Arxiu de la categoria ‘Personal’

Cas Pujol: La corrupció en l’entorn familiar, una experiència personal

dilluns, 28/07/2014

En el darrer article que vaig escriure en aquest bloc, deia que no escriuria més perquè tenia poques coses més a dir respecta a la lluita per la independència. Deia que molts articulistes professionals que abans no ho feien, ara ho fan i molt millor que jo. Però amb la confessió del ex-president Pujol he decidit escriure aquestes quatre ratlles. Fa 1 any i 5 mesos, arran d’un clima creat davant dels casos d’espionatge al Restaurant La Carmarga, vaig escriure l’article “Avalar la corrupció”.

En aquest article escrivia que la corrupció és inherent a la condició humana i que sempre existirà. Escrivia que el que cal és crear les condicions per minimitzar-la i per això era imprescindible complir tres punts:

1)     Un sistema de justícia totalment independent, que funciona més o menys ràpid

2)     Un contrapès entre el sistema judicial, executiu i legislatiu de tal manera que els tres pilars bàsics d’una democràcia, es vigilen i es fiscalitzen.

3)     Una societat civil que ja sigui via mitjans de comunicació, o associacions de veïns o per organitzacions sense ànims de lucre, està constantment seguint de prop el que fan els seus representants electes i si detecta qualsevol anomalia, exigeix responsabilitats.

Però l’afer Pujol demostra que cal un altre punt. Amb aquest cas, es pot veure que tota persona que està al poder molts anys, independentment que sigui d’entrada honrat, al cap del temps la pròpia dinàmica del poder acaba creant el clima propens a la corrupció, sigui directament a ell o als seus familiars o cercle d’amics propers. Jo, en un altre dimensió i salvant les distàncies, he viscut personalment una situació similar al que hauran viscut els fills del expresident Pujol. El meu pare va ser director d’una de les fàbriques més importants de Malgrat de mar durant 30 anys. Aquesta fàbrica donava feina a uns 130 treballadors directament i uns 200 indirectament.

El primer any de què el pare fos director, recordo que per Nadal varen rebre desenes de paneres amb pernils i regals. La mare estava al·lucinada, ja que mai aviem vist tants regals i tant bon menjar. A casa, sempre havien estalviat per poder arribar a final de mes. Per exemple jo no recordo haver menjar mai peix fresc a casa fins ben bé ser adult. Era massa car. Però el pare va agafar totes les paneres amb els regals i els va enviar a Càritas. La meva mare es va queixar amargament per què ho feia, si els anteriors directors de la fàbrica rebien les paneres per Nadal.  El pare va ser inflexible a les queixes de la mare. Va agafar totes les targetes de visita que hi havia i va escriure una carta a cadascú que havia enviat la panera, dient que a la propera vegada l’enviessin a Càritas i així ell s’estalviaria la feina. L’any següent només van rebre un parell de Paneres, Al cap de tres anys, no varen rebre cap. Durant els 30 anys que el pare era director, he viscut intents d’aconseguir que jo intercedís a favor d’un parent d’un amic meu o fins i tot del mateix amic, per tal de què el meu pare el contractés a la fàbrica. També altres que tenien negoci o treballaven en una empresa proveïdora,  em preguntaven si els podia ajudar per poder ser contractats per la fabrica com a proveïdors. Molts oferien regals o viatges pagats a canvi. No era gens fàcil dir-los que no. Normalment els deia que anessin a inscriure a les oficines o a la porteria de la fàbrica.

Però una vegada vaig fer una excepció que va sortir malament. Un pare que el seu fill jugava a hoquei amb el meu,  que era pagès i es pot dir que érem quasi amics després de compartir un parell d’anys de viatges els diumenges portant la canalla a jugar per mitja Catalunya, va d’haver de deixar de treballar al tros i em va demanar si el podia ajudar a entrar a la fàbrica. Vaig intercedir al pare a favor seu i el van contractar temporalment com a peó. Per sort, no vaig voler acceptar res d’ell malgrat va insistir-hi.

Dic per sort, perquè al cap d’un any quan encara estava amb el contracte temporal va patir un greu accident. Es va cremar part del peu amb àcid sulfúric per una imprudència tant d’ell, però sobretot del capatàs per no obligar-lo anar més protegit quan la norma establerta a la fàbrica així ho obligava. Va estar un parell de mesos ingressat i el van  operar varis cop de la pell. L’empresa el va ajudar en tot moment i el pare que el va visitar més  d’un cop, li va garantir que tenia la feina assegurada per tota la vida a l’oficina si no s’acabava de curar el peu. Però al final, l’amic es va associar als típics advocats que a canvi de poder rebre una comissió d’una possible indemnització milionària, li feien gratis tots els tràmits per fer la denuncia contra l’empresa. Els advocats volien arribar un tracte amb l’empresa per cobrar molts diners. Però veien que l’empresa no acceptaven cap tracte, varen decidir portar a judici penal el meu pare. Així volien obligar a l’empresa que abans d’anar a judici es pactés o que el meu pare intercedís a l’empresa que ho fes. Demanaven presó pel meu pare per 10 anys i una multa milionària que hagués arruïnat per sempre als meus pares.  Per sort, al final el jutge va sentenciar a favor del pare.

No cal ser gaire intel·ligent per entendre que els fills del president Pujol estaven exposats a ser utilitzats conscientment o inconscientment per aconseguir millors contractes que la Generalitat fes. No feia falta que l’ex-president Pujol estigues informat. Només pensar que hi podria estar al darrera, encara que no fos cert, feia que el funcionari o càrrec polític responsable de decidir el contracte, acabés donant-lo a l’empresa a on treballava el fill del President. Però a més, es veu que  en el cas del primogènit,  aquest no va tenir cap mena d’escrúpol de fer servir el seu nom per tenir avantatges alhora d’obtenir contractes o comissions de les transaccions derivades de la venda o compres d’immobles de la Generalitat. Veient tot això, tinc clar que afegiria un 4 punt als punts que abans he esmentat per lluitar contra la corrupció:

4)      Limitació de mandats dels càrrecs electes més importants a dues legislatures i que es fes una auditoria econòmica abans de començar i una al cap d’un any d’acabar, incloent la família més directe. També que durant els 5 anys posteriors no poguessin ser contractats per cap empresa proveïdora del govern o depenent de la regulació que el govern pot emetre.

Per cert, us imagineu que pot passar en el cas d’una família a on el pare té el màxim càrrec del país i a més aquest és vitalici i hereditari: Que la corrupció serà també vitalícia i hereditària!

Endavant les atxes!!

Un premi compartit amb tots els companys que farem fer i fem possible que la utopia sigui realitat

dijous, 21/11/2013

Aquest cap de setmana passat, he rebut un Premi una mica especial.  Tal com diu el web de la IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, els premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols són un reconeixement a deu persones d’Europa, Amèrica i la resta del món que s’hagin significat pel seu treball de projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. Però jo no em considero al·ludit.

No em considero al·ludit, perquè no m’he dedicat a la projecció i difusió de la cultura o la llengua catalana. El que si que he fet és ajudar a la internacionalització de la lluita per aconseguir la independència de Catalunya. Però a més, ha estat una tasca compartida. Hi ha hagut molts companys catalans, tant de l’estranger com de dins del Principat  que han ajudat a fer possible fites històriques com la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació a Brussel·les i com enguany fer possible les 126 vies catalanes (Catalan way) per diferents ciutats de tot el món.

Crec que el jurat del Premi, m’ha atorgat el premi en reconeixement que la millor manera de projectar i difondre la cultura o llengua catalana és lluitar per aconseguir el més aviat possible un Estat català. En aquest sentit, em sento honorat en rebre aquest premi i em dóna força per fer l’esprint final. Sóc dels convençuts que estem a punt d’aconseguir-ho. Només és qüestió de mesos, com a molt un parell d’anys.

Veien i escoltant el vídeo oficial de 10.000 catalans a Brussel·les, a on surten molts amics i companys de lluita, alguns que per desgràcia ja no hi són,  estic molt agraït per haver pogut participar-hi i  ajudar a fer-ho possible. Aquest premi el vull compartir amb ells.

En aquest enllaç podeu trobar el discurs que vaig improvisar.

https://www.facebook.com/photo.php?v=10202612242812116&set=vb.1378562068&type=2&theater

 

Endavant les atxes!

 

Frustracions d’un vell immigrant: L’estrès d’aprendre la llengua.

dimecres, 2/10/2013

Fa mesos que no he escrit res. No és perquè estigui fora de joc sinó perquè davant la magnitud que ha agafat el moviment independentista, poca cosa em veig en cor de dir. A més com que ara hi ha varis mitjans escrits amb els seus millors “plomes” escrivint al respecte, la meva pobra prosa ja no és necessària.

Podria parlar dels meus problemes personals, de les meves vivències com a immigrant a Alemanya o de les meves desventures amoroses, però sincerament d’això darrer no gaires no tinc ganes.

Respecte al tema de ser immigrant a Alemanya, potser si que la meva experiència pot ser útil. Per això avui he escrit a aquest text:

El poc temps que tinc mentre miro de posar ordre a la meva vida d’expatriat i de divorciat en una terra forana, ho he de dedicar a aprendre aquesta llengua tant dura i difícil d’estimar com és l’alemany. Potser si fos més jove, m’agradés les llengües, no tingués un poc de síndrome de dislèxia o més capacitat de memoritzar lletres que conceptes,  llavors ja no necessitaria estudiar-la, malgrat viure-hi 7 anys.

Quan vaig plantejar-me venir a viure a Alemanya, creia que amb dos o màxim tres anys podria saber  prou alemany per viure-hi sense problemes. Però no vaig comptar, amb la dificultat que té aquesta llengua, ni tampoc que si treballes 40 hores a la setmana, tens fills petits i per desgràcia, una parella que és traductora intèrpret, llavors et pot passar que no l’aprenguis mai de veritat.

És molt frustrant sentir-se entre mig analfabet i mig sord . Perquè és exactament el que jo em sento. Em parlen i a voltes entenc el que en volen dir, sobretot pel context, però quasi sempre hi ha una o dues paraules que no les entenc. Paraules molt cops, claus per entendre el significat de la frase.  Llavors la inquietud de no haver-ho entès bé t’estressa fins l’extrem que abans de preguntar per exemple com resoldre per una cosa o que t’ajudin, sempre mires cercar alternatives encara que aquestes siguin més molt més difícils o la solució no sigui la idònia.

Quan t’arriba una carta de l’ajuntament o de qualsevol organisme públic, et trobés que l’alemany escrit de manera formal, encara és més incomprensible que el parlar. Els alemanys tenen el costum d’ajuntar paraules per fer-ne de noves i que molts cops, aquestes  no hi són als diccionaris. Llavors si  ho mires de traduir pels traductors Online, et surt un text incomprensible. Ràpidament et ve la inquietud de saber  si la carta era important o no per la teva vida. Encara més estrès del que ja tens pel fet de viure en un país que no és el teu.

Nova feina, nous costums, noves regles, nous coneguts ja per si és molt d’estrès, si afegim el tema de la llengua, llavors la vida d’un immigrant és dura,  molt dura. Ara sóc més comprensiu amb els vells immigrants de Catalunya, que com jo, tenen problemes en aprendre el català.

Porto 7 anys vivint en un estrès constant i em minva la meva vitalitat. En els moment de la meva , i única vida, que podria ser més productiu i eficaç, estic limitat per fer-ho.

A més, divorciar-se en un país que no és el teu, és l’experiència més estressant i dura que una persona pot patir en sa vida.  L’única cosa bona que té, és que ara, m’he d’espavilar de veritat en aprendre l’alemany si vull tenir alguna possibilitat de trobar parella per aquestes terres germàniques.

 

Endavant les atxes!!

He estat junt amb altres 9 companys “exiliats” distingit amb el premi “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols 2013”

dijous, 4/07/2013

L’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) ha atorgat el premi “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols 2013” a deu catalans i catalanòfils residents a l’exterior.

En aquesta vint-i-cinquena edició dels guardons, han estat distingits amb el premi les següents persones:

Núria Amorós (Rosario-Montevideo, Argentina-Uruguai)

Manel Bargallo (Karlsruhe, Alemanya)

Miquel Basterra (Bogotà, Colòmbia)

Lídia Carol (Verona, Itàlia)

Jordi Gairin (Luxemburg, Luxemburg)

Josep Grases (Caracas, Veneçuela)

Sigfrid Grimau (Santiago, Xile)

Maia Guienova (Sandanski, Bulgària)

Sebastià Moranta (Offenbach, Alemanya)

Francesc Sallés (Buenos Aires, Argentina)

El premi “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols” distingeix des de fa vint-i-cinc anys a catalans i catalanòfils residents a l’exterior que s’han distingit pel seu treball en favor del manteniment de la presència catalana en el món i la difusió de la cultura catalana i el fet nacional català a l’exterior.

El jurat del premi “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols 2013” ha estat constituït per:

Xavier Bada, vocal de l’IPECC

Núria Bayó, presidenta de l’IPECC

Andreu Bosch, director àrea de llengua i universitats de l’Institut Ramon Llull

Teresa Clota, vicesecretària general de l’IPECC

Francesc Gambús, director general de relacions exteriors de la Generalitat

Joan Guitart, exconseller del govern de Catalunya

Dolors Làzaro, vicepresidenta de l’IPECC

Rosa Sans, exvicesecretària general de l’IPECC

Xavier Tudela, secretari general de l’IPECC

L’acte de lliurament del Premi “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols 2013” serà el dissabte 16 de novembre de 2013, a les 18.30 h., al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

——————–

Moltes gràcies. Realment no m’ho esperava i serà tot un honor rebre’l

Endavant les atxes!

Els valors estan canviant

dimecres, 30/01/2013

Fa ja més 50 anys Bob Dylan cantava “Els temps estan canviant” a on avisava a la generació dels seus pares que una nova societat s’estava gestant amb valors diferents dels que fins aquells moments regien en la societat americana.  Recordo quan jo era jove, se’m fotíem de les pel·lícules d’Hollywood a on els protagonistes sempre anaven al psicòleg o es divorciaven cada, dos per tres.

Aquests darrers mesos la meva vida ha canviat radicalment. He passat a tenir més o menys clar quin futur m’esperava pels propers anys, a no saber que pot passar d’aquí uns mesos. Després de 10 anys de casat amb dos fills de 9 i 7 anys, em torno a separar per segon cop. Encara que tinc experiència prèvia, no és pas fàcil. Més vivint a Alemanya sense família i amics.  Però a nivell anímic, la diferència que trobo respecte al primer divorci, és que ho estic portant més o menys bé. No crec que sigui no només l’experiència prèvia o l’edat, sinó que crec que avui en dia, estar separat o divorciat ja no és cap excepció. És cada dia més normal.

Quan amb la meva exparella vam explicar als nostres fills que ens separaven, la veritat és que s’ho van prendre més o menys bé.  La petita Nina, que té  7 anys va dir, “Igual que la Irene i la Silvià” . De fet la majoria  dels amics dels meus fills tenen els pares separats o divorciats. Ara bé, això no treu que no els hi afecti. De moment, per sort, entre nosaltres la cordialitat és bona malgrat tot.

Fa temps que es va acabat allò de què et cases amb la teva parella fins que la mort et separi. Els valors que abans regien les relacions de parella, estan canviant molt ràpidament a la nostra societat.

Però pels espanyols el valor de la unitat de (S)pain sembla que sigui inalterable i eterna. Sembla que no s’han adonat que en els darrers anys, han aparegut molts nous estats i que l’excepció són els Estats com (S)pain format per diferents nacions.

Els espanyols hauran d’acceptar que la unitat de (S)pain es trencarà. Els temps del que el marit tenia més o menys barra lliure per sotmetre a la muller per impedir que aquesta és separés fa temps que es va acabar. De la mateixa manera, els temps que un Estat tenia barra lliure per sotmetre a un poble per impedir que es independitzés, també s’han acabat. Si això passés seria la fi de la Unió Europea si aquesta ho permetés. 

El que passa ara a Catalunya, és que necessita creure en ella mateixa que es pot separar sense rebre la violència sistemàtica que (S)pain l’ha sotmès durant aquests darrers 300 anys d’història.

 

Endavant les atxes!!

Existim!

dilluns, 17/12/2012

He estat quasi un mes sense escriure una entrada al bloc. El motiu principal no ha  estat només el possible desengany amb el resultat de les eleccions del 25N. Com alguns ja  haureu imaginat, la meva vida ha sofert un canvi que malgrat era previsible, no deixa de ser sempre traumàtic. No és tracta de cap malaltia normal, és un assumpte del cor. Però no explicaré més. Els assumptes d’aquesta mena són només propietat de la intimitat de cadascú.

Mentre no tingui la serenor imprescindible per poder analitzar la vida sense influències emocionals, m’abstindré d’escriure sobre política del dia a dia. Però si que ho faré d’anècdotes, polítiques o no, que estic vivint a l’exili de les  germanies.

El títol “Existim!” és un crit de reafirmació. Jo, que ara necessito reafirmar-me,  miro de trobar noves amistats que vulguin compartir una mica del meu jo. Gratament he vist que ara a Alemanya hi ha una curiositat per conèixer-nos. Malgrat encara ens associen a molts tòpics espanyols, cada dia hi ha més que hi veuen diferència. Ara puc dir sense por d’haver de donar llargues explicacions, que sóc català i que Barcelona és la meva capital.

Molts cors s’obren quan abans eren tancats.

 

Diari d’un català a punt de ser lliure. Diumenge plujós i mig deprimit

diumenge, 4/11/2012

Avui som diumenge 4 de Novembre del 2012,  1 mes i 26 dies després del #11s2012. El dia s’ha aixecat gris i plovent, com ja acostuma ser habitual. Però no fa fred. AL matí a dos quarts de deu he hagut de portar al Jan a la Kinder-Kircher Früstück o esmorzar que feien el grup de nois de l’església que varen anar de colònies la setmana passada. Al lloc a on la dona m’ha dit que era , no hi havia ningú. Al final he entrat a l’església i he preguntat al capellà, bé suposo que ho era, perquè anava vestit amb americana i corbata, però estava allà encenent veles, a on els podia trobar. M’ha indicat que pugés les escales del campanar i que en el primer pis, allà els trobaria. Allà me’ls he trobat tots asseguts esmorzant.

Després com que la dona era corrent fins a les 12 de migdia, he estat a casa amb la Nina, llegint els diaris  mentre ella mirava la TV. A dos quarts de dotze quan la dona ha arribat he decidit fer la meva caminada, però aquest cop ho he fet sòl ja que plovia. Al final ha sortit una mica el Sol encara que mig emboirat. Per provar-me he decidit córrer un parell de quilometres, sense aixecar molt el genoll que tinc sense una part de la ròtula i tampoc per l’ull. Encara tinc una bombolla de gas que amb les sotragades es mou molt i no em deixa veure clar. El genoll no m’ha fet molt de mal, però sé que és impossible que pugi un dia acompanyar la meva dona.

A la tarda hem anat amb els nostres fills, amb uns veïns equatorians i també amb una parella que la dona és de Barcelona i l’home és company meu de feina, a jugar a bitlles. Ens ho hem passat prou divertit.

Avui no parlaré de política. Som diumenge i cal descansar una mica. Però a més estic una mica deprimit. No pas per la lluita independentista, sinó perquè sento com poc a poc la relació sentimental que hi ha amb la meva dona, s’està apagant.

Diumenge 4 de Novembre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Un diumenge fred i solejat a Alemanya

diumenge, 28/10/2012

Avui som diumenge 28 d’Octubre del 2012,  1 mes i 19 dies després del #11s2012. El dia s’ha molt fred però amb Sol. Estem 1ºC de temperatura. La dona a aprofitat per sortir a córrer sola vora el Rin. M’ha dit que volia córrer unes tres hores o més.

Després d’esmorzar , he llegit la premsa. He fet les piulades de rigor. Malgrat feia molt de fret,  com que feia també sol, he decidit aprofitar el dia per sortit amb la meva Nina , ella amb bicicleta i jo a peu, a fer la caminada que vaig sempre pel bosc, fins arribar al petit aeròdrom. El meu fill Jan està de colònies amb els escoltes (protestants) durant tota la setmana ja que és festa de la tardor a l’escola de Banden-Württemberg.

Hem caminat durant una hora i mitja. Quan el vent et donava per l’esquena i el Sol de cara ,s’estava prou bé, però a la tornada amb el vent de cara, no tant. Al final hem anat a fer el gelat a l’Eis-Oma.  Mentre menjàvem el gelat a un banc de fora el jardí que tocava el Sol, la dona ha trucat. M’ha dit que ha fet més quilometres del que tocava i que tornava cap al cotxe, però que li quedaven almenys per dues hores. Al cap d’una hora  i mitja quan la Nina i jo, ja estàvem a casa m’ha tornat a trucar dient-me que en arribar al cotxe el Nano-pod li ha dit que li faltava uns 5 quilometres per fer els mítics 42 quilometres i que havia decidit fer-los per així fer per primer cop la marató.

Ha arribat a casa a les dues del migdia, molt contenta. No havia menjat res, només una poma abans de començar a córrer a les 9 del matí i l’Apfelschorle que porta a la cantimplora (suc de poma amb sifó). Li he donat l’enhorabona, però que la propera s’ha de portar quelcom per menjar sinó li pot donar un defalliment. Li he dit però que li tinc enveja sana. Jo tinc el genoll esquerra amb la meitat de la ròtula per un accident de moto. No puc córrer. Si ho faig em fa mal al cap d’un temps i s’infla. Només puc caminar o fer bicicleta, que és el meu esport favorit, però ara no puc fer-ho fins que l’oftalmòleg em doni permís. L’ull fins que no estigui bé, millor no forçar-los amb esport dur. Però quan podia córrer,  mai havia fet més de 12 quilometres. No sé pas si podria fer el que fa la meva dona. Ella fa només dos anys que ha començat a córrer. Sincerament crec que té condicions. No per fer cap bona marca, no té l’edat,  però si per fer maratons. Em sento una mica trist de no poder compartir amb ella el plaer d’anar per la natura corrent. Espero que d’aquí un temps ella s’aficioni també a la bicicleta. El problema és que a Alemanya fa tant de fred, que només de finals d’abrils fins a finals de setembre pots anar-hi. La resta de l’any, has d’estar molt “malalt” com jo, per passar tant de fred.

Us preguntareu perquè us explico tot això. A part que això és un diari personal, simplement perquè avui som diumenge i crec que cal descansar una mica de la política. En aquests moment estic escoltant la Symphony No.3 in E flat major, op.55 “Eroica” de Beethoven per la Chicago Symphony Orchestra , dirigida per Sir Georg Solti. No puc llegir certes coses ni opinar d’elles. Avui no. Demà serà dilluns i serà un altre dia.

Endavant les atxes!

Diumenge 28 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

La qualitat i la crítica, dues cares de la mateixa moneda

dimarts , 14/08/2012

Una de les coses que més sobte quan portes un cert temps vivim a Alemanya és la quantitat de crítiques que hi ha entre veïns, entre companys de feina i també entre productes o serveis, siguin públics o privats.

Sembla que sigui l’esport nacional dels alemanys criticar-ho tot. Sempre hi troben problemes. Si quelcom no rutlla com diu la norma, ho critiquen i no paren fins que s’arregla, ja sigui voluntàriament o forçadament per mitjà d’una denuncia.

Les revistes especialitzades en comptes d’anunciar un producte el que fan és fer comparatives critiques amb altres i que algú vol comprar un producte, s’acostuma primer mirar-les. També és molt important veure quina nota ha rebut del TÜV (Entitat de certificació i inspecció independent). Si no porta el segell del TÜV els alemanys no se’n fien. També és molt important la Federació d’associacions de consumidors d’alemanya (VZBV) que  inclou més de 25 organitzacions de consumidors, que canalitza les crítiques i exigeix que es resolguin els problemes o defectes que els consumidors denuncien.

Criticar , almenys per mi, em semblava una activitat d’entrada poc educada.  No m’agrada fer-ho, i encara menys escoltar-n’hi. Però desprès de viure 6 anys a Alemanya m’he adonat que la  qualitat alemanya  té  molt que veure amb l’activitat de criticar-ho tot que els alemanys exerceixen com si fos un deure. No és pot criticar només una cosa i no fer-ho amb altres. Crec que de la mateixa manera que quan una persona és educada ho acostuma ser-ho en totes les seves activitats diàries, una persona crítica ho és també.

De petit a l’escola, ja els ensenyen a criticar i denunciar qualsevol cosa que vegin malament. De grans, segueixen fen-t’ho encara amb més intensitat. No és una crítica destructiva. La crítica és per denunciar el que no es fa correctament i punt. És clar que existeix la xafarderia típica entre veïns, però això és un altre tipus de crítica que no ve al cas i que té una altre funcionalitat que un dia explicaré el que hi penso.

Veure la crítica del que no està correcte o dels defectes com quelcom no desitjable penso que és contraproduent.  Per poder millorar la qualitat cal primer denunciar els defectes. Però també cal ser exigents fins que els defectes són resolts. Com més qualitat vols més crític has de ser i més exigent amb que es resolgui correctament.

Sense dubte que si la qualitat alemanya té tanta bona fama és perquè són molt crítics i exigents amb tot. Això fa a vegades que la convivència sigui insuportable però pitjor és viure dins d’una societat amb serveis i productes de pèssima qualitat. La qualitat de vida és indestriable amb la qualitat dels serveis i dels productes de consum.

Una esbroncada en alemany

dilluns, 21/05/2012

Avui al matí he viscut una desagradable situació, però que m’ha fet pensar molt. Just sortint de casa hi ha una avinguda de dos carrils per cada costat amb mitjana. Hi ha dos semàfors per vianants i bicicletes per creuar-lo, separats per la mitjana. El primer es posa en verd segons abans que l’altre i també del semàfor dels cotxes que volen torçar cap a la dreta, just pel pas de vianant. Però aquest primer semàfor de vianants només dura en verd uns cinc o sis segons i per donar temps a creuar-ho,  hi ha una senyal groga intermitent d’avis als cotxes que volen torçar. Suposo que hi és per tal que els cotxes que volen girar,  vagin en compte amb els vianants encara que estigui en verd el seu semàfor.

Avui al matí hem anat el meu fill de 8 anys i jo amb bicicleta a l’escola. Veien el semàfor estava en verd he accelerat amb el meu fill al costat per creuar-lo. Però just uns metres abans, ha canviat a vermell. He dubtat un segon, i sense donar-me ja estava creuant el carrer amb el meu fill a un metre darrera meu amb el semàfor en vermell.

Hi havia un cotxe que havia començat a fer la maniobra per torçar i ha hagut de frenar. Teòricament no hi havia perill perquè el senyal intermitent en groc de perill de pas de vianants estava encès i els cotxes van poc a poc o esperen que passi el darrer vianant. Tot i així, l’esbroncada que he rebut per part del conductor del cotxe ha estat molt forta.

Ha  tocat el clàxon, ha obert la finestra i ha estat almenys 15 segons dient-me de tot amb una veu tant forta que se sentia per tot el carrer.  El meu primer instint ha estat aturar-me i replicar-li que no hi havia per tant, que el senyal d’avis de pas de vianant estava en marxa, però de seguida he pensat que tenia raó. He pensat en el mal exemple que he donat al meu fill. Per això he continuat fins un altre carrer a on no hi havia ningú i llavors li he dit al meu fill que el conductor del cotxe tenia raó en fer-me l’esbroncada. Li he explicat que havia d’haver-me aturat al semàfor perquè estava vermell i que hauríem pogut tenir un accident. Li he explicat que a vegades els pares també ens equivoquem, però que sempre s’ha de reconèixer quan un erra per poder després no tornar-ho a repetir. Li he reiterat que mai més hem de passar un semàfor en vermell.

L’esbronc del conductor m’ha condicionat el matí. Encara tinc la seva greu veu amb insults i retrets en alemany al cap. Però encara més m’ha condicionat la greu errada i el mal exemple que he donat el meu fill. Em fa mal pensar-hi.

Per acabar, com sempre m’agrada trobar una relació interessant amb les meves vivències de català a Alemanya, he pensat amb les esbroncades dels alemanys. És molt freqüent que els alemanys facin esbroncades per qualsevol cosa que vegin malament. No perdonen ni una i són molt exigents amb el compliment de la norma. Ho fa tothom, homes i dones, joves o vells. És un deure que tot alemany ha de complir.  Quan algú fa quelcom malament sempre hi ha algú dient en veu alta “HALO!!, HAAALOO!!” i amb la duresa que té  la llengua alemanya et fot l’esbroncada. Ho fan les mares als seus petits fills a  la més mínima. Ho fa qualsevol vianant o conductor a qui infringeix la norma.  Ho fa el vell a un jove que no es comporta correctament pel carrer.

I us juro que malgrat només he rebut tres esbroncades en els sis anys que hi porto vivint, les tinc totes ben gravades al cap. No m’estranya que l’idioma per ensinistrar els gossos sigui l’alemany. Malgrat s’ha escrit magnifiques poesies i literatura en aquesta llengua, és sense dubte la  llengua que amb més contundència hom pot fer una esbroncada i això que no tenen tants insults com nosaltres, els catalans.

Com més temps porto vivint a Alemanya, més estic convençut que la qualitat de vida que gaudeixen els alemanys s’ho guanyen cada dia no només amb el treball diari si no també amb l’exigència que tots tenen per complir i sobretot fer complir les normes.

Ara bé, m’agradaria pensar que potser hi ha un terme mig, però no sé pas si és que m’estic fent vell, cada dia penso que no existeix aquest terme mig i que els catalans si volem tenir una qualitat de vida com la dels alemanys, a part de treballar molt, cosa que ja ho fem prou bé, caldrà posar-nos seriosos en ser complidors en tot. Realment no ho som tant com ens agrada dir que ho som. Almenys comparant amb els alemanys.