Arxiu de la categoria ‘Independència’

Un acord per ajudar a superar la desconfiança mútua, imprescindible si volem ser independents.

dijous, 15/01/2015

Cal que siguem conscients que ahir va ser un dia molt important. Estàvem a punt, nosaltres mateixos d’aturar el procés independentista. La desconfiança mútua entre els principals partits sobiranistes estava fent que el pessimisme regnés entre nosaltres i com a conseqüència havíem començat a fer el nostre esport favorit d’estripar-nos els vestits. Malgrat tenia un bri d’esperança i confiança amb que la intel·ligència del President Mas i el patriotisme de Junqueras sabrien trobar una solució, estava patint de valent potser degut a la meva mala experiència de viure de prop les crisis d’ERC i Rcat.

Quan semblava que no hi havia res a fer, al darrer moment al final van aconseguir arribar a un acord per continuar units per poder anar cap a la independència!. Això em referma més que tant Mas com Junqueras volen sense cap mena de dubte la independència de Catalunya i només desconfien entre ells quin és el millor camí per fer-ho. El problema és que aquesta desconfiança erosionava tant el procés que llavors cap dels camins que cada un d’ells creia millor, podria funcionar. Vet a aquí, el que potser va ser clau per trobar finalment l’acord. Per això ambdós fan renuncies a les seves propostes, però tots dos, estan més contents d’aconseguir el pacte que tristos per les renuncies que han hagut de fer. No aconseguir l’acord, hauria estat possiblement el suïcidi polític d’algun d’ells o fins i tot, de tots dos. Però el pitjor de tot, és que el procés s’hauria aturat almenys una legislatura. Suposo que l’ANC amb la Carme Forcadell (i també Òmnium i l’AMI) va ajudar molt a què tan Mas com Junqueras ho veiessin!. Estic orgullós de formar part de l’ANC!.

Vaig escriure a principi el 5 de desembre de l’any passat que hi hauria eleccions abans de les municipals i amb llistes separades, a on el President Mas miraria d’anar amb una llista de país i Junqueras amb ERC. Ambdós criticant-se mútuament i mirant de fer quedar culpable a l’altre del trencament de la unitat independentista. Malgrat m’he equivocat no em sap gens de greu. Que la data sigui d’aquí dos mesos o d’aquí 8 mesos, no és tant important com aconseguir el que ahir es va aconseguir: Recuperar la unitat d’acció per aconseguir la independència.

Si s’hagués fet les eleccions el març amb una unitat trencada, plena desconfiança i amb retrets entre els independentistes només provocaria en millor dels casos un Parlament dividit i enfrontat entre els independentistes o en el pitjor dels casos, que no arribéssim a aconseguir la majoria absoluta!

De fet, aquests 8 mesos que falta per les eleccions, permetrà perfilar i explicar un full de ruta que serà la millor arma per poder convèncer als indecisos i als incrèduls que la independència és millor opció que continuar en un Estat decrèpit, corrupte i que menysprea als catalans. Però també farà que els unionistes es posin més nerviosos en veure la nostra unitat i acabin mostrant els seus tics imperialistes i anti-democràtics, que sempre expressen quan veuen perillar el seu poder vers a Catalunya. Un tas d’exemple és tot el que va succeir el 9N. La querella contra el President Mas i les conselleres, Ortega i Rigau, ajuda i molt, a fer obrir els ulls a qualsevol persona democràtica encara que sigui espanyola. Això encara ajudarà més a tenir més independentistes entre els ciutadans catalans i també a nivell de l’opinió internacional.

Sempre s’ha dit, que per tenir una personalitat madura has d’haver passat per algunes experiències negatives que et facin veure els teus defectes i t’ajudin a entendre que certes actituds i decisions que prens en un moment de la vida, poden realment perjudicar-te per molts anys i fins i tot per la resta de la teva vida. Espero que aquests dos mesos de discussions entre els dos principals partits sobiranistes catalans (i els seus seguidors), hagi servit de lliçó per no tornar-ho a repetir d’aquí 8 mesos, de fet, si volem ser un poble prou madur per poder aconseguir ser independents, caldrà no tornar-ho a repetir mai més.

Endavant les atxes!!

El principi del trencament de (S)pain i el 9N

dilluns, 10/11/2014

El procés participatiu del 9N ha estat un èxit espaterrant. Ningú pot dir el contrari i si ho  diu, menteix.

Malgrat els impediments, les amenaces judicials i sobretot l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, al final  més  de 2.250.000 catalans han exercit el més preuat de la democràcia que és el vot i no pas la llei, com alguns diuen. En una dictadura és el revés. En una dictadura primer és la llei i l’ordre abans que el vot. En una democràcia vigilada també primer és la llei i després el vot, condicionat i supeditat sempre a aquesta llei.

(S)pain sembla a vegades, sobretot en certs temes, més una democràcia vigilada que una democràcia lliure. Amb el dret de decidir els catalans, el govern del PP actua com una dictadura. De fet,  el que diu el govern espanyol és molt semblant al que es deia  a l’URSS durant la Perestroika  quan el Gorbatxov afirmava  que  no es podia fer un referèndum només a les repúbliques bàltiques perquè era una decisió que corresponia prendre a tots els soviètics. No us sona familiar?. A l’URSS també es podia votar però  sempre segons una llei que impedia l’existència de partits polítics i d’altres restriccions que  feien que l’URSS fos una dictadura.

Si el govern espanyol segueix impedint el  dret d’autodeterminació dels catalans, al final igual que va  passar amb l’URSS, (S)pain pot acabar desapareixen. Com més impedeixi el dret d’autodeterminació dels  catalans, més partidaris de la independència haurà. Una vegada Catalunya esdevingui un Estat independent, després vindrà  Euskadi, les Balears i uns quants anys més tard també el Pais Valencià. Hi ha moltes possibilitats que (S)pain pot acabar desintegrar-se.

Per què ho dic? Doncs perquè igual que l’URSS,  (S)pain és presonera del seu discurs basat en una falsa història que intenta dissimular els fets reals: Que les elits d’un poble, el castellà, intenta mantenir el resta de l’imperi que va conquerir per les armes els segles passats. Això en un món globalitzat i amb Internet que trenca la propaganda dels mitjans de comunicació manipulats per l’estat, i més, en una Europa democràtica a on la força bruta no està permesa, no es pot impedir que un poble decideix democràticament pel seu futur.

El 9N és un exemple clar de què no es pot impedir l’exercici de la democràcia.  El 9N demostra que la voluntat d’un poble mobilitzat no es pot aturar utilitzant les  amenaces i el sistema judicial. Els 2.300.000 catalans han demostrat que ja no tenim por al TC, ni els fiscals i les amenaces del govern espanyol. També després d’aquesta demostració de força  cívica el món ja sap que els catalans estem disposats a arribar fins al final i que el govern espanyol no ho podrà  aturar amb la  seva postura immobilista i amenaçadora. Estem al principi del trencament del (S)pain del segle XX.

Després de les eleccions plebiscitàries, malgrat les disputes i signes de divisió entre partits sobiranistes catalans, el resultat reflectirà un parlament català clarament independentista, a punt de fer la declaració d’independència.  Llavors segur que veurem algun gest per part de (S)pain, més aviat  forçat per la pressió dels mercats i de la UE per aturar-la. Si ens mantenim ferm en no escoltar els cants de sirena d’una tercera via impossible i fem la declaració d’independència mentre s’actua com a tal, al final haurà un mandat des de la UE, com va passar a Montenegro, que  obligarà a (S)pain a acceptar un referèndum vinculant.  No ho faran per la democràcia, ho faran per por de perdre els milers de milions d’euros que (S)pain els ha de tornar. Si els mercats creuen (S)pain entra en fallida poden posar en perill la zona  euro i per tant l’existència de la mateixa UE.

Per això la UE acabarà obligant al govern espanyol a pactar una sortida pactada i aquesta, només serà possible si els catalans  tenim dret a poder votar en un referèndum vinculant. Quan això passi,  no podem caure en l’eufòria que ho tenim guanyat. Els resultats d’ahir ens demostren que en un referèndum vinculant estem al llindar d’aconseguir la victorià, però no ho tenim pas guanyat.

És difícil fer comparatives però si agafem els vots emesos en les darreres eleccions del 2012 que es va obtenir un record de participació que vorejava el 70%, (67,6%) fou de 3.657.450 vots. Si agafem els vots totals del Si-Si del 9N, malgrat hi ha un % de vots de menors de 16  anys com també d’immigrats que en un referèndum oficial basat amb el cens no podrien votar, obtenim un 50,9% de vots a favor del Si. Per tant guanyem pels pels.

Dit això, en un referèndum vinculant a on només es compten els vots SI i  del NO, sense comptar els vots del Si-No , vots nuls o en blanc, és molt difícil pensar que tots els vots del Si-No com la resta dels vots que no han anat a votar siguin tots pel NO. Al final jo diria que el SI pot guanyar el referèndum vinculant, però no està pas assegurat. Mireu el que va passar a Escòcia. Al final, els partidaris del NO, proposaran una alternativa més o menys vaga però indirectament ajudada i avalada per la UE, que pot enredar a molts catalans.

Per assegurar la independència a Catalunya, cal tenir en compte el vot contrari d’entrada dels catalans castellanoparlants, dels jubilats que es creguin el discurs de la por i dels immigrats de la darrera immigració, sobretot sud-americans que estan contents de poder ser ciutadans europeus, gràcies a la nacionalitat espanyola. Tots aquests ahir no van votar i estic segur que en un referèndum vinculant acabarien votant. Per tot això, penso que ens caldria més de 2 milions de vots afirmatius. Estem a 200.000 d’aconseguir-ho. Encara tenim molta feina per fer pedagogia per aquests col·lectius, especialment en els 232.000 que han votat Si-No.

Esperem que continuí l’actitud intransigent del govern espanyol fins al final. És la millor pedagogia per guanyar el referèndum.

Endavant les atxes!

Sang a l’arena política

dimarts , 21/10/2014

Després del  trencament  de la fràgil unitat que hi havia entre els partits catalans sobiranistes, sembla que la sang torna a córrer en l’arena política.

Malgrat ens fa mal veure com els diferents partits sobiranistes es barallen, no és pas dolent del tot que així sigui. La nostra manera de ser i no parlo dels catalans , sinó com a animals simiescs agrupats en formes tribals, fa que sigui necessari que exploti la tensió i l’estrès acumulat després d’un any d’anar junts tants lideratges com afinitats divergents.

Els canals per poder deixar anar els nostres instints animals és ara per sort la política i els partits polítics són el millor mecanisme per expressar-ho. Abans eren els exercits i les comtesses militars. Ara són els partits i les comtesses electorals. El problema d’aquesta analogia és que ara aquesta comtessa sembla més a una guerra civil. Cal tenir clar que l’enemic de veritat no són els partits sobiranistes, sinó l’estat espanyol.

Però en  el furor de la comtessa pot passar que entre nosaltres surti la temptació de veure al que fins ara era el teu company de batalla, com l’enemic a batre. Per  moltes raons, que si és  el culpable  d’haver trencat la unitat, que posa problemes per tornar a anar junts perquè es creu que pot liderar millor que el que fins ara ho lidera, que el que ho lidera fins ara està retardant el procés perquè vol  pactar  amb l’enemic o té por de perdre el lideratge…etc . Tria la raó que vulguis, n’hi ha per donar i vendre.

En una comtessa sigui en forma de guerra o electoral, el més important és la rereguarda. En el nostre  cas és la societat civil representada principalment per l’ANC i Òmnium. Si aquests organitzacions són capaces de mantenir-se ferms amb la voluntat d’aconseguir la independència sense voler entrar a l’arena política a on els partits esbatussen,  anem bé. Si l’ANC i Òmnium hi entra, llavors haurem begut oli. No estem preparats i sobretot, perdríem la força que ens dóna justament ser la societat civil i no pas d’un partit polític.

Si aquesta guerra civil es queda dins de l’àmbit dels partits polítics, llavors la societat civil tindrà més força per fer-los veure que s’estan equivocant amb fer la guerra entre ells. Potser llavors la unitat d’acció entre tots els partits sobiranistes pot tornar.

Per aconseguir-ho cal dues coses:

1)     Que la societat civil s’allunyi de l’arena política per no tacar-se de sang de cap dels partits  sobiranistes.

2)     Provocar a l’enemic de veritat, és a dir l’Estat espanyol, que torni a presentar batalla i així aconseguir que els nostres partits polítics sobiranistes s’adonin que han d’ajuntar esforços si volen sobreviure a l’enemic.

Aconseguir una participació massiva al 9N és la millor provocació que podem fer a l’enemic  comú que  tenim. Sinó no ho aconseguim, llavors potser haurem d’esperar un o dos anys més segons com hagi quedat la divisió provocada per la guerra civil. Perquè tinc clar, que amb un 9N amb poca participació, la guerra civil serà més cruenta i al final, si és que es fa les eleccions anticipades plebiscitàries ningú guanyarà amb prou solidesa per poder comandar la batalla final contra l’estat espanyol. També donarà ales als partidaris de la inexistent 3a via per continuar engalipant als catalans porucs i cagadubtes, que n’hi ha molts més del que pensem, amb els cants de sirena dels partits d’esquerra espanyolistes i d’algunes elits catalanes que viuen del BOE. Només cal veure els moviments d’alguns partits catalans com a aus de carronya quan detecten que pot haver-hi sang.

Endavant les atxes!

 

El #9N: Com sempre ens perd l’estètica

dimecres, 15/10/2014

Mas_9N_2

 

Ahir vaig estar escoltant des del meu “exili” germànic les noticies a Euronews (DE), Phoenix, la TV pública ORF d’Àustria … i avui el matí he escoltat via iphone RAC1. Quina diferència d’escoltar o llegir els mitjans de comunicació d’Espanya i també de Catalunya respecte el #9N.

Sempre he dit que el nostre caràcter llatí ens fa propensos a donar importància excessiva a l’estètica i la influència espanyola ens fa fàcilment estripar-nos els vestits.

Mentre els principals mitjans internacionals expliquen que al #9N no es podrà fer la votació per culpa de la prohibició del govern espanyol i/o el TC, també diuen que el President de Catalunya seguirà igualment endavant consultant el dia 9 amb un altre tipus de consulta.

En canvi ara el debat a Catalunya és sobre si el #9N no serà una consulta i que és un simulacre o un Arenys de Munt 2 o directament una enquesta sense cap credibilitat. Quina manera de fer-nos gol en la nostra pròpia porta.

No creieu que la consulta prevista del #9N abans de ser suspesa, no era també un simulacre o un Arenys de Munt 2 si com tot apuntava els partidaris del No haguessin fet boicot cridant a l’abstenció? Estic segur en aquesta tessitura, molts catalans indecisos tampoc haurien anat a votar. Només hi anirien  els convençuts partidaris de la independència. Al final aconseguir arribar a un 50% de participació seria molt difícil i si sumem que el resultat sortiria que el Si-Si guanyava amb majories del 90% com a Arenys de Munt, els unionistes esgrimirien que la majoria silenciosa està en contra la independència. Estaríem més o menys com un Arenys de Munt 2!

Però si a més li sumem que el decret de convocatòria com part de la llei de consultes no refredaries estava en suspès i no es podria desplegar amb amenaces de querelles penals contra els treballadors públics i empreses col·laboradores o que la Generalitat fos acusada de publicar dades personals en el  Cens de persones que no han donat el permís de fer-ho… tot plegat, feia que la votació no vinculant del #9N era impossible  de fer-la bé. Us imagineu que hauria passat si malgrat tot es fa i el govern espanyol amenaça amb tothom que hi participi amb una multa per participar en un acte il·legal? Encara amb més motius l’abstenció seria molt més gran. En prou feines s’aconseguiria més participació que a Arenys  de Munt!

La votació prevista del #9N era una fal·làcia que nosaltres ens havíem muntat si creiem que era el pas definitiu per aconseguir la independència. No era cap referèndum ni consulta vinculant. Molts catalans havien cregut que era un referèndum quan no ho era i si semblava que tenia importància era simplement perquè el govern espanyol ho havia prohibit. En aquest sentit, igual que Arenys de Munt, només quan es va intentar prohibir per part del govern espanyol, va ser quan va ser noticia prou rellevant que va provocar que se’n fessin més per la resta de Catalunya.

Si hagués fet com sembla que el President espanyol vol fer amb la consulta alternativa que ha proposat el President català pel proper #9N, és a dir, passar d’ella, estic  segur que la consulta del #9N no hauria obtingut prou participació i per tant credibilitat internacional per obligar (S)pain a negociar la independència.

Per això, ara desitjo de tot cor, per tal d’ajudar als partits polítics catalans a tornar treballar junts per la independència, que el govern espanyol prohibeixi l’alternativa proposada pel govern de Catalunya per  votar el #9N.

Endavant les atxes!

Independència en castellà

dilluns, 10/02/2014

Aquest text no ho he escrit jo. És d’un company  que ho ha escrit en un correu d’una llista que tenim els “exiliats” pel món, com una resposta espontània a partir de la publicació d’una carta al director  a La Vanguardia amb el títol “Mi hecho diferencial“. Amb el seu permís he decidit escriure al meu bloc perquè és un exemple molt descriptiu que explica perquè el suport a la independència de Catalunya és majoritari.
Molta gent, que no conegui el que esta succeint a Catalunya, especialment els espanyols, no entenen com potser que hagi tant de suport a la independència si l’origen d’una part important dels ciutadans catalans no són d’origen català.

 

Jo vaig créixer a l’Hospitalet de Llobregat. Vaig fer la EGB exclusivament en castellà, i per posar un exemple, a 8è, dels 40 que érem a classe, només jo i un altre noi (el Jordi) teníem pares catalans. Els altres eren de pares extremenys, gallecs, andalusos, murcians… Cada cop més em trobo que amics de llavors, als que només sentia parlar català quan la professora els deia “por favor, respóndeme en catalán, que ahora estamos en la clase de catalán”, estan cada cop més a favor de la independència, i bastants d’ells (com a mínim dels que encara hi tinc contacte) han decidit, bé perquè les seves parelles són catalanes, bé per altres motius, passar-se a parlar en català.

Un amic del barri, el Juama, els pares del qual són de Salamanca i més unionistes que el senyor Aznar, em deia que ell normalment no va mai a votar perquè els polítics li semblen uns carallots, però que si es fa el referèndum, li faltarà temps per anar a posar un Sí-Sí com una casa a les urnes. La seva parella, la Pilar, nascuda a Saragossa, de pares aragonesos (que no parlen català, ni tampoc lapao), i que no va venir a Catalunya fins que va tenir 20 anys, li dóna la raó i diu que si hi ha referèndum, més val que tothom es concienciï i vagi a votar que sí, o el govern espanyol ens durà a tots a la ruïna més absoluta. N’estan farts de fer el pallús, s’adonen de totes les mentides sobre la segregació lingüística i sobre les balances fiscals que deixa anar el govern de Madrid.

El Juama n’està fart de veure coses com que al poble de son pare, quan l’antic metge es va jubilar, va arreglar la pensió d’invalidesa a tothom qui li ho va demanar, mentre que el seu pare, treballador de la SEAT de Martorell, va estar anys de judicis per aconseguir que la SEAT li reconegués una lesió lumbar com a causada pels anys de feina en males condicions. Finalment, va haver d’acceptar un mal acord de jubilació anticipada perquè el jutge li va denegar la llarga malaltia. Tot i així, el seu pare continua essent unionista, encara que quan va al seu poble cada estiu se’n foten d’ell i li diuen que “tendrías que venirte a vivir al pueblo, pagarías menos y estarías mejor”. Em comenta el Juama que la gent del poble que no es va acollir a les ofertes d’invalidesa se saben totes les subvencions i ajuts a què tenen dret. Que hi ha subvencions per a la ramaderia? deixen estar els camps, es compren ovelles, i amb els diners que donen per cada ovella, en tenen prou com per alimentar a tota la família. Que ara enlloc d’ovelles subvencionen els porcs? Porten totes les ovelles a l’escorxador i agafen porcs. Així, trampejant i amb la picaresca més espanyola, van fent. I al meu amic, cada cop que veu això i pensa en tot el que es paga a hisenda aquí, i que al seu fill de dos anys l’han de cuidar els seus pares perquè ell i la seva parella treballen i no els han adjudicat encara cap plaça a escoles bressol, li entra la mala llet.

I cada cop que surt el tema, m’ho diu: “sabes que yo no me siento catalán como puedes sentirte tú, pero ahora mismo creo que lo único que nos puede sacar de este pozo es la independencia, porque España ya sé cómo funciona, o mejor dicho, cómo no funciona

 

Nova enquesta confirma la majoria a favor de la independència

divendres, 7/02/2014

El canal de televisió 8Tv del grup Editorial Godo (La Vanguardia, RAC1…etc) liderat per un “grande de España”, va publicar ahir el resultat d’una enquesta elaborat per Institut Gesop per al Programa  “8 al dia” amb un univers de 1.600 persones més grans de 16 anys.

Segons com es  fa el titular sembla que en un referèndum per la independència el Si no guanya. Per exemple el títular al web del programa diu: “Quatre de cada deu catalans votaria a favor de la independència i un terç no es posiciona”. Però la lectura matemàtica d’un referèndum, els resultats de l’enquesta donarien un titular com: “Sis de cada deu catalans votarien a favor de la independència

Per demostrar-ho, anem a calcular matematicament els resultats d’un referèndum a partir dels numeros presentats per a aquesta enquesta:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                        

Si a un Estat      48,10%                          66,34%

No Estat             24,40%                         33,66%

N/S – Abs           27,50%        Participació         72,50%

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum

Si Estat Ind.       40,70%                         59,07%

No                       28,20%                          40,93%

N/S-Abs             31,10%        Participació           68,90%

Es ben clar que un 59,07%, és a dir sis de cada 10 votarien SI a la independència.

Un altre missatge que han volgut transmetre amb aquesta enquesta els responsables del programa, ha estat que hi ha una part important de l’electorat, els d’indecisos que representa un 31%, que podrien fer canviar el resultat del referèndum. Això es fals. Aquest 31% que no és posiciona és impossible que vagin tots a votar i encara menys que tots vagin a votar només a l’opció del No. Per què?

Perquè si analitzem la història dels referèndums realitzats a Catalunya, veurem que la major participació en un referèndum fou la votació per canviar del regim dictatorial del  Franco a la democràcia. Aquesta participació referèndum 1977 fou 74,10%  i l’abstenció un 25,9%

La transcendència de canviar d’un règim dictatorial a la democràcia és igual o semblant que la que planteja aquest referèndum d’independència. Llavors si agafem una abstenció del 25% (és a dir encara 0,9% més petita) i càlculem el nombre d’indecisos que acabarien anant a votar, tenim que del 31,10% d’indecisos menys 25% és igual a 6,1%. Per tant, tenim en el millor dels casos de participació mai donada a Catalunya, un 6,1% dels indecisos acabarien anant a votar.

A partir d’aquí, si suposem el pitjor dels casos pels partidaris de la independència i decidim que d’aquest 6,1% tots acaban votan al No, llavors tenim que:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                            

Si Estat Ind        40,70%                          54,27%

No                       34,30%                           45,73%

Abstenció            25,00%         Participació         75,00%

Es guanya igualment en el pitjor dels casos!

És raonable pensar que no tots els indecisos que acabin anant a votar, votin només pel No, penso que una part acabaran votant també al Si. La intransigència dels nacionalistes espanyols en contra a que es faci el referèndum o pitjor, a proposar una tercera via creible, ans el contrari, jo penso que  només farà créixer més els partidaris dels Si-SI en contra dels Si-No.

Per tot això, no és agoserat la hipotesis que al 6 de Novembre, si es fa el referèndum, al menys la meitat dels 6,1% d’indecisos que acabarien anant a votar,  poden votar també al Si a un Estat Independent. Llavors els resultats són:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                         

Si Estat Ind         43,75%                          58,33%

No                       31,25%                             41,67%

Abstenció            25,00%        Participació         75,00%

 

Es guanya encara amb més avantatge!!             

Per tant, malgrat aquesta enquesta estigui cuinada en contra o no, ens dóna uns resultats 100% favorables!!

Endavant les atxes!!

Vacunant-se contra la grip espanyola

dijous, 19/12/2013

En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de Novembre de l’any passat va sortir a la premsa espanyola una sèrie de difamacions contra l’Artur Mas, el candidat a la presidència de la Generalitat i també al ex-president de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol. He explicat a varis articles que totes aquestes falses noticies i difamacions formen part del guió del procés cap a la independència. Però a vegades malgrat les evidències que els espanyols no tenen cap mena d’escrupols en mentir,  els catalans sembla que ens fem trampes en solitari quan volem ser més papistes que el Papa. Per sort, els espanyols utilitzen aquesta debilitat d’una manera barroera i poc intel·ligent.

Per exemple, malgrat la difamació contra el molt honorable President Mas va semblar que va tenir efecte en el resultat de les eleccions parlamentaries,  estic segur que ara després que s’hagi demostrat que  tot era una mentida, una altra difamació del mateix estil no tindria pas un efecte igual. És un cartutx gastat.

Altre exemple és la campanya que estan fent contra el Barça i especialment contra el Messi. A aquí s’ajunta la rivalitat esportiva (i d’enveja) contra el que és el millor club de Futbol del món i el fet que aquest sigui alhora un club català. Si aquesta campanya fos executada només per la premsa esportiva espanyola, no tindria gaire més transcendència que la de denunciar que s’està jugant brut per poder guanyar el que no es pot guanyar al camp de Futbol, però quan aquestes campanyes surten en portada dels principals diaris d’actualitat política espanyola, llavors ningú pot tenir dubte que es tracta del mateix que va ocorre amb President Mas:  Una campanya de difamació per aconseguir per un costat, acollonir al que és víctima de la difamació i per l’altre desmoralitzar als ciutadans per tal que deixin de donar-los suport. En el cas del Barça i Messi, volen aconseguir que els dirigents del FC Barcelona es desmarquin de donar qualsevol mostra de suport a la independència.

La qüestió és: tota aquesta campanya de difamacions, més les de la por que des de (S)pain i els seus sicaris a Catalunya no es cansen de fer, servirà per aturar el procés d’independència dels catalans?

Jo crec que no.

Si l’haguessin fet d’una manera més subtil, donant alternatives més o menys creïbles encara que no ho fossin, sense sobreactuar ni exagerar amb la por i sobretot jugant amb el tempo fent que la campanya anés in crescendo , llavors potser si.

Però els espanyols , independentment que siguin més o menys intel·ligents, siguin d’esquerra o de dretes, són víctimes d’una història plena de falsedats i tòpics imperialistes. Aquesta història que han après a l’escola franquista i posteriorment no ha estat desmentida, els condiciona la seva emotivitat quan han d’afrontar el repte de Catalunya. Això fa que la seva intel·ligència emocional sigui molt dolenta. En un informe PISA quedarien els ultims, potser només superat per Rússia,  la Xina i Corea del Nord.

Però en una societat més democràtica, oberta i plural com és la catalana, a on la  història espanyola que va voler imposar el franquisme, des de sempre s’ha posat en dubte, i en els temps actuals amb Internet que impedeix controlar la informació que es vol transmetre als ciutadans, no es pot manipular tant facilment l’opinió pública. Les difamacions i les mentides s’acaben descobrint-se tard o aviat.  Al final, tot això va creant uns anticossos als catalans que fa que les difamacions i mentides que venen de (S)pain no facin l’efecte que persegueixen. Fins i tot, farà que alguns catalans que tenien dubtes acabin volen la independència, malgrat els seus sentiments identitaris espanyols. Ho faran simplement perquè no els agrada ser tractats com a imbècils.

Endavant les atxes!!

Keep Calm: Malgrat les preguntes és un referèndum d’autodeterminació

dijous, 12/12/2013

Sincerament no m’agrada gens que hi hagi dues preguntes. La primera pregunta “Vols que Catalunya sigui un Estat?” és simplement ridícula. Ho és perquè un Estat pot ser definit de moltes formes. Per exemple Mèxic o Argentina existeixen Estats sobirans i lliures, però la seva independència respecte al poder central és molt menor que la que tenen els Estats Units d’Amèrica i aquests encara menys que  els Estats de la confederació Helvètica. Això obligaria a fer un altre referèndum per preguntar quin tipus d’Estat es vol.

Per l’altre costat, a (S)pain tant el govern actual del PP, com el principal partit de l’oposició el PSOE, mai acceptaran cap canvi constitucional que impliqui la possibilitat d’existir cap estat, sigui en minúscula o majúscula.

Per tant la pregunta si vols  que sigui un estat sense definit res més és doblement ridícula.

Per l’altre costat, malgrat la segona pregunta es pregunta per un Estat independent, jo veig problemes alhora d’interpretar els vots. Recordem que només es podrà respondrà la segona pregunta si s’ha respost afirmativament a la primera. Per exemple, que passaria si la primera pregunta surt un 70% de vots afirmatius i a la segona surt un 60% vots afirmatius?

Un 60% que és sobre el 70% que han votat a la primera pregunta, representa només un 42% de vots respecte al total que han votat (100%). Això vol dir que la majoria no vol la independència (58%)?

Ara bé, dit això per tot el món i inclosos els espanyols, el mateix Rubalcava ho ha dit, es tracta d’un Referèndum d’Autodeterminació.

La reacció dels espanyols ja es manifesta dient que no es pot fer el referèndum d’autodeterminació de cap manera. Ara el que toca, és ensenyar a tot el món i als catalans encara indecisos, que (S)pain no és cap democràcia. A mesura que ens acostem al 9 de Novembre, hem d’estar amatents a les reacciones espanyoles, per denunciar-les i aconseguir que tot el món acabin reconeixement que la declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries serà valida. Posteriorment  només si ens ho demanen la UE o l’ONU, farem un referèndum ratificació amb una pregunta com cal: “Vols que Catalunya sigui un Estat Independent ?”

Endavant  les atxes!!

Contra l’apartheid constitucional

divendres, 6/12/2013

La mort de Nelson Mandela ha commogut a tot el món. És per mi junt a Mahatma Gandhi,  el més gran líder polític que ha lluitat per la llibertat en el segle XX. La seva lluita compromesa amb la llibertat i la pau durant tota la seva vida, és un exemple a seguir per tota la humanitat.

La lluita contra l’Apartheid va ser molt dura, va provocar milers de morts i molts anys de privació de la llibertat als qui s’oposaven. Però demostra que malgrat tot, les persones no volen renunciar a la llibertat i la igualtat de ser tractats igual a la resta.

Fins els anys 1980 existia a Sud-africà una Constitució que avalava l’apartheid. Una Constitució que permetia fer lleis de segregació racial. Per mirar de mitigar les protestes, el 1983 es va reformar la Constitució per permetre que els mulats, però no els negres, i indis podessin votar en un Parlament simbòlic format només per a ells, però sense poder real.

Al final, davant la força de la resistència interna a Sud-africà com també la pressió internacional, van obligar als blancs de Sud-africà a negociar amb l’ANC ( Congrés Nacional Africà) per deixar que els negres poguessin votar per escollir el Parlament Sud-Africà. Quan el President sud-africà  Frederik Willem de Klerk  va començar les negociacions amb Nelson Mandela a principis dels 1990, no vaig sentir mai dir que no ho podien fer, perquè la Constitució Sud-africana ho impedia.

Quan escolto ara al President espanyol, Mariano Rajoy, dir que no es pot negociar que els ciutadans de Catalunya pugin votar en un referèndum perquè la Constitució espanyola no ho permet,  penso que si fos per a ell, a Sud-africà encara l’apartheid existiria.

Nota: La Constitució espanyola és del 1978, cinc anys més antigua que la Constitució Sud-Africana que encara impedia que els negres poguèssin votar.

La paraula independència en la pregunta, aquesta és la qüestió?

dilluns, 2/12/2013

S’acosta el final de la legislatura parlamentaria i el debat sobre la pregunta està a l’ordre del dia. El compromís entre CiU i ERC és que abans d’acabar l’any el Parlament  ho aprovi. Dins del moviment independentista he detectat un debat una mica crispat sobre com serà la pregunta. Després d’haver-se descartat una pregunta amb tres o més respostes, ara la qüestió està si “estat independent” ha de sortir o no en l’enunciat de la pregunta.

Com a independentista que sóc des de més de 25 anys, m’agradaria que la pregunta fos més o menys  com la que ha proposat l’ANC i Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN): “Vol que Catalunya sigui un estat independent? . Però m’agradaria fer unes reflexions sobre si realment és tant important que surti la paraula “estat independent” en comptes de “estat sobirà“. (“estat propi” ho descarto, perquè entre altres coses és impossible traduir-lo a l’anglès).

En aquest darrer any i escaig, a Catalunya hi ha hagut varis fets molt importants que han fet veure tant a Espanya i sobretot al món, que els catalans volem realment la independència. La més gran manifestació pacífica de la història d’Europa el 11 de setembre del 2012 a Barcelona i la increïble proesa el 11 de setembre d’enguany de la Via Catalana creuant tota Catalunya amb 2 milions de persones i també amb els més de 10.000 catalans fent les vies per tot el món, han deixat ben clar que el clamor popular és per un crear un nou estat català independent d’Espanya.

Políticament també s’ha donat la imatge a favor de la independència de Catalunya quan es varen fer les eleccions al Parlament el passat 25 de Novembre del 2012. Durant la campanya electoral els principals partits es van posicionar respecte al dret d’Autodeterminació dels catalans. El resultat va consolidar una majoria favorable a la independència i encara més, una majoria àmpliament favorable a què Catalunya pugi fer un referèndum d’autodeterminació.

Davant aquests fets, cap observador exterior no pot concebre que a Catalunya, si es fa el referèndum, aquest no serà per l’autodeterminació de Catalunya i ningú demana un referèndum d’autodeterminació per no poder votar per la independència.  Existeixen altres mecanismes en una democràcia per demanar més autogovern o més competències sense necessitat de fer un referèndum d’autodeterminació. A més, si en un referèndum d’autodeterminació guanya el No, tothom entén que els ciutadans han estimat continuar igual com estaven i no ser independents.  Així s’entén en tot el món.

Un exemple clar és els referèndums de Quebec. Sempre tothom quan ha parlat d’aquests dos referèndums d’autodeterminació, s’ha parlat de la independència d’aquesta regió de Canada. Però si analitzem les preguntes que varen fer en els dos referèndums, cap de les dues preguntes parla de crear un estat independent.  La primera era força complexa i no val la pena escriure-la (aquí la pots llegir) , però la segona si que era més directe: ‘Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà, després d’haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política, en el context del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’entesa signada el 12 de juny de 1995?

Com es veu, es parla de què “Quebec esdevingui sobirà” i no diu independent. La qüestió que em plantejo és, si el referèndum de Quebec hagués guanyat el Si, la comunitat internacional i el Canada haurien interpretat que Quebec vol ser un estat independent?

Indiscutiblement que si!!

Per tant, malgrat m’agradaria que la paraula “estat independent” surtis en l’enunciat de la pregunta del referèndum per Catalunya, si per aconseguir que Icv – EuiA i Unió estiguessin més predisposats a votar-hi a favor,  s’ha de canviar per “estat sobirà“, ho podria acceptar.

Igual que a Quebec, tothom del món, inclòs els espanyols, en un referèndum que digues per exemple “Vol que Catalunya sigui un estat sobirà? ” guanyés el Si, s’entendria que Catalunya vol separar-se d’Espanya i per tant ser un Estat independent.  A més, com que el Tribunal Constitucional Espanyol, junt amb tots els partits espanyols, diuen per activa i passiva, que els catalans no podem decidir ser sobirans, el fet que els catalans diguem el contrari, automàticament  ens estan reconeixent que no podem formar part d’Espanya. Els espanyols amb la seva Constitució són els que avalen que un referèndum a on es pregunta quelcom que parli de sobirania de Catalunya, automàticament s’està preguntant per la independència de Catalunya. Només quatre catalans esquizofrènics que no poden fer front a la realitat i viuen encara en la fal·làcia d’una impossible Espanya federal i veritablement democràtica, poden interpretar al contrari. Pels espanyols, Catalunya no pot mai ser sobirana en res, de fet, ni tant sols per fer una simple referèndum, encara que aquesta no fos per l’autodeterminació.

Endavant les atxes!!

Nota:

1) Dit això, estic absolutament d’acord que ERC, la CUP, com sobretot l’ANC, Omnium i tot el moviment independentista digui que la pregunta ha de sortir la paraula “estat independent”. Perquè en tota negociació ha de visualitzar-se les posicions de cadascú per així poder arribar a un acord que pugi ser acceptable per la majoria de les parts.

2)  Crec més important fixar la data perquè mostrarà al món la determinació de què volem fer el referèndum per l’autodeterminació. Llavors la qüestió que quedarà sobre la taula de la Unió Europea serà, com és que els escocesos poden votar i els catalans no? Pot un país que impedeix votar, és a dir, antidemocràtic ser membre de la Unió Europea?