Arxiu de la categoria ‘Independència’

Catalunya defensant….fins que no quedi res per defensar?

dijous, 8/03/2012

Avui al diari Ara , a la secció Premium o al paper, hi ha un article de Xavier Bosch amb el títol “Catalunya defensant….”. Explica que potser s’hauria de canviar de l’himne dels Segadors l’estrofa que diu “Catalunya triomfant” per “Catalunya defensant“.

Sempre Catalunya s’ha de defensa de tot, fins i tot toca defensar-nos del que ja teníem concedit. De les inversions aprovades en infraestructures que mai es fan, de la gestió del Prat, de què l’Espoli sigui inferior, de la immersió lingüística….

Després Xavier Bosch posa l’exemple del Barça respecte a l’actuació arbitral i la designació de l’estadi a on es jugarà la final de la copa del rei. Acaba reflexionant sobre la solució a aquesta situació. Una solució que pot anar per la que dóna Guardiola “d’arribar a jugar encara millor per no dependre dels àrbitres ni de l’atzar. Un repte per a l’excel·lència I així ho vam fer contra l’Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part”. O una altre solució ” menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d’acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció”. En Xavier Bosch defensa aquesta via en comptes la d’entrar a sac o com ell diu “el Barça sortís a defensar-se a mossegades”, perquè no és el nostre estil.

A mi tot això em fa pensar amb l’històrica del poble jueu. Si mirem la seva història de la diàspora, el poble jueu en molts llocs i durant molt de temps, ha estat malvist o perseguit. Tant la seva religió, llengua i cultura, com també físicament pel fet de ser-ho.

Això ha provocat que els jueus s’han hagut d’espavilar més que la resta. Tal com diu el Guardiola pel Barça, els jueus s’han hagut d’esforçar per ser els millors i dependre del mínim dels condicionants que la societat els imposava. Jo penso que per això han sortit molts genis jueus en les arts, ciència i negoci. El fet d’aplicar-se molt per poder arribar a l’excel·lència, ha provocat aquesta proliferació de talent i d’èxit. També igual com intenta fer la junta del Barça segons explica en Xavier Bosch, els jueus han mirat d’actuar sibilinament dins dels mecanismes de poder d’on vivien i d’una manera discreta, poder defensar-se o canviar l’ambient hostil en que es trobaven vivint.

Però això no ha impedit que estiguessin a punt d’extingir-se com a poble i també físicament. Salvant la distància i que em perdonin els jueus per la comparació que vaig a fer, jo penso que els catalans ens semblem una mica a ells. Tenim la sort que hem conservat la terra, però al resta és més o menys el mateix. A Espanya hi ha una catalanofòbia que a vegades sembla la que a Alemanya hi havia els dies quan el nazisme va pujar al poder.

Els catalans tenim també genis en les arts, tenim bons científics, tenim bons empresaris i no som pas dolents amb el negoci, però tot això no ha impedit que com a poble estiguem amenaçats a desaparèixer. Per sort, en ple segle XXI és impossible que l’equivalent al nazisme alemany, és a dir, el feixisme franquista, torni a aparèixer per impunement aplicar el genocidi cultural amb l’ús de la força repressora d’una dictadura. Però avui en dia, Espanya utilitza altres mecanismes més subtils: La justícia espanyola. Amb l’excusa d’unes lleis que els Espanyols les fan i desfan al seu gust, poden continuar la seva política de genocidi contra el poble català impunement perquè teòricament som una democràcia. Però això no vol dir res. Els jueus també eren més o menys perseguits en alguns països teòricament democràtics abans de la segona guerra mundial.

Els catalans hem de tenir clar, igual que van fer els jueus, que si no tenim un Estat no tenim garantit la nostra supervivència, malgrat la nostra excel·lència en molts aspectes.

I per aconseguir un Estat, potser caldrà igual que els jueus, embrutar-nos si cal les mans i fer el que faci falta utilitzant totes els recursos disponibles.

Endavant les atxes!!

 

Nota: Jo no podré venir a l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, però des d’aquí vull donar tot el meu suport i desitjo que sigui tot un èxit.

Un minut de silenci a totes les empreses per les víctimes de la violència de l’extrema dreta

dijous, 23/02/2012
Avui quan he obert l’ordinador he rebut un correu en que la direcció de l’empresa i el comitè d’empresa em convoquen avui dijous 23 de febrer del 2012 a les 12 del migdia a fer un minut de silencia per les víctimes de la violència de l’extrema dreta.

El text que he rebut està firmat per l’associació d’empresaris i tots els sindicats. En ell es diu que l’extrema dreta ha perpetuat darrerament actes violents com assassinats, robatoris i atacs a persones que viuen al país. Estan molt indignats i comparteixen el dolor a les persones que ho han patit. Estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura nazi que van viure i que ara es tornin a cometre crims pel mateix motiu.

Acaba dient que els empresaris i els sindicats estaran sempre junts amb l’Estat per fer fora l’extrema dreta, la xenofòbia i l’antisemitisme.
Suposo que ja haureu endevinat que es tracta d’Alemanya i que el podeu llegir en aquest enllaç. Però m’agradaria fer un exercici de “política ficció”.
Us creieu que això seria versemblant a Espanya?
Creieu que un dia d’aquest, els treballadors de totes les empreses espanyoles podrien rebre aquesta convocatòria signada per la Patronal Espanyola i els sindicats?
I escriurien en el text que “estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura franquista”?

 

 

Creant-me estúpidament enemics per la vida

dilluns, 20/02/2012

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.

Grècia, una oportunitat de millorar el que van inventar

dilluns, 13/02/2012

En una dictadura imposada per la força i mantinguda gràcies a la por, les manifestacions massives poden  provocar la caiguda del règim, al demostrar que li han perdut la por. Però en una democràcia només poden aconseguir fer caure el govern i que es convoqui noves eleccions.

Que succeeix a continuació?   doncs que si el motius que va provocar la mobilització no està en mans de ser solucionat pel nou govern escollit democràticament,  es tornarà a repetir la situació prèvia que havia motivat la mobilització. Que passarà llavors? Es tornarà a mobilitzar el poble per tornar demanar la dimissió del govern escollit democràticament i així In Eternum? O cercaran altres alternatives polítiques?

Dependrà de la cultura política i grau de consciència democràtica de la societat civil del poble en qüestió. Si la societat civil no té una tradició democràtica ben consolidada  i uns valors assumits respecte a la honestedat, l’esforç i el treball, té força números que acabi canviant la democràcia per un altre règim. I ara per ara, després de més de 2.000 anys d’història, l’alternativa al regim democràtic només és una dictadura, sigui d’esquerres o de dretes, sigui religiosa o no, o una barreja de tot.

Al llarg de l’històrica, sobretot el segle XX molts països han acabat en dictadures després d’una crisi econòmica provoquès revoltes populars que sacsegés la democràcia. Sempre hi ha la temptació davant del desordre civil i el caos públic que es genera,  que molta gent aplaudeixi un lideratge expeditiu i fort que encara que al principi demostri tenir idees democràtiques i de llibertat, acostuma acabar sempre en una dictadura.

Quan acabava d’escriure aquest article, llegeixo que a Grècia hi haurà noves eleccions anticipades a l’Abril. Grècia està repetint  el guió de la història que abans he descrit. Però  té una oportunitat de canviar aquesta constant històrica que sempre diu que aquest context explosiu de revolta popular acaba en una dictadura.

Estic segur que la crisi grega,  fa 50 anys hauria acabat en una dictadura. Però el fet que els grecs encara se’n recorden de la dictadura dels coronels que van patir fins el 1974 i sobretot que estan dins de la Unió Europea, aquesta possibilitat és pràcticament nul·la

Per això estic convençut que l’alternativa a la situació grega només podrà acabar en un reforçament polític més democràtic i transparent. Però els grecs han de fer primer molta autocrítica per què han arribat a aquesta situació. Han d’aprendre dels errors comesos. No han de cercar culpables a fora, encara que segur que n’hi han. Els principals culpables ha estat la societat civil grega. Ells han consentit, ja sigui per inhibició o amb complicitat, que els governs grecs durant els darrers deu anys s’endeutessin i que a més, faltessin a la veritat enganyant a tothom. Qui va votar als governants grecs que més mesures populistes aprovaven a costa d’augmentar el deute? A on era la societat civil grega per avisar de què tot era un buf?

Els grecs han de deixar de cercar culpables a fora, perquè no serveix de res. Només serveix per distraure l’atenció per així no cercar solucions que millorin la política del país. Els grecs no poden fer res contra el FMI o el Banc Europeu o Alemanya o França. Tampoc poden anar a Suïssa o Luxemburg o a les Illes Caimans a reclamar els milers de milions que els grecs més rics han amagat per no pagar impostos.

Només està a les seves mans canviar la seva societat civil. Han de fer pedagogia a favor de la honestedat, l’esforç, el treball i l’estalvi. Cal fomentar la crítica i la denuncia a les males practiques que generen corrupteles. No és pot mirar cap un altre costat quan es veu casos de prevaricació i d’amiguisme, perquè és l’antesala de la corrupció a gran escala.  Això requereix un canvi de paradigma d’una societat acostumada els darrers anys a fer el contrari. Cal sobretot reforçar el règim democràtic amb noves lleis i normes que impedeixin que es torni a repetir els errors que han dut al país al col·lapse.

Com més tardin a fer-ho, més difícil ho tindran. Potser Grècia acabi com Argentina. Aquest país sud-americà fa 50 anys tothom deia que seria una potencia mundial gràcies als seus recursos naturals. Però la crisi del 2001 provocat per la seva societat civil que votava sempre als populisme, el va portar a un endeutament tant alt que el país va fer fallida i després de 10 anys segueix sense aixecar el cap. Les darreres noticies indiquen que sembla que el govern argentí torna a voler aixecar la demagògia popular amb les Maldives. Suposo que serà per amagar quelcom relacionat amb la crisi econòmica que tard o d’hora sortirà a la llum.

Els  grecs fa més de 2.000 anys van inventar per a la humanitat el règim democràtic. Ara poden demostrar que són capaços d’aconseguir millorar-lo.  Sinó ho fan, poden acabar pitjor que Argentina.

Els catalans hauríem de fer el mateix per sortir de la crisi.  A diferència dels grecs, tenim una tradició i una història que ens avala com a poble treballador, honest i estalviadors. Només ens fa falta cultura democràtica , perquè mai no l’hem pogut exercir sobiranament els darrers 300 anys.  Amb els espanyols dirigir-nos ho tenim molt difícil per superar la crisis. Jo diria que pitjor que els grecs. Els espanyols no tenen una tradició de treball i esforç com els catalans, més aviat el contrari. Sempre han viscut a costa de les colònies i de les terres conquerides. Per això els espanyols sempre han preferit una dictadura militar abans de reforçar una democràtica. Abans la força, sigui militar o judicial, que el diàleg democràtic i el respecte als altres. I pel que he vist els darrers anys d’aquesta democràcia espanyola, no crec que hagin canviat gaire.

La Caixa a punt de patrocinar el Real Madrid

dimecres, 18/01/2012

Darrerament s’està parlant que La Caixa està reben pressions per l’Estat espanyol que es fusioni amb Bankia, el banc resultat de la fusió de les caixes madrilenyes i espanyoles. Comptablement està clar i els experts diuen que hauria de ser una absorció per part de La Caixa perquè Bankia té moltes perdudes, però el govern de Rajoy vol visualitzar una fusió a parts iguals. Les pressions polítiques, entre altres, de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperança Aguirre, i alguns barons del Partit Popular van en aquest sentit, i sobretot no volen de cap manera que la principal entitat financera resultant quedi en mans suposadament catalanes. Segons diuen les darreres noticies, s’està parlant que Fainé i Rato podrien copresidir CaixaBankia. És parla que la gerència quedaria repartida entre Barcelona i Madrid. La qüestió és a on tributarà aquest nou banc?

Per saber quina pot ser la resposta a aquesta qüestió us explicaré una historia que he viscut en primera persona.

Fa uns 20 anys, l’empresa catalana a on treballava va ser comprada per una multinacional alemanya que tenia la seva seu espanyola a Madrid. La seu espanyola es dedicava a fer negocis en diferents sectors, però concretament el nostre sector, no se’n sortien. Per això la nostra compra va ser una decisió del HQ d’Alemanya perquè no se’n fiava de la seva delegació espanyola.

Durant els primers anys, la nostra empresa responia directament a Alemanya sense passar per Madrid. Durant aquests temps malgrat ens va tocar viure la ressaca postolímpica, teníem forces beneficis. El HQ alemany veien que teníem beneficis, ens va obligar a quedar-nos departaments que s’havien creat a Espanya recentment dins de la seu espanyola i que es dedicaven a obrir nous mercats, per tal d’absorbir les seves perdudes. Malgrat tot, seguíem generant beneficis.

En paral·lel a la delegació espanyola de la multinacional a Madrid hi havia també una divisió, que tenia més o menys el mateix nombre de treballadors que nosaltres i feia el mateix tipus de projectes. Però com he dit abans perdien diners. Semblava una situació il·lògica que existís aquesta divisió de Madrid i més quan molts cops ens trobàvem ofertan pel mateix projecte. Dins de l’empresa hi havia la sensació que tard o aviat un dia, absorbiríem la divisió de la delegació de Madrid.

Però quan va arribar aquest dia, al cap de 8 anys, no va haver cap absorció, sinó que es va vendre com una fusió. La gerència, malgrat va recaure a una sola persona que provenia de la nostra empresa, va ser repartida entre Barcelona i Madrid. El CEO de la fusió de les dues empreses, que era un jove executiu català però que havia treballat durant 7 anys a Alemanya, treballava dos dies i mig en cada lloc.

Teòricament en una fusió, hi ha molts llocs de treball repetits i quasi mai, inclòs en les millors condicions, la fusió implica que el resultat sigui l’equivalent a la suma dels dos negocis. En el nostre cas, es va fusionar una empresa, que malgrat havia d’haver absorbit departaments amb perdudes durant els darrers anys, encara generava beneficis, amb una altre divisió que portava anys perden diners. De fet més o menys els mateixos diners que nosaltres generàvem com a benefici. Només amb això, hom ja es pot imaginar que el resultat de la fusió no seria gaire bo. Però si a més, afegeixes que es va impedir que es fes cap reorganització (eufemisme per dir acomiadaments) del personal de la divisió madrilenya, al final el resultat va ser una empresa que havia doblat les despeses i l’organització, però el negoci era més o menys el mateix.

Per poder fer front a aquest “monstre” d’empresa creada, el CEO, que era jove i ambiciós i potser influït per les noves escoles de negoci que en aquell moment, a principis dels anys 2000, promovien l’expansió del negoci premiant més la facturació i l’obertura de nous mercats que tenir cura del benefici, va estressar l’empresa fins al límit per aconseguir més projectes. En comptes de mirar d’adequar l’empresa a la realitat del negoci, potser per l’obligatorietat imposada d’acceptar la divisió madrilenya sense fer-hi cap reorganització, es va voler aconseguir la facturació necessaria per poder pagar les despeses.

Al principi l’augment de la facturació provocada per l’entrada de nous projectes va amagar les perdudes que es generaven quan els projectes es tacaven. Unes perdudes generades perquè la necessitat de facturació va induir als venedors a fer ofertes calculades a un baix preu per aconseguir el projecte o ofertar en projectes d’alt risc que en altres circumstàncies s’haurien desestimant. També per reduir les despeses de personal, es va començar a congelar els sous, provocant mala maror i a més, es va començar a contractar nous treballadors sense formació i amb salaris baixos, per fer front a la quantitat de projectes que els venedors aconseguien per aconseguir la facturació prevista.

Al cap de tres anys, va succeir el que havia de passar. És va vendre un gran projecte amb molt de risc per una desena de milions d’euros, a preu de cost. El resultat va ser un desastre tant econòmicament com tècnicament. És va perdre tant diners que l’empresa teòricament va entrar en fallida.

La multinacional alemanya va demanar a la seva delegació d’Espanya, que estava a Madrid, que es fes càrrec redreçar-la. És va acomiadar al CEO i la gerència es va traslladar a Madrid. Va haver una campanya d’informació orquestrada des de la delegació de Madrid a Alemanya per donar la culpa de tot al CEO català i també de la manera de treballar que teníem els que veníem de l’empresa catalana. Fins i tot es va canviar el nom perquè en hi sortia el nom de l’empresa original catalana. Després de dos anys, dels que treballàvem a Catalunya, que recordem havia generat beneficis abans de la fusió, va perdre el 90% dels seus treballadors. La majoria van ser acomiadats o van marxar fastiguejats del menyspreu que rebíem de la nova gerència de Madrid. Alguns, pocs, van ser obligats a traslladar-se a Madrid.

La part de l’empresa provenen de Madrid, també va rebre retallades, però no va arribar a acomiadar molts treballadors, com a molt un 20% dels que tenien abans de la fusió. La resta es va mantenir a la nova divisió resultant dependent de la seu espanyola o es va repartir entre altres divisions dins de la seu.

Set anys després, fins i tot dins del HQ a Alemanya anomenar el nom de l’empresa catalana original, és sinònim de desastre mentre que encara a la seu de Madrid, part dels gerents de l’empresa madrilenya original, segueixen treballant o s’han retirat amb una bona pensió.

Si en una empresa multinacional com la meva, a on, la política no té cabuda i només teòricament és mou pel compte de resultats, ha ocorregut això, que penseu que passarà amb la fusió entre La Caixa i Bankia, a on a més de la pressió que exerceix el centralisme madrileny, hi ha la pressió política del nacionalisme espanyol?

Jo no tinc cap dubte.

El perill de l’agitació social contra les retallades acabi anant contra Catalunya

divendres, 13/01/2012

És pot discutir de manera intel·lectual si l’actual capitalisme que s’ha creat durant el segle XX, sobretot al final, cal millorar-lo per impedir que torni haver una especulació financera que ens porti de nou a una crisi com la d’ara o fins i tot,  si caldria fer-ne un de nou…etc. Però mentre ho fem, com que cada dia hem de pagar les factures del que costa viure amb les cases, cotxes, llum, petroli, telèfons, Internet, escoles, medicines, esport, cinema… etc no podem defugir de la realitat i hem de pensar com ho paguem.

La dimensió de la despesa pública a Catalunya no és pas molt elevada. Hi ha el menys nombre de treballadors públics percentuals que a la resta de l’Estat espanyol i segur que també és de les més baixes dels països europeus més desenvolupats. Però el problema és que l’espoli fiscal que està sotmès Catalunya fa que en el moment que hi ha hagut una frenada d’ingressos extraordinaris i ordinaris, la liquiditat de la Generalitat perilla perquè els impostos ens retorna Espanya no són suficients per pagar els serveis mínims d’un Estat benestar europeu.

Això és el que ha passat en el moment de l’esclat de la bombolla immobiliària a Catalunya i de la crisi provocada per l’especulació financera internacional. Des de 2007 les despeses han anant començat a superar els ingressos. El tripartit, igual que al govern del PSOE, en comptes de començar a fer les retallades i aturar les despeses supèrflues, es van endeutar considerablement per mantenir el ritme de la despesa.

Però degut a la crisi de l’euro i la manca de liquiditat dels mercats finances per culpa de la crisi financera, els préstecs no és donen tant fàcilment com abans i si ho fan, són amb uns interessos molt alts. Si a més, li sumem que el govern espanyol incompleix els pagaments que la llei de l’Estatut contempla, això va que la Generalitat estigui a les portes de declarar-se en fallida tal com hem vist aquest mes de desembre.

Només les persones poc o mal informades o que tenen una visió poc madura de la situació poden creure’s que les retallades no són necessàries. Aquestes persones, davant de les retallades cercaran un culpable que estigui ben proper sense valorar res més enllà. Però no hem de menysprear l’ajuda dels infiltrats enviats pels que volen una Catalunya espanyolitzada. L’exemple més clar és el que avui acaben de dir els sindicats dels Mossos d’Esquadra i que l’editorial del Vicent Partal de Vilaweb, ho defineix molt clar: “El més preocupant de tot, però, és el que amaga aquesta actitud. Perquè aquests portaveus dels sindicats identifiquen el català no com la llengua dels ciutadans als quals serveixen sinó com la llengua d’uns polítics nacionalistes. I això és una falsedat intolerable i una manipulació ideològica digna de l’extrema dreta“.

Tenim el còctel perfecte perquè es produeixin una agitació social de primer ordre a Catalunya. Primer contra CiU i alguns, sobretot catalans d’esquerres o afins als partits d’esquerres, encara ho aplaudiran. Però després, aquestes protestes, gracies als agitadors infiltrats i la premsa afina, acabaran anant contra la mateixa Generalitat facilitant la feina del govern espanyol perquè acabi intervenint i anul·lant la poca sobirania que ens queda.

Per mi la única manera de minimitzar que es produeixi aquesta agitació és denunciar clarament que l’espoli fiscal, és a dir, els impostos que paguem a Madrid i que no tornen, és l’únic culpable de la situació d’extrema gravetat que viu Catalunya. Mentre el President Mas només demani sacrifici i paciència als catalans per acceptar les retallades estoicament a canvi de res ho tenim molt cru per impedir l’agitació social.

El pacte fiscal podria ajudar a donar sentit a aquest sacrifici, però sempre que es vegi com un pas per avançar cap a la independència. Ningú, començant pels mateixos dirigents de CiU, s’acaben de creure que sigui possible amb un govern del PP que té majoria absoluta, que necessita com més que mai els diners dels catalans per mantenir l’Estat espanyol i amb un sentiment anticatalà a tota Espanya que ells mateixos han alimentat i que fa impossible cap mena de tracta especial a Catalunya. Però també cada dia que passa, no sembla que hi hagi una voluntat real per part de CiU en aconseguir aquest pacte fiscal. La dilatació que mostra la mateixa CiU en preparar-ho (va dir que tardarien 1 anys almenys), com aquest darrer capítol tant contradictori entre el que han dit i finalment han votat a Madrid, fa que la credibilitat del President Mas estigui minvant ràpidament.

Per què servirà tots aquests sacrificis? es pregunten cada dia més catalans. Si per casualitat la crisi s’acaba, els catalans continuarem igual d’espoliats fins que vingui una altre crisi i tornem amb les retallades de nou? Però, deixant de banda el tema econòmic, que passarà amb la poca sobirania que encara tenim per defensar la nostra identitat si com tot sembla indicar, els espanyols aprofitaran aquesta crisi per acabar amb ella?

En aquests moments tant greus, cal que hi hagi la màxima complicitat entre els catalans per poder fer front als reptes presents i sobretot futurs. Una complicitat per fer front als atacs directes dels espanyols amb l’ofec econòmic, la recentralització administrativa, els atacs a la nostra llengua i cultura, però sobretot a la manipulació i la zitzània que els espanyols estan escampant a la nostra societat civil i la immaduresa d’alguns que fins ara han viscut de l’aire.

Això, molt honorable President només s’aconseguirà si els catalans creuen que gràcies als sacrificis que vostè ens exigeix servirà per aconseguir que Catalunya esdevingui de nou després 300 anys: un Estat independent.

Endavant les atxes!!

Aquelles noies del viatge a Ítaca

dimarts , 10/01/2012

La meva decisió per lluitar per la sobirania plena de la nació catalana va ser motivada principalment per motius identitaris. Després de viatjar per molts llocs d’Espanya per qüestions de feina, vaig veure, malgrat la bona hospitalitat, que em sentia per aquelles terres com un estranger. No vaig poder sentir-me mai identificat amb l’imaginari nacional espanyol. Però també em revel·lava pel fet, que per ser espanyol havies de parlar i escriure en castellà, acceptar la cultura típica espanyola com la teva, que Madrid era la capital, que la teva bandera havia de ser la rojigualda i himne el mateix que era durant la dictadura del feixista Franco. Tot el referen al català havia de ser arraconat a ser quelcom folklòric o usat només, tal com va dir l’Aznar, a la intimitat.

Durant la dècada dels 90, mirar de convèncer que Catalunya havia de ser independent, era com predicar el desert. A part de l’associació malèvola promocionada pels espanyols i alimentada pels etarres, de terrorisme = independentisme, hi havia molt pocs arguments, fora dels identitaris, per convèncer a la majoria dels catalans que apostessin per crear un estat independent. Recordo que un cop, durant una pausa de les classes al Goethe Institut de Barcelona, unes noies, que tenien uns vints i pocs anys, em van preguntar estranyades com era que jo, un executiu de quaranta anys que treballava per una multinacional alemanya i que vestia amb americana i corvata, perdia el temps lluitant per la independencia de Catalunya. En el primer moment no sabia que dir, però després vaig reaccionar preguntant, una mica per donar-me temps, si coneixien la cançó de Lluís Llach “Viatge a Ítaca“. Quan em van contestar afirmativament, alleugerit, vaig començar a cantar davant de la incredulitat de les noies, la primera estrofa de la cançó:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Malgrat algunes van acabar cantant amb mi la cançó, no sé si vaig aconseguir que aquelles joves sortissin gaire convençudes que no era una perdua de temps. La veritat és que als finals dels 90, no tenia gaire arguments, que lluitar per la independència de Catalunya, no era una utopia tal com deixava entreveure la lletra de Kavafis.

Però ara, la situació ha canviat radicalment. No diré pas que la independència està al caure, com diuen alguns, però si que puc dir sense pudor, que ha deixar de ser una utopia. Per mi està clar que s’acosta uns moments claus pel poble català. A Europa en els propers anys, almenys un o dos estats nous es constituiran. Això és una altra oportunitat que no podem tornar a perdre tal com va ser als principis dels 90 amb la desembració de l’URRS. Però el més important, és que a Catalunya, per primer cop, l’argument per aconseguir la independència ha deixat de ser només l’identitari. Ara hi ha arguments de pes, com l’econòmic i també el sentiment de ser tractats injustament només pel fet de viure a Catalunya. Això permet que molts ciutadans de Catalunya d’origen no català, també puguin espuntar-se al moviment independentista. Gràcies això, ara si que tenim possibilitats reals d’aconseguir-ho.

Sóc dels que creu que la independència només l’aconseguirem si és dóna almenys aquests tres punts, a part de mantenir minimament la nostra identitat nacional catalana:

1) Que els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, es sentin injustament tractats respecta a la resta dels ciutadans de l’Estat espanyol. Però això sinó s’aconsegueix que la culpa sigui associada al govern espanyol no servirà de res.

2) Que els ciutadans de Catalunya visquin prou malament, sobretot econòmicament, per desitjar un canvi  radical per millorar la seva situació. Cal aconseguir que els catalans associen que aquesta mala situació económica es deguda  a l’espoli fiscal i que només gràcies a la creació d’un Estat català podrem tenir els recursos per sortir de la crisi.

3) Que els dirigents polítics espanyols es deixen portar per l’anticatalanisme que ells mateixos van alimentar demagògicament per aconseguir més vots. Això a part de provocar més sentiment d’injusticia dins de Catalunya, farà impossible cap concessió de sobirania, sobretot econòmica, als catalans impedint als regionalistes catalans justificar l’estatus actual i poder continuar amb la mentida de l’encaix a Espanya.

De moment tot apunta que els vents ens son favorables per complir aquests tres punts. Només ens falta un capità que ens acabi de guiar cap el port. No serà pas fàcil, perquè els catalans no els agrada treballar plegats i menys sota l’ordre d’un altra català. Però penso que `finalment trobarem aquest capità perquè ens va la nostra supervivència. El vaixell fa aigües i les veles comencen a estar esparracades. Gràcies per això, potser acceptarem que un capità ens guií i el viatge a Ítaca arribarà finalment a port. I per fi, aquelles noies podran saber que volen dir les Ítaques.

Endavant les drisses!!

L’altre cara de l’espoli fiscal

dijous, 8/12/2011

Qui més qui menys, a aquestes alçades tothom ja sap que és l’espoli fiscal malgrat la Presidenta del Parlament de Catalunya, la honorable Núria de Gispert no vulgui que se’n parli a la cambra catalana.

Segons la xifra que el conseller Mas-Colell revela del dèficit fiscal és entre 8% a 8,5% que equival a un 17.000 milions d’euros pel 2009. Lògicament tothom és lliure de qualificar si la diferència de 17.000.000.000 euros entre els imposts que Madrid recapte a Catalunya i els que després tornen, és un espolí o no. Com també considerar si Espanya ens roba o no davant de la magnitud d’aquestes xifres.

En tot cas, per mi i per qualsevol altra persona no condicionada, aquest dèficit fiscal és un espoli sense dubte.

Però hi ha una altra cara d’aquest espoli. Aquesta setmana ha aparegut una sèrie de notícies que demostren que una part important dels diners que teoricament hauriem de rebre, al final tampoc acaben venint agreujant l’espoli fiscal.

A continuació teniu les noticies amb la meva reflexió que he penjat al Facebook i amb alguns dels comentaris dels meus amics que he considerat interessants:

759 milions d’euros que no arribaran mai a Catalunya

www.directe.cat. El govern espanyol en funcions no pagarà a la Generalitat els 759 milions d’euros en infraestructures de la disposició addicional tercera de l’Estatut, segons ha revelat aquest dimarts el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. El portaveu del Govern, Francesc Homs, havia advertit que…

No sé si som conscients de quans diners són 759 M€ que el PSOE i ara el PP no ens tornaran?. En pessetes són més de 126.286 milions!!. Si un sou mitjà català és de 20.000€, estem parlant que Espanya ens ha robat a l’equivalent del sou de 38.000 llocs de treballs. Si estem parlant del cost sanitari que de mitjana és d’uns 700€ per pacient, tenim que Espanya ens ha robat el cost del tractament de més d”un milió de pacients…etc. Mentresant a Catalunya es destrueixen llocs de treball i es tanquen plantes d’hospital i CAPs. Encara no entenc com pot haver persones que voten al PSC-PSOE i al PP. Això si que es ser cornut i pagar el beure.

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Això sempre ha estat aixì. Com que a l’Estat espanyol es paga a molts mesos després de la factura, resulta que els autònoms avancen el IVA de les factures encara no cobrades, però ara amb la crisi, potser no les cobraran mai. Però si més inri a Catalunya és a on hi ha més autònoms resulta que els catalans paguem el 25% dels diners avançats quan som el 16% de la població i a més, no tenim cap possibilitat d’incidir amb aquests diners, ja que tot ho rep l’Estat espanyol i a sobre no ens paguen els 759M€ acordats per les inversions ni els 1.400 M€ del font de competitivitat d’enguany.
En fi, cal ser molt esclau d’esperit de no voler la independència.

Mas-Colell, respecte els 759 milions: “Estudiarem si podem emprendre mesures legals”

www.ara.cat. El conseller d’Economia assegura que el Govern els va incloure en els pressupostos del 2011 perquè en els contactes “a tots els nivells” amb el govern espanyol “mai” s’havia qüestionat aquesta partida

Doncs ja es fa tard!. És molt possible, el conseller Mas-Colell no ho nega, que això impedeixi que els treballadors públics cobrin la paga de Nadal o fins i tot la paga del mes de Gener. Però independentment que hagi possibilitats o no de recuperarlos, cal denunciar la injusticia que això representa pels treballadors catalans. És la millor pedagogia que és pot fer a favor de la independència.
Endavant les Atxes!!

Moisès Martí Cuarter de la Guardia Civil:
Toc, toc, toc, buenos dias, es que vengo a denúnciar a su gobierno, soy el ministro de economia de Catalunya, y su gobierno no paga, que formulario hay que rellenar ?
Es que saben su gobierno, sus jefes son unos quinquis, y unos ladrones, pero la presidenta del Parlamento (de mi coalición) no me lo deja decir, si no me castiga, no se rian no que es serio.

Foment abandona les carreteres catalanes

www.ara.cat. El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

Diu la notícia: “El Ministeri de Foment i la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l’Estat havia d’executar a les carreteres catalanes entre 2006 i 2012 per un valor de 2.510M€. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s’ha acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes perdudes en un calaix.” Això significa 1.803M€ menys
Amb això, els 759M€ d’inversións i els 1400M€ del fons de competitivitat, els espanyols han deixat de pagarnos enguany prop de 4.000M€. Tot això se li ha de sumar a l’espoli fiscal de 16.500M€. Em pregunto si això es podrà dir al Parlament de Catalunya sense dir que Espanya ens roba?
Els espanyols se’ns han pixat a sobre mentre es vevien xampany francès (no cava perquè és català) a costa nostra. Encara no entenc com poden haver ciutadans catalans que voten al PSC-PSOE i al PP.
Endavant les atxes!!

Matilde Romagosa, una patriota “exiliada”, ha mort a Hamburg sense haver vist el seu somni complert

dijous, 24/11/2011

Matilde Romagosa ens va deixar el passat dia 17 de novembre, com a conseqüència d’una llarga malaltia. Recordo com si fos ahir quan la vaig conèixer personalment a Ginebra davant de l’ONU en la concentració que vàrem organitzar els dels Deumil.cat. Ella estava asseguda i quan em va veure, suposo que em va reconèixer per la foto que tinc al Skype, es va aixecar de cop mentre em cridava pel meu nom. Jo també la vaig reconèixer per la foto al Skype. Amb un somriure i elegantment vestida, es va acostar a mi, i ens vam fondre en una càlida abraçada. Després ens vam mirar fixament de fit a fit mentre ella m’agafava amb les dues mans les meves galtes i em va fer dos petons. No ens havíem vist mai, però entre nosaltres hi havia una forta amistat, quasi com si fóssim de família.

De fet, la Matilde la coneixia, encara que només per veu, des de feia dos anys com un dels membres destacats de la Vegueria d’Exterior de Reagrupament. Sempre era una de les que no fallava a les reunions per Skype. Va ser escollida per la junta de la Vegueria d’Exteriors. Allà era la veu del seny dels qui van patir la postguerra i dels que des de la llunyania veuen amb incredulitat la manca d’unitat dels catalans. La seva veu era dolça quan tocava demanar que no critiquéssim els catalans que encara no apostaven per la independència, però ràpidament es tornava dura quan calia defensar la llengua i cultura catalanes dels atacs dels espanyolistes. 

A principis d’enguany, els catalans que vivim a l’exterior vam constituir els Catalans Abroad . La Matilde va participar-hi activament i era una de les principals defensores de cercar la unitat. A la primavera ens va enviar un missatge per Skype que tenia un problema amb la veu i no podria parlar. Però malgrat tot ens seguia escoltant i escrivia al Xat quan hi volia dir la seva. A l’estiu va deixar de participar-hi. No vaig donar-hi cap importància, jo mateix vaig fer alguna campana a les reunions-tertúlies que fem per Skype aquest estiu. Però quan he rebut la notícia aquest cap setmana del seu traspàs, m’he quedat totalment desolat. No tenia cap idea que estés malalta. La Matilde sempre va mostrar vitalitat i moltes ganes de pencar. Per a mi, la seva desaparició és com si m’hagués deixat la tieta de Barcelona que sempre hi era quan la necessitava i ajudava que hi hagués un bon caliu entre nosaltres. Avui els Catalans Abroad  estem encara més sols a l’exterior. Avui Catalunya ha perdut una patriota abnegada i lluitadora com poques.

Quants patriotes com la Matilde hauran de morir en la foscor de la nit opressora abans de veure la llum de la llibertat?

Matilde, sempre et tindré un racó del meu cor per a tu.

Manel Bargalló i Alabart

Kalrsruhe – Baden-Würtemberg

Nota: Us deixo la seva biografia, feta per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

(més…)

Normalitzar el radicalisme independentista

dimecres, 2/11/2011

La paraula normalitzar pot donar per a moltes interpretacions. Però en aquest cas, ho utilitzo amb el significat d’aconseguir minimitzar el radicalisme polític dins del independentisme per tal que no impedeixi que sigui l’opció més votada dels catalans.

Dins de l’actual moviment independentista català ens trobem amb la paradoxa que malgrat segons les enquestes indiquen que hi ha una majoria favorable a votar afirmativament en un referèndum per la independència, no hi ha cap partit majoritari que hagi estat capaç de ser el receptor d’aquest anhel popular.

 

Per què?

(més…)