Arxiu de la categoria ‘General’

Pep Guardiola no renovarà

dimecres, 25/04/2012

Una de les coses que sempre m’ha encuriosit ha estat com la majoria de la gent s’escolten els endevinadors, astròlegs i vidents. Portem més de 100 anys de civilització de la ciència a on s’ha  demostrat per tots els costats i maneres que encertar el futur per mitjà dels astres o per un joc de cartes o daus o simplement per mitjà d’una bola de cristall,  és pura especulació basada en la intuïció i l’atzar.

Ahir durant tot el dia tenia la intuïció que el Barça no passaria l’eliminatòria. Les raons per aquesta intuïció eren varies. Des dels dubtes que el joc del Barça m’havia generat en els darrers partits de la lliga i la Champions, degut principalment a les masses ocasions errades passant per les males experiències com a barcelonista durant el segle passat (si obvien els 4 anys del Dream Team) fins el nerviosisme latent i els dubtes que es palpava en l’ambient després de la derrota contra el Madrid. Quan en Guardiola va dir a la roda de premsa que estava segur que arribarien a la final de Munic, era un signe clar que ja intuïa que l’equip li mancava confiança.

Però en comptes d’expressar la meva temença a tothom vaig decidir callar. Per diversos motius, primer perquè l’excel·lent trajectòria dels darrers anys de l’equip de Guardiola a on havia aconseguit tants bons resultats, hi havia moltes possibilitats de fer el ridícul però també perquè no volia quedar com un malastruc.

Avui, he estat reflexionant el fet que si ho hagués fet i a més amb una litúrgia adient, per exemple amb un pèndol o amb l’ajuda d’un pop o amb el tarot o amb l’ajuda d’una carta astral, molt possiblement molta gent s’ho acabaria creient que tinc capacitats de “pitonissa”. En canvi si hagués pronosticat que el Barça guanyaria i hagués guanyat, encara que ho hagués fet amb tota la litúrgia hauria tingut molt menys repercussió.  Però encara hi ha una cosa més curiosa, estic convençut  que si hagués predit que no passaria l’eliminatòria i en canvi el Barça ho hagués fet, llavors tampoc hauria tingut gens de repercussió. L’eufòria d’haver guanyat fa que la gent s’oblidi de tot i també no hi ha la necessitat de cercar excuses que expliquin la derrota. Només quan es perd, és cerca les raons i si aquestes són incomprensibles o difícils d’acceptar, aleshores es dóna més valor a les explicacions metafísiques que a les lògiques.

Això em fa pensar quan els vidents, pitonisses, astròlegs i tota la patuleia que córrer per aquest món, sempre quan prediuen desastres és quan més notorietat tenen. Vet a aquí, el truc per guanyar-se la vida engalipant a la gent.

Per cert, al petit hàmster germànic que tenen els meus fills, ahir al vespre li vaig oferir dues pastanagues, una d’elles la vaig posar a la dreta de la gàbia dins d’un plat que portava una foto del Pep Guardiola i l’altre a l’esquerra en un plat normal. Va triar la que no hi havia la foto. La cosa està clara: El Pep anunciarà aquesta setmana que no renovarà.

Creant-me estúpidament enemics per la vida

dilluns, 20/02/2012

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.

Miniprotecció parental a Alemanya

dilluns, 6/02/2012

He escrit alguns articles explicant diferencies que he trobat entre Alemanya i Catalunya. En aquest article explicaré una altra diferencia que fa temps que ho havia detectat però fins avui arran del que he vist no he tornat a pensar-hi.

Aquest matí com cada dilluns a les 7:20 del matí vaig a recollir amb el cotxe una companya de classe del meu fill Jan, de 8 anys per després anar cap a l’escola.  Però avui, ens hem retardat uns minuts. El cotxe li ha costat una mica arrancar i he hagut de rascar el gel del vidre. La temperatura era de -13ºC.

Quan arribava a la cantonada del carrer de la casa de la xiqueta, me l’he trobat sola al carrer esperant-me. Tota ben abrigada i amb la seva cartera de l’escola a l’esquena m’ha fet senyals amb els braços. No hi havia rastre del seus pares. He parat el cotxe al seu costat i ella a pujat mentre em deia que havia arribat tard. He tingut sort amb els semàfors, com també amb el transit i hem arribat cinc minuts abans a l’escola. El Jan i l’Anna Rose, com la resta dels companys han esperat a fora el pati jugant fins que el timbre sonés.

Potser estic equivocat però la meva experiència amb els altres fills que he tingut a Catalunya, com també el que he vist d’altres amics quan hi vivia, seria força mal vist deixar que una criatura de 8 anys, i menys una noia, a fora sola al carrer al matí quan el Sol encara ni ha sortir. Però encara menys amb una temperatura tant gèlida.

No és el primer cop que he vist que els alemanys tenen un sentit de protecció parental diferent que els dels catalans. Jo diria que la dels llatins. Em sembla pel que he vist i he comentat, que els italians, espanyols i sud-americans també tenen una tendència a protegir molt més als seus fills que els alemanys.

Al Kindergarden també ho he vist. Allà els meus fills sortien sempre al jardí independentment si plovia, feia fred o nevés. Tenien uns pantalons de neu, botes i un bon anorac endreçats al Kindergarden i au, independentment del temps que feia, tots a jugar al jardí cada dia. Més d’un cop, arribaven tant bruts que directament a la banyera anaven. Però el nostre kindergarden no era dels més espartans. La meva dona em va dir que hi ha un tipus de kindergarden que no tenen ni edifici. El Waldkindergarten va les activitats amb la canalla al mig del bosc i només es resguarden en una cabanya o un edifici quan fa molt de fred (menys de -10ºC), plou o neva molt o fa molt de vent que pot fer caure els arbres. La canalla de 3 a 6 anys es passen tot el matí fent activitats a l’exterior. Segons diuen, aquest mètode fa que la canalla obtingui més bons rendiments quan va a l’escola.

A partir del 6 anys es comença l’escola primària i la majoria de la canalla va sola, ja sigui a peu o amb bicicleta. Els primers mesos, hi van acompanyats pels pares. Però després hi van sols. De fet al Kindergarden, quan estan a punt d’acabar, dos dies hi va la policia i els fa una classe de circulació peatonal i amb bicileta. Els hi donen un certificat. El nostre cas és diferent i anem amb cotxe perquè en comptes de decidir anar a l’escola del barri varem escollir una escola del centre que segueixen el sistema Montesori. Alguns veïns i també les educadores del Kindergarden ens van criticar que no portéssim els fills a l’escola del barri perquè a part de perdre els amics del Kindergarden, hauríem de portar-los en cotxe cada dia i ells no podrien anar-hi sols.

Jo no crec que els alemanys no s’estimin els seus fills iguals que els catalans. Per mi, els alemanys tenen molta cura en dotar els seus fills de valors com l’esforç, la valentia i responsabilitzar-se dels seus actes. La millor manera de fer-ho és empènyer-los a que siguin independents dels pares. Que vagin sols a l’escola ho és. Però es clar, per atrevir-te a deixar una xiqueta de 8 anys sola a les 7:20 de la matinada a -13ºC al carrer cal ser molt germànic.

És bo emigrar (3a. Part)

divendres, 3/02/2012

Aquesta és la tercera part dels articles referits a les avantatges i desavantatges d’emigrar. A la primera part vaig referir-me a l’aspecte professional i a la segona part, a l’aspecte personal. En aquesta tercera part parlaré de l’aspecte nacional. És a dir, com afecta que Catalunya esdevingui un país exportador de ma d’obra.

En primer lloc, caldria definir que entenem per emigrar. Per mi, no estem parlant del cas del jove que marxa una temporada, més o menys llarga, per acabar o millorar els estudis, però té intenció de tornar de seguida. Tampoc aquell professional que l’empresa l’envia dos o tres anys al HQ perquè es formi millor per després tornar per exercir un càrrec directiu a Catalunya. Estem parlant d’aquella persona, jove o no tant jove, que per motius econòmics o professionals, ha d’emigrar a un altre país sense saber si podrà tornar mai a Catalunya.

En un país desenvolupat com és Catalunya, l’educació té un cost molt elevat per la societat. La majoria de l’educació és publica i és pagada pels impostos dels catalans. Però també mentre dura l’educació el jove no produeix riquesa, més aviat utilitza recursos que la societat li dóna (i que els seus pares generen). Podríem dir que de mitjana els primers vint anys, és a dir, entre un 25% i 30% de la vida, un català només genera despeses.

Aquesta inversió que fa la societat en l’educació dels seus joves és perquè es vol que quan esdevingui adult comenci a treballar i pagui impostos. No tinc cap estadística al respecte, però no seria gaire agosarat dir què de mitjana al cap de deu anys, un jove treballant ja ha tornat la inversió rebuda. La resta de la seva vida laboral serà per pagar l’estructura de l’estat i sobretot, la jubilació dels que en aquell moment ho són. Cal tenir-ho ben clar això darrer: Les pensions actuals són pagades pels qui en aquests moments treballen.

Si després de fer aquesta inversió en l’educació dels joves, aquests emigren, perdem la inversió. En canvi el país d’acollida de l’emigració se’n beneficia. En aquest sentit, l’emigració de joves o no tant joves universitaris catalans cap a països europeus o als Estats Units, no és pas un bona notícia. El treball que realitzaran al país d’acollida serà per pagar l’estat dels països d’acollida i les seves pensions. No servirà per tornar la inversió que la societat catalana (i dels seus pares) han fet amb ell, ni tampoc les pensions (possiblement dels seus avis). Però a més, en aquests països desenvolupats no volen joves emigrants sense formació. Volen una immigració de joves amb estudis universitaris. Això encara accentua el perjudici pel país emigrant, que perd els joves que tenen més potencial per crear riquesa i en canvi es queda amb els que no.

Catalunya és un exemple clar d’aquest tipus de situació, però agreujada amb que abans hi ha hagut una immigració sense precedents a Europa. Segons he llegit, forces joves provinents de la primera onada migratòria espanyola no han acabat de realitzar estudis universitaris. Molts van preferir treballar en oficis relacionats amb la construcció o l’oci. Ara amb la crisi,  s’han quedat sense ofici ni benefici. No volen tornar a les terres dels seus pares perquè han nascut a Catalunya i es senten catalans, encara que sigui de manera espanyola. Però també de la nova fornada d’immigració dels darrers anys procedents del nord d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia, amb honroses excepcions en aquest darrer grup, sembla que també acaben com els joves provenents de la primera migració i pocs acaben d’estudiar a la universitat. Aquests joves o adults poc formats tampoc volen tornar als seus països d’origen perquè allà encara hi ha menys perspectives de futur. Però ho tenen difícil poder emigrar cap a països europeus a on hi ha demanda de joves universitaris. En conclusió, Catalunya exporta la millor ma d’obra que podria generar més riquesa i es queda amb la que no.

Per mi l’emigració només pot ser beneficiosa per Catalunya si és temporal. És a dir, si aquestes persones que han emigrat, al cap d’uns anys, no molts, poden tornar a Catalunya per treballar fins que es jubilin ajudant al seu progrés gràcies a l’experiència adquirida a l’estranger. Però si aquestes persones només tornen quan es jubilen el negoci no serà beneficiós. Encara que la persona jubilada cobri una pensió del país d’on ha emigrat, la despesa que generarà durant els darrers de la seva vida per la sanitat catalana serà molt gran i no ho compensarà pas. Diferent és el cas que l’emigració sigui des d’un païs poc desenvolupat a on la despesa en educació i en sanitat, no és elevada. En aquest cas, la pensió d’un jubilat provenent de l’estranger pot ser un bon negoci pel país.

Per mi, està clar que l’emigració de catalans no és bo pel país. Però és clar, que pel jove universitari que acaba els estudis i no troba feina, o per aquell investigador o enginyer que estar a l’atur o treballa però no veu que hi hagin perspectives de futur per desenvolupar la seva carrera professional, no se li pot retreure res si decideix emigrar. Més aviat el contrari. S’ha de ser valent per fer-ho. Com he explicat en els altres dos articles, emigrar no és pas fàcil, sobretot si tens ja una certa edat.

És bo emigrar? (2a part)

dissabte, 28/01/2012

En la primera part vaig explicar a nivell professional el que significa per mi haver emigrat, en el meu cas, a Alemanya. En aquesta segona part explicaré el que implica a nivell personal en la vida quotidiana.

No és el mateix emigrar de jove que de gran. Com més gran ets, malgrat tens més coneixements i seguretat del que significa la vida que una persona jove, tens menys capacitat d’adaptació, aprenentatge i d’oblit. Recordo que a la universitat vaig anar a classe d’Ecologia del Dr. Margalef i un dia va fer una analogia entre la vida dels ecosistemes i de les persones.  Va dir, que com més vell era l’ecosistema més tancat s’havia tornat, fent-lo més impune a l’exterior, però això a la vegada el feia més vulnerable als canvis ràpids i importants. El Dr. Margalef deia que les persones també els hi passava el mateix.

Quan una persona decideix emigrar a un altre país, representa un canvi important i ràpid a la vida que portava fins aquell moment. Jo amb els meus 45 anys complerts, deixo dos fills grans a Catalunya i amb la dona i dos fills petits ens anem a Alemanya a començar una nova vida. La meva dona para l’alemany quasi bilingüe i havia viscut duran 15 anys abans de venir amb mi a Catalunya. També jo havia aconseguit una bona feina abans d’anar-hi. Però malgrat això, per mi realment va ser un canvi molt sobtat i important de la meva vida.

Quan arribes en un altre país, una de les coses més importants és l’aprenentatge de l’idioma i com funciona les regles de la societat. La llengua és molt important, sense un bon coneixement d’ella, estàs “venut”. Però també ho és el coneixement de les regles i tradicions. No és tracta en saber prou per poder anar a un Restaurant o fins i tot, poder llogar una casa per viure. És tracta de poder, per exemple d’anar als bancs per obrir un compte corrent amb les millors avantatges o a un concessionari de cotxes a comprar un cotxe o al proveïdor d’Internet per rescindir el contracte o alhora de fer la declaració de la renda, saber si et tornen més o menys diners…

No he nombrat aquests exemples perquè si. El concessionari del cotxe que vaig comprar el meu, han resultat ser uns estafadors. Em van dir que el cotxe vell no valia per res i que anava directament al desguàs i quan vaig demanar-los la baixa del cotxe per donar-ho de baixa a Catalunya, vaig descobrir que l’havien venut a Polònia.  No els vaig denunciar, perquè com a immigrant estic totalment insegur com funciona la llei i també volia el paper de la baixa. Estic segur que els dels concessionaris es van aprofitar de què jo era immigrat per fer l’estafa. Una vegada vaig tenir el paper de la baixa, els vaig dir de tot, amb la dona fen de traductora i mai més m’han vist el pel.

El desembre passat vaig tenir un problema relacionat amb la justícia per culpa de compartir una pel·lícula per internet, tal com he explicat en aquest article. Mai m’havia sentit tan indefens. A part del que un pot sentir a Catalunya quan té que gestionar aquests tipus d’afers, l’immigrant a més, no entén res de la demanda i no té n’idea de les lleis que imperen ni com funciona la justícia al país d’acollida.  Per exemple, en el cas que em va succeir a mi, jo a Catalunya hauria presentat defensa i no hauria pas pagat mai. A aquí, encara vaig alegrar-me d’haver poder resoldre-ho, de moment, pagant uns 1.000€.

En aquest sentit, emigrar és dur. Tota la teva experiència i coneixements que havies adquirit, que et permetia afrontar el dia a dia amb seguretat, ara han desapareguts.  Ara estic a punt de complir 51 anys, però visc amb la inseguretat que tenia fa 30 anys, quan el Dr. Margalef va explicar l’analogia de la vida dels ecosistemes i de les persones. Llàstima que no tingui l’esperit d’aventura i curiositat que tenia als 21 anys. Això junt amb aquell punt d’inconsciència que et dóna la manca d’experiència, és imprescindible per afrontar amb optimisme els reptes del futur.

No voldria deixar en aquest escrit una sensació d’amargura. No m’amago que la tinc. De fet podria explicar la sensació d’impotència quan no pots ajudar als teus fills amb els deures, perquè no entens ben bé el que li demanen i estàs insegur si s’escriu així o aixà..etc o no t’atreveixes a dir la teva en les reunions de pares o a l’entrenament de futbol o a la classe de dansa…

Però per l’altra banda, l’experiència vital que representa aprendre a viure en un altre país, enriqueix el teu intel·lecte. També penso que ajuda a què no t’adormis i hagis de mantenir aquell estrès mínim, que els científics diuen que és bo per mantenir la salut mental i també del cos.

Ser pobre a Catalunya no és tant dolent com ser-ho al nord d’Europa

dilluns, 9/01/2012

Abans de tot, m’agradaria deixar clar la meva solidaritat i respecte a les persones que pateixen la pobresa. Però després de passar les vacances de Nadal a Catalunya, a on he pogut copsar l’estat quasi depresiu que es viu degut a la crisi, m’agradaria fer unes reflexions positives vers com es viu la pobresa en un país mediterrani com Catalunya respecte a un país del nord d’Europa com és Alemanya.

 

Valorar si una persona és pobre o no, és sempre relatiu. Cal valorar-lo dins del context social i també de l’entorn a on viu. Una persona pobra a Europa, sobretot a la dels països més rics, potser seria considerada com a persona benestant en els països en vies de desenvolupament d’Àfrica o Àsia. I no parlo solament dels diners que pugi tenir sinó també pels recursos que pot accedir. En molts països en vies de desenvolupament la majoria de la població, sigui pobre o no, no tenen una qualitat assistencial i d’educació , comparable a la dels països desenvolupats.

En aquest sentit, els pobres de Catalunya gaudeixen d’uns serveis socials similars o fins i tot , en alguns aspectes millors que els pobres d’Alemanya. Per exemple a Alemanya, hi ha copagament sanitari i l’accés a la universitat no és tant fàcil pels pobres, malgrat és gratuït, tal com he explicat en aquest article. Però no tinc prou coneixement ni tampoc voldria fer una llista exhaustiva per comparar-la. La reflexió que volia fer amb aquest article, és que en conjunt un català pobre té una millor qualitat de vida que l’equivalent alemany.

A Alemanya no existeix un arrelament familiar tant fort com hi ha Catalunya. Aquest arrelament familiar permet que hi hagi una solidaritat entre els seus membres per ajudar a qui es queda sense feina o fins i tot es queda sense sostre. A Alemanya, no sé si degut a les guerres mundials o a l’estructura federal, les institucions, les universitats i els organismes estatals estan repartits per tot el país i junt que la industria també està molt repartida, fa que la majoria dels alemanys viuen en altres ciutats o pobles d’on es van criar. En el meu departament, que cal matisar és d’una multinacional, només 2 persones de la vintena que som, són de la ciutat, la resta venen d’altres llocs d’alemanya o de l’estranger i no tenim cap familiar a prop.

Aquesta manca d’arrelament familiar fa que els pobres alemanys depenguin 100% de l’ajuda estatal . Els pobres catalans potser reben menys ajudes estatals, però aquesta manca de recursos econòmics ho supleixen gràcies a la solidaritat familiar. Com he dit abans, la qualitat  dels serveis bàsics assistencials, com la sanitat i l’educació són gratuïts i igual o millor que els alemanys. Però a més, la bonança del temps, la llum del Sol, el blau del mar i sobretot el caliu de la gent, fa que la qualitat de la vida,  amb diners o sense, sigui molt bona. Us imagineu que dur ha de ser, ser pobre en un lloc a on no tens ningú per compartir les penes i que durant molts mesos no veus el Sol mentre tot és fred i gris?

A vegades em pregunto, si per això els europeus del nord són més rics que els meridionals.  A part de voler cobrir amb escreix les necessitats bàsiques, com a mínim volen guanyar suficient diners per poder anar de vacances a Catalunya.

Com sempre, deixeu-m’hi que acabi parlant a favor de la independència. Us imagineu ser rics com els europeus del nord i viure en un país del mediterrani? No és cap utopia: Això és possible amb l’Estat català.

 

Endavant les atxes!! 

Ressenya i presentació del llibre “Els herois de Brussel·les” a Barcelona

dimecres, 21/12/2011

L’escriptor Víctor Alexandre ha escrit una ressenya del meu llibre al darrer número de la revista “Lletres”:

El crit de Brussel•les: “Volem un Estat català”

Víctor Alexandre

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel•les, de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel•les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel•les, penjaven d’un fil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=519

Sincerament  estic una mica avergonyit per l’afalacs i en aquest sentit m’agradaria dir que van haver altres companys que es van implicar igual que jo i la seva visió potser seria diferent que la que explico al llibre, car aquesta és la meva vivència.

També dir-vos que com a escriptor novell he hagut de comprar 300 eixemplars i que amb molt de gust us puc fer arribar  a casa sense cap cost adicional (el llibre val 17€)

Per acabar recordar-vos que el proper dimecres 28  a les 20:00 al Centre Cívil Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet 23 – Sarrià) presentaré el llibre amb el Joan Carretero i la Montserrat Tudela. Amb molt de gust, signaré els llibres  (el preu serà de 15€)

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Problemes d’integració dels immigrats a Alemanya

dimecres, 14/12/2011

A Catalunya ens queixem de la dificultat d’integració dels immigrants. Ens queixem que sense tenir un estat propi al darrera, ens molt difícil aconseguir-ho. Això és ben cert, però tenir un estat propi, tampoc vol dir que automàticament la integració dels immigrants està garantida. A Alemanya, malgrat tenen un estat propi, hi ha molts problemes amb la integració dels immigrants.

El idioma alemany no és pas fàcil i el seu aprenentatge requereix molt més esforç que altres llengües europees. Els alemanys són conscients que la seva llengua és difícil, ja ho diuen ells: Deutsche Sprache – schwere Sprache. Però a vegades sembla com si s’hagin conformat i no cerquen la manera de fer-la atractiva o facilitar el seu aprenentatge.

També els alemanys són un poble tancat, sobretot si ho comparem amb els pobles mediterranis. És clar que el clima i les condicions de la natura a Alemanya no ajuda a tenir la casa oberta a tothom que hi passa, però també penso que ho són perquè estan una mica acomplexats per la seva història i per haver estat vençuts i envaits per altres pobles. Hi veig algunes coincidències amb el poble català, que també tenim fama de ser tancats.

La nacionalitat alemanya fins fa poc anys, només s’adquiria per la sang. Encara avui, la sang pot determinar la nacionalitat. Els meus dos fills petits, van néixer a Barcelona i van adquirir automàticament la nacionalitat alemanya pel fet que la seva mare és de nacionalitat alemanya. Però la mare no és alemanya, va néixer a Madrid i es criar a Barcelona. Però té la nacionalitat alemanya perquè el seu avi patern era alemany. És a dir, els meus fills petits tenen sang alemanya del seu besavi  i només amb això, ja va ser suficient que el consultat alemany de Barcelona ens donés el passaport alemany pels meus dos fills, sense preguntar-nos si vivíem a Alemanya.

D’ençà uns pocs anys, si portes vivint més de set anys a Alemanya i passés un examen de llengua però també d’història social i política d’Alemanya, pots adquirir la nacionalitat alemanya.  Però encara que la tinguis, els alemanys no t’acaben de considerar alemany i conscientment o insconscientment així ho manifesten.

Nosaltres fa 5 anys que vivim a Alemanya. Els meus fills van arribar quan encara no havien començat a parlar. El meu fill petit, durant el mundial de futbol, al Kindergarden les educadores van decidir pintar a les cares dels nens amb les banderes dels equips nacionals. Malgrat el meu fill té la nacionalitat alemanya i parla l’alemany tant bé com la resta (i molt millor que el català), li van pintar la bandera espanyola. No era pas l’únic, hi havia amb la bandera turca, russa i italiana, a part de l’alemanya que malgrat era la majoritaria no arribava al 50 per cert de la classe. Estic segur que les educadores ho havien fet amb tota la bona fe, per allò tan “guay” de la multiculturalitat, però el missatge era clar: el meu fill no era alemany,  per molt que visqui a Alemanya, parli l’alemany i tingui el passaport alemany.

Fa uns dies, xerrant amb la directora de l’escola d’idioma a on estic estudiant l’alemany, em va explicar un altre exemple. Ella és xilena però porta més de vint anys vivint a Alemanya, té nacionalitat alemanya i va estar casada amb un jutge alemany. Em va explicar que s’ha negat a donar cursos d’integració per les famílies immigrants subvencionats pel govern alemany, malgrat era un bon negoci, perquè quan va anar a la presentació, va veure que pressuposaven d’entrada que els fills d’aquestes famílies no estudiarien el batxiller al Gymnasium o institut,  per poder anar a la universitat. Tot el material del curs, era enfocat per convèncer als pares que els seus fills es preparessin per anar al Realschule, l’equivalent al FP i no pas a Hauptschule  o escola mitjana bàsica, a on els ensenyen alguns oficis artesanals i que hi van els que no serveixen per res. Per desgràcia és al Hauptschule on hi van la majoria dels fills dels immigrants, sobretot d’origen turc.  Dit d’una altra manera, si el teu fill és d’una família immigrant, oblidat de que pugi estudiar a la universitat. Quan ella va preguntar perquè era així, li van contestar que els fills dels immigrants mai sabrien mai prou alemany per poder anar al batxiller.

L’escola a Alemanya, abans dels 10 anys es fa la selecció dels escolars que aniran a estudiar batxiller o no. L’escola acaba al migdia i per la tarda no hi ha classes. Això fa que a casa, els escolars hagin de fer molts deures i necessiten l’ajuda dels pares. Normalment la mare és la que deixa la feina quan té fills o cerca una feina de mitjà jornada, per així poder recollir el fill a l’escola, donar-li el dinar i després fer els deures.

Els fills dels immigrants o dels treballadors de classe baixa, ho tenen més complicat. Molt cops el pare no guanya prou i la mare ha de treballar tot el dia. En aquest cas, hi ha uns casals de tarda, subvencionats pel municipi (però no es gratuït, surt a 220€ al mes) que es cuiden del fill fins a les 5 de la tarda. Allà li donen el dinar i teòricament ajuden a fer els deures. Però la realitat no és ben bé així, i normalment al vespre, els pares ha d’ajudar als fills a fer els deures. Però els pares immigrants no saben prou alemany per ajudar-lo i això fa que els seus fills no pugin seguir el mateix ritme que els altres. El govern alemany, en comptes de fer classes de reforç a l’escola per la tarda d’alemany i d’altres matèries als fills dels immigrats perquè pugin entrar a la Universitat, decideix que és millor ajudar als pares, amb cursos d’integració social als vespres, per aconseguir convèncer que enviïn els fills a estudiar un ofici o una especialització per ser obrers qualificats per les fàbriques. Unes fabriques, per cert, gestionades per llicenciats universitaris, és a dir, per fills d’alemanys.

L’ascensor social que a Catalunya i també en altres països com els Estats Units, ha estat bàsic per aconseguir la integració de la immigració, a Alemanya no acaba de funcionar. Però jo penso que no funcionarà mai bé, perquè el sistema educatiu no ho permet.

A les grans ciutats d’Alemanya a on hi ha milions de turcs, es troben que la tercera generació dels primers immigrats no s’ha integrat. Fins i tot ha sortit un nou dialecte alemany que només ho entenen els joves d’origen turcs. Molts d’aquests joves no treballen o tenen oficis precaris degut que només van anar a l’Hauptschule. Això està creant un caldo de cultiu de problemes socials. Hi ha moltes discussions al respecte als mitjans de comunicació i els polítics. Alguns diuen que el problema és el xoc entre cultures molt diferents i acusen l’Islam d’impedir a la integració . Però sense desmereixa els problemes derivats per la religió i les tradicions, jo penso que la clau està amb el sistema educatiu que impedeix que l’asensor social funcioni correctament.

La independència és sense dubtes l’opció majoritària dels catalans. A què esperem?

dimarts , 25/10/2011

La tercera onada del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per segon cop que votarien els enquestats en un referèndum d’autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, el nombre de ciutadans que votarien demà mateix a favor de la independència ha crescut 2,5 punts en tres mesos, respecte a la segona enquesta. Segons aquest darrer estudi, el 45,4% dels enquestats asseguren que votarien SI a un estat propi en un eventual referèndum d’autodeterminació (respecte el 42,9% de la darrera enquesta), a la vegada que cauen 3,5 punts els que rebutjarien la independència, un 24,7% dels enquestats (28,2% a la darrera enquesta).

Per calcular correctament els vots que significarien en referèndum cal que fem l’extrapolació del percentatge de vots que indica l’enquesta segons demarcació electoral respecte el seu cens i no pas fer-ho multiplicant el percentatge global de Catalunya pel cens global, com alguns mitjans ho fan i jo mateix ho havia fet en un altre article.

Si agafem el cens del 2010 al Parlament de Catalunya i fem el càlcul, obtenim la següent taula de resultats:

Segons aquests càlculs si demà es fa un referèndum per la independència de Catalunya el SI guanyaria amb un 64,30% de vots emesos, el NO es quedaria amb un 34,94%. La participació seria del 70,58%.

És una participació molt alta i força creïble. Cal tenir clar que sempre hi ha una abstenció residual en tota comesa electoral encara que aquest referèndum és un dels que segur que motivarà més ciutadans a anar a votar. Amb tot, si cerquem a la història de la democràcia espanyola un referèndum amb una participació superior al 70% només ho trobem que s’ha donat una vegada i fou per votar la llei de reforma política el desembre del 1976 que instava a l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel govern de Suarez a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat espanyol (un 77,72% al conjunt de tot l’estat). En canvi el referèndum per la Constitución española del 1978 va obtenir menys participació (67,1%) i encara molt menys el referèndum de l’Estatut d’autonomia del 1979 (un 59,57%) i l’Estatut del 2006 (un 48,85%).

Està clar que la motivació d’anar votar per la independència de la nació catalana farà que la participació sigui similar al que es va fer per democratitzar l’estat espanyol i sortir de la dictadura feixista del Franco. Per extrapolar-lo en el nostre cas, he agafat el cas més dolent per l’opció independentista. L’estudi del CEO pregunta als enquestats els motius perquè votarien SI, NO o s’abstindrien. Hi ha força coincidències entre els motius que els enquestats argumenten per votar NO i dels que s’abstenen. A continuació teniu els arguments que els abstencionistes indiquen per no anar a votar i que són iguals als que han indicat que votarien que NO.

Per fer el càlcul del pitjor dels escenaris, he agafat els enquestats que diuen que s’abstindrien i que argumenten que ho fan pels mateixos motius que donen els que votarien negativament, uns 584,761 i els he sumat als vots que han manifestat inicialment que votarien negativament a la independència. El resultat és:

Amb una participació del 81,47%, és a dir, una participació superior en 3,75% a la que es va donar per sortir de la dictadura franquista el 1976 (77,72%) el vot afirmatiu per constituir un estat català és superior (55,70%) al que s’oposa (43,64%). I això que estem parlant del pitjor dels casos (No és creïble que aquest quasi 11% de més vots que vindrien de l’abstenció sigui tots negatius). La conclusió és per mi clara. La independència de Catalunya té el suport majoritari dels ciutadans fins i tot en el pitjor dels casos. La qüestió és: A què esperem?. Per què continuar fent retallades a l’estat del benestar o pitjor, deixar de fer inversions que ens fan perdre competitivitat davant de la globalització. Cada dia que passa, Catalunya esdevé més pobre i menys competitiva. Puc entendre encara que no compartir, que fins fa poc, alguns esperessin a fer cap pas cap a la independència, perquè no hi havia prou suport. Però ara, aquesta excusa no té raó davant d’aquestes dades.

Estic convençut que aquesta informació fa temps que està en mans del President Mas. Molt honorable President, està clar que els catalans volen la independència. Li prego si us plau, que exerceixi de líder dels catalans i mostri clarament que el pacte fiscal i la seva transició nacional és un full de ruta per fer realitat la voluntat majoritària dels catalans: crear un Estat Català. Estic convençut que la majoria dels catalans estaríem al seu costat i disposats a fer encara si cal, més sacrificis dels que vostè demana. No ho dic jo només, ho diu l’enquesta que la Generalitat que vostè presideix ha realitzat.

Nota: Davant aquest majoritari suport a la independència, sembla forasenyat donar suport a un candidat que diu que no farà res per la independència de Catalunya, malgrat aquesta sigui la voluntat majoritària dels catalans. És per això que cal votar a l’única candidatura que ha dit que anirà a Madrid a exigir clarament la independència de Catalunya i alhora farà d’altaveu d’aquesta voluntat dels catalans. En aquest sentit, jo baixaré expresament el 20N d’Alemanya a Catalunya per poder votar a la candidatura Catalunya, SI formada entre ERC, RCat i independentistes.

Endavant les atxes!!

Nou llibre: Els herois de Brussel·les. Crònica de la manifestació de 10.000 per l’autodeterminació (per més informació a www.elsherois.cat)

 

Alemanya: Die Krise ist vorbei oder nicht?

dilluns, 11/07/2011

La locomotora alemanya marxa a tot màquina. Enguany, tot apunta que les exportacions marcaran un record gràcies a la industria alemanya i concretament a l’exportació de productes del sector de l’electromecànica.

Segons les darreres informacions que he tingut accés, el 2011 significarà per la divisió de la meva empresa, tornar a facturar una mica més del que es facturava abans de la gran crisi. La divisió de la multinacional a on treballo, es dedica a la industria i pel tipus de producte i servei que oferim, es pot prendre com un bon indicador de com va l’economia d’un país (sobretot a nivell industrial). Les xifres que ens han donat avui, ens mostra que d’ençà va començar la crisi fins ara, Europa i Amèrica (inclou tot el continent) ha perdut pes respecte Àsia. De fet, si les vendes a Europa no ha caigut en picat, és gràcies a la mateixa Alemanya a on es ven molt producte per la demana interna de la industria que principalment fabrica per l’exportació a Àsia.

Hom pot preguntar com és que Alemanya s’ha sortit tant bé de la crisi?

La resposta és simple: Els alemanys com a bons previsors i disciplinats, porten almenys 20 anys preparant-se per aquest moment.

A principi dels 90, Alemanya es van reunificar i va patir una indigestió quan va d’haver d’incorporar els ciutadans de la RDA. De fet, encara dura (cada any pago uns 1.100€ per aquest concepte a la meva declaració de la Renda), però penso que  això els va ser molt més prudents que altres països desenvolupats.

Abans de l’arribada dels conservadors comandats per l’Angela Merkel fa 6 anys, a Alemanya durant quasi una dècada, varen manar els socialdemòcrates que feien coalició amb els Verds. Però això no va impedir que s’apliquessin mesures que qualsevol opinador de Catalunya no dubtaria de nombrar-les de ser d’extrema dreta i liberal. Per exemple es va retardar l’edat de jubilació als 67 anys i el període del subsidi de l’atur de dos anys a un. Però també es va decidir que la indemnització per acomiadament pagui impostos (entre un 42 a un 45%) i que si et neguessis a acceptar un treball mentre cobres el subsidi d’atur, sempre que no estigui lluny de casa teva (una hora i mitja d’anada i tornada) o que cobris menys del 80% del sou que tenies (només els primers mesos), deixes de cobrar-lo. Es va canviar també el sistema sanitari i es va implementar el copagament de 10€ per cada vegada que vas a un metge nou (o sempre que hagi passat 3 mesos de la darrera visita). Si t’ingressen a l’hospital, has de pagar 24€ diaris almenys durant els primers 28 dies. Totes aquestes reformes les van implementar mentre governava el socialista Gerhard Schröder.

Us imagineu que succeiria si això ho fessin a l’Estat espanyol?.

La paradoxa és que mentre els alemanys aprimaven els drets socials adquirits pel desenvolupament econòmic dels finals del segle XX, a Espanya i a molts altres països Europeus del sud, es dedicaven a engreixar-los (i a més, a costa dels diners rebuts dels mateixos alemanys).

Però els alemanys no eren estupids. Fent gala d’una visió molt intel·ligent, van subvencionar amb milers de milions d’euros als països del sud (i ara ho fa a l’est d’Europa) perquè es desenvolupessin economicament i aixì obrien nous mercats als seus productes. Cada nou país que entrava a la Unió Europea i acceptava l’euro, aportava milions de nous consumidors a la industria alemanya.

Us heu preguntat mai, perquè l’euro es manté tant alt respecte al dólar?.  La raó principal és que la majoria de les exportacions alemanyes es fan dins de l’economia de l’euro. Els alemanys compren la matèria prima en dòlars, ho manufacturen i ho venen en euros. Com més diferència hi hagi entre la moneda de referència per les matèries primes i la moneda que es ven el producte, més benefici.

Els alemanys durant la dècada dels 90 i principis dels 2000, van preveure la globalització. Per això van invertir molts diners en reconvertir la seva industria, ja sigui comprant empreses de fora per abaratir el cost mentre imposava el seu producte guanyant mercat (la industria catalana va ser literalment comprada entre els alemanys i japonesos), o traslladant els centres productius de baix valor a països amb una ma d’obra més barata (Xina i Indonèsia), i fins i tot fent aliances entre empreses competidores alemanyes per poder entrar als mercats de difícil accés (Xina, Rússia i Japó). Tot això, ho van fer amb la total complicitat dels agents socials (patronal, sindicats, banca i govern).

La societat alemanya està molt conscienciada de què l’Estat de benestar depèn de la seva capacitat productiva industrial. En aquest sentit es fan debats entre els agents socials al respecte. Mentre a la televisió de Catalunya (i més d’Espanya) es feien reportatges de les mansions i les amants de nous rics que han fet fortuna especulant, a la televisió alemanya els reportatges són sobre empreses que han aconseguit crear un producte innovador únic al món o sobre sistemes d’estalvi energetic per així poder fer front a l’apagada nuclear. Fins i tot, hi ha una emissora de ràdio que hi dedica dues hores al dia a parlar dels darrers avanços de ciència i tecnologia.

Gràcies a aquesta política d’invertir estratègicament per expendir la seva industria, de fomentar el desenvolupament tecnològic i de conscienciar a la seva població que s’havia de contenir la despesa (per exemple ha reduït els nombres de funcionaris en els darrers 10 anys) i una política fiscal restrictiva per impedir l’especulació,  a Alemanya, la crisi ja s’ha superat amb nota. Per mi, ha sortit més forta que molts altres països.

Amb menys atur que els Estats Units d’Amèrica i entre quatre i cinc vegades menys que a Espanya, els alemanys una vegada han conquerit Europa, estan preparats per conquerir el món o no?.

Només hi ha una cosa que ho pot impedir: que Grècia s’enfonsin del tot i acabin provocant la caiguda d’Espanya (i de retruc potser d’Itàlia). Vet a aquí, el taló d’Aquil·les de la millor i més reeixida estratègia dissenyada pels alemanys per conquerir Europa des de l’Imperi Carolingi. Els alemanys no comptaven amb la mentalitat dels ciutadans de les ribes mediterrànies. Per la seva mentalitat no van preveure que la majoria, per no dir tots, els diners que van donar a països llatins es van malgastar en inversions no productives i en augmentar la despesa pública. Però el pitjor de tot, és que han creat la mentalitat del subvencionat, que es creu amb tot el dret de gaudir gratuïtament d’un estat de benestar, fins i tot, millor que la que els alemanys gaudeixen.

Les noticies de les ràdios i televisions alemanyes parlen constantment de Grècia , però no pas com un lloc per anar de vacances, més aviat com la ferida al taló que no s’acaba de curar.