Arxiu de la categoria ‘Independència’

Segons el CEO el front unionista es consolida a la baixa i puja el front independentista

divendres, 22/11/2013

Segons el baròmetre del tercer trimestre (estudi, en PDF) de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en unes eleccions plebiscitàries el 57% (77 escons) al 59% (82 escons) serien per partits favorables a la independència de Catalunya (ERC+CiU+CUP), per un 32% (42 escons) a 33% (47 escons) del partits unionistes (PSC+C’s+PP) i 9-10% votaria al partit que jo anomeno “No sap” (ICV-EUiA).

Si comptem els que estan a favor de fer el referèndum, és a dir, a favor del dret d’autodeterminació, tenim entre 67-68% (89-96 escons) a favor per 32-33% (42-47 escons) en contra.

En un referèndum per independència augmenten els que diuen que s’abstindrien (15,7%) i baixa un punt els que votarien a favor (54,7%) com també  els que votarien en contra (22,1%). Si extrapolem a un referèndum a on només es comptem els vots emesos surt un 67-71% pel SI i  29-33% pel NO, segons si comptem els que diuen “No saben” (4,9%) es decideixen al final a votar tots pel NO (cosa molt improbable).

Com es pot veure hi ha força coincidència entre els que votarien NO en un referèndum (29-33%) i la representació parlamentaria dels partits unionistes (32-33%).  En canvi no entre els que votarien SI a la independència (67-71%) i la representació parlamentaria (57-59%). En canvi si comptem els que estan a favor de l’autodeterminació, si que tenim una coincidència quasi exacte: 67-68% d’escons i 67-71% de vots a favor en el referèndum.

A aquest fet pot indicar que els partidaris de continuar a (S)pain estan en contra que els catalans pugin exercir el seu dret d’autodeterminació en un referèndum mentre que els partidaris que estan a favor del referèndum majoritàriament per no dir quasi tots, votarien a favor de la independència. Això hauria de fer pensar als dirigents d’Unió i sobretot als d’ICV-EuiA. No és pot estar apostant a favor del referèndum i dir que no es vol la independència de Catalunya.  Els votants dels seus partits no ho acabaran d’entendre. En aquest sentit, trobo molt coherent l’aposta del Pere Navarro amb PSC d’abandonar definitivament l’aposta pel dret a decidir (eufemisme per no dir dret d’autodeterminació) i alinear-se amb els partits unionistes. Ara, els seus potencials votants ja saben a què votaran si voten el PSC.

ICV-EuiA es manté més o menys amb els mateixos escons, cosa que per mi és un fracàs. No s’entén que en una situació de crisis, amb molta gent indignada pel sistema capitalista, un partit d’esquerra com ICV-EuiA segueixi més o menys igual. No és pot fer veure que tot segueix com abans i continuar fent la “viu i viu”. La societat catalana ha canviat i qui no ho vegi, acabarà sent un partit petit i residual.

Pels líders d’Unió (i de retruc la coalició CiU), com també pels d’ICV-EuiA, si arriba el cas que s’hagin de fer unes eleccions plebiscitàries perquè no s’ha pogut fer el referèndum, els seus votant potser no els votaran  si no diuen clarament en el seu programa que si guanyen proclamaran la independència al Parlament (DUI). En aquestes alçades de la història, s’haurà demostrat amb escreix que els catalans només podrem exercir el dret de l’autodeterminació si votem als partits que estiguin disposats a fer la DUI.

En aquest sentit, entenc que tant els dirigents d’Unió (Duran, Ortega) com els d’ICV-Euia (Herrera, Camats) busquen formules per dilatar el referèndum i que no tinguin pressa en fixar la data o vulguin marejar la perdiu amb la pregunta. Com més endavant anem, menys marge de maniobra tindran per no definir-se i ser coherents amb el dret d’autodeterminació que sempre han defensat. Jo auguro que aviat veurem com ICV-EuiA aposten per la independència. L’alternativa serà acabar com el PSC, dividits i alineant-se amb C’s i el PP. En canvi a UDC no ho tinc tant clar, crec que potser Duran plegarà abans de fer el ridícul i també perquè molts dels seus quadres del partit, li retiraran el suport quan vegin perillar le seves carreres polítiques, sobretot perquè estic convençut que el President Mas com la majoria de CDC, seguiran inflexibles amb el full de ruta traçat per aconseguir la independència. Si no ho fessin, llavors patirien encara més el rebuig total de la majoria del seu electorat, que igual que la societat catalana és clarament independentista. Però a més, se sentirien que han estat traïts i això no es perdona mai.

Endavant les atxes!!

 

Un premi compartit amb tots els companys que farem fer i fem possible que la utopia sigui realitat

dijous, 21/11/2013

Aquest cap de setmana passat, he rebut un Premi una mica especial.  Tal com diu el web de la IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, els premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols són un reconeixement a deu persones d’Europa, Amèrica i la resta del món que s’hagin significat pel seu treball de projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. Però jo no em considero al·ludit.

No em considero al·ludit, perquè no m’he dedicat a la projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. El que si que he fet és ajudar a la internacionalització de la lluita per aconseguir la independència de Catalunya. Però a més, ha estat una tasca compartida. Hi ha hagut molts companys catalans, tant de l’estranger com de dins del Principat  que han ajudat a fer possible fites històriques com la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació a Brussel·les i com enguany fer possible les 126 vies catalanes (Catalan way) per diferents ciutats de tot el món.

Crec que el jurat del Premi, m’ha atorgat el premi en reconeixement que la millor manera de projectar i difondre la cultura o llengua catalana és lluitar per aconseguir el més aviat possible un Estat català. En aquest sentit, em sento honorat en rebre aquest premi i em dóna força per fer l’esprint final. Sóc dels convençuts que estem a punt d’aconseguir-ho. Només és qüestió de mesos, com a molt un parell d’anys.

Veien i escoltant el vídeo oficial de 10.000 catalans a Brussel·les, a on surten molts amics i companys de lluita, alguns que per desgràcia ja no hi són,  estic molt agraït per haver pogut participar-hi i  ajudar a fer-ho possible. Aquest premi el vull compartir amb ells.

En aquest enllaç podeu trobar el discurs que vaig improvisar.

https://www.facebook.com/photo.php?v=10202612242812116&set=vb.1378562068&type=2&theater

 

Endavant les atxes!

 

Deixar de ser nacionalista per esdevenir simplement independentista

dimecres, 13/11/2013

El nacionalisme espanyol no entén com és que hagi independentistes amb el cognom Martínez, Fernández o Rodríguez. Deu ser que el nacionalisme espanyol té un fort component ètnic. Un exemple ho tenim en la reacció que hi ha hagut contra al David Fernàndez de la CUP arran de la seva intervenció en la comissió del Parlament , a on els nacionalistes espanyols es lamentaven que els fills dels emigrants espanyols amb el cognom acabats en “ez”, ara són independentistes. Però el nacionalisme espanyol no és cap excepció. De fet, és un nacionalisme normal o clàssic. El que és excepcional és el nacionalisme català.

El nacionalisme per definició és excloent i en alguns casos amb un fort component ètnic. En l’extrem pot arribar a ser fins i tot racista, com passa en una part del nacionalisme flamenc o el que hi ha a la Padània.

Si els catalans haguéssim assumit aquest tipus de nacionalisme ètnic o racista, sincerament crec que ara no estaríem a on estem: A punt d’aconseguir la independència. El nacionalisme català va estar també temptat a ser un nacionalisme clàssic, però potser degut a les grans migracions, primer de murcians i després d’andalusos i extremenys , junt amb el fet de no disposar de cap poder per fer valdre la identitat catalana a la identitat espanyola dels nous immigrants, va fer que haguéssim d’optar per un nacionalisme obert i integrador. Calia fer-lo atractiu als nouvinguts i en aquest sentit, sempre  hagut una sensibilitat especial en la societat catalana a favor d’acceptar com a català a qualsevol que fes l’esforç de parlar el català, independentment del seu origen. Si parlaves català més fàcilment t’integraves a la societat catalana i més possibilitats tenies de prosperar. Però no ha estat un camí de roses. Jo mateix, quan vaig per Barcelona, més d’un cop m’he sentit com l’últim mohicà.  És a dir, com estranger a la meva capital.

Malgrat tot, una part important de ciutadans catalans immigrats o descendents d’aquests, han abraçat la identitat catalana o almenys la comparteixen amb la identitat castellana d’origen. Però sigui com sigui, tenen una identitat diferent a l’espanyola, que és monolítica castellana. Malgrat no s’ha aconseguit arribar pas a tota la població de Catalunya, sense dubte que el % de ciutadans de Catalunya que se senten amb una identitat nacional diferent que l’espanyola va molt més enllà dels qui tenen els orígens ètnicament catalans.  Això ha estat clau per garantir un dels tres pilars bàsics per aconseguir la independència: Sentir-se d’una identitat diferent a la resta.

Però només aquest pilar, molts cops  no és suficient per aconseguir la independència.  Hi ha altres dos pilars que són molt importants per aconseguir la independència: el greuge econòmic i el greuge de no sentir-se  reconegut amb els mateixos drets que la resta. Segons un estudi sobre els darrers processos d’independència,  el Professor Jaume López de la Universitat Pompeu Fabra afirma que el que motiva més per aconseguir la independència és el greuge de no sentir-se reconegut amb els mateixos drets que la resta. Fins i tot per sobre el greuge econòmic. Està clar que tots aquests tres pilars estan estretament lligats.  Sense sentir-nos d’una identitat diferent a l’espanyola difícilment podem sentir-nos amb menys drets.

Però les darreres enquestes diuen que el suport a la independència està per sobre dels qui és senten només catalans o més catalans que espanyols.  Hi ha una part cada vegada més gran, de ciutadans catalans que no tenen la identitat catalana que també votarien a favor de la independència. Hi ha varis exemples com  “Independentistas en Castellano” o “Súmate”. Per què? Doncs principalment per aquest darrer greuge: No sentir-se amb els mateixos drets que la resta dels espanyols o dit d’altre manera, només pel fet de ser ciutadà catala, sigui quin sigui el teu origen, estas discriminat i a més, no et lliure per decidir el millor per tu. Estàs a la voluntat del que decideixi la resta dels espanyols.

Darrerament, l’Estat espanyol intenta aturar el moviment independentista, però ho fa amb la mentalitat del nacionalisme clàssic. Utilitzen barroerament l’origen dels catalans o més sibil·linament la llengua per crear divisió.

El tema de l’origen dels catalans, no és problema, perquè com he dit abans el nacionalisme català és no clàssic i no té cap component ètnic.  Però en canvi si que pot ser un risc, el tema de la llengua. Per això els que som nacionalistes catalans hem de fer un pas més per aconseguir la nostra llibertat. Ara hem de deixar de ser nacionalistes que volem que se’ns parli en català, per ser simplement independentistes. Això no vol dir renunciar a la nostra llengua. Només vol dir, que hem de cercar entre tots els ciutadans de Catalunya, el que ens uneix i aparcar el que podria separar-nos. El que ens uneix més, és el greuge de sentir-nos menyspreats i amb menys drets que la resta d’espanyols. El fet de què no ens deixin votar, és encara més determinant per aconseguir independentistes que fins i tot l’espoli fiscal.

No és pas fàcil canviar el sentiment de sentir-se l’últim Mohicà o de pensar que si no parla català és un espanyol i per tant serà un adversari contra la independència de Catalunya. A mi em passa encara que quan escolto a un ciutadà català que no parla català o encara que ho parla, prefereix parlar l’espanyol, d’entrada no el veig com un company de viatge cap a la llibertat. He de fer un esforç per acceptar que en aquests moments, ja no es tracta de resistir sinó de guanyar. I per guanyar necessitem a tothom i no sobra ningú.

Una vegada aconseguim tenir un Estat Català, llavors ja ens discutirem entre nosaltres, és a dir, els catalans siguin quina sigui la identitat que tinguem, quina ha de ser la identitat que hem de desenvolupar al nostre nou Estat. Sense interferències dels espanyols  i en plena llibertat. Estic segur que la llengua catalana i la cultura catalana, tindran un paper primordial, com no podria ser. En canvi, per contra, estic segur que si continuem a l’Estat espanyol, el català i la seva cultura tindrà un paper residual.

Endavant les atxes!

La utopia dels Països Catalans cada dia més a prop

dimecres, 6/11/2013

Els qui em coneixen, saben que davant dels projectes acostumo a ser molt previsor i sempre miro de trobar riscos per tal d’assegurar l’èxit del projecte. Molts cops semblo que posi aigua al vi o fins i tot, que sóc pessimista de mena. Però és la meva manera d’afrontar els projectes. Si penso el pitjor i no succeeix, millor, però si en canvi succeeix el pitjor, llavors tinc un pla per solucionar-lo o mirar de sortir-ne el millor parat possible. Fet aquesta precisió, m’agradaria parlar del tema dels Països Catalans.

Sempre he defensat la independència dels Països Catalans. Però reconec que poc a poc, em vaig fer a la idea que era una utopia. Per això quan primer des de Reagrupament i posteriorment des de l’ANC és va dir que primer calia concentrar-nos en aconseguir la independència del Principat de Catalunya, hi vaig estar d’acord. Per variades raons. La primera era que veia tant urgent aconseguir la independència que s’havia de reduir l’envergadura del projecte i limitat les variables de risc que ho feien impossible. La segona era la poca o quasi nul·la predisposició dels valencians i illencs a plantejar que volien anar junts amb els catalans del Principat. De fet, molts cops, aquest segon argument és el que em feia pensar que la independència dels Països Catalans era simplement una utopia. Una utopia que calia lluitar-hi, però sense perdre de vista que no havia de posar més dificultats el que fa uns decennis també ho era: la independència del Principat de Catalunya.

Darrerament els esdeveniments corren molt de presa. La independència del Principat de Catalunya està a punt de caure. Gràcies a la tensió que el moviment independentista català està generant, hi ha un nerviosisme creixent als nacionalistes espanyols i els seus sicaris al País Valencià i a les Illes. Aquests estan començant a atacar qualsevol cosa que creuen que pugi ajudar a sembrar la llavor que faci que els seus ciutadans acabin “contagiats” del catalanisme i al final vulguin anar amb els catalans del Principat per aconseguir la independència d’Espanya.

Els nacionalistes espanyols, estan cometent un error d’apreciació molt típic dels nacionalismes imperialistes: és un nacionalisme excloent i té una base quasi racista o ètnica. Per això són tant primmirats amb el tema de la llengua, dels símbols i rebutgen qualsevol altre signe identitari que no sigui el seu. Pensen que obligant als illencs i valencians a renunciar al seu passat comú amb els catalans del Principat tenen la batalla guanyada.

Però això si es fa ràpidament o precipitadament, i a més agreujat amb la crisi econòmica està provocant l’efecte contrari. El PP Balear, amb el seu intent barroer d’eliminar la immersió lingüística o impedir que es pugi utilitzar la senyera a les escoles o organismes públics, està provocant el despertar de la consciència dels ciutadans de les illes que la seva identitat està realment en perill. Si a més, poc a poc, veuen que són la comunitat més perjudicada pel dèficit fiscal o que mentre ells han de fer sacrificis retallant l’Estat de benestar i en canvi la resta dels espanyols no, llavors segur acabaran demanant el mateix que els ciutadans del Principat.

Al País Valencià, la consciència de ser un poble, penso que està molt més deteriorada. Però això no vol dir que no hi hagi un pòsit més o menys ample en el fons. Però el tema identitari, és important, però no determinat. De la mateixa manera que si ara la independència de Catalunya es veu possible és degut que una part important dels ciutadans catalans provinents de la immigració espanyola s’han convençut que és el millor per a ells i els seus descendents, al País Valencià pot acabar passant el mateix. Només cal, que els valencians del carrer, des del blavero que parlava castellà als seus fills, perquè li havien ensenyat a casa seva que parlar valencià era de pagès inculte, fins el que simplement l’importava un rave tot aquest tema  i s’apuntava a qui manava per poder tirar endavant la família, si  tots plegats arriben a la conclusió que si se separen d’Espanya poden tenir un futur millor, els valencians acabaran sent independentistes com ara pot ser un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona que encara no fa tres anys va sortir al carrer a celebrar que la “roja” havia guanyat el mundial de Futbol. El tancament de Canal 9 pot fer obrir els ulls a molts valencians, sobretot els que s’han quedat al carrer. Molt d’ells són potencials creadors d’opinió pública.

Està clar que hi ha una diferència de tempo. M’atreviria a dir que els Illencs estan com el Principat fa 5 o 6 anys, mentre que el País Valencià fa uns 10 o 15 anys. Però compte que si Catalunya esdevé un Estat independent i al cap d’un parell d’anys econòmicament va millor que Espanya, cosa molt probable, pot actuar com un catalitzador i que una majoria d’illencs i valencians acabin demanant formar-hi part.

Dit això, no descarto que si Espanya actua encara més barroerament amb els valencians i illencs, que la cosa es precipiti i al final, la independència de Catalunya es pot donar al mateix temps que la independència dels Països Catalans. La utopia potser deixar de ser-ho.

Endavant les atxes!

Debats que no toquen

dijous, 20/06/2013

El company Pere Cardús escrivia a Vilaweb.cat un magnífic article: Debats que no toquen? Al que voldria des de la meva modesta opinió rebatre’l. Però abans de continuar llegint el que he escrit, si us plau us demano que ho llegir-ho.

Si ja ho heu fet, llavors podreu veure que el meu article a diferència del seu, he tret interrogant. Ho he fet perquè malgrat estic d’acord amb pràcticament tot el que diu, en canvi estic totalment en desacord al final, quan diu que “els debats que no toquen” es facin.

Fa pocs anys jo també pensava el mateix que el Pere, però potser per experiència que he viscut els darrers anys dins d’ERC i especialment amb Reagrupament i l’aparició de Solidaritat, ha fet que sigui incrèdul que es pugi debatre aquestes temes abans de que siguem un Estat independent sense prendre mal o posar en perill fins i tot la independència.

De fet el Pere anteposa unes premisses per després justificar la seva opinió que cal fer aquests debats “que no toquen”. Per mi aquestes premisses són les que justifiquen la meva opinió contraria a fer-los. Diu Pere: “Hem d’aconseguir que el debat sobre tot allò que ens preocupi del futur estat es faci amb respecte i amb la premissa que lꞌadversari també vol el millor per al país. La fórmula constructiva dꞌun debat és aquesta. Si pensem que aquell que defensa una opinió contrària ho fa per destrossar o per egoisme, ja no cal que comencem el debat.”

Doncs justament aposto per no començar el debat, perquè estic convençut que la societat catalana dins de la autonomia espanyola, amb uns mitjans de comunicació influïts i controlats per part de l’oligarquia que viu de les subvencions, per uns partits polítics que volen continuar mantenint la Catalunya dins de (S)pain costi el que costi i d’altres que encara no ho tenen clar, amb un CNI boicotejant i escampant la zitzània contra la independència de Catalunya  subvencionant els creadors d’opinió i activant els infiltrats dins del moviment independentista…etc tot plegat fa impossible que el debat es pugi fer “amb respecte i amb la premissa que lꞌadversari també vol el millor per al país” . Quin respecte es pot esperar dels mitjans de comunicació de l’empresari Lara o Godo per exemple? O com es pot discutir amb adversaris com el Cs o el PP de voler la millora del país quan la seva missió és només defensar (S)pain?

Però a més, he vist astorat en els darrers anys com suposats companys independentistes perdien l’oremus desqualificant a altres companys independentistes, simplement perquè domaven més importància a una formula teòricament “més democràtica” alhora d’escollir els candidats per anar al Parlament. Només per això, ja justificaven acceptar la divisió del moviment independentista i desitjar el pitjor als que fins aquell moment havia estat el seus companys de lluita. Molts cops es dedicava més temps a desqualificar al ex-company de lluita que a l’enemic de la independència.

Jo ho he viscut en primera persona tot això. No em va agradat gens com em va afectar a mi mateix, de tal manera que fins i tot, en alguns aspectes jo també vaig perdre una mica l’oremus. En el meu cas, era perquè no entenia com no es veia que per una simple formalitat al final tots perdriem com així ha estat al final.  Per cert, tots aquests debats interns de “més democràcia i transparència..etc”, ho estic veien amb certa por com es torna a reproduir a l’ANC. Espero que com que l’ANC no té interès en presentar-se al Parlament i amb l’experiència viscuda anteriorment no tornem a cometre els mateixos errors. Podria ser mortal per la independència.

Com que sóc conscient de com pot afectar el nerviosisme en certes persones per aconseguir la llibertat tant anhelada i la poca autoestima que tenim els catalans per la manca d’un Estat al darrera, jo penso que tots aquests debats s’han d’aparcar fins el dia D+1.

Però està clar que des del moviment independentista s’ha de dir que aquests debats “que no toquen” seran els primers que es debatran el dia que tinguem instruments per poder-los solucionar, si és que hi ha una bona solució. És a dir, quan serem sobirants i lliures. Abans si us plau no.

Endavant les atxes!!

Trampes en solitari: La imputació del President Mas

dissabte, 15/06/2013

Fa temps que no escric, a part de què la meva situació personal no és l’adient per tenir temps i ganes per escriure, també perquè veig que el procés cap a la independència està molt ben encarrilat. Sóc molt optimista i més si miro enrere.

La principal raó que em feia escriure al bloc primer a Wilaweb.cat d’ençà el 2006,  després a l’Avui.cat i darrerament a l’Ara.cat era que no hi veia dins dels catalanistes, el principal destinatari dels meus escrits un convenciment que la independència era l’única solució per la supervivència de Catalunya. Un aspecta que va canviar radicalment a partir del 11 de setembre del 2012 quan vaig veure amb una sorpresa molt agradable que el principal partit hegemònic dins del catalanisme es posava a treballar per aconseguir la independència de Catalunya.

L’actitud i el discurs del President Mas abans del 25 de Novembre, va ser per mi com un orgasme. Com a independentista que m’he implicat de ple des del 1987, primer des de la Crida per la Solidaritat i després des d’ERC, per convèncer als milers de votants que sempre votàvem amb ulls tancats a CiU, que la política que feia aquest partit era equivocada, en veure que el seu President ho reconeixia, va ser un dels moments més feliços de la meva vida.

Però els resultats del 25N no van ser bons. L’aposta, una mica egoista i també superba, dels estrategs de CiU, de voler una majoria absoluta junt amb una campanya electoral desastrosa amb fotos messiàniques i sobretot amb dissonàncies internes provocades pel que deia Duran, van augmentar els dubtes ja existents per la conversió exprés d’un partit regionalista a independentista. A part de les retallades, és ben cert que també va ajudar a la pèrdua de vots  les calumnies escampades pel govern espanyol. Però això no hauria representat perdre gaires vots al President Mas, si CiU hagués fet una campanya com cal.

Per sort a ERC hi ha un lideratge excels. Amb Oriol Junqueras ERC s’ha recuperat molt ràpidament. Oriol va trobar una ERC que estava enfonsada per culpa de la pèssima gestió política de l’anterior executiva i que va fer que jo deixés la militància després de 18 anys de ser-hi militant. Gràcies a l’intel·ligència i capacitat comunicativa de l’Oriol Junqueras, ara el que fou el meu partit, torna a recuperar el paper majoritari que ja havia aconseguit durant la República. Un paper que jo sempre havia pensat i que sempre he defensat que havia de ser.

La situació actual és molt complexa. No és fàcil gestionar-la i per això la meva admiració al President Mas i  l’actual govern de CiU a la Generalitat, per mirar de fer política sense recursos i amb tot l’aparell de l’estat espanyol fent-los una guerra bruta.

Però encara més admiració tinc per a l’Oriol Junqueras i Marta Rovira per les seves actuacions assenyades. Hi ha qui critica ERC de no pacte amb CiU per estar al govern de la Generalitat o almenys que aprovi el pressupost de la Generalitat. Aquestes critiques, si les analitzem, venen tant de l’esquerra com de la dreta. També des del catalanisme. L’altre dia s’hi va apuntat el mateix President Pujol. Per què tots els partits i sobretot els tertulians afins d’aquests partits, critiquen a ERC de no aprovar el pressupost? Simplement volen que ERC acabi esquitxada per les retallades que el govern espanyol obliga a fer-les i així poder tornar a desprestigiar-la tal com va quedar després del Tripartit. Per sort Oriol Junqueras no ha caigut en la trampa.

Sempre he pensat que si ERC participa en la política autonomista sense l’objectiu clar d’aconseguir la independència i ho fa bé, llavors està donant arguments a favor de continuar fent política autonòmica. Si en canvi la gestió política és dolenta, llavors està desprestigiant al moviment independentista. Per tant entrar en el govern de la Generalitat, és a dir, en un govern autonomista, sense que hi hagi una aposta clara per aconseguir la independència, és un suïcidi per ERC. És un suïcidi per qualsevol partit independentista.

Per l’altre costat, el President Mas té retractors interns dins de CiU. Potser no són molts, però són de pes. Duran i Lleida, no perd l’oportunitat per anar llimant el lideratge del President Mas. Estic segur que dins de CDC hi ha altres que estan preparant el seu relleu. La retirada de Lluís Recoder, no deixa de ser molt sospitosa. No està gens clar que el President Mas pugi resistir-ho per molt de temps. No està clar que un dia d’aquest, el President Mas sigui acusat per la fiscalia espanyola d’algun delicte, inventat o amb mitges veritats barrejades amb mentides. Ja ho ha fet més d’un cop. Aquí jo apuntaria que el tema de les comissions del Palau amb Millet i Cia, pot acabar amb la imputació del President Mas com a President de CDC. Us imagineu un President de la Generalitat imputat?

Després de la campanya demagògia dels mitjans de comunicació, tant catalans com espanyols per tal què qualsevol imputat hagi de renunciar dels seus càrrecs, que creieu que passarà? Tothom, inclosos els independentistes demanaran el cap de Mas.

Ja ho vaig anunciar que ens estem fent trampes en solitari amb això de la imputació el febrer passat en el meu bloc amb l’article: Avalar la corrupció

Si això passa, cosa molt probable, els espanyols hauran aconseguit decapitar el lideratge del qui fa 6 mesos semblava que ens portaria a la independència en un plis plas.

Oriol Junqueras ho sap que això pot passar i de manera molt intel·ligent, no ha volgut pactar amb el President Mas, perquè si ho hagués fet, a part de què rebria també pel tema de les retallades, podria quedar esquitxat per la campanya bruta que s’està fent contra el President Mas i CDC.

Oriol Junqueras no  només està ajudant a què ERC torni a ser el partit majoritari a Catalunya com fou en l’època de Macià i Companys, sinó que també és la garantia que si els espanyols aconsegueixen decapitar a CDC, haurà l’alternativa , fins i tot, potser millor, per poder continuar el cami sense aturador cap a la independència

Endavant les atxes!!

Procés Constituent a Catalunya: Els “Ciutadans/Ciutadanos” de l’esquerra catalana?

dijous, 11/04/2013

Perdoneu si sóc així de mal pensat, però la meva opinió és que aquesta proposta de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres té similituds equivalents al que va succeir amb “Ciutadans/Ciutadanos” però en comptes en l’àmbit de les esquerres catalanes espanyolistes, serà en l’àmbit de les esquerres catalanes independentistes o sobiranistes.

“Ciutadans/Ciutadanos” va néixer arran de la crida d’intel·lectuals d’esquerra espanyols que viuen a Catalunya “indignats” per la política del segle XX dels partits  d’esquerra a Catalunya, principalment el PSC. Uns partits que consideraven tacats per la corrupció i que no defensaven els interessos del “Ciutadans/Ciutadanos” a Catalunya. Per aquests intel·lectuals la Generalitat aplicava una política uniformadora pancatalanista i dilapidava els recursos en dèries nacionalistes mentre alhora servia de menjadora de la política catalana. Es consideraven defensors de la llibertat i de la democràcia, contra la imposició del nacionalisme català.

Aquests intel·lectuals d’esquerra espanyolistes, molt d’ells catedràtics d’universitats catalanes i escriptors reconeguts, fan obtenir diners de diferents fons (d’alguns empresaris com Lara del grup Planeta i Rodríguez del Festina) i es veu que també del PSOE que volia dinamitar la dèria “nacionalista” del ex-President Maragall quan va pactar amb ERC.

Després de la crida d’aquests intel·lectuals, es va crear el partit i va guanyar el més intel·ligent, demagog i brillant que es va presentar a l’assemblea constituent: l’Albert Rivera. Un jove desconegut en la política, però amb un brillant CV d’estudis a ESADE.

Aquest partit al principi va rebre el suport tàctic dels mitjans de comunicació catalans contraris al PSC-PSOE , és a dir pro-CiU i del PP, perquè així podien debilitar al Tripartit. El problema és que una vegada fet la seva feina, ara s’ha convertit en una amenaça pel mateix PP que l’impedeix créixer més del que ells voldrien. Amb tot crec que pels interessos de (S)pain tampoc els hi va malament que “Ciutadans/Ciutadanos” sigui fort a Catalunya. Recullen vots dels “indignats ciutadans espanyols” que són d’esquerra i que si no existeixin,  malgrat tot, potser acabarien votant a un PSC-PSOE (que encara té una mica d’ànima catalanista) o pitjor a Inciativa-Esquerra Unida.  Per entendre una mica més com va sortir aquest partit lerrouxista recomano que llegiu aquest magnífic i llarg article de Jordi Graupera al SingularDigital.cat: Un dels nostres: Qui és l’Albert Rivera?

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, quan diuen que ells volen només impulsar aquesta alternativa política, actuen igual com van fer fa 8 anys grup d’intel·lectuals autobatejats ‘ilustrados del siglo XXI’, (Espada, De Carreras, Pericay…). M’agradaria estar equivocat, però la meva intuïció em diu que acabaran creant un partit amb tics lerrouxistes que farà forat a l’esquerra catalana, principalment a ERC, CUP (potser menys perquè tenen un públic més jove bastant tancat en ells mateixos) i Iniciativa-Eua.

Malgrat la Teresa Forcades diu que ella està per l’Estat Propi independentment si s’aconsegueix canviar o no el model de societat que vivim, l’Arcadi Oliveres l’he sentit dir més d’un cop que prefereix no votar a favor de la independència de Catalunya si tot ha de seguir igual. El que no diu l’Oliveres, és que no votant-hi està defensant el status-quo actual espanyol incloent l’espoli fiscal, els atacs a la nostra identitat cultural i lingüística i sobretot avalant la monarquia parlamentaria espanyola que ha permès i ha fomentat tot aquest sistema polític-econòmic del “pelotazo” que fomenta la corrupció i l’especulació.

No sé com l’anomenaran aquest partit, potser es dirà: “Indignats/Indignados” i estic encuriosit per saber quin serà el jove intel·ligent i aprofitat que acabarà sortit escollit per presentar-se a les properes eleccions. També estic encuriosit per veure si endevino quins seran els mitjans de comunicació que donaran suport tàcit a aquesta nova proposta. Ara bé,  aquí faig un crit d’atenció a alguns companys de l’ANC que no caiguin en el parany de voler participar en aquesta nova proposta política. Seria el suïcidi de l’ANC. Per aquí ens poden fer molt de mal.

Per cert, de quines eleccions parlen la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres?, No havíem quedat que en aquesta legislatura es realitzarà el referèndum per la independència? Quin sentit té crear un partit per presentar-se a unes eleccions que teòricament no es realitzaran o si es fan, seran eleccions plebiscitàries. Si s’acaba fent unes eleccions plebiscitàries, es presentarà aquest nou partit dividint el vot sobiranista entre els votants d’esquerra catalans?

Jo si fos de (S)pain, començaria a crear una alternativa equivalent dins de l’electorat de CiU, amb el Duran i Lleida al capdavant, per així acabar dividint i sobretot barallant-nos entre nosaltres i debilitant el vot sobiranista.

Perdoneu de nou si sóc tant mal pensat, però potser porto massa anys dins del moviment independentista i sóc gat escalat.

Desitjo de tot cor, que els catalans siguem prou intel·ligents per saber conquerir la nostra llibertat. S’ha comès molt greus errors amb les millors de les intencions que ha impedit que Catalunya sigui lliure. A la nostra història n’hi ha a cabassos.

Endavant les atxes!

Avalar la corrupció

dilluns, 25/02/2013

Fa temps que tinc mandra en escriure articles, a part de la meva situació personal que m’impedeix tenir la tranquil·litat necessària per escriure, penso que la meva tasca d’escriure a favor de la independència de Catalunya, amb tota la modèstia, no és tant necessària com a abans. Ara crec que en el moment que els dos principals partits catalans estan per la independència, no té gaire sentit escriure a favor d’ella. Ja ho fan tot el reguitzell de periodistes, orinadors i articularies propers a aquests partits. A més molt millor que jo.

Però fa setmanes que veig astorat com molts mitjans de comunicació catalans estan sent  còmplices d’una campanya de zitzània en la política catalana, a on s’està magnificant el tema de la corrupció i dels espionatges. Per això m’agradaria fer aquesta reflexió.

La justícia a la Natura no existeix i nosaltres, com animal simiesc que som, tenim en els nostres gens gravats en foc la predisposició a utilitzar en benefici propi tot el que ens pugi ser útil. Però en el moment que es vol construir una societat complexa i justa, artificialment ens hem hagut de dotar d’unes regles que permetin a tots els seus individus a tenir les mateixes oportunitats per reeixir, és a dir, hem hagut de construir una societat amb meritocràcia. Per aconseguir-ho no es pot utilitzar tot el que tenim al nostre abast per benefici propi, malgrat el nostre instint natural ens ho demani fer-ho.

Però una societat amb meritocràcia al 100% sempre serà una utopia. A part de què sempre hi hauria qui parteix d’una posició millor, un altre punt molt important és lluitar contra la corrupció. La investigació de qualsevol cas que pugi fer tuf a corrupció és imprescindible. La corrupció existeix des del primer dia que es va intentar de manera justa qualsevol societat. I existirà sempre.

Com es pot fer front a la corrupció? La sopa d’alls fa temps que es va inventar. Els països més democràtics a on la corrupció és més petita, hi ha varis punts claus que a (S)pain no es dóna i que per mi són imprescindibles per lluitar-hi en contra:

1)     Un sistema de justícia totalment independent, que funciona més o menys ràpid

2)     Un contrapès entre el sistema judicial, executiu i legislatiu de tal manera que els tres pilars bàsics d’una democràcia, es vigilen i es fiscalitzen.

3)     Una societat civil que ja sigui via mitjans de comunicació, o lobbies ciutadans o per organitzacions sense ànims de lucre, està constantment seguint de prop el que fan els seus representants electes i si detecta qualsevol anomalia, exigeix responsabilitats.

Els anglosaxons i també els alemanys, són molt perepunyetes amb certes actituds i accions, que nosaltres, els llatins ho trobem més o menys bé. Un exemple ho tenim amb el tema de la querella que es va presentar contra Laporta i part de la seva junta directiva del Barça pel tema dels avals. La immensa majoria de l’opinió pública, com també dels mitjans de comunicació, trobarien bé que no s’executés la sentència, malgrat s’ha demostrat que van fer un tripijoc legal per amagar les perdudes de la pèssima gestió econòmica de la directiva del Gaspar. Això seria impensable els USA o Alemanya. De fet cap directiva ho hauria pensat fer-ho,  perquè estarien segur que al final s’acabaria descobrint per la denuncia dels socis, tal com ha passat. S’aconsegueix impedir moltes corrupcions quan existeix aquesta convicció que tart o d’hora s’acabarà descobrint. En aquest sentit trobo molt bé, la fiscalització que han fet els socis del Barça que ho ha demandat, malgrat no entenc la sentència i la trobo injusta per la implicació de persones que no hi van participar. En aquest cas, el problema és el pèssim funcionament del sistema judicial espanyol i no de qui ha posat la denuncia.

Si és fes el mateix en molts organismes públics per part dels ciutadans, estic segur que aniríem molt millor. El que passa és que molts ciutadans no senten que el sistema públic és seu, tal com senten els socis del Barça amb el club. Vet a aquí, un dels problemes més importants a millorar per poder lluitar eficaçment contra la corrupció. Si el ciutadà no experimenta que l’estant robant quan hi ha corrupció i en canvi, el sentiment és d’enveja, malament rai.

Espero, però que amb un nou Estat Català, aquest sentiment canvií. Entenc que fins ara el fet de veure que l’administració de l’Estat provenia de Madrid, no és sentís com propi. Però aquests darrers 30 anys amb la Generalitat, no he vist que aquest sentiment  canviés molt. Caldrà canviar-ho. Cal que la majoria dels catalans sentim que tot el que és públic, és nostre i per tant, exigim que s’investiguin, com una cosa normal, qualsevol cosa que pugi fer tuf de corrupció. En cas contrari estarem avalant-la.

Una societat a on no es facin denuncies o es demani que s’investigui presumptes casos de corrupció, no és normal. Per tant, el que ens hauria d’escandalitzar no és que es descobreixin casos de corrupció, sinó que no n’hi haguessin.

Endavant les atxes!!

L’ús de la força els fa dèbils

dissabte, 2/02/2013

Una de les coses que més costa d’entendre és l’actitud aparentment il·lògica o poc racional dels governants espanyols vers als catalans. No parlo de la gent de carrer, a on possiblement podríem trobar menys animadversió contra nosaltres, sinó de l’elit que governa (S)pain.

Per què hi ha en els diferents governs espanyols aquesta constant actitud fatxenda i de menyspreu vers els catalans? Com és que a més va acompanyada amb una clara voluntat d’impedir que els catalans pugin sentir-se partícips de governar (S)pain?

Es poden fer moltes teories al respecte, en el meu bloc fa temps que vaig escriure més d’una, però avui m’agradaria fer-ne una altra.

Quan una persona o en aquest cas, una nació o estat està acostumant a l’ús de la força per fer valer el seu punt de vista o interès, no li cal ser subtil, empàtic i encara menys diplomàtic. Per què? Si al final pot utilitzar la violència per imposar la seva voluntat , quin sentit té ser-ho?

Estic convençut que si els castellans fossin una mica més subtils o diplomàtics, i deixant que altres pobles, com el català, el basc o el gallec, pugessin sentir-se partícips del govern i desenvolupament d’Espanya, el suport independentista es reduiria a nivells mínims.

Ara bé, potser que aquesta actitud és inherent en la condició humana, és a dir, que no és una cosa especial del poble castellà: Per tant, Estats constituïts per diferents nacions o multiètnics no tenen futur, si es dóna el cas de què un d’ells, ha utilitzat la força per imposar-se als altres i no aconseguit aniquilar la resta mentre es podia utilitzar la força.

En ple segle XXI i a Europa és inversemblant l’ús de la força per impedir que uns ciutadans europeus pugin exercir el dret democràtic que és poder votar pel seu futur. Com vaig dir en el darrer article de fa dos dies, els valors estan canviat i (S)pain sembla que no s’ha adonat. Sembla que li manca cintura i sobretot experiència per saber portar les reivindicacions catalanes  a favor del Dret a decidir.  Sembla que vulguin tornar a utilitzar la violència tal com sempre ho han fet al llarg de la seva història. Aquesta experiència en resoldre els problemes amb l’ús de la força és els que els fa ser més dèbils. Con més forts es creuen, més fluixos són.

Els catalans ho hem de saber aprofitar. Internacionalment només ens donaran suport si (S)pain utilitza la força i la violència per impedir els catalans votar. Per desgràcia no tenim petroli ni som un enclavament estratègic. Però tenim una cosa molt millor. La voluntat dels catalans a exercir el seu dret de decidir pel seu futur i l’actitud antidemocràtica dels espanyols.

Endavant les atxes!!

Els valors estan canviant

dimecres, 30/01/2013

Fa ja més 50 anys Bob Dylan cantava “Els temps estan canviant” a on avisava a la generació dels seus pares que una nova societat s’estava gestant amb valors diferents dels que fins aquells moments regien en la societat americana.  Recordo quan jo era jove, se’m fotíem de les pel·lícules d’Hollywood a on els protagonistes sempre anaven al psicòleg o es divorciaven cada, dos per tres.

Aquests darrers mesos la meva vida ha canviat radicalment. He passat a tenir més o menys clar quin futur m’esperava pels propers anys, a no saber que pot passar d’aquí uns mesos. Després de 10 anys de casat amb dos fills de 9 i 7 anys, em torno a separar per segon cop. Encara que tinc experiència prèvia, no és pas fàcil. Més vivint a Alemanya sense família i amics.  Però a nivell anímic, la diferència que trobo respecte al primer divorci, és que ho estic portant més o menys bé. No crec que sigui no només l’experiència prèvia o l’edat, sinó que crec que avui en dia, estar separat o divorciat ja no és cap excepció. És cada dia més normal.

Quan amb la meva exparella vam explicar als nostres fills que ens separaven, la veritat és que s’ho van prendre més o menys bé.  La petita Nina, que té  7 anys va dir, “Igual que la Irene i la Silvià” . De fet la majoria  dels amics dels meus fills tenen els pares separats o divorciats. Ara bé, això no treu que no els hi afecti. De moment, per sort, entre nosaltres la cordialitat és bona malgrat tot.

Fa temps que es va acabat allò de què et cases amb la teva parella fins que la mort et separi. Els valors que abans regien les relacions de parella, estan canviant molt ràpidament a la nostra societat.

Però pels espanyols el valor de la unitat de (S)pain sembla que sigui inalterable i eterna. Sembla que no s’han adonat que en els darrers anys, han aparegut molts nous estats i que l’excepció són els Estats com (S)pain format per diferents nacions.

Els espanyols hauran d’acceptar que la unitat de (S)pain es trencarà. Els temps del que el marit tenia més o menys barra lliure per sotmetre a la muller per impedir que aquesta és separés fa temps que es va acabar. De la mateixa manera, els temps que un Estat tenia barra lliure per sotmetre a un poble per impedir que es independitzés, també s’han acabat. Si això passés seria la fi de la Unió Europea si aquesta ho permetés. 

El que passa ara a Catalunya, és que necessita creure en ella mateixa que es pot separar sense rebre la violència sistemàtica que (S)pain l’ha sotmès durant aquests darrers 300 anys d’història.

 

Endavant les atxes!!