Diari d’un català a punt de ser lliure. PSC, ni els guionistes de Polònia ho podrien fer millor

dilluns, 29/10/2012

Avui som dilluns 29 d’Octubre del 2012,  1 mes i 20 dies després del #11s2012. Quan he sortit de casa, els cotxes tenien tot els vidres glaçats. He estat un bon rato rascant els vidres. Està mal vist a Alemanya arrancar el motor abans de fer-ho. És anti-ecològic.

El cotxe marcava -2C i com que no tinc rodes d’hivern he anat molt en compte fins a la feina. Avui he estat parlant amb un company que treballa un parell de pisos més a baix que jo. Ell és català però fa més de vint anys que viu a Alemanya. Normalment els dilluns ens trobem per fer el cafè i parlar del Barça. Avui però m’ha ensenyat un correu que ha rebut del seu germà que és científic del CSIC del Parc de Mar a Barcelona que li deia que s’havia creat la sectorial de científics per la independència de l’ANC. L’enviava copia als seus dos altres germans que estan als Estats Units treballant en universitats i també a altres persones. Una d’elles la conec, perquè forma part dels Catalans Abroad des de l’inici i també de la sectorial d’exteriors. Realment el món és petit quan comencem a fer xarxa. La feina de l’ANC és molt bona i serà estudiada en els llibres d’història com una de les claus de l’èxit de la independència de Catalunya.

 Avui però vull parlar del PSC. Ahir el candidat del PSC, Pere Navarro presentava el seu programa electoral, a on sortia que estaven d’acord amb el dret a decidir dels catalans però sempre dins de la Constitució Espanyola. Navarro defensa una proposta de (S)pain federal i en aquest sentit proposava modificar profundament la Constitució espanyola per poder encabir el federalisme per Catalunya.

Qualsevol persona amb una mica d’intel·ligència política sap aquesta proposta és més difícil que aconseguir la independència. Per modificar la constitució en aquests termes, requereix la majoria del PP i del PSOE, convocar noves eleccions, que els partits que guanyin ho tornin a ratificar i després fer un referèndum per tota (S)pain. Simplement és inconcebible.

El PSC en el fons sap que no té cap possibilitat. Però com que una part del seu electorat és d’origen espanyol que per sentiment no vol deixar de ser-ho i sobretot l’aparell de partit que actualment governa són més del PSOE que del PSC, han de mirar vendre “la moto” d’aquesta possibilitat, a veure si així enganyen alguns.

Si algú encara s’ho podia creure, avui surt el President del PSOE i diu que no està gens d’acord amb la proposta del PSC sobre el Dret a decidir dels catalans encara que sigui sota la Constitució. Renoi quina mala sort!. Ara com podran seguir defenen el seu programa si el PSOE ja diu que res de res?. Si ja no comptem amb el suport del PSOE, com podran convèncer el PP que també són necessaris per poder reformar la Constitució? Després d’això , ja ningú podrà creure’s res del que digui el PSC. Quina mala sort!. Si almenys el Rubalcaba hagués callat

Si amb això no hi havia prou, mentre escric el diari, llegeixo que el exministre i expresident socialista del Congrés de Diputats, ha titllat el President Mas de colpista i a més que s’hauria d’expulsar tots els del PSC que no defensin la unitat de (S)pain. Mare meva, quina malastrugança!! . Això és encara millor que un gag del Polònia. Sempre la realitat supera la ficció.

Si segueixen així, amb aquest ritme de despropòsits potser no només seran superats pel PP i ERC, sinó que fins i tot per IcV-Eua, que ja s’ha afanyat a reclamar part del pastís cada dia més gros que formen els exvotants del PSC.

Endavant les atxes!

Dilluns 29 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Un diumenge fred i solejat a Alemanya

diumenge, 28/10/2012

Avui som diumenge 28 d’Octubre del 2012,  1 mes i 19 dies després del #11s2012. El dia s’ha molt fred però amb Sol. Estem 1ºC de temperatura. La dona a aprofitat per sortir a córrer sola vora el Rin. M’ha dit que volia córrer unes tres hores o més.

Després d’esmorzar , he llegit la premsa. He fet les piulades de rigor. Malgrat feia molt de fret,  com que feia també sol, he decidit aprofitar el dia per sortit amb la meva Nina , ella amb bicicleta i jo a peu, a fer la caminada que vaig sempre pel bosc, fins arribar al petit aeròdrom. El meu fill Jan està de colònies amb els escoltes (protestants) durant tota la setmana ja que és festa de la tardor a l’escola de Banden-Württemberg.

Hem caminat durant una hora i mitja. Quan el vent et donava per l’esquena i el Sol de cara ,s’estava prou bé, però a la tornada amb el vent de cara, no tant. Al final hem anat a fer el gelat a l’Eis-Oma.  Mentre menjàvem el gelat a un banc de fora el jardí que tocava el Sol, la dona ha trucat. M’ha dit que ha fet més quilometres del que tocava i que tornava cap al cotxe, però que li quedaven almenys per dues hores. Al cap d’una hora  i mitja quan la Nina i jo, ja estàvem a casa m’ha tornat a trucar dient-me que en arribar al cotxe el Nano-pod li ha dit que li faltava uns 5 quilometres per fer els mítics 42 quilometres i que havia decidit fer-los per així fer per primer cop la marató.

Ha arribat a casa a les dues del migdia, molt contenta. No havia menjat res, només una poma abans de començar a córrer a les 9 del matí i l’Apfelschorle que porta a la cantimplora (suc de poma amb sifó). Li he donat l’enhorabona, però que la propera s’ha de portar quelcom per menjar sinó li pot donar un defalliment. Li he dit però que li tinc enveja sana. Jo tinc el genoll esquerra amb la meitat de la ròtula per un accident de moto. No puc córrer. Si ho faig em fa mal al cap d’un temps i s’infla. Només puc caminar o fer bicicleta, que és el meu esport favorit, però ara no puc fer-ho fins que l’oftalmòleg em doni permís. L’ull fins que no estigui bé, millor no forçar-los amb esport dur. Però quan podia córrer,  mai havia fet més de 12 quilometres. No sé pas si podria fer el que fa la meva dona. Ella fa només dos anys que ha començat a córrer. Sincerament crec que té condicions. No per fer cap bona marca, no té l’edat,  però si per fer maratons. Em sento una mica trist de no poder compartir amb ella el plaer d’anar per la natura corrent. Espero que d’aquí un temps ella s’aficioni també a la bicicleta. El problema és que a Alemanya fa tant de fred, que només de finals d’abrils fins a finals de setembre pots anar-hi. La resta de l’any, has d’estar molt “malalt” com jo, per passar tant de fred.

Us preguntareu perquè us explico tot això. A part que això és un diari personal, simplement perquè avui som diumenge i crec que cal descansar una mica de la política. En aquests moment estic escoltant la Symphony No.3 in E flat major, op.55 “Eroica” de Beethoven per la Chicago Symphony Orchestra , dirigida per Sir Georg Solti. No puc llegir certes coses ni opinar d’elles. Avui no. Demà serà dilluns i serà un altre dia.

Endavant les atxes!

Diumenge 28 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El referèndum o consulta es farà sota la llei.

dissabte, 27/10/2012

Avui som dissabte 27 d’Octubre del 2012,  1 mes i 18 dies després del #11s2012. El dia s’ha molt fred. Estem a 2 graus i cau aigua neu. Una aigua neu que s’ha transformat en neu quan he sortit a fer la caminada. Ben abrigat durant més d’una hora he caminat, però no he escoltat la radio per iphone per així poder mantenir les mans a la butxaca i el cap sota un el barret.

A la tarda hem anat al cinema i després hem anat a una llibreria al centre comercial de Karlsruhe. Una llibreria que té dues plantes farcides de llibres de tota mena. La dona s’ha estat més d’una hora mirant llibres, mentre la Nina s’ha entretingut també llegint els seus llibres d’infants que deixen a l’abast justament per fomentar la lectura des de ben petits. Jo em sento molt malament quan veig tants bons llibres i no els puc llegir. El meu alemany és massa dolent per llegir-ne cap i a més, entre el doctorat, les classes d’alemany que haig de tornar a començar a fer, la feina i la meva activitat a favor de la lluita per la independència, no em deixen temps per obrir cap llibre. En prou feines puc escriure aquest diari.

Ara mentre miro els diaris digitals per escriure quelcom sobre la independència de Catalunya, llegeixo que el Rajoy diu que “és molt trist que qui diu ser servidor públic proclami que farà cas omís de la llei“. M’agadaria dir quelcom al respecte.

 Segons entenc, el referèndum no va contra la llei. La llei només diu que el referèndum l’ha de proposar el govern espanyol i provar per majoria les corts espanyoles. Per tant si (S)pain vol, el referèndum es pot fer.

Ara bé, si (S)pain no vol, el President Mas ha dit que la consulta es farà mitjan la llei catalana de consultes que el Parlament haurà d’aprovar la propera legislatura. Per tant no ha dit mai que farà omís a la llei. Però fins i tot, si aquesta llei de consultes és invalidada o prohibida pel govern espanyol, llavors es farà una instància a la comunitat internacional, especialment a la UE perquè obligui a (S)pain a deixar que es faci la consulta o referèndum. Estic quasi segur que degut al deute i a la pressió dels europeus, (S)pain acabarà acceptant negociar amb Catalunya fer el referèndum. Però si tot i així no és possible, encara queda una carta a la ma, el Parlament de Catalunya pot proclamar unilateralment la independència, tal com avala la sentència de la Haia. Amb aquest nou marc jurídic-polític que invalida l’espanyol, Catalunya pot fer una llei per fer el referèndum de ratificació de la declaració d’independència.

Per tant, com sempre (S)pain està mentint ( i el que encara mentirà). El referèndum es farà segons la llei.

Endavant les atxes!

Dissabte 27 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. L’espurna de la independència.

divendres, 26/10/2012

Avui som divendres 26 d’Octubre del 2012,  1 mes i 15 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat gris i fa fred de veritat.  Avui a mirar cap a baix a posar-me les sabates he vist per primer cop quasi tot el cercle de la bombolla de gas. Com que el gas està després del cristal·lí, el veig a sota quan en realitat està a sobre de l’Humor vitri perquè pesa menys. Però com que la llum viatge en línia recta, la imatge que rebo a la retina és a la inversa. Igual que una foto de la d’abans en placa que sortia invertida.

A la feina, he tingut reunió tot el mati. Una mica cansat i avorrit. Res d’especial. Al vespre he fet la caminada de 7 quilometres mentre escoltava la tertúlia de CatRadio. Amb el vent tant fred, he arribat a casa amb les orelles congelades. Sort de l’anorac de plomes. Estem a 7 graus de temperatura peró la sensació tèrmica deu ser de prop de zero.

Ahir vaig veure una mica per mitjà del web de 8TV l’entrevista del Cuní al President Mas. Es va tallar quan s’estava acabant. Em va agradar el President Mas, però no tant el Cuní. Les seves preguntes no eren molt ben triades i a vegades interrompia sense deixar acabar la frase.

El President Mas no va dir res de nou que no digués abans. Per mi està clar que no hi ha marxa enrere, però no només per la voluntat del President Mas, sinó també per l’actitud dels espanyols. Però tot el que està succeint, no és perquè el President Mas s’ha tornat boig. No és tracta d’una cosa d’una persona ni tant sols d’un partit. A aquí hi ha hagut tot una seria de fets previs que ha acumulat combustible a tot un poble per fer el camí cap a la independència. Una vegada el poble comença a caminar ningú pot aturar-lo. El President Mas tampoc ho pot frenar-ho. Només pot guiar pel camí per anar sortejant les pedres (o les mines com va dir ahir).

Recordo que una mica més d’un parell d’anys, el mateix Cuní quan estava als Matins de TV3 va entrevistar al professor de Ciències Polítiques i Socials de la UPF Jaume López, que va coordinar un estudi que preveia una nova onada de creació d’estats a Europa en què hi inclou Catalunya. López assegurava que “El Constitucional i l’estat espanyol ens estan empenyent a la transició cap a la independència”. L’agudesa de la crisi d’ençà el 2010 i la negativa al pacte fiscal ha estat més combustible que ha omplert finalment tot el dipòsit per poder fer el camí sense aturar-nos. Però com deia el mateix Jaume López “Falta saber quina serà l’espurna que farà arribar-hi”

El 11 de setembre de 2012 o #11s2012, ha estat l’espurna que ha engegat el motor d’un poble que està disposat a fer el camí. El President Mas està disposat a fer de conductor. Però qui marcarà la direcció, la meta i sobretot la velocitat serem els catalans votant el 25N.

Endavant les atxes!!

Divendres 26 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Ser o no ser de la Unió Europea

dijous, 25/10/2012

Avui som dijous  25 d’Octubre del 2012,  1 mes i 14 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat gris i fred. L’ull sembla que tinc menys gas. De fet ja veig un tros bé encara que és molt poc. He arribat abans de les vuit a la feina. No hi havia encara ningú. Normalment hi ha un company o dos que arriben a tres quarts de vuit, però avui són de viatge.

Mentre esperava que l’ordinador acabés d’arrancar, normalment tarda uns 10 minuts,  he vist al iphone el twitter i alguns diaris digitals. Allà he vist que El Periodico a publicat un sondeig realitzat per l’empresa GESOP a on confirma que CiU segueix acostant-se a la majoria absoluta però sense arribar-hi, que el PSC s’enfonsa als 20-21 escons, que el PP i ERC empatarien a 15-16 escons, que ICV-EuiA trauria 12-14 escons i C’s entre 5 i 6. Ni SI ni CUP arribarien al 3% a Barcelona per obtenir escons. Com que no tinc els detalls per circumscripció només la intenció de vot en general, no puc comparar-ho amb les altres enquestes del CEO. No faré cap valoració fins que no tingui la del CEO i llavors faré comparatives.

Però com que ahir vaig parlar de les trampes que es feien respecte al suport a la independència, avui aquest sondeig torna a dir una altra dada que cal tornar a matisar:

El titular del Periodico és que el 57% dels catalans estan a favor que Catalunya es converteixi en un nou Estat de la UE. Però si mirem en detall veiem el següent:

  1. Votaria SI          459
  2. Votaria NO        276
  3. Indiferent            18
  4. No sap                  38
  5. No contesta           9

TOTAL                          800

Això representa en un referèndum a on només es conta els vots SI i NO que hi hauria un 62,45% de vots favorables per un 37,55% en contra, 5,45 % més del que es diu al titular

Si triem el cas més negatiu, en què  tots els que No Saben acabin votant que NO, llavors en surt que un 59,38% votarien SI per 40,62% en contra. Llavors tenim un 2,38% més. Però estem parlant del cas més desfavorable.

En aquesta enquesta a diferència de la del RAC1 de l’empresa Feedback, és pregunta només  sobre si volem que Catalunya sigui un nou Estat de la UE. Sembla la clau està en això.

Ahir ja vaig dir que era estúpid decidir no votar a favor de la independència de Catalunya si no podíem ser-ho dins de la UE i que l’alternativa era continuar a la UE dins de (S)pain, perquè entre altres  coses, ningú pot garantir que (S)pain pugi continuar dins de la UE si fa fallida.

Però a més , és una suposició que ningú pot dir taxativament que Catalunya no hi serà a la UE immediatament després d’aconseguir la independència o al cap d’uns pocs anys. Com que no ho pot dir ningú, llavors decidir ser sobirà o no condicionar-lo això és d’imbècils.

Ara bé, entenc perquè el President Mas i CiU, estiguin dient que només volem la independència dins de la UE. Si mirem el detall de qui votaria NO a la independència en el suposat que la UE rebutgés el nou Estat català, veiem que hi ha molta gent gran i els empresaris.

Aquesta gent gran com també als empresaris necessiten temps per madurar el que està passant. Recordem que en prou feines fa un mes de la gran manifestació del 11 de setembre i el gir que està agafant els esdeveniments, per a molta gent li fa vertigen.

Tot necessita el seu temps. Primer que acceptin poder fer el referèndum. Això ja ho tenim molt bé, amb un 80% a favor. Després vindrà tota la lluita per aconseguir-ho, que provocarà una reacció bel·licosa per part de (S)pain.  Estic segur que aquesta reacció, tant del govern espanyol com també els dels seus altaveus mediàtics, amb amenaces, coaccions, insults, menyspreus i intents de xantatge, farà que els catalans indecisos quan per fi pugin votar en el referèndum els importarà molt poc si és per ser dins de la UE o no, el que voldran serà marxar el més ràpidament de (S)pain.

Els catalans votarem simplement ser o no ser lliures!

Endavant les atxes!!

Dijous 25 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Les trampes per minimitzar el suport a la independència

dimecres, 24/10/2012

Avui som dimecres 24 d’Octubre del 2012,  1 mes i 13 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat fred però amb Sol. A les vuit he anat a l’oftalmòleg. L’ull evoluciona bé, encara que s’omple més lentament del normal d’humor vitri. Espero poder volar el 25N per votar!.

Mentre esperava el torn, he escoltat via iphone l’enquesta de RAC1 sobre el vot en un referèndum per la independència. Els titulars que Jordi Basté ha donat han estat:

El primer cas: el suport a la independència és del 53,02% per 39,44% en contra.

Si mirem el detall tenim: Un 53,02% estarien a favor, per un 39,44% en contra, un 5,89% estan indecisos i un 1,65% de vots en blanc amb una participació del 71,11%

El segon cas: si la UE accepta el nou Estat català aleshores el suport és a favor puja a 61,86% per un 31,35% en contra.

Si mirem el detall : Un 61,86% estarien a favor, per un 31,35% en contra, un 5,97% estan indecisos i un 0,82% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

El tercer cas:  si la UE rebutgés el nou Estat català aleshores guanya el No per 46,92%.

Si mirem el detall: 46,92% per No, un 44,73% en contra , un 7,26% estan indecisos i un 1,09% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

Ja està, ja tenim el papus que pot fer-nos perdre el referèndum. Després en parlaré de les trampes que es fan per minimitzar el suport a la independència, però abans voldria dir que aquesta darrera pregunta també té molta trampa:

Algú pot tenir la certesa que (S)pain no pot acabar ser rebutjada per la UE si  els mercats castiguen la prima de risc fins portar-la a la fallida? Quina cara més estúpida li pot quedar al català que decideix canviar el seu sentit del vot i es troba que (S)pain, amb Catalunya inclosa es queda fora de la UE. Però a més, qui pot dir amb certesa que la UE rebutgi el nou Estat català?  Si ho fa, qui no diu que admeti el nou Estat català al cap d’uns anys? El mateix vicepresident de la Comissió Europea i per més inri, un socialista espanyol, diu que ‘No és honest dir de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE’. Per tant, aquesta pregunta és tant tramposa com preguntar que votaria en el cas que (S)pain fos rebutjada per la UE? Segur que sortiria més del 80% a favor de la independència.

Però anem a analitzar en detall aquestes dades que s’ha dit en el titular de la radio i que els mitjans ho han copiat sense mirar-se el detall que es pot trobar al web de RAC1

Trampes sobre el primer cas: Un 53,02% pel SI i 39,44 pel NO.

Si llegim el document veiem que l’empresa Feedback ha fet una “cuina”. Si mirem les taules del document podem veure varies coses:

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 55,40% ( i no pas 53,02%), pel NO un 35,5% (i no un 39,44%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem l’intenció de vot sense cuinar tenim que un 60,95% votarien SI (quasi un 7% més del titular) i el vot en contra seria del 39,05% (només un 0,39% menys). Curiós que aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Si fem el mateix càlcul amb els altres dos titulars tenim:

Trampes sobre el segon cas: Un 61,86% pel Si i un 31,35 pel NO, si el nou Estat català es a la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 63,40% ( i no pas 61,86%), pel NO un 28,2% (i no un 31,35%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 69,21% votarien SI (quasi un 70% ) i el vot en contra seria del 30,79%% (només un 0,56% menys). Curiós que sempre aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Trampes sobre el tercer cas:Un  46,92% pel No, un 44,73% pel SI, si el nou Estat català és rebutjat per la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 47,20%% ( i no pas 44,73%), pel NO un 43,2% (i no un 46,92%). Quina “cuina” han fet per capgirar la intenció de vot? Com és que al vot del SI se li baixa un 5% i al vot del NO se li puja un 4,6%?

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 52,21% votarien SI i el vot en contra seria del 47,79%. És a dir, és seguiria guanyant el referèndum!!

La pregunta clau és com s’ha “cuinat” per canviar tant els resultats fins l’extrem de capgirar el resultat del tercer cas?

Segons l’empresa Feedback diuen que  els resultats són  “Després de ponderar les dades d’intenció directa de l’enquesta, i equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics“. Però en lloc s’explica el criteri i com ho han calculat.

En el document només surt les taules segons gènere i record de vot al Parlament 2010, no hi ha cap informació sobre com ho han ponderat, ni quin criteri han fet servir per “equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya,  eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics.

També en el document es parla del pitjor escenari de què tots els indecisos acabin votant en contra al referèndum, accentuant  el vot pel NO.  Cosa que no ho trobo lògic. Seria millor avaluar  “el record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya” amb els indecisos i assignar-los als vots SI, NO, Nuls i abstenció, segons aquest criteri:

Si el 2010 van votar un partit clarament independentista els vots dels indecisos es comptabilitzen pel SI. Si el vot era per un partit no independentista llavors és pel No. Si van votar en blanc, es compta com a vot blanc, si es van abstenir, llavors és comptabilitzar com abstenció. Només en el cas de CiU he decidit que la meitat vagi al SI i l’altra meitat al NO perquè aquesta coalició no es va presentar amb un programa independentista

Els resultants amb aquest “cuina” em surt:

1) Pel primer cas tenim un 60,13% de vot a favor de la independència i un 39,87% en contra

2) Pel segon cas de si la UE accepta el nou Estat català tenim un 67,82% a favor i un 32,18% en contra

3) Pel tercer cas de si la UE rebutja el nou Estat català tenim un 51,32% a favor i un 48,68% en contra. En aquest cas també es guanya malgrat la “cuina” de l’empresa feedback digui el contrari. Ara bé tenint en compte el marge d’error es pot dir que hi ha un empat tècnic, però això també serveix per l’invers. Per tant el titular del Jordi Basté dient que es perdria el referèndum en el cas que el nou Estat fos rebutjat és trampós.

Conclusions

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui, però per mi el referèndum està molt més a prop de guanyar-lo per un 60% que per menys. Veig molt difícil amb aquestes dades que es pugin perdre el referèndum més tenint en compte com està reaccionant el govern espanyol.

Dit això, millor creure’s que no està guanyat per no baixar la guàrdia i seguir lluitant com mai perquè sincerament estem molt a prop d’aconseguir que Catalunya torni a ser lliure després de 300 anys d’estar sotmesa a (S)pain.

Endavant les atxes!!

Dimecres 24 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Les dificultats per votar des de l’estranger

dimarts , 23/10/2012

Avui som dimarts 24 d’Octubre del 2012,  1 mes i 12 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat fred i núvol. No plou, però fa un fred que t’obliga anar ben abrigat. Fins i tot he hagut d’utilitzar la gorra, perquè per culpa de vent tinc la sensació és d’estar prop de zero encara que  estem a 8 graus. L’ull més o menys igual que ahir, demà a les vuit tinc visita a l’oftalmòleg i sabré més.

Avui a la feina he hagut de parlar molt amb els companys de Catalunya. La feina va fent, i aquest any han complert els objectius, però l’any vinent no pinta tant bé.

Com que he arribat tard a casa, he hagut de fer els deures amb la canalla. El Jan li toca aprendre a dividit i hem estat quasi dues hores per fer els deures.  Ara són les vuit de vespre i tot és massa fosc per sortir a caminar pel bosc. A més fan el Barça de la Champion d’aqui 45 minuts i no puc perdre’l.

Avui serè curt, parlaré de les dificultats per votar dels catalans a l’estranger. Sincerament no em sorprèn. Entre la desídia típica dels funcionaris espanyols i una democràcia tant pobra com és l’espanyola junt amb que els catalans ara per ara som vistos com un problema per (S)pain, tot el que està passant amb les dificultats de poder votar els catalans que estem fora del Principat és ben normal. La majoria dels catalans que estem a l’estranger, som més independentismes que els que romanen al Principat. Viure a l’estranger et referma si és possible encara més, amb les tesis que cal que Catalunya marxi el més ràpidament de (S)pain sinó vol caure en la misèria més absoluta tant com a poble com a societat moderna i cosmopolita.

Per això jo no m’he apuntat mai al consultat espanyol ni tampoc al CERA (Censo de Residentes Ausentes), segueixo apuntat a casa dels meus pares i baixo cada vegada expressament a votar. Jo tinc sort perquè visc a Alemanya i gràcies a Ryanair puc baixar amb un cost mòdic a votar i tornar sense ser rés especial. Per desgràcia altres companys no ho poden fer.

Els companys de Catalans Abroad, una xarxa de catalans independentistes que vivim a l’estranger i la sectorial de l’exterior de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’està fent diferents iniciatives per ajudar a poder votar. Des dels Estats Units s’ha creat el web www.vota.cat amb tota la informació possible per ajudar a votar des de l’estranger.

També s’està creant una altra a on és podrà donar testimoni de les dificultats que hom es troba per fer-ho ( http://catalansalmon.com/nopucvotar/).

En tot cas, estic segur que malgrat tot el suport i les denuncies que es facin, al final molts milers de vots es perdran. L’any 2010 es van perdre més de 3.400 vots que es van emetre, sense comptar els milers que no es van ni tant sols poder enviar, perquè les paperetes van arribar massa tard

En tot cas, s’intentarà fins al final poder votat, cap vot es pot deixar d’emetre perquè com he dit abans, la majoria són a favor de la independència

Endavant les atxes!!

Dimarts 24 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La trampa de les balances fiscals

dilluns, 22/10/2012

Avui som dilluns 23 d’Octubre del 2012,  1 mes i 11 dies després del #11s2012. El dia fa no fa ha començat igual que ahir i l’ull el mateix, encara que diria que tinc el nivell de l’humor vitri més alt.

A la feina no hi ha hagut cap novetat. Després a la caminada que he fet a quarts de sis del vespre he escoltat la tertúlia de CatRadio del matí de Manel Fuentes, allà s’ha parlat molt del PSOE i poc de Catalunya. Més endavant he escoltat el debat sobre les balances fiscals amb Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona; Ángel de la Fuente, investigador a l’Institut d’Anàlisi Econòmica CSIC, i Xavier Vidal Folch, periodista i economista d’El País”. Aquesta debat ha estat més interessant que la tertúlia i voldria fer una petita reflexió.

El dèficit fiscal que Catalunya pateix és molt alt encara que hi hagi economistes com un Ángel de la Fuente que vulgui minimitzar-lo respecte altres contrades. Segons quins mètodes es calculi i segons com es compari, sembla que no és tant elevat com es s`ha dit però tot això és subjectiu. Però vet a aquí un parany que hem d’evitar.

No es tracta si el 8,8% que la Generalitat va indicar pel 2009 és la xifra correcta o és el 6,7% que deia el Vidal Folch o és molt menys com diu el Ángel de la Fuente, per mi la clau és que els catalans no tenim el dret a gestionar els nostres recursos. Fins i tot, encara que la balança fiscal fos negativa per mi això és el més important. Per quina raó els catalans no podem decidir quins han de ser els nostres impostos, com els administrem i com els invertim?

Quan el Ángel de la Fuente diu que la Comunidad de Madrid té un dèficit més gran, obvia un punt molt important.  Madrid és la capital de (S)pain i paga amb gust aquesta balança deficitària perquè obté altres beneficis indirectes en inversions del propi govern espanyol que segons el mètode de càlcul es comptabilitza com a despesa a les regions i també de l’acumulació de HQ d’empreses i multinacionals pel fet de què estan ben a prop del poder de decisió. En el moment que més del 40% de PIB de (S)pain es genera amb inversions i diner públic, estar a Madrid és un avantatge intangible que no surt en les balances fiscals però que crea i genera molta riquesa.

Quan el Vidal Folch diu que el dèficit fiscal català és elevat, però no és un espoli fiscal, està parlant de coses subjectives. Ell diu que fent la mitja dels mètodes de càlcul li surt que és del 6,7% i no del 8,8% que ha donat la Generalitat, perquè fa servir el mètode de càlcul més favorable a fer més evident el dèficit. Potser a ell li semblarà que 6,7% no és un espoli fiscal, però per mi si. Quan considerem que és espoli o no? un 6,9% ho és o ha de ser d’un 7% o 7,5%?  Qui defineix quan és espoli o no? Tot això és subjectiu i depèn de cadascú i també de les circumstàncies.  Quan no hi havia crisi, el dèficit fiscal era segur més alt però pràcticament ningú es queixava, en canvi ara que segur que és molt més baix, tothom ho considera un espoli.

També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.

A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?

Per tant, no centrem el debat a favor de la independència amb només si el dèficit fiscal és espoli o no, la clau està amb el fet que paguem impostos en un Estat que no ens considera ciutadans iguals que els altres. Per això els catalans hem dit prou i volem un estat propi per sentir-nos amos dels nostres recursos que hem generat gràcies als nostres esforços.

Endavant les atxes!!

Dilluns 23 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Eleccions basques i gallegues: Quina sort que tenim els catalans

diumenge, 21/10/2012

Avui som diumenge 22 d’Octubre del 2012,  1 mes i 10 dies després del #11s2012. El dia ha començat igual que ahir, encara que amb una mica més de núvols. Pel que fa a l’ull sembla  també igual.

Amb el dia que feia, he agafat la canalla i he fet la caminada mentre ells anaven en bicicleta  La dona aprofitava per fer els seus 15 quilometres corrent.  Quina enveja! Tinc unes ganes de poder tornar agafar la bicicleta per poder fer el mateix: marxar un parell o tres d’hores sol pel bosc de la Selva Negra, sense cap presa i sentint-me a mi mateix.

Després de veure els planadors com ahir, hem pres els gelats com sempre a l’Eis Oma. Però hi havia uns núvols baixos que accentuava la sensació de fred, la Nina tenia fred i he decidit anat caminant cap a casa mentre ens menjàvem el gelat.

Avui hem dinat a casa per estalviar diners. Amb la canalla si vas a dinar a fora, els 40 o 50 euros ningú te’ls treu. Per la tarda hem anat a fer la xerrada a casa d’uns veïns. I Ara al vespre una vegada hem acabat de fer els deures amb la canalla i posar-los al llit, estic escrivint el diari mentre escolto la ràdio.

L’escrutini de les eleccions gallegues i basques estan acabant i es poden treure conclusions al gust de tothom, encara que està clar que al País Basc ha guanyat els bascos que volen un estat propi. Ara bé, malgrat el PNB no ho digui en veu alta que vol la independència com feia abans amb el Lehendakari Ibarretxe , la derrota unionista espanyola ha estat espectacular: la suma d’escons del PSE-PSOE, PP, UDyP són quasi la meitat de la suma del EH-Bildu més PNB. De fet el PNB ha tret els mateixos escons que tots els partits espanyolistes.

El PNB ha volgut fer una marxa enrere en aquesta campanya electoral respecte a l’assoliment de la independència. Jo crec que hi ha tres punts que han influït al PNB per fer aquesta campanya “light” respecte al tema independentista. El primer és que volen recuperar el poder com sigui i com que tenen el concert econòmic encara creuen que tenen marge per fer política. El segon és que la força de Bildu, com a opció d’esquerres radical era prou forta que amenaçava a l’oligarquia basca com també part de la classe mitja i alta basca.  En aquest sentit el PNB ha vist que encara que podria perdre vots independentistes cap a Bildu, en canvi podria agafar vots de bascos menys nacionalistes i no independentistes, que per vot útil els votarien per aturar a Bildu. El tercer punt crec que ha estat que (S)pain no s’ha dedicat a llimar l’Estatut basc ni atacar tant a la llengua i cultura basca com ho ha fet a Catalunya. El PNB es veu fort amb el blindatge que proporciona el concert, per continuar promovent la seva llengua i cultura més o menys com ara.

Això em fa pensar amb Catalunya. L’equivalent al PNB, que seria com una CiU però a on el partit més fort seria Unió, en comptes de fer un pas enrere  ha fet un pas endavant. De fet jo diria que ha fet varis passos endavant. Per què? Doncs crec que ha influït els tres motius abans esmentats però en un altre sentit:

Primer, a Catalunya CiU no té un concert econòmic que permetí fer política, ans el contrari, un espoli fiscal agreujat amb la crisi ha deixat a CiU sense cap opció que fer el pas endavant. Segons, a Catalunya no hi ha una gran força d’esquerra radical independentista que faci por a l’oligarquia i les classes altes i mitges catalanes. Tercer l’atac a la llengua i cultura catalana és de tal magnitud que qualsevol partit nacionalista com és CiU no pot obviar-ho sense perdre molt de suport entre les seves files.

A Galícia la lectura és totalment diferent. El PP ha guanyat amb escreix amb majoria absoluta. El BNG queda molt tocat i el partit del Beiras, que és una escissió del BNG més EU , apareix amb força però molt lluny d’arribar a ser una alternativa de govern. Igual que al País Basc, els socialistes perden molt de vots i continuen la tendència a la baixa sense aturador. Però està clar que els partits sobiranistes gallecs queden molt lluny al PP. Els 41 escons del PP respecte 16 escons del ANOVA-EU i BNG (9+7), és molta diferència.

Per què a Galícia, igual que passa a les Illes Balears i al País Valencià, no hi ha un partit nacionalista que guanyi com el PNB o CiU? Altre cosa en comú és que també en aquests llocs els socialistes no aconsegueixen ser el partit majoritari per sobre del PP. De fet com a molt, han pogut aconseguir impedir que el PP governi si han fet un pacte entre totes les altres forces d’esquerres sobiranistes. Un pacte anti-natura que ha provocat al final que tots acabin escaldats.

La conclusió que jo trec de tot això, és que en una nació sense estat quan es va començar la democràcia i no va aparèixer un gran partit nacionalista que representava la classe petita i mitja burgesa, el PP ha acabat quedant-se aquest vot. No ho ha fet de cop, sinó al cap d’un temps quan el sucursalisme vers a Madrid s’ha acabat implementant. Quan els ciutadans d’una nació sense estat pensen que poden aconseguir més avantatges (i diners) si és prou amic del qui mana a Madrid, llavors és qüestió de temps que el PP acabi guanyant. L’altre partit que podia aspirar part d’aquests votants, els socialistes va anant poc a poc perdent-los a mesura que es demostrava que seria menys determinant a Madrid, a part de la seva poca traça en crear la xarxa clientelar.

Al País Basc, el concert econòmic i també cal reconèixer gràcies a la història que tenia el PNB al darrera, això no ha ocorregut. Però a Catalunya tampoc ha ocorregut malgrat no hi havia el concert econòmic i tampoc el partit històric com ERC preparat per aconseguir-ho, ja que quan va començar la democràcia estava molt afeblit i desconnectat de la societat catalana. A Catalunya va sortir CiU amb el President Pujol que va ser capaç de guanyar la Generalitat i posteriorment des d’ella, fer creure als catalans que érem tant bons que podríem progressar sense dependre o fins i tot, malgrat Madrid.

Reconec que a la dècada dels 90 ho vaig criticar. Creia que quan es deia que Catalunya amb la Generalitat, si era en mans de CiU millor, podria continuar fent país dins del regim autonòmic de (S)pain, estaven venent fum, a part de partidisme. Però sobretot creia que això impedia fer progressar l’independentisme. Si els ciutadans pensen que anem bé, per què coi ha de demanar la independència? Malgrat l’actualitat m’ha confirmat que tenia raó, vist en perspectiva històrica potser no hauria estat convenient dir que Catalunya en aquells temps no anàvem bé amb el model autonòmic i per tant necessitàvem diners de Madrid que ens espoliaven.   Potser hauria acabat donant ales a què una part dels ciutadans pensessin en votar als partits espanyols per aconseguir més recursos de Madrid cap a Catalunya. Hauriem deixat entrar el sucursalisme de Madrid a Catalunya. Amb el Tripartit, sobretot a partir que el ZP va guanyar a Madrid, hi va haver perill que això passés. Per sort la pèssima gestió del segon Tripartit, com també la del ZP, van impedir que es consolidés el sucursalisme.

Sincerament crec que els catalans hem tingut, bé millor dit, diré que hem tingut molta sort el dia que aconseguir la independència, perquè penso que (S)pain ens ha tingut quasi morts. Però per sort ara tornem a estar vius i a punt de ser lliures. No ho esgarriem perquè tanta sort és difícil que la tornen a tenir!

Endavant les atxes!!

Diumenge 22 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El bumerang sobre les pensions

dissabte, 20/10/2012

Avui som dissabte 21 d’Octubre del 2012,  1 mes i 9 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat amb sol i fa calor com ahir, estem a 9C. Igual que ahir l’ull segueix més o menys igual, potser em dóna la sensació que tinc una mica més de liquid, però potser només és degut a les ganes que torni a veure normal i pugi fer esport.

La meva passió no és comentar la política o veure el Barça, que per cert juga d’aquí 45 minuts hi he d’anar per feina avui amb el diari. La meva passió és practicar el ciclisme. M’agrada tant la BTT con la carretera. Porto des del 2 de setembre sense poder fer esport. Únic que puc fer és caminar. Estic molt neguitós quan veig un dia com avui i no puc aprofitar-ho.

La dona ha sortit amb una amiga seva a córrer pels boscos del costat del riu Rin. Volien fer 18 quilometres, però al final s’han equivocat i han fet 25 quilometres. Mentrestant jo he agafat la canalla i hem anat a fer la caminada que acostumo a fer pel bosc a prop de casa , fins un aeròmetre que surten els avions sense motors. A l’hora que em sortit feia un dia preciós, d’aquells que tot esportista, sigui corredor o ciclista somia.  Semblava d’estiu. De fet hi hagut dies al juliol que no feia pas aquest Sol ni tanta calor. Al migdia hem arribat a l’ombra a 22C i era com estar a l’estiu. Però el color del bosc era entre groguenc, verd clar, verd fosc  i roig. Caminava pel bosc, mentre anava caient una pluja de fulles.  Tot un espectacle.

Sentir el vent de les ales quan s’enlairen els planadors mentre els veus que ho fan arrossegats per un cable que estira un camió grua, ha estat un dels moments del dia. Després de la caminada hem anat a l’Eis Oma (Gelats de l’Avia) a prendre un cucurutxo de dues boles cadascun, total 5.40€. Un altre moment per recordar. A Alemanya és menja gelat tot l’any, i no són cars. Si surt el Sol com avui, tothom s’ho pren a fora asseguts a unes taules i bancs.

A l’hora de dinar hem anat a un restaurant grec que està en un club de futbol del barri. Coneixem els propietaris des del primer dia. Són unes excel·lents persones i el menjar també. A Alemanya és difícil menjar xai o qualsevol producte del mar. Però en aquest restaurant si que pots. He menjat calamars amb gyros i amanida verda amb yougurt, que estava tant ben fet que fins i tot semblava que els calamars fossin frescos. La dona s’ha menjat unes costelles de xai que les ha trobat tant bona que no m’ha deixat ni tastar-les!

Amb el Solet que ens tocava de ple, el menjar, la cervesa i sobretot els 25 quilometres que ha fet, al final la meva dona s’ha quedat fregida de cop. Mentrestant ha vingut l’Andoni , el propietari i cuiner del restaurant i hem fet petar la xerrada una estona.

Ambdós no parlem molt bé l’alemany, però gràcies això ens entenem. Ell m’ha explicat que a Grècia està molt malament, m’ha explicat que fa uns anys tenien enveja dels seus familiars a Grècia del bé que vivien, però que ara és el revés. Que lo d’abans no era normal , però que ara tampoc. M’ha dit que un les pensions els han baixat i això a moltes families que no tenien treball era l’únic sou que entrava a casa. M’ha dit que  a (S)pain també és igual. Li he dit que encara no les han tocades les pensions. M’ha mirat estrany, llavors li he dit, tard o aviat les tocaran.

Vet a aquí un dels punts claus que malgrat la repercussió negativa que tindrà en els jubilats, podrà provocar un efecte bumerang de la mentida dels unionistes que diu que en una Catalunya independent perillen les pensions. La retallada de les pensions pot provocar que la mentida abans esmentada, acabin tornant-se en contra d’ells igual que fa el bumerang.

Quan (S)pain demani el rescat o el pressupost indiqui una desviació superior a l’esperada, cosa que tot apunta que succeirà, llavors el govern del Rajoy no tindrà més remei que anunciar que haurà de tocar les pensions. Amb l’atur tant alt, la partida de les pensions és la que provoca més dèficit

Els pensionistes que s’havien cregut la mentida dels unionistes pensaran, renoi si ara (S)pain m’està posant en perill la meva pensió quan m’havien dit que era el contrari, llavors el millor és marxar quan més aviat millor perquè si continuem a (S)pain potser si que les perdrem .

Endavant les atxes!!

Dissabte 21 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya