Arxiu de la categoria ‘Política’

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

El trauma del nazisme és ben vigent encara a Alemanya

dimecres, 17/08/2011

No sóc historiador ni tampoc un afeccionat a les històries dels nazis. Però això no vol dir que vivint a Alemanya no m’hagi adonat de què els alemanys estan traumatitzats pel seu passat nazi.

És un tema tabú i no es pot parlar d’ell, però no només això, sinó que tot el que els nazis van utilitzar per fer propaganda del nazisme està malt vist. Per exemple els fa vergonya la música folklòrica alemanya, com també l’ús de vestits tradicionals (potser amb l’excepció de la part de Baviera propera als Alps) i simbols o escuts nacionals. Fins l’europeu de futbol del 2006 que es va fer a Alemanya, tampoc era molt ben vist utilitzar la bandera alemanya sinó era per esdeveniments oficials. En aquest europeu es va posar de moda que tothom ho portés al cotxe o pengès al balcó, però també fomentaven que els immigrats ho fessin amb la del seu païs, cosa que a mi em va semblar més com una excusa per justificar que ells ho podien fer.

Els uniformes de la policia alemanya són poc atractius i de color verd gris (ara els estan canviant a blau per ser iguals a la resta d’europa), perquè segons m’ha explicat la meva dona, que porta des del 18 anys vivint a Alemanya, la Gestapo duia uns de molts bonics i no volen que l’actual policia tingui els mateixos comportaments autoritaris i de superba que tenia la policia nazi. Les matricules del cotxe, que permet poder triar les lletres, a part del nom de la ciutat, no es pot utilitzar combinacions de propaganda nazi, com per exemple SS. Per la televisió acostument a fer documentals criticant el nazisme i els horrors que va ocasionar. Fins i tot, vaig veure fa uns anys al cinema un spot publicitari del govern a on se’n reia d’una manera força dura dels joves nazis que saluden amb el braç enlaire. No m’ho puc pas imaginar la polèmica que ocasionaria si això mateix és fes a Catalunya o Espanya, tenint en compte que la Falange espanyola és un partit legal mentre que a Alemanya això seria del tot inimaginable.

També s’ha d’anar en compte en no qualificar a ningú de nacionalista o parlar del nacionalisme en general. Pels alemanys això és com dir-te nazi  o parlar del nazisme. Un dels insults més greus que és pot fer a una persona és dir-li que és nacionalista, perquè ningú s’atraveix de dir que es un nazi. En aquest  sentit, els catalans hem d’anar en peus de plom quan volem explicar la nostra lluita nacional per la independència. No es pot parlar mai que som nacionalistes, si ho fas, deixen de parlar amb tu i fins i tot, per sempre.

Però el que m’ha acabat de convèncer encara més de què estan traumatitzats, és quan l’altre dia vaig escoltar una entrevista per la radio a un vell polític alemany de 81 anys que es diu Heiner Geißler i que havia estat durant més de vint anys el secretari general de la CDU i president de la Renània.  Aquest polític actualment està fent de mediador entre els partidaris i retractors d’un megaprojecte urbanístic per modernitzar l’estació de trens del TGV a Stuttgart, anomenat Stuttgart 21  (seria com l’equivalent a l’estació de Sagrera multiplicat per 10). Aquest projecte urbanistic és molt polèmic i està enquistat des de fa dos anys. Ha provocat manifestacions massives amb actuacions policials que han provocat ja més de 100 ferits i alguns de greu.

Heiner Geißler, l’altre dia en mig d’una reunió entre les dues parts a on s’estaven tirant els plats pel cap i no hi havia d’arribar a cap acord, va dir una frase “Wollt Ihr den totalen Krieg?” que és una cita famosa que va fer el ministra de propaganda nazi Goebbels  i que traduït vol dir “Volen vostès la guerra total?”. Això ha provocat un gran escàndol i en l’entrevista que vaig escoltar a la ràdio, vaig escoltar astorat com l’entrevistador, un equivalent al Cuní de Catalunya, el va atacar per tots els costats pel  fet d’utilitzar de manera frívola una cita nazi. Li drequiminava que estava menyspreant les víctimes del nazisme. El ancià polític va mirar de restar importàcia però l’entrevistador no li va concedir cap minut de descans. Jo mai havia escoltat una situació tant violenta com aquella entrevista en una ràdio (o televisió) alemanya. Posteriorment la radio van entrevistar a historiadors preguntant-li si es podien utilitzar les cites nazis per altres situacions actuals. La resposta va ser que no és pot fer, malgrat que en aquest cas, es podia ser una mica comprensible donat que la intenció era donar un toc d’atenció a les parts implicades a què d’una vegada es deixexin de fer la guerra i cerquèssin un acord. Encara avui, és motiu de conversa.   

Realment els alemanys encara no ho han paït el nazisme, possiblement perquè a cada llar alemanya hi havia almenys un que havia estat del partit nazi i per això no els agrada parlar-ne. És difícil suportar la contradicció d’estimar a un pare o avi que saps  que va culpable de l’holocaust.

En tot cas, els alemanys tenen una tendència a creure’s una mica superior a la resta dels europeus, possiblement no els hi falta part de raó si fem cas no només a la seva contribució de grans genis a la filosofia, ciència i les arts, sinó que actualment són la primera potència europea i el primer país exportador mundial. Per això, que encara estiguin traumatitzats i avergonyits pel seu passat nazi és una garantia que miraran de ser humils amb la resta dels europeus i això no només ens beneficiarà a tots nosaltres, sinó que també a ells.

 

Sr. President, quin és el preu per deixar de ser catalans?

dilluns, 1/08/2011

Recordo al President Pujol, per la dècada dels 90 a un cèntric Hotel de Barcelona, presentant com si fos ahir, un nou pacte fiscal que permetria que la Generalitat tingués un millor finançament com a exemple que l’encaix amb Espanya era possible, mentre menystenia els independentistes. Ara, cal cap de 20 anys reconeix que el van enganyar.

Sempre recordaré com el President Maragall va dir eufòric que les reivindicacions independentistes quedaven sense sentint quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 89% dels diputats el nou estatut, a on hi havia un sistema de finançament que malgrat no era un concert econòmic, era pràcticament semblant a ell. El President Maragall no ha pogut reconèixer que també l’havien enganyat per culpa de la seva malaltia, però estic segur que atès el seu caràcter, ara, fins i tot, estaria amb el President Pujol fent conferències a favor de la independència.

Els dos presidents, igual que la majoria dels catalans, havien caigut amb la trampa de creure que Espanya és un projecte a on els catalans hi tenim cabuda.  Creien en l’engalipada que pot existir una Espanya amb una Catalunya que pogués ser més o menys sobirana amb els propis recursos, malgrat hagués que pagar un peatge més o menys assumible. Però tot això és i era una fal·làcia.

(més…)

La Transició Nacional cap a la Independència?

divendres, 22/07/2011

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. Avui mateix a TV3 ho ha fet, igual que ahir en l’acte d’entrega del 15è Premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític.

El diari Ara resumeix les paraules del President a TV3 d’aquesta manera:

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat, en una entrevista a TV3, que “Espanya vol Catalunya dòcil i pagana”. “Si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres”, ha explicat Mas. Per superar aquest obstacle, la recepta de Mas passa per la “transició nacional”, tal com ell l’anomena, un camí que arrenca amb “la decepció per la sentència sobre l’Estatut”. Segons ha explicat Mas, “el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir”. El president ha insistit que “no sabem quin serà el port d’arribada però sabem que hem d’agafar un rumb diferent”. Això sí, ha identificat el “primer port” de la ruta, que ha de ser, segons ell, “el pacte fiscal”. I a l’hora d’establir terminis per fer les demandes a Madrid, Mas ha estat clar: “L’any que ve, just després de les eleccions espanyoles”. Aquesta serà la condició que CiU posarà tant a PP com a PSOE per assolir un acord estable de govern.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornarva a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir els mínimes retallades pactant-les previament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció,  provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

La prudència distància sobre la informació de l’independentisme

diumenge, 17/07/2011

Fa temps que estic escrivint propostes per ajudar a avançar cap al nostre Estat propi o faig crítiques respecta a propostes polítiques o accions independentistes. Algú pot pensar que sóc un il·lús o simplement un pretensiós que escriu com aquell que només ell sap la veritat. No ho dic en va, més d’un cop jo mateix ho penso. Però també penso que si tinc algunes idees que considero que poden ser interessants o algunes crítiques que poden ajudar avançar o en cas contrari impedir en retrocedir, cal compartir-les.

El fet de viure fora de Catalunya dificulta molt accedir a tota la informació tant escrita com sobretot, l’estat d’ànims que respira la societat catalana. Molts cops he desestimat o ho he vist amb una certa distància algunes opinions provinents d’intel·lectuals o pensadors que estan immersors en un entorn tancat o molt influenciat per un fet o sector de la societat.

Aquest estiu, a Menorca vaig coincidir amb un alt directiu d’una multinacional, que no és català però porta vivint més de 30 anys a Barcelona. Està a punt de jubilar-se i estava ben decidit a deixar d’estar empadronat a Barcelona per no haver de pagar imposts. La raó argumentada era que no volia ajudar amb els seus diners un govern català que no ho vol compartir amb la resta d’Espanya. Dic resta d’Espanya perquè davant de la meva defensa del concert econòmic a on utilitzava sempre Espanya o espanyols com a una cosa diferent a Catalunya o catalans, ell em va contestar que per a ell tot és el mateix. És a dir, Catalunya i els catalans som d’Espanya i espanyols. Ell creu amb el projecte i imaginari col·lectiu d’Espanya.

La discussió va ser sempre molt cordial i  amena. Sempre he pensat que es pot discutir entre dues persones intel·ligents i honestes de qualsevol cosa, fins i tot, d’un tema com aquest. Lògicament no el vaig convèncer de res, però tampoc ell a mi.  Segons ell, la Generalitat ja té moltes competències i ja gestiona un 70% dels diners que es recapta. Segons ell, el problema era que els catalans havíem dilapidat els diners i que ara, no amb la reivindicació del concert econòmic era una fugida endavant per no reconèixer els nostres errors i a més, era fet amb la idea de trencar el projecte de construir una Espanya entre tots. Vaig mirar d’explicar-li totes les dades que em recordava que he llegit respecte a l’espoli fiscal i altres greuges. Però no hi havia res a fer. Ho posava en dubte amb la seguretat d’un CEO amb milers d’hores de reunions.

Estava clar, que la informació que aquest alt directiu rebia sobre l’espoli fiscal estava molt influenciada per sectors propers a PP i Ciutadanos. En el seu sentiment de formar part d’un sentiment col·lectiu espanyol, preferia empassar-se sense posar-ho en dubte tota informació favorable a la seva idea a qualsevol altre.

Tot això, us explico, perquè m’ha vingut al cap quan avui he parlat per telèfon amb el meu pare. Com sempre hem acabat parlant sobre com està la independència de Catalunya. Jo li he comentat la darrera enquesta del CEO que ens dóna un 60% de vots a favor del SI i el fet que si Òmnium Cultural ha proposat l’objecció fiscal si no s’aconsegueix el concert, semblava que el merder que es podria generar, potser si que estem a punt d’aconseguir-la en els propers anys. El pare, convergent i com ell es defineix, un separatista de dretes, em diu que el tema fiscal pot acabar de canviar la balança cap a la independència, però que estem molt lluny encara. Segons el pare, si ara és fes un referèndum, tots els espanyols o descendents d’espanyols que representa un 50% dels que anirien a votar, votaran massivament pel NO, mentre que l’altra 50% de catalans, la meitat votaria SI, mentre l’altra meitat s’abstindria per por. El pare sempre ha considerat que la majoria dels catalans són covards i per això, som encara una colònia.

Quan he intentat fer-li veure que l’enquesta del CEO diu el contrari, ell em contesta, que una cosa és contestar per telèfon i l’altre, és anar a votar. Ell es basa amb la seva experiència del seu entorn.

Després d’una estona de discutir,  el pare m’ha deixat una frase d’aquelles demolidores: “Jo sempre, com a home de ciència, m’he preguntat com és que encara hi ha creients entre els meus amics que els considero persones molt intel·ligents i formades. Doncs amb tot això del moviment independentista m’has donat la resposta. Vosaltres discutiu entre vosaltres i us retro-alimenteu i vosaltres mateixos us creien la part de la veritat que més un va bé per sentir-vos bé, però això no necessàriament és la realitat”.

Doncs el mateix es pot aplicar a l’alt directiu espanyol com també podria fer servir contra el pensament pessimista del meu pare. Però segur també entre nosaltres els que forment aquest conglomerat de persones que estem dins de les xarxes socials, d’una manera o altre, treballant per la independència.

Jo després de tot el que he viscut aquests dos anys amb Reagrupament i els resultats del 28N, he de reconèixer que havia entrat en aquesta dinàmica de creure’m la veritat més favorable. Entenc que per poder guanyar t’has de creure que ho podràs fer. Però també, quan la guerra és tant difícil i corre el risc de perdre per sempre, no preparar-se correctament i presentar batalla en les millors condicions, pot ser decisiu. Ara bé, això no vol dir renunciar o deixar d’armar-se.

Cal no deixar de preparar-nos per la batalla final. Per fer-ho de la millor manera, és imprescindible  poder obtenir la millor informació fiable de tot el que està succeint sino potser estarem treballant en una direcció equivocada. Per això, els independentistes també hauríem de mantenir una certa distància amb el que s’explica de nosaltres, el que ens expliquem entre nosaltres i també de l’enemic, per així poder d’una vegada guanyar. De fet, només que guanyem una vegada, ja n’hi haurà prou.

Nova estratègia per la independència

divendres, 1/07/2011

Nota: Aquest article és la tercera part o la part complementària dels articles què vaig escriure amb el títol: Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part) i Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l’adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l’objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l’estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L’estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio…etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l’opinió política favorable a la independència. Una vegada s’hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d’estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d’esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d’entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d’escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d’Europa que d’un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d’aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d’iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d’independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s’ha aconseguit sense l’ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l’estratègia que fins ara s’ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per començar el més aviat possible el procés d’independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats “indignats”. Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l’oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d’un sistema polític més just i lliure de les perversions de l’actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d’assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer “política”.

Ha de ser la societat civil qui ha d’agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d’independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s’ha tornat independentista i el President Mas, no s’amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l’atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestació del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l’esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l’ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s’hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d’Europa.

Endavant les atxes!!

El CEO confirma que el referèndum per la independència es guanyaria sense problemes

dimecres, 29/06/2011

La segona onada del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per primera vegada que votarien els enquestats en un referèndum d’autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2% ho farien en contra, mentre que un 23,3% s’abstindria.

Aquest resultat és similar al un  estudi fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l’opció sobiranista s’ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Totes aquestes enquestes em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència.

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:                        5.363.688

El 42,9% de vot pel SI :                 2.201.022

El 28,2% de vot pel NO:               1.512.560

Participació 71,10%:                       3.813.582

Vot del SI                                  60,3%

Vot del NO                               39,7%

Abstenció:                                         1.259.739

Però aquest resultat pot ser enganyós perquè si analitzem els arguments que donen els que s’abstenen es pot veure que majoritariament coincideixen amb els arguments que donen els que voten que NO (pagina 37 i 38) . Això pot significar que al final, amb un debat i una pressió molt forta per part dels espanyols, acabin votant i ho facin negativament. Es pot determinar quina proporció abstencionistes ho farien si sumen el % dels que donen com arguments els mateixos que votarien que NO. Surt prop del 50% dels abstencionistes tenen els mateixos arguments que els que decideixen votar pel NO. Això significa que hauriem de sumar la meitat dels vots abstencionistes al NO. Amb aquestes dades tenim els següents resultats:

Participació 82,75%            4.438.452 (2.301.022 + 1.512.560 + (1.249.739 / 2))

Vot del SI                                51,84% (2.301.022)

Vot del NO                            48,16% ( 2.137.430)

Abstenció                              624.870

Com es pot veure, fins i tot considerant aquest escenàri tant negatiu, que el 50% dels que han manifestat que s’abstindiren, es decidixin anar a votar i ho fessin negativament, el SI seguiria guanyant.

Cal també tenir en consideració que mai en la història de l’Estat Espanyol, s’ha arribat a aconseguir una participació tant alta del 82,75%. L’única que s’hi acosta fou el referèndum per Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat. La participació fou del 77,72% i això ens donaria seguin el mateix criteri que el SI guanyaria amb un 55,2%. El referèndum de la Constitució Espanyola va aconseguir només el 67,11% i extrapolant sortiria que el SI guanyaria amb un 63,92%

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Per mi, es clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat única, mentre està demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor. No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. . Per arribar que el NO guanyi, s’hauria d’arribar a una participació del 85.55% i que a més, tots els abstencionistes que ho deixessin de ser, votessin tots pel NO. Per mi, és del tot improbable

Acabaré aquest article amb la mateixa reflèxió que vaig fer amb un altre article similar:  La qüestió és, davant d’aquestes evidències: A què espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

 

Fer-se vell i la síndrome déjà-vu

dimarts , 7/06/2011

Un dels problemes que hom es té quan et fas vell, és que comences a patir la síndrome déjà-vu.

A finals d’aquest mes faré 50 anys i malgrat encara em sento amb forces per gaudir fent excursions en BTT de 70 quilometres per la Selva Negra, noto que el meu pensament ja no gaudeix per fer certes excursions en moviments polítics o cívics de caire independentista.

Recordo fa uns deu anys enrere vaig començar a sentir el desassossec i una desgana pel que havia estat en aquell moment la meva professió a la que hi havia dedicat cos i ànima: La informàtica.

Vaig tenir la sort de començar amb ella, el 1984 quan encara estava en beceroles i he viscut apassionadament amb la seva evolució fins a principis del 2000 quan Internet va fer explosió. Dies i nits, pencant de valent durant més de 17 anys em van permetre gaudir del plaer que dóna dissenyar, crear i aplicar diferents programaris per la industria. Saber que a moltes plantes químiques, refineries, de cement, d’alimentació i algunes de farmàcia, estaven controlades per un programa que havies dissenyat i programat, m’omplia d’orgull. Però també aquesta feina, té un fort desgast quan tens que anar a resoldre els problemes que tard o aviat sempre sorgeixen. Al principi, el repte d’enfrontar-te a un problema en una planta que cada hora que està aturada costa una milionada, i solucionar-ho de forma reeixida també et dóna plaer. Però si es repeteixen força aquests problemes amb molt d’estrès, fa que el cervell acabi associant males vibracions al fet de fer programes.

Al final, poc a poc, quan comences a dissenyar i programar un programa nou, els problemes que t’has trobat en els altres, guanyen a la curiositat que tens per veure els resultats i t’envaeix un alarmant sentiment de déjà-vu de com serà el resultat i sobretot els problemes que comportarà.

Després de dedicar-hi la major part del meu temps de la meva joventut adulta cremant les pestanyes al monitor i aprofitant una reestructuració de l’empresa, vaig decidir canviar d’aires i dedicar-me a temes més comercials i consultoria. Es pot dir, que els darrers 10 anys, no he programat mai més, a part de quatre scripts en l’Excel i algun web.

En la política m’ha succeït el mateix, el 1994 em vaig posar de ple dins d’ERC al poble com a President de la Secció Local, després d’estar militant 3 anys. Allà hi vaig deixar-hi la pell (i alguns neumàtics rebentats i llums anti-boira trencats del cotxe) per redreçar el partit al poble i de pas, ajudar a Catalunya. Al final del 1999 també vaig decidir deixar-ho, entre altres coses, cansat de picar a ferro fred per la independència, d’haver viscut la dura batalla fratricida interna quasi des de la primera fila, entre Colom i el Carod-Puigcercós, i de no veure clar, com més hi tractava, que aquests darrers estiguessin a l’alçada per liderar-nos cap a la independència. No vaig plegar de militant, perquè malgrat tot, no hi veia cap altra alternativa possible per ajudar al meu país.

Fa uns anys, amb l’aposta suïcida del Carod-Puigcercós a favor del PSC-PSOE, em vaig tornar a embolicar, malgrat les meves males experiències anteriors, amb Reagrupament. La gent que hi havia darrera, em va fer creure que seria possible redreçar el rumb d’ERC. No va ser possible. Més tard, el Puigcercós-Ridau van fer fora al Carretero, i es va crear Reagrupament com a associació per aconseguir una candidatura unitària i transversal per fer forat al Parlament. Érem conscients que al primer cop, arribar i triomfar era impossible, però teníem l’esperança que serviria per d’aquí 4 anys poder fer el tomb definitiu per aconseguir la independència.

Quan em decideixo fer una cosa, ho faig amb cos i ànima. I aixì ho vaig fer amb Reagrupament. La intuïció ja m’avisava que no acabava de funcionar quan no érem capaços d’aconseguir incorporar la majoria dels lideratges de la societat civil com també d”altres líders d’altres forces polítiques, per després les dissidències internes que van patir, però malgrat tot, vaig decidir lluitar fins al final. M’agrada acabar les coses que començo.

El resultat del 28N, va ser pitjor del que jo m’imaginava, però no gaire més. Al final amb la traïció del Laporta i l’aparició dels aprofitats del Tena i Bertran, sabia que la cosa estava molt difícil. Però en veure que el Carretero no dubtava que ens havíem de presentar per donar sentit a tot el que havien fet durant més de 2 anys, malgrat la meva temença que seria quasi impossible, vaig decidir implicar-me a totes fins al final. Recordo que a les darreres setmanes, la meva percepció des d’Alemanya era més pessimista que els companys que parlava per telèfon o per correu electrònic. Recordo que la darrera setmana hi havia porres internes pels resultats i jo al principi vaig negar-me a dir la meva. Al final em van forçar a dir-la i la meva resposta va ser si trèiem 1 a Girona, tindrem 3 a Barcelona. Em van dir que era molt pessimista.

El resultat final va ser que varem quedar lluny d’aconseguir el de Girona i encara molt més lluny a Barcelona, Tarragona i Lleida. Un desastre sense cap pal•liatiu.

Reagrupament amb el seu missatge innovador de radicalitat democràtica, de treball i sobretot de proclamar unilateralment la independència al Parlament, no va arribar als electors, malgrat haver fet un miler d’actes per tot el territori . I en canvi els tres aprofitats que es van fer servir dels dos anys de treball de Reagrupament i part de les consultes pels referèndums, amb una tercera part dels dels actes ,van entrar al Parlament, això si, pels pels. En canvi Esquerra va treure el previst, de fet una mica menys del que jo vaig preveure l’octubre del 2008 quan vaig apostar que trauria menys de 12 escons.

Pel conjunt de l’independentisme : Tot un desastre per les expectatives que hi havia un any abans.

Posteriorment, com no podria ser d’altra manera, el grup dels aprofitats es barallen i el Laporta els hi paga amb la mateixa moneda que va pagar a Reagrupament. Solidaritat, sense el qui va fer possible que sortissin, ara gràcies a quatre espectacles histriònics del Lerma passats i que vindran, més la fama de conspirador de saló del Bertran, malgrat el paper digne del Strubell, el compte enrere per l’extinció d’aquesta formació política ja ha començat.

El 22M ho ha acabat de ratificar el que jo ja preveia: El moviment independentista polític està més dèbil i dividit que quan el 1999 vaig decidir deixar la política activa i no sembla que és solucionarà aviat. Almenys metre hagin els líders actuals.

Igual que amb la informàtica, les males experiències viscudes amb ERC i després amb RCat (la crisi del Gener-Febrer, la vaig viure molt de prop, doncs 3 dels 4 que la varen protagonitzar eren amics meus en aquell temps), em va fer veure que tot el referent a crear un partit polític és un déjà-vu i em deprimeix quan penso el futur poc prometedor que m’espera si m’hi implico en aquesta lluita.

No vull perdre més temps, del poc que ja em queda abans d’anar a l’altre barri, lluitant per fer un partit, contra els típics problemes generats per les ambicions entre els pretendents a líder del partit o típics aprofitats per veure si poden aconseguir tocar cuixa o simplement els infiltrats d’altres partits o directament dels serveis secrets espanyols que hi posen la zitzània necessària per dinamitar-lo. Però no m’agrada també l’accentuació de les divergències entre els partits polítics independentistes, que és genera només pel fet d’existir varis partits que juguen a aconseguir el vot independentista.

Per això, he decidit retirar-me de la vida política activa i només dedicaré a comentar alguna jugada i notícia rellevant en els blocs i al Facebook, mentre espero que surti quelcom (potser l’ANC?) que ajudi a aconseguir l’únic objectiu que he perseguit: La independència de la meva nació.

Realment m’estic fent vell ja que quan penso amb el futur que veurem a la política independentista, per culpa dels partits catalans existents, em venen ganes de només pensar en fer excursions amb bicicleta, que malgrat molts cops vaig pels mateixos llocs, no tinc mai la sensació de déjà-vu

Malgrat tot

Endavant les atxes!!

Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

dimarts , 3/05/2011

Aquest article és la segona part del que vaig publicar fa tres setmanes amb el títol “Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)“. Allà vaig fer una exposició introductòria de la meva trajectòria en la lluita per la independència de Catalunya i acabava amb l’èxit de les iniciatives de la societat civil comparant-les amb el poc èxit de les iniciatives polítiques. En aquesta segona exposo un decàleg d’accions que la xarxa sobiranista pot realitzar per ajudar aconseguir la independència el 2014, tal com s’ha proposat el nou Moviment per la Independència o Assemblea Nacional de Catalunya per l’Estat propi.

En l’anterior article vaig mostrar alguns escrits que darrerament opinadors, periodistes i intel·lectuals catalans han manifestat respecte que la via liderada per la societat civil, és ara per ara, la més adequada per aconseguir l’Estat propi. Fins i tot Lluis Llach ho ha manifestat. Això em reafirma amb la meva conclusió de què hem d’esperar el moment que, pel clam popular dels catalans o pels atacs dels espanyolistes o per la combinació de les dues coses, els partits polítics arribin a la conclusió que no poden continuar fen política com fins ara i que han d’apostar per iniciar el procés cap la independència, (basicament perquè així podran tornar a fer política). Mentre no arribem aquest moment, penso que serà impossible fer-ho per mitjà d’una opció política.

El dissabte passat, vaig poder assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi a Barcelona. Allà vaig poder parlar amb alguns dels seus promotors i estic content de trobar moltes complicitats amb el que jo penso. No entraré en detall a explicar el full de ruta ni l’organització, això ho podeu trobar al web de l’ANC (www.assemblea.cat). Però penso que cal fer quelcom més.

En aquest sentit, m’agradaria proposar un projecte que pot realitzar-se en paral·lel a l’ANC, però coordinats amb ella. Aquest projecte es basa amb la idea, contrastada per estudis dels darrers processos d’independència d’Europa, que el motiu principal que determina que hi hagi una majoria a favor d’ella, és principalment  la sensació d’injustícia dels ciutadans d’una regió respecte a la metròpoli. Per això, la idea principal del projecte és denunciar els greuges i injustícies en els diferents àmbits de la societat que es donen pel fet de ser espanyols, i mirar d’implicar els partits polítics catalans, a definir-se com ho pensen solucionar. Com que jo crec, i penso que està més que demostrat, que amb la minsa sobirania que ens dóna Espanya i l’espoli fiscal que estem sotmesos, és del tot inviable poder-ho fer.

La idea final és deixar en evidència, el que molts de nosaltres sabem ja, que els partits catalans estan mentint a l’electorat quan fan certes promeses, que no serveixen per gaire per resoldre els problemes importants que els catalans estem patint. I tot això, mentre es crea un estat dins de l’opinió pública de rebuig a la situació actual d’injusticia que estem sotmesos com a ciutadans espanyols i que correctament gestionada, pot donar el suport majoritari per aconseguir la independència (compte però, en no caure o deixar camp lliure al populisme).

Per aconseguir implicar els partits polítics amb el procés, cal deixar sense marge de maniobra els dirigents dels partits per poder fer política autonomista. Si es vol dir d’altre manera, cal impedir que els dirigents dels partits catalans facin la viu-viu, simulant que fan política quan a l’hora de veritat només fan de gestors, i a més sense recursos, de la política que dicta Madrid. Com dic figurativament al títol del primer article, cal deixar sense oxigen per fer política als partits catalans.

Aquest és el decàleg dels punts principals del projecte que proposo que la xarxa sobiranista coordinada amb l’ANC, pot realitzar per ajudar a aconseguir l’Estat propi el 2014:

(més…)

Manifest en favor d’un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa

dissabte, 16/04/2011

El proper 28 d’abril del 1936 farà 75 anys d’un fet que els catalans no hem d’oblidar. Els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies. De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort. Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX. Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violència sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.  Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Imatge de l'enterramentTots dos van serenterrats en una acte de patriotisme civil multitudinari i els actes de recordi homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.

És hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món. És hora que els germans Miquel i Josep Badia tinguin un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, on van morir, i també a la localitat de Torregrossa, on van néixer. També és hora que una placa digna recordi el lloc on van ser assassinats a traïció.

Homenatge als Badia

Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat.

 

Barcelona, 28 d’abril del 2011

 

 

 

 

 

Nota: D’ara en endavant en diferents mitjans de comunicació aniran apareixent ressenyes sobre aquests dos personatges.

Si teniu accés per tal d’escriure a qualsevol de les planes de paper o d’internet de qualsevol mèdia, agrairem que sobretot de les setmanes que van d’avui 15 d’abril al 28 d’abril, destinéssiu aquell espai a ells.

Ja ho han fet i ho faran els diari Avui, El Punt, Presència, Ara i La Mañana. I els portals vilaweb, directe.cat, l’Araponent.cat i el racocatala.cat.

Ens faria molta gràcia que ens poguéssiu ajudar en aquesta iniciativa de recuperació de la memòria històrica. Esperem la vostra adhesió al manifest i si pot ser el vostre escrit en la columna, portal,blog… on escriviu normalment.

Cordialment, i agraint per endavant el vostre ajut, ens acomiadem de vostè esperant les bones noves.

Comissió del centenari de la senyera estelada