Arxiu de la categoria ‘Política’

Segons el CEO el front unionista es consolida a la baixa i puja el front independentista

divendres, 22/11/2013

Segons el baròmetre del tercer trimestre (estudi, en PDF) de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en unes eleccions plebiscitàries el 57% (77 escons) al 59% (82 escons) serien per partits favorables a la independència de Catalunya (ERC+CiU+CUP), per un 32% (42 escons) a 33% (47 escons) del partits unionistes (PSC+C’s+PP) i 9-10% votaria al partit que jo anomeno “No sap” (ICV-EUiA).

Si comptem els que estan a favor de fer el referèndum, és a dir, a favor del dret d’autodeterminació, tenim entre 67-68% (89-96 escons) a favor per 32-33% (42-47 escons) en contra.

En un referèndum per independència augmenten els que diuen que s’abstindrien (15,7%) i baixa un punt els que votarien a favor (54,7%) com també  els que votarien en contra (22,1%). Si extrapolem a un referèndum a on només es comptem els vots emesos surt un 67-71% pel SI i  29-33% pel NO, segons si comptem els que diuen “No saben” (4,9%) es decideixen al final a votar tots pel NO (cosa molt improbable).

Com es pot veure hi ha força coincidència entre els que votarien NO en un referèndum (29-33%) i la representació parlamentaria dels partits unionistes (32-33%).  En canvi no entre els que votarien SI a la independència (67-71%) i la representació parlamentaria (57-59%). En canvi si comptem els que estan a favor de l’autodeterminació, si que tenim una coincidència quasi exacte: 67-68% d’escons i 67-71% de vots a favor en el referèndum.

A aquest fet pot indicar que els partidaris de continuar a (S)pain estan en contra que els catalans pugin exercir el seu dret d’autodeterminació en un referèndum mentre que els partidaris que estan a favor del referèndum majoritàriament per no dir quasi tots, votarien a favor de la independència. Això hauria de fer pensar als dirigents d’Unió i sobretot als d’ICV-EuiA. No és pot estar apostant a favor del referèndum i dir que no es vol la independència de Catalunya.  Els votants dels seus partits no ho acabaran d’entendre. En aquest sentit, trobo molt coherent l’aposta del Pere Navarro amb PSC d’abandonar definitivament l’aposta pel dret a decidir (eufemisme per no dir dret d’autodeterminació) i alinear-se amb els partits unionistes. Ara, els seus potencials votants ja saben a què votaran si voten el PSC.

ICV-EuiA es manté més o menys amb els mateixos escons, cosa que per mi és un fracàs. No s’entén que en una situació de crisis, amb molta gent indignada pel sistema capitalista, un partit d’esquerra com ICV-EuiA segueixi més o menys igual. No és pot fer veure que tot segueix com abans i continuar fent la “viu i viu”. La societat catalana ha canviat i qui no ho vegi, acabarà sent un partit petit i residual.

Pels líders d’Unió (i de retruc la coalició CiU), com també pels d’ICV-EuiA, si arriba el cas que s’hagin de fer unes eleccions plebiscitàries perquè no s’ha pogut fer el referèndum, els seus votant potser no els votaran  si no diuen clarament en el seu programa que si guanyen proclamaran la independència al Parlament (DUI). En aquestes alçades de la història, s’haurà demostrat amb escreix que els catalans només podrem exercir el dret de l’autodeterminació si votem als partits que estiguin disposats a fer la DUI.

En aquest sentit, entenc que tant els dirigents d’Unió (Duran, Ortega) com els d’ICV-Euia (Herrera, Camats) busquen formules per dilatar el referèndum i que no tinguin pressa en fixar la data o vulguin marejar la perdiu amb la pregunta. Com més endavant anem, menys marge de maniobra tindran per no definir-se i ser coherents amb el dret d’autodeterminació que sempre han defensat. Jo auguro que aviat veurem com ICV-EuiA aposten per la independència. L’alternativa serà acabar com el PSC, dividits i alineant-se amb C’s i el PP. En canvi a UDC no ho tinc tant clar, crec que potser Duran plegarà abans de fer el ridícul i també perquè molts dels seus quadres del partit, li retiraran el suport quan vegin perillar le seves carreres polítiques, sobretot perquè estic convençut que el President Mas com la majoria de CDC, seguiran inflexibles amb el full de ruta traçat per aconseguir la independència. Si no ho fessin, llavors patirien encara més el rebuig total de la majoria del seu electorat, que igual que la societat catalana és clarament independentista. Però a més, se sentirien que han estat traïts i això no es perdona mai.

Endavant les atxes!!

 

Deixar de ser nacionalista per esdevenir simplement independentista

dimecres, 13/11/2013

El nacionalisme espanyol no entén com és que hagi independentistes amb el cognom Martínez, Fernández o Rodríguez. Deu ser que el nacionalisme espanyol té un fort component ètnic. Un exemple ho tenim en la reacció que hi ha hagut contra al David Fernàndez de la CUP arran de la seva intervenció en la comissió del Parlament , a on els nacionalistes espanyols es lamentaven que els fills dels emigrants espanyols amb el cognom acabats en “ez”, ara són independentistes. Però el nacionalisme espanyol no és cap excepció. De fet, és un nacionalisme normal o clàssic. El que és excepcional és el nacionalisme català.

El nacionalisme per definició és excloent i en alguns casos amb un fort component ètnic. En l’extrem pot arribar a ser fins i tot racista, com passa en una part del nacionalisme flamenc o el que hi ha a la Padània.

Si els catalans haguéssim assumit aquest tipus de nacionalisme ètnic o racista, sincerament crec que ara no estaríem a on estem: A punt d’aconseguir la independència. El nacionalisme català va estar també temptat a ser un nacionalisme clàssic, però potser degut a les grans migracions, primer de murcians i després d’andalusos i extremenys , junt amb el fet de no disposar de cap poder per fer valdre la identitat catalana a la identitat espanyola dels nous immigrants, va fer que haguéssim d’optar per un nacionalisme obert i integrador. Calia fer-lo atractiu als nouvinguts i en aquest sentit, sempre  hagut una sensibilitat especial en la societat catalana a favor d’acceptar com a català a qualsevol que fes l’esforç de parlar el català, independentment del seu origen. Si parlaves català més fàcilment t’integraves a la societat catalana i més possibilitats tenies de prosperar. Però no ha estat un camí de roses. Jo mateix, quan vaig per Barcelona, més d’un cop m’he sentit com l’últim mohicà.  És a dir, com estranger a la meva capital.

Malgrat tot, una part important de ciutadans catalans immigrats o descendents d’aquests, han abraçat la identitat catalana o almenys la comparteixen amb la identitat castellana d’origen. Però sigui com sigui, tenen una identitat diferent a l’espanyola, que és monolítica castellana. Malgrat no s’ha aconseguit arribar pas a tota la població de Catalunya, sense dubte que el % de ciutadans de Catalunya que se senten amb una identitat nacional diferent que l’espanyola va molt més enllà dels qui tenen els orígens ètnicament catalans.  Això ha estat clau per garantir un dels tres pilars bàsics per aconseguir la independència: Sentir-se d’una identitat diferent a la resta.

Però només aquest pilar, molts cops  no és suficient per aconseguir la independència.  Hi ha altres dos pilars que són molt importants per aconseguir la independència: el greuge econòmic i el greuge de no sentir-se  reconegut amb els mateixos drets que la resta. Segons un estudi sobre els darrers processos d’independència,  el Professor Jaume López de la Universitat Pompeu Fabra afirma que el que motiva més per aconseguir la independència és el greuge de no sentir-se reconegut amb els mateixos drets que la resta. Fins i tot per sobre el greuge econòmic. Està clar que tots aquests tres pilars estan estretament lligats.  Sense sentir-nos d’una identitat diferent a l’espanyola difícilment podem sentir-nos amb menys drets.

Però les darreres enquestes diuen que el suport a la independència està per sobre dels qui és senten només catalans o més catalans que espanyols.  Hi ha una part cada vegada més gran, de ciutadans catalans que no tenen la identitat catalana que també votarien a favor de la independència. Hi ha varis exemples com  “Independentistas en Castellano” o “Súmate”. Per què? Doncs principalment per aquest darrer greuge: No sentir-se amb els mateixos drets que la resta dels espanyols o dit d’altre manera, només pel fet de ser ciutadà catala, sigui quin sigui el teu origen, estas discriminat i a més, no et lliure per decidir el millor per tu. Estàs a la voluntat del que decideixi la resta dels espanyols.

Darrerament, l’Estat espanyol intenta aturar el moviment independentista, però ho fa amb la mentalitat del nacionalisme clàssic. Utilitzen barroerament l’origen dels catalans o més sibil·linament la llengua per crear divisió.

El tema de l’origen dels catalans, no és problema, perquè com he dit abans el nacionalisme català és no clàssic i no té cap component ètnic.  Però en canvi si que pot ser un risc, el tema de la llengua. Per això els que som nacionalistes catalans hem de fer un pas més per aconseguir la nostra llibertat. Ara hem de deixar de ser nacionalistes que volem que se’ns parli en català, per ser simplement independentistes. Això no vol dir renunciar a la nostra llengua. Només vol dir, que hem de cercar entre tots els ciutadans de Catalunya, el que ens uneix i aparcar el que podria separar-nos. El que ens uneix més, és el greuge de sentir-nos menyspreats i amb menys drets que la resta d’espanyols. El fet de què no ens deixin votar, és encara més determinant per aconseguir independentistes que fins i tot l’espoli fiscal.

No és pas fàcil canviar el sentiment de sentir-se l’últim Mohicà o de pensar que si no parla català és un espanyol i per tant serà un adversari contra la independència de Catalunya. A mi em passa encara que quan escolto a un ciutadà català que no parla català o encara que ho parla, prefereix parlar l’espanyol, d’entrada no el veig com un company de viatge cap a la llibertat. He de fer un esforç per acceptar que en aquests moments, ja no es tracta de resistir sinó de guanyar. I per guanyar necessitem a tothom i no sobra ningú.

Una vegada aconseguim tenir un Estat Català, llavors ja ens discutirem entre nosaltres, és a dir, els catalans siguin quina sigui la identitat que tinguem, quina ha de ser la identitat que hem de desenvolupar al nostre nou Estat. Sense interferències dels espanyols  i en plena llibertat. Estic segur que la llengua catalana i la cultura catalana, tindran un paper primordial, com no podria ser. En canvi, per contra, estic segur que si continuem a l’Estat espanyol, el català i la seva cultura tindrà un paper residual.

Endavant les atxes!

La utopia dels Països Catalans cada dia més a prop

dimecres, 6/11/2013

Els qui em coneixen, saben que davant dels projectes acostumo a ser molt previsor i sempre miro de trobar riscos per tal d’assegurar l’èxit del projecte. Molts cops semblo que posi aigua al vi o fins i tot, que sóc pessimista de mena. Però és la meva manera d’afrontar els projectes. Si penso el pitjor i no succeeix, millor, però si en canvi succeeix el pitjor, llavors tinc un pla per solucionar-lo o mirar de sortir-ne el millor parat possible. Fet aquesta precisió, m’agradaria parlar del tema dels Països Catalans.

Sempre he defensat la independència dels Països Catalans. Però reconec que poc a poc, em vaig fer a la idea que era una utopia. Per això quan primer des de Reagrupament i posteriorment des de l’ANC és va dir que primer calia concentrar-nos en aconseguir la independència del Principat de Catalunya, hi vaig estar d’acord. Per variades raons. La primera era que veia tant urgent aconseguir la independència que s’havia de reduir l’envergadura del projecte i limitat les variables de risc que ho feien impossible. La segona era la poca o quasi nul·la predisposició dels valencians i illencs a plantejar que volien anar junts amb els catalans del Principat. De fet, molts cops, aquest segon argument és el que em feia pensar que la independència dels Països Catalans era simplement una utopia. Una utopia que calia lluitar-hi, però sense perdre de vista que no havia de posar més dificultats el que fa uns decennis també ho era: la independència del Principat de Catalunya.

Darrerament els esdeveniments corren molt de presa. La independència del Principat de Catalunya està a punt de caure. Gràcies a la tensió que el moviment independentista català està generant, hi ha un nerviosisme creixent als nacionalistes espanyols i els seus sicaris al País Valencià i a les Illes. Aquests estan començant a atacar qualsevol cosa que creuen que pugi ajudar a sembrar la llavor que faci que els seus ciutadans acabin “contagiats” del catalanisme i al final vulguin anar amb els catalans del Principat per aconseguir la independència d’Espanya.

Els nacionalistes espanyols, estan cometent un error d’apreciació molt típic dels nacionalismes imperialistes: és un nacionalisme excloent i té una base quasi racista o ètnica. Per això són tant primmirats amb el tema de la llengua, dels símbols i rebutgen qualsevol altre signe identitari que no sigui el seu. Pensen que obligant als illencs i valencians a renunciar al seu passat comú amb els catalans del Principat tenen la batalla guanyada.

Però això si es fa ràpidament o precipitadament, i a més agreujat amb la crisi econòmica està provocant l’efecte contrari. El PP Balear, amb el seu intent barroer d’eliminar la immersió lingüística o impedir que es pugi utilitzar la senyera a les escoles o organismes públics, està provocant el despertar de la consciència dels ciutadans de les illes que la seva identitat està realment en perill. Si a més, poc a poc, veuen que són la comunitat més perjudicada pel dèficit fiscal o que mentre ells han de fer sacrificis retallant l’Estat de benestar i en canvi la resta dels espanyols no, llavors segur acabaran demanant el mateix que els ciutadans del Principat.

Al País Valencià, la consciència de ser un poble, penso que està molt més deteriorada. Però això no vol dir que no hi hagi un pòsit més o menys ample en el fons. Però el tema identitari, és important, però no determinat. De la mateixa manera que si ara la independència de Catalunya es veu possible és degut que una part important dels ciutadans catalans provinents de la immigració espanyola s’han convençut que és el millor per a ells i els seus descendents, al País Valencià pot acabar passant el mateix. Només cal, que els valencians del carrer, des del blavero que parlava castellà als seus fills, perquè li havien ensenyat a casa seva que parlar valencià era de pagès inculte, fins el que simplement l’importava un rave tot aquest tema  i s’apuntava a qui manava per poder tirar endavant la família, si  tots plegats arriben a la conclusió que si se separen d’Espanya poden tenir un futur millor, els valencians acabaran sent independentistes com ara pot ser un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona que encara no fa tres anys va sortir al carrer a celebrar que la “roja” havia guanyat el mundial de Futbol. El tancament de Canal 9 pot fer obrir els ulls a molts valencians, sobretot els que s’han quedat al carrer. Molt d’ells són potencials creadors d’opinió pública.

Està clar que hi ha una diferència de tempo. M’atreviria a dir que els Illencs estan com el Principat fa 5 o 6 anys, mentre que el País Valencià fa uns 10 o 15 anys. Però compte que si Catalunya esdevé un Estat independent i al cap d’un parell d’anys econòmicament va millor que Espanya, cosa molt probable, pot actuar com un catalitzador i que una majoria d’illencs i valencians acabin demanant formar-hi part.

Dit això, no descarto que si Espanya actua encara més barroerament amb els valencians i illencs, que la cosa es precipiti i al final, la independència de Catalunya es pot donar al mateix temps que la independència dels Països Catalans. La utopia potser deixar de ser-ho.

Endavant les atxes!

Trampes en solitari: La imputació del President Mas

dissabte, 15/06/2013

Fa temps que no escric, a part de què la meva situació personal no és l’adient per tenir temps i ganes per escriure, també perquè veig que el procés cap a la independència està molt ben encarrilat. Sóc molt optimista i més si miro enrere.

La principal raó que em feia escriure al bloc primer a Wilaweb.cat d’ençà el 2006,  després a l’Avui.cat i darrerament a l’Ara.cat era que no hi veia dins dels catalanistes, el principal destinatari dels meus escrits un convenciment que la independència era l’única solució per la supervivència de Catalunya. Un aspecta que va canviar radicalment a partir del 11 de setembre del 2012 quan vaig veure amb una sorpresa molt agradable que el principal partit hegemònic dins del catalanisme es posava a treballar per aconseguir la independència de Catalunya.

L’actitud i el discurs del President Mas abans del 25 de Novembre, va ser per mi com un orgasme. Com a independentista que m’he implicat de ple des del 1987, primer des de la Crida per la Solidaritat i després des d’ERC, per convèncer als milers de votants que sempre votàvem amb ulls tancats a CiU, que la política que feia aquest partit era equivocada, en veure que el seu President ho reconeixia, va ser un dels moments més feliços de la meva vida.

Però els resultats del 25N no van ser bons. L’aposta, una mica egoista i també superba, dels estrategs de CiU, de voler una majoria absoluta junt amb una campanya electoral desastrosa amb fotos messiàniques i sobretot amb dissonàncies internes provocades pel que deia Duran, van augmentar els dubtes ja existents per la conversió exprés d’un partit regionalista a independentista. A part de les retallades, és ben cert que també va ajudar a la pèrdua de vots  les calumnies escampades pel govern espanyol. Però això no hauria representat perdre gaires vots al President Mas, si CiU hagués fet una campanya com cal.

Per sort a ERC hi ha un lideratge excels. Amb Oriol Junqueras ERC s’ha recuperat molt ràpidament. Oriol va trobar una ERC que estava enfonsada per culpa de la pèssima gestió política de l’anterior executiva i que va fer que jo deixés la militància després de 18 anys de ser-hi militant. Gràcies a l’intel·ligència i capacitat comunicativa de l’Oriol Junqueras, ara el que fou el meu partit, torna a recuperar el paper majoritari que ja havia aconseguit durant la República. Un paper que jo sempre havia pensat i que sempre he defensat que havia de ser.

La situació actual és molt complexa. No és fàcil gestionar-la i per això la meva admiració al President Mas i  l’actual govern de CiU a la Generalitat, per mirar de fer política sense recursos i amb tot l’aparell de l’estat espanyol fent-los una guerra bruta.

Però encara més admiració tinc per a l’Oriol Junqueras i Marta Rovira per les seves actuacions assenyades. Hi ha qui critica ERC de no pacte amb CiU per estar al govern de la Generalitat o almenys que aprovi el pressupost de la Generalitat. Aquestes critiques, si les analitzem, venen tant de l’esquerra com de la dreta. També des del catalanisme. L’altre dia s’hi va apuntat el mateix President Pujol. Per què tots els partits i sobretot els tertulians afins d’aquests partits, critiquen a ERC de no aprovar el pressupost? Simplement volen que ERC acabi esquitxada per les retallades que el govern espanyol obliga a fer-les i així poder tornar a desprestigiar-la tal com va quedar després del Tripartit. Per sort Oriol Junqueras no ha caigut en la trampa.

Sempre he pensat que si ERC participa en la política autonomista sense l’objectiu clar d’aconseguir la independència i ho fa bé, llavors està donant arguments a favor de continuar fent política autonòmica. Si en canvi la gestió política és dolenta, llavors està desprestigiant al moviment independentista. Per tant entrar en el govern de la Generalitat, és a dir, en un govern autonomista, sense que hi hagi una aposta clara per aconseguir la independència, és un suïcidi per ERC. És un suïcidi per qualsevol partit independentista.

Per l’altre costat, el President Mas té retractors interns dins de CiU. Potser no són molts, però són de pes. Duran i Lleida, no perd l’oportunitat per anar llimant el lideratge del President Mas. Estic segur que dins de CDC hi ha altres que estan preparant el seu relleu. La retirada de Lluís Recoder, no deixa de ser molt sospitosa. No està gens clar que el President Mas pugi resistir-ho per molt de temps. No està clar que un dia d’aquest, el President Mas sigui acusat per la fiscalia espanyola d’algun delicte, inventat o amb mitges veritats barrejades amb mentides. Ja ho ha fet més d’un cop. Aquí jo apuntaria que el tema de les comissions del Palau amb Millet i Cia, pot acabar amb la imputació del President Mas com a President de CDC. Us imagineu un President de la Generalitat imputat?

Després de la campanya demagògia dels mitjans de comunicació, tant catalans com espanyols per tal què qualsevol imputat hagi de renunciar dels seus càrrecs, que creieu que passarà? Tothom, inclosos els independentistes demanaran el cap de Mas.

Ja ho vaig anunciar que ens estem fent trampes en solitari amb això de la imputació el febrer passat en el meu bloc amb l’article: Avalar la corrupció

Si això passa, cosa molt probable, els espanyols hauran aconseguit decapitar el lideratge del qui fa 6 mesos semblava que ens portaria a la independència en un plis plas.

Oriol Junqueras ho sap que això pot passar i de manera molt intel·ligent, no ha volgut pactar amb el President Mas, perquè si ho hagués fet, a part de què rebria també pel tema de les retallades, podria quedar esquitxat per la campanya bruta que s’està fent contra el President Mas i CDC.

Oriol Junqueras no  només està ajudant a què ERC torni a ser el partit majoritari a Catalunya com fou en l’època de Macià i Companys, sinó que també és la garantia que si els espanyols aconsegueixen decapitar a CDC, haurà l’alternativa , fins i tot, potser millor, per poder continuar el cami sense aturador cap a la independència

Endavant les atxes!!

Procés Constituent a Catalunya: Els “Ciutadans/Ciutadanos” de l’esquerra catalana?

dijous, 11/04/2013

Perdoneu si sóc així de mal pensat, però la meva opinió és que aquesta proposta de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres té similituds equivalents al que va succeir amb “Ciutadans/Ciutadanos” però en comptes en l’àmbit de les esquerres catalanes espanyolistes, serà en l’àmbit de les esquerres catalanes independentistes o sobiranistes.

“Ciutadans/Ciutadanos” va néixer arran de la crida d’intel·lectuals d’esquerra espanyols que viuen a Catalunya “indignats” per la política del segle XX dels partits  d’esquerra a Catalunya, principalment el PSC. Uns partits que consideraven tacats per la corrupció i que no defensaven els interessos del “Ciutadans/Ciutadanos” a Catalunya. Per aquests intel·lectuals la Generalitat aplicava una política uniformadora pancatalanista i dilapidava els recursos en dèries nacionalistes mentre alhora servia de menjadora de la política catalana. Es consideraven defensors de la llibertat i de la democràcia, contra la imposició del nacionalisme català.

Aquests intel·lectuals d’esquerra espanyolistes, molt d’ells catedràtics d’universitats catalanes i escriptors reconeguts, fan obtenir diners de diferents fons (d’alguns empresaris com Lara del grup Planeta i Rodríguez del Festina) i es veu que també del PSOE que volia dinamitar la dèria “nacionalista” del ex-President Maragall quan va pactar amb ERC.

Després de la crida d’aquests intel·lectuals, es va crear el partit i va guanyar el més intel·ligent, demagog i brillant que es va presentar a l’assemblea constituent: l’Albert Rivera. Un jove desconegut en la política, però amb un brillant CV d’estudis a ESADE.

Aquest partit al principi va rebre el suport tàctic dels mitjans de comunicació catalans contraris al PSC-PSOE , és a dir pro-CiU i del PP, perquè així podien debilitar al Tripartit. El problema és que una vegada fet la seva feina, ara s’ha convertit en una amenaça pel mateix PP que l’impedeix créixer més del que ells voldrien. Amb tot crec que pels interessos de (S)pain tampoc els hi va malament que “Ciutadans/Ciutadanos” sigui fort a Catalunya. Recullen vots dels “indignats ciutadans espanyols” que són d’esquerra i que si no existeixin,  malgrat tot, potser acabarien votant a un PSC-PSOE (que encara té una mica d’ànima catalanista) o pitjor a Inciativa-Esquerra Unida.  Per entendre una mica més com va sortir aquest partit lerrouxista recomano que llegiu aquest magnífic i llarg article de Jordi Graupera al SingularDigital.cat: Un dels nostres: Qui és l’Albert Rivera?

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, quan diuen que ells volen només impulsar aquesta alternativa política, actuen igual com van fer fa 8 anys grup d’intel·lectuals autobatejats ‘ilustrados del siglo XXI’, (Espada, De Carreras, Pericay…). M’agradaria estar equivocat, però la meva intuïció em diu que acabaran creant un partit amb tics lerrouxistes que farà forat a l’esquerra catalana, principalment a ERC, CUP (potser menys perquè tenen un públic més jove bastant tancat en ells mateixos) i Iniciativa-Eua.

Malgrat la Teresa Forcades diu que ella està per l’Estat Propi independentment si s’aconsegueix canviar o no el model de societat que vivim, l’Arcadi Oliveres l’he sentit dir més d’un cop que prefereix no votar a favor de la independència de Catalunya si tot ha de seguir igual. El que no diu l’Oliveres, és que no votant-hi està defensant el status-quo actual espanyol incloent l’espoli fiscal, els atacs a la nostra identitat cultural i lingüística i sobretot avalant la monarquia parlamentaria espanyola que ha permès i ha fomentat tot aquest sistema polític-econòmic del “pelotazo” que fomenta la corrupció i l’especulació.

No sé com l’anomenaran aquest partit, potser es dirà: “Indignats/Indignados” i estic encuriosit per saber quin serà el jove intel·ligent i aprofitat que acabarà sortit escollit per presentar-se a les properes eleccions. També estic encuriosit per veure si endevino quins seran els mitjans de comunicació que donaran suport tàcit a aquesta nova proposta. Ara bé,  aquí faig un crit d’atenció a alguns companys de l’ANC que no caiguin en el parany de voler participar en aquesta nova proposta política. Seria el suïcidi de l’ANC. Per aquí ens poden fer molt de mal.

Per cert, de quines eleccions parlen la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres?, No havíem quedat que en aquesta legislatura es realitzarà el referèndum per la independència? Quin sentit té crear un partit per presentar-se a unes eleccions que teòricament no es realitzaran o si es fan, seran eleccions plebiscitàries. Si s’acaba fent unes eleccions plebiscitàries, es presentarà aquest nou partit dividint el vot sobiranista entre els votants d’esquerra catalans?

Jo si fos de (S)pain, començaria a crear una alternativa equivalent dins de l’electorat de CiU, amb el Duran i Lleida al capdavant, per així acabar dividint i sobretot barallant-nos entre nosaltres i debilitant el vot sobiranista.

Perdoneu de nou si sóc tant mal pensat, però potser porto massa anys dins del moviment independentista i sóc gat escalat.

Desitjo de tot cor, que els catalans siguem prou intel·ligents per saber conquerir la nostra llibertat. S’ha comès molt greus errors amb les millors de les intencions que ha impedit que Catalunya sigui lliure. A la nostra història n’hi ha a cabassos.

Endavant les atxes!

Avalar la corrupció

dilluns, 25/02/2013

Fa temps que tinc mandra en escriure articles, a part de la meva situació personal que m’impedeix tenir la tranquil·litat necessària per escriure, penso que la meva tasca d’escriure a favor de la independència de Catalunya, amb tota la modèstia, no és tant necessària com a abans. Ara crec que en el moment que els dos principals partits catalans estan per la independència, no té gaire sentit escriure a favor d’ella. Ja ho fan tot el reguitzell de periodistes, orinadors i articularies propers a aquests partits. A més molt millor que jo.

Però fa setmanes que veig astorat com molts mitjans de comunicació catalans estan sent  còmplices d’una campanya de zitzània en la política catalana, a on s’està magnificant el tema de la corrupció i dels espionatges. Per això m’agradaria fer aquesta reflexió.

La justícia a la Natura no existeix i nosaltres, com animal simiesc que som, tenim en els nostres gens gravats en foc la predisposició a utilitzar en benefici propi tot el que ens pugi ser útil. Però en el moment que es vol construir una societat complexa i justa, artificialment ens hem hagut de dotar d’unes regles que permetin a tots els seus individus a tenir les mateixes oportunitats per reeixir, és a dir, hem hagut de construir una societat amb meritocràcia. Per aconseguir-ho no es pot utilitzar tot el que tenim al nostre abast per benefici propi, malgrat el nostre instint natural ens ho demani fer-ho.

Però una societat amb meritocràcia al 100% sempre serà una utopia. A part de què sempre hi hauria qui parteix d’una posició millor, un altre punt molt important és lluitar contra la corrupció. La investigació de qualsevol cas que pugi fer tuf a corrupció és imprescindible. La corrupció existeix des del primer dia que es va intentar de manera justa qualsevol societat. I existirà sempre.

Com es pot fer front a la corrupció? La sopa d’alls fa temps que es va inventar. Els països més democràtics a on la corrupció és més petita, hi ha varis punts claus que a (S)pain no es dóna i que per mi són imprescindibles per lluitar-hi en contra:

1)     Un sistema de justícia totalment independent, que funciona més o menys ràpid

2)     Un contrapès entre el sistema judicial, executiu i legislatiu de tal manera que els tres pilars bàsics d’una democràcia, es vigilen i es fiscalitzen.

3)     Una societat civil que ja sigui via mitjans de comunicació, o lobbies ciutadans o per organitzacions sense ànims de lucre, està constantment seguint de prop el que fan els seus representants electes i si detecta qualsevol anomalia, exigeix responsabilitats.

Els anglosaxons i també els alemanys, són molt perepunyetes amb certes actituds i accions, que nosaltres, els llatins ho trobem més o menys bé. Un exemple ho tenim amb el tema de la querella que es va presentar contra Laporta i part de la seva junta directiva del Barça pel tema dels avals. La immensa majoria de l’opinió pública, com també dels mitjans de comunicació, trobarien bé que no s’executés la sentència, malgrat s’ha demostrat que van fer un tripijoc legal per amagar les perdudes de la pèssima gestió econòmica de la directiva del Gaspar. Això seria impensable els USA o Alemanya. De fet cap directiva ho hauria pensat fer-ho,  perquè estarien segur que al final s’acabaria descobrint per la denuncia dels socis, tal com ha passat. S’aconsegueix impedir moltes corrupcions quan existeix aquesta convicció que tart o d’hora s’acabarà descobrint. En aquest sentit trobo molt bé, la fiscalització que han fet els socis del Barça que ho ha demandat, malgrat no entenc la sentència i la trobo injusta per la implicació de persones que no hi van participar. En aquest cas, el problema és el pèssim funcionament del sistema judicial espanyol i no de qui ha posat la denuncia.

Si és fes el mateix en molts organismes públics per part dels ciutadans, estic segur que aniríem molt millor. El que passa és que molts ciutadans no senten que el sistema públic és seu, tal com senten els socis del Barça amb el club. Vet a aquí, un dels problemes més importants a millorar per poder lluitar eficaçment contra la corrupció. Si el ciutadà no experimenta que l’estant robant quan hi ha corrupció i en canvi, el sentiment és d’enveja, malament rai.

Espero, però que amb un nou Estat Català, aquest sentiment canvií. Entenc que fins ara el fet de veure que l’administració de l’Estat provenia de Madrid, no és sentís com propi. Però aquests darrers 30 anys amb la Generalitat, no he vist que aquest sentiment  canviés molt. Caldrà canviar-ho. Cal que la majoria dels catalans sentim que tot el que és públic, és nostre i per tant, exigim que s’investiguin, com una cosa normal, qualsevol cosa que pugi fer tuf de corrupció. En cas contrari estarem avalant-la.

Una societat a on no es facin denuncies o es demani que s’investigui presumptes casos de corrupció, no és normal. Per tant, el que ens hauria d’escandalitzar no és que es descobreixin casos de corrupció, sinó que no n’hi haguessin.

Endavant les atxes!!

Diari d’un català a punt de ser lliure. El ventilador de la merda acaba d’arrancar

divendres, 16/11/2012

Avui som divendres 16 de Novembre de 2012,  dos mesos i 5 dies del #11s2012. Avui quan m’he despertat a dos quarts de set encara era fosc. És depriment el hivern a Alemanya perquè el Sol no el veus durant el dia. El mes que ve a partir de les quatre del vespre ja fosqueja i això vol dir que entres i surt de la feina sense llum de dia. A més, molts caps de setmana fa mal temps i tampoc veus el Sol enlloc. Normalment fa una claror grisa metàl·lica que ve d’un difuminat cel. En molts països del centre i nord d’Europa hi ha llocs que fan teràpia de llum. Jo no ho he fet mai, perquè per Nadal sempre baixem a Catalunya.

Tinc uns veïns equatorians que totes els festes de Nadal es queden a Alemanya perquè tornar a Equador és molt car i només ho fan un cop cada 3 o 4 anys. L’altre dia la dona em va dir que era molt depriment passar el Nadal a Alemanya ja que a partir del 23 de desembre tanquen les parades nadalenques i tot queda buit. No em puc imaginar el depriment que deu arribar a ser. I si a més fot mal temps, ja deu ser per morir-se. Aquestes qüestions quan un emigra no les té en compte, però a la llarga poden acabar condicionant molt el benestar emocional d’una persona. Els alemanys estan acostumats des de petits i a més per Nadal van a visitar els pares o es reuneixen els germans, en canvi si ets un immigrat normalment no tens cap família ni potser diners o dies de vacances que et permetin fer dos setmanes de vacances a casa teva.

Avui he treballat a casa. Ahir el meu cap m’ho va dir perquè no volia que contaminés a la resta amb el meu constipat. He treballat amb una hotfix que s’ha fet per solucionar un problema per un client de Catalunya i que teòricament aquest Nadal s’haurà d’instal·lar aprofitant la parada de la planta. Encara no sé si em tocarà anar-hi a donar suport.

Avui la reflexió política serà respecte a la notícia d’un diari nacionalista espanyol que parla d’un suposat informe policial que sembla que no el coneix ni el jutge, que indica que el MHP Mas, el MHP Pujol i el seu fill, poden estar implicats en una trama de blanqueig de diners a Suïssa.

Fa mesos vaig començar a escriure una sèrie d’articles amb el títol “El guió per la independència”. El guió té una sèrie de passos que s’han de fer i s’han de patir encara que no és vulgui.

En el primer remarcava que la resposta d’Espanya a qualsevol intent de sobirania, encara que només la fiscal, seria que hauríem d’escoltar per part dels espanyols i dels seus sicaris, amenaces més o menys directes, com era el cas de no pagar les pensions.

En el segon explicava que la segona resposta d’Espanya havia estat que els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE, ‘El País‘ i ‘El Periódico‘ anunciaven la notícia que Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència. Per mi era un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó.

En el tercer explicava que Espanya estava mobilitzant els seus sicaris que tenen dins del moviment catalanista, en aquest cas, el Duran i Lleida per tal de mirar d’aturar les pretensions de CDC per aconseguir la independència encara que sigui de moment només fiscal (l’article era del maig de 2012)

En el quart explicava s’estava concretant el que ja vaig explicar en el segon article: Les demandes contra el finançament irregular de CDC o casos de corrupció que implica alguns dels seus dirigents s’estan materialitzant. Malgrat potser que els jutges que instrueixen els casos del Palau de la Música i els de la ITV, són jutges honestos i independents, això no treu que l’aportació de proves i declaracions de testimonis, poden ser manipulats o premeditats perquè justament ara surtin a la llum.

Ara aquest diari “immundo” ha engegat el ventilador de la merda per veure si així emmerda al MHP Mas i la família Pujol fent que els votin menys catalana i com a conseqüència d’això aturar el procés independentista. El pitjor és veure com alguns catalans, incloent alguns independentistes, es dediquen a agafar la merda i ajudar-la a escampar. Quin fàstic que em fan! No només per no tenir escrúpols per difamar o aprofitar-se de la merda per veure si poden pescar quelcom pel seu interès, sinó perquè demostren que prefereixen això abans de la independència.

Com vaig dir en el quart article escrit el Juliol d’enguany molt abans del 11s2012:

No defensaré a CDC ni a qualsevol altre partit per molt català o independentista que sigui, que tingui impunitat per finançar-se irregularment o promoure la corrupció. Però estic segur que el sistema colonial espanyol , anomenant comunidad autonóma, està pensat per fomentar una xarxa d’amiguisme i corrupció per mantenir una classe dirigent que gestioni la colònia segons els interessos de Madrid. Sobreviure i a més, aconseguir bons resultats, malgrat no ser del cercle més proper de la metròpoli o fins i tot d’anar en contra els seus interessos, implica estar exposats a embrutir-se les mans amb casos de corrupció dins de les seves files i fins i tot de finançament il·legal.

Estic segur que tots els partits catalans tenen un cadàver a l’armari o com diuen a Alemanya “Leichem im Keller” i Madrid farà servir-ho a la seva conveniència per aconseguir desactivar qualsevol pas cap a la llibertat de Catalunya. Pels partits que es creuen immunes o perquè són nous es pensen que no en  tenen cap, que vagin en compte, que si cal,  Madrid els hi posarà un de ben fresc al seu armari sinó el tenen ja. De fet estic segur que si en comptes de ser CDC qui es al govern i sembla que està fent passos més o menys decidits cap a la sobirania, fos ERC o fins i tot SI, estic segur viuríem una situació semblant. El sistema judicial espanyol està pensat per poder ser utilitzat a conveniència de l’Estat Espanyol.

Caldrà els catalans que siguem prou intel·ligents o no estúpids, per saber manegar-ho sense caure amb la trampa d’estripar-nos les robes quan estem en un moment clau per aconseguir la independència. Per això valoro molt la decisió d’ERC de no obligar al President de la Generalitat a defensar CDC al Parlament pel cas Millet per no desprestigiar la institució barrejant-la en el cas i en canvi si obligar al secretari de CDC, en aquest cas l’Oriol Pujol a fer-ho. Només calia veure quines ganes els sicaris espanyolistes ho volien aprofitar-ho i amb quina ràbia van reaccionar contra ERC quan aquest partit ho va impedir.

Una vegada estiguem creant la nova república catalana, llavors si que seré el primer de demanar responsabilitats a qui faci falta, encara que hagi esdevingut un heroi de la independència. Però sobretot cal aprofitar que constituirem un nou Estat per crear un sistema nou polític amb unes noves regles i lleis que impedeixin el màxim possible la corrupció i les xarxes clientelars.”

Endavant les atxes!!

Divendres 16 de novembre 2012

Karlsruhe – Alemanya

 

Diari d’un català a punt de ser lliure. El referèndum o consulta es farà sota la llei.

dissabte, 27/10/2012

Avui som dissabte 27 d’Octubre del 2012,  1 mes i 18 dies després del #11s2012. El dia s’ha molt fred. Estem a 2 graus i cau aigua neu. Una aigua neu que s’ha transformat en neu quan he sortit a fer la caminada. Ben abrigat durant més d’una hora he caminat, però no he escoltat la radio per iphone per així poder mantenir les mans a la butxaca i el cap sota un el barret.

A la tarda hem anat al cinema i després hem anat a una llibreria al centre comercial de Karlsruhe. Una llibreria que té dues plantes farcides de llibres de tota mena. La dona s’ha estat més d’una hora mirant llibres, mentre la Nina s’ha entretingut també llegint els seus llibres d’infants que deixen a l’abast justament per fomentar la lectura des de ben petits. Jo em sento molt malament quan veig tants bons llibres i no els puc llegir. El meu alemany és massa dolent per llegir-ne cap i a més, entre el doctorat, les classes d’alemany que haig de tornar a començar a fer, la feina i la meva activitat a favor de la lluita per la independència, no em deixen temps per obrir cap llibre. En prou feines puc escriure aquest diari.

Ara mentre miro els diaris digitals per escriure quelcom sobre la independència de Catalunya, llegeixo que el Rajoy diu que “és molt trist que qui diu ser servidor públic proclami que farà cas omís de la llei“. M’agadaria dir quelcom al respecte.

 Segons entenc, el referèndum no va contra la llei. La llei només diu que el referèndum l’ha de proposar el govern espanyol i provar per majoria les corts espanyoles. Per tant si (S)pain vol, el referèndum es pot fer.

Ara bé, si (S)pain no vol, el President Mas ha dit que la consulta es farà mitjan la llei catalana de consultes que el Parlament haurà d’aprovar la propera legislatura. Per tant no ha dit mai que farà omís a la llei. Però fins i tot, si aquesta llei de consultes és invalidada o prohibida pel govern espanyol, llavors es farà una instància a la comunitat internacional, especialment a la UE perquè obligui a (S)pain a deixar que es faci la consulta o referèndum. Estic quasi segur que degut al deute i a la pressió dels europeus, (S)pain acabarà acceptant negociar amb Catalunya fer el referèndum. Però si tot i així no és possible, encara queda una carta a la ma, el Parlament de Catalunya pot proclamar unilateralment la independència, tal com avala la sentència de la Haia. Amb aquest nou marc jurídic-polític que invalida l’espanyol, Catalunya pot fer una llei per fer el referèndum de ratificació de la declaració d’independència.

Per tant, com sempre (S)pain està mentint ( i el que encara mentirà). El referèndum es farà segons la llei.

Endavant les atxes!

Dissabte 27 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. No ens autolapidem si us plau!

divendres, 19/10/2012

Avui som divendres 19 d’Octubre del 2012,  1 mes i 8 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat núvol, però fa calor, estem a 10C. L’ull segueix inservible. Està mig ple d’humor vitri i de gas. Cal tenir paciència.

A la feina, hi ha rumors de canvis. Un company de Mèxic ha volgut dinar amb mi, perquè s’està buscant la vida en altres departaments. No veu clar el seu lloc de treball. No sé si tinc que preocupar-me. De fet, el meu departament sempre ha estat en una posició una mica especial, perquè som consultors que treballem molt però la nostra feina no està directament enllaçada amb els guanys de la venda. Ja veurem. Preocupar-se abans d’hora no serveix més que cometre errors.

A les quatre de la tarda, ja no quedava ningú al despatx a part de jo i el meu cap. Ell marxa de vacances la setmana que ve, i havia d’acabar algunes coses. A quarts de cinc, m’ha preguntat que coi feia treballant amb el dia tant bonic. He acabat d’escriure un informe i a dos quarts de cinc ja estava al cotxe.

Realment feia un dia de primavera. La temperatura era de 22C i feia un Sol imponent. He aprofitat per fer la caminada mentre he escoltat la tertúlia dels Matins de CatRadio. Era prou interessant, però no m’agradat una cosa que vull fer esment.

S’ha criticat, sobretot per part del tertulià Bru de Sala, i es veu que abans ho havia fet en el sermó de les vuit el Manuel Fuentes, les declaracions del Conseller Puig sobre els Mossos d’Esquadra al primer congrés del Sindicat de Comandaments de Mossos d’Esquadra (SICME). Segons escriu el diari Ara: El conseller ha demanat respecte per la legalitat i ha assenyalat que, en aquest context de canvi, “hi podran haver moments en què hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica”, en referència a la possibilitat que el govern espanyol o el Tribunal Constitucional puguin vetar el referèndum per la independència catalana, que té el suport del Parlament. En aquesta tessitura, Puig s’ha mostrat convençut que els Mossos d’Esquadra “estaran al servei del país i de les seves institucions”.

Tal com es pot veure no ha dit res de l’altre món. La crítica que ha rebut del Conseller Puig per mi està exagerada. Que ho facin els espanyols i el unionistes, ho entenc. Però que facin sang des de la radio pública catalana i a més, que hi participi tertulians que es defineixen pro-independentistes, em sembla ser molt poc intel·ligent.

L’argument que el tertulià Bru de Sala ha esgrimit hi puc estar d’acord amb el contingut però no de la forma que ho ha dit. És clar que hauria estat millor haver-se callat la resposta o dir simplement, no contesto sobre coses futuristes o estic segur que no es donarà aquesta situació…etc. Però tampoc n’hi ha per tant quan el Conseller a dit que “estaran al servei del país i de les seves institucions”. Que no és la missió i jo diria, obligació de tota policia estar al servei del país i de les seves institucions?

Ahir deia que no féssim cas dels debats sobre mentides esgrimides pels unionistes catalans i els espanyols perquè ens crispa el debat provocant que caiem al seu terreny. Llavors per què nosaltres mateixos ho fem remarcant les paraules obvies del Conseller Puig per treure conclusions apocalíptiques d’uns suposats enfrontament entre la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra?

Si està clar que aquest tipus de debat no ens interessa, per què s’hi fot cullerada?. Si us plau, no siguem rucs. Ja ho faran els unionistes i els espanyols, però nosaltres fer-ho que ens porta de bo?.

Si us plau no ens autolapidem que ja tindrem prou feines per esquivar les pedres que ens llençaran pel cami.

Endavant les atxes!!

Divendres 19 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Demà, el 12O serà un bon dia per Catalunya

dijous, 11/10/2012

Avui som dijous 11 d’Octubre del 2012,  1 mes després del #11s2012. El dia s’ha aixecat fred i gris com ahir. Estem a 8C.  Avui m’he llevat a les vuit perquè tenia hora de visita a l’oftalmòleg. He esmorzat i he escoltat una mica la tertúlia a RAC1 abans de anar-hi. Els tertulians unionistes com una tal  Leonor arriben a ser pesats. Usen la demagògia mentre interrompen els altres fent que s’assembli a les tertúlies espanyoles. Aixo s’hauria de mirar d’aturar-ho. Però a més, aquesta tertuliana era molt ignorant o senzillament tenia un rostre que se’l trepitjava. Quan el V.Sanchis li ha preguntat si creia que el català i el valencià era la mateixa llengua, la dona ha dubtat dient “no ho sé” fins que algú li ha dit que fins i tot el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ho reconeix!. Llavors ha dit que si, però la qüestió és com és que inviten a la tertúlia persones tant ignorants o  amb tanta poca ètica?

Més tard després també he escoltat en diferit la tertúlia a CatRadio a on un altre unionista , el director del Mundo Alex Salmon, per fugi d’estudi mentre defensava al Ministre Wert de les declaracions que havia fet, ha dit que els llibres de text a Catalunya no parlen de la Constitució Espanyola. La reacció dels oients ha estat magnifica. Tots els que han trucat, han dit que era totalment fals aquesta afirmació, fins i tot, ha trucat un que treballa en una editorial que fan llibres de text per l’escoles i ha dit que no hi ha diferències entre els llibres que fan per Catalunya i els que fan en altres CCAA. Ja li està bé, però molt em temo que això no li treu la son.

Demà serà un bon dia. Veurem per fi quants manifestant aniran a la Plaça de Catalunya a manifestar-se a favor que Catalunya continuí dins d’Espanya. Veurem a quanta gent es refereixen els unionistes quan diuen que la majoria dels catalans no són independentistes. Ho trobo magnífic. M’agradaria que no fossin quatre gats. Voldria veure almenys uns quants milers. No em crec que no hi hagi catalans que se senten espanyols o fins i tot, catalans que se senten catalans però no volen o tenen por de separar-se d’Espanya. Si són només uns centenars, la premsa nacional com internacional no es faran ressò. Però si són uns milers llavors no podran obviar-ho. Aleshores quan la vulguin comparar amb el 11 de setembre, la diferència serà tan abismal que ningú dubtarà que la immensa majoria dels catalans no volen continuar amb Espanya.

Però a més, com apunta certes informacions d’alguns mitjans que la Falange i grups ultres espanyols aniran a la concentració. No es pot descartar que alguns cremin senyeres i mostrin banderes, signes i gestos propers a unes ideologies que donen raó al Ministre Margalló d’exteriors de (S)pain, tal com diu aquesta notícia: Margallo equipara el nacionalisme al nazisme i al marxisme. L’única cosa és que potser Margallo no pensava pas que fos el seu nacionalisme el que mostrarà a ulls del món, de quin peu calcen.

Endavant les atxes!!

Dijous 11 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya