Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

El guió per la independència: La quarta resposta d’Espanya és començar a fer efectiu les demandes judicials contra CDC

dijous, 26/07/2012

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb aquest títol. El guió per aconseguir la independència té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal,  seria que hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directes, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal.

En aquest article explico que la quarta resposta és la concreció del que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular de CDC o casos de corrupció que implica alguns dels seus dirigents s’estan materialitzant. Malgrat potser que els jutges que instrueixen els casos del Palau de la Música i els de la ITV, són jutges honestos i independents, això no treu que l’aportació de proves i declaracions de testimonis, poden ser manipulats o premeditats perquè justament ara surtin a la llum.

No defensaré a CDC ni a qualsevol altre partit per molt català o independentista que sigui, que tingui impunitat per finançar-se irregularment o promoure la corrupció. Però estic segur que el sistema colonial espanyol , anomenant comunidad autonóma, està pensat per fomentar una xarxa d’amiguisme i corrupció per mantenir una classe dirigent que gestioni la colònia segons els interessos de Madrid. Sobreviure i a més, aconseguir bons resultats, malgrat no ser del cercle més proper de la metròpoli o fins i tot d’anar en contra els seus interessos, implica estar exposats a embrutir-se les mans amb casos de corrupció dins de les seves files i fins i tot de finançament il·legal.

Estic segur que tots els partits catalans tenen un cadàver a l’armari o com diuen a Alemanya “Leichem im Keller” i Madrid farà servir-ho a la seva conveniència per aconseguir desactivar qualsevol pas cap a la llibertat de Catalunya. Pels partits que es creuen immunes o perquè són nous es pensen que no en  tenen cap, que vagin en compte, que si cal,  Madrid els hi posarà un de ben fresc al seu armari sinó el tenen ja. De fet estic segur que si en comptes de ser CDC qui es al govern i sembla que està fent passos més o menys decidits cap a la sobirania, fos ERC o fins i tot SI, estic segur viuríem una situació semblant. El sistema judicial espanyol està pensat per poder ser utilitzat a conveniència de l’Estat Espanyol.

Caldrà els catalans que siguem prou intel·ligents o no estúpids, per saber manegar-ho sense caure amb la trampa d’estripar-nos les robes quan estem en un moment clau per aconseguir la independència. Per això valoro molt la decisió d’ERC de no obligar al President de la Generalitat a defensar CDC al Parlament pel cas Millet per no desprestigiar la institució barrejant-la en el cas i en canvi si obligar al secretari de CDC, en aquest cas l’Oriol Pujol a fer-ho. Només calia veure quines ganes els sicaris espanyolistes ho volien aprofitar-ho i amb quina ràbia van reaccionar contra ERC quan aquest partit ho va impedir.

Una vegada estiguem creant la nova república catalana, llavors si que seré el primer de demanar responsabilitats a qui faci falta, encara que hagi esdevingut un heroi de la independència. Però sobretot cal aprofitar que constituirem un nou Estat per crear un sistema nou polític amb unes noves regles i lleis que impedeixin el màxim possible la corrupció i les xarxes clientelars.

Endavant les atxes!!

Gestió pública o privada?

dimecres, 18/07/2012

En l’anterior article vaig parlar sobre si hi havia massa treballador públic a Catalunya. En aquest reflexionaré sobre que és millor, la gestió privada o pública pels serveis que l’Estat dóna als seus ciutadans.

Abans d’entrar-hi m’agradaria deixar clar que la frontera entre definir si un servei és públic o privat no és, permeteu-me la redundància, gens clar. Hi ha serveis com l’educació, la salut, la seguretat…etc que sembla que són clarament de l’àmbit públic però en canvi en alguns països desenvolupats és no és considera que sigui obligació de l’Estat donar als seus ciutadans aquests serveis de forma universal i gratuït. Però també en el nostre cas, quan és parla que tots els ciutadans tenen dret a una vivenda, l’Estat no prové vivendes pels seus ciutadans. Una cosa són els drets teòrics i l’altre és la realitat, és a dir, fins quin punt l’Estat pot ser el proveïdor universal d’aquests drets que a priori sembla innegociables. Això és un tema molt discutible i que entra en el terreny ideològic entre les esquerres i les dretes.

Una de les coses que, sense entrar en ideologies, no estic gens d’acord és que l’administració publica faci la competència a la iniciativa privada. Per exemple no trobo correcte ni just que un ajuntament amb diners de tots els seus ciutadans faci un gimnàs al poble o al barri a on ja n’hi ha de privats. Encara menys que després amb personal públic o d’empreses contractades per l’ajuntament es dediquen a fer la competència al gimnàs privat. Sense entrar si proveir un servei de gimnàs als ciutadans és un servei públic o no, jo particularment crec que no, trobo molt injust que amb els diners dels impostos dels gimnasos existents s’utilitzin per construir-ne un altre per fer-los la competència. Molts cops amb preus sota el preu de cost. Un altre cosa seria si en un poble no n’hi ha cap i si l’Ajuntament té prou diners per fer-ne un.

Però tampoc estic d’acord que s’ha de privatitzar el màxim els serveis públics per principi. Estic en contra a qualsevol tipus de monopoli i no hi ha res pitjor que un monopoli privat. Per mi, només s’ha de privatitzar els serveis públics quan hi ha realment competència privada que pot comportar una millora del servei i la baixada del preu. Si no, llavors molt millor que sigui gestionat per l’administració pública.

Hi ha també models mixtes entre públic i privat que molts cops són molt eficaços. A Catalunya hi ha les escoles concertades que ha funcionat molt bé fins ara. De fet penso que si el català va poder sobreviure als 40 anys de dictadura ha estat gràcies a ella.

Hi ha però altres exemples, per exemple a Alemanya la salut es gestiona diferent a Catalunya. A Alemanya tothom ha de tenir una assegurança mèdica, però aquesta pot ser pública o privada. Pots triar la que vulguis, però l’única condició és que si tries una mútua privada després no pots tornar a la pública. Les mútues privades donen els serveis que volen i segons la tarifa que pagues tens més o menys prestacions. Pel que fa a l’assegurança mèdica publica, aquesta es gestionada per varies mútues públiques que són concertades, és a dir, són mútues privades que el 90% de les seves prestacions son determinades per llei mentre el 10% es lliure elecció de la mútua. Moltes empreses tenen la seva pròpia mútua. Això provoca que hi hagi una competència no només entre mútues privades i públiques, sinó també entre les públiques.

Pel que fa als metges a Alemanya funcionen molt diferent que a Catalunya. No hi ha CAP ni res semblant. Cada metge té la seva consulta o bé, alguns metges s’ajunten i creen una miniclinica o consulta amb varis especialistes. Pots anar al metge que vulguis, però abans has de preguntar si accepten la teva mútua i quan hi vas per primer cop, has de pagar 10€ per obrir-te un expedient. Aquest expedient et serveix durant 3 mesos i si vols anar a un altre metge o t’envien a un altre especialista durant aquest període, has de demanar que et facin la transferència de l’expedient, sinó vols haver de pagar 10€ a l’altre metge. Cada consulta té el seu personal administratiu i d’infermeria, però igual que els metges, tot això és de gestió privada malgrat la majoria dels ingressos provenen de diners públics. Per urgències existeixen Hospitals que són públics, però la majoria són pagats per l’Ajuntament o són universitaris.

Aquest model assistencial té les seves avantatges i desavantatges respecte al model català. Jo crec a priori que a nivell tècnic i mèdic és millor el model català i també força més còmode per l’usuari. Però em penso que és un model insostenible que a la llarga provoca més desavantatges que el model alemany.  La idea dels CAP és molt bona però el fet que la seva gestió no sigui privada, com també que la despesa en equipament i material vagi directament a càrrec de l’administració pública, acaba provocant a la llarga que no hi hagi un control de les despeses raonable i sigui poc eficient. La potencial ineficàcia en la gestió, com també l’obligatorietat d’utilitzar el CAP del teu poble o barri que fa que no hi hagi una selecció per criteris de servei i eficàcia, provoca que el servei al pacient pugi ser pitjor superant així les avantatges que a priori dóna el model assistencial català.

Un exemple que considero que la gestió ha de ser publica i no privada, és el tema de la seguretat. Per mi, la seguretat privada hauria de ser mínima o inexistent. En tot cas sempre es poden trobar altres exemples a on la gestió que realment funciona millor és la que és 100% pública i altres a on la gestió privada és millor.

La meva conclusió és que en una Catalunya independent s’haurà  de replantejar el model públic que hem heretat d’Espanya, però no tan si falten o sobren funcionaris, sinó en trobar el model més eficaç, independentment que sigui públic, concertat, privat o mixta i que sigui el més eficient i sostenible cara el futur. Penso que els catalans en el moment que tinguin consciència que els diners públics són només nostres, tindrem molta més exigència i cura en demanar que l’administració sigui més eficaç independentment que disposem d’un 10% més del PIB per invertir en l’administració pública.

Converses amb un alemany sobre la crisi d’Espanya

diumenge, 15/07/2012

Avui al migdia he anat amb la família amb bicicleta al parc de la ciutat a escoltar una mica de música. Aquesta setmana comença a Karlsruhe un festival musical que acaba el cap de setmana que bé. Es creu que al final prop de 200.000 persones passaran per “Das Fest“.

Avui feien un petit concert de música clàssica i tradicional, mentre ho estàvem escoltant a començat a ploure i ens hem refugiat sota una grossa umbel·la. Allà hem compartit taula amb una parella i al final hem acabat conversant. Primer ens han preguntat quina era la llengua que parlaven els nostres fills amb mi. Si era portuguès o espanyol. Li hem dit que parlaven català amb mi i que érem de Barcelona. Han respost de seguida amb el tòpic: “ah! sou espanyols”. Com per desgràcia és comú entre els alemanys, han preguntat si el català era un dialecte de l’espanyol. Els hem dit que era una llengua diferent, de la mateixa manera que ho era el Portuguès. Els hem explicat que a Barcelona es parla el català i que és oficial a tota Catalunya. Realment és molt gran el desconeixement que hi ha fora sobre la nostra realitat catalana.

Però l’home veien que érem de “Spain”, ha començat a parlar de la crisi. He vist aviat que el tema l’apassionava. La seva visió de la situació de crisi a Espanya era força prou correcte per ser un alemany, coneixia el tema de la bombolla immobiliaria, i deia que era impensable l’atur que hi ha sense que no hi hagués un mercat negre de treball. Ha parlat de la corrupció tant a Espanya com Itàlia (la màfia) i Grècia. Ha dit que Europa no volia continuar donant diners que no saben a on van a parar.

També deia que els Estats Units estan molt més endeutats que Europa i que la seva màquina de fer bitllets treu fum.  Deia que aquesta política era suïcida. També deia que els Estats Units encara que la seva població ignora Europa, els seus dirigents tenen pànic a una Europa forta i per això enviava als mercats financers el missatge que Europa està molt malament, cosa que si mires els números fredament no és cert, ans el contrari, Europa està millor que els Estats Units.

La meva dona ha intervingut i a explicat el cas de l’espoli català, però ell ha dit que cal la solidaritat entre les regions. Ha posat l’exemple de que els ciutadans dels Lands d’Alemanya de l’Oest han de pagar el 5,5% dels impostos com a solidaritat als Lands de l’Est (que deu n’hi do el que és, en el meu cas representa més de 1.200€ a l’any!)

Jo m’he mantingut callat fins aquí, ja que el meu nivell d’alemany no es prou alt i no estic segur de poder-me expressar-me bé. Però al final he intervingut dient-li que nosaltres, els catalans, no  és  solidaritat sinó que el govern espanyol agafa tots els nostres Impostos i s’ho reparteix entre els seus sense demanar cap permís.  La balança fiscal és negativa i representa el 8%-10% del PIB català. No és cap solidaritat li remarco, més aviat és un cas de colonialisme.

Com que sé que parlar només de diners no serveix de gaire amb els alemanys. Llavors li hem explicat que els catalans tenim un altre idioma i cultura. Que som un poble amb una història diferent i que som dins d’Espanya perquè vam perdre una guerra, mentre Portugal no per exemple, i per això els espanyols ens tracten com si fóssim una colònia. Ens agafen tots els nostres recursos i fan el que els convé amb ells, encara que això ens perjudiqui molt. Per tant no es pot comparar amb el cas de solidaritat entre els Lands de l’Oest i de l’Est d’Alemanya. Al cap i a la fi, ha estat un acord de tots els alemanys, mentre que en el nostre cas, els catalans no han pogut dir mai la seva (encara que això no és del tot cert, perquè amb la negociació de l’Estatut del 78 s’hauria pogut apostar pel concert econòmic i en canvi, alguns catalans, sobretot del PSC i PSUC, es van comportar com uns autèntics estúpids o pitjor, sicaris).

També li he explicat que encara que Europa  perdoni el deute Espanya continuarà provocant problemes, perquè és un poble acostumat a viure a costa de les colònies. A Espanya mai s’ha creat industria a excepció de Catalunya i una mica el País Basc.  Li he dit que si a Catalunya és la zona més industrial d’Espanya,  és degut a què els catalans van tenir prohibit anar a fer les amèriques fins a finals del segle XVII. Per això, ens vam d’haver d’espavilar mentre que els espanyols vivien de l’or que sostreien de sud-amèrica. Quan va perdre les colònies d’ultra mar, Espanya va entrar en crisi molt forta que va donar peu a les dictadures militars , la guerra civil i finalment la dictadura feixista del Franco, que va durar fins fa 30 anys. Després gràcies a la Unió Europea els espanyols han tornat a tenir diners i en comptes de invertir-los per crear industria, han continuant gastant-los com abans, és a dir fent aeroports sense passatges o trens d’alta velocitat inútils. Li he explicat les comparatives entre el nombre d’aeroports d’Espanya i Alemanya, com també el nombre de quilometres d’AVE comparant-los amb França i Alemanya. S’ha quedat molt desagradablement sorprès però amb un somriure d’aquells que et diu “quina colla d’irresponsables que sou”.

També l’hi he explicat que en un o dos anys, hi ha un perill real que Espanya es fragmenti ja que els bascos i els catalans estan molt emprenyats amb les retallades i volen independitzar-se.  Mentre hi havia diners per tothom, els catalans no es queixaven tant, però que ara amb la crisi la sensació d’injustícia de patir retallades que podrien ser menors o fins i tot no haver-les de fer si no tinguéssim l’espoli,  està fent que augmenti molt el sentiment independentista. Però a més, Madrid està aprofitant la crisi per centralitzar-ho tot i treure competències a Catalunya.  Ell de seguida ha reaccionat dient que és el mateix que França, que tot està centralitzat i ha explicat com els alemanys, estan molt atents per impedir que Berlin acabi fent el mateix.

Li he dit que a Espanya, a part del tema del centralisme hi ha el tema del nacionalisme espanyol. Li hem explicat l’exemple de la negativa de Madrid en fer el corredor mediterrani i en canvi apostar pel central com un exemple actual d’aquesta visió nacionalista. Però al final li he dit que és un nacionalisme violent  si fem cas a la història d’Espanya. Per això hi ha possibilitats que l’exercit intervingui contra als bascos i catalans si aquests volen més sobirania. He explicat l’exemple que els canons de Montjuïc no apunten al mar, sinó a la ciutat ja que es diu entre els espanyols que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir els catalans a ratlla.

Ha quedat pensatiu i m’ha dit, que això li referma la idea que Alemanya acabarà acceptant que el deute sigui assumit per a tota Europa per mirar de mantenir la pau social, perquè els alemanys els fa pànic la idea de reviure el passat europeu, a on sempre hi ha hagut moltes guerres i conflictes socials. En aquesta tessitura sempre Alemanya s’ha emportat la pitjor part.

Abans d’acabar li he preguntat a que és dedicava. M’ha dit que havia estudiat enginyeria econòmica i que treballava per una firma de software per inversions. És a dir, que treballa dins del món que es diu “Els mercats”.

No és el primer cop que parlo amb un alemany sobre Catalunya, però en aquest cas, la novetat és la idea que al final Alemanya acceptarà repartir el deute espanyol entre tota la Unió Europea per tal de mantenir la pau social.

Però aquesta conversa em referma amb l’opinió  que aquesta crisi a Espanya és una oportunitat d’or per aconseguir la independència. Està clar que d’entrada els alemanys i Europa darrera, faran tot el possible per impedir-ho, però també igualment per impedir que els espanyols utilitzin la violència armada en contra a un poble que democràticament decideix ser independent.

Hauran segur promeses de la UE que si ens quedem dins d’Espanya tindrem més ajudes per sortir de la crisi, però nosaltres hem de pensar una mica més enllà. La crisi passarà, amb ajuda o sense ajuda de l’UE. Si som independents, durarà 5 o 10 o 20 anys. Si no ho som potser també, encara que em penso que durarà més,   no ho sé. En tot cas el que si que estic segur és que si som un Estat sobirà estarem en disposició per fer una societat millor, més prospera i un estat competent socialment i econòmicament. Amb això n’estic segur. No només perquè crec que els catalans estem preparats per fer-ho, sinó perquè crec que fer-ho pitjor que els espanyols és quasi impossible. Ara bé, el millor de ser independents, és que per fi serem nosaltres mateixos. Ningú ens haurà de dir com hem de ser ni parlaran en nom nostre a Europa. Com a nació sobirana podrem parlar a Europa  de tu a tu i  compartir la nostra sobirania lliurament amb la resta de nacions europees, per així construir definitivament els Estats Units d’Europa.

Endavant les atxes!!

Hi ha massa treballador públic a Catalunya?

dimecres, 11/07/2012

Segons un estudi presentat per la Pimec aquesta setmana i també altres estudis anteriors, indiquen Catalunya té el percentatge més baix de treballadors públics de l’Estat espanyol. Hi ha 1 treballador públic per de cada 10 treballadors o 1 treballador públic  per cada 25 habitants (País Valencià i Mallorca els segueixen a prop amb 1 per cada 8 o 9 treballadors o 1 per cada 22 i 19 habitants respectivament). Però en canvi a Madrid que hi ha tants funcionaris com Andalusia però amb 2 milions menys d’habitants,  tenen un ràtio d’1 treballador públic per cada 6 treballadors o 1 treballador públic per 15 habitants. Qui es porta la palma és Extremadura que arriba a 1 treballador públic  per cada 4 treballadors o 1 treballador públic per cada 11 habitants. La mitja de l’Estat espanyol és d’1 treballador públic per cada 17 habitants. El 43% dels treballadors públics treballen per l’educació i la sanitat, un percentatge que puja una mica més a Catalunya.

Si comparem amb Europa, l’estat espanyol estaria més o menys per la meitat, és a dir, no és dels que en té més o dels que en té menys treballadors públics per habitant. Per exemple Alemanya té un treballador públic per cada 18 habitants i Itàlia té el mateix que l’Estat espanyol. Però si ho comparem amb Catalunya, tenim encara més treballadors públics per habitant que Anglaterra i Grècia, que tenen 1 treballador públic per cada 29 i 30 habitants respectivament. Encapçalen el rànquing de més treballadors públics els països nòrdics amb Suècia a on hi ha 1 treballador públic per cada 8 habitants i Finlàndia amb 1 treballador públic per cada 9 habitants.

Segons aquestes dades la resposta a la pregunta si hi ha massa treballadors públics a Catalunya és que NO.

Però això no vol dir que si augmenta el nombre de treballadors públics per ser igual que a Alemanya o fins i tot, igual que a Suècia anirem millor. És pot veure que no hi ha una relació directa entre la prosperitat d’un país i el nombre de treballadors públics que hi ha. Per exemple Grècia i Anglaterra o Espanya i Alemanya tenen similar ràtio d’empleats públics respecte el nombre de habitants i en canvi no es pot comparar les economies d’aquests països.

Per mi, la clau no està tant amb el nombre de treballadors públics sinó amb l’eficàcia (no m’agrada dir productivitat) del seu treball com també si la seva feina repercuteix favorablement a fer el país més competitiu. De la mateixa manera que es pot dir que no hi ha res més car que comprar un producte o servei que por molt barat que sigui, no el fas servir mai perquè no funciona, en el cas de la funció pública per mi és el mateix. No es tracta tan en tenir o no tenir un nombre de treballadors públics per habitant , si no preguntar si la funció que realitzen és primer de tot necessària per fer el país més competitiu i segon si l’executen d’una manera efectiva.

Parlar només de millorar l’estat del benestar com objectiu és per mi poc acurat. Hi ha qui entén l’estat del benestar com aquell que l’Estat et proporciona tot una sèrie de serveis gratuïts que et permet viure una vida de benestar. Això per desgràcia no és possible malgrat s’ha intentat en el passat amb els règims comunistes. Però és que a més, una societat que tingui una vida massa benestant pot no tenir cap incentiu per treballar més o millor. Això acabarà repercutint desfavorablement a la seva capacitat per fer front a la competència que ve d’altres països gràcies a la globalització de l’economia. Al final aquest país no podrà pagar-se el seu estat de benestar (sinó té recursos naturals). Una mica semblant el que li està passar a Espanya que ha construït un estat de benestar poc competitiu i a més a costa de diners prestats. Per això a mi m’agradaria que no es parlés tant de l’estat del benestar sinó d’un estat competent, tant socialment com econòmicament.

També cal tenir en compte que segons el model productiu de cada país, de les seves necessitats mediambientals i socials, pot donar-se el cas que un nombre més alt de treballadors públics repercuteix favorablement al creixement econòmic del país. Seria el cas dels països nòrdics.  En canvi altres, un nombre alt de treballadors públics no s’ho poden permetre i frena el progrés del país.

En la segona part parlaré quina és la meva opinió sobre si és millor la gestió privada o la pública per ajudar a la societat d’un país a prosperar i millorar el benestar dels seus habitants.

PERQUÈ ENS SORTIREM!

diumenge, 8/07/2012

La situació econòmica catalana és depriment, amb moltes empreses que tanquen i una taxa d’atur prop del 23% i juvenil del 50% és impossible ser optimista . Però dins de la desgràcia que això representa n’hi ha que donen esperança cara el futur.

Catalunya malgrat no té recursos naturals ha esdevingut una regió industrial. Com ho ha fet? Doncs gràcies a l’enginy i la tradició comercial dels catalans. Aquesta idiosincràsia ens ha permès sobreviure de manera satisfactòria fins ara.

Però no ens podrem acabar de sortir amb aquesta darrera crisi. No ho podrem fer si continuem dins d’Espanya. Només escoltant aquesta conferència magnífica i didàctica de l’Oriol Junqueras hom ja veu que no hi ha res fer. Però en canvi té moltes coses possibles com molt bé l’Oriol explica, però Espanya no ens deixa explotar-les.

Oriol Junqueras a la Cambra de Comerç de Manresa 3/7/2012

Del tot recomanable i és molt amena gràcies a que l’Oriol és molt bon professor.

Al final podeu llegir un resum de la conferència
(més…)

Dèficit de lideratge polític català s’acaba

dimarts , 3/07/2012

Els qui portem molts anys treballant per la independència de Catalunya i mirem enrere, podem estar molt contents de la situació actual. Abans dins del moviment independentista regnava la sensació que la independència era més una utopia romàntica que calia lluitar malgrat era quasi impossible aconseguir-la.  Els lideratges que havien en el moviment independentista eren conseqüència  d’aquesta percepció:  Lideratges idealitzats. Calia seguir el líder amb la fe que ell ho aconseguiria malgrat semblava impossible.  Els que s’erigien com a líders independentistes estaven més pendents d’aconseguir més seguidors per sobreviure o mantenir-se com a tal, que de realment treballar per aconseguir la independència, ja que fins i tot ells tampoc s’ho acabaven de creure que fos factible.

L’escriptor i empresari Xavier Roig, va escriure un llibre del tot recomanable “La dictadura de la incompetència” i també ho ha fet als diaris, a on diu que si no canviem al sistema polític radicalment, Catalunya té  tots els números per acabar enfonsant-se a la misèria per culpa de la incompetència dels seus politics. Xavier Roig indica que el sistema que regeix els partits polítics impedeixen que els millors i més competents polítics per governar un país acabin sortint a les llistes electorals. Per contra amb l’actual sistema partidista de llistes tancades entre altres coses,  els polítics més preparats per la intriga, per aconseguir complicitats intercanviant favors, conspirant darrere les cortines i sobretot els que són més llepafils al líder de torn, són els que acaben sent escollits per anar al Parlament de Catalunya.

Per mi, complementant el que diu el Xavier Roig, la política catalana està sotmesa a unes regles que provenen d’una democràcia espanyola amb un fort component colonial. Espanya és una andròmina política del Regne de Castella per mantenir el resta de l’imperi hispà. Un imperi que ara només li queda les colònies ibèriques: Els Països Catalans.  Aquesta política colonial provoca que els polítics catalans acabin perden credibilitat a mesura que el temps demostra que són o bé titelles del govern colonial o bé inútils perquè no disposen de recursos ni de veritable poder per fer política.

Qualsevol polític, sigui regionalista o unionista, sigui d’esquerres o de dretes no pot demostrar la seva vàlua amb la situació actual. Per molt bo i honest que sigui, no té ni sobirania ni recursos per fer res de significatiu. Si tot això, li sumem la incompetència que regne en els partits tal com denuncia Xavier Roig tenim la situació actual de descrèdit a la política. Un descrèdit que repercuteix negativament per generar el lideratge polític que necessita Catalunya per sortir d’aquest atzucac.

Però la crisi econòmica i l’atac ferotge i constant dels tribunals espanyols contra la minsa autonomia catalana, està provocant en la societat catalana el pensament que no hi ha res a fer dins del marc colonial espanyol. Com a conseqüència d’això, la independència per molt difícil o tòpica que abans semblava, ara es veu com la única possibilitat que ens queda per sobreviure i prosperar. Les reflexions del expresident Pujol són molt bon exemple d’aquest pensament.

Per mi, això pot provocar un canvi de paradigma dins de la política catalana. Crec sincerament que aquest canvi provocarà que surtin més polítics estadistes que pensin com aconseguir la independència que polítics de mentalitat regionalista i per tant incompetents. No només perquè l’electorat així ho demanarà sinó perquè  també el polític que estima la seva professió sap que no podrà exercir-la si continua dins del marc colonial espanyol. Els polítics catalans cada dia tenen més  clar que només podran exercir com a tal amb la creació d’un nou estat: L’Estat català. Com a conseqüència d’això serà més fàcil que surti un lideratge polític independentista menys idealista i utòpic per un més pràctic, més competent políticament i sobretot ambiciós nacionalment. Les habilitats “polítiques” que els liders polítics catalans abans destinaven a aconseguir de Madrid quatre engrunes compentencials ara es destinaran per aconseguir la independència. Però també el canvi de paradigma provocarà que surtin altres líders que abans es negaven a jugar sota “la dictadura de la incompetència” que denuncia Xavier Roig.

Sóc optimista, penso que estem en una situació semblant, malgrat les diferències històriques, que va provocar l’aparició d’un lider com Francesc Macià. Però el nou Macià es sentirà  més a prop del Cambó que del Companys. En tot cas, a mi m’importa ben poc com serà mentre aconsegueixi portar-nos cap a la independència.

Crec que el 2014 serà el punt d’inflexió que veurem finalment el lideratge que ens portarà a la llibertat.

Endavant  les atxes!!

L’esquizofrènia del partit socialista català (PSC)

dijous, 28/06/2012

Segons la definició en la viquipèdia: “L’esquizofrènia (del grec, “schizo”: divisió i “phrenos”: ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada.”

Una de les dades de la darrera enquesta del CEO que ha passat desapercebuda i que m’agradaria remarcar és el comportament esquizofrènic del votant del PSC.

A la pregunta 39, pagina 36, quan es pregunta ” si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” tenim aquest resultat:

Es a dir, que la majoria del votat del PSC, un 41,5% hi votaria en contra mentre que el 29,1% hi votaria a favor.

A la pregunta 40, a la pàgina 38 que diu: “Si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans segons vostè com seria?” i ho mirem segons els votants dels partits tenim:

És a dir, la majoria del votat del PSC, un 38,4% creu que amb una Catalunya independent es viuria millor,  i en canvi només 12,8% creu que pitjor.

Llavors la pregunta és: Si els votants del PSC majoritàriament (38,4%) creuen que es viuria millor amb una Catalunya independent com és  que votarien majoritàriament en contra (41,5%)?

Els votants d’esquerra i més concretament els socialistes catalans sempre han fet bandera que estan en contra d’utilització d’arguments nacionalistes o identitàris en la política. Sempre han preconitzat que miren pel benestar i la millora de la vida del ciutadà. En canvi segons aquesta enquesta els votants socialistes actuen en contra aquesta lògica que han defensat i segueix defensant el socialisme. Potser per això els seus dirigents sembla moltes vegades que han perdut el judici i estiguin esquizofrènics. Si segueixen així, no m’estranyaria que l’esquizofrènia els acabi fent veure al·lucinacions.

Nota: Els votants del PP i C’s actuen lògicament: Ells creuen majoritàriament que es viuria pitjor en una Catalunya independent i per això votarien majoritàriament en contra.

També a Alemanya tanquen empreses

dimecres, 27/06/2012

Demà dijous 28 de juny els responsables d’Opel, la filial europea de General Motors, explicaran els detalls per reestructurar l’empresa. La fàbrica d’Opel a Bochum que fa 50 anys que funciona està a la corda fluixa. Aquesta planta que va arribar a tenir 17.000 treballadors els anys 70 i que ara té 3.000, té molts números que sigui tancada definitivament el 2016, malgrat la intensa negociació entre l’empresa nord-americana i el poderós sindicat alemany IGMetal.

La cadena alemanya de drogueria Schlecker ha fet fallida i ha tancat 2.800 botigues a Alemanya fent que 12.000 persones es quedin sense feina. Després de 37 anys d’existència, avui a les 15:00 tancaran la persiana de la darrera botiga de Schlecker.

L’empresa Nokia Siemens Networks s’està reestructurant amb l’acomiadament de 17.000 treballadors , incloent  2.900 a Alemanya.

La llista podria continuar amb més exemples, però crec que aquests tres són prou significatius que la crisi de l’euro també afecta als alemanys.

Però avui escoltant la ràdio alemanya Deutschlandfunk mentre anava a la feina pel matí, he sentit que s’havia fet un acte solidari a la ciutat de Bochum a favor de la continuïtat de la planta d’Opel, entre els que hi havia hi havia parlament d’artistes, intel·lectuals i lògicament de dirigents sindicats. Un dels discursos que he escoltat, no sabria dir si era d’un actor o d’un intel·lectual o d’un sindicalista, m’ha sobtat que critiqués que es destinés milions  d’euros al rescat de països europeus com Grècia i Espanya, mentre no es destinaven ni un euro per impedir el tancament de la planta de Bochum. Sembla que entre els alemanys d’esquerra s’està també introduint idees euro escèptiques i estan a favor de que Alemanya deixi a la sort els països PIGS (Portugal, Itàlia o Irlanda, Grècia i Espanya). Més d’un ja parla de sortir de l’euro i tornar al DM (deutsche mark).

Però  això seria un mal negoci per Alemanya. Tal com ja vaig explicar en un altre article, Alemanya és una país exportador i gràcies a l’euro, durant molts anys ha estat el que més diners ha guanyat amb les exportacions de tot el món, per sobre dels USA, Xina i Japó. Les exportacions representen una tercera part de tots els ingressos nacionals. Tal  com es pot veure en aquest gràfic les exportacions són diversificades però sempre dins de la industria manufacturera, amb especial amb el sector de l’automòbil i l’electrotècnia (color blau i blau clar).

Segons les darreres dades del 2011, el 60% de d’exportacions alemanyes van a països de l’euro, però compte que el 2003 eren més del 70%. És clar que hi ha una reducció de la importància de les exportacions a la zona euro en l’economia alemanya tal com es pot veure en aquest gràfic però després de Xina els països de l’est de la UE (Visegrad) són els que han incrementant la demanda de productes alemanys i compensant en part la caiguda de la demanda dels països meridionals, la resta de la UE i dels USA.

La crisi als països europeus no només afecta al sistema financer alemany que veu perillar el retorn dels crèdits concedits a aquests països que han demanat un rescat, sinó que també afecta el 60% de les exportacions i això es tradueix directament en perdudes de lloc de treball de les seves plantes productives. Això em fa pensar que els Alemanys faran tot el possible per mantenir l’euro a la UE i ajudaran amb el rescat dels PIGS. Com a molt, i com a mal menor acabaran deixant a la seva sort a Grècia, però no Espanya, Portugal, Irlanda o Itàlia. Això podria representar la definitiva mort de la UE i els Alemanys perdrien un mercat de més de 500 milions de persones que els ha permès ser el tercer país més ric del món.

Per cert, el govern alemany de la Merkel, sobretot els seus socis liberals,  en resposta a les peticions dels sindicats i intel·lectuals d’esquerra d’ajuda monetària  a les empreses en fallida, diuen que els diners públics no s’han de gastar per ajudar a les empreses privades, sinó que han de ser per la formació dels treballadors perquè pugin optar a altres llocs de treball. En el cas de Schlecker expliquen que hi ha una oferta de més de 22.000 per ser dependents de comerç i que segur que els treballadors de Schlecker es podran recolocar amb l”ajuda de l’INEM alemanya.

Impressions d’una setmana de Fira de mostres a Alemanya

dilluns, 25/06/2012

La paraula fira pot donar a equivocs, per un costat una fira es pot considerar un lloc d’esbarjo,  per exemple al meu poble sempre s’ha dit la fira al lloc a on estan les atraccions i les barraques de menjar i beure a la festa major, però també es diu fira a un lloc a on es mostren productes encara que en català és diu fires de mostres.

Avui parlaré de la meva experiència  d’estar treballant tota la setmana passada en una de les fires de mostres més important a Frankfurt:  Achema 2012. Aquesta fira es realitza cada 3 anys i és la més important del sector de la industria química i farmacèutica del món. La meva empresa tenia l’estand més gran  de la fira, amb més de 1.300 m2 i eren prop d’un centenar els companys que hi treballàvem. Els diners invertits per la meva firma, que és una multinacional alemanya, a aquesta fira fa feredat saber-ho. De fet millor no saber-ho, perquè tot això és més pressió per nosaltres per aconseguir els objectius d’enguany. Però per mi està ben clar, que encara que els alemanys són estalviadors quan cal invertir no s’estan de res. Cosa que em penso que els catalans no ho tenim tan clar.

La fira Achema és increïblement gran. Per fer-se una idea del gran que és l’Achema,  pels que van anar a la fira del Llibre dedicada a la cultura catalana el 2007, aquesta fira només ocupava tres pavellons.  A l’Achema del 2012 hi havia 11 pavellons, alguns d’ells eren tan gran com els de dos que hi ha a la Fira de Barcelona a l’Hospitalet. Sense consultar les dades oficials, diria que Achema a Barcelona hauria ocupat entre 5 i 6 fires de Barcelona a l’Hospitalet.  Per anar pels pavellons hi ha un servei de minibus que fa la volta a la fira.

Vaig visitar l’estand d’una empresa catalana de Terrassa, que dins del sector de construcció de maquinaria per la industria farmacèutica (i d’alimentació) té un bon renom internacional. Jo diria que deu estar entre les 10 o 20 primeres en un mercat dominat principalment per fabricants alemanys, austríacs i sobretot del nord d’Itàlia. Hi vaig anar, perquè el nostre partner d’automatització d’Argentina volia que hi anés per ajudar-lo a crear un acord de cooperació entre ells per així anar junts a fer projectes per la industria farmacèutica a Argentina. Sempre és un orgull poder ajudar a les empreses catalanes. Sempre que hi puc, ho faig.

No he tingut més temps per visitar la Achema, perquè he hagut de treballar tota la setmana al estand de la meva empresa. Per això no he pogut veure si hi havia més expositors catalans encara que em va semblar escoltar algunes paraules en català mentre caminava per un dels passadissos de la fira.

Al meu estand he rebut visitants de tot arreu, però principalment de delegacions asiàtiques. En canvi, si deixem a part els alemanys, he rebut molt poques visites europees. Algunes franceses, holandeses i italianes. Hi havia algunes russes i també de llatinoamèrica. D’espanyoles només tres empreses, dos de Madrid i un català d’una planta química multinacional alemanya a Tarragona. El coneixia de fa 15 anys i ens em explicat batalletes d’aquell temps en l’automatització de la seva planta.  Tot un símptoma de l’estat depressiu de l’economia peninsular. El problema és que el futur del país està justament en saber les novetats tecnològiques i a aquesta fira, era un dels millors llocs per fer-ho. En el meu estand jo hi presentava un nou sistema d’enginyeria per l’automatització de les maquines i línies de fabricació per la industria farmacèutica. Però no només presentava el producte sinó que també hi presentava un concepte d’automatització basat en uns estàndards que la industria està intentant d’imposar, per així fer més flexible i fàcil la gestió tant de la producció com del cicle de vida de la planta manufacturera. Crec que en un futur de pocs anys, els  fabricants de maquinaria per la industria farmacèutica qui no utilitzi aquest concepte quedarà exclòs del mercat.

Alguns xinesos venien a l’estand sense saber anglès. Més d’un que veia que estava mirant curiós les pantalles del meu estand, quan li vaig preguntar si el podia ajudar em contestaven després d’insistir-hi un parell de cops dient: No English, Xina..Xina. També un que parlava una mica l’anglès em va dir que era la primera vegada que sortia del seu país. Altres venien amb un intèrpret i no marxaven fins que tenien clar la resposta a les seves preguntes. D’aquests, uns hem van tenir més dues hores responent-los a les seves preguntes, però  jo ja veia que no ho acabaven d’entendre-ho. Al final, van tornar l’endemà amb un altre intèrpret que sabia més anglès i sobretot de termes d’enginyeria. En canvi els que venien de la Índia, parlen amb el seu anglès especial que en prou feines pots entendre. Però sense cap mania et foten el rotllo i has d’endevinar el que volen dir. Tampoc paraven de preguntar fins que ho tenen més o menys clar. També van venir alguns visitants dels països Àrabs. Un d’ells va venir amb un assistent que anava apuntant tot en un bloc en àrab sense dir ni una paraula. A un company que exposava un bioreactor d’una planta que hem d’automatitzar a Austràlia properament , em va explicar que un de Singapur li volia comprar allà mateix tot l’equip i emportar-s’ho. Estem parlant d’un equip que val entre 80.000 i 100.000 € i que deu pesar mitja tona. Li va costar fer-li entendre que nosaltres no venem rés a la Fira, però que amb molt de gust el visitarem a la seva empresa per parlar-ne. Però ell insistia i insistia que ho volia comprar allà i emportar-s’ho.

La sensació que vaig tenir és que els asiàtics estan eufòrics i tenien molt d’interès en aprendre qualsevol innovació per poder-lo aplicar ràpidament a les seves fàbriques. Els xinesos fabricant de maquinaria per la industria farmacèutica van mostrar-me molt d’interès, incloent sessions fotogràfiques, del concepte que exposava en el meu estand.  En canvi, aquesta sensació la vaig tenir poc amb les empreses europees. Està clar que és a Àsia a on està en aquests moments tirant de carro de l’economia mundial. Europa l’economia està aturada i només les empreses europees exportadores als mercats asiàtics sobreviuen.

Una esbroncada en alemany

dilluns, 21/05/2012

Avui al matí he viscut una desagradable situació, però que m’ha fet pensar molt. Just sortint de casa hi ha una avinguda de dos carrils per cada costat amb mitjana. Hi ha dos semàfors per vianants i bicicletes per creuar-lo, separats per la mitjana. El primer es posa en verd segons abans que l’altre i també del semàfor dels cotxes que volen torçar cap a la dreta, just pel pas de vianant. Però aquest primer semàfor de vianants només dura en verd uns cinc o sis segons i per donar temps a creuar-ho,  hi ha una senyal groga intermitent d’avis als cotxes que volen torçar. Suposo que hi és per tal que els cotxes que volen girar,  vagin en compte amb els vianants encara que estigui en verd el seu semàfor.

Avui al matí hem anat el meu fill de 8 anys i jo amb bicicleta a l’escola. Veien el semàfor estava en verd he accelerat amb el meu fill al costat per creuar-lo. Però just uns metres abans, ha canviat a vermell. He dubtat un segon, i sense donar-me ja estava creuant el carrer amb el meu fill a un metre darrera meu amb el semàfor en vermell.

Hi havia un cotxe que havia començat a fer la maniobra per torçar i ha hagut de frenar. Teòricament no hi havia perill perquè el senyal intermitent en groc de perill de pas de vianants estava encès i els cotxes van poc a poc o esperen que passi el darrer vianant. Tot i així, l’esbroncada que he rebut per part del conductor del cotxe ha estat molt forta.

Ha  tocat el clàxon, ha obert la finestra i ha estat almenys 15 segons dient-me de tot amb una veu tant forta que se sentia per tot el carrer.  El meu primer instint ha estat aturar-me i replicar-li que no hi havia per tant, que el senyal d’avis de pas de vianant estava en marxa, però de seguida he pensat que tenia raó. He pensat en el mal exemple que he donat al meu fill. Per això he continuat fins un altre carrer a on no hi havia ningú i llavors li he dit al meu fill que el conductor del cotxe tenia raó en fer-me l’esbroncada. Li he explicat que havia d’haver-me aturat al semàfor perquè estava vermell i que hauríem pogut tenir un accident. Li he explicat que a vegades els pares també ens equivoquem, però que sempre s’ha de reconèixer quan un erra per poder després no tornar-ho a repetir. Li he reiterat que mai més hem de passar un semàfor en vermell.

L’esbronc del conductor m’ha condicionat el matí. Encara tinc la seva greu veu amb insults i retrets en alemany al cap. Però encara més m’ha condicionat la greu errada i el mal exemple que he donat el meu fill. Em fa mal pensar-hi.

Per acabar, com sempre m’agrada trobar una relació interessant amb les meves vivències de català a Alemanya, he pensat amb les esbroncades dels alemanys. És molt freqüent que els alemanys facin esbroncades per qualsevol cosa que vegin malament. No perdonen ni una i són molt exigents amb el compliment de la norma. Ho fa tothom, homes i dones, joves o vells. És un deure que tot alemany ha de complir.  Quan algú fa quelcom malament sempre hi ha algú dient en veu alta “HALO!!, HAAALOO!!” i amb la duresa que té  la llengua alemanya et fot l’esbroncada. Ho fan les mares als seus petits fills a  la més mínima. Ho fa qualsevol vianant o conductor a qui infringeix la norma.  Ho fa el vell a un jove que no es comporta correctament pel carrer.

I us juro que malgrat només he rebut tres esbroncades en els sis anys que hi porto vivint, les tinc totes ben gravades al cap. No m’estranya que l’idioma per ensinistrar els gossos sigui l’alemany. Malgrat s’ha escrit magnifiques poesies i literatura en aquesta llengua, és sense dubte la  llengua que amb més contundència hom pot fer una esbroncada i això que no tenen tants insults com nosaltres, els catalans.

Com més temps porto vivint a Alemanya, més estic convençut que la qualitat de vida que gaudeixen els alemanys s’ho guanyen cada dia no només amb el treball diari si no també amb l’exigència que tots tenen per complir i sobretot fer complir les normes.

Ara bé, m’agradaria pensar que potser hi ha un terme mig, però no sé pas si és que m’estic fent vell, cada dia penso que no existeix aquest terme mig i que els catalans si volem tenir una qualitat de vida com la dels alemanys, a part de treballar molt, cosa que ja ho fem prou bé, caldrà posar-nos seriosos en ser complidors en tot. Realment no ho som tant com ens agrada dir que ho som. Almenys comparant amb els alemanys.