Arxiu de la categoria ‘Europa’

Diari d’un català a punt de ser lliure. Els catalans a l’exterior cada vegada som més importants

dimecres, 14/11/2012

Avui som dimecres 14 de Novembre de 2012,  dos mesos i 3 dies del #11s2012. Ahir no vaig poder escriure el meu diari perquè a les sis del vespre vaig anar a dormir. Tenia mal d’orella i molt mal de cap. Avui m’he llevat millor però com que l’orella em feia mal quan m’empassava la saliva he decidit quedar-me  a casa i anar al metge. He trucat a la feina per avisar-los i al metge, que m’ha concertat la visita a les 5 del vespre.

Tot el dia he estat descansant fins l’hora d’anar al metge. Bé, descansar del tot no. Al matí m’he trobat una mica bé i he tingut mal de consciència de no anar a treballar. M’he dedicat ha ordenar la paperassa del despatx, mirar els comptes del banc i he començat a mirar-me quelcom del doctorat. Però no gaire, després de dinar m’he trobat de nou molt cansat. També he trucat al meu fill gran que avui era el seu aniversari. Ha fet 27 anys . M’ha donat una bona notícia. Ell treballa al laboratori de l’hospital Clínic de Barcelona en la investigació de la vacuna sobre el Sida i estaven tots acollonits que si no els hi donaven diners per continuar la investigació, segur que a ell i molta altres tècnics de laboratori no els hi renovarien el contracte. Malgrat que no li han dit res directament, ja se sap que tenen diners per tres anys més, llavors tot apunta que li renovaran el contracte. Una bona notícia, molt bona.

A les cinc he anat a la consulta del metge.  Alemanya el tema sanitari funciona diferent que Catalunya. Tots hem de tenir una mútua. Jo tinc una mútua publica concertada que és de la meva empresa a on els treballadors tenim un preu especial, però podem triar-ne una altre. Les mútues poden ser públiques, que pot ser concertada com la meva o privada. La mútua privada fa molt bons preus si ets jove però a mesura que envelleixes et puja la quota i  no cobreixen totes les prestacions que et donen les públiques o concertades. Però si tries una mútua privada després no pots canviar-te a una publica. Les públiques concertades han d’oferir unes prestacions que el 90% venen regulades per llei, la resta és decisió de la mútua i en aquest sentit és a on es diferencien unes de les altres.

Els metges tenen tots consultes privades. Jo vaig a una consulta de 3 metges que són metges de capçalera. Allà segons veuen el que tens et diuen que vagis a veure a un especialista, que també té la seva consulta privada. Lògicament pots triar el metge que vulguis. La primera visita costa 10€ i dura 3 mesos per totes les visites que facis. Si vas a un altre metge, has de demanar el traspàs. Al cap d’aquest període has de tornar a pagar-ho. Es veu que ara això ho volen treure perquè els metges es queixaven que havien de fer feina de gestoria en les seves consultes i que haurien de fer les mútues. No sé com s’ho faran per pagar el copagament.

Per demanar la baixa, el metge et fa un paper amb dos copies, un per l’empresa i l’altre per la mútua. Tu tens que portar-ho o d’alguna manera fer-ho arribar tant a l’empresa com a la mútua. Avui justament he vist per les noticies de la TV que s’ha definit jurisprudència de quan de temps es té per enviar la baixa a l’empresa. Si es fa per correu normal, tens 5 dies hàbils i el cap de setmana no es comptabilitza com a hàbil.

En el meu cas, li he dit al metge que demà vull anar a treballar i per tant només vull la baixa per avui. M’ha dit que tinc un típic constipat. M’ha receptat un esprai inhalador , que m’ha avisat que no entra per la mútua i unes pastilles que ajuden a descongestionar el nas de mocs. M’ha dit que prengui ibuprofè pel mal d’orella. Al costat de la consulta hi havia la farmàcia. Tot m’ha costat 15€.

Avui mentre estava mirant per Internet el Facebook m’ha arribat un missatge d’un amic avisant-me que havia sortit a la BBC News. Fa dos setmanes un periodista de la BBC News que està a Brussel·les em va enviar un correu en català a on em feia unes preguntes i em demanava un text de uns 600 caràcters sobre el que pensava que està passant a Catalunya. Em va dir que el podria fer-ho en català que ja el traduirien. Veien que el seu català hi havia algunes faltes, vaig decidir enviar-lo en anglès. Em van ajudar uns amics a corregir-ho perquè tinc l’anglès molt rovellat. Podeu llegir l’entrevista a aqui. Sóc el tercer entrevistat. La foto és antiga perquè em va demanar una foto que sortís jo i darrera meu quelcom de Catalunya i al final només vaig trobar aquesta de fa 8 anys al mirador de la Mare de Déu de la Roca a Montroig del Camp.

Darrerament he sortit en dos entrevistes. A part d’aquesta de la BBC News, també en van entrevistar pel Newsletter.KAT que fa la delegació de Berlín de la Generalitat. Sempre aprofito per fer campanya a favor de la nostra causa i en aquesta entrevista també ho faig fer. A aqui teniu la versió en català

Quan vaig arribar a Alemanya fa 6 anys, vaig trobar-me molt sol. De fet encara hi estic de sol, però el que em dolia més, era que al Principat no comptàvem gaire o gens. Ara per culpa a la crisi que ha provocat que molts joves i no tant joves catalans  hagin d’emigrar per buscar noves oportunitats que no troben a casa, com també el fet que la internacionalització de Catalunya ha entrat en la agenda de la política catalana, els Catalans que vivim a l’estranger estem guanyant importància.

En aquest sentit he vist que demà també comença a l’Ara.cat un nou apartat anomenat Catalan Netrwork ((http://catalannetwork.ara.cat/)). La idea es crear un portal de trobada de Catalans repartits per a tot el món. Tinc la sort de publicar a aquest bloc en aquesta comunitat de l’Ara.cat. Pot ser una bona eina per aprofitar no només per trobar-nos els catalans que vivim a fora sinó també per explicar al catalans del principat el que fem des de l’estranger. Enhorabona per la iniciativa

Endavant les atxes!

Dimecres 14 de novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Amics que estimen la democràcia

dimecres, 7/11/2012

Avui som dimecres 7 de Novembre del 2012,  1 mes i 29 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fosc, fred i plovent.  M’he llevat a dos quarts de set del matí i en prou feines clarejava. Avui he portat el Jan a l’escola a un quart de nou, perquè tenia visita a l’oftalmòleg a dos quarts de nou.

La visita ha anat bé. La retina sembla ben subjectada a la paret de l’ull i no tinc cap més sangria. Però la bombolla de gas que es fa cada dia més petita, ho fa tant lentament que l’oftalmòloga m’ha dit que potser no podré volar el dia 25 de Novembre. Justament ahir estava convençut que si que podria que vaig fer la reserva a Ryanair des de Frankgurt –Hann a Girona. Al final com que no em queden més dies de vacances a part dels que tinc reservat per Nadal, com que hi haurà un nou cap al departament i no és qüestió de demanar festa a canvi d’hores extres, he decidit volar el mateix diumenge a les 6 de matí i tornar el dilluns a les 8 del mati. EL preu és de 60€ tot inclòs. Però potser al final hauré gastat els diners per res i no podré baixar a votar. Hi ha la possibilitat de baixar amb el cotxe, però costa uns 450€ entre peatges i benzina, a part que les 10 hores ningú te les treu. Ho he descartat. Esperem que al final l’oftalmòleg em doní el permís per volar.

A la feina, he escoltat després de dinar el discurs en anglès que el MHP Mas ha fet a Brussel·les al fòrum Friends of Europa. Per mi ha estat magnífic malgrat hi hagut forces preguntes d’incomprensió al respecte. Podeu veure el vídeo sencer a aquí.

El més interessant per mi ha estat el torn de preguntes i les respostes que ha donat el MHP Mas. Hi ha molta pedagogia a fer i en aquest sentit el proper govern de la Generalitat tindrà molta feina a fer. Nosaltres des de Catalans Abroad i la Sectorial d’Exteriors de l’ANC, podem fer alguna cosa, però no podem arribar mai a un públic ni als mitjans de comunicació com pot ha estat aquest cas.

De tot el que s’ha dit, em quedo amb el final. La darrera pregunta que se li ha formulat ha estat amb quins amics comptava Catalunya a Europa. La resposta del MHP ha estat d’aquelles que passarà a la història: Comptem amb els amics que estimen la democràcia.

Vet a aquí la clau de tot.  Europa li costarà molt, tal com s’ha vist en algunes de les preguntes, acceptar que ara davant de la crisi que pateix Europa i especialment (S)pain, Catalunya es desperti reivindicant l’Estat propi. Però si que no podran negar-se mai és acceptar és que s’impedeixi als catalans a exercir el seu dret de decidir pel seu futur.  Després una vegada quedi constatat que la voluntat del poble català és constituir-se un Estat dins de la UE, encara que ens hagin dit per activa o per passiva que no ho podria ser, acabaran acceptar-nos dins de la Unió. Per varis motius, alguns d’econòmics tal com molt bé el Professor Sala-Martín ha explicat tant bé en aquest article, però sobretot per principis democràtics.

Endavant les atxes!!

Dimecres 7 de Novembre de 2012

Karlsruhe – ALemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. De nou toca parlar d’Euro visió

dimecres, 31/10/2012

Avui som dimecres 31 d’Octubre del 2012,  1 mes i 22 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat una mica més de fred que ahir. Els cotxes estan gelats però no molt. Sembla que farà Sol.

Res especial a la feina, però un altre company mexicà que té una novia alemanya-italiana a Karlsruhe m’ha demanat consell perquè vol comprar un pis a Roses. És un apartament de 60 metres quadrats, a 2 quilometres de la platja i amb piscina comunitària. Li demanen 55.000€ i li ven Bankia amb un finançament del 70% a un interès de l’Euribor més 0,9%.

Li he explicat una mica el que significa això de l’Euribor i li he dit si ha vist el pis. M’ha dit que si, perquè els sogres tenen un pis també a Roses. Crec que baixava aquest cap de setmana per acabar-lo de comprar. Em sembla bona oferta, sobretot el finançament que li fa Bankia.

No és l’únic que m’ho ha dit, un altre company de feina català però que viu des de fa més de vint anys a Alemanya, també s’ho està rumiant, encara que aquest ho vol comprar a Barcelona. Crec si els pisos baixen una mica més, els de primera línia de Mar i del centre de Barcelona seran comprats per inversos estrangers

Però no parlaré avui d’aquest tema. Avui tornaré a parlar del sainet de si la Catalunya independent estarà dins de la UE o no.

Ja fa dies vaig dir, que creia que Catalunya independent tenia moltes possibilitats de ser dins de la UE per varis motius, però que això no era tant important ja que els espanyols amb la seva postura enrocada i amb les seves amenaces, al final el que voldrem serà marxar sense importar-nos gaire si estarem o no a la UE.

Però avui he escoltat un argument de l’Oriol Junqueras que encara em referma que independentment que els tractats diguin així o aixà, Catalunya independent serà a la UE. Segons Junqueras uns dels països que ho demanarà serà (S)pain perquè el 70% de les seves exportacions han de passar per Catalunya per anar a la UE.

Si Catalunya és expulsada de la UE i (S)pain la veta, el 70% de l’exportacions espanyoles hauran de pagar aranzels per passar per Catalunya quan van a França? O si Catalunya no hi posa cap aranzel, els espanyols obligaran les autoritats franceses a posar una frontera a Portbou i a la Junquera per control·lar els productes que venen de Catalunya per veure si són catalans o espanyols per aplicar-los els aranzels corresponents? Simplement és de boixos.

Jo crec que pel que fa el tema econòmic, independentment del possible veto espanyol, no hi haurà cap frontera entre Catalunya i la UE. Les mercaderies circularan igual que ara i l’euro seguirà sent la moneda, perquè qui decideix si té una moneda o una altra és Catalunya i no la resta de la UE.

La UE no obligarà als francesos a posar una frontera per posar aranzels a uns productes que no sap si són catalans o són alemanys o francesos fabricats a les fàbriques catalanes. No ho ha fet mai, i a més hi ha països que no són de la UE i en canvi tenen lliure circulació de mercaderies per la UE.

Per l’altre costat, la circulació de persones també serà igual que ara, perquè Catalunya podrà signar el tractat de Schengen. Aquest tractat és independentment de si ets o no de la UE. Hi ha països de la UE que no l’han signat com el Regne Unit i en canvi hi ha països que no són de la UE, com Suïssa que si que ho han signat. Un ciutadà britànic necessita el passaport per entrar n país de la UE, en canvi un Suís no.

L’únic que crec que si que hi haurà problemes i potser el veto de (S)pain, segons com es faci la negociació final, serà amb el repartiment d’escons al Parlament Europeu, la participació en els òrgans de decisió de la UE i tot el tema de repartiment dels fons de cohesió.

Però tampoc serà cap drama, perquè hi ha països que no són de la UE, com Suïssa i Noruega i no estan pas descontents de no ser-ho, ans el contrari. Catalunya com a país per sobre de la mitjana de la UE que pagarà més que rebrà dels fons de la UE. Per tant, no té, perquè tenir preses per entrar-hi sinó no obté unes bones condicions. Poden tenir les avantatges de lliure circulació de mercaderies i de l’euro (cosa que avui no està tant clar si és un avantatge) sense estar encotillat en el marc jurídic comunitari, poden permetre més independència alhora de prendre decisions polítiques i també fiscals.

Endavant les Atxes!!

Dimecres 31 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Cinc dies després del #11s2012

diumenge, 16/09/2012

Sóc conscient que estic vivint uns dies històrics. Visc a 1.200 quilometres de Catalunya, a Karlsruhe – Alemanya. Fa molts anys, més de vint anys que estic implicat amb el moviment independentista. No repetiré el que ja he dit molt cops als meus blocs respecte a la meva activitat per la llibertat de Catalunya, però l’emoció que m’embriaga després de veure les conseqüències de la manifestació del passat dimarts 11 de setembre del 2012, ha fet que decideixi escriure un diari explicant el que sento.

Avui diumenge 16 de setembre del 2012, cinc dies després del #11s2012 , m’he llevat nerviós i anhelant escoltar i llegir més notícies de la meva estimada terra. Ahir al twitter vaig estar llegint les piulades respecte al debat de TV5 sobre la independència. Des de Alemanya no puc veure-ho, però gràcies a les piulades m’he pogut fer una idea de com anat. Tot apunta que els nacionalistes espanyols, junt amb les repliques assenyades dels catalans, van aconseguir convèncer més catalans a favor de la independència. Vaig anar a dormir tard, però això no ha impedit que m’hagi llevat aviat. He dormit en prou feines 6 hores.

Amb el iphone mentre esmorzava he llegit alguns correus a companys de Catalans Abroad i de la sectorial d’exteriors de l’ANC, sobre l’amenaça de fer-nos fora de la UE si ens separem d’Espanya. Sembla que és de moment l’únic argument que des del govern espanyol han estat capaços de dir per contrarestar el que reclamaven els dos milions de catalans.

Cada dia estic més convençut que aquestes amenaces es tornaran en contra d’Espanya. Una Espanya bel·ligerant contra el nou Estat català i impedint que continuí a l’euro, provocarà que Espanya acabi fent fallida i suti també de l’euro. Sense l’ajuda dels catalans, Espanya no pot tornar mai la seva deute. Europa ho sap i malgrat que ara la UE farà tot el possible per impedir la secessió de Catalunya , una vegada vegi que la voluntat del poble català per aconseguir l’estat propi és irreversible, llavors serà la primera interessada en obligar a Espanya a negociar amb Catalunya una separació amigable. La pressió dels “mercats” amb una independència de Catalunya (i del País Basc, no oblidem) traumàtica,  pot enfonsar l’euro i de retruc la mateixa Unió Europea. Una secessió ben negociada permetrà repartir els deutes de manera que es pugi donar garanties als “mercats” que es podran tornar.

Per això crec, que la clau està en demostrar a tot el món que els catalans estem disposat a tot per aconseguir la independència perquè així serà més pacifica i ràpida. Llavors segur que continuarem dins de la UE. No seria pas estrany que potser fins i tot Espanya sigui la primera interessada en voler que Catalunya continuï dins de l’euro per garantir que ella no acabi en la misèria irremissiblement.

Endavant les Atxes!!

Diumenge 16 de Setembre del 2012

Karlsruhe

Baden-Württemberg

Converses amb un alemany sobre la crisi d’Espanya

diumenge, 15/07/2012

Avui al migdia he anat amb la família amb bicicleta al parc de la ciutat a escoltar una mica de música. Aquesta setmana comença a Karlsruhe un festival musical que acaba el cap de setmana que bé. Es creu que al final prop de 200.000 persones passaran per “Das Fest“.

Avui feien un petit concert de música clàssica i tradicional, mentre ho estàvem escoltant a començat a ploure i ens hem refugiat sota una grossa umbel·la. Allà hem compartit taula amb una parella i al final hem acabat conversant. Primer ens han preguntat quina era la llengua que parlaven els nostres fills amb mi. Si era portuguès o espanyol. Li hem dit que parlaven català amb mi i que érem de Barcelona. Han respost de seguida amb el tòpic: “ah! sou espanyols”. Com per desgràcia és comú entre els alemanys, han preguntat si el català era un dialecte de l’espanyol. Els hem dit que era una llengua diferent, de la mateixa manera que ho era el Portuguès. Els hem explicat que a Barcelona es parla el català i que és oficial a tota Catalunya. Realment és molt gran el desconeixement que hi ha fora sobre la nostra realitat catalana.

Però l’home veien que érem de “Spain”, ha començat a parlar de la crisi. He vist aviat que el tema l’apassionava. La seva visió de la situació de crisi a Espanya era força prou correcte per ser un alemany, coneixia el tema de la bombolla immobiliaria, i deia que era impensable l’atur que hi ha sense que no hi hagués un mercat negre de treball. Ha parlat de la corrupció tant a Espanya com Itàlia (la màfia) i Grècia. Ha dit que Europa no volia continuar donant diners que no saben a on van a parar.

També deia que els Estats Units estan molt més endeutats que Europa i que la seva màquina de fer bitllets treu fum.  Deia que aquesta política era suïcida. També deia que els Estats Units encara que la seva població ignora Europa, els seus dirigents tenen pànic a una Europa forta i per això enviava als mercats financers el missatge que Europa està molt malament, cosa que si mires els números fredament no és cert, ans el contrari, Europa està millor que els Estats Units.

La meva dona ha intervingut i a explicat el cas de l’espoli català, però ell ha dit que cal la solidaritat entre les regions. Ha posat l’exemple de que els ciutadans dels Lands d’Alemanya de l’Oest han de pagar el 5,5% dels impostos com a solidaritat als Lands de l’Est (que deu n’hi do el que és, en el meu cas representa més de 1.200€ a l’any!)

Jo m’he mantingut callat fins aquí, ja que el meu nivell d’alemany no es prou alt i no estic segur de poder-me expressar-me bé. Però al final he intervingut dient-li que nosaltres, els catalans, no  és  solidaritat sinó que el govern espanyol agafa tots els nostres Impostos i s’ho reparteix entre els seus sense demanar cap permís.  La balança fiscal és negativa i representa el 8%-10% del PIB català. No és cap solidaritat li remarco, més aviat és un cas de colonialisme.

Com que sé que parlar només de diners no serveix de gaire amb els alemanys. Llavors li hem explicat que els catalans tenim un altre idioma i cultura. Que som un poble amb una història diferent i que som dins d’Espanya perquè vam perdre una guerra, mentre Portugal no per exemple, i per això els espanyols ens tracten com si fóssim una colònia. Ens agafen tots els nostres recursos i fan el que els convé amb ells, encara que això ens perjudiqui molt. Per tant no es pot comparar amb el cas de solidaritat entre els Lands de l’Oest i de l’Est d’Alemanya. Al cap i a la fi, ha estat un acord de tots els alemanys, mentre que en el nostre cas, els catalans no han pogut dir mai la seva (encara que això no és del tot cert, perquè amb la negociació de l’Estatut del 78 s’hauria pogut apostar pel concert econòmic i en canvi, alguns catalans, sobretot del PSC i PSUC, es van comportar com uns autèntics estúpids o pitjor, sicaris).

També li he explicat que encara que Europa  perdoni el deute Espanya continuarà provocant problemes, perquè és un poble acostumat a viure a costa de les colònies. A Espanya mai s’ha creat industria a excepció de Catalunya i una mica el País Basc.  Li he dit que si a Catalunya és la zona més industrial d’Espanya,  és degut a què els catalans van tenir prohibit anar a fer les amèriques fins a finals del segle XVII. Per això, ens vam d’haver d’espavilar mentre que els espanyols vivien de l’or que sostreien de sud-amèrica. Quan va perdre les colònies d’ultra mar, Espanya va entrar en crisi molt forta que va donar peu a les dictadures militars , la guerra civil i finalment la dictadura feixista del Franco, que va durar fins fa 30 anys. Després gràcies a la Unió Europea els espanyols han tornat a tenir diners i en comptes de invertir-los per crear industria, han continuant gastant-los com abans, és a dir fent aeroports sense passatges o trens d’alta velocitat inútils. Li he explicat les comparatives entre el nombre d’aeroports d’Espanya i Alemanya, com també el nombre de quilometres d’AVE comparant-los amb França i Alemanya. S’ha quedat molt desagradablement sorprès però amb un somriure d’aquells que et diu “quina colla d’irresponsables que sou”.

També l’hi he explicat que en un o dos anys, hi ha un perill real que Espanya es fragmenti ja que els bascos i els catalans estan molt emprenyats amb les retallades i volen independitzar-se.  Mentre hi havia diners per tothom, els catalans no es queixaven tant, però que ara amb la crisi la sensació d’injustícia de patir retallades que podrien ser menors o fins i tot no haver-les de fer si no tinguéssim l’espoli,  està fent que augmenti molt el sentiment independentista. Però a més, Madrid està aprofitant la crisi per centralitzar-ho tot i treure competències a Catalunya.  Ell de seguida ha reaccionat dient que és el mateix que França, que tot està centralitzat i ha explicat com els alemanys, estan molt atents per impedir que Berlin acabi fent el mateix.

Li he dit que a Espanya, a part del tema del centralisme hi ha el tema del nacionalisme espanyol. Li hem explicat l’exemple de la negativa de Madrid en fer el corredor mediterrani i en canvi apostar pel central com un exemple actual d’aquesta visió nacionalista. Però al final li he dit que és un nacionalisme violent  si fem cas a la història d’Espanya. Per això hi ha possibilitats que l’exercit intervingui contra als bascos i catalans si aquests volen més sobirania. He explicat l’exemple que els canons de Montjuïc no apunten al mar, sinó a la ciutat ja que es diu entre els espanyols que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir els catalans a ratlla.

Ha quedat pensatiu i m’ha dit, que això li referma la idea que Alemanya acabarà acceptant que el deute sigui assumit per a tota Europa per mirar de mantenir la pau social, perquè els alemanys els fa pànic la idea de reviure el passat europeu, a on sempre hi ha hagut moltes guerres i conflictes socials. En aquesta tessitura sempre Alemanya s’ha emportat la pitjor part.

Abans d’acabar li he preguntat a que és dedicava. M’ha dit que havia estudiat enginyeria econòmica i que treballava per una firma de software per inversions. És a dir, que treballa dins del món que es diu “Els mercats”.

No és el primer cop que parlo amb un alemany sobre Catalunya, però en aquest cas, la novetat és la idea que al final Alemanya acceptarà repartir el deute espanyol entre tota la Unió Europea per tal de mantenir la pau social.

Però aquesta conversa em referma amb l’opinió  que aquesta crisi a Espanya és una oportunitat d’or per aconseguir la independència. Està clar que d’entrada els alemanys i Europa darrera, faran tot el possible per impedir-ho, però també igualment per impedir que els espanyols utilitzin la violència armada en contra a un poble que democràticament decideix ser independent.

Hauran segur promeses de la UE que si ens quedem dins d’Espanya tindrem més ajudes per sortir de la crisi, però nosaltres hem de pensar una mica més enllà. La crisi passarà, amb ajuda o sense ajuda de l’UE. Si som independents, durarà 5 o 10 o 20 anys. Si no ho som potser també, encara que em penso que durarà més,   no ho sé. En tot cas el que si que estic segur és que si som un Estat sobirà estarem en disposició per fer una societat millor, més prospera i un estat competent socialment i econòmicament. Amb això n’estic segur. No només perquè crec que els catalans estem preparats per fer-ho, sinó perquè crec que fer-ho pitjor que els espanyols és quasi impossible. Ara bé, el millor de ser independents, és que per fi serem nosaltres mateixos. Ningú ens haurà de dir com hem de ser ni parlaran en nom nostre a Europa. Com a nació sobirana podrem parlar a Europa  de tu a tu i  compartir la nostra sobirania lliurament amb la resta de nacions europees, per així construir definitivament els Estats Units d’Europa.

Endavant les atxes!!

Hi ha massa treballador públic a Catalunya?

dimecres, 11/07/2012

Segons un estudi presentat per la Pimec aquesta setmana i també altres estudis anteriors, indiquen Catalunya té el percentatge més baix de treballadors públics de l’Estat espanyol. Hi ha 1 treballador públic per de cada 10 treballadors o 1 treballador públic  per cada 25 habitants (País Valencià i Mallorca els segueixen a prop amb 1 per cada 8 o 9 treballadors o 1 per cada 22 i 19 habitants respectivament). Però en canvi a Madrid que hi ha tants funcionaris com Andalusia però amb 2 milions menys d’habitants,  tenen un ràtio d’1 treballador públic per cada 6 treballadors o 1 treballador públic per 15 habitants. Qui es porta la palma és Extremadura que arriba a 1 treballador públic  per cada 4 treballadors o 1 treballador públic per cada 11 habitants. La mitja de l’Estat espanyol és d’1 treballador públic per cada 17 habitants. El 43% dels treballadors públics treballen per l’educació i la sanitat, un percentatge que puja una mica més a Catalunya.

Si comparem amb Europa, l’estat espanyol estaria més o menys per la meitat, és a dir, no és dels que en té més o dels que en té menys treballadors públics per habitant. Per exemple Alemanya té un treballador públic per cada 18 habitants i Itàlia té el mateix que l’Estat espanyol. Però si ho comparem amb Catalunya, tenim encara més treballadors públics per habitant que Anglaterra i Grècia, que tenen 1 treballador públic per cada 29 i 30 habitants respectivament. Encapçalen el rànquing de més treballadors públics els països nòrdics amb Suècia a on hi ha 1 treballador públic per cada 8 habitants i Finlàndia amb 1 treballador públic per cada 9 habitants.

Segons aquestes dades la resposta a la pregunta si hi ha massa treballadors públics a Catalunya és que NO.

Però això no vol dir que si augmenta el nombre de treballadors públics per ser igual que a Alemanya o fins i tot, igual que a Suècia anirem millor. És pot veure que no hi ha una relació directa entre la prosperitat d’un país i el nombre de treballadors públics que hi ha. Per exemple Grècia i Anglaterra o Espanya i Alemanya tenen similar ràtio d’empleats públics respecte el nombre de habitants i en canvi no es pot comparar les economies d’aquests països.

Per mi, la clau no està tant amb el nombre de treballadors públics sinó amb l’eficàcia (no m’agrada dir productivitat) del seu treball com també si la seva feina repercuteix favorablement a fer el país més competitiu. De la mateixa manera que es pot dir que no hi ha res més car que comprar un producte o servei que por molt barat que sigui, no el fas servir mai perquè no funciona, en el cas de la funció pública per mi és el mateix. No es tracta tan en tenir o no tenir un nombre de treballadors públics per habitant , si no preguntar si la funció que realitzen és primer de tot necessària per fer el país més competitiu i segon si l’executen d’una manera efectiva.

Parlar només de millorar l’estat del benestar com objectiu és per mi poc acurat. Hi ha qui entén l’estat del benestar com aquell que l’Estat et proporciona tot una sèrie de serveis gratuïts que et permet viure una vida de benestar. Això per desgràcia no és possible malgrat s’ha intentat en el passat amb els règims comunistes. Però és que a més, una societat que tingui una vida massa benestant pot no tenir cap incentiu per treballar més o millor. Això acabarà repercutint desfavorablement a la seva capacitat per fer front a la competència que ve d’altres països gràcies a la globalització de l’economia. Al final aquest país no podrà pagar-se el seu estat de benestar (sinó té recursos naturals). Una mica semblant el que li està passar a Espanya que ha construït un estat de benestar poc competitiu i a més a costa de diners prestats. Per això a mi m’agradaria que no es parlés tant de l’estat del benestar sinó d’un estat competent, tant socialment com econòmicament.

També cal tenir en compte que segons el model productiu de cada país, de les seves necessitats mediambientals i socials, pot donar-se el cas que un nombre més alt de treballadors públics repercuteix favorablement al creixement econòmic del país. Seria el cas dels països nòrdics.  En canvi altres, un nombre alt de treballadors públics no s’ho poden permetre i frena el progrés del país.

En la segona part parlaré quina és la meva opinió sobre si és millor la gestió privada o la pública per ajudar a la societat d’un país a prosperar i millorar el benestar dels seus habitants.

També a Alemanya tanquen empreses

dimecres, 27/06/2012

Demà dijous 28 de juny els responsables d’Opel, la filial europea de General Motors, explicaran els detalls per reestructurar l’empresa. La fàbrica d’Opel a Bochum que fa 50 anys que funciona està a la corda fluixa. Aquesta planta que va arribar a tenir 17.000 treballadors els anys 70 i que ara té 3.000, té molts números que sigui tancada definitivament el 2016, malgrat la intensa negociació entre l’empresa nord-americana i el poderós sindicat alemany IGMetal.

La cadena alemanya de drogueria Schlecker ha fet fallida i ha tancat 2.800 botigues a Alemanya fent que 12.000 persones es quedin sense feina. Després de 37 anys d’existència, avui a les 15:00 tancaran la persiana de la darrera botiga de Schlecker.

L’empresa Nokia Siemens Networks s’està reestructurant amb l’acomiadament de 17.000 treballadors , incloent  2.900 a Alemanya.

La llista podria continuar amb més exemples, però crec que aquests tres són prou significatius que la crisi de l’euro també afecta als alemanys.

Però avui escoltant la ràdio alemanya Deutschlandfunk mentre anava a la feina pel matí, he sentit que s’havia fet un acte solidari a la ciutat de Bochum a favor de la continuïtat de la planta d’Opel, entre els que hi havia hi havia parlament d’artistes, intel·lectuals i lògicament de dirigents sindicats. Un dels discursos que he escoltat, no sabria dir si era d’un actor o d’un intel·lectual o d’un sindicalista, m’ha sobtat que critiqués que es destinés milions  d’euros al rescat de països europeus com Grècia i Espanya, mentre no es destinaven ni un euro per impedir el tancament de la planta de Bochum. Sembla que entre els alemanys d’esquerra s’està també introduint idees euro escèptiques i estan a favor de que Alemanya deixi a la sort els països PIGS (Portugal, Itàlia o Irlanda, Grècia i Espanya). Més d’un ja parla de sortir de l’euro i tornar al DM (deutsche mark).

Però  això seria un mal negoci per Alemanya. Tal com ja vaig explicar en un altre article, Alemanya és una país exportador i gràcies a l’euro, durant molts anys ha estat el que més diners ha guanyat amb les exportacions de tot el món, per sobre dels USA, Xina i Japó. Les exportacions representen una tercera part de tots els ingressos nacionals. Tal  com es pot veure en aquest gràfic les exportacions són diversificades però sempre dins de la industria manufacturera, amb especial amb el sector de l’automòbil i l’electrotècnia (color blau i blau clar).

Segons les darreres dades del 2011, el 60% de d’exportacions alemanyes van a països de l’euro, però compte que el 2003 eren més del 70%. És clar que hi ha una reducció de la importància de les exportacions a la zona euro en l’economia alemanya tal com es pot veure en aquest gràfic però després de Xina els països de l’est de la UE (Visegrad) són els que han incrementant la demanda de productes alemanys i compensant en part la caiguda de la demanda dels països meridionals, la resta de la UE i dels USA.

La crisi als països europeus no només afecta al sistema financer alemany que veu perillar el retorn dels crèdits concedits a aquests països que han demanat un rescat, sinó que també afecta el 60% de les exportacions i això es tradueix directament en perdudes de lloc de treball de les seves plantes productives. Això em fa pensar que els Alemanys faran tot el possible per mantenir l’euro a la UE i ajudaran amb el rescat dels PIGS. Com a molt, i com a mal menor acabaran deixant a la seva sort a Grècia, però no Espanya, Portugal, Irlanda o Itàlia. Això podria representar la definitiva mort de la UE i els Alemanys perdrien un mercat de més de 500 milions de persones que els ha permès ser el tercer país més ric del món.

Per cert, el govern alemany de la Merkel, sobretot els seus socis liberals,  en resposta a les peticions dels sindicats i intel·lectuals d’esquerra d’ajuda monetària  a les empreses en fallida, diuen que els diners públics no s’han de gastar per ajudar a les empreses privades, sinó que han de ser per la formació dels treballadors perquè pugin optar a altres llocs de treball. En el cas de Schlecker expliquen que hi ha una oferta de més de 22.000 per ser dependents de comerç i que segur que els treballadors de Schlecker es podran recolocar amb l”ajuda de l’INEM alemanya.

Impressions d’una setmana de Fira de mostres a Alemanya

dilluns, 25/06/2012

La paraula fira pot donar a equivocs, per un costat una fira es pot considerar un lloc d’esbarjo,  per exemple al meu poble sempre s’ha dit la fira al lloc a on estan les atraccions i les barraques de menjar i beure a la festa major, però també es diu fira a un lloc a on es mostren productes encara que en català és diu fires de mostres.

Avui parlaré de la meva experiència  d’estar treballant tota la setmana passada en una de les fires de mostres més important a Frankfurt:  Achema 2012. Aquesta fira es realitza cada 3 anys i és la més important del sector de la industria química i farmacèutica del món. La meva empresa tenia l’estand més gran  de la fira, amb més de 1.300 m2 i eren prop d’un centenar els companys que hi treballàvem. Els diners invertits per la meva firma, que és una multinacional alemanya, a aquesta fira fa feredat saber-ho. De fet millor no saber-ho, perquè tot això és més pressió per nosaltres per aconseguir els objectius d’enguany. Però per mi està ben clar, que encara que els alemanys són estalviadors quan cal invertir no s’estan de res. Cosa que em penso que els catalans no ho tenim tan clar.

La fira Achema és increïblement gran. Per fer-se una idea del gran que és l’Achema,  pels que van anar a la fira del Llibre dedicada a la cultura catalana el 2007, aquesta fira només ocupava tres pavellons.  A l’Achema del 2012 hi havia 11 pavellons, alguns d’ells eren tan gran com els de dos que hi ha a la Fira de Barcelona a l’Hospitalet. Sense consultar les dades oficials, diria que Achema a Barcelona hauria ocupat entre 5 i 6 fires de Barcelona a l’Hospitalet.  Per anar pels pavellons hi ha un servei de minibus que fa la volta a la fira.

Vaig visitar l’estand d’una empresa catalana de Terrassa, que dins del sector de construcció de maquinaria per la industria farmacèutica (i d’alimentació) té un bon renom internacional. Jo diria que deu estar entre les 10 o 20 primeres en un mercat dominat principalment per fabricants alemanys, austríacs i sobretot del nord d’Itàlia. Hi vaig anar, perquè el nostre partner d’automatització d’Argentina volia que hi anés per ajudar-lo a crear un acord de cooperació entre ells per així anar junts a fer projectes per la industria farmacèutica a Argentina. Sempre és un orgull poder ajudar a les empreses catalanes. Sempre que hi puc, ho faig.

No he tingut més temps per visitar la Achema, perquè he hagut de treballar tota la setmana al estand de la meva empresa. Per això no he pogut veure si hi havia més expositors catalans encara que em va semblar escoltar algunes paraules en català mentre caminava per un dels passadissos de la fira.

Al meu estand he rebut visitants de tot arreu, però principalment de delegacions asiàtiques. En canvi, si deixem a part els alemanys, he rebut molt poques visites europees. Algunes franceses, holandeses i italianes. Hi havia algunes russes i també de llatinoamèrica. D’espanyoles només tres empreses, dos de Madrid i un català d’una planta química multinacional alemanya a Tarragona. El coneixia de fa 15 anys i ens em explicat batalletes d’aquell temps en l’automatització de la seva planta.  Tot un símptoma de l’estat depressiu de l’economia peninsular. El problema és que el futur del país està justament en saber les novetats tecnològiques i a aquesta fira, era un dels millors llocs per fer-ho. En el meu estand jo hi presentava un nou sistema d’enginyeria per l’automatització de les maquines i línies de fabricació per la industria farmacèutica. Però no només presentava el producte sinó que també hi presentava un concepte d’automatització basat en uns estàndards que la industria està intentant d’imposar, per així fer més flexible i fàcil la gestió tant de la producció com del cicle de vida de la planta manufacturera. Crec que en un futur de pocs anys, els  fabricants de maquinaria per la industria farmacèutica qui no utilitzi aquest concepte quedarà exclòs del mercat.

Alguns xinesos venien a l’estand sense saber anglès. Més d’un que veia que estava mirant curiós les pantalles del meu estand, quan li vaig preguntar si el podia ajudar em contestaven després d’insistir-hi un parell de cops dient: No English, Xina..Xina. També un que parlava una mica l’anglès em va dir que era la primera vegada que sortia del seu país. Altres venien amb un intèrpret i no marxaven fins que tenien clar la resposta a les seves preguntes. D’aquests, uns hem van tenir més dues hores responent-los a les seves preguntes, però  jo ja veia que no ho acabaven d’entendre-ho. Al final, van tornar l’endemà amb un altre intèrpret que sabia més anglès i sobretot de termes d’enginyeria. En canvi els que venien de la Índia, parlen amb el seu anglès especial que en prou feines pots entendre. Però sense cap mania et foten el rotllo i has d’endevinar el que volen dir. Tampoc paraven de preguntar fins que ho tenen més o menys clar. També van venir alguns visitants dels països Àrabs. Un d’ells va venir amb un assistent que anava apuntant tot en un bloc en àrab sense dir ni una paraula. A un company que exposava un bioreactor d’una planta que hem d’automatitzar a Austràlia properament , em va explicar que un de Singapur li volia comprar allà mateix tot l’equip i emportar-s’ho. Estem parlant d’un equip que val entre 80.000 i 100.000 € i que deu pesar mitja tona. Li va costar fer-li entendre que nosaltres no venem rés a la Fira, però que amb molt de gust el visitarem a la seva empresa per parlar-ne. Però ell insistia i insistia que ho volia comprar allà i emportar-s’ho.

La sensació que vaig tenir és que els asiàtics estan eufòrics i tenien molt d’interès en aprendre qualsevol innovació per poder-lo aplicar ràpidament a les seves fàbriques. Els xinesos fabricant de maquinaria per la industria farmacèutica van mostrar-me molt d’interès, incloent sessions fotogràfiques, del concepte que exposava en el meu estand.  En canvi, aquesta sensació la vaig tenir poc amb les empreses europees. Està clar que és a Àsia a on està en aquests moments tirant de carro de l’economia mundial. Europa l’economia està aturada i només les empreses europees exportadores als mercats asiàtics sobreviuen.

Els Estats Units d’Europa

divendres, 18/05/2012

Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m’agradaria dir algunes reflexions al respecte.

La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d’un exercit poderós hi ha altres motius.

La crisi financera que va començar als Estats Units i va afectar ràpidament a Europa. El govern dels Estats Units van prendre ràpidament unes mesures per redreçar la situació i en canvi la Unió Europea ho va fer més lentament i a més, eren mesures diferents. Cada govern de cada Estat membre de la UE, va prendre les seves mesures condicionades per necessitats polítiques nacionals de cada Estat. Per exemple a l’Alemanya la crisi es va enfrontar amb la contenció de la despresa pública i per comprar les accions per part del govern alemany dels Bancs que necessitaven liquiditat. Els Bancs que necessitaven diners del govern havia d’acceptar unes condicions que implicaven fer fora els directius responsables, deixar de donar dividends mentre el govern fos accionista com també reduir les remuneracions dels directius a un màxim de 600.000€ anuals. No va haver cap obligació de fer fusions ni de fer desaparèixer les caixes.  També es promovia la venda de cotxes (la principal industria alemanya) donant 2.500€ per cotxe vell de més de 10 anys i es comprava un de nou. A les empreses es promovia la reducció de la jornada (i un 10% del sou) per impedir l’acomiadament massiu de treballadors.

A Espanya en canvi es va dissenyar el Pla E i Ñ, que sinó recordo es tractava de donar milers d’euros als Ajuntaments perquè féssim obres útils o no. Es continuava construint Aeroports i AVEs com si no hi hagués la crisi. Es va obligar a les caixes a fusionar-se primer i després fer-se bancs per amagar els actius tòxics provocats per la bombolla immobiliàries. El govern els hi donava diners a uns Bancs amb directius que continuaven reben remuneracions 10 vegades més altes que la dels alemanys. Els EROS en les empreses es van multiplicar i el govern no va fer res per impedir-ho ajudant-les promovent la reducció de treball.  Resumint, a Espanya es va augmentar la despesa pública en projectes inútils i no es va prendre cap mesura per ajudar a  l’economia productiva que és l’única manera de sortir de la crisi en els països que no tenen recursos naturals. Aquesta disparitat de mesures com, no oblidem, la idiosincràsia especifica dels llatins (i grecs) de creure que l’Estat és dedica a robar als ciutadans i per tant, tot el que es pugi estafar a l’Estat està ben vist, ha provocat que la crisi iniciada en els Estats Units ha acabat enfonsant els països de la perifèria d’Europa, especialment Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya.

Si volem continuar amb la Unió Europea, la crisi només es podrà resoldre si Europa se sembla més als Estats Units. Malgrat els Estats nord-americans tenen tantes competències com les que tenen actualment els Estats membres europeus, la competència pel comerç i fiscal depèn del govern federal i no pas de cada Estat. A la Unió Europea hi ha llibertat de comerç, però tampoc igual als Estats Units. Per exemple hi falta la llibertat de moviment d’empreses per crear o tancar les seus corporatives. Les empreses que donen serveis a telecomunicacions, mitjans de comunicació i altres sectors que els Estats europeus considerant estratègics, tampoc tenen llibertat d’operar en qualsevol estat. Pel que fa a la política fiscal, laboral i social és molt dispar i estem molt lluny dels Estats Units. No podem ni comparar-nos.

I és per tot això que la crisi està mostrant que la Unió Europea és dèbil i ho té molt cru per sortir-se.

Als Estats Units també hi ha Estats més rics i d’altres més pobres com a la Unió Europea. Però com que una uniformitat fiscal i realment llibertat de comerç, el flux de riquesa és mou sense interferències de polítiques nacionalistes que provoquen a la llarga les situacions actuals que es viu a Europa. Sóc dels que creu que la Unió Europa sortirà d’aquesta crisi més semblant als Estats Units. S’ha d’anar cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

Els catalans per poder estar-hi, és a dir, tenir els mecanismes per poder participar-hi i dir la nostra com fa Massachusett , cal ser el més aviat possible un Estat lliure i no pertànyer a Espanya. No queda gaire temps. Sinó l’alternativa serà amb sort, ser Las Vegas de Nevada dins d’un desert que serà Espanya.