Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Diari d’un català abans de ser lliures. Comença el compte enrere

dimarts , 25/09/2012

Avui som dimarts 25 de setembre del 2012. Fa 14 dies del #11s2012. Avui les infermeres m’han despertat més tard. A tres quarts de set he rebut les primeres cures i a les set he esmorçat.

Cap a les vuit he anat a fer la visita al metge. Avui hi havia el cap de la metgesa d’ulls verds freds. Ha vist quelcom que ella no hi havia vist i he preguntat si era greu. M’ha dit que no, peró que hauria d’estar in dia més a l’hospital. Demà ho tornarà a evaluar i si tot evoluciona correctament podrè tornar a casa. De moment la retina esta ben aferrada i pel que he entés amb el poc alemany, es què la lent nova del cristali necessita acabar-se de posar bé.

Pel que fa a la situació de Catalunya, lleguint els mitjans, escoltan les tertulies i el que es comenta en el twitter, hi veig in cert nerviosisme vers si el Parlament de Catalunya serà capaç de pronunciar-se a l’alçada de les circumstàcies després del clam sortit de la societat civil el #11s2012.

Les presions que CiU reb per totes bandes, els precedents històrics de renuncies o pactes aparetment bons però que mai s’han complert o també les lluites partidistes que acaben limitant la cerca d’una unitat de pronunciament, fa que sigui ben lògic que per part de molts catalans hi hagui desconfiança.

A les 4 he possat Catalunya informació al iphone i he escoltat tot el discurs del MHPresident Mas. M’he emocionat, he plorat, he donat cops a la taula i al final he cridat en silenci pero molt fort: Visca Catalunya Lliure!

Mentiria si digués que no tenia dubtes , però més amb CiU que amb el MHP Mas. La seva reacció després de la manifestació a Madrid com a la radio ABC punto, vaig veure clar que Mas havia pres la determinació d’aconseguir l’estat català. El dubte era si podria resistir els atacs interns i externs.

Amb aquest discurs no només m’ha confirmat que ho ha fet, sinò que quan ha dit, que no es presentarà de nou per ser president sinó s’aconsegueix en aquesta propera legislatura l’autodeterminació de Catalunya, em confirma que no l’aturarà ningú. Gràcies a aixó, Mas s’ha tret de sobre qualsevol intent de xantatge politic. Ara és totalment lliure d’anar fins el final sense haver d’evaluar les consequencies politiques per la seva persona.

Tambë lógicament servirà per frenar les disputes partidistes com ell ha dit, però també per reforçar la seva candidatura per liderar-lo. Com també restar als seus adversaris. És logic que així sigui, són les regles del joc democràtic.

Jo ho trobo molt bé i molt intel·ligent. És una demostració que estem en molt bones mans.

Ara farà falta veure les reaccions dels altres partits. Confio amb que estaran a l’alçada tant ERC, SI i Laporta. No tant Iniciativa i gens el PSC.

També desitjo que l’Assamblea continui com ara, sense caure en cap pronuncionament a favor de cap partit, mentre alhora s’erigeix la veu per recordar la voluntat del poble català expresada el #11s2012.

El compte enrere ha començat cap a la llibertat de Catalunya

Endevant les atxes!

25 de Setembre 2012

Sant Vincentius Kliniken

Karslruhe -Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliures. Cants de sirena

diumenge, 23/09/2012

Avui som diumenge 23 de setembre. Dotze dies després del 11s2012.

M’he llevat a dos quarts de set del matí. L’infermera m’ha fet les primeres cures a l’ull i després ha fet el llit. A les set en punt m’ha portat l’esmorzar. Com que som diumenge hi havia l’extra d’un pastís de pa de pasic farcit amb una mica de xocolata. Ahir em va costar adormir-me per l’exitació del partit del Barça Granada. Vaig poder veure pel iphone a travès de Veetle via el canal de sport d’Aljazeera el Barça. Em va costar, però 4,5€ contratar 1Gb més de dades al mes de la xarxa G3 de Telekom. Curiós sentir en arab la paraula “Catalanitis” quan el locutor es referia als jugadors del Barça. Després vaig escoltar la TDP del Puyal fins a l’una. Per aixó en prou feines he dormit 5 hores i mitja.

Lleguint els diaris catalans he quedat molt content de veure tant com l’Ara , Nació Digital, Vilaweb i el PuntAvui estan fent una excel·lent feina de contrarestar l’ofensiva dels poders fàctics espanyols contra la creació d’un Estat Català. Aixó em recomforta molt, desprès de més de 20 anys de picar ferro fred favor de la independència sense rebre amb poques  excepcions, suport per part dels mitjans de comunicació. En el meu llibre ‘ Els Herois de Brussel·les’ (www.elsherois.cat) ho explico arran d ‘organitzar la manifestació de 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació de la nació catalana. Veient com reaccionen ara els mitjans catalans crec que és una senyal que ja no ens poden aturar.

Però paral·lel a les mentides que llança l’estat espanyol mitjan els seus altaveus , hi ha uns Cants de Sirena que pot portar-nos el perill d’xocar amb les roques que (S)pain té en el rumb del vaixell cap a Itaca que per fi ha sortit del port. Cants de Sirena que ve per dos llocs:

El primer cant és l’activació de la perversió del federalisme. Com vaig explicar ahir , sembla que aquest cant ho exercirà la part de l’esquerra política. Tant l’autoctòna d’Iniciativa , com la regionalista del PSC. Com vaig dir ahir, l’aposta d’Iniciativa de fer un referèndum amb tres opcions, incloent la federal pot comportar de facto que el vot favorable a l’independència quedi prou dividit per no guanyar. El vot del No, no es veu afectat perquè és un vot identitàri nacionalista espanyol i no segueix cap lògica ideológica. En canvi, el cant de PSC pot ser útil per nosaltres si ho canta als que aposten d’entrada per anar contra la independència. Però només en el cas que es facin unes eleccions al Parlament d’estil plebicistari. Llavors pot dividir el vot unionista, disputant-lo al PP, C’S i  altres. Però pot perdre molt vot catalanista que encara tenia d’abans. Ho té molt cru. Però a mi ja m’he esta bé.

El segon lloc d’on ve els Cants de Sirena és per mitjà dels lobbies empresarials, sobretot dels grans i mitjanes empreses. Recordo el divendres escoltar a RAC 1 al president de la Cecot que apelava continuar amb el pacte fiscal malgrat la negativa del Rajoy. Ell deia que no entenia com (S)pain no ajudava a la regió més industrial espanyola, reduint el deficit fiscal , ja que així aquesta podria competir millor al món i per tant ajudant a (S)paint a sortir de la crisi. Va possar l’exemple de la manca d’infraestructures que patia Catalunya o l’incopliment reiterat que feia el govern espanyol dels pressupost per fer-ho. Vaig trucar ràpidament a la radio, però malgrat em van atendre a la centraleta al final no vaig poder intervindre. El que li volia dir era que lleguís el llibre del catedràtic de Princentown Carles Boix que porta el titol ‘Cartes Iaquis’ i és de l’editorial del meu amic Quim Torra aContravent.

En aquets llibre hi ha un article acadèmic, és a dir, amb referéncies a altres estudis i premis Nobels d’economia, que expliquen com en una situació com la nostra a on hi ha dos centres de poder económic similars i que un té el poder politic, les decisions econòmiques, sobretot amb les infraestructures es prenen no basades en l’eficàcia económica de competitivitat de mercat, sinò amb la de mantenir la superioritat de poder. Encara que aixó d’entrada sigui contraproduent per tothom. Madrid capital del poder polític mai farà res que pugui implicar que Barcelona, la competència, tingui una millora. Això sempre serà així mentre Madrid vegi Barcelona una competidora. Només podria ser diferent si Madrid fos 7 o 8 vegades més forta i gran que Barcelona, com passa a França amb Paris i la seguent ciutat que és Lió. No cal insistir gaire per entendre que no hi ha cap possibilitat de pacte fiscal ni res que ajudi a l’economia i empreses catalanes.  Recordo que es va dir en el programa de radio altre xifra significant que refermava aquesta teoria. El vicepresident del CCN, que no recordo el nom, va dir que l’any 2011 Madrid va donar 11.000 milions d’€ de subvencions a les empreses instalades a la CCAA de Madrid, mentre que a les empreses catalanes, només… 56 milions d’€ sinó vaig sentir malament. Però la diferència era d’aquest rang. No fa falta dir res més.

Reiterar amb intentar negociar em pacte fiscal és un cant de Sirena per fer encallar el vaixell cap Itaca que per fi a començat a navegar a tota vela, gràcies a la societat civil, i sembla comandada pel President.

Esperò que el MH President Mas , com també els politics sobiranistes no escoltin aquest cants de Sirena.

Endevant les atxes!!

23 de Setembre de 2012

Sant Vincentius Kliniken

Karlsruhe -Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Nou dies després del #11s2012. Preparant-me per l’operació

dijous, 20/09/2012

Avui dia 20 de setembre del 2012, nou dies desprès del #11s2012 estic ja apunt de l’operació del desprendiment de retina. A dos quats de set les infermeres m’han despertat. Ja m’he posat la bata i sorpresa m’han dit que em posi uns mitjons llargs que tenen un forat al final a on surten els dits dels peus. Merda, fa dies que m’hauria d’haver tallat les uncles. Bè no passa res, m’han d’operar de l’altre punta i no crec que algu es fixi. Ja m’han donat la pastilla per calmar-me, que ho donen sempre abans d’una operació.
El President Mas tambè avui tè un dia clau. No només per la seva vida sinó per la vida dels catalans. No sé si existeix alguna pastilla per ajudar a afrontar aquest moments tant decisius, però ahir, espontaneament milers de catalans que eren al Camp Nou van cridar ” INDEPENDÈNCIA”!  Qui necessita res més per anar a Madrid!
Sol al llit de l’hospital Sant Vincentius Klinikum de Karlsruhe , un català aixecava les dues mans mentre cridava junt amb tot el camp nou “INDEPENDÈNCIA” i una llagrima recorria el meu mal drestra ull. Qui ho haguès dit fa ni tants sils cinc anys, que tindriem un Barça campió i una Catalunya a apunt també de ser-ho.
Endevant les atxes

20 de setembre de 2012

Sant Vincentius Klinikum

Karslruhe -Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Set dies després del #11s2012. Guerra cibernètica

dimarts , 18/09/2012

Avui som dimarts 18 de setembre del 2012, set dies després del #11s2012. M’he aixecat a dos quarts de set del matí. He anat a les set del matí a treure sang per fer anàlisi. Porto quinze dies de baixa per culpa d’un vessament de sang dins de l’humor vitri de l’ull dret. Encara tinc per almenys una setmana de baixa.

Ahir vaig veure al MHP Pujol al #elconvidat. Va ser emotiu i em va agradar. Remarco la frase que va dir més o menys “la nostra generació, va néixer en un moment dolent, però vam treballar per millorar la nostra nació, no sé si ens hem sortit prou bé, però alemanys ho vam intentar”.  Em va fer pensar a aquesta epístola al meu pare: Carta a un pare convergent que vaig escriure fa més de quatre anys a un bloc. Crec que no cal dir res més.

Abans vaig veure el final del debat que feia la cadena Al-Jazeera amb el títol: “Farewell Spain?. Will Catalonia become Europe’s newest state? We examine the increasingly popular Catalan separatist movement.” . Només vaig veure els darrers 15 minuts. Però em va semblar molt bé pels nostres interessos. La generació que varem néixer a partir dels seixanta, no estem tan condicionats a l’opressió que varen viure els nostres pares i que representa el MHP Pujol. És nota amb l’argumentació que es va donar al respecte, malgrat l’investigador Carles Muntaner estava obstinant anar contra CiU i va fer incomprensible els seus arguments, pels qui ho escoltaven i no coneixen la política catalana. El vídeo d’Al-Jazeera va utilitzar part de la informació del vídeo CCN que va fer al respecte en anglès, que cal reconèixer la bona idea que van tenir en fer-ho. El millor van ser tant l’Alfred Bosch com la Clara Ponsenti, que sempre van mirar de fer veure que no és una sola qüestió de diners. Aquest és un punt clau que remarcar sempre als mitjans internacionals.

Per l’altre costat, la xarxa de webs dels catalans al món (http://www.catalansalmon.com) que té en aquests moments està present en més de 200 ciutats per tot el món, està sotmesa a un atac d’hackers espanyols. Ara està tancada mentre s’està cercant la manera de protegir-lo. Però els hackers van aconseguir posar la bandera espanyola mentre sortia l’himne espanyol. La guerra cibernètica contra Catalunya ja ha començat.

Endavant les Atxes!!

Dimarts 19 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Diari d’un català abans de ser lliure. Sis dies després del #11s2012.El suïcidi del PSC

dilluns, 17/09/2012

Avui dilluns 17 de setembre del 2012, sis dies després del #11s2012 , m’he llevat cansat però frisant per escoltar RAC1 el debat entre el director del Mundo a Catalunya i Oriol Junqueras . Ahir vaig tornar a anar a dormir molt tard, una part per culpa de la pel·lícula de TV3 i el Twitter.

La piulada de l’Ernest Maragall al Pere Navarro del PSC dient “Catalunya no és trista ni pobra. I ara vol ser, també, lliure i forta”, és un torpede a la línia de flotació del PSC-PSOE. Tot això em recorda el que vaig viure (i participar) en la crisi d’ERC durant el segon mandat del Tripartit. Hi ha moltes similituts. El motiu principal que va donar peu a la crisi d’ERC va ser que la direcció va decidir aparcar el vessant nacional per l’ideològic. Quan la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya va decidir canviar el nom per Esquerra esborrant Republicana i Catalunya, va obrir la caixa de trons. Un partit independentista català no podia obviar la seva raó de ser sense que això li provoquès una crisi.

La direcció del PSC ha decidit també apostar pel tema nacional: s’alineen amb els unionistes obviant el sentiment majoritari que totes les enquestes i que la manifestació del #11s2012 va mostrar en directe. El Partit Socialista de Catalunya ahir a la Festa de la Rosa ha decidit esborrar “de Catalunya” del seu nom. Fins i tot la part del nom que diu “Socialista” també. Amb un espoli tant bèstia, que ofega els treballadors catalans i provoca un empobriment de les classes més desafavorides, es fa incomprensible que els dirigents del PSC apostin pel poderós que continua robant els diners i no pels seus ciutadans als qui teòricament defensa.

La meva experiència amb la crisi d’ERC és que des d’ahir el PSC entrarà en una espiral de crítiques internes que acabarà amb l’expulsió de la part més catalanista, sigui via expedients o per una escissió de l’Ernest Maragall,  que encara afeblirà més el partit. No vol dir que desapareixi, però pot passar que en les properes eleccions acabin tinguem menys escons que l’ERC de l’Oriol Junqueras.

En fi, mentre apostin pel No a la independència de Catalunya, ja m’està bé. En tot cas,  jo canviaria el nom de PSC per només el de P. Potser així podran fer més fàcilment amb el PP en les properes eleccions constituents la coalició unionista de la triple PPP: Partits Pel Poder

Endavant les Atxes!!

Dilluns 17 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Diari d’un català abans de ser lliure. Cinc dies després del #11s2012

diumenge, 16/09/2012

Sóc conscient que estic vivint uns dies històrics. Visc a 1.200 quilometres de Catalunya, a Karlsruhe – Alemanya. Fa molts anys, més de vint anys que estic implicat amb el moviment independentista. No repetiré el que ja he dit molt cops als meus blocs respecte a la meva activitat per la llibertat de Catalunya, però l’emoció que m’embriaga després de veure les conseqüències de la manifestació del passat dimarts 11 de setembre del 2012, ha fet que decideixi escriure un diari explicant el que sento.

Avui diumenge 16 de setembre del 2012, cinc dies després del #11s2012 , m’he llevat nerviós i anhelant escoltar i llegir més notícies de la meva estimada terra. Ahir al twitter vaig estar llegint les piulades respecte al debat de TV5 sobre la independència. Des de Alemanya no puc veure-ho, però gràcies a les piulades m’he pogut fer una idea de com anat. Tot apunta que els nacionalistes espanyols, junt amb les repliques assenyades dels catalans, van aconseguir convèncer més catalans a favor de la independència. Vaig anar a dormir tard, però això no ha impedit que m’hagi llevat aviat. He dormit en prou feines 6 hores.

Amb el iphone mentre esmorzava he llegit alguns correus a companys de Catalans Abroad i de la sectorial d’exteriors de l’ANC, sobre l’amenaça de fer-nos fora de la UE si ens separem d’Espanya. Sembla que és de moment l’únic argument que des del govern espanyol han estat capaços de dir per contrarestar el que reclamaven els dos milions de catalans.

Cada dia estic més convençut que aquestes amenaces es tornaran en contra d’Espanya. Una Espanya bel·ligerant contra el nou Estat català i impedint que continuí a l’euro, provocarà que Espanya acabi fent fallida i suti també de l’euro. Sense l’ajuda dels catalans, Espanya no pot tornar mai la seva deute. Europa ho sap i malgrat que ara la UE farà tot el possible per impedir la secessió de Catalunya , una vegada vegi que la voluntat del poble català per aconseguir l’estat propi és irreversible, llavors serà la primera interessada en obligar a Espanya a negociar amb Catalunya una separació amigable. La pressió dels “mercats” amb una independència de Catalunya (i del País Basc, no oblidem) traumàtica,  pot enfonsar l’euro i de retruc la mateixa Unió Europea. Una secessió ben negociada permetrà repartir els deutes de manera que es pugi donar garanties als “mercats” que es podran tornar.

Per això crec, que la clau està en demostrar a tot el món que els catalans estem disposat a tot per aconseguir la independència perquè així serà més pacifica i ràpida. Llavors segur que continuarem dins de la UE. No seria pas estrany que potser fins i tot Espanya sigui la primera interessada en voler que Catalunya continuï dins de l’euro per garantir que ella no acabi en la misèria irremissiblement.

Endavant les Atxes!!

Diumenge 16 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Ens convé que les Illes i el País Valencià s’uneixin a una Catalunya independent?

dissabte, 15/09/2012

El tema dels Països Catalans, que cal recordar que aquest concepte fou creat des del País Valencià,  és molt perillós i sempre que ha sortit en el debat polític, ha estat utilitzat com argument pels espanyolistes valencians i mallorquins per alimentar la catalanofòbia en aquestes contrades.

Però avui, arran de dos correus que he rebut m’he decidit  a escriure aquest article. Un era sobre les dades econòmiques de Catalunya i d’Espanya amb i sense Catalunya. L’altre era sobre que passaria amb les Illes i el País Valencià després que s’hagués constituït el nou estat català.

Tot això m’ha fet despertar la curiositat i he afegit les dades econòmiques de les Illes i del País Valencià a la de Catalunya i Espanya.


Els
números estan basats amb les dades trobades en aquestes fonts:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_de_Catalunya

http://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Spain

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

http://www.ara.cat/premium/economia/Catalunya-registra-deute-record-PIB_0_774522621.html

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/09/14/deuda-publica-baleares-alcanza-175-pib/577274.html

Dades económiques

Catalunya
Catalunya PIB = 210.150 M €
Catalunya deute = 43.900 M €
Catalunya deute/PIB = 20,8%
Habitants = 7,5 M
Renda per càpita = 28.020 €

Illes Balears
Illes Balears PIB = 26.700 M€
Illes Balears deute 4.673 M€
Illes Balears deute/PIB = 17,5%
Habitants = 1,1 M
Renda per càpita = 24.275 €

País Valencià
País Valencià PIB = 102.711 M€
País Valencià deute = 21.364 M€
País Valencià deute/PIB = 20,8%
Habitants = 4,87 M
Renda per càpita = 21.090 €

Espanya
Espanya PIB = 1.051.000 M €
Espanya deute = 804.388M €
Espanya deute/PIB = 76%
Habitants = 45 M
Renda per càpita = 23.300 €

Espanya menys Catalunya
Espanya PIB = 840.850 M €
Espanya deute = 760.488 M€
Espanya deute/PIB (sense CAT) = 90%
Habitants (sense CAT) = 37,5 M
Renda per càpita (sense CAT) = 22.300 €

Espanya menys Catalunya i les Illes
Espanya PIB = 814.150 M€
Espanya deute = 755.815 M€
Espanya deute/PIB = 92,8%
Habitants = 36,4 M
Renda per càpita = 22.366 €

Espanya menys Catalunya, les Illes i País Valencià
Espanya PIB = 711.439 M€
Espanya deute = 734.451 M€
Espanya deute/PIB = 103%
Habitants = 31,53 M
Renda per càpita = 22.563 €


Catalunya més les Illes
CAT + Illes  PIB = 236.850 M€
CAT + Illes  deute =  48.573 M€
CAT+ Illes deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 8,6 M
Renda per càpita = 27.540 €

Catalunya, les Illes i el País Valencià
CAT + Illes + PV  PIB = 339.561 M€
CAT + Illes + PV  deute =  69.937 M€
CAT+ Illes + PV deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 13,5 M
Renda per càpita = 25.152 €

És molt significatiu comparar la renda per càpita respecte al món (compte que són en dolars i no pas euros) a http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP)_per_capita

Segons FMI i respecte tot el món:

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 21, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 25, entre Japó i Corea Sud

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 28, entre Las Bahamas i Itàlia

Espanya (sense CAT) estaria amb 22.300 € (29.260) en la posició 34, entre  Xipre i Eslovènia

Si ho comparem amb Europa (no només UE) tenim

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 12, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 15, entre R.Unit i France

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 16, entre France i Itàlia

Espanya (sense CAT, Illes i PV) estaria amb 22.563 € (29.618) en la posició 17, entre Itàlia i Xipre

Conclusions

És significatiu la incorporació de les economies tant de les Illes i el País Valencià a una Catalunya independent. Els catalans tindrien una renda per càpita de 28.020€ si fossin independents, però amb les Illes baixa a 27.540€ i amb el País Valencià baixa a 25.152€ de renda per càpita.

Com es pot veure en el Ranquing, es perd tres posicions tant al món com a Europa si a una Catalunya independent se li suma les Illes i el País Valencià. En canvi (S)pain sense Catalunya cau respecte al món sis posicions , però només cinc sense Catalunya, les Illes i País Valencià. Respecte a Europa, cau dues posicions (amb o sense les illes i el País Valencià). Per cert l’ABC tenia raó amb Xipre, però va cometre un petit error, no era Catalunya sinó (S)pain el que es quederia al nivell d’aquesta illa mediterrànea.

Es pot treure la conclusió que segons la renda per càpita, els catalans amb una Catalunya independent surten perjudicats si van junts amb les Illes i el País Valencià. En canvi tant els illencs, però sobretot els valencians si que guanyen molt si deixen (S)pain per unir-se al nou Estat català. Els Illencs els pujaria la renda per càpita de 24.275€ a 27.540€ (sense el País Valencià) i de 24.275€ a 25.152€ si comptem el País Valencià. Els valencians pujarien de 21.090€ de renda per càpita que tene ara a 25.152€.

Jo sóc partidari que a la nova constitució catalana digui de manera que no generi d’entrada anticossos anticatalans per part dels blaveros, quelcom que faciliti la creació dels Països Catalans. Per la nostra història compartida i per la nostra cultura sóc fermament partidari d’anar junts. Però cal deixar clar que seria una confederació a estil Confederació Suïssa i en aquest sentit ja vaig escriure un article fa anys al bloc gran del Sobiranisme al respecte: Quan els Països Catalans siguin un Estat: 3. La distribució territorial

Aquestes conclusions resten força als arguments dels espanyolistes mallorquins i valencians sobre el suposat imperialisme català. Les dades econòmiques demostren que als catalans del Principat, en una Catalunya independent no els interessaria que les Illes Balears i el País Valencià s’incorporessin, ja que perdrien uns 3.000€ de renda per càpita.

Ara bé, estic segur que una vegada estigués consolidada políticament una Confederació de Països Catalans, es tindria molt més potencial de creixement econòmic amb 13,5 milions d’habitants que amb 7,5 milions. Però per fer possible una confederació entre els Països Catalans, cal actuar amb molta prudència i deixar ben clar, que els interessa més als ciutadans de les Illes i del País Valencià, al menys econòmicament, que als ciutadans d’una Catalunya independent.

Endavant les atxes!!

Més fets i menys paraules

dijous, 13/09/2012

Des del 1987 estic treballant a favor de la independència. Ha estat una feina àrdua i la majoria del temps solitària. Estar més de 25 anys predicant al desert la independència de Catalunya cansa.

Crec que he escrit durant 6 anys prop de 2000 articles a favor de la independència a diferents blocs. He fet multitud de reunions presencials i telemàtiques dERC, RCat, Catalans Abroad, l’ANC per organitzar accions a favor de la independència. Vaig organitzar junt amb els companys del consell de deumil.cat la manifestació de 10.000 a Brussel·les a favor de la independència. He aprofitat viatges de feina per fer conferències a Buenos Aires, Luxemburg i a diferents pobles de Catalunya a favor d’un estat propi. Darrerament estic dedicant temps diari per actualitzar els newsletters de Catalans Abroad amb notícies en anglès i alemany a favor de la nostra lluita. Fa temps que he perdut la idea dels diners que he gastat durant tots aquests anys a favor de la independència. Tot plegat fa que ara, davant dels fets ocorreguts el 11 de Setembre del 2012 i també dels discursos del President Mas tant ahir a Catalunya com avui al matí a Madrid, em veig en pit de dir que cal que tots els independentistes tinguem clar el que hem de fer és parlar poc i pencar molt.
Sincerament crec que hem de fugir de discutir sobre els detalls i concentrar-nos amb fer pinya per aconseguir l’objectiu.

Crec que no aconseguirem la independènica demà ni potser demà passat, però si que el 2014 quasi segur que la tindrem. Ara bé, en fets com aquest, potser que tot s’acceleri i ho aconseguiem abans de Nadal. Cap analista va prediure un mes abans que el Mur de Berlin fos derrumbat i que Alemanya es unificaria. Per què no pot passar una cosa semblant amb Catalunya?

Tot això em fa dir, que cal que siguem prudents amb el que dient. Com menys discutim millor. En aquest sentit, penso que escriure més articles a favor de la independència no té gaire utilitat, sobretot perquè crec que actualment la immensa majoria dels lectors que pugi tenir, ja estan convençuts. Només penso escriure sobre amenaçes o riscos que vegi venir que posi en perill la nostra lluita, però sempre mirant de no provocar discusions entre nosaltres.

Tampoc crec que sigui interessant discutir si el millor és demanar un referèndum i si no es pot, convocar unes eleccions plebiscitàries com demana ERC, o proclamar unilateralment la independència al Parlament demà mateix, com demana SI. Tampoc també discutir si el President Mas hauria de dir la paraula independència i deixar de fer servir més eufemismes, o que d’una vegada digués com pensa aconseguir els instruments d’estat que ha dit que Catalunya necessita. El mateix si el pacte fiscal és una pastanaga per distreure´ns dee l’objectiu. Sincerament a aquestes alçades i després de tot el que ha succeït d’ença el 11 de setembre del 2012, m’importa una merda.

Per mi el més important és ara fer pinya amb el President de la Generalitat davant de la seva determinació manifestada avui a Madrid a favor de crear un Estat per Catalunya. Per això, com activista independentista demano que tots els companys que deixem el partidisme i les nostres preferències particulars per treballar de valent amb l’ANC per pressionar (o recolzar) als polítics catalans que han decidit treballar a favor de l’Estat Català.

Per tot això, si demanem als nostres polítics, sobretot al President Mas, més fets i menys paraules, jo també demano el mateix a tots els independentistes. Ara cal parlar poc i pencar de valent.

Nota: Agraeixo la nota de premsa que ha escrit Reagrupament a on es posa al costat del President Mas si emprèn el camí per portar Catalunya cap a la independència i també el to de l’Oriol Junqueras, ja que va en el sentit del que penso.

 Endavant les atxes!!

La qualitat i la crítica, dues cares de la mateixa moneda

dimarts , 14/08/2012

Una de les coses que més sobte quan portes un cert temps vivim a Alemanya és la quantitat de crítiques que hi ha entre veïns, entre companys de feina i també entre productes o serveis, siguin públics o privats.

Sembla que sigui l’esport nacional dels alemanys criticar-ho tot. Sempre hi troben problemes. Si quelcom no rutlla com diu la norma, ho critiquen i no paren fins que s’arregla, ja sigui voluntàriament o forçadament per mitjà d’una denuncia.

Les revistes especialitzades en comptes d’anunciar un producte el que fan és fer comparatives critiques amb altres i que algú vol comprar un producte, s’acostuma primer mirar-les. També és molt important veure quina nota ha rebut del TÜV (Entitat de certificació i inspecció independent). Si no porta el segell del TÜV els alemanys no se’n fien. També és molt important la Federació d’associacions de consumidors d’alemanya (VZBV) que  inclou més de 25 organitzacions de consumidors, que canalitza les crítiques i exigeix que es resolguin els problemes o defectes que els consumidors denuncien.

Criticar , almenys per mi, em semblava una activitat d’entrada poc educada.  No m’agrada fer-ho, i encara menys escoltar-n’hi. Però desprès de viure 6 anys a Alemanya m’he adonat que la  qualitat alemanya  té  molt que veure amb l’activitat de criticar-ho tot que els alemanys exerceixen com si fos un deure. No és pot criticar només una cosa i no fer-ho amb altres. Crec que de la mateixa manera que quan una persona és educada ho acostuma ser-ho en totes les seves activitats diàries, una persona crítica ho és també.

De petit a l’escola, ja els ensenyen a criticar i denunciar qualsevol cosa que vegin malament. De grans, segueixen fen-t’ho encara amb més intensitat. No és una crítica destructiva. La crítica és per denunciar el que no es fa correctament i punt. És clar que existeix la xafarderia típica entre veïns, però això és un altre tipus de crítica que no ve al cas i que té una altre funcionalitat que un dia explicaré el que hi penso.

Veure la crítica del que no està correcte o dels defectes com quelcom no desitjable penso que és contraproduent.  Per poder millorar la qualitat cal primer denunciar els defectes. Però també cal ser exigents fins que els defectes són resolts. Com més qualitat vols més crític has de ser i més exigent amb que es resolgui correctament.

Sense dubte que si la qualitat alemanya té tanta bona fama és perquè són molt crítics i exigents amb tot. Això fa a vegades que la convivència sigui insuportable però pitjor és viure dins d’una societat amb serveis i productes de pèssima qualitat. La qualitat de vida és indestriable amb la qualitat dels serveis i dels productes de consum.

El guió per la independència: La cinquena resposta d’Espanya és sembrar la divisió entre els catalans

dijous, 9/08/2012

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb aquest títol. El guió per aconseguir la independència té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal,  hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directe, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal.

En el quart explicava la concreció del que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular o casos de corrupció contra CDC o qualsevol altre partit o institució que intenti avançar cap a la independència s’estaven materialitzant.

Avui en la cinquena resposta d’Espanya és que els sicaris catalans estan preparant la contraofensiva a les aspiracions independentistes, almenys de moment fiscalment, del govern de Catalunya:”El PP burxa en el dèficit entre territoris catalans per combatre el concert econòmic

Tal com comença la notícia diu al diari Ara.cat: “Dividideix i venceràs. Aquesta és la màxima per la qual es regirà el PP a l’hora de contrarestar la reivindicació del concert econòmic que el Govern posarà sobre la taula de Mariano Rajoy aquesta tardor. Segons ha pogut saber l’ARA, els populars preparen un argumentari en el qual es denunciarà que l’executiu català no aplica dins del territori els criteris d’inversió que exigeix al govern espanyol i que Barcelona pateix un dèficit fiscal del 13% respecte la resta de províncies.”

Aquesta manera de generar divisió entre catalans no és pas l’única. De fet fa temps que hi hagut varis intents per generar divisió entre els catalans utilitzant arguments ideològics. En l’entorn ideològic d’esquerres,  una part del moviment 15M com també certs sectors dins de la CUP i amb menys mesura també a Ic-EUA, seran armes que l’Estat espanyol activarà ja sigui directament o indirectament quan arribi el moment per tal de dividir el moviment independentista. El mateix és pot dir, de certs sectors econòmics i ideològics escorats a la dreta, que s’aixopluguen amb el que algú va  anomenat com Puente Aereo o Santa Aliança. 

Aquesta estratègia de crear divisió territorial pot fer forat si els altres sicaris que hi ha al PSC-PSOE també s’hi sumen. Parlo de memòria, però sinó recordo malament fa 15 anys els socialistes també es queixaven que la representativitat parlamentaria dels vots de l’àrea metropolitana no era justa ja que les comarques estaven sobrevalorades. Recordo que demanaven que valgues el mateix un vot d’un ciutadà  de Barcelona o Hospitalet que un de Girona o de Sort. Era quan els socialistes amb Pasqual Maragall van guanyar en vots a CiU però perdien la Generalitat degut a tenir menys  nombre d’escons al Parlament.

Encara que ara el PP parla d’impostos, l’argumentari és el mateix: Hi ha una discriminació dels ciutadans catalans que viuen a l’àrea metropolitana a favor dels de les comarques,  que reben més inversió en proporció als impostos que es recapta (i a més el seu vot està sobrevalorat.)

Però a més, el PP utilitza sibil·linament  aquest argument territorial per justificar que Catalunya té aquest dèficit fiscal respecte a Espanya. Ells diuen que Espanya és com les comarques catalanes i Barcelona és com Catalunya. Seguint aquesta analogia, igual que passa a Catalunya amb el dèficit fiscal que hi ha entre les comarques catalanes i Barcelona, a Espanya també  hi ha el dèficit fiscal entre Catalunya i al resta d’Espanya.

Però aquest argument quasi demagògic té varis punts dèbils, principalment dos que vull remarcar:

El primer és que en el cas de Barcelona i les comarques catalanes, la clau de la caixa és administrada pels catalans. És el Parlament de Catalunya a on estan representats els ciutadans de Barcelona i de les comarques, qui lliurament decideixen fer el repartiment de les inversions i despeses. Unes inversions a les comarques que els barcelonins també s’hi beneficien, encara que només sigui per quan van el cap de setmana. Això no és així en el cas d’Espanya. Les inversions que es fan a Badajoz o a Salamanca, els catalans no hi treuen cap rèdit.

El segon és que Barcelona és la capital de Catalunya i en aquest sentit, els beneficis que representa ser la capital compensa de sobres el dèficit fiscal que hi ha vers les comarques. Però en el cas d’Espanya això no és així. La capital és Madrid i per això Madrid també té un dèficit vers a la resta d’Espanya. Però ningú dubte i els madrilenys són els primers, que malgrat aquest dèficit fiscal que tenen, Madrid s’ha beneficiat extraordinàriament de ser la capital espanyola. Segons el PP, Catalunya paga més perquè el consideren com el cas de Madrid, una capital que es beneficia per altres costats. A part de ser un argument totalment fals, encara hi afegiria que, ans el contrari Catalunya no només no es beneficia de res de ser cap capital espanyola sinó que a més tenim un govern espanyol que fa tot el possible per perjudicar-nos.

Però tot això són arguments econòmics que estic segur que experts en aquesta matèria ho podran fer millor que jo. Per això, voldria acabar dient el meu millor argument contra aquesta contraofensiva dels sicaris catalans del PP:

Els catalans volem decidir sense que ningú de fora ens digui com fer-ho el repartiment dels recursos que generem i per això necesitem crear un Estat Català sobirà.

Endavant les atxes!!