Arxiu de la categoria ‘Política’

Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)

dijous, 14/04/2011

Ho reconec. Des de fa molts anys havia cregut que la independència l’aconseguiríem per mitjà d’un partit. En canvi veia amb reserves que es pogués fer només a partir de manifestacions o akelarres independentistes (com diria el Duran amb menyspreu). Malgrat havia participat amb la Crida per la Solidaritat als anys 80, quan el seu líder Àngel Colom va fer la crida per entrar a ERC a finals d’aquella dècada, ho vaig fer convençut que havia arribat l’hora de donar pas a la política per aconseguir l’Estat Català.

Amb tot, creia que l’agitació al carrer no havia d’aturar-se, però aquesta havia de seguir un guió marcat des de la política per aconseguir al final la massa crítica necessària de suport a la independència. Aleshores, era el moment que el partit polític independentista recolliria aquest suport i faria el pas decisiu per liderar-lo i traduir-lo en el procés polític que ens portés a ella.

Però no havia comptat com els homes poden mentir, fer trampes, martingales, enganys, mesquinesa i tota un ventall trifulgues per assolir les ambicions personals i una vida plena (en tots els sentits). Aquesta idiosincràsia humana (típica dels grans simis) es dóna amb la seva màxima expressió dins de la política dels partits. Podem dir que forma part del DNA de la política. Tampoc havia previst el nostre caràcter llatí i mediterrani que fa que tinguem la pell molt fina a la critica i molta facilitat de fer retrets i acusacions exagerares entre nosaltres. Es nota que ens manca cultura política. Si a més a més, tot això li sumes el caràcter català d’emprenedor que ens empeny a voler crear el nostre “quiosquet” abans d’anar junt amb un altre, tenim un còctel perfecte perquè es doni el camp adobat a les divisions i lluites fratricides entre els catalans independentistes.

Després de militar 18 anys a ERC, cansat de veure com no s’aprofitava la victòria a les eleccions del Parlament del 2003 per aconseguir engegar el procés per la independència, sobretot durant la tramitació de l’Estatut, vaig decidir intentar-ho de nou des de la societat civil i ajudar a crear un nou projecte polític que teòricament havia de ser quelcom diferent a un partit.

Per això a finals de l’estiu del 2008, mig emprenyat per la manca de reacció dels polítics catalans, vaig decidir tirar pel dret i junt amb altres companys, vam planejar portar milers de catalans a Brussel·les per reivindicar el Dret d’Autodeterminació de la nació catalana. Per sorpresa meva, l’èxit va ser tant gran que va esperonar a altres companys que com jo, també estaven frustrats i emprenyats de l’actuació dels partits polítics, a agafar la torxa que vam encendre a Brussel·les i portar-la a més de 500 pobles en forma de referèndums d’autodeterminació.

La setmana passada Barcelona va encendre el peveter de les olimpíades sobiranistes que ens il·luminarà fins el dia que aconseguim guanyar la llibertat.  Amb el que ha ocorregut durant aquest any passat i encara més aquests darrers dies amb les partits polítics catalans, tinc més clar que mai, que ha de ser la societat civil qui lideri el procés cap a la independència i els partits només faran el darrer pas final. Fer-ho abans, és una tasca impossible donada la nostra democràcia i idiosincràcia dels catalans.

Endavant les Atxes!!

A la propera part explicaré que penso com ho hauríem de fer per aconseguir avançar definitivament cap a la independència i que el títol ja ho deixa entrevuere.

Nota: A continuació detallo alguns articles a la premsa que pensen com jo que és la societat civil qui ha de liderar la independència i que vaig penjar al Facebook junt amb els meus comentaris:

(més…)

Nova enquesta que indica que un referèndum vinculant es guanyaria

dimarts , 12/04/2011

He escrit dos articles, comparant els dades del CEO amb els resultats del 28N i sortida que hi havia una majoria favorable a la independència si la participació fos inferior del 75% aproximadament.

El CEO mostra per cada partit majoritari del 28N el % de persones que el van votar si és senten espanyols, més espanyols que català, tant espanyol com català, més català que espanyol i només català. També hi ha una taula que mostra per cada partit, si creuen que Catalunya ha de ser una simple regió espanyola, una Comunitat Autònoma, un Estat federal i un Estat propi. A partit d’aquestes dades he fet un càlcul basat en una formula que especulava el vot favorable a la independència basant-se amb aquestes dues dades i l’aplicava als vots obtinguts per cada partit el 28N.

Sumant els vots i amb la participació d’aquelles eleccions (58,4%), el Si obtindria uns 1.473.340 vots (47,1%), el No 917.792 vots (29,3%) i l’abstenció 739.143 (23,6%). El percentatge del SI amb els vots emesos representaria un 61% i el No un 39%. Si anava augmentant la participació aplicant el criteri que els abstencionistes dos de cada tres votarien en contra, em sortia que fins que no arribem al 74,5% el No no supera el SI. Si considerava que tots els vots que s’anessin sumant fossin pel NO, sortia que fins el 55% de participació el Si encara guanyava.

Aquests criteris són molt subjectius, per això vaig titular els articles com especulacions. Però no deixaven der ser indicatius de què almenys, els que van votar el 28N, hi ha una majoria clara a favor de la independència.

Ara acaba de sortir una enquesta, el Baròmetre de la comunicació i cultura que ha entrevistat a 5.084 persones majors de 18 anys aquests dos primers mesos d’enguany amb una pregunta directe: Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè que votaria?

El resultat és que el 34% dels catalans votaria sí a la independència (2,1 milions de persones), el 30% votaria no a la independència (1,8 miions de persones), el 23% afirma que no sap o no contesta (1,4 milions), el 9% s’abstindria (gairebé 600.000 persones) i el 3% votaria en blanc (200.000 persones).

En el document que adjunten, també hi ha unes taules a on es compara el vot i el sentiment nacional, però agrupats de manera una mica diferent del CEO. Aquí teniu el gràfic amb les dades:

grafic

La primera cosa que he vist és que el cens no és el mateix que el cens de 28N. Es parla de 6.208.000 ciutadans de major de 18 anys, quan a les eleccions tenim un cens de 5.363.688. Estudiant més en detall les respostes donades respecte el sentiment nacional, he arribat a la conclusió que els que responen “cap de les anteriors”, possiblement siguin immigrants que no poden votar a les eleccions autonòmiques. Si elimino aquests em surt un cens de 5.326.464, molt semblant al cens oficial. A partir d’aquí, he aplicat els % a favor del SI, del NO, en blanc i abstenció a aquest cens i em surt:

Vots pel Si     1.933.750 (36,3%)

Vots pel No    1.655.400 (31,1%)

Vots en Blanc    158.790 (3,0%)

Abstenció         495. 690 (8,6%)

Ns /Nc          1.126.540 (21,1%)

Si aplico el % al cens oficial de 5.363.688 i no tinc en compte els que Ns/Nc (No sap o no contesta) surt:

Vots pel Si     1.947.264 (51,6%)

Vots pel No    1.666.968 (44,2%)

Vots en Blanc    159.900 (4,2%)

———————–

La suma és    3.774.132 (70,4%)

Tal com podem veure amb una participació alta del 70,4% el Si guanya sense problemes amb el 51,6% dels vots emesos. Si anem sumant vots només negatius per igualar als favorables hem d’arribar fins a una participació del 75,6% (280.000 vots més), molt semblant al mateix resultat que vaig arribar per altres vies.

Ara bé, si considerem les condicions que la UE va demanar a Montenegro pel seu referèndum tenim que no arribem al 55% de vots favorables encara que si que superem amb escreix la participació del 50%.

Amb tot, penso realment que molts que van contestar que votarien No a l’enquesta, alhora de la veritat potser un tant % significatiu no aniria a votar per varis motius:

a)     Costa més sempre d’anar a votar en contra que a favor

b)     Hi ha un percentatge molt elevat del que voten No que no acostuma anar a votar mai.

c)     Votar en contra és anar en contra a la voluntat majoritària dels que són de Catalunya, o que hi viuen des de fa molts d’anys o tenen la intenció de viure per sempre (parlo dels fills o nets que es quedaran)

d)     És un acte de militància espanyolista i de reconeixement del dret de conquesta. És com un acte de violència i això sempre desmotiva, sobretot a les persones introvertides i tímides.

e)     No és tant il·lusionant com votar a favor de crear un Estat propi amb tot el que això representa de novetat i emocions.

f)       No sempre és pot viure un moment històric com seria que sortís que Si. Si surt que No, en canvi tot continua normal. Votar No, no és especial

g)     A les persones immigrants o que acabem d’obtenir la nacionalitat espanyola, potser se’ls pot convèncer que si volen viure a Catalunya i si voten favorablement seran reconeguts com a pares de la pàtria com qualsevol dels catalans que porten molts més anys o tota la vida. En canvi si voten que No, malgrat la nacionalitat espanyola sempre seran considerats estrangers i culpables de no haver aconseguir la llibertat de Catalunya.

Per tot això, jo penso que una part dels que diuen que votarien que No, al final no anirien a votar o votarien Si. En canvi estic quasi segur que el 100% dels vots pel Si es mobilitzarien i segur que votarien. És una ocasió única i molt esperada pels catalans.

En  aquest sentit, si agafem els 1.947.264 vots que han triat el SI i ho apliquem a la participació mínima que va demanar la UE a Montenegro, que és del 50% (2.681.844)  tenim el següent resultat:

 

Vots pel Si     1.947.264 (72,6%)

Vots pel No      734.580 (27,4%)

Superant amb molt el 55% de vots favorables que demanava la UE. Està clar que és poc real que es doni aquesta situació i participació, però tampoc crec hi hagi una participació superior al 75%. A l’Estat espanyol només un referèndum va superar aquesta participació i fou el primer que es va fer després de la mort del Franco per acceptar el rei. Ni els referèndums posteriors per votar la Constitución Española, ni encara menys els de l’Otan, de la UE i del referèndum de l’Estatut han arribat mai a aquesta participació.

Estic convençut que ja hem superat la majoria critica per apostar per un referèndum vinculant. Però aquest s’ha de preparar a consciència per guanyar-lo, perquè si la campanya no es fa correctament i no mobilitzem tota la societat catalana, potser ens podriem trobar amb una desagradable sorpresa com a Quebec. Però malgrat tot hi ha moltes diferències amb Canada, pels catalans continuar a Espanya, representa continuar amb l’espoli mentre que Quebec, era el contrari ja que rebien diners de la resta de Canada.

Endavant les atxes!!

Així, si que ho aconseguirem!!

dilluns, 11/04/2011

Aquest 10 d’abril ha significat una nova injecció de força a favor de l’Estat català. Després del 28N a on semblava a primera vista que els vots a favor de la independència havien perdut (no és ben bé així), l’èxit de la votació en el referèndum a Barcelona ens dibuixa una realitat diferent: Hi ha un suport clar a la ciutadania a favor de què Catalunya esdevingui un Estat que no es reflecteix teòricament al Parlament.

Però aquesta setmana hi haurà el debat al Parlament a favor d’una proposta presentada per Solidaritat que recull la idea que va llençar en el seu moment Reagrupament, per declarar el dret d’autodeterminació del poble català i engegar un procés per aconseguir la independència.

Tot sembla, malgrat m’agradaria equivocar-me, que la majoria dels diputats del Parlament no hi votaran a favor. Ja ha començat declaracions i contradeclaracions entre els partits catalans que auguren que l’esperit d’unitat per l’estat propi que es va respirar ahir, no hi haurà traducció al Parlament. Per què?

És molt fàcil fer una lectura simplista i tractar de traïdors als diputats que no votin a favor de la proposta de Solidaritat. No dic que si voten No al Parlament no pugem dir-los que estan traint el vot que van dipositar ahir a les urnes a Barcelona. El que voldria dir, és si aquestes desqualificacions no ajudarà a què es trenquin possibles ponts per anar junts a favor de la independència més endavant?. Per això abans de desqualificar-los fortament, jo els hi demanaria als diputats que van anar a votar ahir a favor d’un Estat català i que passat demà potser no votaran a favor d’engegar un procés per la independència, que ho han de justificar molt bé el seu vot. Sobretot han d’explicar molt clar quin és el seu full de ruta per arribar-hi. Un full de ruta creïble i que s’han de comprometre plenament a aconseguir-ho en un temps definit i mesurable. Sinó ho fan, aleshores si que se’ls pot dir que estan enganyant als catalans, és a dir, se’ls podrà tractar de traïdors.

Cada dia tinc més clar que la dinàmica dels partits i de la política que se’n deriva, fa impossible a què la independència sigui viable si ho deixem a mans només als seus dirigents.  Per exemple, Els dirigents de Solidaritat  miren de treure rèdit de la proposta per aconseguir més vots i els dirigents de CiU miren de sortir-ne sense perdre’n. Malgrat potser ambdós dirigents van votar ahir SI a favor de la Independència, al Parlament s’enfrontaran entre ells mentre els partits espanyolistes s’hi recrearan fotent-li més zitzània en contra la independència. Vet a aquí el problema. La proposta de Solidaritat no hauria de ser de Solidaritat. Hauria de ser una proposta de la societat civil de Catalunya. 

Una de les lliçons que he après d’haver lluitat a fons amb Reagrupament i després de militar 18 anys a ERC, és que la independència és massa important per deixar-la només als partits polítics. He vist les misèries humanes (no sé per què ho diem així, si és típic en els grans simis) de les lluites fratricides per una poltrona. He vist com l’engany i mesquineria apareixen dins de persones cultes, intel·ligents i sense dubte independentistes, davant la possibilitat de treballar com a polític. No hi ha res a pelar. La política és l’art de manegar aquests instints a favor del bé comú. En un Estat consolidat i amb tradició democràtica s’han creat els mecanismes, a base d’escàndols polítics, perquè aquests instints quedin canalitzats a favor de la nació. Però els catalans no tenim un Estat ni prou tradició democràtica verdadera per poder canalitzar-ho positivament. Penso que el partidisme i les ambicions polítiques és un llast que impedeix avançar políticament cap a la independència.

Però tampoc és pot deixar només a l’activisme civil o a la societat civil la responsabilitat única per aconseguir-la. A aquí també no estem lliures dels mateixos instints, sobretot el de poder ser protagonista. Per poder sortir als diaris o a dalt de l’escenari hi ha gent que perd l’oremus. Però és més fàcil gestionar-ho.

Per aconseguir la independència cal la combinació de les dues coses: L’acció civil i la política de partits. Però igual que quan cuines, cal afegir els ingredients amb la seva mesura i al seu moment. Tampoc es poden barrejar abans. Cada cosa al seu temps.

Cal continuar fent més accions civils no vinculades a cap partit per crear una complicitat transversal dins de la societat a favor d’ella. Però no es tracta de fer accions civils sense cap ni peus o sense intel·ligència. Cal tenir clar quin és l’objectiu.

Per mi l’objectiu del moviment civil per la independència és la de generar una pressió social per la independència, que els partits es vegin forçats a prendre-hi partit. Un exemple ho hem vist amb la votació a favor del Si al referèndum de Barcelona del expresident Pujol i de l’actual president Mas. Us creieu que malgrat la sentència del TC, ambdós figures cabdals per aconseguir el suport majoritari al Parlament i la societat, haurien estat tant explícits a favor de la independència sinó haguessin vist obligats a prendre partit aquest 10A?

Però compte, sense una bona organització seria impossible haver aconseguit aquests bons resultats a Barcelona i ara estaríem parlant d’altra cosa, malgrat el suport per la independència seria el mateix.

10A Votar o no votar, aquesta no és la qüestió

dilluns, 4/04/2011

La votació d’aquest proper diumenge 10 d’abril al referèndum sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona, com també en altres poblacions, ha generat un debat molt interessant dins de la política catalana.

Malgrat és un referèndum no vinculant i fet per una entitat privada (eufemisme per poder tenir permís per fer-la), ha estat motiu de discussió entre la classe política catalana provocant una clara visió. Però la divisió no és per votar afirmativament o en contra la independència. Paradoxalment en una democràcia, la discussió està entre els que diuen que cal anar a votar i els qui diuen que no. Jo entendria que els partidaris de no anar a votar fossin els que no creuen en la democràcia o que passen de la política. Però curiosament els qui demanen que no es voti són polítics professionals i a més, ho són gràcies al fet que la gent va a votar.

He llegit excel·lents articles respecte el fet que el molt honorable expresident Pujol hagi votat i a més ho ha dit públicament a la ràdio que ho va fer afirmativament, com també l’actual President Mas, encara que aquest darrer ha fet tot el possible per fer-ho d’amagat. Al Facebook darrerament ha bullit amb tot aquest afer i jo he escrit forces comentaris a aquests articles al meu perfil. El Facebook no et permet escriure més de 420 caràcters quan publiques un comentari a un enllaç i això per mi, que m’enrotllo com una persiana és un bon exercici de concreció. A continuació teniu una mostra del que he publicat:

(més…)

La difícil batalla de l’independentisme (1er part)

dijous, 3/03/2011

En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.

Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot  dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot,  acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.

Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d’ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s’ha de fer, només dic que no se’n parla quan no hi han).

A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l’electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d’aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.

Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s’ha donat amb tots els referèndums que s’han fet a Catalunya els darrers 35 anys.

Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.

Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.

Nou estudi que demostra que el SI guanyaria sense problemes en un referèndum per la independència

dimecres, 23/02/2011

Segons un darrer estudi acabat de publicar fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l’opció sobiranista s’ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Això em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència. De fet encara són millors les perspectives de que surti majoritàriament un SI en el referèndum

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:         5.363.688

El 45% de vot pel SI :      2.413.660

Si apliquem les abstencions que han hagut al llarg de la història obtenim la següent taula:

Referèndum Participació % SI % No
Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat. 77,72%

Vots 4.168.658

57,9% 42,1%
Aprovació de la Constitució espanyola (6 de desembre de 1978) 67,11%

Vots 3.599.571

67,1% 32,9%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (25 d’octubre de 1979) 59,57%

Vots 3.195.149

75,5% 24,5%
Permanència a l’OTAN (12 de març de 1986) 59,42%

Vots 3.187.103

75,7% 24,3%
Estatut d’Autonomia de Catalunya (18 de juny de 2006) 48,85%

Vots 2.620.162

92,1% 7,9%

Nota: La participació en els referèndums estatals es global de tota espanya.

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Està clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat, mentre esta demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor. No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. Com podem veure a la taula anterior, la màxima participació fou la de la primera llei que va permetre passar de la dictadura franquista a la democràcia i fou del 77,72%. Això representa un 57,9% de vots pel SI. Per arribar que el NO superés el SI, caldria arribar al 90% de participació, cosa molt improbable. També cal remarcar que aquest estudi va ser fet abans de la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra l’Estatut, cosa que fa pensar que el percentatge favorable a votar SI en el referèndum augmentaria

La qüestió és, davant d’aquestes evidències: A que espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

El més greu dels fets d’Osca encara ha de venir

dimarts , 15/02/2011

S’ha parlat molt sobre el que va passar a la roda de premsa de l’entrenador del Girona Raül Agné, al camp del SD Osca, tant que fins i tot Quim Monzó a escrit un article a La Vanguardia.

Però no vull parlar respecte el que Quim Monzó explica tant bé quan escriu “quan a Espanya un entrenador respon en italià, en holandès o en el que sigui, no hi ha cap problema. Però si contesta en català, llavors això és inadmissible. Qualsevol cosa que faci olor de català els activa l’odi, la xenofòbia. No es tracta d’una simple anècdota més, sinó que no hi ha forma de viure fora d’aquesta perpètua sagnia moral que, d’anecdòtica, no en té res. Ens espolien, aconsegueixen que les nostres finances estiguin en dèficit quan estarien amb un superàvit pròsper si tinguéssim el finançament que graciosament donen a altres, i a sobre ens diuen usurers per, tot seguit, pixar-se’ns a la boca, com diu el gran Mohammad Jordi”. Vull parlar de la reacció que ha hagut a la premsa aragonesa.

Fixem-nos com han manipulat la informació per mentir descaradament. A la notícia que publicava el diari Ara al respecte deia “el diari el Diario del Alto Aragón assegura que l’entrenador, nascut a la localitat de Mequinensa, a la Franja de Ponent, va fer “cas omís” a la petició dels mitjans locals perquè parlés en castellà. El rotatiu assegura, a més, que es va “negar a respondre en castellà”. Altres mitjans com l’l’Heraldo de Aragón o el comunicat que va enviar a la premsa més tard el club d’Osca, manipulen també la informació per fer quedar al tècnic del Girona com un intolerant, quan justament va succeir al revés.

Per mi, el greu és això. Que hi hagi uns periodistes esportius més o menys intolerants o amb tics xenòfob contra el català a Osca, la veritat és que no ho trobo molt greu. És greu però no molt perquè d’imbècils i intolerants hi ha a totes les professions. En canvi el que si que trobo molt greu és que la premsa d’Aragó o el mateix club, després de les proves evidents que no fou així tal com mostra la televisió, no tingui cap mena de pudor en mentir i posar per escrit falsedats inquestionables.

A on està la vergonya dels periodistes i responsables del club aragonès quan ho fan? Els importa ben poc que les proves demostrin que menteixen? Tot s’hi val per atacar als catalans? Fins i tot manipular i mentir descaradament fins aquest extrem?

Això per mi, és una prova més de què amb els espanyols no hi ha res a fer. No ens poden veure com a catalans i si cal mentiran descaradament per aconseguir eliminar qualsevol vestigi de la nostra llengua i cultura. Mentiran per justificar qualsevol actitud intolerant i xenòfob contra els catalans.

No ens podem fiar res dels espanyols. No ho podem fer, perquè si ho fem, serem tant perillosament estúpids i irresponsables com la majoria dels jueus que no van actuar per impedir la puja de Hitler al poder. Molts d’ells van fer cas omís de les manipulacions propagandistes contra els jueus que duent a terme els nazis als anys 20 i 30. Pensaven que era per manca de pedagogia i que mai els nazis gosarien atacar-los directament perquè ells sempre han estat el motor comercial de l’Alemanya. Creien il·lusos, que tot era una tàctica per aconseguir vots i que una vegada estiguessin al poder, amb les grans fortunes que tenien els jueus, segur que arribarien a bons acords. No sé per què, aquesta cançó ja l’he escoltat durant a Catalunya durant molts anys.

Ho trobo tant greu el que ha succeït amb la premsa aragonesa que em fa pensar amb els nazis quan també manipulaven les informacions relatives als jueus. Ja sabem com va acabar: l’Holocaust. No dic que anem pel mateix camí, estem el segle XXI, però a més d’un dels espanyols sembla que no li importaria que això passés al poble català.

Els polítics catalans  i ara especialment CiU, com l’opció majoritària votada pels catalans, seran responsables sinó aconsegueixen la independència en un futur no molt llunyà, de la desaparició del poble català (entenent com un poble amb una identitat, llengua i cultura diferent a l’espanyola). Si fem cas aquests fets d’Osca, hom no pot deixar de pensar que l’intent de genocidi cultural del poble català que va començar Felip V aviat farà 300 anys, està entrant a la fase de la  “Endlösung der Katalanischfrage”.  

Extrapolació especulativa del vot en un referèndum segons els resultats del 28N

dijous, 10/02/2011

Nota: Un altre article purament polític en comptes dels que normalment escrit en aquest bloc, però m’agradaria compartir-lo a aquí també.

Com he deixat anar més d’un cop en altres blocs, sóc partidari de la Declaració unilateral d’independència (DUI) al Parlament com la millor possibilitat per aconseguir-la. Ho sóc, perquè primer crec que convocar i dur a terme un referèndum vinculant sota la legalitat espanyola és impossible i segon encara que es donés permís per fer-ho, les coaccions antidemocràtiques que podrien fer els unionistes, gracies a la convivència de la justícia espanyola i de certs mitjans de comunicació, seria tant forta que influiria negativament el vot. En canvi si primer s’aconsegueix una candidatura que guanya amb majoria absoluta i que presenta al seu programa electoral que durà a terme la DUI, si la proclama, a part de ser legítim, permetria si s’escau, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de les Nacions Unides o d’Europa. Amb observadors internacionals i sota una nova legalitat, el vot seria més lliure de coaccions antidemocràtiques.

Ara bé, quin seria el resultat?. Això no ho podem saber mai amb certesa, però si que podem fer extrapolacions basant-nos amb el vot obtingut per cada partit el 28N, al que li he aplicat una formula extreta de les dades que el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la 4a onada va exposar respecte les preferències que tenien cada votant d’aquests partits amb la relació que voldrien amb Espanya (Regió, CCAA, Estat Federal, Estat Popi). En alguns casos ho he matisat també amb el sentiment d’identificació (només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català, només espanyol).

Aquest criteri que més endavant explicaré, m’ha permès especular quin hauria pogut ser el vot afirmatiu, negatiu i l’abstenció en un referèndum, tenint en compte el resultat de cada formació i vot en blanc. El resultat és:

Vots Totals                       : 3.130.276 (58,4%)

Vots pel SI                        : 1.467.797 (46,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (30,1%)

Abstenció o en blanc   :    720.218 (23,0%)

Si eliminem l’abstenció o en blanc i sumem només els vots afirmatius i negatius, que seria el més probable que passaria en un referèndum, ens dóna un total de 2.410.058 vots (1.467.797 + 942.261). Això representa un 44,9% de participació (el cens és de 5.363.688) i el segut resultat:

Vots Totals                      : 2.410.058 (44,9%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (60,9%)

Vots pel NO                      :    942.261 (39,1%)

Com podem veure, el SI guanyaria sense cap problema amb un 60,9% de vots. Però segons les condicions que la Unió Europea va demanar per acceptar el referèndum de Montenegro, la participació hauria de ser del 50% de vot vàlid (amb un 55% de vot afirmatiu).Si fem el càlcul,  el nombre de vots per arribar a complir la demanda de l’UE hauria de ser de 2.681.844 i això significa una diferència de 271.786 vots de més que cal sumar als 2.410.058.

Si aquests 271.786 vots fossin tots pel NO, cosa molt improbable,  encara guanyaria el SI, però no arribaríem per ben poc al 55% de vot afirmatiu que va demanar la UE a Montenegro:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.467.797 (54,7%)

Vots pel NO                      : 1.214.047 (45,3%)

Per aconseguir el 55% de vot positiu només faltaria que un 3% (8.154 vots) de tots els que hem sumat per arribar a la participació del 50% fossin afirmatius:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.475.950 (55,0%)

Vots pel NO                      : 1.205.894 (45,0%)

Però si considerem que aquests 271.786 vots que falten pel 50% segueixen el mateix criteri dels que es van abstenir el 2006 que he deduït creuant les taules del CEO respecte la relació que voldrien per Espanya, matisat amb el sentiment d’identitat (més endavant explico el criteri) ens surt:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)

Vots pel SI                       : 1.570.804 (58,6%)

Vots pel NO                      : 1.111.040 (41,4%)

Seguint aquest mateix criteri de la intenció de vot dels abstencionistes i anem augmentant el nombre de vots, ens surt que fins un 60% de participació el SI guanya amb més del 55% de vots necessaris segons les condicions de la UE a Montenegro.

Vots Totals                      : 3.218.213 (60,0%)

Vots pel SI                       : 1.774.087 (55,1%)

Vots pel NO                      : 1.444.125 (44,9%)

En canvi si les condicions per acceptar el referèndum fossin les normals, és a dir del 50% de vots afirmatius, la participació hauria d’arribar a ser, pel cas que tots els vots tots fossin negatius, del 55% per perdre-la. Però si el vot abstencionista que s’anés incorporant seguís el mateix criteri que he determinat segons les dades del CEO, caldria arriba a més del 85% de participació per guanyar el NO.

La conclusió que podríem arribar, amb totes les reserves del món i segons uns criteris que més endavant detallo, és que els resultats del 28N ens indiquen que la voluntat popular de la majoria dels ciutadans que voten, ho farien afirmativament en un referèndum per la independència. Caldria una gran mobilització dels sectors abstencionistes i que aquests fossin majoritàriament en contra, per aconseguir perdre’l.

Caldria afegir a aquesta especulació, l’efecte que tindria la campanya que es faria a favor del SI, cosa que no s’ha fet fins ara d’una manera massiva pels principals partits i encara menys pels grans mitjans de comunicació. En canvi la campanya contra el NO, es porta fent-la des de fa molts anys (aviat farà 300 anys).

Però també és veritat que els espanyols d’ençà estem a la Unió Europea,  encara no han fet la campanya de la por (malgrat s’ha insinuat quelcom durant la tramitació de l’Estatut el 2006). Una campanya de la por podria influir molt negativament al vot. Per això sóc partidari de primer proclamar la DUI al Parlament i després fer el referèndum. En aquest context, amb la legislació internacional que podria ser favorable atès els precedents de Kosove i també que la Generalitat estaria legitimada a organitzar el referèndum de ratificació, junt amb els obsevadors internacionals,  en comptes de fer-lo des del govern espanyol, la campanya de la por podria ser més fàcilment contrarestada i es podria garantir millor les manipulacions del vot per part dels espanyols.

Però també el paradigma mental dels ciutadans hauria canviat una vegada la DUI hagués estat proclamada al Parlament. El referèndum no seria per votar per la independència, ja que aquesta ja hauria estat proclamada al Parlament, si no per dir si volen tornar enrere i continuar ser súbdits del Regne d’Espanya en contra de ser definitivament ciutadans lliures igual que la resta de les nacions europees.

Per això és clau que a les properes eleccions del 2014, hi hagi una gran candidatura que tingui com a objectiu prioritari la DUI. Una candidatura a on CiU, ERC, Solidaridad i RCat, han de ser-hi, però també una part del PSC i Iniciativa, ja que tal com podreu veure més endavant, el PSC és el segon partit amb més partidaris de votar SI a un referèndum i Iniciativa té més vots també afirmatius que el que ha obtingut Solidaritat. Segons les dades del 28N, amb els 1.467.797 vots que surten que haurien votat SI en un referèndum, s’aconsegueix sense problemes la majoria absoluta i es podria proclamar la DUI al Parlament per després fer el referèndum de ratificació. Això sense comptar amb els abstencionistes que estic segur que s’apuntarien a votar a aquesta candidatura. Els vots hi són, només fa falta articular-la (cosa molt difícil tal com ha quedat el Parlament)

Com he dit abans és només una especulació i no és res seriós, però m’havia picat la curiositat veure si es podria treure una estimació de vots pel referèndum gràcies a que el CEO pregunta a cada votant de cada partit quina relació vol amb Espanya, junt el nombre de vots que ha obtingut cada partit el 28N . Penso que les dades indiquen que la independència de Catalunya depèn més que els polítics catalans s’ho creguin, sobretot els dels partits majoritaris, que de la voluntat popular, en especial dels que participen democràticament. Aquesta ciutadania està molt clarament definida a favor de què Catalunya esdevingui un estat propi.

Endavant les atxes!!

( a continuació podeu veure les taules i les formules amb les criteris que he seguit per calcular els vots afirmatius, negatius i abstenció per cada opció política que s’ha presentat el 28N)

(més…)

Despujolem la política catalana (2a part)

divendres, 28/01/2011

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l’editorial independentista d’aquesta setmana del President Pujol s’ha escrit molts articles. Jo mateix he escrit la meva joia per ser un dia molt esperat. Però ara una vegada ha passat uns dies, he pensat i és la meva modesta opinió, que el President ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

 

Aquí teniu l’article:

   (més…)

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

dimecres, 26/01/2011

Nota: Segueixo amb política. Voldria expresar el meu sentiment de goia amb les declaracions d’ahir del President Pujol. Des de l’exterior de Catalunya, es fa molt dificil d’entendre que quan vius el dia a dia a Catalunya, el perquè persones patriotes i intel·ligents com el President Pujol no aposten per la independència. Àhir finalment ho va fer i estic molt content.

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!