Arxiu de la categoria ‘Independència’

Diari d’un català a punt de ser lliure. Demà, el 12O serà un bon dia per Catalunya

dijous, 11/10/2012

Avui som dijous 11 d’Octubre del 2012,  1 mes després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris com ahir. Estem a 8C.  Avui m’he llevat a les vuit perquè tenia hora de visita a l’oftalmòleg. He esmorzat i he escoltat una mica la tertúlia a RAC1 abans de anar-hi. Els tertulians unionistes com una tal  Leonor arriben a ser pesats. Usen la demagògia mentre interrompen els altres fent que s’assembli a les tertúlies espanyoles. Aixo s’hauria de mirar d’aturar-ho. Però a més, aquesta tertuliana era molt ignorant o senzillament tenia un rostre que se’l trepitjava. Quan el V.Sanchis li ha preguntat si creia que el català i el valencià era la mateixa llengua, la dona ha dubtat dient “no ho sé” fins que algú li ha dit que fins i tot el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ho reconeix!. Llavors ha dit que si, però la qüestió és com és que inviten a la tertúlia persones tant ignorants o  amb tanta poca ètica?

Més tard després també he escoltat en diferit la tertúlia a CatRadio a on un altre unionista , el director del Mundo Alex Salmon, per fugi d’estudi mentre defensava al Ministre Wert de les declaracions que havia fet, ha dit que els llibres de text a Catalunya no parlen de la Constitució Espanyola. La reacció dels oients ha estat magnifica. Tots els que han trucat, han dit que era totalment fals aquesta afirmació, fins i tot, ha trucat un que treballa en una editorial que fan llibres de text per l’escoles i ha dit que no hi ha diferències entre els llibres que fan per Catalunya i els que fan en altres CCAA. Ja li està bé, però molt em temo que això no li treu la son.

Demà serà un bon dia. Veurem per fi quants manifestant aniran a la Plaça de Catalunya a manifestar-se a favor que Catalunya continuí dins d’Espanya. Veurem a quanta gent es refereixen els unionistes quan diuen que la majoria dels catalans no són independentistes. Ho trobo magnífic. M’agradaria que no fossin quatre gats. Voldria veure almenys uns quants milers. No em crec que no hi hagi catalans que se senten espanyols o fins i tot, catalans que se senten catalans però no volen o tenen por de separar-se d’Espanya. Si són només uns centenars, la premsa nacional com internacional no es faran ressò. Però si són uns milers llavors no podran obviar-ho. Aleshores quan la vulguin comparar amb el 11 de setembre, la diferència serà tan abismal que ningú dubtarà que la immensa majoria dels catalans no volen continuar amb Espanya.

Però a més, com apunta certes informacions d’alguns mitjans que la Falange i grups ultres espanyols aniran a la concentració. No es pot descartar que alguns cremin senyeres i mostrin banderes, signes i gestos propers a unes ideologies que donen raó al Ministre Margalló d’exteriors de (S)pain, tal com diu aquesta notícia: Margallo equipara el nacionalisme al nazisme i al marxisme. L’única cosa és que potser Margallo no pensava pas que fos el seu nacionalisme el que mostrarà a ulls del món, de quin peu calcen.

Endavant les atxes!!

Dijous 11 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El vot útil per la independència.

dimecres, 10/10/2012

Avui som dimecres 10 d’Octubre del 2012,  29 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris. Estem a 8C.  Avui m’he llevat tard perquè el Jan ha tingut febre tota la nit. Ahir ja es va aixecar amb mala gana i a la tarda quan va arribar de l’escola tenia febre. Ha estat una nit dura, perquè com que jo no tinc que anar a treballar i la dona si, a part de què tinc més bon oïda, he estat tota la nit aixecar-me quan Jan demanava aigua o li havia de donar la medicina.  A dos quarts de nou he baixat a baix a esmorzar i la dona ja havia marxat amb la Nina cap a l’escola. El Jan estava també despert i jugant la mar de bé. L’Ibuprofen que li he donat a les sis del matí li havia baixat la febre.

He escoltat la tertúlia de RAC1 i dins d’ella la petita entrevista telefònica que li han fet a Joan Carretero. Reagrupament va anunciar ahir que donava el seu suport al MH President Mas a les eleccions del 25N. Lògicament la noticia havia ocasionat molt de rebombori i per això el Jordi Basté volia preguntar-li el per què d’aquesta decisió. Era una de les notícies del dia, sobretot si tenim en compte  que Carretero feia un any titllava als votants de CiU d’idiotes després de les eleccions al congrés espanyol quan Duran i Lleida votava amb el PP algunes lleis, com la de limitar el dèficit pressupostari de les CCAA amb el risc de ser intervingudes.

Carretero ha exposat clarament la seva postura, malgrat la incredulitat per part del Basté de no creure que ho feia a canvi de res. Carretero ha dit que no tenia cap simpatia amb CiU, de fet sinó vaig errat va tenir una demanda criminal per part d’un dirigent de CiU quan era l’Alcalde de Puigcerdà,  però que si creia necessari donar suport al Mas perquè sortís reforçat després de les eleccions per continuar el procés cap a l’estat propi. No he pogut escoltar els comentaris posteriors dels tertulians perquè he hagut de sortir de casa per portar el Jan al metge.

He estat membre de Reagrupament des del primer dia, tant quan era una corrent interna dins d’Esquerra com també després quan van decidir crear una organització política fora d’Esquerra en mires de crear la candidatura unitària i la més transversal possible per poder proclamar la declaració unilateral d’independència al Parlament i si era necessari  després fer un referèndum de ratificació. Em vaig implicat molt amb Reagrupament, fins i tot massa. Després de la derrota sense pal·liatius del 28N del 2010, i veien que Reagrupament s’havia transformat en un partit més del ja fragmentat espai independentista, vaig decidir desmarcar-me. Però els companys de Reagrupament van decidir continuar mirant de bastir una coalició independentista quan jo opinava que s’havia de dissoldre. En aquest sentit a les municipals Reagrupament van anar amb qualsevol dels altres partits que s’avingués a pactar amb ells per aconseguir més suport independentista. Van pactar amb les CUP, amb ERC i fins i tot amb SI malgrat la lluita fratricida que va haver entre les dues formacions. Però quan el MHP Mas va anunciar la seva intenció de convocar eleccions plebiscitàries per dur a terme un referèndum legal o no per aconseguir que Catalunya esdevingui un Estat dins d’EU, Reagrupament va anunciar que li donava tot el suport incondicional mentre demanava una coalició entre totes les forces sobiranistes al voltant del MHP Mas. Per tant no m’ha sorprès gaire aquest anunci apel·lant el vot útil a CiU després de veure el fracàs de la cimera independentista per fer la coalició entre ERC, SI, Laporta i Rcat.

El vot útil en unes eleccions normals és un càncer que erosiona la democràcia. Sempre ho he dit. Tothom ha de votar segons el programa electoral de cada partit, que hauria de ser el contracte que els polítics que es presenten fan amb nosaltres. Però també s’ha de votar sobre la confiança que tenim dels candidats que es presenten si seran capaços donades les circumstàncies, de dur a terme el programa electoral. Quan no es fa, llavors poden ocorre disbarats com donar 25 diputats a la Chacon a les eleccions del 2007 al Parlament espanyol per tal d’impedir que el PP guanyés, però al final no van servir absolutament per res per defendre els interessos dels catalans.

La pregunta clau de tot plegat és si considerem que el 25N serà o no serà unes eleccions normals. Entenc que Reagrupament creu que no ho són. De moment jo penso també que les eleccions no són normals, però no ho tinc clar que pot succeir durant aquesta campanya electoral que es pot fer molt llarga i dura. Però així i tot, malgrat es pugi considerar que el 25N són unes eleccions especials més plebiscitàries que normals, votar a altres formacions que també estan d’acord en promoure el referèndum si o si per aconseguir l’estat propi, no crec que sigui pas un vot inútil. Si com acabo de veure al TN de les nou del vespre, l’enquesta del CEO confirma que el PSC i el PP baixen en intenció de vot fins quedar per sota d’ERC i Iniciativa, l’impacte a (S)pain i també internacional pot ser increïble. Es visualitzarà que guanyen els partits que volen realitzar el referèndum amb o sense el permís de (S)pain. Partits que van des de l’esquerra pseudo-comunista, d’ecologisme, de l’esquerra no marxista, del centre-esquerra, del centre-liberal i de la dreta catòlica. Més transversal impossible. Realment la independència de Catalunya es veurà com una reivindicació de tota una nació.

Per tant de moment per mi, l’únic vot útil per la independència és aquell que no vota al PP, C’s i per desgràcia també al PSC.

Endavant les atxes!

Dimecres 10 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’oficialitat del castellà

dimarts , 9/10/2012

Avui som dimarts 9 d’Octubre del 2012,  28 dies després del #11s2012. Igual que ahir a dos quarts de vuit ja estava dret. Tenim la mala sort que els dos fills no coincideixen amb l’horari escolar. Un dia el Jan comença a dos quarts de vuit i l’altre dia comença a dos quarts de nou. La Nina també però en els altres dies. Això fa que hem de fer dos viatges en cotxe per portar-los a l’escola. Vam decidir que anessin a l’escola del centre de la ciutat perquè utilitzen el mètode Montessori malgrat és una escola pública i això ens obliga anar-hi en cotxe. La canalla és encara massa petita per deixar-los anar sols en bus, perquè han de fer transbord a tramvia. Mentre jo no pugi conduir per culpa de l’ull, la dona ha de fer dos viatges amb cotxe al centre de la ciutat, per després anar a treballar. És una mica pesat per a ella. L´únic que puc fer és ajudar-la en vestir la canalla i preparar-los l’esmorzar.

Quan he llegit les piulades i la premsa, com també he escoltat les tertúlies tant de RAC1, CatRadio i TV3, durant tot el matí, ja sigui en directe com en diferit, la meva impressió és de goig. Els unionistes cada vegada més es queden sense arguments i es nota  descaradament que estan perduts igual que els espanyols. He escoltat i he vist el que diuen els espectadors a TV3 , com també a la ràdio i cada dia veig més clar que ho tenim molt a prop aconseguir la llibertat tant anhelada. Sóc força optimista.

Encara en les piulades que tenia d’ahir com també alguns comentaris al Facebook, hi havia el debat sobre si en la Catalunya independent hauria de ser el castellà idioma oficial o no. Un debat que havia obert l’Oriol Junqueras en un article al Periodico i que jo havia fet alguna piulada al respecte.

Com a català que sempre he defensat el català de forma activa,  parlant-ne sempre al carrer, a la feina i per tot arreu que he pogut, he de dir que m’és difícil fer aquest debat de forma racional. Sóc d’aquells que no va poder estudiar el català mai. El que sé ho he après de forma autodidacte i a més, sent una persona negada amb els idiomes. Sé que el meu català no és molt correcte, sobretot l’escrit i això em fot. Em fa ràbia no haver pogut aprendre de petit, perquè ara de gran, em costa molt més. També tinc les ganes de voler veure el català present per tot arreu com la llengua prevalent a Catalunya. Sempre recordaré la sensació d’estar a fora de Catalunya el primer cop que vaig anar a viure  a Barcelona als 18 anys per anar a estudiar a la Universitat.  Era pels vols del 1978, però fa poc, encara no fa quatre anys em vaig tornar a sentir-me com “el darrer mohicà” català movent-me pels carrers de Barcelona.

Però per l’altre costat, penso que hi ha molts ciutadans de Catalunya que identifiquen el castellà com a llengua pròpia. Segons l’Enquesta sobre els usos lingüístics de la població a Catalunya 2008 (EULP08) sent molt optimistes la cosa està més o menys al 50% entre els que podrien estar molt d’acord que només el català fos l’única llengua oficial a una Catalunya independent.

Si volem que en un referèndum guanyi el vot afirmatiu a la independència, i un dels arguments per votar en contra és que en la Catalunya independent el castellà no serà oficial potser que molts d’aquests catalans que tenen el castellà com a llengua d’identificació hi votin en contra. Llavors les possibilitats d’aconseguir la independència baixen força. De fet, crec que ho perdríem perquè hi ha catalans que malgrat se senten identificats amb el català votaran en contra de la independència. En conec més d’un, son persones que tenen encara molt present la guerra civil.

En aquest sentit, la declaració per part del President d’ERC que ell està a favor que el castellà sigui oficial en la nova República Catalana, és una vacuna que talla d’arrel un debat lingüístic que podria perjudicar-nos molt per aconseguir la independència  Igual també com va fer el President Mas quan va dir allò que el castellà és també patrimoni de Catalunya. Un argument de persecució de la llengua castellana en la Catalunya independent té molt de perill, perquè dirigeix l’argumentació econòmica i de dret democràtic que fins ara l’independentisme ha esgrimit cap a la vessant més emocional i irracional de l’ètnicisme. Si entrem en aquest terreny podem perdre no només el referèndum sinó la cohesió social de la societat catalana, que tant ens ha costat mantenir i que ens sentim orgullosos. En aquest sentit, felicitats per l’Oriol Junqeras i el President Mas.

La meva opinió sobre l’oficialitat del castellà malgrat el que he dit abans no la tinc clara. M’agradaria opinar una vegada siguem independents. Sense la pressió de l’Estat espanyol contra el català ni la por de perdre la meva llengua per una nova immigració que no entén d’entrada perquè el català és necessari, potser ho veure d’altra manera. Com a democràcia molt més bona de la que tenim ara en una República Catalana, estic segur que sabrem trobar mecanismes per fer que el català sigui potenciat de forma que les enquestes vint anys després hauran girat la truita i la llengua d’identificació majoritària serà el català. Però alhora també voldria que els catalans, continuïn tinguin un nivell de castellà tant bo que permeti que empreses editores, dobladores de pel·lícules i productores de productes en la llengua castellana no hagin de marxar a fora.

Potser si que es pot aconseguir que el castellà sigui també oficial amb el català sense que això vagi en persecució de la projecció del català. No ho sé. En tot cas, com a demòcrata que sóc per sobre de tot, acceptaré el que decideixin els catalans lliurament sense la pressió dels espanyols.

Nota: He utilitzat castellà en comptes d’espanyol perquè en el moment que Catalunya sigui independent crec que així ho hauríem d’anomenar-lo. Ara no perquè és una manera de mostrar a tothom que els catalans no som espanyols.

Endavant les atxes!!

Dimarts 9 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Espanya fora de l’euro si Catalunya s’independitza

dilluns, 8/10/2012

Avui som dilluns 8 d’Octubre del 2012,  27 dies després del #11s2012. A dos quarts de vuit ja estava dret. Mentre la dona porta el fill a l’escola, jo preparo l’esmorzar de la petita que li toca una hora més tard. Avui si que fa fred, estem a 4C però sembla que sortirà el Sol.

A les 9:50 tinc visita amb l’oftalmòleg, i mentrestant espero que arribi l’hora escolta la tertúlia de CatRadio, amb Jaume Roures, president de Mediapro; Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB, i Joan Carles Girauta, escriptor i periodista.  Ha estat interessant com els unionistes es queden sense arguments per defensar que romandrem a (S)pain i s’aferren a què la UE ens expulsaran de la Unió i de l’euro.

També he llegit com els espanyols criticaven el mural de la senyera del camp Nou i dels crits a favor de la independència, dient que això donava mala imatge al món quan ara havien d’anar junts fent pinya. Que tot això l’únic que fa és perjudicar la imatge de (S)pain fent que sigui més difícil aconseguir rebaixar la prima de risc. Renoi, em fa molta gràcia que abans del 11s2012 els importava una merda el que els catalans dèiem o ens queixaven. Semblava que no existíem i en canvi ara, que veuen que anem en serio, sembla que som molt importants per a ells. Massa tard espanyols! Sembleu igual que l’home que maltracte a la seva parella, quan aquesta li diu que el deixa, llavors després de l’estupor inicial li diu que no marxi, que passarà amb la família o els nens si marxa…etc. I tothom ja sap com acostuma acabar si la parella decideix quedar-s’hi. Quasi en tots els casos, la torna a maltractar encara amb molta més violència. Ja sabem el que ens espera els catalans si decidim continuar a (S)pain.

Avui he estat tot el mati caminant. Com que no puc conduir, he decidit anar a l’oftalmòleg a peu. Després he anat al despatx a veure el cap i els companys per dir-los que la setmana que ve ja aniré a treballar, encara que amb compte de no forçar molt la vista. Després he tornat a peu a casa. He arribat a dos quarts de dues una mica cansat. Total he fet 14 quilometres. Una bona caminada. Després de dinar, he fet una petita migdiada.

Al vespre he estat amb la canalla fent els deures i quan he començat a escriure el diari, he escoltat que el Ministre de Justícia de (S)pain ha vingut a Barcelona al Cercle d’Economia i entre les típiques amenaces i el discurs  de la por, ha deixar anar una perla: “Espanya sense Catalunya acabaria sortint de l’euro!”

He quedat sorprès d’aquesta mostra de sinceritat. Llavors m’ha vingut la imatge de la Camacho dient que Catalunya serà expulsada de l’UE i de l’euro. Renoi, el mateix Gallardón li està dient que serà (S)pain qui serà expulsat de l’UE i de l’euro!! . En canvi molts economistes de renom, diuen que la Catalunya independent pot complir més les condicions per romandre a l’euro que (S)pain.

La meva opinió és que la clau de què la independència de Catalunya sigui negociada, pacifica i ràpida serà justament això: (S)pain pot ser expulsada de l’UE i de l’euro. I si això passa fins i tot potser que l’euro també acabi desapareixent, provocant que la UE quedi sense gaire sentit.

Amb aquest perill ben real, jo crec que la UE quan vegi que la determinació dels catalans per ser un Estat és irreversible, aleshores pressionarà a (S)pain a negociar-la a canvi que Catalunya hagi d’acceptar una part del deute estatal espanyol.

Amb un (S)pain rescatada o a punt de ser-ho, haurà d’acceptar que Catalunya s’independitza a canvi de negociar rebaixar el seu deute entre un 16 o 20%. Si en canvi mira d’oprimir a la força que els catalans exercim el nostre dret d’autodeterminació, els “mercats” poden posar-se nerviosos i llavors decidir no comprar cap més deute de (S)pain. La UE en aquesta tessitura no deixarà que la resta d’economies de la zona euro també quedi afectada i segur que tallarà el crèdit a (S)pain. Llavors en uns mesos (S)pain es pot quedar-se sense diners ni per pagar la benzina dels tancs que teòricament ens volen enviar certs mitjans espanyols per oprimir la nostra llibertat.

Endavant les atxes!!

Dilluns 8 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El Barça i el clam per la independència

dilluns, 8/10/2012

Avui som diumenge 7 d’Octubre del 2012,  26 dies després del #11s2012. Avui m’he llevat a les 8 del matí, plovia i la temperatura era de 12 graus. Després d’esmorzar, he vist que no plovia molt i he decidit sortir a fer la caminada.

Mentre ho feia ha escoltat un debat força interessant al programa del suplement de Cat Radio entre Ridao, Mestres i Campo-Vidal. Han parlat sobre el president Suarez i tot el que va passar amb el cop d’estat. Més o menys ja ho coneixia, però no amb tan de detall. En tot cas em referma que la transició democràtica va durar justament fins el 23F, després es va tornar enrere tot el que semblava que es podia aconseguir amb la nova democràcia espanyola. Ara estem a on estem justament per això, però tampoc cal pensar que és només el problema dels militars espanyols. De la mateixa manera que es diu que els polítics són el reflex de la societat que els escolleixen, els militars també ho són. Espanya durant la seva història ha estat molt més temps una dictadura militar que una democràcia, comptant els darrers 40 anys!

He arribat a casa molt xop perquè en els darrers quilometres ha començat a ploure. Però sempre em sent-‘ha molt bé caminar els 8 quilometres encara que plogui.

Des de què estic “exiliat” m’he tornat més seguidor del Barça. Abans m’ho mirava fred, però ara no. Ara ho visc molt fort. Per això a la tarda cap a les 6 he tornat a fer el mateix recorregut perquè havia sortit el Sol i sobretot volia relaxar-me una mica. Però quan estava a mig cami he escoltat pel iphone a CatRadio l’alineació els nervis m’han tornat a sortit. Mare meva, quina alineació, sobretot a la defensa.

A les dos quarts de vuit he connectat al  web www.laola1.tv que fan tots els partits del Barça per Internet. No és pas il·legal, perquè tenen els drets per fer-ho a Alemanya i Àustria. Al principi la qualitat era quasi igual que la televisió, però a mesura que ha transcorregut el partit la qualitat ha anat minvant fins que a la segona part es tallava. Els darrers vints minuts ho he vist per altres plataformes d’Internet que no són legals i normalment són canals arabs.

Això ha fet que només he vist els crits per la independència i les estelades a la primera part, encara que no gaire bé per la qualitat de la recepció. Ho he vist al web www.laola1.tv . El locutor alemany s’ha fet referència hi ha explicat perquè és fa en el minut 17:14 , explicant que va ser quan varem perdre la nostra sobirania i per això ara s’aprofitàvem per cridar per la independència. Al final, no s’ha pogut d’estar per dir que no li semblava bé barrejar la política. Però està bé, molt bé per ser un alemany.

Deixem-me acabar dient que no m’acaba de convèncer el Barça de Tito Vilanova. Està perden la naturalesa Made Pep, a on és sortia jugant des de darrera, no es rifava la pilota al mig de camp fent passades llargues i a on a base de combinar es trobava el camí al gol.  En canvi ara sempre llencen la pilota a dalt, que jugant amb jugadors petits és molt difícil que pugin guanyar la pilota. El mateix amb els corners. Tampoc he vist que es faci pressió ràpidament al jugador contrari que acaba de rebre la pilota. En fi, potser guanyaran la lliga però no crec que la Champion.

Nota: He canviat el títol de “Diari d’un català abans de ser lliure” per “Diari d’un català a punt de ser lliure” degut a una piulada d’un lector que em va fe veure que és més acurat. 

Endavant les atxes!!

Diumenge  7 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. La fe crea països

dissabte, 6/10/2012

Avui som Dissabte 6 d’Octubre del 2012,  25 dies després del #11s2012. Per mi no hi ha cap diferencia entre un dia feiner i un dia festiu. M’he llevat a les dos quarts de 8 del matí i com sempre he mirat la premsa i he escoltat la ràdio. Però com no és un dia feiner no hi havia les tertúlies de sempre, només alguna a CatRadio al Suplement però no era molt interessant. He aprofitat  per tallar la gespa i després com sempre he fet la caminada. El circuit que faig és d’uns 8 quilometres i tardo una hora i quart. Avui feia vent, però amb sol i la temperatura era d’uns 20 graus. Realment el canvi climàtic enguany es nota, perquè no fa temps de tardor.

A la tarda m’he dedicat a ordenar papers i cap a les 6 del vespre ha arribat una parella de testimonis de Jehovà. De fet no és el primer cop que venen, van venir just una setmana abans de l’operació quan estava convalescent però els metges encara no sabien que tenia. Vaig estar una estona parlant amb ells, perquè parlaven espanyol i tenia curiositat de saber com és que sabien que parlava espanyol. Em va dir que abans hi va un que mira els noms de les bústies de correu i després s’organitzen segons la llengua per fer les visites. Ostres! M’ha fet ràbia que el meu cognom Bargalló Alabart hagi estat confós com a espanyol. Era una parella de noies, molt discretes però amables. Els hi vaig dir que a mi no em convencerien de res, però que si volien un altre dia podrien venir que amb molt de gust podríem parlar sobre religió i de filosofia.

Avui han tornat i els he invitat a entrar per xerrar. Tenia interès en conèixer que és el que els motiva a perdre el temps anant casa per casa i també saber una mica més la seva creença. Eren un home i una dona que estaven casats. L’home era de Paraguai i dona era croata. Hem estat xerrant una hora i mitja. Ha estat molt interessant. D’entrada ja els vaig advertir que jo no necessitava creure en la religió per viure però respectava als qui creuen en Déu i practiquen una religió. De fet a vegades els admiro com poden compaginar-ho davant d’un món a on la ciència els hi deixa menys espai per les creences.

No m’estendré explicant tot el que hem parlat, però al final, ja sé perquè només són 144.000 els qui se salvaran anat al cel a fer unes tasques especifiques quan arribi l’Agamèmnon o fi del món. Segons m’han dit, això serà aviat i serà perquè les condicions de vida seran cada vegada més difícil, cruels i haurà més contaminació i menys menjar per la gent. La meva pregunta següent ha estat que passarà amb els la resta dels 7 milions de Testimonis de Jehovà que diuen que són al món, quan no siguin escollits per ser dels 144.000 que aniran al cel. Segons es veu,  la Terra continuarà malgrat l’Agamèmnon després que Dèu la deixi només amb la resta dels testimonis de Jehovà. Una altra pregunta que els hi he fet,  era que passaria amb els Testimonis de Jehovà que es morin abans de l’Agamèmnon. Segons ells, no van al cel ni a cap purgatoris, es queden morts i ressuscitaran com un altre persona després que Dèu hagi fet la neteja. Bona combinació entre cristianisme i l’encarnació del budisme.

Però si us pregunteu que té que veure amb la independència de Catalunya tot això. Doncs quan hem parlat de la fe i del que l’home ha anomenat “credulancia”. Aquesta paraula mai l’havia escoltat. Ara mirant per Internet només trobo una coincidència en espanyol i en canvi si que he vist en angles la paraula “Credulence” que surt unes 12.000 , malgrat no hi és en els diccionaris.

Quan li he preguntat quina diferència hi havia, l’home m’ha dit que la fe no és el mateix que creure en el sentit de “credulancia”. Que la fe és més que creure en una cosa. Que era creure-hi  tant que no defalleixes per res, malgrat  no hi ha cap evidència ni fet contrastable que et confirmi el que creus.

Li he contestat que jo ja ho sé el que és tenir fe. Però no pas en el sentit religiós. La fe era el que he tingut durant els més de 25 anys quan creia que Catalunya aconseguiria la independència. Li he dit, que fins fa ben bé tres anys no hi havia cap evidència ni fet contrastable que fes pensar que ho aconseguiríem, però no per això vaig deixar de lluitar per a ella. De fet, li he explicat que teníem una cançó que equiparava la nostra lluita per la independència al viatge a Itaca, que per cert no sabien que era, a on el text deixava entreveure que aconseguir la independència era una utopia però valia la pena lluitar-hi, perquè el que importava era el viatge en si ja que ens feria més savis al final de la nostra vida.

Però ara,  jo i milions de catalans varem tenir una revelació el 11 de setembre del 2012. Una revelació  que va fer que tota aquesta fe que havíem tingut fins en aquell moment, havia deixat de ser-ho per transformar-se en una “veritat”.

Endavant les atxes!!

Dissabte 6 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Sense coalició de partits independentistes

divendres, 5/10/2012

Avui som divendres 5 d’Octubre del 2012, a 24 dies després del #11s2012. Ahir no vaig escriure el diari, perquè volia esperar unes hores abans d’escriure res sobre el fet que no s’han posat d’acord els partits independentistes per anar junts en una coalició a les eleccions del 25N

Ahir vaig anar l’oftalmòleg a fer la revisió de l’ull i em va dir que encara tinc per una o dues setmanes. També m’ha dit que no llegeixi molt.  Cosa difícil amb tantes noticies sobre la independència de Catalunya.

També tinc ganes d’anar a treballar aviat. Des del 15 d’Agost que no hi he anat. Primer les vacances i després tot els problemes amb l’ull, fa que porti més dies de baixa que quan vaig tenir l’accident de moto fa 20 anys o em vaig trencar 8 costelles, el palmell de la mà, la ròtula i que va provocar l’estrabisme posttraumàtic que de rebot crec que m’ha acabat provocat el despreniment de retina ara perquè l’any passat en vaig operar per corregir-lo. La vida sempre acaba passant-te factura.

Avui m’he llevat tard, perquè ahir vaig entretenir-me mirant un documental molt interessant d’una lleona d’un parc de Tanzània que s’ha quedat sola.  Molt tendra, però alhora cruel mentre es veia com la vida no perdona al dèbil.

Avui al mati he escoltat RAC1 a on he sentit les entrevistes l’Oriol Junqueras i a l’Alfons Lòpez Tena sobre el perquè no es va arribar a cap acord a la reunió per fer la coalició. Ahir a la nit vaig anunciar pel twitter i el facebook que no escriuria el diari per no parlar-ne i que demà seria un altre dia,  perquè tornaria a sortir el sol. El Toni Strubell, vell amic i diputat per SI, em va contestat que era un bon patriota.

No sé si em mereixo aquest elogi,  però respecte a aquest tema diré només que era més que previsible el fracàs. Qui coneix com funciona els partits i per sort o per desgràcia, ho conec, sabem que és molt difícil arribar a fer una coalició si no hi ha abans un treball previ de moltes hores i hores de negociació. Però hi havia altre factor que no s’ha parlat gaire i pot explicar perquè s’ha trencat les negociacions alhora de parlar de la llista per la candidatura. Les enquestes pronostiquen un bon resultat pels partits independentistes però no suficient per tenir molt bons resultats llavors. Això fa més difícil arribar un acord. Per exemple, a Barcelona si obtens el 3% de vots, segur que obtens 3 escons. Llavors si un partit les enquestes li diuen que traurà 3 o 4 escons, mai acceptarà anar en coalició amb un altre en posicions que no li garanteixen almenys aquests 3 o 4 escons. Si a més hi ha altres dos partits més en la coalició, el repartiment encara és més difícil. També el partit que més diputats tenia, tampoc voldrà obtenir-ne menys per culpa que ha d’incloure els candidats dels altres partits. Per fer possible aquesta coalició hauria d’haver el pronòstic que tinguessin almenys 15 o més escons a Barcelona i almenys tres en la resta. És a dir prop de 25 escons. Impossible.

Tot això sense tenir en compte com gestionar els lideratges dels quatre partits i com també la malfiança i ressentiment que hi ha entre alguns d’ells, perquè alguns partits són escissions o estan format per crítics dels altres. Però això seria igual si hagués la garantia d’obtenir 25 escons, llavors l’acord hauria estat possible. No es pot criticar als partits per això, s’ha de tenir clar que els partits són organitzacions pensades per obtenir el nombre màxim de diputats i no ho deixaran de fer-ho mai. Es aixi com funciona la democràcia basada en partits. Si un partit no treu bons resultats encara que ho faci per un bé comú, els militants del partit no li perdonaran i forçaran el canvi de direcció del partit.

Altre possibilitat seria que les enquestes donessin a tots els partits molt mal resultats i que per tant no tenen cap escó assegurat. Llavors segur que anirien junts.

No hi ha res a fer i seguir parlant és mal negoci per Catalunya. Cal deixar enrere els retrets i pensar en motivar el vot independentista perquè tot apunta que hi haurà molt de vot espanyolista que mai vota al Parlament. A veure si amb tanta disputa, retrets i criques entre nosaltres, els unionistes obtindran molt bon resultat.

Com vaig dir l’altre dia en una piulada:

Si estimes Catalunya el millor és callar una vegada t’has queixat pel desacord i pencar cadascú per l’opció que més li agrada. #cimeraindepe

Endavant les atxes!!

5 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Protagonisme exagerat dels unionistes a les tertúlies

dimecres, 3/10/2012

Avui som dimecres 3 d’Octubre del 2012, a 22 dies després del #11s2012. Malgrat avui és festa a Alemanya ja que és el seu dia nacional, m’he llevat a dos quarts de vuit. Com ahir el dia despertava fred però amb Sol. Després de fer les cures a l’ull i esmorzar, he obert TV3 per veure el programa Elsmatins, però he tancat quan començaven l’entrevista a l’Alícia Camacho. Crec que ja ho he dit més d’un cop, no tinc estómac per escoltar tanta demagògia. Ja miraré la tertúlia més tard al vídeo que es penjarà al web de TV3.

Ahir vaig veure el Barça a la Champions via la cadena Suïssa SF2 que la veig pel cable que tenim a la casa. Els Suïssos són molt fans del Barça i per sort, a la Champion quasi sempre ho transmeten. Jo, abans d’estat “exiliat” no era molt seguidor del Barça, però ara, sóc fins i tot soci quan no puc mai anar al camp a veure’ls!. És increïble com t’afecta l’enyorança de casa.

Al mig dia, he anat a caminar una mica com sempre faig per estirar les cames. La ruta que faig té uns 7 quilometres, i passa pel costat d’un petit aeroport per vol sense motor o bimotors. Sempre és un espectacle veure’ls. Mentre estava mirant com s’enlairava un, han sortit dos petits cérvols corrent del bosc per un prat prop de la pista cap un tros de blat de moro que no estava segat. Després un d’ell ha sortit corrent cap a una altra direcció fins que ha topat amb una tanca transparent que per sort era un malla de fil de plàstic. El pobre ha quedat mig estabornit durant uns segons. Després ha intentat continuar però no trobava la sortida. He mirat d’ajudar-lo però no ha calgut, al final ha trobat la sortida hi ha passat corrents a uns 20 metres de mi directe cap al bosc.

Normalment mentre camino escolto pel iphone la ràdio. He escoltat la tertúlia de CatRadio a on hi havia el Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB; Antoni Puigverd, escriptor, i Miquel Porta Perales, articulista. He rigut com feia temps que no feia escoltant tertúlies de la pallissa que li han fotut al Porta Perales. Sobretot quan el B.Culla , cansat de tanta demagògia del Porta Perales defensant les polítiques espanyolistes del PP, li ha llegit el que deia fa 15 anys en un llibre que ell mateix havia escrit i que era totalment oposat al que ara defensava. El Porta Perales es defensava dient que tothom tenia dret a patir un constipat i que ara s’havia curat. En fi, sobren paraules.

Però una de les coses que he vist, és que com Porta Perales era l’únic que defensava l’indefensable com per exemple és la política del PP contra Catalunya (infraestructures, espoli fiscal, declaracions del ministre Wert contra l’educació…etc) tenia molt de protagonisme a la tertúlia. Jo diria que si teòricament tocaria un 25% del temps a cada un dels tertulians, al final el Porta Perales ha parlat un 50%.

Al vespre he mirat el vídeo de la tertúlia del programa d’ElsMatins , he tornat a veure el mateix. Com que l’únic que defensava l’indefensable, un tal Àlex Salmon que crec que treballa pel Mundo, ha intervingut molt més que els altres, com Juan José López Burniol, Jaume Clotet, Rafael de Ribot i Anna Figuera. Com que tot eren notícies contraries a Catalunya, l’Àlex Salmon com a defensor de (S)pain, sempre era interpelat i ho defensava. Normalment ho defensava amb arguments demagògics o si no podia, llavors mirava de sortir-se parlant d’altres coses.

Al principi pensava que no era just que tinguessin tant de protagonisme durant aquestes tertúlies, però després he pensat que com més parlin millor. La injustícia de la manca d’inversions en infraestructures, el menyspreu cap a la voluntat dels catalans , l’atac constant contra la llengua catalana, les amenaces que ens fan  i tota la demagògia que irradien els missatges que venen de (S)pain, és tant gran que com més mirin de justificar-ho els unionistes que participen a les tertúlies més credibilitat perden tant ells com a persones com la idea que defensen que és que el millor pels catalans és continuar dins de (S)pain.

Endavant les atxes!!

3 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Taula comparativa de Partits amb Dret d’Autodeterminació i Independència

dimarts , 2/10/2012

Avui som dimarts 2 d’Octubre del 2012, a 21 dies després del #11s2012 . M’he llevat a dos quarts de vuit. El dia despertava fred però amb Sol. Després de fer les cures a l’ull i esmorzar, he començat a escoltar les tertúlies. Al final m’he quedat escoltant al Professor López Casasnovas que ha estat molt interessant.

Ahir vaig estar veien el programa Àgora en l’entrevista al MHPresident Mas, em va semblar molt bé. Va ser franc i clar sense donar cap mena de sensació ni que està improvisant ni que està demanant un acte de fe per seguir-lo. Hi ha qui el critica dient que no concreta el full de ruta, però jo penso que ho fa perquè davant d’un repte tant gran i amb un enemic tant propens a l’us de la violència i del xantatge no és bo ensenyar les cartes abans d’hora.

Llegint els correus electrònics hi havia un dels catalans del món que es parlava sobre si els partits catalans eren prou independentistes o no, i a més s’hi barrejava estar a favor de fer el referèndum. La meva primera intenció ha estat contestar-hi, però després he pensat que el millor era fer una taula a on es pogués veure la postura de cada partit. A aquí la teniu:

Endavant les atxes!!

02 d’Octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català abans de ser lliure. Dubtes de com aconseguir la independència

dilluns, 1/10/2012

Avui som dilluns 1 d’Octubre del 2012, a 20 dies després del #11s2012 . M’he llevat d’hora, a quarts de vuit perquè tenia visita a l’oftalmòleg a les vuit i quinze. El dia era gris i fred. La visita ha anat bé però he hagut de pagar 10€ de nou, ja que avui comença un nou Quartal o trimestre i els 10€ que vaig pagar a principis a la segona setmana de setembre a la primera visita ja no serveix. A Catalunya la gent es queixa per haver de pagar un euro per recepta i a aquí, cada vegada que vas al metge per primer cop o es canvia de trimestre, et toca pagar deu vegades més. La metgessa m’ha dit que encara tinc per dues setmanes per recuperar la visió, encara que a partir de la setmana que ve ja es començarà a notar. He de seguir dormin cara a baix o de costat esquerra per mantenir la bombolla de gas de l’ull pressionant cap a la retina i així garantir que aquesta quedi ben soldada.

Després de dinar he fet la migdiada i quan m’he despertat he vist que havia sortit el sol, llavors he aprofitat per anar a caminar una estona. Amb el iphone he escoltat per Internet el final de la tertúlia de l’Oracle a on hi havia el meu amic Quim Torra i posteriorment el següent programa de la Tribu. En aquest programa es preguntava cinc qüestions sobre la independència de Catalunya a cinc experts i posteriorment eren comentades a l’estudi. Un dels tertulians cada vegada que podia deia que el procés engegat de la independència era extremadament difícil i que fer un referèndum sense el permís d’Espanya no serviria per res. Deia que calia negociar amb Espanya prèviament o no serviria per res. Més o menys el missatge semblava dir que com que Espanya mai ho acceptarà, doncs que deixéssim de demanar la independència i que aprofitéssim la força de la manifestació per aconseguir altres quotes de sobirania. Curiosament també estava d’acord amb la resta que el Federalisme era una quimera atès que Espanya mai ho acceptaria.

Al primer cop, m’he sentit una mica molest amb aquest tipus d’argument. Però després m’ha agradat escoltar-lo, perquè crec que en part té raó. Té tota la raó quan diu que si es fa un referèndum sense prèviament haver negociat amb Espanya no servirà de res, que pot ser com un brindis al sol si Catalunya no té capacitat per fer efectiva la independència.

Però en aquest argument hi ha algunes consideracions prèvies que no s’han tingut en compte:

1)       No és pas cert que fets que encara no siguin legalment vinculants no comportin un canvi polític de magnitud considerable o fins i tot determinant per la creació d’un nou estat. Per exemple la caiguda del mur de Berlin va ser com a conseqüència de manifestacions i protestes dels alemanys de l’Est durant el final de l’estiu del 1989 que va provocar la caiguda el 9 de novembre. Després de la caiguda del mur de Berlin, va caure tot la URRS i això ha provocat el naixement de molts nous països. Per cert el President de l’Alemanya de l’Est havia pronosticat deu mesos abans que “el mur romandria cent anys més”.  Per tant, hi ha altres accions polítiques , com manifestacions, concentracions, insubmissió fiscal…etc que ben plantejades i planificades poden donar molt de si.

2)       La combinació de fets polítics que encara que no tinguin una vinculació directa per aconseguir un estat poden, segons com es desenvolupen, provocar-ho o fer un avanç significatiu cap a ell. Un exemple ho tenim amb les eleccions municipals del 1931 a Catalunya a on ERC liderada per Francesc Macià va aconseguir la majoria. Llavors Macià va proclamar la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques des del balcó de la Generalitat que en aquells temps era la Diputació de Barcelona. Encara que posteriorment va d’haver de renunciar, va aconseguir restaurar la Generalitat i l’Estatut de Núria, que ha estat clau perquè ara ens trobem a on estem. Si no hagués aprofitat els resultats de les eleccions per fer la proclama al balcó (que es pot considerar ben bé un brindis al sol a priori), no hauria aconseguit gaire més que ser una regió dins de la república.

3)       Si abans de fer el referèndum es fa tot el possible per aconseguir el permís d’Espanya i això és fa sempre amb la comunitat internacional com a testimoni, al final es pot aconseguir que aquesta darrera acabi forçant a Espanya que ho faci. No es pot negar l’exercici democràtic als ciutadans europeus sobretot si hi ha coaccions i amenaces, com sembla que els espanyols faran. Espanya té un greu problema amb el seu deute. Això pot fer que al final hagi d’acceptar negociar amb Catalunya si la UE l’amenaça en no donar-li més crèdit si continua negant el dret d’autodeterminació dels catalans. Però és clar que per arribar a aquest punt, caldrà molta feina prèvia per part dels catalans i comptar amb la col·laboració sense que ells ho vulguin dels espanyols més nacionalistes amb declaracions o directament accions que coartin la llibertat dels catalans.

4)       Si malgrat es fa tot el que es descriu el punt 3) i no hi ha manera que Espanya accepti negociar un referèndum vinculant, llavors caldrà fer una declaració unilateral d’independència en una assemblea conjunta dels parlamentaris catalans i dels alcaldes  i regidors dels pobles de Catalunya, tal com es va fer a Kosovo i el tribunal de l’Haia ho ha acceptat com a vàlid. Lògicament aquesta opció hauria de ser la darrera opció i sempre després d’haver esgotat totes les altres possibilitats com també mirant d’aconseguir la complicitat internacional.

Com es pot veure hi ha moltes possibilitats per aconseguir la independència, no tinc idea quina és la possible o si és que n’hi ha un altre que no sé veure. Però el que està clar és que si hi ha voluntat i determinació, amb les circumstàncies econòmiques , socials i polítiques que Espanya i Catalunya es troben, podem per fi recuperar la llibertat després de 300 anys d’haver estat conquerits pels castellans i francesos.

Endavant les atxes!!

1 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya