Arxiu de la categoria ‘Política’

Ajuda’ns per impedir que tanquin TV3 Internacional per satèl·lit

dimarts , 28/02/2012

“TV3: A partir de l’1 de maig, TV3 tancarà les emissions per satèl·lit, que es fan a través de TV3CAT.”

Més info

TV3CAT, el canal internacional de Televisió de Catalunya, deixarà d’emetre a través del satèl·lit a partir del dia 1 de maig del 2012, segons ha anunciat la cadena en un comunicat. El canal TV3CAT es podrà seguir veient mitjançant internet i les plataformes de cable estatals que l’inclouen comercialment a Espanya, però això no serà així a França ni a Itàlia ni, per descomptat, més enllà.

Els Catalans Abroad o catalans al món volem denunciar aquest pas enrere per a la cultura i la llengua catalanes. Es tracta d’una decisió errònia i contrària a la nostra projecció exterior, i que ens tanca les portes a Europa, a més de privar els milers de catalans residents a l’exterior de poder participar en condicions de l’espai català de comunicació.

Si tu també estàs en contra del tancament de TV3CAT via satèl·lit, suma’t a la nostra campanya i envia un missatge al president de la Generalitat, al president de la CCMA, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i als principals partits del parlament.

Ajuda’ns i fem que se senti la nostra veu premem en aquest enllaç!

Moltes gràcies

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Kalrsruhe – Alemanya

Un minut de silenci a totes les empreses per les víctimes de la violència de l’extrema dreta

dijous, 23/02/2012
Avui quan he obert l’ordinador he rebut un correu en que la direcció de l’empresa i el comitè d’empresa em convoquen avui dijous 23 de febrer del 2012 a les 12 del migdia a fer un minut de silencia per les víctimes de la violència de l’extrema dreta.

El text que he rebut està firmat per l’associació d’empresaris i tots els sindicats. En ell es diu que l’extrema dreta ha perpetuat darrerament actes violents com assassinats, robatoris i atacs a persones que viuen al país. Estan molt indignats i comparteixen el dolor a les persones que ho han patit. Estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura nazi que van viure i que ara es tornin a cometre crims pel mateix motiu.

Acaba dient que els empresaris i els sindicats estaran sempre junts amb l’Estat per fer fora l’extrema dreta, la xenofòbia i l’antisemitisme.
Suposo que ja haureu endevinat que es tracta d’Alemanya i que el podeu llegir en aquest enllaç. Però m’agradaria fer un exercici de “política ficció”.
Us creieu que això seria versemblant a Espanya?
Creieu que un dia d’aquest, els treballadors de totes les empreses espanyoles podrien rebre aquesta convocatòria signada per la Patronal Espanyola i els sindicats?
I escriurien en el text que “estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura franquista”?

 

 

Creant-me estúpidament enemics per la vida

dilluns, 20/02/2012

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.

Grècia, una oportunitat de millorar el que van inventar

dilluns, 13/02/2012

En una dictadura imposada per la força i mantinguda gràcies a la por, les manifestacions massives poden  provocar la caiguda del règim, al demostrar que li han perdut la por. Però en una democràcia només poden aconseguir fer caure el govern i que es convoqui noves eleccions.

Que succeeix a continuació?   doncs que si el motius que va provocar la mobilització no està en mans de ser solucionat pel nou govern escollit democràticament,  es tornarà a repetir la situació prèvia que havia motivat la mobilització. Que passarà llavors? Es tornarà a mobilitzar el poble per tornar demanar la dimissió del govern escollit democràticament i així In Eternum? O cercaran altres alternatives polítiques?

Dependrà de la cultura política i grau de consciència democràtica de la societat civil del poble en qüestió. Si la societat civil no té una tradició democràtica ben consolidada  i uns valors assumits respecte a la honestedat, l’esforç i el treball, té força números que acabi canviant la democràcia per un altre règim. I ara per ara, després de més de 2.000 anys d’història, l’alternativa al regim democràtic només és una dictadura, sigui d’esquerres o de dretes, sigui religiosa o no, o una barreja de tot.

Al llarg de l’històrica, sobretot el segle XX molts països han acabat en dictadures després d’una crisi econòmica provoquès revoltes populars que sacsegés la democràcia. Sempre hi ha la temptació davant del desordre civil i el caos públic que es genera,  que molta gent aplaudeixi un lideratge expeditiu i fort que encara que al principi demostri tenir idees democràtiques i de llibertat, acostuma acabar sempre en una dictadura.

Quan acabava d’escriure aquest article, llegeixo que a Grècia hi haurà noves eleccions anticipades a l’Abril. Grècia està repetint  el guió de la història que abans he descrit. Però  té una oportunitat de canviar aquesta constant històrica que sempre diu que aquest context explosiu de revolta popular acaba en una dictadura.

Estic segur que la crisi grega,  fa 50 anys hauria acabat en una dictadura. Però el fet que els grecs encara se’n recorden de la dictadura dels coronels que van patir fins el 1974 i sobretot que estan dins de la Unió Europea, aquesta possibilitat és pràcticament nul·la

Per això estic convençut que l’alternativa a la situació grega només podrà acabar en un reforçament polític més democràtic i transparent. Però els grecs han de fer primer molta autocrítica per què han arribat a aquesta situació. Han d’aprendre dels errors comesos. No han de cercar culpables a fora, encara que segur que n’hi han. Els principals culpables ha estat la societat civil grega. Ells han consentit, ja sigui per inhibició o amb complicitat, que els governs grecs durant els darrers deu anys s’endeutessin i que a més, faltessin a la veritat enganyant a tothom. Qui va votar als governants grecs que més mesures populistes aprovaven a costa d’augmentar el deute? A on era la societat civil grega per avisar de què tot era un buf?

Els grecs han de deixar de cercar culpables a fora, perquè no serveix de res. Només serveix per distraure l’atenció per així no cercar solucions que millorin la política del país. Els grecs no poden fer res contra el FMI o el Banc Europeu o Alemanya o França. Tampoc poden anar a Suïssa o Luxemburg o a les Illes Caimans a reclamar els milers de milions que els grecs més rics han amagat per no pagar impostos.

Només està a les seves mans canviar la seva societat civil. Han de fer pedagogia a favor de la honestedat, l’esforç, el treball i l’estalvi. Cal fomentar la crítica i la denuncia a les males practiques que generen corrupteles. No és pot mirar cap un altre costat quan es veu casos de prevaricació i d’amiguisme, perquè és l’antesala de la corrupció a gran escala.  Això requereix un canvi de paradigma d’una societat acostumada els darrers anys a fer el contrari. Cal sobretot reforçar el règim democràtic amb noves lleis i normes que impedeixin que es torni a repetir els errors que han dut al país al col·lapse.

Com més tardin a fer-ho, més difícil ho tindran. Potser Grècia acabi com Argentina. Aquest país sud-americà fa 50 anys tothom deia que seria una potencia mundial gràcies als seus recursos naturals. Però la crisi del 2001 provocat per la seva societat civil que votava sempre als populisme, el va portar a un endeutament tant alt que el país va fer fallida i després de 10 anys segueix sense aixecar el cap. Les darreres noticies indiquen que sembla que el govern argentí torna a voler aixecar la demagògia popular amb les Maldives. Suposo que serà per amagar quelcom relacionat amb la crisi econòmica que tard o d’hora sortirà a la llum.

Els  grecs fa més de 2.000 anys van inventar per a la humanitat el règim democràtic. Ara poden demostrar que són capaços d’aconseguir millorar-lo.  Sinó ho fan, poden acabar pitjor que Argentina.

Els catalans hauríem de fer el mateix per sortir de la crisi.  A diferència dels grecs, tenim una tradició i una història que ens avala com a poble treballador, honest i estalviadors. Només ens fa falta cultura democràtica , perquè mai no l’hem pogut exercir sobiranament els darrers 300 anys.  Amb els espanyols dirigir-nos ho tenim molt difícil per superar la crisis. Jo diria que pitjor que els grecs. Els espanyols no tenen una tradició de treball i esforç com els catalans, més aviat el contrari. Sempre han viscut a costa de les colònies i de les terres conquerides. Per això els espanyols sempre han preferit una dictadura militar abans de reforçar una democràtica. Abans la força, sigui militar o judicial, que el diàleg democràtic i el respecte als altres. I pel que he vist els darrers anys d’aquesta democràcia espanyola, no crec que hagin canviat gaire.

És bo emigrar (3a. Part)

divendres, 3/02/2012

Aquesta és la tercera part dels articles referits a les avantatges i desavantatges d’emigrar. A la primera part vaig referir-me a l’aspecte professional i a la segona part, a l’aspecte personal. En aquesta tercera part parlaré de l’aspecte nacional. És a dir, com afecta que Catalunya esdevingui un país exportador de ma d’obra.

En primer lloc, caldria definir que entenem per emigrar. Per mi, no estem parlant del cas del jove que marxa una temporada, més o menys llarga, per acabar o millorar els estudis, però té intenció de tornar de seguida. Tampoc aquell professional que l’empresa l’envia dos o tres anys al HQ perquè es formi millor per després tornar per exercir un càrrec directiu a Catalunya. Estem parlant d’aquella persona, jove o no tant jove, que per motius econòmics o professionals, ha d’emigrar a un altre país sense saber si podrà tornar mai a Catalunya.

En un país desenvolupat com és Catalunya, l’educació té un cost molt elevat per la societat. La majoria de l’educació és publica i és pagada pels impostos dels catalans. Però també mentre dura l’educació el jove no produeix riquesa, més aviat utilitza recursos que la societat li dóna (i que els seus pares generen). Podríem dir que de mitjana els primers vint anys, és a dir, entre un 25% i 30% de la vida, un català només genera despeses.

Aquesta inversió que fa la societat en l’educació dels seus joves és perquè es vol que quan esdevingui adult comenci a treballar i pagui impostos. No tinc cap estadística al respecte, però no seria gaire agosarat dir què de mitjana al cap de deu anys, un jove treballant ja ha tornat la inversió rebuda. La resta de la seva vida laboral serà per pagar l’estructura de l’estat i sobretot, la jubilació dels que en aquell moment ho són. Cal tenir-ho ben clar això darrer: Les pensions actuals són pagades pels qui en aquests moments treballen.

Si després de fer aquesta inversió en l’educació dels joves, aquests emigren, perdem la inversió. En canvi el país d’acollida de l’emigració se’n beneficia. En aquest sentit, l’emigració de joves o no tant joves universitaris catalans cap a països europeus o als Estats Units, no és pas un bona notícia. El treball que realitzaran al país d’acollida serà per pagar l’estat dels països d’acollida i les seves pensions. No servirà per tornar la inversió que la societat catalana (i dels seus pares) han fet amb ell, ni tampoc les pensions (possiblement dels seus avis). Però a més, en aquests països desenvolupats no volen joves emigrants sense formació. Volen una immigració de joves amb estudis universitaris. Això encara accentua el perjudici pel país emigrant, que perd els joves que tenen més potencial per crear riquesa i en canvi es queda amb els que no.

Catalunya és un exemple clar d’aquest tipus de situació, però agreujada amb que abans hi ha hagut una immigració sense precedents a Europa. Segons he llegit, forces joves provinents de la primera onada migratòria espanyola no han acabat de realitzar estudis universitaris. Molts van preferir treballar en oficis relacionats amb la construcció o l’oci. Ara amb la crisi,  s’han quedat sense ofici ni benefici. No volen tornar a les terres dels seus pares perquè han nascut a Catalunya i es senten catalans, encara que sigui de manera espanyola. Però també de la nova fornada d’immigració dels darrers anys procedents del nord d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia, amb honroses excepcions en aquest darrer grup, sembla que també acaben com els joves provenents de la primera migració i pocs acaben d’estudiar a la universitat. Aquests joves o adults poc formats tampoc volen tornar als seus països d’origen perquè allà encara hi ha menys perspectives de futur. Però ho tenen difícil poder emigrar cap a països europeus a on hi ha demanda de joves universitaris. En conclusió, Catalunya exporta la millor ma d’obra que podria generar més riquesa i es queda amb la que no.

Per mi l’emigració només pot ser beneficiosa per Catalunya si és temporal. És a dir, si aquestes persones que han emigrat, al cap d’uns anys, no molts, poden tornar a Catalunya per treballar fins que es jubilin ajudant al seu progrés gràcies a l’experiència adquirida a l’estranger. Però si aquestes persones només tornen quan es jubilen el negoci no serà beneficiós. Encara que la persona jubilada cobri una pensió del país d’on ha emigrat, la despesa que generarà durant els darrers de la seva vida per la sanitat catalana serà molt gran i no ho compensarà pas. Diferent és el cas que l’emigració sigui des d’un païs poc desenvolupat a on la despesa en educació i en sanitat, no és elevada. En aquest cas, la pensió d’un jubilat provenent de l’estranger pot ser un bon negoci pel país.

Per mi, està clar que l’emigració de catalans no és bo pel país. Però és clar, que pel jove universitari que acaba els estudis i no troba feina, o per aquell investigador o enginyer que estar a l’atur o treballa però no veu que hi hagin perspectives de futur per desenvolupar la seva carrera professional, no se li pot retreure res si decideix emigrar. Més aviat el contrari. S’ha de ser valent per fer-ho. Com he explicat en els altres dos articles, emigrar no és pas fàcil, sobretot si tens ja una certa edat.

És bo emigrar? (1er Part)

dilluns, 23/01/2012

Avui al diari Ara hi ha un bon reportatge amb el nom “Catalunya perd capital humà” a on  surten varis casos de persones que han decidit emigrar i del que això significa tant per la fuga de talents com també de cotitzacions per la Seguretat Social que garanteixin les pensions.

La pregunta és bo emigrar? té varies respostes segons si parlem per Catalunya o si ho fem personalment. En el meu cas, que he emigrat a Alemanya, diguem de manera més o menys forçosa per motius de feina, hi ha dos punts de vista: el laboral i el privat. Començaré parlant de l’aspecte laboral i en un altre article, parlaré del privat. Després en un darrer, del que penso que significa per Catalunya que els catalans emigrin.

Personalment emigrar, ha estat, millor dit, és una experiència enriquidora però dura. Enriquidora perquè veus com treballen els alemanys i entens una mica millor perquè aquest país és una potencia mundial. He vist confirmat que el que importa no és treballar molt, sinó la productivitat del que fas. Els catalans en conjunt estem a nivell individual tant ben preparats o fins i tot, millor en alguns aspectes, que els alemanys.

Però he vist que sense unes bones inversions, no parlo de només en infraestructures, sinó en una organització empresarial que sigui eficaç alhora de vendre el que fa per a tot el món, és impossible reeixir en una bona productivitat. Els costs de fabricació, és a dir bàsicament salaris, i matèria prima, repercuteixen amb el preu final. Els alemanys van decidir ser competitius sense baixar el nivell de vida dels seus treballadors. Com que el cost de la matèria prima, poc marge hi ha per reduir, van apostar per optimitzar els processos i repartir el cost salarial en el nombre de productes que es fabrica. Com més productes ets capaç de vendre amb el mateix personal, el cost salarial baixa. Amb aquesta estratègia pots mantenir els salaris i ser més barat que altres empreses que han baixat els costos salarials. Per això els alemanys han apostat fortament en l’exportació. En el moment que els seus productes no només es venen per 80 milions d’alemanys sinó per 500 milions d’europeus primer i després, per a els milers de milions de la resta del món, Alemanya han pogut mantenir els salaris alts i donar feina pràcticament a tots els seus ciutadans.

També he comprovat que els reptes de la globalització només es poden vèncer si darrera hi ha una bona estructura organitzativa a on l’estalvi és una virtut, complir amb la teva feina, és el mínim que hom es pot demanar i sobretot, tenir la valentia d’invertir amb el que faci falta per poder exportar el producte per a tot el món, és imprescindible. Per mi, això darrer, és la principal mancança que he vist a Catalunya. Sigui per la manca de suport d’un estat o per la manca d’autoestima que tenim, pocs empresaris catalans, han apostat en crear multinacionals. Molts quan arriba el moment de fer el pas, prefereixen vendre’s l’empresa a una multinacional estrangera i viure de rendes. Estic  convençut que amb una Catalunya independent, aquesta mentalitat canviaria.

Pel que fa a la meva carrera laboral, l’experiència ha estat més dificultosa del que em pensava. Principalment perquè he emigrat als 45 anys i sense tenir un coneixement del idioma. Però no em puc queixar gaire. Vaig venir amb una feina assegurada gràcies a la meva experiència anterior a Catalunya i que al principi, amb el meu nivell d’anglès no tenia cap problema per dur-la a terme. Però després de cinc anys d’haver arribat a Alemanya,  la manca prèvia de coneixement de l’alemany, m’ha frenat la meva carrera professional dins de l’empresa.  Quan treballes en una multinacional alemanya no parlar l’alemany és un handicap. Però és normal, les multinacionals més aviat són empreses d’un país que tenen sucursals per a tot el món. Per molt que diguin que l’anglès és la llengua oficial de l’empresa, la realitat és que sinó parles alemany molt bé, mai et podràs vendre millor que un natiu per un bon lloc de treball. I no els hi faig cap retret,  a una empresa catalana, també hauria de passar el mateix amb el català, oi?

Per això, els factors més importants que s’han de tenir en compte quan hom decideix emigrar a un altre país per millora la teva situació laboral, són el coneixement de la llengua i l’edat. Com més gran ets, el idioma esdevé un factor més determinant. En aquest sentit no recomano emigrar per feina si tens la meva edat i menys sinó domines la llengua.

En el proper article, explicaré la sensació d’inseguretat i indefensió que els immigrants tenen respecte els natius davant dels reptes del dia a dia.

Jo ja he estat ferit en la guerra contra la baixada de pel·licules per Internet

divendres, 20/01/2012

Acabo de llegir l’editorial del Vicent Partal al www.vilaweb.cat que porta el títol Que és una guerra això? No m’he pogut callar i he volgut explicar-vos la meva experiència.

No he baixat pràcticament mai música per Internet. Al principi, fa uns deu anys, si que vaig fer-ho algun cop, però més per curiositat que per copiar música. M’agrada molt la música i tinc una bona col·lecció de CDs i discs de Vinils, que els he ripejar per poder-los escoltar al Iphone o al meu WD Terabyte Multimèdia que em vaig comprar fa un any.

Sempre he trobat que els artistes tenen dret a cobrar per la seva obra. Per això d’entrada he trobat il·legal baixar música sense pagar els drets d’autor. Això no vol dir que estic a favor que costi molt de diners com tampoc que els artistes i sobretot les productores, es forrin. En aquest sentit, he trobat bé que l’aparició d’Internet ha obligat a la industria musical a baixar els preus dels disc o cercar alternatives econòmiques com Itunes o altres opcions.

Pel que fa a les pel·lícules, reconec que també fa uns anys si que havia baixat via emule moltes estrenes, però de seguida em vaig cansar perquè la qualitat de la veu i de la imatge era tant dolenta que destrossava la pel·lícula . Vaig decidir que, a part de que també ho considerava il·legal,  no ho faria més i preferia anar al cinema o comprar el DVD quan sortís.

Però quan vaig emigrar a Alemanya, em vaig trobar amb un altre problema: el idioma. A Alemanya totes les pel·lícules són en alemany lògicament i només si comprés el DVD està també en anglès i/o en turc. Al principi vaig pensar, cap problema, aprendré l’alemany. Però l’alemany és molt difícil d’entendre, porto 5 anys i encara tinc problemes per seguir una pel·lícula. No la gaudeixo igual que abans i sincerament ja no hi vaig al cinema. He comprat algunes series en DVD en alemany, però també pateixo molt per entendre-les. A vegades penso que sóc massa gran i mai arribaré a dominar prou l’alemany per gaudir d’una pel·lícula.

Per això darrerament amb el nou WD Terabyte Multimèdia amb sortida per la televisió i l’equip de música vaig decidir baixar-me algunes pel·lícules, documentals, series de televisió i sobretot partits memorables del Barça. Normalment tot en català per emule gràcies a que la web www.Totsrucs.cat proporciona el seu enllaç per fer-ho. La majoria de les pel·lícules que m’havia baixat eren infantils. Vull que els meus fills no oblidin el català.

Però aquest desembre just abans de marxar de vacances em va passar una de molt grossa. Vaig rebre una carta d’uns advocats molts famosos de Munic  a on em deien que havia compartit per Internet una pel·lícula d’una productora que ells representen i em volien portar a judici. Però m’oferien un tracte per no anar-hi. El tracte era pagar 956 € (500€ per la productora i 456 per la minuta). Al principi vaig pensar que era una estafa.

El primer que vaig fer, va ser mirar d’entendre en que es basaven per denunciar-me. El meu alemany no arriba per entendre l’argot judicial però entre mig de la documentació adjunta vaig veure que una referència a una empresa que es dedica a monotoritzar el hash d’edonkey o emule de la pel·lícula “El Santuario (Sanctum)”  del flux d’informació que córrer per Internet. El hash es la clau criptogràfica única que cada arxiu té quan es comparteix per les xarxes P2P com edonkey o emule. Segons aquesta empresa, des de la meva IP duran dos dies, a principis de novembre, es van baixar l’arxiu amb el hash que corresponia a la pel·lícula en qüestió.

Vaig mirar al meu ordinador i la pel·lícula no la tenia pas, però si que hi era al WD Multimèdia. Vaig recordar que l’havia baixat abans de l’estiu, però no la havia ni mirat. De fet, només havia baixat unes quantes pel·lícules al meu ordinador per portar-les per les vacances a Menorca i veure-les al vespre. Algunes en català i algunes en espanyol. Quan vaig arribar a Alemanya, vaig tenir un problema amb el proveïdor d’Internet i des del setembre fins a fins a finals d’octubre no funcionava Internet. Vaig haver de recórrer a un advocat expert amb aquests temes i gràcies a ell, a principis de novembre va funcionar de nou Internet. Per provar la velocitat, vaig arrancar l’emule i durant uns dies em vaig baixar els partits del Barça de la recopa i alguns documentals del canal 33. Però no vaig adonar-me que les pel·lícules que tenia al disc dur, estaven sent compartides per l’emule!

Per estar encara més segur que no era una estafa, vaig comprovar a Internet si el gabinet d’advocats existia i la sorpresa va ser veure que fins i tot a wikipedia en parlava com una de les més potents d’Alemanya i que darrerament es dedicaven a perseguir les baixades il·legals. També vaig veure altres  advocats que en Internet oferien defenses per aquest tipus de demandes. Fins i tot vaig trobar un portal a on hi ha totes les noticies referents a les demandes d’aquest tipus. Definitivament no era cap estafa.

La carta posava un termini per acceptar l’oferta, però per desgràcia no vaig obri-la a temps i ja havia passat. Però aprofitant que tenia l’advocat contractat per l’altre problema, vaig reunir-me amb ell. El que em va explicar vaig quedar glaçat. A Alemanya la cosa va en serio i em va recomanar que acceptés el tracte. Em va parlar que obrir un judici costa més de 3.000€ d’entrada, sense comptar les despeses dels advocats i la multa si es perd. Una multa quasi segura i em va ensenyar sentències fermes a on obligaven a pagar una multa de 50.000€ per compartir pel·licules. N’hi havia una justament per la mateixa pel·licula que jo havia estat demandat.

Al final, el meu advocat va negociar amb els altres i va aconseguir una rebaixa de 956€ a 750€ si signava una carta a on em comprometia a no compartir per Internet la pel·lícula en qüestió. Però ell em cobrava una minuta de 220€ a l’hora. Al final m’ho va deixar al mateix preu: 956€

Abans d’esborrar totes les pel·lícules que tenia al disc dur i al WD Multimèdia, vaig mirar la maleïda pel·lícula. És la vegada que més he pagat per veure una pel·lícula i a més, sense 3D.

La por que encara tinc, és que no rebi una altre carta reclamant el mateix per una altre pel·lícula que aquells dos fatídics dies de novembre vaig compartir per l’emule. A Alemanya, no s’estan per hòsties i cada dia que obro la bústia, miro que no hi hagi cap altra carta d’advocats.

La Caixa a punt de patrocinar el Real Madrid

dimecres, 18/01/2012

Darrerament s’està parlant que La Caixa està reben pressions per l’Estat espanyol que es fusioni amb Bankia, el banc resultat de la fusió de les caixes madrilenyes i espanyoles. Comptablement està clar i els experts diuen que hauria de ser una absorció per part de La Caixa perquè Bankia té moltes perdudes, però el govern de Rajoy vol visualitzar una fusió a parts iguals. Les pressions polítiques, entre altres, de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperança Aguirre, i alguns barons del Partit Popular van en aquest sentit, i sobretot no volen de cap manera que la principal entitat financera resultant quedi en mans suposadament catalanes. Segons diuen les darreres noticies, s’està parlant que Fainé i Rato podrien copresidir CaixaBankia. És parla que la gerència quedaria repartida entre Barcelona i Madrid. La qüestió és a on tributarà aquest nou banc?

Per saber quina pot ser la resposta a aquesta qüestió us explicaré una historia que he viscut en primera persona.

Fa uns 20 anys, l’empresa catalana a on treballava va ser comprada per una multinacional alemanya que tenia la seva seu espanyola a Madrid. La seu espanyola es dedicava a fer negocis en diferents sectors, però concretament el nostre sector, no se’n sortien. Per això la nostra compra va ser una decisió del HQ d’Alemanya perquè no se’n fiava de la seva delegació espanyola.

Durant els primers anys, la nostra empresa responia directament a Alemanya sense passar per Madrid. Durant aquests temps malgrat ens va tocar viure la ressaca postolímpica, teníem forces beneficis. El HQ alemany veien que teníem beneficis, ens va obligar a quedar-nos departaments que s’havien creat a Espanya recentment dins de la seu espanyola i que es dedicaven a obrir nous mercats, per tal d’absorbir les seves perdudes. Malgrat tot, seguíem generant beneficis.

En paral·lel a la delegació espanyola de la multinacional a Madrid hi havia també una divisió, que tenia més o menys el mateix nombre de treballadors que nosaltres i feia el mateix tipus de projectes. Però com he dit abans perdien diners. Semblava una situació il·lògica que existís aquesta divisió de Madrid i més quan molts cops ens trobàvem ofertan pel mateix projecte. Dins de l’empresa hi havia la sensació que tard o aviat un dia, absorbiríem la divisió de la delegació de Madrid.

Però quan va arribar aquest dia, al cap de 8 anys, no va haver cap absorció, sinó que es va vendre com una fusió. La gerència, malgrat va recaure a una sola persona que provenia de la nostra empresa, va ser repartida entre Barcelona i Madrid. El CEO de la fusió de les dues empreses, que era un jove executiu català però que havia treballat durant 7 anys a Alemanya, treballava dos dies i mig en cada lloc.

Teòricament en una fusió, hi ha molts llocs de treball repetits i quasi mai, inclòs en les millors condicions, la fusió implica que el resultat sigui l’equivalent a la suma dels dos negocis. En el nostre cas, es va fusionar una empresa, que malgrat havia d’haver absorbit departaments amb perdudes durant els darrers anys, encara generava beneficis, amb una altre divisió que portava anys perden diners. De fet més o menys els mateixos diners que nosaltres generàvem com a benefici. Només amb això, hom ja es pot imaginar que el resultat de la fusió no seria gaire bo. Però si a més, afegeixes que es va impedir que es fes cap reorganització (eufemisme per dir acomiadaments) del personal de la divisió madrilenya, al final el resultat va ser una empresa que havia doblat les despeses i l’organització, però el negoci era més o menys el mateix.

Per poder fer front a aquest “monstre” d’empresa creada, el CEO, que era jove i ambiciós i potser influït per les noves escoles de negoci que en aquell moment, a principis dels anys 2000, promovien l’expansió del negoci premiant més la facturació i l’obertura de nous mercats que tenir cura del benefici, va estressar l’empresa fins al límit per aconseguir més projectes. En comptes de mirar d’adequar l’empresa a la realitat del negoci, potser per l’obligatorietat imposada d’acceptar la divisió madrilenya sense fer-hi cap reorganització, es va voler aconseguir la facturació necessaria per poder pagar les despeses.

Al principi l’augment de la facturació provocada per l’entrada de nous projectes va amagar les perdudes que es generaven quan els projectes es tacaven. Unes perdudes generades perquè la necessitat de facturació va induir als venedors a fer ofertes calculades a un baix preu per aconseguir el projecte o ofertar en projectes d’alt risc que en altres circumstàncies s’haurien desestimant. També per reduir les despeses de personal, es va començar a congelar els sous, provocant mala maror i a més, es va començar a contractar nous treballadors sense formació i amb salaris baixos, per fer front a la quantitat de projectes que els venedors aconseguien per aconseguir la facturació prevista.

Al cap de tres anys, va succeir el que havia de passar. És va vendre un gran projecte amb molt de risc per una desena de milions d’euros, a preu de cost. El resultat va ser un desastre tant econòmicament com tècnicament. És va perdre tant diners que l’empresa teòricament va entrar en fallida.

La multinacional alemanya va demanar a la seva delegació d’Espanya, que estava a Madrid, que es fes càrrec redreçar-la. És va acomiadar al CEO i la gerència es va traslladar a Madrid. Va haver una campanya d’informació orquestrada des de la delegació de Madrid a Alemanya per donar la culpa de tot al CEO català i també de la manera de treballar que teníem els que veníem de l’empresa catalana. Fins i tot es va canviar el nom perquè en hi sortia el nom de l’empresa original catalana. Després de dos anys, dels que treballàvem a Catalunya, que recordem havia generat beneficis abans de la fusió, va perdre el 90% dels seus treballadors. La majoria van ser acomiadats o van marxar fastiguejats del menyspreu que rebíem de la nova gerència de Madrid. Alguns, pocs, van ser obligats a traslladar-se a Madrid.

La part de l’empresa provenen de Madrid, també va rebre retallades, però no va arribar a acomiadar molts treballadors, com a molt un 20% dels que tenien abans de la fusió. La resta es va mantenir a la nova divisió resultant dependent de la seu espanyola o es va repartir entre altres divisions dins de la seu.

Set anys després, fins i tot dins del HQ a Alemanya anomenar el nom de l’empresa catalana original, és sinònim de desastre mentre que encara a la seu de Madrid, part dels gerents de l’empresa madrilenya original, segueixen treballant o s’han retirat amb una bona pensió.

Si en una empresa multinacional com la meva, a on, la política no té cabuda i només teòricament és mou pel compte de resultats, ha ocorregut això, que penseu que passarà amb la fusió entre La Caixa i Bankia, a on a més de la pressió que exerceix el centralisme madrileny, hi ha la pressió política del nacionalisme espanyol?

Jo no tinc cap dubte.

El perill de l’agitació social contra les retallades acabi anant contra Catalunya

divendres, 13/01/2012

És pot discutir de manera intel·lectual si l’actual capitalisme que s’ha creat durant el segle XX, sobretot al final, cal millorar-lo per impedir que torni haver una especulació financera que ens porti de nou a una crisi com la d’ara o fins i tot,  si caldria fer-ne un de nou…etc. Però mentre ho fem, com que cada dia hem de pagar les factures del que costa viure amb les cases, cotxes, llum, petroli, telèfons, Internet, escoles, medicines, esport, cinema… etc no podem defugir de la realitat i hem de pensar com ho paguem.

La dimensió de la despesa pública a Catalunya no és pas molt elevada. Hi ha el menys nombre de treballadors públics percentuals que a la resta de l’Estat espanyol i segur que també és de les més baixes dels països europeus més desenvolupats. Però el problema és que l’espoli fiscal que està sotmès Catalunya fa que en el moment que hi ha hagut una frenada d’ingressos extraordinaris i ordinaris, la liquiditat de la Generalitat perilla perquè els impostos ens retorna Espanya no són suficients per pagar els serveis mínims d’un Estat benestar europeu.

Això és el que ha passat en el moment de l’esclat de la bombolla immobiliària a Catalunya i de la crisi provocada per l’especulació financera internacional. Des de 2007 les despeses han anant començat a superar els ingressos. El tripartit, igual que al govern del PSOE, en comptes de començar a fer les retallades i aturar les despeses supèrflues, es van endeutar considerablement per mantenir el ritme de la despesa.

Però degut a la crisi de l’euro i la manca de liquiditat dels mercats finances per culpa de la crisi financera, els préstecs no és donen tant fàcilment com abans i si ho fan, són amb uns interessos molt alts. Si a més, li sumem que el govern espanyol incompleix els pagaments que la llei de l’Estatut contempla, això va que la Generalitat estigui a les portes de declarar-se en fallida tal com hem vist aquest mes de desembre.

Només les persones poc o mal informades o que tenen una visió poc madura de la situació poden creure’s que les retallades no són necessàries. Aquestes persones, davant de les retallades cercaran un culpable que estigui ben proper sense valorar res més enllà. Però no hem de menysprear l’ajuda dels infiltrats enviats pels que volen una Catalunya espanyolitzada. L’exemple més clar és el que avui acaben de dir els sindicats dels Mossos d’Esquadra i que l’editorial del Vicent Partal de Vilaweb, ho defineix molt clar: “El més preocupant de tot, però, és el que amaga aquesta actitud. Perquè aquests portaveus dels sindicats identifiquen el català no com la llengua dels ciutadans als quals serveixen sinó com la llengua d’uns polítics nacionalistes. I això és una falsedat intolerable i una manipulació ideològica digna de l’extrema dreta“.

Tenim el còctel perfecte perquè es produeixin una agitació social de primer ordre a Catalunya. Primer contra CiU i alguns, sobretot catalans d’esquerres o afins als partits d’esquerres, encara ho aplaudiran. Però després, aquestes protestes, gracies als agitadors infiltrats i la premsa afina, acabaran anant contra la mateixa Generalitat facilitant la feina del govern espanyol perquè acabi intervenint i anul·lant la poca sobirania que ens queda.

Per mi la única manera de minimitzar que es produeixi aquesta agitació és denunciar clarament que l’espoli fiscal, és a dir, els impostos que paguem a Madrid i que no tornen, és l’únic culpable de la situació d’extrema gravetat que viu Catalunya. Mentre el President Mas només demani sacrifici i paciència als catalans per acceptar les retallades estoicament a canvi de res ho tenim molt cru per impedir l’agitació social.

El pacte fiscal podria ajudar a donar sentit a aquest sacrifici, però sempre que es vegi com un pas per avançar cap a la independència. Ningú, començant pels mateixos dirigents de CiU, s’acaben de creure que sigui possible amb un govern del PP que té majoria absoluta, que necessita com més que mai els diners dels catalans per mantenir l’Estat espanyol i amb un sentiment anticatalà a tota Espanya que ells mateixos han alimentat i que fa impossible cap mena de tracta especial a Catalunya. Però també cada dia que passa, no sembla que hi hagi una voluntat real per part de CiU en aconseguir aquest pacte fiscal. La dilatació que mostra la mateixa CiU en preparar-ho (va dir que tardarien 1 anys almenys), com aquest darrer capítol tant contradictori entre el que han dit i finalment han votat a Madrid, fa que la credibilitat del President Mas estigui minvant ràpidament.

Per què servirà tots aquests sacrificis? es pregunten cada dia més catalans. Si per casualitat la crisi s’acaba, els catalans continuarem igual d’espoliats fins que vingui una altre crisi i tornem amb les retallades de nou? Però, deixant de banda el tema econòmic, que passarà amb la poca sobirania que encara tenim per defensar la nostra identitat si com tot sembla indicar, els espanyols aprofitaran aquesta crisi per acabar amb ella?

En aquests moments tant greus, cal que hi hagi la màxima complicitat entre els catalans per poder fer front als reptes presents i sobretot futurs. Una complicitat per fer front als atacs directes dels espanyols amb l’ofec econòmic, la recentralització administrativa, els atacs a la nostra llengua i cultura, però sobretot a la manipulació i la zitzània que els espanyols estan escampant a la nostra societat civil i la immaduresa d’alguns que fins ara han viscut de l’aire.

Això, molt honorable President només s’aconseguirà si els catalans creuen que gràcies als sacrificis que vostè ens exigeix servirà per aconseguir que Catalunya esdevingui de nou després 300 anys: un Estat independent.

Endavant les atxes!!

Aquelles noies del viatge a Ítaca

dimarts , 10/01/2012

La meva decisió per lluitar per la sobirania plena de la nació catalana va ser motivada principalment per motius identitaris. Després de viatjar per molts llocs d’Espanya per qüestions de feina, vaig veure, malgrat la bona hospitalitat, que em sentia per aquelles terres com un estranger. No vaig poder sentir-me mai identificat amb l’imaginari nacional espanyol. Però també em revel·lava pel fet, que per ser espanyol havies de parlar i escriure en castellà, acceptar la cultura típica espanyola com la teva, que Madrid era la capital, que la teva bandera havia de ser la rojigualda i himne el mateix que era durant la dictadura del feixista Franco. Tot el referen al català havia de ser arraconat a ser quelcom folklòric o usat només, tal com va dir l’Aznar, a la intimitat.

Durant la dècada dels 90, mirar de convèncer que Catalunya havia de ser independent, era com predicar el desert. A part de l’associació malèvola promocionada pels espanyols i alimentada pels etarres, de terrorisme = independentisme, hi havia molt pocs arguments, fora dels identitaris, per convèncer a la majoria dels catalans que apostessin per crear un estat independent. Recordo que un cop, durant una pausa de les classes al Goethe Institut de Barcelona, unes noies, que tenien uns vints i pocs anys, em van preguntar estranyades com era que jo, un executiu de quaranta anys que treballava per una multinacional alemanya i que vestia amb americana i corvata, perdia el temps lluitant per la independencia de Catalunya. En el primer moment no sabia que dir, però després vaig reaccionar preguntant, una mica per donar-me temps, si coneixien la cançó de Lluís Llach “Viatge a Ítaca“. Quan em van contestar afirmativament, alleugerit, vaig començar a cantar davant de la incredulitat de les noies, la primera estrofa de la cançó:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Malgrat algunes van acabar cantant amb mi la cançó, no sé si vaig aconseguir que aquelles joves sortissin gaire convençudes que no era una perdua de temps. La veritat és que als finals dels 90, no tenia gaire arguments, que lluitar per la independència de Catalunya, no era una utopia tal com deixava entreveure la lletra de Kavafis.

Però ara, la situació ha canviat radicalment. No diré pas que la independència està al caure, com diuen alguns, però si que puc dir sense pudor, que ha deixar de ser una utopia. Per mi està clar que s’acosta uns moments claus pel poble català. A Europa en els propers anys, almenys un o dos estats nous es constituiran. Això és una altra oportunitat que no podem tornar a perdre tal com va ser als principis dels 90 amb la desembració de l’URRS. Però el més important, és que a Catalunya, per primer cop, l’argument per aconseguir la independència ha deixat de ser només l’identitari. Ara hi ha arguments de pes, com l’econòmic i també el sentiment de ser tractats injustament només pel fet de viure a Catalunya. Això permet que molts ciutadans de Catalunya d’origen no català, també puguin espuntar-se al moviment independentista. Gràcies això, ara si que tenim possibilitats reals d’aconseguir-ho.

Sóc dels que creu que la independència només l’aconseguirem si és dóna almenys aquests tres punts, a part de mantenir minimament la nostra identitat nacional catalana:

1) Que els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, es sentin injustament tractats respecta a la resta dels ciutadans de l’Estat espanyol. Però això sinó s’aconsegueix que la culpa sigui associada al govern espanyol no servirà de res.

2) Que els ciutadans de Catalunya visquin prou malament, sobretot econòmicament, per desitjar un canvi  radical per millorar la seva situació. Cal aconseguir que els catalans associen que aquesta mala situació económica es deguda  a l’espoli fiscal i que només gràcies a la creació d’un Estat català podrem tenir els recursos per sortir de la crisi.

3) Que els dirigents polítics espanyols es deixen portar per l’anticatalanisme que ells mateixos van alimentar demagògicament per aconseguir més vots. Això a part de provocar més sentiment d’injusticia dins de Catalunya, farà impossible cap concessió de sobirania, sobretot econòmica, als catalans impedint als regionalistes catalans justificar l’estatus actual i poder continuar amb la mentida de l’encaix a Espanya.

De moment tot apunta que els vents ens son favorables per complir aquests tres punts. Només ens falta un capità que ens acabi de guiar cap el port. No serà pas fàcil, perquè els catalans no els agrada treballar plegats i menys sota l’ordre d’un altra català. Però penso que `finalment trobarem aquest capità perquè ens va la nostra supervivència. El vaixell fa aigües i les veles comencen a estar esparracades. Gràcies per això, potser acceptarem que un capità ens guií i el viatge a Ítaca arribarà finalment a port. I per fi, aquelles noies podran saber que volen dir les Ítaques.

Endavant les drisses!!