Diari d’un català a punt de ser lliure. Les trampes per minimitzar el suport a la independència

dimecres, 24/10/2012

Avui som dimecres 24 d’Octubre del 2012,  1 mes i 13 dies després del #11s2012. El dia s’ha llevat fred però amb Sol. A les vuit he anat a l’oftalmòleg. L’ull evoluciona bé, encara que s’omple més lentament del normal d’humor vitri. Espero poder volar el 25N per votar!.

Mentre esperava el torn, he escoltat via iphone l’enquesta de RAC1 sobre el vot en un referèndum per la independència. Els titulars que Jordi Basté ha donat han estat:

El primer cas: el suport a la independència és del 53,02% per 39,44% en contra.

Si mirem el detall tenim: Un 53,02% estarien a favor, per un 39,44% en contra, un 5,89% estan indecisos i un 1,65% de vots en blanc amb una participació del 71,11%

El segon cas: si la UE accepta el nou Estat català aleshores el suport és a favor puja a 61,86% per un 31,35% en contra.

Si mirem el detall : Un 61,86% estarien a favor, per un 31,35% en contra, un 5,97% estan indecisos i un 0,82% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

El tercer cas:  si la UE rebutgés el nou Estat català aleshores guanya el No per 46,92%.

Si mirem el detall: 46,92% per No, un 44,73% en contra , un 7,26% estan indecisos i un 1,09% de vots en blanc amb una participació del 71,12%

Ja està, ja tenim el papus que pot fer-nos perdre el referèndum. Després en parlaré de les trampes que es fan per minimitzar el suport a la independència, però abans voldria dir que aquesta darrera pregunta també té molta trampa:

Algú pot tenir la certesa que (S)pain no pot acabar ser rebutjada per la UE si  els mercats castiguen la prima de risc fins portar-la a la fallida? Quina cara més estúpida li pot quedar al català que decideix canviar el seu sentit del vot i es troba que (S)pain, amb Catalunya inclosa es queda fora de la UE. Però a més, qui pot dir amb certesa que la UE rebutgi el nou Estat català?  Si ho fa, qui no diu que admeti el nou Estat català al cap d’uns anys? El mateix vicepresident de la Comissió Europea i per més inri, un socialista espanyol, diu que ‘No és honest dir de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE’. Per tant, aquesta pregunta és tant tramposa com preguntar que votaria en el cas que (S)pain fos rebutjada per la UE? Segur que sortiria més del 80% a favor de la independència.

Però anem a analitzar en detall aquestes dades que s’ha dit en el titular de la radio i que els mitjans ho han copiat sense mirar-se el detall que es pot trobar al web de RAC1

Trampes sobre el primer cas: Un 53,02% pel SI i 39,44 pel NO.

Si llegim el document veiem que l’empresa Feedback ha fet una “cuina”. Si mirem les taules del document podem veure varies coses:

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 55,40% ( i no pas 53,02%), pel NO un 35,5% (i no un 39,44%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem l’intenció de vot sense cuinar tenim que un 60,95% votarien SI (quasi un 7% més del titular) i el vot en contra seria del 39,05% (només un 0,39% menys). Curiós que aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Si fem el mateix càlcul amb els altres dos titulars tenim:

Trampes sobre el segon cas: Un 61,86% pel Si i un 31,35 pel NO, si el nou Estat català es a la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 63,40% ( i no pas 61,86%), pel NO un 28,2% (i no un 31,35%)

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 69,21% votarien SI (quasi un 70% ) i el vot en contra seria del 30,79%% (només un 0,56% menys). Curiós que sempre aquesta darrera xifra coincideixi, oi?

Trampes sobre el tercer cas:Un  46,92% pel No, un 44,73% pel SI, si el nou Estat català és rebutjat per la UE.

1)       La intenció de vot sense cuinar és pel SI un 47,20%% ( i no pas 44,73%), pel NO un 43,2% (i no un 46,92%). Quina “cuina” han fet per capgirar la intenció de vot? Com és que al vot del SI se li baixa un 5% i al vot del NO se li puja un 4,6%?

2)       En un referèndum els vots en blanc ni nuls ni els indecisos no es comptabilitzen. Per tant si agafem la intenció de vot sense cuinar tenim que un 52,21% votarien SI i el vot en contra seria del 47,79%. És a dir, és seguiria guanyant el referèndum!!

La pregunta clau és com s’ha “cuinat” per canviar tant els resultats fins l’extrem de capgirar el resultat del tercer cas?

Segons l’empresa Feedback diuen que  els resultats són  ”Després de ponderar les dades d’intenció directa de l’enquesta, i equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics“. Però en lloc s’explica el criteri i com ho han calculat.

En el document només surt les taules segons gènere i record de vot al Parlament 2010, no hi ha cap informació sobre com ho han ponderat, ni quin criteri han fet servir per “equilibrar la base de dades per record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya,  eleccions generals de 2011 i aplicar altres correctors estadístics.

També en el document es parla del pitjor escenari de què tots els indecisos acabin votant en contra al referèndum, accentuant  el vot pel NO.  Cosa que no ho trobo lògic. Seria millor avaluar  ”el record de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya” amb els indecisos i assignar-los als vots SI, NO, Nuls i abstenció, segons aquest criteri:

Si el 2010 van votar un partit clarament independentista els vots dels indecisos es comptabilitzen pel SI. Si el vot era per un partit no independentista llavors és pel No. Si van votar en blanc, es compta com a vot blanc, si es van abstenir, llavors és comptabilitzar com abstenció. Només en el cas de CiU he decidit que la meitat vagi al SI i l’altra meitat al NO perquè aquesta coalició no es va presentar amb un programa independentista

Els resultants amb aquest “cuina” em surt:

1) Pel primer cas tenim un 60,13% de vot a favor de la independència i un 39,87% en contra

2) Pel segon cas de si la UE accepta el nou Estat català tenim un 67,82% a favor i un 32,18% en contra

3) Pel tercer cas de si la UE rebutja el nou Estat català tenim un 51,32% a favor i un 48,68% en contra. En aquest cas també es guanya malgrat la “cuina” de l’empresa feedback digui el contrari. Ara bé tenint en compte el marge d’error es pot dir que hi ha un empat tècnic, però això també serveix per l’invers. Per tant el titular del Jordi Basté dient que es perdria el referèndum en el cas que el nou Estat fos rebutjat és trampós.

Conclusions

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui, però per mi el referèndum està molt més a prop de guanyar-lo per un 60% que per menys. Veig molt difícil amb aquestes dades que es pugin perdre el referèndum més tenint en compte com està reaccionant el govern espanyol.

Dit això, millor creure’s que no està guanyat per no baixar la guàrdia i seguir lluitant com mai perquè sincerament estem molt a prop d’aconseguir que Catalunya torni a ser lliure després de 300 anys d’estar sotmesa a (S)pain.

Endavant les atxes!!

Dimecres 24 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Les dificultats per votar des de l’estranger

dimarts , 23/10/2012

Avui som dimarts 24 d’Octubre del 2012,  1 mes i 12 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat fred i núvol. No plou, però fa un fred que t’obliga anar ben abrigat. Fins i tot he hagut d’utilitzar la gorra, perquè per culpa de vent tinc la sensació és d’estar prop de zero encara que  estem a 8 graus. L’ull més o menys igual que ahir, demà a les vuit tinc visita a l’oftalmòleg i sabré més.

Avui a la feina he hagut de parlar molt amb els companys de Catalunya. La feina va fent, i aquest any han complert els objectius, però l’any vinent no pinta tant bé.

Com que he arribat tard a casa, he hagut de fer els deures amb la canalla. El Jan li toca aprendre a dividit i hem estat quasi dues hores per fer els deures.  Ara són les vuit de vespre i tot és massa fosc per sortir a caminar pel bosc. A més fan el Barça de la Champion d’aqui 45 minuts i no puc perdre’l.

Avui serè curt, parlaré de les dificultats per votar dels catalans a l’estranger. Sincerament no em sorprèn. Entre la desídia típica dels funcionaris espanyols i una democràcia tant pobra com és l’espanyola junt amb que els catalans ara per ara som vistos com un problema per (S)pain, tot el que està passant amb les dificultats de poder votar els catalans que estem fora del Principat és ben normal. La majoria dels catalans que estem a l’estranger, som més independentismes que els que romanen al Principat. Viure a l’estranger et referma si és possible encara més, amb les tesis que cal que Catalunya marxi el més ràpidament de (S)pain sinó vol caure en la misèria més absoluta tant com a poble com a societat moderna i cosmopolita.

Per això jo no m’he apuntat mai al consultat espanyol ni tampoc al CERA (Censo de Residentes Ausentes), segueixo apuntat a casa dels meus pares i baixo cada vegada expressament a votar. Jo tinc sort perquè visc a Alemanya i gràcies a Ryanair puc baixar amb un cost mòdic a votar i tornar sense ser rés especial. Per desgràcia altres companys no ho poden fer.

Els companys de Catalans Abroad, una xarxa de catalans independentistes que vivim a l’estranger i la sectorial de l’exterior de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’està fent diferents iniciatives per ajudar a poder votar. Des dels Estats Units s’ha creat el web www.vota.cat amb tota la informació possible per ajudar a votar des de l’estranger.

També s’està creant una altra a on és podrà donar testimoni de les dificultats que hom es troba per fer-ho ( http://catalansalmon.com/nopucvotar/).

En tot cas, estic segur que malgrat tot el suport i les denuncies que es facin, al final molts milers de vots es perdran. L’any 2010 es van perdre més de 3.400 vots que es van emetre, sense comptar els milers que no es van ni tant sols poder enviar, perquè les paperetes van arribar massa tard

En tot cas, s’intentarà fins al final poder votat, cap vot es pot deixar d’emetre perquè com he dit abans, la majoria són a favor de la independència

Endavant les atxes!!

Dimarts 24 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La trampa de les balances fiscals

dilluns, 22/10/2012

Avui som dilluns 23 d’Octubre del 2012,  1 mes i 11 dies després del #11s2012. El dia fa no fa ha començat igual que ahir i l’ull el mateix, encara que diria que tinc el nivell de l’humor vitri més alt.

A la feina no hi ha hagut cap novetat. Després a la caminada que he fet a quarts de sis del vespre he escoltat la tertúlia de CatRadio del matí de Manel Fuentes, allà s’ha parlat molt del PSOE i poc de Catalunya. Més endavant he escoltat el debat sobre les balances fiscals amb Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona; Ángel de la Fuente, investigador a l’Institut d’Anàlisi Econòmica CSIC, i Xavier Vidal Folch, periodista i economista d’El País”. Aquesta debat ha estat més interessant que la tertúlia i voldria fer una petita reflexió.

El dèficit fiscal que Catalunya pateix és molt alt encara que hi hagi economistes com un Ángel de la Fuente que vulgui minimitzar-lo respecte altres contrades. Segons quins mètodes es calculi i segons com es compari, sembla que no és tant elevat com es s`ha dit però tot això és subjectiu. Però vet a aquí un parany que hem d’evitar.

No es tracta si el 8,8% que la Generalitat va indicar pel 2009 és la xifra correcta o és el 6,7% que deia el Vidal Folch o és molt menys com diu el Ángel de la Fuente, per mi la clau és que els catalans no tenim el dret a gestionar els nostres recursos. Fins i tot, encara que la balança fiscal fos negativa per mi això és el més important. Per quina raó els catalans no podem decidir quins han de ser els nostres impostos, com els administrem i com els invertim?

Quan el Ángel de la Fuente diu que la Comunidad de Madrid té un dèficit més gran, obvia un punt molt important.  Madrid és la capital de (S)pain i paga amb gust aquesta balança deficitària perquè obté altres beneficis indirectes en inversions del propi govern espanyol que segons el mètode de càlcul es comptabilitza com a despesa a les regions i també de l’acumulació de HQ d’empreses i multinacionals pel fet de què estan ben a prop del poder de decisió. En el moment que més del 40% de PIB de (S)pain es genera amb inversions i diner públic, estar a Madrid és un avantatge intangible que no surt en les balances fiscals però que crea i genera molta riquesa.

Quan el Vidal Folch diu que el dèficit fiscal català és elevat, però no és un espoli fiscal, està parlant de coses subjectives. Ell diu que fent la mitja dels mètodes de càlcul li surt que és del 6,7% i no del 8,8% que ha donat la Generalitat, perquè fa servir el mètode de càlcul més favorable a fer més evident el dèficit. Potser a ell li semblarà que 6,7% no és un espoli fiscal, però per mi si. Quan considerem que és espoli o no? un 6,9% ho és o ha de ser d’un 7% o 7,5%?  Qui defineix quan és espoli o no? Tot això és subjectiu i depèn de cadascú i també de les circumstàncies.  Quan no hi havia crisi, el dèficit fiscal era segur més alt però pràcticament ningú es queixava, en canvi ara que segur que és molt més baix, tothom ho considera un espoli.

També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.

A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?

Per tant, no centrem el debat a favor de la independència amb només si el dèficit fiscal és espoli o no, la clau està amb el fet que paguem impostos en un Estat que no ens considera ciutadans iguals que els altres. Per això els catalans hem dit prou i volem un estat propi per sentir-nos amos dels nostres recursos que hem generat gràcies als nostres esforços.

Endavant les atxes!!

Dilluns 23 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Eleccions basques i gallegues: Quina sort que tenim els catalans

diumenge, 21/10/2012

Avui som diumenge 22 d’Octubre del 2012,  1 mes i 10 dies després del #11s2012. El dia ha començat igual que ahir, encara que amb una mica més de núvols. Pel que fa a l’ull sembla  també igual.

Amb el dia que feia, he agafat la canalla i he fet la caminada mentre ells anaven en bicicleta  La dona aprofitava per fer els seus 15 quilometres corrent.  Quina enveja! Tinc unes ganes de poder tornar agafar la bicicleta per poder fer el mateix: marxar un parell o tres d’hores sol pel bosc de la Selva Negra, sense cap presa i sentint-me a mi mateix.

Després de veure els planadors com ahir, hem pres els gelats com sempre a l’Eis Oma. Però hi havia uns núvols baixos que accentuava la sensació de fred, la Nina tenia fred i he decidit anat caminant cap a casa mentre ens menjàvem el gelat.

Avui hem dinat a casa per estalviar diners. Amb la canalla si vas a dinar a fora, els 40 o 50 euros ningú te’ls treu. Per la tarda hem anat a fer la xerrada a casa d’uns veïns. I Ara al vespre una vegada hem acabat de fer els deures amb la canalla i posar-los al llit, estic escrivint el diari mentre escolto la ràdio.

L’escrutini de les eleccions gallegues i basques estan acabant i es poden treure conclusions al gust de tothom, encara que està clar que al País Basc ha guanyat els bascos que volen un estat propi. Ara bé, malgrat el PNB no ho digui en veu alta que vol la independència com feia abans amb el Lehendakari Ibarretxe , la derrota unionista espanyola ha estat espectacular: la suma d’escons del PSE-PSOE, PP, UDyP són quasi la meitat de la suma del EH-Bildu més PNB. De fet el PNB ha tret els mateixos escons que tots els partits espanyolistes.

El PNB ha volgut fer una marxa enrere en aquesta campanya electoral respecte a l’assoliment de la independència. Jo crec que hi ha tres punts que han influït al PNB per fer aquesta campanya “light” respecte al tema independentista. El primer és que volen recuperar el poder com sigui i com que tenen el concert econòmic encara creuen que tenen marge per fer política. El segon és que la força de Bildu, com a opció d’esquerres radical era prou forta que amenaçava a l’oligarquia basca com també part de la classe mitja i alta basca.  En aquest sentit el PNB ha vist que encara que podria perdre vots independentistes cap a Bildu, en canvi podria agafar vots de bascos menys nacionalistes i no independentistes, que per vot útil els votarien per aturar a Bildu. El tercer punt crec que ha estat que (S)pain no s’ha dedicat a llimar l’Estatut basc ni atacar tant a la llengua i cultura basca com ho ha fet a Catalunya. El PNB es veu fort amb el blindatge que proporciona el concert, per continuar promovent la seva llengua i cultura més o menys com ara.

Això em fa pensar amb Catalunya. L’equivalent al PNB, que seria com una CiU però a on el partit més fort seria Unió, en comptes de fer un pas enrere  ha fet un pas endavant. De fet jo diria que ha fet varis passos endavant. Per què? Doncs crec que ha influït els tres motius abans esmentats però en un altre sentit:

Primer, a Catalunya CiU no té un concert econòmic que permetí fer política, ans el contrari, un espoli fiscal agreujat amb la crisi ha deixat a CiU sense cap opció que fer el pas endavant. Segons, a Catalunya no hi ha una gran força d’esquerra radical independentista que faci por a l’oligarquia i les classes altes i mitges catalanes. Tercer l’atac a la llengua i cultura catalana és de tal magnitud que qualsevol partit nacionalista com és CiU no pot obviar-ho sense perdre molt de suport entre les seves files.

A Galícia la lectura és totalment diferent. El PP ha guanyat amb escreix amb majoria absoluta. El BNG queda molt tocat i el partit del Beiras, que és una escissió del BNG més EU , apareix amb força però molt lluny d’arribar a ser una alternativa de govern. Igual que al País Basc, els socialistes perden molt de vots i continuen la tendència a la baixa sense aturador. Però està clar que els partits sobiranistes gallecs queden molt lluny al PP. Els 41 escons del PP respecte 16 escons del ANOVA-EU i BNG (9+7), és molta diferència.

Per què a Galícia, igual que passa a les Illes Balears i al País Valencià, no hi ha un partit nacionalista que guanyi com el PNB o CiU? Altre cosa en comú és que també en aquests llocs els socialistes no aconsegueixen ser el partit majoritari per sobre del PP. De fet com a molt, han pogut aconseguir impedir que el PP governi si han fet un pacte entre totes les altres forces d’esquerres sobiranistes. Un pacte anti-natura que ha provocat al final que tots acabin escaldats.

La conclusió que jo trec de tot això, és que en una nació sense estat quan es va començar la democràcia i no va aparèixer un gran partit nacionalista que representava la classe petita i mitja burgesa, el PP ha acabat quedant-se aquest vot. No ho ha fet de cop, sinó al cap d’un temps quan el sucursalisme vers a Madrid s’ha acabat implementant. Quan els ciutadans d’una nació sense estat pensen que poden aconseguir més avantatges (i diners) si és prou amic del qui mana a Madrid, llavors és qüestió de temps que el PP acabi guanyant. L’altre partit que podia aspirar part d’aquests votants, els socialistes va anant poc a poc perdent-los a mesura que es demostrava que seria menys determinant a Madrid, a part de la seva poca traça en crear la xarxa clientelar.

Al País Basc, el concert econòmic i també cal reconèixer gràcies a la història que tenia el PNB al darrera, això no ha ocorregut. Però a Catalunya tampoc ha ocorregut malgrat no hi havia el concert econòmic i tampoc el partit històric com ERC preparat per aconseguir-ho, ja que quan va començar la democràcia estava molt afeblit i desconnectat de la societat catalana. A Catalunya va sortir CiU amb el President Pujol que va ser capaç de guanyar la Generalitat i posteriorment des d’ella, fer creure als catalans que érem tant bons que podríem progressar sense dependre o fins i tot, malgrat Madrid.

Reconec que a la dècada dels 90 ho vaig criticar. Creia que quan es deia que Catalunya amb la Generalitat, si era en mans de CiU millor, podria continuar fent país dins del regim autonòmic de (S)pain, estaven venent fum, a part de partidisme. Però sobretot creia que això impedia fer progressar l’independentisme. Si els ciutadans pensen que anem bé, per què coi ha de demanar la independència? Malgrat l’actualitat m’ha confirmat que tenia raó, vist en perspectiva històrica potser no hauria estat convenient dir que Catalunya en aquells temps no anàvem bé amb el model autonòmic i per tant necessitàvem diners de Madrid que ens espoliaven.   Potser hauria acabat donant ales a què una part dels ciutadans pensessin en votar als partits espanyols per aconseguir més recursos de Madrid cap a Catalunya. Hauriem deixat entrar el sucursalisme de Madrid a Catalunya. Amb el Tripartit, sobretot a partir que el ZP va guanyar a Madrid, hi va haver perill que això passés. Per sort la pèssima gestió del segon Tripartit, com també la del ZP, van impedir que es consolidés el sucursalisme.

Sincerament crec que els catalans hem tingut, bé millor dit, diré que hem tingut molta sort el dia que aconseguir la independència, perquè penso que (S)pain ens ha tingut quasi morts. Però per sort ara tornem a estar vius i a punt de ser lliures. No ho esgarriem perquè tanta sort és difícil que la tornen a tenir!

Endavant les atxes!!

Diumenge 22 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El bumerang sobre les pensions

dissabte, 20/10/2012

Avui som dissabte 21 d’Octubre del 2012,  1 mes i 9 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat amb sol i fa calor com ahir, estem a 9C. Igual que ahir l’ull segueix més o menys igual, potser em dóna la sensació que tinc una mica més de liquid, però potser només és degut a les ganes que torni a veure normal i pugi fer esport.

La meva passió no és comentar la política o veure el Barça, que per cert juga d’aquí 45 minuts hi he d’anar per feina avui amb el diari. La meva passió és practicar el ciclisme. M’agrada tant la BTT con la carretera. Porto des del 2 de setembre sense poder fer esport. Únic que puc fer és caminar. Estic molt neguitós quan veig un dia com avui i no puc aprofitar-ho.

La dona ha sortit amb una amiga seva a córrer pels boscos del costat del riu Rin. Volien fer 18 quilometres, però al final s’han equivocat i han fet 25 quilometres. Mentrestant jo he agafat la canalla i hem anat a fer la caminada que acostumo a fer pel bosc a prop de casa , fins un aeròmetre que surten els avions sense motors. A l’hora que em sortit feia un dia preciós, d’aquells que tot esportista, sigui corredor o ciclista somia.  Semblava d’estiu. De fet hi hagut dies al juliol que no feia pas aquest Sol ni tanta calor. Al migdia hem arribat a l’ombra a 22C i era com estar a l’estiu. Però el color del bosc era entre groguenc, verd clar, verd fosc  i roig. Caminava pel bosc, mentre anava caient una pluja de fulles.  Tot un espectacle.

Sentir el vent de les ales quan s’enlairen els planadors mentre els veus que ho fan arrossegats per un cable que estira un camió grua, ha estat un dels moments del dia. Després de la caminada hem anat a l’Eis Oma (Gelats de l’Avia) a prendre un cucurutxo de dues boles cadascun, total 5.40€. Un altre moment per recordar. A Alemanya és menja gelat tot l’any, i no són cars. Si surt el Sol com avui, tothom s’ho pren a fora asseguts a unes taules i bancs.

A l’hora de dinar hem anat a un restaurant grec que està en un club de futbol del barri. Coneixem els propietaris des del primer dia. Són unes excel·lents persones i el menjar també. A Alemanya és difícil menjar xai o qualsevol producte del mar. Però en aquest restaurant si que pots. He menjat calamars amb gyros i amanida verda amb yougurt, que estava tant ben fet que fins i tot semblava que els calamars fossin frescos. La dona s’ha menjat unes costelles de xai que les ha trobat tant bona que no m’ha deixat ni tastar-les!

Amb el Solet que ens tocava de ple, el menjar, la cervesa i sobretot els 25 quilometres que ha fet, al final la meva dona s’ha quedat fregida de cop. Mentrestant ha vingut l’Andoni , el propietari i cuiner del restaurant i hem fet petar la xerrada una estona.

Ambdós no parlem molt bé l’alemany, però gràcies això ens entenem. Ell m’ha explicat que a Grècia està molt malament, m’ha explicat que fa uns anys tenien enveja dels seus familiars a Grècia del bé que vivien, però que ara és el revés. Que lo d’abans no era normal , però que ara tampoc. M’ha dit que un les pensions els han baixat i això a moltes families que no tenien treball era l’únic sou que entrava a casa. M’ha dit que  a (S)pain també és igual. Li he dit que encara no les han tocades les pensions. M’ha mirat estrany, llavors li he dit, tard o aviat les tocaran.

Vet a aquí un dels punts claus que malgrat la repercussió negativa que tindrà en els jubilats, podrà provocar un efecte bumerang de la mentida dels unionistes que diu que en una Catalunya independent perillen les pensions. La retallada de les pensions pot provocar que la mentida abans esmentada, acabin tornant-se en contra d’ells igual que fa el bumerang.

Quan (S)pain demani el rescat o el pressupost indiqui una desviació superior a l’esperada, cosa que tot apunta que succeirà, llavors el govern del Rajoy no tindrà més remei que anunciar que haurà de tocar les pensions. Amb l’atur tant alt, la partida de les pensions és la que provoca més dèficit

Els pensionistes que s’havien cregut la mentida dels unionistes pensaran, renoi si ara (S)pain m’està posant en perill la meva pensió quan m’havien dit que era el contrari, llavors el millor és marxar quan més aviat millor perquè si continuem a (S)pain potser si que les perdrem .

Endavant les atxes!!

Dissabte 21 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. No ens autolapidem si us plau!

divendres, 19/10/2012

Avui som divendres 19 d’Octubre del 2012,  1 mes i 8 dies després del #11s2012. El dia s’aixecat núvol, però fa calor, estem a 10C. L’ull segueix inservible. Està mig ple d’humor vitri i de gas. Cal tenir paciència.

A la feina, hi ha rumors de canvis. Un company de Mèxic ha volgut dinar amb mi, perquè s’està buscant la vida en altres departaments. No veu clar el seu lloc de treball. No sé si tinc que preocupar-me. De fet, el meu departament sempre ha estat en una posició una mica especial, perquè som consultors que treballem molt però la nostra feina no està directament enllaçada amb els guanys de la venda. Ja veurem. Preocupar-se abans d’hora no serveix més que cometre errors.

A les quatre de la tarda, ja no quedava ningú al despatx a part de jo i el meu cap. Ell marxa de vacances la setmana que ve, i havia d’acabar algunes coses. A quarts de cinc, m’ha preguntat que coi feia treballant amb el dia tant bonic. He acabat d’escriure un informe i a dos quarts de cinc ja estava al cotxe.

Realment feia un dia de primavera. La temperatura era de 22C i feia un Sol imponent. He aprofitat per fer la caminada mentre he escoltat la tertúlia dels Matins de CatRadio. Era prou interessant, però no m’agradat una cosa que vull fer esment.

S’ha criticat, sobretot per part del tertulià Bru de Sala, i es veu que abans ho havia fet en el sermó de les vuit el Manuel Fuentes, les declaracions del Conseller Puig sobre els Mossos d’Esquadra al primer congrés del Sindicat de Comandaments de Mossos d’Esquadra (SICME). Segons escriu el diari Ara: El conseller ha demanat respecte per la legalitat i ha assenyalat que, en aquest context de canvi, “hi podran haver moments en què hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica”, en referència a la possibilitat que el govern espanyol o el Tribunal Constitucional puguin vetar el referèndum per la independència catalana, que té el suport del Parlament. En aquesta tessitura, Puig s’ha mostrat convençut que els Mossos d’Esquadra “estaran al servei del país i de les seves institucions”.

Tal com es pot veure no ha dit res de l’altre món. La crítica que ha rebut del Conseller Puig per mi està exagerada. Que ho facin els espanyols i el unionistes, ho entenc. Però que facin sang des de la radio pública catalana i a més, que hi participi tertulians que es defineixen pro-independentistes, em sembla ser molt poc intel·ligent.

L’argument que el tertulià Bru de Sala ha esgrimit hi puc estar d’acord amb el contingut però no de la forma que ho ha dit. És clar que hauria estat millor haver-se callat la resposta o dir simplement, no contesto sobre coses futuristes o estic segur que no es donarà aquesta situació…etc. Però tampoc n’hi ha per tant quan el Conseller a dit que “estaran al servei del país i de les seves institucions”. Que no és la missió i jo diria, obligació de tota policia estar al servei del país i de les seves institucions?

Ahir deia que no féssim cas dels debats sobre mentides esgrimides pels unionistes catalans i els espanyols perquè ens crispa el debat provocant que caiem al seu terreny. Llavors per què nosaltres mateixos ho fem remarcant les paraules obvies del Conseller Puig per treure conclusions apocalíptiques d’uns suposats enfrontament entre la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra?

Si està clar que aquest tipus de debat no ens interessa, per què s’hi fot cullerada?. Si us plau, no siguem rucs. Ja ho faran els unionistes i els espanyols, però nosaltres fer-ho que ens porta de bo?.

Si us plau no ens autolapidem que ja tindrem prou feines per esquivar les pedres que ens llençaran pel cami.

Endavant les atxes!!

Divendres 19 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Les mentides per crispar la societat

dijous, 18/10/2012

Avui som dijous 18 d’Octubre del 2012,  1 mes i 7 dies després del #11s2012. He dormit poc, ahir em vaig entretenir escrivint en el dietari la projecció d’escons pel 25N a partir de les dades del CEO. No és pas fàcil fer els càlculs per ponderar o si es vol dir “cuinar” les dades. Però m’ho vaig passar bé.

Avui no ha fet gaire fred, més aviat calor. A la feina, hem tingut reunió durant tot el matí. S’ha allargat tant que hem anat a dinar a l’una tocades. El menjador ja tancava i no he pogut menjar el que volia ja que s’havia acabat. Després he pogut fer la feina que a la reunió m’ha impedit fer. A les cinc he marxat cap a casa.

He arribat a casa abans de la dona i la canalla. Abans que vinguessin he marxat a fer la caminada, ja que si venen, llavors tinc que veure els deures amb ells primer i quan acabo ja es fa fosc. Ara a les set a ja fosqueja. He fet els deures quan he arribat a les 6 passades.

Mentre caminava he escoltat la tertúlia d’Els Matins de CatRadio, a on sortia l’unionista Alex Salmon el director del diari El Mundo a Catalunya. En un moment de la tertúlia quan de nou l’Alex Salmon  ha reiterat que a Catalunya a les escoles públiques no hi ha el Mapa de (S)pain s’ha creat un debat molt crispat. Fins i tot ha acabat intervinguem la consellera d’Educació de la Generalitat trucant al programa per matisar algunes coses que es deien.

Ja m’he referit més d’un cop del paper galdós que fan els unionistes en els debats. Però avui hi ha una cosa que m’ha fet pensar. Aquesta gent, no són estúpid malgrat pugi semblar més d’un cop. Crec que la intencionalitat de dir aquestes mentides o difamacions, és justament la de crear crispació entre nosaltres.

Quina avantatge tenen els unionistes i els espanyols creant crispació?  Doncs en primer lloc, que perdem de vista el nostre objectiu i ens dediquem a perdre el temps defensant-nos de mentides que ells mai reconeixeran que ho són.  D’aquesta manera, aconsegueixen ells recuperar la iniciativa del debat independentista portant-lo cap a ells volen. Com més crispació més distracció. Com més crispació més fàcilment podrem cometre errors i caure en el terreny que ells volen, per justificar qualsevol mesura de força per impedir que els catalans exercim el dret d’autodeterminació. Com més crispació, ells tenen les de guanyar. És la mateixa tàctica que el Real Madrid amb Mourinho va mirar de fer contra el Barça del Pep Guardiola. Nosaltres ens hem de fer oïdes sordes i anar a guanyar el partit.

Per tant, recomano no fer ni cas a aquestes mentides que els unionistes estan dient si no són perjuri o falten a l’honor de les nostres institucions. En aquest cas, que actuí la justícia, però no hem de caure en la trampa de voler debatre-ho.  Nosaltres hem d’anar sempre un pas endavant. Hem de parlar d’un projecte positiu i inclusiu. Res ens ha de fer apartar del nostre camí que el 11s2012 ens va indicar: Catalunya nou estat d’Europa.

Endavant les atxes!!

Dijous 18 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. Els primers pronòstics electorals

dijous, 18/10/2012

Avui som dimecres 17 d’Octubre del 2012,  1 mes i 6 dies després del #11s2012. La nit no ha estat tant freda, perquè els vidres dels cotxes no estan gelats. He anat a quarts de vuit amb  la dona i la petita Nina cap a l’escola perquè jo tenia que anar a l’oftalmòleg. Jo no m’atreveixo conduir amb un ull tapat pel centre de la ciutat. A la feina si, perquè està a les afores i es va per la ronda.

L’oftalmòleg m’ha dit que la retina està ben fixada i que encara tinc l’ull mig ple d’humor vitri i de gas. Calcula que encara tinc per uns deu dies. Paciència, mentrestant l’ull és inservible encara que veig figures difuminades dins de l’aigua, que es mouen amb el moviment del cos.

He tornat cap a casa a peu, escoltant una mica la tertúlia de RAC1, hi havia una persona que defensava l’unionisme , una tal Esperanza Garcia que mostrava un nivell tan baix intel·lectual que feia pena. Però com ja he dit en altres articles del diari, ja està bé perquè amb les bajanades que diu, acabaran convencent als catalans indecisos a votar a favor de la independència. Fins tot el federalista s’ha vist obligat a replicar-la, perquè era per tancar i marxar. De fet el que he fet.

Però avui parlaré d’altra cosa. Aquest cap de setmana la CUP va decidir que es presentarien a les eleccions al Parlament. Com ja he dit i reitero de nou, no em pronunciaré sobre quin partit votaré. Només dic que els que no votaré són els que estan en contra la independència: El PP, C’s i PSC

Hi hagut un article que ha generat molt de comentaris al Nació Digital amb el títol Els grans reptes de la CUP del periodista Roger Palà coneixedor del món de la CUP. En l’article es fa referència a la dificultat que es pot trobar la CUP per aconseguir algun diputat ja que superar la xifra del 3% mínima que exigeix la Llei electoral és difícil a Barcelona i a més en les altres circumscripcions cal encara més % de vots.

Avui al bloc “El Pati descobert” de l’Ara.cat dels politòlegs Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume, feien un excel·lent article a on explicaven quin és el mínim de vots per cadascuna de les circumscripcions electorals per obtindre representació segons la participació. Com més participació més vots calen.

No hi ha cap enquesta que indiqui res sobre les CUP, però amb les dades del CEO sobre l’enquesta a 800 persones respecte el debat de política general que es varen publicar la setmana passada, es mostraven uns resultats molt sorprenents respecte a la intenció de vots.

Les dades apunten que CiU guanyaria les eleccions amb un 26% dels vots, seguit a molta distància d’ERC, amb gairebé un 6% dels vots i IC amb un 3,4%. El PSC quedaria com a quarta força al Parlament amb el 3,1% dels sufragis i el PP com a cinquena força amb el 2,8% de vots. C’s obtindria 1,4% i SI 1,3%.

Aquest cap de setmana em vaig entretenir fent una prospecció d’escons aplicant aquests %  que indica el CEO directament a cada circumscripció sense tenir res en compte.

Em surt que CiU obtindria 89 escons, ERC 18 escons, ICV-EUA i PSC 9 escons, el PP 8 escons i C’s 2 escons. SI no obtindria cap.

Com es pot veure són uns resultats força inversemblants. Hi ha una dada per mi molt important: el nombre d’indecisos és del 34,6% mentre que en la darrera onada del CEO del 2011 era del 18,5%. Això vol dir que hi ha un % 16,1% d’electors respecte el 2011 que acabaran votant en un partit o un altre, fent canviar molt els escons.

Per fer una bona predicció s’hauria de ponderar o “cuinar” aquestes dades temin en compte els indecisos.

1er Cuina

1)       De l’enquesta del CEO del 2012 he agafat el % per cada formació dels qui diuen que els varen votar a les darreres eleccions (2010)

2)       De l’enquesta del CEO del 2012 he mirat l’encreuament de vot entre els que havien votat el 2010 a un partit i que ara deien que estaven indecisos

3)       De l’enquesta del CEO del 2012 he mirat l’encreuament de vot entre els que ara deien que eren indecisos i que diuen que el 2010 no van anar a votar (48,2%). Amb això obtinc el % d’indecisos que al final van anar a votar i per tant també potser el 2012 faran el mateix. Surt que el 51,8% dels 34,6% dels indecisos acabaran anant a votar.

4)       A cada partit he agafat de l’apartat 1 el % que diuen que varen votar a cada formació i ho he convertit al % el resultat de l’apartat 2, que són tots els indecisos d’ara que havien votat el 2010 a la formació. Després ho he convertit al 51,8% que surt de l’apartat 3.

Amb això, el que he mirat d’aconseguir és a la intenció del vot que ens dóna el CEO afegir-li el % d’indecisos que anirien a votar a cadascuna de les formacions.

Tot i així, em surt una prospecció d’escons poc creïble de: CiU amb 86 escons, ERC amb 17 escons, PSC amb 14 escons, ICV-EUA amb 10 escons, PP amb 9 escons i C’s i SI amb 0 escons.

2º Cuina

1)       Agafem per cada formació  el % de vots reals per cada circumscripció que es va obtenir el 2010

2)       Agafem del Baròmetre del 2010 dos mesos abans de les eleccions quines eren la intenció directa de vots per cada formació.

3)       A la intenció de vot per cada formació del CEO del 2012 li afegim el % dels indecisos que hem deduït abans que anirien a votar de nou a cada formació

4)       Fem la diferència d’intenció del vot del 2012 menys la del 2010 (apartat 2 i 3) i li sumem o restem, segons toqui, al % de vots reals de cada formació de l’apartat 1.

Amb això el que he mirat d’aconseguir relacionar la intenció de vot que es donava el 2010 amb els vots finals per després extrapolar-lo amb la intenció de vots del 2012 ponderada amb els indecisos. Per exemple, si el 2010 el PSC tenia una intenció del vot del 14,20% i ara el 2012 té una intenció del vot del 3,1% que diu el CEO + 2,78% dels indecisos que he calculat en l’apartat 3, ens surt una diferència de – 8,32% (14,20% – 5,88%). Llavors si a Barcelona el PSC va obtenir un 19,19% de vots reals ( a partir d’una intenció de vot del 14,20%) aleshores li restem el 8,32% i ens surt que el 2012 a Barcelona votaran al PSC el 10,87%.

Els resultats són més creïbles però amb reserves: CiU amb 81 escons, PSC i PP amb 14 escons, ERC 11 escons, ICV-Eua amb 8 escons, SI amb 4 escons i C’s amb 3 escons.

A part dels indecisos, hi ha dos aspectes que cal considerar: una l’alta participació que es preveu que hi hagi entre altres coses perquè és molt possible que es mobilitzi l’electorat que només vota a les eleccions General. La mateixa enquesta del CEO del 2012 respecte al del 2010 ja indica que en aquesta darrera hi havia més del doble de persones que volien votar en blanc o no anirien a votar. És a dir es preveu una alta participació i de vots a formacions més unionistes que sobiranistes.

L’altre punt és que hi ha molt de soroll ambiental provocat pel debat de política general a on es va aprovar la resolució per fer el referèndum tal com va dir Grabiel Colomé ex director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya i regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Segons aquest expert la intenció de vot que surt està molt esbiaixada a favor de CiU.

3er Cuina

Primer he augmentat la participació a prop del 70%

Del % d’indecisos que han manifestat que varen votar a les formacions és molt lògic pensar que siguin més dels partits unionistes, sobretot del PSC i PP que de CiU.

En aquest cas he fet augmentar més als partits unionistes el % d’indecisos que anirien a votar-los que junt amb l’augment de participació els donarà més escons, mantinc el mateix % de vots d’indecisos per ERC, SI i ICV-EUA i no augmento el % d’indecisos per a CiU. Apliquem el mateix que hem fet abans en l’apartat 4 de la 2ªCuina a cada circumscripció i tenim:

CiU = 73 escons (42 a Barcelona, 11 a Girona, 10 a Lleida i 10 a Tarragona)

PSC = 22 escons (15 a Barcelona, 2 a Girona, 2 a Lleida i 3 a Tarragona)

PP   = 16 escons (12 a Barcelona, 1 a Girona, 1 a Lleida, 2 a Tarragona)

ERC = 12 escons (6 a Barcelona, 2 a Girona, 2 a Lleida, 2 a Tarragona)

ICV-EUA = 8 escons (7 a Barcelona, 1 a Tarragona)

C’s = 3 escons (3 a Barcelona)

SI = 1 escó (1 a Girona)

Conclusions

És una projecció sense dades reals d’una enquesta directa. Està calculat a partir del comportament de la intenció de vot del 2010 respecte el resultat final real, extrapolant-lo al 2012 ponderant-lo amb els indecisos i minimitzant el soroll ambiental del debat de política general. Com que aquestes eleccions estan fetes sota uns altres paràmetres, hi ha partits que no es presenten com Rcat i Laporta , d’altres que es presenten com és el cas de la CUP, potser no és poden extrapolar tal com ho he fet.

Cal esperar el Baròmetre del CEO de finals d’Octubre per poder treure conclusions més acurades.  Allà podrem veure si el soroll ambiental era tal o realment hi ha una majoria clara sobiranista.

Endavant les atxes!!

Dimecres 17 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. El mirall britànic

dimarts , 16/10/2012

Avui som dimarts 16 d’Octubre del 2012,  1 mes i 5 dies després del #11s2012. Avui a la nit ha gelat. He agafat el cotxe per anar a treballar, malgrat teòricament no ho hauria de fer. Però amb la cinta pirata que em tapa l’ull  i l’experiència que ja tinc de conduir amb un sol ull arran de l’accident que vaig tenir fa 20 anys i que va fer que veiés doble durant varis anys fins que em vaig operar, no em representa cap problema. A més el camí és via ronda i no hi ha gaire transit.

Res d’especial a la feina. Bé, només he confirmat que s’acosten temps d’estrènyer el cinturó. Era normal que arribessin, d’ençà els finals del 2009 s’ha havia fet una política de creixement que ja es veia que no era lògica. Els resultats d’enguany confirmen que el creixement no s’ha traduït en prou beneficis i els accionistes reclamen accions. Toca retallades. En els propers mesos veurem per qui li tallen la barba i llavors serà hora de preocupar-se si és el cas.

Igual que ahir com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia i només alhora de dinar he llegit els diaris i he fet alguna piulada. Al vespre he anat al centre a comprar un regal per la dona. Demà és el seu aniversari. Al centre no m’atreveixo anar en cotxe, no perquè no sigui capaç, sinó perquè si tinc algun accident puc tenir problemes greus. He anat a peu, en total he fet 10 quilometres. Mentre ho he fet, he escoltat la tertúlia de RAC1 a on han entrevistat al Xavier Solano ex-delegat del Regne Unit de la Generalitat i ara assessor del SNP escocès.

S’ha parlat del ressò que la premsa catalana s’ha fet de l’acord entre el govern britànic i l’escocès per fer el referèndum i en canvi no ho ha fet la premsa espanyola. També han fet la comparativa de com els anglesos negocien mentre els espanyols es tanquen en banda i amenacen en posar a l’Artur Mas a la presó. Ara he vist també la noticia que una associació militar demanar l’estat de setge o de guerra a Catalunya si es continua amb el procés de demanar el referèndum per la independència,

També he vist com la premsa estrangera li diu al govern espanyol que s’emmiralli amb el govern britànic del David Cameron.  Ho fan el Financial Times, The Guardian i Bloobmerg

Sembla increïble que tot això hagi passat només en un mes i escaig. Encara no fa un parell d’anys Xavier Solano va escriure un llibre “El mirall escocès”. Per desgràcia no l’he llegit, però tal com va les coses, potser hauria d’escriure “El espejo britanico” en espanyol per tal que el Mariono Rajoy i els seus s’ho llegissin.

Bé, potser millor que no. Millor que continuïn en aquesta postura intransigent, fanfarrona, coercitiva i amenaçadora negant el dret democràtic d’un poble a poder decidir el seu futur lliure. Ens estan fent una campanya impagable tant dins de Catalunya com a l’estranger. A Catalunya convencent a més catalans indecisos a ser independentistes. A l’estranger demostrant que (S)pain no és un estat democràtic de veritat. Tot plegat farà que al final, la comunitat internacional, principalment la UE, hauran d’intervenir forçant a (S)pain a negociar el referèndum per la independència. Com més tardin els espanyols a emmirallar-se amb els britànics més independentistes a Catalunya aconseguirem i més suport internacional tindrem.

Endavant les atxes!!

Dimarts 16 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Diari d’un català a punt de ser lliure. La crisi immobiliària i els ximpanzés

dilluns, 15/10/2012

Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012,  1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C.  He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics,  han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.

L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.

Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.

Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.

El sistema capitalista que hi ha  a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat,  a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura  que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa,  dins de les regles que demana el lliure mercat.

És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual.  Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.

De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari,  s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.

A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.

Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.

En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu.  Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.

Endavant les atxes!

Dilluns 15 d’octubre 2012

Karlsruhe – Alemanya