Arxiu de la categoria ‘Independència’

Alemanya mai recolzarà d’entrada la independència de Catalunya

dilluns, 11/06/2012

Des del primer moment que vaig arribar a Alemanya em vaig adonar del difícil que es explicar als alemanys el fet català (vaig escriure un article Converses del fet català amb un alemany a on ho exposava). La història alemanya i crec que també, una societat molt influenciada pel calvinisme i la religió protestant, fa que els hi sigui incomprensible que després de més de 40 anys de democràcia, els catalans encara estem queixant-nos del tracta rebut per Espanya. Sobretot quan reivindiquem l’espoli fiscal.

Pels alemanys la nostra situació s’hauria d’haver-la resolt els primers anys després de la mort del dictador i sinó fos el cas, els catalans per dignitat ens hauríem d’haver-nos independitzat d’Espanya. Però després de tants anys, la reivindicació catalana per ser més sobirans econòmicament s’entén com una reacció de protesta a les mesures d’austeritat, més o menys igual que fan els sindicats i funcionaris grecs. Per la seva mentalitat, els alemanys no entenen com és que els catalans no fan pinya amb la resta del espanyols per treballar de valent per tornar els deutes que tots els espanyols han adquirit.

Pels alemanys els catalans som tant espanyols com els madrilenys d’igual manera que els bavaresos som tant alemanys com els berlinesos. Els bavaresos, no tan com els catalans, també són mal vistos per la resta dels alemanys. També Bavaria, igual que Catalunya, és la regió més rica i industrial d’Alemanya. Igual que passa amb Barcelona i Madrid,  Munic i Berlin són les dues grans ciutats alemanyes, una és la capital econòmica i l’altre és la capital de l’Estat. Però malgrat aquestes similituds i les diferències culturals, religioses i històriques entre els bavaresos i els prussians, cap bavarès dubta que són igual d’alemanys que un de Berlin.

Per això la imatge que tenen dels catalans és la d’uns bavaresos ignorants tal com ho va reflectir el director d’Air Berlin fa uns anys quan va publicar una editorial a on es queixava de la intenció del govern balear d’obligar a anunciar les instruccions de vol també en català (aquí podeu veure la notícia a vilaweb). Per la majoria dels alemanys, el català és un dialecte de l’espanyol igual com ho és el bavarès de l’alemany estàndard.

Però ara amb la crisi econòmica, la cosa encara ha empitjorat si podia ser encara pitjor. La deute que Espanya té amb Alemanya com també l’efecte desastrós per pot provocar a la Unió Europea la fallida de l’estat espanyol, fa que els alemanys vegin amb pànic qualsevol fet  que pugi provocar encara més inestabilitat. En aquesta tessitura, els politics alemanys faran el que calgui per impedir que Espanya es divideixi en varis estats. Els castellans ho saben i s’aprofiten per aplicar la seva concepció d’Estat centralista i unitari d’arrel castellana.

Els catalans no podem esperar res dels alemanys com tampoc d’Europa. No podem queixar-nos, nosaltres si estiguéssim en la mateixa situació faríem el mateix.  Però això no vol dir que els alemanys ajudin directament als espanyols a eliminar el poble català com varem fer fa 80 anys. En ple segle XXI això ja no es pot fer impunement. Si els catalans democràticament aconseguim la independència, els alemanys ho acabaran acaptant perquè es senten molt avergonyits del seu passat nazi.

Cal que ho tinguem clar que la independència no ens ajudarà ningú a aconseguir-la, si deixem de banda la actitud bel·licosa del nacionalisme espanyol. De fet, cada dia penso més que l’actitud dels nacionalistes espanyols és l’única ajuda que podem esperar de l’exterior. Jo diria que sense ella, els catalans mai farien el pas per aconseguir-la. Per això els alemanys i moltes altres nacions menyspreen o en el millor dels casos, ignoren el poble català. Fins ara, poques vegades hem estat dignes per ser considerats un poble respectat.

 

Endavant les atxes!!

Els Estats Units d’Europa

divendres, 18/05/2012

Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m’agradaria dir algunes reflexions al respecte.

La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d’un exercit poderós hi ha altres motius.

La crisi financera que va començar als Estats Units i va afectar ràpidament a Europa. El govern dels Estats Units van prendre ràpidament unes mesures per redreçar la situació i en canvi la Unió Europea ho va fer més lentament i a més, eren mesures diferents. Cada govern de cada Estat membre de la UE, va prendre les seves mesures condicionades per necessitats polítiques nacionals de cada Estat. Per exemple a l’Alemanya la crisi es va enfrontar amb la contenció de la despresa pública i per comprar les accions per part del govern alemany dels Bancs que necessitaven liquiditat. Els Bancs que necessitaven diners del govern havia d’acceptar unes condicions que implicaven fer fora els directius responsables, deixar de donar dividends mentre el govern fos accionista com també reduir les remuneracions dels directius a un màxim de 600.000€ anuals. No va haver cap obligació de fer fusions ni de fer desaparèixer les caixes.  També es promovia la venda de cotxes (la principal industria alemanya) donant 2.500€ per cotxe vell de més de 10 anys i es comprava un de nou. A les empreses es promovia la reducció de la jornada (i un 10% del sou) per impedir l’acomiadament massiu de treballadors.

A Espanya en canvi es va dissenyar el Pla E i Ñ, que sinó recordo es tractava de donar milers d’euros als Ajuntaments perquè féssim obres útils o no. Es continuava construint Aeroports i AVEs com si no hi hagués la crisi. Es va obligar a les caixes a fusionar-se primer i després fer-se bancs per amagar els actius tòxics provocats per la bombolla immobiliàries. El govern els hi donava diners a uns Bancs amb directius que continuaven reben remuneracions 10 vegades més altes que la dels alemanys. Els EROS en les empreses es van multiplicar i el govern no va fer res per impedir-ho ajudant-les promovent la reducció de treball.  Resumint, a Espanya es va augmentar la despesa pública en projectes inútils i no es va prendre cap mesura per ajudar a  l’economia productiva que és l’única manera de sortir de la crisi en els països que no tenen recursos naturals. Aquesta disparitat de mesures com, no oblidem, la idiosincràsia especifica dels llatins (i grecs) de creure que l’Estat és dedica a robar als ciutadans i per tant, tot el que es pugi estafar a l’Estat està ben vist, ha provocat que la crisi iniciada en els Estats Units ha acabat enfonsant els països de la perifèria d’Europa, especialment Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya.

Si volem continuar amb la Unió Europea, la crisi només es podrà resoldre si Europa se sembla més als Estats Units. Malgrat els Estats nord-americans tenen tantes competències com les que tenen actualment els Estats membres europeus, la competència pel comerç i fiscal depèn del govern federal i no pas de cada Estat. A la Unió Europea hi ha llibertat de comerç, però tampoc igual als Estats Units. Per exemple hi falta la llibertat de moviment d’empreses per crear o tancar les seus corporatives. Les empreses que donen serveis a telecomunicacions, mitjans de comunicació i altres sectors que els Estats europeus considerant estratègics, tampoc tenen llibertat d’operar en qualsevol estat. Pel que fa a la política fiscal, laboral i social és molt dispar i estem molt lluny dels Estats Units. No podem ni comparar-nos.

I és per tot això que la crisi està mostrant que la Unió Europea és dèbil i ho té molt cru per sortir-se.

Als Estats Units també hi ha Estats més rics i d’altres més pobres com a la Unió Europea. Però com que una uniformitat fiscal i realment llibertat de comerç, el flux de riquesa és mou sense interferències de polítiques nacionalistes que provoquen a la llarga les situacions actuals que es viu a Europa. Sóc dels que creu que la Unió Europa sortirà d’aquesta crisi més semblant als Estats Units. S’ha d’anar cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

Els catalans per poder estar-hi, és a dir, tenir els mecanismes per poder participar-hi i dir la nostra com fa Massachusett , cal ser el més aviat possible un Estat lliure i no pertànyer a Espanya. No queda gaire temps. Sinó l’alternativa serà amb sort, ser Las Vegas de Nevada dins d’un desert que serà Espanya.

El guió per la independència: La tercera resposta d’Espanya és mobilitzar al Duran

dimecres, 16/05/2012

La meva intenció  era escriure poc, com  a molt un cop a la setmana però els esdeveniments s’estan accelerant. La setmana passada vaig escriure dos articles (aquí i aquí) respecte les respostes d’Espanya al guió per la independència. La tercera resposta d’Espanya per impedir que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà ha estat la mobilització els sectors més espanyolistes dins del partit majoritari que governa a Catalunya. Duran i Lleida s’ha erigit el líder d’aquest sector en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

No sóc l’únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol “Un encàrrec de la Santa Aliança” : “la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.”

Hi estic d’acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l’encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d’Unió per tornar a criticar la independència.

A manca d’arguments per defensar la dependència amb Espanya, Duran i Lleida utilitza la vella tàctica de la por que sempre fa efecte a la classe mitja catalana que és molt conservadora, mentre desqualifica la independència dient que és una “ficció”. En un excel·lent article el Professor Ferran Sáez Mateu a l’Ara que porta el títol “De ficcions i confusions” desmunta amb arguments ben sòlids la conclusió de Duran i Lledia que la independència és una ficció: “La conclusió de Duran, però, no té sentit. És absurda. L’aspiració a la independència implica dificultats fabuloses, però l’aspiració a la confederació és directament impossible, en la mesura que implica un consens estricte a dues bandes. La independència, en canvi, no pretén arribar a aquest acord impossible, i en aquest sentit, com a projecte, resulta infinitament més realista que una possible confederació. Encara un petit detallet: és cert que la independència té poquíssims simpatitzants fora de Catalunya. La confederació no en té cap, directament.”

Però també el Professor Ferran Sáez Mateu crítica la frivolitat que molts dels líders independentistes asseguren que la independència és fàcil d’aconseguir: “És cert que la dificultat real per assolir la independència de Catalunya resulta tan gran que, en efecte, aquesta aspiració sembla fregar la ficció. És cert que un procés d’aquest tipus mai no surt de franc, i la possibilitat d’una gran ruptura o, si més no, d’una dualització perillosament simètrica existeix. És cert que no tenim aliats a Espanya, per descomptat, i que tampoc en tenim a l’Europa dels estats, ni a la resta del món: en circumstàncies normals, la paradiplomàcia no pot competir amb la diplomàcia, ni les iniciatives de la societat civil amb les d’un estat present en tots els organismes internacionals.” i com a conclusió acaba dient: “La independència de Catalunya és factible, però tenint en compte que estem parlant d’una realitat no explorada: no hi ha cap precedent de secessió en el si de la Unió Europea. Malgrat les rudimentàries simplificacions del populisme autòcton, la independència de Catalunya (o d’Escòcia, etc.) condueix a problemes, i per descomptat a solucions, encara inèdits. La bona notícia és que tot això ens ho hem d’inventar nosaltres. Per tant, abans de parlar de realitats o de ficcions, el que convé és plantejar les coses correctament. El modest consell va adreçat tant al senyor Duran com als seus detractors més furibunds. Al capdavall, la confusió és la mateixa.

Però malgrat puc estar en principi d’acord amb aquestes dificultats que menciona el Professor Ferran Sáez Mateu, no per això m’acolloniré i deixaré d’intentar-ho. Però caldrà filar prim per no acabar com he dit en els anteriors articles amb una Generalitat intervinguda, el President Mas a la presó i tot això amb el beneplàcit de la Unió Europea acollonida per la fallida de l’euro. Però també haurà alguns líders independentistes que prefereixen la terra cremada abans de deixar de ser ells els protagonistes de la història que no podran d’estar de fer llenya de l’arbre caigut.

Com no em cansaré de repetir, cal que tots els independentistes fem pinya en el moment que el President Mas haurà de trencar la legalitat. Alguns ja gosen dir que serà aquesta tardor, no ho sé, però segur que no queda gaire temps abans d’enfrontar-nos amb Espanya. Encara que sigui per demanar un pacte fiscal,  s’haurà de trencar la legalitat vigent i forçar el reconeixement diferencial de Catalunya de la resta de les autonomies espanyoles.  Ja em vist com van reaccionar els espanyols amb l’Estatut. Realment això si que és una ficció. Per tant la conclusió és que Espanya només ens deixaran dos possibilitat: la independència o la mort definitiva com a poble català.

Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La segona resposta d’Espanya a la petició per la hisenda catalana

divendres, 11/05/2012

Ahir vaig escriure El guió per aconseguir la independència s’està complint a on manifestava la meva opinió de la resposta del PP de Catalunya a les declaracions del President Mas a favor de crear una hisenda catalana. La dirigent espanyolista del PP de Catalunya, Alicia Camacho va dir de que Espanya no pagaria les pensions si CiU continuava per aquest camí sobiranista. També vaig mencionar que al diari Ara es parlava de la possibilitat que el President Mas anés a la presó quan decidís fer el pas ferm per crear la hisenda pròpia.

Avui hem pogut llegir aquesta notícia publicada en els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘: Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència.

Un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó. Espero de tot cor que el President Mas i els dirigents de CDC no s’acollonin amb aquesta amenaça més real que la de no pagar les pensions.

Però llegint els comentaris a aquesta noticia en certs diaris digitals, hom no deixa de pensar que possiblement els catalans no ens mereixem ser lliures. A vegades penso que som potser massa petits, en tots els sentits, per no caure sempre amb típiques picabaralles familiars suïcides.

Deixeu-me que acabi amb aquesta reflexió: he estat militant d’ERC durant 18 anys i després associat a Rcat. He criticat molt a CiU per la seva política regionalista. També des del 2006 he escrit als meus blocs una defensa a la regeneració política. En els darrers dos anys a Reagrupament n’he fet una bandera de la radicalitat democràtica. Però darrerament, davant del moment tant crític que Catalunya està vivint, crec que no hem de deixar-nos entabanar per la radicalització o la indignació davant d’algunes informacions que poc a poc, a mesura que el guió s’estigui desenvolupant, s’aniran escampant per crear zitzània i difamació entre nosaltres. Cal tenir ben clar, que qui escampa la zitzània té com darrer objectiu mantenir l’ordre establert dins d’Espanya. Un ordre que està basat en unes estructures mafioses que beneficien els col·laboracionistes espanyols.

Els catalans estem davant del repte més important de la nostra existència: La nostra supervivència mil·lenària està a punt de desaparèixer. Per això, totes les nostres forces ha d’estar en aconseguir el més aviat possible esdevenir un estat lliure i sobirà. Mentrestant, tot el que pugi desviar-nos ha de ser apartat, que no vol dir ignorat per posar-hi remei quan construïm el nou estat. En aquell moment, si s’escau passarem comptes amb qui sigui.

Però ara, no ens podem permetre ara ni tants sols indignar-nos. No tenim temps ni per això.

Endavant les atxes!!

El guió per aconseguir la independència s’està complint

dijous, 10/05/2012

Avui al matí quan he llegit el que ha dit la Camacho sobre l’amenaça de no pagar les pensions, he pensat de fer un article al respecte. Però en fer un cop d’ull a la premsa, he vist que Salvador Cot de Nació Digital ha escrit més o menys el que volia escriure a la seva editorial.

No sabeu l’alegria que tinc que estem en aquesta fase del procés de la independència. Cap el 2007 vaig escriure una guia pel projecte per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Aquesta guia esta basada en una metodològia de gestió de projectes que  es fa servir per realitzar projectes complexos en la industria farmacèutica. Però no vull parlar d’això sinó de que quan vaig explicar alguns exemples de tasques a realitzar per contrarestar els riscs que sortirien en el projecte, hi sortia l’amenaça de les pensions i de l’impediment de continuar dins de la Unió Europea  si Catalunya esdevé  un Estat.

Ara només falta que ho digui més clarament el govern espanyol i no pas els sicaris que tenen a Catalunya. Llavors malgrat que alguns pensionistes catalans, potser molts s’acolloniran, davant dels ulls de la resta dels ciutadans com també del món, s’arribarà  a la mateixa conclusió que diu el Salvador Cot: Espanya considera els pensionistes catalans com una arma política (o de guerra). Un fet escandalós que demostra o bé la manca d’escrúpols per atacar a les persones més indefenses o bé que no considera els pensionistes catalans ciutadans espanyols, és a dir, que ens declaren ells mateixos la independència a ulls del món.

A l’Ara.cat a l’edició de pagament hi ha un article  que  parla de si el Mas pot arribar anar a la presó pel fet de decidir  per una hisenda catalana. No tinc n’idea si el Mas estarà disposat a anar-hi o si els espanyols ho faran, però cal de totes totes  que si CiU fa el pas , que tots els catalans independentistes li fem costat malgrat la zitzània que certs submarins  escamparan, el rancor que alguns hi tenen per les batalles perdudes, l’escepticisme més que justificat per tants coitus interruptus i la malfiança per les renuncies constants que ha caracteritzat a CiU. Però malgrat això, no podem repetir un altre 6 d’Octubre del 34.

Sembla com si el guió s’està  duent a terme per aconseguir que el 2014 sigui l’any clau, s’està complint.

Fa poc vaig escriure l’article Quan cal trencar amb la legalitat?. A on deia que el President Mas potser hauria d’avançar els plans que tenia, sigui per arribar a un mínim pacte fiscal o realment per anar cap a la independència. No m’importa. El que m’importa és que es faci quelcom perquè la situació és molt greu. Però també atenent la idiosincràsia dels espanyols, estic convençut que en el moment que es faci un pas ferm per aconseguir la hisenda pròpia, en les circumstancies actuals implicarà que s’haurà de trencar la legalitat vigent. Quan és faci això, els mateixos espanyols ens obligaran a anar fins al final, encara que alguns de CiU no ho vulguin. El final serà o bé la Independència de Catalunya o desaparèixer com a poble. Només dependrà de nosaltres, ja que els mateixos espanyols ja ens ha dit per activa o per pasiva que no podrem continuar com fins ara.

Endavant les atxes!!

Quan cal trencar amb la legalitat?

dilluns, 30/04/2012

Davant dels darrers esdeveniments que s’estan produint a Catalunya com la campanya #novullpagar o els empresaris per la insubmissió fiscal provoquen una situació molt compromesa pel govern actual de CiU. Però no només en el sentit que alguns apunten de col·laboracionisme entre CiU i els poders fàctics econòmics de Catalunya. Sense menysprear-los, per mi el que molesta o neguiteja més a Convergència, és el fet de trencar la legalitat amb qui té el poder pel mànec: Espanya

Vet a aquí el nerviosisme que és desprèn amb les declaracions del portaveu del govern Quico Homs de què compren els conductors que no volen pagar els peatges pel desgravi comparatiu amb la resta de conductors d’Espanya i a continuació anuncia que els multaran amb 100€ basant-se per més inri, amb una llei franquista.

Els dirigents de CiU es troben en una situació molt difícil per a ells. Com a partit defensor dels valors tradicionals de la serietat, ordre i sobretot de la legalitat, saben que un dia o altre, hauran de trencar-la. Perquè ningú ja dubta que la supervivència de Catalunya tal com un partit nacionalista la pot concebre, només serà possible si aconsegueix la independència i això implicarà necessàriament trencar la legalitat d’Espanya.

La qüestió és quan i com? Serà ara, gràcies al #novullpagar? Si milers de conductors catalans es neguen a pagar els peatges, els concessionaris de les autopistes i els bancs que hi ha al darrera, com actuaran? Que faran els dirigents de CiU per mirar d’arreglar-lo?

Darrerament he defensat que el President Mas té un pla per aconseguir fer un pas qualificativament més sobiranista a favor de Catalunya. És el que ell ha anomenat Transició Nacional. Aquesta transició té un calendari més o menys fixat.

Tot fa pensar, que primer es vol aconseguir un gran suport per demanar el pacte fiscal. Aquest suport, entre un 70 o 80%, és vol aconseguir per mitjà de dos mecanismes: Les retallades i la denuncia de l’espoli fiscal.

Les retallades són imprescindibles per donar credibilitat a la denuncia de l’espoli fiscal. Sense elles l’espoli fiscal només eren paraules que podies creure’t o no. Ara en canvi, milers de funcionaris o treballadors que viuen del diner públic ho pateixen personalment. Cap d’ells es podrà negar a demanar que els recursos dels Catalans serveixin per pagar-lis les seves nómines i no pas les dels altres funcionaris d’Espanya.

Amb el suport popular pel pacte fiscal, CiU tenia l’excusa perfecte per encetar el procés per augmentar la sobirania almenys fiscal de Catalunya. Un procés que pensen que no caldria trencar la legalitat amb Espanya. Alguns dels dirigents i sobretot, prop del 40% dels votants de CiU, tenen molta por a trencar amb Espanya. Per això des de CiU mai acaben de definir si volen realment la independència o es conformen amb aconseguir una mica més de sobirania fiscal. Si fos possible tenir un concert econòmic semblant al d’Euskadi, o fins i tot menys, mentre es poguessin continuar fent política autonomista sense patir retallades, la majoria dels dirigents de CiU com també molts dels seus votants ja ho donarien per bo.

La por de trencar la legalitat i sobretot trencar amb Espanya, és quelcom irracional per un observador forà, però no per un que conegui la història de l’opressió colonialista espanyola a Catalunya. Deixant de banda els negocis dels anomenats club del Pont Aeri, el motiu principal és la por a enfrontar-se amb qui t’ha torturat, ningunejat i oprimit durant la major part de la seva vida.

Però jo sóc dels que crec, que malgrat els espanyols són persones intel·ligents, perden l’oremus quan es tracta de pactar o negociar quelcom que és el moll de l’os d’Espanya. Pels espanyols, l’esperit i la raó d’existència d’Espanya és la metròpoli de Madrid. Espanya és Madrid i Madrid necessita cada vegada més, tots els recursos del que ells anomenen “provincias”. No serà possible de cap manera que els espanyols acceptin canviar-ho i menys en aquestes circumstàncies de crisi econòmica. La Transició Nacional només pot tenir un final possible: La independència de Catalunya.

Con va dir John Lenon: La vida és el que succeeix mentre fem els nostres plans i en aquest sentit ja sigui, perquè el govern d’Espanya vol intervenir l’autonomia de Catalunya o per culpa de la campanya del  #novullpagar o la insubmissió fiscal, al final el President Mas potser haurà d’avançar el moment de trencar la legalitat encara que hagués estimat fer-ho més tard (o potser mai).

Però ho haurà de fer aviat.

Endavant les atxes!!

El futur que arriba (2a part)

dilluns, 23/04/2012

A la primera part he descrit la situació que es troba Catalunya davant de la crisi i de l’envit espanyol contra els catalans. També arribo a la conclusió que tot el que està passant fa impossible que es pugi tornar enrere i continuar fent política autonòmica com si res hagués succeït. Una de les persones que més experiència té en aquesta política ho reconeix: el expresident Pujol fa mesos que no para de dir que no hi ha alternativa sinó és la independència. L’actual President sembla que també ho té present. El President Mas fa un any que va dient que ja estem en plena Transició Nacional i que el final d’aquesta transició pot ser la independència malgrat es vol intentar primer aconseguir el pacte fiscal.

En aquesta segona part m’agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s’arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l’Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l’Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L’Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l’ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d’escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l’Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l’ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d’Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure’s intervingut, hagi d’aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l’Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L’actitud de certs partits d’esquerres, el moviment d’indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d’aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions,  molt d’ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. Primer trauran l’espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l’amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d’esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l’aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!

El futur que arriba (1er part).

dilluns, 16/04/2012

Catalunya està vivint uns moments d’incertesa i d’angoixa. La crisi econòmica que pateix hi ajuda, però també l’inexorable envit dels espanyols contra Catalunya. De fet, l’envit contra Catalunya existeix d’ençà el 1714, però després de la dictadura feixista espanyola semblava que hi havia possibilitats de trobar la manera de ser catalans i alhora espanyols. Amb el famós “encaix” a Espanya molts pronoms catalans han dedicat els millors temps de la seva vida inútilment. D’altres, els més espavilats i amb menys escrúpols, ho han aprofitat per enriquir-se o complir les seves ambicions personals.

Amb aquest context, en el moment que es demostra que “l’encaix” és una fal·làcia que només hi era al somni dels catalans, i sobretot també degut a què deixar de rajar la mamella de la capital del regne, tots, és a dir, els patriotes errats i els pocavergonyes,  s’han trobat sense cap argument per continuar com fins ara. Ambdós saben que almenys continuar com ara no és pas la solució per aconseguir els seus objectius. S’ha de cercar una altra alternativa, però per desgràcia per a ells i per sort pels independentistes per convicció, aquesta només és la independència de Catalunya.

Els castellans no deixaran mai que els catalans siguem espanyols sense deixar de ser catalans. Us imagineu que la Reial Acadèmia de la llengua espanyola es canvií per ser de la llengua castellana i que el català sigui considerat idioma oficial per tota Espanya i Europa? o que Espanya canvií el nom per dir-se República de pobles ibèrics o fins i tot Regne de pobles ibèrics?

Però també us penseu que amb aquesta crisi els castellans deixaran d’exprimir els nostres recursos? Us penseu que milions d’espanyols acceptaran voluntàriament ser més pobres en deixar de recaptar milions d’euros dels nostres impostos?  Per què ho han de fer? No som uns territoris conquerits després d’una guerra i que a més, han hagut constantment dedicar-hi esforços per mantenir-nos a ratlla?

La conjuntura és per mi immillorable malgrat l’alt índex d’immigració i els atacs espanyolistes.  La pilota en aquests moments està a la taulada dels catalans. En aquest sentit, la responsabilitat està amb el partit majoritari a Catalunya i aquest és sense cap dubte CiU.

Però dins de CiU hi ha encara dubtes sobre si ara és el moment per apostar per crear l’Estat propi, malgrat en el seu darrer congrés deixar clar que és l’objectiu últim d’aquesta formació. Però la por de perdre suport i les lluites típiques de poder que existeix i sempre existirà en qualsevol formació política distorsionen o frenen aquesta decisió.  No és el mateix que a Unió guanyi Vila d’Abadal o Duran i Lleida.

Però que passa amb la resta dels independentistes. La meva modesta opinió és que haurien de ser conscients del moment tant important que vivim i no precipitar-se a atacar la lentitud de CiU en decidir-se per la independència. Sé que és molt difícil. Molts dels dirigents independentistes tenen greuges amb CiU o simplement, estan pendents per aconseguir els seus objectius, siguin a favor del partit que representen o personals. També hi ha qui es creu que ell ho faria millor i no pot esperar més. No és cap crítica a ningú, només és una constatació de la situació. Cadascú hauria de fer un examen de consciència que és el millor per Catalunya.

Però malgrat aquest sentit de responsabilitat política que hauríem de tenir tots els que volem que Catalunya sigui independent, això no vol dir donar un xec en blanc a CiU o deixar d’empènyer la societat catalana cap a la independència. En aquest sentit, per mi el moviment sobiranista ha de continuar o fins i tot augmentar la seva activitat. Cal fer-ho pensant en dos grans objectius: 1) provocar la reacció dels espanyols contra els catalans (i de retruc la internacionalització del conflicte) i 2) ajudar a CiU a què posi rumb el vaixell cap Itaca.

En aquest sentit, estic a favor de qualsevol activitat sobiranista que s’estan fent ara. Per exemple estic d’acord amb la ILP que ha presentat Reagrupament per deixar clar que si una nació sorgeix de la secessió d’un estat de la Unió, serà reconegut automàticament com estat membre de la UE. També les accions que l’ANC està preparant amb l’associació de municipis per la independència, o la insubmissió fiscal que alguns valents empresaris catalans estan duent a terme…etc.

És molt possible que algunes d’aquestes activitats siguin vistes com inoportunes o precipitades per part dels dirigents polítics i de molts opinadors, però malgrat entenc que algú ho pensi, encara tinc en ment l’exemple de la ILP a favor del referèndum d’independència que Deumil.cat amb CeL vam presentar la mateixa setmana que es va fer la manifestació de 10.000 a Brussel·les. Quan ho vam fer, la majoria per no dir tots, els dirigents dels partits polítics catalans i molts opinadors ho van trobar inoportú i fins i tot estúpid. Però gracies a aquella ILP, es va fer el referèndum d’Arenys de Munt i que per mi ha estat clau per aconseguir que posteriorment, molts catalans en votar en els consultes populars sobre la independència,  s’acabessin de convèncer que la independència és possible. Fins i tot el expresident Pujol i el mateix President Mas van anar a votar i per tant es van definir a favor de la independència. Tot un exemple per a molts catalans.

Qui sap el que pot passar d’aquí uns mesos si la Comissió Europea accepta la ILP i els bascos, flamencs i escocesos, junt amb els catalans recollim més d’un milió de signatures o es fa un referèndum a favor de la independència al mateix dia en 300 ciutats catalanes, inclosa Barcelona o la submissió fiscal creix i finalment CiU convoca una consulta pel pacte fiscal, que té com a conseqüència una persecució judicial contra tots els qui fan aquestes accions incloent empresonaments?

Jo veig molt més probable que acabem cap aquesta derivada que cap una altra a on tot continuí igual que abans. No puc imaginar que tot el que ha passat fins ara i el que s’està gestant, no acabi trencant la situació política actual.  Jo crec que com diu el President Mas, la Transició Nacional dels catalans ha començat i encara que no estic segur si aquesta era la intenció final del President, si que estic segur que aquesta transició només pot acabar amb la independència. Pels espanyols una vegada s’ha començat a marxar del que ells entenen que ha de ser Espanya, no hi ha marxa enrere. Només es pot arribar a viu a Itaca o morir en l’intent.

En la segona part, parlaré de les possibilitats de sobreviure al viatge a Itaca.
Nota: Imatge copiada del web de empordaaccio

A LA MEMÒRIA DE QUIM MELÉNDEZ

dimecres, 11/04/2012

Pare_Melendez.jpg

Fa temps que no escric res als  blocs, estic enfeinat amb els Catalans Abroad Newsletters i amb campanyes, primer per impedir el tancament de TV3Sat i segon per la campanya de suport pel català a Mallorca. Però també crec, que ja no cal continuar convencent a ningú dels qui llegeixen blocs en català que l’única sortida per Catalunya és la independència.

Però aquest cap de setmana quan vaig arribar a casa de vacances, la mare em va explicar que el Quim Meléndez havia mort feia unes poques setmanes. El Quim era dels amics del pare de quan varen treballar a la SAFA de Blanes la dècada dels 60. Segons la mare, el pare estava força afectat amb la mort del Quim. No només perquè era un vell amic, sinó també perquè de la colla que encara quedava només en Joaquim Torra, Quim Melèndez i ell eren independentistes.

No vaig gosar dir res al pare, però em va venir a la memòria la fotografia a on es veu en Quim caminant amb la seva elegant dona, la Roser i el pare pels carrers de Brussel·les  just al davant de la delegació d’ERC, en la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació de la nació catalana el 7 de març del 2009. Va ser tota una sorpresa que vinguéssim. Recordo com és va il·luminar la cara  del pare el dia previ a la manifestació quan es va assabentar que el Quim i la Roser venien en cotxe travessant tota França per només participar-hi. El pare estava sol a Brussel·les, ja que en Torra estava malalt i no havia pogut acompanyar als seus fills i nebots (Joaquim Torra és el pare de l’editor Quim Torra i del Pere Torra, l’autor de la fotografia que varen venir a Brussel·les). Segons el pare, en Quim Meléndez s’havia tornat independentista feia poc ja que quan eren més joves, només en Torra i ell ho eren. No sé si era per això, però el pare apreciava molt l’actitud manifesta a favor de la sobirania de Catalunya que els darrers anys en Quim Meléndez mostrava.

Per la meva part, sempre li estaré agraït al Quim la seva ajuda durant la presentació del Llibre “Els Herois de Brussel·les” , un relat sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les el passat novembre a Girona. En Quim es va endur una desena de llibres i els va portar a la llibreria de Les Voltes per deixar-los en dipòsit. Ho va fer, sense que li demanés.

La mort del Quim Meléndez és més que una perduda d’un vot pel SI a la llibertat de Catalunya. El seu coratge i força que emanava la seva imponent figura, irradiava als altres la convicció que la independència estava al caure. Per desgràcia la malaltia que patia des de feina poc temps, ha anat més ràpid que el viatge a Itaca. El pare, no sé si per la mort del Quim, aquests darrers dies m’ha dit més d’un cop que ell no veurà la Catalunya independent.

Com deia el honorable expresident Barrera, tenim molta presa. Sobretot perquè hi ha molts guerrers, que vells però rics d’experiències viscudes, volen arribar-hi abans que el seu cos digui prou.

Moltes gràcies per tot Quim.

Abril 2012

President no defallirem! Espero que els seus tampoc i així ho aconseguirem!

divendres, 9/03/2012

Avui he escoltat el discurs íntegre de President Pujol a ESADE que Vilaweb ha tingut la gran idea de penjar-ho. La veritat és que m’he he emocionat de veritat i per això estic escrivint aquest petit article.

Només vaig votar un cop a CiU i al President Pujol. Va ser el 1984 quan va sortir l’afer Banca Catalana. Ho vaig fer perquè malgrat jo era més d’ERC, per mi estava clar que els socialistes espanyols el volien destruir pel fet de què era massa catalanista i era una nosa per imposar el seu model jacobí centralista d’Espanya.

Quan el 1987 després del fracàs de la operació reformista liderada pel Roca-Junyent a les eleccions espanyoles, ja no vaig tenir cap dubte que Catalunya només li valia la independència. Per això vaig decidir involucrar-me amb ERC, que en aquell temps s’havia rejovenit i apostava sense cap mena d’ambigüitat per la independència. El 1991 hi vaig entrar com a militant a Malgrat de Mar.

Durant la meva militància activa a ERC, vaig arribar a ser president de la Secció Local i representant de l’Alt Maresme a la comarcal del Maresme. Sempre vaig tenir clar, malgrat alguns companys no ho entenien, que CiU no era el nostre enemic. Potser si l’adversari i en molts pobles, l’adversari a batre, però l’enemic de veritat era el PSC-PSOE i el PP. Escoltant al President Pujol en aquest discurs em confirma plenament que tenia tota la raó.

Sempre podrem fer-hi retrets al President que com a líder, per exemple hauria d’haver arribat molt abans a aquesta conclusió que ell acaba d’arribar. El que ha succeït amb la sentència del TC era previsible perquè la història i la psicologia de les nacions, sempre ens ha dit, que quan una nació ha conquerit una altra per la força, mai s’ha aconseguit que la perdedora gaudeixi d’un tracte d’igualtat. La nació perdedora sempre ha acabat o bé amb la seva eliminació passant pel període de residualització que el President Pujol ara explica en els seus discursos o bé acaba aconseguint la independència.

Però com diu el Pep Guardiola, si som capaços de deixar enrere els retrets i ens posem tots a treballar de valent , som invencibles. Per la part que em pertoca, m’agrada l’actitud de l’actual ERC liderada per Oriol Junqueras. Malgrat que ha de fer el seu paper dins del joc de partits, sempre mostra una actitud positiva i conciliadora amb CiU respecte a temes nacionals. Per la part de CiU, entenc que té els seus problemes greus de gestionar una Generalitat espoliada per tot arreu i sense ingressos per la crisi. Però escoltant el fundador i fins ara President d’aquest partit quan diu el que ha dit a la conferència d’ESADE, que cal tenir en compte que és una de les escoles de negocis més prestigioses del món i que ha format la majoria dels quandres dirigents de les empreses catalanes, no em puc imaginar que realment CIU no té un pla per anar cap a la independència.

Que aquest pla potser no és el més adient, o és massa lent o simplement de moment no es veu enlloc. Puc estar-hi més o menys d’acord amb aquest retret. Però ostres, no crec que el President Pujol estigui fent tot aquests discursos, fins i tot a la televisió, si realment no està pensant que la cosa va en serio. No té cap mena de sentit, que el President Pujol es cremi per res.

M’he emocionat quan ha explicat que el 1950 va defallir i va abandonar la lluita per un temps. M’he sentit interpel·lat quan ha demanat a tothom que ara no toca defallir perquè el 2014 serà quelcom és una simple data. Ara més que mai, estem a punt de renéixer després de 300 anys d’haver-nos volgut eliminar o finalment signarem la nostra defunció.

Per això vull contestar-li des d’aquí: President, no es preocupi, jo no penso defallir, però espero que els seus tampoc i així segur que ho aconseguirem!!

Endavant les atxes!!

Nota: Espero que demà tots els que podeu, aneu al Palau Sant Jordi a l’Assemblea Nacional Catalana. Jo per desgràcia no puc perquè estic a Alemanya.