Arxiu de la categoria ‘Independència’

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’espurna de la independència.

divendres, 26/10/2012

Avui som divendres 26 d’Octubre del 2012,  1 mes i 15 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat gris i fa fred de veritat.  Avui a mirar cap a baix a posar-me les sabates he vist per primer cop quasi tot el cercle de la bombolla de gas. Com que el gas està després del cristal·lí, el veig a sota quan en realitat està a sobre de l’Humor vitri perquè pesa menys. Però com que la llum viatge en línia recta, la imatge que rebo a la retina és a la inversa. Igual que una foto de la d’abans en placa que sortia invertida.

A la feina, he tingut reunió tot el mati. Una mica cansat i avorrit. Res d’especial. Al vespre he fet la caminada de 7 quilometres mentre escoltava la tertúlia de CatRadio. Amb el vent tant fred, he arribat a casa amb les orelles congelades. Sort de l’anorac de plomes. Estem a 7 graus de temperatura peró la sensació tèrmica deu ser de prop de zero.

Ahir vaig veure una mica per mitjà del web de 8TV l’entrevista del Cuní al President Mas. Es va tallar quan s’estava acabant. Em va agradar el President Mas, però no tant el Cuní. Les seves preguntes no eren molt ben triades i a vegades interrompia sense deixar acabar la frase.

El President Mas no va dir res de nou que no digués abans. Per mi està clar que no hi ha marxa enrere, però no només per la voluntat del President Mas, sinó també per l’actitud dels espanyols. Però tot el que està succeint, no és perquè el President Mas s’ha tornat boig. No és tracta d’una cosa d’una persona ni tant sols d’un partit. A aquí hi ha hagut tot una seria de fets previs que ha acumulat combustible a tot un poble per fer el camí cap a la independència. Una vegada el poble comença a caminar ningú pot aturar-lo. El President Mas tampoc ho pot frenar-ho. Només pot guiar pel camí per anar sortejant les pedres (o les mines com va dir ahir).

Recordo que una mica més d’un parell d’anys, el mateix Cuní quan estava als Matins de TV3 va entrevistar al professor de Ciències Polítiques i Socials de la UPF Jaume López, que va coordinar un estudi que preveia una nova onada de creació d’estats a Europa en què hi inclou Catalunya. López assegurava que “El Constitucional i l’estat espanyol ens estan empenyent a la transició cap a la independència”. L’agudesa de la crisi d’ençà el 2010 i la negativa al pacte fiscal ha estat més combustible que ha omplert finalment tot el dipòsit per poder fer el camí sense aturar-nos. Però com deia el mateix Jaume López “Falta saber quina serà l’espurna que farà arribar-hi”

El 11 de setembre de 2012 o #11s2012, ha estat l’espurna que ha engegat el motor d’un poble que està disposat a fer el camí. El President Mas està disposat a fer de conductor. Però qui marcarà la direcció, la meta i sobretot la velocitat serem els catalans votant el 25N.

Endavant les atxes!!

Divendres 26 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Ser o no ser de la Unió Europea

dijous, 25/10/2012

Avui som dijous  25 d’Octubre del 2012,  1 mes i 14 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat gris i fred. L’ull sembla que tinc menys gas. De fet ja veig un tros bé encara que és molt poc. He arribat abans de les vuit a la feina. No hi havia encara ningú. Normalment hi ha un company o dos que arriben a tres quarts de vuit, però avui són de viatge.

Mentre esperava que l’ordinador acabés d’arrancar, normalment tarda uns 10 minuts,  he vist al iphone el twitter i alguns diaris digitals. Allà he vist que El Periodico a publicat un sondeig realitzat per l’empresa GESOP a on confirma que CiU segueix acostant-se a la majoria absoluta però sense arribar-hi, que el PSC s’enfonsa als 20-21 escons, que el PP i ERC empatarien a 15-16 escons, que ICV-EuiA trauria 12-14 escons i C’s entre 5 i 6. Ni SI ni CUP arribarien al 3% a Barcelona per obtenir escons. Com que no tinc els detalls per circumscripció només la intenció de vot en general, no puc comparar-ho amb les altres enquestes del CEO. No faré cap valoració fins que no tingui la del CEO i llavors faré comparatives.

Però com que ahir vaig parlar de les trampes que es feien respecte al suport a la independència, avui aquest sondeig torna a dir una altra dada que cal tornar a matisar:

El titular del Periodico és que el 57% dels catalans estan a favor que Catalunya es converteixi en un nou Estat de la UE. Però si mirem en detall veiem el següent:

  1. Votaria SI          459
  2. Votaria NO        276
  3. Indiferent            18
  4. No sap                  38
  5. No contesta           9

TOTAL                          800

Això representa en un referèndum a on només es conta els vots SI i NO que hi hauria un 62,45% de vots favorables per un 37,55% en contra, 5,45 % més del que es diu al titular

Si triem el cas més negatiu, en què  tots els que No Saben acabin votant que NO, llavors en surt que un 59,38% votarien SI per 40,62% en contra. Llavors tenim un 2,38% més. Però estem parlant del cas més desfavorable.

En aquesta enquesta a diferència de la del RAC1 de l’empresa Feedback, és pregunta només  sobre si volem que Catalunya sigui un nou Estat de la UE. Sembla la clau està en això.

Ahir ja vaig dir que era estúpid decidir no votar a favor de la independència de Catalunya si no podíem ser-ho dins de la UE i que l’alternativa era continuar a la UE dins de (S)pain, perquè entre altres  coses, ningú pot garantir que (S)pain pugi continuar dins de la UE si fa fallida.

Però a més , és una suposició que ningú pot dir taxativament que Catalunya no hi serà a la UE immediatament després d’aconseguir la independència o al cap d’uns pocs anys. Com que no ho pot dir ningú, llavors decidir ser sobirà o no condicionar-lo això és d’imbècils.

Ara bé, entenc perquè el President Mas i CiU, estiguin dient que només volem la independència dins de la UE. Si mirem el detall de qui votaria NO a la independència en el suposat que la UE rebutgés el nou Estat català, veiem que hi ha molta gent gran i els empresaris.

Aquesta gent gran com també als empresaris necessiten temps per madurar el que està passant. Recordem que en prou feines fa un mes de la gran manifestació del 11 de setembre i el gir que està agafant els esdeveniments, per a molta gent li fa vertigen.

Tot necessita el seu temps. Primer que acceptin poder fer el referèndum. Això ja ho tenim molt bé, amb un 80% a favor. Després vindrà tota la lluita per aconseguir-ho, que provocarà una reacció bel·licosa per part de (S)pain.  Estic segur que aquesta reacció, tant del govern espanyol com també els dels seus altaveus mediàtics, amb amenaces, coaccions, insults, menyspreus i intents de xantatge, farà que els catalans indecisos quan per fi pugin votar en el referèndum els importarà molt poc si és per ser dins de la UE o no, el que voldran serà marxar el més ràpidament de (S)pain.

Els catalans votarem simplement ser o no ser lliures!

Endavant les atxes!!

Dijous 25 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Les trampes per minimitzar el suport a la independència

dimecres, 24/10/2012

Avui som dimecres 24 d’Octubre del 2012,  1 mes i 13 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat fred però amb Sol. A les vuit he anat a l’oftalmòleg. L’ull evoluciona bé, encara que s’omple més lentament del normal d’humor vitri. Espero poder volar el 25N per votar!.

Mentre esperava el torn, he escoltat via iphone l’enquesta de RAC1 sobre el vot en un referèndum per la independència. Els titulars que Jordi Basté ha donat han estat:

El primer cas: el suport a la independència és del 53,02% per 39,44% en contra.

Si mirem el detall tenim: Un 53,02% estarien a favor, per un 39,44% en contra, un 5,89% estan indecisos i un 1,65% de vots en blanc amb una participació del 71,11%

El segon cas: si la UE accepta el nou Estat català aleshores el suport és a favor puja a 61,86% per un 31,35% en contra.

Si mirem el detall : Un 61,86% estarien a favor, per un 31,35% en contra, un 5,97% estan indecisos i un 0,82% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

El tercer cas:  si la UE rebutgés el nou Estat català aleshores guanya el No per 46,92%.

Si mirem el detall: 46,92% per No, un 44,73% en contra , un 7,26% estan indecisos i un 1,09% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

Ja està, ja tenim el papus que pot fer-nos perdre el referèndum. Després en parlaré de les trampes que es fan per minimitzar el suport a la independència, però abans voldria dir que aquesta darrera pregunta també té molta trampa:

Algú pot tenir la certesa que (S)pain no pot acabar ser rebutjada per la UE si  els mercats castiguen la prima de risc fins portar-la a la fallida? Quina cara més estúpida li pot quedar al català que decideix canviar el seu sentit del vot i es troba que (S)pain, amb Catalunya inclosa es queda fora de la UE. Però a més, qui pot dir amb certesa que la UE rebutgi el nou Estat català?  Si ho fa, qui no diu que admeti el nou Estat català al cap d’uns anys? El mateix vicepresident de la Comissió Europea i per més inri, un socialista espanyol, diu que ‘No és honest dir de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE’. Per tant, aquesta pregunta és tant tramposa com preguntar que votaria en el cas que (S)pain fos rebutjada per la UE? Segur que sortiria més del 80% a favor de la independència.

Però anem a analitzar en detall aquestes dades que s’ha dit en el titular de la radio i que els mitjans ho han copiat sense mirar-se el detall que es pot trobar al web de RAC1

Trampes sobre el primer cas: Un 53,02% pel SI i 39,44 pel NO.

Si llegim el document veiem que l’empresa Feedback ha fet una “cuina”. Si mirem les taules del document podem veure varies coses:

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 55,40% ( i no pas 53,02%), pel NO un 35,5% (i no un 39,44%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem l’intenció de vot sense cuinar tenim que un 60,95% votarien SI (quasi un 7% més del titular) i el vot en contra seria del 39,05% (només un 0,39% menys). Curiós que aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Si fem el mateix càlcul amb els altres dos titulars tenim:

Trampes sobre el segon cas: Un 61,86% pel Si i un 31,35 pel NO, si el nou Estat català es a la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 63,40% ( i no pas 61,86%), pel NO un 28,2% (i no un 31,35%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 69,21% votarien SI (quasi un 70% ) i el vot en contra seria del 30,79%% (només un 0,56% menys). Curiós que sempre aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Trampes sobre el tercer cas:Un  46,92% pel No, un 44,73% pel SI, si el nou Estat català és rebutjat per la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 47,20%% ( i no pas 44,73%), pel NO un 43,2% (i no un 46,92%). Quina “cuina” han fet per capgirar la intenció de vot? Com és que al vot del SI se li baixa un 5% i al vot del NO se li puja un 4,6%?

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 52,21% votarien SI i el vot en contra seria del 47,79%. És a dir, és seguiria guanyant el referèndum!!

La pregunta clau és com s’ha “cuinat” per canviar tant els resultats fins l’extrem de capgirar el resultat del tercer cas?

Segons l’empresa Feedback diuen que  els resultats són  “Després de ponderar les dades d’intenció directa de l’enquesta, i equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics“. Però en lloc s’explica el criteri i com ho han calculat.

En el document només surt les taules segons gènere i record de vot al Parlament 2010, no hi ha cap informació sobre com ho han ponderat, ni quin criteri han fet servir per “equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya,  eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics.

També en el document es parla del pitjor escenari de què tots els indecisos acabin votant en contra al referèndum, accentuant  el vot pel NO.  Cosa que no ho trobo lògic. Seria millor avaluar  “el record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya” amb els indecisos i assignar-los als vots SI, NO, Nuls i abstenció, segons aquest criteri:

Si el 2010 van votar un partit clarament independentista els vots dels indecisos es comptabilitzen pel SI. Si el vot era per un partit no independentista llavors és pel No. Si van votar en blanc, es compta com a vot blanc, si es van abstenir, llavors és comptabilitzar com abstenció. Només en el cas de CiU he decidit que la meitat vagi al SI i l’altra meitat al NO perquè aquesta coalició no es va presentar amb un programa independentista

Els resultants amb aquest “cuina” em surt:

1) Pel primer cas tenim un 60,13% de vot a favor de la independència i un 39,87% en contra

2) Pel segon cas de si la UE accepta el nou Estat català tenim un 67,82% a favor i un 32,18% en contra

3) Pel tercer cas de si la UE rebutja el nou Estat català tenim un 51,32% a favor i un 48,68% en contra. En aquest cas també es guanya malgrat la “cuina” de l’empresa feedback digui el contrari. Ara bé tenint en compte el marge d’error es pot dir que hi ha un empat tècnic, però això també serveix per l’invers. Per tant el titular del Jordi Basté dient que es perdria el referèndum en el cas que el nou Estat fos rebutjat és trampós.

Conclusions

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui, però per mi el referèndum està molt més a prop de guanyar-lo per un 60% que per menys. Veig molt difícil amb aquestes dades que es pugin perdre el referèndum més tenint en compte com està reaccionant el govern espanyol.

Dit això, millor creure’s que no està guanyat per no baixar la guàrdia i seguir lluitant com mai perquè sincerament estem molt a prop d’aconseguir que Catalunya torni a ser lliure després de 300 anys d’estar sotmesa a (S)pain.

Endavant les atxes!!

Dimecres 24 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La trampa de les balances fiscals

dilluns, 22/10/2012

Avui som dilluns 23 d’Octubre del 2012,  1 mes i 11 dies després del #11s2012. El dia fa no fa ha començat igual que ahir i l’ull el mateix, encara que diria que tinc el nivell de l’humor vitri més alt.

A la feina no hi ha hagut cap novetat. Després a la caminada que he fet a quarts de sis del vespre he escoltat la tertúlia de CatRadio del matí de Manel Fuentes, allà s’ha parlat molt del PSOE i poc de Catalunya. Més endavant he escoltat el debat sobre les balances fiscals amb Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona; Ángel de la Fuente, investigador a l’Institut d’Anàlisi Econòmica CSIC, i Xavier Vidal Folch, periodista i economista d’El País”. Aquesta debat ha estat més interessant que la tertúlia i voldria fer una petita reflexió.

El dèficit fiscal que Catalunya pateix és molt alt encara que hi hagi economistes com un Ángel de la Fuente que vulgui minimitzar-lo respecte altres contrades. Segons quins mètodes es calculi i segons com es compari, sembla que no és tant elevat com es s`ha dit però tot això és subjectiu. Però vet a aquí un parany que hem d’evitar.

No es tracta si el 8,8% que la Generalitat va indicar pel 2009 és la xifra correcta o és el 6,7% que deia el Vidal Folch o és molt menys com diu el Ángel de la Fuente, per mi la clau és que els catalans no tenim el dret a gestionar els nostres recursos. Fins i tot, encara que la balança fiscal fos negativa per mi això és el més important. Per quina raó els catalans no podem decidir quins han de ser els nostres impostos, com els administrem i com els invertim?

Quan el Ángel de la Fuente diu que la Comunidad de Madrid té un dèficit més gran, obvia un punt molt important.  Madrid és la capital de (S)pain i paga amb gust aquesta balança deficitària perquè obté altres beneficis indirectes en inversions del propi govern espanyol que segons el mètode de càlcul es comptabilitza com a despesa a les regions i també de l’acumulació de HQ d’empreses i multinacionals pel fet de què estan ben a prop del poder de decisió. En el moment que més del 40% de PIB de (S)pain es genera amb inversions i diner públic, estar a Madrid és un avantatge intangible que no surt en les balances fiscals però que crea i genera molta riquesa.

Quan el Vidal Folch diu que el dèficit fiscal català és elevat, però no és un espoli fiscal, està parlant de coses subjectives. Ell diu que fent la mitja dels mètodes de càlcul li surt que és del 6,7% i no del 8,8% que ha donat la Generalitat, perquè fa servir el mètode de càlcul més favorable a fer més evident el dèficit. Potser a ell li semblarà que 6,7% no és un espoli fiscal, però per mi si. Quan considerem que és espoli o no? un 6,9% ho és o ha de ser d’un 7% o 7,5%?  Qui defineix quan és espoli o no? Tot això és subjectiu i depèn de cadascú i també de les circumstàncies.  Quan no hi havia crisi, el dèficit fiscal era segur més alt però pràcticament ningú es queixava, en canvi ara que segur que és molt més baix, tothom ho considera un espoli.

També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.

A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?

Per tant, no centrem el debat a favor de la independència amb només si el dèficit fiscal és espoli o no, la clau està amb el fet que paguem impostos en un Estat que no ens considera ciutadans iguals que els altres. Per això els catalans hem dit prou i volem un estat propi per sentir-nos amos dels nostres recursos que hem generat gràcies als nostres esforços.

Endavant les atxes!!

Dilluns 23 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Eleccions basques i gallegues: Quina sort que tenim els catalans

diumenge, 21/10/2012

Avui som diumenge 22 d’Octubre del 2012,  1 mes i 10 dies després del #11s2012. El dia ha començat igual que ahir, encara que amb una mica més de núvols. Pel que fa a l’ull sembla  també igual.

Amb el dia que feia, he agafat la canalla i he fet la caminada mentre ells anaven en bicicleta  La dona aprofitava per fer els seus 15 quilometres corrent.  Quina enveja! Tinc unes ganes de poder tornar agafar la bicicleta per poder fer el mateix: marxar un parell o tres d’hores sol pel bosc de la Selva Negra, sense cap presa i sentint-me a mi mateix.

Després de veure els planadors com ahir, hem pres els gelats com sempre a l’Eis Oma. Però hi havia uns núvols baixos que accentuava la sensació de fred, la Nina tenia fred i he decidit anat caminant cap a casa mentre ens menjàvem el gelat.

Avui hem dinat a casa per estalviar diners. Amb la canalla si vas a dinar a fora, els 40 o 50 euros ningú te’ls treu. Per la tarda hem anat a fer la xerrada a casa d’uns veïns. I Ara al vespre una vegada hem acabat de fer els deures amb la canalla i posar-los al llit, estic escrivint el diari mentre escolto la ràdio.

L’escrutini de les eleccions gallegues i basques estan acabant i es poden treure conclusions al gust de tothom, encara que està clar que al País Basc ha guanyat els bascos que volen un estat propi. Ara bé, malgrat el PNB no ho digui en veu alta que vol la independència com feia abans amb el Lehendakari Ibarretxe , la derrota unionista espanyola ha estat espectacular: la suma d’escons del PSE-PSOE, PP, UDyP són quasi la meitat de la suma del EH-Bildu més PNB. De fet el PNB ha tret els mateixos escons que tots els partits espanyolistes.

El PNB ha volgut fer una marxa enrere en aquesta campanya electoral respecte a l’assoliment de la independència. Jo crec que hi ha tres punts que han influït al PNB per fer aquesta campanya “light” respecte al tema independentista. El primer és que volen recuperar el poder com sigui i com que tenen el concert econòmic encara creuen que tenen marge per fer política. El segon és que la força de Bildu, com a opció d’esquerres radical era prou forta que amenaçava a l’oligarquia basca com també part de la classe mitja i alta basca.  En aquest sentit el PNB ha vist que encara que podria perdre vots independentistes cap a Bildu, en canvi podria agafar vots de bascos menys nacionalistes i no independentistes, que per vot útil els votarien per aturar a Bildu. El tercer punt crec que ha estat que (S)pain no s’ha dedicat a llimar l’Estatut basc ni atacar tant a la llengua i cultura basca com ho ha fet a Catalunya. El PNB es veu fort amb el blindatge que proporciona el concert, per continuar promovent la seva llengua i cultura més o menys com ara.

Això em fa pensar amb Catalunya. L’equivalent al PNB, que seria com una CiU però a on el partit més fort seria Unió, en comptes de fer un pas enrere  ha fet un pas endavant. De fet jo diria que ha fet varis passos endavant. Per què? Doncs crec que ha influït els tres motius abans esmentats però en un altre sentit:

Primer, a Catalunya CiU no té un concert econòmic que permetí fer política, ans el contrari, un espoli fiscal agreujat amb la crisi ha deixat a CiU sense cap opció que fer el pas endavant. Segons, a Catalunya no hi ha una gran força d’esquerra radical independentista que faci por a l’oligarquia i les classes altes i mitges catalanes. Tercer l’atac a la llengua i cultura catalana és de tal magnitud que qualsevol partit nacionalista com és CiU no pot obviar-ho sense perdre molt de suport entre les seves files.

A Galícia la lectura és totalment diferent. El PP ha guanyat amb escreix amb majoria absoluta. El BNG queda molt tocat i el partit del Beiras, que és una escissió del BNG més EU , apareix amb força però molt lluny d’arribar a ser una alternativa de govern. Igual que al País Basc, els socialistes perden molt de vots i continuen la tendència a la baixa sense aturador. Però està clar que els partits sobiranistes gallecs queden molt lluny al PP. Els 41 escons del PP respecte 16 escons del ANOVA-EU i BNG (9+7), és molta diferència.

Per què a Galícia, igual que passa a les Illes Balears i al País Valencià, no hi ha un partit nacionalista que guanyi com el PNB o CiU? Altre cosa en comú és que també en aquests llocs els socialistes no aconsegueixen ser el partit majoritari per sobre del PP. De fet com a molt, han pogut aconseguir impedir que el PP governi si han fet un pacte entre totes les altres forces d’esquerres sobiranistes. Un pacte anti-natura que ha provocat al final que tots acabin escaldats.

La conclusió que jo trec de tot això, és que en una nació sense estat quan es va començar la democràcia i no va aparèixer un gran partit nacionalista que representava la classe petita i mitja burgesa, el PP ha acabat quedant-se aquest vot. No ho ha fet de cop, sinó al cap d’un temps quan el sucursalisme vers a Madrid s’ha acabat implementant. Quan els ciutadans d’una nació sense estat pensen que poden aconseguir més avantatges (i diners) si és prou amic del qui mana a Madrid, llavors és qüestió de temps que el PP acabi guanyant. L’altre partit que podia aspirar part d’aquests votants, els socialistes va anant poc a poc perdent-los a mesura que es demostrava que seria menys determinant a Madrid, a part de la seva poca traça en crear la xarxa clientelar.

Al País Basc, el concert econòmic i també cal reconèixer gràcies a la història que tenia el PNB al darrera, això no ha ocorregut. Però a Catalunya tampoc ha ocorregut malgrat no hi havia el concert econòmic i tampoc el partit històric com ERC preparat per aconseguir-ho, ja que quan va començar la democràcia estava molt afeblit i desconnectat de la societat catalana. A Catalunya va sortir CiU amb el President Pujol que va ser capaç de guanyar la Generalitat i posteriorment des d’ella, fer creure als catalans que érem tant bons que podríem progressar sense dependre o fins i tot, malgrat Madrid.

Reconec que a la dècada dels 90 ho vaig criticar. Creia que quan es deia que Catalunya amb la Generalitat, si era en mans de CiU millor, podria continuar fent país dins del regim autonòmic de (S)pain, estaven venent fum, a part de partidisme. Però sobretot creia que això impedia fer progressar l’independentisme. Si els ciutadans pensen que anem bé, per què coi ha de demanar la independència? Malgrat l’actualitat m’ha confirmat que tenia raó, vist en perspectiva històrica potser no hauria estat convenient dir que Catalunya en aquells temps no anàvem bé amb el model autonòmic i per tant necessitàvem diners de Madrid que ens espoliaven.   Potser hauria acabat donant ales a què una part dels ciutadans pensessin en votar als partits espanyols per aconseguir més recursos de Madrid cap a Catalunya. Hauriem deixat entrar el sucursalisme de Madrid a Catalunya. Amb el Tripartit, sobretot a partir que el ZP va guanyar a Madrid, hi va haver perill que això passés. Per sort la pèssima gestió del segon Tripartit, com també la del ZP, van impedir que es consolidés el sucursalisme.

Sincerament crec que els catalans hem tingut, bé millor dit, diré que hem tingut molta sort el dia que aconseguir la independència, perquè penso que (S)pain ens ha tingut quasi morts. Però per sort ara tornem a estar vius i a punt de ser lliures. No ho esgarriem perquè tanta sort és difícil que la tornen a tenir!

Endavant les atxes!!

Diumenge 22 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El mirall britànic

dimarts , 16/10/2012

Avui som dimarts 16 d’Octubre del 2012,  1 mes i 5 dies després del #11s2012. Avui a la nit ha gelat. He agafat el cotxe per anar a treballar, malgrat teòricament no ho hauria de fer. Però amb la cinta pirata que em tapa l’ull  i l’experiència que ja tinc de conduir amb un sol ull arran de l’accident que vaig tenir fa 20 anys i que va fer que veiés doble durant varis anys fins que em vaig operar, no em representa cap problema. A més el camí és via ronda i no hi ha gaire transit.

Res d’especial a la feina. Bé, només he confirmat que s’acosten temps d’estrènyer el cinturó. Era normal que arribessin, d’ençà els finals del 2009 s’ha havia fet una política de creixement que ja es veia que no era lògica. Els resultats d’enguany confirmen que el creixement no s’ha traduït en prou beneficis i els accionistes reclamen accions. Toca retallades. En els propers mesos veurem per qui li tallen la barba i llavors serà hora de preocupar-se si és el cas.

Igual que ahir com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia i només alhora de dinar he llegit els diaris i he fet alguna piulada. Al vespre he anat al centre a comprar un regal per la dona. Demà és el seu aniversari. Al centre no m’atreveixo anar en cotxe, no perquè no sigui capaç, sinó perquè si tinc algun accident puc tenir problemes greus. He anat a peu, en total he fet 10 quilometres. Mentre ho he fet, he escoltat la tertúlia de RAC1 a on han entrevistat al Xavier Solano ex-delegat del Regne Unit de la Generalitat i ara assessor del SNP escocès.

S’ha parlat del ressò que la premsa catalana s’ha fet de l’acord entre el govern britànic i l’escocès per fer el referèndum i en canvi no ho ha fet la premsa espanyola. També han fet la comparativa de com els anglesos negocien mentre els espanyols es tanquen en banda i amenacen en posar a l’Artur Mas a la presó. Ara he vist també la noticia que una associació militar demanar l’estat de setge o de guerra a Catalunya si es continua amb el procés de demanar el referèndum per la independència,

També he vist com la premsa estrangera li diu al govern espanyol que s’emmiralli amb el govern britànic del David Cameron.  Ho fan el Financial Times, The Guardian i Bloobmerg

Sembla increïble que tot això hagi passat només en un mes i escaig. Encara no fa un parell d’anys Xavier Solano va escriure un llibre “El mirall escocès”. Per desgràcia no l’he llegit, però tal com va les coses, potser hauria d’escriure “El espejo britanico” en espanyol per tal que el Mariono Rajoy i els seus s’ho llegissin.

Bé, potser millor que no. Millor que continuïn en aquesta postura intransigent, fanfarrona, coercitiva i amenaçadora negant el dret democràtic d’un poble a poder decidir el seu futur lliure. Ens estan fent una campanya impagable tant dins de Catalunya com a l’estranger. A Catalunya convencent a més catalans indecisos a ser independentistes. A l’estranger demostrant que (S)pain no és un estat democràtic de veritat. Tot plegat farà que al final, la comunitat internacional, principalment la UE, hauran d’intervenir forçant a (S)pain a negociar el referèndum per la independència. Com més tardin els espanyols a emmirallar-se amb els britànics més independentistes a Catalunya aconseguirem i més suport internacional tindrem.

Endavant les atxes!!

Dimarts 16 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Retirar-me en la República Catalana

diumenge, 14/10/2012

Avui som diumenge 14 d’Octubre del 2012, 1 mes i 3 dies després del #11s2012. Avui fa fred i plovisqueja. He estat to el matí ajudant als meus fills a fer deures. El Jan ha estat malalt tota la setmana i ha de recuperar matèria perduda. Està fent quart de primària i en aquesta escola no tenen llibres. Només fotocòpies amb exercicis. Si falla a l’escola ho té cru per seguir, però per sort per mitjà de la germana li han fet arribar els deures. El dilluns tornarà a l’escola.

Jo també tornaré a treballar per fi el dilluns. L’ull no té encara la visió correcta perquè està mig ple d’humor vitri i de gas. Veig com tot borrós i les imatges es mouen com si estiguessin flotant en l’aigua. Pot arribar fins i tot a marejar si he de llegir. Però em poso una cinta de pirata que em tapa l’ull i així puc treballar a l’ordinador una estona. L’altre dia vaig agafar la bicicleta per anar al centre de la ciutat a visitar a l’oftalmòleg i uns infants de parvulari que em vaig trobar, tots em van mirar i una va dir “Ein Pirat!”.

A la visita de l’oftalmòleg vaig demanar-li que volia treballar, malgrat em donava una altra setmana de baixa. L’oftalmòleg m’ha indicat que no estigui més de dues hores amb l’ull tapat, que faci descans. Així ho faré. Però quedar-me a casa més setmanes no ho suporto.

Des del 25 d’agost que vaig marxar per 2 setmanes de vacances, fins avui he estat sense treballar. Recordo que em queixava en començar les vacances que mai havia pogut fer més de tres setmanes seguides des de què vaig començar a treballar i voldria sentir el que és estar prou temps fins que no te’n recordes que treballes. Però coi, al final entre vacances i la baixa per malaltia hauré estat 7 setmanes!. Quasi dos mesos sense treballar! No recordo quan va ser la darrera vegada, potser al acabar el COU?. A la Universitat no, perquè a l’estiu treballava per guanyar-me uns diners per aixì ser menys dependent dels pares

A part dels 8 dies ingressats a l’hospital, la convalescència m’ha obligat a portar una vida sense poder conduir el cotxe ni tampoc fer esport. Només a les darreres setmanes he sortit a fer una caminada de 7 quilometres. Però no he pogut agafar el cotxe per desplaçar-me al bosc a buscar bolets ni fer el meu esport favorit que és anar en bicicleta. L’altra cosa que m’ha limitat aquest despreniment de retina, ha estat la lectura i l’escriptura. Reconec que no he fet molta bondat amb aquest aspecte. Teòricament només podria mirar sense límits la TV o escoltar la ràdio, però una o dues hores a l’ordinador no he pogut evitar de fer-ho. A veure qui era l’eixerit que s’estava de llegir la premsa o les xarxes socials davant tot el que està passant? Estem vivim uns moments històrics que porto esperant des de fa més de 20 anys i que ja pensava que no els viuria mai!

Ahir fent l’article sobre les pensions, vaig pensar quina podria ser la meva vida de jubilat si quan hi arribi tinc algun problema de salut, cosa força comú a certa edat, que m’impedeixi fer les coses que a mi m’agraden, com l’esport de la bicicleta o anar al bosc a cercar bolets. Ja no parlo de no poder llegir o escriure, això seria realment un drama.

Quan comences a apropar-te als 50 anys, et ve al cap pensar quan de temps et queda per poder-te jubilar. A la feina fa 3 anys, un company al 58 anys ja el van prejubilar i penses, mira tu!, en 10 anys jo també. Ara la cosa s’ha complicat. Però hi penses no perquè vulguis deixar de treballar sinó per poder tornar a casa. La vida d’un “exiliat” econòmic, és a dir, d’un que ha immigrat per qüestions de treball, sobretot tot si ho has fet de gran, l’enyorança de casa i les ganes de poder tornar-hi és recurrent durant tot els dies. Sobretot quan és un diumenge a la tarda, plou i es fa fosc.

Des de fora, es veu més que Catalunya té molt de potencial per ser un país pròsper. Tenim un entorn natural que és l’enveja d’Europa. Una cultura que malgrat les vicissituds que ha viscut, no desmereix poder estar a la primera divisió europea. Unes ciutats amb uns cascs antics i museus com també bulevards que enlluernen a mig món. Tenim un teixit industrial que malgrat haver de lluitar amb un Estat en contra, és tant potent que encara és un dels motors d’Europa. Tenim bones universitats, bons centres de recerca i científics reconeguts per mig món. Tenim un dels clubs de futbol millors del món i l’enveja de tots. Potser no tenim recursos naturals però si que en tenim d’humans: els catalans som persones emprenedores, molt treballadores, amb enginy i esperit de superació. Quan vius a l’estranger t’adones més del que tenim que quan vius a Catalunya. Per això, la majoria dels que ens hem “exiliat” ens tornem més independentistes que mai.

Tal com està la crisi, la meva especialització professional i sobretot la meva edat, ja m’he fet a la idea que no podré tornar a casa fins que em jubili. Però m’agradaria tornar-hi per viure en una República Catalana, si pot ser la dels Països Catalans. M’agradaria tenir prou salut per apuntar-me com a voluntari. Voluntari per ajudar al meu govern i les nostres institucions, aportant el meu coneixement que he après voltant pel món, com també el meu poc temps que em quedi de bona salut, per fer que la meva pàtria esdevingui la més rica, prospera i plena d’Europa.

Ho podem fer, només cal una cosa: Que en els propers dos o tres anys aconseguir ser independents.

Endavant les atxes!!

Diumenge 14 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’amenaça de les pensions

dissabte, 13/10/2012

Avui som dissabte 13 d’Octubre del 2012,  1 mes i 2 dies després del #11s2012. Avui m’he llevat a les vuit, el dia sembla fred però tot apunta que farà Sol. Les emissores de ràdio fan programació de festa, però cap a mig matí he vist que al Suplement de CatRadio hi havia un debat sobre les pensions en una Catalunya independent.

He aprofitat la caminada que faig cada dia per escoltar-ho, encara que he connectat quan estaven per la meitat. Hi ha forces treballs que diuen que les pensions en una Catalunya independent no perillen, ans el contrari, podrien fins i tot millorar. Al debat ho han explicat molt bé que les pensions que es cobra cada any no es paguen a partir dels diners cotitzats durant la teva vida laboral, sinó de les cotitzacions a la Seguretat Social que fan els treballadors cada any. Els anys cotitzats com també el que has pagat de cotització serveix per calcular la pensió que cobraràs. És a dir, si quan em jubili, he treballat i cotitzat al màxim prou anys per cobrar la pensió màxima però hi ha una crisi encara més gran que ara, a on les cotitzacions dels treballadors no pugin arribar a pagar les pensions de tothom llavors la meva pensió podrà ser menor que l’esperada.

L’exemple del meu cas com a treballador que ha cotitzat 20 anys a (S)pain pot ser il·lustratiu. Ara porto 6 anys cotitzant a Alemanya i si em jubilo en aquest país, portaré 17 anys en total (per arribar al 35 que demanen puc sumar els 20 anys cotitzats a (S)pain) . La pensió que cobraré serà bona pensió malgrat hauré realment només cotitzat 15 anys. En canvi a (S)pain cobraré molt poca, perquè per calcular la pensió es mirar  els darrers 25 anys de la meva vida laboral a (S)pain i jo només hauré cotitzat els 7 anys primers.

Altre punt que va sortir al debat era que passaria en el meu cas, si Catalunya esdevé independent. Podré seguir cobrar la pensió de (S)pain? La resposta és fàcil, es clar que si. Quan Catalunya es constitueixi en un Estat independent, agafarà les obligacions de donar almenys les mateixes prestacions que ara té (S)pain amb els pensionistes catalans. Quan m’arribi l’edat de jubilació, cobraré de Catalunya el mateix que ho faria amb (S)pain si Catalunya no ha canviat els requeriments per poder cobrar una pensió de jubilació que actualment ha aprovat (S)pain i que entrarà en vigor el 2013. De fet jo crec que segur que cobraré encara més, pel que explicaré a continuació.

Aquesta setmana la Generalitat ha presentat un treball que indica que entre el 1995 i 2010 si Catalunya tingués una caixa única de Seguretat Social, hauria tingut un superàvit de més de 24.700 milions d’euros. Però els unionistes diuen que si mirem només els darrers dos anys hi ha un saldo negatiu, és a dir les cotitzacions dels treballadors dels catalans no foren suficients per pagar les prestacions d’atur i pensions que s’han de donar.

Però el que obvien de dir, és quin és el saldo a la resta de (S)pain. Si mirem el mateix període des del 1995 i 2010, el saldo és negatiu en més de 83.300 milions d’euros. Si descomptem Catalunya, a (S)pain des del 1995 fins 2002 i del 2008 fins el 2010, les cotitzacions dels treballadors no van poder pagar les prestacions d’atur i ni les pensions.

Això significa que (S)pain no pot continuar pagant les pensions dels espanyols. Fins ara, la diferencia entre els 24.700 milions de més que han aportat els treballadors catalans a la Seguretat Social espanyola menys els 83.300 milions que ha gastat més la resta de (S)pain, uns 67.500 milions d’euros, ha esdevingut deute sobirà espanyol que s’ha anat tornant o encara està per tornar. Però ara, com que és molt difícil aconseguir que els “mercats” prestin més diners, tot apunta que tard o aviat, el govern de (S)pain haurà de retallar les pensions.

El President espanyol Rajoy no ho vol fer sota cap concepte, fins i tot, vol augmentar-les, segons l’IPC. Va defensar molt fortament que no ho faria mai. Però no cal ser cap premi Nobel per veure que això és insostenible i que haurà de rebaixar-les. Hi ha qui diu que Rajoy no vol demanar el rescat perquè inevitablement els homes de negre del FMI i de la UE demanaran rebaixar les pensions fins que siguin sostenibles amb les cotitzacions.

Tot plegat ens diu que les pensions realment amenaçades són les de (S)pain amb o sense Catalunya. Sense Catalunya potser més, però amb Catalunya també. L’única manera d’aconseguir que les pensions no estiguin amenaçades és generar més empreses privades i que aquestes generin més llocs de treball. Dic més lloc de treball privat, perquè el treball públic per si, no aporta més diners a les pensions ja que surten del mateix pot. Catalunya té el menor ràtio d’empleat públic respecte el privat a (S)Pain i diria que de tota Europa desenvolupada. També té milers d’empreses privades molt dinàmiques i que exporten el 30% de tot el que exporta (S)pain. En canvi (S)pain té una estructura econòmica basada a on la majoria del treball ben remunerat és públic o semi-public amb una agricultura i turisme amb treballadors que cotitzen poc. Això fa que fins i tot en períodes de bonança amb un atur baix, el superàvit de la resta de (S)pain és molt menor que a Catalunya. Segons un estudi del Cercle Català de Negocis, en els anys del 2004 al 2007 els treballadors catalans van aportar uns 13.000 milions d’euros per 4.500 milions d’euros que van aportar la resta de treballadors espanyols. És a dir 75% del superàvit de la Seguretat Social d’aquell període.  Però si mirem amb més detall, veiem que en aquest mateix periode la suma de cotitzacions pagades menys les pensions a (S)pain sense comptar amb Catalunya, hi ha saldo negatiu del -3,3%, és a dir que sense Catalunya no haurien tingut superàvit.

Els pensionistes catalans haurien d’estar ben preocupats, no si en una Catalunya independent les pensions actuals estaran garanties, sinó que si continuem a (S)pain potser no ho estan.

Endavant les atxes!!

Dissabte 13 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La Jornada castellera espanyola a la Plaça Catalunya

divendres, 12/10/2012

Avui som divendres 12 d’Octubre del 2012,  1 mes i un dia després del #11s2012. El dia s’ha llevat plovisquejant, però no fa gaire fred, estem a 11C. Com que per desgràcia a TV3 i les emissores de ràdio, fan programació de festa, m’he quedat sense les tertúlies. He aprofitat per mirar el programa Singulars del Jaume Barbera amb Jonathan Tepper,  sobre que passaria si Catalunya fos independent en l’aspecte monetari. Res de nou, confirma el que ja he dit en els meus blocs que la renda per capita i el PIB d’una Catalunya independent estaria entre els primers països del món.

Reconec que estava una mica expectant amb la concentració dels espanyolistes a la Plaça Catalunya. Quan després de dinar he vist les imatges per 3/24 i he llegit la premsa s’ha confirmat les meves previsions que vaig fer ahir mateix en aquest bloc. A part dels símbols feixistes que s’han vist a la manifestació que donen raó al ministre Margallo quan comparava el nacionalisme amb el feixisme, al final segons la Guardia Urbana unes 6.000 persones s’han concentrat omplin la part central de la Plaça Catalunya. No està pas malament si ho comparem amb altres anys que no arribaven a ser 500. Ara bé, es veu que han vingut uns 30 autocars de fora de Catalunya, és a dir que s’hauria de restar uns 1.500 espanyols.

Amb el Google Earth mirem els metres quadrats que hi ha a la Plaça Catalunya, ens surt uns 5.000 m2. Agafant les fotos aèries publicades, com aquesta de Nacio Digital , veiem que la part central de la Plaça està plena i això representa unes 5.000 persones si considerem una persona per cada m2, cosa molt generosa atès que hi ha arbres, mobiliari urbà, jardineres i alguna font. També a la foto es veu persones fora de la plaça entre la part que va cap a la Ronda Sant Pere i el Corte Inglès, com també la part que dóna cap a la Porta de l’Àngel i prop del Monument Macià.  Com a molt podem dir que hi ha 1.000 persones més. Per tant la xifra que ha donat la Guàrdia Urbana de 6.000 persones s’ajusta força a la realitat.

Si ho comparem amb  els 1.500.000 de la manifestació del #11s2012 , representa que avui hi havia entre 0,4% manifestants que fa un mes i un dia . Ni tant sols arriben al 1%. Una xifra molt ridícula. Però el que fa realment ridícul és la xifra que han donat la delegació del govern espanyol a Catalunya: 65.000 persones. Aquesta xifra representaria unes 10 persones per m2!.  Caldria que tota la plaça de Catalunya estes plena de castellers fent pilars de 10!. Com poden mentir tant descaradament donat aquestes xifres una delegació d’un govern?

En fi, estic segur que els periodistes internacionals veuran no només que la majoria dels catalans vol la independència, sinó també la intransigència i violència que emana el nacionalisme espanyol quan estan a punt d’estomacar a un dels seus per confondre’l amb una independentista, la simbologia feixista i ultra, però sobretot com poden arribar de ser de mentider el govern espanyol quan dóna xifres. Si amb l’assistència d’aquesta concentració ho fan tant descaradament, imagineu que deuen fer amb les xifres econòmiques.

Potser Rajoy no vol el rescat, però no per orgull o per por de perdre suport dels espanyols, sinó perquè té por del que poden descobrir els homes de negre del FMI i de la UE quan vagin a Madrid i es mirin les xifres econòmiques de (S)pain.

Endavant les atxes!!

Divendres 12 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya