Descansar…

dilluns, 27/03/2017

Des de la implantació de la setmana laboral anomenada anglesa, que proscrivia dels dissabtes el treball -ei, i l’escola, que potser tots els lectors no sabeu que fins als anys setanta s’hi feia classe pel matí!- es considera que amb els caps de setmana, sempre que no estiguem adscrits a l’hostaleria o a una àmplia gamma del sector serveis, disposem de dos dies per descansar. La tradició religiosa escrita, sovint de manera absurdament amenaçadora, ens ho havia advertit sempre, que almenys en teníem un -la realitat era una miqueta més punyetera- però ben mirat no calia: si en alguna cosa estem d’acord agnòstics, ateus i creients és que els dies festius preferim assentar els ossos a realitzar activitats laborals de la classe que siga. Però el descans és teòric, clar: més enllà de cambrers, cuiners o empleats de cinema, per dir-ne alguns, a vegades no és tan fàcil reposar, especialment si et portes faena a casa -una miqueta us en podria parlar-, si et fan reparar, pintar o arreglar qualsevol moble, superfície o armari -ai, por em fa!- o, en el cas que ens ocupa, quan per baixar al poble has d’utilitzar els incerts serveis de la Renfe.

TALGOSí, els caps de setmana que vaig a Cullera passen volant, plat guisat amb diversos ingredients, bàsicament l’horari, que m’impedeix arribar abans de les nou i mitja a ma casa, sempre que tot vaja bé -aclariment de consciència: mai no va bé- però també perquè, en baixar poc, se m’acumula la faena i mai no arribe al cap. No us avorriré amb els meus compromisos socials, però ja us imaginareu que per falta de temps no puc atendre’ls tots i per això tinc alguna gent abandonadeta, però són amables i sabran disculpar-me; aquests dies han estat, en aquest sentit, intensos. I productius. Ara, la causa principal de tots els mals, i que fa que encara baixe menys, és el mal servei constant i reincident del transport: el Tren Articulado Ligero Goicoechea-Oriol -Talgo, per als amics- de les cinc és el primer que puc agafar, i sempre fa tard. Ja no sorprèn. De fet, el que sorprendria és que fóra puntual. A part de les aturades constants, de la manca d’informació i del veïnat que em toca en sort -divendres una iaia murciana, darrere meu, explicava per telèfon vida i miracles a una tal Pepi- el viatge va ser amenitzat per un comiat de soltera: cinc escandaloses xiques, també murcianes, quatre d’elles amb diademes al cap i una disfressada de pantera rosa -la núvia- es passejaven amunt i avall per a gaudi del personal… Però el millor, com sempre, estava per arribar.

Vint-i-un minuts de retard em van impedir enllaçar amb el rodalia de Gandia, per la qual cosa arribaria a casa, si podien venir a recollir-me a l’estació, a les deu de la nit. En baixar i treure’n el bitllet combinat, vaig passar per davant d’atenció a l’usuari i mira, no ho faig mai perquè els col·lapsaria el servei, però vaig entrar-hi a presentar una reclamació. Se les passen pel folre de la bossa, tots ho sabem, però em vaig quedar a gust. La dona que atenia, calenteta perquè el xic de davant meu se li havia posat farruco -també venia en el Talgo, havia perdut l’enllaç a Albacete i el proper tren era a les sis del matí- em va dir en un to molest, només demanar-li amb l’educació de sempre el full de reclamacions: “tiene que saber usted que solo devolvemos el dinero si el retraso es superior a una hora” a la qual cosa li vaig contestar, tot serè: “doncs ha de saber vostè que no vull diners, sinó que la Renfe no em prenga tant el pèl”. Va callar i després em va continuar atenent correctament i, oh miracle, en valencià. En eixir vaig comprovar que el xic d’Albacete s’acomodava a un dels bancs de l’estació, on semblava disposar-se a passar la nit; almenys el cap de setmana anterior, vaig pensar, es podria haver entretingut mirant falles, menjant bunyols, olorant a pólvora… Divendres la passaria, el pobre, a la lluna -de l’estació del Nord- de València.

Van poder recollir-me, finalment, i entràvem a casa a les deu i tres minuts, amb un soparet parat a taula -faves amb llonganisses i cansalada- que feia oblidar tots els mals. Dissabte, ja ho he dit, fou intens i llarg, i diumenge no tant, però amb el neguit de la perspectiva d’una nova tortura ferroviària -el Talgo de tornada és imprevisible: o n’és un de l’any del rei Pepet o un que és la modernor personificada- la veritat és que ja estava cansat abans de mamprendre viatge. Justificadament; el tren era dels nous però el parany era el de sempre: vam eixir deu minuts més tard del previst i entrava en casa a les onze i nou minuts. Per acabar-ho d’adobar, la nit de dissabte a diumenge va coincidir amb el canvi d’hora, costum cada vegada més absurd, més que tota la programació junta de Telecinco, que ja és dir, perquè la pretesa justificació de l’estalvi energètic no s’aguanta ja per cap lloc: allò que es guanya en la figa es perd en la pansa. A més a més, presenta conseqüències en forma d’alteracions notables: mitja població va zombi unes hores o uns dies; l’altra no, perquè ja hi va, normalment: hi incloc whatsapejadors esquivafaroles, modernets hipsterosos amb ulleres de molta pasta i poc de vidre i alumnes d’inaround-80daysstitut a primera hora del matí. En definitiva, que amb el robatori premeditat d’aquesta hora i els trenta minuts més de retard entre divendres i diumenge, tinc la sensació que m’han estafat per totes bandes: avui és dilluns… i necessite un altre cap de setmana per refer-me!

Últimament, especialment quan baixe al poble, em fa l’efecte que Phileas Fogg era un aprenent al meu costat. Allò no va ser res! Les manques de puntualitat el neguitejaven, com a mi, però a la novel·la, almenys, el gentleman britànic anava canviant de transport -ara tren, ara vaixell, ara elefant, ara globus…- i no se les va haver mai amb la nostra Renfe ni amb iaies murcianes amb tanta corda ni amb tot el que en penja, a cada ocasió. Ara bé, sobretot envege el personatge de Verne perquè, al final del viatge, va guanyar un dia sencer, i sobreposant-se a l’aparent derrota, perquè pensava que havia perdut l’aposta i la fortuna, va posar en joc la flegma britànica que el caracteritzava i aprofità la jornada sobrant… per descansar! Quina sort que tenen alguns, ni que siga en la ficció!

Salut i País!

La carta

dilluns, 20/03/2017

Es mirava la grisa bústia pràcticament a diari, no tant per inèrcia com perquè tenia una capacitat limitada, com totes. No li agradava gens que vessara, i ho feia sovint, així que quan ultrapassava la porteria i veia la prova acusadora a través de l’escletxa per on respirava tot allò que s’hi acumulava, s’apressava, posseït per un esperit lincolnià, a emancipar tot de papers i fullaraca diversa; perquè es tractava, sovint, d’això: propaganda absurda i poc imaginativa que acabava a la paperera, a més de cartes de banc que li comunicaven el que ja sabia i factures puntuals de xifres en alça constant… N’era el contingut habitual, sempre que no hi haguera a la vista cap procés electoral o acabaren d’obrir nous restaurants a la vora, perquè llavors se li col·lapsava en un tres i no res. En suma, que descobrir el que s’hi amagava –ho feia ell mateix, vivia sol des que havia quedat vidu–era una rutina cada vegada més mecànica, menys engrescadora, tret de comptades excepcions en què trobava algun petit i interessant document, com ara curioses targetes de visita d’oficis comuns, o estranys, o fins i tot adquiria una identitat diferent, fruit de carters novells o apressats que s’equivocaven, no ja de bústia, sinó d’edifici o fins i tot de carrer…

CARTASí, potser el que realment enyorava era trobar-se dins aquell receptacle una carta, una d’autèntica, de les de debò, de les d’abans, potser escrita a mà, que bé podria suposar una resposta a una de ja enviada prèviament, o bé l’inici –de vegades hi especulava– d’una duradora i engrescadora correspondència. Però no, ja no hi havia lloc per a aquest tipus de missatges, desapareguts pels canvis en la manera de comunicar-se, transformacions que trobava fantàstiques, tot i que no les acabava d’entendre, perquè permetien enviar i rebre en qüestió de segons informació que abans tardava setmanes a arribar, i això sense dubte –pensava, sovint– feia la vida més còmoda… però també més previsible, menys romàntica. Pel camí s’havien perdut la pausa i la reflexió, la paciència d’esperar uns dies si calia, unes setmanes si molt convenia, per obtenir notícies d’aquella persona estimada, potser llunyana, qui sap si emigrada… No, no podia recordar l’última vegada que n’havia rebut una, la il·lusió gairebé juvenil de llegir el seu nom al sobre; havia oblidat, també, el neguit que sentia en dipositar-ne una, suaument, a qualsevol de les bústies grogues que hi havia al poble, quan era jove, i tampoc era capaç de recordar aquella mena d’impaciència pacient mentre aguardava, inquiet, qualsevulla resposta…

S’havia fet, doncs, a la idea que aquelles cartes eren història, que aquell món que havia conegut havia canviat tantíssim que semblava que tothom havia perdut aquell interès per lent i meravellós, i ben literari, gènere epistolar; i llavors, un dia sense cap transcendència al calendari, una jornada que ben bé podria haver passat perfectament desapercebuda, va obrir la bústia, com sempre, va voler pensar que de manera rutinària, sense cap senyal extern que en delatara una segura presència… I sí, allà hi era, blanca i quadrada, recognoscible i certa, vivament real. Al principi no l’havia ben bé detectada, s’amagava entre les imatges a tot color de les serpentejants formetes d’un Sushi obert a prop feia poc –no s’havia fet el propòsit de tastar, encara, aquelles menges– i una carta de la companyia de la llum, que li devia anunciar un nou atracament tàcit i, com no, impune. La va seleccionar en exclusiva i, tot deixant-hi companyes i conegudes empresonades amb pany i clau i va pujar apressadament al pis, menjant-se els esglaons de dos en dos al principi. L’edat, però, se li va manifestar en tota la seua cruesa i les cames i el cor, que ja li havia donat alguns avisos, no l’acompanyaren, així que s’ho hagué de prendre –sort que vivia a un primer, pensava– amb un punt de necessària calma.

683417814-estampilla-sobre-pegar-cartaEn entrar al pis es va asseure a taula, se la va quedar mirant i va agafar, impacient, un obrecartes content de ser, per fi, útil. Però s’aturà. Abans d’extreure’n el contingut amb la precisió d’un cirurgià es quedà uns instants observant, amb mans trèmules, les lletres que n’indicaven el destinatari. No hi havia dubte, s’hi consignava el seu nom complet, escrit amb lletra irregular, amb cal·ligrafia dubtosa, àdhuc les del domicili, amb codi postal i segell adients. No es molestà a mirar-ne el remitent. No calia. Mentre l’obria i començava de llegir-la provava de copsar el neguit de la novetat, la il·lusió del moment. Mirà de sentir tot allò… però era impossible. No arribà al final. No calia. Alçà el cap i la seua mirada es trobà amb l’arbre que veia a través del balcó, que gairebé podia tocar si allargava la mà. En aquell instant un ocellet, la varietat del qual no sabé reconèixer, mirava fixament, d’una branca estant, l’interior de la casa. Sí, el mirava a ell, com si ho haguera entès tot. I va ser, en alçar el vol, quan es va sentir realment sol. I culpable. Per la lletra tan familiar, per la taca de tinta a la tercera línia, per aquella errata que recordava haver fet a la setena… I, amb el cap cot, no pogué evitar posar-se a plorar sense remor ni fressa, mentre rebregava lentament, ben lentament, aquella darrera esperança en forma de carta…

Salut i País!

Cuqui

dilluns, 13/03/2017

Ahir diumenge, en aquella hora entre dues llums que els valencians, tan poèticament, anomenem poqueta -o boqueta- nit, vaig sentir la imperiosa necessitat d’eixir de casa. Tenia el cap antabuixat després de tantes hores seguides, de tants dies realment, de correccions i revisions i d’aturar-me només en les breus estones en què em reclamaven necessitats fisiològiques inajornables, així que em vaig abillar i cap al carrer és dit. Sense rumb fix, la primera decisió que vaig prendre és que ja en prendria a cada cantó, que ja decidiria llavors cap a on orientar els meus passos, una vegada arribat -no estava per a festes- i xino-xano i sense afanyar-me gens ni mica, en un tres i no res havia creuat el túnel dels Mossos i em trobava navegant pels estranys carrers, pensats com tantes decisions polítiques, de qualsevol manera, que jo dic els tres-cents; no, no tenen res d’heroic ni emulen cap gesta clàssica, sinó simplement es diuen així -tres-cents u, tres-cents dos, tres-cents cinc…- com si fóra una molèstia, ja, posar noms de persones o fets i es volgueren evitar decisions incòmodes, o com si s’hagueren acabat els noms vàlids. Quan pujava un d’aquests carrers costeruts, dalt del qual hi ha dos edificis enormes, senyorívols, de high class, un bessó de l’altre, a certa distància encara, és quan vaig conèixer Cuqui.

5010575_640pxEm disculpareu la ignorància en temes canins, però no sabria dir-vos de quina raça era el gosset -perquè això era- que responia a aquest inqualificable nom. Us confessaré, només, que era un d’aquests simpàtics saquets de puces minúsculs, neguitosos, amb robeta a mida per a totes les temporades, que tremolen fins i tot a l’estiu i que semblen eteris, d’una fragilitat alarmant. No anava sol, és clar, sinó acompanyat per una dona de cabells estovats i coberta amb algunes pells, i no per un fred que no feia, sinó per marcar territori i anar a to amb el paisatge, d’aquelles estirades i estirades -encara hi havia prou llum per constatar-ho- en tots els plecs possibles. El cas és que el cànid maldava, pobret, per alleugerir el ventre, però es veu que li costava, i llavors, just en el moment en què jo passava per enfront, la dona se li va adreçar, en el to més pijo que he sentit mai: “Cuqui, haz ya tu caquita, que tenemos que subir a casa”. La sorpresa inicial -no per parlar-li en castellà, tots sabem que és la llengua dels gossos pijos- donà pas a un atac, contingut a última hora, de riure. Quina coentor! Les paraules de l’ama devien esperonar la criatura, que en aquell instant complia -pobrament, això sí- i ella s’apressà a actuar, ajocant-se en vertical, com fan les dames de la seua classe, supose que per por que no se li trencaren les costures internes i externes. Després de l’acte, ama i gos anaren fugint del meu camp de visió…

Vaig continuar passejant, però ja no em vaig llevar Cuqui del cap. Pobra bèstia. I que conste que dic “bèstia” amb l’estima còmplice que s’atorga, d’entrada, a aquells que et fan una mica de llàstima. Vaig pensar, mentre arribava al final del turó i aquelles dues finques se’m mostraven, imponents, amb tota la seua esplendor, mentre les apuntava amb la barbeta, que probablement Cuqui vivia a una d’elles, o bé a una de les torres de la vora, tan esplèndides. I no vaig poder evitar pensar, també, en la dissort dels altres congèneres seus per ser uns miserables i viure a altres zones de la ciutat més desafavorides; sí, Cuqui devia tenir una vida regalada, a tenor de la visió d’una ama que es resistia a fer-se gran, que semblava disposar d’una renda remarcable, tot i haver de rebaixar-se a aquelles activitats -diumenge el servei descansa, no?- però també era cert que el pobre gos tenia, com tenim tots, les seues necessitats, que havia de fer efectives, precisament, eixint de la comoditat de sa casa. Mentre n’iniciava el descens i anava abandonant aquell miratge de jardins artificials i acabats de marbres fins, cogitava que era una sort per a l’animalet no estar al corrent de les preocupacions mundanes, dels girs de guió d’aquesta vida nostra, sempre pendents de tot allò que va més enllà de la pura fisiologia…

Cuqui, en la seua bombolla artificial, des d’on no veu altra realitat que no siga la seua, dins la qual segurament no sabrà mai el que és passar cap necessitat, només haurà de preocupar-se per menjar, dormir i eixir pels voltants un parell de vegades al dia, segurament amb l’assistenta, i especialment estar a disposició de l’ama quan vulga que li faça gràcia, i aguantar-li un to i una veu dels quals probablement està més fart que Galapet. Però resistirà. I farà bé. Ben mirat és trist, sí, però és un paper que, amb tota seguretat, ja voldrien jugar altres congèneres seus, especialment els que recorren carrers dia i nit, els que busquen entre bosses d’escombraries qualsevol bocí de menjar mig podrit que tirar-se dins del pap, els que esperen torn per ser sacrificats perquè són lletjos, perquè no els vol ningú, perquè els nens se n’han cansat, o els que en altres països -per sort per a ell són a l’altra banda del món- formen part del menú del dia. Sí, Cuqui té sort, però tampoc no en té cap culpa. Veu passar els dies i viu a un carrer amb número, de cases elegants, probablement a un dels dos edificis enormes i imponents de dalt del turó, com un rei… i no a Vistalegre. Sí, Cuqui pot seguir dormint tranquil, entre els cotons d’una vida amable, plàcida, sense ensurts, però per contra no sap -i potser no ho arribarà a saber mai- què és la llibertat.

Observar, reflexionar… escriure.

Salut i País!

Arinyó al país irreal

dilluns, 6/03/2017

“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.

CubaDes del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- q14678048_10211017330379196_629549653_oue sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…

La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!

Salut i País! I bona lectura!

Records…

dilluns, 27/02/2017

Hi havia anat puntualment, alguna vegada, principalment en convocatòries electorals –per a dipositar el meu vot o per a actuar com a apoderat– però no va ser fins 2003 quan vaig tornar a xafar pròpiament les aules de la meua escola, del Col·legi Públic “Doctor Alemany”, més conegut com La Casota perquè s’havia construït en el solar que ocupava un antic casalot desballestat; que lluny quedava aquell remot juny de 1988, quan havia finalitzat l’EGB… En els quinze anys transcorreguts havien passat moltes coses: com a mostra, hi acudia als pocs dies d’estrenar-me en les funcions de regidor d’educació, i de fet va ser una de les primeres visites, podríem dir-ne oficials, que vaig fer, potser la que em venia més de gust fer. Encara hi treballaven alguns dels meus mestres, pocs ja, que em van rebre amb grans mostres d’estima, que sabien mútua… Però tot estava canviat. Físicament no tant, malgrat l’evidència de certes reformes per adequar l’espai a nous temps i nous alumnes; ara bé, veia l’edifici estranyíssim, irreal, com de joguet, com en miniatura… És lògic, la percepció de les proporcions que tenim, de menuts, no sempre es correspon a la realitat: els records, sovint, són tramposos i ens enganyen.

DOCTOR ALEMANYAquests dies he estat fent això, recordar: aquelles aules per a vint-i-cinc alumnes on ens n’amuntegàvem quaranta; aquelles escales d’esglaons enormes que ascendíem a mesura que pujàvem de nivell; aquell pati de baix tancat per dos tongades de cases de mestres, obert al carreró per on pujàvem a la rastraoreta –a l’escarpat Barri del Pou, des d’on ens llançàvem, temeraris, carrer avall, i on rebíem de tant en tant algun crit i algunes poalades d’aigua d’alguna vella amb poca paciència– i on començava l’escalada a la muntanya quan n’eixíem a migdia; el pati de dalt, l’arribada al qual era la certificació que eres “major” perquè ja anaves a sisè!; aquells carnestoltes –llavors no en podia fugir!– en els quals ens disfressàvem tota la família, obligats a punta de pistola per ma mare, la més il·lusionada de tots, que cosia i cosia tratges de totes classes –en recorde un meu d’emperador romà, amb corona de llorer casolana inclosa; una excursió, de tantes fetes, de molta intensitat i hores, tantes que la previsió era tornar-ne a mitjan vesprada… i arribàrem ben fosc, sense poder avisar a ningú!; o aquelles nits de venda de llibres –mon pare va presidir-ne l’AMPA vuit anys– que jo era l’últim a rebre i només quan tots en tenien, i que devorava –els de socials i llengües primer, ja apuntava maneres– aquella mateixa nit…

És curiós com una notícia determinada pot fer-te evocar tant, moments, sensacions i vivències que t’entren a bots, abocats qui sap des de quin prestatge on d’habitud resten emmagatzemats i pacients… Dimecres d’aquesta setmana passada –ho vaig confirmar divendres– se’n va produir el detonant, un trist detonant però: coneixíem la notícia de la desaparició d’una d’aquelles mestres, l’entranyable Donya Raimunda, favarera de naixement i de caràcter, de cos generós i matronal, dona recta i en certa manera autoritària, però que es feia estimar, molt atenta i sempre preocupada pels seus alumnes. Ho vaig sentir, sincerament. La recorde amb un vestit de IMG-20170227-WA0002colors vius, clapejat a rodolins –el devia dur sovint– i amb les dues mans al cinyell quan s’enfadava i alçava la veu, potent, veu que feia estremir i amb la qual posava ordre. Potser no era la millor mestra del món, vista amb els paràmetres d’avui, però això no té absolutament cap importància: coneixia el seu ofici i ens va ensenyar moltes coses; amb aquella fina ironia rural, ens feia veure cada dia que hi havia món, més enllà de l’aula, en el qual regien unes normes i on calia anar per davant amb valors i formes. I no era poca cosa.

De tant en tant donava algun calbot, sí, –a mi, mai!– i alguna estirada d’orelles, però no recorde que n’abusara; no arribava a les reglades a mà oberta de Donya Raquel quan xerraves –d’aquestes sí que en vaig rebre, sí! Fins i tot un dia en va trencar un a la taula perquè li vaig apartar la mà… i me’n va donar dos com a premi, amb un de més gros!– o a les bufetades de Donya Xelo quan algú feia una falta d’ortografia! –ai, si s’aplicara ara, quantes galtes roges hi hauria… Donya Esperança, per contra, amb qui he conservat una gran amistat posteriorment, mai va fer servir els càstigs corporals: dialogava i et convencia! I quan passaves a sisè ja era pràcticament impossible veure’n: ni amb Don Paco, ni amb Joan –que era de la Vall–, Mari Creu, la jove Maria Àngels –el fill de la qual s’ha casat fa poc amb una neboda meua– o amb Neus… Eren altres temps, ja. Com ha canviat tot! Com te n’adones quan et dediques a la docència! Perquè els càstigs corporals encara es veien, sí. I també algun mestre que es posava a fumar a classe! O que enviava algú a comprar-li qualsevol cosa a algun establiment proper! Realment impensable, ara per ara, veritat? Doncs aleshores era tan i tan habitual…

Sabeu? Cada vegada tinc més clar que, si estem fets d’alguna cosa, és de records. Sí, recorde i recordaré sempre amb molta estima aquella etapa, malgrat algunes reminiscències de temps passats, no tan llunyans llavors, i puc dir amb satisfacció –ja ho he fet en moltes ocasions– que estic orgullós d’haver-me educat allà, entre aquelles quatre parets d’una escola pública, en els valors de la tolerància, de l’estudi, del respecte, de l’esforç i del compromís social, amb molt bons professionals, com els que he citat, que desenvolupaven la seua tasca en una època de canvis constants, en una època en la qual –del 78 al 88, quan vaig fer l’EGB– tot estava per fer i tot era possible i calia reinventar-se cada setmana, amb la il·lusió del primer dia. Allà, en aquella Casota és quan vaig començar a considerar la idea de dedicar-me a aquesta feina que és molt més que una feina i que m’omple tant, malgrat tots els peròs que sovint ens acompanyen en aquest viatge, en aquesta tasca que no s’acaba mai… I va ser, en gran mesura, gràcies a ells. El meu respecte, la meua consideració i la meua estima a Donya Raimunda Díaz Fons i a tots els i les mestres de cor –un homenatge a tots ells, a totes elles– de tots els col·legis del món…

Salut i País!

Lladres, estafadors i gàngsters

dilluns, 20/02/2017

Dimarts passat, de vesprada tardet, mentre era tranquil·lament a casa, gaudint d’una versió –magnífica, per cert– de la Pastoral del sord de Bonn per la Wiener Philharmoniker i el seriot de Karl Böhm, em va vibrar el telèfon. No en tenia memoritzat el número que apareixia a la pantalla i normalment, quan això ocorre i no espere cap trucada, tinc el costum de no agafar-lo; ho vaig fer, però, mogut per la curiositat després de la segona tanda de brunzits i de deixar la gravació pausada, i la veu de l’altre costat de la línia em va fotre completament Beethoven i la placidesa del que quedava de jornada; es tractava d’una empleada d’una agència de cobrament de morosos, que em reclamava amb veu cansada i neutra un deute –37,48 € d’interessos de descobert– que, segons ella, jo havia contret amb una entitat bancària amb la qual no treballe des de fa mig any. Em vaig encendre en flama, lògicament, però no amb ella, que no en tenia cap culpa, sinó amb l’entitat en qüestió, perquè aquell compte l’havia cancel·lat, o això creia jo, 2230639945_67308450e4 el dia que hi havia retirat els fons a dipòsit, producte d’anys d’estalvi constant, cansat de la manca de professionalitat de la qual us parlava a un article anterior.

En penjar, vaig enviar immediatament un correu a l’entitat demanant-ne explicacions, educadament, tot adjuntant-hi les dades –sort que ho registre tot– que acreditaven la baixa, i en honor a la veritat cal dir que en dos dies estava resolt: em confirmaven el seu error, però no em demanaven disculpes –morós, jo!– pel mal tràngol… Per cert, si penseu que es tractava d’un error, us recomane la lectura de l’article –El factor humà– de maig de 2015. Tot i que, numèricament, aquest  error meu no té, realment, importància, la suma d’errors com aquest sí que en té. Si no te n’adones te la claven, i avant va el carro. La banca, certament, no és cap institució de caritat, però darrerament està lluint-se perquè ha de quadrar balanços a costa dels clients… I això que ja no paga interessos! Es veu que no en tenen prou amb els centenars de milers d’euros que els hem donat, de fons públics, sostrets de prioritats peremptòries, perquè no caigueren en el seu dia. No sé si hauríem preferit el bac, vist el que hem vist. Perquè també hem comprovat que els controls eren nuls, que les pensions dels alts directius –els empleats que hi treballen són unes víctimes més, als quals collen i bur2015-06-12-bancos-de-espanyaxen per obtenir uns resultats determinats a costa de la seua salut– segueixen sent obscenes, que continuen rient-se de tots nosaltres des dels seus grans, amples i lluminosos despatxos…

L’última broma: diu el banc d’Espanya –el màxim responsable del qual, in illo tempore, acaba de ser imputat, per pura vergonya del temps que feia que s’esperava, per avalar una certa eixida bancària a borsa, malgrat els informes que en recomanaven el contrari– que ens hem d’acostumar a jubilar-nos molt més tard i, el més tendre de tot, amb la meitat de pensió. Clar que sí! Per a què volem tants diners? I ho diuen ells, els que haurien d’haver impedit tanta targeta negra i tant de desfalc; i ho diuen ells, els capitostos que cobren 13.424 euros diaris –sí, diaris–, com ara el president de la segona entitat més important de l’Estat, que quan ens canse de tan ominosa feina s’emportarà quinze o vint milionets més d’indemnització, per anar tirant! I ho diuen ells als futurs jubilats, que s’acostumen a una sort d’esclavatge modern, a un sistema usurer medieval renovat! I la gent a caseta! Bé que obtenim fruits, quan protestem! Sense pressió popular continuarien els salvatges desnonaments, no hi hauria hagut sentències per retornar diners robats amb les clàusules sòl –ara que de poc servirà, després de l’aprovació pel servil govern del PP d’un decret que permetrà, amb el concurs dels comparses de PSOE i CS, que tornen el que els done la gana– així que ja sabem el camí: carrer, carrer i carrer. La germaneta del rei, protagonista d’aquesta setmana fantàstica no sabia el que firmava, però els enganyats per les preferents, per exemple, sí… Quanta, quanta vergonya!

infantaPer cert, la ignorant, segons la sentència, treballava –és un dir, com tots els de la família– a una altra entitat de moltes campanetes… Tot en ordre, doncs, al Regne d’Espanya. Favors amb favors es paguen. No, no tenen vergonya, ni la coneixen. Metafòricament parlant –no siga cosa que m’envien a presidi per ofenses, més ara que sabem que ix més barat robar si tens un determinat cognom dinàstic que ofendre a segons qui– estem envoltats de lladres, estafadors i gàngsters. Ja els ho va dir ben dit David Fernàndez al Parlament de Catalunya, quan tenia davant l’angelet de Rato, el delfí fallit del bigot megalòman de les Açores, aquell dia de comissió parlamentària i ignomínia en l’ambient; el diputat cupaire, en un gest que em va fer recordar vagament el Khrushxev insolent a l’ONU, l’any 1960 –per l’esperit de protesta, que conste!– es va llevar la sabata i va acoquinar, per una vegada a la vida, cosa a la qual no estan acostumats, el poder omnímode tan avesat a fer i desfer sense control ni supervisió, sense fel ni cap sentiment de culpa… A vegades pense que la bena que tapa els ulls de la imatge que representa la justícia hauria de cobrir-li la boca, més que res perquè no se li notara el somriure quan comprova, a diari, que el sistema judicial és –com ja deia Anacarsis fa dos mil anys– una mena de teranyina, que enganxa tots els insectes menuts, mentre que els borinots, més grossos, la poden trencar amb molta –amb massa– facilitat.

Salut i País!

Al voltant de l’amor…

dilluns, 13/02/2017

Avui, 13 de febrer, reproduiré amb el meu propi permís –gràcies, Ferran– aquest article meu publicat a LA VEU el 15 de febrer de 2014 perquè m’ha fet gràcia comprovar que gran part del que volia dir aquesta setmana, amb motiu del Sant Valentí de la guitza, ja ho vaig escriure fa tres anys. Unes vegades sembla que el temps vole, unes altres que s’haja detingut; i, sovint, velles paraules adquireixen nous matisos… Comproveu-ho en molts dels detalls esmentats, observeu-ne els protagonistes, els fets, i veurem que alguns d’ells continuen sent d’actualitat… Bona lectura!

* * *

Us faré una confessió: estic enamorat. Ho estic tant de persones com de coses. De la família, de la gent que m’és propera, de la vida… I també de la meua feina, de la meua llengua i del meu país. I de la literatura, de la música… i, per què no –per exemple– de l’arròs al forn. I ho estic cada dia, a tota hora, en sessió contínua, i no necessite una jornada determinada per demostrar-ho. Ahir, 14 de febrer, onomàstica d’un tal Valentí –d’ofici prevere i de vocació màrtir cristià, homenet que potser entenia tant d’amor, en el sentit que s’hi ha donat amb els anys, com jo de la síntesi de les proteïnes– es va veure, com cada any, una bogeria consumista generalitzada al voltant d’aquesta festa, per altra banda importada. Però anem a pams i no a braces: primer que res us diré que me n’aprofitaré –llicència poètica– de l’efemèride per ferfrases_de_amor_4.jpg.pagespeed.ce_.bWYGp0UWH7-vos algunes reflexions sobre la data, la seua significança i distintes mostres d’amor, reals o postisses, que podem trobar a la nostra societat avui dia.

Cal dir, primerament, que ahir va ser, sobretot, una festa –beneïda per una societat consumida– d’exaltació del consumisme, i l’amor –devaluat com si fóra un producte més de transacció a una borsa de valors qualsevol– en aquest cas, només n’era l’excusa propícia. El cas era gastar. Ho entenc, eh? Molts mortals mengen d’això, des de floristes o venedors de perfums –una salutació al meu cunyat Vicent, que s’hi dedica– fins a hotelers, restauradors o mestres xocolaters. Tothom ha de viure! Però és que el capitalisme desbocat ho és tot a les nostres vides, ens envolta, ens uneix i ens acompanya –si fa no fa, com la força de la Guerra de les Galàxies– i, clar, no en podem restar al marge. Així doncs, com que gastar és inevitable, no fóra millor tindre detalls, a mida de cada butxaca, amb els nostres estimats durant tot l’any? Que només mengem gelats a l’estiu? (Si la resposta a la segona qüestió és afirmativa, es confirma allò de només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona)

Avancem. Parem-nos ara a pensar una miqueta –és un exercici ben sa, si no se n’abusa–, fem ara una necessària referència a la importació del compliment, dirigida especialment als que es pensen que Sant Valentí està tan arrelat entre nosaltres com fer-nos una cassalleta mentre fem la paella o veure ballar les danses en dies de Festa Major. Doncs no. El nostre dia dels enamorats és Sant Donís –altre màrtir, pobret, socarrat i decapitat– i es celebra el 9 d’omocadora-9-de-octubre-benetusserctubre, Dia Nacional del País Valencià; és en aquesta data quan tenim el costum ancestral de regalar a les enamorades la mocadorà, que inclou la piuleta i el tronador, boníssims dolços de massapà que imiten les hortalisses i fruites de l’horta de València. Però aquesta festa nostrada, més en desús que no voldria, no té a favor cap de les televisions foranes –a falta de pròpia, liquidada– i sí en contra una àmplia filmografia: amb la inestimable ajuda de Hollywood, ací pensem que la mare de Déu, com de més lluny és, més miracles fa

I encara més! Ai, les coses que es fan per amor! Un mandatari afirma que per amor al poble fa i desfà, amb els resultats per tots coneguts. Per amor a la poltrona –i a substancioses dietes i a privilegis no escrits– els doctes membres del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana s’han abaixat els pantalons davant dels dictats de Fabra i els seus sequaços i han dictaminat que els filòlegs no tenim competències per opinar sobre filologia. Genial. Amor al proïsme és el dels provida, que l’estimen tant que la protegeixen quan encara no ho és, i després miren cap a un altre costat quan els governants, de la mateixa malea que ells, fan la vida impossible als ja nascuts, com els dependents o els immigrants il·legals –qui no n’ha estat alguna vegada, des dels colons americans fins als repobladors catalans i aragonesos de l’antic Regne de València?– que han assassinat a Ceuta mans repressores. Ahir, aquests canalles també van comprar bombons i van regalaran flors.

12515866264_53245e588f_oI què me’n dieu de la mostra d’estima més espatarrant de les darreres setmanes, la de la filla mitjana del senyor Borbó, d’ofici actual rei –cada vegada més personal advoca per l’extinció d’aquesta plaça– en el judici al marit i associat on declara com a imputada? Diu que confiava cegament en l’home perquè –ho confirmen els advocats– estan profundament enamorats. Heu vist cosa més tendra? De poc més que no em pose a plorar. El que no especificava era si l’amor era envers Urdangarín o el tren de vida que portaven i del qual ella, com és evident, no en sabia res de res. Les seues respostes al jutge –les invariables no lo sé, no me consta i no me acuerdo– em van recordar el Felipe González de l’afer dels GAL. Deia Isidoro que se n’havia assabentat per la premsa, de les activitats delinqüents d’uns terroristes nascuts, nodrits i doctorats a les clavegueres de l’estat. Doncs mira, xata, com aquell: si ho sabies, culpable i si no, més encara. N’estigues enamorada o no.

Però deixem de banda personatges sinistres, aprofitats i dessupitadors, deixem de costat l’amor postís que practiquen i tornem a l’amor vertader, a l’amor en majúscules. Amor –sense cursiva– és el que practiquen cada dia persones anònimes, sense pedigrí ni carta de noblesa, que ajuden els més necessitats a resistir i a subsistir, els que donen la mà als que tenen més a prop sense demanar res a canvi, els que fan la nostra vida més amable, menys dura. També els que ens dediquen una paraula d’ànim quan estem fotuts, els que amb una simple mirada, un simple gest, una simple paraula, ens reconcilien amb l’espècie humana. I els trobem a la família, en els companys de feina, entre la gent que ens és més propera… I també, per què no, a la literatura i a la música… Sí, estic enamorat. Sempre. I no necessite cap dia especial per demostrar-ho a ningú. Per a mi, qualsevol dels tres-cents seixanta cinc –o seixanta-sis, si és de traspàs– dies de l’any, és vàlid. I per a tu, estimat o estimada?

Salut i País!

Napicols o alficossos?

dilluns, 6/02/2017

BonigÉs ben lamentable que a aquestes alçades de la història, de la vida, haguem d’estar pendents d’assumptes com el que centrarà l’article que esteu llegint, impossibles de trobar a cap societat mitjanament civilitzada per a les quals serien, senzillament, una intolerable pèrdua de temps. Fins i tot he dubtat si escriuria açò perquè, sincerament, em fa mandra haver de defensar a tota hora, davant dels ignorants de sempre, el que està més clar que l’aigua. Però a vegades has de dir prou i denunciar, amb veu clara i ploma ferma, tota la caterva d’impresentables que pul·lulen per certes institucions, així que anem allà: veritat que a ningú amb dos dits de front li passaria pel cap afirmar que a Sevilla i a Santander parlen una llengua diferent? O a Bristol i a Boston? O a Grenoble i a Montreal? Doncs per a les eminències grises del partit popular valencià, i lamentablement per a molta gent de bona fe que seria capaç de tirar-se pel balcó si ells els ho demanaren, el que es parla a Benicarló i a Amposta, oh miracle, són dues llengües diferents. Absurd, veritat? Doncs què diríeu si aquest mateix partit demanara al parlament valencià de posicionar-se, que obligara els allà presents a votar si són llengües diferents? Us imagineu el mateix cas amb el castellà, l’anglès o el francès als territoris esmentats? Jo no. Però València is different.

La lògica i el sentit comú no necessiten aval. No obstant això, el món científic a l’uníson, sense fissures, ho té claríssim. Obrim el diccionari de la RAE i a qualsevol de les definicions de les “dues” llengües la cosa no ofereix cap dubte. Consultem un llistat qualsevol de paraules habituals en aquestes “dues llengües”: res a destacar tret dels lògics particularismes, bàsicament de vocabulari i de la flexió d’algunes formes verbals. Fonètica? Quisho, shateásiatrá és més diferent al Chiquillo, échate hacia atrás que indestructible i indastructibbla occidental i oriental–i ja em disculpareu, especialment els meus alumnes de segon de batxillerat, la macarrònica transcripció fonètica, fruit de la manca dels signes adequats–, canvis que per cert es produeixen dintre del mateix territori català, perquè de tots és sabut que a Lleida i a Girona no es parla igual, com tampoc a Tavernes o a Nules, i ningú defensa que el nulesià siga una llengua diferent –es diuen variants dialectals, eminències grises peperes!–, i així podria seguir, amb cinquanta-mil exemples més, perquè a diferència d’ells sé del que parle perquè ho he estudiat i m’hi dedique cada dia, però no és l’objecte d’aquest article justificar allò que no necessita cap justificació i menys encara parlar de mi ni de la meua faena, per cert, en un lloc on m’entenen perfectament sense haver de recórrer a la mímica… ni a haver de canviar de llengua.

De tan fàcil com és, li hauria de fer vergonya a qualsevol d’ells defensar el contrari… Però aleshores, per què no és tan fàcil? La resposta és senzilla i complexa al mateix temps. Gran part de la dreta, no tota, la que és cavernícola, ultramuntana i reaccionària –l’anomenat blaverisme social i polític–, amb el concurs notable d’alguns sectors del centre-esquerra –i és que l’estultícia no coneix d’ideologies–, va atiar conscientment el foc del conflicte lingüístic quan no n’hi havia, enfrontant persones i territoris, lligant en un còctel ben perillós per la seua bel·ligerància –recordem la “batalla de València”– llengua i política per treure’n rèdit polític –sí, ells en van ser els pioners a barrejar-les, allò que tant han criticat després a uns altres!; una bel·ligerància amb víctimes de carn i ossos, de la qual se n’haurien de sentir ben avergonyits, i que en el fons respon a una patologia clara: es diu autoodi, el més estúpid de tots els odis, tan profund com la seua ignorància, que es basa en una incongruència flagrant: la que els fa reivindicar els dies parells la figura i el llegat de Jaume I, ignorant d’on venia i quina llengua parlava, la qual portà ací amb les cartes dC37PsPIWIAAeGdpe repoblament, i per altre costat la que fa que fustiguen que es pense, que es somie, que es visca en plenitud en eixa mateixa llengua, amb absurditats com la de la imatge adjunta –en castellà, clar– que posa de manifest quines realment els importen i quina no gens, en una demostració evident de l’autoodi de què parlava abans. La proposta de votació, per tant, no és més que una (altra) cortina de fum que vol tapar altres vergonyes…

Quan veig un eurodiputat valencià del PP, un que últimament s’esforçava perquè els seus col·legues no sentiren certa conferència incòmoda, confessar –com tants altres dels seus– que ho té clar, però que cal acontentar els seus votants, perquè molts d’ells pensen així; quan veig que, parlant d’eurodiputats, un altre que no és valencià però que parla la mateixa llengua que nosaltres ha pentinat els seus companys de partit aquests dies denunciant que van errats, que no tot val en política; quan veig tot això, no puc evitar pensar que allò que cal sotmetre a votació al ple de les Corts Valencianes és una proposta que permeta als amics d’eixe personatge que fa deu anys que cobra a la Diputació sense anar a treballar, als amics d’eixe periòdic amb cabina que els serveix de corretja de transmissió d’obsessions i neures, als amics d’eixa “lideresa” popular barreja de Margaret Thatcher i de Don Pío, una llei que permeta diferenciar els napicols dels alficossos que, aquests sí, són productes ben diferents i alhora tan familiars dins de sa casa. Dubte, no obstant, que arriben a distingir-los –no han sabut la diferència entre governar i emmerdar, entre gestionar i balafiar!– perquè, no fa molt, fins i tot tenien algun problema amb un altre element, concretament un moniato. Ara, se’l varen espolsar de damunt i en l’actualitat cobra de senador a Madrid, ofrenant les noves glòries eternes i immortals de sempre… Quan pense que eixos tornaran, si els que estan ara no fan el que toca, se’m fa de nit.

Salut i País!

En bones mans?

dilluns, 30/01/2017

Imagineu-vos un home valencià, de mitjana edat i cabells argentats –no, no sóc jo.. hehe–, prou major per saber de què va això que en diuen la vida, però prou jove encara per gaudir-ne dels diversos plaers que encara se li presenten, a diari, que prou sap aprofitar. Imagineu-vos-el, no obstant, temporalment fora de joc per una puntual dolença, res d’important –una infecció d’orina, unes pedretes al ronyó…– però que li fa la guitza, una incidència que li acaba de trabucar uns plans ideats amb molta antelació. Imagineu-vos-el, per tant, acudint doblegat de dolor a les urgències d’un hospital gran, de referència, molt proper i de molta propaganda, a unes hores tan poc conflictives com les del migdia d’una jornada marcada en roig al calendari. Ja el veieu allà, acabat d’arribar-hi, envoltat dels petits drames que s’hi coneixen? Molt bé. Doncs deixeu d’imaginar, feu-vos el compte que és ben real i fixeu-vos en el que hi veu: el caos regna a la sala, els plors i els crits de protesta es multipliquen, una dona major fa quaranta-vuit hores que berreja a un box inhòspit a l’espera d’una habitació que mai no arriba, la sala fa pudor, falten mitjans i persribera1onal perquè no es cobreixen les baixes, i el que n’hi ha no en dóna l’abast, no hi ha responsable del servei d’urgències perquè ha dimitit fa poc pel desgavell organitzatiu… Sí, el col·lapse és total. I sí, és ben real: és un diumenge recent a l’Hospital de la Ribera.

Aquest gran edifici, al qual acudeixen els habitants del meu poble i de la comarca dual que banya el curs baix del Xúquer, a part d’alguns altres territoris adjacents, dóna servei a una població estimada d’uns tres-cents mil habitants, compta amb grans professionals –negar-ho seria absurd, a part de temerari– i està en funcionament des de l’any 2000. Va ser el primer hospital de l’estat –podis així fan vergonya– de gestió privada havent-se construït amb diners públics. Cinquanta-quatre milions d’euros de res… Després d’una primera concessió als amiguets de torn –la Generalitat, titular del servei, en va cedir a mans privades la gestió– que va durar tres anys, anul·lada per Zaplana i la seua banda amb una indemnització per suposat lucre cessant de vint-i-cinc milions d’euros –com el rescat de les autopistes, però a la murciana– se’n va fer una altra a un simpàtic conglomerat de bancs, constructores i asseguradores privades que finalitza al març de 2018. I és d’ací on, deixeu-me ser mal pensat, vénen tots els mals, perquè la Generalitat actual no pensa renovar-la i, clar, cal traure’n el màxim de suc abans de tirar la taronja; els problemes han crescut els últims mesos: els gestors fan l’impensable per a què el benefici no caiga, la qual cosa detrau la qualitat de les prestacions… I això és intolerable.

Això sí, la despesa en publicitat s’ha multiplicat: tot són bondats darrerament, amb grans anuncis i cartells que pretenen crear la necessitat d’un servei que està garantit, tot i que la gent no n’és conscient, i que per tant busquen causar confusió, amb voluntat manifesta de sollevar els administrats contra una administració que té tants forats per tapar que no arriba a tot… Però és curiós: el que ells no volen que se sàpiga ho amaguen ben amagadet, com ara l’atenció preferent que ofereixen a malats desplaçats, perquè la gràcia del negoci és que cobren de l’administració per cada pacient de la zona, però més quantitat encara pels que no ho són. Tampoc piulen al voltant dels greus conflictes laborals que tenen amb els treballadors, als quals paguen sous inferiors a allò estipulat, o que escamotegen empleats en dies festius per quadrar balanços, o que darrerament intenten dissuadir de fer operacions costoses però necessàries… La Plataforma de Sanitat Pública de la Ribera i alguns sindicats porten anys denunciant les males praxis, el nepotisme flagrant i els mangonejos diversos dels capitostos que han fet i desfet sota l’ombra protectora de la gavina carronyaire –que faran i desfaran encara, fins 2018– i encara està per aclarir un suposat cobrament de comissions –de diners públics, més faltaria– del qual molt ens pribera2odria parlar cert personatge de cognom floral molt i molt relacionat amb el partit podrit (veieu-ne l’enllaç de sota). I és que sempre la paguen els mateixos: definitivament m’encanta, m’enxisa el liberalisme que privatitza allò públic i després recorre als diners de tots per pagar-se putes i pitxeres (ep, metafòricament parlant!)

La qüestió és ben senzilla: la Generalitat Valenciana no tenia i no té tampoc ara cap necessitat de fer negoci amb la salut dels seus administrats, malgrat les penúries econòmiques actuals derivades dels alegres anys de vi i roses –i fórmules u, i esquelets calatràvics, i Terres Mítiques, i Emarses, i Gürtels, i Blascos, i Taules, i Cotinos, i més mandangues de balafiament popular–, menys encara de generar uns beneficis que s’emporten uns quants opusdeistes podrits de diners i amb consciències negres com la sutja. Perquè en cas d’haver-ne, de beneficis, que tampoc ha de ser l’objectiu d’allò públic, haurien de repercutir en la qualitat del servei i de la vida dels valencians. Fer negoci sabent que desatens, que deixes nuetets a aquests professionals que es juguen la pell en primer lloc, que miren de salvar vides cada dia, i després als usuaris que amb els seus impostos paguen aquesta sanitat, fer negoci en definitiva, sabent que jugues impunement i impúdicament amb la salut, frega la criminalitat. Quan anem a un centre mèdic, siga un ambulatori o un hospital, volem que se’ns tracte com pertoca, amb la rapidesa i eficàcia que voldrien donar sempre els enormes professionals que hi treballen –la immensa majoria–, que es desvetllen per tenir-ne cura i fer-nos l’estada més lleugera, menys traumàtica.

Aquell home de mitjana edat de qui us parlava al principi, amb el seu petit drama –res comparat amb els altres, clar, però que en tot cas devia passar un moment ben fotut–, la dona major oblidada dos dies –dos dies, que prompte es diu!– a un box, la resta d’usuaris que s’amuntegaven inhumanament a urgències aquell dia festiu o que hi acudiran qualsevol dia de l’any, d’ací a la finalització del contracte, tots els habitants de la Ribera, Alta i Baixa, l’únic que volen és ser atesos com es mereixen, que per això han cotitzat i cotitzen encara, i no poquet. No volen més ni menys. Simplement volen estar en bones mans.

Salut i País!

Per a més informació:

http://www.simap.es/muchassombras.htm

http://sanitatlaribera.blogspot.com.es/

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/22/juzgado-investiga-ribera-salud-cobrar/1495085.html

 

M’agradaria…

dilluns, 23/01/2017

x_cambios_que_las_mujeres_pueden_enfrentar_durante_la_presidencia_de_trump5-2Per curiositat, morbositat, emprenyament, simple voyeurisme,… per alguna d’aquestes causes o per una barreja de totes elles:

…m’agradaria saber si tots els ciutadans nord-americans, valentes dones la majoria, que ben legítimament es manifesten des de divendres a can Trump en contra del nou amo del món, que no amaina en les seues perilloses intencions, van anar a votar l’altra candidata el dia de les eleccions, el novembre passat…

…m’agradaria tenir constància, i que la premsa i les televisions espanyoles se’n feren ressò sense por, de quins capricis més li hem pagat entre tots al pare del rei actual, àlies el campechano, a banda dels llençols i el minibar assortit del pis franc –i especialment del silenci– de la interessada més famosa, precisament de cognom regi…

…m’agradaria veure per un foradet com de contents estan els amos dels bancs espanyols, amb la pantomima de l’inútil decret de les clàusules terra aprovat pel tripartit PPSOEC’S, que els permetrà no reconèixer si no volen el deute contret, i per tant no pagar o pagar el que els isca del que no sona quan els done la gana…

…m’agradaria saber per quin motiu un individu supremacista, feixista i desequilibrat, que ha matat a sang freda dos agents forestals aquest cap de setmana, podia anar pel bosc, a casa nostra, des de feia un temps, indocumentat i sense cap control –açò què són ja, els Estats Units?– amb una escopeta de caça…

C2ynQ_WUQAEnjG3.jpg large…m’agradaria, també, veure alguns jutges hispànics equivocant-se de tant en tant i perseguir piulades i comentaris indecents d’amiguets seus d’extrema dreta que circulen, solts i alegres, per la xarxa i pels carrers, amb el mateix èmfasi que posen a capolar sense pietat als rojoseparatistasjudeomasónicos que encara hi pul·lulen, atrevits ells…

…m’agradaria saber què collons passa amb la nova –i com seria, perquè por em fa…– ràdio i televisió pública dels valencians, la que es va carregar impunement el PP, i que no hi ha manera que l’actual govern valencià, de signe contrari, pose en marxa, assumpte del qual absolutament ningú no explica amb claredat res de res…

…m’agradaria que els minuts de silenci amb els quals sembla que s’homenatja en actes públics de tota mena, especialment en els esportius, finats que han destacat en qualsevol àmbit, duraren realment un minut, i no els escassos, vergonyants i poc respectuosos vint segons a què ens tenen tan lamentablement acostumats…

…m’agradaria saber per què ningú té prou valor per desemmascarar la vergonya de la manca d’inversions de l’estat on no li dóna la gana d’invertir, o la gran mentida del FLA, mitjançant la qual el mestre de l’humor Montoro –el senyor Burns dels Simpsons– ens deixa uns diners que són nostres i que li hem de tornar amb interessos i, a més a més, amb l’obligació de besar-li el cul després…

…m’agradaria veure programes culturals, literaris, de reflexió i pensament, de filosofia, de… a qualsevol dels deu mil canals en obert que podem sintonitzar, perquè em sembla que la merda ja està prou democràticament repartida… Ah, i també que els concerts simfònics en el segon canal de la televisió pública espanyola s’emeteren a una hora decent, i no acompanyant el sol naixent…

…m’agradaria que, especialment des de les televisions amb seu i epicentre a Madrid, per a les quals la resta de l’Estat són provincias, es deixara de parlar del meu petit País com del despersonalitzador Levante, nom que m’agrada menys encara que el de Comunitat, que com va dir Enric Valor només podia ser de regants o de frares… Ah, i no els vindria malament repassar la geografia, perquè a usades que s’han lluït amb el temporal…

homosexualidad-especies…m’agradaria poder entendre com encara avui dia hi ha persones al món, sembla que estudiades i amb una preparació notable, que pensen que l’homosexualitat, el fet d’estimar una persona del teu mateix sexe, és una malaltia de la qual els pobres diables rebels, perduts i pecaminosos s’han de curar…

…m’agradaria saber com té la mà esquerra el nou president dels Estats Units, si lleument socarrimada o amb cremades de tercer grau, després d’haver jurat el càrrec sobre dues bíblies, havent pres com a primera decisió de pes començar a desmantellar totalment la cobertura sanitària a uns quants milions dels compatriotes seus, pels quals diu treballar…

Ai, m’agradaria saber moltíssimes més coses, però de moment em sembla que ho deixarem ací…

Salut i País!