Arxiu de la categoria ‘Futbol’

Vacunant-se contra la grip espanyola

dijous, 19/12/2013

En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de Novembre de l’any passat va sortir a la premsa espanyola una sèrie de difamacions contra l’Artur Mas, el candidat a la presidència de la Generalitat i també al ex-president de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol. He explicat a varis articles que totes aquestes falses noticies i difamacions formen part del guió del procés cap a la independència. Però a vegades malgrat les evidències que els espanyols no tenen cap mena d’escrupols en mentir,  els catalans sembla que ens fem trampes en solitari quan volem ser més papistes que el Papa. Per sort, els espanyols utilitzen aquesta debilitat d’una manera barroera i poc intel·ligent.

Per exemple, malgrat la difamació contra el molt honorable President Mas va semblar que va tenir efecte en el resultat de les eleccions parlamentaries,  estic segur que ara després que s’hagi demostrat que  tot era una mentida, una altra difamació del mateix estil no tindria pas un efecte igual. És un cartutx gastat.

Altre exemple és la campanya que estan fent contra el Barça i especialment contra el Messi. A aquí s’ajunta la rivalitat esportiva (i d’enveja) contra el que és el millor club de Futbol del món i el fet que aquest sigui alhora un club català. Si aquesta campanya fos executada només per la premsa esportiva espanyola, no tindria gaire més transcendència que la de denunciar que s’està jugant brut per poder guanyar el que no es pot guanyar al camp de Futbol, però quan aquestes campanyes surten en portada dels principals diaris d’actualitat política espanyola, llavors ningú pot tenir dubte que es tracta del mateix que va ocorre amb President Mas:  Una campanya de difamació per aconseguir per un costat, acollonir al que és víctima de la difamació i per l’altre desmoralitzar als ciutadans per tal que deixin de donar-los suport. En el cas del Barça i Messi, volen aconseguir que els dirigents del FC Barcelona es desmarquin de donar qualsevol mostra de suport a la independència.

La qüestió és: tota aquesta campanya de difamacions, més les de la por que des de (S)pain i els seus sicaris a Catalunya no es cansen de fer, servirà per aturar el procés d’independència dels catalans?

Jo crec que no.

Si l’haguessin fet d’una manera més subtil, donant alternatives més o menys creïbles encara que no ho fossin, sense sobreactuar ni exagerar amb la por i sobretot jugant amb el tempo fent que la campanya anés in crescendo , llavors potser si.

Però els espanyols , independentment que siguin més o menys intel·ligents, siguin d’esquerra o de dretes, són víctimes d’una història plena de falsedats i tòpics imperialistes. Aquesta història que han après a l’escola franquista i posteriorment no ha estat desmentida, els condiciona la seva emotivitat quan han d’afrontar el repte de Catalunya. Això fa que la seva intel·ligència emocional sigui molt dolenta. En un informe PISA quedarien els ultims, potser només superat per Rússia,  la Xina i Corea del Nord.

Però en una societat més democràtica, oberta i plural com és la catalana, a on la  història espanyola que va voler imposar el franquisme, des de sempre s’ha posat en dubte, i en els temps actuals amb Internet que impedeix controlar la informació que es vol transmetre als ciutadans, no es pot manipular tant facilment l’opinió pública. Les difamacions i les mentides s’acaben descobrint-se tard o aviat.  Al final, tot això va creant uns anticossos als catalans que fa que les difamacions i mentides que venen de (S)pain no facin l’efecte que persegueixen. Fins i tot, farà que alguns catalans que tenien dubtes acabin volen la independència, malgrat els seus sentiments identitaris espanyols. Ho faran simplement perquè no els agrada ser tractats com a imbècils.

Endavant les atxes!!

Pep Guardiola no renovarà

dimecres, 25/04/2012

Una de les coses que sempre m’ha encuriosit ha estat com la majoria de la gent s’escolten els endevinadors, astròlegs i vidents. Portem més de 100 anys de civilització de la ciència a on s’ha  demostrat per tots els costats i maneres que encertar el futur per mitjà dels astres o per un joc de cartes o daus o simplement per mitjà d’una bola de cristall,  és pura especulació basada en la intuïció i l’atzar.

Ahir durant tot el dia tenia la intuïció que el Barça no passaria l’eliminatòria. Les raons per aquesta intuïció eren varies. Des dels dubtes que el joc del Barça m’havia generat en els darrers partits de la lliga i la Champions, degut principalment a les masses ocasions errades passant per les males experiències com a barcelonista durant el segle passat (si obvien els 4 anys del Dream Team) fins el nerviosisme latent i els dubtes que es palpava en l’ambient després de la derrota contra el Madrid. Quan en Guardiola va dir a la roda de premsa que estava segur que arribarien a la final de Munic, era un signe clar que ja intuïa que l’equip li mancava confiança.

Però en comptes d’expressar la meva temença a tothom vaig decidir callar. Per diversos motius, primer perquè l’excel·lent trajectòria dels darrers anys de l’equip de Guardiola a on havia aconseguit tants bons resultats, hi havia moltes possibilitats de fer el ridícul però també perquè no volia quedar com un malastruc.

Avui, he estat reflexionant el fet que si ho hagués fet i a més amb una litúrgia adient, per exemple amb un pèndol o amb l’ajuda d’un pop o amb el tarot o amb l’ajuda d’una carta astral, molt possiblement molta gent s’ho acabaria creient que tinc capacitats de “pitonissa”. En canvi si hagués pronosticat que el Barça guanyaria i hagués guanyat, encara que ho hagués fet amb tota la litúrgia hauria tingut molt menys repercussió.  Però encara hi ha una cosa més curiosa, estic convençut  que si hagués predit que no passaria l’eliminatòria i en canvi el Barça ho hagués fet, llavors tampoc hauria tingut gens de repercussió. L’eufòria d’haver guanyat fa que la gent s’oblidi de tot i també no hi ha la necessitat de cercar excuses que expliquin la derrota. Només quan es perd, és cerca les raons i si aquestes són incomprensibles o difícils d’acceptar, aleshores es dóna més valor a les explicacions metafísiques que a les lògiques.

Això em fa pensar quan els vidents, pitonisses, astròlegs i tota la patuleia que córrer per aquest món, sempre quan prediuen desastres és quan més notorietat tenen. Vet a aquí, el truc per guanyar-se la vida engalipant a la gent.

Per cert, al petit hàmster germànic que tenen els meus fills, ahir al vespre li vaig oferir dues pastanagues, una d’elles la vaig posar a la dreta de la gàbia dins d’un plat que portava una foto del Pep Guardiola i l’altre a l’esquerra en un plat normal. Va triar la que no hi havia la foto. La cosa està clara: El Pep anunciarà aquesta setmana que no renovarà.

Catalunya defensant….fins que no quedi res per defensar?

dijous, 8/03/2012

Avui al diari Ara , a la secció Premium o al paper, hi ha un article de Xavier Bosch amb el títol “Catalunya defensant….”. Explica que potser s’hauria de canviar de l’himne dels Segadors l’estrofa que diu “Catalunya triomfant” per “Catalunya defensant“.

Sempre Catalunya s’ha de defensa de tot, fins i tot toca defensar-nos del que ja teníem concedit. De les inversions aprovades en infraestructures que mai es fan, de la gestió del Prat, de què l’Espoli sigui inferior, de la immersió lingüística….

Després Xavier Bosch posa l’exemple del Barça respecte a l’actuació arbitral i la designació de l’estadi a on es jugarà la final de la copa del rei. Acaba reflexionant sobre la solució a aquesta situació. Una solució que pot anar per la que dóna Guardiola “d’arribar a jugar encara millor per no dependre dels àrbitres ni de l’atzar. Un repte per a l’excel·lència I així ho vam fer contra l’Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part”. O una altre solució ” menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d’acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció”. En Xavier Bosch defensa aquesta via en comptes la d’entrar a sac o com ell diu “el Barça sortís a defensar-se a mossegades”, perquè no és el nostre estil.

A mi tot això em fa pensar amb l’històrica del poble jueu. Si mirem la seva història de la diàspora, el poble jueu en molts llocs i durant molt de temps, ha estat malvist o perseguit. Tant la seva religió, llengua i cultura, com també físicament pel fet de ser-ho.

Això ha provocat que els jueus s’han hagut d’espavilar més que la resta. Tal com diu el Guardiola pel Barça, els jueus s’han hagut d’esforçar per ser els millors i dependre del mínim dels condicionants que la societat els imposava. Jo penso que per això han sortit molts genis jueus en les arts, ciència i negoci. El fet d’aplicar-se molt per poder arribar a l’excel·lència, ha provocat aquesta proliferació de talent i d’èxit. També igual com intenta fer la junta del Barça segons explica en Xavier Bosch, els jueus han mirat d’actuar sibilinament dins dels mecanismes de poder d’on vivien i d’una manera discreta, poder defensar-se o canviar l’ambient hostil en que es trobaven vivint.

Però això no ha impedit que estiguessin a punt d’extingir-se com a poble i també físicament. Salvant la distància i que em perdonin els jueus per la comparació que vaig a fer, jo penso que els catalans ens semblem una mica a ells. Tenim la sort que hem conservat la terra, però al resta és més o menys el mateix. A Espanya hi ha una catalanofòbia que a vegades sembla la que a Alemanya hi havia els dies quan el nazisme va pujar al poder.

Els catalans tenim també genis en les arts, tenim bons científics, tenim bons empresaris i no som pas dolents amb el negoci, però tot això no ha impedit que com a poble estiguem amenaçats a desaparèixer. Per sort, en ple segle XXI és impossible que l’equivalent al nazisme alemany, és a dir, el feixisme franquista, torni a aparèixer per impunement aplicar el genocidi cultural amb l’ús de la força repressora d’una dictadura. Però avui en dia, Espanya utilitza altres mecanismes més subtils: La justícia espanyola. Amb l’excusa d’unes lleis que els Espanyols les fan i desfan al seu gust, poden continuar la seva política de genocidi contra el poble català impunement perquè teòricament som una democràcia. Però això no vol dir res. Els jueus també eren més o menys perseguits en alguns països teòricament democràtics abans de la segona guerra mundial.

Els catalans hem de tenir clar, igual que van fer els jueus, que si no tenim un Estat no tenim garantit la nostra supervivència, malgrat la nostra excel·lència en molts aspectes.

I per aconseguir un Estat, potser caldrà igual que els jueus, embrutar-nos si cal les mans i fer el que faci falta utilitzant totes els recursos disponibles.

Endavant les atxes!!

 

Nota: Jo no podré venir a l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, però des d’aquí vull donar tot el meu suport i desitjo que sigui tot un èxit.

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.