Un instant…

dilluns, 24/04/2017

Si Toulouse-Lautrec, potser qui millor va retratar en quadres i pòsters la cuixa en alt del París de la joie de vivre, us haguera conegut… segurament no s’hauria inspirat en vosaltres. O sí, mai se sap: els artistes de raça disposen d’aquella mirada especial, finíssima, que tot ho detecta, més encara allò que ens és negat a la majoria de mortals, i ho sublimen fins al punt de convertir la quotidianitat en art del bo, sapiguem apreciar-lo o no. Potser el francès, en observar l’angle format per aquestes fileres de cames, tan rítmiques, tan disciplinades elles després d’hores i hores d’assaigs, s’hauria rendit -a la força, clar, supose que es tracta d’això- al vostre innegable encant. Us ho preneu ben seriosament, i a la imatge s’aprecia a bastament, perquè, voluntat fèrria a banda, no deu ser fàcil dir-li que no al vostre amo: tot és poc, es veu, per arrencar-li un somriure, per demostrar-li que una obligació pot esdevenir un plaer -almenys ho feu veure-, a jutjar per l’èmfasi que hi poseu, per aquesta elevació impossible que descriuen les vostres obedients extremitats inferiors, per aquestes carones de místic trasbals que lluïu algunes, com si us hi anés -sembla un costum freqüent, allà- la vida.

A les quatre xiques de la part frontal de la imatge, pioneres i capdavanteres de la feminitat pàtria, us correspon l’honor de representar-ne totes les altres. La responsabilitat és elevadíssima. Tothom us està mirant, i malgrat la repetició incessant de les figures, uniformes i confusibles, el perill evident de la fotografia en l’instant més inesperat sempre és present; per això cal que tot rutlle, a fi d’evitar un desastre de proporcions inesperades, amb la precisió d’un rellotge suís, aquell simpàtic país entre altes muntanyes que vosaltres no coneixereu mai. Però la temuda oportunitat apareix i el destre dit del reporter gràfic recull un moment, aquell gloriós moment, únic i irrepetible -com tots a la vida- en el qual feu aquell gest, mireu d’una determinada manera o aquella peça de roba o aquell complement prenen un protagonisme inusitat. I llavors tot canvia, tot queda capturat no només en la retina, que és volandera i sembla no tenir memòria, sinó per l’objectiu d’una potent càmera que en bolcarà posteriorment el resultat en el paper adequat…

COREAM’imagine, perquè no us conec de res, els vostres noms: d’esquerra a dreta, per exemple, Hee, Yon, Hye i Sun, apel·latius -me n’he documentat- del tot freqüents al vostre país, corresponents respectivament a felicitat, flor de lotus, plena de gràcia i bondat; trobe que no s’ajusten, si us he de ser sincer, a la concepció personal que en tinc, d’aquests mots concrets o abstractes que acabe d’escriure, combinats amb l’ofici que desenvolupeu, però per una banda no sóc expert en cultura oriental, i moltes coses se m’escapen, i per altra el vostre país sembla tan irreal que no vindrà d’una mostra més d’aparent incoherència. Intente mirar després, amb ulls atents, la foto i hi veig força detallets: sembla que canteu -no la dec conèixer, ja em disculpareu de nou la ignorància-, que porteu una fina, útil, veta a les sabatetes per evitar que isquen disparades a cada camallada -preferiu les municions, clar- i finalment que no totes esteu pendents del mateix: Sun, sembles la més serieta. Fas cara de concentració i se’t nota l’esforç. Tot és en ordre però tot t’és feixuc. Voldries acabar ja, però saps fer de la paciència virtut. Fas bé. Ets una resistent; Hye, sembles la més fresca de totes, la més natural. Tens una mirada entremaliada i discreta alhora. Res no se t’escapa però et guardaràs bé de dir-ho, malgrat el que veges. Per si de cas. Ets la més llesta de totes i arribaràs lluny. Però ai, Hee i Yon… vosaltres sou un cas diferent!

Hee, no sé què has pres per esmorzar, però estàs que te n’ixes. Obris més la boca que ningú i alces més la cama que ningú. Potser és que, com que a diferència de les teues companyes només tens una medalla, has de fer més mèrits que la resta. Potser la tenies i t’ha caigut, de tant d’èmfasi com hi poses i vols compensar-ho. Potser et penses que així l’amo es fixarà en tu… Però qui no et lleva ull de damunt, i a més a més descaradament, és la teua veïna Yon, a qui no li fa gens de gràcia que destaques tant. T’observa de refiló, sorpresa, conscient que ho estàs fent millor. I no ho pot suportar. La mirada obliqua i la boca entreoberta li configuren una cara de fàstic i enveja insana que fa de mal dir al país de la uniformitat, on la diversitat -com a tot arreu- també s’imposa… Però no patiu: la desfilada acabarà, l’amo us felicitarà si no està de pega i tal dia farà un any. Ànims. Potser els necessiteu. Benvolgudes Hee, Yon, Hye i Sun, o com us digueu: cadascú tria la seua vida i supose que el vostre cas no serà una excepció, però no ho puc evitar; sempre que veig militars com vosaltres desfilant de manera tan obedient i impersonal, recorde un magnífic conte, lúcid i brevíssim, del gran Pere Calders, de títol “Història castrense”, que us dedique perquè hi reflexioneu: “Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.” Sort, xiquetes.

Salut i País!

 

D’imprudències i modes

dilluns, 17/04/2017

En una ocasió, Joan Fuster, torbat per alguna fotografia que l’havia desplagut, deixà anar, sempre càustic: “Quina imprudència, deixar-se retratar”. Efectivament ho és, en especial quan fa temps que no et veus imprès –no us refieu de l’espill de cada dia, ens enganya com als caragols– i recordes amb una certa perspectiva els estralls que han fet en cada època vestits, pentinats o utensilis de moda, tots ells marcats de manera indeleble, definitiva, al paper cobert per una emulsió sensible a la llum. També és una imprudència notable evocar en companyia, més encara quan hi ha concurrència més jove, perquè aleshores sí que pots quedar ben retratat; divendres passat tinguí el plaer de compartir dinar i records amb familiars molt estimats de Mislata, el poble de la meua iaia materna, aprofitant les minivacances pasqüeres, i a usades que ho vaig comprovar: allà tinc una nebodeta –el diminutiu potser ja sobra–, guapíssima i intel·ligent, no cal dir-ho, que és nascuda al 1992 i per tant és a punt de fer-ne vint-i-cinc… Vint-i-cinc anys, ja!

IAIONETEl cas és que no vaig poder evitar recordar-li detalls de quan era menuda, quan era una xiqueta de bolquers –faré bé d’ometre’ls, ella m’ho agrairà– i em vaig posar nostàlgic, alhora que prenia consciència d’una edat, la meua, que comença a fer respecte. L’observava i no deixava de pensar: ai, com corre el temps, com madura la gent, com arracona fets, com va deixant persones pel camí… Tornant al dinar, tiets presents que més que em doblaven en edat recordaren com era el poble quan eren menuts, on s’amagaven dels bombardejos de la guerra, com havia canviat des d’aleshores el Pou del Quint –el pis de la meua cosina, mare de la criatura, és allà i des de la terrassa n’hi ha una vista privilegiada–, que encara aguanta. Més enllà del contingut d’aquelles evocacions, que feien, lògicament, més respecte que no les meues, vaig respirar alleujat: jo, almenys, encara no he arribat a estendre el braç –tot és qüestió de temps– i a afirmar, amb aquell to de veu categòric que atorguen la senectut i els tràngols de la vida, amb la mirada perduda en l’espai-temps: “tot això que veieu, xiquets, abans eren camps”.

Però no deixem de banda la joventut i algunes modes novelles que en són estranyament –i feliçment– pròpies! Un dels aspectes més destacats d’aquests dies de vacances ha estat descobrir-ne una que encara no tenia clissada, que m’ha sorprès alhora que m’ha emocionat profundament: quan el primer dia vaig veure-hi una xicona, pels carrers del Cap i Casal, no hi vaig donar importància; en copsar-ne la segona –ara anava al costat d’un xicon amb la mateixa característica– en una altra ruta i moment, va ser quan vaig començar a pensar que en passava alguna… Però la confirmació definitiva fou al sant-demà, tornant del forn: un grupet d’adolescents, tots amb un a la mà, em feren pensar que el bo de Darwin tenia raó. Definitivament l’espècie millora: tots els adolescents duien agafat, a la punta d’una de les seues extremitats superiors, ben bé com una extensió d’ells mateixos… un llibre! N’hi havia de totes classes i mides –m’hi vaig fixar atentament però sense alçar sospites, estirant el coll tant com vaig poder–, des de diccionaris fins a novel·les, passant per poemaris! Sí, sí, poemaris, no us enganye! (Ací me n’he passat!) I no vaig poder evitar soltar un parell de llagrimetes, més sorpreses encara que jo..

També em vaig fixar, no obstant, que no tot era color de rosa: no els obrien, sinó que de tant en tant se’ls miraven, se’ls aproximaven, sense saber ben bé –potser ni ells ho sabien– què hi buscaven… Les edicions, però, semblaven objectes insubstituïbles, tan importants per a ells com la pròpia vida, que es mimetitzaven en els usuaris, dels quals semblava que no es podien desprendre. Llavors vaig deduir que els duien a la mà per demostrar als de la colla que ells en tenien de més grossos, de més bonics, de més complerts… Bé podia ser, també –no seria preciós?– que ho feren per si de cas els venia el rampell sobtat de consultar-los, de llegir-los, de fruir-ne amb el contingut…; ho he consultat i m’han confirmat que no és una moda només valentina, sinó que s’ha estès perillosament per tot arreu… Llibres, llibres… quina provocació! Desconec si aquest fet, aquesta exhibició explícita, és tan suggeridora com les reflexions i aforismes de l’escriptor suecà del qual us parlava al principi –llegiu-lo!– però no em direu que no sobtÉs la lectura, estúpid!a el fet, en un món com l’actual, dominat –fins ara, es veu– per l’absurditat d’algunes modes com ara… sí, com aquella de dur mòbils a la mà, per exemple… Quin poc trellat, veritat? Sort que és moda passada…

La veritat és que ens en salvaríem, d’una bona, amb aquest costum imaginari que us acabe de proposar, perquè amb això dels aparells de telefonia a les mans, el jovent d’avui corre el perill evident de la invisibilitat futura… M’explique. Imagineu-vos l’escena: han passat seixanta o seixanta-cinc anys. El jove d’avui és el iaio de demà, que diu al nét, amb mirada i to de veu adequats: “Xiquet, quan tenia la teua edat, jo anava tot el dia amb el mòbil a la mà…” a la qual cosa el menut, espavilat com tots els que pugen, no trigaria a preguntar-li, tot desconcertat: “iaio… i què és un mòbil?”, mentre rumiaria, sense atrevir-se a dir-ho per no ofendre: “bah, fóra el que fóra, segur que no era tan interessant ni tan útil com un llibre…”

Salut i País!

Bon dia

dilluns, 10/04/2017

Farà un parell de setmanes vaig conèixer la meua metgessa de capçalera. Tot i estar, em va dir, vora un any en la plaça, era la primera vegada que ens vèiem –ja ho diuen al meu poble, que val més anar a la sucreria que a la farmàcia– i per tant vàrem estar dialogant una bona estona, amb les preguntes de rigor al voltant d’hàbits i costums i la confirmació exhaustiva de l’historial que constava al seu ordinador. La coneixença havia començat bé, com crec que s’ha de fer, amb un efusiu “bona tarda” meu en entrar a la consulta, contestat amb un altre seu, acompanyat d’un distès i amable somriure; molt professional, es va interessar per mi, demanà el motiu de la visita, em va fer unes quantes proves sense demanar-les i em va manar unes anàlisis completes… Ara bé, no és l’objecte d’avui fer una lloança de les virtuts d’aquesta jove galena, que ho és i ho va demostrar, ni de les bondats de la sanitat pública, que tot i malmesa per retallades i falta de personal, continua tenint un elevat nivell d’eficiència, sinó cridar-vos l’atenció al voltant de la importància i la necessitat d’anar pel món amb l’educació i el saber estar mínims que s’esperen de nosaltres, més encara pel que us explicaré a continuació.

CAP CAN BOUEstic acostumat, des de casa i des de sempre, a dir “bon dia” si és pel matí, o “bona tarda” –o vesprada, si sóc a València– quan arribe o entre a un lloc, hi haja o no algú, la qual cosa em sembla el més normal del món. Així em vaig presentar de nou a l’ambulatori de Can Bou, divendres passat, a falta d’un quart per a les vuit del matí: calia fer lliurament del potet amb la mostra d’orina, després del dejú obligatori, acte previ a l’extracció de la sang necessària per ser analitzada. En arribar-hi la porta encara estava tancada però al carrer ja hi havia nou persones de diverses edats esperant-se. Lògicament no en coneixia cap, però vaig fer un “bon dia” genèric que només em van contestar dos dels presents, precisament les dues persones més majors, tot i que les altres m’havien sentit perfectament, i vaig anar a buscar la paret per recolzar-m’hi. Encara no haurien passat ni trenta segons quan vaig sentir una d’elles, de les que no m’havia contestat, que em deia: “ei, vostè, el que ha dit bon dia… ha de demanar tanda, sap?”. Després de disculpar-me per la falta de pràctica en aquelles activitats i de comprovar darrere de qui anava, em vaig quedar pensant sobre com se m’havia adreçat: jo era “el que havia dit bon dia”; em va semblar una manera significativa d’interpel·lar-me… Però ací no es va acabar la cosa.

A les vuit en punt una infermera jove va sorgir de l’interior del centre a través d’una porta dissimulada, amb la intenció d’obrir-ne la reixa de la principal. Tot i passar a dos escassos metres dels que estàvem esperant-nos, i de dirigir-nos una mirada escrutadora, no ens va dir ni bou ni vaca. Res. Ni un trist i desmenjat “hola”, tan sols. Més enllà del sistema de cua i admissió –aprofitaré per dir que em va semblar un tant tercermundista i una mena de microcosmos del personal, pors i manies incloses– el cas de la no-salutació em va fer reflexionar sobre la normalitat del fet, de qui havia respost i de qui no, i cap on anem en aquest sentit; era una qüestió, doncs, generacional? És una evidència que l’edat provecta ho té més interioritzat que la joventut, però tampoc no és una regla d’universal compliment: hi ha gent major que no sap comportar-se i de més jove que té una educació exquisida, personal amb estudis superiors que no té cap educació ni sap què és i gent amb poca lletra que és més atenta, correcta i polida del que ningú podria ser-ho mai. Crec, per tant, que és més una qüestió d’hàbits i dels exemples que s’han vist a casa, a l’escola o àdhuc al carrer que no només d’edat o cultura: treballe amb adolescbon diaents, i quan se’ls acostuma a saludar en entrar o eixir d’una aula, sobretot donant-ne exemple actiu, no només corresponen sinó que amb el temps van per davant i, millor encara, fan que els altres companys se n’habituen.

Quan es perden les formes es perd tot. Crec importantíssim que aquests aspectes bàsics de l’educació més elemental es treballen a casa; darrerament, però, aprecie precisament tot el contrari. Mon pare, persona amb pocs estudis per circumstàncies de la vida, sempre em deia de menut que saludara als presents en entrar a un lloc, que mai deixara de fer-ho si no em contestaven i que ser educat no sempre tenia a veure amb tenir més o menys estudis. Mai he deixat de fer-li cas, en això, en entrar a una botiga, quan arribe a una parada de bus i hi ha algú, quan hi puge, on hi ha un conductor a qui li agrada que se’l tracte com a tal, i més encara a una aula –amb el meu tradicional “bona dia i bona hora”– on hem de fer llum en compte de fum, la llum que sovint manca a casa… Portem una vida accelerada que ens despersonalitza i hem oblidat que un simple “bon dia” ens pot fer la vida més agradable. A tots. Proveu-ho. Saludeu (més). I si acompanyeu la salutació amb un somriure com el de la meua metgessa, encara millor. Potser la infermera-portera de l’altre dia –mai se sap– em llegeix avui, i demà a primera hora comença a dir “bon dia” als que s’hi esperaran, i això fa que tothom que arriba comence a saludar, i que tots donen la tanda amb un somriure, i… Sí, ja ho sé, que potser demane massa… però és que somniar, com ser educat, no costa un sol cèntim!

Salut i País!

Un dilema

dilluns, 3/04/2017

Molt s’ha debatut i continua debatent-se al voltant, per una banda, dels factors hereditaris i per altra o bé dels ambientals o bé dels derivats de determinats costums o hàbits, especialment en l’aparició d’algunes de les malalties que ens afecten, però també de manera acusada en la manera de ser o de fer de les persones que ens envolten, nosaltres inclosos. La llengua sembla que prenga partit per la primera, i no debades disposem d’expressions que predestinen irremeiablement, magnífiques, plàstiques, com ara “si el pare és músic, el fill és ballador”, “fill de gat caça ratolins” o “els testos s’assemblen a les olles” -això del “palo” i la “astilla” deixem-ho per a la llengua de Cervantes- però per la banda de l’entorn “cultural” o els usos també en tenim de bones, com “qui de menut furta un ou, de major furta un bou” o “l’arbre tortet s’adreça de xiquet”. Siga com siga, el cas és que per un costat estem envoltats, i anem ben servits, de testos i olles, de balladors i furtabous i d’arbres torts i més torts encara, i per altra observem com certes herències perviuen i es resisteixen a quedar en l’oblit; ho veiem molt, massa, en la presència en certs àmbits d’excessius “tics” del dictatorial i no tan llunyà passat…

fraga-carrero-blancoHan transcorregut quaranta-un anys i mig des de la mort, al llit, de Franco, una miqueta menys dels que té un servidor de vostès, infant de catorze mesos quan desaparegué el que durant prop de vint anys després encara posava la cara en pessetes i duros de curs legal. Ara bé, hi ha dies que no ho diries, que aquells temps dormen el son dels -si m’ho permeteu- injustos, jornades en què sembla que la tan idolatrada -pels beneficiats, a banda i banda de l’espectre polític- i fraudulenta transició no haguera servit per a res -quines coses tinc jo, també…- especialment quan veus encara avui dia locals públics guarnits amb símbols d’aquella època, manifestacions de fills i nets de nostàlgics, fundacions que porten el nom del tirà, receptores de sucosos fons públics, o els hereus de la patuleia que li feia el gara-gara al del Ferrol, que disposen dels nostres recursos públics de manera extractiva i poc menys que colonial, que es reparteixen el pastís com antany. Els lectors malpensats, que en tinc uns quants, podríeu considerar, veient el orígens del partit fundat per Fraga, que es veu que passava per allà, que l’actual banda que ens desgoverna té alguna cosa a veure amb tota aquella gentola… Però no en són els únics, hi ha darrere un pòsit, m’atreviria a dir que “cultural”, que és força més transversal del que sembla…

Aprofundim-hi una miqueta, anem als números de l’administració, a la manera d’invertir els recursos -dels altres, clar- que és la de sempre. Notícies fresques: 1) El 80% de les inversions teòricament destinades al corredor mediterrani s’han gastat -amb dos collons- en obres a Madrid; 2) Rajoy ha anunciat a Catalunya una pluja de milions si el personal es porta bé i deixa de votar als que “no convenen”; el problema del primer cas és que la mentalitat no ha canviat, que “els provincians” hem de seguir amb l’obligació de mantenir les elits de Madriz, que per això és la capital imperial; això no és, és cert, pròpiament franquista, però va ser durant la dictadura quan aquesta espècie d’ADN patriòtic arribà a laconfiguració definitiva. El problema del segon cas, ultra les formes, és que els diners promesos representen una quarta part dels ja aprovats, que no han arribat mai perquè s’han gastat en aves que connecten Villatercero de Abajo amb Carcamales de la Sierra, territoris això sí addictes. La poca vergonya d’alguns és il·limitada, com la ignorància d’uns altres, que encara els aplaudeinizSdiZveF_w320xen o s’encaren amb altres víctimes de l’infrafinançament. Ja els convé la confrontació, ja… Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou. I ací res, continuem “ofrenant”. Però seguim, que encara queda: i la llibertat d’expressió, què?

La justícia està lluint-se, i aquesta setmana més, si cabia; ho denunciava el diputat Baldoví, que Tip i Coll, als anys vuitanta, feien acudits sobre Carrero Blanco -“de todos mis ascensos, el último fue el más rápido” i no passava res, mentre que vint-i-cinc anys després vas a presidi per recordar-te d’aquell insigne saltador olímpic, sempre i quan no tingues un determinat cognom i manegues el periòdic de més tiratge de l’estat, clar, que sempre hi ha hagut i hi haurà classes. Entre la llei mordassa i la judicatura escoltant els discos de “la voz de su amo” no hi ha res a fer; què es pot esperar d’un estat podrit fins la medul·la, en el qual es barregen els poders executiu, legislatiu i judicial per a desesperació del bo de Montesquieu, un estat amb una premsa servil i domesticada i unes televisions controlades per quatre famílies que emeten circ anihilant i que, quan les coses van maldades, tiren mà de Veneçuela o tenen el personal ancià acollonadet amb l’aixeta de les pensions? No només el centralisme mana, sinó també una mena de franquisme sense Franco. I ens en rèiem, d’allò del “atado y bien atado”... Tinguérem quaranta anys de dictadura i endarreriment i després n’hem tingut quaranta més de pròrroga… per si empatàvem, devia ser. I ens han acabat golejant.

Heus-ne ací el dilema: herència enfront d’hàbits? Predestinació -“en lo universal“, clar- enfront d’una certa “cultura”, d’un certa manera de fer, invariable i incorregible? Trieu de la parada. Des de la perspectiva d’una Espanya que ni vol ni pot, ni pot ni vol reformar-se, em sembla que el cas que ens ocupa és una barreja de totes dues. Ah, i del govern, com deia la parella de dalt -la d’humoristes, dic- ja en parlarem la setmana vinent…

Salut i País!

Descansar…

dilluns, 27/03/2017

Des de la implantació de la setmana laboral anomenada anglesa, que proscrivia dels dissabtes el treball -ei, i l’escola, que potser tots els lectors no sabeu que fins als anys setanta s’hi feia classe pel matí!- es considera que amb els caps de setmana, sempre que no estiguem adscrits a l’hostaleria o a una àmplia gamma del sector serveis, disposem de dos dies per descansar. La tradició religiosa escrita, sovint de manera absurdament amenaçadora, ens ho havia advertit sempre, que almenys en teníem un -la realitat era una miqueta més punyetera- però ben mirat no calia: si en alguna cosa estem d’acord agnòstics, ateus i creients és que els dies festius preferim assentar els ossos a realitzar activitats laborals de la classe que siga. Però el descans és teòric, clar: més enllà de cambrers, cuiners o empleats de cinema, per dir-ne alguns, a vegades no és tan fàcil reposar, especialment si et portes faena a casa -una miqueta us en podria parlar-, si et fan reparar, pintar o arreglar qualsevol moble, superfície o armari -ai, por em fa!- o, en el cas que ens ocupa, quan per baixar al poble has d’utilitzar els incerts serveis de la Renfe.

TALGOSí, els caps de setmana que vaig a Cullera passen volant, plat guisat amb diversos ingredients, bàsicament l’horari, que m’impedeix arribar abans de les nou i mitja a ma casa, sempre que tot vaja bé -aclariment de consciència: mai no va bé- però també perquè, en baixar poc, se m’acumula la faena i mai no arribe al cap. No us avorriré amb els meus compromisos socials, però ja us imaginareu que per falta de temps no puc atendre’ls tots i per això tinc alguna gent abandonadeta, però són amables i sabran disculpar-me; aquests dies han estat, en aquest sentit, intensos. I productius. Ara, la causa principal de tots els mals, i que fa que encara baixe menys, és el mal servei constant i reincident del transport: el Tren Articulado Ligero Goicoechea-Oriol -Talgo, per als amics- de les cinc és el primer que puc agafar, i sempre fa tard. Ja no sorprèn. De fet, el que sorprendria és que fóra puntual. A part de les aturades constants, de la manca d’informació i del veïnat que em toca en sort -divendres una iaia murciana, darrere meu, explicava per telèfon vida i miracles a una tal Pepi- el viatge va ser amenitzat per un comiat de soltera: cinc escandaloses xiques, també murcianes, quatre d’elles amb diademes al cap i una disfressada de pantera rosa -la núvia- es passejaven amunt i avall per a gaudi del personal… Però el millor, com sempre, estava per arribar.

Vint-i-un minuts de retard em van impedir enllaçar amb el rodalia de Gandia, per la qual cosa arribaria a casa, si podien venir a recollir-me a l’estació, a les deu de la nit. En baixar i treure’n el bitllet combinat, vaig passar per davant d’atenció a l’usuari i mira, no ho faig mai perquè els col·lapsaria el servei, però vaig entrar-hi a presentar una reclamació. Se les passen pel folre de la bossa, tots ho sabem, però em vaig quedar a gust. La dona que atenia, calenteta perquè el xic de davant meu se li havia posat farruco -també venia en el Talgo, havia perdut l’enllaç a Albacete i el proper tren era a les sis del matí- em va dir en un to molest, només demanar-li amb l’educació de sempre el full de reclamacions: “tiene que saber usted que solo devolvemos el dinero si el retraso es superior a una hora” a la qual cosa li vaig contestar, tot serè: “doncs ha de saber vostè que no vull diners, sinó que la Renfe no em prenga tant el pèl”. Va callar i després em va continuar atenent correctament i, oh miracle, en valencià. En eixir vaig comprovar que el xic d’Albacete s’acomodava a un dels bancs de l’estació, on semblava disposar-se a passar la nit; almenys el cap de setmana anterior, vaig pensar, es podria haver entretingut mirant falles, menjant bunyols, olorant a pólvora… Divendres la passaria, el pobre, a la lluna -de l’estació del Nord- de València.

Van poder recollir-me, finalment, i entràvem a casa a les deu i tres minuts, amb un soparet parat a taula -faves amb llonganisses i cansalada- que feia oblidar tots els mals. Dissabte, ja ho he dit, fou intens i llarg, i diumenge no tant, però amb el neguit de la perspectiva d’una nova tortura ferroviària -el Talgo de tornada és imprevisible: o n’és un de l’any del rei Pepet o un que és la modernor personificada- la veritat és que ja estava cansat abans de mamprendre viatge. Justificadament; el tren era dels nous però el parany era el de sempre: vam eixir deu minuts més tard del previst i entrava en casa a les onze i nou minuts. Per acabar-ho d’adobar, la nit de dissabte a diumenge va coincidir amb el canvi d’hora, costum cada vegada més absurd, més que tota la programació junta de Telecinco, que ja és dir, perquè la pretesa justificació de l’estalvi energètic no s’aguanta ja per cap lloc: allò que es guanya en la figa es perd en la pansa. A més a més, presenta conseqüències en forma d’alteracions notables: mitja població va zombi unes hores o uns dies; l’altra no, perquè ja hi va, normalment: hi incloc whatsapejadors esquivafaroles, modernets hipsterosos amb ulleres de molta pasta i poc de vidre i alumnes d’inaround-80daysstitut a primera hora del matí. En definitiva, que amb el robatori premeditat d’aquesta hora i els trenta minuts més de retard entre divendres i diumenge, tinc la sensació que m’han estafat per totes bandes: avui és dilluns… i necessite un altre cap de setmana per refer-me!

Últimament, especialment quan baixe al poble, em fa l’efecte que Phileas Fogg era un aprenent al meu costat. Allò no va ser res! Les manques de puntualitat el neguitejaven, com a mi, però a la novel·la, almenys, el gentleman britànic anava canviant de transport -ara tren, ara vaixell, ara elefant, ara globus…- i no se les va haver mai amb la nostra Renfe ni amb iaies murcianes amb tanta corda ni amb tot el que en penja, a cada ocasió. Ara bé, sobretot envege el personatge de Verne perquè, al final del viatge, va guanyar un dia sencer, i sobreposant-se a l’aparent derrota, perquè pensava que havia perdut l’aposta i la fortuna, va posar en joc la flegma britànica que el caracteritzava i aprofità la jornada sobrant… per descansar! Quina sort que tenen alguns, ni que siga en la ficció!

Salut i País!

La carta

dilluns, 20/03/2017

Es mirava la grisa bústia pràcticament a diari, no tant per inèrcia com perquè tenia una capacitat limitada, com totes. No li agradava gens que vessara, i ho feia sovint, així que quan ultrapassava la porteria i veia la prova acusadora a través de l’escletxa per on respirava tot allò que s’hi acumulava, s’apressava, posseït per un esperit lincolnià, a emancipar tot de papers i fullaraca diversa; perquè es tractava, sovint, d’això: propaganda absurda i poc imaginativa que acabava a la paperera, a més de cartes de banc que li comunicaven el que ja sabia i factures puntuals de xifres en alça constant… N’era el contingut habitual, sempre que no hi haguera a la vista cap procés electoral o acabaren d’obrir nous restaurants a la vora, perquè llavors se li col·lapsava en un tres i no res. En suma, que descobrir el que s’hi amagava –ho feia ell mateix, vivia sol des que havia quedat vidu–era una rutina cada vegada més mecànica, menys engrescadora, tret de comptades excepcions en què trobava algun petit i interessant document, com ara curioses targetes de visita d’oficis comuns, o estranys, o fins i tot adquiria una identitat diferent, fruit de carters novells o apressats que s’equivocaven, no ja de bústia, sinó d’edifici o fins i tot de carrer…

CARTASí, potser el que realment enyorava era trobar-se dins aquell receptacle una carta, una d’autèntica, de les de debò, de les d’abans, potser escrita a mà, que bé podria suposar una resposta a una de ja enviada prèviament, o bé l’inici –de vegades hi especulava– d’una duradora i engrescadora correspondència. Però no, ja no hi havia lloc per a aquest tipus de missatges, desapareguts pels canvis en la manera de comunicar-se, transformacions que trobava fantàstiques, tot i que no les acabava d’entendre, perquè permetien enviar i rebre en qüestió de segons informació que abans tardava setmanes a arribar, i això sense dubte –pensava, sovint– feia la vida més còmoda… però també més previsible, menys romàntica. Pel camí s’havien perdut la pausa i la reflexió, la paciència d’esperar uns dies si calia, unes setmanes si molt convenia, per obtenir notícies d’aquella persona estimada, potser llunyana, qui sap si emigrada… No, no podia recordar l’última vegada que n’havia rebut una, la il·lusió gairebé juvenil de llegir el seu nom al sobre; havia oblidat, també, el neguit que sentia en dipositar-ne una, suaument, a qualsevol de les bústies grogues que hi havia al poble, quan era jove, i tampoc era capaç de recordar aquella mena d’impaciència pacient mentre aguardava, inquiet, qualsevulla resposta…

S’havia fet, doncs, a la idea que aquelles cartes eren història, que aquell món que havia conegut havia canviat tantíssim que semblava que tothom havia perdut aquell interès per lent i meravellós, i ben literari, gènere epistolar; i llavors, un dia sense cap transcendència al calendari, una jornada que ben bé podria haver passat perfectament desapercebuda, va obrir la bústia, com sempre, va voler pensar que de manera rutinària, sense cap senyal extern que en delatara una segura presència… I sí, allà hi era, blanca i quadrada, recognoscible i certa, vivament real. Al principi no l’havia ben bé detectada, s’amagava entre les imatges a tot color de les serpentejants formetes d’un Sushi obert a prop feia poc –no s’havia fet el propòsit de tastar, encara, aquelles menges– i una carta de la companyia de la llum, que li devia anunciar un nou atracament tàcit i, com no, impune. La va seleccionar en exclusiva i, tot deixant-hi companyes i conegudes empresonades amb pany i clau i va pujar apressadament al pis, menjant-se els esglaons de dos en dos al principi. L’edat, però, se li va manifestar en tota la seua cruesa i les cames i el cor, que ja li havia donat alguns avisos, no l’acompanyaren, així que s’ho hagué de prendre –sort que vivia a un primer, pensava– amb un punt de necessària calma.

683417814-estampilla-sobre-pegar-cartaEn entrar al pis es va asseure a taula, se la va quedar mirant i va agafar, impacient, un obrecartes content de ser, per fi, útil. Però s’aturà. Abans d’extreure’n el contingut amb la precisió d’un cirurgià es quedà uns instants observant, amb mans trèmules, les lletres que n’indicaven el destinatari. No hi havia dubte, s’hi consignava el seu nom complet, escrit amb lletra irregular, amb cal·ligrafia dubtosa, àdhuc les del domicili, amb codi postal i segell adients. No es molestà a mirar-ne el remitent. No calia. Mentre l’obria i començava de llegir-la provava de copsar el neguit de la novetat, la il·lusió del moment. Mirà de sentir tot allò… però era impossible. No arribà al final. No calia. Alçà el cap i la seua mirada es trobà amb l’arbre que veia a través del balcó, que gairebé podia tocar si allargava la mà. En aquell instant un ocellet, la varietat del qual no sabé reconèixer, mirava fixament, d’una branca estant, l’interior de la casa. Sí, el mirava a ell, com si ho haguera entès tot. I va ser, en alçar el vol, quan es va sentir realment sol. I culpable. Per la lletra tan familiar, per la taca de tinta a la tercera línia, per aquella errata que recordava haver fet a la setena… I, amb el cap cot, no pogué evitar posar-se a plorar sense remor ni fressa, mentre rebregava lentament, ben lentament, aquella darrera esperança en forma de carta…

Salut i País!

Cuqui

dilluns, 13/03/2017

Ahir diumenge, en aquella hora entre dues llums que els valencians, tan poèticament, anomenem poqueta -o boqueta- nit, vaig sentir la imperiosa necessitat d’eixir de casa. Tenia el cap antabuixat després de tantes hores seguides, de tants dies realment, de correccions i revisions i d’aturar-me només en les breus estones en què em reclamaven necessitats fisiològiques inajornables, així que em vaig abillar i cap al carrer és dit. Sense rumb fix, la primera decisió que vaig prendre és que ja en prendria a cada cantó, que ja decidiria llavors cap a on orientar els meus passos, una vegada arribat -no estava per a festes- i xino-xano i sense afanyar-me gens ni mica, en un tres i no res havia creuat el túnel dels Mossos i em trobava navegant pels estranys carrers, pensats com tantes decisions polítiques, de qualsevol manera, que jo dic els tres-cents; no, no tenen res d’heroic ni emulen cap gesta clàssica, sinó simplement es diuen així -tres-cents u, tres-cents dos, tres-cents cinc…- com si fóra una molèstia, ja, posar noms de persones o fets i es volgueren evitar decisions incòmodes, o com si s’hagueren acabat els noms vàlids. Quan pujava un d’aquests carrers costeruts, dalt del qual hi ha dos edificis enormes, senyorívols, de high class, un bessó de l’altre, a certa distància encara, és quan vaig conèixer Cuqui.

5010575_640pxEm disculpareu la ignorància en temes canins, però no sabria dir-vos de quina raça era el gosset -perquè això era- que responia a aquest inqualificable nom. Us confessaré, només, que era un d’aquests simpàtics saquets de puces minúsculs, neguitosos, amb robeta a mida per a totes les temporades, que tremolen fins i tot a l’estiu i que semblen eteris, d’una fragilitat alarmant. No anava sol, és clar, sinó acompanyat per una dona de cabells estovats i coberta amb algunes pells, i no per un fred que no feia, sinó per marcar territori i anar a to amb el paisatge, d’aquelles estirades i estirades -encara hi havia prou llum per constatar-ho- en tots els plecs possibles. El cas és que el cànid maldava, pobret, per alleugerir el ventre, però es veu que li costava, i llavors, just en el moment en què jo passava per enfront, la dona se li va adreçar, en el to més pijo que he sentit mai: “Cuqui, haz ya tu caquita, que tenemos que subir a casa”. La sorpresa inicial -no per parlar-li en castellà, tots sabem que és la llengua dels gossos pijos- donà pas a un atac, contingut a última hora, de riure. Quina coentor! Les paraules de l’ama devien esperonar la criatura, que en aquell instant complia -pobrament, això sí- i ella s’apressà a actuar, ajocant-se en vertical, com fan les dames de la seua classe, supose que per por que no se li trencaren les costures internes i externes. Després de l’acte, ama i gos anaren fugint del meu camp de visió…

Vaig continuar passejant, però ja no em vaig llevar Cuqui del cap. Pobra bèstia. I que conste que dic “bèstia” amb l’estima còmplice que s’atorga, d’entrada, a aquells que et fan una mica de llàstima. Vaig pensar, mentre arribava al final del turó i aquelles dues finques se’m mostraven, imponents, amb tota la seua esplendor, mentre les apuntava amb la barbeta, que probablement Cuqui vivia a una d’elles, o bé a una de les torres de la vora, tan esplèndides. I no vaig poder evitar pensar, també, en la dissort dels altres congèneres seus per ser uns miserables i viure a altres zones de la ciutat més desafavorides; sí, Cuqui devia tenir una vida regalada, a tenor de la visió d’una ama que es resistia a fer-se gran, que semblava disposar d’una renda remarcable, tot i haver de rebaixar-se a aquelles activitats -diumenge el servei descansa, no?- però també era cert que el pobre gos tenia, com tenim tots, les seues necessitats, que havia de fer efectives, precisament, eixint de la comoditat de sa casa. Mentre n’iniciava el descens i anava abandonant aquell miratge de jardins artificials i acabats de marbres fins, cogitava que era una sort per a l’animalet no estar al corrent de les preocupacions mundanes, dels girs de guió d’aquesta vida nostra, sempre pendents de tot allò que va més enllà de la pura fisiologia…

Cuqui, en la seua bombolla artificial, des d’on no veu altra realitat que no siga la seua, dins la qual segurament no sabrà mai el que és passar cap necessitat, només haurà de preocupar-se per menjar, dormir i eixir pels voltants un parell de vegades al dia, segurament amb l’assistenta, i especialment estar a disposició de l’ama quan vulga que li faça gràcia, i aguantar-li un to i una veu dels quals probablement està més fart que Galapet. Però resistirà. I farà bé. Ben mirat és trist, sí, però és un paper que, amb tota seguretat, ja voldrien jugar altres congèneres seus, especialment els que recorren carrers dia i nit, els que busquen entre bosses d’escombraries qualsevol bocí de menjar mig podrit que tirar-se dins del pap, els que esperen torn per ser sacrificats perquè són lletjos, perquè no els vol ningú, perquè els nens se n’han cansat, o els que en altres països -per sort per a ell són a l’altra banda del món- formen part del menú del dia. Sí, Cuqui té sort, però tampoc no en té cap culpa. Veu passar els dies i viu a un carrer amb número, de cases elegants, probablement a un dels dos edificis enormes i imponents de dalt del turó, com un rei… i no a Vistalegre. Sí, Cuqui pot seguir dormint tranquil, entre els cotons d’una vida amable, plàcida, sense ensurts, però per contra no sap -i potser no ho arribarà a saber mai- què és la llibertat.

Observar, reflexionar… escriure.

Salut i País!

Arinyó al país irreal

dilluns, 6/03/2017

“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.

CubaDes del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- q14678048_10211017330379196_629549653_oue sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…

La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!

Salut i País! I bona lectura!

Records…

dilluns, 27/02/2017

Hi havia anat puntualment, alguna vegada, principalment en convocatòries electorals –per a dipositar el meu vot o per a actuar com a apoderat– però no va ser fins 2003 quan vaig tornar a xafar pròpiament les aules de la meua escola, del Col·legi Públic “Doctor Alemany”, més conegut com La Casota perquè s’havia construït en el solar que ocupava un antic casalot desballestat; que lluny quedava aquell remot juny de 1988, quan havia finalitzat l’EGB… En els quinze anys transcorreguts havien passat moltes coses: com a mostra, hi acudia als pocs dies d’estrenar-me en les funcions de regidor d’educació, i de fet va ser una de les primeres visites, podríem dir-ne oficials, que vaig fer, potser la que em venia més de gust fer. Encara hi treballaven alguns dels meus mestres, pocs ja, que em van rebre amb grans mostres d’estima, que sabien mútua… Però tot estava canviat. Físicament no tant, malgrat l’evidència de certes reformes per adequar l’espai a nous temps i nous alumnes; ara bé, veia l’edifici estranyíssim, irreal, com de joguet, com en miniatura… És lògic, la percepció de les proporcions que tenim, de menuts, no sempre es correspon a la realitat: els records, sovint, són tramposos i ens enganyen.

DOCTOR ALEMANYAquests dies he estat fent això, recordar: aquelles aules per a vint-i-cinc alumnes on ens n’amuntegàvem quaranta; aquelles escales d’esglaons enormes que ascendíem a mesura que pujàvem de nivell; aquell pati de baix tancat per dos tongades de cases de mestres, obert al carreró per on pujàvem a la rastraoreta –a l’escarpat Barri del Pou, des d’on ens llançàvem, temeraris, carrer avall, i on rebíem de tant en tant algun crit i algunes poalades d’aigua d’alguna vella amb poca paciència– i on començava l’escalada a la muntanya quan n’eixíem a migdia; el pati de dalt, l’arribada al qual era la certificació que eres “major” perquè ja anaves a sisè!; aquells carnestoltes –llavors no en podia fugir!– en els quals ens disfressàvem tota la família, obligats a punta de pistola per ma mare, la més il·lusionada de tots, que cosia i cosia tratges de totes classes –en recorde un meu d’emperador romà, amb corona de llorer casolana inclosa; una excursió, de tantes fetes, de molta intensitat i hores, tantes que la previsió era tornar-ne a mitjan vesprada… i arribàrem ben fosc, sense poder avisar a ningú!; o aquelles nits de venda de llibres –mon pare va presidir-ne l’AMPA vuit anys– que jo era l’últim a rebre i només quan tots en tenien, i que devorava –els de socials i llengües primer, ja apuntava maneres– aquella mateixa nit…

És curiós com una notícia determinada pot fer-te evocar tant, moments, sensacions i vivències que t’entren a bots, abocats qui sap des de quin prestatge on d’habitud resten emmagatzemats i pacients… Dimecres d’aquesta setmana passada –ho vaig confirmar divendres– se’n va produir el detonant, un trist detonant però: coneixíem la notícia de la desaparició d’una d’aquelles mestres, l’entranyable Donya Raimunda, favarera de naixement i de caràcter, de cos generós i matronal, dona recta i en certa manera autoritària, però que es feia estimar, molt atenta i sempre preocupada pels seus alumnes. Ho vaig sentir, sincerament. La recorde amb un vestit de IMG-20170227-WA0002colors vius, clapejat a rodolins –el devia dur sovint– i amb les dues mans al cinyell quan s’enfadava i alçava la veu, potent, veu que feia estremir i amb la qual posava ordre. Potser no era la millor mestra del món, vista amb els paràmetres d’avui, però això no té absolutament cap importància: coneixia el seu ofici i ens va ensenyar moltes coses; amb aquella fina ironia rural, ens feia veure cada dia que hi havia món, més enllà de l’aula, en el qual regien unes normes i on calia anar per davant amb valors i formes. I no era poca cosa.

De tant en tant donava algun calbot, sí, –a mi, mai!– i alguna estirada d’orelles, però no recorde que n’abusara; no arribava a les reglades a mà oberta de Donya Raquel quan xerraves –d’aquestes sí que en vaig rebre, sí! Fins i tot un dia en va trencar un a la taula perquè li vaig apartar la mà… i me’n va donar dos com a premi, amb un de més gros!– o a les bufetades de Donya Xelo quan algú feia una falta d’ortografia! –ai, si s’aplicara ara, quantes galtes roges hi hauria… Donya Esperança, per contra, amb qui he conservat una gran amistat posteriorment, mai va fer servir els càstigs corporals: dialogava i et convencia! I quan passaves a sisè ja era pràcticament impossible veure’n: ni amb Don Paco, ni amb Joan –que era de la Vall–, Mari Creu, la jove Maria Àngels –el fill de la qual s’ha casat fa poc amb una neboda meua– o amb Neus… Eren altres temps, ja. Com ha canviat tot! Com te n’adones quan et dediques a la docència! Perquè els càstigs corporals encara es veien, sí. I també algun mestre que es posava a fumar a classe! O que enviava algú a comprar-li qualsevol cosa a algun establiment proper! Realment impensable, ara per ara, veritat? Doncs aleshores era tan i tan habitual…

Sabeu? Cada vegada tinc més clar que, si estem fets d’alguna cosa, és de records. Sí, recorde i recordaré sempre amb molta estima aquella etapa, malgrat algunes reminiscències de temps passats, no tan llunyans llavors, i puc dir amb satisfacció –ja ho he fet en moltes ocasions– que estic orgullós d’haver-me educat allà, entre aquelles quatre parets d’una escola pública, en els valors de la tolerància, de l’estudi, del respecte, de l’esforç i del compromís social, amb molt bons professionals, com els que he citat, que desenvolupaven la seua tasca en una època de canvis constants, en una època en la qual –del 78 al 88, quan vaig fer l’EGB– tot estava per fer i tot era possible i calia reinventar-se cada setmana, amb la il·lusió del primer dia. Allà, en aquella Casota és quan vaig començar a considerar la idea de dedicar-me a aquesta feina que és molt més que una feina i que m’omple tant, malgrat tots els peròs que sovint ens acompanyen en aquest viatge, en aquesta tasca que no s’acaba mai… I va ser, en gran mesura, gràcies a ells. El meu respecte, la meua consideració i la meua estima a Donya Raimunda Díaz Fons i a tots els i les mestres de cor –un homenatge a tots ells, a totes elles– de tots els col·legis del món…

Salut i País!

Lladres, estafadors i gàngsters

dilluns, 20/02/2017

Dimarts passat, de vesprada tardet, mentre era tranquil·lament a casa, gaudint d’una versió –magnífica, per cert– de la Pastoral del sord de Bonn per la Wiener Philharmoniker i el seriot de Karl Böhm, em va vibrar el telèfon. No en tenia memoritzat el número que apareixia a la pantalla i normalment, quan això ocorre i no espere cap trucada, tinc el costum de no agafar-lo; ho vaig fer, però, mogut per la curiositat després de la segona tanda de brunzits i de deixar la gravació pausada, i la veu de l’altre costat de la línia em va fotre completament Beethoven i la placidesa del que quedava de jornada; es tractava d’una empleada d’una agència de cobrament de morosos, que em reclamava amb veu cansada i neutra un deute –37,48 € d’interessos de descobert– que, segons ella, jo havia contret amb una entitat bancària amb la qual no treballe des de fa mig any. Em vaig encendre en flama, lògicament, però no amb ella, que no en tenia cap culpa, sinó amb l’entitat en qüestió, perquè aquell compte l’havia cancel·lat, o això creia jo, 2230639945_67308450e4 el dia que hi havia retirat els fons a dipòsit, producte d’anys d’estalvi constant, cansat de la manca de professionalitat de la qual us parlava a un article anterior.

En penjar, vaig enviar immediatament un correu a l’entitat demanant-ne explicacions, educadament, tot adjuntant-hi les dades –sort que ho registre tot– que acreditaven la baixa, i en honor a la veritat cal dir que en dos dies estava resolt: em confirmaven el seu error, però no em demanaven disculpes –morós, jo!– pel mal tràngol… Per cert, si penseu que es tractava d’un error, us recomane la lectura de l’article –El factor humà– de maig de 2015. Tot i que, numèricament, aquest  error meu no té, realment, importància, la suma d’errors com aquest sí que en té. Si no te n’adones te la claven, i avant va el carro. La banca, certament, no és cap institució de caritat, però darrerament està lluint-se perquè ha de quadrar balanços a costa dels clients… I això que ja no paga interessos! Es veu que no en tenen prou amb els centenars de milers d’euros que els hem donat, de fons públics, sostrets de prioritats peremptòries, perquè no caigueren en el seu dia. No sé si hauríem preferit el bac, vist el que hem vist. Perquè també hem comprovat que els controls eren nuls, que les pensions dels alts directius –els empleats que hi treballen són unes víctimes més, als quals collen i bur2015-06-12-bancos-de-espanyaxen per obtenir uns resultats determinats a costa de la seua salut– segueixen sent obscenes, que continuen rient-se de tots nosaltres des dels seus grans, amples i lluminosos despatxos…

L’última broma: diu el banc d’Espanya –el màxim responsable del qual, in illo tempore, acaba de ser imputat, per pura vergonya del temps que feia que s’esperava, per avalar una certa eixida bancària a borsa, malgrat els informes que en recomanaven el contrari– que ens hem d’acostumar a jubilar-nos molt més tard i, el més tendre de tot, amb la meitat de pensió. Clar que sí! Per a què volem tants diners? I ho diuen ells, els que haurien d’haver impedit tanta targeta negra i tant de desfalc; i ho diuen ells, els capitostos que cobren 13.424 euros diaris –sí, diaris–, com ara el president de la segona entitat més important de l’Estat, que quan ens canse de tan ominosa feina s’emportarà quinze o vint milionets més d’indemnització, per anar tirant! I ho diuen ells als futurs jubilats, que s’acostumen a una sort d’esclavatge modern, a un sistema usurer medieval renovat! I la gent a caseta! Bé que obtenim fruits, quan protestem! Sense pressió popular continuarien els salvatges desnonaments, no hi hauria hagut sentències per retornar diners robats amb les clàusules sòl –ara que de poc servirà, després de l’aprovació pel servil govern del PP d’un decret que permetrà, amb el concurs dels comparses de PSOE i CS, que tornen el que els done la gana– així que ja sabem el camí: carrer, carrer i carrer. La germaneta del rei, protagonista d’aquesta setmana fantàstica no sabia el que firmava, però els enganyats per les preferents, per exemple, sí… Quanta, quanta vergonya!

infantaPer cert, la ignorant, segons la sentència, treballava –és un dir, com tots els de la família– a una altra entitat de moltes campanetes… Tot en ordre, doncs, al Regne d’Espanya. Favors amb favors es paguen. No, no tenen vergonya, ni la coneixen. Metafòricament parlant –no siga cosa que m’envien a presidi per ofenses, més ara que sabem que ix més barat robar si tens un determinat cognom dinàstic que ofendre a segons qui– estem envoltats de lladres, estafadors i gàngsters. Ja els ho va dir ben dit David Fernàndez al Parlament de Catalunya, quan tenia davant l’angelet de Rato, el delfí fallit del bigot megalòman de les Açores, aquell dia de comissió parlamentària i ignomínia en l’ambient; el diputat cupaire, en un gest que em va fer recordar vagament el Khrushxev insolent a l’ONU, l’any 1960 –per l’esperit de protesta, que conste!– es va llevar la sabata i va acoquinar, per una vegada a la vida, cosa a la qual no estan acostumats, el poder omnímode tan avesat a fer i desfer sense control ni supervisió, sense fel ni cap sentiment de culpa… A vegades pense que la bena que tapa els ulls de la imatge que representa la justícia hauria de cobrir-li la boca, més que res perquè no se li notara el somriure quan comprova, a diari, que el sistema judicial és –com ja deia Anacarsis fa dos mil anys– una mena de teranyina, que enganxa tots els insectes menuts, mentre que els borinots, més grossos, la poden trencar amb molta –amb massa– facilitat.

Salut i País!