Arxiu de la categoria ‘Independència’

Nou llibre Els Herois de Brussel·les – Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l’autodeterminació

dimarts , 18/10/2011

La manifestació del 7 de març del 2009 a Brussel·les representa una gesta històrica per als catalans que desitgem la sobirania plena de la nostra nació. Per primera vegada milers de catalans anàvem fora dels Països Catalans a manifestar-nos per la independència. Els ciutadans de Brussel·les van viure en directe, sense intermediaris, com els catalans estaven disposats a fer milers de quilòmetres per reivindicar la voluntat de tenir un estat propi. Possiblement la manifestació a Brussel·les va fer més per la internacionalització de la causa independentista que totes les gestions que la Generalitat de Catalunya i els partits polítics catalans havien fet d’ençà de la restitució de la democràcia a l’Estat espanyol.

També aquesta iniciativa va tenir la virtut de demostrar-nos a nosaltres mateixos que quan es treballa per un objectiu, com és la independència, els catalans som capaços de deixar de banda les diferències ideològiques i partidistes, per anar units. Encara que sigui amb pocs mitjans i sense cap ajuda institucional, anant units per la independència podem aconseguir una fita increïble com ha estat aquesta. Tot un precedent que posteriorment donaria peu a una altra de les fites importants històriques com són els referèndums populars.

Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana fou un projecte reeixit que va significar una injecció de moral a la lluita per a la independència dels catalans. Si a Brussel·les, amb el crit unànime a favor d’un estat propi, milers de catalans de totes les ideologies es varen manifestar units pels carrers, ¿per què no es pot aconseguir que en un dia no molt llunyà, hi hagi un grup de diputats de totes les ideologies que votin units per la proclamació de la independència de Catalunya?

Però dur a terme aquesta manifestació no fou fàcil i tampoc exempt de grans dificultats. Unes dificultats que posaren en perill l’èxit de la iniciativa més d’un cop. Una d’aquestes dificultat fou saber treballar en equip aparcant les diferències que existien entre els qui ho van organitzar. He pensat que calia plasmar en un llibre tot l’esforç que es va fer per dur-la a bon terme, com també per deixar-ne constància escrita per al futur. M’agradaria que un dia l’exemple d’aquesta iniciativa pugui inspirar altres catalans a continuar fent-ne d’altres. Crec fermament que la independència de la nació catalana només s’aconseguirà si els catalans treballem de valent i sense parar, realitzant tot tipus d’iniciatives sobiranistes com la que explico en aquest llibre.

El llibre està estructurat cronològicament en capítols on s’expliquen els precedents, la gestació i, finalment, el relat en primera persona de l’experiència vital que fou per a mi la manifestació de Brussel·les. Al final del llibre hi ha una recopilació d’articles meus publicats als blocs que ajuden a entendre quin eren l’ambient i les condicions que van ajudar a fer realitat la iniciativa. El darrer article són unes reflexions del que va significar per a mi Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana.

Per acabar, voldria que aquest relat també sigui un petit homenatge als que varen ajudar que la manifestació fos un èxit i també als milers de catalans que es van mobilitzar des de tots els indrets de la nació catalana. Del País Valencià, de les Illes, de la Franja, del Principat, de la Catalunya Nord i també de l’estranger, deu mil catalans van fer milers de quilòmetres, amb tots els mitjans de transports imaginables: motos, cotxes, furgonetes, caravanes, autocars, trens i avions; tot per poder dir al món que els catalans “Volem un Estat Català – We want a Catalan State”.

Manel Bargalló i Alabart

Octubre 2011

Podeu trobar tota la informació sobre el llibre, amb vídeos i fotografies i a on es pot comprar a aquí: http://elsherois.cat

La unió dels partits polítics independentistes és una entelèquia

dimarts , 4/10/2011

En una democràcia els ciutadans tenim el dret de votar diferents partits polítics segons uns programes per un Parlament a on teòricament s’ha de dur a terme. Els catalans tenim la possibilitat de votar a tres Parlaments: El Parlament Europeu, l’espanyol i el català. Deixant de banda la rellevància de cadascun d’ells, està clar que per la lluita a favor de la llibertat del poble català tenen lectures diferents. Per mi, al Parlament Espanyol la lectura està més pel fet d’aconseguir representants que hi vagin a denunciar la injustícia i demanar el dret d’autodeterminació del poble català als morros dels seus conquistadors, que d’anar a negociar quatre engrunes per l’autonomia catalana o per ajudar a millorar l’Estat espanyol per poder rebre quelcom de benefici de retruc.

Des de principis d’estiu hi corre dins de la xarxa del món sobiranista la proposta d’apostar per l’abstenció en les properes eleccions del 20N. Vaig rebre una carta signada entre altres per membres de el CUP i de Solidaritat, que dient que a Madrid no hi havien d’anar a fer res i per això que apostaven per l’abstenció. Més tard, altres preconitzaven l’aposta per crear una coalició unitària de tots els partits que és declaren independentistes i sinó s’aconseguia, aleshores demanen l’abstenció.

Per això quan he vist els intents de crear aquesta coalició unitària independentista entre ERC, SI i RCat, ja vaig avisar des del primer moment que ho veia molt difícil, per no dir impossible. Era com un deja vu del que va succeir el 28N de l’any passat i amb els missatges previs a favor de l’abstenció, estava cantat que SI no acceptaria finalment entrar formar part de la coalició.

No sé si els companys que demanen l’abstenció en unes eleccions amb el sistema actual són conscients que aquesta només beneficia els partits que hi participen. En el cas dels catalans, el fet que des dels cercles més sobiranistes es faci campanya per l’abstenció, el que s’aconsegueix és reduir els vots dels partits sobiranistes catalans mentre es dóna més valor al vot dels qui no voten en aquest sentit. Ras i curt. Amb més abstenció sobiranista, els mateixos vots prevists del PP, PSC-PSOE, Iniciativa i la part de CiU regionalista tindran més escons que la resta dels partits independentistes que es presentin. La lectura tant en clau interna com externa (incloent la internacional) és que els suflé independentista ja s’ha passat i que els catalans ara aposten per l’economia o qualsevol altre tòpic que els regionalistes i espanyolistes aprofitaran per dir a favor seu.

Aleshores per què la CUP i sobretot Solidaritat, en comptes de deixar que els seus seguidors votin a la resta dels partits sobiranista que és presenten, estimularan l’abstenció afavorint a l’elecció dels representants regionalistes o espanyolistes?.

En el cas de la CUP, malgrat hi estic en total desacord, ho podria entendre perquè no aposten per la política parlamentaria. De moment només estan per la política municipal. Però Solidaritat si que aposta per la política parlamentaria, aleshores per què ho fan?

La resposta és molt senzilla. Solidaritat i en menor mesura la CUP, no volen afavorir a ERC de cap manera. Però tampoc l’ERC renovada d’entrada voldrà fer un pacte amb SI que pugi donar oxigen a aquest partit que mira de sobreviure després de l’espantada del Laporta. La raó principal és que per aconseguir el mercat del vot independentista, Solidaritat , ERC ( i la CUP en menor mesura) es veuen  com a competidors i ja sé sap que als competidors, ni aigua!.

Solidaritat va dir des del primer dia, copiant a Reagrupament, que el seu objectiu és aconseguir la majoria de diputats al Parlament de Catalunya per poder proclamar la independència. Està clar que mentre hi hagi independentistes que votin a ERC, no ho aconseguiran mai que siguin els seus els escollits majoritariament. Per això mentre Solidaritat existeixi com a partit, ha de lluitar per aconseguir que ERC obtinguin els pitjors resultats possibles en qualsevol elecció encara que ells no hi participin. Com menys bons resultats tregui ERC més posibilitats tindrà Solidaritat en les properes eleccions d’obtenir més bons resultats. És lògic i perfectament lícit des del punt de vista de política de partit. En menor mesura, també Solidaritat mira de perjudicar amb tot el que pot a CiU per aconseguir els vots sobiranistes que té, tal com hem vist darrerament al Parlament de Catalunya. No és res d’estrany això. Esquerra del Carod i Puigcercós també ho van intentar de destruir CiU per arreplegar els seus vots.

Vet a aquí el problema que tenim els independentistes. Mentre hagi varies ofertes independentistes sempre hi haurà aquesta competència que provocarà lluites fratricides. Primer va ser entre ERC i CiU quan el primer es creia que es podria fer amb el vot més sobiranista de CiU, després entre Esquerra i RCat quan RCat va sortir com opció, més tard entre Esquerra, RI i Solidaritat a les eleccions al Parlament de Catalunya, després entre ERC+RI+DCat i SI o CUP en les muncipals o entre RI+CUP i ERC o SI en altres…etc. En aquest context la unitat independentista és i serà una entelèquia.

Que s’hi pot fer? Sincerament poca cosa. Tenir paciència i no caure en el parany de fer demagògia entre nosaltres. Això no vol dir que no hem de discutir entre els sobiranistes. Jo crec que els catalans tenim la pell massa fina com he dit en alguna ocasió. Cal aprendre a discutir entre nosaltres amb arguments respectant sempre l’opinió de l’altre. És difícil fer-ho. Ho dic per experiència pròpia. Per ho hem de fer si volem arribar a ser lliures.

Jo tinc confiança que aviat aconseguirem la independència de Catalunya (i després arribarà de la resta dels Països Catalans) i quan estigui a punt d’arribar aquest dia, aleshores la unitat política entre els independentistes es materialitzarà per si mateixa. Però no abans malgrat això no vol dir que no s’hagi de demanar sempre. Per arribar a aquest moment que la unitat deixarà de ser una entelèquia, jo penso que és més determinant la mobilització politica de la societat catalana fora dels partits que la política que decideixin quatre dirigents d’un partit polític.

L’estúpida doble solidaritat catalana

dimecres, 28/09/2011

Un company m’ha fet arribar per correu aquest document que adjunto a on és pot veure les subvencions que la Generalitat va atorgar el 2010 a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional.

La indignació del meu company era majúscula. Una indignació que estic segur que vostès també tindran davant la precària situació financera que es troba la Generalitat actualment i llegeixin en el document subvencions de 102.000 euros a l’Associació Observatori de Drets Humans (DESC) amb la finalitat de “Implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats a l’Hàbitat, Vivenda i Ciutat a Bolívia” o subvencions per 295.000€ a l’entitat Deutsche Gessellschaft für Technische Zusammenarbeit (GTZ) GmbH , pel projecte “Educació bilingüe intercultural en els departaments d’El Quiché, Alta Verapaz i Baixa Verapaz de la República de Guatemala”. o subvencions de 409.933 € per la Fundació Privada Futbol Club Barcelona amb la finalitat “Consolidació Centre Solidari per l’educació i l’esport, Xics Marroc” o subvencions de 900.000€ a l’Asociación para la Cooperación con el Sur Las Segovias, ACSUR, amb la finalitat de “Sensibilització contra la violència de gènere i promoció de la participació de les dones al territori Palestí ocupat-Palestina” i així fins a més de 400 subvencions.

El meu company estava molt emprenyat que el tripartit s’hagi gastat tants diners, no sé el nombre total però pel que he vist, estem parlant de desenes de milions d’euros, quan ara s’està fent retallades a tort i dret a casa nostra o que per exemple podrien ajudar a fer front al problema de tresoreria de la Generalitat que impedeix poder pagar a les empreses i entitats socials que treballen a Catalunya.

Si deixem de banda la poca ètica de subvencionar entitats privades com el FC Barcelona o Associacions espanyoles o que pertanyen al govern alemany com és el cas de la GTZ i també que les finalitats siguin tant poc concretes i intel·ligible com això de “la implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats…” la meva opinió és que no només ens hauríem d’indignar pel que manifesta el meu amic, sinó que el que jo trobo encara pitjor, és que la Generalitat de Catalunya subvencioni el desenvolupament i cooperació internacional quan no som un Estat.

Mentre no ho siguem un Estat, no tenim ni veu ni vot internacionalment i les competències internacionals íntegrament dependent de Madrid. Dedicar-nos a actuar com si fóssim un Estat sobirà subvencionant a altres països és l’estupidesa més gran que podem fer. No representa cap benefici ni tampoc representarà cap reconeixement internacional, doncs estic quasi segur que per la majoria dels receptors d’aquests diners, pensaran que venen d’Espanya i serà Espanya qui rebrà el reconeixement adient i els beneficis que segur se’n derivaran.

Els catalans que ja estem espoliats, encara dediquem a retallar els pocs diners que reben per les competències que tenim, per dedicar-les a una competència que no tenim. Som doblement estúpids quan a més, aquests diners que no tenim i els espanyols ens robem, ho dediquem a subvencionar associacions espanyoles que segur que reben diners de l’estat espanyol. El mateix es pot dir a nivell europeu quan és subvenciona una entitat de cooperació alemanya La Deutsche Gesellschaft für Technische Zusammenarbeit propietària del govern de la Merkel que com diu a wiquipèdia, la seva finalitat és la cooperació tècnica per al desenvolupament sostenible al món. Dit en altres paraules, anar acostumant als països subdesenvolupats a què utilitzin els productes tecnològics alemanys per quan esdevinguin emergent comprin aquests productes a les empreses alemanyes. Els catalans ho estem ajudat amb 295.000€.

Dit això, no estic pas en contra a l’ajuda humanitària en casos de catàstrofes naturals o per algunes nacions sense estat que pateixen molt més que nosaltres i no tenen cap padrí, com és el cas dels Sahrauís. Però penso que fins i tot així aquests projectes com també els destinats als països subdesenvolupats a través de certes ONG i entitats que viuen d’aquestes subvencions, caldria deixar l’oportunitat als ciutadans a dir la seva. No tothom pot estar d’acord en subvencionar certs projectes i també aixì es frenaria el clientelisme entre aquestes associacions i els partits polítics. Caldria poder votar a favor o en contra de les subvencions per les partides superios a 50.000€ per mitjà de concursos públics a on aquestes entitats i ONGs presentessin la informació en detall al respecte i els ciutadans en votacions electròniques poguessin dir la seva. El govern només hauria de publicar la partida total que pensa dedicar a aquestes subvencions cada any i fomentar el debat públic als mitjans de comunicació.

També penso que el govern hauria de dedicar més a subvencionar projectes que ajudin a la internacionalització de les empreses catalanes, la cultura catalana i tot el que ajudi a què Catalunya sigui vista com una nació. En aquest sentit ajudar a aconseguir que el dia que els catalans demanen ser un estat independent, hi hagi molts països que ens donin suport, sobretot, els que sense el reconeixement d’ells no hi ha res a fer, com són els Estats Units i Alemanya per exemple.

Abans que algú em tracti de ser un insolidari o un egoista nacionalista, vull manifestar que tot això que proposo és simplement per poder ser encara molt més solidari. Catalunya com Estat propi, amb els recursos que generem podrem segur duplicar o triplicar els diners per l’ajuda internacional al desenvolupament i amb la possibilitat que ens permetrà poder participar com un estat sobirà dins dels organismes internacionals, aquesta ajuda serà molt més eficaç que la que és ara.

Alemanya i l’espoli fiscal català

divendres, 16/09/2011

Conec una mica Alemanya perquè  hi visc i treballo des de fa 5 anys. Avui he llegit aquest article del Xavier Roig a l’Ara.cat a on explica la seva preocupació per les critiques que des de Catalunya es fa al paper dels alemanys davant de la crisi de l’euro. En aquest sentit fa un paral·lelisme amb l’espoli fiscal que els catalans estem sotmesos a Espanya que no ha significat cap benefici, ans el contrari, ens ha perjudicat molt. Diu Xavier Roig, que per aquest motiu,  els catalans hauríem d’entendre la postura dels alemanys de ser reticents de continuar donant subvencions sense control als països meridionals europeus que tenen deutes, malgrat tot els diners rebuts dels fons europeus en els darrers 10 anys, principalment alemanys.

De tot el que diu, que hi estic d’acord en el fons, voldria matisar que pels alemanys la creació de la zona euro els va anar molt bé. No va ser un acte altruista. Els alemanys sabien molt bé el que feien. Gràcies a la creació del lliure mercat i la zona euro a Europa van poder exportar sense cap impediment els seus productes. Uns productes que cal deixar clar, eren excel·lent i d’alta qualitat degut a la seva capacitat industrial i d’organització empresarial.

Amb la Unió Europea consolidada, els alemanys han aconseguit ser els darrers 5 anys el principal exportador del món. Només amb 80 milions d’habitants han guanyat més diners exportant que països més poblats com la Xina amb 1.200 milions o més rics i també poblats com els Estats Units amb 310 milions i Japó amb 126 milions d’habitants.

Jo era dels que creia que per exportar cal tenir despeses baixes tant en la mà d’obra com amb les matèries primeres. Però els alemanys han demostrat que amb uns salaris de mitjana entre 30% i 40% superiors als catalans  i molt més superiors a la Xina, poden ser els més competitius exportant. Com ho han aconseguit?

(més…)

CiU: No potser tanta falsedat i idiotesa

dilluns, 12/09/2011

Fa temps que tinc un dubte respecte a la política catalana. Aquest dubte és si realment els catalans som idiotes per no saber traduir en una força política el suport majoritari dels catalans a favor de la creació d’un Estat català.

Encara no fa 4 anys, un dirigent d’Esquerra justificava en uns articles al diari, l’aposta per estar al govern de la Generalitat pactant amb el PSC-PSOE mentre s’aparcava l’aposta per la independència que reclamava d’ERC el Dr Carretero en el seu article famós que portava el títol de Patriotisme i Dignitat, perquè segons aquest dirigent, a Catalunya el suport a favor de la independència no arrivava a la meitat del necessari per guanyar un referèndum. Fins i tot, el juny del 2010, en una entrevista al diari Avui, aquest dirigent polític d’ERC fent gala de la seva incompetència per captar el canvi que s’estava produint a la societat catalana, encara assegurava que no hi havia majoria suficient per guanyar un referèndum com argument per justificar el tripartit.

Fa un any i mig, Artur Mas justificava, davant del gran èxit del referèndum d’Arenys de Munt, la seva poca predisposició del seu partit a favor d’aquestes votacions ja que el seu partit tenia enquestes que asseguraven que si és fes un referèndum per a tota Catalunya, sortiria sense dubtes que Catalunya “vol ser espanyola”. Un any i mig més tard, al referèndum que es va fer a Barcelona, el mateix Artur Mas, sense periodistes i d’amagat, va anar a votar i ho va fer afirmativament malgrat havia assegurat mesos abans que Catalunya seria “derrotada” si és fes el referèndum per la independència

Fa sis mesos, després de la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava de mort la poca autonomia catalana, l’enquesta del CEO deia que el suport a favor de la creació d’un Estat català era més del 42% mentre que els que hi estaven en contra eren un 29%. Aquestes xifres en un referèndum signifiquen un 60% de vots afirmatius amb una abstenció similar a la dels referèndums que es va fer al principi de la transició democràtica espanyola i superior si es considera una abstenció similar a la que es va produir per l’Estatut. Però estic segur que ara, després que es produís el canvi exprés de la constitució espanyola deixant amb el cul enlaire l’aposta del Duran i Lleida per continuar amb el peix al cove i l’atac directe a la immersió lingüística per les interlocutòries del TSJC, el suport per la independència haurà augmentat fins arribar a prop del 50% del total dels ciutadans. Això significa en el cas que és fes un referèndum, un suport majoritari al SI d’entre el 70% i 80%, segons com sigui l’abstenció.

Davant aquest suport majoritari que reflecteixen les enquestes i que es palpa si s’està al dia del que succeeix a la societat civil catalana, la qüestió que un es planteja és: com potser que no és tradueix políticament? Els partits catalans majoritaris que teòricament miren sempre de donar resposta a les demandes de la majoria, com és que no hi estan treballant per aconseguir la independència?

Esquerra Republicana de Catalunya va errar doblement amb la seva estratègia d’apostar per un govern d’esquerres obviant que ho feia amb un partit que està a favor de la unitat d’Espanya i en contra el dret d’autodeterminació dels catalans. El primer gran error fou durant el primer tripartit, quan va decidir aparcar la reivindicacions independentistes per no enutjar al PSC-PSOE i el segon greu error, fou no saber anar a l’oposició el 2006 després que fos expulsat del govern de la Generalitat per votar NO a l’Estatut retallat pel pacte entre Mas-ZP i Montilla. Amb la reedició del segon tripartit, ERC va fer oblidar aquest vergonyós pacte de CiU i va perdre la credibilitat com a partit independentista. Això va provocar que sortissin noves opcions independentistes, fragmentant l’espai sobiranista, provocant més divergències, desunió i discrepàncies entre els partidaris d’un Estat propi. Davant aquest panorama molt catalans sobiranistes, van apostar per votar CiU com la millor alternativa per fer fora al tripartit i així, obtenir almenys un govern catalanista a la Generalitat.

En aquests moments, CiU té el suport majoritari dels catalans. Si considerem que la majoria dels catalans estan a favor de la independència tal com senyalen les enquestes, i que els partits que aspiren ser majoritaris,  miren per donar resposta a la majoria que els voten, semblaria lògic pensar que els seus dirigents estan treballant per aconseguir la independència de Catalunya. És així realment?

Segons el Dr. Carretero, president de Reagrupament Independentista, la majoria dels votants de CiU, que segons les enquestes són independentistes, es podrien considerar després del que ha succeït darrerament, que són uns idiotes ja que van votar una opció política que va deixar clar durant la campanya electoral que durant aquesta legislatura (és a dir fins el 2014) no faria cap acció per aconseguir la independència i dedicaria tots els seus esforços a continuar amb la política autonomista a Catalunya i a Madrid, segons paraules textuals de Duran i Lleida, a fer la mateixa política del peix al cove com s’ha fet fins ara.

Però sembla que els esdeveniments  estan forçant un canvi dins de CiU. Segons es desprenen de les declaracions institucionals o no, que fa el President Mas, sembla que  CiU estigui plantejant-se un full de ruta per arribar a aconseguir la independència. El mateix Artur Mas, l’endemà d’haver guanyat les eleccions del 28N del 2010, va remarcar en l’entrevista a TV3 que els catalans teníem el Dret d’exercir del Dret a Decidir sense límits i a més, que havia començat una transició nacional. Més tard ho ha repetit en altres entrevistes i ahir al discurs de l’onze de setembre va tornar a dir que la transició nacional estava en marxa. Una transició nacional, per mi, significa anar d’un model polític cap un altre de diferent. Després del a sentència del TC, el model autonòmic està acabat i si ens movem cap un altre model, entènc aquest només pot ser el de crear un Estat propi tal com vaig exposar en un altre article al meu bloc. Per l’altre costat, el expresident Jordi Pujol, que sempre havia estat molt prudent i fins i tot, contrari a la independència, mostra en els seus darrers discursos i escrits, una clara disposició, encara que sigui forçat per l’atac dels espanyols, a favor d’un estat propi abans de deixar que Catalunya esdevingui residual.

Després d’estar dues setmanes a Catalunya, escoltant les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 i d’haver parlat amb parents i amics, estic agradablement sorprès de com un dels debats majoritaris recorrent és la independència. Això no era pas així fa dos o tres anys. Fa 10 anys hauria estat motiu de mofa.

Davant tot el que he exposat, jo no puc concebre que els dirigents de CiU no estiguin fent cas a l’anhel majoritari dels catalans per la llibertat. No puc imaginar que els discursos del President Mas sobre al dret a decidir sense límits i la transició nacional, siguin només paraules boniques per mantenir entretinguts als catalans sobiranistes mentre aposten per continuar tot igual com si res hagués passat. No em puc imaginar que Jordi Pujol es compliqui la seva plàcida vida d’expresident retirat, enemistant-se amb els seus amics polítics espanyols, per escriure discursos cada dia més independentistes. No em puc imaginar que tots els dirigents de CiU que s’anomenen independentistes, siguin idiotes tal com diu irònicament el Dr. Carretero. No. No potser tanta falsedat i hipocresia. No pot ser tanta idiotesa.

No sé si és pel meu caràcter, jo no puc concebre que es pugi mentir tant descaradament i encara menys en un assumpte tant important com és la supervivència de la nació catalana. Penso sincerament que el President Artur Mas i almenys una part important dels dirigents de CDC, tenen un pla per acabar d’aconseguir que finalment Catalunya esdevingui un Estat reconegut dins de la Unió Europea. No sé quin és aquest pla i tampoc, sembla que ho vulguin dir. No entraré a discutir si aquesta estratègia és millor que la d’anar amb la veritat per endavant tal com fan el Partit Nacional Escocès. Però la meva intuïció em diu que realment ara hi ha un pla per part de CDC, encara que potser no n’estan segurs si serà en aquesta legislatura o en la propera. Les darreres declaracions del President Mas de prudència davant de l’atac a la immersió lingüística i no aprofitar-ho com una metxa per accelerar la transició nacional, em fa pensar que no vol sortir-se del seu pla i aquest passa primer per demanar un pacte fiscal impossible. Penso que no cal discutir si el pacte fiscal amb els termes que es demana i necessita  Catalunya és imposible. Per això no puc concebre que el President Mas faci el mateix paper galdós del Puigcercós, dient d’aquí un any que ha aconseguit el millor finançament de la història per després continuar fent retallades per poder  quadrar el pressupost. Ja el van engalipar un cop el ZP a la Moncloa i a més, el considero molt més llest que l’altre. Estic segur que si s’aposta per intentar negociar un pacte fiscal d’estil concert basc, l’únic veritablement beneficiós per Catalunya, això significarà una perduda molt gran de recursos a Madrid i la resta d’Espanya. No crec que ho acceptin mai els espanyols. Aquesta negociació només pot generar confrontació entre els catalans i espanyols. Per això crec que el President Mas, vol fer-ho per així carregar-se de raons per poder demanar posteriorment el referèndum vinculant o la declaració unilateral d’independència sinò es permet fer-ho, després de convocar unes eleccions al Parlament de Catalunya a on es formalitzaria una coalició de tots els partits catalanistes (CiU, ERC, SI, part d’iniciativa i alguns socialistes catalans). No sé si tot plegat és més un desig d’un independentista confós i frustrat per la decepció produïda per la manca de concreció política del suport majoritari independentista que hi ha a la societat catalana en les darreres eleccions (i que tot apunta que hi haurà també a les eleccions properes espanyoles). Però és el que ara penso.

Dit això, també estic convençut que aquests mateixos dirigents, fins fa poc, no tenien cap pla ni cap intenció de treballar per la independència, perquè no es creien que fos possible. Si això ara és diferent, és gràcies a la mobilització dels catalans que s’ha produït darrerament, dels atacs dels espanyols cada dia més descarats, de la crisi i les seves conseqüències econòmiques derivades de la injustícia que representa ser una colònia d’Espanya. Per això, cal que els catalans del carrer continuem mobilitzats per tal que els dirigents dels partits catalans tinguin clar quina és realment la seva prioritat: Aconseguir un Estat Català.

Endavant les Atxes!!

Pareu de fer política electoralista, si us plau!

dijous, 8/09/2011

La política catalana viu immersa sempre dins d’un context electoral. Fins l’extrem que quan hi ha un període que no hi ha eleccions properes, els partits catalans per inèrcia continuen amb els mateixos discursos com s’hi estiguessin enfrontant-se per guanyar o perdre el menys de vots possibles.

Aquest estrès que hi ha, genera dinàmiques de confrontació que acaben corroint les relacions entre els dirigents dels partits polítics catalans i de retruc tot els seus militants i simpatitzants.

Aquesta setmana, la darrera que tinc abans de tornar a Alemanya, he viscut astorat l’esperpèntic espectacle que s’ha produït davant de l’atac contra la immersió lingüística. Aquest atac és per mi, un assumpte d’Estat. Per això, voldria per part dels partits polítics catalans que mostrin una actitud coherent i a l’alçada que és mereix quan la nació catalana està sent atacada pel més preuat que tenim: La llengua catalana.

Però no ha estat així. Malgrat tots els partits catalans (el PP i Ciutadanos no els considero catalans) s’ha posicionat en contra la sentència del TSJC, no han desaprofitat per fer electoralisme criticant CiU perquè va pactar els pressuposts amb el PP.

Quina visió més pobre aquesta d’aprofitar tot el que sigui, sobretot un afer d’estat, per criticar al govern de Catalunya. Que no veuen els partits catalans que la millor manera de defensar el català és aparcar les disputes electorals i mostrar davant els agressors una ferma unitat sense fisures. Molt d’aquests partits critiquen al PP per utilitzar la llengua catalana com una eina política per aconseguir rèdits electorals (sobretot fora de Catalunya) però no s’adonen que ells estan fent el mateix quan utilitzen l’atac a la immersió lingüística per criticar a CiU per haver-los donat carbasses alhora de pactar els pressuposts de la Generalitat.

Si CiU ha de fer front a aquest atac (i els que vindran) sense que hi hagi una ferma unitat de la resta de partits catalans (o al menys la majoria) per fer-hi front, ens estem jugant perdre la batalla i després serien tot de plors i retrets per no haver-ho fet. En canvi si hi ha una unitat sense fissures, la possibilitat de guanyar creix però alhora CiU si no ho fa bé, queda ben clar que ha estat només per incompetència d’ella i no pas pels altres. Que no entenen la resta dels partits catalans, sobretot Esquerra Republicana de Catalunya que si un dia vol aspirar a tornar a ser el partit majoritari de Catalunya tal com va ser fa 80 anys, no ho aconseguirà mai sense mostrar sentit d’estat. Que no entenen que el ciutadà català, que no sap dels greujes i desgreuges que hi ha entre els dirigents polítics, el que vol dels seus polítics és que davant d’aquests atacs, és deixi de criticar-se per anar junts per fer front a l’enemic.

Vet a aquí el drama que tenim els catalans que no ens deixen avançar cap a la nostra llibertat. Cal que els partits catalans deixin de pensar en clau electoralista davant d’aquests atacs contra el cor de la nostra nació. Només així tenim possibilitats de reeixir en la nostra supervivència, que només passa si aconseguir el més aviat possible el nostre propi Estat.

TRANSGREDIR O NO TRANSGREDIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ!

divendres, 2/09/2011

Fa uns dies el President Pujol a la Universitat Catalana d’Estiu va pronosticar que la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol farà un gir els pròxims dos, tres màxims quatre anys per no caure en una situació d’involució molt greu. El President va deixar clar que era necessari que passés alguna cosa, encara que sigui en forma de xoc de trens, tant a nivell d’economia, com de cultura, política i cohesió social, però ha censurat que s’intenti provocar.

L’analogia del xoc de trens em sembla una mica optimista, per no dir superba, de quin paper juga Catalunya dins d’Espanya per part del President. Per mi Catalunya mai ha estat un tren. També fa una desena d’anys és deia que Catalunya era la locomotora d’Espanya, però això també era una altra visió superba de quin paper jugàvem a  la modernització de l’Estat espanyol. Per mi, més aviat Catalunya era només el vagó de darrera de la locomotora que va ple de carbó i que servia per alimentar la caldera de la locomotora espanyola. Catalunya només podrà ser un tren, si anem amb la nostra locomotora.

Però bé, acceptem l’analogia del “xoc de trens” del President Pujol en el sentit que Catalunya si s’enfronta a les accions dels espanyols per aniquilar-nos definitivament (de fet mai han deixat d’intentar d’aniquilar-nos), podria semblar-lo. Però perquè això succeeixi cal que els catalans actuem tots units per escenificar que tenim la voluntat de ser un tren. En aquest sentit suposo que el President Pujol demana que la provocació no vingui per part nostra, ja que així serà més fàcil aconseguir que l’efecte de sentir-se agredit provoqui entre tots els catalans un sentiment que ens uneixi per així poder semblar que realment som un tren a punt de xocar contra el tren espanyol.

Bé, no ha calgut que els catalans ho provoquéssim, els mateixos espanyols que viuen a Catalunya, amb la inestimable ajuda de la Presidenta del Partit Popular de Catalunya, han aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya doni dos mesos a la Generalitat que imposi l’espanyol com a llengua vehicular a l’ensenyament. El xoc de trens sembla que serà més aviat del que el President Pujol suposava. Malgrat la Generalitat acaba de dir que presentarà un recurs, però cal tenir ben clar que aquest no eximeix que s’apliqui la sentència del Tribunal almenys que el jutge ho estimi, segons la informació que la conselleria d’ensenyament li faci arribar.  És a dir, que hi ha moltes possibilitats que l’endemà de l’onze de setembre les escoles catalanes hauran de començar d’enterrar el sistema d’immersió lingüística que ha demostrat ser vital per encara mantenir viu (malferit, però viu) el català. Si això és confirma, amb la gran quantitat d’immigració arribada darrerament que a més són els que tenen més fills, algú encara té dubtes que això significarà la sentència final de la mort de la llengua i cultura catalana?

Arriba un moment que els catalans hem d’afrontar la crua realitat. Ningú podrà dir que no ho sabíem. La situació és ben clara, o actuem davant aquesta agressió o com diu el President Pujol, serem residuals fins un punt que en dos o tres generacions el Principat de Catalunya serà tant catalana com és ara la Catalunya Nord.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió!, deia  William Shakespeare a Hamlet. Els catalans hauríem de fer nostra aquesta frase, però atès la claredat del dictamen de la sentència del TC pel que fa el paper del castellà a Catalunya , els catalans haurem de contravenir les lleis que l’Estat espanyol ens imposa a partir de la seva lectura de la Constitució sinó volem perdre el poc que hem aconseguit per la normalització del català d’ençà la dictadura.  Per això s’hauria de canviar la frase per: transgredir o no transgredir, aquesta és la qüestió! .

Transgredir, segons el diccionari de la llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans significa: Violar  (una llei, un precepte, una ordre). No és una qüestió trivial. Perquè violar una llei, per molt injusta que sigui, pot significar la presó per qui ho fa.

Espero i desitjo que davant la magnitud de la tragèdia que pot significar el fi de la immersió lingüística per la supervivència de la nació catalana, per mi, fins i tot, molt més greu que l’espoli fiscal, que els polítics catalans tinguin clar que ha arribat el moment d’actuar. El President Mas i el seu govern de millors, han de ser conscients que significarà transgredir o no transgredir aquesta sentència. Per dignitat i patriotisme, espero que tinguin clar que és el millor per Catalunya.

Per mi, està clar que sinó transgredeixen, Catalunya deixarà de ser.

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

Sr. President, quin és el preu per deixar de ser catalans?

dilluns, 1/08/2011

Recordo al President Pujol, per la dècada dels 90 a un cèntric Hotel de Barcelona, presentant com si fos ahir, un nou pacte fiscal que permetria que la Generalitat tingués un millor finançament com a exemple que l’encaix amb Espanya era possible, mentre menystenia els independentistes. Ara, cal cap de 20 anys reconeix que el van enganyar.

Sempre recordaré com el President Maragall va dir eufòric que les reivindicacions independentistes quedaven sense sentint quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 89% dels diputats el nou estatut, a on hi havia un sistema de finançament que malgrat no era un concert econòmic, era pràcticament semblant a ell. El President Maragall no ha pogut reconèixer que també l’havien enganyat per culpa de la seva malaltia, però estic segur que atès el seu caràcter, ara, fins i tot, estaria amb el President Pujol fent conferències a favor de la independència.

Els dos presidents, igual que la majoria dels catalans, havien caigut amb la trampa de creure que Espanya és un projecte a on els catalans hi tenim cabuda.  Creien en l’engalipada que pot existir una Espanya amb una Catalunya que pogués ser més o menys sobirana amb els propis recursos, malgrat hagués que pagar un peatge més o menys assumible. Però tot això és i era una fal·làcia.

(més…)

Urlaub. Geschlossen im August? typisch spanisch!!

dimarts , 26/07/2011

A Catalunya, igual que la resta d’Espanya, per l’agost tanquen la majoria  dels negocis, a excepció dels que viuen del turisme. És molt freqüent  trobar el típic cartell: “Tancat per vacances per l’Agost“.

Durant 30 dies la majoria dels negocis baixen la persiana i tanquen del tot. Fins i tot, algunes empreses que voldrien treballar es veuen també obligades a tancar, perquè els seus proveïdors, distribuïdors i clients estan de vacances.

Això provoca que l’activitat econòmica del país disminueixi considerablement. No sé si s’ha fet algun càlcul dels diners que es deixen de guanyar per aquesta parada de l’activitat i com també, el cost de començar de nou, però estic segur que no és eficient ni pel negoci ni tampoc pel conjunt del país.

A part de la disminució de l’activat econòmica, el tancament per vacances a l’agost de la majoria d’empreses provoca la sortida massiva de cotxes de les grans ciutats cap els llocs d’estiueig. Els col·lapses generats a les autopistes i carreteres augmenta el consum de benzina amb la conseqüent contaminació i obliga a comprar més petroli. Però també, altre problema és que aquesta massificació d’estiuejants als pobles de la costa concentrats durant el mes d’agost, provoca un munt de problemes logístics a resoldre, sobretot pel que fa a l’alimentació, electricitat i aigua potable. Aquesta sobredemanda de consum obliga a crear unes infraestructures sobredimensionades per poder fer front a la demanda. Una demanda que es concentra durant un sol mes. Si la massificació es repartís durant tot a l’estiu, possiblement no caldria tanta sobredimensió d’infraestructures. Ens estalviaríem potser la MAT, algunes cares dessalinitzadores d’aigua del mar, grans depuradores d’aigües residuals i autopistes o autovies de tres carrils per accedir-hi. L’impacte  ambiental d’aquestes infraestructures s’hi ha d’ajuntar la que provoca que milions  de persones es concentrin en un espai reduït i tots en el mateix temps.

Tancar per vacances a l’agost, és per mi, un mal negoci per Catalunya.

A Alemanya, això no succeeix, almenys d’aquesta manera. Com a mínim a Baden-Würtemberg a on visc les empreses no tanquen totes per l’agost. Però tampoc tanquen per 30 dies seguits i al mateix temps. Les vacances estan més distribuïdes al llarg de tot l’any i per les famílies amb fills, estan condicionades a les vacances escolars. Malgrat això, no he vist que molts comerços o empreses tanquin durant aquestes vacances escolars a l’estiu, que en el meu Estat o Land, enguany són del 29 de juliol fins el 12 de setembre.

Ja vaig parlar en un article en aquest bloc de les diferències d’horaris laborals i socials que existia entre Catalunya i Alemanya (i la resta d’Europa del nord i centre). Aquesta diferència d’horaris, junt amb el tancament massiu per vacances per l’agost, segons el meu parer, perjudiquen el progrés de Catalunya i ara segur que no faciliten la sortida de la crisi. Aquesta manera de treballar ens allunya d’Europa. El dia que siguem sobirans de veritat, caldrà renovar aquests hàbits laborals i de fer vacances tots a l’agost, heretats d’Espanya, per uns que se semblin als que regnen al centre i nord d’Europa. Això si, sempre i quan volem ser tant rics o pròspers com ells