L’Europa misèrrima

dilluns, 16/01/2017

MISÈRIA2Diuen que Franco, aquell tan amic de Hitler i Mussolini, aquell que encara avui dia té una fundació al seu nom que li canta els gojos, sovint sostinguda amb fons públics, tenia a la taula del seu il·luminat despatx –la famosa lucecita del Pardo– dues carpetes; sembla que a una posava “asuntos que el tiempo resolverá” i a l’altra “asuntos que el tiempo ha resuelto”. Com a bon gallec –el que ens desgoverna ara n’és un succedani, però bona cosa que ens dóna també pel sac– no sabies mai, en temes delicats o espinosos, si hi pujava o baixava, i per això anava passant-se’n, sembla, documents a conveniència, i així no havia de mullar-se, en haver transcorregut un temps prudencial. Als despatxos de les principals, àdhuc de les secundàries, cancelleries europees deuen haver-li copiat la idea al del Ferrol, perquè des de fa uns anys constatem que tenen temes de primeríssim ordre que aguarden resposta, que simplement esperen ser passats de carpeta per a vergonya dels ciutadans europeus de bé, que no d’ells; un dels més sagnants és el de la crisi humanitària dels refugiats i desplaçats que es moren, literalment, de fam i de fred en camps miserables que ens recorden massa els que pariren, al segle XX, les esmentades amistats del caudillo por la gracia de Dios.

Hem perdut el compte del temps que fa que veiem les lamentables imatges als mitjans de persones a les portes de la gran i moderna Europa esperant ser tractades com a persones, que no obstant reben consideració d’animals empestats, d’aquells que esperen ser sacrificats als llimbs fronterers per por que no en contagien els propis. Ha estat aquests dies però, amb l’onada de fred extrem que ha sacsejat i sacseja Europa quan ha tornat a ser un fet noticiable, quan sembla haver despertat consciències adormides. La neu que cau, inclement, unes tendes provisionals que malden per resistir els embats del desfermat oratge, les escadusseres racions de menjar, la roba insuficient, les cares i els cors entristits… Misèria tolerada i conscient que encara no fa abaixar la cara a tothom. Veurem què dura el miratge, perquè ja sabem el que passa als telenotícies, que una realitat en tapa una altra, que només existeix allò que apareix a la pantalla… i tal dia farà un any. Ja en fa, per cert, un parell que vaig escriure un article al voltant de l’èxode i del paper dels nostres representants europeus i he comprovat, tot revisant-lo, que em vaig quedar curt: parlava del temps que esperaria Europa a reaccionar, a donar-hi resposta, i he quedat superat per la realitat… Però tot té el seu què. I cal parlar-ne.

MISÈRIALa inacció que llueixen els buròcrates i gran part de la classe política europea és calculadament perversa; s’omplin la boca amb grandiloqüents declaracions mentre apel·len a la por de manera indirecta: que els que poden venir en compte d’ells –Le Pen, Petrie, Wilders… a Espanya no és el cas, la ultradreta forma part del partit que és al poder– són pitjors, i ho són, no hi ha dubte, però això no vol dir que els que hi ha siguen bons; la por, ho deia Sampedro, és poderosa; deia que si t’amenacen de matar-te i després et diuen que només et tallaran una mà, encara els estaràs agraït. I així ens tenen… I quan hi ha governs regionals i autònoms a mitja Europa que intenten fer alguna cosa, com ara el valencià, el balear o el català,  per posar tres exemples propers, se’ls tallen les ales i els posen tots els pals possibles a les rodes. Les dades d’octubre mostraven que Espanya n’havia acollit 481 dels 17.680 que li pertocaven. Però què podem esperar d’un govern que tractà morts propis com escòria –afer Trillo–, que ha tingut un ministre de l’interior que afirma que “la ley depende de necesidades operativas, no se puede aplicar en Ceuta como en otros sitios” –veieu el documental Tarajal… Fernández Díaz cremarà a l’infern en què diu creure– o que deixà tants immigrants malalts sense cap cobertura mèdica?

Sempre he estat europeista per convicció, perquè m’he cregut i continue creient-me –preferisc ser il·lús a cínic– els valors que em pensava que representàvem, de justícia social, de solidaritat, de terra d’acollida, d’humanitarisme, dels quals hem fet gal·la a través de la història després de conflictes greus, valors que són encara avui guia d’acció a molts pobles i ciutats i en administracions que s’escapen de la miserable i perversa influència del nacionalcatolicisme 2.0 que impera a les jerarquies eclesiàstiques –avui serien foragitats del temple–, o el que hi ha infiltrat a un “gobierno” que oblida les persones si no creuen en el seu Déu o no són nascudes on toca. Sort de capellans de base compromesos amb les persones, creguen el que creguen, i també de multitud, la majoria, d’activistes laics d’entitats i associacions que són al peu del canó! Però hi ha mala peça al teler, la por ha vingut per quedar-se, i atiada pels xenòfobs i radicals d’extrema dreta que sempre hi ha hagut dintre de casa, s’ha venut que si els deixem entrar ens contaminaran i ens faran perdre les “essències”. Qui preferisca conservar aquestes “essències” estèrils i abandonar les persones en la seua creu particular no es mereix el meu respecte ni la meua consideració.

No renegue d’Europa, sinó d’aquesta Europa que assisteix impassible a un drama de tants éssers humans, que no aprèn del passat, d’aquesta Europa que paga Turquia perquè faça la feina bruta, d’aquesta Europa que mira cap a un altre costat, que espera veure passar la neu i el fred i que no se’n parle més, per poder canviar aquest molest assumpte de carpeta. És el que tenim, sí, però resignar-se fóra donar-los la raó… Podem fer molt més que no ens pensem. Associem-nos, col·laborem-hi (veieu-ne el llista de sota). Demostrem, simplement, que som persones, persones com les que malden per sobreviure a les portes de casa nostra, sense més esperança que aquella que els puguem oferir…

Salut i País!

Informació i enllaços d’interès (gràcies, Montse i Mònica! Amics lectors, si en coneixeu més m’ho dieu i els aniré afegint!)

https://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest

https://bienvenidosrefugiados.wordpress.com/

https://www.facebook.com/ungestodecalor/

http://buzonsolidario.com/wp/category/salonica/

https://www.facebook.com/events/236486700127971/

http://www.proemaid.es/

https://www.atrapalo.com/entradas/gran-concert-per-a-les-persones-refugiades_e4797051/

http://www.catorze.cat/noticia/5092/mediterraneo/tots

 

 

Societat consumida

dilluns, 9/01/2017

sfNo he vist mai representada als escenaris, tot i que ja m’agradaria, la magnífica obra de teatre de Tennessee Williams que, en l’adaptació al cinema de 1958, es va titular en castellà La gata sobre el tejado de zinc; la pel·lícula és extraordinària –me l’he papada en diverses ocasions–, compta amb actors de primera fila que broden els seus papers i constitueix un dels més crus retrats d’un tipus concret de família i de societat, no tan superats com ens pensem. El cas és que en un dels duels interpretatius entre el personatge que recrea un jove Paul Newman, que intenta evadir-se dels seus problemes a través de l’alcohol, i el seu pare en la ficció, un cap de família possessiu, materialista, autoritari i visceral, tots dos són als baixos de la mansió familiar, al bell mig d’una típica plantació del Sud; l’espai és ple d’andròmines i objectes de valor que crien pols des de fa dècades, i quan el primer li pregunta per quin motiu va anar acumulant-ne tants, al llarg del temps, l’amo de tot –que pateix una malaltia terminal– li reconeix que va anar atresorant-los per inèrcia, però en el fons per demostrar que tenia potencial econòmic per fer-ho i, sobretot, perquè tenia la vana esperança que, en faltar ell, tot o part d’aquells objectes el sobreviurien, com una mena de llegat, que la mort no podria amb tot.

El 5 de gener a migdia encara era a València i vaig haver de practicar, requerit per les circumstàncies, l’arriscat esport del dia: anar de compres –en descàrrec meu, cal dir que en qualitat d’acompanyant i portador d’embalums– al centre del Cap i Casal. A quina mala hora! Allò era la selva, el Bronx i una estació de metro en hora punta, tot junt: les cues eren interminables; les empentes, tristament necessàries si no volies ser anul·lat per una massa enardida que no mirava pèl… Hi vaig sobreviure, però no ho done a passar a ningú. Es veu, però, que no en vaig tenir prou, perquè la primera jornada de les rebaixes, despús-ahir, encara a la capital del Túria, m’hi vaig tornar a atansar perquè estava capficat a trobar-hi a bon preu –els humans, definitivament, no tenim remei– un parell de cosetes que fa temps que em manquen. La guerra no era tan acarnissada com dos dies abans, però en el notable tràfec de personal, tot i l’horari matutí, intuïes un cert neguit per fracassar, un deix d’insatisfacció tot i el probable triomf, en un anar i venir mecànic a la caça del bé, material per suposat, amb el qual sentir-se realitzats. Potser ens hem convertit en això, en simples robots que comprem mecànicament, compulsivament, que sovint desconeixem –qui sap?– quin és l’objectiu que ens hi empeny…

Una persona a la qual aprecie, un referent de primer ordre en molts sentits, feia una reflexió interessant el dia de Reis: que havien rebut, la seua dona i ell, el netet de tendra edat després d’un temps sense veure’l i, lògicament, com que era el dia que era, li havien fet els regals de rigor; però que al cap de poc, sense ni tan sols fer-los un cas discret, el xiquet havia anat immediatament a cercar-ne els antics, al lloc habitual, conscient que era amb ells que s’ho passava bé, qui sap si donant a entendre que potser en tenia prou i massa. El iaio ho deia: els havia donat a tots dos una lliçó de la qual calia extreure conclusions… Partim de la base que la major part de les compres d’aquests dies han estat fetes amb la intenció, lloable per altra banda, d’obsequiar a persones estimades, i també que amb això hem tingut la pretensió, i fins i tot potser ho hem aconseguit parcialment, de fer-les una miqueta més felices; no posaré en dubte la bona voluntat del personal, però no estem passant-nos-en una miqueta? Calen, realment, 200142266-001per mostrar i demostrar una estima que per altra banda caldria fer palesa tots els dies? És que ho fem per costum, simplement perquè ho fa tothom? És perquè, potser, ens agrada rebre’n i si no ho fem potser no en rebrem? Quants dels regals que fem, que hem fet, per altra banda, no han estat en clau egoista?

Potser exagere –tinc una certa tendència a la hipèrbole– però el cas és que no anem bé. I no ho volem veure. Aquests dies especialment hem comprat, ens (n’) han comprat… Al marge de l’efímer moment de joia, hem contribuït, tots, a fer que la roda no s’ature, que la producció continue, que llocs de treball potser precaris ajuden a generar la il·lusió que tot rutlla, que eixim del pou… Però els humils regalets de festes són una mera anècdota: estem esgotant els recursos del planeta que encara creiem il·limitats, sense pensar en el món que deixem als fills i nets que diem estimar… Un Newman amarg es queixa, a la pel·lícula, que el pare no li va fer gens de cas de menut, i ell li retruca, desconcertat, que com pot dir allò, que com era possible, si mai no li havia mancat de res; el fill volia del pare, simplement, l’estima que no li havia sabut donar, mentre que ell creia que els béns materials eren capaços de comprar-la, si molt convenia. Al final, quan es veu sol i a la vora de la mort, se n’adona del temps perdut, de la inutilitat de tot plegat, i s’aferra a la poca vida que li queda per compartir vivències amb els éssers estimats… Que trist deu ésser adonar-se, a punt perquè et canten el gori-gori, quan has consumit la vida consumint, que més enllà de l’evidència física, ultra l’objecte buit, no has sabut apreciar la vida, que no has sabut estimar per tu mateix… estimar de veritat.

Salut i País!

Tito Floren, Cristina i la felicitat

dilluns, 19/12/2016

“Espanya inverteix més diners en Florentino Pérez que en infraestructures” (piulada irònica d’Eduard Cabús al Twitter, 17-12-16)

Florentino, ho has tornat a fer. Tens una gràcia, una habilitat especial per acabar eixint-te’n sempre amb la teua, pel que respecta als negocis, que em deixa aclaparat. Ja et va passar amb el magatzem aquell de nom de simpàtic rosegador, que t’estem pagant i et pagarem en els rebuts del gas durant els propers 30 anys, a poc a poc, com toca, que per això sou tots tan considerats i penseu en nosaltres; l’última victòria, per ara, ha estat la del túnel aquell dels Pirineus que no ha resultat com t’esperaves –o sí, potser t’esperaves exactament això– així que t’haurem de pagar una compensacioneta de res, xavalla, simplement perquè ets un artista: els teusFloren saben negociar i els del ministeri, vull pensar això i no una altra cosa, són uns inútils. Em sembla, però, que també tens part en les autopistes aquestes radials de Madrid, que han estat també un magnífic negoci –per a alguns, clar–, i per això també voldria felicitar-te, de cor, però abans em permetràs que t’explique alguna batalleta, que ja comence a entrar en edat, tot i que no en tinc tanta com tu… (que bé que els portes, lladre!)

Quan vaig pujar a Catalunya a fer el CAP, amb la intenció de fer de professor algun dia, la tardor del llunyà 1997, circulaven les pessetes, manava un homenet amb bigot, per cert molt amic teu, i el Majestic –com han canviat algunes coses!– era un hotel força concorregut. L’Euromed tardava 2 hores i 50 minuts a arribar a Barcelona des de València. Ara, 19 anys més tard, i si no passa res, fa el trajecte en 3 hores i 25. Del Talgo no en vull parlar… Sí, definitivament m’agrada aquest liberalisme que lluïu, el que abandera la teua amiga Espe, el que privatitza allò públic per a repartir-ho entre amiguets com tu, i que després socialitza pèrdues quan els negocis no ixen com toca, quan no ixen com voleu. I dels serveis públics, les infraestructures que usem els mortals… com que no són prioritàries, ja se’n parlarà! Quan vaig amb tren pense en tu. Ets, Tito Floren, un model, un exemple per a noves generacions de capitalistes d’escrúpols latents. Sí, t’imagine com el tio Gilito: comptant-te’ls. Total, què són 500 milions d’euros més o menys –més uns altres 600 en ajudes públiques– per a nosaltres, si tu ets feliç? Costa tan poc, ara que ve Nadal, arrencar un somriure en aquells que tant ho necessiteu…

“Qué ganas tengo de que acabe esto para no volver a pisar más este país” (Cristina de Borbón y Grecia, 22-6-16, però sabut despús-ahir a través de El Mundo)

Diuen que han dit –com Corissa, un del meu poble, a qui deien que li havien tallat un dit– que te’n vols anar, que vols perdre’ns de vista, que ja no estàs a gust entre nosaltres, abans necessaris i mortals llepaculs, ara molestos ciutadans que no te’n passen una. Estic, certament, colpit i desil·lusionat per tan dures paraules, i no deixe de preguntar-me: què t’hem fet? Què se’ns ha escapat? Ja ho sé, ja, que podríem haver-te tractat millor, que podríem haver-te assignat un sou des que vas nàixer, o millor encara, des d’abans d’haver nascut… També podríem haver mogut alguns fils per col·locar-te en alguna entitat financera important per a què pogueres treballar –perdó pel verb, a vegades oblide inconscientment la família a la qual pertanys– en una feina a l’alçada de les teues capacitatCriss… Potser, i m’aventure a dir-ho, t’hauríem d’haver facilitat algun tractament que et permetés millorar les teues percepcions sensorials, perquè recorde que no veies, no senties, no oloraves res del que passava al teu voltant, amb el teu espavilat marit, durant gran part del teu matrimoni, un casament per cert pagat per mi, també…

T’hem fallat, ho sé –Carmena, no m’ho perdonaré mai, mai– i em dol en la part que em toca… Te’n vols anar, dius… Jo també, que curiós, però no crec que compartim motius: aquest Estat fa molt de temps que no em representa, però tu, la teua família, has sigut i sou l’Estat mateix, com aquell avantpassat francès vostre; podràs perdre’ns de vista si no et condemnen –ai, com són les coses, la meua condemna és que malgrat voler marxar, no em deixen fer-ho, almenys de moment– però potser has dit això perquè, en el fons, pressuposes o directament saps que no et passarà res… És probable. M’estranyaria qualsevol altra cosa d’aquesta justícia espanyola –oxímoron– encantada de conèixer-se, que jutja Forcadell i no Fernández Díaz, entestada a no eixir del bucle en què es troba des de fa dos règims i moltes dècades. Saps què et dic? Que jo no t’ho impediré, si te’n lliures. Cristina, reina –perdó, infanta… no hi arribaràs mai– ves-te’n si pots, sigues feliç, com Floren. Ara, un parell de cosetes només: quan sigues ben lluny –et recomane un lloc ideal: “allà on brama la tonyina”– ves a classes de dicció, les necessites, però sobretot, sobretot, fes-te alguna cosa als cabells: la ratlla al mig, estimada, ja no es porta.

Salut i País!

(el proper article serà el 9 de gener… Bon Nadal i bon any a tothom!)

 

Nadal… i el que en penja!

dilluns, 12/12/2016

Ja s’acosta Nadal, xiquets, i el pitjor que s’hi pot perpetrar, si més no d’entrada –si no ho dic, rebente– és l’atemptat constant de fer-lo plural: quin horror, sentir “els Nadals” o “aquests Nadals” a tot arreu, amb la impunitat de la inconsciència… lingüística! És cert que això, potser, no és tan sagnant per a tots vosaltres, amables lectors, com per a nosaltres, els confrares de l’esmena constant, com tampoc els “tinc que” o els “s’ho vaig dir” que ens torturen a diari, que hauríeu de considerar tan repel·lents o més com els “haiga” o els “ayer juguemos bien” de la llengua cervantina. Temps al temps, però, perquè al pas que anem aquest plural i també els “tinc que” i els “s’ho vaig dir”, com que “responen a la parla del carrer”, s’acabaran acceptant… Però tornem al solc; no us vull parlar avui dels eminents acadèmics de la cosa i de les seues simpàtiques i innocents entremaliadures, sinó del Nadal en si, la festivitat que ens fa més bones persones, més despresos, més solidaris… vaja, més de tot! És fantàstic –que en deia en Punset del pa tou aquell– no creieu? Fi de la ironia. De moment…

Fa uns dies, a un quart d’ESO, vaig treure’n el tema, entre d’altres, per fer un debat per parelles a l’hora partida, perquè m’agrada sentir-los raonar, perquè crec que és una eina importantíssima perquè acaben tenint un domini oral acceptable de la llengua; doncs bé, la parella agraciada, després d’uns minuts per preparar-se’l, ho va fer força bé: van aportar els habituals arguments a favor i en contra i encara més, entre ells alguns de ben interessants al voltant dels quals, amics lectors, caldria reflexionar, bàsicament els que en denunciaven les hipocresies que hem anat bastint al voltant de la festivitat del naixement, s’hi crega o no, del nen Jesús: per exemple, el fet d’aprofitar-se dels dies de festa –qui estiga lliure de pecat…– encara que hom en passe, i bàsicament que en més casos que no sembla és una mena de miratge, que serveix per reunir famílies que després, al llarg de l’any, no es fan gens de cas, per no parlar d’aquella mena de necessitat de “fer el bé” només aquells dies, com si un ressort intern ens impel·lís a fer-ho i que provoca que ens sentim tan i tan realitzats, en una actitud ben gregària i condicionada per una societat en què la impostura –el postureig, com se’n diu ara– s’ha fet un lloc central, una societat que creu en l’amor perquè hi ha un Sant Valentí, o en la primavera perquè ho diuen uns grans magatzems de moltes campanetes…

Solidaritat tot l'anyPerquè, ja ho sabeu, que les injustícies existeixen i són presents a diari, ací i allà, i no s’aturen ni decauen, ans al contrari, durant les festes que vindran; perquè sí, és clar, que és importantíssima una marató solidària, un recapte d’aliments per als que passen necessitats reals, per als centenars de nens i adults que pateixen, al moderníssim estat del primer món que representa que som –no cal parlar-ne ja, dels altres, en èpoques de guerres i conflictes constants!– mancances de tot tipus… Però, que no ho són cada setmana? És ara, no obstant, quan gairebé en exclusiva s’apel·la als sentiments del personal, amb anuncis molt ben fets, això sí… Ep, i és bo fer-ne perquè fins i tot gent del puny tancat l’obri una miqueta en aquestes dates tan assenyalades, que en diria el jubilat emèrit aquell. No n’estic en contra, però sí clarament que es faça només per cobrir l’expedient, aprofitant aquesta època d’estovament generalitzat. Som com som, tanmateix, i no crec que canviem després d’un article o d’un centenar. Potser encara n’hi haurà, que ho celebraran tot respectant-ne el sentit primigeni, i de bona fe. Ep, s’hi crega més o menys!

El retrobament familiar i amical, la tendresa de veure la il·lusió a les cares dels afortunats nens –i que conste que no parle de regals materials, ara– i els no tant, que tenen –que tenim– una família amb cara i ulls, no té preu; tampoc el fet de recordar, amb somriures o alguna llàgrima, els que ens faltaran a taula aquests dies perquè han anat caient en els revolts d’aquest camí de terreny irregular que és la vida… Per això el Nadal –en singular, per favor– és i ha de ser per a molts ben especial, més faltaria, més enllà del seu significat originari. Però no perdem el nord, posem-hi una miqueta de pausa… Santiago Rusiñol, a aquella obra de teatre modernista que hem treballat precisament a quart al llarg del primer trimestre, l’Alegria que passa, fa dir a un dels personatges, en Clown: “a l’hivern no se’n fa, de caritat, tothom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca…” Nadal és, ara per ara, una excepció –ben fictícia, però– d’aquesta regla. L’estació és llarga, sí, i sovint freda, molt. Recordem, per tant, que ser humans i sentir-nos-en va més enllà d’uns dies puntuals, festius o no: tothom hauríem de prendre’n una miqueta més de consciència…

Salut i País!

Professionalitat…

dilluns, 5/12/2016

Dijous passat em va ocórrer un cas com un cabàs. Després de la feina m’havia atansat a Gavà perquè a les cinc havia de realitzar-hi una determinada transacció comercial i, com que era hora de dinar i no tenia previst d’arribar-hi tan prompte, vaig decidir fer-ho a un restaurantet d’un carrer de vianants, cèntric, de bon aspecte exterior. Hauria d’haver sospitat en veure’l pràcticament buit, però l’estómac em cruixia i el menú ofert era atractiu, a la vista de la lletra exposada. A quina mala hora! No podien concatenar-se més despropòsits junts; allà va un resum dels més destacats: 1) un servei deficient i erràtic; 2) un ambient sonor agressiu pel que fa a la música i al to dels dos treballadors, cuiner i mestressa; 3) un primer i un segon que no només no s’ajustaven del tot a allò escrit –tenien un gust sospitosament semblant, encara no he descobert a què– sinó que basaven el seu èxit únicament en la presentació; i 4) el segon –carn, per cert– era completament fred; en fer-ho notar, la mestressa me’l va retirar al moment, amb una tèbia disculpa, i en el silenci del local vaig percebre l’obrir i el tancar d’un microones i com, després del dring de rigor, reapareixia per fi la meua carn… també tèbia.

N’hi va haver més, però no us cansaré; només us diré que vaig resistir estoicament fins les postres. Creieu-me que ni tan sols llavors no n’hauria dit res –hi ha moltes maneres de protestar– però de sobte, no sé si moguda per la inconsciència, la mestressa em preguntà “si tot havia anat del meu gust”. Allò ja era massa: me la vaig quedar mirant, escrutant-li les intencions en un rostre buit i inexpressiu, i tot apiadant-me’n però amb un somriure irònic li vaig soltar: “m’ho pregunta de veritat o només per quedar bé?”. Alçà les celles i no digué res. Potser no em va entendre. Vaig pagar, deixant el sobrant com a propina –no tots som igual– i mentre passejava per baixar –és un dir– el dinar i fer temps, vaig reflexionar; allò no era, per desgràcia, un fet aïllat, sinó una mostra més de la manca de professionalitat que ens envolta en àmbits ben variats. Allò que em va ocórrer passa sovint a qualsevol lloc, però cal dir que el món de la restauració no en té l’exclusiva. Fa un cert temps que veig pisos: me n’han mostrat professionals que mastegaven xiclet, vestits de qualsevol manera, parlant-me de tu sense demanar-ho i fins i tot una ocasió –en tinc un testimoni– en un estat etílic lamentable. A què obeeix tot això, que darrerament sembla haver-se accentuat?

CERTIFICADO-DE-PROFESIONALIDAD-GRUPOArribats ací i abans de continuar, potser alguns pensareu que vaig exagerar, que no era per a tant, que potser no n’hauria d’haver dit res al restaurant, tot i que ho vaig fer amb educació i sense faltar al respecte. Això mai. Però, i l’interès per fer les coses bé? Arribe a entendre la manca de professionalitat quan hi ha sous miserables pel mig per feines de moltes hores i potser molta responsabilitat, fruit de les perversions del capitalisme més salvatge i inhumà, quan et trobes personal desencisat per torns interminables, massa taules per atendre o condicions laborals inexistents… No la puc entendre tant, però mire d’esforçar-m’hi, quan tot i haver-hi una certa voluntat de fer-ho bé, qui t’atén –siga a l’administració, a l’oficina, o a una aula– està amargat, obligat per les circumstàncies, malgrat percebre un sou satisfactori, a fer una feina que no l’ompli o que directament no li agrada o, com passa sovint, que senzillament no sap connectar amb ningú perquè no té habilitats socials… Però no la puc entendre gens quan la deixadesa és voluntària i conscient, quan hi ha mala fe expressa, quan no es repara, ni ganes, en el fet que a l’altra banda hi ha una persona –una persona!– que desitja ser simplement tractada com es mereix tothom, exactament com ella mateixa voldria ser atesa en un cas invers.

On queda, en aquest món globalitzat i certament deshumanitzat, aquell amor propi positiu, aquella pruïja per voler superar-se i fer les coses millor cada vegada? On queda l’esforç constant que fa que et cresques i que vages a més, aquell interès a fer cada dia millor la teua feina pensant en la gent que se’n beneficiarà? És especialment sagnant quan s’atén al públic, quan es treballa amb persones –especialment en aquest darrer cas, sobretot en nens i adolescents– perquè, en el fons, no deixes de ser un model que pot ser positiu però també negatiu, que els marcarà pautes i aconseguirà efectes multiplicadors o divisors en ells… Serà pel sentit de responsabilitat que tinc o perquè sóc una miqueta capquadrat, però quan em trobe amb gent que no es pren seriosament el que fa, a qui li has d’anar darrere constantment, sent tristesa perquè veig que no se n’adonen d’un aspecte importantíssim: que per a què la societat funcione la primera baula som nosaltres, tant el que fem com el que fem sentir; que una paraula amable o un somriure còmplice, ja siga en una finestreta o en un passadís escolar, quan algú se’t presenta amb un problema, encara que no se li puga resoldre a satisfacció, fa molt; que el simple i gratuït fet d’escoltar més, d’escoltar millor, potser ens ajudaria a entendre més coses…

Potser això que dic no serveix per a res en un món com l’actual, potser ja hem fet tard i ens espera la deixadesa definitiva, la resignació total davant l’abúlia general; però voldria seguir pensant que sí, que encara som a temps, que no està tot perdut. Si allò del restaurant no és producte –que també pot ser– d’un mal dia, les conseqüències les veuran en breu en la baixada de clients, si no ha passat ja, i potser se n’adonaran i canviaran. Potser no ho han entès. Si els administrats no són atesos amb correcció en una delegació o negociat, bé faran de protestar i fer valdre els seus drets. Potser no s’hi atreveixen. Si els nostres productes o serveis no són els més competitius, com volem no només obrir mercats sinó mantenir-ne els que tenim oberts? Potser… Deixem-ho estar. Per què hem d’esperar, tan sovint, la reacció, el bac, l’absència, per adonar-nos que no anem bé? Diuen que no hi ha més cec que aquell que no vol veure…

Salut i País!

 

Sempre se’n van els millors…

dilluns, 28/11/2016

Ahir diumenge, dia de trons i llamps tant ací dalt com allà baix –i pedra, i mànegues a la costa– corria per la xarxa una simpàtica broma, en plena efervescència tempestuosa: que no estranyava tanta fúria desbocada pels cels perquè, és clar, s’hi acabaven de trobar Rita i Fidel, i d’ací venia tant de bram. Més enllà de la nota d’humor –i de la dubtosa coincidència, perquè mèrits per estar asseguts a la dreta o a l’esquerra del Pare no crec que n’hagueren fet molts cap dels dos, si més no des del punt de vista de la doctrina, malgrat anar tots dos del bracet dels Papes de torn– no hi ha dubte que es tractava de dos caràcters forts que s’havien construït una imatge, i amRitab resultats desiguals ho van aconseguir, de persones obsessionades a deixar petjada, cada un a la seua manera, cada un amb unes armes ben diferents. Sense voler comparar en absolut mèrits i demèrits de tots dos, no hi ha dubte que, mitificats pels seus, repudiats pels contraris, aquesta setmana han desaparegut dos personatges sense els quals els seus respectius contextos quedarien orfes d’això que darrerament se’n diu relat.

Rita Barberá va ser en vida –i alguns pretenen que després de morta, amb homenatges pòstums que serien excessius– i durant dues dècades llargues, la màxima exponent d’una ciutat provinciana i submisa, encantada de ser-ne, adorada fins l’extrem pels seus fidels, que va caure en desgràcia quan es creia intocable, mentre que Fidel Castro va ser en les set dècades que va estar en boca de tots, que es diu prompte, la icona antiimperialista capaç de plantar-li cara al país més poderós del món i, per a molts, responsable d’una revolució a imitar, si més no en l’origen de l’invent. Sóc conscient que altres haurien escrit aquestes darreres línies a la inversa, retratant l’alcaldessa d’Espanya com a model immaculat i al Comandante com un sàtrapa sense fel, capaç de tot per perpetuar-se en el poder, que ha mort al llit com els dictadors longeus. Ara, com que l’article és meu, he escrit el que m’ha donat la gana, i deixe al vostre criteri, estimats lectors, fílies i fòbies a considerar i reflexions pròpies. Però no us en vull parlar, sinó del que els ha unit a tots dos en el temps: l’arribada inexorable de la Gran Dama.

Sí, perquè feren el que feren en vida els acaba d’igualar la mort, fet nuclear que ens permet d’estar parlant-ne tan profusament. Fa unes setmanes us en feia cinc cèntims, aprofitant Tots Sants, de les animetes i de la percepció que en tenia quan era menut. Doncs bé, tot adult conscient pot comprovar en una pàgina d’estadístiques que aborrona (http://www.worldometers.info/cat/) que cada dia moren al nostre planeta, ja no diguem als nostres pobles, ciutats o països, de l’ordre d’unes 165.000 persones –sí, cada dia, ho heu llegit bé– tant de manera natural com producte de guerres, conflictes i successoFidels evitables. Gent anònima de la qual no parlem, que com que no són coneguts, com que no han tingut una transcendència digna de passar als llibres d’història, només seran recordades pels seus familiars i amics, i encara gràcies i segons memòria tinguen o vaja el preu de les flors. Però de gairebé tot finat, siga qui siga, algú dirà invariablement, amb to greu: “Que bo que era” o “Sempre se’n van els millors”. Collonades, que diria Pla. No, no sempre se’n van els millors, senzillament se’n van i prou, perquè per a llavor no es queda ningú.

El problema no són, realment, els que se’n van. Són els que s’hi queden. És la hipocresia que hem vist des de dimecres passat, la dels “seus”, que en vida no van fer costat a l’exalcaldessa perquè no podien o no volien, que se la van treure de damunt perquè cremava i a qui després cantaven lloances infinites; la hipocresia dels negres heralds del seu propi partit i afins ideològics, tant polítics com plomes al dictat, que es van afanyar a acusar indignament els contraris –després de respirar alleujats, perquè en sabia massa– d’haver-li poc menys que donat el colp de gràcia, quan del que no es va recuperar mai era del colp dels “seus”, fóra o no culpable del que li atribuïen, que tot apuntava que sí; és també la hipocresia del seu “amic” Rajoy acudint-hi a l’enterrament, vessant les habituals llàgrimes de cocodril del polític experimentat; és la hipocresia dels que criticaren els que no guardaven un minut de silenci per ella en la Carrera de San Jerónimo, els mateixos per cert que ahir aplaudien amb les orelles les efusives mostres d’alegria dels cubans exiliats, que ballaven salsa i brindaven amb rom, contents i feliços per la mort del seu anticrist particular; és la hipocresia, també, de molts dels que aniran a veure passar la comitiva fúnebre del Caballo per l’illa, i se n’alegraran serrant les dents, o dels mandataris que han enviat emotius telegrames de condol però que per dins se n’han fotut del mort i de qui el vetlla.

Els éssers humans som així. Quan traspassa algú conegut, si ha tingut una transcendència pública i notòria –sempre i quan haja estat “un dels nostres”, clar– sentim la necessitat de lloar-lo o exculpar-lo, de minimitzar-ne els errors que va cometre en vida i de fer-li homenatges merescudíssims que potser li vam negar en estat corpori terrenal. I al contrari, en d’altres sentim la necessitat poc humana i força animalesca, ben estranya i perversa, de carregar les tintes amb un notable ànim de revenja encara que no en siguem d’habitud, de venjatius, però que en tot cas ens retrata per dintre. I ens quedem ben amples. Sí, els éssers humans som així… En el primer cas ho fem perquè, conscients de la nostra condició de mortals, sentim que la nostra fi també és a tocar –a mesura que avancem en edat anem veient-ho més i més clar– i volem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el món, allò que se’n diu preparar-nos per quan ens toque, per al lliscar sense esforç en una nau sense timó ni rems ni vela, que va deixar escrit el gran Màrius Torres. Però aquest estrany estat de pau i beatitud aparents duraran ben poc, concretament fins el proper mort de campanetes amb qui vulguem passar comptes…

No n’aprenem. Jorge Manrique, tants segles després, continua sent tan vàlid com els seus rius, els seus papes i comtes o els seus pastors de ramats, metàfores poderosíssimes, universals i eternes. Sí, tot arriba. I, quan tot passarà, quan només siguem una simple estadística per a desvagats o per citar en un article, sabeu què en quedarà? El que haguem fet de bo i de profitós –alguns, ni això– per la nostra societat, per canviar les coses, per assolir un món més just i millor. I res més.

Salut i País!

Contra el silenci…

dilluns, 21/11/2016

Quina poca gràcia que han tingut sempre els estatunidencs a l’hora de decidir certes coses, i que conste que ara no m’estic referint a eleccions presidencials o a certes lleis que hom, agosaradament, podria considerar absurdes, com ara que a l’estat d’Ohio és il·legal tenir a casa un peix borratxo o que a Vermont les dones necessiten un permís signat pel marit per poder usar dentadura postissa. No, no. Voldria cridar-vos l’atenció envers el poc encert que han tingut històricament per titular les pel·lícules! Bad day at Black Rock, posem per cas, és el nom asèptic i poc engrescador d’un film de 1955 amb guió i personatges força reeixits –el gran Spencer Tracy, el protagonista, està excels– que ens mostra com són el racisme i els deliris patrioters de les comunitats primitives del midwest nord-americà; el cas és que ací es va traduir com a Conspiració de silenci, un nom redó  que resumeix ben adequadament la producció… Però avui no us parlaré de cinema, només em va venir al cap mentre pensava com començaria aquest article i perquè em ve a tomb per parlar del tema d’avui. Seré breu.

SILENCIOQuedem-nos, doncs, amb el títol d’abans. A la pel·lícula –no us faré spoiler, no patiu– un nouvingut amb un braç amputat comença a fer preguntes incòmodes, fet que genera dubtes i provoca malfiança primer i agressivitat després en els suspicaços veïns, atemorits perquè, lògicament, tenen coses grosses a amagar. Ací el silenci és obligat i d’entrada ens fot, tot i que l’entens necessari perquè l’acció avance i perquè a poc a poc vas descobrint que estava plenament justificat. Avui dia però, a casa o al carrer, allò que normalment ens emprenya –si més no a mi– és precisament el contrari, la manca de silenci… Sí, estem cada vegada més exposats a la nosa i al soroll, a la contaminació acústica, sovint disfressada de música, i a la manca de respecte general pels silencis individuals i col·lectius, com si el fet de callar fóra per se una derrota, una demostració que hom val menys, que no s’és important. El súmmum arriba en el minut de silenci de rigor, guardat en activitats diverses com ara partits de futbol, quan ha mort algú reconegut: no és que no s’arribe als seixanta segons, és que a tot estirar en són trenta i ni això, sovint acompanyats per melodies sobreres o interromputs per gentola que no calla ni sota l’aigua.

Sembla que no hi ha aturador. Ho veus en persones que sempre han de dir-hi la seva, en esdeveniments col·lectius, encara que no aporten res, encara que ningú no els pregunte; també ho veus en aquells que es deleixen realitzant prescindibles obres a hores impossibles, en gent diversa que va cridant pel carrer i altres llocs públics com si els escorxaren vius, o joves –i no tan joves– que demostren, també al carrer o quan viatges amb tren, que tenen un mòbil o altaveu nous de trinca capaços de destrossar-te els timpans, sovint amb l’infame reggaeton –crec que si Moisès ressuscitara pregaria a Déu de llençar-lo com a plaga universal, en compte de les voraces llagostes o el simpàtic granís foguer– que se sol incloure dins de la categoria de música… Aquest silenci sol violar-se impunement però fixeu-vos: quan realment toca parlar, quan cal fer sentir la veu alta i diàfana és quan, en realitat, es calla més. ALTAVOZSí, també hi ha silencis, massa, que són refutables i que no haurien d’existir, com els que cometem davant les injustícies socials o polítiques, com ara l’anul·lació de drets, prohibicions de tota mena, imposició de lleis injustes, o el sagnant mutisme davant els habituals crims contra la humanitat a mig món…

Som nosaltres els que decidim quan parlem i quan guardem silenci, més faltaria. I quan ho fem finalment solem haver sospesat prèviament –és de suposar– tots els condicionants i considerat les conseqüències que les nostres paraules o llur absència poden comportar-nos, perquè certament no és el mateix expressar-te en tots els àmbits, països ni situacions de la vida… És bo recordar allò de “tots som esclaus de les nostres paraules però amos dels nostres silencis”, atribuït a Mahatma Gandhi, perquè és una pensada realment encertada, però i si hi donem la volta, de tant en tant? Per què no parlem més i millor per descol·locar els que esperen de nosaltres que callem, i callem una miqueta més, si molt convé, quan ataquem la llibertat, el descans o la pau d’altri? A Black Rock, aquell bad day de la pel·lícula, els silents se sentien culpables perquè eren esclaus del seu passat… Potser nosaltres no gosem piular quan hauríem de fer-ho perquè, vés per on, ens volen esclaus –o pitjor encara, ens creiem que ho som– els que mouen des de fa tant de temps els fils de tot plegat… Què, fem un pensament?

Salut i País!

No parlaré de Trump… O sí

dilluns, 14/11/2016

Dimecres passat, el meu nebot de vuit anys –m’ho explicava la meua germana– va protagonitzar una eixida de les seues, mentre dinaven junts amb el telenotícies posat, com en tenen costum; hi apareixia el president electe dels EUA, traient pitera pel seu notable èxit, i ella, que com la majoria dels forans no s’ho esperava, se’n feia creus. En un moment donat el menut, que no se’n perdia detall, se la quedà mirant i li amollà, assenyalant-li l’aparell: “mami, estic pensant que per a això no valia la pena que Colom hagués descobert Amèrica, no creus?”. El meu Andreu és així, reflexiona i elabora discurs, dues característiques ben necessàries en un nen i en tothom, i es forma la seua pròpia opinió del que ocorre en base als seus coneixements, els apresos tant a casa com a l’escola. I també juga i es distreu, com és propi de l’edat. Més tard, quan va tornar del col·legi, supose que va fer deures si li n’havien manat, devia anar al musical a tocar una estoneta el bombardí si hi havia classe, va sopar –d’això n’estic segur: té bona ganeta, s’assembla a la família– i se’n va anar al llit. Un dia, en suma, com qualsevol altre…

nen que pensaSí, aquesta setmana el gran tema als mitjans, a la feina i al carrer, ha estat sense dubte el resultat de les eleccions als EUA. N’hi ha hagut un altre, però, que mereix en la meua humil opinió una miqueta d’atenció –temps tindrem, per dissort, d’ocupar-nos de Trump i el trumpisme– tot i que les seues repercussions immediates, hi estareu d’acord, em sembla que no seran comparables a les del shock americà: parle del debat obert –i, segons com, encès en flama– dels deures per a casa, que fins i tot ha provocat una “vaga” secundada per alguns pares i mares perquè consideren, en paraules del president de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos (Ceapa), José Luis Pazo: “que són perjudicials per a tothom i han de desaparèixer del sistema educatiu espanyol”. D’entrada, em semblen unes declaracions generalitzadores i, ho he de dir, força extremes, que no ajuden gens a centrar un debat que existeix, és una obvietat, però que cal entomar amb serenor. Jo, com és lògic, vull dir-hi la meua perquè una miqueta autoritzat per parlar-ne també crec que estic, en tant que docent.

De deures n’hi ha de moltes classes, bàsicament de consolidació, de reforç i d’ampliació, i ben o mal enfocats poden ser tan útils –o tan inútils– com qualsevol altre recurs, si compleixen o no una sèrie de requisits, com per exemple estar adreçats a fer que l’alumnat s’interesse activament per tot allò que l’envolta i l’afecta, fet que hauria d’implicar a tots els que participem en el procés d’aprenentatge, incloses les famílies. Per això crec sincerament que són necessaris si tenen un objectiu concret, si s’ajusten a allò treballat, si no són mecànics… ni abusius. Tinc costum, per exemple, de manar-ne només quan considere que són útils en aquest sentit i sempre tenint-ne en compte les capacitats individuals i grupals, i perquè sóc conscient també que l’ensenyament no es circumscriu a les quatre parets d’una aula; pensar això és creure que només es pot ensenyar, i per tant aprendre, a l’escola o institut. Els centres no són magatzems on tenim guardats i calentets els fills de qualsevol veí o veïna, a la seua llar l’alumnat té el dret de compartir què fa; per això opine que quan entren a casa tasques escolars es pot estar enriquint també la família, si se la fa partícip de les inquietuds i ànsies per aprendre dels seus plançons.

Quan veus antideures opinen que “són molt sovint una càrrega per a la família i per als nens, que els fan de mala gana perquè saben que aquella estona la podrien dedicar a altres activitats”, com la pedagoga Francina Martí, puc estar d’acord en la primera part si no s’observen els punts descrits en el paràgraf anterior; per altra banda, però, si només férem en cada moment allò que només ens venia de gust, on quedarien valors tan importants com la constància, l’esperit de superació o l’adquisició d’hàbits que ajuden a assolir objectius d’entrada inabastables? És responsabilitat nostra, dels docents en primer terme, aconseguir que en siguen els imprescindibles, sí, i després també de les famílies que els facen a gust, que els vegen com una oportunitat i no com una llosa. Aquest debat ha començat a la primària però s’estendrà a la secundària, i serà bo perquè tots som al mateix vaixell i no podem ni devem afrontar-lo de manera esbiaixada ni aïllada perquè l’ensenyament és progressiu i les etapes han de succeir-se des de la suma, no des de l’enfrontament: caldrà escoltar les famílies, d’acord, però també tots els que som a les aules, que tenim opinions diverses però complementàries i enriquidores. I ja que hi som, comencem a afrontar també la utilitat o no del treball per projectes, una major connexió entre nivells per evitar divergències, la millora de la quantitat i la qualitat de continguts apresos, l’excés o no de les activitats extraescolars o la formació bàsica i continuada dels mestres?

Trump enfadatMentre preparem aquest debat de conjunt –i no ens toquen més els… marcs legals que ens maregen en compte de fer que ens aclarim– no ens oblidem d’algunes de les xacres específiques que són presents i en augment entre els nostres escolars, a tot arreu, com per exemple l’odiós bullying, que provoca seqüeles físiques i mentals de consideració a cada vegada més nens i nenes, producte de la subversió dels valors més elementals, com el civisme, el respecte i la tolerància envers el diferent, envers tothom. Aquesta setmana, precisament, hem vist on pot arribar –i només és el principi– aquest canvi substancial, en un vídeo d’un institut de Michigan, després de confirmar-se el resultat de les eleccions nord-americanes, d’haver calat l’incendiari discurs del candidat triomfant: estudiants blancs etzibaven a crits “construeix el mur, construeix el mur” als companys llatins del mateix centre, vexats i humiliats innecessàriament; tot un símptoma que el que es cou allà –i ací, a la vella Europa, amb tants personatges inquietants que poden guanyar eleccions en breu–, sense dubte afavorit per aquell resultat, no és un plat de futur mengívol. Si no volem que aquestes actituds es repetisquen, si volem recuperar el seny la resposta és, ha de ser sempre, més i millor educació. Potser llegir més –llegir millor– és una de les claus, qui sap…

Gabriel Celaya té un poema preciós que es diu “educar”. Busqueu-lo. Desconec –ja em permetreu la broma– si mentre el pensava es plantejava si els deures eren o no necessaris, però en tot cas allò important és que hi enalteix el bidireccional i complementari fet d’ensenyar i aprendre. El considere de lectura imprescindible perquè en resumeix de manera meravellosa el procés, una feina que és més que una feina, que és cosa de tots i en la qual no podem badar ni un instant. S’acosten temps incerts –més encara– a tot el món, amb una economia que potser no resisteix els plans d’un bomber piròman, amb un canvi climàtic real i angoixant que és negat per qui d’ací a poc serà el responsable polític amb més poder del món, que planteja la construcció de murs per afrontar la diferència i l’aïllament en compte de l’intercanvi d’idees… Ara més que mai, ací i allà, és imprescindible que els nens es pregunten constantment, que estiguen al cas del que passa al món, que pensen per ells mateixos, que elaboren discurs propi i que reaccionen davant les injustícies d’un món que serà ben inhòspit si no hi posem remei. La pregunta és si estem preparats per assumir, tots, la part de responsabilitat que ens pertoca.

Salut i País!

Els difunts, la caspa… i la Renfe

dilluns, 7/11/2016

Els difunts i la por

Aquesta setmana, després d’haver llegit un text graciosíssim de l’humorista valencià Eugeni Alemany al voltant de la mort –busqueu-lo a internet, és molt bo– he recordat una vivència d’infantesa, l’aparent truculència de la qual acoquinava cada any el meu esperit infantil: el costum que tenia la meua iaia Rosa de col·locar, animetesa la cuineta de sa casa, les animetes que representaven els seus familiars morts, candeletes que suraven en l’oli dipositat a un plat, que mantenia enceses des de la nit prèvia a Tots Sants fins el Dia dels Difunts. L’efecte lumínic i el joc d’ombres que es produïa en aquell habitacle, a més del silenci místic que ella fomentava aquells dies, com si fóra pecat destorbar l’etern descans dels passats a millor vida, imposava i corprenia aquell nen d’ulleretes i mil preguntes sempre en estudi que era jo. Això, unit al fet que cada dissabte de l’any, per sistema, em mostrava amb una gran naturalitat on tenia la roba i les sabates amb què l’havíem d’amortallar, quan en fóra el moment, em feia veure la mort com quelcom angoixant i alhora proper. Recorde que vaig compartir, en aquella època –tindria huit o nou anys– els meus fundats temors amb mon pare, al voltant dels difunts, precisament un dia que passàvem en moto per davant del cementiri. Parà, es girà, en mirà la tàpia i després els meus ulls uns segons i deixà anar una sentència que sempre he tingut present des de llavors: “Dels morts? De qui has de tindre por és dels vius, dels vius”. Paraula del so Fernando.

Caspa d’ací i d’allà

De bocamolls n’hi ha de tots colors, credos i nacionalitats.. L’indigent intel·lectual que fa de president de la patronal espanyola, de nom Joan Rosell, i encara un altre, el desconcertant magnat self-made man de tupè ros Donald Trump, aspirant a ocupar en breu el despatx oval, coincideixen a considerar les dones, especialment les treballadores en el cas del primer, totes en general pel que fa al segon, com una simple mercaderia que, això sí, fan bonic mentre no piulen ni es queixen. Rosell no veu bé la igualtat de gènere en l’aspecte laboral –de com estaven les dones en les fàbriques a finals del segle XIX o les cambreres d’hotel al moderníssim segle XXI no se l’ha sentit opinar– i Trump, amb serioses opcions de guanyar les eleccions, la qual cosa menystenim sovint perquè apliquem allà paràmetres socials, Trumpsentimentals i ideològics d’ací, no podria pair que una dona en fóra la comandant en cap. Estaria bé que, en tots dos casos, reberen un correctiu exemplar. En el cas del primer ho veig difícil: alguns encara l’aplaudeixen; en el cas del segon, ni perdent les eleccions callarà perquè el que representa no és passatger, és en el fons el clam d’una Amèrica profunda, d’un imperialisme tronat i feixista, que és conscient que ja no són els amos del món. I no poden suportar-ho. Tots, ací, donem per fet que guanyarà la menys dolenta –com Chirac les presidencials franceses de 2002, quan va vèncer a la segona volta, gràcies a l’esquerra, a la mala bèstia de Le Pen pare– el problema de la qual és que tampoc no entusiasma ni representa res de nou, però compte amb les enquestes, que les carrega el dimoni… Recordeu el Brexit! La caspa és perillosa, sí, i molt, però encara ho és més la inacció dels que podrien evitar que Rosells i Trumps, especialment el segon pel que comportaria per al món, arribés a un lloc tan destacat, malgrat els contrapesos constitucionals d’aquell país. Supose que era d’aquest tipus de vius del que em prevenia mon pare…

A llegir, xiquets!

Estareu al cas, supose, que a tot d’estacions ferroviàries del país de Baudelaire i Víctor Hugo han instal·lat màquines expenedores, no de refrescs ni d’entrepans o llaminadures –que ja n’hi ha prou i massa– sinó de tiquets que contenen relats brevíssims, d’un a cinc minuts, que hom pot llegir gratuïtament mentre espera, lecturapacient, el trànsit dels combois. No cal dir que en una època d’alienació mòbil com la que patim és una bona notícia, i per sort no és un cas aïllat: a Sao Paulo una editorial local ha tret enguany uns llibres que aprofiten com a bitllets de metro –supose que tindran un codi que es podrà escanejar!– i a Bucarest ja fa uns anys que empaperaren parets d’estacions amb codis de llibres exhaurits que hom podia descarregar-se lliurement, evitant així la despesa de retorn dubtós en noves edicions. Em semblen bones idees, ben especialment la primera: sóc amant dels relats breus i dels molt breus, dels que pots pair en pocs minuts però que són petites joies, grans obres d’art, i en la lluita contra la ignorància general crec que les andanes poden ser, també, belles trinxeres… Deia Fuster que calia llegir tot allò que queia a les mans d’un. Inclosos relats de temes i autors aleatoris com aquests, afegiria jo. Benvingudes, doncs, les iniciatives en aquest sentit! Només tinc, però, un dubte raonable: seria d’aplicació pràctica ací, a casa nostra? Hi caldria, sobretot, espai suficient, perquè les màquines haurien de tenir un volum major: penseu que, coneixent l’estimada Renfe i els seus jocs de mans, no n’hi hauria prou amb trossets de paper… més bé haurien de poder parir novel·les d’un gruix considerable, no creieu amics?

Salut i País!

Corrupció: de pecats i pedres

dilluns, 31/10/2016

judiciNo hi ha telenotícies, butlletí radiofònic ni mitjà digital o en paper que no en parle a diari, especialment des de fa unes setmanes: els macrojudicis pels diversos casos, molts d’ells ben grossos, que esquitxen a punta de pala membres i simpatitzants de cert partit polític, i també els abans, o no, respectabilíssims capitostos d’entitats financeres de campanetes –i de campanes al vol, amb somriure ratoner– rescatades amb diners de tots, animen la graella i ofereixen carnada al respectable. Els eros –eres, en castellana llengua– andalusos encara cuegen, hereus dels Filesa o Roldán de torn, i si mirem cap a “casa”, els afers Blasco o Camps, Munar o Matas, Pujol o Palau –i els tants per cent que encara pengen– tampoc no se’n salven. Veiem o sentim, a les portes dels edificis dels togats, ciutadans més farts que Galapet, amb ànsia de sang, enardits i desllenguats, i no podem evitar somriure, còmplices, davant els seus improperis… Però, potser nosaltres estem lliures de pecat? Pensem-ho una miqueta, abans de llençar-hi les primeres “pedres”! Us explicaré, abans, una anècdota personal.

Quan vaig ser regidor del meu poble, ja fa anys, entre altres àrees portava la d’educació, motiu pel qual m’encarregava com és lògic de les reparacions i la posada a punt de les envellides escoles públiques locals, de titularitat municipal, activitat que es realitzava a l’estiu. El pressupost era escàs i qui les solia executar –fa uns anys que va faltar, dissortadament– era un bon professional que s’ajustava a les condicions de l’administració i que, detall important, ja hi treballava abans d’entrar jo, amb governs anteriors: el cas és que feia la feina amb un encert notable. Doncs bé, us faré una confessió: quan acabava la temporada, al setembre, ell insistia tot i les meues reticències a convidar-me a dinar, un dia feiner, a un restaurant modest. No en tenia cap necessitat, però quan li deia que no m’hi avenia s’ho prenia malament, així que el darrer any dels quatre hi vaig accedir. Sí, aquell acte de tràmit, en aparença innocent –no ens enganyem, però– no deixava també de ser “corrupció”, representant jo el que representava.

Em direu, amics lectors, que exagere, que corrupció és només allò del principi, els grans desfalcs, els enganys de molts milions… Però pensaríeu el mateix si en compte d’un restaurant de menú, com era el cas, n’haguérem anat a un de primera fila, dels que al meu poble abunden, amb plats de molta volada i vins cars i exclusius? Segur que no. Aquesta pràctica, força habitual en tots els àmbits, aquest “quedar bé” que tan normalitzat està en la nostra societat quan es vol mostrar agraïment, si pretén persuadir, convèncer o influir en decisions futures, sobretot quan hi ha pel mig recursos públics, és corrupció, però d’una mena que tenim assumida, institucionalitzada i de la qual habitualment no ens sentim gens responsables. Amb els “regals” ocorre el mateix: el volum del paquet, els llaços amb què ve envoltat o la utilitat manifesta de la cosa no ens han de fer perdre la perspectiva; això sí, la majoria observem diferències palpables entre el fet de rebre un bolígraf de colors… o una bossa Louis Vuitton de les que corrien, alegres, per alguns despatxos del Cap i Casal no fa tants anys. La mida –i el preu, sobretot– sí que importen ací, veritat?

A efectes penals és evident que no és el mateix que algú amb pocs escrúpols pose la mà a la caixa en un moment puntual que el finançament irregular, sostingut i conscient del partit polític que regeix els destins d’un país determinat, que no és per cert a deserts remots ni a muntanyes llunyanes. Ara bé, moralment no hi ha cap diferència entre primers i segons, quan hi ha cabals públics que acaben anant on no toca, en siguen molts o pocs, si serveixen a finalitats i interessos diferents, que altrament repercutirien en el benestar generalitzat de la ciutadania i en més serveis o prestacions. Però quina percepció en té, aquesta “ciutadania”? Doncs una de ben perillosa: que absolutament tothom està tacat, que tota l’aigua per on passa banya. I no és així. Aquest és precisament el drama: com que “no se’n salva cap”, s’ha arribat a assumir com a “normal” que si ho fan “els teus” mira, xico, està lleig, però no està tan malament… I això és ben trist i explica molts comportaments electorals: de fet, aquesta és una de les claus de per què resisteix com a més votat a l’Estat el PP, partit que té el vergonyant honor d’haver estat acusat, amb visos de credibilitat, ni més ni menys que “d’organització criminal”. No els n’haurien de caure les “medalles” a terra només als dirigents, que encara en trauen pitera, sinó principalment als votants que els ho permeten, per als quals és més important que no governen els adversaris que sentir la forta ferum emanada de la merda pròpia.

Què més han de fer per a qu42966è els passe factura tot el que estem contemplant a diari? Si sembla que és ben bé al contrari! Com més porquera sura, més vots obtenen! Però què els podem exigir a ells mentre, salvant totes les distàncies, la resta, els “purs”, ens deixem seduir ara per un dinar “d’agraïment”, uns altres segueixen encomanant factures sense IVA amb l’excusa del “fer com fan no és pecat”, o contractant els legalíssims serveis d’espavilats gestors que els estalviaran molts cèntims fent-hi valdre un famós reclam de certa botiga de productes electrònics? Em tornareu a dir que no és el mateix, i en part tindreu raó, però hi insistiré: tot són mostres fefaents de la moralitat dubtosa i de conveniència d’una ciutadania que té, que tenim, dues vares d’amidar, que volem fer passar per l’adreçador –amb motiu, sovint– els nostres representants públics mentre nosaltres fem fum en compte de fer llum… Que el desaparegut obrer del meu poble continués encarregant-se any rere any de la feina encomanada no depenia en absolut –ho sabia, ho sabíem– d’aquell dinar de menú, sinó de la seua efectivitat i polidesa, de l’adequació anual al pressupost existent… i com no de la paciència a l’hora de cobrar. En tenia, però, aquell costum i ja sabem que el costum acaba sent llei. Cal canviar tants comportaments individuals i col·lectius… Per què no comencem, però, per nosaltres mateixos, pel que fem dia a dia? Hi som a temps?

Puc dir amb el cap ben alt que vaig eixir de l’Ajuntament amb experiència, sí, però més pobre que quan hi havia entrat, quatre anys abans. Vaig cometre errades, com tots, però mai vaig fer amb la gestió dels recursos públics que vaig administrar res que fóra motiu de penediment o vergonya posterior. Era D. Enrique Tierno Galván, un referent moral de primer ordre, qui afirmava que els que es dedicaven a la política havien de tenir les butxaques de vidre. I encara afegiria jo “i ofici i benefici”, perquè les temptacions poden ser grans si no tens clar que estàs de pas, si no tens uns estudis o una feina que són, que han de ser, el teu mitjà de vida, si no entens que els diners de tots són més sagrats encara que els particulars precisament perquè els administres temporalment… Certament, és responsabilitat nostra, de tots en tant que votants, que sapiguem castigar electoralment i fer fora del sistema, i no premiar-los amb més anys de govern, els que representen la indecència i la immoralitat, que no són majoria però que en són massa. Llavors, i no abans –ai, que bonic és poder dormir per les nits!– estarem legitimats, si més no en part, per començar a “llençar pedres”. Ep, ni que siguen metafòriques!

Salut i País!