Arxiu de la categoria ‘Economía’

Diari d’un català a punt de ser lliure. Sense poder votar

dijous, 15/11/2012

Avui som dijous 15 de Novembre de 2012,  avui fa dos mesos i 4 dies del #11s2012. El dia s’ha aixecat gris i fred. M’he llevat a dos quarts de set amb molt mal de cap i molt constipat. Però he decidit anar a la feina perquè hi ha un assumpte que m’interessa estar-hi de prop . Abans he anat a la consulta de l’oftalmòleg. Allà m’ha confirmat el que ja em temia. El 25N no podré volar a Catalunya per anar a votar.

Encara tinc gas a l’ull de l’operació de despreniment de retina que em varen fer a finals de setembre. Normalment en 5 o 6 setmanes el gas és substituït per l’humor vitri, però es veu que en el meu cas va tot més lent. L’oftalmòleg m’ha dit que és millor així perquè la retina s’aferra més bé a la paret de l’ull. Però a mi m’impossibilita volar el 25N.

Podria anar en cotxer a Blanes. Són entre 9 o 10 hores, però és molt car, uns 400€ i és una pallissa per només un cap de setmana. A més si tinc un accident amb un ull sense estar del tot curat, puc tenir molts problemes.

Hi ha una altre punt: com ho justifico a la dona. Estem passant uns mals moments econòmics degut que ens vam comprar una casa a Menorca i enguany l’hem arreglat i moblat. No és lògic que em gasti entre 400 i 500€ només per anar a votar si ens hem de prémer el cinturó.

Per sort un amic de Buenos Aires m’ha dit que té un vot abstencionista que jo el podria fer-ho servir. Ja li he dit que endavant. Avui mateix ho enviarà al consultat.

La reflexió política d’avui és respecte a la vaga d’ahir. Està clar que motius per fer la vaga n’hi ha, però és curiós que els països del centre i nord d’Europa a on l’economia funciona bé i per tant la vaga no pot afectar gaire al país,  no han fet vaga mentre que els països meridionals que tenen més atur i pobresa a on la vaga pot accentuar més els problemes econòmics, si que s’ha fet vaga.

El mateix succeeix amb les “indignats”. A Europa del centre i nord, en prou feines n’hi ha d’indignats. Per què? Els motius per indignar-se crec que són iguals a tot arreu, oi? Llavors com és que hi ha més resposta a les vagues i a les concentracions dels indignats?

Jo penso bàsicament que hi ha dos motius:

El primer és que la majoria dels ciutadans són egoistes i mentre no tinguin problemes , es dediquen a fer la seva vida sense importar gaire si hi ha desigualtats o injustícies en altres llocs o fins i tot en el seu propi país. A (S)pain  la corrupció , la injustícia i desigualtats hi eren abans de la crisi econòmica i no va haver cap manifestació d’indignats. En canvi ara, quan hom sent en la pròpia pell les conseqüències del que ja existia abans però que no l’afectava, s’indigna i protesta fortament.

El segon motiu és la poca confiança amb la política del seu país. La desconfiança amb la política  dels països meridionals genera més frustració i indignació. A (S)pain com a Portugal i Grècia, països a on hi ha hagut una disbauxa total en els diners públics i una corrupció institucionalitzada, els ciutadans no accepten de cap manera que siguin ells els que hagin de pagar els plats trencats. Però el drama és que encara que els ciutadans no tinguessin directament la culpa del que feien els polítics i la xarxa econòmica que s’ha creat a l’entorn d’ells,  cosa que és discutible,  això no els eximeix de què hauran de pagar la festa.

Per desgràcia no existeix cap altre organisme per sobre dels Estats que pugi fer pagar als culpables. No hi ha un Déu que li pugis demanar que castigui als culpables i que arregli els problemes que s’han generat. Això no funciona. El que si que hi ha, és un Estat endeutat que no pot pagar l’estat de benestar que inconscientment es va crear pensant “a lo grande” sense saber si es podria pagar i sobretot una xarxa d’empreses i bancs que estan a la corda fluixa, que si fan fallida llavors el drama encara serà pitjor.

Espero i desitjo, que aquesta crisi serveixi d’experiència per madurar la societat catalana. En un estat independent, caldrà no repetir els mateixos errors. Caldrà polítics que diguin la veritat i sobretot des de la societat civil fiscalitzar-los sempre. La política és massa important per només deixar-la en mans dels polítics

Endavant les atxes!!

Dijous 15 de novembre 2012

 Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La trampa de les balances fiscals

dilluns, 22/10/2012

Avui som dilluns 23 d’Octubre del 2012,  1 mes i 11 dies després del #11s2012. El dia fa no fa ha començat igual que ahir i l’ull el mateix, encara que diria que tinc el nivell de l’humor vitri més alt.

A la feina no hi ha hagut cap novetat. Després a la caminada que he fet a quarts de sis del vespre he escoltat la tertúlia de CatRadio del matí de Manel Fuentes, allà s’ha parlat molt del PSOE i poc de Catalunya. Més endavant he escoltat el debat sobre les balances fiscals amb Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona; Ángel de la Fuente, investigador a l’Institut d’Anàlisi Econòmica CSIC, i Xavier Vidal Folch, periodista i economista d’El País”. Aquesta debat ha estat més interessant que la tertúlia i voldria fer una petita reflexió.

El dèficit fiscal que Catalunya pateix és molt alt encara que hi hagi economistes com un Ángel de la Fuente que vulgui minimitzar-lo respecte altres contrades. Segons quins mètodes es calculi i segons com es compari, sembla que no és tant elevat com es s`ha dit però tot això és subjectiu. Però vet a aquí un parany que hem d’evitar.

No es tracta si el 8,8% que la Generalitat va indicar pel 2009 és la xifra correcta o és el 6,7% que deia el Vidal Folch o és molt menys com diu el Ángel de la Fuente, per mi la clau és que els catalans no tenim el dret a gestionar els nostres recursos. Fins i tot, encara que la balança fiscal fos negativa per mi això és el més important. Per quina raó els catalans no podem decidir quins han de ser els nostres impostos, com els administrem i com els invertim?

Quan el Ángel de la Fuente diu que la Comunidad de Madrid té un dèficit més gran, obvia un punt molt important.  Madrid és la capital de (S)pain i paga amb gust aquesta balança deficitària perquè obté altres beneficis indirectes en inversions del propi govern espanyol que segons el mètode de càlcul es comptabilitza com a despesa a les regions i també de l’acumulació de HQ d’empreses i multinacionals pel fet de què estan ben a prop del poder de decisió. En el moment que més del 40% de PIB de (S)pain es genera amb inversions i diner públic, estar a Madrid és un avantatge intangible que no surt en les balances fiscals però que crea i genera molta riquesa.

Quan el Vidal Folch diu que el dèficit fiscal català és elevat, però no és un espoli fiscal, està parlant de coses subjectives. Ell diu que fent la mitja dels mètodes de càlcul li surt que és del 6,7% i no del 8,8% que ha donat la Generalitat, perquè fa servir el mètode de càlcul més favorable a fer més evident el dèficit. Potser a ell li semblarà que 6,7% no és un espoli fiscal, però per mi si. Quan considerem que és espoli o no? un 6,9% ho és o ha de ser d’un 7% o 7,5%?  Qui defineix quan és espoli o no? Tot això és subjectiu i depèn de cadascú i també de les circumstàncies.  Quan no hi havia crisi, el dèficit fiscal era segur més alt però pràcticament ningú es queixava, en canvi ara que segur que és molt més baix, tothom ho considera un espoli.

També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.

A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?

Per tant, no centrem el debat a favor de la independència amb només si el dèficit fiscal és espoli o no, la clau està amb el fet que paguem impostos en un Estat que no ens considera ciutadans iguals que els altres. Per això els catalans hem dit prou i volem un estat propi per sentir-nos amos dels nostres recursos que hem generat gràcies als nostres esforços.

Endavant les atxes!!

Dilluns 23 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El bumerang sobre les pensions

dissabte, 20/10/2012

Avui som dissabte 21 d’Octubre del 2012,  1 mes i 9 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat amb sol i fa calor com ahir, estem a 9C. Igual que ahir l’ull segueix més o menys igual, potser em dóna la sensació que tinc una mica més de liquid, però potser només és degut a les ganes que torni a veure normal i pugi fer esport.

La meva passió no és comentar la política o veure el Barça, que per cert juga d’aquí 45 minuts hi he d’anar per feina avui amb el diari. La meva passió és practicar el ciclisme. M’agrada tant la BTT con la carretera. Porto des del 2 de setembre sense poder fer esport. Únic que puc fer és caminar. Estic molt neguitós quan veig un dia com avui i no puc aprofitar-ho.

La dona ha sortit amb una amiga seva a córrer pels boscos del costat del riu Rin. Volien fer 18 quilometres, però al final s’han equivocat i han fet 25 quilometres. Mentrestant jo he agafat la canalla i hem anat a fer la caminada que acostumo a fer pel bosc a prop de casa , fins un aeròmetre que surten els avions sense motors. A l’hora que em sortit feia un dia preciós, d’aquells que tot esportista, sigui corredor o ciclista somia.  Semblava d’estiu. De fet hi hagut dies al juliol que no feia pas aquest Sol ni tanta calor. Al migdia hem arribat a l’ombra a 22C i era com estar a l’estiu. Però el color del bosc era entre groguenc, verd clar, verd fosc  i roig. Caminava pel bosc, mentre anava caient una pluja de fulles.  Tot un espectacle.

Sentir el vent de les ales quan s’enlairen els planadors mentre els veus que ho fan arrossegats per un cable que estira un camió grua, ha estat un dels moments del dia. Després de la caminada hem anat a l’Eis Oma (Gelats de l’Avia) a prendre un cucurutxo de dues boles cadascun, total 5.40€. Un altre moment per recordar. A Alemanya és menja gelat tot l’any, i no són cars. Si surt el Sol com avui, tothom s’ho pren a fora asseguts a unes taules i bancs.

A l’hora de dinar hem anat a un restaurant grec que està en un club de futbol del barri. Coneixem els propietaris des del primer dia. Són unes excel·lents persones i el menjar també. A Alemanya és difícil menjar xai o qualsevol producte del mar. Però en aquest restaurant si que pots. He menjat calamars amb gyros i amanida verda amb yougurt, que estava tant ben fet que fins i tot semblava que els calamars fossin frescos. La dona s’ha menjat unes costelles de xai que les ha trobat tant bona que no m’ha deixat ni tastar-les!

Amb el Solet que ens tocava de ple, el menjar, la cervesa i sobretot els 25 quilometres que ha fet, al final la meva dona s’ha quedat fregida de cop. Mentrestant ha vingut l’Andoni , el propietari i cuiner del restaurant i hem fet petar la xerrada una estona.

Ambdós no parlem molt bé l’alemany, però gràcies això ens entenem. Ell m’ha explicat que a Grècia està molt malament, m’ha explicat que fa uns anys tenien enveja dels seus familiars a Grècia del bé que vivien, però que ara és el revés. Que lo d’abans no era normal , però que ara tampoc. M’ha dit que un les pensions els han baixat i això a moltes families que no tenien treball era l’únic sou que entrava a casa. M’ha dit que  a (S)pain també és igual. Li he dit que encara no les han tocades les pensions. M’ha mirat estrany, llavors li he dit, tard o aviat les tocaran.

Vet a aquí un dels punts claus que malgrat la repercussió negativa que tindrà en els jubilats, podrà provocar un efecte bumerang de la mentida dels unionistes que diu que en una Catalunya independent perillen les pensions. La retallada de les pensions pot provocar que la mentida abans esmentada, acabin tornant-se en contra d’ells igual que fa el bumerang.

Quan (S)pain demani el rescat o el pressupost indiqui una desviació superior a l’esperada, cosa que tot apunta que succeirà, llavors el govern del Rajoy no tindrà més remei que anunciar que haurà de tocar les pensions. Amb l’atur tant alt, la partida de les pensions és la que provoca més dèficit

Els pensionistes que s’havien cregut la mentida dels unionistes pensaran, renoi si ara (S)pain m’està posant en perill la meva pensió quan m’havien dit que era el contrari, llavors el millor és marxar quan més aviat millor perquè si continuem a (S)pain potser si que les perdrem .

Endavant les atxes!!

Dissabte 21 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’amenaça de les pensions

dissabte, 13/10/2012

Avui som dissabte 13 d’Octubre del 2012,  1 mes i 2 dies després del #11s2012. Avui m’he llevat a les vuit, el dia sembla fred però tot apunta que farà Sol. Les emissores de ràdio fan programació de festa, però cap a mig matí he vist que al Suplement de CatRadio hi havia un debat sobre les pensions en una Catalunya independent.

He aprofitat la caminada que faig cada dia per escoltar-ho, encara que he connectat quan estaven per la meitat. Hi ha forces treballs que diuen que les pensions en una Catalunya independent no perillen, ans el contrari, podrien fins i tot millorar. Al debat ho han explicat molt bé que les pensions que es cobra cada any no es paguen a partir dels diners cotitzats durant la teva vida laboral, sinó de les cotitzacions a la Seguretat Social que fan els treballadors cada any. Els anys cotitzats com també el que has pagat de cotització serveix per calcular la pensió que cobraràs. És a dir, si quan em jubili, he treballat i cotitzat al màxim prou anys per cobrar la pensió màxima però hi ha una crisi encara més gran que ara, a on les cotitzacions dels treballadors no pugin arribar a pagar les pensions de tothom llavors la meva pensió podrà ser menor que l’esperada.

L’exemple del meu cas com a treballador que ha cotitzat 20 anys a (S)pain pot ser il·lustratiu. Ara porto 6 anys cotitzant a Alemanya i si em jubilo en aquest país, portaré 17 anys en total (per arribar al 35 que demanen puc sumar els 20 anys cotitzats a (S)pain) . La pensió que cobraré serà bona pensió malgrat hauré realment només cotitzat 15 anys. En canvi a (S)pain cobraré molt poca, perquè per calcular la pensió es mirar  els darrers 25 anys de la meva vida laboral a (S)pain i jo només hauré cotitzat els 7 anys primers.

Altre punt que va sortir al debat era que passaria en el meu cas, si Catalunya esdevé independent. Podré seguir cobrar la pensió de (S)pain? La resposta és fàcil, es clar que si. Quan Catalunya es constitueixi en un Estat independent, agafarà les obligacions de donar almenys les mateixes prestacions que ara té (S)pain amb els pensionistes catalans. Quan m’arribi l’edat de jubilació, cobraré de Catalunya el mateix que ho faria amb (S)pain si Catalunya no ha canviat els requeriments per poder cobrar una pensió de jubilació que actualment ha aprovat (S)pain i que entrarà en vigor el 2013. De fet jo crec que segur que cobraré encara més, pel que explicaré a continuació.

Aquesta setmana la Generalitat ha presentat un treball que indica que entre el 1995 i 2010 si Catalunya tingués una caixa única de Seguretat Social, hauria tingut un superàvit de més de 24.700 milions d’euros. Però els unionistes diuen que si mirem només els darrers dos anys hi ha un saldo negatiu, és a dir les cotitzacions dels treballadors dels catalans no foren suficients per pagar les prestacions d’atur i pensions que s’han de donar.

Però el que obvien de dir, és quin és el saldo a la resta de (S)pain. Si mirem el mateix període des del 1995 i 2010, el saldo és negatiu en més de 83.300 milions d’euros. Si descomptem Catalunya, a (S)pain des del 1995 fins 2002 i del 2008 fins el 2010, les cotitzacions dels treballadors no van poder pagar les prestacions d’atur i ni les pensions.

Això significa que (S)pain no pot continuar pagant les pensions dels espanyols. Fins ara, la diferencia entre els 24.700 milions de més que han aportat els treballadors catalans a la Seguretat Social espanyola menys els 83.300 milions que ha gastat més la resta de (S)pain, uns 67.500 milions d’euros, ha esdevingut deute sobirà espanyol que s’ha anat tornant o encara està per tornar. Però ara, com que és molt difícil aconseguir que els “mercats” prestin més diners, tot apunta que tard o aviat, el govern de (S)pain haurà de retallar les pensions.

El President espanyol Rajoy no ho vol fer sota cap concepte, fins i tot, vol augmentar-les, segons l’IPC. Va defensar molt fortament que no ho faria mai. Però no cal ser cap premi Nobel per veure que això és insostenible i que haurà de rebaixar-les. Hi ha qui diu que Rajoy no vol demanar el rescat perquè inevitablement els homes de negre del FMI i de la UE demanaran rebaixar les pensions fins que siguin sostenibles amb les cotitzacions.

Tot plegat ens diu que les pensions realment amenaçades són les de (S)pain amb o sense Catalunya. Sense Catalunya potser més, però amb Catalunya també. L’única manera d’aconseguir que les pensions no estiguin amenaçades és generar més empreses privades i que aquestes generin més llocs de treball. Dic més lloc de treball privat, perquè el treball públic per si, no aporta més diners a les pensions ja que surten del mateix pot. Catalunya té el menor ràtio d’empleat públic respecte el privat a (S)Pain i diria que de tota Europa desenvolupada. També té milers d’empreses privades molt dinàmiques i que exporten el 30% de tot el que exporta (S)pain. En canvi (S)pain té una estructura econòmica basada a on la majoria del treball ben remunerat és públic o semi-public amb una agricultura i turisme amb treballadors que cotitzen poc. Això fa que fins i tot en períodes de bonança amb un atur baix, el superàvit de la resta de (S)pain és molt menor que a Catalunya. Segons un estudi del Cercle Català de Negocis, en els anys del 2004 al 2007 els treballadors catalans van aportar uns 13.000 milions d’euros per 4.500 milions d’euros que van aportar la resta de treballadors espanyols. És a dir 75% del superàvit de la Seguretat Social d’aquell període.  Però si mirem amb més detall, veiem que en aquest mateix periode la suma de cotitzacions pagades menys les pensions a (S)pain sense comptar amb Catalunya, hi ha saldo negatiu del -3,3%, és a dir que sense Catalunya no haurien tingut superàvit.

Els pensionistes catalans haurien d’estar ben preocupats, no si en una Catalunya independent les pensions actuals estaran garanties, sinó que si continuem a (S)pain potser no ho estan.

Endavant les atxes!!

Dissabte 13 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Sobre boicots

dissabte, 29/09/2012

Avui dissabte 29 de setembre del 2012, 18 dies després del #11s2012 , m’he llevat tard, eren dos quarts de deu. Ahir vaig anar a dormir tard perquè em va trucar per skype un amic de Catalans Abroad i de l’Assemblea. Em va fer cinc cèntims del que s’havia parlat a la reunió de la sectorial d’exteriors de l’Assemblea. Jo no vaig poder participar perquè estava en la festa d’aniversari de la metgessa dels ulls. No hi podia faltar ja que gràcies a ella, es va poder diagnosticar el despreniment de retina a temps.

Una vegada esmorzat , he decidit a anar a caminar igual que ahir per fer una mica d’exercici. Teòricament no en puc fer, però caminar una mica no és contraproduent. He sortit amb màniga curta però al cos ben abrigat. Tot i així he patit fred al principi mentre caminava cara el vent, perquè el sol estava una mica enteranyinat per núvols baixos. Mentre caminava he escoltat una molt interessant tertúlia entre empresaris catalans a CatRadio respecte a com afectaria la independència de Catalunya.

Hi havia empresaris que tenien una part important del mercat a (S)pain, altres no tant i altres, pràcticament a tot al món. S’ha parlat del que ahir vaig comentar sobre que el Lara Bosch s’emportaria l’editorial Planeta fora de Catalunya i també del mal que faria el boicot dels espanyols als productes catalans.

Comprenent les inquietuds i pors dels empresaris que tenen una part molt important de les vendes al mercat espanyol davant de la independència de Catalunya, ja que comportaria un boicot provocant perdudes molt grans que posarien en perill la viabilitat de l’empresa,  jo em vaig les següents preguntes:

Donades les circumstàncies que han esdevingut després de la massiva manifestació del #11s2012, no creuen els empresaris catalans que el boicot per part dels més nacionalistes espanyols ja haurà començat?

No creuen que independentment del que ara diem o fem, els nacionalistes espanyols continuaran la seva ofensiva contra tot el que sigui o sembli que és català?

Creuen els empresaris catalans que en el cas que finalment continuéssim dins d’Espanya, després de tot el que ha passat fins ara (i que vindrà), les campanyes de boicot o menyspreu contra els productes catalans no seguiran, encara que siguin no de forma pública, en la major part dels espanyols?

Creuen els empresaris catalans que es pot viure en aquest clima d’incertesa d’un possible boicot als productes catalans a la primera de canvi?

Sincerament donat que el dany ja està fet i no es pot tornar enrere l’amenaça latent o efectiva d’un boicot als productes catalans, fins i tot encara que s’arribés a un acord per fer una Espanya federal, crec que el millor pels empresaris catalans és que com més ràpid es faci la transició cap a la creació d’un Estat Català millor.

Amb tot, entenc que els empresaris catalans que tenen negocis amb Espanya, que siguin curosos en dir certes coses per no augmentar el boicot, però internament haurien de tenir clar que ja s’ha arribat a un punt, que no es pot tornar enrere i continuar com si res hagués passat. El boicot contra productes catalans és un fet i serà impossible impedir-ho, encara que tots els catalans comencéssim a demanar perdó de genolls per haver intentat crear un Estat propi i fins i tot, sortíssim al carrer amb banderes espanyoles fent crides al Rei i Espanya. Llavors no ens ferien boicot, perquè volem marxar-nos, ens ferien boicot per ser uns falsos i també per menyspreu de ser un poble esclau.

Endavant les atxes!!

29 de setembre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliures. Cants de sirena

diumenge, 23/09/2012

Avui som diumenge 23 de setembre. Dotze dies després del 11s2012.

M’he llevat a dos quarts de set del matí. L’infermera m’ha fet les primeres cures a l’ull i després ha fet el llit. A les set en punt m’ha portat l’esmorzar. Com que som diumenge hi havia l’extra d’un pastís de pa de pasic farcit amb una mica de xocolata. Ahir em va costar adormir-me per l’exitació del partit del Barça Granada. Vaig poder veure pel iphone a travès de Veetle via el canal de sport d’Aljazeera el Barça. Em va costar, però 4,5€ contratar 1Gb més de dades al mes de la xarxa G3 de Telekom. Curiós sentir en arab la paraula “Catalanitis” quan el locutor es referia als jugadors del Barça. Després vaig escoltar la TDP del Puyal fins a l’una. Per aixó en prou feines he dormit 5 hores i mitja.

Lleguint els diaris catalans he quedat molt content de veure tant com l’Ara , Nació Digital, Vilaweb i el PuntAvui estan fent una excel·lent feina de contrarestar l’ofensiva dels poders fàctics espanyols contra la creació d’un Estat Català. Aixó em recomforta molt, desprès de més de 20 anys de picar ferro fred favor de la independència sense rebre amb poques  excepcions, suport per part dels mitjans de comunicació. En el meu llibre ‘ Els Herois de Brussel·les’ (www.elsherois.cat) ho explico arran d ‘organitzar la manifestació de 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació de la nació catalana. Veient com reaccionen ara els mitjans catalans crec que és una senyal que ja no ens poden aturar.

Però paral·lel a les mentides que llança l’estat espanyol mitjan els seus altaveus , hi ha uns Cants de Sirena que pot portar-nos el perill d’xocar amb les roques que (S)pain té en el rumb del vaixell cap a Itaca que per fi ha sortit del port. Cants de Sirena que ve per dos llocs:

El primer cant és l’activació de la perversió del federalisme. Com vaig explicar ahir , sembla que aquest cant ho exercirà la part de l’esquerra política. Tant l’autoctòna d’Iniciativa , com la regionalista del PSC. Com vaig dir ahir, l’aposta d’Iniciativa de fer un referèndum amb tres opcions, incloent la federal pot comportar de facto que el vot favorable a l’independència quedi prou dividit per no guanyar. El vot del No, no es veu afectat perquè és un vot identitàri nacionalista espanyol i no segueix cap lògica ideológica. En canvi, el cant de PSC pot ser útil per nosaltres si ho canta als que aposten d’entrada per anar contra la independència. Però només en el cas que es facin unes eleccions al Parlament d’estil plebicistari. Llavors pot dividir el vot unionista, disputant-lo al PP, C’S i  altres. Però pot perdre molt vot catalanista que encara tenia d’abans. Ho té molt cru. Però a mi ja m’he esta bé.

El segon lloc d’on ve els Cants de Sirena és per mitjà dels lobbies empresarials, sobretot dels grans i mitjanes empreses. Recordo el divendres escoltar a RAC 1 al president de la Cecot que apelava continuar amb el pacte fiscal malgrat la negativa del Rajoy. Ell deia que no entenia com (S)pain no ajudava a la regió més industrial espanyola, reduint el deficit fiscal , ja que així aquesta podria competir millor al món i per tant ajudant a (S)paint a sortir de la crisi. Va possar l’exemple de la manca d’infraestructures que patia Catalunya o l’incopliment reiterat que feia el govern espanyol dels pressupost per fer-ho. Vaig trucar ràpidament a la radio, però malgrat em van atendre a la centraleta al final no vaig poder intervindre. El que li volia dir era que lleguís el llibre del catedràtic de Princentown Carles Boix que porta el titol ‘Cartes Iaquis’ i és de l’editorial del meu amic Quim Torra aContravent.

En aquets llibre hi ha un article acadèmic, és a dir, amb referéncies a altres estudis i premis Nobels d’economia, que expliquen com en una situació com la nostra a on hi ha dos centres de poder económic similars i que un té el poder politic, les decisions econòmiques, sobretot amb les infraestructures es prenen no basades en l’eficàcia económica de competitivitat de mercat, sinò amb la de mantenir la superioritat de poder. Encara que aixó d’entrada sigui contraproduent per tothom. Madrid capital del poder polític mai farà res que pugui implicar que Barcelona, la competència, tingui una millora. Això sempre serà així mentre Madrid vegi Barcelona una competidora. Només podria ser diferent si Madrid fos 7 o 8 vegades més forta i gran que Barcelona, com passa a França amb Paris i la seguent ciutat que és Lió. No cal insistir gaire per entendre que no hi ha cap possibilitat de pacte fiscal ni res que ajudi a l’economia i empreses catalanes.  Recordo que es va dir en el programa de radio altre xifra significant que refermava aquesta teoria. El vicepresident del CCN, que no recordo el nom, va dir que l’any 2011 Madrid va donar 11.000 milions d’€ de subvencions a les empreses instalades a la CCAA de Madrid, mentre que a les empreses catalanes, només… 56 milions d’€ sinó vaig sentir malament. Però la diferència era d’aquest rang. No fa falta dir res més.

Reiterar amb intentar negociar em pacte fiscal és un cant de Sirena per fer encallar el vaixell cap Itaca que per fi a començat a navegar a tota vela, gràcies a la societat civil, i sembla comandada pel President.

Esperò que el MH President Mas , com també els politics sobiranistes no escoltin aquest cants de Sirena.

Endevant les atxes!!

23 de Setembre de 2012

Sant Vincentius Kliniken

Karlsruhe -Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Cinc dies després del #11s2012

diumenge, 16/09/2012

Sóc conscient que estic vivint uns dies històrics. Visc a 1.200 quilometres de Catalunya, a Karlsruhe – Alemanya. Fa molts anys, més de vint anys que estic implicat amb el moviment independentista. No repetiré el que ja he dit molt cops als meus blocs respecte a la meva activitat per la llibertat de Catalunya, però l’emoció que m’embriaga després de veure les conseqüències de la manifestació del passat dimarts 11 de setembre del 2012, ha fet que decideixi escriure un diari explicant el que sento.

Avui diumenge 16 de setembre del 2012, cinc dies després del #11s2012 , m’he llevat nerviós i anhelant escoltar i llegir més notícies de la meva estimada terra. Ahir al twitter vaig estar llegint les piulades respecte al debat de TV5 sobre la independència. Des de Alemanya no puc veure-ho, però gràcies a les piulades m’he pogut fer una idea de com anat. Tot apunta que els nacionalistes espanyols, junt amb les repliques assenyades dels catalans, van aconseguir convèncer més catalans a favor de la independència. Vaig anar a dormir tard, però això no ha impedit que m’hagi llevat aviat. He dormit en prou feines 6 hores.

Amb el iphone mentre esmorzava he llegit alguns correus a companys de Catalans Abroad i de la sectorial d’exteriors de l’ANC, sobre l’amenaça de fer-nos fora de la UE si ens separem d’Espanya. Sembla que és de moment l’únic argument que des del govern espanyol han estat capaços de dir per contrarestar el que reclamaven els dos milions de catalans.

Cada dia estic més convençut que aquestes amenaces es tornaran en contra d’Espanya. Una Espanya bel·ligerant contra el nou Estat català i impedint que continuí a l’euro, provocarà que Espanya acabi fent fallida i suti també de l’euro. Sense l’ajuda dels catalans, Espanya no pot tornar mai la seva deute. Europa ho sap i malgrat que ara la UE farà tot el possible per impedir la secessió de Catalunya , una vegada vegi que la voluntat del poble català per aconseguir l’estat propi és irreversible, llavors serà la primera interessada en obligar a Espanya a negociar amb Catalunya una separació amigable. La pressió dels “mercats” amb una independència de Catalunya (i del País Basc, no oblidem) traumàtica,  pot enfonsar l’euro i de retruc la mateixa Unió Europea. Una secessió ben negociada permetrà repartir els deutes de manera que es pugi donar garanties als “mercats” que es podran tornar.

Per això crec, que la clau està en demostrar a tot el món que els catalans estem disposat a tot per aconseguir la independència perquè així serà més pacifica i ràpida. Llavors segur que continuarem dins de la UE. No seria pas estrany que potser fins i tot Espanya sigui la primera interessada en voler que Catalunya continuï dins de l’euro per garantir que ella no acabi en la misèria irremissiblement.

Endavant les Atxes!!

Diumenge 16 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Ens convé que les Illes i el País Valencià s’uneixin a una Catalunya independent?

dissabte, 15/09/2012

El tema dels Països Catalans, que cal recordar que aquest concepte fou creat des del País Valencià,  és molt perillós i sempre que ha sortit en el debat polític, ha estat utilitzat com argument pels espanyolistes valencians i mallorquins per alimentar la catalanofòbia en aquestes contrades.

Però avui, arran de dos correus que he rebut m’he decidit  a escriure aquest article. Un era sobre les dades econòmiques de Catalunya i d’Espanya amb i sense Catalunya. L’altre era sobre que passaria amb les Illes i el País Valencià després que s’hagués constituït el nou estat català.

Tot això m’ha fet despertar la curiositat i he afegit les dades econòmiques de les Illes i del País Valencià a la de Catalunya i Espanya.


Els
números estan basats amb les dades trobades en aquestes fonts:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_de_Catalunya

http://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Spain

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

http://www.ara.cat/premium/economia/Catalunya-registra-deute-record-PIB_0_774522621.html

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/09/14/deuda-publica-baleares-alcanza-175-pib/577274.html

Dades económiques

Catalunya
Catalunya PIB = 210.150 M €
Catalunya deute = 43.900 M €
Catalunya deute/PIB = 20,8%
Habitants = 7,5 M
Renda per càpita = 28.020 €

Illes Balears
Illes Balears PIB = 26.700 M€
Illes Balears deute 4.673 M€
Illes Balears deute/PIB = 17,5%
Habitants = 1,1 M
Renda per càpita = 24.275 €

País Valencià
País Valencià PIB = 102.711 M€
País Valencià deute = 21.364 M€
País Valencià deute/PIB = 20,8%
Habitants = 4,87 M
Renda per càpita = 21.090 €

Espanya
Espanya PIB = 1.051.000 M €
Espanya deute = 804.388M €
Espanya deute/PIB = 76%
Habitants = 45 M
Renda per càpita = 23.300 €

Espanya menys Catalunya
Espanya PIB = 840.850 M €
Espanya deute = 760.488 M€
Espanya deute/PIB (sense CAT) = 90%
Habitants (sense CAT) = 37,5 M
Renda per càpita (sense CAT) = 22.300 €

Espanya menys Catalunya i les Illes
Espanya PIB = 814.150 M€
Espanya deute = 755.815 M€
Espanya deute/PIB = 92,8%
Habitants = 36,4 M
Renda per càpita = 22.366 €

Espanya menys Catalunya, les Illes i País Valencià
Espanya PIB = 711.439 M€
Espanya deute = 734.451 M€
Espanya deute/PIB = 103%
Habitants = 31,53 M
Renda per càpita = 22.563 €


Catalunya més les Illes
CAT + Illes  PIB = 236.850 M€
CAT + Illes  deute =  48.573 M€
CAT+ Illes deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 8,6 M
Renda per càpita = 27.540 €

Catalunya, les Illes i el País Valencià
CAT + Illes + PV  PIB = 339.561 M€
CAT + Illes + PV  deute =  69.937 M€
CAT+ Illes + PV deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 13,5 M
Renda per càpita = 25.152 €

És molt significatiu comparar la renda per càpita respecte al món (compte que són en dolars i no pas euros) a http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP)_per_capita

Segons FMI i respecte tot el món:

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 21, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 25, entre Japó i Corea Sud

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 28, entre Las Bahamas i Itàlia

Espanya (sense CAT) estaria amb 22.300 € (29.260) en la posició 34, entre  Xipre i Eslovènia

Si ho comparem amb Europa (no només UE) tenim

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 12, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 15, entre R.Unit i France

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 16, entre France i Itàlia

Espanya (sense CAT, Illes i PV) estaria amb 22.563 € (29.618) en la posició 17, entre Itàlia i Xipre

Conclusions

És significatiu la incorporació de les economies tant de les Illes i el País Valencià a una Catalunya independent. Els catalans tindrien una renda per càpita de 28.020€ si fossin independents, però amb les Illes baixa a 27.540€ i amb el País Valencià baixa a 25.152€ de renda per càpita.

Com es pot veure en el Ranquing, es perd tres posicions tant al món com a Europa si a una Catalunya independent se li suma les Illes i el País Valencià. En canvi (S)pain sense Catalunya cau respecte al món sis posicions , però només cinc sense Catalunya, les Illes i País Valencià. Respecte a Europa, cau dues posicions (amb o sense les illes i el País Valencià). Per cert l’ABC tenia raó amb Xipre, però va cometre un petit error, no era Catalunya sinó (S)pain el que es quederia al nivell d’aquesta illa mediterrànea.

Es pot treure la conclusió que segons la renda per càpita, els catalans amb una Catalunya independent surten perjudicats si van junts amb les Illes i el País Valencià. En canvi tant els illencs, però sobretot els valencians si que guanyen molt si deixen (S)pain per unir-se al nou Estat català. Els Illencs els pujaria la renda per càpita de 24.275€ a 27.540€ (sense el País Valencià) i de 24.275€ a 25.152€ si comptem el País Valencià. Els valencians pujarien de 21.090€ de renda per càpita que tene ara a 25.152€.

Jo sóc partidari que a la nova constitució catalana digui de manera que no generi d’entrada anticossos anticatalans per part dels blaveros, quelcom que faciliti la creació dels Països Catalans. Per la nostra història compartida i per la nostra cultura sóc fermament partidari d’anar junts. Però cal deixar clar que seria una confederació a estil Confederació Suïssa i en aquest sentit ja vaig escriure un article fa anys al bloc gran del Sobiranisme al respecte: Quan els Països Catalans siguin un Estat: 3. La distribució territorial

Aquestes conclusions resten força als arguments dels espanyolistes mallorquins i valencians sobre el suposat imperialisme català. Les dades econòmiques demostren que als catalans del Principat, en una Catalunya independent no els interessaria que les Illes Balears i el País Valencià s’incorporessin, ja que perdrien uns 3.000€ de renda per càpita.

Ara bé, estic segur que una vegada estigués consolidada políticament una Confederació de Països Catalans, es tindria molt més potencial de creixement econòmic amb 13,5 milions d’habitants que amb 7,5 milions. Però per fer possible una confederació entre els Països Catalans, cal actuar amb molta prudència i deixar ben clar, que els interessa més als ciutadans de les Illes i del País Valencià, al menys econòmicament, que als ciutadans d’una Catalunya independent.

Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La cinquena resposta d’Espanya és sembrar la divisió entre els catalans

dijous, 9/08/2012

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb aquest títol. El guió per aconseguir la independència té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal,  hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directe, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal.

En el quart explicava la concreció del que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular o casos de corrupció contra CDC o qualsevol altre partit o institució que intenti avançar cap a la independència s’estaven materialitzant.

Avui en la cinquena resposta d’Espanya és que els sicaris catalans estan preparant la contraofensiva a les aspiracions independentistes, almenys de moment fiscalment, del govern de Catalunya:”El PP burxa en el dèficit entre territoris catalans per combatre el concert econòmic

Tal com comença la notícia diu al diari Ara.cat: “Dividideix i venceràs. Aquesta és la màxima per la qual es regirà el PP a l’hora de contrarestar la reivindicació del concert econòmic que el Govern posarà sobre la taula de Mariano Rajoy aquesta tardor. Segons ha pogut saber l’ARA, els populars preparen un argumentari en el qual es denunciarà que l’executiu català no aplica dins del territori els criteris d’inversió que exigeix al govern espanyol i que Barcelona pateix un dèficit fiscal del 13% respecte la resta de províncies.”

Aquesta manera de generar divisió entre catalans no és pas l’única. De fet fa temps que hi hagut varis intents per generar divisió entre els catalans utilitzant arguments ideològics. En l’entorn ideològic d’esquerres,  una part del moviment 15M com també certs sectors dins de la CUP i amb menys mesura també a Ic-EUA, seran armes que l’Estat espanyol activarà ja sigui directament o indirectament quan arribi el moment per tal de dividir el moviment independentista. El mateix és pot dir, de certs sectors econòmics i ideològics escorats a la dreta, que s’aixopluguen amb el que algú va  anomenat com Puente Aereo o Santa Aliança. 

Aquesta estratègia de crear divisió territorial pot fer forat si els altres sicaris que hi ha al PSC-PSOE també s’hi sumen. Parlo de memòria, però sinó recordo malament fa 15 anys els socialistes també es queixaven que la representativitat parlamentaria dels vots de l’àrea metropolitana no era justa ja que les comarques estaven sobrevalorades. Recordo que demanaven que valgues el mateix un vot d’un ciutadà  de Barcelona o Hospitalet que un de Girona o de Sort. Era quan els socialistes amb Pasqual Maragall van guanyar en vots a CiU però perdien la Generalitat degut a tenir menys  nombre d’escons al Parlament.

Encara que ara el PP parla d’impostos, l’argumentari és el mateix: Hi ha una discriminació dels ciutadans catalans que viuen a l’àrea metropolitana a favor dels de les comarques,  que reben més inversió en proporció als impostos que es recapta (i a més el seu vot està sobrevalorat.)

Però a més, el PP utilitza sibil·linament  aquest argument territorial per justificar que Catalunya té aquest dèficit fiscal respecte a Espanya. Ells diuen que Espanya és com les comarques catalanes i Barcelona és com Catalunya. Seguint aquesta analogia, igual que passa a Catalunya amb el dèficit fiscal que hi ha entre les comarques catalanes i Barcelona, a Espanya també  hi ha el dèficit fiscal entre Catalunya i al resta d’Espanya.

Però aquest argument quasi demagògic té varis punts dèbils, principalment dos que vull remarcar:

El primer és que en el cas de Barcelona i les comarques catalanes, la clau de la caixa és administrada pels catalans. És el Parlament de Catalunya a on estan representats els ciutadans de Barcelona i de les comarques, qui lliurament decideixen fer el repartiment de les inversions i despeses. Unes inversions a les comarques que els barcelonins també s’hi beneficien, encara que només sigui per quan van el cap de setmana. Això no és així en el cas d’Espanya. Les inversions que es fan a Badajoz o a Salamanca, els catalans no hi treuen cap rèdit.

El segon és que Barcelona és la capital de Catalunya i en aquest sentit, els beneficis que representa ser la capital compensa de sobres el dèficit fiscal que hi ha vers les comarques. Però en el cas d’Espanya això no és així. La capital és Madrid i per això Madrid també té un dèficit vers a la resta d’Espanya. Però ningú dubte i els madrilenys són els primers, que malgrat aquest dèficit fiscal que tenen, Madrid s’ha beneficiat extraordinàriament de ser la capital espanyola. Segons el PP, Catalunya paga més perquè el consideren com el cas de Madrid, una capital que es beneficia per altres costats. A part de ser un argument totalment fals, encara hi afegiria que, ans el contrari Catalunya no només no es beneficia de res de ser cap capital espanyola sinó que a més tenim un govern espanyol que fa tot el possible per perjudicar-nos.

Però tot això són arguments econòmics que estic segur que experts en aquesta matèria ho podran fer millor que jo. Per això, voldria acabar dient el meu millor argument contra aquesta contraofensiva dels sicaris catalans del PP:

Els catalans volem decidir sense que ningú de fora ens digui com fer-ho el repartiment dels recursos que generem i per això necesitem crear un Estat Català sobirà.

Endavant les atxes!!