . També estic despistat sobre quin paper fa el Duran i Lleida dins de CiU. Per un costat penso que fa de “poli bo”, i que mira de continuar convencent a la part de l’electorat de CiU més poruc i poc sobiranista, que continuí votant-los. Per l’altre costat penso que està esperant a que el Mas se la foti per així agafar el poder de CiU. M’he és inconcebible que digui aquestes bajanades de la confederació igual que diu l’Herrera d’Iniciativa. Puc entendre que Herrera amb la seva mentalitat pugi arribar pensar amb la utopia que (S)pain acceptarà reformar la Constitució per fer encabir la confederació amb Catalunya, però Duran no. Coneix massa el “parcal” que es dóna a Madrid per saber que això si que és una quimera.

Llavors per què ho diu? Potser que li passi el mateix que al Pere Navarro i el PSC. Potser que Duran hagi quedat tant descol·locat pels fets de Setembre, com ara s’anomena el que va esdevenir la diada del 11s2012, que encara no ha pogut assimilar que ha desaparegut l’imaginari polític d’on ella nadava perfectament. Pot ser que Duran acabi fent tant el ridícul com ho fa el Navarro?

En tot cas, tard o aviat , els esdeveniments que aviat vindran acabaran posant en manifest aquestes contradiccions del Duran de forma descarnada. Llavors veurem si realment és tant llest com diuen.

De moment li he dit al company que voti el que ell cregui que més segur lluitarà per la independència.

Endavant les Atxes!!

Dimarts 30 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Eleccions basques i gallegues: Quina sort que tenim els catalans

diumenge, 21/10/2012

Avui som diumenge 22 d’Octubre del 2012,  1 mes i 10 dies després del #11s2012. El dia ha començat igual que ahir, encara que amb una mica més de núvols. Pel que fa a l’ull sembla  també igual.

Amb el dia que feia, he agafat la canalla i he fet la caminada mentre ells anaven en bicicleta  La dona aprofitava per fer els seus 15 quilometres corrent.  Quina enveja! Tinc unes ganes de poder tornar agafar la bicicleta per poder fer el mateix: marxar un parell o tres d’hores sol pel bosc de la Selva Negra, sense cap presa i sentint-me a mi mateix.

Després de veure els planadors com ahir, hem pres els gelats com sempre a l’Eis Oma. Però hi havia uns núvols baixos que accentuava la sensació de fred, la Nina tenia fred i he decidit anat caminant cap a casa mentre ens menjàvem el gelat.

Avui hem dinat a casa per estalviar diners. Amb la canalla si vas a dinar a fora, els 40 o 50 euros ningú te’ls treu. Per la tarda hem anat a fer la xerrada a casa d’uns veïns. I Ara al vespre una vegada hem acabat de fer els deures amb la canalla i posar-los al llit, estic escrivint el diari mentre escolto la ràdio.

L’escrutini de les eleccions gallegues i basques estan acabant i es poden treure conclusions al gust de tothom, encara que està clar que al País Basc ha guanyat els bascos que volen un estat propi. Ara bé, malgrat el PNB no ho digui en veu alta que vol la independència com feia abans amb el Lehendakari Ibarretxe , la derrota unionista espanyola ha estat espectacular: la suma d’escons del PSE-PSOE, PP, UDyP són quasi la meitat de la suma del EH-Bildu més PNB. De fet el PNB ha tret els mateixos escons que tots els partits espanyolistes.

El PNB ha volgut fer una marxa enrere en aquesta campanya electoral respecte a l’assoliment de la independència. Jo crec que hi ha tres punts que han influït al PNB per fer aquesta campanya “light” respecte al tema independentista. El primer és que volen recuperar el poder com sigui i com que tenen el concert econòmic encara creuen que tenen marge per fer política. El segon és que la força de Bildu, com a opció d’esquerres radical era prou forta que amenaçava a l’oligarquia basca com també part de la classe mitja i alta basca.  En aquest sentit el PNB ha vist que encara que podria perdre vots independentistes cap a Bildu, en canvi podria agafar vots de bascos menys nacionalistes i no independentistes, que per vot útil els votarien per aturar a Bildu. El tercer punt crec que ha estat que (S)pain no s’ha dedicat a llimar l’Estatut basc ni atacar tant a la llengua i cultura basca com ho ha fet a Catalunya. El PNB es veu fort amb el blindatge que proporciona el concert, per continuar promovent la seva llengua i cultura més o menys com ara.

Això em fa pensar amb Catalunya. L’equivalent al PNB, que seria com una CiU però a on el partit més fort seria Unió, en comptes de fer un pas enrere  ha fet un pas endavant. De fet jo diria que ha fet varis passos endavant. Per què? Doncs crec que ha influït els tres motius abans esmentats però en un altre sentit:

Primer, a Catalunya CiU no té un concert econòmic que permetí fer política, ans el contrari, un espoli fiscal agreujat amb la crisi ha deixat a CiU sense cap opció que fer el pas endavant. Segons, a Catalunya no hi ha una gran força d’esquerra radical independentista que faci por a l’oligarquia i les classes altes i mitges catalanes. Tercer l’atac a la llengua i cultura catalana és de tal magnitud que qualsevol partit nacionalista com és CiU no pot obviar-ho sense perdre molt de suport entre les seves files.

A Galícia la lectura és totalment diferent. El PP ha guanyat amb escreix amb majoria absoluta. El BNG queda molt tocat i el partit del Beiras, que és una escissió del BNG més EU , apareix amb força però molt lluny d’arribar a ser una alternativa de govern. Igual que al País Basc, els socialistes perden molt de vots i continuen la tendència a la baixa sense aturador. Però està clar que els partits sobiranistes gallecs queden molt lluny al PP. Els 41 escons del PP respecte 16 escons del ANOVA-EU i BNG (9+7), és molta diferència.

Per què a Galícia, igual que passa a les Illes Balears i al País Valencià, no hi ha un partit nacionalista que guanyi com el PNB o CiU? Altre cosa en comú és que també en aquests llocs els socialistes no aconsegueixen ser el partit majoritari per sobre del PP. De fet com a molt, han pogut aconseguir impedir que el PP governi si han fet un pacte entre totes les altres forces d’esquerres sobiranistes. Un pacte anti-natura que ha provocat al final que tots acabin escaldats.

La conclusió que jo trec de tot això, és que en una nació sense estat quan es va començar la democràcia i no va aparèixer un gran partit nacionalista que representava la classe petita i mitja burgesa, el PP ha acabat quedant-se aquest vot. No ho ha fet de cop, sinó al cap d’un temps quan el sucursalisme vers a Madrid s’ha acabat implementant. Quan els ciutadans d’una nació sense estat pensen que poden aconseguir més avantatges (i diners) si és prou amic del qui mana a Madrid, llavors és qüestió de temps que el PP acabi guanyant. L’altre partit que podia aspirar part d’aquests votants, els socialistes va anant poc a poc perdent-los a mesura que es demostrava que seria menys determinant a Madrid, a part de la seva poca traça en crear la xarxa clientelar.

Al País Basc, el concert econòmic i també cal reconèixer gràcies a la història que tenia el PNB al darrera, això no ha ocorregut. Però a Catalunya tampoc ha ocorregut malgrat no hi havia el concert econòmic i tampoc el partit històric com ERC preparat per aconseguir-ho, ja que quan va començar la democràcia estava molt afeblit i desconnectat de la societat catalana. A Catalunya va sortir CiU amb el President Pujol que va ser capaç de guanyar la Generalitat i posteriorment des d’ella, fer creure als catalans que érem tant bons que podríem progressar sense dependre o fins i tot, malgrat Madrid.

Reconec que a la dècada dels 90 ho vaig criticar. Creia que quan es deia que Catalunya amb la Generalitat, si era en mans de CiU millor, podria continuar fent país dins del regim autonòmic de (S)pain, estaven venent fum, a part de partidisme. Però sobretot creia que això impedia fer progressar l’independentisme. Si els ciutadans pensen que anem bé, per què coi ha de demanar la independència? Malgrat l’actualitat m’ha confirmat que tenia raó, vist en perspectiva històrica potser no hauria estat convenient dir que Catalunya en aquells temps no anàvem bé amb el model autonòmic i per tant necessitàvem diners de Madrid que ens espoliaven.   Potser hauria acabat donant ales a què una part dels ciutadans pensessin en votar als partits espanyols per aconseguir més recursos de Madrid cap a Catalunya. Hauriem deixat entrar el sucursalisme de Madrid a Catalunya. Amb el Tripartit, sobretot a partir que el ZP va guanyar a Madrid, hi va haver perill que això passés. Per sort la pèssima gestió del segon Tripartit, com també la del ZP, van impedir que es consolidés el sucursalisme.

Sincerament crec que els catalans hem tingut, bé millor dit, diré que hem tingut molta sort el dia que aconseguir la independència, perquè penso que (S)pain ens ha tingut quasi morts. Però per sort ara tornem a estar vius i a punt de ser lliures. No ho esgarriem perquè tanta sort és difícil que la tornen a tenir!

Endavant les atxes!!

Diumenge 22 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El mirall britànic

dimarts , 16/10/2012

Avui som dimarts 16 d’Octubre del 2012,  1 mes i 5 dies després del #11s2012. Avui a la nit ha gelat. He agafat el cotxe per anar a treballar, malgrat teòricament no ho hauria de fer. Però amb la cinta pirata que em tapa l’ull  i l’experiència que ja tinc de conduir amb un sol ull arran de l’accident que vaig tenir fa 20 anys i que va fer que veiés doble durant varis anys fins que em vaig operar, no em representa cap problema. A més el camí és via ronda i no hi ha gaire transit.

Res d’especial a la feina. Bé, només he confirmat que s’acosten temps d’estrènyer el cinturó. Era normal que arribessin, d’ençà els finals del 2009 s’ha havia fet una política de creixement que ja es veia que no era lògica. Els resultats d’enguany confirmen que el creixement no s’ha traduït en prou beneficis i els accionistes reclamen accions. Toca retallades. En els propers mesos veurem per qui li tallen la barba i llavors serà hora de preocupar-se si és el cas.

Igual que ahir com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia i només alhora de dinar he llegit els diaris i he fet alguna piulada. Al vespre he anat al centre a comprar un regal per la dona. Demà és el seu aniversari. Al centre no m’atreveixo anar en cotxe, no perquè no sigui capaç, sinó perquè si tinc algun accident puc tenir problemes greus. He anat a peu, en total he fet 10 quilometres. Mentre ho he fet, he escoltat la tertúlia de RAC1 a on han entrevistat al Xavier Solano ex-delegat del Regne Unit de la Generalitat i ara assessor del SNP escocès.

S’ha parlat del ressò que la premsa catalana s’ha fet de l’acord entre el govern britànic i l’escocès per fer el referèndum i en canvi no ho ha fet la premsa espanyola. També han fet la comparativa de com els anglesos negocien mentre els espanyols es tanquen en banda i amenacen en posar a l’Artur Mas a la presó. Ara he vist també la noticia que una associació militar demanar l’estat de setge o de guerra a Catalunya si es continua amb el procés de demanar el referèndum per la independència,

També he vist com la premsa estrangera li diu al govern espanyol que s’emmiralli amb el govern britànic del David Cameron.  Ho fan el Financial Times, The Guardian i Bloobmerg

Sembla increïble que tot això hagi passat només en un mes i escaig. Encara no fa un parell d’anys Xavier Solano va escriure un llibre “El mirall escocès”. Per desgràcia no l’he llegit, però tal com va les coses, potser hauria d’escriure “El espejo britanico” en espanyol per tal que el Mariono Rajoy i els seus s’ho llegissin.

Bé, potser millor que no. Millor que continuïn en aquesta postura intransigent, fanfarrona, coercitiva i amenaçadora negant el dret democràtic d’un poble a poder decidir el seu futur lliure. Ens estan fent una campanya impagable tant dins de Catalunya com a l’estranger. A Catalunya convencent a més catalans indecisos a ser independentistes. A l’estranger demostrant que (S)pain no és un estat democràtic de veritat. Tot plegat farà que al final, la comunitat internacional, principalment la UE, hauran d’intervenir forçant a (S)pain a negociar el referèndum per la independència. Com més tardin els espanyols a emmirallar-se amb els britànics més independentistes a Catalunya aconseguirem i més suport internacional tindrem.

Endavant les atxes!!

Dimarts 16 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Retirar-me en la República Catalana

diumenge, 14/10/2012

Avui som diumenge 14 d’Octubre del 2012, 1 mes i 3 dies després del #11s2012. Avui fa fred i plovisqueja. He estat to el matí ajudant als meus fills a fer deures. El Jan ha estat malalt tota la setmana i ha de recuperar matèria perduda. Està fent quart de primària i en aquesta escola no tenen llibres. Només fotocòpies amb exercicis. Si falla a l’escola ho té cru per seguir, però per sort per mitjà de la germana li han fet arribar els deures. El dilluns tornarà a l’escola.

Jo també tornaré a treballar per fi el dilluns. L’ull no té encara la visió correcta perquè està mig ple d’humor vitri i de gas. Veig com tot borrós i les imatges es mouen com si estiguessin flotant en l’aigua. Pot arribar fins i tot a marejar si he de llegir. Però em poso una cinta de pirata que em tapa l’ull i així puc treballar a l’ordinador una estona. L’altre dia vaig agafar la bicicleta per anar al centre de la ciutat a visitar a l’oftalmòleg i uns infants de parvulari que em vaig trobar, tots em van mirar i una va dir “Ein Pirat!”.

A la visita de l’oftalmòleg vaig demanar-li que volia treballar, malgrat em donava una altra setmana de baixa. L’oftalmòleg m’ha indicat que no estigui més de dues hores amb l’ull tapat, que faci descans. Així ho faré. Però quedar-me a casa més setmanes no ho suporto.

Des del 25 d’agost que vaig marxar per 2 setmanes de vacances, fins avui he estat sense treballar. Recordo que em queixava en començar les vacances que mai havia pogut fer més de tres setmanes seguides des de què vaig començar a treballar i voldria sentir el que és estar prou temps fins que no te’n recordes que treballes. Però coi, al final entre vacances i la baixa per malaltia hauré estat 7 setmanes!. Quasi dos mesos sense treballar! No recordo quan va ser la darrera vegada, potser al acabar el COU?. A la Universitat no, perquè a l’estiu treballava per guanyar-me uns diners per aixì ser menys dependent dels pares

A part dels 8 dies ingressats a l’hospital, la convalescència m’ha obligat a portar una vida sense poder conduir el cotxe ni tampoc fer esport. Només a les darreres setmanes he sortit a fer una caminada de 7 quilometres. Però no he pogut agafar el cotxe per desplaçar-me al bosc a buscar bolets ni fer el meu esport favorit que és anar en bicicleta. L’altra cosa que m’ha limitat aquest despreniment de retina, ha estat la lectura i l’escriptura. Reconec que no he fet molta bondat amb aquest aspecte. Teòricament només podria mirar sense límits la TV o escoltar la ràdio, però una o dues hores a l’ordinador no he pogut evitar de fer-ho. A veure qui era l’eixerit que s’estava de llegir la premsa o les xarxes socials davant tot el que està passant? Estem vivim uns moments històrics que porto esperant des de fa més de 20 anys i que ja pensava que no els viuria mai!

Ahir fent l’article sobre les pensions, vaig pensar quina podria ser la meva vida de jubilat si quan hi arribi tinc algun problema de salut, cosa força comú a certa edat, que m’impedeixi fer les coses que a mi m’agraden, com l’esport de la bicicleta o anar al bosc a cercar bolets. Ja no parlo de no poder llegir o escriure, això seria realment un drama.

Quan comences a apropar-te als 50 anys, et ve al cap pensar quan de temps et queda per poder-te jubilar. A la feina fa 3 anys, un company al 58 anys ja el van prejubilar i penses, mira tu!, en 10 anys jo també. Ara la cosa s’ha complicat. Però hi penses no perquè vulguis deixar de treballar sinó per poder tornar a casa. La vida d’un “exiliat” econòmic, és a dir, d’un que ha immigrat per qüestions de treball, sobretot tot si ho has fet de gran, l’enyorança de casa i les ganes de poder tornar-hi és recurrent durant tot els dies. Sobretot quan és un diumenge a la tarda, plou i es fa fosc.

Des de fora, es veu més que Catalunya té molt de potencial per ser un país pròsper. Tenim un entorn natural que és l’enveja d’Europa. Una cultura que malgrat les vicissituds que ha viscut, no desmereix poder estar a la primera divisió europea. Unes ciutats amb uns cascs antics i museus com també bulevards que enlluernen a mig món. Tenim un teixit industrial que malgrat haver de lluitar amb un Estat en contra, és tant potent que encara és un dels motors d’Europa. Tenim bones universitats, bons centres de recerca i científics reconeguts per mig món. Tenim un dels clubs de futbol millors del món i l’enveja de tots. Potser no tenim recursos naturals però si que en tenim d’humans: els catalans som persones emprenedores, molt treballadores, amb enginy i esperit de superació. Quan vius a l’estranger t’adones més del que tenim que quan vius a Catalunya. Per això, la majoria dels que ens hem “exiliat” ens tornem més independentistes que mai.

Tal com està la crisi, la meva especialització professional i sobretot la meva edat, ja m’he fet a la idea que no podré tornar a casa fins que em jubili. Però m’agradaria tornar-hi per viure en una República Catalana, si pot ser la dels Països Catalans. M’agradaria tenir prou salut per apuntar-me com a voluntari. Voluntari per ajudar al meu govern i les nostres institucions, aportant el meu coneixement que he après voltant pel món, com també el meu poc temps que em quedi de bona salut, per fer que la meva pàtria esdevingui la més rica, prospera i plena d’Europa.

Ho podem fer, només cal una cosa: Que en els propers dos o tres anys aconseguir ser independents.

Endavant les atxes!!

Diumenge 14 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La Jornada castellera espanyola a la Plaça Catalunya

divendres, 12/10/2012

Avui som divendres 12 d’Octubre del 2012,  1 mes i un dia després del #11s2012. El dia s’ha llevat plovisquejant, però no fa gaire fred, estem a 11C. Com que per desgràcia a TV3 i les emissores de ràdio, fan programació de festa, m’he quedat sense les tertúlies. He aprofitat per mirar el programa Singulars del Jaume Barbera amb Jonathan Tepper,  sobre que passaria si Catalunya fos independent en l’aspecte monetari. Res de nou, confirma el que ja he dit en els meus blocs que la renda per capita i el PIB d’una Catalunya independent estaria entre els primers països del món.

Reconec que estava una mica expectant amb la concentració dels espanyolistes a la Plaça Catalunya. Quan després de dinar he vist les imatges per 3/24 i he llegit la premsa s’ha confirmat les meves previsions que vaig fer ahir mateix en aquest bloc. A part dels símbols feixistes que s’han vist a la manifestació que donen raó al ministre Margallo quan comparava el nacionalisme amb el feixisme, al final segons la Guardia Urbana unes 6.000 persones s’han concentrat omplin la part central de la Plaça Catalunya. No està pas malament si ho comparem amb altres anys que no arribaven a ser 500. Ara bé, es veu que han vingut uns 30 autocars de fora de Catalunya, és a dir que s’hauria de restar uns 1.500 espanyols.

Amb el Google Earth mirem els metres quadrats que hi ha a la Plaça Catalunya, ens surt uns 5.000 m2. Agafant les fotos aèries publicades, com aquesta de Nacio Digital , veiem que la part central de la Plaça està plena i això representa unes 5.000 persones si considerem una persona per cada m2, cosa molt generosa atès que hi ha arbres, mobiliari urbà, jardineres i alguna font. També a la foto es veu persones fora de la plaça entre la part que va cap a la Ronda Sant Pere i el Corte Inglès, com també la part que dóna cap a la Porta de l’Àngel i prop del Monument Macià.  Com a molt podem dir que hi ha 1.000 persones més. Per tant la xifra que ha donat la Guàrdia Urbana de 6.000 persones s’ajusta força a la realitat.

Si ho comparem amb  els 1.500.000 de la manifestació del #11s2012 , representa que avui hi havia entre 0,4% manifestants que fa un mes i un dia . Ni tant sols arriben al 1%. Una xifra molt ridícula. Però el que fa realment ridícul és la xifra que han donat la delegació del govern espanyol a Catalunya: 65.000 persones. Aquesta xifra representaria unes 10 persones per m2!.  Caldria que tota la plaça de Catalunya estes plena de castellers fent pilars de 10!. Com poden mentir tant descaradament donat aquestes xifres una delegació d’un govern?

En fi, estic segur que els periodistes internacionals veuran no només que la majoria dels catalans vol la independència, sinó també la intransigència i violència que emana el nacionalisme espanyol quan estan a punt d’estomacar a un dels seus per confondre’l amb una independentista, la simbologia feixista i ultra, però sobretot com poden arribar de ser de mentider el govern espanyol quan dóna xifres. Si amb l’assistència d’aquesta concentració ho fan tant descaradament, imagineu que deuen fer amb les xifres econòmiques.

Potser Rajoy no vol el rescat, però no per orgull o per por de perdre suport dels espanyols, sinó perquè té por del que poden descobrir els homes de negre del FMI i de la UE quan vagin a Madrid i es mirin les xifres econòmiques de (S)pain.

Endavant les atxes!!

Divendres 12 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Demà, el 12O serà un bon dia per Catalunya

dijous, 11/10/2012

Avui som dijous 11 d’Octubre del 2012,  1 mes després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris com ahir. Estem a 8C.  Avui m’he llevat a les vuit perquè tenia hora de visita a l’oftalmòleg. He esmorzat i he escoltat una mica la tertúlia a RAC1 abans de anar-hi. Els tertulians unionistes com una tal  Leonor arriben a ser pesats. Usen la demagògia mentre interrompen els altres fent que s’assembli a les tertúlies espanyoles. Aixo s’hauria de mirar d’aturar-ho. Però a més, aquesta tertuliana era molt ignorant o senzillament tenia un rostre que se’l trepitjava. Quan el V.Sanchis li ha preguntat si creia que el català i el valencià era la mateixa llengua, la dona ha dubtat dient “no ho sé” fins que algú li ha dit que fins i tot el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ho reconeix!. Llavors ha dit que si, però la qüestió és com és que inviten a la tertúlia persones tant ignorants o  amb tanta poca ètica?

Més tard després també he escoltat en diferit la tertúlia a CatRadio a on un altre unionista , el director del Mundo Alex Salmon, per fugi d’estudi mentre defensava al Ministre Wert de les declaracions que havia fet, ha dit que els llibres de text a Catalunya no parlen de la Constitució Espanyola. La reacció dels oients ha estat magnifica. Tots els que han trucat, han dit que era totalment fals aquesta afirmació, fins i tot, ha trucat un que treballa en una editorial que fan llibres de text per l’escoles i ha dit que no hi ha diferències entre els llibres que fan per Catalunya i els que fan en altres CCAA. Ja li està bé, però molt em temo que això no li treu la son.

Demà serà un bon dia. Veurem per fi quants manifestant aniran a la Plaça de Catalunya a manifestar-se a favor que Catalunya continuí dins d’Espanya. Veurem a quanta gent es refereixen els unionistes quan diuen que la majoria dels catalans no són independentistes. Ho trobo magnífic. M’agradaria que no fossin quatre gats. Voldria veure almenys uns quants milers. No em crec que no hi hagi catalans que se senten espanyols o fins i tot, catalans que se senten catalans però no volen o tenen por de separar-se d’Espanya. Si són només uns centenars, la premsa nacional com internacional no es faran ressò. Però si són uns milers llavors no podran obviar-ho. Aleshores quan la vulguin comparar amb el 11 de setembre, la diferència serà tan abismal que ningú dubtarà que la immensa majoria dels catalans no volen continuar amb Espanya.

Però a més, com apunta certes informacions d’alguns mitjans que la Falange i grups ultres espanyols aniran a la concentració. No es pot descartar que alguns cremin senyeres i mostrin banderes, signes i gestos propers a unes ideologies que donen raó al Ministre Margalló d’exteriors de (S)pain, tal com diu aquesta notícia: Margallo equipara el nacionalisme al nazisme i al marxisme. L’única cosa és que potser Margallo no pensava pas que fos el seu nacionalisme el que mostrarà a ulls del món, de quin peu calcen.

Endavant les atxes!!

Dijous 11 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Sobre boicots

dissabte, 29/09/2012

Avui dissabte 29 de setembre del 2012, 18 dies després del #11s2012 , m’he llevat tard, eren dos quarts de deu. Ahir vaig anar a dormir tard perquè em va trucar per skype un amic de Catalans Abroad i de l’Assemblea. Em va fer cinc cèntims del que s’havia parlat a la reunió de la sectorial d’exteriors de l’Assemblea. Jo no vaig poder participar perquè estava en la festa d’aniversari de la metgessa dels ulls. No hi podia faltar ja que gràcies a ella, es va poder diagnosticar el despreniment de retina a temps.

Una vegada esmorzat , he decidit a anar a caminar igual que ahir per fer una mica d’exercici. Teòricament no en puc fer, però caminar una mica no és contraproduent. He sortit amb màniga curta però al cos ben abrigat. Tot i així he patit fred al principi mentre caminava cara el vent, perquè el sol estava una mica enteranyinat per núvols baixos. Mentre caminava he escoltat una molt interessant tertúlia entre empresaris catalans a CatRadio respecte a com afectaria la independència de Catalunya.

Hi havia empresaris que tenien una part important del mercat a (S)pain, altres no tant i altres, pràcticament a tot al món. S’ha parlat del que ahir vaig comentar sobre que el Lara Bosch s’emportaria l’editorial Planeta fora de Catalunya i també del mal que faria el boicot dels espanyols als productes catalans.

Comprenent les inquietuds i pors dels empresaris que tenen una part molt important de les vendes al mercat espanyol davant de la independència de Catalunya, ja que comportaria un boicot provocant perdudes molt grans que posarien en perill la viabilitat de l’empresa,  jo em vaig les següents preguntes:

Donades les circumstàncies que han esdevingut després de la massiva manifestació del #11s2012, no creuen els empresaris catalans que el boicot per part dels més nacionalistes espanyols ja haurà començat?

No creuen que independentment del que ara diem o fem, els nacionalistes espanyols continuaran la seva ofensiva contra tot el que sigui o sembli que és català?

Creuen els empresaris catalans que en el cas que finalment continuéssim dins d’Espanya, després de tot el que ha passat fins ara (i que vindrà), les campanyes de boicot o menyspreu contra els productes catalans no seguiran, encara que siguin no de forma pública, en la major part dels espanyols?

Creuen els empresaris catalans que es pot viure en aquest clima d’incertesa d’un possible boicot als productes catalans a la primera de canvi?

Sincerament donat que el dany ja està fet i no es pot tornar enrere l’amenaça latent o efectiva d’un boicot als productes catalans, fins i tot encara que s’arribés a un acord per fer una Espanya federal, crec que el millor pels empresaris catalans és que com més ràpid es faci la transició cap a la creació d’un Estat Català millor.

Amb tot, entenc que els empresaris catalans que tenen negocis amb Espanya, que siguin curosos en dir certes coses per no augmentar el boicot, però internament haurien de tenir clar que ja s’ha arribat a un punt, que no es pot tornar enrere i continuar com si res hagués passat. El boicot contra productes catalans és un fet i serà impossible impedir-ho, encara que tots els catalans comencéssim a demanar perdó de genolls per haver intentat crear un Estat propi i fins i tot, sortíssim al carrer amb banderes espanyoles fent crides al Rei i Espanya. Llavors no ens ferien boicot, perquè volem marxar-nos, ens ferien boicot per ser uns falsos i també per menyspreu de ser un poble esclau.

Endavant les atxes!!

29 de setembre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. La fugida del Planeta

dissabte, 29/09/2012

Avui divendres 28 de setembre del 2012, 17s dies després del #11s2012 , m’he llevat quan la dona i la canalla ja havien marxat a l’escola. A les vuit he esmorzat i escoltant RAC1. Feia un dia bo, amb un sol i pocs núvols. Per aprofitar-ho, he decidit sortir a caminar mentre escoltava la tertúlia via internet pel iphone. He anat alternant la tertúlia de CatRadio i la de RAC1. Sense adonar-me he estat quasi dues hores caminant. He arribat a casa xop de suor, perquè he sortit massa abrigat. No és normal aquestes temperatures a Alemanya. Avui hem arribat a 22 ºC.

He estat xafardejant els diaris i el correu electrònic, però hi ha tantes notícies i correus que sobre la independència, i a més l’ull em molesta que al final he decidit no llegir-los. Cada dia rebo uns 50 correus, entre Catalans Abroad, Catalans al mon, de la sectorial d’Exteriors de l’ANC, de companys independentistes que envien quelcom a compartir i lògicament els correus privats. Malgrat tinc Scripts al Outlook que me’ls classifiquen, això no treu que els tens que mirar un per un.

A la tarda, a l’Oracle de CatRadio hi havia una tertúlia a on participava el Joan Carretero de Reagrupament. De nou caminant sota el sol he anat escoltant la tertúlia. A part del Joan Carretero hi havia altres tres persones, de les que hi havia una que era doctor en Història però era descaradament unionista, fins el punt que negava que Espanya hagués intentat eliminar Catalunya. La intervenció del Joan Carretero ha estat molt contundent i clara. Ha dit que s’estava complit fil per randa el que Regruadament havia dit fa 3 anys.  Hi estic d’acord. De fet, fa la setmana passada quan vaig trucar a la Rut Carandell mentre estava a l’hospital escoltant que a la Plaça sant Jaume s’omplia de gent per rebre al MHP Mas, li vaig dir que tot el que nosaltres havíem predit feia tres anys s’estava complit i que podiem estar orgullosos de la feina que vam fer. Li vaig dir, que Reagrupament s’havia avançat als temps, i que la nostra feina no havia estat en va, sinó que havia estat una llavor entre altres, per arribar a on estem ara.

Però el que m’ha agradat més del Joan Carretero ha estat quan el Xavier Grasset, el presentador,  ha intentat que digués que faria Reagrupament davant de les eleccions. Bàsicament si pactaria amb ERC o amb CiU. El Joan Carretero ha dit, que en aquests moments donaven tot el suport al President Mas i apel·lava que fos generós obrint CiU a fer una gran coalició amb altres formacions que també estan d’acord amb la independència. Davant de la insistència del presentador el Joan Carretero s’ha negat a ser més explícit. Una postura molt assenyada. Esperem que es compleixin el desig del doctor de Puigcerdà.

Al cap vespre he vist piulades sobre que l’Editor de l’editorial Planeta Lara Bosch havia dit que si es proclamava l’Estat Català que s’emportaria l’editorial de Catalunya. No és estrany. De fet fa un any, vaig coincidir a Menorca amb un alt executiu espanyol d’una multinacional d’assegurances amb seu a Barcelona que estava apunt de ser prejubilat. Feia més de 30 anys que hi vivia i tenia una filla fent un Master de MBA que parlava català. Però després d’una llarga estona de parlar sobre l’economia vam acabar parlant del dèficit fiscal i de la discriminació d’inversions que pateix Catalunya. La meva sorpresa va ser la negació que hi hagués l’espoli fiscal i que tot era una invenció dels nacionalistes catalans. De fet em va dir que estava disposat a marxar de Catalunya, ara que es jubilava, per no haver de pagar els impostos a la Generalitat, perquè servien per ajudar a la independència de Catalunya. Quan vaig intentar parlar de la relació de Catalunya i Espanya, ell em va contestar que no hi havia una Catalunya que parlava o discutia amb Espanya. Segons ell, només hi ha una Espanya i que dins d’ella hi havia diferents regions, de les quals, una era Catalunya.

No m’allargaré més, però la conclusió que vaig arribar era que la visió que aquesta persona tenia sobre la mateixa realitat era radicalment diferent que la meva. Per què hi havia aquesta diferencia de visió de la realitat entre nosaltres? La resposta és simple: Ell veia la realitat des de la perspectiva espanyola i jo des de la catalana.

L’editor Lara, com altres persones que viuen a Catalunya, siguin empresaris o no, siguin alts executius o simples obrers, siguin directors de Bancs o dependents d’una taquilla, poden tenir una visió de la realitat de caire espanyol que és cada vegada més diferent de la que tenim els catalans.  No passa res. I hem de respectar que aquestes persones trií marxar d’un lloc que no els hi agrada. Tampoc hem de fer escarafalls d’això, ni perquè ho sentim que se’n vaguin, com tampoc perquè estem contents que marxin. Com menys soroll es faci de tot això millor. Cal apartar qualsevol cosa que pugi distreure’ns de l’objectiu final i si es genera molt de soroll mediàtic amb empreses que marxarien de Catalunya, pot crear por a molts catalans a perdre el lloc de treball i acabessin votant no a la independència.

Endavant les Atxes!!

Dimarts 28 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Diari d’un català abans de ser lliure. S’acaba l’etapa autonòmica per sempre

dijous, 27/09/2012

Avui som dijous 27 de setembre del 2012, 16 dies després del #11s2012. Avui ha estat el primer dia que m’he llevat al meu llit. Eren dos quarts de vuit. La dóna i la canalla, estaven a punt de marxar. A tres quarts de vuit comença l’escola.

L’ull reclamava les gotes, fa bona pinta però segueixo sense veure res més que llum i ombres, totalment desenfocat. És normal, tinc l’ull ple de gas i la reflexió de la llum com la transparència no és l’adequada. Després de la dutxa, he esmorzat mentre he començat a llegir els diaris i TV3 via Internet.

La pregunta del programa Els Matins, era sobre si consideraven correcte el que havia dit el MHP Mas que s’ha de convocar un referèndum a la propera legislatura, sigui legal o no. He agafat el telèfon hi els he trucat. Després d’una entrevista amb una noia, m’ha dit que li donés el meu número que més tard em trucaria per passar-me en directe al final de la tertúlia. He hagut d’esperar dues hores ben bé i al final de la tertúlia, he sortit a l’antena com a sisè tertulià.

L’entrevistadora m’ha preguntat dues preguntes, la primera sobre que en pensava de convocar un referèndum encara que no fos legal i la segona com veuen els alemanys tot el que està succeint a Catalunya. Podeu escoltar les respostes en aquest enllaç a partir del minut 25:

http://www.tv3.cat/videos/4262390/La-tertulia

M’hagués agradat dir més coses, però no m’ha donat més temps. De fet esperava que algú em fes alguna pregunta més, però no ha estat així. Més tard, el meu fill Aleix pel Facebook m’ha enviat un missatge dient que m’havia escoltat des de Barcelona. He aprofitat per trucar-lo. Realment les xarxes socials està canviat el món!!

A la tarda he estat esperant que el Parlament comencés la sessió per presentar les resolucions i posteriorment fer la votació. A Vilaweb es podia llegir la proposta d’acord que CiU i ERC havien consensuat, i que Iniciativa, SI i Laporta, estaven disposats a votar-la encara que no signar-la. L’he baixat a l’ordinador i l’he desat en la carpeta que tinc sobre la història de Catalunya.

He escoltat pacientment les intervencions de tots els grups, menys el del PP i Ciutadans. No tinc estómac per tanta demagògia. No vull entrar valorar el que han dit. Perquè per mi, l’únic important és que al final per ¾ parts del Parlament, és a dir 84 a favor i 21 en contra, s’ha aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació prioritàriament a la propera legislatura. Un dia històric.

S’ha acabat una etapa a Catalunya. El dia 25N començarà una de nova: L’etapa de l’autodeterminació de Catalunya. Mai tornarem a la que s’ha acabat.  Si reeixim, es convocarà un referèndum d’independència, que es pot guanyar o es pot perdre.

Passi el que passi amb el resultat, acabarem l’etapa de l’autodeterminació i començarem una d’altre. Si hem guanyat la independència, començarem l’etapa de construir un Estat independent. Si perdem, l’ofensiva espanyola serà tant bèstia, que llavors començarem l’etapa de decadència prèvia a la nostra desaparició com a poble.

Per això, demano a tots els catalans que volem el millor per Catalunya, encara que no estiguin segur de si volen la independència, que apostin per a ella. Mai res tornarà a ser com ara. Ho som lliures o serem esclaus per moltes generacions per no dir per sempre.

Endavant les Atxes!!

27 de setembre del 2012

Karlsruhe – Alemanya