Sempre se’n van els millors…

dilluns, 28/11/2016

Ahir diumenge, dia de trons i llamps tant ací dalt com allà baix –i pedra, i mànegues a la costa– corria per la xarxa una simpàtica broma, en plena efervescència tempestuosa: que no estranyava tanta fúria desbocada pels cels perquè, és clar, s’hi acabaven de trobar Rita i Fidel, i d’ací venia tant de bram. Més enllà de la nota d’humor –i de la dubtosa coincidència, perquè mèrits per estar asseguts a la dreta o a l’esquerra del Pare no crec que n’hagueren fet molts cap dels dos, si més no des del punt de vista de la doctrina, malgrat anar tots dos del bracet dels Papes de torn– no hi ha dubte que es tractava de dos caràcters forts que s’havien construït una imatge, i amRitab resultats desiguals ho van aconseguir, de persones obsessionades a deixar petjada, cada un a la seua manera, cada un amb unes armes ben diferents. Sense voler comparar en absolut mèrits i demèrits de tots dos, no hi ha dubte que, mitificats pels seus, repudiats pels contraris, aquesta setmana han desaparegut dos personatges sense els quals els seus respectius contextos quedarien orfes d’això que darrerament se’n diu relat.

Rita Barberá va ser en vida –i alguns pretenen que després de morta, amb homenatges pòstums que serien excessius– i durant dues dècades llargues, la màxima exponent d’una ciutat provinciana i submisa, encantada de ser-ne, adorada fins l’extrem pels seus fidels, que va caure en desgràcia quan es creia intocable, mentre que Fidel Castro va ser en les set dècades que va estar en boca de tots, que es diu prompte, la icona antiimperialista capaç de plantar-li cara al país més poderós del món i, per a molts, responsable d’una revolució a imitar, si més no en l’origen de l’invent. Sóc conscient que altres haurien escrit aquestes darreres línies a la inversa, retratant l’alcaldessa d’Espanya com a model immaculat i al Comandante com un sàtrapa sense fel, capaç de tot per perpetuar-se en el poder, que ha mort al llit com els dictadors longeus. Ara, com que l’article és meu, he escrit el que m’ha donat la gana, i deixe al vostre criteri, estimats lectors, fílies i fòbies a considerar i reflexions pròpies. Però no us en vull parlar, sinó del que els ha unit a tots dos en el temps: l’arribada inexorable de la Gran Dama.

Sí, perquè feren el que feren en vida els acaba d’igualar la mort, fet nuclear que ens permet d’estar parlant-ne tan profusament. Fa unes setmanes us en feia cinc cèntims, aprofitant Tots Sants, de les animetes i de la percepció que en tenia quan era menut. Doncs bé, tot adult conscient pot comprovar en una pàgina d’estadístiques que aborrona (http://www.worldometers.info/cat/) que cada dia moren al nostre planeta, ja no diguem als nostres pobles, ciutats o països, de l’ordre d’unes 165.000 persones –sí, cada dia, ho heu llegit bé– tant de manera natural com producte de guerres, conflictes i successoFidels evitables. Gent anònima de la qual no parlem, que com que no són coneguts, com que no han tingut una transcendència digna de passar als llibres d’història, només seran recordades pels seus familiars i amics, i encara gràcies i segons memòria tinguen o vaja el preu de les flors. Però de gairebé tot finat, siga qui siga, algú dirà invariablement, amb to greu: “Que bo que era” o “Sempre se’n van els millors”. Collonades, que diria Pla. No, no sempre se’n van els millors, senzillament se’n van i prou, perquè per a llavor no es queda ningú.

El problema no són, realment, els que se’n van. Són els que s’hi queden. És la hipocresia que hem vist des de dimecres passat, la dels “seus”, que en vida no van fer costat a l’exalcaldessa perquè no podien o no volien, que se la van treure de damunt perquè cremava i a qui després cantaven lloances infinites; la hipocresia dels negres heralds del seu propi partit i afins ideològics, tant polítics com plomes al dictat, que es van afanyar a acusar indignament els contraris –després de respirar alleujats, perquè en sabia massa– d’haver-li poc menys que donat el colp de gràcia, quan del que no es va recuperar mai era del colp dels “seus”, fóra o no culpable del que li atribuïen, que tot apuntava que sí; és també la hipocresia del seu “amic” Rajoy acudint-hi a l’enterrament, vessant les habituals llàgrimes de cocodril del polític experimentat; és la hipocresia dels que criticaren els que no guardaven un minut de silenci per ella en la Carrera de San Jerónimo, els mateixos per cert que ahir aplaudien amb les orelles les efusives mostres d’alegria dels cubans exiliats, que ballaven salsa i brindaven amb rom, contents i feliços per la mort del seu anticrist particular; és la hipocresia, també, de molts dels que aniran a veure passar la comitiva fúnebre del Caballo per l’illa, i se n’alegraran serrant les dents, o dels mandataris que han enviat emotius telegrames de condol però que per dins se n’han fotut del mort i de qui el vetlla.

Els éssers humans som així. Quan traspassa algú conegut, si ha tingut una transcendència pública i notòria –sempre i quan haja estat “un dels nostres”, clar– sentim la necessitat de lloar-lo o exculpar-lo, de minimitzar-ne els errors que va cometre en vida i de fer-li homenatges merescudíssims que potser li vam negar en estat corpori terrenal. I al contrari, en d’altres sentim la necessitat poc humana i força animalesca, ben estranya i perversa, de carregar les tintes amb un notable ànim de revenja encara que no en siguem d’habitud, de venjatius, però que en tot cas ens retrata per dintre. I ens quedem ben amples. Sí, els éssers humans som així… En el primer cas ho fem perquè, conscients de la nostra condició de mortals, sentim que la nostra fi també és a tocar –a mesura que avancem en edat anem veient-ho més i més clar– i volem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el món, allò que se’n diu preparar-nos per quan ens toque, per al lliscar sense esforç en una nau sense timó ni rems ni vela, que va deixar escrit el gran Màrius Torres. Però aquest estrany estat de pau i beatitud aparents duraran ben poc, concretament fins el proper mort de campanetes amb qui vulguem passar comptes…

No n’aprenem. Jorge Manrique, tants segles després, continua sent tan vàlid com els seus rius, els seus papes i comtes o els seus pastors de ramats, metàfores poderosíssimes, universals i eternes. Sí, tot arriba. I, quan tot passarà, quan només siguem una simple estadística per a desvagats o per citar en un article, sabeu què en quedarà? El que haguem fet de bo i de profitós –alguns, ni això– per la nostra societat, per canviar les coses, per assolir un món més just i millor. I res més.

Salut i País!

Contra el silenci…

dilluns, 21/11/2016

Quina poca gràcia que han tingut sempre els estatunidencs a l’hora de decidir certes coses, i que conste que ara no m’estic referint a eleccions presidencials o a certes lleis que hom, agosaradament, podria considerar absurdes, com ara que a l’estat d’Ohio és il·legal tenir a casa un peix borratxo o que a Vermont les dones necessiten un permís signat pel marit per poder usar dentadura postissa. No, no. Voldria cridar-vos l’atenció envers el poc encert que han tingut històricament per titular les pel·lícules! Bad day at Black Rock, posem per cas, és el nom asèptic i poc engrescador d’un film de 1955 amb guió i personatges força reeixits –el gran Spencer Tracy, el protagonista, està excels– que ens mostra com són el racisme i els deliris patrioters de les comunitats primitives del midwest nord-americà; el cas és que ací es va traduir com a Conspiració de silenci, un nom redó  que resumeix ben adequadament la producció… Però avui no us parlaré de cinema, només em va venir al cap mentre pensava com començaria aquest article i perquè em ve a tomb per parlar del tema d’avui. Seré breu.

SILENCIOQuedem-nos, doncs, amb el títol d’abans. A la pel·lícula –no us faré spoiler, no patiu– un nouvingut amb un braç amputat comença a fer preguntes incòmodes, fet que genera dubtes i provoca malfiança primer i agressivitat després en els suspicaços veïns, atemorits perquè, lògicament, tenen coses grosses a amagar. Ací el silenci és obligat i d’entrada ens fot, tot i que l’entens necessari perquè l’acció avance i perquè a poc a poc vas descobrint que estava plenament justificat. Avui dia però, a casa o al carrer, allò que normalment ens emprenya –si més no a mi– és precisament el contrari, la manca de silenci… Sí, estem cada vegada més exposats a la nosa i al soroll, a la contaminació acústica, sovint disfressada de música, i a la manca de respecte general pels silencis individuals i col·lectius, com si el fet de callar fóra per se una derrota, una demostració que hom val menys, que no s’és important. El súmmum arriba en el minut de silenci de rigor, guardat en activitats diverses com ara partits de futbol, quan ha mort algú reconegut: no és que no s’arribe als seixanta segons, és que a tot estirar en són trenta i ni això, sovint acompanyats per melodies sobreres o interromputs per gentola que no calla ni sota l’aigua.

Sembla que no hi ha aturador. Ho veus en persones que sempre han de dir-hi la seva, en esdeveniments col·lectius, encara que no aporten res, encara que ningú no els pregunte; també ho veus en aquells que es deleixen realitzant prescindibles obres a hores impossibles, en gent diversa que va cridant pel carrer i altres llocs públics com si els escorxaren vius, o joves –i no tan joves– que demostren, també al carrer o quan viatges amb tren, que tenen un mòbil o altaveu nous de trinca capaços de destrossar-te els timpans, sovint amb l’infame reggaeton –crec que si Moisès ressuscitara pregaria a Déu de llençar-lo com a plaga universal, en compte de les voraces llagostes o el simpàtic granís foguer– que se sol incloure dins de la categoria de música… Aquest silenci sol violar-se impunement però fixeu-vos: quan realment toca parlar, quan cal fer sentir la veu alta i diàfana és quan, en realitat, es calla més. ALTAVOZSí, també hi ha silencis, massa, que són refutables i que no haurien d’existir, com els que cometem davant les injustícies socials o polítiques, com ara l’anul·lació de drets, prohibicions de tota mena, imposició de lleis injustes, o el sagnant mutisme davant els habituals crims contra la humanitat a mig món…

Som nosaltres els que decidim quan parlem i quan guardem silenci, més faltaria. I quan ho fem finalment solem haver sospesat prèviament –és de suposar– tots els condicionants i considerat les conseqüències que les nostres paraules o llur absència poden comportar-nos, perquè certament no és el mateix expressar-te en tots els àmbits, països ni situacions de la vida… És bo recordar allò de “tots som esclaus de les nostres paraules però amos dels nostres silencis”, atribuït a Mahatma Gandhi, perquè és una pensada realment encertada, però i si hi donem la volta, de tant en tant? Per què no parlem més i millor per descol·locar els que esperen de nosaltres que callem, i callem una miqueta més, si molt convé, quan ataquem la llibertat, el descans o la pau d’altri? A Black Rock, aquell bad day de la pel·lícula, els silents se sentien culpables perquè eren esclaus del seu passat… Potser nosaltres no gosem piular quan hauríem de fer-ho perquè, vés per on, ens volen esclaus –o pitjor encara, ens creiem que ho som– els que mouen des de fa tant de temps els fils de tot plegat… Què, fem un pensament?

Salut i País!

No parlaré de Trump… O sí

dilluns, 14/11/2016

Dimecres passat, el meu nebot de vuit anys –m’ho explicava la meua germana– va protagonitzar una eixida de les seues, mentre dinaven junts amb el telenotícies posat, com en tenen costum; hi apareixia el president electe dels EUA, traient pitera pel seu notable èxit, i ella, que com la majoria dels forans no s’ho esperava, se’n feia creus. En un moment donat el menut, que no se’n perdia detall, se la quedà mirant i li amollà, assenyalant-li l’aparell: “mami, estic pensant que per a això no valia la pena que Colom hagués descobert Amèrica, no creus?”. El meu Andreu és així, reflexiona i elabora discurs, dues característiques ben necessàries en un nen i en tothom, i es forma la seua pròpia opinió del que ocorre en base als seus coneixements, els apresos tant a casa com a l’escola. I també juga i es distreu, com és propi de l’edat. Més tard, quan va tornar del col·legi, supose que va fer deures si li n’havien manat, devia anar al musical a tocar una estoneta el bombardí si hi havia classe, va sopar –d’això n’estic segur: té bona ganeta, s’assembla a la família– i se’n va anar al llit. Un dia, en suma, com qualsevol altre…

nen que pensaSí, aquesta setmana el gran tema als mitjans, a la feina i al carrer, ha estat sense dubte el resultat de les eleccions als EUA. N’hi ha hagut un altre, però, que mereix en la meua humil opinió una miqueta d’atenció –temps tindrem, per dissort, d’ocupar-nos de Trump i el trumpisme– tot i que les seues repercussions immediates, hi estareu d’acord, em sembla que no seran comparables a les del shock americà: parle del debat obert –i, segons com, encès en flama– dels deures per a casa, que fins i tot ha provocat una “vaga” secundada per alguns pares i mares perquè consideren, en paraules del president de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos (Ceapa), José Luis Pazo: “que són perjudicials per a tothom i han de desaparèixer del sistema educatiu espanyol”. D’entrada, em semblen unes declaracions generalitzadores i, ho he de dir, força extremes, que no ajuden gens a centrar un debat que existeix, és una obvietat, però que cal entomar amb serenor. Jo, com és lògic, vull dir-hi la meua perquè una miqueta autoritzat per parlar-ne també crec que estic, en tant que docent.

De deures n’hi ha de moltes classes, bàsicament de consolidació, de reforç i d’ampliació, i ben o mal enfocats poden ser tan útils –o tan inútils– com qualsevol altre recurs, si compleixen o no una sèrie de requisits, com per exemple estar adreçats a fer que l’alumnat s’interesse activament per tot allò que l’envolta i l’afecta, fet que hauria d’implicar a tots els que participem en el procés d’aprenentatge, incloses les famílies. Per això crec sincerament que són necessaris si tenen un objectiu concret, si s’ajusten a allò treballat, si no són mecànics… ni abusius. Tinc costum, per exemple, de manar-ne només quan considere que són útils en aquest sentit i sempre tenint-ne en compte les capacitats individuals i grupals, i perquè sóc conscient també que l’ensenyament no es circumscriu a les quatre parets d’una aula; pensar això és creure que només es pot ensenyar, i per tant aprendre, a l’escola o institut. Els centres no són magatzems on tenim guardats i calentets els fills de qualsevol veí o veïna, a la seua llar l’alumnat té el dret de compartir què fa; per això opine que quan entren a casa tasques escolars es pot estar enriquint també la família, si se la fa partícip de les inquietuds i ànsies per aprendre dels seus plançons.

Quan veus antideures opinen que “són molt sovint una càrrega per a la família i per als nens, que els fan de mala gana perquè saben que aquella estona la podrien dedicar a altres activitats”, com la pedagoga Francina Martí, puc estar d’acord en la primera part si no s’observen els punts descrits en el paràgraf anterior; per altra banda, però, si només férem en cada moment allò que només ens venia de gust, on quedarien valors tan importants com la constància, l’esperit de superació o l’adquisició d’hàbits que ajuden a assolir objectius d’entrada inabastables? És responsabilitat nostra, dels docents en primer terme, aconseguir que en siguen els imprescindibles, sí, i després també de les famílies que els facen a gust, que els vegen com una oportunitat i no com una llosa. Aquest debat ha començat a la primària però s’estendrà a la secundària, i serà bo perquè tots som al mateix vaixell i no podem ni devem afrontar-lo de manera esbiaixada ni aïllada perquè l’ensenyament és progressiu i les etapes han de succeir-se des de la suma, no des de l’enfrontament: caldrà escoltar les famílies, d’acord, però també tots els que som a les aules, que tenim opinions diverses però complementàries i enriquidores. I ja que hi som, comencem a afrontar també la utilitat o no del treball per projectes, una major connexió entre nivells per evitar divergències, la millora de la quantitat i la qualitat de continguts apresos, l’excés o no de les activitats extraescolars o la formació bàsica i continuada dels mestres?

Trump enfadatMentre preparem aquest debat de conjunt –i no ens toquen més els… marcs legals que ens maregen en compte de fer que ens aclarim– no ens oblidem d’algunes de les xacres específiques que són presents i en augment entre els nostres escolars, a tot arreu, com per exemple l’odiós bullying, que provoca seqüeles físiques i mentals de consideració a cada vegada més nens i nenes, producte de la subversió dels valors més elementals, com el civisme, el respecte i la tolerància envers el diferent, envers tothom. Aquesta setmana, precisament, hem vist on pot arribar –i només és el principi– aquest canvi substancial, en un vídeo d’un institut de Michigan, després de confirmar-se el resultat de les eleccions nord-americanes, d’haver calat l’incendiari discurs del candidat triomfant: estudiants blancs etzibaven a crits “construeix el mur, construeix el mur” als companys llatins del mateix centre, vexats i humiliats innecessàriament; tot un símptoma que el que es cou allà –i ací, a la vella Europa, amb tants personatges inquietants que poden guanyar eleccions en breu–, sense dubte afavorit per aquell resultat, no és un plat de futur mengívol. Si no volem que aquestes actituds es repetisquen, si volem recuperar el seny la resposta és, ha de ser sempre, més i millor educació. Potser llegir més –llegir millor– és una de les claus, qui sap…

Gabriel Celaya té un poema preciós que es diu “educar”. Busqueu-lo. Desconec –ja em permetreu la broma– si mentre el pensava es plantejava si els deures eren o no necessaris, però en tot cas allò important és que hi enalteix el bidireccional i complementari fet d’ensenyar i aprendre. El considere de lectura imprescindible perquè en resumeix de manera meravellosa el procés, una feina que és més que una feina, que és cosa de tots i en la qual no podem badar ni un instant. S’acosten temps incerts –més encara– a tot el món, amb una economia que potser no resisteix els plans d’un bomber piròman, amb un canvi climàtic real i angoixant que és negat per qui d’ací a poc serà el responsable polític amb més poder del món, que planteja la construcció de murs per afrontar la diferència i l’aïllament en compte de l’intercanvi d’idees… Ara més que mai, ací i allà, és imprescindible que els nens es pregunten constantment, que estiguen al cas del que passa al món, que pensen per ells mateixos, que elaboren discurs propi i que reaccionen davant les injustícies d’un món que serà ben inhòspit si no hi posem remei. La pregunta és si estem preparats per assumir, tots, la part de responsabilitat que ens pertoca.

Salut i País!

Els difunts, la caspa… i la Renfe

dilluns, 7/11/2016

Els difunts i la por

Aquesta setmana, després d’haver llegit un text graciosíssim de l’humorista valencià Eugeni Alemany al voltant de la mort –busqueu-lo a internet, és molt bo– he recordat una vivència d’infantesa, l’aparent truculència de la qual acoquinava cada any el meu esperit infantil: el costum que tenia la meua iaia Rosa de col·locar, animetesa la cuineta de sa casa, les animetes que representaven els seus familiars morts, candeletes que suraven en l’oli dipositat a un plat, que mantenia enceses des de la nit prèvia a Tots Sants fins el Dia dels Difunts. L’efecte lumínic i el joc d’ombres que es produïa en aquell habitacle, a més del silenci místic que ella fomentava aquells dies, com si fóra pecat destorbar l’etern descans dels passats a millor vida, imposava i corprenia aquell nen d’ulleretes i mil preguntes sempre en estudi que era jo. Això, unit al fet que cada dissabte de l’any, per sistema, em mostrava amb una gran naturalitat on tenia la roba i les sabates amb què l’havíem d’amortallar, quan en fóra el moment, em feia veure la mort com quelcom angoixant i alhora proper. Recorde que vaig compartir, en aquella època –tindria huit o nou anys– els meus fundats temors amb mon pare, al voltant dels difunts, precisament un dia que passàvem en moto per davant del cementiri. Parà, es girà, en mirà la tàpia i després els meus ulls uns segons i deixà anar una sentència que sempre he tingut present des de llavors: “Dels morts? De qui has de tindre por és dels vius, dels vius”. Paraula del so Fernando.

Caspa d’ací i d’allà

De bocamolls n’hi ha de tots colors, credos i nacionalitats.. L’indigent intel·lectual que fa de president de la patronal espanyola, de nom Joan Rosell, i encara un altre, el desconcertant magnat self-made man de tupè ros Donald Trump, aspirant a ocupar en breu el despatx oval, coincideixen a considerar les dones, especialment les treballadores en el cas del primer, totes en general pel que fa al segon, com una simple mercaderia que, això sí, fan bonic mentre no piulen ni es queixen. Rosell no veu bé la igualtat de gènere en l’aspecte laboral –de com estaven les dones en les fàbriques a finals del segle XIX o les cambreres d’hotel al moderníssim segle XXI no se l’ha sentit opinar– i Trump, amb serioses opcions de guanyar les eleccions, la qual cosa menystenim sovint perquè apliquem allà paràmetres socials, Trumpsentimentals i ideològics d’ací, no podria pair que una dona en fóra la comandant en cap. Estaria bé que, en tots dos casos, reberen un correctiu exemplar. En el cas del primer ho veig difícil: alguns encara l’aplaudeixen; en el cas del segon, ni perdent les eleccions callarà perquè el que representa no és passatger, és en el fons el clam d’una Amèrica profunda, d’un imperialisme tronat i feixista, que és conscient que ja no són els amos del món. I no poden suportar-ho. Tots, ací, donem per fet que guanyarà la menys dolenta –com Chirac les presidencials franceses de 2002, quan va vèncer a la segona volta, gràcies a l’esquerra, a la mala bèstia de Le Pen pare– el problema de la qual és que tampoc no entusiasma ni representa res de nou, però compte amb les enquestes, que les carrega el dimoni… Recordeu el Brexit! La caspa és perillosa, sí, i molt, però encara ho és més la inacció dels que podrien evitar que Rosells i Trumps, especialment el segon pel que comportaria per al món, arribés a un lloc tan destacat, malgrat els contrapesos constitucionals d’aquell país. Supose que era d’aquest tipus de vius del que em prevenia mon pare…

A llegir, xiquets!

Estareu al cas, supose, que a tot d’estacions ferroviàries del país de Baudelaire i Víctor Hugo han instal·lat màquines expenedores, no de refrescs ni d’entrepans o llaminadures –que ja n’hi ha prou i massa– sinó de tiquets que contenen relats brevíssims, d’un a cinc minuts, que hom pot llegir gratuïtament mentre espera, lecturapacient, el trànsit dels combois. No cal dir que en una època d’alienació mòbil com la que patim és una bona notícia, i per sort no és un cas aïllat: a Sao Paulo una editorial local ha tret enguany uns llibres que aprofiten com a bitllets de metro –supose que tindran un codi que es podrà escanejar!– i a Bucarest ja fa uns anys que empaperaren parets d’estacions amb codis de llibres exhaurits que hom podia descarregar-se lliurement, evitant així la despesa de retorn dubtós en noves edicions. Em semblen bones idees, ben especialment la primera: sóc amant dels relats breus i dels molt breus, dels que pots pair en pocs minuts però que són petites joies, grans obres d’art, i en la lluita contra la ignorància general crec que les andanes poden ser, també, belles trinxeres… Deia Fuster que calia llegir tot allò que queia a les mans d’un. Inclosos relats de temes i autors aleatoris com aquests, afegiria jo. Benvingudes, doncs, les iniciatives en aquest sentit! Només tinc, però, un dubte raonable: seria d’aplicació pràctica ací, a casa nostra? Hi caldria, sobretot, espai suficient, perquè les màquines haurien de tenir un volum major: penseu que, coneixent l’estimada Renfe i els seus jocs de mans, no n’hi hauria prou amb trossets de paper… més bé haurien de poder parir novel·les d’un gruix considerable, no creieu amics?

Salut i País!

Corrupció: de pecats i pedres

dilluns, 31/10/2016

judiciNo hi ha telenotícies, butlletí radiofònic ni mitjà digital o en paper que no en parle a diari, especialment des de fa unes setmanes: els macrojudicis pels diversos casos, molts d’ells ben grossos, que esquitxen a punta de pala membres i simpatitzants de cert partit polític, i també els abans, o no, respectabilíssims capitostos d’entitats financeres de campanetes –i de campanes al vol, amb somriure ratoner– rescatades amb diners de tots, animen la graella i ofereixen carnada al respectable. Els eros –eres, en castellana llengua– andalusos encara cuegen, hereus dels Filesa o Roldán de torn, i si mirem cap a “casa”, els afers Blasco o Camps, Munar o Matas, Pujol o Palau –i els tants per cent que encara pengen– tampoc no se’n salven. Veiem o sentim, a les portes dels edificis dels togats, ciutadans més farts que Galapet, amb ànsia de sang, enardits i desllenguats, i no podem evitar somriure, còmplices, davant els seus improperis… Però, potser nosaltres estem lliures de pecat? Pensem-ho una miqueta, abans de llençar-hi les primeres “pedres”! Us explicaré, abans, una anècdota personal.

Quan vaig ser regidor del meu poble, ja fa anys, entre altres àrees portava la d’educació, motiu pel qual m’encarregava com és lògic de les reparacions i la posada a punt de les envellides escoles públiques locals, de titularitat municipal, activitat que es realitzava a l’estiu. El pressupost era escàs i qui les solia executar –fa uns anys que va faltar, dissortadament– era un bon professional que s’ajustava a les condicions de l’administració i que, detall important, ja hi treballava abans d’entrar jo, amb governs anteriors: el cas és que feia la feina amb un encert notable. Doncs bé, us faré una confessió: quan acabava la temporada, al setembre, ell insistia tot i les meues reticències a convidar-me a dinar, un dia feiner, a un restaurant modest. No en tenia cap necessitat, però quan li deia que no m’hi avenia s’ho prenia malament, així que el darrer any dels quatre hi vaig accedir. Sí, aquell acte de tràmit, en aparença innocent –no ens enganyem, però– no deixava també de ser “corrupció”, representant jo el que representava.

Em direu, amics lectors, que exagere, que corrupció és només allò del principi, els grans desfalcs, els enganys de molts milions… Però pensaríeu el mateix si en compte d’un restaurant de menú, com era el cas, n’haguérem anat a un de primera fila, dels que al meu poble abunden, amb plats de molta volada i vins cars i exclusius? Segur que no. Aquesta pràctica, força habitual en tots els àmbits, aquest “quedar bé” que tan normalitzat està en la nostra societat quan es vol mostrar agraïment, si pretén persuadir, convèncer o influir en decisions futures, sobretot quan hi ha pel mig recursos públics, és corrupció, però d’una mena que tenim assumida, institucionalitzada i de la qual habitualment no ens sentim gens responsables. Amb els “regals” ocorre el mateix: el volum del paquet, els llaços amb què ve envoltat o la utilitat manifesta de la cosa no ens han de fer perdre la perspectiva; això sí, la majoria observem diferències palpables entre el fet de rebre un bolígraf de colors… o una bossa Louis Vuitton de les que corrien, alegres, per alguns despatxos del Cap i Casal no fa tants anys. La mida –i el preu, sobretot– sí que importen ací, veritat?

A efectes penals és evident que no és el mateix que algú amb pocs escrúpols pose la mà a la caixa en un moment puntual que el finançament irregular, sostingut i conscient del partit polític que regeix els destins d’un país determinat, que no és per cert a deserts remots ni a muntanyes llunyanes. Ara bé, moralment no hi ha cap diferència entre primers i segons, quan hi ha cabals públics que acaben anant on no toca, en siguen molts o pocs, si serveixen a finalitats i interessos diferents, que altrament repercutirien en el benestar generalitzat de la ciutadania i en més serveis o prestacions. Però quina percepció en té, aquesta “ciutadania”? Doncs una de ben perillosa: que absolutament tothom està tacat, que tota l’aigua per on passa banya. I no és així. Aquest és precisament el drama: com que “no se’n salva cap”, s’ha arribat a assumir com a “normal” que si ho fan “els teus” mira, xico, està lleig, però no està tan malament… I això és ben trist i explica molts comportaments electorals: de fet, aquesta és una de les claus de per què resisteix com a més votat a l’Estat el PP, partit que té el vergonyant honor d’haver estat acusat, amb visos de credibilitat, ni més ni menys que “d’organització criminal”. No els n’haurien de caure les “medalles” a terra només als dirigents, que encara en trauen pitera, sinó principalment als votants que els ho permeten, per als quals és més important que no governen els adversaris que sentir la forta ferum emanada de la merda pròpia.

Què més han de fer per a qu42966è els passe factura tot el que estem contemplant a diari? Si sembla que és ben bé al contrari! Com més porquera sura, més vots obtenen! Però què els podem exigir a ells mentre, salvant totes les distàncies, la resta, els “purs”, ens deixem seduir ara per un dinar “d’agraïment”, uns altres segueixen encomanant factures sense IVA amb l’excusa del “fer com fan no és pecat”, o contractant els legalíssims serveis d’espavilats gestors que els estalviaran molts cèntims fent-hi valdre un famós reclam de certa botiga de productes electrònics? Em tornareu a dir que no és el mateix, i en part tindreu raó, però hi insistiré: tot són mostres fefaents de la moralitat dubtosa i de conveniència d’una ciutadania que té, que tenim, dues vares d’amidar, que volem fer passar per l’adreçador –amb motiu, sovint– els nostres representants públics mentre nosaltres fem fum en compte de fer llum… Que el desaparegut obrer del meu poble continués encarregant-se any rere any de la feina encomanada no depenia en absolut –ho sabia, ho sabíem– d’aquell dinar de menú, sinó de la seua efectivitat i polidesa, de l’adequació anual al pressupost existent… i com no de la paciència a l’hora de cobrar. En tenia, però, aquell costum i ja sabem que el costum acaba sent llei. Cal canviar tants comportaments individuals i col·lectius… Per què no comencem, però, per nosaltres mateixos, pel que fem dia a dia? Hi som a temps?

Puc dir amb el cap ben alt que vaig eixir de l’Ajuntament amb experiència, sí, però més pobre que quan hi havia entrat, quatre anys abans. Vaig cometre errades, com tots, però mai vaig fer amb la gestió dels recursos públics que vaig administrar res que fóra motiu de penediment o vergonya posterior. Era D. Enrique Tierno Galván, un referent moral de primer ordre, qui afirmava que els que es dedicaven a la política havien de tenir les butxaques de vidre. I encara afegiria jo “i ofici i benefici”, perquè les temptacions poden ser grans si no tens clar que estàs de pas, si no tens uns estudis o una feina que són, que han de ser, el teu mitjà de vida, si no entens que els diners de tots són més sagrats encara que els particulars precisament perquè els administres temporalment… Certament, és responsabilitat nostra, de tots en tant que votants, que sapiguem castigar electoralment i fer fora del sistema, i no premiar-los amb més anys de govern, els que representen la indecència i la immoralitat, que no són majoria però que en són massa. Llavors, i no abans –ai, que bonic és poder dormir per les nits!– estarem legitimats, si més no en part, per començar a “llençar pedres”. Ep, ni que siguen metafòriques!

Salut i País!

Mare Mortuum*

dilluns, 24/10/2016

Un dels drames –la veritat, en té tants…– del periodisme actual, accentuat per les espúries urgències d’una societat perillosament avesada a l’obtenció de resultats immediats en tots els ordres, amb la qual cosa sovint es prescindeix del procés que els explica i els dóna sentit, és la manca d’espai per tractar els temes com toca, amb la suficient pausa que ha de portar-ne a la necessària reflexió… i a l’acció posterior. Ho veiem a diari: una certa notícia, una determinada successió de fets, s’encadena a una altra sense més; el que ahir era important ja és fum, el devastador terratrèmol d’avui a un extrem ignot del món serà demà un atemptat suïcida de moltes víctimes i molta consideració a l’altre, portades de diaris o capçaleres de telenotícies futures quedaran desfasades en breu i pocs en parlaran més. Se n’ha perdut l’interès, ens diran. Anar al moll de l’os, a causes com desenvolupaments territorials deficients o climes socials que converteixen pàries en terroristes? No cal! Un d’aquests temes, dolorosament actual, és el drama dels refugiats i el paper cínic i hipòcrita d’institucions, governs… i particulars.

MORTSAhir diumenge, no obstant, l’ARA publicava dins la seua edició dominical un dossier de deu pàgines que oferia claus per entendre el que ocorre i el que continuarà ocorrent, amb unes dades –n’hi incloc algunes– que esfereeixen de les persones, adults i nens, que moren anualment a l’antic Mare Nostruum romà; els auges socials i electorals dels partits populistes de dreta i d’extrema dreta que en criminalitzen el fet; històries personals que ens fan posar cara i ulls a unes vivències que ens porten al cap temps passats en què eren els nostres avis els perseguits pels totalitarismes i la incomprensió; el poder omnímode de les màfies que trafiquen amb els somnis i les vides; el galdós paper d’una (des)Unió Europea que ni hi és ni se l’espera, i d’un Rajoy penós que tornarà a ser –gràcies, senyors nobiliaris– president, que ignora quotes i anul·la iniciatives de governs autonòmics i locals que tenen les mans lligades; o el paper de certa premsa groga en el foment de l’odi al diferent com el patètic Sun britànic –l’exfutbolista Gary Lineker hi ha estat atacat per demanar que se’ls considere persones–, i un llarg etcètera…

PASOSFaríem bé de no oblidar-nos-en, com enterrem tants altres temes a diari, d’un que ens està retratant com a societat, i a més de manera absoluta. No podem mirar cap a un altre costat, i ho fem –Europa al capdavant, tristament– mentre cada dia moren persones que l’únic que desitgen és fugir de la guerra, de la devastació i de la desesperança, i que haurien volgut quedar-s’hi i portar una vida normal. La resposta és en nosaltres mateixos, en com afrontem la qüestió: per què gran part de la societat veiem com herois els joves nostrats que marxen a Alemanya o a altres països a lluitar i obrir-se camí perquè ací la merda –amb perdó– se’ls menja, i els que vénen en sentit contrari són uns pollosos i uns aprofitats, quan no delinqüents, que arriben per treure’ns el suc? Per què critiquem, amb raó, personatges sinistres i inquietants com Le Pen, Orban o Petrie per fomentar la xenofòbia, i no ens atrevim a tallar en sec al nostre interlocutor quan comença amb allò del “jo no sóc racista, però…”? Per què els governs tracten crisis humanitàries immenses com aquesta com a problemes exclusivament de seguretat?

Us ho diré. Perquè tenim por. I la por, ja ens ho advertien Sampedro i Galeano, és poderosíssima. És la por dels polítics a no ser reelegits. És la por de veure polítics indesitjables fer de la indecència, norma. Però la pitjor de totes les pors és la que ens tenim a nosaltres mateixos, a les nostres reaccions quan sentim amenaçats els nostres models de vida o creences, que creiem fàtuament els millors, els nostres estatuts econòmics –qui en tinga–, les nostres terrenals anses de tota mena, a les quals ens agafem per no caure a un buit on ja hi som sense adonar-nos-en… Per això, en observar un mar abans amable, acompanyats per la brutícia i deixalles que hi aboquem sense escrúpols, ja no ens provoquen cap reacció significativa els cadàvers que hi suren des de fa anys, impunement, més enllà de lamentar-nos hipòcritament que ens els mostren, precisament, a l’hora de sopar… Sí, som immersos en un procés d’insensibilització al qual ha contribuït notablement l’exposició de certs mitjans: veiem a diari tants morts en directe que ja no causen cap sotrac en les nostres consciències, sembla que la cosa ja no vaja amb nosaltres…

Però té molt a veure amb nosaltres, amb el que fem cada jornada… i amb el que deixem de fer. Al CIE de Barcelona -on ahir, per cert, els interns van protagonitzar-hi una vaga de fam- no hi deixen entrar diputats incòmodes, legítims representants del poble, per a què no vegen les condicions infrahumanes en les quals té les persones retingudes sense drets civils ni garanties legals de cap mena el Ministerio del Interior del beatíssim afinador de fiscals Fernández Díaz, en un simulacre hispànic de Guantánamo, persones que no estan acusades formalment de res però que no obstant no poden moure ni un dit. I encara més: avui mateix m’he despertat amb la ràdio, com cada matí, i el primer que he sentit és que la BBC ha destapat una trama d’explotació de refugiats sirians a Turquia, obligats a treballar fins a dotze hores diàries per un plat de calent, manipulant productes tòxics i amb treball a estall… endevineu per a què? Per a subcontractes de respectadíssimes empreses com Mark & Spencer i moltes altres d’ací i d’allà, per a què els londinencs puguen comprar-se samarretes a sis euros que, no ens enganyem, és el que volem tots, i per això tots en som culpables, sense excepcions.

Però no patiu, si és que ho feu. Demà un altre tema ocuparà el temps dels que encara llegim premsa, veiem qualsevol telenotícies o escoltem la ràdio… I quan no ens agradarà el que llegim, observem o escoltem deixarem de llegir, posarem una pel·li o canviarem d’emissora. I llavors la insensibilització serà total i haurem perdut definitivament la batalla, la d’aconseguir un món més just i humà pel qual no haurem estat capaços de moure un sol dit ni de lluitar fins el final. Llavors, i només llavors, podrem canviar-li el nom al mar. Total, ja no vindrà d’ací.

Salut i País!

* Tot i que el terme Mare Mortum s’ha “popularitzat” arran del treball d’una ONG, com explica l’ARA d’ahir, jo he preferit posar el títol en llatí correcte, amb la doble U del genitiu plural.

La innocència perduda…

dilluns, 17/10/2016

desconegudaSupose que ens passa sovint, si més no a qui subscriu: observes amb atenció una certa fotografia, descobreixes en un calaix un document esgrogueït que dormia un son profund, trobes casualment una peça de roba pròpia que, no saps ben bé amb quina intenció, ta mare –malgrat l’ús intens es conserva miraculosament intacta– havia guardat amb zel, i acudeixen al teu cervell desenes de records en cadena; què vas fer abans o després que la imatge quedés immortalitzada, què succeïa dins l’àmbit familiar o al món mentre escrivies al paper en qüestió, o el dia inoblidable que vas passar en un determinat lloc abillat amb aquell jersei de gossets que tant t’estimaves de menut… En fi, que tot passa i tot queda, que deia el poeta, i que allò nostre, precisament, és anar passant.

Si redescobrir vivències pròpies és relativament fàcil en un cervell relativament sa –només ens cal, com hem vist, un estímul determinat–, fer reviure amb la ploma gran part de les atresorades gràcies a un passat intens, tornar a gaudir d’aquelles persones que han estat transcendents –i també, per què no, les subalternes–, totes les que ja fa temps que no hi són, no ho és tant. De fet és ben difícil: cal saber què tens entre mans, com has de pastar el producte abans de portar-lo al forn per obtenir-ne una bona cuita, ben mengívola… Ara bé, no hi ha res de més evocador que assaborir els records d’infantesa i joventut sense deixar de mirar-los amb els ulls del xiquet que vas ser, amb eixe punt de murrieria que s’accentua amb els anys, amb la convenient dosi –també– de relativització i, per què no dir-ho, d’imaginació per emplenar buits que caracteritzen el verb esmolat de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó.

No anem a descobrir ara qui és el protagonista d’aquesta breu ressenya, però us diré que darrerament s’ha donat a conèixer com l’espolsador d’espardenyes amb més estil de la Mediterrània occidental –amb permís de Sant Vicent Ferrer, és clar– i, en les seues estones lliures, quan no està gaudint d’un bon arròs del senyoret en bona companyia a restaurants amables a tocar de mar o viatjant per mig món fent de guia –ara sí que en tindràs temps, sí, bandoler!– gairebé espiritual, ens ofereix pàgines delicioses com les que vaig tenir el plaer de devorar a finals d’estiu: Na Desconeguda –després parlarem del títol– és el tercer dels lliuraments de les memòries novel·lades –en formen part Les nits perfumades i Com la flor blanca– en què l’autor ens trasllada a un poble de la costa que ens toca de prop –però també a la Plana de Vic per parlar-nos de la família de sa mare– i del qual reconeixem cada carrer, plaça, botiga, cantó o persona.

Tot i haver estat escrit l’any olímpic, com a continuació natural dels seus dos germans grans, el llibre veu ara la llum, revisat canònicament –com afirma l’autor mateix–, de la mà d’El petit editor, jove editorial però amb una gran embranzida i futur, amb seu al mateix poble de les malifetes jovenívoles de qui ens fa arribar aquells fragments de vida, els que ens fan somriure quan hi descobrim un cert personatge conegut, més o menys difuminat per allò de la intimitat o la cortesia cívica, però sempre identificable, però especialment quan comprovem com enyorem els temps passats pel simple fet d’haver estat els que ens han tocat de viure, i els idealitzem malgrat totes les mancances de l’època, que eren moltes. Potser el més important, certament, d’aquestes memòries novel·lades que acaben d’eixir del forn no és tant el que diu ni tan sols com ho diu, que és importantíssim, sinó que aconsegueix fer-ho ben nostre, ben especialment els que coneixem cada pam dels llocs per on transitava aquell innocent –o no tant– Manolín…

P14678048_10211017330379196_629549653_oer edat no he fet harca, però com si l’hagués feta. Ja no es llegien El jabato, Hazañas bélicas o El capitán Trueno, però com si m’hagués papat tots i cada un d’aquells còmics històrics. Pràcticament no he conegut el Casino dels Caçadors, les botigues tradicionals i els comerços que menciona, però com si m’hagués assegut a les taules de marbre del primer o entrat a comprar als segons i m’hagués despatxat qualsevol dependenta de les descrites. Us recomane vivament els episodis “El vici solitari” –coneixent l’autor podeu esperar-vos qualsevol cosa– per conèixer-lo millor, o “Tio cuca”, “Anglaterra 66” o “La llei del pam” per copsar-ne a fons l’essència local. Imperdibles. Un determinat capítol, ja us en fareu càrrec, no us el puc recomanar per raons de “militància” –disculpeu, però “algú ho havia de dir”! hahaha– i, per acabar, i sé que no hauria de fer-ho tot i que tampoc no estriparé res ni, com es diu ara, faré cap spoiler, és imprescindible que assaboriu, amics lectors, l’últim dels capítols: llegiu-lo sense presses i poseu-vos –no us costarà gens– en la pell de l’autor; és quan apareix Na Desconeguda, la Gran Dama, la jugadora d’escacs, que per molt que sapiguem que un dia o altre ha d’acabar arribant sempre ens agafa desprevinguts, sobretot si observem com llaura amb els ulls d’un infant que ha de passar la prova tan amarga que sempre és la pèrdua de la innocència per la via ràpida, de manera colpidora i definitiva. Deia Daniel Gélin que anomenem memòria a la facultat de recordar coses que, tal vegada, desitjaríem oblidar, però en tot cas recordar sempre és bo, i ho fareu quan obriu el llibre. Us assegure que us costarà de deixar de banda.

Compartiré alguns breus fragments, amb el permís de Manel, que he considerat significatius, al voltant dels “jocs” infantils més cèlebres, l’incipient turisme de les “tres P” que ens venia a sobre o la grisor social i política d’aquella època, reflexions algunes d’elles que no per costum d’haver-les sentit ens haurien de caure en sac foradat:

“Els meus amics consignaven sempre una harca memorable contra la colla de la Casota, en la falda de la muntanya. Quant d’heroisme, cadascun dels nostres. Sense por al trinxet, al bony o a l’ull buidat! […] Quan els meus amics glossaven les bregues imaginàries –ja se sap la fràgil línia que separa la realitat de la fantasia en l’univers infantil–, jo cavil·lava que, arribat el cas, els nostres enemics s’haurien desfet de nosaltres. Més alts i més forts, s’havien criat a la muntanya com cabres monteses; nosaltres, en canvi, tendres infants de la vila, només fèiem instrucció militar jugant a barquets quan plovia! […]”

“–Hijos míos, esto es el mar –assabentaven els pares als fills en arribar al passeig marítim. Per respecte, ometré les expressions dels fills. Amb turistes així, què podia esperar-se de l’evolució turística del poble? Doncs el que tenim: misèria i companyia. I un desgavell urbanístic de por. Una avinguda local s’exhibeix als politècnics de mig món com a exemple de com no s’ha de dissenyar mai un carrer marítim. Vivim en zona sísmica, però, i l’esperança és l’últim que es perd… […]”

“La tele i el Nodo sempre parlaven de Franco, de la Carmen Collares i dels pantans que van parir. Els diaris i les revistes també. Tots els mitjans rivalitzaven per deixar-lo en millor lloc. Jo, però, cabut com un mul, continuava en contra seu i del Reial Madrid, que venia a ser el mateix. […] –Si Franco muriese, habría otra guerra –vaticinaven les monges locals al més pur estil Rappel. Les vestimentes, almenys, s’assemblaven. […]”

Especialment els cullerots, però no només nosaltres, no podem deixar de llegir Na Desconeguda, darrer episodi de la trilogia dedicada al pare de l’autor. Viurem o reviurem així, tots plegats, el poble que era i que ja no és, el que podia haver estat i que mai no va ser, el que encara vol ser -l’esperança, efectivament, és l’últim que es perd- i el que mai no podrà tornar… persones incloses. Capbusseu-vos sense por, amics lectors, en les pàgines del prolífic Arinyó. Recordeu, també, aquest simpàtic sintagma: El petit editor, un segell valent i en alça. I bona lectura!

Salut i País!

Problemes domèstics…

dilluns, 10/10/2016

casa apuntaladaAixò diu que era una comunitat de veïns formada per gent diversa; l’edifici, bastit feia ja molts anys –conservava una façana senyorial, sí, però l’estructura era un altre compte– sobre un terreny de diversos propietaris, alguns d’ells obligats a vendre a la força, es debatia entre la vida corrent i els problemes derivats d’una convivència malmesa, quan no tensa. Els presidents d’escala, de signes diversos, sempre eren dels mateixos pisos, i la resta es limitava a protestar o a obeir, segons els seus pensaments, més combatius uns, més dòcils altres. Els veïns més guerrillers eren els Urrutia -els primers, darrerament, no gaire- i els Carbonell, sempre disconformes, mentre que els Rupérez, els Fandiño, els Arévalo o els Carmona, entre d’altres, feien fidel costat a qui manava.

Els presidents d’escala distribuïen liberalment la quantitat a pagar en concepte de despeses de comunitat entre tots els habitatges, però no tothom abonava el mateix; els Carbonell pagaven molt més –els Mesquida i els Piris, tot i ser parents dels Carbonell, també ho feien però no piulaven perquè o bé eren afins al president de l’escala o bé no s’atrevien a donar el pas– però mai hi havia efectiu per a les seues despeses quan es trencava un taulell o es fonia un llum prop d’aquests pisos; els diners del fons comunitari anaven als que pagaven poc, però curiosament en sobreres obres, en ornaments prescindibles que aconseguien revaloritzar, això sí, els habitatges dels més espavilats, sota l’empara del govern no sempre just i xulesc d’aquests presidents abans esmentats. Això per no contar que cada vegada els miraven més malament pel fet de parlar una llengua diferent, dins del seu mateix domicili… Fins i tot des de presidència s’havien atrevit a anul·lar normes que posaven els pares en l’àmbit familiar, que no obstant eren admeses -exactament les mateixes- en altres habitatges…

“Això no ens passava quan vivíem al nostre mas” deien els Carbonell, i els Urrutia coincidien que, quan habitaven al seu caseriu, tampoc no tenien aquests problemes, encara que ells –més espavilats– no pagaven tant com els primers: d’antuvi cobrien les seues despeses i enviaven a la comunitat allò que consideraven just, segons un costum ancestral. Així i tot, alguns dels Urrutia, fins feia poc, s’havien mostrat expeditius quan no excessivament agressius amb la resta de la comunitat, tot ocasionant certs danys materials i físics a algun veí; però aquella època havia passat i ara s’entestaven a demostrar que la seua bonhomia era homologable a la dels Carbonell, que sempre havien fet ús del diàleg per intentar convèncer els presidents d’escala del greuge comès amb ells.

Els Carbonell feia temps que volien reformes, interiors i exteriors, justificades perquè el pis se’ls queia i pagaven tant de comunitat que no els quedava ni per a pipes. Així ho havien transmès una i altra vegada a la presidència, sense rebre resposta –o si la rebien era per anar-los donant llargues– i fins i tot havien intentat –democràticament, és clar, fent ús del diàleg i el sentit de comunitat que sempre els havia guiat– modificar el seu reglament de règim intern, per trobar-hi un millor encaix, però les seues peticions eren desestimades una i altra vegada i les seues propostes de millora, tombades sistemàticament. Fins que un bon dia, el Sr. Carbonell va anar a trobar el president i li va dir que a casa seua s’havien manifestat: volien canvis sí o sí.

Quan anunciaren que, si no els deixaven fer-ne, marxarien –sobre aquest punt els Carbonell no s’acabaven de posar d’acord: els pares tenien clar que ho volien fer, mentre que dels cinc fills la gran, Inés, que deia que era cosmopolita, s’alineava amb la presidència, mentre que el mitjà, Xavi, mirava de guanyar temps i la menuda, Anna, més revolucionària ella, volia capgirar el sistema, també; dels altres dos, un ballava i l’altre abans jugava a bàsquet i ara no feia res– es trobaren amb la incomprensió de la resta de propietaris. Només els Urrutia, i no sempre, els feien costat amb la boca petita. Finalment, el cap de família plantejà una consulta als seus membres per decidir què feien, i ací es trobà amb el problema: el president clamà al cel! Segons ell, tot l’edifici havia de ser consultat perquè així ho deia la norma aprovada per tots -sota l’atenta supervisió d’una força d’ordre amb cabra inclosa, anys abans- a desgrat que ell i l’anterior president l’havien modificada sense consultar la resta de veïns per un tema –deien– merament comptable, uns anys enrere.

“Volem vendre el pis per marxar de la finca –deien ara– però comprar al mateix carrer, perquè és ample i ens hi trobem a gust”. El president de l’escala cridà l’administrador –que, per cert, ho era perquè els seus avantpassats també n’havien exercit i havia heretat el càrrec–, un home jove i esvelt amb una esposa que manava més que ell. “L’administradora i jo diem que això no pot ésser”, va liquidar el tema. “Doncs a l’edifici victorià d’ací a la vora, bé que va votar només un pis” –contestà el Sr. Carbonell, ben documentat. A la poderosa administració comunitària que portava la resta d’edificis adjacents, consultada d’urgència, tothom tirava balons fora; uns deien que podien vendre, altres que no; uns que els deixarien viure al mateix carrer, altres que si venien haurien d’anar a viure sota el pont…

La qüestió es presentava difícil, ningú no trobava una sortida raonable. A casa dels Carbonell eren majoria els que, si més no, invocaven el dret a decidir on volien viure en el futur i el president i els seus afins van posar en marxa la tàctica de la por: que si col·loquen el pis a la venda no trobaran comprador, que si seran mal rebuts per tots, que si els antics veïns no els saludaran en passar pel carrer i fins i tot que, potser, l’administrador els enviarà els seus treballadors més expeditius, armats amb material d’oficina –grapes, clips i llapis esmoladíssims– per acollonir-los. Els Carbonell, però, no tenen cap intenció de cedir, i avalats per l’opinió majoritària dintre de casa, fruit d’un recent debat familiar, han plantejat un full de ruta per aconseguir els seus objectius. “O ara o mai” han dit. Semblen tenir-ho clar… tot i que mai se sap…

* * *

Penjaran els Carbonell el rètol de “es ven”? Els el retiraran? Faran callar el pare o la mare una temporada? Es quedaran a l’edifici, malgrat la manca de reformes? Incògnites que anirem descobrint en els propers mesos…

Salut i País!