Opinió

Una de les coses que més sobte quan portes un cert temps vivim a Alemanya és la quantitat de crítiques que hi ha entre veïns, entre companys de feina i també entre productes o serveis, siguin públics o privats.

Sembla que sigui l’esport nacional dels alemanys criticar-ho tot. Sempre hi troben problemes. Si quelcom no rutlla com diu la norma, ho critiquen i no paren fins que s’arregla, ja sigui voluntàriament o forçadament per mitjà d’una denuncia.

Les revistes especialitzades en comptes d’anunciar un producte el que fan és fer comparatives critiques amb altres i que algú vol comprar un producte, s’acostuma primer mirar-les. També és molt important veure quina nota ha rebut del TÜV (Entitat de certificació i inspecció independent). Si no porta el segell del TÜV els alemanys no se’n fien. També és molt important la Federació d’associacions de consumidors d’alemanya (VZBV) que  inclou més de 25 organitzacions de consumidors, que canalitza les crítiques i exigeix que es resolguin els problemes o defectes que els consumidors denuncien.

Criticar , almenys per mi, em semblava una activitat d’entrada poc educada.  No m’agrada fer-ho, i encara menys escoltar-n’hi. Però desprès de viure 6 anys a Alemanya m’he adonat que la  qualitat alemanya  té  molt que veure amb l’activitat de criticar-ho tot que els alemanys exerceixen com si fos un deure. No és pot criticar només una cosa i no fer-ho amb altres. Crec que de la mateixa manera que quan una persona és educada ho acostuma ser-ho en totes les seves activitats diàries, una persona crítica ho és també.

De petit a l’escola, ja els ensenyen a criticar i denunciar qualsevol cosa que vegin malament. De grans, segueixen fen-t’ho encara amb més intensitat. No és una crítica destructiva. La crítica és per denunciar el que no es fa correctament i punt. És clar que existeix la xafarderia típica entre veïns, però això és un altre tipus de crítica que no ve al cas i que té una altre funcionalitat que un dia explicaré el que hi penso.

Veure la crítica del que no està correcte o dels defectes com quelcom no desitjable penso que és contraproduent.  Per poder millorar la qualitat cal primer denunciar els defectes. Però també cal ser exigents fins que els defectes són resolts. Com més qualitat vols més crític has de ser i més exigent amb que es resolgui correctament.

Sense dubte que si la qualitat alemanya té tanta bona fama és perquè són molt crítics i exigents amb tot. Això fa a vegades que la convivència sigui insuportable però pitjor és viure dins d’una societat amb serveis i productes de pèssima qualitat. La qualitat de vida és indestriable amb la qualitat dels serveis i dels productes de consum.

Avui al matí he viscut una desagradable situació, però que m’ha fet pensar molt. Just sortint de casa hi ha una avinguda de dos carrils per cada costat amb mitjana. Hi ha dos semàfors per vianants i bicicletes per creuar-lo, separats per la mitjana. El primer es posa en verd segons abans que l’altre i també del semàfor dels cotxes que volen torçar cap a la dreta, just pel pas de vianant. Però aquest primer semàfor de vianants només dura en verd uns cinc o sis segons i per donar temps a creuar-ho,  hi ha una senyal groga intermitent d’avis als cotxes que volen torçar. Suposo que hi és per tal que els cotxes que volen girar,  vagin en compte amb els vianants encara que estigui en verd el seu semàfor.

Avui al matí hem anat el meu fill de 8 anys i jo amb bicicleta a l’escola. Veien el semàfor estava en verd he accelerat amb el meu fill al costat per creuar-lo. Però just uns metres abans, ha canviat a vermell. He dubtat un segon, i sense donar-me ja estava creuant el carrer amb el meu fill a un metre darrera meu amb el semàfor en vermell.

Hi havia un cotxe que havia començat a fer la maniobra per torçar i ha hagut de frenar. Teòricament no hi havia perill perquè el senyal intermitent en groc de perill de pas de vianants estava encès i els cotxes van poc a poc o esperen que passi el darrer vianant. Tot i així, l’esbroncada que he rebut per part del conductor del cotxe ha estat molt forta.

Ha  tocat el clàxon, ha obert la finestra i ha estat almenys 15 segons dient-me de tot amb una veu tant forta que se sentia per tot el carrer.  El meu primer instint ha estat aturar-me i replicar-li que no hi havia per tant, que el senyal d’avis de pas de vianant estava en marxa, però de seguida he pensat que tenia raó. He pensat en el mal exemple que he donat al meu fill. Per això he continuat fins un altre carrer a on no hi havia ningú i llavors li he dit al meu fill que el conductor del cotxe tenia raó en fer-me l’esbroncada. Li he explicat que havia d’haver-me aturat al semàfor perquè estava vermell i que hauríem pogut tenir un accident. Li he explicat que a vegades els pares també ens equivoquem, però que sempre s’ha de reconèixer quan un erra per poder després no tornar-ho a repetir. Li he reiterat que mai més hem de passar un semàfor en vermell.

L’esbronc del conductor m’ha condicionat el matí. Encara tinc la seva greu veu amb insults i retrets en alemany al cap. Però encara més m’ha condicionat la greu errada i el mal exemple que he donat el meu fill. Em fa mal pensar-hi.

Per acabar, com sempre m’agrada trobar una relació interessant amb les meves vivències de català a Alemanya, he pensat amb les esbroncades dels alemanys. És molt freqüent que els alemanys facin esbroncades per qualsevol cosa que vegin malament. No perdonen ni una i són molt exigents amb el compliment de la norma. Ho fa tothom, homes i dones, joves o vells. És un deure que tot alemany ha de complir.  Quan algú fa quelcom malament sempre hi ha algú dient en veu alta “HALO!!, HAAALOO!!” i amb la duresa que té  la llengua alemanya et fot l’esbroncada. Ho fan les mares als seus petits fills a  la més mínima. Ho fa qualsevol vianant o conductor a qui infringeix la norma.  Ho fa el vell a un jove que no es comporta correctament pel carrer.

I us juro que malgrat només he rebut tres esbroncades en els sis anys que hi porto vivint, les tinc totes ben gravades al cap. No m’estranya que l’idioma per ensinistrar els gossos sigui l’alemany. Malgrat s’ha escrit magnifiques poesies i literatura en aquesta llengua, és sense dubte la  llengua que amb més contundència hom pot fer una esbroncada i això que no tenen tants insults com nosaltres, els catalans.

Com més temps porto vivint a Alemanya, més estic convençut que la qualitat de vida que gaudeixen els alemanys s’ho guanyen cada dia no només amb el treball diari si no també amb l’exigència que tots tenen per complir i sobretot fer complir les normes.

Ara bé, m’agradaria pensar que potser hi ha un terme mig, però no sé pas si és que m’estic fent vell, cada dia penso que no existeix aquest terme mig i que els catalans si volem tenir una qualitat de vida com la dels alemanys, a part de treballar molt, cosa que ja ho fem prou bé, caldrà posar-nos seriosos en ser complidors en tot. Realment no ho som tant com ens agrada dir que ho som. Almenys comparant amb els alemanys.

Foto: francesc Gatuellas

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m’he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d’una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l’hivern o l’estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l’aigua mai és freda. Normalment l’aixeta està en la posició perquè surti l’aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l’aigua freda és la que és ve del riu o d’una font o mina i per tant és neta. Mentre que l’aigua calenta la tinc associada a l’aigua estanca d’una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l’Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m’adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d’hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s’omplia de l’aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l’aigua que estava a uns tres metres sota terra. L’aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l’aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d’unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d’un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d’alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d’aquell estiu.

Des d’aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.