Arxiu de la categoria ‘Independència’

La difícil batalla de l’independentisme (1er part)

dijous, 3/03/2011

En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.

Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot  dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot,  acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.

Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d’ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s’ha de fer, només dic que no se’n parla quan no hi han).

A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l’electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d’aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.

Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s’ha donat amb tots els referèndums que s’han fet a Catalunya els darrers 35 anys.

Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.

Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.

Nou estudi que demostra que el SI guanyaria sense problemes en un referèndum per la independència

dimecres, 23/02/2011

Segons un darrer estudi acabat de publicar fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l’opció sobiranista s’ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Això em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència. De fet encara són millors les perspectives de que surti majoritàriament un SI en el referèndum

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:         5.363.688

El 45% de vot pel SI :      2.413.660

Si apliquem les abstencions que han hagut al llarg de la història obtenim la següent taula:

Referèndum Participació % SI % No
Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat. 77,72%

Vots 4.168.658

57,9% 42,1%
Aprovació de la Constitució espanyola (6 de desembre de 1978) 67,11%

Vots 3.599.571

67,1% 32,9%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (25 d’octubre de 1979) 59,57%

Vots 3.195.149

75,5% 24,5%
Permanència a l’OTAN (12 de març de 1986) 59,42%

Vots 3.187.103

75,7% 24,3%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (18 de juny de 2006) 48,85%

Vots 2.620.162

92,1% 7,9%

Nota: La participació en els referèndums estatals es global de tota espanya.

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Està clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat, mentre esta demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor. No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. Com podem veure a la taula anterior, la màxima participació fou la de la primera llei que va permetre passar de la dictadura franquista a la democràcia i fou del 77,72%. Això representa un 57,9% de vots pel SI. Per arribar que el NO superés el SI, caldria arribar al 90% de participació, cosa molt improbable. També cal remarcar que aquest estudi va ser fet abans de la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra l’Estatut, cosa que fa pensar que el percentatge favorable a votar SI en el referèndum augmentaria

La qüestió és, davant d’aquestes evidències: A que espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

El més greu dels fets d’Osca encara ha de venir

dimarts , 15/02/2011

S’ha parlat molt sobre el que va passar a la roda de premsa de l’entrenador del Girona Raül Agné, al camp del SD Osca, tant que fins i tot Quim Monzó a escrit un article a La Vanguardia.

Però no vull parlar respecte el que Quim Monzó explica tant bé quan escriu “quan a Espanya un entrenador respon en italià, en holandès o en el que sigui, no hi ha cap problema. Però si contesta en català, llavors això és inadmissible. Qualsevol cosa que faci olor de català els activa l’odi, la xenofòbia. No es tracta d’una simple anècdota més, sinó que no hi ha forma de viure fora d’aquesta perpètua sagnia moral que, d’anecdòtica, no en té res. Ens espolien, aconsegueixen que les nostres finances estiguin en dèficit quan estarien amb un superàvit pròsper si tinguéssim el finançament que graciosament donen a altres, i a sobre ens diuen usurers per, tot seguit, pixar-se’ns a la boca, com diu el gran Mohammad Jordi”. Vull parlar de la reacció que ha hagut a la premsa aragonesa.

Fixem-nos com han manipulat la informació per mentir descaradament. A la notícia que publicava el diari Ara al respecte deia “el diari el Diario del Alto Aragón assegura que l’entrenador, nascut a la localitat de Mequinensa, a la Franja de Ponent, va fer “cas omís” a la petició dels mitjans locals perquè parlés en castellà. El rotatiu assegura, a més, que es va “negar a respondre en castellà”. Altres mitjans com l’l’Heraldo de Aragón o el comunicat que va enviar a la premsa més tard el club d’Osca, manipulen també la informació per fer quedar al tècnic del Girona com un intolerant, quan justament va succeir al revés.

Per mi, el greu és això. Que hi hagi uns periodistes esportius més o menys intolerants o amb tics xenòfob contra el català a Osca, la veritat és que no ho trobo molt greu. És greu però no molt perquè d’imbècils i intolerants hi ha a totes les professions. En canvi el que si que trobo molt greu és que la premsa d’Aragó o el mateix club, després de les proves evidents que no fou així tal com mostra la televisió, no tingui cap mena de pudor en mentir i posar per escrit falsedats inquestionables.

A on està la vergonya dels periodistes i responsables del club aragonès quan ho fan? Els importa ben poc que les proves demostrin que menteixen? Tot s’hi val per atacar als catalans? Fins i tot manipular i mentir descaradament fins aquest extrem?

Això per mi, és una prova més de què amb els espanyols no hi ha res a fer. No ens poden veure com a catalans i si cal mentiran descaradament per aconseguir eliminar qualsevol vestigi de la nostra llengua i cultura. Mentiran per justificar qualsevol actitud intolerant i xenòfob contra els catalans.

No ens podem fiar res dels espanyols. No ho podem fer, perquè si ho fem, serem tant perillosament estúpids i irresponsables com la majoria dels jueus que no van actuar per impedir la puja de Hitler al poder. Molts d’ells van fer cas omís de les manipulacions propagandistes contra els jueus que duent a terme els nazis als anys 20 i 30. Pensaven que era per manca de pedagogia i que mai els nazis gosarien atacar-los directament perquè ells sempre han estat el motor comercial de l’Alemanya. Creien il·lusos, que tot era una tàctica per aconseguir vots i que una vegada estiguessin al poder, amb les grans fortunes que tenien els jueus, segur que arribarien a bons acords. No sé per què, aquesta cançó ja l’he escoltat durant a Catalunya durant molts anys.

Ho trobo tant greu el que ha succeït amb la premsa aragonesa que em fa pensar amb els nazis quan també manipulaven les informacions relatives als jueus. Ja sabem com va acabar: l’Holocaust. No dic que anem pel mateix camí, estem el segle XXI, però a més d’un dels espanyols sembla que no li importaria que això passés al poble català.

Els polítics catalans  i ara especialment CiU, com l’opció majoritària votada pels catalans, seran responsables sinó aconsegueixen la independència en un futur no molt llunyà, de la desaparició del poble català (entenent com un poble amb una identitat, llengua i cultura diferent a l’espanyola). Si fem cas aquests fets d’Osca, hom no pot deixar de pensar que l’intent de genocidi cultural del poble català que va començar Felip V aviat farà 300 anys, està entrant a la fase de la  “Endlösung der Katalanischfrage”.  

Extrapolació especulativa del vot en un referèndum segons els resultats del 28N

dijous, 10/02/2011

Nota: Un altre article purament polític en comptes dels que normalment escrit en aquest bloc, però m’agradaria compartir-lo a aquí també.

Com he deixat anar més d’un cop en altres blocs, sóc partidari de la Declaració unilateral d’independència (DUI) al Parlament com la millor possibilitat per aconseguir-la. Ho sóc, perquè primer crec que convocar i dur a terme un referèndum vinculant sota la legalitat espanyola és impossible i segon encara que es donés permís per fer-ho, les coaccions antidemocràtiques que podrien fer els unionistes, gracies a la convivència de la justícia espanyola i de certs mitjans de comunicació, seria tant forta que influiria negativament el vot. En canvi si primer s’aconsegueix una candidatura que guanya amb majoria absoluta i que presenta al seu programa electoral que durà a terme la DUI, si la proclama, a part de ser legítim, permetria si s’escau, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de les Nacions Unides o d’Europa. Amb observadors internacionals i sota una nova legalitat, el vot seria més lliure de coaccions antidemocràtiques.

Ara bé, quin seria el resultat?. Això no ho podem saber mai amb certesa, però si que podem fer extrapolacions basant-nos amb el vot obtingut per cada partit el 28N, al que li he aplicat una formula extreta de les dades que el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la 4a onada va exposar respecte les preferències que tenien cada votant d’aquests partits amb la relació que voldrien amb Espanya (Regió, CCAA, Estat Federal, Estat Popi). En alguns casos ho he matisat també amb el sentiment d’identificació (només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català, només espanyol).

Aquest criteri que més endavant explicaré, m’ha permès especular quin hauria pogut ser el vot afirmatiu, negatiu i l’abstenció en un referèndum, tenint en compte el resultat de cada formació i vot en blanc. El resultat és:

Vots Totals                       : 3.130.276 (58,4%)

Vots pel SI                        : 1.467.797 (46,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (30,1%)

Abstenció o en blanc   :    720.218 (23,0%)

Si eliminem l’abstenció o en blanc i sumem només els vots afirmatius i negatius, que seria el més probable que passaria en un referèndum, ens dóna un total de 2.410.058 vots (1.467.797 + 942.261). Això representa un 44,9% de participació (el cens és de 5.363.688) i el segut resultat:

Vots Totals                      : 2.410.058 (44,9%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (60,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (39,1%)

Com podem veure, el SI guanyaria sense cap problema amb un 60,9% de vots. Però segons les condicions que la Unió Europea va demanar per acceptar el referèndum de Montenegro, la participació hauria de ser del 50% de vot vàlid (amb un 55% de vot afirmatiu).Si fem el càlcul,  el nombre de vots per arribar a complir la demanda de l’UE hauria de ser de 2.681.844 i això significa una diferència de 271.786 vots de més que cal sumar als 2.410.058.

Si aquests 271.786 vots fossin tots pel NO, cosa molt improbable,  encara guanyaria el SI, però no arribaríem per ben poc al 55% de vot afirmatiu que va demanar la UE a Montenegro:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (54,7%)

Vots pel NO                      : 1.214.047 (45,3%)

Per aconseguir el 55% de vot positiu només faltaria que un 3% (8.154 vots) de tots els que hem sumat per arribar a la participació del 50% fossin afirmatius:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.475.950 (55,0%)

Vots pel NO                      : 1.205.894 (45,0%)

Però si considerem que aquests 271.786 vots que falten pel 50% segueixen el mateix criteri dels que es van abstenir el 2006 que he deduït creuant les taules del CEO respecte la relació que voldrien per Espanya, matisat amb el sentiment d’identitat (més endavant explico el criteri) ens surt:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.570.804 (58,6%)

Vots pel NO                      : 1.111.040 (41,4%)

Seguint aquest mateix criteri de la intenció de vot dels abstencionistes i anem augmentant el nombre de vots, ens surt que fins un 60% de participació el SI guanya amb més del 55% de vots necessaris segons les condicions de la UE a Montenegro.

Vots Totals                      : 3.218.213 (60,0%)

Vots pel SI                       : 1.774.087 (55,1%)

Vots pel NO                      : 1.444.125 (44,9%)

En canvi si les condicions per acceptar el referèndum fossin les normals, és a dir del 50% de vots afirmatius, la participació hauria d’arribar a ser, pel cas que tots els vots tots fossin negatius, del 55% per perdre-la. Però si el vot abstencionista que s’anés incorporant seguís el mateix criteri que he determinat segons les dades del CEO, caldria arriba a més del 85% de participació per guanyar el NO.

La conclusió que podríem arribar, amb totes les reserves del món i segons uns criteris que més endavant detallo, és que els resultats del 28N ens indiquen que la voluntat popular de la majoria dels ciutadans que voten, ho farien afirmativament en un referèndum per la independència. Caldria una gran mobilització dels sectors abstencionistes i que aquests fossin majoritàriament en contra, per aconseguir perdre’l.

Caldria afegir a aquesta especulació, l’efecte que tindria la campanya que es faria a favor del SI, cosa que no s’ha fet fins ara d’una manera massiva pels principals partits i encara menys pels grans mitjans de comunicació. En canvi la campanya contra el NO, es porta fent-la des de fa molts anys (aviat farà 300 anys).

Però també és veritat que els espanyols d’ençà estem a la Unió Europea,  encara no han fet la campanya de la por (malgrat s’ha insinuat quelcom durant la tramitació de l’Estatut el 2006). Una campanya de la por podria influir molt negativament al vot. Per això sóc partidari de primer proclamar la DUI al Parlament i després fer el referèndum. En aquest context, amb la legislació internacional que podria ser favorable atès els precedents de Kosove i també que la Generalitat estaria legitimada a organitzar el referèndum de ratificació, junt amb els obsevadors internacionals,  en comptes de fer-lo des del govern espanyol, la campanya de la por podria ser més fàcilment contrarestada i es podria garantir millor les manipulacions del vot per part dels espanyols.

Però també el paradigma mental dels ciutadans hauria canviat una vegada la DUI hagués estat proclamada al Parlament. El referèndum no seria per votar per la independència, ja que aquesta ja hauria estat proclamada al Parlament, si no per dir si volen tornar enrere i continuar ser súbdits del Regne d’Espanya en contra de ser definitivament ciutadans lliures igual que la resta de les nacions europees.

Per això és clau que a les properes eleccions del 2014, hi hagi una gran candidatura que tingui com a objectiu prioritari la DUI. Una candidatura a on CiU, ERC, Solidaridad i RCat, han de ser-hi, però també una part del PSC i Iniciativa, ja que tal com podreu veure més endavant, el PSC és el segon partit amb més partidaris de votar SI a un referèndum i Iniciativa té més vots també afirmatius que el que ha obtingut Solidaritat. Segons les dades del 28N, amb els 1.467.797 vots que surten que haurien votat SI en un referèndum, s’aconsegueix sense problemes la majoria absoluta i es podria proclamar la DUI al Parlament per després fer el referèndum de ratificació. Això sense comptar amb els abstencionistes que estic segur que s’apuntarien a votar a aquesta candidatura. Els vots hi són, només fa falta articular-la (cosa molt difícil tal com ha quedat el Parlament)

Com he dit abans és només una especulació i no és res seriós, però m’havia picat la curiositat veure si es podria treure una estimació de vots pel referèndum gràcies a que el CEO pregunta a cada votant de cada partit quina relació vol amb Espanya, junt el nombre de vots que ha obtingut cada partit el 28N . Penso que les dades indiquen que la independència de Catalunya depèn més que els polítics catalans s’ho creguin, sobretot els dels partits majoritaris, que de la voluntat popular, en especial dels que participen democràticament. Aquesta ciutadania està molt clarament definida a favor de què Catalunya esdevingui un estat propi.

Endavant les atxes!!

( a continuació podeu veure les taules i les formules amb les criteris que he seguit per calcular els vots afirmatius, negatius i abstenció per cada opció política que s’ha presentat el 28N)

(més…)

Despujolem la política catalana (2a part)

divendres, 28/01/2011

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l’editorial independentista d’aquesta setmana del President Pujol s’ha escrit molts articles. Jo mateix he escrit la meva joia per ser un dia molt esperat. Però ara una vegada ha passat uns dies, he pensat i és la meva modesta opinió, que el President ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

 

Aquí teniu l’article:

   (més…)

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

dimecres, 26/01/2011

Nota: Segueixo amb política. Voldria expresar el meu sentiment de goia amb les declaracions d’ahir del President Pujol. Des de l’exterior de Catalunya, es fa molt dificil d’entendre que quan vius el dia a dia a Catalunya, el perquè persones patriotes i intel·ligents com el President Pujol no aposten per la independència. Àhir finalment ho va fer i estic molt content.

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!

Escriure bé el català una tasca impossible per mi, però inexcusable.

dimarts , 11/01/2011

Nota: Aquest article ha estat revisat per un amic i l’he rescrit de nou segons les seves indicacions.

Sóc de l’última generació que no va poder estudiar en català. Fer classes en la nostra llengua estava prohibit. Amb tot, la majoria dels mestres i professors eren catalans i m’hi  dirigia en català. La nostra llengua era la imperant al pati de l’escola  i al de l’institut, encara que aquí no amb tanta força.

No solament no vaig estudiar sinó que no viag rebre mai cap classe de català. Vaig poder aprendre  de petit a llegir l’idioma amb el Cavall Fort i posteriorment amb els llibres que els pares em compraven, tot i que en general l’ambient familiar no era propici a la llengua i literatura. De fet si treia un cinc pelat de matemàtiques o química l’esbroncada que rebia del pare era de primera, en canvi si era de llengua castellana o literatura, no importava mentre no suspengués.

Potser els pares eren conscients que tenia una dificultat, possiblement heredat de la mare, per expressar-me i per protegir-me van treure importància a l’aspecte lingüístic. Segons la mare, fins als quatre anys no vaig començar a dir frases més o menys intel·ligibles. Només ella m’entenia. Recordo que a l’escola sovint em barallava amb nens que se’n reien de la meva incapacitat d’expressió oral o de dir la lletra erra o l‘ella. M’agradava més fer servir les mans que la llengua per respondre a una vexació. Fins que no vaig anar a l’institut, molts cops m’encallava o tartamudejava en començar moltes frases. Però a l’adolescència vaig adonar-me que la força d’una paraula dita en el moment adequat valia infinitament més per defensar-se que el millor cop de puny. A l’institut vaig haver d’aprendre a callar i parlar poc, mentre mirava de millorar la meva pobra expressió oral. Encara avui sóc d’entrada introvertit quan no coneixo la gent. Alguns es pensen que sóc antipàtic, però una vegada trencat el gel i el tema és del meu interés, xerro pels descosits

En definitiva, entre les meves mancances personals i un ambient familiar poc propici, també la meva expressió escrita es va ressentir. Més endavant, de jove, vaig ser un devorador de llibres. Però la forma escrita en si mateixa no em va atreure mai, només m’interessava el contingut. Vaig aprendre a llegir molt ràpid, sobretot els articles i els diaris. Així fins avui: normalment miro les dues o tres primeres paraules i les dues o tres darreres d’una frase. La resta hi passo la vista per sobre i interpreto, segons el context. Normalment amb això ja tens prou per saber de què va. Si no és així, o penso que la frase pot ser interessant, aleshores si que torno enrere i ho llegeixo tot amb deteniment. Crec que aquesta manera de llegir ha acabat afectant la meva forma d’escriure, i així més d’un cop em deixo paraules o cometo errors de sintaxi.

Mentre només havia d’escriure documents tècnics vaig poder anar tirant amb la meva capacitat d’escriure limitada. Però la cosa va canviar dramàticament quan, fa vint anys vaig decidir implicar-me de ple per aconseguir la independència de Catalunya. Vaig veure’m obligat a escriure articles en nom d’ERC (si no ho feia jo no ho hagués fet ningú)  a la revista del poble  i també a un butlletí del partit en el qual militava per aquells temps. Recordo que tenia clar el que volia dir, però quan vaig posar-me davant del paper en blanc amb el bolígraf  i vaig començar a escriure em vaig  adonar que no tenia ni idea. Per sort,  al partit hi havia un company que coneixia un professor de català que ens va ajudar molt. Vaig deixar d’escriure el 1999 quan vaig marxar del poble.

Fa quatre anys vaig decidir escriure un bloc malgrat l’angoixa de no saber escriure prou bé l’idioma. Portava sis mesos vivint a Alemanya i volia dir moltes coses per ajudar a la independència de Catalunya. Gràcies els correctors ortogràfics del programari actual em vaig veure en cor d’escriure articles en català. Així fou quan, fa quatre anys vaig començar a escriure al meu bloc a vilaweb.cat  “Des de l’Exili”. Al principi vaig rebre moltes critiques pel meu pobre català escrit. Mai em vaig enfadar i sempre vaig demanar ajut. Recordo que no tenia idea de quan s’havia d’apostrofar o accentuar la paraula es o el que (que encara no ho tinc clar). Però no coneixia a ningú que em pogués ajudar. Per sort, un dia vaig veure un bloc “Reflexions en català” que s’oferien fer correccions. Ràpidament els vaig escriure demanant un pressupost per corregir els meus articles. Però el Marc Cortès, autor del bloc, no va voler-me cobrar res  perquè els dos treballàvem per la mateixa causa. M’ho va fer gratuïtament durant dos anys!!. Però des de fa un any, per desgràcia ja no m’ho pot fer.  Per això, els articles que he escrit a aquest bloc no estan corregits. Demano disculpes.

Sóc conscient que, a la meva edat i també per la meva personalitat, serà impossible que un dia arribi a escriure bé el català. Per aquest motiu, m’agradaria demanar-vos si coneixeu algú que estigui disposat a corregir els meus articles. Normalment escric un o dos articles a la setmana. Entenc que s’ha de pagar per a aquesta feina i si el preu és per mi assumible, ho faré amb molt de gust.

Sóc un catalanista i anhelo veure un dia que Catalunya esdevé un estat. Un estat a on la seva única llengua oficial sigui el català. Igual que a Alemanya o Espanya. Per a mi no hi ha res més molest que no estar a gust escrivint  la teva  llengua. Tot i que les circumstàncies de la meva infantesa i formació no em van preparar prou bé, no renuncio a intentar que els meus escrits siguin escrits en un català correcte.

La neu a Alemanya

dimecres, 1/12/2010

Aquest hivern serà el cinquè que passo a Karlsruhe,. La veritat és que els primers hiverns no van ser gens freds. Entre el 2006 i 2007,  per exemple només va nevar un parell de cops i la neu no va durar més d’una setmana. El canvi climàtic semblava que s’havia avançat 50 anys.

Però en canvi l’any passat i sembla que enguany encara més, tindrem neu per varis mesos. L’any passat va començar a nevar a la tercera setmana de desembre i va durar fins a finals de febrer. Enguany, ha començat a finals de novembre i diuen que pot durar fins el març.

Ara està nevant de valent a 5 graus sota zero i això que encara estem teòricament a la tardor. Serà un hivern molt dur.

Però una de les coses curioses que he vist amb la neu per les germanies, és que es demana a partir de finals d’octubre que els cotxes portin neumàtics preparats per circular sobre la neu. Però la policia no atura i posa multes als cotxes que no ho porten, el que es diu als conductors, és que si tens algun accident i no portaves els neumàtics reglamentaris d’hivern, l’assegurança del cotxe no et cobreix encara que no hagis tingut la culpa.

L’altre curiositat és que tothom té l’obligació de netejar de neu el tros de vorera de davant de casa seva. Però igual que amb els neumàtics, no hi ha cap funcionari municipal revisant que ho hagis fet i posant-te una multa si no ho has fet. El que diuen, és que si algú camina per la vorera de front de casa teva, rellisca i cau, tu li hauràs de pagar el cost de l’hospitalització.

El més bo de tot, és que cada any per la televisió he vist un programa de càmera oculta a on simulen una caiguda a la vorera d’una casa. Normalment cerquen una vorera a on hi havia una botiga. El guió és, primer hi entra una parella per preguntar quelcom i quan surten, normalment la noia rellisca i cau, fent gestos molt fort de dolor. El pobre botiguer l’acollonen de valent i recordo com quasi es posa a plorar pensant que hauria de tancar el negoci per poder pagar la factura de l’hospital i el temps que la noia no pot anar a treballar, perquè simula que és autònoma.

Jo ho trobo genial aquesta manera de fer complir la llei. Amb l’ajuda de la televisió i d’aquesta manera  de explicar-los que es poden arruïnar si no ho fan cas, els ciutadans compleixen amb la normativa sense que impliqui cap cos extra a l’Administració i a més, ho fan de manera voluntària i conscient. Jo el primer. Ja fa temps que vaig canviar els neumàtics i demà abans d’anar a treballar, netejaré l’entrada de casa de la neu caiguda, amb una pala que em vaig comprar fa unes setmanes. L’any passat no ho vaig fer fins que va nevar i ja no quedaven quest tipus de pala al Hornbach.

Una de les coses que quan Catalunya esdevingui un Estat m’agradaria que fos imitat, és aquesta manera d’administrar. No m’agrada pas l’estil espanyol que s’ha imposat a casa nostra. Sobretot amb el tripartit, a on s’han fet moltes normes i lleis, que impliquen un cos extra per fer-les complir, que al final, o bé no es compleixen o provoquen una burocràcia que frena el dinamisme de la societat.

Ara pot ser un gran moment

diumenge, 28/11/2010

Avui diumenge 28 de novembre de 2010, potser un gran moment per Catalunya. Ho pot ser per dos motius:

a)      La publicació d’un diari en català, pensat i escrit en català. És a dir pels catalans.

b)      L’entrada al Parlament d’un grup polític català, que pensa i actua per la independència de Catalunya. És a dir pels catalans.

Ambdós fets,  són una nova possibilitat d’albirar un futur millor per a Catalunya.

Ens cal una premsa nostra i no que escrigui en clau espanyola.  Jo que m’ho veig des de les germanies, em xoca el que s’escriu a la premsa catalana. Ho trobo que és molt provincià i sempre referent Espanya. No entenc com no s’explica el que succeeix a Europa. Perquè s’explica que hi hagut un accident a Sevilla i no a Lió o a Milan, dues ciutats més a properes? Ja no parlo de Perpinyà, que és una ciutat catalana i en prou feines sabem res d’ella. No entenc aquesta  visió espanyola-cèntrica amb referències constants al món llatinoamericà. Em sembla molt provincià i de mentalitat colonitzada. La premsa catalana, si vol deixar de ser-ho, ha de mirar cap al nord,  a Europa i Nordamèrica.

Però també és important que la premsa deixi de ser el que és ara: un simple transmissor de les consignes que l’establishment vol transmetre als ciutadans.  Cal copiar el model de periodisme més crític i més professional.  Cal que la premsa realment vetlli pels interessos de la ciutadania informant i criticant al govern. Per millorar el país, cal tenir la informació correcte i critica. Per això, que surti un nou diari, amb els professionals i intel·lectuals que hi ha darrera d’Ara, obre una esperança perquè avui, és a dir, ara, sigui un gran moment.

També ens cal, un grup polític al Parlament de Catalunya, que faci d’altaveu i denuncií la situació d’injustícia de Catalunya. Igual que a la premsa, la política catalana, està  pervertida per una visió hispano-cèntrica i molt provinciana. Els partits catalans, semblen que només tinguin en ment a Madrid. És lògic en el moment que volen jugar amb les cartes , marcades, que ofereix l’Estat Espanyol. Però  per això, no deixa d’esser estúpid.

Però  també és important que aquesta  nova formació que entri al Parlament sigui una  formació política sense hipoteques, a on la visió dels seus membres, sigui en clau catalana i pensada només per Catalunya. Jo estic convençut que aquesta formació és  Reagrupament. Per això, avui pot ser doblement un gran moment.

Ambdós, Ara i Reagrupament, poden conjuntament provocar un canvi real que obri una escletxa per aconseguir la llibertat. Un ho denuncia políticament i l’altre ho denuncia civilment. La suma dels dos, pot ser determinant per fer canviar el paradigma mentals dels catalans. Pot fer, que deixem de pensar com esclaus i així podrem arribar a ser un poble lliure i sobirà.

No desitjo sort ni al diari Ara , ni a Reagrupament. Només demano que surtin i treballin per Catalunya. La sort,  la necessitem tots els catalans. Perquè ara el que ens cal és la independència.