Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Alemanya i l’espoli fiscal català

divendres, 16/09/2011

Conec una mica Alemanya perquè  hi visc i treballo des de fa 5 anys. Avui he llegit aquest article del Xavier Roig a l’Ara.cat a on explica la seva preocupació per les critiques que des de Catalunya es fa al paper dels alemanys davant de la crisi de l’euro. En aquest sentit fa un paral·lelisme amb l’espoli fiscal que els catalans estem sotmesos a Espanya que no ha significat cap benefici, ans el contrari, ens ha perjudicat molt. Diu Xavier Roig, que per aquest motiu,  els catalans hauríem d’entendre la postura dels alemanys de ser reticents de continuar donant subvencions sense control als països meridionals europeus que tenen deutes, malgrat tot els diners rebuts dels fons europeus en els darrers 10 anys, principalment alemanys.

De tot el que diu, que hi estic d’acord en el fons, voldria matisar que pels alemanys la creació de la zona euro els va anar molt bé. No va ser un acte altruista. Els alemanys sabien molt bé el que feien. Gràcies a la creació del lliure mercat i la zona euro a Europa van poder exportar sense cap impediment els seus productes. Uns productes que cal deixar clar, eren excel·lent i d’alta qualitat degut a la seva capacitat industrial i d’organització empresarial.

Amb la Unió Europea consolidada, els alemanys han aconseguit ser els darrers 5 anys el principal exportador del món. Només amb 80 milions d’habitants han guanyat més diners exportant que països més poblats com la Xina amb 1.200 milions o més rics i també poblats com els Estats Units amb 310 milions i Japó amb 126 milions d’habitants.

Jo era dels que creia que per exportar cal tenir despeses baixes tant en la mà d’obra com amb les matèries primeres. Però els alemanys han demostrat que amb uns salaris de mitjana entre 30% i 40% superiors als catalans  i molt més superiors a la Xina, poden ser els més competitius exportant. Com ho han aconseguit?

(més…)

CiU: No potser tanta falsedat i idiotesa

dilluns, 12/09/2011

Fa temps que tinc un dubte respecte a la política catalana. Aquest dubte és si realment els catalans som idiotes per no saber traduir en una força política el suport majoritari dels catalans a favor de la creació d’un Estat català.

Encara no fa 4 anys, un dirigent d’Esquerra justificava en uns articles al diari, l’aposta per estar al govern de la Generalitat pactant amb el PSC-PSOE mentre s’aparcava l’aposta per la independència que reclamava d’ERC el Dr Carretero en el seu article famós que portava el títol de Patriotisme i Dignitat, perquè segons aquest dirigent, a Catalunya el suport a favor de la independència no arrivava a la meitat del necessari per guanyar un referèndum. Fins i tot, el juny del 2010, en una entrevista al diari Avui, aquest dirigent polític d’ERC fent gala de la seva incompetència per captar el canvi que s’estava produint a la societat catalana, encara assegurava que no hi havia majoria suficient per guanyar un referèndum com argument per justificar el tripartit.

Fa un any i mig, Artur Mas justificava, davant del gran èxit del referèndum d’Arenys de Munt, la seva poca predisposició del seu partit a favor d’aquestes votacions ja que el seu partit tenia enquestes que asseguraven que si és fes un referèndum per a tota Catalunya, sortiria sense dubtes que Catalunya “vol ser espanyola”. Un any i mig més tard, al referèndum que es va fer a Barcelona, el mateix Artur Mas, sense periodistes i d’amagat, va anar a votar i ho va fer afirmativament malgrat havia assegurat mesos abans que Catalunya seria “derrotada” si és fes el referèndum per la independència

Fa sis mesos, després de la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava de mort la poca autonomia catalana, l’enquesta del CEO deia que el suport a favor de la creació d’un Estat català era més del 42% mentre que els que hi estaven en contra eren un 29%. Aquestes xifres en un referèndum signifiquen un 60% de vots afirmatius amb una abstenció similar a la dels referèndums que es va fer al principi de la transició democràtica espanyola i superior si es considera una abstenció similar a la que es va produir per l’Estatut. Però estic segur que ara, després que es produís el canvi exprés de la constitució espanyola deixant amb el cul enlaire l’aposta del Duran i Lleida per continuar amb el peix al cove i l’atac directe a la immersió lingüística per les interlocutòries del TSJC, el suport per la independència haurà augmentat fins arribar a prop del 50% del total dels ciutadans. Això significa en el cas que és fes un referèndum, un suport majoritari al SI d’entre el 70% i 80%, segons com sigui l’abstenció.

Davant aquest suport majoritari que reflecteixen les enquestes i que es palpa si s’està al dia del que succeeix a la societat civil catalana, la qüestió que un es planteja és: com potser que no és tradueix políticament? Els partits catalans majoritaris que teòricament miren sempre de donar resposta a les demandes de la majoria, com és que no hi estan treballant per aconseguir la independència?

Esquerra Republicana de Catalunya va errar doblement amb la seva estratègia d’apostar per un govern d’esquerres obviant que ho feia amb un partit que està a favor de la unitat d’Espanya i en contra el dret d’autodeterminació dels catalans. El primer gran error fou durant el primer tripartit, quan va decidir aparcar la reivindicacions independentistes per no enutjar al PSC-PSOE i el segon greu error, fou no saber anar a l’oposició el 2006 després que fos expulsat del govern de la Generalitat per votar NO a l’Estatut retallat pel pacte entre Mas-ZP i Montilla. Amb la reedició del segon tripartit, ERC va fer oblidar aquest vergonyós pacte de CiU i va perdre la credibilitat com a partit independentista. Això va provocar que sortissin noves opcions independentistes, fragmentant l’espai sobiranista, provocant més divergències, desunió i discrepàncies entre els partidaris d’un Estat propi. Davant aquest panorama molt catalans sobiranistes, van apostar per votar CiU com la millor alternativa per fer fora al tripartit i així, obtenir almenys un govern catalanista a la Generalitat.

En aquests moments, CiU té el suport majoritari dels catalans. Si considerem que la majoria dels catalans estan a favor de la independència tal com senyalen les enquestes, i que els partits que aspiren ser majoritaris,  miren per donar resposta a la majoria que els voten, semblaria lògic pensar que els seus dirigents estan treballant per aconseguir la independència de Catalunya. És així realment?

Segons el Dr. Carretero, president de Reagrupament Independentista, la majoria dels votants de CiU, que segons les enquestes són independentistes, es podrien considerar després del que ha succeït darrerament, que són uns idiotes ja que van votar una opció política que va deixar clar durant la campanya electoral que durant aquesta legislatura (és a dir fins el 2014) no faria cap acció per aconseguir la independència i dedicaria tots els seus esforços a continuar amb la política autonomista a Catalunya i a Madrid, segons paraules textuals de Duran i Lleida, a fer la mateixa política del peix al cove com s’ha fet fins ara.

Però sembla que els esdeveniments  estan forçant un canvi dins de CiU. Segons es desprenen de les declaracions institucionals o no, que fa el President Mas, sembla que  CiU estigui plantejant-se un full de ruta per arribar a aconseguir la independència. El mateix Artur Mas, l’endemà d’haver guanyat les eleccions del 28N del 2010, va remarcar en l’entrevista a TV3 que els catalans teníem el Dret d’exercir del Dret a Decidir sense límits i a més, que havia començat una transició nacional. Més tard ho ha repetit en altres entrevistes i ahir al discurs de l’onze de setembre va tornar a dir que la transició nacional estava en marxa. Una transició nacional, per mi, significa anar d’un model polític cap un altre de diferent. Després del a sentència del TC, el model autonòmic està acabat i si ens movem cap un altre model, entènc aquest només pot ser el de crear un Estat propi tal com vaig exposar en un altre article al meu bloc. Per l’altre costat, el expresident Jordi Pujol, que sempre havia estat molt prudent i fins i tot, contrari a la independència, mostra en els seus darrers discursos i escrits, una clara disposició, encara que sigui forçat per l’atac dels espanyols, a favor d’un estat propi abans de deixar que Catalunya esdevingui residual.

Després d’estar dues setmanes a Catalunya, escoltant les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 i d’haver parlat amb parents i amics, estic agradablement sorprès de com un dels debats majoritaris recorrent és la independència. Això no era pas així fa dos o tres anys. Fa 10 anys hauria estat motiu de mofa.

Davant tot el que he exposat, jo no puc concebre que els dirigents de CiU no estiguin fent cas a l’anhel majoritari dels catalans per la llibertat. No puc imaginar que els discursos del President Mas sobre al dret a decidir sense límits i la transició nacional, siguin només paraules boniques per mantenir entretinguts als catalans sobiranistes mentre aposten per continuar tot igual com si res hagués passat. No em puc imaginar que Jordi Pujol es compliqui la seva plàcida vida d’expresident retirat, enemistant-se amb els seus amics polítics espanyols, per escriure discursos cada dia més independentistes. No em puc imaginar que tots els dirigents de CiU que s’anomenen independentistes, siguin idiotes tal com diu irònicament el Dr. Carretero. No. No potser tanta falsedat i hipocresia. No pot ser tanta idiotesa.

No sé si és pel meu caràcter, jo no puc concebre que es pugi mentir tant descaradament i encara menys en un assumpte tant important com és la supervivència de la nació catalana. Penso sincerament que el President Artur Mas i almenys una part important dels dirigents de CDC, tenen un pla per acabar d’aconseguir que finalment Catalunya esdevingui un Estat reconegut dins de la Unió Europea. No sé quin és aquest pla i tampoc, sembla que ho vulguin dir. No entraré a discutir si aquesta estratègia és millor que la d’anar amb la veritat per endavant tal com fan el Partit Nacional Escocès. Però la meva intuïció em diu que realment ara hi ha un pla per part de CDC, encara que potser no n’estan segurs si serà en aquesta legislatura o en la propera. Les darreres declaracions del President Mas de prudència davant de l’atac a la immersió lingüística i no aprofitar-ho com una metxa per accelerar la transició nacional, em fa pensar que no vol sortir-se del seu pla i aquest passa primer per demanar un pacte fiscal impossible. Penso que no cal discutir si el pacte fiscal amb els termes que es demana i necessita  Catalunya és imposible. Per això no puc concebre que el President Mas faci el mateix paper galdós del Puigcercós, dient d’aquí un any que ha aconseguit el millor finançament de la història per després continuar fent retallades per poder  quadrar el pressupost. Ja el van engalipar un cop el ZP a la Moncloa i a més, el considero molt més llest que l’altre. Estic segur que si s’aposta per intentar negociar un pacte fiscal d’estil concert basc, l’únic veritablement beneficiós per Catalunya, això significarà una perduda molt gran de recursos a Madrid i la resta d’Espanya. No crec que ho acceptin mai els espanyols. Aquesta negociació només pot generar confrontació entre els catalans i espanyols. Per això crec que el President Mas, vol fer-ho per així carregar-se de raons per poder demanar posteriorment el referèndum vinculant o la declaració unilateral d’independència sinò es permet fer-ho, després de convocar unes eleccions al Parlament de Catalunya a on es formalitzaria una coalició de tots els partits catalanistes (CiU, ERC, SI, part d’iniciativa i alguns socialistes catalans). No sé si tot plegat és més un desig d’un independentista confós i frustrat per la decepció produïda per la manca de concreció política del suport majoritari independentista que hi ha a la societat catalana en les darreres eleccions (i que tot apunta que hi haurà també a les eleccions properes espanyoles). Però és el que ara penso.

Dit això, també estic convençut que aquests mateixos dirigents, fins fa poc, no tenien cap pla ni cap intenció de treballar per la independència, perquè no es creien que fos possible. Si això ara és diferent, és gràcies a la mobilització dels catalans que s’ha produït darrerament, dels atacs dels espanyols cada dia més descarats, de la crisi i les seves conseqüències econòmiques derivades de la injustícia que representa ser una colònia d’Espanya. Per això, cal que els catalans del carrer continuem mobilitzats per tal que els dirigents dels partits catalans tinguin clar quina és realment la seva prioritat: Aconseguir un Estat Català.

Endavant les Atxes!!

Pareu de fer política electoralista, si us plau!

dijous, 8/09/2011

La política catalana viu immersa sempre dins d’un context electoral. Fins l’extrem que quan hi ha un període que no hi ha eleccions properes, els partits catalans per inèrcia continuen amb els mateixos discursos com s’hi estiguessin enfrontant-se per guanyar o perdre el menys de vots possibles.

Aquest estrès que hi ha, genera dinàmiques de confrontació que acaben corroint les relacions entre els dirigents dels partits polítics catalans i de retruc tot els seus militants i simpatitzants.

Aquesta setmana, la darrera que tinc abans de tornar a Alemanya, he viscut astorat l’esperpèntic espectacle que s’ha produït davant de l’atac contra la immersió lingüística. Aquest atac és per mi, un assumpte d’Estat. Per això, voldria per part dels partits polítics catalans que mostrin una actitud coherent i a l’alçada que és mereix quan la nació catalana està sent atacada pel més preuat que tenim: La llengua catalana.

Però no ha estat així. Malgrat tots els partits catalans (el PP i Ciutadanos no els considero catalans) s’ha posicionat en contra la sentència del TSJC, no han desaprofitat per fer electoralisme criticant CiU perquè va pactar els pressuposts amb el PP.

Quina visió més pobre aquesta d’aprofitar tot el que sigui, sobretot un afer d’estat, per criticar al govern de Catalunya. Que no veuen els partits catalans que la millor manera de defensar el català és aparcar les disputes electorals i mostrar davant els agressors una ferma unitat sense fisures. Molt d’aquests partits critiquen al PP per utilitzar la llengua catalana com una eina política per aconseguir rèdits electorals (sobretot fora de Catalunya) però no s’adonen que ells estan fent el mateix quan utilitzen l’atac a la immersió lingüística per criticar a CiU per haver-los donat carbasses alhora de pactar els pressuposts de la Generalitat.

Si CiU ha de fer front a aquest atac (i els que vindran) sense que hi hagi una ferma unitat de la resta de partits catalans (o al menys la majoria) per fer-hi front, ens estem jugant perdre la batalla i després serien tot de plors i retrets per no haver-ho fet. En canvi si hi ha una unitat sense fissures, la possibilitat de guanyar creix però alhora CiU si no ho fa bé, queda ben clar que ha estat només per incompetència d’ella i no pas pels altres. Que no entenen la resta dels partits catalans, sobretot Esquerra Republicana de Catalunya que si un dia vol aspirar a tornar a ser el partit majoritari de Catalunya tal com va ser fa 80 anys, no ho aconseguirà mai sense mostrar sentit d’estat. Que no entenen que el ciutadà català, que no sap dels greujes i desgreuges que hi ha entre els dirigents polítics, el que vol dels seus polítics és que davant d’aquests atacs, és deixi de criticar-se per anar junts per fer front a l’enemic.

Vet a aquí el drama que tenim els catalans que no ens deixen avançar cap a la nostra llibertat. Cal que els partits catalans deixin de pensar en clau electoralista davant d’aquests atacs contra el cor de la nostra nació. Només així tenim possibilitats de reeixir en la nostra supervivència, que només passa si aconseguir el més aviat possible el nostre propi Estat.

TRANSGREDIR O NO TRANSGREDIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ!

divendres, 2/09/2011

Fa uns dies el President Pujol a la Universitat Catalana d’Estiu va pronosticar que la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol farà un gir els pròxims dos, tres màxims quatre anys per no caure en una situació d’involució molt greu. El President va deixar clar que era necessari que passés alguna cosa, encara que sigui en forma de xoc de trens, tant a nivell d’economia, com de cultura, política i cohesió social, però ha censurat que s’intenti provocar.

L’analogia del xoc de trens em sembla una mica optimista, per no dir superba, de quin paper juga Catalunya dins d’Espanya per part del President. Per mi Catalunya mai ha estat un tren. També fa una desena d’anys és deia que Catalunya era la locomotora d’Espanya, però això també era una altra visió superba de quin paper jugàvem a  la modernització de l’Estat espanyol. Per mi, més aviat Catalunya era només el vagó de darrera de la locomotora que va ple de carbó i que servia per alimentar la caldera de la locomotora espanyola. Catalunya només podrà ser un tren, si anem amb la nostra locomotora.

Però bé, acceptem l’analogia del “xoc de trens” del President Pujol en el sentit que Catalunya si s’enfronta a les accions dels espanyols per aniquilar-nos definitivament (de fet mai han deixat d’intentar d’aniquilar-nos), podria semblar-lo. Però perquè això succeeixi cal que els catalans actuem tots units per escenificar que tenim la voluntat de ser un tren. En aquest sentit suposo que el President Pujol demana que la provocació no vingui per part nostra, ja que així serà més fàcil aconseguir que l’efecte de sentir-se agredit provoqui entre tots els catalans un sentiment que ens uneixi per així poder semblar que realment som un tren a punt de xocar contra el tren espanyol.

Bé, no ha calgut que els catalans ho provoquéssim, els mateixos espanyols que viuen a Catalunya, amb la inestimable ajuda de la Presidenta del Partit Popular de Catalunya, han aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya doni dos mesos a la Generalitat que imposi l’espanyol com a llengua vehicular a l’ensenyament. El xoc de trens sembla que serà més aviat del que el President Pujol suposava. Malgrat la Generalitat acaba de dir que presentarà un recurs, però cal tenir ben clar que aquest no eximeix que s’apliqui la sentència del Tribunal almenys que el jutge ho estimi, segons la informació que la conselleria d’ensenyament li faci arribar.  És a dir, que hi ha moltes possibilitats que l’endemà de l’onze de setembre les escoles catalanes hauran de començar d’enterrar el sistema d’immersió lingüística que ha demostrat ser vital per encara mantenir viu (malferit, però viu) el català. Si això és confirma, amb la gran quantitat d’immigració arribada darrerament que a més són els que tenen més fills, algú encara té dubtes que això significarà la sentència final de la mort de la llengua i cultura catalana?

Arriba un moment que els catalans hem d’afrontar la crua realitat. Ningú podrà dir que no ho sabíem. La situació és ben clara, o actuem davant aquesta agressió o com diu el President Pujol, serem residuals fins un punt que en dos o tres generacions el Principat de Catalunya serà tant catalana com és ara la Catalunya Nord.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió!, deia  William Shakespeare a Hamlet. Els catalans hauríem de fer nostra aquesta frase, però atès la claredat del dictamen de la sentència del TC pel que fa el paper del castellà a Catalunya , els catalans haurem de contravenir les lleis que l’Estat espanyol ens imposa a partir de la seva lectura de la Constitució sinó volem perdre el poc que hem aconseguit per la normalització del català d’ençà la dictadura.  Per això s’hauria de canviar la frase per: transgredir o no transgredir, aquesta és la qüestió! .

Transgredir, segons el diccionari de la llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans significa: Violar  (una llei, un precepte, una ordre). No és una qüestió trivial. Perquè violar una llei, per molt injusta que sigui, pot significar la presó per qui ho fa.

Espero i desitjo que davant la magnitud de la tragèdia que pot significar el fi de la immersió lingüística per la supervivència de la nació catalana, per mi, fins i tot, molt més greu que l’espoli fiscal, que els polítics catalans tinguin clar que ha arribat el moment d’actuar. El President Mas i el seu govern de millors, han de ser conscients que significarà transgredir o no transgredir aquesta sentència. Per dignitat i patriotisme, espero que tinguin clar que és el millor per Catalunya.

Per mi, està clar que sinó transgredeixen, Catalunya deixarà de ser.

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

La penitència que ens fa passar TV3 als culers emigrats

dimarts , 9/08/2011

Ser immigrat ja és per si una penitència. En el meu cas, a Alemanya quan hi vaig emigrar, malgrat hi havia anat per negocis una desena de vegades, la realitat era que no coneixia el país. Encara que tot és Europa, hi ha força diferència entre el centre i nord respecte al sud. I no parlo només pel clima. La manera d’entendre la vida i les relacions amb els teus veïns o companys de feina, és també força diferent a la que hi ha a Catalunya. Però avui no parlaré  d’aquests aspectes tant espirituals, avui parlaré d’un de més terrenal.

Per mantenir la flama catalana a casa vaig comprar fa un parell d’anys,  un receptor de satèl·lit i gràcies això puc veure TV3Cat o la TV3 Internacional que es veu per satèl·lit. A part de poder veure per la canalla dibuixos animats en català (els meus fills petits són del club Super tres) amb tota l’il·lusió del món, com a culer i soci vaig pensar que podria veure els partits del FC Barcelona. Doncs no!!.  Sempre quan fan un partit del Barça, tallen la connexió i em posen una repetició d’una sèrie d’aquelles que t’importa un rava o un documental sense cap mena d’interés. Quina ràbia!!. Recordo que els primers cops, si en aquells moments hagués tingut la Terribes al meu costat, li hauria dit de tot!. 

Puc arribar a entendre que per qüestions de drets de retransmissió d’imatge els partits europeus no es pugin retransmetre per satèl·lit, encara que no hi estic d’acord. La televisió Suïssa SF1 si que retransmeten en alemany per satèl·lit encara que a Alemanya  ho facin per un canal de cable de pagament. Per què els catalans que vivim a fora del Principat de Catalunya no ho podem veure en català? 

Tampoc puc veure els partits de la lliga espanyola per TV3Cat. Per què? . Quina raó hi ha que els catalans de l’exterior no ho podem fer? Sort que he trobat per Internet un web austríac que té els drets comprats per retransmetre-ho per Internet. www.laola1.tv  i gràcies a ella, puc veuré tots els partits de la lliga del Barcelona però això si, amb comentaris amb alemany.  La coordinació amb la retransmissió de ràdio en català per Internet és impossible. RAC1 que és de llarg la que millor retransmet per internet sense cap problema, va entre un i dos minuts retardada respecte a el web austríac i entre 2 i 3 minuts respecte a la del satèl·lit per SF1. Per desgràcia Catalunya Radio amb el Puyal, malgrat faig servir Wifi, es talla al cap d’una estona (entre 20 i 30 minuts), però en aquest cas, va avançada respecte a el web i retardada uns 30 segons respecta SF1. Al final m’he acostumat a la penitència d’escoltar-ho en alemany.

Però el que ja és la màxima penitència és el que va succeir ahir. La TV3Cat no va retransmetre el partit del Barcelona contra el Girona de la Copa Catalana, mentre si que ho feia al Principat de Catalunya!!!. Per què? Quins drets de retransmissió d’imatge ha de respectar? No ho entenc!!. Ni tants sols un partit de copa catalana. 

Això ja és massa. Em sento totalment menystingut per la “nostra” televisió. Que no sóc català jo?

 

Nota: Tampoc es pot per internet al web de www.tv3.cat. Per cert, a veure si els de Barça TV es foten les piles i d’alguna manera, sigui per satèl·lit o per Internet ens deixen veure el Canal Barça almenys als socis com jo que paguem religiosament cada anys.

Sr. President, quin és el preu per deixar de ser catalans?

dilluns, 1/08/2011

Recordo al President Pujol, per la dècada dels 90 a un cèntric Hotel de Barcelona, presentant com si fos ahir, un nou pacte fiscal que permetria que la Generalitat tingués un millor finançament com a exemple que l’encaix amb Espanya era possible, mentre menystenia els independentistes. Ara, cal cap de 20 anys reconeix que el van enganyar.

Sempre recordaré com el President Maragall va dir eufòric que les reivindicacions independentistes quedaven sense sentint quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 89% dels diputats el nou estatut, a on hi havia un sistema de finançament que malgrat no era un concert econòmic, era pràcticament semblant a ell. El President Maragall no ha pogut reconèixer que també l’havien enganyat per culpa de la seva malaltia, però estic segur que atès el seu caràcter, ara, fins i tot, estaria amb el President Pujol fent conferències a favor de la independència.

Els dos presidents, igual que la majoria dels catalans, havien caigut amb la trampa de creure que Espanya és un projecte a on els catalans hi tenim cabuda.  Creien en l’engalipada que pot existir una Espanya amb una Catalunya que pogués ser més o menys sobirana amb els propis recursos, malgrat hagués que pagar un peatge més o menys assumible. Però tot això és i era una fal·làcia.

(més…)

Urlaub. Geschlossen im August? typisch spanisch!!

dimarts , 26/07/2011

A Catalunya, igual que la resta d’Espanya, per l’agost tanquen la majoria  dels negocis, a excepció dels que viuen del turisme. És molt freqüent  trobar el típic cartell: “Tancat per vacances per l’Agost“.

Durant 30 dies la majoria dels negocis baixen la persiana i tanquen del tot. Fins i tot, algunes empreses que voldrien treballar es veuen també obligades a tancar, perquè els seus proveïdors, distribuïdors i clients estan de vacances.

Això provoca que l’activitat econòmica del país disminueixi considerablement. No sé si s’ha fet algun càlcul dels diners que es deixen de guanyar per aquesta parada de l’activitat i com també, el cost de començar de nou, però estic segur que no és eficient ni pel negoci ni tampoc pel conjunt del país.

A part de la disminució de l’activat econòmica, el tancament per vacances a l’agost de la majoria d’empreses provoca la sortida massiva de cotxes de les grans ciutats cap els llocs d’estiueig. Els col·lapses generats a les autopistes i carreteres augmenta el consum de benzina amb la conseqüent contaminació i obliga a comprar més petroli. Però també, altre problema és que aquesta massificació d’estiuejants als pobles de la costa concentrats durant el mes d’agost, provoca un munt de problemes logístics a resoldre, sobretot pel que fa a l’alimentació, electricitat i aigua potable. Aquesta sobredemanda de consum obliga a crear unes infraestructures sobredimensionades per poder fer front a la demanda. Una demanda que es concentra durant un sol mes. Si la massificació es repartís durant tot a l’estiu, possiblement no caldria tanta sobredimensió d’infraestructures. Ens estalviaríem potser la MAT, algunes cares dessalinitzadores d’aigua del mar, grans depuradores d’aigües residuals i autopistes o autovies de tres carrils per accedir-hi. L’impacte  ambiental d’aquestes infraestructures s’hi ha d’ajuntar la que provoca que milions  de persones es concentrin en un espai reduït i tots en el mateix temps.

Tancar per vacances a l’agost, és per mi, un mal negoci per Catalunya.

A Alemanya, això no succeeix, almenys d’aquesta manera. Com a mínim a Baden-Würtemberg a on visc les empreses no tanquen totes per l’agost. Però tampoc tanquen per 30 dies seguits i al mateix temps. Les vacances estan més distribuïdes al llarg de tot l’any i per les famílies amb fills, estan condicionades a les vacances escolars. Malgrat això, no he vist que molts comerços o empreses tanquin durant aquestes vacances escolars a l’estiu, que en el meu Estat o Land, enguany són del 29 de juliol fins el 12 de setembre.

Ja vaig parlar en un article en aquest bloc de les diferències d’horaris laborals i socials que existia entre Catalunya i Alemanya (i la resta d’Europa del nord i centre). Aquesta diferència d’horaris, junt amb el tancament massiu per vacances per l’agost, segons el meu parer, perjudiquen el progrés de Catalunya i ara segur que no faciliten la sortida de la crisi. Aquesta manera de treballar ens allunya d’Europa. El dia que siguem sobirans de veritat, caldrà renovar aquests hàbits laborals i de fer vacances tots a l’agost, heretats d’Espanya, per uns que se semblin als que regnen al centre i nord d’Europa. Això si, sempre i quan volem ser tant rics o pròspers com ells

 

La Transició Nacional cap a la Independència?

divendres, 22/07/2011

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. Avui mateix a TV3 ho ha fet, igual que ahir en l’acte d’entrega del 15è Premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític.

El diari Ara resumeix les paraules del President a TV3 d’aquesta manera:

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat, en una entrevista a TV3, que “Espanya vol Catalunya dòcil i pagana”. “Si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres”, ha explicat Mas. Per superar aquest obstacle, la recepta de Mas passa per la “transició nacional”, tal com ell l’anomena, un camí que arrenca amb “la decepció per la sentència sobre l’Estatut”. Segons ha explicat Mas, “el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir”. El president ha insistit que “no sabem quin serà el port d’arribada però sabem que hem d’agafar un rumb diferent”. Això sí, ha identificat el “primer port” de la ruta, que ha de ser, segons ell, “el pacte fiscal”. I a l’hora d’establir terminis per fer les demandes a Madrid, Mas ha estat clar: “L’any que ve, just després de les eleccions espanyoles”. Aquesta serà la condició que CiU posarà tant a PP com a PSOE per assolir un acord estable de govern.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornarva a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir els mínimes retallades pactant-les previament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció,  provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

Nova estratègia per la independència

divendres, 1/07/2011

Nota: Aquest article és la tercera part o la part complementària dels articles què vaig escriure amb el títol: Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part) i Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l’adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l’objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l’estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L’estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio…etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l’opinió política favorable a la independència. Una vegada s’hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d’estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d’esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d’entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d’escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d’Europa que d’un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d’aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d’iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d’independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s’ha aconseguit sense l’ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l’estratègia que fins ara s’ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per començar el més aviat possible el procés d’independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats “indignats”. Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l’oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d’un sistema polític més just i lliure de les perversions de l’actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d’assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer “política”.

Ha de ser la societat civil qui ha d’agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d’independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s’ha tornat independentista i el President Mas, no s’amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l’atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestació del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l’esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l’ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s’hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d’Europa.

Endavant les atxes!!