Arxiu de la categoria ‘Diari abans de la llibertat’

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Retirar-me en la República Catalana

diumenge, 14/10/2012

Avui som diumenge 14 d’Octubre del 2012, 1 mes i 3 dies després del #11s2012. Avui fa fred i plovisqueja. He estat to el matí ajudant als meus fills a fer deures. El Jan ha estat malalt tota la setmana i ha de recuperar matèria perduda. Està fent quart de primària i en aquesta escola no tenen llibres. Només fotocòpies amb exercicis. Si falla a l’escola ho té cru per seguir, però per sort per mitjà de la germana li han fet arribar els deures. El dilluns tornarà a l’escola.

Jo també tornaré a treballar per fi el dilluns. L’ull no té encara la visió correcta perquè està mig ple d’humor vitri i de gas. Veig com tot borrós i les imatges es mouen com si estiguessin flotant en l’aigua. Pot arribar fins i tot a marejar si he de llegir. Però em poso una cinta de pirata que em tapa l’ull i així puc treballar a l’ordinador una estona. L’altre dia vaig agafar la bicicleta per anar al centre de la ciutat a visitar a l’oftalmòleg i uns infants de parvulari que em vaig trobar, tots em van mirar i una va dir “Ein Pirat!”.

A la visita de l’oftalmòleg vaig demanar-li que volia treballar, malgrat em donava una altra setmana de baixa. L’oftalmòleg m’ha indicat que no estigui més de dues hores amb l’ull tapat, que faci descans. Així ho faré. Però quedar-me a casa més setmanes no ho suporto.

Des del 25 d’agost que vaig marxar per 2 setmanes de vacances, fins avui he estat sense treballar. Recordo que em queixava en començar les vacances que mai havia pogut fer més de tres setmanes seguides des de què vaig començar a treballar i voldria sentir el que és estar prou temps fins que no te’n recordes que treballes. Però coi, al final entre vacances i la baixa per malaltia hauré estat 7 setmanes!. Quasi dos mesos sense treballar! No recordo quan va ser la darrera vegada, potser al acabar el COU?. A la Universitat no, perquè a l’estiu treballava per guanyar-me uns diners per aixì ser menys dependent dels pares

A part dels 8 dies ingressats a l’hospital, la convalescència m’ha obligat a portar una vida sense poder conduir el cotxe ni tampoc fer esport. Només a les darreres setmanes he sortit a fer una caminada de 7 quilometres. Però no he pogut agafar el cotxe per desplaçar-me al bosc a buscar bolets ni fer el meu esport favorit que és anar en bicicleta. L’altra cosa que m’ha limitat aquest despreniment de retina, ha estat la lectura i l’escriptura. Reconec que no he fet molta bondat amb aquest aspecte. Teòricament només podria mirar sense límits la TV o escoltar la ràdio, però una o dues hores a l’ordinador no he pogut evitar de fer-ho. A veure qui era l’eixerit que s’estava de llegir la premsa o les xarxes socials davant tot el que està passant? Estem vivim uns moments històrics que porto esperant des de fa més de 20 anys i que ja pensava que no els viuria mai!

Ahir fent l’article sobre les pensions, vaig pensar quina podria ser la meva vida de jubilat si quan hi arribi tinc algun problema de salut, cosa força comú a certa edat, que m’impedeixi fer les coses que a mi m’agraden, com l’esport de la bicicleta o anar al bosc a cercar bolets. Ja no parlo de no poder llegir o escriure, això seria realment un drama.

Quan comences a apropar-te als 50 anys, et ve al cap pensar quan de temps et queda per poder-te jubilar. A la feina fa 3 anys, un company al 58 anys ja el van prejubilar i penses, mira tu!, en 10 anys jo també. Ara la cosa s’ha complicat. Però hi penses no perquè vulguis deixar de treballar sinó per poder tornar a casa. La vida d’un “exiliat” econòmic, és a dir, d’un que ha immigrat per qüestions de treball, sobretot tot si ho has fet de gran, l’enyorança de casa i les ganes de poder tornar-hi és recurrent durant tot els dies. Sobretot quan és un diumenge a la tarda, plou i es fa fosc.

Des de fora, es veu més que Catalunya té molt de potencial per ser un país pròsper. Tenim un entorn natural que és l’enveja d’Europa. Una cultura que malgrat les vicissituds que ha viscut, no desmereix poder estar a la primera divisió europea. Unes ciutats amb uns cascs antics i museus com també bulevards que enlluernen a mig món. Tenim un teixit industrial que malgrat haver de lluitar amb un Estat en contra, és tant potent que encara és un dels motors d’Europa. Tenim bones universitats, bons centres de recerca i científics reconeguts per mig món. Tenim un dels clubs de futbol millors del món i l’enveja de tots. Potser no tenim recursos naturals però si que en tenim d’humans: els catalans som persones emprenedores, molt treballadores, amb enginy i esperit de superació. Quan vius a l’estranger t’adones més del que tenim que quan vius a Catalunya. Per això, la majoria dels que ens hem “exiliat” ens tornem més independentistes que mai.

Tal com està la crisi, la meva especialització professional i sobretot la meva edat, ja m’he fet a la idea que no podré tornar a casa fins que em jubili. Però m’agradaria tornar-hi per viure en una República Catalana, si pot ser la dels Països Catalans. M’agradaria tenir prou salut per apuntar-me com a voluntari. Voluntari per ajudar al meu govern i les nostres institucions, aportant el meu coneixement que he après voltant pel món, com també el meu poc temps que em quedi de bona salut, per fer que la meva pàtria esdevingui la més rica, prospera i plena d’Europa.

Ho podem fer, només cal una cosa: Que en els propers dos o tres anys aconseguir ser independents.

Endavant les atxes!!

Diumenge 14 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’amenaça de les pensions

dissabte, 13/10/2012

Avui som dissabte 13 d’Octubre del 2012,  1 mes i 2 dies després del #11s2012. Avui m’he llevat a les vuit, el dia sembla fred però tot apunta que farà Sol. Les emissores de ràdio fan programació de festa, però cap a mig matí he vist que al Suplement de CatRadio hi havia un debat sobre les pensions en una Catalunya independent.

He aprofitat la caminada que faig cada dia per escoltar-ho, encara que he connectat quan estaven per la meitat. Hi ha forces treballs que diuen que les pensions en una Catalunya independent no perillen, ans el contrari, podrien fins i tot millorar. Al debat ho han explicat molt bé que les pensions que es cobra cada any no es paguen a partir dels diners cotitzats durant la teva vida laboral, sinó de les cotitzacions a la Seguretat Social que fan els treballadors cada any. Els anys cotitzats com també el que has pagat de cotització serveix per calcular la pensió que cobraràs. És a dir, si quan em jubili, he treballat i cotitzat al màxim prou anys per cobrar la pensió màxima però hi ha una crisi encara més gran que ara, a on les cotitzacions dels treballadors no pugin arribar a pagar les pensions de tothom llavors la meva pensió podrà ser menor que l’esperada.

L’exemple del meu cas com a treballador que ha cotitzat 20 anys a (S)pain pot ser il·lustratiu. Ara porto 6 anys cotitzant a Alemanya i si em jubilo en aquest país, portaré 17 anys en total (per arribar al 35 que demanen puc sumar els 20 anys cotitzats a (S)pain) . La pensió que cobraré serà bona pensió malgrat hauré realment només cotitzat 15 anys. En canvi a (S)pain cobraré molt poca, perquè per calcular la pensió es mirar  els darrers 25 anys de la meva vida laboral a (S)pain i jo només hauré cotitzat els 7 anys primers.

Altre punt que va sortir al debat era que passaria en el meu cas, si Catalunya esdevé independent. Podré seguir cobrar la pensió de (S)pain? La resposta és fàcil, es clar que si. Quan Catalunya es constitueixi en un Estat independent, agafarà les obligacions de donar almenys les mateixes prestacions que ara té (S)pain amb els pensionistes catalans. Quan m’arribi l’edat de jubilació, cobraré de Catalunya el mateix que ho faria amb (S)pain si Catalunya no ha canviat els requeriments per poder cobrar una pensió de jubilació que actualment ha aprovat (S)pain i que entrarà en vigor el 2013. De fet jo crec que segur que cobraré encara més, pel que explicaré a continuació.

Aquesta setmana la Generalitat ha presentat un treball que indica que entre el 1995 i 2010 si Catalunya tingués una caixa única de Seguretat Social, hauria tingut un superàvit de més de 24.700 milions d’euros. Però els unionistes diuen que si mirem només els darrers dos anys hi ha un saldo negatiu, és a dir les cotitzacions dels treballadors dels catalans no foren suficients per pagar les prestacions d’atur i pensions que s’han de donar.

Però el que obvien de dir, és quin és el saldo a la resta de (S)pain. Si mirem el mateix període des del 1995 i 2010, el saldo és negatiu en més de 83.300 milions d’euros. Si descomptem Catalunya, a (S)pain des del 1995 fins 2002 i del 2008 fins el 2010, les cotitzacions dels treballadors no van poder pagar les prestacions d’atur i ni les pensions.

Això significa que (S)pain no pot continuar pagant les pensions dels espanyols. Fins ara, la diferencia entre els 24.700 milions de més que han aportat els treballadors catalans a la Seguretat Social espanyola menys els 83.300 milions que ha gastat més la resta de (S)pain, uns 67.500 milions d’euros, ha esdevingut deute sobirà espanyol que s’ha anat tornant o encara està per tornar. Però ara, com que és molt difícil aconseguir que els “mercats” prestin més diners, tot apunta que tard o aviat, el govern de (S)pain haurà de retallar les pensions.

El President espanyol Rajoy no ho vol fer sota cap concepte, fins i tot, vol augmentar-les, segons l’IPC. Va defensar molt fortament que no ho faria mai. Però no cal ser cap premi Nobel per veure que això és insostenible i que haurà de rebaixar-les. Hi ha qui diu que Rajoy no vol demanar el rescat perquè inevitablement els homes de negre del FMI i de la UE demanaran rebaixar les pensions fins que siguin sostenibles amb les cotitzacions.

Tot plegat ens diu que les pensions realment amenaçades són les de (S)pain amb o sense Catalunya. Sense Catalunya potser més, però amb Catalunya també. L’única manera d’aconseguir que les pensions no estiguin amenaçades és generar més empreses privades i que aquestes generin més llocs de treball. Dic més lloc de treball privat, perquè el treball públic per si, no aporta més diners a les pensions ja que surten del mateix pot. Catalunya té el menor ràtio d’empleat públic respecte el privat a (S)Pain i diria que de tota Europa desenvolupada. També té milers d’empreses privades molt dinàmiques i que exporten el 30% de tot el que exporta (S)pain. En canvi (S)pain té una estructura econòmica basada a on la majoria del treball ben remunerat és públic o semi-public amb una agricultura i turisme amb treballadors que cotitzen poc. Això fa que fins i tot en períodes de bonança amb un atur baix, el superàvit de la resta de (S)pain és molt menor que a Catalunya. Segons un estudi del Cercle Català de Negocis, en els anys del 2004 al 2007 els treballadors catalans van aportar uns 13.000 milions d’euros per 4.500 milions d’euros que van aportar la resta de treballadors espanyols. És a dir 75% del superàvit de la Seguretat Social d’aquell període.  Però si mirem amb més detall, veiem que en aquest mateix periode la suma de cotitzacions pagades menys les pensions a (S)pain sense comptar amb Catalunya, hi ha saldo negatiu del -3,3%, és a dir que sense Catalunya no haurien tingut superàvit.

Els pensionistes catalans haurien d’estar ben preocupats, no si en una Catalunya independent les pensions actuals estaran garanties, sinó que si continuem a (S)pain potser no ho estan.

Endavant les atxes!!

Dissabte 13 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La Jornada castellera espanyola a la Plaça Catalunya

divendres, 12/10/2012

Avui som divendres 12 d’Octubre del 2012,  1 mes i un dia després del #11s2012. El dia s’ha llevat plovisquejant, però no fa gaire fred, estem a 11C. Com que per desgràcia a TV3 i les emissores de ràdio, fan programació de festa, m’he quedat sense les tertúlies. He aprofitat per mirar el programa Singulars del Jaume Barbera amb Jonathan Tepper,  sobre que passaria si Catalunya fos independent en l’aspecte monetari. Res de nou, confirma el que ja he dit en els meus blocs que la renda per capita i el PIB d’una Catalunya independent estaria entre els primers països del món.

Reconec que estava una mica expectant amb la concentració dels espanyolistes a la Plaça Catalunya. Quan després de dinar he vist les imatges per 3/24 i he llegit la premsa s’ha confirmat les meves previsions que vaig fer ahir mateix en aquest bloc. A part dels símbols feixistes que s’han vist a la manifestació que donen raó al ministre Margallo quan comparava el nacionalisme amb el feixisme, al final segons la Guardia Urbana unes 6.000 persones s’han concentrat omplin la part central de la Plaça Catalunya. No està pas malament si ho comparem amb altres anys que no arribaven a ser 500. Ara bé, es veu que han vingut uns 30 autocars de fora de Catalunya, és a dir que s’hauria de restar uns 1.500 espanyols.

Amb el Google Earth mirem els metres quadrats que hi ha a la Plaça Catalunya, ens surt uns 5.000 m2. Agafant les fotos aèries publicades, com aquesta de Nacio Digital , veiem que la part central de la Plaça està plena i això representa unes 5.000 persones si considerem una persona per cada m2, cosa molt generosa atès que hi ha arbres, mobiliari urbà, jardineres i alguna font. També a la foto es veu persones fora de la plaça entre la part que va cap a la Ronda Sant Pere i el Corte Inglès, com també la part que dóna cap a la Porta de l’Àngel i prop del Monument Macià.  Com a molt podem dir que hi ha 1.000 persones més. Per tant la xifra que ha donat la Guàrdia Urbana de 6.000 persones s’ajusta força a la realitat.

Si ho comparem amb  els 1.500.000 de la manifestació del #11s2012 , representa que avui hi havia entre 0,4% manifestants que fa un mes i un dia . Ni tant sols arriben al 1%. Una xifra molt ridícula. Però el que fa realment ridícul és la xifra que han donat la delegació del govern espanyol a Catalunya: 65.000 persones. Aquesta xifra representaria unes 10 persones per m2!.  Caldria que tota la plaça de Catalunya estes plena de castellers fent pilars de 10!. Com poden mentir tant descaradament donat aquestes xifres una delegació d’un govern?

En fi, estic segur que els periodistes internacionals veuran no només que la majoria dels catalans vol la independència, sinó també la intransigència i violència que emana el nacionalisme espanyol quan estan a punt d’estomacar a un dels seus per confondre’l amb una independentista, la simbologia feixista i ultra, però sobretot com poden arribar de ser de mentider el govern espanyol quan dóna xifres. Si amb l’assistència d’aquesta concentració ho fan tant descaradament, imagineu que deuen fer amb les xifres econòmiques.

Potser Rajoy no vol el rescat, però no per orgull o per por de perdre suport dels espanyols, sinó perquè té por del que poden descobrir els homes de negre del FMI i de la UE quan vagin a Madrid i es mirin les xifres econòmiques de (S)pain.

Endavant les atxes!!

Divendres 12 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Demà, el 12O serà un bon dia per Catalunya

dijous, 11/10/2012

Avui som dijous 11 d’Octubre del 2012,  1 mes després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris com ahir. Estem a 8C.  Avui m’he llevat a les vuit perquè tenia hora de visita a l’oftalmòleg. He esmorzat i he escoltat una mica la tertúlia a RAC1 abans de anar-hi. Els tertulians unionistes com una tal  Leonor arriben a ser pesats. Usen la demagògia mentre interrompen els altres fent que s’assembli a les tertúlies espanyoles. Aixo s’hauria de mirar d’aturar-ho. Però a més, aquesta tertuliana era molt ignorant o senzillament tenia un rostre que se’l trepitjava. Quan el V.Sanchis li ha preguntat si creia que el català i el valencià era la mateixa llengua, la dona ha dubtat dient “no ho sé” fins que algú li ha dit que fins i tot el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ho reconeix!. Llavors ha dit que si, però la qüestió és com és que inviten a la tertúlia persones tant ignorants o  amb tanta poca ètica?

Més tard després també he escoltat en diferit la tertúlia a CatRadio a on un altre unionista , el director del Mundo Alex Salmon, per fugi d’estudi mentre defensava al Ministre Wert de les declaracions que havia fet, ha dit que els llibres de text a Catalunya no parlen de la Constitució Espanyola. La reacció dels oients ha estat magnifica. Tots els que han trucat, han dit que era totalment fals aquesta afirmació, fins i tot, ha trucat un que treballa en una editorial que fan llibres de text per l’escoles i ha dit que no hi ha diferències entre els llibres que fan per Catalunya i els que fan en altres CCAA. Ja li està bé, però molt em temo que això no li treu la son.

Demà serà un bon dia. Veurem per fi quants manifestant aniran a la Plaça de Catalunya a manifestar-se a favor que Catalunya continuí dins d’Espanya. Veurem a quanta gent es refereixen els unionistes quan diuen que la majoria dels catalans no són independentistes. Ho trobo magnífic. M’agradaria que no fossin quatre gats. Voldria veure almenys uns quants milers. No em crec que no hi hagi catalans que se senten espanyols o fins i tot, catalans que se senten catalans però no volen o tenen por de separar-se d’Espanya. Si són només uns centenars, la premsa nacional com internacional no es faran ressò. Però si són uns milers llavors no podran obviar-ho. Aleshores quan la vulguin comparar amb el 11 de setembre, la diferència serà tan abismal que ningú dubtarà que la immensa majoria dels catalans no volen continuar amb Espanya.

Però a més, com apunta certes informacions d’alguns mitjans que la Falange i grups ultres espanyols aniran a la concentració. No es pot descartar que alguns cremin senyeres i mostrin banderes, signes i gestos propers a unes ideologies que donen raó al Ministre Margalló d’exteriors de (S)pain, tal com diu aquesta notícia: Margallo equipara el nacionalisme al nazisme i al marxisme. L’única cosa és que potser Margallo no pensava pas que fos el seu nacionalisme el que mostrarà a ulls del món, de quin peu calcen.

Endavant les atxes!!

Dijous 11 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El vot útil per la independència.

dimecres, 10/10/2012

Avui som dimecres 10 d’Octubre del 2012,  29 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris. Estem a 8C.  Avui m’he llevat tard perquè el Jan ha tingut febre tota la nit. Ahir ja es va aixecar amb mala gana i a la tarda quan va arribar de l’escola tenia febre. Ha estat una nit dura, perquè com que jo no tinc que anar a treballar i la dona si, a part de què tinc més bon oïda, he estat tota la nit aixecar-me quan Jan demanava aigua o li havia de donar la medicina.  A dos quarts de nou he baixat a baix a esmorzar i la dona ja havia marxat amb la Nina cap a l’escola. El Jan estava també despert i jugant la mar de bé. L’Ibuprofen que li he donat a les sis del matí li havia baixat la febre.

He escoltat la tertúlia de RAC1 i dins d’ella la petita entrevista telefònica que li han fet a Joan Carretero. Reagrupament va anunciar ahir que donava el seu suport al MH President Mas a les eleccions del 25N. Lògicament la noticia havia ocasionat molt de rebombori i per això el Jordi Basté volia preguntar-li el per què d’aquesta decisió. Era una de les notícies del dia, sobretot si tenim en compte  que Carretero feia un any titllava als votants de CiU d’idiotes després de les eleccions al congrés espanyol quan Duran i Lleida votava amb el PP algunes lleis, com la de limitar el dèficit pressupostari de les CCAA amb el risc de ser intervingudes.

Carretero ha exposat clarament la seva postura, malgrat la incredulitat per part del Basté de no creure que ho feia a canvi de res. Carretero ha dit que no tenia cap simpatia amb CiU, de fet sinó vaig errat va tenir una demanda criminal per part d’un dirigent de CiU quan era l’Alcalde de Puigcerdà,  però que si creia necessari donar suport al Mas perquè sortís reforçat després de les eleccions per continuar el procés cap a l’estat propi. No he pogut escoltar els comentaris posteriors dels tertulians perquè he hagut de sortir de casa per portar el Jan al metge.

He estat membre de Reagrupament des del primer dia, tant quan era una corrent interna dins d’Esquerra com també després quan van decidir crear una organització política fora d’Esquerra en mires de crear la candidatura unitària i la més transversal possible per poder proclamar la declaració unilateral d’independència al Parlament i si era necessari  després fer un referèndum de ratificació. Em vaig implicat molt amb Reagrupament, fins i tot massa. Després de la derrota sense pal·liatius del 28N del 2010, i veien que Reagrupament s’havia transformat en un partit més del ja fragmentat espai independentista, vaig decidir desmarcar-me. Però els companys de Reagrupament van decidir continuar mirant de bastir una coalició independentista quan jo opinava que s’havia de dissoldre. En aquest sentit a les municipals Reagrupament van anar amb qualsevol dels altres partits que s’avingués a pactar amb ells per aconseguir més suport independentista. Van pactar amb les CUP, amb ERC i fins i tot amb SI malgrat la lluita fratricida que va haver entre les dues formacions. Però quan el MHP Mas va anunciar la seva intenció de convocar eleccions plebiscitàries per dur a terme un referèndum legal o no per aconseguir que Catalunya esdevingui un Estat dins d’EU, Reagrupament va anunciar que li donava tot el suport incondicional mentre demanava una coalició entre totes les forces sobiranistes al voltant del MHP Mas. Per tant no m’ha sorprès gaire aquest anunci apel·lant el vot útil a CiU després de veure el fracàs de la cimera independentista per fer la coalició entre ERC, SI, Laporta i Rcat.

El vot útil en unes eleccions normals és un càncer que erosiona la democràcia. Sempre ho he dit. Tothom ha de votar segons el programa electoral de cada partit, que hauria de ser el contracte que els polítics que es presenten fan amb nosaltres. Però també s’ha de votar sobre la confiança que tenim dels candidats que es presenten si seran capaços donades les circumstàncies, de dur a terme el programa electoral. Quan no es fa, llavors poden ocorre disbarats com donar 25 diputats a la Chacon a les eleccions del 2007 al Parlament espanyol per tal d’impedir que el PP guanyés, però al final no van servir absolutament per res per defendre els interessos dels catalans.

La pregunta clau de tot plegat és si considerem que el 25N serà o no serà unes eleccions normals. Entenc que Reagrupament creu que no ho són. De moment jo penso també que les eleccions no són normals, però no ho tinc clar que pot succeir durant aquesta campanya electoral que es pot fer molt llarga i dura. Però així i tot, malgrat es pugi considerar que el 25N són unes eleccions especials més plebiscitàries que normals, votar a altres formacions que també estan d’acord en promoure el referèndum si o si per aconseguir l’estat propi, no crec que sigui pas un vot inútil. Si com acabo de veure al TN de les nou del vespre, l’enquesta del CEO confirma que el PSC i el PP baixen en intenció de vot fins quedar per sota d’ERC i Iniciativa, l’impacte a (S)pain i també internacional pot ser increïble. Es visualitzarà que guanyen els partits que volen realitzar el referèndum amb o sense el permís de (S)pain. Partits que van des de l’esquerra pseudo-comunista, d’ecologisme, de l’esquerra no marxista, del centre-esquerra, del centre-liberal i de la dreta catòlica. Més transversal impossible. Realment la independència de Catalunya es veurà com una reivindicació de tota una nació.

Per tant de moment per mi, l’únic vot útil per la independència és aquell que no vota al PP, C’s i per desgràcia també al PSC.

Endavant les atxes!

Dimecres 10 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’oficialitat del castellà

dimarts , 9/10/2012

Avui som dimarts 9 d’Octubre del 2012,  28 dies després del #11s2012. Igual que ahir a dos quarts de vuit ja estava dret. Tenim la mala sort que els dos fills no coincideixen amb l’horari escolar. Un dia el Jan comença a dos quarts de vuit i l’altre dia comença a dos quarts de nou. La Nina també però en els altres dies. Això fa que hem de fer dos viatges en cotxe per portar-los a l’escola. Vam decidir que anessin a l’escola del centre de la ciutat perquè utilitzen el mètode Montessori malgrat és una escola pública i això ens obliga anar-hi en cotxe. La canalla és encara massa petita per deixar-los anar sols en bus, perquè han de fer transbord a tramvia. Mentre jo no pugi conduir per culpa de l’ull, la dona ha de fer dos viatges amb cotxe al centre de la ciutat, per després anar a treballar. És una mica pesat per a ella. L´únic que puc fer és ajudar-la en vestir la canalla i preparar-los l’esmorzar.

Quan he llegit les piulades i la premsa, com també he escoltat les tertúlies tant de RAC1, CatRadio i TV3, durant tot el matí, ja sigui en directe com en diferit, la meva impressió és de goig. Els unionistes cada vegada més es queden sense arguments i es nota  descaradament que estan perduts igual que els espanyols. He escoltat i he vist el que diuen els espectadors a TV3 , com també a la ràdio i cada dia veig més clar que ho tenim molt a prop aconseguir la llibertat tant anhelada. Sóc força optimista.

Encara en les piulades que tenia d’ahir com també alguns comentaris al Facebook, hi havia el debat sobre si en la Catalunya independent hauria de ser el castellà idioma oficial o no. Un debat que havia obert l’Oriol Junqueras en un article al Periodico i que jo havia fet alguna piulada al respecte.

Com a català que sempre he defensat el català de forma activa,  parlant-ne sempre al carrer, a la feina i per tot arreu que he pogut, he de dir que m’és difícil fer aquest debat de forma racional. Sóc d’aquells que no va poder estudiar el català mai. El que sé ho he après de forma autodidacte i a més, sent una persona negada amb els idiomes. Sé que el meu català no és molt correcte, sobretot l’escrit i això em fot. Em fa ràbia no haver pogut aprendre de petit, perquè ara de gran, em costa molt més. També tinc les ganes de voler veure el català present per tot arreu com la llengua prevalent a Catalunya. Sempre recordaré la sensació d’estar a fora de Catalunya el primer cop que vaig anar a viure  a Barcelona als 18 anys per anar a estudiar a la Universitat.  Era pels vols del 1978, però fa poc, encara no fa quatre anys em vaig tornar a sentir-me com “el darrer mohicà” català movent-me pels carrers de Barcelona.

Però per l’altre costat, penso que hi ha molts ciutadans de Catalunya que identifiquen el castellà com a llengua pròpia. Segons l’Enquesta sobre els usos lingüístics de la població a Catalunya 2008 (EULP08) sent molt optimistes la cosa està més o menys al 50% entre els que podrien estar molt d’acord que només el català fos l’única llengua oficial a una Catalunya independent.

Si volem que en un referèndum guanyi el vot afirmatiu a la independència, i un dels arguments per votar en contra és que en la Catalunya independent el castellà no serà oficial potser que molts d’aquests catalans que tenen el castellà com a llengua d’identificació hi votin en contra. Llavors les possibilitats d’aconseguir la independència baixen força. De fet, crec que ho perdríem perquè hi ha catalans que malgrat se senten identificats amb el català votaran en contra de la independència. En conec més d’un, son persones que tenen encara molt present la guerra civil.

En aquest sentit, la declaració per part del President d’ERC que ell està a favor que el castellà sigui oficial en la nova República Catalana, és una vacuna que talla d’arrel un debat lingüístic que podria perjudicar-nos molt per aconseguir la independència  Igual també com va fer el President Mas quan va dir allò que el castellà és també patrimoni de Catalunya. Un argument de persecució de la llengua castellana en la Catalunya independent té molt de perill, perquè dirigeix l’argumentació econòmica i de dret democràtic que fins ara l’independentisme ha esgrimit cap a la vessant més emocional i irracional de l’ètnicisme. Si entrem en aquest terreny podem perdre no només el referèndum sinó la cohesió social de la societat catalana, que tant ens ha costat mantenir i que ens sentim orgullosos. En aquest sentit, felicitats per l’Oriol Junqeras i el President Mas.

La meva opinió sobre l’oficialitat del castellà malgrat el que he dit abans no la tinc clara. M’agradaria opinar una vegada siguem independents. Sense la pressió de l’Estat espanyol contra el català ni la por de perdre la meva llengua per una nova immigració que no entén d’entrada perquè el català és necessari, potser ho veure d’altra manera. Com a democràcia molt més bona de la que tenim ara en una República Catalana, estic segur que sabrem trobar mecanismes per fer que el català sigui potenciat de forma que les enquestes vint anys després hauran girat la truita i la llengua d’identificació majoritària serà el català. Però alhora també voldria que els catalans, continuïn tinguin un nivell de castellà tant bo que permeti que empreses editores, dobladores de pel·lícules i productores de productes en la llengua castellana no hagin de marxar a fora.

Potser si que es pot aconseguir que el castellà sigui també oficial amb el català sense que això vagi en persecució de la projecció del català. No ho sé. En tot cas, com a demòcrata que sóc per sobre de tot, acceptaré el que decideixin els catalans lliurament sense la pressió dels espanyols.

Nota: He utilitzat castellà en comptes d’espanyol perquè en el moment que Catalunya sigui independent crec que així ho hauríem d’anomenar-lo. Ara no perquè és una manera de mostrar a tothom que els catalans no som espanyols.

Endavant les atxes!!

Dimarts 9 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Espanya fora de l’euro si Catalunya s’independitza

dilluns, 8/10/2012

Avui som dilluns 8 d’Octubre del 2012,  27 dies després del #11s2012. A dos quarts de vuit ja estava dret. Mentre la dona porta el fill a l’escola, jo preparo l’esmorzar de la petita que li toca una hora més tard. Avui si que fa fred, estem a 4C però sembla que sortirà el Sol.

A les 9:50 tinc visita amb l’oftalmòleg, i mentrestant espero que arribi l’hora escolta la tertúlia de CatRadio, amb Jaume Roures, president de Mediapro; Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB, i Joan Carles Girauta, escriptor i periodista.  Ha estat interessant com els unionistes es queden sense arguments per defensar que romandrem a (S)pain i s’aferren a què la UE ens expulsaran de la Unió i de l’euro.

També he llegit com els espanyols criticaven el mural de la senyera del camp Nou i dels crits a favor de la independència, dient que això donava mala imatge al món quan ara havien d’anar junts fent pinya. Que tot això l’únic que fa és perjudicar la imatge de (S)pain fent que sigui més difícil aconseguir rebaixar la prima de risc. Renoi, em fa molta gràcia que abans del 11s2012 els importava una merda el que els catalans dèiem o ens queixaven. Semblava que no existíem i en canvi ara, que veuen que anem en serio, sembla que som molt importants per a ells. Massa tard espanyols! Sembleu igual que l’home que maltracte a la seva parella, quan aquesta li diu que el deixa, llavors després de l’estupor inicial li diu que no marxi, que passarà amb la família o els nens si marxa…etc. I tothom ja sap com acostuma acabar si la parella decideix quedar-s’hi. Quasi en tots els casos, la torna a maltractar encara amb molta més violència. Ja sabem el que ens espera els catalans si decidim continuar a (S)pain.

Avui he estat tot el mati caminant. Com que no puc conduir, he decidit anar a l’oftalmòleg a peu. Després he anat al despatx a veure el cap i els companys per dir-los que la setmana que ve ja aniré a treballar, encara que amb compte de no forçar molt la vista. Després he tornat a peu a casa. He arribat a dos quarts de dues una mica cansat. Total he fet 14 quilometres. Una bona caminada. Després de dinar, he fet una petita migdiada.

Al vespre he estat amb la canalla fent els deures i quan he començat a escriure el diari, he escoltat que el Ministre de Justícia de (S)pain ha vingut a Barcelona al Cercle d’Economia i entre les típiques amenaces i el discurs  de la por, ha deixar anar una perla: “Espanya sense Catalunya acabaria sortint de l’euro!”

He quedat sorprès d’aquesta mostra de sinceritat. Llavors m’ha vingut la imatge de la Camacho dient que Catalunya serà expulsada de l’UE i de l’euro. Renoi, el mateix Gallardón li està dient que serà (S)pain qui serà expulsat de l’UE i de l’euro!! . En canvi molts economistes de renom, diuen que la Catalunya independent pot complir més les condicions per romandre a l’euro que (S)pain.

La meva opinió és que la clau de què la independència de Catalunya sigui negociada, pacifica i ràpida serà justament això: (S)pain pot ser expulsada de l’UE i de l’euro. I si això passa fins i tot potser que l’euro també acabi desapareixent, provocant que la UE quedi sense gaire sentit.

Amb aquest perill ben real, jo crec que la UE quan vegi que la determinació dels catalans per ser un Estat és irreversible, aleshores pressionarà a (S)pain a negociar-la a canvi que Catalunya hagi d’acceptar una part del deute estatal espanyol.

Amb un (S)pain rescatada o a punt de ser-ho, haurà d’acceptar que Catalunya s’independitza a canvi de negociar rebaixar el seu deute entre un 16 o 20%. Si en canvi mira d’oprimir a la força que els catalans exercim el nostre dret d’autodeterminació, els “mercats” poden posar-se nerviosos i llavors decidir no comprar cap més deute de (S)pain. La UE en aquesta tessitura no deixarà que la resta d’economies de la zona euro també quedi afectada i segur que tallarà el crèdit a (S)pain. Llavors en uns mesos (S)pain es pot quedar-se sense diners ni per pagar la benzina dels tancs que teòricament ens volen enviar certs mitjans espanyols per oprimir la nostra llibertat.

Endavant les atxes!!

Dilluns 8 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El Barça i el clam per la independència

dilluns, 8/10/2012

Avui som diumenge 7 d’Octubre del 2012,  26 dies després del #11s2012. Avui m’he llevat a les 8 del matí, plovia i la temperatura era de 12 graus. Després d’esmorzar, he vist que no plovia molt i he decidit sortir a fer la caminada.

Mentre ho feia ha escoltat un debat força interessant al programa del suplement de Cat Radio entre Ridao, Mestres i Campo-Vidal. Han parlat sobre el president Suarez i tot el que va passar amb el cop d’estat. Més o menys ja ho coneixia, però no amb tan de detall. En tot cas em referma que la transició democràtica va durar justament fins el 23F, després es va tornar enrere tot el que semblava que es podia aconseguir amb la nova democràcia espanyola. Ara estem a on estem justament per això, però tampoc cal pensar que és només el problema dels militars espanyols. De la mateixa manera que es diu que els polítics són el reflex de la societat que els escolleixen, els militars també ho són. Espanya durant la seva història ha estat molt més temps una dictadura militar que una democràcia, comptant els darrers 40 anys!

He arribat a casa molt xop perquè en els darrers quilometres ha començat a ploure. Però sempre em sent-‘ha molt bé caminar els 8 quilometres encara que plogui.

Des de què estic “exiliat” m’he tornat més seguidor del Barça. Abans m’ho mirava fred, però ara no. Ara ho visc molt fort. Per això a la tarda cap a les 6 he tornat a fer el mateix recorregut perquè havia sortit el Sol i sobretot volia relaxar-me una mica. Però quan estava a mig cami he escoltat pel iphone a CatRadio l’alineació els nervis m’han tornat a sortit. Mare meva, quina alineació, sobretot a la defensa.

A les dos quarts de vuit he connectat al  web www.laola1.tv que fan tots els partits del Barça per Internet. No és pas il·legal, perquè tenen els drets per fer-ho a Alemanya i Àustria. Al principi la qualitat era quasi igual que la televisió, però a mesura que ha transcorregut el partit la qualitat ha anat minvant fins que a la segona part es tallava. Els darrers vints minuts ho he vist per altres plataformes d’Internet que no són legals i normalment són canals arabs.

Això ha fet que només he vist els crits per la independència i les estelades a la primera part, encara que no gaire bé per la qualitat de la recepció. Ho he vist al web www.laola1.tv . El locutor alemany s’ha fet referència hi ha explicat perquè és fa en el minut 17:14 , explicant que va ser quan varem perdre la nostra sobirania i per això ara s’aprofitàvem per cridar per la independència. Al final, no s’ha pogut d’estar per dir que no li semblava bé barrejar la política. Però està bé, molt bé per ser un alemany.

Deixem-me acabar dient que no m’acaba de convèncer el Barça de Tito Vilanova. Està perden la naturalesa Made Pep, a on és sortia jugant des de darrera, no es rifava la pilota al mig de camp fent passades llargues i a on a base de combinar es trobava el camí al gol.  En canvi ara sempre llencen la pilota a dalt, que jugant amb jugadors petits és molt difícil que pugin guanyar la pilota. El mateix amb els corners. Tampoc he vist que es faci pressió ràpidament al jugador contrari que acaba de rebre la pilota. En fi, potser guanyaran la lliga però no crec que la Champion.

Nota: He canviat el títol de “Diari d’un català abans de ser lliure” per “Diari d’un català a punt de ser lliure” degut a una piulada d’un lector que em va fe veure que és més acurat. 

Endavant les atxes!!

Diumenge  7 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. La fe crea països

dissabte, 6/10/2012

Avui som Dissabte 6 d’Octubre del 2012,  25 dies després del #11s2012. Per mi no hi ha cap diferencia entre un dia feiner i un dia festiu. M’he llevat a les dos quarts de 8 del matí i com sempre he mirat la premsa i he escoltat la ràdio. Però com no és un dia feiner no hi havia les tertúlies de sempre, només alguna a CatRadio al Suplement però no era molt interessant. He aprofitat  per tallar la gespa i després com sempre he fet la caminada. El circuit que faig és d’uns 8 quilometres i tardo una hora i quart. Avui feia vent, però amb sol i la temperatura era d’uns 20 graus. Realment el canvi climàtic enguany es nota, perquè no fa temps de tardor.

A la tarda m’he dedicat a ordenar papers i cap a les 6 del vespre ha arribat una parella de testimonis de Jehovà. De fet no és el primer cop que venen, van venir just una setmana abans de l’operació quan estava convalescent però els metges encara no sabien que tenia. Vaig estar una estona parlant amb ells, perquè parlaven espanyol i tenia curiositat de saber com és que sabien que parlava espanyol. Em va dir que abans hi va un que mira els noms de les bústies de correu i després s’organitzen segons la llengua per fer les visites. Ostres! M’ha fet ràbia que el meu cognom Bargalló Alabart hagi estat confós com a espanyol. Era una parella de noies, molt discretes però amables. Els hi vaig dir que a mi no em convencerien de res, però que si volien un altre dia podrien venir que amb molt de gust podríem parlar sobre religió i de filosofia.

Avui han tornat i els he invitat a entrar per xerrar. Tenia interès en conèixer que és el que els motiva a perdre el temps anant casa per casa i també saber una mica més la seva creença. Eren un home i una dona que estaven casats. L’home era de Paraguai i dona era croata. Hem estat xerrant una hora i mitja. Ha estat molt interessant. D’entrada ja els vaig advertir que jo no necessitava creure en la religió per viure però respectava als qui creuen en Déu i practiquen una religió. De fet a vegades els admiro com poden compaginar-ho davant d’un món a on la ciència els hi deixa menys espai per les creences.

No m’estendré explicant tot el que hem parlat, però al final, ja sé perquè només són 144.000 els qui se salvaran anat al cel a fer unes tasques especifiques quan arribi l’Agamèmnon o fi del món. Segons m’han dit, això serà aviat i serà perquè les condicions de vida seran cada vegada més difícil, cruels i haurà més contaminació i menys menjar per la gent. La meva pregunta següent ha estat que passarà amb els la resta dels 7 milions de Testimonis de Jehovà que diuen que són al món, quan no siguin escollits per ser dels 144.000 que aniran al cel. Segons es veu,  la Terra continuarà malgrat l’Agamèmnon després que Dèu la deixi només amb la resta dels testimonis de Jehovà. Una altra pregunta que els hi he fet,  era que passaria amb els Testimonis de Jehovà que es morin abans de l’Agamèmnon. Segons ells, no van al cel ni a cap purgatoris, es queden morts i ressuscitaran com un altre persona després que Dèu hagi fet la neteja. Bona combinació entre cristianisme i l’encarnació del budisme.

Però si us pregunteu que té que veure amb la independència de Catalunya tot això. Doncs quan hem parlat de la fe i del que l’home ha anomenat “credulancia”. Aquesta paraula mai l’havia escoltat. Ara mirant per Internet només trobo una coincidència en espanyol i en canvi si que he vist en angles la paraula “Credulence” que surt unes 12.000 , malgrat no hi és en els diccionaris.

Quan li he preguntat quina diferència hi havia, l’home m’ha dit que la fe no és el mateix que creure en el sentit de “credulancia”. Que la fe és més que creure en una cosa. Que era creure-hi  tant que no defalleixes per res, malgrat  no hi ha cap evidència ni fet contrastable que et confirmi el que creus.

Li he contestat que jo ja ho sé el que és tenir fe. Però no pas en el sentit religiós. La fe era el que he tingut durant els més de 25 anys quan creia que Catalunya aconseguiria la independència. Li he dit, que fins fa ben bé tres anys no hi havia cap evidència ni fet contrastable que fes pensar que ho aconseguiríem, però no per això vaig deixar de lluitar per a ella. De fet, li he explicat que teníem una cançó que equiparava la nostra lluita per la independència al viatge a Itaca, que per cert no sabien que era, a on el text deixava entreveure que aconseguir la independència era una utopia però valia la pena lluitar-hi, perquè el que importava era el viatge en si ja que ens feria més savis al final de la nostra vida.

Però ara,  jo i milions de catalans varem tenir una revelació el 11 de setembre del 2012. Una revelació  que va fer que tota aquesta fe que havíem tingut fins en aquell moment, havia deixat de ser-ho per transformar-se en una “veritat”.

Endavant les atxes!!

Dissabte 6 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya