Arxiu de la categoria ‘Personal’

Rentar-se les mans amb aigua calenta

dimecres, 9/05/2012

Foto: francesc Gatuellas

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m’he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d’una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l’hivern o l’estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l’aigua mai és freda. Normalment l’aixeta està en la posició perquè surti l’aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l’aigua freda és la que és ve del riu o d’una font o mina i per tant és neta. Mentre que l’aigua calenta la tinc associada a l’aigua estanca d’una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l’Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m’adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d’hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s’omplia de l’aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l’aigua que estava a uns tres metres sota terra. L’aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l’aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d’unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d’un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d’alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d’aquell estiu.

Des d’aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.

A LA MEMÒRIA DE QUIM MELÉNDEZ

dimecres, 11/04/2012

Pare_Melendez.jpg

Fa temps que no escric res als  blocs, estic enfeinat amb els Catalans Abroad Newsletters i amb campanyes, primer per impedir el tancament de TV3Sat i segon per la campanya de suport pel català a Mallorca. Però també crec, que ja no cal continuar convencent a ningú dels qui llegeixen blocs en català que l’única sortida per Catalunya és la independència.

Però aquest cap de setmana quan vaig arribar a casa de vacances, la mare em va explicar que el Quim Meléndez havia mort feia unes poques setmanes. El Quim era dels amics del pare de quan varen treballar a la SAFA de Blanes la dècada dels 60. Segons la mare, el pare estava força afectat amb la mort del Quim. No només perquè era un vell amic, sinó també perquè de la colla que encara quedava només en Joaquim Torra, Quim Melèndez i ell eren independentistes.

No vaig gosar dir res al pare, però em va venir a la memòria la fotografia a on es veu en Quim caminant amb la seva elegant dona, la Roser i el pare pels carrers de Brussel·les  just al davant de la delegació d’ERC, en la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació de la nació catalana el 7 de març del 2009. Va ser tota una sorpresa que vinguéssim. Recordo com és va il·luminar la cara  del pare el dia previ a la manifestació quan es va assabentar que el Quim i la Roser venien en cotxe travessant tota França per només participar-hi. El pare estava sol a Brussel·les, ja que en Torra estava malalt i no havia pogut acompanyar als seus fills i nebots (Joaquim Torra és el pare de l’editor Quim Torra i del Pere Torra, l’autor de la fotografia que varen venir a Brussel·les). Segons el pare, en Quim Meléndez s’havia tornat independentista feia poc ja que quan eren més joves, només en Torra i ell ho eren. No sé si era per això, però el pare apreciava molt l’actitud manifesta a favor de la sobirania de Catalunya que els darrers anys en Quim Meléndez mostrava.

Per la meva part, sempre li estaré agraït al Quim la seva ajuda durant la presentació del Llibre “Els Herois de Brussel·les” , un relat sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les el passat novembre a Girona. En Quim es va endur una desena de llibres i els va portar a la llibreria de Les Voltes per deixar-los en dipòsit. Ho va fer, sense que li demanés.

La mort del Quim Meléndez és més que una perduda d’un vot pel SI a la llibertat de Catalunya. El seu coratge i força que emanava la seva imponent figura, irradiava als altres la convicció que la independència estava al caure. Per desgràcia la malaltia que patia des de feina poc temps, ha anat més ràpid que el viatge a Itaca. El pare, no sé si per la mort del Quim, aquests darrers dies m’ha dit més d’un cop que ell no veurà la Catalunya independent.

Com deia el honorable expresident Barrera, tenim molta presa. Sobretot perquè hi ha molts guerrers, que vells però rics d’experiències viscudes, volen arribar-hi abans que el seu cos digui prou.

Moltes gràcies per tot Quim.

Abril 2012

I, A VEGADES, ENS EN SORTIM

dissabte, 25/02/2012

Cap a final de l’hivern, no sé si per què estàs fluix o perquè intueixes que s’acosta la primavera, tinc els sentiments a flor de pell.

La meva dona em va fotre una de grossa quan per reis, em va regalar el segon disc del Manel 10 milles per veure una bona armadura. No havia escoltat res del Manel. Ho dic sincerament. Sabia que tenien molt d’èxit i que aquest segon disc havia estat el disc més venut a l’Estat espanyol malgrat estava en català. Però pel fet de viure a Alemanya no havia tingut l’ocasió de comprar cap disc dels Manel.

Vaig escoltar-lo per primer cop el dissabte dia 6 de gener al vespre quan enfilàvem amb el cotxe la dura tornada cap a Alemanya després de les vacances de Nadal a casa. Ni la meva dona ni jo, teníem n’idea de quin tipus de cançó feien. Però des del primer moment que va començar a sortir les primeres notes del disc del cotxe, vaig quedar enganxat. La lletra que al principi sempre costa d’entendre, va anant calant dins del meu cervell. Els sons i els arranjaments són bons. Realment molt bons, fins l’extrem que vaig escoltar el disc, almenys 5 vegades, una darrera de l’altre.

Eren ben bé les 3 de la matinada, una vegada passat Lió que vaig decidir parar-lo, no perquè no volia seguint-lo escoltar, sinó perquè no volia que m’acabés avorrint. Mai estaré prou agraït a la meva dona pel regal que em va fer.

Hi ha discs que a mesures que els escoltes, més t’agraden. Aquest disc del Manel és un d’aquest. Feia temps que no em passava.

Fa un mes, un company i amic d’aventures sobiranistes que també volta pel món, va venir a casa a passar el cap de setmana. L’amic és un personatge molt interessant i a sobre, és músic. Quan va veure una guitarra que teniem a casa, no li va faltar temps per començar tocar-la. Una de les cançons em va sembla molt bona i li vaig preguntar si era seva. Ell em va mirar sorprès i em va dir que era la cançó “El Mar” dels Manel. Vaig dissimular la meva ignorància. Però dins meu, em vaig proposar comprar el primer disc del Manel de seguida, malgrat ja ho havia pensat fer-ho quan tornés a casa per Setmana Santa. Al cap d’un parell de dies ho vaig comprar pe Itunes i m’ho he gravat a un CD. Fa un mes que al cotxe només estic escoltant els Manel.

Avui, dissabte 25 de febrer prop de les dues de la matinada, escric això mentre estic escoltant per enèsima vegada el Manel amb el meu equip d’HI-FI que tinc al meu racó del soterrani. A tota pastilla, sense por de despertar a ningú i amb una hefeweiss de mig litre, m’he deixat anar mentre els escoltava amb alguna llàgrima inclosa. He pensat que cony tenen aquests nois per què tinguin tant d’èxit?

Deixant de banda la qualitat musical i del talent que tenen, jo penso que és per les seves lletres. Són uns cantautors que canten cançons vitals. Cançons que expliquen històries sentides, però amb un toc d’esperança.

Potser ara, davant del que hi ha, les lletres del Manel serveixen per somiar que els catalans, un dia d’aquest, a vegades, una tonteria de sobte ens indicarà que ens en sortim.

Creant-me estúpidament enemics per la vida

dilluns, 20/02/2012

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.

Temps de fer-se vell

dissabte, 11/02/2012

El temps passa inexorablement per a tothom, però no sempre a la mateixa velocitat.

D’infant el temps era llarg, quasi infinit. Recordo les llargues estones jugant al jardí de casa, o a la muntanya o al mar o fins i tot a l’habitació. No importava jugar amb altres nens, però ho podia fer sol duran hores i hores sense res més que la meva imaginació i l’ajuda d’un cavallet o una nau espacial. Per mi el temps s’aturava i m’oblidava de tot, fins i tot de menjar o beure.

D’adolescent el temps era avorrit i llarg. Es feia llarg quan esperaves que arribés l’hora de sortir amb la colla per anar empaitar les noies pels carrers del poble. Es feia avorrit quan el jugar sol ja no t’omplia com abans.

De jove el temps era curt, avorrit i llarg. Es feia curt quan estaves amb l’estimada o amb els teus millors amics. Es feia avorrit mentre esperaves que arribés els temps d’estimar. Es feia llarg quan esperaves la mort de l’amor no correspost.

D’adult el temps esdevé apàtic, avorrit i llarg.  És apàtic per la vida quotidiana que amb el temps vols que així sigui. És avorrit per la predicibilitat de l’amorfa vida que cerques viure. És llarg per la llarga espera d’arribar a ser vell.

D’ençà quan saps que el futur que vindrà serà per ser vell i no pas per ser adult,  el temps s’accelera. Mires enrere i veus el que has aconseguit i el que no. Penses, a partir d’ara poca cosa més podré assolir i el temps comença a córrer. El temps per fer-se vell s’escorre entre els dubtes i les marrades. Fins que un dia t’adones que la fita que volies complir no està pas davant teu, si no al darrera. Llavors el temps torna a ser lent mentre esperes que t’arribi  definitivament, irremeiablement la vellesa

Escoltant els discs dels Manel m’adono que sóc vell. Parlen d’esperances, d’amors perduts i dels que vindran. Parlen d’històries de soldadets i bumerangs. Parlen de projectes de vida.

El meu projecte de vida ja està ben escrit. M’agradaria tornar a casa i allà fer el meu darrer projecte vital. Viure com creixen els meus fills petits a la meva terra i poder-los explicar el que sento per a ella. Viure de prop com els meus fills grans se’n surten i si puc, poder-los ajudar a fer-ho. Sentir l’escalfor de la llar dels pares i poder-los ajudar a passar els seus darrers temps. Parlar amb els meus germans que la llunyania ens fa muts. Però no ho puc fer sense cap roc a la faixa. Vet a aquí altra cosa que et fa adonar-te que et fas vell. L’experiència vital que arrossegues, sigui viva o de memòria,  et fa ser poruc. Responsable en diuen alguns, però en el fons no deixa de ser un eufemisme dels vells per la por de la vida.

Fer-se vell lluny de la teva terra és dur i llarg. Sort que mentre escric aquestes paraules melancòliques rodejats de notes dels Manel, el temps deixa de ser temps i esdevé espai per somiar. Somiar quan arribi el dia que podré anar a casa, posar a zero el rellotge i amarar-me de vida de la meva terra fins que torni a formar part d’ella. Espero tenir salut i mentrestant que els segons esdevinguin minuts i els minuts hores. Necessito molt de temps per recuperar el temps perdut a la llunyania.

Temps de fer-se vell podria ser una cançó dels Manel, però per sort per a ells i pels qui ens agrada la seva música, encara els hi falta molt de temps per arribar a l’edat de fer-se vell.