Arxiu de la categoria ‘Diari abans de la llibertat’

Diari d’un català abans de ser lliure. Sense coalició de partits independentistes

divendres, 5/10/2012

Avui som divendres 5 d’Octubre del 2012, a 24 dies després del #11s2012. Ahir no vaig escriure el diari, perquè volia esperar unes hores abans d’escriure res sobre el fet que no s’han posat d’acord els partits independentistes per anar junts en una coalició a les eleccions del 25N

Ahir vaig anar l’oftalmòleg a fer la revisió de l’ull i em va dir que encara tinc per una o dues setmanes. També m’ha dit que no llegeixi molt.  Cosa difícil amb tantes noticies sobre la independència de Catalunya.

També tinc ganes d’anar a treballar aviat. Des del 15 d’Agost que no hi he anat. Primer les vacances i després tot els problemes amb l’ull, fa que porti més dies de baixa que quan vaig tenir l’accident de moto fa 20 anys o em vaig trencar 8 costelles, el palmell de la mà, la ròtula i que va provocar l’estrabisme posttraumàtic que de rebot crec que m’ha acabat provocat el despreniment de retina ara perquè l’any passat en vaig operar per corregir-lo. La vida sempre acaba passant-te factura.

Avui m’he llevat tard, perquè ahir vaig entretenir-me mirant un documental molt interessant d’una lleona d’un parc de Tanzània que s’ha quedat sola.  Molt tendra, però alhora cruel mentre es veia com la vida no perdona al dèbil.

Avui al mati he escoltat RAC1 a on he sentit les entrevistes l’Oriol Junqueras i a l’Alfons Lòpez Tena sobre el perquè no es va arribar a cap acord a la reunió per fer la coalició. Ahir a la nit vaig anunciar pel twitter i el facebook que no escriuria el diari per no parlar-ne i que demà seria un altre dia,  perquè tornaria a sortir el sol. El Toni Strubell, vell amic i diputat per SI, em va contestat que era un bon patriota.

No sé si em mereixo aquest elogi,  però respecte a aquest tema diré només que era més que previsible el fracàs. Qui coneix com funciona els partits i per sort o per desgràcia, ho conec, sabem que és molt difícil arribar a fer una coalició si no hi ha abans un treball previ de moltes hores i hores de negociació. Però hi havia altre factor que no s’ha parlat gaire i pot explicar perquè s’ha trencat les negociacions alhora de parlar de la llista per la candidatura. Les enquestes pronostiquen un bon resultat pels partits independentistes però no suficient per tenir molt bons resultats llavors. Això fa més difícil arribar un acord. Per exemple, a Barcelona si obtens el 3% de vots, segur que obtens 3 escons. Llavors si un partit les enquestes li diuen que traurà 3 o 4 escons, mai acceptarà anar en coalició amb un altre en posicions que no li garanteixen almenys aquests 3 o 4 escons. Si a més hi ha altres dos partits més en la coalició, el repartiment encara és més difícil. També el partit que més diputats tenia, tampoc voldrà obtenir-ne menys per culpa que ha d’incloure els candidats dels altres partits. Per fer possible aquesta coalició hauria d’haver el pronòstic que tinguessin almenys 15 o més escons a Barcelona i almenys tres en la resta. És a dir prop de 25 escons. Impossible.

Tot això sense tenir en compte com gestionar els lideratges dels quatre partits i com també la malfiança i ressentiment que hi ha entre alguns d’ells, perquè alguns partits són escissions o estan format per crítics dels altres. Però això seria igual si hagués la garantia d’obtenir 25 escons, llavors l’acord hauria estat possible. No es pot criticar als partits per això, s’ha de tenir clar que els partits són organitzacions pensades per obtenir el nombre màxim de diputats i no ho deixaran de fer-ho mai. Es aixi com funciona la democràcia basada en partits. Si un partit no treu bons resultats encara que ho faci per un bé comú, els militants del partit no li perdonaran i forçaran el canvi de direcció del partit.

Altre possibilitat seria que les enquestes donessin a tots els partits molt mal resultats i que per tant no tenen cap escó assegurat. Llavors segur que anirien junts.

No hi ha res a fer i seguir parlant és mal negoci per Catalunya. Cal deixar enrere els retrets i pensar en motivar el vot independentista perquè tot apunta que hi haurà molt de vot espanyolista que mai vota al Parlament. A veure si amb tanta disputa, retrets i criques entre nosaltres, els unionistes obtindran molt bon resultat.

Com vaig dir l’altre dia en una piulada:

Si estimes Catalunya el millor és callar una vegada t’has queixat pel desacord i pencar cadascú per l’opció que més li agrada. #cimeraindepe

Endavant les atxes!!

5 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Protagonisme exagerat dels unionistes a les tertúlies

dimecres, 3/10/2012

Avui som dimecres 3 d’Octubre del 2012, a 22 dies després del #11s2012. Malgrat avui és festa a Alemanya ja que és el seu dia nacional, m’he llevat a dos quarts de vuit. Com ahir el dia despertava fred però amb Sol. Després de fer les cures a l’ull i esmorzar, he obert TV3 per veure el programa Elsmatins, però he tancat quan començaven l’entrevista a l’Alícia Camacho. Crec que ja ho he dit més d’un cop, no tinc estómac per escoltar tanta demagògia. Ja miraré la tertúlia més tard al vídeo que es penjarà al web de TV3.

Ahir vaig veure el Barça a la Champions via la cadena Suïssa SF2 que la veig pel cable que tenim a la casa. Els Suïssos són molt fans del Barça i per sort, a la Champion quasi sempre ho transmeten. Jo, abans d’estat “exiliat” no era molt seguidor del Barça, però ara, sóc fins i tot soci quan no puc mai anar al camp a veure’ls!. És increïble com t’afecta l’enyorança de casa.

Al mig dia, he anat a caminar una mica com sempre faig per estirar les cames. La ruta que faig té uns 7 quilometres, i passa pel costat d’un petit aeroport per vol sense motor o bimotors. Sempre és un espectacle veure’ls. Mentre estava mirant com s’enlairava un, han sortit dos petits cérvols corrent del bosc per un prat prop de la pista cap un tros de blat de moro que no estava segat. Després un d’ell ha sortit corrent cap a una altra direcció fins que ha topat amb una tanca transparent que per sort era un malla de fil de plàstic. El pobre ha quedat mig estabornit durant uns segons. Després ha intentat continuar però no trobava la sortida. He mirat d’ajudar-lo però no ha calgut, al final ha trobat la sortida hi ha passat corrents a uns 20 metres de mi directe cap al bosc.

Normalment mentre camino escolto pel iphone la ràdio. He escoltat la tertúlia de CatRadio a on hi havia el Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB; Antoni Puigverd, escriptor, i Miquel Porta Perales, articulista. He rigut com feia temps que no feia escoltant tertúlies de la pallissa que li han fotut al Porta Perales. Sobretot quan el B.Culla , cansat de tanta demagògia del Porta Perales defensant les polítiques espanyolistes del PP, li ha llegit el que deia fa 15 anys en un llibre que ell mateix havia escrit i que era totalment oposat al que ara defensava. El Porta Perales es defensava dient que tothom tenia dret a patir un constipat i que ara s’havia curat. En fi, sobren paraules.

Però una de les coses que he vist, és que com Porta Perales era l’únic que defensava l’indefensable com per exemple és la política del PP contra Catalunya (infraestructures, espoli fiscal, declaracions del ministre Wert contra l’educació…etc) tenia molt de protagonisme a la tertúlia. Jo diria que si teòricament tocaria un 25% del temps a cada un dels tertulians, al final el Porta Perales ha parlat un 50%.

Al vespre he mirat el vídeo de la tertúlia del programa d’ElsMatins , he tornat a veure el mateix. Com que l’únic que defensava l’indefensable, un tal Àlex Salmon que crec que treballa pel Mundo, ha intervingut molt més que els altres, com Juan José López Burniol, Jaume Clotet, Rafael de Ribot i Anna Figuera. Com que tot eren notícies contraries a Catalunya, l’Àlex Salmon com a defensor de (S)pain, sempre era interpelat i ho defensava. Normalment ho defensava amb arguments demagògics o si no podia, llavors mirava de sortir-se parlant d’altres coses.

Al principi pensava que no era just que tinguessin tant de protagonisme durant aquestes tertúlies, però després he pensat que com més parlin millor. La injustícia de la manca d’inversions en infraestructures, el menyspreu cap a la voluntat dels catalans , l’atac constant contra la llengua catalana, les amenaces que ens fan  i tota la demagògia que irradien els missatges que venen de (S)pain, és tant gran que com més mirin de justificar-ho els unionistes que participen a les tertúlies més credibilitat perden tant ells com a persones com la idea que defensen que és que el millor pels catalans és continuar dins de (S)pain.

Endavant les atxes!!

3 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Taula comparativa de Partits amb Dret d’Autodeterminació i Independència

dimarts , 2/10/2012

Avui som dimarts 2 d’Octubre del 2012, a 21 dies després del #11s2012 . M’he llevat a dos quarts de vuit. El dia despertava fred però amb Sol. Després de fer les cures a l’ull i esmorzar, he començat a escoltar les tertúlies. Al final m’he quedat escoltant al Professor López Casasnovas que ha estat molt interessant.

Ahir vaig estar veien el programa Àgora en l’entrevista al MHPresident Mas, em va semblar molt bé. Va ser franc i clar sense donar cap mena de sensació ni que està improvisant ni que està demanant un acte de fe per seguir-lo. Hi ha qui el critica dient que no concreta el full de ruta, però jo penso que ho fa perquè davant d’un repte tant gran i amb un enemic tant propens a l’us de la violència i del xantatge no és bo ensenyar les cartes abans d’hora.

Llegint els correus electrònics hi havia un dels catalans del món que es parlava sobre si els partits catalans eren prou independentistes o no, i a més s’hi barrejava estar a favor de fer el referèndum. La meva primera intenció ha estat contestar-hi, però després he pensat que el millor era fer una taula a on es pogués veure la postura de cada partit. A aquí la teniu:

Endavant les atxes!!

02 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Dubtes de com aconseguir la independència

dilluns, 1/10/2012

Avui som dilluns 1 d’Octubre del 2012, a 20 dies després del #11s2012 . M’he llevat d’hora, a quarts de vuit perquè tenia visita a l’oftalmòleg a les vuit i quinze. El dia era gris i fred. La visita ha anat bé però he hagut de pagar 10€ de nou, ja que avui comença un nou Quartal o trimestre i els 10€ que vaig pagar a principis a la segona setmana de setembre a la primera visita ja no serveix. A Catalunya la gent es queixa per haver de pagar un euro per recepta i a aquí, cada vegada que vas al metge per primer cop o es canvia de trimestre, et toca pagar deu vegades més. La metgessa m’ha dit que encara tinc per dues setmanes per recuperar la visió, encara que a partir de la setmana que ve ja es començarà a notar. He de seguir dormin cara a baix o de costat esquerra per mantenir la bombolla de gas de l’ull pressionant cap a la retina i així garantir que aquesta quedi ben soldada.

Després de dinar he fet la migdiada i quan m’he despertat he vist que havia sortit el sol, llavors he aprofitat per anar a caminar una estona. Amb el iphone he escoltat per Internet el final de la tertúlia de l’Oracle a on hi havia el meu amic Quim Torra i posteriorment el següent programa de la Tribu. En aquest programa es preguntava cinc qüestions sobre la independència de Catalunya a cinc experts i posteriorment eren comentades a l’estudi. Un dels tertulians cada vegada que podia deia que el procés engegat de la independència era extremadament difícil i que fer un referèndum sense el permís d’Espanya no serviria per res. Deia que calia negociar amb Espanya prèviament o no serviria per res. Més o menys el missatge semblava dir que com que Espanya mai ho acceptarà, doncs que deixéssim de demanar la independència i que aprofitéssim la força de la manifestació per aconseguir altres quotes de sobirania. Curiosament també estava d’acord amb la resta que el Federalisme era una quimera atès que Espanya mai ho acceptaria.

Al primer cop, m’he sentit una mica molest amb aquest tipus d’argument. Però després m’ha agradat escoltar-lo, perquè crec que en part té raó. Té tota la raó quan diu que si es fa un referèndum sense prèviament haver negociat amb Espanya no servirà de res, que pot ser com un brindis al sol si Catalunya no té capacitat per fer efectiva la independència.

Però en aquest argument hi ha algunes consideracions prèvies que no s’han tingut en compte:

1)       No és pas cert que fets que encara no siguin legalment vinculants no comportin un canvi polític de magnitud considerable o fins i tot determinant per la creació d’un nou estat. Per exemple la caiguda del mur de Berlin va ser com a conseqüència de manifestacions i protestes dels alemanys de l’Est durant el final de l’estiu del 1989 que va provocar la caiguda el 9 de novembre. Després de la caiguda del mur de Berlin, va caure tot la URRS i això ha provocat el naixement de molts nous països. Per cert el President de l’Alemanya de l’Est havia pronosticat deu mesos abans que “el mur romandria cent anys més”.  Per tant, hi ha altres accions polítiques , com manifestacions, concentracions, insubmissió fiscal…etc que ben plantejades i planificades poden donar molt de si.

2)       La combinació de fets polítics que encara que no tinguin una vinculació directa per aconseguir un estat poden, segons com es desenvolupen, provocar-ho o fer un avanç significatiu cap a ell. Un exemple ho tenim amb les eleccions municipals del 1931 a Catalunya a on ERC liderada per Francesc Macià va aconseguir la majoria. Llavors Macià va proclamar la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques des del balcó de la Generalitat que en aquells temps era la Diputació de Barcelona. Encara que posteriorment va d’haver de renunciar, va aconseguir restaurar la Generalitat i l’Estatut de Núria, que ha estat clau perquè ara ens trobem a on estem. Si no hagués aprofitat els resultats de les eleccions per fer la proclama al balcó (que es pot considerar ben bé un brindis al sol a priori), no hauria aconseguit gaire més que ser una regió dins de la república.

3)       Si abans de fer el referèndum es fa tot el possible per aconseguir el permís d’Espanya i això és fa sempre amb la comunitat internacional com a testimoni, al final es pot aconseguir que aquesta darrera acabi forçant a Espanya que ho faci. No es pot negar l’exercici democràtic als ciutadans europeus sobretot si hi ha coaccions i amenaces, com sembla que els espanyols faran. Espanya té un greu problema amb el seu deute. Això pot fer que al final hagi d’acceptar negociar amb Catalunya si la UE l’amenaça en no donar-li més crèdit si continua negant el dret d’autodeterminació dels catalans. Però és clar que per arribar a aquest punt, caldrà molta feina prèvia per part dels catalans i comptar amb la col·laboració sense que ells ho vulguin dels espanyols més nacionalistes amb declaracions o directament accions que coartin la llibertat dels catalans.

4)       Si malgrat es fa tot el que es descriu el punt 3) i no hi ha manera que Espanya accepti negociar un referèndum vinculant, llavors caldrà fer una declaració unilateral d’independència en una assemblea conjunta dels parlamentaris catalans i dels alcaldes  i regidors dels pobles de Catalunya, tal com es va fer a Kosovo i el tribunal de l’Haia ho ha acceptat com a vàlid. Lògicament aquesta opció hauria de ser la darrera opció i sempre després d’haver esgotat totes les altres possibilitats com també mirant d’aconseguir la complicitat internacional.

Com es pot veure hi ha moltes possibilitats per aconseguir la independència, no tinc idea quina és la possible o si és que n’hi ha un altre que no sé veure. Però el que està clar és que si hi ha voluntat i determinació, amb les circumstàncies econòmiques , socials i polítiques que Espanya i Catalunya es troben, podem per fi recuperar la llibertat després de 300 anys d’haver estat conquerits pels castellans i francesos.

Endavant les atxes!!

1 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Compte amb les enquestes sobre el referèndum

diumenge, 30/09/2012

Avui diumenge 30 de setembre del 2012, 19 dies després del #11s2012 , m’he llevat tard més o menys com ahir. Ahir vaig anar tard a dormir perquè després de veure el partit del Barça per Internet en un web alemany que té els drets televisius per emetre-ho, em vaig quedar escoltant el post partit per la TDP del Puyal. Els locutors alemanys miren de ser neutres i donar sempre la raó a l’àrbitre, però ahir, el pobre locutor va acabar mig boig, més o menys com els jugadors del Barça i del Sevilla. A la mitja part del partit mirant algunes notícies vaig fer una piulada sobre l’enquesta de La Vanguardia que es feia un avançament, però que es publicaria avui:

 Segons LV: ” SI a la independència un 54,8%, el 33,5%, no i un 10,16%, no ho sap”. Això és prop del 70% a favor de la independència!!

Quan vaig escriure “Això és prop del 70%” ho vaig fer sense fer el càlcul, però basant-me que en la darrera enquesta del CEO. Aquesta que donava un 51% de vots pel Si i si agafàvem l’abstenció que es detallava això implicava en un referèndum, que només es comptabilitza els vots emesos vàlids, prop del 70% de vots a favor de la independència.

Avui al matí quan he mirat el Twitter i el Facebook he vist que alguns hem preguntàvem d’on havia calculat el 70%. Llavors després de llegir l’article de la Vanguardia d’avui a on es publicava més detalls, he vist el que diu sobre la intenció de vot directe i ho he piulat aquest matí:

Enquesta LV; “De cada 100, un 63% votaria SI, només 25,5% NO”. Traduït a referèndum surt: 71% pel SI i 29% pel NO. Tal com ahir vaig dir

Però a l’honor a la veritat la meva estimació del 70% era una estimació optimista. La Vanguardia ahir havia avançat uns resultats després de fer el que s’anomena “la cuina” o estimació ponderada de vot ocult i la participació efectiva. Segona l’empresa Feedback que havia fet l’enquesta deia que el resultat seria del 55% a favor per 33,5% amb un 10,2% que encara no sabia que votaria (NS). L’abstenció seria prop del 28%, uns 14% menys que a les darreres eleccions catalanes.

Si fem cas aquestes dades “cuinades” per Feedback traduint a un referèndum a on només es compten els vots emesos vàlids, tenim els següents escenaris:

1) Escenari que tots els votants del NS un 10,2% acabessin al final votant a favor:

VOTS PEL SI      66%

VOTS PEL NO    34%

2) Escenari que tots els votants del NS un 10,2% acabessin al final votant en contra:

VOTS PEL SI      56%

VOTS PEL NO    44%

3) Escenari que els votants del NS es repartissin a parts iguales entre el Si i el No:

VOTS PEL SI      61%

VOTS PEL NO    39%

És a dir que ni en el pitjor dels escenaris es perdria el referèndum per la independència de Catalunya i també se superaria si les condicions fossin les que la UE va demanar al referèndum de Montenegro.

Amb tot cal seguir treballant de valent, perquè hi ha un altre factor que cal tenir en compte. Segons he escoltat, no ho tinc cap referència escrita, el referèndum del Quebec també hi havia unes enquestes que donaven el vot a favor, però a la realitat es va perdre per un marge molt petit, si no erro va ser del 50,5% pel 49,5%. Per això, i aquí es veu que el mateix MHP Mas que ho va viure en primera ma també ho pensa, es diu que sempre al final en aquests tipus de referèndum un 10% dels que diuen que votaria SI, acaben votant No.

Llavors en aquest cas, es podria perdre el referèndum en l’escenari més dolent a on els NS també s’hi sumessin al NO amb als que canvien el vot al darrer moment.

En tot cas, cal segui treballant per convèncer a més catalans. Una oportunitat com aquesta potser no la tindrem mai més.

Endavant les atxes!!

30 de setembre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Sobre boicots

dissabte, 29/09/2012

Avui dissabte 29 de setembre del 2012, 18 dies després del #11s2012 , m’he llevat tard, eren dos quarts de deu. Ahir vaig anar a dormir tard perquè em va trucar per skype un amic de Catalans Abroad i de l’Assemblea. Em va fer cinc cèntims del que s’havia parlat a la reunió de la sectorial d’exteriors de l’Assemblea. Jo no vaig poder participar perquè estava en la festa d’aniversari de la metgessa dels ulls. No hi podia faltar ja que gràcies a ella, es va poder diagnosticar el despreniment de retina a temps.

Una vegada esmorzat , he decidit a anar a caminar igual que ahir per fer una mica d’exercici. Teòricament no en puc fer, però caminar una mica no és contraproduent. He sortit amb màniga curta però al cos ben abrigat. Tot i així he patit fred al principi mentre caminava cara el vent, perquè el sol estava una mica enteranyinat per núvols baixos. Mentre caminava he escoltat una molt interessant tertúlia entre empresaris catalans a CatRadio respecte a com afectaria la independència de Catalunya.

Hi havia empresaris que tenien una part important del mercat a (S)pain, altres no tant i altres, pràcticament a tot al món. S’ha parlat del que ahir vaig comentar sobre que el Lara Bosch s’emportaria l’editorial Planeta fora de Catalunya i també del mal que faria el boicot dels espanyols als productes catalans.

Comprenent les inquietuds i pors dels empresaris que tenen una part molt important de les vendes al mercat espanyol davant de la independència de Catalunya, ja que comportaria un boicot provocant perdudes molt grans que posarien en perill la viabilitat de l’empresa,  jo em vaig les següents preguntes:

Donades les circumstàncies que han esdevingut després de la massiva manifestació del #11s2012, no creuen els empresaris catalans que el boicot per part dels més nacionalistes espanyols ja haurà començat?

No creuen que independentment del que ara diem o fem, els nacionalistes espanyols continuaran la seva ofensiva contra tot el que sigui o sembli que és català?

Creuen els empresaris catalans que en el cas que finalment continuéssim dins d’Espanya, després de tot el que ha passat fins ara (i que vindrà), les campanyes de boicot o menyspreu contra els productes catalans no seguiran, encara que siguin no de forma pública, en la major part dels espanyols?

Creuen els empresaris catalans que es pot viure en aquest clima d’incertesa d’un possible boicot als productes catalans a la primera de canvi?

Sincerament donat que el dany ja està fet i no es pot tornar enrere l’amenaça latent o efectiva d’un boicot als productes catalans, fins i tot encara que s’arribés a un acord per fer una Espanya federal, crec que el millor pels empresaris catalans és que com més ràpid es faci la transició cap a la creació d’un Estat Català millor.

Amb tot, entenc que els empresaris catalans que tenen negocis amb Espanya, que siguin curosos en dir certes coses per no augmentar el boicot, però internament haurien de tenir clar que ja s’ha arribat a un punt, que no es pot tornar enrere i continuar com si res hagués passat. El boicot contra productes catalans és un fet i serà impossible impedir-ho, encara que tots els catalans comencéssim a demanar perdó de genolls per haver intentat crear un Estat propi i fins i tot, sortíssim al carrer amb banderes espanyoles fent crides al Rei i Espanya. Llavors no ens ferien boicot, perquè volem marxar-nos, ens ferien boicot per ser uns falsos i també per menyspreu de ser un poble esclau.

Endavant les atxes!!

29 de setembre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. La fugida del Planeta

dissabte, 29/09/2012

Avui divendres 28 de setembre del 2012, 17s dies després del #11s2012 , m’he llevat quan la dona i la canalla ja havien marxat a l’escola. A les vuit he esmorzat i escoltant RAC1. Feia un dia bo, amb un sol i pocs núvols. Per aprofitar-ho, he decidit sortir a caminar mentre escoltava la tertúlia via internet pel iphone. He anat alternant la tertúlia de CatRadio i la de RAC1. Sense adonar-me he estat quasi dues hores caminant. He arribat a casa xop de suor, perquè he sortit massa abrigat. No és normal aquestes temperatures a Alemanya. Avui hem arribat a 22 ºC.

He estat xafardejant els diaris i el correu electrònic, però hi ha tantes notícies i correus que sobre la independència, i a més l’ull em molesta que al final he decidit no llegir-los. Cada dia rebo uns 50 correus, entre Catalans Abroad, Catalans al mon, de la sectorial d’Exteriors de l’ANC, de companys independentistes que envien quelcom a compartir i lògicament els correus privats. Malgrat tinc Scripts al Outlook que me’ls classifiquen, això no treu que els tens que mirar un per un.

A la tarda, a l’Oracle de CatRadio hi havia una tertúlia a on participava el Joan Carretero de Reagrupament. De nou caminant sota el sol he anat escoltant la tertúlia. A part del Joan Carretero hi havia altres tres persones, de les que hi havia una que era doctor en Història però era descaradament unionista, fins el punt que negava que Espanya hagués intentat eliminar Catalunya. La intervenció del Joan Carretero ha estat molt contundent i clara. Ha dit que s’estava complit fil per randa el que Regruadament havia dit fa 3 anys.  Hi estic d’acord. De fet, fa la setmana passada quan vaig trucar a la Rut Carandell mentre estava a l’hospital escoltant que a la Plaça sant Jaume s’omplia de gent per rebre al MHP Mas, li vaig dir que tot el que nosaltres havíem predit feia tres anys s’estava complit i que podiem estar orgullosos de la feina que vam fer. Li vaig dir, que Reagrupament s’havia avançat als temps, i que la nostra feina no havia estat en va, sinó que havia estat una llavor entre altres, per arribar a on estem ara.

Però el que m’ha agradat més del Joan Carretero ha estat quan el Xavier Grasset, el presentador,  ha intentat que digués que faria Reagrupament davant de les eleccions. Bàsicament si pactaria amb ERC o amb CiU. El Joan Carretero ha dit, que en aquests moments donaven tot el suport al President Mas i apel·lava que fos generós obrint CiU a fer una gran coalició amb altres formacions que també estan d’acord amb la independència. Davant de la insistència del presentador el Joan Carretero s’ha negat a ser més explícit. Una postura molt assenyada. Esperem que es compleixin el desig del doctor de Puigcerdà.

Al cap vespre he vist piulades sobre que l’Editor de l’editorial Planeta Lara Bosch havia dit que si es proclamava l’Estat Català que s’emportaria l’editorial de Catalunya. No és estrany. De fet fa un any, vaig coincidir a Menorca amb un alt executiu espanyol d’una multinacional d’assegurances amb seu a Barcelona que estava apunt de ser prejubilat. Feia més de 30 anys que hi vivia i tenia una filla fent un Master de MBA que parlava català. Però després d’una llarga estona de parlar sobre l’economia vam acabar parlant del dèficit fiscal i de la discriminació d’inversions que pateix Catalunya. La meva sorpresa va ser la negació que hi hagués l’espoli fiscal i que tot era una invenció dels nacionalistes catalans. De fet em va dir que estava disposat a marxar de Catalunya, ara que es jubilava, per no haver de pagar els impostos a la Generalitat, perquè servien per ajudar a la independència de Catalunya. Quan vaig intentar parlar de la relació de Catalunya i Espanya, ell em va contestar que no hi havia una Catalunya que parlava o discutia amb Espanya. Segons ell, només hi ha una Espanya i que dins d’ella hi havia diferents regions, de les quals, una era Catalunya.

No m’allargaré més, però la conclusió que vaig arribar era que la visió que aquesta persona tenia sobre la mateixa realitat era radicalment diferent que la meva. Per què hi havia aquesta diferencia de visió de la realitat entre nosaltres? La resposta és simple: Ell veia la realitat des de la perspectiva espanyola i jo des de la catalana.

L’editor Lara, com altres persones que viuen a Catalunya, siguin empresaris o no, siguin alts executius o simples obrers, siguin directors de Bancs o dependents d’una taquilla, poden tenir una visió de la realitat de caire espanyol que és cada vegada més diferent de la que tenim els catalans.  No passa res. I hem de respectar que aquestes persones trií marxar d’un lloc que no els hi agrada. Tampoc hem de fer escarafalls d’això, ni perquè ho sentim que se’n vaguin, com tampoc perquè estem contents que marxin. Com menys soroll es faci de tot això millor. Cal apartar qualsevol cosa que pugi distreure’ns de l’objectiu final i si es genera molt de soroll mediàtic amb empreses que marxarien de Catalunya, pot crear por a molts catalans a perdre el lloc de treball i acabessin votant no a la independència.

Endavant les Atxes!!

Dimarts 28 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Diari d’un català abans de ser lliure. S’acaba l’etapa autonòmica per sempre

dijous, 27/09/2012

Avui som dijous 27 de setembre del 2012, 16 dies després del #11s2012. Avui ha estat el primer dia que m’he llevat al meu llit. Eren dos quarts de vuit. La dóna i la canalla, estaven a punt de marxar. A tres quarts de vuit comença l’escola.

L’ull reclamava les gotes, fa bona pinta però segueixo sense veure res més que llum i ombres, totalment desenfocat. És normal, tinc l’ull ple de gas i la reflexió de la llum com la transparència no és l’adequada. Després de la dutxa, he esmorzat mentre he començat a llegir els diaris i TV3 via Internet.

La pregunta del programa Els Matins, era sobre si consideraven correcte el que havia dit el MHP Mas que s’ha de convocar un referèndum a la propera legislatura, sigui legal o no. He agafat el telèfon hi els he trucat. Després d’una entrevista amb una noia, m’ha dit que li donés el meu número que més tard em trucaria per passar-me en directe al final de la tertúlia. He hagut d’esperar dues hores ben bé i al final de la tertúlia, he sortit a l’antena com a sisè tertulià.

L’entrevistadora m’ha preguntat dues preguntes, la primera sobre que en pensava de convocar un referèndum encara que no fos legal i la segona com veuen els alemanys tot el que està succeint a Catalunya. Podeu escoltar les respostes en aquest enllaç a partir del minut 25:

http://www.tv3.cat/videos/4262390/La-tertulia

M’hagués agradat dir més coses, però no m’ha donat més temps. De fet esperava que algú em fes alguna pregunta més, però no ha estat així. Més tard, el meu fill Aleix pel Facebook m’ha enviat un missatge dient que m’havia escoltat des de Barcelona. He aprofitat per trucar-lo. Realment les xarxes socials està canviat el món!!

A la tarda he estat esperant que el Parlament comencés la sessió per presentar les resolucions i posteriorment fer la votació. A Vilaweb es podia llegir la proposta d’acord que CiU i ERC havien consensuat, i que Iniciativa, SI i Laporta, estaven disposats a votar-la encara que no signar-la. L’he baixat a l’ordinador i l’he desat en la carpeta que tinc sobre la història de Catalunya.

He escoltat pacientment les intervencions de tots els grups, menys el del PP i Ciutadans. No tinc estómac per tanta demagògia. No vull entrar valorar el que han dit. Perquè per mi, l’únic important és que al final per ¾ parts del Parlament, és a dir 84 a favor i 21 en contra, s’ha aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació prioritàriament a la propera legislatura. Un dia històric.

S’ha acabat una etapa a Catalunya. El dia 25N començarà una de nova: L’etapa de l’autodeterminació de Catalunya. Mai tornarem a la que s’ha acabat.  Si reeixim, es convocarà un referèndum d’independència, que es pot guanyar o es pot perdre.

Passi el que passi amb el resultat, acabarem l’etapa de l’autodeterminació i començarem una d’altre. Si hem guanyat la independència, començarem l’etapa de construir un Estat independent. Si perdem, l’ofensiva espanyola serà tant bèstia, que llavors començarem l’etapa de decadència prèvia a la nostra desaparició com a poble.

Per això, demano a tots els catalans que volem el millor per Catalunya, encara que no estiguin segur de si volen la independència, que apostin per a ella. Mai res tornarà a ser com ara. Ho som lliures o serem esclaus per moltes generacions per no dir per sempre.

Endavant les Atxes!!

27 de setembre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliures. Política de curta volada

dijous, 27/09/2012

Avui som dimecres 26 de setembre del 2012. Fa 15 dies del #11s2012. Avui he rebut l’alta de l’hospital. Després de fer la visita, el metge m’ha dit que ja podia anar cap a casa. M’ha donat una recepta d’unes gotes i una pomada per la nit. M’ha tret l’embenatge de l’ull.

La dona m’ha vingut a buscar amb cotxe a les 9 del matí. L’he esperat a baix al carrer escoltant la tertúlia força bona a CatRadio amb Salvador Cardús i B.Culla. Hi havia un altra tertúlia que era unionista, però tenia categoria i no molestava escoltar-lo, cosa que s’agraeix, perquè n’hi ha que ens prenen per rucs o imbècils.

No em trobava gaire fi avui. Feia un dia gris i plovisquejava. He estat molt fred amb la dona. M’explicava coses de la canalla i de la seva feina, però no l’escoltava. Em sentia malament i no sabia per què. Quan hem arribat a casa, m’he trobat encara més malament. No sabia que era, fins que en intentar llegir l’ordinador, m’he adonat que el que em feia sentir malament era l’ull operat. El fet de no tenir l’embenatge estava percebent llum, però no hi veia res, només contorns de llum que em fan mal.

Durant tot el dia he estat sol a casa mirant el Debat al Parlament. Amb l’ordinador connectat a la TV, via web de TV3 he mirat el Canal 3/24. La qualitat és pèssima i de cada 10 paraules que es deia, una o dues s’enganxaven. Per sort es podia entendre el que es deia.

Com que no sóc polític professional no tinc que escoltar certes coses. Per això he obviat escoltar el que deien tant el Sabaté del PSC com la Camacho del PP, però si que he escoltat gaudint com mai, les rèpliques del MHP Mas.

A l’Herrera d’Iniciativa he fet l’esforç d’escoltar-lo però al cap d’una 15 minuts he decidit afluixar la TV i mirar altres coses mentre esperava la replica del MHP. A la tarda, he escoltat atentament al Puigcercós d’ERC, com també la replica del MHP Mas. Ara bé quan ha pujat el Rivera, he tancat la TV. Com que la canalla havia vingut, ja no he pogut veure més el debat. Al final però he vist un resum al TN vespre tant del Rivera com del Tena i Laporta.

Sincerament estic una mica decepcionat del nivell esgrimit arran de la conjuntura històrica i excepcional que s’ha iniciat arran del #11s2012.  Entenc la lluita partidista, els interessos nacionals espanyols i les ambicions d’alguns, pot provocar la situació que avui s’ha donat al Parlament. Però això no treu que sigui una mostra d’immaduresa dels polítics catalans. A excepció d’ERC i del Laporta, la resta de formacions no han estat a l’alçada de les circumstàncies.

El poble de Catalunya el 11s2012 ha demanat ser un nou estat d’Europa. (S)pain ha tancat qualsevol possibilitat de negociar al pacte fiscal. La situació financera de la Generalitat està al límit i només pot accedir al crèdit que li dóna el qui li està robant. A més el govern de (S)pain segueix aprofitant la crisi per anant erosionant les competències de Catalunya i atacar a la llengua. Llavors davant d’aquest escenari, que es pot fer? Continuar tot igual? Com si res passés?

Cal un canvi radical i és el que va anunciar el MHP Mas. Hi ha qui el critica que tot això ho ha fet per oportunista o per amagar les retallades o per defugir de les investigacions de presumpta corrupció….etc  N’hi ha que diuen que és una fugida endavant després de no sortir-se amb els comptes.

No cal perdre molt de temps amb aquestes crítiques. Faci el que faci el MHP Mas sempre se li trobarà problemes. Les regles de joc de la democràcia espanyola que regeix a Catalunya no permet fer gaire cosa més per legitimar-se davant del poble. Però a mi com independentista antic, tot això me la porta “fluixa”.

En aquests moments tenim una formació majoritària CiU amb un MHP Mas al davant, que estan disposats a anar a les urnes per guanyar legitimitat per fer a la propera legislatura un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya amb o sense el permís dels espanyols.

I només amb això, que com ell mateix ha dit, no s’ha aconseguit fer mai en 300 anys, faig tota la meva confiança amb Artur Mas. Si m’ho haguéssim dit fa dos o tres anys que estaríem en aquesta situació, no m’ho hauria cregut.

Lògicament m’hauria agradat que la majoria dels dirigents dels partits polítics catalans haguessin fet un debat d’alta volada. Però no ha estat pas així. No em preocupa molt, malgrat em neguiteja.

De moment estic gaudint com mai amb tot aquesta “revolució” independentista de tardor i estic descobrint amb el Artur Mas un estadista.

Esperem demà a la votació de la resolució conjunta per convocar la propera legislatura el referèndum d’autodeterminació

Endavant les atxes!!

25 de setembre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliures. Comença el compte enrere

dimarts , 25/09/2012

Avui som dimarts 25 de setembre del 2012. Fa 14 dies del #11s2012. Avui les infermeres m’han despertat més tard. A tres quarts de set he rebut les primeres cures i a les set he esmorçat.

Cap a les vuit he anat a fer la visita al metge. Avui hi havia el cap de la metgesa d’ulls verds freds. Ha vist quelcom que ella no hi havia vist i he preguntat si era greu. M’ha dit que no, peró que hauria d’estar in dia més a l’hospital. Demà ho tornarà a evaluar i si tot evoluciona correctament podrè tornar a casa. De moment la retina esta ben aferrada i pel que he entés amb el poc alemany, es què la lent nova del cristali necessita acabar-se de posar bé.

Pel que fa a la situació de Catalunya, lleguint els mitjans, escoltan les tertulies i el que es comenta en el twitter, hi veig in cert nerviosisme vers si el Parlament de Catalunya serà capaç de pronunciar-se a l’alçada de les circumstàcies després del clam sortit de la societat civil el #11s2012.

Les presions que CiU reb per totes bandes, els precedents històrics de renuncies o pactes aparetment bons però que mai s’han complert o també les lluites partidistes que acaben limitant la cerca d’una unitat de pronunciament, fa que sigui ben lògic que per part de molts catalans hi hagui desconfiança.

A les 4 he possat Catalunya informació al iphone i he escoltat tot el discurs del MHPresident Mas. M’he emocionat, he plorat, he donat cops a la taula i al final he cridat en silenci pero molt fort: Visca Catalunya Lliure!

Mentiria si digués que no tenia dubtes , però més amb CiU que amb el MHP Mas. La seva reacció després de la manifestació a Madrid com a la radio ABC punto, vaig veure clar que Mas havia pres la determinació d’aconseguir l’estat català. El dubte era si podria resistir els atacs interns i externs.

Amb aquest discurs no només m’ha confirmat que ho ha fet, sinò que quan ha dit, que no es presentarà de nou per ser president sinó s’aconsegueix en aquesta propera legislatura l’autodeterminació de Catalunya, em confirma que no l’aturarà ningú. Gràcies a aixó, Mas s’ha tret de sobre qualsevol intent de xantatge politic. Ara és totalment lliure d’anar fins el final sense haver d’evaluar les consequencies politiques per la seva persona.

Tambë lógicament servirà per frenar les disputes partidistes com ell ha dit, però també per reforçar la seva candidatura per liderar-lo. Com també restar als seus adversaris. És logic que així sigui, són les regles del joc democràtic.

Jo ho trobo molt bé i molt intel·ligent. És una demostració que estem en molt bones mans.

Ara farà falta veure les reaccions dels altres partits. Confio amb que estaran a l’alçada tant ERC, SI i Laporta. No tant Iniciativa i gens el PSC.

També desitjo que l’Assamblea continui com ara, sense caure en cap pronuncionament a favor de cap partit, mentre alhora s’erigeix la veu per recordar la voluntat del poble català expresada el #11s2012.

El compte enrere ha començat cap a la llibertat de Catalunya

Endevant les atxes!

25 de Setembre 2012

Sant Vincentius Kliniken

Karslruhe -Alemanya