Tres pics… i repicó!

dimarts , 19/03/2013

Conferenciant novell

Dimarts passat fou un dia redó. Per la tarda vaig realitzar, invitat per un col·lega i molt bon amic, una xerrada per a alumnes d’un cicle superior a Mollet del Vallès sobre gestió i administració d’entitats locals –resumint, vaig explicar com funciona un ajuntament– i ja per la nit, sopant amb ell mateix, vaig gaudir d’un partit excel·lent del meu Barça. Però tornant a la conferència, diria que me’n vaig sortir prou dignament –tot i no tenir-ne costum– i a més a més m’hi vaig sentir a gust parlant d’un tema que em recordà la meua breu però intensa etapa política, de la qual no em penedisc, i que va contribuir a fer-me com sóc. I el que som sempre és un suma del que hem aconseguit, dels nostres èxits i també dels nostres fracassos, d’encerts i d’errors, que tots en tenim. Al final, els vaig dir que malgrat la que queia jo seguia confiant en els polítics, que a part de més o menys encertats, n’hi ha molts més d’íntegres i d’honrats –com ho era jo– del que sembla. En dir això, vaig observar moltes cares escèptiques. I, la veritat, no em va estranyar gens…

Un Papa americà

A les primeres i senzilles imatges del nou pontífex i el nom escollit–tota una novetat i alhora una declaració d’intencions– se succeïen informacions espinoses –l’ombra del passat, com a la imatge, sempre és allargada– sobre el paper que suposadament jugà l’aleshores bisbe durant la terrible dictadura argentina de Videla i companyia. El tarannà d’aquest jesuïta sembla distint, la seua música sona diferent, però és difícil canviar d’estil quan fa centenars d’anys que es toca amb els mateixos instruments. I no l’ajudaran declaracions anteriors –vergonyoses, per cert– sobre el paper de la dona en la societat, per exemple. Caldrà veure com evoluciona però en tot cas haurà de donar una resposta clara a temes com la pederàstia de sacerdots que haurien d’haver estat jutjats i no encoberts, l’opaca banca vaticana, l’espionatge intern o també de com d’allunyada està la cúpula eclesiàstica de la societat. Estarem expectants. Com que és argentí, té un avantatge: mut no està –com cap d’ells– així que el sentirem parlar i explicar-se. Que desentone o no quan ho farà, ja és cosa seua…

Democràcia made in Europa

Dissabte l’Eurogrup anunciava el rescat de Xipre, amb la novetat que seran els ciutadans que tenen els dipòsits en bancs d’allà –hi tinguen els estalvis de tota una vida o diners guanyats a saber com– els que es faran càrrec de part del bony –com si en tingueren la culpa– amb una mena de corralito que els ineptes del govern espanyol s’apressaren a dir que ací no passarà mai. També van dir que no arribaríem als cinc milions d’aturats… Fixeu-vos, però, en les formes, perquè comencen a cansar: 1) des d’un despatx d’un país llunyà, individus que sovint no ha elegit ningú imposen condicions draconianes a països sobirans; 2) després insten el parlament del país en qüestió –està previst que ho voten avui, però el resultat és incert– a aprovar la llei dictada des de fora i que avala la decisió, per dotar-la de legitimitat. I 3) Se’ns diu, clar, que era l’única solució. Aquesta és la democràcia europea actual, instigada per Merkel, la que ha sucumbit als mercats i al capital i ha oblidat les persones, la que privatitza beneficis i nacionalitza deutes. Aquesta democràcia no és la meua. Aquesta Europa ja no és la meua…

Remat d’existències…

Cinquanta-tres articles –inclòs aquest, si se’n pot considerar un– després i amb diversitat de temes al sarró, desenvolupats el darrer any amb millor o pitjor encert, avui pose punt i final a la meua col·laboració amb el diari ARA. El motiu és ben senzill: escriure m’encanta –ja us n’haureu fet una idea– però he arribat a un punt en què necessite més temps per dedicar-lo a uns altres aspectes i fer-ne dos per setmana –sabeu que també escric cada dissabte en altra publicació– sembla fàcil però no ho és gens. No sorprendré si us dic que m’ho he passat francament bé i m’alegraria constatar que vosaltres també, que us he fet reflexionar sobre múltiples qüestions o us he arrencat algun somriure en algun moment. No voldria acabar sense agrair als responsables del periòdic el fet d’haver confiat en mi en el seu moment, i sobretot agrair-vos a vosaltres, amics lectors, la vostra paciència, la vostra fidelitat i la vostra complicitat. Sense vosaltres aquesta aventura periodística, que ha estat un immens plaer, no hauria reeixit. Fins sempre!

Castelldefels, 19 de març de 2013

Elogi de la ràdio

dimarts , 12/03/2013

Quan la televisió es va popularitzar pels volts dels anys cinquanta, primer a les llars nord-americanes, després a les europees i posteriorment a les de la resta del món, els oracles de torn vaticinaren la imminent fi del cinema. També de la ràdio, aquell invent que s’havia consolidat al primer terç del segle XX, després de la descoberta i experimentació de les ones electromagnètiques durant l’últim terç del XIX. S’equivocaven de mig a mig, com va quedar a bastament comprovat: un invent no venia a substituir l’anterior sinó a complementar-lo. Avui dia, el cinema resisteix –que ho facen les sales és una altra cosa i sense dubte la pujada de l’IVA ha estat un gran colp– i la ràdio és encara un mitjà de comunicació amb bona salut i una utilíssima i essencial eina per informar-nos, formar-nos –això darrer segons l’emissora– i entretenir-nos. Avui, en faré un modest però necessari elogi.

M’agrada escoltar la ràdio, a diverses franges del dia. Ofereix un ampli ventall de possibilitats –moltes més de les que alguns es pensen– més ara amb els podcasts i l’opció de sentir a l’hora i lloc que vols els programes que t’agraden. I em provoca una certa tristesa comprovar com perd embranzida entre els segments més joves de població, més enllà naturalment de fer-la servir per escoltar la música que els agrada a les freqüències de moda. Gran part de la joventut actual la veu antiga i desfasada i afirma que respon poc als seus interessos o expectatives. Es tracta d’una generació que venera la imatge, i és ben natural: s’hi han criat i a més a més el món que coneixen –sovint l’únic– és el que veuen a través de pantalles, amb la necessària combinació d’imatge, moviment i so. Per això, quedar-se només amb una de les tres variables els sap a poc. No hi estan acostumats.

En una enquesta que vaig veure reproduïda el mes passat a un excel·lent treball de recerca de batxillerat, la ràdio apareixia a l’última posició en les preferències dels ciutadans d’entre 15 i 25 anys a l’hora d’informar-se. Si us dic que el primer lloc del rànquing l’ocupava internet i el segon la televisió, no us sorprendrà en absolut. Els seguien, a prou distància, revistes i diaris. La imatge, de nou. La ràdio és l’únic mitjà que en manca i no per això no deixa d’existir-ne. El que passa és que no hi és explícita, s’ha d’imaginar. I d’imaginació, molts van curts. A la ràdio no importa com vagen vestits els tertulians, sinó com raonen i argumenten; no importa com siguen de belles les locutores, que segurament són allà pel seu currículum i professionalitat i no pel seu aspecte. Amb la ràdio pren vida, com en cap altre mitjà, la paraula, el missatge. El llenguatge n’és, doncs, el gran protagonista.

M’agrada escoltar la ràdio. És la meua primera opció quan vull estar ràpidament primer i àmpliament informat després sobre un succés d’actualitat, quan vull aprofundir en totes les arestes d’una notícia i en les seues repercussions. Perquè té explicació i anàlisi. I també em complau quan em vull fer fonedís –això i el meu spotify… quin gran invent!– i oblidar-me de tot el que m’envolta, que tots tenim moments així de quan en quan. M’agrada perquè s’actualitza pràcticament a l’instant i sobretot perquè fa pensar i reflexionar, perquè l’excel·lent personal que hi treballa –a una gran majoria d’elles– fa un esforç especial, detectat per deformació professional, per fer-se entendre amb un ús precís de la llengua, amb una sintaxi, una estructura gramatical i una puntuació exactes i mesurades que no perceps –almenys no tant– a la televisió i, en absolut, a internet, on es veu cada cosa que tomba de tos…

La ràdio m’acaba de despertar amb les primeres notícies del dia mentre m’afaite o m’ajuda a analitzar les claus de l’actualitat mentre faig el dinar, m’acompanya mentre gaudisc fent esport o em fa apreciar tots els aspectes del joc en una transmissió –com les completíssimes i exemplars del Puyal i el seu equip– d’un partit de futbol mentre el veig –o no sempre– al televisor i finalment em bressa, mentre vaig decandint al llit, esgotat per l’activitat d’un dia intens i potser més dur d’allò desitjat. La imatge? Sí, és importantíssima, però no és imprescindible. En un món en què pràcticament tot ens entra per la vista, no està de més reivindicar l’oïda, sovint menystinguda. I elogiar la feina dels professionals que fan possible l’estímul intel·ligent d’aquest sentit i per extensió dels nostres cervells. Per això i per més.. llarga vida a la ràdio!

Castelldefels, 12 de març de 2013

Versos lliures…

dimarts , 5/03/2013

El DIEC2, sempre precís, sempre aclaridor, defineix moda com ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Des d’un cert format de jersei a un determinat coll de camisa, des de pentinats i colors de cabell que ens sobten quan els seus portadors ens passen per la vora a pelats integrals que no obeeixen necessàriament a cap precepte religiós, des d’estils musicals recognoscibles i afalagadors a uns altres que ens mostren les neurosis dels seus autors, a diari hi estem sotmesos, als dictats de la moda. I nosaltres, animals racionals –almenys diuen que ho som– en major o menor grau presoners dels convencionalismes que han anat sargint, al llarg de la nostra història social, allò que som com a col·lectivitat, la seguim, hi anem o en formem part d’alguna. En siguem conscients o no, així ha estat sempre i estic per dir que així seguirà, tot i que n’hi ha excepcions…

Ara bé: què o qui regula aquest terme passatger que esmenta el diccionari? Sempre m’ha causat inquietud com s’ho deuen fer els gurus de torn: sovint m’he imaginat una colla d’individus asseguts al voltant d’una taula, després de ben dinats o sopats –no en sé el motiu, però això no pot faltar a les meues càbales– que decideixen, tant sí com no, quina roba es durà la propera temporada, la cançó que triomfarà l’estiu següent o el producte que revolucionarà un puntual sector comercial. En tot cas, tots ho sabem, la realitat és la que és: els interessos econòmics, les poderoses raons de mercat hi tenen molt a veure. I nosaltres, com robots, ens apressem a fer-los el cul ample a tots ells. És el preu de formar part de la societat, em direu. Sí… i no. D’acord que els humans actuem sovint per imitació, però on queda el criteri per decidir per nosaltres mateixos? Sembla mort sota el pes d’anuncis no sempre intel·ligents i velades imposicions…

Parlant de roba, tant se val que allò que ens posem per mimesi ens quede millor o pitjor: si no seguim els cànons dictats, si no ens pleguem a interessos d’influents corporacions i indústries, quedem arraconats i estigmatitzats. Sabeu que no exagere. També us diré que alguns d’aquests gurus que esmentava abans tenen més poca imaginació que un guionista de telenovel·les: cada cert temps fan que tornen a posar-se de moda peces que al seu temps van causar vertaders estralls, com els pantalons de campana. Horripilants. Sort de l’adjectiu passatger, penses, i de fet quan fa uns anys es van tornar a estilar s’imposà la cordura i allò durà menys que una rosada matinera. O el costum aquell juvenil –als instituts bé que el vam patir– de portar els xicons els pantalons caiguts, que tu pensaves: i quina necessitat tindré jo de saber de quin color tenen aquest o aquell els calçotets?? Allò, com tot, també acabà. Fins que es tornarà a reproduir, és clar…

Però no cal dramatitzar. Al cap i a la fi, allò que per a uns és bon gust en altres és un sacrilegi, i també pot coincidir una certa moda amb allò que ja ens agrada per se en cada moment. Siga com siga, reivindique el lliure albir, la potestat de decidir per nosaltres mateixos –al marge d’una societat que n’espera la uniformitat i la cabotada– com volem vestir o com volem dur el cabell, amb total llibertat i al marge de modes imposades per gent del tric al trac. Em mantindré a l’espera –tinc molta paciència, encara que a vegades no ho semble–, potser algun dia es posa de moda una perillosa activitat que ha parcialment  abandonat la societat actual: pensar, pensar abans de parlar, actuar o precipitar-se físicament o verbal. Mentre això no arriba, reclame la vigència dels versos lliures, aquells que no rimen amb els seus soferts companys, aquells que a través, precisament, de la diferència aconsegueixen donar un aire nou al bell i únic poema que en tot cas sempre és –si més no ho hauria de ser– cada una de les nostres vides…

Castelldefels, 5 de març de 2013

D’espies i espiats

dimarts , 26/02/2013

Els que fregueu, com jo, la quarantena –o gaudiu de l’experiència que atorga tenir uns pocs anys més– recordareu una sèrie de televisió reposada als anys vuitanta però que havia arribat a les pantalles hispàniques a mitjans dels seixanta: Get Smart (Superagente 86). En ella, un maldestre agent secret amb cara de babau i 99, la seua inseparable companya, acabaven pessigant els malfactors de KAOS –ells eren de CONTROL– més per casualitat que per mèrits propis, després de traure de polleguera el seu cap. Aquella paròdia del gènere amb diàlegs hilarants i aparatosos invents com el zapatófono, que feien les delícies dels espectadors, m’ha vingut precisament al cap aquests dies en llegir a la premsa i veure als telenotícies els casos d’espionatge que sacsegen la política catalana. Allò succeït, no m’ho negareu, sembla extret d’un guió d’aquella sèrie…

El president Tarradellas deia sovint, en una frase molt citada i poc aplicada si ens atenem als fets, que en política es podia fer tot excepte el ridícul. L’autor del ja sóc aquí no podia preveure que el ridícul és precisament allò que la classe política actual, tant la catalana com l’espanyola, fa amb més fruïció. Després tots ells, no importa el partit al qual pertanyen, es posen les mans al cap –en això fan pinya de seguida– quan detecten el creixent afartament de la societat unit al constant decreixement de la seua consideració social; llavors, autocrítica zero, ens alerten contra el perillós populisme –Itàlia n’és exemple aquests dies precisament amb la irrupció del còmic Beppe Grillo– d’alternatives ciutadanes, més o menys creïbles, que posen en dubte la seua hegemonia i en entredit el sistema. Com s’entén, sinó com un grandiós ridícul col·lectiu, tot allò que hem sentit i vist de micròfons, informes, dossiers i filtracions?

Que estan descol·locats perquè la societat va per un costat i ells, la casta, per un altre, és evident. Que no se’n refien ni de sa mare perquè la credibilitat els ha abandonat fa temps com ho fan els desodorants barats, és una obvietat. Però d’ací a encarregar seguiments i expedients, posar micròfons i muntar operatius, i a més deixar-ho en mans d’individus que semblen més personatges d’aquesta sèrie abans esmentada que professionals contrastats és creuar la ratlla. Les reaccions a aquests casos, que al principi semblaven fets aïllats i han resultat ser, segons tots els indicis, alguna cosa més organitzada, han estat a l’altura dels polítics de què parlem. Uns ho han negat tot, com diu el manual a l’ús, i han anunciat com l’Alícia Sánchez Camacho –a qui acusen de ser-ne conscient de tot– la immediata presentació de querelles. A ella, pel que es veu, l’augment de taxes judicials del seu amic Gallardón no li afecta en absolut.

D’altres, com CIU, han volgut relacionar aquests casos, així com la merda que els esguita, amb maniobres de Madrid per impedir un procés sobiranista –en tot cas bé que se n’aprofitaran, des d’ací se sent com es freguen les mans– amb el qual, a aquestes alçades no cal dir-ho, simpatitze prou. Fins i tot han alertat de l’augment d’agents –aquests sí, uns professionals– del CNI a Catalunya arran de l’11 de setembre. No dic que no, tot és possible. Que són capaços d’això i més, ja ho sabem. Però, sincerament, no és excusa. Sense indicis no hi hauria imputacions com sense un cadàver no pot pudir a mort. La corrupció i el finançament il·legal existeixen a Catalunya des de fa molt, independentment del camí encetat cap a l’estat propi i de qui mana a Madrid. I una bandera, siga la senyera o la rojigualda, no pot ni deu tapar vergonyes d’aital mida, ni ací ni allà. Fer-ho és covardia i mirar cap a un altre costat, una greu irresponsabilitat.

Estan fent riure, i molt. Tots, fins i tot la Cospedal –cap novetat– i les CUP –benvinguts al sistema, amics– que també van contractar aquests detectius. L’autisme de la casta i el veure’s com a agents –socials en aquest cas– imprescindibles en un sistema que s’ensorra sense remei no els permet pensar que el fracàs, com l’èxit, mai no s’improvisa. Que de gent que es creia imprescindible, els cementeris n’estan plens. Que el poble, quan no se sent representat, tira pel dret com ja hem vist amb moviments assemblearis i, fins i tot quan se senten traïts per aquests, senzillament no hi juguen perquè troben les cartes marcades i aleshores trenquen la baralla… En començar cada capítol de Superagente 86, com recordareu, Maxwell Smart recorria un passadís amb portes que anaven tancant-se darrere seu i al final se l’engolia el terra en penjar el telèfon d’una cabina. Metàfores de la classe política actual? Reflexionem-hi.

Castelldefels, 26 de febrer de 2013

Mort el gos… morta la ràbia?

dimarts , 19/02/2013

Aquest dissabte, 16 de febrer, es complien 77 anys –la xifra no és redona i per tant ha passat desapercebuda– de les eleccions guanyades clarament pel Front Popular l’any 1936. Els comicis van ser importants perquè, per una banda, suposaren els darrers lliures celebrats durant dècades i alhora el punt d’inflexió per a què les elits conservadores de l’època en reprengueren les regnes –amb el posterior alzamiento nacional– perquè, segons ells, “s’havia anat massa lluny”. Certament, el règim republicà havia comès uns quants errors –no tot van ser flors i violes en aquell període– sent el principal d’ells subestimar els poders fàctics caciquils, econòmics i ultracatòlics, però en tot cas el parlament sorgit d’aquelles eleccions era legítim i el conflicte armat subsegüent, diguen el que diguen pseudohistoriadors de fil de vint, va ser culpa exclusiva del militars il·legalment revoltats.

El que vingué després és a bastament conegut: la guerra civil i el franquisme, amb un gallec de mirada gèlida i veu aflautada com a dictador suprem, caudillo de España por la gracia de Dios com deien les monedes de la nova legalitat emanada de la sang de tants. Afusellaments, vexacions, prohibicions –una dictadura és aquell règim en què, tot allò que no és prohibit, és obligatori–, imposicions o un nacionalcatolicisme omnipresent van estar durant prop de quaranta anys a l’ordre del dia. I això, no es pot negar, deixa empremta. Després vingué la mort de l’ogre –al llit, com és tan freqüent en tota classe de sàtrapes– i més tard la vergonyosa transició que va parir la democràcia actual, la que va entronitzar un Borbó –per cert, cada volta més amb aigua al coll– com a hereu seu. I tornem on érem: també es fan eleccions a l’actualitat, però ara els colps d’estat ja no són militars, els perpetra una majoria absoluta o es couen a un despatx de Brussel·les. Una cosa no ha canviat: els que rebem sempre som els mateixos.

Però tornem a la transició perquè cal fer memòria: en aquesta etapa s’hi van tapar, a consciència, moltes barbaritats comeses principalment pel bàndol nacional, que resultà, doncs, doblement vencedor. Comptaren amb l’aquiescència de comunistes i l’esquerra socialdemòcrata espanyola, que van contribuir a la causa amb la vista posada –com així va ser en els segons– en una imminent presa del poder, i posteriorment de pèl a molts dels que hi van confiar. Només al cap de cert temps, Zapatero prenia l’encertada decisió –sí, també en va fer de bones– de dur al Congrés una llei de la memòria històrica que pretenia posar les coses al seu lloc, que –coincidisc amb l’historiador i amic Ricard Camil Torres– és incompleta i millorable, però molt necessària. La llei va rebre furibunds atacs de la dreta política i mediàtica perquè suposava un “trencament del pacte”: la ràbia continuava ben viva tot i els anys que feia de la mort del gos… Recordar i reparar no interessa els culpables, però ara ja no s’hauran de preocupar.

El govern de Rajoy diu que hi ha “altres prioritats” i ha deixat la llei sense dotació als pressupostos, per la qual cosa quedarà completament amortitzada. Els fills i els néts d’aquelles elits acaben amb el miratge, tot tornarà a la “normalitat”. Ja ho diu aquest paladí de la sacrosanta constitució que és Jaime Mayor Oreja: “No hay necesidad de condenar el franquismo, fue una época de una extraordinaria placidez”. Per a ells, per als botxins, ho va ser. Les prioritats, ara, són fomentar els bous, privatitzar serveis públics, recentralitzar competències, barrar l’educació i la justícia als humils, imposar un nacionalisme espanyol carrincló que recorda molt aquells temps i utilitzar els cossos i forces de seguretat per reprimir la llibertat d’expressió i manifestació. Com abans. D’això en diuen democràcia i ens ho hem d’empassar. Sort que a la nostra societat no tot és indolència i passotisme. Alguna cosa es mou –i més que ho hauria de fer– en les generacions més joves, que ens demostren que no tots són una massa amorfa d’adotzenats anorreats per programes de televisió absurds i puerils. Lluiten perquè saben que si no ho fan no tenen res a pelar.

Dissabte passat es feia un concert commemoratiu del primer aniversari de la primavera valenciana. Una alumna del Lluís Vives hi va fer un parlament que posava de manifest que el passat que crèiem superat definitivament encara és ben present, que la realitat és ben crua: “tots sabem la situació en què vivim. Perquè ho patim. Estem governats per lladres, corruptes i incompetents que van camí de privar-nos dels nostres drets més bàsics, d’anar cap enrere enlloc de progressar. Hem eixit al carrer, hem protestat i hem sigut ignorats i reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. I per molt que continuen dissuadint-nos de reclamar el que és nostre, no cedirem. Si deixem que ens reprimisquen serem un país reprimit, si deixem que ens furten, serem un país enganyat, si ignorem el que fan amb els nostres drets i amb el nostre futur serem una generació perduda. És en les nostres mans defensar el que és nostre, el nostre futur i la nostra dignitat”. Crec que no cal afegir res més.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 19 de febrer de 2013

Els correus de la vergonya

dimarts , 12/02/2013

Revisar el correu electrònic, sovint més d’una ocasió per jornada, s’ha convertit en un costum habitual per a moltíssima gent, entre la qual m’incloc. Descartats els missatges nocius i desats uns altres d’interessants per mirar-nos-els després amb calma, passem a devorar-ne els laborals per saber a què atenir-nos. Els e-mails han fet minvar substancialment les trameses postals ordinàries –tret de la publicitat comercial o política, les factures d’habitud i les cartes en què els bancs et diuen com de fotut n’estàs– però no és aquest el tema de l’article; ja me n’ocuparé un altre dia d’aquesta societat nostra que ens fa anar a toc de campana, que no ens fa pair la informació sinó que ens la fa engolir, que ens priva del plaer d’escriure-li una carta a un amic i esperar pacientment resposta. No, avui parlaré dels que reben un correu per qüestions de feina, però perquè acaben de perdre-la.

Dissabte passat el govern valencià, a través d’uns subalterns col·locats a dit –estómacs agraïts que continuaran, ells sí, xuplant del pot– comunicava a 843 persones, treballadors històrics una majoria –una d’elles del meu poble i per cert, veïna meua– de Ràdio Televisió Valenciana, el seu acomiadament de l’empresa no per burofax ni personalment: per correu electrònic. Supose que hauran descartat les antigues i tradicionals cartes perquè solen anar dins de sobres i els necessitaran tots per a unes altres qüestions molt més importants per a ells; en tot cas, triar aquest procediment tan ràpid i efectiu però tan fred i impersonal, demostra qui ens desgoverna, de quina classe de personatges estem parlant: qui no s’atreveix a donar la cara, qui no diu les coses on toca i com toca, qui se serveix de subterfugis i de dreceres, és simplement un covard. I els amos que els ho han manat fer, encara ho són més.

Les xarxes en van plenes de queixes dels afectats, que pensen –i en això els done completament la raó– que després de vint anys de relació contractual es mereixien una altra cosa, una eixida més digna. Es dóna la circumstància –tot un avís per a navegants– que molts d’ells havien guanyat la plaça que ocupaven, en el seu temps, per oposició. Sí, gràcies a la reforma laboral d’ara fa un any i que ha causat estralls, es poden fer expedients de regulació d’ocupació indiscriminats, fins i tot en llocs catalogats com a públics, que amaguen una voluntat molt clara: més enllà de fer –que també– una certa depuració política, s’està adobant el terreny per a una futura privatització, per a què empresaris afins al partit dels sobres puguen quedar-se tele i ràdio i guanyar diners amb elles sense feixugues càrregues laborals. Aquesta és la gestió popular: socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. Així, qualsevol…

430 treballadors deixaran el seu lloc entre demà i el mes vinent, i els 413 restants ho anirà fent fins l’agost per “mantenir la programació prevista”. La meua solidaritat amb tots els treballadors acomiadats, això no cal ni dir-ho. Però també vull deixar caure, i ara és hora, que durant aquests llargs anys d’hègira popular he tirat en falta en més d’una ocasió veus discordants dins de l’ens –la por paralitza– quan es manipulaven els telenotícies i els butlletins radiofònics, quan els escassos programes de debat es convertien en massatges als populars i crítiques ferotges a l’oposició, quan la plantilla s’unflava i s’unflava, sovint sense justificació. Alguns dels acomiadats ara miraven aleshores cap a un altre costat. No els afectava. Ara en són damnificats, però no me n’alegre en absolut, simplement ho constate. Torne a dir que ningú no es mereix ser despatxat d’aquesta manera tan menyspreable. Ningú.

El problema de fons és que mai hem tingut una ràdio i una televisió públiques com cal. Mai s’han complert els objectius fundacionals: 1) El pluralisme informatiu –una broma, ara per ara–; 2) La normalització lingü­ística –el 73 % de la programació és… en castellà– i 3) La incentivació del sector audiovisual autòcton, que era raquític i ara és inexistent. Especialment des de l’arribada del PP al poder, s’han maltractat i arraconat la nostra llengua i cultura, s’han vetat cantants i escriptors, s’ha silenciat sistemàticament l’oposició… Els valencians que no els ballaven l’aigua als governants de torn no han sentit mai seues Canal 9 ni Ràdio 9. Els que han enfonsat l’empresa tenen noms i cognoms: són els seus successius directors, càrrecs de confiança digitals i comissaris polítics, però sobretot són els que políticament ho han avalat i consentit des de fa anys. Una autèntica vergonya. Com despatxar gent per correu. Com tantes altres…

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 12 de febrer de 2013

“El bueno, el feo y el malo”

dimarts , 5/02/2013

 

No, no m’he passat al castellà. Ara bé, no em negareu que estem molt més acostumats a sentir el títol d’aquesta pel·lícula del mític Sergio Leone –icona del “spaghetti western” i, per cert, rodada a Almeria– en aquesta llengua, i com que és de personatges hispànics de què parlaré –els dos segons– i d’una valenciana de l’interior del país –la primera– la llicència periodística s’escau bastant. Una advertència, abans de començar: qualsevol relació que establiu entre els malcarats pistolers sense escrúpols que surten al film esmentat i dos dels elements d’aquest entreteniment, és exclusiva responsabilitat vostra, amables lectors. Lluiteu (o no) contra la temptació: vaig a parlar de justícia. De justícia a l’espanyola, clar…

“EL BUENO”

Matisem: com acabe de dir, és dona i per tant és “la bona” de la terna. Divendres passat, el consell de ministres indultava Emilia Soria, la mare condemnada en ferm perquè comprà productes de primera necessitat amb una targeta trobada. Amb “t” inicial. Ep, però si ho han fet, no ha estat per compassió ni per reparar la injustícia comesa –un gallec rehabilitat va entrar a la presó fa poc i no hi hagué pietat per a ell– sinó per la pressió popular al carrer i a la xarxa –quan volem, podem– i també perquè el govern té molta por i la consciència molt bruta després de saber-se, negats però, els escàndols de sobres coneguts –ací he estat fi, eh?– en què estan immersos. I perquè després d’indultar sense cap justificació policies torturadors, financers corruptes i amiguets criminals –sàviament portats, això sí, per un advocat fill del ministre… de justícia– devien pensar que actuar, per una vegada, amb trellat, no els podia fer mal. No n’estan acostumats i per això un acte de sentit comú és dels actes menys comuns en aquesta tropa que ens desgoverna a diari… Emilia (i el poble), 1. Justícia espanyola, 0.

“EL FEO”

Ací no n’hi ha cap mena de matisacions. Perquè mireu que és lleig, el condemnat! Perdó, condemnat però amnistiat amb un tercer grau que sap a glòria perquè retorna al lloc de treball de l’Ajuntament de Madrid –assessor del PP amb 50.000 euros anuals de sou… pagat per tots, clar– i elevat als altars pels seus, malgrat ser un assassí. Perquè Ángel Carromero ho és. Involuntàriament, sí, però va matar dos homes per conduir de manera imprudent, quan ja no li quedaven punts al seu carnet i per anar on ningú l’havia cridat. S’afanyaren a portar-lo cap ací! I tingueren la vergonya de rebre’l com un heroi. Després, quatre dies per acabar-ho de lligar tot, i al carrer. I tal dia farà un any. Presons de mig món tenen milers d’inquilins espanyols des de fa anys i panys, culpables o innocents, però no tots tenen la sort de ser addictes al règim actual, per tant s’hi podriran sense remei. D’estar a les meues mans, ja sabeu on s’haguera quedat. Ara mateix l’havia deixat tornar! Tan guapeta que és Cuba i va el xicon i no s’hi vol estar! Damunt de lleig… desagraït! Carromero (i el seu PP ranci), 1. Justícia espanyola, 0.

“EL MALO”

De dolents n’hi ha molts els darrers dies, però aquest s’emporta el premi gros. Mireu quina cara! Anava de bo i ha enganyat (gairebé) tothom. Alberto Ruiz Gallardón va ser premiat amb el ministeri de justícia amb la victòria electoral popular de 2011 i molts pensaren: “mira, un nomenament que tampoc està tan malament”. Ai, fia’t de l’aigua mansa! Li faltà temps per llevar-se la careta i començar la involució ultra que rau al seu ADN: retallar drets, modificar lleis que no li apanyaven o impulsar les abusives taxes que ens tornen poc menys que a l’època feudal, per no parlar que s’ha posat en contra tota la judicatura. Tota. Comence a pensar que si se’l tenia en tanta consideració era perquè la seua arxienemiga –la que es mor per ser presidenta de nou, però ara de tots, que per ací van els tirs si no caiem en la “tecnocràcia”– encara feia més ràbia que ell. I més que en farà si es confirmen les meues sospites. Sí, definitivament, és el dolent d’aquesta pel·lícula. Malgrat haver indultat Emilia. Pels altres indults indiscriminats. Pel tracte de favor a Carromero. Per allò del fill advocat. Perquè mai, en aquesta Espanya de xaranga i pandereta, havia donat tant la sensació que burlar la llei era tan fàcil, perquè mai la justícia havia caigut més baix: perd per golejada. Així ens va. Fins quan?

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 5 de febrer de 2013

Temps de descreguts (i II)

dimarts , 29/01/2013

Intente posar-me en la pell de totes les mares, de totes les famílies que van veure durant una fosca època de la nostra història com els seus fills acabats de nàixer eren objecte d’una de les infàmies més grans que han ocorregut a les nostres terres en les últimes dècades, però no puc, no en sóc capaç. A l’aflicció d’haver-los dit que havien perdut la criatura per una sobtada i prematura mort, s’ha unit molts anys després la de saber que el fill vivia, potser, amb una nova família, i que ells havien patit una mentida de grans proporcions que tenia culpables, amb noms i cognoms, i també beneficiaris, molts d’ells anònims. Una de les presumptes responsables d’aquests fets, Sor Maria, va morir la setmana passada i potser mai sabrem del tot la veritat ni l’abast del drama, però tot apunta que hi havia una trama organitzada al darrere, ocultada i emparada per molt dignes i santificades instàncies.

Amb aquesta mort –certament molt convenient– d’aquesta setmana passada, han quedat sepultades també moltes respostes mentre que les preguntes romanen, inquietants i punyents, en una societat colpida i horroritzada. Les causes obertes pel que es coneix com “robatoris de xiquets”, els indicis acumulats contra personal de clíniques i hospitals –molts d’ells amb presència de monges– posen de manifest que, fins fa quatre dies, pràctiques que pensàvem més pròpies de pel·lícules de sèrie B eren ben reals. En la major part dels casos, les víctimes eren mares solteres o que havien concebut els seus nens en unes circumstàncies que a alguns els semblaven “poc apropiades” per viure-hi “bé” o “cristianament”; pensat i fet, feien veure que havien nascut morts o que ho havien fet a les poques hores, i els xiquets, sans i estalvis, eren lliurats a famílies addictes al règim o que els havien abonats sucoses quantitats. Presumptament, clar.

Això em porta a reflexionar, com a continuació del meu article de dimarts passat –en què feia referència al fet de creure o no creure en els humans, malgrat fer-ne sovint de tots colors– sobre les barbaritats que s’han comès en nom de les religions o en nom de Déu, siga quina siga la creença en qüestió. Abans de tot, però, un advertiment: sóc tremendament respectuós amb les ideologies i la religiositat de tothom, sempre i quan en siguen garantits els més elementals drets humans, els d’homes i dones, els dels més menuts, els de les minories i els dels més desprotegits; això no pot fer, però, que oblide que centenars de milers d’injustícies –la dels xiquets furtats n’és una més–, entre elles guerres absurdes –què me’n dieu de l’integrisme islàmic?–, imposicions dictatorials –cal recordar que Franco era generalísimo “por la gracia de Dios”?– i matances desproporcionades s’han justificat, al llarg de la història, per una hipotètica voluntat divina, per creure que “allò era el correcte” en cada moment. I aquest aspecte sempre m’ha fet molta ràbia.

Des dels inicis del peregrinar constant dels homínids per aquest món nostre que hem fet tan salvatge, l’ésser humà va sentir la necessitat de creure en quelcom, en el convenciment que havia d’existir-hi un món millor –“més enllà”, clar– que el que construïm a diari. Paral·lelament, des dels mateixos inicis d’aquella fe primitiva, mitjancers i demiürgs –xamans, bruixots, sacerdots, monjos o gurus– es van abocar a fer de pont entre uns i altres, a interpretar, sovint interessadament, designis divins, responent la major part de les vegades a interessos de classe o de casta i fent combregar el poble, molt convenientment, amb els seus plantejaments. Així les masses van ser seduïdes i menades, fins el punt verdaderament lamentable de portar-ho tot a l’extrem, a possibilitar guerres de religió, a imposar a sang i foc els seus criteris perquè “eren els bons”. I en això, l’església catòlica n’ha estat mestra durant segles.

Mes convé dir-ho tot: també es fan coses bones, a l’empara de l’església, però és gràcies a rectors de poble i de barri i a missioners a peu d’obra, que conviuen amb els problemes i els ataquen, i no a jerarques que només vetllen pels seus privilegis i que, aliens a la realitat, es preocupen més de si hi havia bou i ase al pessebre que dels desnonaments en massa o dels flagrants abusos del sistema. Aquests casos d’adopcions irregulars, constitutius de delicte, són doncs motiu perquè els creients es tornen descreguts? Si tenen una vertadera fe no ho faran, i fins i tot hi trobaran motius suficient per reforçar-la. Em preocupa més, no obstant, que conservem tots la fe en la pròpia condició humana, en la nostra capacitat d’assolir fites meravelloses, malgrat tot allò que a diari ens colpeix i ens indigna. Digueu-me il·lús, però com afirmava dimarts passat, continue confiant en l’ésser humà. Malgrat tot, no puc ser descregut. No vull ser-ho…

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 29 de gener de 2013

Temps de descreguts (I)

dimarts , 22/01/2013

Estem immersos en una època en què es fa difícil creure, i no estic referint-me a divinitats concretes, sinó a qüestions prou més mundanes; aquesta setmana passada n’ha anat plena, de fiascos, desil·lusions i preses de pèl que ens fan desconfiar dels nostres congèneres, en tant que éssers imperfectes i vulnerables: assistíem, per una banda, a la confessió d’un gran esportista dels últims temps, qui reconeixia sense embuts haver fet trampa, després de dir mil vegades que confiàrem en ell i en les seues condicions de ciclista immaculat; per altra, el latent cas dels sobresous a dirigents del principal partit espanyol –i el seu finançament– han tornat a posar sobre el tapet que l’aigua, per on passa, banya. I en política, més. Armstrong i Bárcenas ens han acostat, una miqueta més –si és que havíem aconseguit en algun moment defugir-la– a la trista realitat dels nostres temps.

Crec, però, en l’esport i en els seus valors inalterables d’esforç, sacrifici, lluita i superació personal, i el cas d’Armstrong no només no em fa descregut sinó que hi reforça la meua creença que a través de dreceres s’obté tot més fàcilment, però no per això el resultat és millor. El ciclista nord-americà, d’indiscutibles qualitats, va córrer massa i sol, i ara ha frenat en sec. La disculpa no renta el pecat, que no és tant fer el que va fer sinó decebre profundament la gent que el seguia, que l’admirava, –quin nefast exemple per als més joves, als quals intentem inculcar valors positius!– que hi confiava, que va patir també per aquella greu malaltia que sortosament superà. Una vegada més sentim algú demanant disculpes com si fent-ho ho solucionara tot: el perdó –argumentat– és administrable, tothom mereix una segona oportunitat, haja fet el que haja fet. Oblidar, no obstant, no sempre és tan fàcil…

Crec, també, en la política. Malgrat tot el que estem veient i malgrat les generalitzacions que sovint sentim al carrer i als mitjans, això tan vist del “tots són igual” i expressions per l’estil. Hi crec com crec en la democràcia real, que està fins i tot per damunt de lleis puntuals i no sempre justes, però una altra cosa és fer-ho en la partitocràcia, en les fosques pràctiques d’una nomenclatura, d’una casta parasitària portes endins. Ara ho veiem en el PP –coses de la vida, tant de parlar de comptes a Suïssa d’altres i ara no saben per on eixir. Impresentables!– però malauradament no és patrimoni exclusiu seu, en tant que gran partit. En tot cas, és profundament obscè fer passar el poble per estretors abusives mentre les elits de torn fan moneda corrent del tràfic d’influències, de l’enriquiment d’amics i familiars. És d’una indignitat suprema veure com personatges com Rato o Bárcenas, directius de bancs i vividors diversos, xalen i viuen –aquests mai han deixat de fer-ho– per damunt de les “nostres” possibilitats. A costes de tots, clar.

Per on mires hi ha casos i coses que t’indignen profundament: indults del govern –no argumentats– a reus defesos, quines casualitats, per un advocat fill del ministre… de justícia!; jubilats que per no deixar perdre les seues terres –ha passat a València– són multats per hisenda, que no troba prou delinqüents en bancs i corporacions i va a rascar en la misèria dels miserables; governs com el valencià que tanca projectes d’investigació que buscaven cura per al càncer, l’alzheimer o el parkinson, que ofega societats musicals que malviuen sense recursos, que tanca ambulatoris i despatxa professors, però que es converteix en màxim accionista d’un club de futbol privat –el València CF– o que paga a l’aprofitat de Calatrava obres no fetes… Governar és gestionar prioritats, és decidir en què et gastes els diners de tots. Podran dormir sabent que, potser, la cura de crues malalties que avui destrossen les vides de tantes persones, és dins la ment d’estudiants i investigadors impotents per falta de beques i mitjans? Jo no podria. Ara, jo tinc consciència.

És temps de descreguts, temps en què sembla que s’imposen els tons grisos. Però també és temps, ara més que mai, de creure. Creure en la meravellosa capacitat de l’ésser humà de superar les adversitats, creure que qualsevol situació dolenta és reversible. Perquè no tots són al mateix sac. Perquè hi ha esportistes que s’esforcen i lluiten a diari sense més ajuda que la pròpia, que ens demostren sovint de quina pasta estan fets; perquè hi ha polítics sans i nobles i íntegres, als nostres pobles i ciutats, que lluiten a diari pel benestar dels seus conciutadans, que denuncien injustícies i irregularitats, que pretenen canviar la dura realitat que ens tenalla. No hem de caure en el desànim ni ens hem de lliurar a falsos redemptors. Si ho fem, si hi cedim, obrirem la porta al sempre perillós populisme i qui sap si a un estat molt pitjor de coses. Desgraciadament, de lliçons en aquest sentit la història en va plena.

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 22 de gener de 2013

De llibres i hamburgueses…

dimarts , 15/01/2013

Diuen que el menjar és l’aliment del cos i que la lectura és l’aliment de l’ànima. Molt bonic, però no menys cert, ja que llegir, entendre el que llegim, pair el que llegim, és sempre nodrir-nos i créixer, per tant, per dins. Quan aprofundim en un llibre –si es tracta d’una obra de ficció– sovint volem a mons imaginaris, descobrim personatges fantàstics i trames insòlites o n’admirem els seus autors i corrents literaris; el volum, per suposat, també pot versar sobre qualsevol disciplina, tant de tema històric com de científic o tecnològic, o pot tractar-se així mateix d’un assaig, una biografia o una apologia, i aleshores te n’adones del que és capaç l’ésser humà. Tots tenen en comú que, quan els acabem –essencialment si ens han agradat, com és evident–, ens deixen satisfets i sadollats, reblits d’una plenitud interior que, efectivament, representa per al nostre cervell el que els nutrients per al conjunt del nostre cos. No tot, però, al món dels llibres, són flors i violes.

Aquesta setmana ens hem assabentat que tanca la llibreria Catalònia de Barcelona, una institució, un referent des de fa prop de noranta anys, i el seu lloc l’ocuparà, pel que sembla, un McDonalds. Sí, aquesta és la realitat, i no ens hauria d’estranyar. La gent acudeix a aquests establiments de menjar ràpid –i deixarem ací l’adjectivació, no siga que se m’ofenga algú– en una proporció molt més elevada que no a les llibreries, i és ben normal. Llegir requereix, a part de rascar-se la butxaca, d’una postura militant, d’un esforç intel·lectual. Menjar, el simple i primari fet de menjar, no: tan sols hem d’obrir la boca i empassar-nos quelcom millor o pitjor elaborat, a preus –alguns, molts d’ells productes– certament populars. Catalònia morirà eb breu, sí, però com en la major part de morts anunciades, n’hi ha culpables. Cal, però, no caure en el reduccionisme propi dels temps actuals i acusar ara del crim la companyia nord-americana de la M groga, ni tan sols al capitalisme salvatge, perquè tampoc fóra just: cal dir les coses pel seu nom.

I els culpables no són a muntanyes llunyanes ni a deserts remots, que deia un personatge d’infaust record. Són/som a la xarxa. M’explique: no estic en contra de la mobilització a les xarxes socials, de fet en faig un ús diari, però caldria que fórem conscients que per evitar que tanquen més llibreries no és suficient amb lamentar-nos al facebook o amb escriure brillants piulades que fan les delícies –o no– dels seguidors de torn. Per evitar l’esfondrament de la cultura i dels llocs de treball que hi ha darrere, cal eixir de casa, anar a la llibreria –qualsevulla– i comprar cultura, adquirir un llibre, donar exemple. Som tan cretins –m’incloc, no us penseu que em quede al marge– que un grapat d’euros ens semblen un dispendi excessiu mentre n’amollem molts més per altres béns de consum de discutible utilitat i que potser ens complauen amb més immediatesa, i no només no ens importa sinó que encara pensem, ufanosos, com de barats ens ixen.

Sí, prompte tancarà aquesta llibreria emblemàtica, i ho faran encara més, moltes més. De fet, a diari en baixa la persiana alguna d’anònima, i alguna editorial també, que no despertaran l’interès mediàtic, que no eixiran als diaris ni als telenotícies que només busquen titulars i no solen anar més enllà. Però deixaran gent al carrer, com ho farà aquesta, molts clients –i autors– orfes, i molts llibres que potser ningú no obrirà mai. Alguns diran que els llibres són massa cars, que és –només– la crisi, però sense menysprear l’econòmica, duríssima… què hi ha de la crisi de valors d’un poble que assisteix impassible al desmantellament de la societat noble, culta i desvetllada que desitjava Espriu, del qual en celebrem enguany el centenari? Els que s’hi menjaran, aliens a tot, una hamburguesa al mateix local on abans altres –o els mateixos, el país és transversal– s’alimentaven l’ànima amb un altre producte, no en tenen la culpa.

En tot cas, l’estómac mana i quan això passa, el cervell té totes les de perdre. Ja ho deien els clàssics: primum manducare deinde philosophari. Tinguem en compte, però, que un país sense llibres, un país sense cultura –com sense una educació pública de qualitat, com sense una sanitat universal i digna– no és país ni és res. Lamentem-nos-en d’aquest tancament, manifestem la nostra contrarietat! Però pensem també, quan anem a un altre tipus de manifestacions per aconseguir molts més alts propòsits, si ens podem permetre romandre passius, si ens podem permetre d’acudir alhora, com si res, a sepelis com aquest.

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 15 de gener de 2013