Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Aquelles noies del viatge a Ítaca

dimarts , 10/01/2012

La meva decisió per lluitar per la sobirania plena de la nació catalana va ser motivada principalment per motius identitaris. Després de viatjar per molts llocs d’Espanya per qüestions de feina, vaig veure, malgrat la bona hospitalitat, que em sentia per aquelles terres com un estranger. No vaig poder sentir-me mai identificat amb l’imaginari nacional espanyol. Però també em revel·lava pel fet, que per ser espanyol havies de parlar i escriure en castellà, acceptar la cultura típica espanyola com la teva, que Madrid era la capital, que la teva bandera havia de ser la rojigualda i himne el mateix que era durant la dictadura del feixista Franco. Tot el referen al català havia de ser arraconat a ser quelcom folklòric o usat només, tal com va dir l’Aznar, a la intimitat.

Durant la dècada dels 90, mirar de convèncer que Catalunya havia de ser independent, era com predicar el desert. A part de l’associació malèvola promocionada pels espanyols i alimentada pels etarres, de terrorisme = independentisme, hi havia molt pocs arguments, fora dels identitaris, per convèncer a la majoria dels catalans que apostessin per crear un estat independent. Recordo que un cop, durant una pausa de les classes al Goethe Institut de Barcelona, unes noies, que tenien uns vints i pocs anys, em van preguntar estranyades com era que jo, un executiu de quaranta anys que treballava per una multinacional alemanya i que vestia amb americana i corvata, perdia el temps lluitant per la independencia de Catalunya. En el primer moment no sabia que dir, però després vaig reaccionar preguntant, una mica per donar-me temps, si coneixien la cançó de Lluís Llach “Viatge a Ítaca“. Quan em van contestar afirmativament, alleugerit, vaig començar a cantar davant de la incredulitat de les noies, la primera estrofa de la cançó:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Malgrat algunes van acabar cantant amb mi la cançó, no sé si vaig aconseguir que aquelles joves sortissin gaire convençudes que no era una perdua de temps. La veritat és que als finals dels 90, no tenia gaire arguments, que lluitar per la independència de Catalunya, no era una utopia tal com deixava entreveure la lletra de Kavafis.

Però ara, la situació ha canviat radicalment. No diré pas que la independència està al caure, com diuen alguns, però si que puc dir sense pudor, que ha deixar de ser una utopia. Per mi està clar que s’acosta uns moments claus pel poble català. A Europa en els propers anys, almenys un o dos estats nous es constituiran. Això és una altra oportunitat que no podem tornar a perdre tal com va ser als principis dels 90 amb la desembració de l’URRS. Però el més important, és que a Catalunya, per primer cop, l’argument per aconseguir la independència ha deixat de ser només l’identitari. Ara hi ha arguments de pes, com l’econòmic i també el sentiment de ser tractats injustament només pel fet de viure a Catalunya. Això permet que molts ciutadans de Catalunya d’origen no català, també puguin espuntar-se al moviment independentista. Gràcies això, ara si que tenim possibilitats reals d’aconseguir-ho.

Sóc dels que creu que la independència només l’aconseguirem si és dóna almenys aquests tres punts, a part de mantenir minimament la nostra identitat nacional catalana:

1) Que els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, es sentin injustament tractats respecta a la resta dels ciutadans de l’Estat espanyol. Però això sinó s’aconsegueix que la culpa sigui associada al govern espanyol no servirà de res.

2) Que els ciutadans de Catalunya visquin prou malament, sobretot econòmicament, per desitjar un canvi  radical per millorar la seva situació. Cal aconseguir que els catalans associen que aquesta mala situació económica es deguda  a l’espoli fiscal i que només gràcies a la creació d’un Estat català podrem tenir els recursos per sortir de la crisi.

3) Que els dirigents polítics espanyols es deixen portar per l’anticatalanisme que ells mateixos van alimentar demagògicament per aconseguir més vots. Això a part de provocar més sentiment d’injusticia dins de Catalunya, farà impossible cap concessió de sobirania, sobretot econòmica, als catalans impedint als regionalistes catalans justificar l’estatus actual i poder continuar amb la mentida de l’encaix a Espanya.

De moment tot apunta que els vents ens son favorables per complir aquests tres punts. Només ens falta un capità que ens acabi de guiar cap el port. No serà pas fàcil, perquè els catalans no els agrada treballar plegats i menys sota l’ordre d’un altra català. Però penso que `finalment trobarem aquest capità perquè ens va la nostra supervivència. El vaixell fa aigües i les veles comencen a estar esparracades. Gràcies per això, potser acceptarem que un capità ens guií i el viatge a Ítaca arribarà finalment a port. I per fi, aquelles noies podran saber que volen dir les Ítaques.

Endavant les drisses!!

Ser pobre a Catalunya no és tant dolent com ser-ho al nord d’Europa

dilluns, 9/01/2012

Abans de tot, m’agradaria deixar clar la meva solidaritat i respecte a les persones que pateixen la pobresa. Però després de passar les vacances de Nadal a Catalunya, a on he pogut copsar l’estat quasi depresiu que es viu degut a la crisi, m’agradaria fer unes reflexions positives vers com es viu la pobresa en un país mediterrani com Catalunya respecte a un país del nord d’Europa com és Alemanya.

 

Valorar si una persona és pobre o no, és sempre relatiu. Cal valorar-lo dins del context social i també de l’entorn a on viu. Una persona pobra a Europa, sobretot a la dels països més rics, potser seria considerada com a persona benestant en els països en vies de desenvolupament d’Àfrica o Àsia. I no parlo solament dels diners que pugi tenir sinó també pels recursos que pot accedir. En molts països en vies de desenvolupament la majoria de la població, sigui pobre o no, no tenen una qualitat assistencial i d’educació , comparable a la dels països desenvolupats.

En aquest sentit, els pobres de Catalunya gaudeixen d’uns serveis socials similars o fins i tot , en alguns aspectes millors que els pobres d’Alemanya. Per exemple a Alemanya, hi ha copagament sanitari i l’accés a la universitat no és tant fàcil pels pobres, malgrat és gratuït, tal com he explicat en aquest article. Però no tinc prou coneixement ni tampoc voldria fer una llista exhaustiva per comparar-la. La reflexió que volia fer amb aquest article, és que en conjunt un català pobre té una millor qualitat de vida que l’equivalent alemany.

A Alemanya no existeix un arrelament familiar tant fort com hi ha Catalunya. Aquest arrelament familiar permet que hi hagi una solidaritat entre els seus membres per ajudar a qui es queda sense feina o fins i tot es queda sense sostre. A Alemanya, no sé si degut a les guerres mundials o a l’estructura federal, les institucions, les universitats i els organismes estatals estan repartits per tot el país i junt que la industria també està molt repartida, fa que la majoria dels alemanys viuen en altres ciutats o pobles d’on es van criar. En el meu departament, que cal matisar és d’una multinacional, només 2 persones de la vintena que som, són de la ciutat, la resta venen d’altres llocs d’alemanya o de l’estranger i no tenim cap familiar a prop.

Aquesta manca d’arrelament familiar fa que els pobres alemanys depenguin 100% de l’ajuda estatal . Els pobres catalans potser reben menys ajudes estatals, però aquesta manca de recursos econòmics ho supleixen gràcies a la solidaritat familiar. Com he dit abans, la qualitat  dels serveis bàsics assistencials, com la sanitat i l’educació són gratuïts i igual o millor que els alemanys. Però a més, la bonança del temps, la llum del Sol, el blau del mar i sobretot el caliu de la gent, fa que la qualitat de la vida,  amb diners o sense, sigui molt bona. Us imagineu que dur ha de ser, ser pobre en un lloc a on no tens ningú per compartir les penes i que durant molts mesos no veus el Sol mentre tot és fred i gris?

A vegades em pregunto, si per això els europeus del nord són més rics que els meridionals.  A part de voler cobrir amb escreix les necessitats bàsiques, com a mínim volen guanyar suficient diners per poder anar de vacances a Catalunya.

Com sempre, deixeu-m’hi que acabi parlant a favor de la independència. Us imagineu ser rics com els europeus del nord i viure en un país del mediterrani? No és cap utopia: Això és possible amb l’Estat català.

 

Endavant les atxes!! 

Ressenya i presentació del llibre “Els herois de Brussel·les” a Barcelona

dimecres, 21/12/2011

L’escriptor Víctor Alexandre ha escrit una ressenya del meu llibre al darrer número de la revista “Lletres”:

El crit de Brussel•les: “Volem un Estat català”

Víctor Alexandre

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel•les, de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel•les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel•les, penjaven d’un fil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=519

Sincerament  estic una mica avergonyit per l’afalacs i en aquest sentit m’agradaria dir que van haver altres companys que es van implicar igual que jo i la seva visió potser seria diferent que la que explico al llibre, car aquesta és la meva vivència.

També dir-vos que com a escriptor novell he hagut de comprar 300 eixemplars i que amb molt de gust us puc fer arribar  a casa sense cap cost adicional (el llibre val 17€)

Per acabar recordar-vos que el proper dimecres 28  a les 20:00 al Centre Cívil Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet 23 – Sarrià) presentaré el llibre amb el Joan Carretero i la Montserrat Tudela. Amb molt de gust, signaré els llibres  (el preu serà de 15€)

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

L’altre cara de l’espoli fiscal

dijous, 8/12/2011

Qui més qui menys, a aquestes alçades tothom ja sap que és l’espoli fiscal malgrat la Presidenta del Parlament de Catalunya, la honorable Núria de Gispert no vulgui que se’n parli a la cambra catalana.

Segons la xifra que el conseller Mas-Colell revela del dèficit fiscal és entre 8% a 8,5% que equival a un 17.000 milions d’euros pel 2009. Lògicament tothom és lliure de qualificar si la diferència de 17.000.000.000 euros entre els imposts que Madrid recapte a Catalunya i els que després tornen, és un espolí o no. Com també considerar si Espanya ens roba o no davant de la magnitud d’aquestes xifres.

En tot cas, per mi i per qualsevol altra persona no condicionada, aquest dèficit fiscal és un espoli sense dubte.

Però hi ha una altra cara d’aquest espoli. Aquesta setmana ha aparegut una sèrie de notícies que demostren que una part important dels diners que teoricament hauriem de rebre, al final tampoc acaben venint agreujant l’espoli fiscal.

A continuació teniu les noticies amb la meva reflexió que he penjat al Facebook i amb alguns dels comentaris dels meus amics que he considerat interessants:

759 milions d’euros que no arribaran mai a Catalunya

www.directe.cat. El govern espanyol en funcions no pagarà a la Generalitat els 759 milions d’euros en infraestructures de la disposició addicional tercera de l’Estatut, segons ha revelat aquest dimarts el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. El portaveu del Govern, Francesc Homs, havia advertit que…

No sé si som conscients de quans diners són 759 M€ que el PSOE i ara el PP no ens tornaran?. En pessetes són més de 126.286 milions!!. Si un sou mitjà català és de 20.000€, estem parlant que Espanya ens ha robat a l’equivalent del sou de 38.000 llocs de treballs. Si estem parlant del cost sanitari que de mitjana és d’uns 700€ per pacient, tenim que Espanya ens ha robat el cost del tractament de més d”un milió de pacients…etc. Mentresant a Catalunya es destrueixen llocs de treball i es tanquen plantes d’hospital i CAPs. Encara no entenc com pot haver persones que voten al PSC-PSOE i al PP. Això si que es ser cornut i pagar el beure.

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Això sempre ha estat aixì. Com que a l’Estat espanyol es paga a molts mesos després de la factura, resulta que els autònoms avancen el IVA de les factures encara no cobrades, però ara amb la crisi, potser no les cobraran mai. Però si més inri a Catalunya és a on hi ha més autònoms resulta que els catalans paguem el 25% dels diners avançats quan som el 16% de la població i a més, no tenim cap possibilitat d’incidir amb aquests diners, ja que tot ho rep l’Estat espanyol i a sobre no ens paguen els 759M€ acordats per les inversions ni els 1.400 M€ del font de competitivitat d’enguany.
En fi, cal ser molt esclau d’esperit de no voler la independència.

Mas-Colell, respecte els 759 milions: “Estudiarem si podem emprendre mesures legals”

www.ara.cat. El conseller d’Economia assegura que el Govern els va incloure en els pressupostos del 2011 perquè en els contactes “a tots els nivells” amb el govern espanyol “mai” s’havia qüestionat aquesta partida

Doncs ja es fa tard!. És molt possible, el conseller Mas-Colell no ho nega, que això impedeixi que els treballadors públics cobrin la paga de Nadal o fins i tot la paga del mes de Gener. Però independentment que hagi possibilitats o no de recuperarlos, cal denunciar la injusticia que això representa pels treballadors catalans. És la millor pedagogia que és pot fer a favor de la independència.
Endavant les Atxes!!

Moisès Martí Cuarter de la Guardia Civil:
Toc, toc, toc, buenos dias, es que vengo a denúnciar a su gobierno, soy el ministro de economia de Catalunya, y su gobierno no paga, que formulario hay que rellenar ?
Es que saben su gobierno, sus jefes son unos quinquis, y unos ladrones, pero la presidenta del Parlamento (de mi coalición) no me lo deja decir, si no me castiga, no se rian no que es serio.

Foment abandona les carreteres catalanes

www.ara.cat. El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

Diu la notícia: “El Ministeri de Foment i la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l’Estat havia d’executar a les carreteres catalanes entre 2006 i 2012 per un valor de 2.510M€. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s’ha acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes perdudes en un calaix.” Això significa 1.803M€ menys
Amb això, els 759M€ d’inversións i els 1400M€ del fons de competitivitat, els espanyols han deixat de pagarnos enguany prop de 4.000M€. Tot això se li ha de sumar a l’espoli fiscal de 16.500M€. Em pregunto si això es podrà dir al Parlament de Catalunya sense dir que Espanya ens roba?
Els espanyols se’ns han pixat a sobre mentre es vevien xampany francès (no cava perquè és català) a costa nostra. Encara no entenc com poden haver ciutadans catalans que voten al PSC-PSOE i al PP.
Endavant les atxes!!

Beneficis de la crisi (1er part): Els Estats Units d’Europa

dilluns, 5/12/2011

Encara que sembla contradictori, aquesta crisi que està patint Europa pot resultar molt beneficiosa cara el futur proper. Cada dia tinc més clar que aquesta crisi només es podrà sortir d’ella si s’avança cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

No intentaré explicar les causes de l’actual crisi de l’euro, no sóc cap expert i a més, hi ha molts blocs i articles que ja ho han explicat. Però per mi està clar que aquesta crisi obligarà als diferents estats de la UE a delegar competències fiscals i s’haurà d’harmonitzar legislació, sobretot la laboral i mercantil. Anem cap a la construcció d’un Dret Administratiu Europeu.

No té sentit que no hi hagi cap impediment pel comerç de mercaderies i serveis a la UE però en canvi, per exemple en el dret mercantil, que aquest estigui condicionat per unes lleis estatals caduques i pensades amb el proteccionisme del segle XX. Als Estats Units d’Amèrica cada estat té les competències sobre la fiscalitat mercantil. Però no hi ha cap restricció perquè les empreses pugin marxar d’un estat a un altre sinó estan conformes amb la fiscalitat (una cosa diferent és marxar dels Estats Units). En uns estats americans les empreses pràcticament no paguen imposts, en altres, en canvi si que paguen però a canvi d’ells, tenen  a disposició uns bons i eficients jutjats mercantils o un bon sistema universitari, que fa que moltes empreses decideixin quedar-se malgrat els imposts que paguem de més.  A Europa si una empresa vol marxar d’un estat a un altre, té tants problemes legislatius i mercantils per fer-ho, que al final no ho fa. Com a conseqüència s’impedeix la competència de legislacions entre estats i això impedeix la redistribució de les empreses entre estats. Al final es perpetua les diferències entre estats fortament industrialitzats amb multinacionals i els estats que no tenen grans empreses ni multinacionals, i possiblement ni en tindran mai. No en tindran mai, perquè cada vegada és més difícil crear una empresa d’on no hi ha un teixit previ industrial. Però també perquè les multinacionals europees, no ho són pas multinacionals, més aviat, són grans empreses nacionals amb sucursals o filials que s’instal·len als altres estats. Però quan hi ha problemes econòmics, les multinacionals tenen més fàcil tancar les filials i recentralitzar els serveis i produccions a la seu nacional que al revés, independentment que sigui més econòmic tancar la seu nacional i traslladar-se a on té la filial. Al final potser que l’empresa tanqui per no poder anar a un altre estat a on tindria més avantatges per poder sobreviure. Això impedeix salvar llocs de treball dins d’Europa o perpetua les diferències industrials entre els estats europeus.

La legislació laboral és un tema molt problemàtic. Crec que igual que les mercaderies i serveis, no hauria d’haver cap impediment per un treballador treballar en qualsevol estat europeu. Teòricament ara ja és així. Però les diferències legislacions laborals dificulten la contractació entre treballadors per tota Europa. Jo penso que hauria d’haver un sola legislació laboral europea de mínims i molt simple. Després cada estat o fins i tot cada empresa i aquesta segons el centre productiu a on estigui localitzat, podria afegir-li algunes prestacions per afavorir a que vinguin més treballadors o protegir els que tenen. Però no té sentit que en uns països l’acomiadament sigui gratuït a l’empresa i en altres, sigui tant car que al final aquestes no contracten treballadors. Això perpetua l’atur en alguns estats i manté les desigualtats salarials entre els treballadors europeus.

Un altre punt que manté diferències entre els treballadors a Europa és la barrera idiomàtica. En aquest sentit, els Estats Units d’Amèrica ho tenen resolt, en canvi els europeus no. El fet que els treballadors europeus no pugin a la practica anar a treballar en qualsevol estat d’Europa perquè no coneixen el idioma, però en canvi si que es pot vendre qualsevol producte i servei, manté les desigualtats de riquesa entre els estats. Els estats que partien en el moment de crear la UE de ser més industrialitzats, s’han i es beneficien a costa dels altres estats no tant industrialitzats. Aquests darrers, al no tenir empreses pels seus treballadors i com que tampoc poden marxar als estats industrialitzats perquè no coneixen el idioma, fa que els estats menys industrialitzats s’hagin d’endeutar o especulin amb bombolles immobiliàries com ha estat a Espanya. El deute que es contrau serveix  per poder comprar els productes i serveis dels estats més industrialitzats i que a més, són els qui els hi presten els diners. Tancant un cercle viciós, que ara a explotat. Però també, els universitaris o emprenedors dels estats més industrialitzats al no coneixer el idioma ni la legislació mercantil i laboral, tampoc s’atraveixen anar a altres estats menys industrialitzats a crear noves empreses.

La redistribució de la riquesa seria més fàcil a Europa sinó hagués les barreres idiomàtiques. Per desgràcia això està molt lluny d’aconseguir-se. Però fa poc he escoltat per la ràdio alemanya que es vol obligar a tots els alumnes universitaris a fer un Erasmus o equivalent a una altre universitat d’un altre estat d’Europa. Això és una magnífica idea. No sé si serà per totes les universitat europees o només les alemanyes. Però si es fa per tota Europa, això ajudarà molt a superar les barreres. Però el problema serà que els idiomes minoritaris acabaran perden encara més pistonada, sobretot si no tenen al darrera un Estat que els protegeixi.

En tot cas, aquesta crisi és una oportunitat per fer els Estats Units d’Europa, que estic segur que representarà un gran benefici pels europeus. Ara bé, no cal que inventem la roda de nou. Mirem com s’ha construït la primera potència del món i que a més tenen molts anys d’experiència en conviure en una confederació: Els USA.  Gràcies a la seva experiència, els europeus podrem fer-ho encara millor.

 

Nota: Però tot això ,que per mi,  no és pot aturar i acabarà succeint més tard o més aviat, caldrà que els catalans ens espavilem en constituir-nos com un Estat dins d’Europa. Si no ho fem, perdrem definitivament la nostra identitat i llengua com també de dir la nostra alhora de construir el futur d’Europa.

Endavant les atxes!

Matilde Romagosa, una patriota “exiliada”, ha mort a Hamburg sense haver vist el seu somni complert

dijous, 24/11/2011

Matilde Romagosa ens va deixar el passat dia 17 de novembre, com a conseqüència d’una llarga malaltia. Recordo com si fos ahir quan la vaig conèixer personalment a Ginebra davant de l’ONU en la concentració que vàrem organitzar els dels Deumil.cat. Ella estava asseguda i quan em va veure, suposo que em va reconèixer per la foto que tinc al Skype, es va aixecar de cop mentre em cridava pel meu nom. Jo també la vaig reconèixer per la foto al Skype. Amb un somriure i elegantment vestida, es va acostar a mi, i ens vam fondre en una càlida abraçada. Després ens vam mirar fixament de fit a fit mentre ella m’agafava amb les dues mans les meves galtes i em va fer dos petons. No ens havíem vist mai, però entre nosaltres hi havia una forta amistat, quasi com si fóssim de família.

De fet, la Matilde la coneixia, encara que només per veu, des de feia dos anys com un dels membres destacats de la Vegueria d’Exterior de Reagrupament. Sempre era una de les que no fallava a les reunions per Skype. Va ser escollida per la junta de la Vegueria d’Exteriors. Allà era la veu del seny dels qui van patir la postguerra i dels que des de la llunyania veuen amb incredulitat la manca d’unitat dels catalans. La seva veu era dolça quan tocava demanar que no critiquéssim els catalans que encara no apostaven per la independència, però ràpidament es tornava dura quan calia defensar la llengua i cultura catalanes dels atacs dels espanyolistes. 

A principis d’enguany, els catalans que vivim a l’exterior vam constituir els Catalans Abroad . La Matilde va participar-hi activament i era una de les principals defensores de cercar la unitat. A la primavera ens va enviar un missatge per Skype que tenia un problema amb la veu i no podria parlar. Però malgrat tot ens seguia escoltant i escrivia al Xat quan hi volia dir la seva. A l’estiu va deixar de participar-hi. No vaig donar-hi cap importància, jo mateix vaig fer alguna campana a les reunions-tertúlies que fem per Skype aquest estiu. Però quan he rebut la notícia aquest cap setmana del seu traspàs, m’he quedat totalment desolat. No tenia cap idea que estés malalta. La Matilde sempre va mostrar vitalitat i moltes ganes de pencar. Per a mi, la seva desaparició és com si m’hagués deixat la tieta de Barcelona que sempre hi era quan la necessitava i ajudava que hi hagués un bon caliu entre nosaltres. Avui els Catalans Abroad  estem encara més sols a l’exterior. Avui Catalunya ha perdut una patriota abnegada i lluitadora com poques.

Quants patriotes com la Matilde hauran de morir en la foscor de la nit opressora abans de veure la llum de la llibertat?

Matilde, sempre et tindré un racó del meu cor per a tu.

Manel Bargalló i Alabart

Kalrsruhe – Baden-Würtemberg

Nota: Us deixo la seva biografia, feta per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

(més…)

Normalitzar el radicalisme independentista

dimecres, 2/11/2011

La paraula normalitzar pot donar per a moltes interpretacions. Però en aquest cas, ho utilitzo amb el significat d’aconseguir minimitzar el radicalisme polític dins del independentisme per tal que no impedeixi que sigui l’opció més votada dels catalans.

Dins de l’actual moviment independentista català ens trobem amb la paradoxa que malgrat segons les enquestes indiquen que hi ha una majoria favorable a votar afirmativament en un referèndum per la independència, no hi ha cap partit majoritari que hagi estat capaç de ser el receptor d’aquest anhel popular.

 

Per què?

(més…)

Nou llibre Els Herois de Brussel·les – Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l’autodeterminació

dimarts , 18/10/2011

La manifestació del 7 de març del 2009 a Brussel·les representa una gesta històrica per als catalans que desitgem la sobirania plena de la nostra nació. Per primera vegada milers de catalans anàvem fora dels Països Catalans a manifestar-nos per la independència. Els ciutadans de Brussel·les van viure en directe, sense intermediaris, com els catalans estaven disposats a fer milers de quilòmetres per reivindicar la voluntat de tenir un estat propi. Possiblement la manifestació a Brussel·les va fer més per la internacionalització de la causa independentista que totes les gestions que la Generalitat de Catalunya i els partits polítics catalans havien fet d’ençà de la restitució de la democràcia a l’Estat espanyol.

També aquesta iniciativa va tenir la virtut de demostrar-nos a nosaltres mateixos que quan es treballa per un objectiu, com és la independència, els catalans som capaços de deixar de banda les diferències ideològiques i partidistes, per anar units. Encara que sigui amb pocs mitjans i sense cap ajuda institucional, anant units per la independència podem aconseguir una fita increïble com ha estat aquesta. Tot un precedent que posteriorment donaria peu a una altra de les fites importants històriques com són els referèndums populars.

Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana fou un projecte reeixit que va significar una injecció de moral a la lluita per a la independència dels catalans. Si a Brussel·les, amb el crit unànime a favor d’un estat propi, milers de catalans de totes les ideologies es varen manifestar units pels carrers, ¿per què no es pot aconseguir que en un dia no molt llunyà, hi hagi un grup de diputats de totes les ideologies que votin units per la proclamació de la independència de Catalunya?

Però dur a terme aquesta manifestació no fou fàcil i tampoc exempt de grans dificultats. Unes dificultats que posaren en perill l’èxit de la iniciativa més d’un cop. Una d’aquestes dificultat fou saber treballar en equip aparcant les diferències que existien entre els qui ho van organitzar. He pensat que calia plasmar en un llibre tot l’esforç que es va fer per dur-la a bon terme, com també per deixar-ne constància escrita per al futur. M’agradaria que un dia l’exemple d’aquesta iniciativa pugui inspirar altres catalans a continuar fent-ne d’altres. Crec fermament que la independència de la nació catalana només s’aconseguirà si els catalans treballem de valent i sense parar, realitzant tot tipus d’iniciatives sobiranistes com la que explico en aquest llibre.

El llibre està estructurat cronològicament en capítols on s’expliquen els precedents, la gestació i, finalment, el relat en primera persona de l’experiència vital que fou per a mi la manifestació de Brussel·les. Al final del llibre hi ha una recopilació d’articles meus publicats als blocs que ajuden a entendre quin eren l’ambient i les condicions que van ajudar a fer realitat la iniciativa. El darrer article són unes reflexions del que va significar per a mi Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana.

Per acabar, voldria que aquest relat també sigui un petit homenatge als que varen ajudar que la manifestació fos un èxit i també als milers de catalans que es van mobilitzar des de tots els indrets de la nació catalana. Del País Valencià, de les Illes, de la Franja, del Principat, de la Catalunya Nord i també de l’estranger, deu mil catalans van fer milers de quilòmetres, amb tots els mitjans de transports imaginables: motos, cotxes, furgonetes, caravanes, autocars, trens i avions; tot per poder dir al món que els catalans “Volem un Estat Català – We want a Catalan State”.

Manel Bargalló i Alabart

Octubre 2011

Podeu trobar tota la informació sobre el llibre, amb vídeos i fotografies i a on es pot comprar a aquí: http://elsherois.cat

La unió dels partits polítics independentistes és una entelèquia

dimarts , 4/10/2011

En una democràcia els ciutadans tenim el dret de votar diferents partits polítics segons uns programes per un Parlament a on teòricament s’ha de dur a terme. Els catalans tenim la possibilitat de votar a tres Parlaments: El Parlament Europeu, l’espanyol i el català. Deixant de banda la rellevància de cadascun d’ells, està clar que per la lluita a favor de la llibertat del poble català tenen lectures diferents. Per mi, al Parlament Espanyol la lectura està més pel fet d’aconseguir representants que hi vagin a denunciar la injustícia i demanar el dret d’autodeterminació del poble català als morros dels seus conquistadors, que d’anar a negociar quatre engrunes per l’autonomia catalana o per ajudar a millorar l’Estat espanyol per poder rebre quelcom de benefici de retruc.

Des de principis d’estiu hi corre dins de la xarxa del món sobiranista la proposta d’apostar per l’abstenció en les properes eleccions del 20N. Vaig rebre una carta signada entre altres per membres de el CUP i de Solidaritat, que dient que a Madrid no hi havien d’anar a fer res i per això que apostaven per l’abstenció. Més tard, altres preconitzaven l’aposta per crear una coalició unitària de tots els partits que és declaren independentistes i sinó s’aconseguia, aleshores demanen l’abstenció.

Per això quan he vist els intents de crear aquesta coalició unitària independentista entre ERC, SI i RCat, ja vaig avisar des del primer moment que ho veia molt difícil, per no dir impossible. Era com un deja vu del que va succeir el 28N de l’any passat i amb els missatges previs a favor de l’abstenció, estava cantat que SI no acceptaria finalment entrar formar part de la coalició.

No sé si els companys que demanen l’abstenció en unes eleccions amb el sistema actual són conscients que aquesta només beneficia els partits que hi participen. En el cas dels catalans, el fet que des dels cercles més sobiranistes es faci campanya per l’abstenció, el que s’aconsegueix és reduir els vots dels partits sobiranistes catalans mentre es dóna més valor al vot dels qui no voten en aquest sentit. Ras i curt. Amb més abstenció sobiranista, els mateixos vots prevists del PP, PSC-PSOE, Iniciativa i la part de CiU regionalista tindran més escons que la resta dels partits independentistes que es presentin. La lectura tant en clau interna com externa (incloent la internacional) és que els suflé independentista ja s’ha passat i que els catalans ara aposten per l’economia o qualsevol altre tòpic que els regionalistes i espanyolistes aprofitaran per dir a favor seu.

Aleshores per què la CUP i sobretot Solidaritat, en comptes de deixar que els seus seguidors votin a la resta dels partits sobiranista que és presenten, estimularan l’abstenció afavorint a l’elecció dels representants regionalistes o espanyolistes?.

En el cas de la CUP, malgrat hi estic en total desacord, ho podria entendre perquè no aposten per la política parlamentaria. De moment només estan per la política municipal. Però Solidaritat si que aposta per la política parlamentaria, aleshores per què ho fan?

La resposta és molt senzilla. Solidaritat i en menor mesura la CUP, no volen afavorir a ERC de cap manera. Però tampoc l’ERC renovada d’entrada voldrà fer un pacte amb SI que pugi donar oxigen a aquest partit que mira de sobreviure després de l’espantada del Laporta. La raó principal és que per aconseguir el mercat del vot independentista, Solidaritat , ERC ( i la CUP en menor mesura) es veuen  com a competidors i ja sé sap que als competidors, ni aigua!.

Solidaritat va dir des del primer dia, copiant a Reagrupament, que el seu objectiu és aconseguir la majoria de diputats al Parlament de Catalunya per poder proclamar la independència. Està clar que mentre hi hagi independentistes que votin a ERC, no ho aconseguiran mai que siguin els seus els escollits majoritariament. Per això mentre Solidaritat existeixi com a partit, ha de lluitar per aconseguir que ERC obtinguin els pitjors resultats possibles en qualsevol elecció encara que ells no hi participin. Com menys bons resultats tregui ERC més posibilitats tindrà Solidaritat en les properes eleccions d’obtenir més bons resultats. És lògic i perfectament lícit des del punt de vista de política de partit. En menor mesura, també Solidaritat mira de perjudicar amb tot el que pot a CiU per aconseguir els vots sobiranistes que té, tal com hem vist darrerament al Parlament de Catalunya. No és res d’estrany això. Esquerra del Carod i Puigcercós també ho van intentar de destruir CiU per arreplegar els seus vots.

Vet a aquí el problema que tenim els independentistes. Mentre hagi varies ofertes independentistes sempre hi haurà aquesta competència que provocarà lluites fratricides. Primer va ser entre ERC i CiU quan el primer es creia que es podria fer amb el vot més sobiranista de CiU, després entre Esquerra i RCat quan RCat va sortir com opció, més tard entre Esquerra, RI i Solidaritat a les eleccions al Parlament de Catalunya, després entre ERC+RI+DCat i SI o CUP en les muncipals o entre RI+CUP i ERC o SI en altres…etc. En aquest context la unitat independentista és i serà una entelèquia.

Que s’hi pot fer? Sincerament poca cosa. Tenir paciència i no caure en el parany de fer demagògia entre nosaltres. Això no vol dir que no hem de discutir entre els sobiranistes. Jo crec que els catalans tenim la pell massa fina com he dit en alguna ocasió. Cal aprendre a discutir entre nosaltres amb arguments respectant sempre l’opinió de l’altre. És difícil fer-ho. Ho dic per experiència pròpia. Per ho hem de fer si volem arribar a ser lliures.

Jo tinc confiança que aviat aconseguirem la independència de Catalunya (i després arribarà de la resta dels Països Catalans) i quan estigui a punt d’arribar aquest dia, aleshores la unitat política entre els independentistes es materialitzarà per si mateixa. Però no abans malgrat això no vol dir que no s’hagi de demanar sempre. Per arribar a aquest moment que la unitat deixarà de ser una entelèquia, jo penso que és més determinant la mobilització politica de la societat catalana fora dels partits que la política que decideixin quatre dirigents d’un partit polític.

L’estúpida doble solidaritat catalana

dimecres, 28/09/2011

Un company m’ha fet arribar per correu aquest document que adjunto a on és pot veure les subvencions que la Generalitat va atorgar el 2010 a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional.

La indignació del meu company era majúscula. Una indignació que estic segur que vostès també tindran davant la precària situació financera que es troba la Generalitat actualment i llegeixin en el document subvencions de 102.000 euros a l’Associació Observatori de Drets Humans (DESC) amb la finalitat de “Implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats a l’Hàbitat, Vivenda i Ciutat a Bolívia” o subvencions per 295.000€ a l’entitat Deutsche Gessellschaft für Technische Zusammenarbeit (GTZ) GmbH , pel projecte “Educació bilingüe intercultural en els departaments d’El Quiché, Alta Verapaz i Baixa Verapaz de la República de Guatemala”. o subvencions de 409.933 € per la Fundació Privada Futbol Club Barcelona amb la finalitat “Consolidació Centre Solidari per l’educació i l’esport, Xics Marroc” o subvencions de 900.000€ a l’Asociación para la Cooperación con el Sur Las Segovias, ACSUR, amb la finalitat de “Sensibilització contra la violència de gènere i promoció de la participació de les dones al territori Palestí ocupat-Palestina” i així fins a més de 400 subvencions.

El meu company estava molt emprenyat que el tripartit s’hagi gastat tants diners, no sé el nombre total però pel que he vist, estem parlant de desenes de milions d’euros, quan ara s’està fent retallades a tort i dret a casa nostra o que per exemple podrien ajudar a fer front al problema de tresoreria de la Generalitat que impedeix poder pagar a les empreses i entitats socials que treballen a Catalunya.

Si deixem de banda la poca ètica de subvencionar entitats privades com el FC Barcelona o Associacions espanyoles o que pertanyen al govern alemany com és el cas de la GTZ i també que les finalitats siguin tant poc concretes i intel·ligible com això de “la implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats…” la meva opinió és que no només ens hauríem d’indignar pel que manifesta el meu amic, sinó que el que jo trobo encara pitjor, és que la Generalitat de Catalunya subvencioni el desenvolupament i cooperació internacional quan no som un Estat.

Mentre no ho siguem un Estat, no tenim ni veu ni vot internacionalment i les competències internacionals íntegrament dependent de Madrid. Dedicar-nos a actuar com si fóssim un Estat sobirà subvencionant a altres països és l’estupidesa més gran que podem fer. No representa cap benefici ni tampoc representarà cap reconeixement internacional, doncs estic quasi segur que per la majoria dels receptors d’aquests diners, pensaran que venen d’Espanya i serà Espanya qui rebrà el reconeixement adient i els beneficis que segur se’n derivaran.

Els catalans que ja estem espoliats, encara dediquem a retallar els pocs diners que reben per les competències que tenim, per dedicar-les a una competència que no tenim. Som doblement estúpids quan a més, aquests diners que no tenim i els espanyols ens robem, ho dediquem a subvencionar associacions espanyoles que segur que reben diners de l’estat espanyol. El mateix es pot dir a nivell europeu quan és subvenciona una entitat de cooperació alemanya La Deutsche Gesellschaft für Technische Zusammenarbeit propietària del govern de la Merkel que com diu a wiquipèdia, la seva finalitat és la cooperació tècnica per al desenvolupament sostenible al món. Dit en altres paraules, anar acostumant als països subdesenvolupats a què utilitzin els productes tecnològics alemanys per quan esdevinguin emergent comprin aquests productes a les empreses alemanyes. Els catalans ho estem ajudat amb 295.000€.

Dit això, no estic pas en contra a l’ajuda humanitària en casos de catàstrofes naturals o per algunes nacions sense estat que pateixen molt més que nosaltres i no tenen cap padrí, com és el cas dels Sahrauís. Però penso que fins i tot així aquests projectes com també els destinats als països subdesenvolupats a través de certes ONG i entitats que viuen d’aquestes subvencions, caldria deixar l’oportunitat als ciutadans a dir la seva. No tothom pot estar d’acord en subvencionar certs projectes i també aixì es frenaria el clientelisme entre aquestes associacions i els partits polítics. Caldria poder votar a favor o en contra de les subvencions per les partides superios a 50.000€ per mitjà de concursos públics a on aquestes entitats i ONGs presentessin la informació en detall al respecte i els ciutadans en votacions electròniques poguessin dir la seva. El govern només hauria de publicar la partida total que pensa dedicar a aquestes subvencions cada any i fomentar el debat públic als mitjans de comunicació.

També penso que el govern hauria de dedicar més a subvencionar projectes que ajudin a la internacionalització de les empreses catalanes, la cultura catalana i tot el que ajudi a què Catalunya sigui vista com una nació. En aquest sentit ajudar a aconseguir que el dia que els catalans demanen ser un estat independent, hi hagi molts països que ens donin suport, sobretot, els que sense el reconeixement d’ells no hi ha res a fer, com són els Estats Units i Alemanya per exemple.

Abans que algú em tracti de ser un insolidari o un egoista nacionalista, vull manifestar que tot això que proposo és simplement per poder ser encara molt més solidari. Catalunya com Estat propi, amb els recursos que generem podrem segur duplicar o triplicar els diners per l’ajuda internacional al desenvolupament i amb la possibilitat que ens permetrà poder participar com un estat sobirà dins dels organismes internacionals, aquesta ajuda serà molt més eficaç que la que és ara.