Destrucció

dilluns, 19/06/2017

0Les desoladores imatges del devastador incendi de Portugal que ha causat la desaparició de valuoses zones de bosc i desenes de víctimes, que bé podia haver estat a casa nostra, mostren la impotència que  sentim davant dels fets que no controlem. La feredat d’unes flames desbocades, visió que per desgràcia ens és força familiar en èpoques de calor, ens recorda que la destrucció és ràpida, fàcil, i fa encara més evident que la construcció comporta un procés lentíssim que ens hauria de fer reflexionar: moltes dècades per créixer, només uns minuts per desaparèixer. Sí, la natura té un poder destructiu immens en forma d’incendis per causes naturals -sembla que un llamp n’ha causat aquest desastre- terratrèmols, tsunamis, erupcions… El planeta és com un colossal ésser viu, i quan “s’emprenya” és capaç de provocar el pitjor, però alhora es mostra tan indefens davant la mà destructora de l’ésser humà! Ho hem comprovat al llarg de la història: la major part dels incendis són provocats, la contaminació amenaça no ja un futur incert sinó un present real, l’alarmant augment de les temperatures fa que avancem cap a un desglaç de magnituds impensables… I nosaltres? Què fem nosaltres davant tot això?

2El cowboy xulesc i impresentable que fa de president dels Estats Units acaba de retirar la primera potència del món, i la segona que més contamina després de la Xina, de l’acord de París sobre el canvi climàtic. Diu que “no està demostrat” que existisca, que són “invents” dels que pretenen “impedir el progrés dels EUA”. Així va el món. Però no és nou: ací tenim un dirigent, que fa -diu ell- de president del govern, que deia fa uns anys que un cosí seu afirmava que no n’hi havia per a tant… Estem governats per imbècils? La resposta és clara: sí. Però encara és pitjor; es tracta, en el cas de Trump -amb el pobre home que és Rajoy no perdré el temps- d’un milhomes que no veu més enllà dels seus nassos, d’un milionari sense escrúpols que es pensa que tot es compra amb diners que està causant un mal irreversible no ja a ell mateix, sinó el que és més greu, als seus -als nostres- descendents, a les generacions futures que s’ho trobaran tot fet, sense possibilitat de remissió. Potser jo ja no ho veuré, però caldrà afrontar un planeta sense recursos de cap mena, perquè ens els haurem polits tots, contaminat fins la nàusea i on només sobreviuran els qui controlaran els pocs pous que n’hi quedaran, els pocs aliments que s’hi trobaran. I el pitjor de tot és que no és un retrat apocalíptic, sinó un avanç informatiu.

4I ara un apunt per a l’esperança, un missatge positiu: el que podem fer de manera individual és molt, moltíssim, molt més del que ens pensem. Sovint ens subestimem a nosaltres mateixos, pensem que són els altres els que han de fer-ho tot i no som conscients del poder que tenim. En tenim la clau, però encara no ho sabem: la clau per evitar consums desaforats, per tenir cura dels recursos existents, per educar les criatures en la idea que es pot canviar el destí, per gestionar les deixalles de manera eficient, per respectar la natura que tant ens dóna sense adonar-nos-en… Però sobretot tenim la clau per tenir representats polítics decents: la qüestió és si ens quedem com fins ara o la fem servir per redreçar una situació complicadíssima però encara reversible.

Salut i País! I bones vacances!

Desconnexió

dilluns, 12/06/2017

mòbilDiumenge de la setmana passada, negra nit. 107 engrescats alumnes de 4t d’ESO i 7 inconscients professors acompanyants posem rumb a Itàlia. Pisa, Florència i Roma ens esperen. També la sobredosi d’hidrats de carboni, la inevitable insolació i l’estrès constant: tot anirà bé, se’ns perdrà algú, arribarem puntuals als llocs, passarem les nits d’hotel amb els mínims cobriments de cor possibles? Tenim dades però en tot cas l’autobús en què viatgem -havíem d’anar-hi amb avió, però la cosa es va tòrcer- té wi-fi. Al·leluia. Almenys continuarem connectats en creuar la frontera, pensem. Tothom, quan se n’adona, corre a buscar el senyal, demana la contrasenya, s’apressa a validar-la. Sucumbisc, clar. Fet el procediment, observem els respectius aparells, en busca de les ratlletes alleujadores per poder comunicar amb la parella, la família, els amics… Se senten els “jo ja en tinc”, “doncs jo encara no” o “aaaaara m’arriba” però jo continue en blanc. Res. És un tros de ferralla que, sovint, funciona si s’apaga i es reinicia. Pensar i fet, allà que vaig, però quan em demana el pin m’entra el pànic i, després dels tres intents de rigor s’esdevé el drama: fa una setmana que m’he canviat de companyia i no recorde les quatre xifres. El tinc anotat a casa i no hi ha ningú. Recorde allò del “val més una llapissera curta que una memòria llarga”. Sí, ho hauré d’afrontar: m’he quedat incomunicat en el pitjor moment. Quin desastre!

No us detallaré els intents, telefònics i telemàtics, amb l’ajut dels esforçats companys i dels seus aparells, de comunicar amb els meus nous carcellers telefònics per resoldre la qüestió, al llarg dels dos dies següents, passades ja les pertinents fronteres. Res no va funcionar. I a l’estranger. La pitjor combinació i precisament quan menys interès tenia a restar incomunicat. A partir de dimarts cap al tard vaig desistir: l’entretinguda marxa triomfal amb la tropa d’adolescents sobreexcitats absorbia tota la meua -la nostra- atenció i em vaig resignar a esperar-me a divendres a la nit per tornar a la normalitat de la connexió constant, de la informació contínua, de l’esclavitud de la immediatesa… Dependria absolutament dels companys, durant aquells dies, per transmetre, per delegació, un missatge curt i pobre, poc o gens íntim, però que evitaria patiments innecessaris i faria veure, almenys, que continuava viu… Era curiós -desesperant primer, divertit després- comprovar com nens i no tan nens, a la mínima, aprofitaven una parada, una cafeteria o el hall de l’hotel per abocar el nas a la pantalla i jo em quedava tristament aïllat, des d’aquella posició d’observador privilegiat… Incapaç de reduir-los l’espai comunicatiu amb els seus, malgrat la seua voluntat, no podia fer més que mirar, estranyament conformat…

mòbil 2He pintat un panorama exagerat, direu, però alhora ben real i angoixant. I ho va ser, almenys els primers dies.   Però també he de dir que a mesura que passaven les jornades, en les quals paradoxalment anaven augmentant l’estrès i l’ansietat pel meu excessiu -m’ho reconec- sentit de la responsabilitat, s’apoderava de mi una sensació nova, diferent, que em va ajudar a relativitzar-ne el desastre i a valorar els avantatges, malgrat els problemes d’incomunicació, especialment amb una persona determinada, d’una restricció com aquesta; entre ells, van desaparèixer el tic de mirar-me l’aparell cada cert temps per comprovar si tenia missatges -amb l’excusa de mirar l’hora- però també la necessitat inexplicable, absurda, de sentir físicament l’objecte a la butxaca. Sí, cal que passe quelcom semblant per adonar-te’n -com quan marxa el corrent elèctric i et sents indefens-, per ser conscient que depenem en excés dels aparells, que ocupem massa temps de les nostres vides connectats, i no sempre a fi de bé. Ens queixem -amb raó- dels adolescents, però els adults també n’abusem i hauríem de prendre’n mesures. No sóc optimista, però. Em tem que farem com si res i tornarem a adonar-nos-en, només, quan aparega un nou problema. Fins aleshores, continuarem pensant que som els més espavilats del planeta.

Divendres per la nit, només arribar a casa, vaig introduir el puk al mòbil, llarga successió de guarismes que m’esperaven, tranquils i relaxats, al seu lloc habitual, i tot va tornar a la “normalitat”. Vaig parlar, primer de res, -el més important de tot-  amb qui feia temps que no parlava, després em vaig posar al dia de les notícies més importants i vaig comprovar que el món continuava girant, que cinc escassos dies després la vida tampoc no havia canviat tant… No sé si coincidireu amb mi, amics lectors, però és en moments com aquest, per cosetes com aquesta, quan tinc la sensació que, com més tecnològics, avançats i desenvolupats, els humans esdevenim, paradoxalment, més indefensos i més inútils. I, segons com, més sobrers.

Salut i País!

Música, mestre!

dilluns, 29/05/2017

DIRECTORLes mans no li suen. Bé. Comprova la corbata al mirallet de la sala. A lloc, perfecta. Estira els braços, tot tallant l’aire decididament al seu davant. Li agrada el gest, n’està segur. Sí, està en forma. Li arriba, tènue, la remor de l’escenari. Passes. És el regidor que, palmell obert, descompta segons amagant els dits de la mà. Somriures tímids, ànims silents. Respira fondo, es dreça, prem la batuta amb força. S’obre la porta lentament i, abans d’ultrapassar-la, hi ha els primers aplaudiments anònims. Ha arribat l’hora. Mentre camina decidit entre els músics, que s’han fet a costat i costat, tot deixant-li l’habitual passadís, comença a notar la calor dels focus, excessius com sempre, i àdhuc del públic, que el rep amb l’entusiasme propi del seu renom. Els esforçats intèrprets l’esperen, els impacients espectadors l’esperen, un gran compositor l’espera: un nou èxit l’espera. És, com tantes altres, una altra nit amb tots els condicionants per triomfar.

Hi està, certament, acostumat. Tothom acaba retent-se als seus peus, fa temps que ha arribat al punt en què ho necessita ben bé com els aliments que ingereix per mantenir-se viu, com les dones que sedueix a cada ciutat, a cada sala de concerts, a cada plantilla orquestral amb què té el plaer, doble, de treballar-hi. Diverses violes i violins, contrabaixistes i violoncel·listes, en donen fe. Sempre corda, només corda. Tothom en té, de manies, i ell no n’és cap excepció. Arriba per fi al podi i saluda amablement, amb aquell rictus tan estudiat, el concertino, que ja duu la cara lluenta, i tot seguit l’amatent públic. La intensitat dels aplaudiments mentre mira enfront seu sense veure ningú, de tanta gent com n’hi ha, el fa sentir-se cofoi. Com d’habitud. Gira el cos després, amb lentitud, tanca els ulls i es concentra en un gest que imita la pregària, amb les dues mans, mentre els músics ultimen instruments i faristols, papers i posicions. Un imprescindible i absolut silenci s’apodera en pocs segons de la sala. Les estossegades amainen fins que desapareixen. Tothom conté la respiració. Va a fer-se palesa, una vegada més, la mística comunió musical prèvia a l’èxtasi sonor habitual.

És en aquells instants d’abstracció, després de deixar la ment en blanc, quan sobrevé la tragèdia. Sobtada, imprevista, terrible. Primer pensa que és passatgera, natural, reversible. A poc a poc es consciencia que pot ser quelcom definitiu. Sembla que blanques guanyen partida. S’espanta. Molt. No s’atreveix a obrir els ulls per no enfrontar-se amb la realitat, amb els dels músics, i amb l’absència de faristol i partitura. Mai no en fa servir, als concerts. Aquell dia l’enyora. Sí, se li ha oblidat completament, incomprensiblement l’inici de l’obra, no sap per on començar. Prova de dissimular, però una creixent angúnia amarada de primerenques gotes de suor el té tenallat, cargolat al podi. En breu li’n brotaran més. I més. Li recorreran el front i la galta, potser la dreta, i se’n suspendrà alguna a la corba del seu perfil cantellut abans de morir a la soferta tela de l’americana obertura Mao.

El temps transcorre. El silenci és a punt de trencar-se. Pànic. Espera, inútilment, un soroll, un moviment que li servirà d’excusa per a la distensió, perquè el públic torne a respirar, amb una miqueta de sort a estossegar, i de passada mirar de guanyar uns segons que no té. Nota una primera punxada, lleu i fugaç, que el recorre tot. El seu cervell és, ara, una barreja naïf d’obres i estils, d’autors i èpoques, d’escales que pugen i baixen sense cap sentit, de notes i signes que ballen una dansa que no entén. Com més s’hi esforça, més fosc és tot. Sent ara una forta fiblada que el crispa però no el venç. Mentre pensa conscientment a devanir-se, acte que seria la seua única opció per evitar-ne la humiliació, s’esdevé un intens espetec, cruel i dolorós, esbatana els ulls i després d’una alenada profunda, definitiva, el cos, que s’ha elevat uns centímetres en un conat de levitació impossible, es contreu i cau de tos, lentament, entre un oh unànime del públic i el crit agut d’una violinista rossa.

* * *

Les cròniques del dia següent en copsen sensacions entre els testimonis directes, lamenten el fet, busquen explicacions. Melòmans de mig món s’assabenten de la nova a la ràdio o als papers, mentre esmorzen a casa o fan el cafè al bar de costum. A l’escenari del succés, ja atapeït de flors de tota mena i colors sonen de fons els primers acords enregistrats de l’obra oblidada el dia anterior, que penetren en els sentits dels presents i envoltaran definitivament, quan el duguen, el privilegiat músic, absent i present alhora, que ocuparà -així s’ha acordat- el centre de l’escenari, centre de tots els focus, centre de totes les mirades. Com sempre. Ningú no sabrà, mai, la dolorosa veritat: l’embòlia salvadora l’ha privat del que hauria estat el seu primer i inassumible fracàs i l’ha transportat cap a la glòria absoluta, definitiva.

Salut i País!

Sense novetat

dilluns, 22/05/2017

PEDROFa un parell de setmanes us parlava del drama que havia suposat per a molts francesos, especialment els d’esquerres, haver de decantar-se per opcions que no els convencien a la segona volta de les presidencials: o liberalisme dretà o abstenció, o liberalisme dretà o feixisme. La tria d’ahir a can PSOE no tenia res a veure, això és cert, perquè no deixava de ser una consulta interna d’un històric partit socialdemòcrata que actualment pinta ben poc, com els seus homòlegs europeus, però que encara té coses a dir; ara bé, no em negareu que tenia molt de plebiscit, com aquella: els militants havien de posicionar-se, aparentment, entre dues maneres de fer -amb el permís de López, que passava per allà- que, ben mirat, tampoc no eren tan diferents; la primera, la de la perdedora, representava una visió jacobina del partit, de l’Estat, de la E d’Espanya de la seua sigla corregida i augmentada, mentre que la segona -la del guanyador- representava exactament el mateix però expressat amb una cara amable, amb un llenguatge si voleu diferent, però que en el fons no cridava ni cridarà a cap revolució, malgrat els intents desesperats dels mitjans de centre-dreta -hi incloc El País-, per als quals Pedro Sánchez és poc menys que un perillós bolxevic.

No obstant, allò més interessant d’aquesta tria, sota el meu punt de vista, i sense entrar en els mèrits i demèrits dels candidats -si repassem els esdeveniments passats no se’n salva cap dels dos, la primera per conspiradora de saló i el segon per traïdor als conspiradors- ha estat que les bases del partit s’han imposat als quadres dirigents, la qual cosa demostra una vegada més -la pugna entre Almunia i Borrell, ho recordareu, en va ser un primer avís- la distància cada vegada més gran entre cúpules i militants, entre executives i executats -perdó, volia dir la base- que han passat, per fi, de mers actors secundaris necessaris per enganxar cartells i omplir mítings de consum intern a protagonistes del partit que no estan segurs que els continue representant, si més no com ells desitgen. La clau de la victòria del Sánchez consagrat com a “víctima”, més enllà del no és no i del sí és sí, més enllà del fet que ha sabut rendibilitzar el sentiment de fàstic de molts militants, que veien un partit cada vegada més allunyat del que ells perceben, ha estat la contestació a una manera antiga, passada, perversa de fer les coses: la cúpula pensa que ho té tot controlat, que amb una pressió per ací FOTOOOOi una trucada per allà tothom es plegarà i acatarà, que traient a passejar tòtems -no en diré mòmies, que algú se m’enfadarà… Sánchez n’ha dit avui “notables”- n’hi haurà prou… Però el vot és lliure, igual, directe i secret. Sobretot secret. I amb això no hi comptaven.

Un altre aspecte a tenir en compte és la reacció dels “altres”, que permetrà  veure per on van els tirs. Com que pràcticament tothom donava per segura la victòria de Díaz, hi ha gent força descol·locada. Per al PP no és una bona notícia perquè ja no comptaran, quan convinga -és de suposar- amb la submissió d’abans, en forma d’abstenció; als de Podemos se’ls desmunta la paradeta perquè amb Díaz de faraona es podien erigir com a representant legítims -pensaven, deien- de l’esquerra estatal i continuar amb la seua estratègia de substituir-los; els de Ciudadanos prou tenen amenaçant que si hi ha un cas més de corrupció, un sol cas més, s’enfadaran moltíssim -qui se’ls creu, ja?- i trencaran la baralla… Els altres -però també els propis- no saben quin Sánchez veuran ara, si el que pactava alegrement amb Rivera i feia mítings amb una bandera espanyola de banda a banda de l’escenari o el que intentava un govern amb Podemos i, segons diuen, els independentistes, que va precipitar la seua defenestració fa escassament mig any. Potser veurem els dos, qui sap. En tot cas al PSC respiren, alleujats, mentre els barons corren uns a felicitar el guanyador, altres a refugiar-se als seus castells i uns altres, no pocs, sorprendran amb un canvi de jaqueta -on deu ser aquella de pana?- que no ens hauria d’estranyar gens. Ara ve allò, ara!

Fora de conyes, no em correspon analitzar els reptes que té ara aquest partit ni el que passarà a mesos vista. Prou que en saben ells i tots com de difícil és predir el futur i gestionar el present. Que li ho diguen a qui tots donaven per amortitzat i ha reviscolat. En tot cas, no serà una tasca fàcil, fent servir el llenguatge de l’andalusa, “cosir” el que en queda, del partit, que encara és molt malgrat les “desafeccions”. Els desitge una sort sincera, tot i que m’ho mire amb distància. Molt em tem, no obstant, que no hi haurà grans novetats, grans canvis de fons, tot i que se n’esperen alguns en les formes. El cas em fa recordar una anècdota del meu poble, de fa molt i molts anys: el de l’agutzil que informava l’alcalde de torn del que havia passat al terme durant la jornada, amb una invariable tranquil·litat perquè era una plaça on no solia ocórrer res d’estrany. Cada nit anava a sa casa per dir-li, la major part de les ocasions, aquestes mateixes i úniques quatre paraules, “sense novetat, senyor Alcalde” fins que un dia, com aquell que no vol la cosa, amb la tranquil·litat i la catxassa de qui està acostumat a la mateixa rutina, després d’una tronada de moltes conseqüències li va amollar: “Sense novetat, senyor Alcalde” i quan se n’anava es girà i deixà caure “Ah, per cert.. al casteller l’ha mort un raig”. En eixes estem. A vegades passen coses. I és que hi ha novetats que sorprenen i d’altres que no gens. El que cal determinar, supose, és la importància i la transcendència que poden arribar a tenir.

Salut i País!

Ja n’hi ha prou!

dilluns, 15/05/2017

Sóc el promotor, fundador i soci número 1 -de moment en sóc l’únic, però això correrà com la pólvora- de l’APADADSE (Associació de Pacients Damnificats de Dentistes Sense Escrúpols), entitat sense ànim de lucre però sí amb un de combatiu. Val, d’acord, haig de canviar-ne el nom: és massa llarg i complex i així no arribaré lluny ni amb garanties d’èxit… Però no ens parem en nimietats, ara, que tot té solució! Al cas: ja n’hi ha prou, d’aquest color! Com si visitar els que ens furguen sense pietat la cavitat bucal, els que ens fan obrir i obrir la boca a risc que se’ns trenquen les costures no suposara ja una tortura suficient! Una de les nostres primeres campanyes de conscienciació serà una manifestació, silenciosa no obstant -a la força… eixint de les respectives consultes, impedits en l’articulació de sons i encara somorts per l’anestèsia, no estarem per a festes!- en el transcurs de la qual portarem pancartes de molt d’efecte, lluirem ensenyes significatives amb els nostres missatges i llavors… ah, llavors seran nostres i demanaran clemència! Que quin és el motiu de la nostra justificada indignació? Que quin serà l’objecte de la nostra pacífica però enèrgica protesta? Seguiu llegint!

DENTISTAJustícia ha de ser feta. Ara o mai. Els ho devem a les víctimes que ens han precedit, que n’han estat vexades sense pietat abans de nosaltres, en els sovint interminables moments previs a la neteja, la visita rutinària, l’obturació o, el que és pitjor, la temuda extracció. Ara bé, ho fem en especial per salvar les noves generacions de pacients, per salvar la societat de l’estultícia generalitzada! Sí. Ja n’hi ha prou, de revistes i publicacions -només, perquè mireu si som tolerants- de contingut absurd i delirant a les avantsales de les consultes del ram! Que és dramàtic que només n’hi haja de dues classes per triar, les que cultiven el cos i les que, paradoxalment, deixen la ment en guaret! Aquesta terrible perspectiva fa que, si no tens alternativa -molts s’esbargeixen fent ús dels mòbils per defugir la tria- caigues a les urpes d’una o d’altra… En un cas, el de la salut, trobes exercicis impossibles, dietes fantàstiques, cures diuen que homologades que ens faran esdevenir portents de la natura i -ganxo eficaç- de les arts amatòries; en l’altre, se’ns permet graciosament d’entrar a les insulses, buides i falsament enlluernadores vides no tan privades de rics, vips, fraus amb potes, vividors, xucladors i paràsits diversos de mons com la faràndula, els negocis o la política, àmbits que en el fons venen a ser el mateix… Argh!

Dimecres passat vaig arribar al paroxisme amb una pàgina, a l’atzar, d’una d’aquestes revistes de nom i continguts curts, mentre esperava torn, a la blanca i lluminosa sala d’espera del meu dentista. No ho faig mai però no hi vaig tenir més remei: abandonat de lectures pròpies i aparells electrònics de cap classe vaig pensar “bah, no pot ser tan greu”. Àngela Maria! Era una crònica -bé, crònica.. era un massatge complet amb final feliç- al voltant de la “nova vida” d’una determinada i coneguda família que tenia fragments sucosos, perles cultivades com ara: “la familia ha sufrido un notable cambio en su vida”, “para colmo, se vieron desposeídos de su buen nombre social”, “¡e incluso el propio hermano de la infanta, ya convertido en rey, les quitó el titulo de duques de Palma!”. Pobrets. Ja m’estava envaint una gran tristor quan, tot seguit, vaig trobar el fragment definitiu, unes línies dedicades al folklore patri, que al seu temps és un retrat adorable d’aquest Estat nostre, tan ancorat encara en l’antic règim: “Durante la Semana Santa, la familia estuvo alojada en la finca La Toledana, en Retuerta de Bullaque (Ciudad Real), propiedad del primo de Doña Cristina, Pedro Borbón-Dos Sicilias. Acudieron a misa a otro pueblo cercano y hasta se hicieron fotos con los REVISTES C.lugareños”.

Passat l’estupor, vaig deixar la revista a la tauleta com si cremara. Vaig veure que la major part de companyes impreses eren del mateix pal, del mal anomenat “cor”, que també inclou -un costum curiós- receptes de cuina el resultat fotogràfic de les quals mai no s’assembla al que tu després fas a ta casa, mentre que n’hi havia -poques- d’aquest ram de la “salut”… D’ací, de la imposició del gènere pràcticament únic, ve la lluita fictícia per la necessària varietat amb què començava l’article… Crec que en mereixem més, sincerament. Tots. I qui vulga, després, que trie de la parada. Lliurement. Cos perfecte… D’acord. I del cap, què? Del cap ningú no es preocupa? Aprendre, mantenir-se mentalment àgils, cultivar-se, en definitiva, mai no és sobrer, ja siga amb una revista d’història, de natura, de viatges o una altra de música. O amb passatemps, còmics o un prestatge -somni humit- amb una selecció de poesia o relats curts de gèneres, llengües i autors variats… Oh! Per què, ara, no podem tenir aquesta opció, els que no necessitem, per ser feliços, saber res de la vida de gent vagarina? Volem fer passar el temps d’una altra manera. Potser és molt demanar? Jo ho faré aquesta setmana vinent: faré ús del butlletí de suggeriments que hi ha a recepció per proposar canvis en aquesta línia. El no ja el tinc!

Salut i País!

Una tria…

diumenge, 7/05/2017

FOTOTriar president. Això han fet avui, però no només, els francesos entre dos candidats que no convencien, per motius diferents, com a les passades eleccions nord-americanes. I ha guanyat Macron, com estava pronosticat, per donar un respir als que defensen una manera d’entendre França, Europa i el món, que no és unívoca, i als enquestadors i empreses de sondatges, que darrerament a usades que s’havien lluït. No era una papereta fàcil per als veïns del nord: es comentava a la xarxa, mig en broma, el dramatisme -més marcat entre l’esquerra, lògicament- d’haver de triar entre un “Albert Rivera” qualsevol, això sí, més presentable i format, i “una alumna avantatjada de Blas Piñar”, o el que és el mateix, entre un ou sense sal, sense partit ni passat ni ideologia aparent, més enllà del “deixar fer”, i una persona filla de qui és amb el passat que té i l’inquietant futur que els esperaria en cas de victòria, o parlant més seriosament, entre el liberalisme econòmic i social dut a la màxima expressió i l’extrema dreta pura i dura, racista i xenòfoba, camuflada d’un patriotisme que sol ser mal entès.

“La clara victòria del centrista enfront de la radical -ai, els eufemismes- ha calmat Europa i els mercats” ens diuen ara mateix els mitjans. I tothom contentíssim, com si una vegada mort el gos, s’haguera acabat amb la ràbia… Doncs no. La malaltia és viva: no s’ha aturat l’extrema dreta -és una contenció temporal- ni s’han resolt els problemes de França ni d’Europa. Tot dependrà del que faça i de com ho faça el nou president, que no té una tasca fàcil. Però, com hem arribat fins ací? Com s’explica que el 34% dels electors -alguns sondatges donaven fins a un 40!- haja optat per una persona com ella? Perquè el 66% a Macron s’explica, per una part, pels que creuen en ell, però també pel suport de la dreta homologable i sobretot pel “cordó sanitari” -els votants d’esquerra que han votat amb el nas pinçat- enfront d’un feixisme que no és només feixisme, victòria a la qual ha contribuït decisivament un notable esforç mediàtic per fer creïble el nou valor de 39 anys, sorgit del no res… Atenció: si analitzem els resultats de la primera volta, Le Pen sumava als seus vots tradicionals els de bona part de les classes populars, històricament d’esquerra i extrema esquerra, fartes de veure com han caigut en la misèria per l’abandonament dels seus referents polítics, els comunistes però especialment els socialistes. Ací està el moll de l’os! Fem una miqueta d’història!

L’auge dels partits socialdemòcrates europeus, especialment després de la Segona Guerra Mundial, es basava en el fet que el capital -que ho ha controlat tot sempre- va fer “protagonista” al poble pla, a través d’una “societat del benestar” guiada per cristianodemòcrates i socialdemòcrates en una sort de torn pacífic, per evitar un perill major: el comunisme. El pla va ser executat a la perfecció: es va establir una gran classe mitjana que “sostenia” el sistema mitjançant la il·lusió. Perquè hi havia desigualtats, com sempre, però estaven més o menys controlades, i la creença cega en el denominat “ascensor social” feia la resta. Quan va caure el comunisme, ja sense enemic visible, es va tornar al pla original: explotació i misèria i el bombardeig de fer-nos convèncer que “no hi ha altre camí”, i la desigualtat s’ha multiplicat. D’ací venen els renovats “populismes”, tot i que la paraula no m’agrada gens -quin polític no ho és?- tant de partits a l’esquerra de la nominal “esquerra”, que se’n reivindiquen hereus, però també de l’extrema dreta, habitualment gent de poca lletra atiats en la por del nouvingut que “ens treu la feina, el benestar”, etc. Tots dos grups se senten traïts i voten a qui els promet la lluna. La crisi que ens diuen que ja ha passat n’és una bona mostra: no calen més comentaris.

Una de les causes principals, per tant, que ha fet optar els francesos per una opció dolenta enfront d’una altra encara pitjor ha estat, principalment, la mediocre socialdemocràcia que hem patit a Europa les darreres dues dècades, la mediocritat absoluta que ha patit França amb Hollande i Valls i la seua troupe liberal; ara, no és un fet aïllat: Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya… Espanya, fins i tot, amb signes i matisos diferents. Les traïcions conscients i constants de “l’esquerra” en aquests estats, no només als seus votants sinó a la societat en ple, és el que ara ha portat els gals a la incerta cruïlla d’elegir com a mal menor un altre representant del liberalisme més rampant. Quines en seran les conseqüències? Macron s’ha apressat a dir que conformarà un gabinet amb tot l’espectre polític democràtic, però necessitarà una majoria parlamentària sòlida darrere, la qual cosa sembla una quimera ara per ara: hi ha legislatives a un mes vista. Caldrà, també, una línia d’acció unívoca que hauria de millorar les condicions dels ciutadans per evitar que la propera no siga la definitiva i Le Pen guanye.

Els partits tradicionals han quedat tocats i la confiança costa de recuperar. Potser el camí no és aquest i és una etapa superada, i calen noves maneres de fer i nous agents polítics que ajuden a redreçar la situació, a reconfigurar un discurs netament progressista allunyat del neoliberalisme que impera. No sóc optimista, però, ni amb això ni amb la nova presidència: amb un ou sense sal poques filigranes gastronòmiques es poden fer. Trist paper el del ciutadà, especialment el d’esquerres, que ha votat “en contra de”… Tristíssim el paper del votant que pensa que l’única consigna vàlida, esgotada la il·lusió, amb la hidra traient el cap, és la de resistir “perquè mira, xico, encara podria haver estat pitjor”.

Salut i País!

Un instant…

dilluns, 24/04/2017

Si Toulouse-Lautrec, potser qui millor va retratar en quadres i pòsters la cuixa en alt del París de la joie de vivre, us haguera conegut… segurament no s’hauria inspirat en vosaltres. O sí, mai se sap: els artistes de raça disposen d’aquella mirada especial, finíssima, que tot ho detecta, més encara allò que ens és negat a la majoria de mortals, i ho sublimen fins al punt de convertir la quotidianitat en art del bo, sapiguem apreciar-lo o no. Potser el francès, en observar l’angle format per aquestes fileres de cames, tan rítmiques, tan disciplinades elles després d’hores i hores d’assaigs, s’hauria rendit -a la força, clar, supose que es tracta d’això- al vostre innegable encant. Us ho preneu ben seriosament, i a la imatge s’aprecia a bastament, perquè, voluntat fèrria a banda, no deu ser fàcil dir-li que no al vostre amo: tot és poc, es veu, per arrencar-li un somriure, per demostrar-li que una obligació pot esdevenir un plaer -almenys ho feu veure-, a jutjar per l’èmfasi que hi poseu, per aquesta elevació impossible que descriuen les vostres obedients extremitats inferiors, per aquestes carones de místic trasbals que lluïu algunes, com si us hi anés -sembla un costum freqüent, allà- la vida.

A les quatre xiques de la part frontal de la imatge, pioneres i capdavanteres de la feminitat pàtria, us correspon l’honor de representar-ne totes les altres. La responsabilitat és elevadíssima. Tothom us està mirant, i malgrat la repetició incessant de les figures, uniformes i confusibles, el perill evident de la fotografia en l’instant més inesperat sempre és present; per això cal que tot rutlle, a fi d’evitar un desastre de proporcions inesperades, amb la precisió d’un rellotge suís, aquell simpàtic país entre altes muntanyes que vosaltres no coneixereu mai. Però la temuda oportunitat apareix i el destre dit del reporter gràfic recull un moment, aquell gloriós moment, únic i irrepetible -com tots a la vida- en el qual feu aquell gest, mireu d’una determinada manera o aquella peça de roba o aquell complement prenen un protagonisme inusitat. I llavors tot canvia, tot queda capturat no només en la retina, que és volandera i sembla no tenir memòria, sinó per l’objectiu d’una potent càmera que en bolcarà posteriorment el resultat en el paper adequat…

COREAM’imagine, perquè no us conec de res, els vostres noms: d’esquerra a dreta, per exemple, Hee, Yon, Hye i Sun, apel·latius -me n’he documentat- del tot freqüents al vostre país, corresponents respectivament a felicitat, flor de lotus, plena de gràcia i bondat; trobe que no s’ajusten, si us he de ser sincer, a la concepció personal que en tinc, d’aquests mots concrets o abstractes que acabe d’escriure, combinats amb l’ofici que desenvolupeu, però per una banda no sóc expert en cultura oriental, i moltes coses se m’escapen, i per altra el vostre país sembla tan irreal que no vindrà d’una mostra més d’aparent incoherència. Intente mirar després, amb ulls atents, la foto i hi veig força detallets: sembla que canteu -no la dec conèixer, ja em disculpareu de nou la ignorància-, que porteu una fina, útil, veta a les sabatetes per evitar que isquen disparades a cada camallada -preferiu les municions, clar- i finalment que no totes esteu pendents del mateix: Sun, sembles la més serieta. Fas cara de concentració i se’t nota l’esforç. Tot és en ordre però tot t’és feixuc. Voldries acabar ja, però saps fer de la paciència virtut. Fas bé. Ets una resistent; Hye, sembles la més fresca de totes, la més natural. Tens una mirada entremaliada i discreta alhora. Res no se t’escapa però et guardaràs bé de dir-ho, malgrat el que veges. Per si de cas. Ets la més llesta de totes i arribaràs lluny. Però ai, Hee i Yon… vosaltres sou un cas diferent!

Hee, no sé què has pres per esmorzar, però estàs que te n’ixes. Obris més la boca que ningú i alces més la cama que ningú. Potser és que, com que a diferència de les teues companyes només tens una medalla, has de fer més mèrits que la resta. Potser la tenies i t’ha caigut, de tant d’èmfasi com hi poses i vols compensar-ho. Potser et penses que així l’amo es fixarà en tu… Però qui no et lleva ull de damunt, i a més a més descaradament, és la teua veïna Yon, a qui no li fa gens de gràcia que destaques tant. T’observa de refiló, sorpresa, conscient que ho estàs fent millor. I no ho pot suportar. La mirada obliqua i la boca entreoberta li configuren una cara de fàstic i enveja insana que fa de mal dir al país de la uniformitat, on la diversitat -com a tot arreu- també s’imposa… Però no patiu: la desfilada acabarà, l’amo us felicitarà si no està de pega i tal dia farà un any. Ànims. Potser els necessiteu. Benvolgudes Hee, Yon, Hye i Sun, o com us digueu: cadascú tria la seua vida i supose que el vostre cas no serà una excepció, però no ho puc evitar; sempre que veig militars com vosaltres desfilant de manera tan obedient i impersonal, recorde un magnífic conte, lúcid i brevíssim, del gran Pere Calders, de títol “Història castrense”, que us dedique perquè hi reflexioneu: “Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.” Sort, xiquetes.

Salut i País!

 

D’imprudències i modes

dilluns, 17/04/2017

En una ocasió, Joan Fuster, torbat per alguna fotografia que l’havia desplagut, deixà anar, sempre càustic: “Quina imprudència, deixar-se retratar”. Efectivament ho és, en especial quan fa temps que no et veus imprès –no us refieu de l’espill de cada dia, ens enganya com als caragols– i recordes amb una certa perspectiva els estralls que han fet en cada època vestits, pentinats o utensilis de moda, tots ells marcats de manera indeleble, definitiva, al paper cobert per una emulsió sensible a la llum. També és una imprudència notable evocar en companyia, més encara quan hi ha concurrència més jove, perquè aleshores sí que pots quedar ben retratat; divendres passat tinguí el plaer de compartir dinar i records amb familiars molt estimats de Mislata, el poble de la meua iaia materna, aprofitant les minivacances pasqüeres, i a usades que ho vaig comprovar: allà tinc una nebodeta –el diminutiu potser ja sobra–, guapíssima i intel·ligent, no cal dir-ho, que és nascuda al 1992 i per tant és a punt de fer-ne vint-i-cinc… Vint-i-cinc anys, ja!

IAIONETEl cas és que no vaig poder evitar recordar-li detalls de quan era menuda, quan era una xiqueta de bolquers –faré bé d’ometre’ls, ella m’ho agrairà– i em vaig posar nostàlgic, alhora que prenia consciència d’una edat, la meua, que comença a fer respecte. L’observava i no deixava de pensar: ai, com corre el temps, com madura la gent, com arracona fets, com va deixant persones pel camí… Tornant al dinar, tiets presents que més que em doblaven en edat recordaren com era el poble quan eren menuts, on s’amagaven dels bombardejos de la guerra, com havia canviat des d’aleshores el Pou del Quint –el pis de la meua cosina, mare de la criatura, és allà i des de la terrassa n’hi ha una vista privilegiada–, que encara aguanta. Més enllà del contingut d’aquelles evocacions, que feien, lògicament, més respecte que no les meues, vaig respirar alleujat: jo, almenys, encara no he arribat a estendre el braç –tot és qüestió de temps– i a afirmar, amb aquell to de veu categòric que atorguen la senectut i els tràngols de la vida, amb la mirada perduda en l’espai-temps: “tot això que veieu, xiquets, abans eren camps”.

Però no deixem de banda la joventut i algunes modes novelles que en són estranyament –i feliçment– pròpies! Un dels aspectes més destacats d’aquests dies de vacances ha estat descobrir-ne una que encara no tenia clissada, que m’ha sorprès alhora que m’ha emocionat profundament: quan el primer dia vaig veure-hi una xicona, pels carrers del Cap i Casal, no hi vaig donar importància; en copsar-ne la segona –ara anava al costat d’un xicon amb la mateixa característica– en una altra ruta i moment, va ser quan vaig començar a pensar que en passava alguna… Però la confirmació definitiva fou al sant-demà, tornant del forn: un grupet d’adolescents, tots amb un a la mà, em feren pensar que el bo de Darwin tenia raó. Definitivament l’espècie millora: tots els adolescents duien agafat, a la punta d’una de les seues extremitats superiors, ben bé com una extensió d’ells mateixos… un llibre! N’hi havia de totes classes i mides –m’hi vaig fixar atentament però sense alçar sospites, estirant el coll tant com vaig poder–, des de diccionaris fins a novel·les, passant per poemaris! Sí, sí, poemaris, no us enganye! (Ací me n’he passat!) I no vaig poder evitar soltar un parell de llagrimetes, més sorpreses encara que jo..

També em vaig fixar, no obstant, que no tot era color de rosa: no els obrien, sinó que de tant en tant se’ls miraven, se’ls aproximaven, sense saber ben bé –potser ni ells ho sabien– què hi buscaven… Les edicions, però, semblaven objectes insubstituïbles, tan importants per a ells com la pròpia vida, que es mimetitzaven en els usuaris, dels quals semblava que no es podien desprendre. Llavors vaig deduir que els duien a la mà per demostrar als de la colla que ells en tenien de més grossos, de més bonics, de més complerts… Bé podia ser, també –no seria preciós?– que ho feren per si de cas els venia el rampell sobtat de consultar-los, de llegir-los, de fruir-ne amb el contingut…; ho he consultat i m’han confirmat que no és una moda només valentina, sinó que s’ha estès perillosament per tot arreu… Llibres, llibres… quina provocació! Desconec si aquest fet, aquesta exhibició explícita, és tan suggeridora com les reflexions i aforismes de l’escriptor suecà del qual us parlava al principi –llegiu-lo!– però no em direu que no sobtÉs la lectura, estúpid!a el fet, en un món com l’actual, dominat –fins ara, es veu– per l’absurditat d’algunes modes com ara… sí, com aquella de dur mòbils a la mà, per exemple… Quin poc trellat, veritat? Sort que és moda passada…

La veritat és que ens en salvaríem, d’una bona, amb aquest costum imaginari que us acabe de proposar, perquè amb això dels aparells de telefonia a les mans, el jovent d’avui corre el perill evident de la invisibilitat futura… M’explique. Imagineu-vos l’escena: han passat seixanta o seixanta-cinc anys. El jove d’avui és el iaio de demà, que diu al nét, amb mirada i to de veu adequats: “Xiquet, quan tenia la teua edat, jo anava tot el dia amb el mòbil a la mà…” a la qual cosa el menut, espavilat com tots els que pugen, no trigaria a preguntar-li, tot desconcertat: “iaio… i què és un mòbil?”, mentre rumiaria, sense atrevir-se a dir-ho per no ofendre: “bah, fóra el que fóra, segur que no era tan interessant ni tan útil com un llibre…”

Salut i País!

Bon dia

dilluns, 10/04/2017

Farà un parell de setmanes vaig conèixer la meua metgessa de capçalera. Tot i estar, em va dir, vora un any en la plaça, era la primera vegada que ens vèiem –ja ho diuen al meu poble, que val més anar a la sucreria que a la farmàcia– i per tant vàrem estar dialogant una bona estona, amb les preguntes de rigor al voltant d’hàbits i costums i la confirmació exhaustiva de l’historial que constava al seu ordinador. La coneixença havia començat bé, com crec que s’ha de fer, amb un efusiu “bona tarda” meu en entrar a la consulta, contestat amb un altre seu, acompanyat d’un distès i amable somriure; molt professional, es va interessar per mi, demanà el motiu de la visita, em va fer unes quantes proves sense demanar-les i em va manar unes anàlisis completes… Ara bé, no és l’objecte d’avui fer una lloança de les virtuts d’aquesta jove galena, que ho és i ho va demostrar, ni de les bondats de la sanitat pública, que tot i malmesa per retallades i falta de personal, continua tenint un elevat nivell d’eficiència, sinó cridar-vos l’atenció al voltant de la importància i la necessitat d’anar pel món amb l’educació i el saber estar mínims que s’esperen de nosaltres, més encara pel que us explicaré a continuació.

CAP CAN BOUEstic acostumat, des de casa i des de sempre, a dir “bon dia” si és pel matí, o “bona tarda” –o vesprada, si sóc a València– quan arribe o entre a un lloc, hi haja o no algú, la qual cosa em sembla el més normal del món. Així em vaig presentar de nou a l’ambulatori de Can Bou, divendres passat, a falta d’un quart per a les vuit del matí: calia fer lliurament del potet amb la mostra d’orina, després del dejú obligatori, acte previ a l’extracció de la sang necessària per ser analitzada. En arribar-hi la porta encara estava tancada però al carrer ja hi havia nou persones de diverses edats esperant-se. Lògicament no en coneixia cap, però vaig fer un “bon dia” genèric que només em van contestar dos dels presents, precisament les dues persones més majors, tot i que les altres m’havien sentit perfectament, i vaig anar a buscar la paret per recolzar-m’hi. Encara no haurien passat ni trenta segons quan vaig sentir una d’elles, de les que no m’havia contestat, que em deia: “ei, vostè, el que ha dit bon dia… ha de demanar tanda, sap?”. Després de disculpar-me per la falta de pràctica en aquelles activitats i de comprovar darrere de qui anava, em vaig quedar pensant sobre com se m’havia adreçat: jo era “el que havia dit bon dia”; em va semblar una manera significativa d’interpel·lar-me… Però ací no es va acabar la cosa.

A les vuit en punt una infermera jove va sorgir de l’interior del centre a través d’una porta dissimulada, amb la intenció d’obrir-ne la reixa de la principal. Tot i passar a dos escassos metres dels que estàvem esperant-nos, i de dirigir-nos una mirada escrutadora, no ens va dir ni bou ni vaca. Res. Ni un trist i desmenjat “hola”, tan sols. Més enllà del sistema de cua i admissió –aprofitaré per dir que em va semblar un tant tercermundista i una mena de microcosmos del personal, pors i manies incloses– el cas de la no-salutació em va fer reflexionar sobre la normalitat del fet, de qui havia respost i de qui no, i cap on anem en aquest sentit; era una qüestió, doncs, generacional? És una evidència que l’edat provecta ho té més interioritzat que la joventut, però tampoc no és una regla d’universal compliment: hi ha gent major que no sap comportar-se i de més jove que té una educació exquisida, personal amb estudis superiors que no té cap educació ni sap què és i gent amb poca lletra que és més atenta, correcta i polida del que ningú podria ser-ho mai. Crec, per tant, que és més una qüestió d’hàbits i dels exemples que s’han vist a casa, a l’escola o àdhuc al carrer que no només d’edat o cultura: treballe amb adolescbon diaents, i quan se’ls acostuma a saludar en entrar o eixir d’una aula, sobretot donant-ne exemple actiu, no només corresponen sinó que amb el temps van per davant i, millor encara, fan que els altres companys se n’habituen.

Quan es perden les formes es perd tot. Crec importantíssim que aquests aspectes bàsics de l’educació més elemental es treballen a casa; darrerament, però, aprecie precisament tot el contrari. Mon pare, persona amb pocs estudis per circumstàncies de la vida, sempre em deia de menut que saludara als presents en entrar a un lloc, que mai deixara de fer-ho si no em contestaven i que ser educat no sempre tenia a veure amb tenir més o menys estudis. Mai he deixat de fer-li cas, en això, en entrar a una botiga, quan arribe a una parada de bus i hi ha algú, quan hi puge, on hi ha un conductor a qui li agrada que se’l tracte com a tal, i més encara a una aula –amb el meu tradicional “bona dia i bona hora”– on hem de fer llum en compte de fum, la llum que sovint manca a casa… Portem una vida accelerada que ens despersonalitza i hem oblidat que un simple “bon dia” ens pot fer la vida més agradable. A tots. Proveu-ho. Saludeu (més). I si acompanyeu la salutació amb un somriure com el de la meua metgessa, encara millor. Potser la infermera-portera de l’altre dia –mai se sap– em llegeix avui, i demà a primera hora comença a dir “bon dia” als que s’hi esperaran, i això fa que tothom que arriba comence a saludar, i que tots donen la tanda amb un somriure, i… Sí, ja ho sé, que potser demane massa… però és que somniar, com ser educat, no costa un sol cèntim!

Salut i País!

Un dilema

dilluns, 3/04/2017

Molt s’ha debatut i continua debatent-se al voltant, per una banda, dels factors hereditaris i per altra o bé dels ambientals o bé dels derivats de determinats costums o hàbits, especialment en l’aparició d’algunes de les malalties que ens afecten, però també de manera acusada en la manera de ser o de fer de les persones que ens envolten, nosaltres inclosos. La llengua sembla que prenga partit per la primera, i no debades disposem d’expressions que predestinen irremeiablement, magnífiques, plàstiques, com ara “si el pare és músic, el fill és ballador”, “fill de gat caça ratolins” o “els testos s’assemblen a les olles” -això del “palo” i la “astilla” deixem-ho per a la llengua de Cervantes- però per la banda de l’entorn “cultural” o els usos també en tenim de bones, com “qui de menut furta un ou, de major furta un bou” o “l’arbre tortet s’adreça de xiquet”. Siga com siga, el cas és que per un costat estem envoltats, i anem ben servits, de testos i olles, de balladors i furtabous i d’arbres torts i més torts encara, i per altra observem com certes herències perviuen i es resisteixen a quedar en l’oblit; ho veiem molt, massa, en la presència en certs àmbits d’excessius “tics” del dictatorial i no tan llunyà passat…

fraga-carrero-blancoHan transcorregut quaranta-un anys i mig des de la mort, al llit, de Franco, una miqueta menys dels que té un servidor de vostès, infant de catorze mesos quan desaparegué el que durant prop de vint anys després encara posava la cara en pessetes i duros de curs legal. Ara bé, hi ha dies que no ho diries, que aquells temps dormen el son dels -si m’ho permeteu- injustos, jornades en què sembla que la tan idolatrada -pels beneficiats, a banda i banda de l’espectre polític- i fraudulenta transició no haguera servit per a res -quines coses tinc jo, també…- especialment quan veus encara avui dia locals públics guarnits amb símbols d’aquella època, manifestacions de fills i nets de nostàlgics, fundacions que porten el nom del tirà, receptores de sucosos fons públics, o els hereus de la patuleia que li feia el gara-gara al del Ferrol, que disposen dels nostres recursos públics de manera extractiva i poc menys que colonial, que es reparteixen el pastís com antany. Els lectors malpensats, que en tinc uns quants, podríeu considerar, veient el orígens del partit fundat per Fraga, que es veu que passava per allà, que l’actual banda que ens desgoverna té alguna cosa a veure amb tota aquella gentola… Però no en són els únics, hi ha darrere un pòsit, m’atreviria a dir que “cultural”, que és força més transversal del que sembla…

Aprofundim-hi una miqueta, anem als números de l’administració, a la manera d’invertir els recursos -dels altres, clar- que és la de sempre. Notícies fresques: 1) El 80% de les inversions teòricament destinades al corredor mediterrani s’han gastat -amb dos collons- en obres a Madrid; 2) Rajoy ha anunciat a Catalunya una pluja de milions si el personal es porta bé i deixa de votar als que “no convenen”; el problema del primer cas és que la mentalitat no ha canviat, que “els provincians” hem de seguir amb l’obligació de mantenir les elits de Madriz, que per això és la capital imperial; això no és, és cert, pròpiament franquista, però va ser durant la dictadura quan aquesta espècie d’ADN patriòtic arribà a laconfiguració definitiva. El problema del segon cas, ultra les formes, és que els diners promesos representen una quarta part dels ja aprovats, que no han arribat mai perquè s’han gastat en aves que connecten Villatercero de Abajo amb Carcamales de la Sierra, territoris això sí addictes. La poca vergonya d’alguns és il·limitada, com la ignorància d’uns altres, que encara els aplaudeinizSdiZveF_w320xen o s’encaren amb altres víctimes de l’infrafinançament. Ja els convé la confrontació, ja… Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou. I ací res, continuem “ofrenant”. Però seguim, que encara queda: i la llibertat d’expressió, què?

La justícia està lluint-se, i aquesta setmana més, si cabia; ho denunciava el diputat Baldoví, que Tip i Coll, als anys vuitanta, feien acudits sobre Carrero Blanco -“de todos mis ascensos, el último fue el más rápido” i no passava res, mentre que vint-i-cinc anys després vas a presidi per recordar-te d’aquell insigne saltador olímpic, sempre i quan no tingues un determinat cognom i manegues el periòdic de més tiratge de l’estat, clar, que sempre hi ha hagut i hi haurà classes. Entre la llei mordassa i la judicatura escoltant els discos de “la voz de su amo” no hi ha res a fer; què es pot esperar d’un estat podrit fins la medul·la, en el qual es barregen els poders executiu, legislatiu i judicial per a desesperació del bo de Montesquieu, un estat amb una premsa servil i domesticada i unes televisions controlades per quatre famílies que emeten circ anihilant i que, quan les coses van maldades, tiren mà de Veneçuela o tenen el personal ancià acollonadet amb l’aixeta de les pensions? No només el centralisme mana, sinó també una mena de franquisme sense Franco. I ens en rèiem, d’allò del “atado y bien atado”... Tinguérem quaranta anys de dictadura i endarreriment i després n’hem tingut quaranta més de pròrroga… per si empatàvem, devia ser. I ens han acabat golejant.

Heus-ne ací el dilema: herència enfront d’hàbits? Predestinació -“en lo universal“, clar- enfront d’una certa “cultura”, d’un certa manera de fer, invariable i incorregible? Trieu de la parada. Des de la perspectiva d’una Espanya que ni vol ni pot, ni pot ni vol reformar-se, em sembla que el cas que ens ocupa és una barreja de totes dues. Ah, i del govern, com deia la parella de dalt -la d’humoristes, dic- ja en parlarem la setmana vinent…

Salut i País!