Arxiu de la categoria ‘Independència’

Ens convé que les Illes i el País Valencià s’uneixin a una Catalunya independent?

dissabte, 15/09/2012

El tema dels Països Catalans, que cal recordar que aquest concepte fou creat des del País Valencià,  és molt perillós i sempre que ha sortit en el debat polític, ha estat utilitzat com argument pels espanyolistes valencians i mallorquins per alimentar la catalanofòbia en aquestes contrades.

Però avui, arran de dos correus que he rebut m’he decidit  a escriure aquest article. Un era sobre les dades econòmiques de Catalunya i d’Espanya amb i sense Catalunya. L’altre era sobre que passaria amb les Illes i el País Valencià després que s’hagués constituït el nou estat català.

Tot això m’ha fet despertar la curiositat i he afegit les dades econòmiques de les Illes i del País Valencià a la de Catalunya i Espanya.


Els
números estan basats amb les dades trobades en aquestes fonts:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_de_Catalunya

http://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Spain

http://ca.wikipedia.org/wiki/Economia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

http://www.ara.cat/premium/economia/Catalunya-registra-deute-record-PIB_0_774522621.html

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/09/14/deuda-publica-baleares-alcanza-175-pib/577274.html

Dades económiques

Catalunya
Catalunya PIB = 210.150 M €
Catalunya deute = 43.900 M €
Catalunya deute/PIB = 20,8%
Habitants = 7,5 M
Renda per càpita = 28.020 €

Illes Balears
Illes Balears PIB = 26.700 M€
Illes Balears deute 4.673 M€
Illes Balears deute/PIB = 17,5%
Habitants = 1,1 M
Renda per càpita = 24.275 €

País Valencià
País Valencià PIB = 102.711 M€
País Valencià deute = 21.364 M€
País Valencià deute/PIB = 20,8%
Habitants = 4,87 M
Renda per càpita = 21.090 €

Espanya
Espanya PIB = 1.051.000 M €
Espanya deute = 804.388M €
Espanya deute/PIB = 76%
Habitants = 45 M
Renda per càpita = 23.300 €

Espanya menys Catalunya
Espanya PIB = 840.850 M €
Espanya deute = 760.488 M€
Espanya deute/PIB (sense CAT) = 90%
Habitants (sense CAT) = 37,5 M
Renda per càpita (sense CAT) = 22.300 €

Espanya menys Catalunya i les Illes
Espanya PIB = 814.150 M€
Espanya deute = 755.815 M€
Espanya deute/PIB = 92,8%
Habitants = 36,4 M
Renda per càpita = 22.366 €

Espanya menys Catalunya, les Illes i País Valencià
Espanya PIB = 711.439 M€
Espanya deute = 734.451 M€
Espanya deute/PIB = 103%
Habitants = 31,53 M
Renda per càpita = 22.563 €


Catalunya més les Illes
CAT + Illes  PIB = 236.850 M€
CAT + Illes  deute =  48.573 M€
CAT+ Illes deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 8,6 M
Renda per càpita = 27.540 €

Catalunya, les Illes i el País Valencià
CAT + Illes + PV  PIB = 339.561 M€
CAT + Illes + PV  deute =  69.937 M€
CAT+ Illes + PV deute/PIB  = 20,5%
Habitants  = 13,5 M
Renda per càpita = 25.152 €

És molt significatiu comparar la renda per càpita respecte al món (compte que són en dolars i no pas euros) a http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP)_per_capita

Segons FMI i respecte tot el món:

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 21, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 25, entre Japó i Corea Sud

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 28, entre Las Bahamas i Itàlia

Espanya (sense CAT) estaria amb 22.300 € (29.260) en la posició 34, entre  Xipre i Eslovènia

Si ho comparem amb Europa (no només UE) tenim

Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 12, entre Dinamarca i Finlàndia

Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la posició 15, entre R.Unit i France

Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 16, entre France i Itàlia

Espanya (sense CAT, Illes i PV) estaria amb 22.563 € (29.618) en la posició 17, entre Itàlia i Xipre

Conclusions

És significatiu la incorporació de les economies tant de les Illes i el País Valencià a una Catalunya independent. Els catalans tindrien una renda per càpita de 28.020€ si fossin independents, però amb les Illes baixa a 27.540€ i amb el País Valencià baixa a 25.152€ de renda per càpita.

Com es pot veure en el Ranquing, es perd tres posicions tant al món com a Europa si a una Catalunya independent se li suma les Illes i el País Valencià. En canvi (S)pain sense Catalunya cau respecte al món sis posicions , però només cinc sense Catalunya, les Illes i País Valencià. Respecte a Europa, cau dues posicions (amb o sense les illes i el País Valencià). Per cert l’ABC tenia raó amb Xipre, però va cometre un petit error, no era Catalunya sinó (S)pain el que es quederia al nivell d’aquesta illa mediterrànea.

Es pot treure la conclusió que segons la renda per càpita, els catalans amb una Catalunya independent surten perjudicats si van junts amb les Illes i el País Valencià. En canvi tant els illencs, però sobretot els valencians si que guanyen molt si deixen (S)pain per unir-se al nou Estat català. Els Illencs els pujaria la renda per càpita de 24.275€ a 27.540€ (sense el País Valencià) i de 24.275€ a 25.152€ si comptem el País Valencià. Els valencians pujarien de 21.090€ de renda per càpita que tene ara a 25.152€.

Jo sóc partidari que a la nova constitució catalana digui de manera que no generi d’entrada anticossos anticatalans per part dels blaveros, quelcom que faciliti la creació dels Països Catalans. Per la nostra història compartida i per la nostra cultura sóc fermament partidari d’anar junts. Però cal deixar clar que seria una confederació a estil Confederació Suïssa i en aquest sentit ja vaig escriure un article fa anys al bloc gran del Sobiranisme al respecte: Quan els Països Catalans siguin un Estat: 3. La distribució territorial

Aquestes conclusions resten força als arguments dels espanyolistes mallorquins i valencians sobre el suposat imperialisme català. Les dades econòmiques demostren que als catalans del Principat, en una Catalunya independent no els interessaria que les Illes Balears i el País Valencià s’incorporessin, ja que perdrien uns 3.000€ de renda per càpita.

Ara bé, estic segur que una vegada estigués consolidada políticament una Confederació de Països Catalans, es tindria molt més potencial de creixement econòmic amb 13,5 milions d’habitants que amb 7,5 milions. Però per fer possible una confederació entre els Països Catalans, cal actuar amb molta prudència i deixar ben clar, que els interessa més als ciutadans de les Illes i del País Valencià, al menys econòmicament, que als ciutadans d’una Catalunya independent.

Endavant les atxes!!

Més fets i menys paraules

dijous, 13/09/2012

Des del 1987 estic treballant a favor de la independència. Ha estat una feina àrdua i la majoria del temps solitària. Estar més de 25 anys predicant al desert la independència de Catalunya cansa.

Crec que he escrit durant 6 anys prop de 2000 articles a favor de la independència a diferents blocs. He fet multitud de reunions presencials i telemàtiques dERC, RCat, Catalans Abroad, l’ANC per organitzar accions a favor de la independència. Vaig organitzar junt amb els companys del consell de deumil.cat la manifestació de 10.000 a Brussel·les a favor de la independència. He aprofitat viatges de feina per fer conferències a Buenos Aires, Luxemburg i a diferents pobles de Catalunya a favor d’un estat propi. Darrerament estic dedicant temps diari per actualitzar els newsletters de Catalans Abroad amb notícies en anglès i alemany a favor de la nostra lluita. Fa temps que he perdut la idea dels diners que he gastat durant tots aquests anys a favor de la independència. Tot plegat fa que ara, davant dels fets ocorreguts el 11 de Setembre del 2012 i també dels discursos del President Mas tant ahir a Catalunya com avui al matí a Madrid, em veig en pit de dir que cal que tots els independentistes tinguem clar el que hem de fer és parlar poc i pencar molt.
Sincerament crec que hem de fugir de discutir sobre els detalls i concentrar-nos amb fer pinya per aconseguir l’objectiu.

Crec que no aconseguirem la independènica demà ni potser demà passat, però si que el 2014 quasi segur que la tindrem. Ara bé, en fets com aquest, potser que tot s’acceleri i ho aconseguiem abans de Nadal. Cap analista va prediure un mes abans que el Mur de Berlin fos derrumbat i que Alemanya es unificaria. Per què no pot passar una cosa semblant amb Catalunya?

Tot això em fa dir, que cal que siguem prudents amb el que dient. Com menys discutim millor. En aquest sentit, penso que escriure més articles a favor de la independència no té gaire utilitat, sobretot perquè crec que actualment la immensa majoria dels lectors que pugi tenir, ja estan convençuts. Només penso escriure sobre amenaçes o riscos que vegi venir que posi en perill la nostra lluita, però sempre mirant de no provocar discusions entre nosaltres.

Tampoc crec que sigui interessant discutir si el millor és demanar un referèndum i si no es pot, convocar unes eleccions plebiscitàries com demana ERC, o proclamar unilateralment la independència al Parlament demà mateix, com demana SI. Tampoc també discutir si el President Mas hauria de dir la paraula independència i deixar de fer servir més eufemismes, o que d’una vegada digués com pensa aconseguir els instruments d’estat que ha dit que Catalunya necessita. El mateix si el pacte fiscal és una pastanaga per distreure´ns dee l’objectiu. Sincerament a aquestes alçades i després de tot el que ha succeït d’ença el 11 de setembre del 2012, m’importa una merda.

Per mi el més important és ara fer pinya amb el President de la Generalitat davant de la seva determinació manifestada avui a Madrid a favor de crear un Estat per Catalunya. Per això, com activista independentista demano que tots els companys que deixem el partidisme i les nostres preferències particulars per treballar de valent amb l’ANC per pressionar (o recolzar) als polítics catalans que han decidit treballar a favor de l’Estat Català.

Per tot això, si demanem als nostres polítics, sobretot al President Mas, més fets i menys paraules, jo també demano el mateix a tots els independentistes. Ara cal parlar poc i pencar de valent.

Nota: Agraeixo la nota de premsa que ha escrit Reagrupament a on es posa al costat del President Mas si emprèn el camí per portar Catalunya cap a la independència i també el to de l’Oriol Junqueras, ja que va en el sentit del que penso.

 Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La cinquena resposta d’Espanya és sembrar la divisió entre els catalans

dijous, 9/08/2012

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb aquest títol. El guió per aconseguir la independència té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal,  hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directe, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal.

En el quart explicava la concreció del que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular o casos de corrupció contra CDC o qualsevol altre partit o institució que intenti avançar cap a la independència s’estaven materialitzant.

Avui en la cinquena resposta d’Espanya és que els sicaris catalans estan preparant la contraofensiva a les aspiracions independentistes, almenys de moment fiscalment, del govern de Catalunya:”El PP burxa en el dèficit entre territoris catalans per combatre el concert econòmic

Tal com comença la notícia diu al diari Ara.cat: “Dividideix i venceràs. Aquesta és la màxima per la qual es regirà el PP a l’hora de contrarestar la reivindicació del concert econòmic que el Govern posarà sobre la taula de Mariano Rajoy aquesta tardor. Segons ha pogut saber l’ARA, els populars preparen un argumentari en el qual es denunciarà que l’executiu català no aplica dins del territori els criteris d’inversió que exigeix al govern espanyol i que Barcelona pateix un dèficit fiscal del 13% respecte la resta de províncies.”

Aquesta manera de generar divisió entre catalans no és pas l’única. De fet fa temps que hi hagut varis intents per generar divisió entre els catalans utilitzant arguments ideològics. En l’entorn ideològic d’esquerres,  una part del moviment 15M com també certs sectors dins de la CUP i amb menys mesura també a Ic-EUA, seran armes que l’Estat espanyol activarà ja sigui directament o indirectament quan arribi el moment per tal de dividir el moviment independentista. El mateix és pot dir, de certs sectors econòmics i ideològics escorats a la dreta, que s’aixopluguen amb el que algú va  anomenat com Puente Aereo o Santa Aliança. 

Aquesta estratègia de crear divisió territorial pot fer forat si els altres sicaris que hi ha al PSC-PSOE també s’hi sumen. Parlo de memòria, però sinó recordo malament fa 15 anys els socialistes també es queixaven que la representativitat parlamentaria dels vots de l’àrea metropolitana no era justa ja que les comarques estaven sobrevalorades. Recordo que demanaven que valgues el mateix un vot d’un ciutadà  de Barcelona o Hospitalet que un de Girona o de Sort. Era quan els socialistes amb Pasqual Maragall van guanyar en vots a CiU però perdien la Generalitat degut a tenir menys  nombre d’escons al Parlament.

Encara que ara el PP parla d’impostos, l’argumentari és el mateix: Hi ha una discriminació dels ciutadans catalans que viuen a l’àrea metropolitana a favor dels de les comarques,  que reben més inversió en proporció als impostos que es recapta (i a més el seu vot està sobrevalorat.)

Però a més, el PP utilitza sibil·linament  aquest argument territorial per justificar que Catalunya té aquest dèficit fiscal respecte a Espanya. Ells diuen que Espanya és com les comarques catalanes i Barcelona és com Catalunya. Seguint aquesta analogia, igual que passa a Catalunya amb el dèficit fiscal que hi ha entre les comarques catalanes i Barcelona, a Espanya també  hi ha el dèficit fiscal entre Catalunya i al resta d’Espanya.

Però aquest argument quasi demagògic té varis punts dèbils, principalment dos que vull remarcar:

El primer és que en el cas de Barcelona i les comarques catalanes, la clau de la caixa és administrada pels catalans. És el Parlament de Catalunya a on estan representats els ciutadans de Barcelona i de les comarques, qui lliurament decideixen fer el repartiment de les inversions i despeses. Unes inversions a les comarques que els barcelonins també s’hi beneficien, encara que només sigui per quan van el cap de setmana. Això no és així en el cas d’Espanya. Les inversions que es fan a Badajoz o a Salamanca, els catalans no hi treuen cap rèdit.

El segon és que Barcelona és la capital de Catalunya i en aquest sentit, els beneficis que representa ser la capital compensa de sobres el dèficit fiscal que hi ha vers les comarques. Però en el cas d’Espanya això no és així. La capital és Madrid i per això Madrid també té un dèficit vers a la resta d’Espanya. Però ningú dubte i els madrilenys són els primers, que malgrat aquest dèficit fiscal que tenen, Madrid s’ha beneficiat extraordinàriament de ser la capital espanyola. Segons el PP, Catalunya paga més perquè el consideren com el cas de Madrid, una capital que es beneficia per altres costats. A part de ser un argument totalment fals, encara hi afegiria que, ans el contrari Catalunya no només no es beneficia de res de ser cap capital espanyola sinó que a més tenim un govern espanyol que fa tot el possible per perjudicar-nos.

Però tot això són arguments econòmics que estic segur que experts en aquesta matèria ho podran fer millor que jo. Per això, voldria acabar dient el meu millor argument contra aquesta contraofensiva dels sicaris catalans del PP:

Els catalans volem decidir sense que ningú de fora ens digui com fer-ho el repartiment dels recursos que generem i per això necesitem crear un Estat Català sobirà.

Endavant les atxes!!

La gran marxa de la llibertat està a punt de començar

divendres, 27/07/2012

Fa temps que penso que els catalans com a poble estàvem acabats al començar el segle XXI. Era qüestió d’un parell de generacions per acabar com a Catalunya Nord (i com València una generació abans). Al segle XX , la guerra del 36-39 va tallar d’arrel tota una generació i la posterior dictadura feixista va acabar de crear una altre generació traumatitzada per la tortura psicològica que foren sotmesos per un sistema nacional-feixista espanyol i ultracatòlic. Quan un poble, perd dues generacions consecutives està quasi sentenciat a mort.  Si amb això no hi havia prou, la tercera generació que va néixer pels 60 i 70,  va patir una gran immigració espanyola i a més, va estar molt influenciada per les teories marxistes-comunistes que igual que el feixisme, estaven en contra a qualsevol diferència dins del que ells consideraven que havia de ser un Estat. Tot plegat fa fer que Catalunya fos un desert pel que fa el fet nacional català. A principis dels 90 Catalunya estava més a prop de ser una província espanyola de l’Estat que una nació amb la seva identitat. El somni dels nacionalistes espanyols d’ençà fa 300 anys semblava que s’havia complert.

Dins d’aquest desert hi havien alguns oasis catalans que d’alguna manera mantenien la flama, però en prou feines servia per mantenir la llengua i quatre tradicions que amb l’inicií de la globalització es veien per les noves  generacions com a carrinclones. Els catalans s’havien resignat viure confinats en els seus oasis, mentre esperaven un miracle que mai semblava arribar. Al tombar el segle XXI, una  nova immigració de fora d’Espanya, molta espanyola parlant, semblava que era el cop de gràcia al poble català. Els oasis es feien cada dia més petits.

Quan tot semblava perdut, per sort, un miracle va fer venir en forma d’una gran tempesta. La tempesta de la crisi va provocar una pluja que al principi era fina, però cada dia que passa, es torna més torrencial. Aquesta aigua que cau, en la terra erma del desert pot provocar encara més erosió. Però també pot donar vida si se capaç de  canalitzar-la i usar-la correctament.

Contra tot pronòstic, el poble català ara té la possibilitat de fer del desert un immens prat ple de boscos. Per fer-ho ha de començar a sortir dels oasis. Si els catalans no ho fem ara, llavors la pluja erosionarà encara més la terra i quan s’acabi, l’haurà deixat definitivament erma. El desert esdevindrà per tot arreu. El poble català morirà.

Malgrat que en són conscients de la gravetat de la situació, la generació traumatitzada per la tortura nacional-feixista espanyola es resisteix de sortir de l’oasi. Entre el síndrome d’Estocolm i la perduda d’autoestima que tot torturat pateix, fa que tinguin molta por. La tercera generació, encara influenciada per un adoctrinament comunista-marxista, tampoc li fa gràcia deixar enrere el somni adolescent d’un desert verd. Però les provisions dels oasis estan minvant i les poques que es fa, els espanyols les robem.  Per primer cop la por immediata de morir de gana guanya les pors atàviques de marxar de l’oasi cap un destí que alguns diuen desconegut.

Però per mi, en el moment que comencem a caminar no ens podran aturar. Perquè sabem que no podrem tornar enrere. Només deixarem de caminar quan sapiguem que els espanyols no podran tornar a robar-nos el pa i tampoc mantenir-nos empresonats.

Per això la gran marxa cap a la llibertat està a punt de començar.

Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La quarta resposta d’Espanya és començar a fer efectiu les demandes judicials contra CDC

dijous, 26/07/2012

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb aquest títol. El guió per aconseguir la independència té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal,  seria que hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directes, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal.

En aquest article explico que la quarta resposta és la concreció del que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular de CDC o casos de corrupció que implica alguns dels seus dirigents s’estan materialitzant. Malgrat potser que els jutges que instrueixen els casos del Palau de la Música i els de la ITV, són jutges honestos i independents, això no treu que l’aportació de proves i declaracions de testimonis, poden ser manipulats o premeditats perquè justament ara surtin a la llum.

No defensaré a CDC ni a qualsevol altre partit per molt català o independentista que sigui, que tingui impunitat per finançar-se irregularment o promoure la corrupció. Però estic segur que el sistema colonial espanyol , anomenant comunidad autonóma, està pensat per fomentar una xarxa d’amiguisme i corrupció per mantenir una classe dirigent que gestioni la colònia segons els interessos de Madrid. Sobreviure i a més, aconseguir bons resultats, malgrat no ser del cercle més proper de la metròpoli o fins i tot d’anar en contra els seus interessos, implica estar exposats a embrutir-se les mans amb casos de corrupció dins de les seves files i fins i tot de finançament il·legal.

Estic segur que tots els partits catalans tenen un cadàver a l’armari o com diuen a Alemanya “Leichem im Keller” i Madrid farà servir-ho a la seva conveniència per aconseguir desactivar qualsevol pas cap a la llibertat de Catalunya. Pels partits que es creuen immunes o perquè són nous es pensen que no en  tenen cap, que vagin en compte, que si cal,  Madrid els hi posarà un de ben fresc al seu armari sinó el tenen ja. De fet estic segur que si en comptes de ser CDC qui es al govern i sembla que està fent passos més o menys decidits cap a la sobirania, fos ERC o fins i tot SI, estic segur viuríem una situació semblant. El sistema judicial espanyol està pensat per poder ser utilitzat a conveniència de l’Estat Espanyol.

Caldrà els catalans que siguem prou intel·ligents o no estúpids, per saber manegar-ho sense caure amb la trampa d’estripar-nos les robes quan estem en un moment clau per aconseguir la independència. Per això valoro molt la decisió d’ERC de no obligar al President de la Generalitat a defensar CDC al Parlament pel cas Millet per no desprestigiar la institució barrejant-la en el cas i en canvi si obligar al secretari de CDC, en aquest cas l’Oriol Pujol a fer-ho. Només calia veure quines ganes els sicaris espanyolistes ho volien aprofitar-ho i amb quina ràbia van reaccionar contra ERC quan aquest partit ho va impedir.

Una vegada estiguem creant la nova república catalana, llavors si que seré el primer de demanar responsabilitats a qui faci falta, encara que hagi esdevingut un heroi de la independència. Però sobretot cal aprofitar que constituirem un nou Estat per crear un sistema nou polític amb unes noves regles i lleis que impedeixin el màxim possible la corrupció i les xarxes clientelars.

Endavant les atxes!!

Gestió pública o privada?

dimecres, 18/07/2012

En l’anterior article vaig parlar sobre si hi havia massa treballador públic a Catalunya. En aquest reflexionaré sobre que és millor, la gestió privada o pública pels serveis que l’Estat dóna als seus ciutadans.

Abans d’entrar-hi m’agradaria deixar clar que la frontera entre definir si un servei és públic o privat no és, permeteu-me la redundància, gens clar. Hi ha serveis com l’educació, la salut, la seguretat…etc que sembla que són clarament de l’àmbit públic però en canvi en alguns països desenvolupats és no és considera que sigui obligació de l’Estat donar als seus ciutadans aquests serveis de forma universal i gratuït. Però també en el nostre cas, quan és parla que tots els ciutadans tenen dret a una vivenda, l’Estat no prové vivendes pels seus ciutadans. Una cosa són els drets teòrics i l’altre és la realitat, és a dir, fins quin punt l’Estat pot ser el proveïdor universal d’aquests drets que a priori sembla innegociables. Això és un tema molt discutible i que entra en el terreny ideològic entre les esquerres i les dretes.

Una de les coses que, sense entrar en ideologies, no estic gens d’acord és que l’administració publica faci la competència a la iniciativa privada. Per exemple no trobo correcte ni just que un ajuntament amb diners de tots els seus ciutadans faci un gimnàs al poble o al barri a on ja n’hi ha de privats. Encara menys que després amb personal públic o d’empreses contractades per l’ajuntament es dediquen a fer la competència al gimnàs privat. Sense entrar si proveir un servei de gimnàs als ciutadans és un servei públic o no, jo particularment crec que no, trobo molt injust que amb els diners dels impostos dels gimnasos existents s’utilitzin per construir-ne un altre per fer-los la competència. Molts cops amb preus sota el preu de cost. Un altre cosa seria si en un poble no n’hi ha cap i si l’Ajuntament té prou diners per fer-ne un.

Però tampoc estic d’acord que s’ha de privatitzar el màxim els serveis públics per principi. Estic en contra a qualsevol tipus de monopoli i no hi ha res pitjor que un monopoli privat. Per mi, només s’ha de privatitzar els serveis públics quan hi ha realment competència privada que pot comportar una millora del servei i la baixada del preu. Si no, llavors molt millor que sigui gestionat per l’administració pública.

Hi ha també models mixtes entre públic i privat que molts cops són molt eficaços. A Catalunya hi ha les escoles concertades que ha funcionat molt bé fins ara. De fet penso que si el català va poder sobreviure als 40 anys de dictadura ha estat gràcies a ella.

Hi ha però altres exemples, per exemple a Alemanya la salut es gestiona diferent a Catalunya. A Alemanya tothom ha de tenir una assegurança mèdica, però aquesta pot ser pública o privada. Pots triar la que vulguis, però l’única condició és que si tries una mútua privada després no pots tornar a la pública. Les mútues privades donen els serveis que volen i segons la tarifa que pagues tens més o menys prestacions. Pel que fa a l’assegurança mèdica publica, aquesta es gestionada per varies mútues públiques que són concertades, és a dir, són mútues privades que el 90% de les seves prestacions son determinades per llei mentre el 10% es lliure elecció de la mútua. Moltes empreses tenen la seva pròpia mútua. Això provoca que hi hagi una competència no només entre mútues privades i públiques, sinó també entre les públiques.

Pel que fa als metges a Alemanya funcionen molt diferent que a Catalunya. No hi ha CAP ni res semblant. Cada metge té la seva consulta o bé, alguns metges s’ajunten i creen una miniclinica o consulta amb varis especialistes. Pots anar al metge que vulguis, però abans has de preguntar si accepten la teva mútua i quan hi vas per primer cop, has de pagar 10€ per obrir-te un expedient. Aquest expedient et serveix durant 3 mesos i si vols anar a un altre metge o t’envien a un altre especialista durant aquest període, has de demanar que et facin la transferència de l’expedient, sinó vols haver de pagar 10€ a l’altre metge. Cada consulta té el seu personal administratiu i d’infermeria, però igual que els metges, tot això és de gestió privada malgrat la majoria dels ingressos provenen de diners públics. Per urgències existeixen Hospitals que són públics, però la majoria són pagats per l’Ajuntament o són universitaris.

Aquest model assistencial té les seves avantatges i desavantatges respecte al model català. Jo crec a priori que a nivell tècnic i mèdic és millor el model català i també força més còmode per l’usuari. Però em penso que és un model insostenible que a la llarga provoca més desavantatges que el model alemany.  La idea dels CAP és molt bona però el fet que la seva gestió no sigui privada, com també que la despesa en equipament i material vagi directament a càrrec de l’administració pública, acaba provocant a la llarga que no hi hagi un control de les despeses raonable i sigui poc eficient. La potencial ineficàcia en la gestió, com també l’obligatorietat d’utilitzar el CAP del teu poble o barri que fa que no hi hagi una selecció per criteris de servei i eficàcia, provoca que el servei al pacient pugi ser pitjor superant així les avantatges que a priori dóna el model assistencial català.

Un exemple que considero que la gestió ha de ser publica i no privada, és el tema de la seguretat. Per mi, la seguretat privada hauria de ser mínima o inexistent. En tot cas sempre es poden trobar altres exemples a on la gestió que realment funciona millor és la que és 100% pública i altres a on la gestió privada és millor.

La meva conclusió és que en una Catalunya independent s’haurà  de replantejar el model públic que hem heretat d’Espanya, però no tan si falten o sobren funcionaris, sinó en trobar el model més eficaç, independentment que sigui públic, concertat, privat o mixta i que sigui el més eficient i sostenible cara el futur. Penso que els catalans en el moment que tinguin consciència que els diners públics són només nostres, tindrem molta més exigència i cura en demanar que l’administració sigui més eficaç independentment que disposem d’un 10% més del PIB per invertir en l’administració pública.

Converses amb un alemany sobre la crisi d’Espanya

diumenge, 15/07/2012

Avui al migdia he anat amb la família amb bicicleta al parc de la ciutat a escoltar una mica de música. Aquesta setmana comença a Karlsruhe un festival musical que acaba el cap de setmana que bé. Es creu que al final prop de 200.000 persones passaran per “Das Fest“.

Avui feien un petit concert de música clàssica i tradicional, mentre ho estàvem escoltant a començat a ploure i ens hem refugiat sota una grossa umbel·la. Allà hem compartit taula amb una parella i al final hem acabat conversant. Primer ens han preguntat quina era la llengua que parlaven els nostres fills amb mi. Si era portuguès o espanyol. Li hem dit que parlaven català amb mi i que érem de Barcelona. Han respost de seguida amb el tòpic: “ah! sou espanyols”. Com per desgràcia és comú entre els alemanys, han preguntat si el català era un dialecte de l’espanyol. Els hem dit que era una llengua diferent, de la mateixa manera que ho era el Portuguès. Els hem explicat que a Barcelona es parla el català i que és oficial a tota Catalunya. Realment és molt gran el desconeixement que hi ha fora sobre la nostra realitat catalana.

Però l’home veien que érem de “Spain”, ha començat a parlar de la crisi. He vist aviat que el tema l’apassionava. La seva visió de la situació de crisi a Espanya era força prou correcte per ser un alemany, coneixia el tema de la bombolla immobiliaria, i deia que era impensable l’atur que hi ha sense que no hi hagués un mercat negre de treball. Ha parlat de la corrupció tant a Espanya com Itàlia (la màfia) i Grècia. Ha dit que Europa no volia continuar donant diners que no saben a on van a parar.

També deia que els Estats Units estan molt més endeutats que Europa i que la seva màquina de fer bitllets treu fum.  Deia que aquesta política era suïcida. També deia que els Estats Units encara que la seva població ignora Europa, els seus dirigents tenen pànic a una Europa forta i per això enviava als mercats financers el missatge que Europa està molt malament, cosa que si mires els números fredament no és cert, ans el contrari, Europa està millor que els Estats Units.

La meva dona ha intervingut i a explicat el cas de l’espoli català, però ell ha dit que cal la solidaritat entre les regions. Ha posat l’exemple de que els ciutadans dels Lands d’Alemanya de l’Oest han de pagar el 5,5% dels impostos com a solidaritat als Lands de l’Est (que deu n’hi do el que és, en el meu cas representa més de 1.200€ a l’any!)

Jo m’he mantingut callat fins aquí, ja que el meu nivell d’alemany no es prou alt i no estic segur de poder-me expressar-me bé. Però al final he intervingut dient-li que nosaltres, els catalans, no  és  solidaritat sinó que el govern espanyol agafa tots els nostres Impostos i s’ho reparteix entre els seus sense demanar cap permís.  La balança fiscal és negativa i representa el 8%-10% del PIB català. No és cap solidaritat li remarco, més aviat és un cas de colonialisme.

Com que sé que parlar només de diners no serveix de gaire amb els alemanys. Llavors li hem explicat que els catalans tenim un altre idioma i cultura. Que som un poble amb una història diferent i que som dins d’Espanya perquè vam perdre una guerra, mentre Portugal no per exemple, i per això els espanyols ens tracten com si fóssim una colònia. Ens agafen tots els nostres recursos i fan el que els convé amb ells, encara que això ens perjudiqui molt. Per tant no es pot comparar amb el cas de solidaritat entre els Lands de l’Oest i de l’Est d’Alemanya. Al cap i a la fi, ha estat un acord de tots els alemanys, mentre que en el nostre cas, els catalans no han pogut dir mai la seva (encara que això no és del tot cert, perquè amb la negociació de l’Estatut del 78 s’hauria pogut apostar pel concert econòmic i en canvi, alguns catalans, sobretot del PSC i PSUC, es van comportar com uns autèntics estúpids o pitjor, sicaris).

També li he explicat que encara que Europa  perdoni el deute Espanya continuarà provocant problemes, perquè és un poble acostumat a viure a costa de les colònies. A Espanya mai s’ha creat industria a excepció de Catalunya i una mica el País Basc.  Li he dit que si a Catalunya és la zona més industrial d’Espanya,  és degut a què els catalans van tenir prohibit anar a fer les amèriques fins a finals del segle XVII. Per això, ens vam d’haver d’espavilar mentre que els espanyols vivien de l’or que sostreien de sud-amèrica. Quan va perdre les colònies d’ultra mar, Espanya va entrar en crisi molt forta que va donar peu a les dictadures militars , la guerra civil i finalment la dictadura feixista del Franco, que va durar fins fa 30 anys. Després gràcies a la Unió Europea els espanyols han tornat a tenir diners i en comptes de invertir-los per crear industria, han continuant gastant-los com abans, és a dir fent aeroports sense passatges o trens d’alta velocitat inútils. Li he explicat les comparatives entre el nombre d’aeroports d’Espanya i Alemanya, com també el nombre de quilometres d’AVE comparant-los amb França i Alemanya. S’ha quedat molt desagradablement sorprès però amb un somriure d’aquells que et diu “quina colla d’irresponsables que sou”.

També l’hi he explicat que en un o dos anys, hi ha un perill real que Espanya es fragmenti ja que els bascos i els catalans estan molt emprenyats amb les retallades i volen independitzar-se.  Mentre hi havia diners per tothom, els catalans no es queixaven tant, però que ara amb la crisi la sensació d’injustícia de patir retallades que podrien ser menors o fins i tot no haver-les de fer si no tinguéssim l’espoli,  està fent que augmenti molt el sentiment independentista. Però a més, Madrid està aprofitant la crisi per centralitzar-ho tot i treure competències a Catalunya.  Ell de seguida ha reaccionat dient que és el mateix que França, que tot està centralitzat i ha explicat com els alemanys, estan molt atents per impedir que Berlin acabi fent el mateix.

Li he dit que a Espanya, a part del tema del centralisme hi ha el tema del nacionalisme espanyol. Li hem explicat l’exemple de la negativa de Madrid en fer el corredor mediterrani i en canvi apostar pel central com un exemple actual d’aquesta visió nacionalista. Però al final li he dit que és un nacionalisme violent  si fem cas a la història d’Espanya. Per això hi ha possibilitats que l’exercit intervingui contra als bascos i catalans si aquests volen més sobirania. He explicat l’exemple que els canons de Montjuïc no apunten al mar, sinó a la ciutat ja que es diu entre els espanyols que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir els catalans a ratlla.

Ha quedat pensatiu i m’ha dit, que això li referma la idea que Alemanya acabarà acceptant que el deute sigui assumit per a tota Europa per mirar de mantenir la pau social, perquè els alemanys els fa pànic la idea de reviure el passat europeu, a on sempre hi ha hagut moltes guerres i conflictes socials. En aquesta tessitura sempre Alemanya s’ha emportat la pitjor part.

Abans d’acabar li he preguntat a que és dedicava. M’ha dit que havia estudiat enginyeria econòmica i que treballava per una firma de software per inversions. És a dir, que treballa dins del món que es diu “Els mercats”.

No és el primer cop que parlo amb un alemany sobre Catalunya, però en aquest cas, la novetat és la idea que al final Alemanya acceptarà repartir el deute espanyol entre tota la Unió Europea per tal de mantenir la pau social.

Però aquesta conversa em referma amb l’opinió  que aquesta crisi a Espanya és una oportunitat d’or per aconseguir la independència. Està clar que d’entrada els alemanys i Europa darrera, faran tot el possible per impedir-ho, però també igualment per impedir que els espanyols utilitzin la violència armada en contra a un poble que democràticament decideix ser independent.

Hauran segur promeses de la UE que si ens quedem dins d’Espanya tindrem més ajudes per sortir de la crisi, però nosaltres hem de pensar una mica més enllà. La crisi passarà, amb ajuda o sense ajuda de l’UE. Si som independents, durarà 5 o 10 o 20 anys. Si no ho som potser també, encara que em penso que durarà més,   no ho sé. En tot cas el que si que estic segur és que si som un Estat sobirà estarem en disposició per fer una societat millor, més prospera i un estat competent socialment i econòmicament. Amb això n’estic segur. No només perquè crec que els catalans estem preparats per fer-ho, sinó perquè crec que fer-ho pitjor que els espanyols és quasi impossible. Ara bé, el millor de ser independents, és que per fi serem nosaltres mateixos. Ningú ens haurà de dir com hem de ser ni parlaran en nom nostre a Europa. Com a nació sobirana podrem parlar a Europa  de tu a tu i  compartir la nostra sobirania lliurament amb la resta de nacions europees, per així construir definitivament els Estats Units d’Europa.

Endavant les atxes!!

PERQUÈ ENS SORTIREM!

diumenge, 8/07/2012

La situació econòmica catalana és depriment, amb moltes empreses que tanquen i una taxa d’atur prop del 23% i juvenil del 50% és impossible ser optimista . Però dins de la desgràcia que això representa n’hi ha que donen esperança cara el futur.

Catalunya malgrat no té recursos naturals ha esdevingut una regió industrial. Com ho ha fet? Doncs gràcies a l’enginy i la tradició comercial dels catalans. Aquesta idiosincràsia ens ha permès sobreviure de manera satisfactòria fins ara.

Però no ens podrem acabar de sortir amb aquesta darrera crisi. No ho podrem fer si continuem dins d’Espanya. Només escoltant aquesta conferència magnífica i didàctica de l’Oriol Junqueras hom ja veu que no hi ha res fer. Però en canvi té moltes coses possibles com molt bé l’Oriol explica, però Espanya no ens deixa explotar-les.

Oriol Junqueras a la Cambra de Comerç de Manresa 3/7/2012

Del tot recomanable i és molt amena gràcies a que l’Oriol és molt bon professor.

Al final podeu llegir un resum de la conferència
(més…)

Dèficit de lideratge polític català s’acaba

dimarts , 3/07/2012

Els qui portem molts anys treballant per la independència de Catalunya i mirem enrere, podem estar molt contents de la situació actual. Abans dins del moviment independentista regnava la sensació que la independència era més una utopia romàntica que calia lluitar malgrat era quasi impossible aconseguir-la.  Els lideratges que havien en el moviment independentista eren conseqüència  d’aquesta percepció:  Lideratges idealitzats. Calia seguir el líder amb la fe que ell ho aconseguiria malgrat semblava impossible.  Els que s’erigien com a líders independentistes estaven més pendents d’aconseguir més seguidors per sobreviure o mantenir-se com a tal, que de realment treballar per aconseguir la independència, ja que fins i tot ells tampoc s’ho acabaven de creure que fos factible.

L’escriptor i empresari Xavier Roig, va escriure un llibre del tot recomanable “La dictadura de la incompetència” i també ho ha fet als diaris, a on diu que si no canviem al sistema polític radicalment, Catalunya té  tots els números per acabar enfonsant-se a la misèria per culpa de la incompetència dels seus politics. Xavier Roig indica que el sistema que regeix els partits polítics impedeixen que els millors i més competents polítics per governar un país acabin sortint a les llistes electorals. Per contra amb l’actual sistema partidista de llistes tancades entre altres coses,  els polítics més preparats per la intriga, per aconseguir complicitats intercanviant favors, conspirant darrere les cortines i sobretot els que són més llepafils al líder de torn, són els que acaben sent escollits per anar al Parlament de Catalunya.

Per mi, complementant el que diu el Xavier Roig, la política catalana està sotmesa a unes regles que provenen d’una democràcia espanyola amb un fort component colonial. Espanya és una andròmina política del Regne de Castella per mantenir el resta de l’imperi hispà. Un imperi que ara només li queda les colònies ibèriques: Els Països Catalans.  Aquesta política colonial provoca que els polítics catalans acabin perden credibilitat a mesura que el temps demostra que són o bé titelles del govern colonial o bé inútils perquè no disposen de recursos ni de veritable poder per fer política.

Qualsevol polític, sigui regionalista o unionista, sigui d’esquerres o de dretes no pot demostrar la seva vàlua amb la situació actual. Per molt bo i honest que sigui, no té ni sobirania ni recursos per fer res de significatiu. Si tot això, li sumem la incompetència que regne en els partits tal com denuncia Xavier Roig tenim la situació actual de descrèdit a la política. Un descrèdit que repercuteix negativament per generar el lideratge polític que necessita Catalunya per sortir d’aquest atzucac.

Però la crisi econòmica i l’atac ferotge i constant dels tribunals espanyols contra la minsa autonomia catalana, està provocant en la societat catalana el pensament que no hi ha res a fer dins del marc colonial espanyol. Com a conseqüència d’això, la independència per molt difícil o tòpica que abans semblava, ara es veu com la única possibilitat que ens queda per sobreviure i prosperar. Les reflexions del expresident Pujol són molt bon exemple d’aquest pensament.

Per mi, això pot provocar un canvi de paradigma dins de la política catalana. Crec sincerament que aquest canvi provocarà que surtin més polítics estadistes que pensin com aconseguir la independència que polítics de mentalitat regionalista i per tant incompetents. No només perquè l’electorat així ho demanarà sinó perquè  també el polític que estima la seva professió sap que no podrà exercir-la si continua dins del marc colonial espanyol. Els polítics catalans cada dia tenen més  clar que només podran exercir com a tal amb la creació d’un nou estat: L’Estat català. Com a conseqüència d’això serà més fàcil que surti un lideratge polític independentista menys idealista i utòpic per un més pràctic, més competent políticament i sobretot ambiciós nacionalment. Les habilitats “polítiques” que els liders polítics catalans abans destinaven a aconseguir de Madrid quatre engrunes compentencials ara es destinaran per aconseguir la independència. Però també el canvi de paradigma provocarà que surtin altres líders que abans es negaven a jugar sota “la dictadura de la incompetència” que denuncia Xavier Roig.

Sóc optimista, penso que estem en una situació semblant, malgrat les diferències històriques, que va provocar l’aparició d’un lider com Francesc Macià. Però el nou Macià es sentirà  més a prop del Cambó que del Companys. En tot cas, a mi m’importa ben poc com serà mentre aconsegueixi portar-nos cap a la independència.

Crec que el 2014 serà el punt d’inflexió que veurem finalment el lideratge que ens portarà a la llibertat.

Endavant  les atxes!!

L’esquizofrènia del partit socialista català (PSC)

dijous, 28/06/2012

Segons la definició en la viquipèdia: “L’esquizofrènia (del grec, “schizo”: divisió i “phrenos”: ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada.”

Una de les dades de la darrera enquesta del CEO que ha passat desapercebuda i que m’agradaria remarcar és el comportament esquizofrènic del votant del PSC.

A la pregunta 39, pagina 36, quan es pregunta ” si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” tenim aquest resultat:

Es a dir, que la majoria del votat del PSC, un 41,5% hi votaria en contra mentre que el 29,1% hi votaria a favor.

A la pregunta 40, a la pàgina 38 que diu: “Si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans segons vostè com seria?” i ho mirem segons els votants dels partits tenim:

És a dir, la majoria del votat del PSC, un 38,4% creu que amb una Catalunya independent es viuria millor,  i en canvi només 12,8% creu que pitjor.

Llavors la pregunta és: Si els votants del PSC majoritàriament (38,4%) creuen que es viuria millor amb una Catalunya independent com és  que votarien majoritàriament en contra (41,5%)?

Els votants d’esquerra i més concretament els socialistes catalans sempre han fet bandera que estan en contra d’utilització d’arguments nacionalistes o identitàris en la política. Sempre han preconitzat que miren pel benestar i la millora de la vida del ciutadà. En canvi segons aquesta enquesta els votants socialistes actuen en contra aquesta lògica que han defensat i segueix defensant el socialisme. Potser per això els seus dirigents sembla moltes vegades que han perdut el judici i estiguin esquizofrènics. Si segueixen així, no m’estranyaria que l’esquizofrènia els acabi fent veure al·lucinacions.

Nota: Els votants del PP i C’s actuen lògicament: Ells creuen majoritàriament que es viuria pitjor en una Catalunya independent i per això votarien majoritàriament en contra.