Arxiu de la categoria ‘Política’

L’esquizofrènia del partit socialista català (PSC)

dijous, 28/06/2012

Segons la definició en la viquipèdia: “L’esquizofrènia (del grec, “schizo”: divisió i “phrenos”: ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada.”

Una de les dades de la darrera enquesta del CEO que ha passat desapercebuda i que m’agradaria remarcar és el comportament esquizofrènic del votant del PSC.

A la pregunta 39, pagina 36, quan es pregunta ” si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” tenim aquest resultat:

Es a dir, que la majoria del votat del PSC, un 41,5% hi votaria en contra mentre que el 29,1% hi votaria a favor.

A la pregunta 40, a la pàgina 38 que diu: “Si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans segons vostè com seria?” i ho mirem segons els votants dels partits tenim:

És a dir, la majoria del votat del PSC, un 38,4% creu que amb una Catalunya independent es viuria millor,  i en canvi només 12,8% creu que pitjor.

Llavors la pregunta és: Si els votants del PSC majoritàriament (38,4%) creuen que es viuria millor amb una Catalunya independent com és  que votarien majoritàriament en contra (41,5%)?

Els votants d’esquerra i més concretament els socialistes catalans sempre han fet bandera que estan en contra d’utilització d’arguments nacionalistes o identitàris en la política. Sempre han preconitzat que miren pel benestar i la millora de la vida del ciutadà. En canvi segons aquesta enquesta els votants socialistes actuen en contra aquesta lògica que han defensat i segueix defensant el socialisme. Potser per això els seus dirigents sembla moltes vegades que han perdut el judici i estiguin esquizofrènics. Si segueixen així, no m’estranyaria que l’esquizofrènia els acabi fent veure al·lucinacions.

Nota: Els votants del PP i C’s actuen lògicament: Ells creuen majoritàriament que es viuria pitjor en una Catalunya independent i per això votarien majoritàriament en contra.

També a Alemanya tanquen empreses

dimecres, 27/06/2012

Demà dijous 28 de juny els responsables d’Opel, la filial europea de General Motors, explicaran els detalls per reestructurar l’empresa. La fàbrica d’Opel a Bochum que fa 50 anys que funciona està a la corda fluixa. Aquesta planta que va arribar a tenir 17.000 treballadors els anys 70 i que ara té 3.000, té molts números que sigui tancada definitivament el 2016, malgrat la intensa negociació entre l’empresa nord-americana i el poderós sindicat alemany IGMetal.

La cadena alemanya de drogueria Schlecker ha fet fallida i ha tancat 2.800 botigues a Alemanya fent que 12.000 persones es quedin sense feina. Després de 37 anys d’existència, avui a les 15:00 tancaran la persiana de la darrera botiga de Schlecker.

L’empresa Nokia Siemens Networks s’està reestructurant amb l’acomiadament de 17.000 treballadors , incloent  2.900 a Alemanya.

La llista podria continuar amb més exemples, però crec que aquests tres són prou significatius que la crisi de l’euro també afecta als alemanys.

Però avui escoltant la ràdio alemanya Deutschlandfunk mentre anava a la feina pel matí, he sentit que s’havia fet un acte solidari a la ciutat de Bochum a favor de la continuïtat de la planta d’Opel, entre els que hi havia hi havia parlament d’artistes, intel·lectuals i lògicament de dirigents sindicats. Un dels discursos que he escoltat, no sabria dir si era d’un actor o d’un intel·lectual o d’un sindicalista, m’ha sobtat que critiqués que es destinés milions  d’euros al rescat de països europeus com Grècia i Espanya, mentre no es destinaven ni un euro per impedir el tancament de la planta de Bochum. Sembla que entre els alemanys d’esquerra s’està també introduint idees euro escèptiques i estan a favor de que Alemanya deixi a la sort els països PIGS (Portugal, Itàlia o Irlanda, Grècia i Espanya). Més d’un ja parla de sortir de l’euro i tornar al DM (deutsche mark).

Però  això seria un mal negoci per Alemanya. Tal com ja vaig explicar en un altre article, Alemanya és una país exportador i gràcies a l’euro, durant molts anys ha estat el que més diners ha guanyat amb les exportacions de tot el món, per sobre dels USA, Xina i Japó. Les exportacions representen una tercera part de tots els ingressos nacionals. Tal  com es pot veure en aquest gràfic les exportacions són diversificades però sempre dins de la industria manufacturera, amb especial amb el sector de l’automòbil i l’electrotècnia (color blau i blau clar).

Segons les darreres dades del 2011, el 60% de d’exportacions alemanyes van a països de l’euro, però compte que el 2003 eren més del 70%. És clar que hi ha una reducció de la importància de les exportacions a la zona euro en l’economia alemanya tal com es pot veure en aquest gràfic però després de Xina els països de l’est de la UE (Visegrad) són els que han incrementant la demanda de productes alemanys i compensant en part la caiguda de la demanda dels països meridionals, la resta de la UE i dels USA.

La crisi als països europeus no només afecta al sistema financer alemany que veu perillar el retorn dels crèdits concedits a aquests països que han demanat un rescat, sinó que també afecta el 60% de les exportacions i això es tradueix directament en perdudes de lloc de treball de les seves plantes productives. Això em fa pensar que els Alemanys faran tot el possible per mantenir l’euro a la UE i ajudaran amb el rescat dels PIGS. Com a molt, i com a mal menor acabaran deixant a la seva sort a Grècia, però no Espanya, Portugal, Irlanda o Itàlia. Això podria representar la definitiva mort de la UE i els Alemanys perdrien un mercat de més de 500 milions de persones que els ha permès ser el tercer país més ric del món.

Per cert, el govern alemany de la Merkel, sobretot els seus socis liberals,  en resposta a les peticions dels sindicats i intel·lectuals d’esquerra d’ajuda monetària  a les empreses en fallida, diuen que els diners públics no s’han de gastar per ajudar a les empreses privades, sinó que han de ser per la formació dels treballadors perquè pugin optar a altres llocs de treball. En el cas de Schlecker expliquen que hi ha una oferta de més de 22.000 per ser dependents de comerç i que segur que els treballadors de Schlecker es podran recolocar amb l”ajuda de l’INEM alemanya.

El guió per la independència: La tercera resposta d’Espanya és mobilitzar al Duran

dimecres, 16/05/2012

La meva intenció  era escriure poc, com  a molt un cop a la setmana però els esdeveniments s’estan accelerant. La setmana passada vaig escriure dos articles (aquí i aquí) respecte les respostes d’Espanya al guió per la independència. La tercera resposta d’Espanya per impedir que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà ha estat la mobilització els sectors més espanyolistes dins del partit majoritari que governa a Catalunya. Duran i Lleida s’ha erigit el líder d’aquest sector en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

No sóc l’únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol “Un encàrrec de la Santa Aliança” : “la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.”

Hi estic d’acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l’encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d’Unió per tornar a criticar la independència.

A manca d’arguments per defensar la dependència amb Espanya, Duran i Lleida utilitza la vella tàctica de la por que sempre fa efecte a la classe mitja catalana que és molt conservadora, mentre desqualifica la independència dient que és una “ficció”. En un excel·lent article el Professor Ferran Sáez Mateu a l’Ara que porta el títol “De ficcions i confusions” desmunta amb arguments ben sòlids la conclusió de Duran i Lledia que la independència és una ficció: “La conclusió de Duran, però, no té sentit. És absurda. L’aspiració a la independència implica dificultats fabuloses, però l’aspiració a la confederació és directament impossible, en la mesura que implica un consens estricte a dues bandes. La independència, en canvi, no pretén arribar a aquest acord impossible, i en aquest sentit, com a projecte, resulta infinitament més realista que una possible confederació. Encara un petit detallet: és cert que la independència té poquíssims simpatitzants fora de Catalunya. La confederació no en té cap, directament.”

Però també el Professor Ferran Sáez Mateu crítica la frivolitat que molts dels líders independentistes asseguren que la independència és fàcil d’aconseguir: “És cert que la dificultat real per assolir la independència de Catalunya resulta tan gran que, en efecte, aquesta aspiració sembla fregar la ficció. És cert que un procés d’aquest tipus mai no surt de franc, i la possibilitat d’una gran ruptura o, si més no, d’una dualització perillosament simètrica existeix. És cert que no tenim aliats a Espanya, per descomptat, i que tampoc en tenim a l’Europa dels estats, ni a la resta del món: en circumstàncies normals, la paradiplomàcia no pot competir amb la diplomàcia, ni les iniciatives de la societat civil amb les d’un estat present en tots els organismes internacionals.” i com a conclusió acaba dient: “La independència de Catalunya és factible, però tenint en compte que estem parlant d’una realitat no explorada: no hi ha cap precedent de secessió en el si de la Unió Europea. Malgrat les rudimentàries simplificacions del populisme autòcton, la independència de Catalunya (o d’Escòcia, etc.) condueix a problemes, i per descomptat a solucions, encara inèdits. La bona notícia és que tot això ens ho hem d’inventar nosaltres. Per tant, abans de parlar de realitats o de ficcions, el que convé és plantejar les coses correctament. El modest consell va adreçat tant al senyor Duran com als seus detractors més furibunds. Al capdavall, la confusió és la mateixa.

Però malgrat puc estar en principi d’acord amb aquestes dificultats que menciona el Professor Ferran Sáez Mateu, no per això m’acolloniré i deixaré d’intentar-ho. Però caldrà filar prim per no acabar com he dit en els anteriors articles amb una Generalitat intervinguda, el President Mas a la presó i tot això amb el beneplàcit de la Unió Europea acollonida per la fallida de l’euro. Però també haurà alguns líders independentistes que prefereixen la terra cremada abans de deixar de ser ells els protagonistes de la història que no podran d’estar de fer llenya de l’arbre caigut.

Com no em cansaré de repetir, cal que tots els independentistes fem pinya en el moment que el President Mas haurà de trencar la legalitat. Alguns ja gosen dir que serà aquesta tardor, no ho sé, però segur que no queda gaire temps abans d’enfrontar-nos amb Espanya. Encara que sigui per demanar un pacte fiscal,  s’haurà de trencar la legalitat vigent i forçar el reconeixement diferencial de Catalunya de la resta de les autonomies espanyoles.  Ja em vist com van reaccionar els espanyols amb l’Estatut. Realment això si que és una ficció. Per tant la conclusió és que Espanya només ens deixaran dos possibilitat: la independència o la mort definitiva com a poble català.

Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La segona resposta d’Espanya a la petició per la hisenda catalana

divendres, 11/05/2012

Ahir vaig escriure El guió per aconseguir la independència s’està complint a on manifestava la meva opinió de la resposta del PP de Catalunya a les declaracions del President Mas a favor de crear una hisenda catalana. La dirigent espanyolista del PP de Catalunya, Alicia Camacho va dir de que Espanya no pagaria les pensions si CiU continuava per aquest camí sobiranista. També vaig mencionar que al diari Ara es parlava de la possibilitat que el President Mas anés a la presó quan decidís fer el pas ferm per crear la hisenda pròpia.

Avui hem pogut llegir aquesta notícia publicada en els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘: Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència.

Un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó. Espero de tot cor que el President Mas i els dirigents de CDC no s’acollonin amb aquesta amenaça més real que la de no pagar les pensions.

Però llegint els comentaris a aquesta noticia en certs diaris digitals, hom no deixa de pensar que possiblement els catalans no ens mereixem ser lliures. A vegades penso que som potser massa petits, en tots els sentits, per no caure sempre amb típiques picabaralles familiars suïcides.

Deixeu-me que acabi amb aquesta reflexió: he estat militant d’ERC durant 18 anys i després associat a Rcat. He criticat molt a CiU per la seva política regionalista. També des del 2006 he escrit als meus blocs una defensa a la regeneració política. En els darrers dos anys a Reagrupament n’he fet una bandera de la radicalitat democràtica. Però darrerament, davant del moment tant crític que Catalunya està vivint, crec que no hem de deixar-nos entabanar per la radicalització o la indignació davant d’algunes informacions que poc a poc, a mesura que el guió s’estigui desenvolupant, s’aniran escampant per crear zitzània i difamació entre nosaltres. Cal tenir ben clar, que qui escampa la zitzània té com darrer objectiu mantenir l’ordre establert dins d’Espanya. Un ordre que està basat en unes estructures mafioses que beneficien els col·laboracionistes espanyols.

Els catalans estem davant del repte més important de la nostra existència: La nostra supervivència mil·lenària està a punt de desaparèixer. Per això, totes les nostres forces ha d’estar en aconseguir el més aviat possible esdevenir un estat lliure i sobirà. Mentrestant, tot el que pugi desviar-nos ha de ser apartat, que no vol dir ignorat per posar-hi remei quan construïm el nou estat. En aquell moment, si s’escau passarem comptes amb qui sigui.

Però ara, no ens podem permetre ara ni tants sols indignar-nos. No tenim temps ni per això.

Endavant les atxes!!

El guió per aconseguir la independència s’està complint

dijous, 10/05/2012

Avui al matí quan he llegit el que ha dit la Camacho sobre l’amenaça de no pagar les pensions, he pensat de fer un article al respecte. Però en fer un cop d’ull a la premsa, he vist que Salvador Cot de Nació Digital ha escrit més o menys el que volia escriure a la seva editorial.

No sabeu l’alegria que tinc que estem en aquesta fase del procés de la independència. Cap el 2007 vaig escriure una guia pel projecte per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Aquesta guia esta basada en una metodològia de gestió de projectes que  es fa servir per realitzar projectes complexos en la industria farmacèutica. Però no vull parlar d’això sinó de que quan vaig explicar alguns exemples de tasques a realitzar per contrarestar els riscs que sortirien en el projecte, hi sortia l’amenaça de les pensions i de l’impediment de continuar dins de la Unió Europea  si Catalunya esdevé  un Estat.

Ara només falta que ho digui més clarament el govern espanyol i no pas els sicaris que tenen a Catalunya. Llavors malgrat que alguns pensionistes catalans, potser molts s’acolloniran, davant dels ulls de la resta dels ciutadans com també del món, s’arribarà  a la mateixa conclusió que diu el Salvador Cot: Espanya considera els pensionistes catalans com una arma política (o de guerra). Un fet escandalós que demostra o bé la manca d’escrúpols per atacar a les persones més indefenses o bé que no considera els pensionistes catalans ciutadans espanyols, és a dir, que ens declaren ells mateixos la independència a ulls del món.

A l’Ara.cat a l’edició de pagament hi ha un article  que  parla de si el Mas pot arribar anar a la presó pel fet de decidir  per una hisenda catalana. No tinc n’idea si el Mas estarà disposat a anar-hi o si els espanyols ho faran, però cal de totes totes  que si CiU fa el pas , que tots els catalans independentistes li fem costat malgrat la zitzània que certs submarins  escamparan, el rancor que alguns hi tenen per les batalles perdudes, l’escepticisme més que justificat per tants coitus interruptus i la malfiança per les renuncies constants que ha caracteritzat a CiU. Però malgrat això, no podem repetir un altre 6 d’Octubre del 34.

Sembla com si el guió s’està  duent a terme per aconseguir que el 2014 sigui l’any clau, s’està complint.

Fa poc vaig escriure l’article Quan cal trencar amb la legalitat?. A on deia que el President Mas potser hauria d’avançar els plans que tenia, sigui per arribar a un mínim pacte fiscal o realment per anar cap a la independència. No m’importa. El que m’importa és que es faci quelcom perquè la situació és molt greu. Però també atenent la idiosincràsia dels espanyols, estic convençut que en el moment que es faci un pas ferm per aconseguir la hisenda pròpia, en les circumstancies actuals implicarà que s’haurà de trencar la legalitat vigent. Quan és faci això, els mateixos espanyols ens obligaran a anar fins al final, encara que alguns de CiU no ho vulguin. El final serà o bé la Independència de Catalunya o desaparèixer com a poble. Només dependrà de nosaltres, ja que els mateixos espanyols ja ens ha dit per activa o per pasiva que no podrem continuar com fins ara.

Endavant les atxes!!

Quan cal trencar amb la legalitat?

dilluns, 30/04/2012

Davant dels darrers esdeveniments que s’estan produint a Catalunya com la campanya #novullpagar o els empresaris per la insubmissió fiscal provoquen una situació molt compromesa pel govern actual de CiU. Però no només en el sentit que alguns apunten de col·laboracionisme entre CiU i els poders fàctics econòmics de Catalunya. Sense menysprear-los, per mi el que molesta o neguiteja més a Convergència, és el fet de trencar la legalitat amb qui té el poder pel mànec: Espanya

Vet a aquí el nerviosisme que és desprèn amb les declaracions del portaveu del govern Quico Homs de què compren els conductors que no volen pagar els peatges pel desgravi comparatiu amb la resta de conductors d’Espanya i a continuació anuncia que els multaran amb 100€ basant-se per més inri, amb una llei franquista.

Els dirigents de CiU es troben en una situació molt difícil per a ells. Com a partit defensor dels valors tradicionals de la serietat, ordre i sobretot de la legalitat, saben que un dia o altre, hauran de trencar-la. Perquè ningú ja dubta que la supervivència de Catalunya tal com un partit nacionalista la pot concebre, només serà possible si aconsegueix la independència i això implicarà necessàriament trencar la legalitat d’Espanya.

La qüestió és quan i com? Serà ara, gràcies al #novullpagar? Si milers de conductors catalans es neguen a pagar els peatges, els concessionaris de les autopistes i els bancs que hi ha al darrera, com actuaran? Que faran els dirigents de CiU per mirar d’arreglar-lo?

Darrerament he defensat que el President Mas té un pla per aconseguir fer un pas qualificativament més sobiranista a favor de Catalunya. És el que ell ha anomenat Transició Nacional. Aquesta transició té un calendari més o menys fixat.

Tot fa pensar, que primer es vol aconseguir un gran suport per demanar el pacte fiscal. Aquest suport, entre un 70 o 80%, és vol aconseguir per mitjà de dos mecanismes: Les retallades i la denuncia de l’espoli fiscal.

Les retallades són imprescindibles per donar credibilitat a la denuncia de l’espoli fiscal. Sense elles l’espoli fiscal només eren paraules que podies creure’t o no. Ara en canvi, milers de funcionaris o treballadors que viuen del diner públic ho pateixen personalment. Cap d’ells es podrà negar a demanar que els recursos dels Catalans serveixin per pagar-lis les seves nómines i no pas les dels altres funcionaris d’Espanya.

Amb el suport popular pel pacte fiscal, CiU tenia l’excusa perfecte per encetar el procés per augmentar la sobirania almenys fiscal de Catalunya. Un procés que pensen que no caldria trencar la legalitat amb Espanya. Alguns dels dirigents i sobretot, prop del 40% dels votants de CiU, tenen molta por a trencar amb Espanya. Per això des de CiU mai acaben de definir si volen realment la independència o es conformen amb aconseguir una mica més de sobirania fiscal. Si fos possible tenir un concert econòmic semblant al d’Euskadi, o fins i tot menys, mentre es poguessin continuar fent política autonomista sense patir retallades, la majoria dels dirigents de CiU com també molts dels seus votants ja ho donarien per bo.

La por de trencar la legalitat i sobretot trencar amb Espanya, és quelcom irracional per un observador forà, però no per un que conegui la història de l’opressió colonialista espanyola a Catalunya. Deixant de banda els negocis dels anomenats club del Pont Aeri, el motiu principal és la por a enfrontar-se amb qui t’ha torturat, ningunejat i oprimit durant la major part de la seva vida.

Però jo sóc dels que crec, que malgrat els espanyols són persones intel·ligents, perden l’oremus quan es tracta de pactar o negociar quelcom que és el moll de l’os d’Espanya. Pels espanyols, l’esperit i la raó d’existència d’Espanya és la metròpoli de Madrid. Espanya és Madrid i Madrid necessita cada vegada més, tots els recursos del que ells anomenen “provincias”. No serà possible de cap manera que els espanyols acceptin canviar-ho i menys en aquestes circumstàncies de crisi econòmica. La Transició Nacional només pot tenir un final possible: La independència de Catalunya.

Con va dir John Lenon: La vida és el que succeeix mentre fem els nostres plans i en aquest sentit ja sigui, perquè el govern d’Espanya vol intervenir l’autonomia de Catalunya o per culpa de la campanya del  #novullpagar o la insubmissió fiscal, al final el President Mas potser haurà d’avançar el moment de trencar la legalitat encara que hagués estimat fer-ho més tard (o potser mai).

Però ho haurà de fer aviat.

Endavant les atxes!!

El futur que arriba (2a part)

dilluns, 23/04/2012

A la primera part he descrit la situació que es troba Catalunya davant de la crisi i de l’envit espanyol contra els catalans. També arribo a la conclusió que tot el que està passant fa impossible que es pugi tornar enrere i continuar fent política autonòmica com si res hagués succeït. Una de les persones que més experiència té en aquesta política ho reconeix: el expresident Pujol fa mesos que no para de dir que no hi ha alternativa sinó és la independència. L’actual President sembla que també ho té present. El President Mas fa un any que va dient que ja estem en plena Transició Nacional i que el final d’aquesta transició pot ser la independència malgrat es vol intentar primer aconseguir el pacte fiscal.

En aquesta segona part m’agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s’arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l’Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l’Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L’Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l’ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d’escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l’Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l’ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d’Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure’s intervingut, hagi d’aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l’Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L’actitud de certs partits d’esquerres, el moviment d’indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d’aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions,  molt d’ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. Primer trauran l’espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l’amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d’esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l’aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!

El futur que arriba (1er part).

dilluns, 16/04/2012

Catalunya està vivint uns moments d’incertesa i d’angoixa. La crisi econòmica que pateix hi ajuda, però també l’inexorable envit dels espanyols contra Catalunya. De fet, l’envit contra Catalunya existeix d’ençà el 1714, però després de la dictadura feixista espanyola semblava que hi havia possibilitats de trobar la manera de ser catalans i alhora espanyols. Amb el famós “encaix” a Espanya molts pronoms catalans han dedicat els millors temps de la seva vida inútilment. D’altres, els més espavilats i amb menys escrúpols, ho han aprofitat per enriquir-se o complir les seves ambicions personals.

Amb aquest context, en el moment que es demostra que “l’encaix” és una fal·làcia que només hi era al somni dels catalans, i sobretot també degut a què deixar de rajar la mamella de la capital del regne, tots, és a dir, els patriotes errats i els pocavergonyes,  s’han trobat sense cap argument per continuar com fins ara. Ambdós saben que almenys continuar com ara no és pas la solució per aconseguir els seus objectius. S’ha de cercar una altra alternativa, però per desgràcia per a ells i per sort pels independentistes per convicció, aquesta només és la independència de Catalunya.

Els castellans no deixaran mai que els catalans siguem espanyols sense deixar de ser catalans. Us imagineu que la Reial Acadèmia de la llengua espanyola es canvií per ser de la llengua castellana i que el català sigui considerat idioma oficial per tota Espanya i Europa? o que Espanya canvií el nom per dir-se República de pobles ibèrics o fins i tot Regne de pobles ibèrics?

Però també us penseu que amb aquesta crisi els castellans deixaran d’exprimir els nostres recursos? Us penseu que milions d’espanyols acceptaran voluntàriament ser més pobres en deixar de recaptar milions d’euros dels nostres impostos?  Per què ho han de fer? No som uns territoris conquerits després d’una guerra i que a més, han hagut constantment dedicar-hi esforços per mantenir-nos a ratlla?

La conjuntura és per mi immillorable malgrat l’alt índex d’immigració i els atacs espanyolistes.  La pilota en aquests moments està a la taulada dels catalans. En aquest sentit, la responsabilitat està amb el partit majoritari a Catalunya i aquest és sense cap dubte CiU.

Però dins de CiU hi ha encara dubtes sobre si ara és el moment per apostar per crear l’Estat propi, malgrat en el seu darrer congrés deixar clar que és l’objectiu últim d’aquesta formació. Però la por de perdre suport i les lluites típiques de poder que existeix i sempre existirà en qualsevol formació política distorsionen o frenen aquesta decisió.  No és el mateix que a Unió guanyi Vila d’Abadal o Duran i Lleida.

Però que passa amb la resta dels independentistes. La meva modesta opinió és que haurien de ser conscients del moment tant important que vivim i no precipitar-se a atacar la lentitud de CiU en decidir-se per la independència. Sé que és molt difícil. Molts dels dirigents independentistes tenen greuges amb CiU o simplement, estan pendents per aconseguir els seus objectius, siguin a favor del partit que representen o personals. També hi ha qui es creu que ell ho faria millor i no pot esperar més. No és cap crítica a ningú, només és una constatació de la situació. Cadascú hauria de fer un examen de consciència que és el millor per Catalunya.

Però malgrat aquest sentit de responsabilitat política que hauríem de tenir tots els que volem que Catalunya sigui independent, això no vol dir donar un xec en blanc a CiU o deixar d’empènyer la societat catalana cap a la independència. En aquest sentit, per mi el moviment sobiranista ha de continuar o fins i tot augmentar la seva activitat. Cal fer-ho pensant en dos grans objectius: 1) provocar la reacció dels espanyols contra els catalans (i de retruc la internacionalització del conflicte) i 2) ajudar a CiU a què posi rumb el vaixell cap Itaca.

En aquest sentit, estic a favor de qualsevol activitat sobiranista que s’estan fent ara. Per exemple estic d’acord amb la ILP que ha presentat Reagrupament per deixar clar que si una nació sorgeix de la secessió d’un estat de la Unió, serà reconegut automàticament com estat membre de la UE. També les accions que l’ANC està preparant amb l’associació de municipis per la independència, o la insubmissió fiscal que alguns valents empresaris catalans estan duent a terme…etc.

És molt possible que algunes d’aquestes activitats siguin vistes com inoportunes o precipitades per part dels dirigents polítics i de molts opinadors, però malgrat entenc que algú ho pensi, encara tinc en ment l’exemple de la ILP a favor del referèndum d’independència que Deumil.cat amb CeL vam presentar la mateixa setmana que es va fer la manifestació de 10.000 a Brussel·les. Quan ho vam fer, la majoria per no dir tots, els dirigents dels partits polítics catalans i molts opinadors ho van trobar inoportú i fins i tot estúpid. Però gracies a aquella ILP, es va fer el referèndum d’Arenys de Munt i que per mi ha estat clau per aconseguir que posteriorment, molts catalans en votar en els consultes populars sobre la independència,  s’acabessin de convèncer que la independència és possible. Fins i tot el expresident Pujol i el mateix President Mas van anar a votar i per tant es van definir a favor de la independència. Tot un exemple per a molts catalans.

Qui sap el que pot passar d’aquí uns mesos si la Comissió Europea accepta la ILP i els bascos, flamencs i escocesos, junt amb els catalans recollim més d’un milió de signatures o es fa un referèndum a favor de la independència al mateix dia en 300 ciutats catalanes, inclosa Barcelona o la submissió fiscal creix i finalment CiU convoca una consulta pel pacte fiscal, que té com a conseqüència una persecució judicial contra tots els qui fan aquestes accions incloent empresonaments?

Jo veig molt més probable que acabem cap aquesta derivada que cap una altra a on tot continuí igual que abans. No puc imaginar que tot el que ha passat fins ara i el que s’està gestant, no acabi trencant la situació política actual.  Jo crec que com diu el President Mas, la Transició Nacional dels catalans ha començat i encara que no estic segur si aquesta era la intenció final del President, si que estic segur que aquesta transició només pot acabar amb la independència. Pels espanyols una vegada s’ha començat a marxar del que ells entenen que ha de ser Espanya, no hi ha marxa enrere. Només es pot arribar a viu a Itaca o morir en l’intent.

En la segona part, parlaré de les possibilitats de sobreviure al viatge a Itaca.
Nota: Imatge copiada del web de empordaaccio

President no defallirem! Espero que els seus tampoc i així ho aconseguirem!

divendres, 9/03/2012

Avui he escoltat el discurs íntegre de President Pujol a ESADE que Vilaweb ha tingut la gran idea de penjar-ho. La veritat és que m’he he emocionat de veritat i per això estic escrivint aquest petit article.

Només vaig votar un cop a CiU i al President Pujol. Va ser el 1984 quan va sortir l’afer Banca Catalana. Ho vaig fer perquè malgrat jo era més d’ERC, per mi estava clar que els socialistes espanyols el volien destruir pel fet de què era massa catalanista i era una nosa per imposar el seu model jacobí centralista d’Espanya.

Quan el 1987 després del fracàs de la operació reformista liderada pel Roca-Junyent a les eleccions espanyoles, ja no vaig tenir cap dubte que Catalunya només li valia la independència. Per això vaig decidir involucrar-me amb ERC, que en aquell temps s’havia rejovenit i apostava sense cap mena d’ambigüitat per la independència. El 1991 hi vaig entrar com a militant a Malgrat de Mar.

Durant la meva militància activa a ERC, vaig arribar a ser president de la Secció Local i representant de l’Alt Maresme a la comarcal del Maresme. Sempre vaig tenir clar, malgrat alguns companys no ho entenien, que CiU no era el nostre enemic. Potser si l’adversari i en molts pobles, l’adversari a batre, però l’enemic de veritat era el PSC-PSOE i el PP. Escoltant al President Pujol en aquest discurs em confirma plenament que tenia tota la raó.

Sempre podrem fer-hi retrets al President que com a líder, per exemple hauria d’haver arribat molt abans a aquesta conclusió que ell acaba d’arribar. El que ha succeït amb la sentència del TC era previsible perquè la història i la psicologia de les nacions, sempre ens ha dit, que quan una nació ha conquerit una altra per la força, mai s’ha aconseguit que la perdedora gaudeixi d’un tracte d’igualtat. La nació perdedora sempre ha acabat o bé amb la seva eliminació passant pel període de residualització que el President Pujol ara explica en els seus discursos o bé acaba aconseguint la independència.

Però com diu el Pep Guardiola, si som capaços de deixar enrere els retrets i ens posem tots a treballar de valent , som invencibles. Per la part que em pertoca, m’agrada l’actitud de l’actual ERC liderada per Oriol Junqueras. Malgrat que ha de fer el seu paper dins del joc de partits, sempre mostra una actitud positiva i conciliadora amb CiU respecte a temes nacionals. Per la part de CiU, entenc que té els seus problemes greus de gestionar una Generalitat espoliada per tot arreu i sense ingressos per la crisi. Però escoltant el fundador i fins ara President d’aquest partit quan diu el que ha dit a la conferència d’ESADE, que cal tenir en compte que és una de les escoles de negocis més prestigioses del món i que ha format la majoria dels quandres dirigents de les empreses catalanes, no em puc imaginar que realment CIU no té un pla per anar cap a la independència.

Que aquest pla potser no és el més adient, o és massa lent o simplement de moment no es veu enlloc. Puc estar-hi més o menys d’acord amb aquest retret. Però ostres, no crec que el President Pujol estigui fent tot aquests discursos, fins i tot a la televisió, si realment no està pensant que la cosa va en serio. No té cap mena de sentit, que el President Pujol es cremi per res.

M’he emocionat quan ha explicat que el 1950 va defallir i va abandonar la lluita per un temps. M’he sentit interpel·lat quan ha demanat a tothom que ara no toca defallir perquè el 2014 serà quelcom és una simple data. Ara més que mai, estem a punt de renéixer després de 300 anys d’haver-nos volgut eliminar o finalment signarem la nostra defunció.

Per això vull contestar-li des d’aquí: President, no es preocupi, jo no penso defallir, però espero que els seus tampoc i així segur que ho aconseguirem!!

Endavant les atxes!!

Nota: Espero que demà tots els que podeu, aneu al Palau Sant Jordi a l’Assemblea Nacional Catalana. Jo per desgràcia no puc perquè estic a Alemanya.

Catalunya defensant….fins que no quedi res per defensar?

dijous, 8/03/2012

Avui al diari Ara , a la secció Premium o al paper, hi ha un article de Xavier Bosch amb el títol “Catalunya defensant….”. Explica que potser s’hauria de canviar de l’himne dels Segadors l’estrofa que diu “Catalunya triomfant” per “Catalunya defensant“.

Sempre Catalunya s’ha de defensa de tot, fins i tot toca defensar-nos del que ja teníem concedit. De les inversions aprovades en infraestructures que mai es fan, de la gestió del Prat, de què l’Espoli sigui inferior, de la immersió lingüística….

Després Xavier Bosch posa l’exemple del Barça respecte a l’actuació arbitral i la designació de l’estadi a on es jugarà la final de la copa del rei. Acaba reflexionant sobre la solució a aquesta situació. Una solució que pot anar per la que dóna Guardiola “d’arribar a jugar encara millor per no dependre dels àrbitres ni de l’atzar. Un repte per a l’excel·lència I així ho vam fer contra l’Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part”. O una altre solució ” menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d’acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció”. En Xavier Bosch defensa aquesta via en comptes la d’entrar a sac o com ell diu “el Barça sortís a defensar-se a mossegades”, perquè no és el nostre estil.

A mi tot això em fa pensar amb l’històrica del poble jueu. Si mirem la seva història de la diàspora, el poble jueu en molts llocs i durant molt de temps, ha estat malvist o perseguit. Tant la seva religió, llengua i cultura, com també físicament pel fet de ser-ho.

Això ha provocat que els jueus s’han hagut d’espavilar més que la resta. Tal com diu el Guardiola pel Barça, els jueus s’han hagut d’esforçar per ser els millors i dependre del mínim dels condicionants que la societat els imposava. Jo penso que per això han sortit molts genis jueus en les arts, ciència i negoci. El fet d’aplicar-se molt per poder arribar a l’excel·lència, ha provocat aquesta proliferació de talent i d’èxit. També igual com intenta fer la junta del Barça segons explica en Xavier Bosch, els jueus han mirat d’actuar sibilinament dins dels mecanismes de poder d’on vivien i d’una manera discreta, poder defensar-se o canviar l’ambient hostil en que es trobaven vivint.

Però això no ha impedit que estiguessin a punt d’extingir-se com a poble i també físicament. Salvant la distància i que em perdonin els jueus per la comparació que vaig a fer, jo penso que els catalans ens semblem una mica a ells. Tenim la sort que hem conservat la terra, però al resta és més o menys el mateix. A Espanya hi ha una catalanofòbia que a vegades sembla la que a Alemanya hi havia els dies quan el nazisme va pujar al poder.

Els catalans tenim també genis en les arts, tenim bons científics, tenim bons empresaris i no som pas dolents amb el negoci, però tot això no ha impedit que com a poble estiguem amenaçats a desaparèixer. Per sort, en ple segle XXI és impossible que l’equivalent al nazisme alemany, és a dir, el feixisme franquista, torni a aparèixer per impunement aplicar el genocidi cultural amb l’ús de la força repressora d’una dictadura. Però avui en dia, Espanya utilitza altres mecanismes més subtils: La justícia espanyola. Amb l’excusa d’unes lleis que els Espanyols les fan i desfan al seu gust, poden continuar la seva política de genocidi contra el poble català impunement perquè teòricament som una democràcia. Però això no vol dir res. Els jueus també eren més o menys perseguits en alguns països teòricament democràtics abans de la segona guerra mundial.

Els catalans hem de tenir clar, igual que van fer els jueus, que si no tenim un Estat no tenim garantit la nostra supervivència, malgrat la nostra excel·lència en molts aspectes.

I per aconseguir un Estat, potser caldrà igual que els jueus, embrutar-nos si cal les mans i fer el que faci falta utilitzant totes els recursos disponibles.

Endavant les atxes!!

 

Nota: Jo no podré venir a l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, però des d’aquí vull donar tot el meu suport i desitjo que sigui tot un èxit.