Lladres, estafadors i gàngsters

dilluns, 20/02/2017

Dimarts passat, de vesprada tardet, mentre era tranquil·lament a casa, gaudint d’una versió –magnífica, per cert– de la Pastoral del sord de Bonn per la Wiener Philharmoniker i el seriot de Karl Böhm, em va vibrar el telèfon. No en tenia memoritzat el número que apareixia a la pantalla i normalment, quan això ocorre i no espere cap trucada, tinc el costum de no agafar-lo; ho vaig fer, però, mogut per la curiositat després de la segona tanda de brunzits i de deixar la gravació pausada, i la veu de l’altre costat de la línia em va fotre completament Beethoven i la placidesa del que quedava de jornada; es tractava d’una empleada d’una agència de cobrament de morosos, que em reclamava amb veu cansada i neutra un deute –37,48 € d’interessos de descobert– que, segons ella, jo havia contret amb una entitat bancària amb la qual no treballe des de fa mig any. Em vaig encendre en flama, lògicament, però no amb ella, que no en tenia cap culpa, sinó amb l’entitat en qüestió, perquè aquell compte l’havia cancel·lat, o això creia jo, 2230639945_67308450e4 el dia que hi havia retirat els fons a dipòsit, producte d’anys d’estalvi constant, cansat de la manca de professionalitat de la qual us parlava a un article anterior.

En penjar, vaig enviar immediatament un correu a l’entitat demanant-ne explicacions, educadament, tot adjuntant-hi les dades –sort que ho registre tot– que acreditaven la baixa, i en honor a la veritat cal dir que en dos dies estava resolt: em confirmaven el seu error, però no em demanaven disculpes –morós, jo!– pel mal tràngol… Per cert, si penseu que es tractava d’un error, us recomane la lectura de l’article –El factor humà– de maig de 2015. Tot i que, numèricament, aquest  error meu no té, realment, importància, la suma d’errors com aquest sí que en té. Si no te n’adones te la claven, i avant va el carro. La banca, certament, no és cap institució de caritat, però darrerament està lluint-se perquè ha de quadrar balanços a costa dels clients… I això que ja no paga interessos! Es veu que no en tenen prou amb els centenars de milers d’euros que els hem donat, de fons públics, sostrets de prioritats peremptòries, perquè no caigueren en el seu dia. No sé si hauríem preferit el bac, vist el que hem vist. Perquè també hem comprovat que els controls eren nuls, que les pensions dels alts directius –els empleats que hi treballen són unes víctimes més, als quals collen i bur2015-06-12-bancos-de-espanyaxen per obtenir uns resultats determinats a costa de la seua salut– segueixen sent obscenes, que continuen rient-se de tots nosaltres des dels seus grans, amples i lluminosos despatxos…

L’última broma: diu el banc d’Espanya –el màxim responsable del qual, in illo tempore, acaba de ser imputat, per pura vergonya del temps que feia que s’esperava, per avalar una certa eixida bancària a borsa, malgrat els informes que en recomanaven el contrari– que ens hem d’acostumar a jubilar-nos molt més tard i, el més tendre de tot, amb la meitat de pensió. Clar que sí! Per a què volem tants diners? I ho diuen ells, els que haurien d’haver impedit tanta targeta negra i tant de desfalc; i ho diuen ells, els capitostos que cobren 13.424 euros diaris –sí, diaris–, com ara el president de la segona entitat més important de l’Estat, que quan ens canse de tan ominosa feina s’emportarà quinze o vint milionets més d’indemnització, per anar tirant! I ho diuen ells als futurs jubilats, que s’acostumen a una sort d’esclavatge modern, a un sistema usurer medieval renovat! I la gent a caseta! Bé que obtenim fruits, quan protestem! Sense pressió popular continuarien els salvatges desnonaments, no hi hauria hagut sentències per retornar diners robats amb les clàusules sòl –ara que de poc servirà, després de l’aprovació pel servil govern del PP d’un decret que permetrà, amb el concurs dels comparses de PSOE i CS, que tornen el que els done la gana– així que ja sabem el camí: carrer, carrer i carrer. La germaneta del rei, protagonista d’aquesta setmana fantàstica no sabia el que firmava, però els enganyats per les preferents, per exemple, sí… Quanta, quanta vergonya!

infantaPer cert, la ignorant, segons la sentència, treballava –és un dir, com tots els de la família– a una altra entitat de moltes campanetes… Tot en ordre, doncs, al Regne d’Espanya. Favors amb favors es paguen. No, no tenen vergonya, ni la coneixen. Metafòricament parlant –no siga cosa que m’envien a presidi per ofenses, més ara que sabem que ix més barat robar si tens un determinat cognom dinàstic que ofendre a segons qui– estem envoltats de lladres, estafadors i gàngsters. Ja els ho va dir ben dit David Fernàndez al Parlament de Catalunya, quan tenia davant l’angelet de Rato, el delfí fallit del bigot megalòman de les Açores, aquell dia de comissió parlamentària i ignomínia en l’ambient; el diputat cupaire, en un gest que em va fer recordar vagament el Khrushxev insolent a l’ONU, l’any 1960 –per l’esperit de protesta, que conste!– es va llevar la sabata i va acoquinar, per una vegada a la vida, cosa a la qual no estan acostumats, el poder omnímode tan avesat a fer i desfer sense control ni supervisió, sense fel ni cap sentiment de culpa… A vegades pense que la bena que tapa els ulls de la imatge que representa la justícia hauria de cobrir-li la boca, més que res perquè no se li notara el somriure quan comprova, a diari, que el sistema judicial és –com ja deia Anacarsis fa dos mil anys– una mena de teranyina, que enganxa tots els insectes menuts, mentre que els borinots, més grossos, la poden trencar amb molta –amb massa– facilitat.

Salut i País!

Al voltant de l’amor…

dilluns, 13/02/2017

Avui, 13 de febrer, reproduiré amb el meu propi permís –gràcies, Ferran– aquest article meu publicat a LA VEU el 15 de febrer de 2014 perquè m’ha fet gràcia comprovar que gran part del que volia dir aquesta setmana, amb motiu del Sant Valentí de la guitza, ja ho vaig escriure fa tres anys. Unes vegades sembla que el temps vole, unes altres que s’haja detingut; i, sovint, velles paraules adquireixen nous matisos… Comproveu-ho en molts dels detalls esmentats, observeu-ne els protagonistes, els fets, i veurem que alguns d’ells continuen sent d’actualitat… Bona lectura!

* * *

Us faré una confessió: estic enamorat. Ho estic tant de persones com de coses. De la família, de la gent que m’és propera, de la vida… I també de la meua feina, de la meua llengua i del meu país. I de la literatura, de la música… i, per què no –per exemple– de l’arròs al forn. I ho estic cada dia, a tota hora, en sessió contínua, i no necessite una jornada determinada per demostrar-ho. Ahir, 14 de febrer, onomàstica d’un tal Valentí –d’ofici prevere i de vocació màrtir cristià, homenet que potser entenia tant d’amor, en el sentit que s’hi ha donat amb els anys, com jo de la síntesi de les proteïnes– es va veure, com cada any, una bogeria consumista generalitzada al voltant d’aquesta festa, per altra banda importada. Però anem a pams i no a braces: primer que res us diré que me n’aprofitaré –llicència poètica– de l’efemèride per ferfrases_de_amor_4.jpg.pagespeed.ce_.bWYGp0UWH7-vos algunes reflexions sobre la data, la seua significança i distintes mostres d’amor, reals o postisses, que podem trobar a la nostra societat avui dia.

Cal dir, primerament, que ahir va ser, sobretot, una festa –beneïda per una societat consumida– d’exaltació del consumisme, i l’amor –devaluat com si fóra un producte més de transacció a una borsa de valors qualsevol– en aquest cas, només n’era l’excusa propícia. El cas era gastar. Ho entenc, eh? Molts mortals mengen d’això, des de floristes o venedors de perfums –una salutació al meu cunyat Vicent, que s’hi dedica– fins a hotelers, restauradors o mestres xocolaters. Tothom ha de viure! Però és que el capitalisme desbocat ho és tot a les nostres vides, ens envolta, ens uneix i ens acompanya –si fa no fa, com la força de la Guerra de les Galàxies– i, clar, no en podem restar al marge. Així doncs, com que gastar és inevitable, no fóra millor tindre detalls, a mida de cada butxaca, amb els nostres estimats durant tot l’any? Que només mengem gelats a l’estiu? (Si la resposta a la segona qüestió és afirmativa, es confirma allò de només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona)

Avancem. Parem-nos ara a pensar una miqueta –és un exercici ben sa, si no se n’abusa–, fem ara una necessària referència a la importació del compliment, dirigida especialment als que es pensen que Sant Valentí està tan arrelat entre nosaltres com fer-nos una cassalleta mentre fem la paella o veure ballar les danses en dies de Festa Major. Doncs no. El nostre dia dels enamorats és Sant Donís –altre màrtir, pobret, socarrat i decapitat– i es celebra el 9 d’omocadora-9-de-octubre-benetusserctubre, Dia Nacional del País Valencià; és en aquesta data quan tenim el costum ancestral de regalar a les enamorades la mocadorà, que inclou la piuleta i el tronador, boníssims dolços de massapà que imiten les hortalisses i fruites de l’horta de València. Però aquesta festa nostrada, més en desús que no voldria, no té a favor cap de les televisions foranes –a falta de pròpia, liquidada– i sí en contra una àmplia filmografia: amb la inestimable ajuda de Hollywood, ací pensem que la mare de Déu, com de més lluny és, més miracles fa

I encara més! Ai, les coses que es fan per amor! Un mandatari afirma que per amor al poble fa i desfà, amb els resultats per tots coneguts. Per amor a la poltrona –i a substancioses dietes i a privilegis no escrits– els doctes membres del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana s’han abaixat els pantalons davant dels dictats de Fabra i els seus sequaços i han dictaminat que els filòlegs no tenim competències per opinar sobre filologia. Genial. Amor al proïsme és el dels provida, que l’estimen tant que la protegeixen quan encara no ho és, i després miren cap a un altre costat quan els governants, de la mateixa malea que ells, fan la vida impossible als ja nascuts, com els dependents o els immigrants il·legals –qui no n’ha estat alguna vegada, des dels colons americans fins als repobladors catalans i aragonesos de l’antic Regne de València?– que han assassinat a Ceuta mans repressores. Ahir, aquests canalles també van comprar bombons i van regalaran flors.

12515866264_53245e588f_oI què me’n dieu de la mostra d’estima més espatarrant de les darreres setmanes, la de la filla mitjana del senyor Borbó, d’ofici actual rei –cada vegada més personal advoca per l’extinció d’aquesta plaça– en el judici al marit i associat on declara com a imputada? Diu que confiava cegament en l’home perquè –ho confirmen els advocats– estan profundament enamorats. Heu vist cosa més tendra? De poc més que no em pose a plorar. El que no especificava era si l’amor era envers Urdangarín o el tren de vida que portaven i del qual ella, com és evident, no en sabia res de res. Les seues respostes al jutge –les invariables no lo sé, no me consta i no me acuerdo– em van recordar el Felipe González de l’afer dels GAL. Deia Isidoro que se n’havia assabentat per la premsa, de les activitats delinqüents d’uns terroristes nascuts, nodrits i doctorats a les clavegueres de l’estat. Doncs mira, xata, com aquell: si ho sabies, culpable i si no, més encara. N’estigues enamorada o no.

Però deixem de banda personatges sinistres, aprofitats i dessupitadors, deixem de costat l’amor postís que practiquen i tornem a l’amor vertader, a l’amor en majúscules. Amor –sense cursiva– és el que practiquen cada dia persones anònimes, sense pedigrí ni carta de noblesa, que ajuden els més necessitats a resistir i a subsistir, els que donen la mà als que tenen més a prop sense demanar res a canvi, els que fan la nostra vida més amable, menys dura. També els que ens dediquen una paraula d’ànim quan estem fotuts, els que amb una simple mirada, un simple gest, una simple paraula, ens reconcilien amb l’espècie humana. I els trobem a la família, en els companys de feina, entre la gent que ens és més propera… I també, per què no, a la literatura i a la música… Sí, estic enamorat. Sempre. I no necessite cap dia especial per demostrar-ho a ningú. Per a mi, qualsevol dels tres-cents seixanta cinc –o seixanta-sis, si és de traspàs– dies de l’any, és vàlid. I per a tu, estimat o estimada?

Salut i País!

Napicols o alficossos?

dilluns, 6/02/2017

BonigÉs ben lamentable que a aquestes alçades de la història, de la vida, haguem d’estar pendents d’assumptes com el que centrarà l’article que esteu llegint, impossibles de trobar a cap societat mitjanament civilitzada per a les quals serien, senzillament, una intolerable pèrdua de temps. Fins i tot he dubtat si escriuria açò perquè, sincerament, em fa mandra haver de defensar a tota hora, davant dels ignorants de sempre, el que està més clar que l’aigua. Però a vegades has de dir prou i denunciar, amb veu clara i ploma ferma, tota la caterva d’impresentables que pul·lulen per certes institucions, així que anem allà: veritat que a ningú amb dos dits de front li passaria pel cap afirmar que a Sevilla i a Santander parlen una llengua diferent? O a Bristol i a Boston? O a Grenoble i a Montreal? Doncs per a les eminències grises del partit popular valencià, i lamentablement per a molta gent de bona fe que seria capaç de tirar-se pel balcó si ells els ho demanaren, el que es parla a Benicarló i a Amposta, oh miracle, són dues llengües diferents. Absurd, veritat? Doncs què diríeu si aquest mateix partit demanara al parlament valencià de posicionar-se, que obligara els allà presents a votar si són llengües diferents? Us imagineu el mateix cas amb el castellà, l’anglès o el francès als territoris esmentats? Jo no. Però València is different.

La lògica i el sentit comú no necessiten aval. No obstant això, el món científic a l’uníson, sense fissures, ho té claríssim. Obrim el diccionari de la RAE i a qualsevol de les definicions de les “dues” llengües la cosa no ofereix cap dubte. Consultem un llistat qualsevol de paraules habituals en aquestes “dues llengües”: res a destacar tret dels lògics particularismes, bàsicament de vocabulari i de la flexió d’algunes formes verbals. Fonètica? Quisho, shateásiatrá és més diferent al Chiquillo, échate hacia atrás que indestructible i indastructibbla occidental i oriental–i ja em disculpareu, especialment els meus alumnes de segon de batxillerat, la macarrònica transcripció fonètica, fruit de la manca dels signes adequats–, canvis que per cert es produeixen dintre del mateix territori català, perquè de tots és sabut que a Lleida i a Girona no es parla igual, com tampoc a Tavernes o a Nules, i ningú defensa que el nulesià siga una llengua diferent –es diuen variants dialectals, eminències grises peperes!–, i així podria seguir, amb cinquanta-mil exemples més, perquè a diferència d’ells sé del que parle perquè ho he estudiat i m’hi dedique cada dia, però no és l’objecte d’aquest article justificar allò que no necessita cap justificació i menys encara parlar de mi ni de la meua faena, per cert, en un lloc on m’entenen perfectament sense haver de recórrer a la mímica… ni a haver de canviar de llengua.

De tan fàcil com és, li hauria de fer vergonya a qualsevol d’ells defensar el contrari… Però aleshores, per què no és tan fàcil? La resposta és senzilla i complexa al mateix temps. Gran part de la dreta, no tota, la que és cavernícola, ultramuntana i reaccionària –l’anomenat blaverisme social i polític–, amb el concurs notable d’alguns sectors del centre-esquerra –i és que l’estultícia no coneix d’ideologies–, va atiar conscientment el foc del conflicte lingüístic quan no n’hi havia, enfrontant persones i territoris, lligant en un còctel ben perillós per la seua bel·ligerància –recordem la “batalla de València”– llengua i política per treure’n rèdit polític –sí, ells en van ser els pioners a barrejar-les, allò que tant han criticat després a uns altres!; una bel·ligerància amb víctimes de carn i ossos, de la qual se n’haurien de sentir ben avergonyits, i que en el fons respon a una patologia clara: es diu autoodi, el més estúpid de tots els odis, tan profund com la seua ignorància, que es basa en una incongruència flagrant: la que els fa reivindicar els dies parells la figura i el llegat de Jaume I, ignorant d’on venia i quina llengua parlava, la qual portà ací amb les cartes dC37PsPIWIAAeGdpe repoblament, i per altre costat la que fa que fustiguen que es pense, que es somie, que es visca en plenitud en eixa mateixa llengua, amb absurditats com la de la imatge adjunta –en castellà, clar– que posa de manifest quines realment els importen i quina no gens, en una demostració evident de l’autoodi de què parlava abans. La proposta de votació, per tant, no és més que una (altra) cortina de fum que vol tapar altres vergonyes…

Quan veig un eurodiputat valencià del PP, un que últimament s’esforçava perquè els seus col·legues no sentiren certa conferència incòmoda, confessar –com tants altres dels seus– que ho té clar, però que cal acontentar els seus votants, perquè molts d’ells pensen així; quan veig que, parlant d’eurodiputats, un altre que no és valencià però que parla la mateixa llengua que nosaltres ha pentinat els seus companys de partit aquests dies denunciant que van errats, que no tot val en política; quan veig tot això, no puc evitar pensar que allò que cal sotmetre a votació al ple de les Corts Valencianes és una proposta que permeta als amics d’eixe personatge que fa deu anys que cobra a la Diputació sense anar a treballar, als amics d’eixe periòdic amb cabina que els serveix de corretja de transmissió d’obsessions i neures, als amics d’eixa “lideresa” popular barreja de Margaret Thatcher i de Don Pío, una llei que permeta diferenciar els napicols dels alficossos que, aquests sí, són productes ben diferents i alhora tan familiars dins de sa casa. Dubte, no obstant, que arriben a distingir-los –no han sabut la diferència entre governar i emmerdar, entre gestionar i balafiar!– perquè, no fa molt, fins i tot tenien algun problema amb un altre element, concretament un moniato. Ara, se’l varen espolsar de damunt i en l’actualitat cobra de senador a Madrid, ofrenant les noves glòries eternes i immortals de sempre… Quan pense que eixos tornaran, si els que estan ara no fan el que toca, se’m fa de nit.

Salut i País!

En bones mans?

dilluns, 30/01/2017

Imagineu-vos un home valencià, de mitjana edat i cabells argentats –no, no sóc jo.. hehe–, prou major per saber de què va això que en diuen la vida, però prou jove encara per gaudir-ne dels diversos plaers que encara se li presenten, a diari, que prou sap aprofitar. Imagineu-vos-el, no obstant, temporalment fora de joc per una puntual dolença, res d’important –una infecció d’orina, unes pedretes al ronyó…– però que li fa la guitza, una incidència que li acaba de trabucar uns plans ideats amb molta antelació. Imagineu-vos-el, per tant, acudint doblegat de dolor a les urgències d’un hospital gran, de referència, molt proper i de molta propaganda, a unes hores tan poc conflictives com les del migdia d’una jornada marcada en roig al calendari. Ja el veieu allà, acabat d’arribar-hi, envoltat dels petits drames que s’hi coneixen? Molt bé. Doncs deixeu d’imaginar, feu-vos el compte que és ben real i fixeu-vos en el que hi veu: el caos regna a la sala, els plors i els crits de protesta es multipliquen, una dona major fa quaranta-vuit hores que berreja a un box inhòspit a l’espera d’una habitació que mai no arriba, la sala fa pudor, falten mitjans i persribera1onal perquè no es cobreixen les baixes, i el que n’hi ha no en dóna l’abast, no hi ha responsable del servei d’urgències perquè ha dimitit fa poc pel desgavell organitzatiu… Sí, el col·lapse és total. I sí, és ben real: és un diumenge recent a l’Hospital de la Ribera.

Aquest gran edifici, al qual acudeixen els habitants del meu poble i de la comarca dual que banya el curs baix del Xúquer, a part d’alguns altres territoris adjacents, dóna servei a una població estimada d’uns tres-cents mil habitants, compta amb grans professionals –negar-ho seria absurd, a part de temerari– i està en funcionament des de l’any 2000. Va ser el primer hospital de l’estat –podis així fan vergonya– de gestió privada havent-se construït amb diners públics. Cinquanta-quatre milions d’euros de res… Després d’una primera concessió als amiguets de torn –la Generalitat, titular del servei, en va cedir a mans privades la gestió– que va durar tres anys, anul·lada per Zaplana i la seua banda amb una indemnització per suposat lucre cessant de vint-i-cinc milions d’euros –com el rescat de les autopistes, però a la murciana– se’n va fer una altra a un simpàtic conglomerat de bancs, constructores i asseguradores privades que finalitza al març de 2018. I és d’ací on, deixeu-me ser mal pensat, vénen tots els mals, perquè la Generalitat actual no pensa renovar-la i, clar, cal traure’n el màxim de suc abans de tirar la taronja; els problemes han crescut els últims mesos: els gestors fan l’impensable per a què el benefici no caiga, la qual cosa detrau la qualitat de les prestacions… I això és intolerable.

Això sí, la despesa en publicitat s’ha multiplicat: tot són bondats darrerament, amb grans anuncis i cartells que pretenen crear la necessitat d’un servei que està garantit, tot i que la gent no n’és conscient, i que per tant busquen causar confusió, amb voluntat manifesta de sollevar els administrats contra una administració que té tants forats per tapar que no arriba a tot… Però és curiós: el que ells no volen que se sàpiga ho amaguen ben amagadet, com ara l’atenció preferent que ofereixen a malats desplaçats, perquè la gràcia del negoci és que cobren de l’administració per cada pacient de la zona, però més quantitat encara pels que no ho són. Tampoc piulen al voltant dels greus conflictes laborals que tenen amb els treballadors, als quals paguen sous inferiors a allò estipulat, o que escamotegen empleats en dies festius per quadrar balanços, o que darrerament intenten dissuadir de fer operacions costoses però necessàries… La Plataforma de Sanitat Pública de la Ribera i alguns sindicats porten anys denunciant les males praxis, el nepotisme flagrant i els mangonejos diversos dels capitostos que han fet i desfet sota l’ombra protectora de la gavina carronyaire –que faran i desfaran encara, fins 2018– i encara està per aclarir un suposat cobrament de comissions –de diners públics, més faltaria– del qual molt ens pribera2odria parlar cert personatge de cognom floral molt i molt relacionat amb el partit podrit (veieu-ne l’enllaç de sota). I és que sempre la paguen els mateixos: definitivament m’encanta, m’enxisa el liberalisme que privatitza allò públic i després recorre als diners de tots per pagar-se putes i pitxeres (ep, metafòricament parlant!)

La qüestió és ben senzilla: la Generalitat Valenciana no tenia i no té tampoc ara cap necessitat de fer negoci amb la salut dels seus administrats, malgrat les penúries econòmiques actuals derivades dels alegres anys de vi i roses –i fórmules u, i esquelets calatràvics, i Terres Mítiques, i Emarses, i Gürtels, i Blascos, i Taules, i Cotinos, i més mandangues de balafiament popular–, menys encara de generar uns beneficis que s’emporten uns quants opusdeistes podrits de diners i amb consciències negres com la sutja. Perquè en cas d’haver-ne, de beneficis, que tampoc ha de ser l’objectiu d’allò públic, haurien de repercutir en la qualitat del servei i de la vida dels valencians. Fer negoci sabent que desatens, que deixes nuetets a aquests professionals que es juguen la pell en primer lloc, que miren de salvar vides cada dia, i després als usuaris que amb els seus impostos paguen aquesta sanitat, fer negoci en definitiva, sabent que jugues impunement i impúdicament amb la salut, frega la criminalitat. Quan anem a un centre mèdic, siga un ambulatori o un hospital, volem que se’ns tracte com pertoca, amb la rapidesa i eficàcia que voldrien donar sempre els enormes professionals que hi treballen –la immensa majoria–, que es desvetllen per tenir-ne cura i fer-nos l’estada més lleugera, menys traumàtica.

Aquell home de mitjana edat de qui us parlava al principi, amb el seu petit drama –res comparat amb els altres, clar, però que en tot cas devia passar un moment ben fotut–, la dona major oblidada dos dies –dos dies, que prompte es diu!– a un box, la resta d’usuaris que s’amuntegaven inhumanament a urgències aquell dia festiu o que hi acudiran qualsevol dia de l’any, d’ací a la finalització del contracte, tots els habitants de la Ribera, Alta i Baixa, l’únic que volen és ser atesos com es mereixen, que per això han cotitzat i cotitzen encara, i no poquet. No volen més ni menys. Simplement volen estar en bones mans.

Salut i País!

Per a més informació:

http://www.simap.es/muchassombras.htm

http://sanitatlaribera.blogspot.com.es/

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/22/juzgado-investiga-ribera-salud-cobrar/1495085.html

 

M’agradaria…

dilluns, 23/01/2017

x_cambios_que_las_mujeres_pueden_enfrentar_durante_la_presidencia_de_trump5-2Per curiositat, morbositat, emprenyament, simple voyeurisme,… per alguna d’aquestes causes o per una barreja de totes elles:

…m’agradaria saber si tots els ciutadans nord-americans, valentes dones la majoria, que ben legítimament es manifesten des de divendres a can Trump en contra del nou amo del món, que no amaina en les seues perilloses intencions, van anar a votar l’altra candidata el dia de les eleccions, el novembre passat…

…m’agradaria tenir constància, i que la premsa i les televisions espanyoles se’n feren ressò sense por, de quins capricis més li hem pagat entre tots al pare del rei actual, àlies el campechano, a banda dels llençols i el minibar assortit del pis franc –i especialment del silenci– de la interessada més famosa, precisament de cognom regi…

…m’agradaria veure per un foradet com de contents estan els amos dels bancs espanyols, amb la pantomima de l’inútil decret de les clàusules terra aprovat pel tripartit PPSOEC’S, que els permetrà no reconèixer si no volen el deute contret, i per tant no pagar o pagar el que els isca del que no sona quan els done la gana…

…m’agradaria saber per quin motiu un individu supremacista, feixista i desequilibrat, que ha matat a sang freda dos agents forestals aquest cap de setmana, podia anar pel bosc, a casa nostra, des de feia un temps, indocumentat i sense cap control –açò què són ja, els Estats Units?– amb una escopeta de caça…

C2ynQ_WUQAEnjG3.jpg large…m’agradaria, també, veure alguns jutges hispànics equivocant-se de tant en tant i perseguir piulades i comentaris indecents d’amiguets seus d’extrema dreta que circulen, solts i alegres, per la xarxa i pels carrers, amb el mateix èmfasi que posen a capolar sense pietat als rojoseparatistasjudeomasónicos que encara hi pul·lulen, atrevits ells…

…m’agradaria saber què collons passa amb la nova –i com seria, perquè por em fa…– ràdio i televisió pública dels valencians, la que es va carregar impunement el PP, i que no hi ha manera que l’actual govern valencià, de signe contrari, pose en marxa, assumpte del qual absolutament ningú no explica amb claredat res de res…

…m’agradaria que els minuts de silenci amb els quals sembla que s’homenatja en actes públics de tota mena, especialment en els esportius, finats que han destacat en qualsevol àmbit, duraren realment un minut, i no els escassos, vergonyants i poc respectuosos vint segons a què ens tenen tan lamentablement acostumats…

…m’agradaria saber per què ningú té prou valor per desemmascarar la vergonya de la manca d’inversions de l’estat on no li dóna la gana d’invertir, o la gran mentida del FLA, mitjançant la qual el mestre de l’humor Montoro –el senyor Burns dels Simpsons– ens deixa uns diners que són nostres i que li hem de tornar amb interessos i, a més a més, amb l’obligació de besar-li el cul després…

…m’agradaria veure programes culturals, literaris, de reflexió i pensament, de filosofia, de… a qualsevol dels deu mil canals en obert que podem sintonitzar, perquè em sembla que la merda ja està prou democràticament repartida… Ah, i també que els concerts simfònics en el segon canal de la televisió pública espanyola s’emeteren a una hora decent, i no acompanyant el sol naixent…

…m’agradaria que, especialment des de les televisions amb seu i epicentre a Madrid, per a les quals la resta de l’Estat són provincias, es deixara de parlar del meu petit País com del despersonalitzador Levante, nom que m’agrada menys encara que el de Comunitat, que com va dir Enric Valor només podia ser de regants o de frares… Ah, i no els vindria malament repassar la geografia, perquè a usades que s’han lluït amb el temporal…

homosexualidad-especies…m’agradaria poder entendre com encara avui dia hi ha persones al món, sembla que estudiades i amb una preparació notable, que pensen que l’homosexualitat, el fet d’estimar una persona del teu mateix sexe, és una malaltia de la qual els pobres diables rebels, perduts i pecaminosos s’han de curar…

…m’agradaria saber com té la mà esquerra el nou president dels Estats Units, si lleument socarrimada o amb cremades de tercer grau, després d’haver jurat el càrrec sobre dues bíblies, havent pres com a primera decisió de pes començar a desmantellar totalment la cobertura sanitària a uns quants milions dels compatriotes seus, pels quals diu treballar…

Ai, m’agradaria saber moltíssimes més coses, però de moment em sembla que ho deixarem ací…

Salut i País!

L’Europa misèrrima

dilluns, 16/01/2017

MISÈRIA2Diuen que Franco, aquell tan amic de Hitler i Mussolini, aquell que encara avui dia té una fundació al seu nom que li canta els gojos, sovint sostinguda amb fons públics, tenia a la taula del seu il·luminat despatx –la famosa lucecita del Pardo– dues carpetes; sembla que a una posava “asuntos que el tiempo resolverá” i a l’altra “asuntos que el tiempo ha resuelto”. Com a bon gallec –el que ens desgoverna ara n’és un succedani, però bona cosa que ens dóna també pel sac– no sabies mai, en temes delicats o espinosos, si hi pujava o baixava, i per això anava passant-se’n, sembla, documents a conveniència, i així no havia de mullar-se, en haver transcorregut un temps prudencial. Als despatxos de les principals, àdhuc de les secundàries, cancelleries europees deuen haver-li copiat la idea al del Ferrol, perquè des de fa uns anys constatem que tenen temes de primeríssim ordre que aguarden resposta, que simplement esperen ser passats de carpeta per a vergonya dels ciutadans europeus de bé, que no d’ells; un dels més sagnants és el de la crisi humanitària dels refugiats i desplaçats que es moren, literalment, de fam i de fred en camps miserables que ens recorden massa els que pariren, al segle XX, les esmentades amistats del caudillo por la gracia de Dios.

Hem perdut el compte del temps que fa que veiem les lamentables imatges als mitjans de persones a les portes de la gran i moderna Europa esperant ser tractades com a persones, que no obstant reben consideració d’animals empestats, d’aquells que esperen ser sacrificats als llimbs fronterers per por que no en contagien els propis. Ha estat aquests dies però, amb l’onada de fred extrem que ha sacsejat i sacseja Europa quan ha tornat a ser un fet noticiable, quan sembla haver despertat consciències adormides. La neu que cau, inclement, unes tendes provisionals que malden per resistir els embats del desfermat oratge, les escadusseres racions de menjar, la roba insuficient, les cares i els cors entristits… Misèria tolerada i conscient que encara no fa abaixar la cara a tothom. Veurem què dura el miratge, perquè ja sabem el que passa als telenotícies, que una realitat en tapa una altra, que només existeix allò que apareix a la pantalla… i tal dia farà un any. Ja en fa, per cert, un parell que vaig escriure un article al voltant de l’èxode i del paper dels nostres representants europeus i he comprovat, tot revisant-lo, que em vaig quedar curt: parlava del temps que esperaria Europa a reaccionar, a donar-hi resposta, i he quedat superat per la realitat… Però tot té el seu què. I cal parlar-ne.

MISÈRIALa inacció que llueixen els buròcrates i gran part de la classe política europea és calculadament perversa; s’omplin la boca amb grandiloqüents declaracions mentre apel·len a la por de manera indirecta: que els que poden venir en compte d’ells –Le Pen, Petrie, Wilders… a Espanya no és el cas, la ultradreta forma part del partit que és al poder– són pitjors, i ho són, no hi ha dubte, però això no vol dir que els que hi ha siguen bons; la por, ho deia Sampedro, és poderosa; deia que si t’amenacen de matar-te i després et diuen que només et tallaran una mà, encara els estaràs agraït. I així ens tenen… I quan hi ha governs regionals i autònoms a mitja Europa que intenten fer alguna cosa, com ara el valencià, el balear o el català,  per posar tres exemples propers, se’ls tallen les ales i els posen tots els pals possibles a les rodes. Les dades d’octubre mostraven que Espanya n’havia acollit 481 dels 17.680 que li pertocaven. Però què podem esperar d’un govern que tractà morts propis com escòria –afer Trillo–, que ha tingut un ministre de l’interior que afirma que “la ley depende de necesidades operativas, no se puede aplicar en Ceuta como en otros sitios” –veieu el documental Tarajal… Fernández Díaz cremarà a l’infern en què diu creure– o que deixà tants immigrants malalts sense cap cobertura mèdica?

Sempre he estat europeista per convicció, perquè m’he cregut i continue creient-me –preferisc ser il·lús a cínic– els valors que em pensava que representàvem, de justícia social, de solidaritat, de terra d’acollida, d’humanitarisme, dels quals hem fet gal·la a través de la història després de conflictes greus, valors que són encara avui guia d’acció a molts pobles i ciutats i en administracions que s’escapen de la miserable i perversa influència del nacionalcatolicisme 2.0 que impera a les jerarquies eclesiàstiques –avui serien foragitats del temple–, o el que hi ha infiltrat a un “gobierno” que oblida les persones si no creuen en el seu Déu o no són nascudes on toca. Sort de capellans de base compromesos amb les persones, creguen el que creguen, i també de multitud, la majoria, d’activistes laics d’entitats i associacions que són al peu del canó! Però hi ha mala peça al teler, la por ha vingut per quedar-se, i atiada pels xenòfobs i radicals d’extrema dreta que sempre hi ha hagut dintre de casa, s’ha venut que si els deixem entrar ens contaminaran i ens faran perdre les “essències”. Qui preferisca conservar aquestes “essències” estèrils i abandonar les persones en la seua creu particular no es mereix el meu respecte ni la meua consideració.

No renegue d’Europa, sinó d’aquesta Europa que assisteix impassible a un drama de tants éssers humans, que no aprèn del passat, d’aquesta Europa que paga Turquia perquè faça la feina bruta, d’aquesta Europa que mira cap a un altre costat, que espera veure passar la neu i el fred i que no se’n parle més, per poder canviar aquest molest assumpte de carpeta. És el que tenim, sí, però resignar-se fóra donar-los la raó… Podem fer molt més que no ens pensem. Associem-nos, col·laborem-hi (veieu-ne el llista de sota). Demostrem, simplement, que som persones, persones com les que malden per sobreviure a les portes de casa nostra, sense més esperança que aquella que els puguem oferir…

Salut i País!

Informació i enllaços d’interès (gràcies, Montse i Mònica! Amics lectors, si en coneixeu més m’ho dieu i els aniré afegint!)

https://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest

https://bienvenidosrefugiados.wordpress.com/

https://www.facebook.com/ungestodecalor/

http://buzonsolidario.com/wp/category/salonica/

https://www.facebook.com/events/236486700127971/

http://www.proemaid.es/

https://www.atrapalo.com/entradas/gran-concert-per-a-les-persones-refugiades_e4797051/

http://www.catorze.cat/noticia/5092/mediterraneo/tots

 

 

Societat consumida

dilluns, 9/01/2017

sfNo he vist mai representada als escenaris, tot i que ja m’agradaria, la magnífica obra de teatre de Tennessee Williams que, en l’adaptació al cinema de 1958, es va titular en castellà La gata sobre el tejado de zinc; la pel·lícula és extraordinària –me l’he papada en diverses ocasions–, compta amb actors de primera fila que broden els seus papers i constitueix un dels més crus retrats d’un tipus concret de família i de societat, no tan superats com ens pensem. El cas és que en un dels duels interpretatius entre el personatge que recrea un jove Paul Newman, que intenta evadir-se dels seus problemes a través de l’alcohol, i el seu pare en la ficció, un cap de família possessiu, materialista, autoritari i visceral, tots dos són als baixos de la mansió familiar, al bell mig d’una típica plantació del Sud; l’espai és ple d’andròmines i objectes de valor que crien pols des de fa dècades, i quan el primer li pregunta per quin motiu va anar acumulant-ne tants, al llarg del temps, l’amo de tot –que pateix una malaltia terminal– li reconeix que va anar atresorant-los per inèrcia, però en el fons per demostrar que tenia potencial econòmic per fer-ho i, sobretot, perquè tenia la vana esperança que, en faltar ell, tot o part d’aquells objectes el sobreviurien, com una mena de llegat, que la mort no podria amb tot.

El 5 de gener a migdia encara era a València i vaig haver de practicar, requerit per les circumstàncies, l’arriscat esport del dia: anar de compres –en descàrrec meu, cal dir que en qualitat d’acompanyant i portador d’embalums– al centre del Cap i Casal. A quina mala hora! Allò era la selva, el Bronx i una estació de metro en hora punta, tot junt: les cues eren interminables; les empentes, tristament necessàries si no volies ser anul·lat per una massa enardida que no mirava pèl… Hi vaig sobreviure, però no ho done a passar a ningú. Es veu, però, que no en vaig tenir prou, perquè la primera jornada de les rebaixes, despús-ahir, encara a la capital del Túria, m’hi vaig tornar a atansar perquè estava capficat a trobar-hi a bon preu –els humans, definitivament, no tenim remei– un parell de cosetes que fa temps que em manquen. La guerra no era tan acarnissada com dos dies abans, però en el notable tràfec de personal, tot i l’horari matutí, intuïes un cert neguit per fracassar, un deix d’insatisfacció tot i el probable triomf, en un anar i venir mecànic a la caça del bé, material per suposat, amb el qual sentir-se realitzats. Potser ens hem convertit en això, en simples robots que comprem mecànicament, compulsivament, que sovint desconeixem –qui sap?– quin és l’objectiu que ens hi empeny…

Una persona a la qual aprecie, un referent de primer ordre en molts sentits, feia una reflexió interessant el dia de Reis: que havien rebut, la seua dona i ell, el netet de tendra edat després d’un temps sense veure’l i, lògicament, com que era el dia que era, li havien fet els regals de rigor; però que al cap de poc, sense ni tan sols fer-los un cas discret, el xiquet havia anat immediatament a cercar-ne els antics, al lloc habitual, conscient que era amb ells que s’ho passava bé, qui sap si donant a entendre que potser en tenia prou i massa. El iaio ho deia: els havia donat a tots dos una lliçó de la qual calia extreure conclusions… Partim de la base que la major part de les compres d’aquests dies han estat fetes amb la intenció, lloable per altra banda, d’obsequiar a persones estimades, i també que amb això hem tingut la pretensió, i fins i tot potser ho hem aconseguit parcialment, de fer-les una miqueta més felices; no posaré en dubte la bona voluntat del personal, però no estem passant-nos-en una miqueta? Calen, realment, 200142266-001per mostrar i demostrar una estima que per altra banda caldria fer palesa tots els dies? És que ho fem per costum, simplement perquè ho fa tothom? És perquè, potser, ens agrada rebre’n i si no ho fem potser no en rebrem? Quants dels regals que fem, que hem fet, per altra banda, no han estat en clau egoista?

Potser exagere –tinc una certa tendència a la hipèrbole– però el cas és que no anem bé. I no ho volem veure. Aquests dies especialment hem comprat, ens (n’) han comprat… Al marge de l’efímer moment de joia, hem contribuït, tots, a fer que la roda no s’ature, que la producció continue, que llocs de treball potser precaris ajuden a generar la il·lusió que tot rutlla, que eixim del pou… Però els humils regalets de festes són una mera anècdota: estem esgotant els recursos del planeta que encara creiem il·limitats, sense pensar en el món que deixem als fills i nets que diem estimar… Un Newman amarg es queixa, a la pel·lícula, que el pare no li va fer gens de cas de menut, i ell li retruca, desconcertat, que com pot dir allò, que com era possible, si mai no li havia mancat de res; el fill volia del pare, simplement, l’estima que no li havia sabut donar, mentre que ell creia que els béns materials eren capaços de comprar-la, si molt convenia. Al final, quan es veu sol i a la vora de la mort, se n’adona del temps perdut, de la inutilitat de tot plegat, i s’aferra a la poca vida que li queda per compartir vivències amb els éssers estimats… Que trist deu ésser adonar-se, a punt perquè et canten el gori-gori, quan has consumit la vida consumint, que més enllà de l’evidència física, ultra l’objecte buit, no has sabut apreciar la vida, que no has sabut estimar per tu mateix… estimar de veritat.

Salut i País!

Tito Floren, Cristina i la felicitat

dilluns, 19/12/2016

“Espanya inverteix més diners en Florentino Pérez que en infraestructures” (piulada irònica d’Eduard Cabús al Twitter, 17-12-16)

Florentino, ho has tornat a fer. Tens una gràcia, una habilitat especial per acabar eixint-te’n sempre amb la teua, pel que respecta als negocis, que em deixa aclaparat. Ja et va passar amb el magatzem aquell de nom de simpàtic rosegador, que t’estem pagant i et pagarem en els rebuts del gas durant els propers 30 anys, a poc a poc, com toca, que per això sou tots tan considerats i penseu en nosaltres; l’última victòria, per ara, ha estat la del túnel aquell dels Pirineus que no ha resultat com t’esperaves –o sí, potser t’esperaves exactament això– així que t’haurem de pagar una compensacioneta de res, xavalla, simplement perquè ets un artista: els teusFloren saben negociar i els del ministeri, vull pensar això i no una altra cosa, són uns inútils. Em sembla, però, que també tens part en les autopistes aquestes radials de Madrid, que han estat també un magnífic negoci –per a alguns, clar–, i per això també voldria felicitar-te, de cor, però abans em permetràs que t’explique alguna batalleta, que ja comence a entrar en edat, tot i que no en tinc tanta com tu… (que bé que els portes, lladre!)

Quan vaig pujar a Catalunya a fer el CAP, amb la intenció de fer de professor algun dia, la tardor del llunyà 1997, circulaven les pessetes, manava un homenet amb bigot, per cert molt amic teu, i el Majestic –com han canviat algunes coses!– era un hotel força concorregut. L’Euromed tardava 2 hores i 50 minuts a arribar a Barcelona des de València. Ara, 19 anys més tard, i si no passa res, fa el trajecte en 3 hores i 25. Del Talgo no en vull parlar… Sí, definitivament m’agrada aquest liberalisme que lluïu, el que abandera la teua amiga Espe, el que privatitza allò públic per a repartir-ho entre amiguets com tu, i que després socialitza pèrdues quan els negocis no ixen com toca, quan no ixen com voleu. I dels serveis públics, les infraestructures que usem els mortals… com que no són prioritàries, ja se’n parlarà! Quan vaig amb tren pense en tu. Ets, Tito Floren, un model, un exemple per a noves generacions de capitalistes d’escrúpols latents. Sí, t’imagine com el tio Gilito: comptant-te’ls. Total, què són 500 milions d’euros més o menys –més uns altres 600 en ajudes públiques– per a nosaltres, si tu ets feliç? Costa tan poc, ara que ve Nadal, arrencar un somriure en aquells que tant ho necessiteu…

“Qué ganas tengo de que acabe esto para no volver a pisar más este país” (Cristina de Borbón y Grecia, 22-6-16, però sabut despús-ahir a través de El Mundo)

Diuen que han dit –com Corissa, un del meu poble, a qui deien que li havien tallat un dit– que te’n vols anar, que vols perdre’ns de vista, que ja no estàs a gust entre nosaltres, abans necessaris i mortals llepaculs, ara molestos ciutadans que no te’n passen una. Estic, certament, colpit i desil·lusionat per tan dures paraules, i no deixe de preguntar-me: què t’hem fet? Què se’ns ha escapat? Ja ho sé, ja, que podríem haver-te tractat millor, que podríem haver-te assignat un sou des que vas nàixer, o millor encara, des d’abans d’haver nascut… També podríem haver mogut alguns fils per col·locar-te en alguna entitat financera important per a què pogueres treballar –perdó pel verb, a vegades oblide inconscientment la família a la qual pertanys– en una feina a l’alçada de les teues capacitatCriss… Potser, i m’aventure a dir-ho, t’hauríem d’haver facilitat algun tractament que et permetés millorar les teues percepcions sensorials, perquè recorde que no veies, no senties, no oloraves res del que passava al teu voltant, amb el teu espavilat marit, durant gran part del teu matrimoni, un casament per cert pagat per mi, també…

T’hem fallat, ho sé –Carmena, no m’ho perdonaré mai, mai– i em dol en la part que em toca… Te’n vols anar, dius… Jo també, que curiós, però no crec que compartim motius: aquest Estat fa molt de temps que no em representa, però tu, la teua família, has sigut i sou l’Estat mateix, com aquell avantpassat francès vostre; podràs perdre’ns de vista si no et condemnen –ai, com són les coses, la meua condemna és que malgrat voler marxar, no em deixen fer-ho, almenys de moment– però potser has dit això perquè, en el fons, pressuposes o directament saps que no et passarà res… És probable. M’estranyaria qualsevol altra cosa d’aquesta justícia espanyola –oxímoron– encantada de conèixer-se, que jutja Forcadell i no Fernández Díaz, entestada a no eixir del bucle en què es troba des de fa dos règims i moltes dècades. Saps què et dic? Que jo no t’ho impediré, si te’n lliures. Cristina, reina –perdó, infanta… no hi arribaràs mai– ves-te’n si pots, sigues feliç, com Floren. Ara, un parell de cosetes només: quan sigues ben lluny –et recomane un lloc ideal: “allà on brama la tonyina”– ves a classes de dicció, les necessites, però sobretot, sobretot, fes-te alguna cosa als cabells: la ratlla al mig, estimada, ja no es porta.

Salut i País!

(el proper article serà el 9 de gener… Bon Nadal i bon any a tothom!)

 

Nadal… i el que en penja!

dilluns, 12/12/2016

Ja s’acosta Nadal, xiquets, i el pitjor que s’hi pot perpetrar, si més no d’entrada –si no ho dic, rebente– és l’atemptat constant de fer-lo plural: quin horror, sentir “els Nadals” o “aquests Nadals” a tot arreu, amb la impunitat de la inconsciència… lingüística! És cert que això, potser, no és tan sagnant per a tots vosaltres, amables lectors, com per a nosaltres, els confrares de l’esmena constant, com tampoc els “tinc que” o els “s’ho vaig dir” que ens torturen a diari, que hauríeu de considerar tan repel·lents o més com els “haiga” o els “ayer juguemos bien” de la llengua cervantina. Temps al temps, però, perquè al pas que anem aquest plural i també els “tinc que” i els “s’ho vaig dir”, com que “responen a la parla del carrer”, s’acabaran acceptant… Però tornem al solc; no us vull parlar avui dels eminents acadèmics de la cosa i de les seues simpàtiques i innocents entremaliadures, sinó del Nadal en si, la festivitat que ens fa més bones persones, més despresos, més solidaris… vaja, més de tot! És fantàstic –que en deia en Punset del pa tou aquell– no creieu? Fi de la ironia. De moment…

Fa uns dies, a un quart d’ESO, vaig treure’n el tema, entre d’altres, per fer un debat per parelles a l’hora partida, perquè m’agrada sentir-los raonar, perquè crec que és una eina importantíssima perquè acaben tenint un domini oral acceptable de la llengua; doncs bé, la parella agraciada, després d’uns minuts per preparar-se’l, ho va fer força bé: van aportar els habituals arguments a favor i en contra i encara més, entre ells alguns de ben interessants al voltant dels quals, amics lectors, caldria reflexionar, bàsicament els que en denunciaven les hipocresies que hem anat bastint al voltant de la festivitat del naixement, s’hi crega o no, del nen Jesús: per exemple, el fet d’aprofitar-se dels dies de festa –qui estiga lliure de pecat…– encara que hom en passe, i bàsicament que en més casos que no sembla és una mena de miratge, que serveix per reunir famílies que després, al llarg de l’any, no es fan gens de cas, per no parlar d’aquella mena de necessitat de “fer el bé” només aquells dies, com si un ressort intern ens impel·lís a fer-ho i que provoca que ens sentim tan i tan realitzats, en una actitud ben gregària i condicionada per una societat en què la impostura –el postureig, com se’n diu ara– s’ha fet un lloc central, una societat que creu en l’amor perquè hi ha un Sant Valentí, o en la primavera perquè ho diuen uns grans magatzems de moltes campanetes…

Solidaritat tot l'anyPerquè, ja ho sabeu, que les injustícies existeixen i són presents a diari, ací i allà, i no s’aturen ni decauen, ans al contrari, durant les festes que vindran; perquè sí, és clar, que és importantíssima una marató solidària, un recapte d’aliments per als que passen necessitats reals, per als centenars de nens i adults que pateixen, al moderníssim estat del primer món que representa que som –no cal parlar-ne ja, dels altres, en èpoques de guerres i conflictes constants!– mancances de tot tipus… Però, que no ho són cada setmana? És ara, no obstant, quan gairebé en exclusiva s’apel·la als sentiments del personal, amb anuncis molt ben fets, això sí… Ep, i és bo fer-ne perquè fins i tot gent del puny tancat l’obri una miqueta en aquestes dates tan assenyalades, que en diria el jubilat emèrit aquell. No n’estic en contra, però sí clarament que es faça només per cobrir l’expedient, aprofitant aquesta època d’estovament generalitzat. Som com som, tanmateix, i no crec que canviem després d’un article o d’un centenar. Potser encara n’hi haurà, que ho celebraran tot respectant-ne el sentit primigeni, i de bona fe. Ep, s’hi crega més o menys!

El retrobament familiar i amical, la tendresa de veure la il·lusió a les cares dels afortunats nens –i que conste que no parle de regals materials, ara– i els no tant, que tenen –que tenim– una família amb cara i ulls, no té preu; tampoc el fet de recordar, amb somriures o alguna llàgrima, els que ens faltaran a taula aquests dies perquè han anat caient en els revolts d’aquest camí de terreny irregular que és la vida… Per això el Nadal –en singular, per favor– és i ha de ser per a molts ben especial, més faltaria, més enllà del seu significat originari. Però no perdem el nord, posem-hi una miqueta de pausa… Santiago Rusiñol, a aquella obra de teatre modernista que hem treballat precisament a quart al llarg del primer trimestre, l’Alegria que passa, fa dir a un dels personatges, en Clown: “a l’hivern no se’n fa, de caritat, tothom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca…” Nadal és, ara per ara, una excepció –ben fictícia, però– d’aquesta regla. L’estació és llarga, sí, i sovint freda, molt. Recordem, per tant, que ser humans i sentir-nos-en va més enllà d’uns dies puntuals, festius o no: tothom hauríem de prendre’n una miqueta més de consciència…

Salut i País!

Professionalitat…

dilluns, 5/12/2016

Dijous passat em va ocórrer un cas com un cabàs. Després de la feina m’havia atansat a Gavà perquè a les cinc havia de realitzar-hi una determinada transacció comercial i, com que era hora de dinar i no tenia previst d’arribar-hi tan prompte, vaig decidir fer-ho a un restaurantet d’un carrer de vianants, cèntric, de bon aspecte exterior. Hauria d’haver sospitat en veure’l pràcticament buit, però l’estómac em cruixia i el menú ofert era atractiu, a la vista de la lletra exposada. A quina mala hora! No podien concatenar-se més despropòsits junts; allà va un resum dels més destacats: 1) un servei deficient i erràtic; 2) un ambient sonor agressiu pel que fa a la música i al to dels dos treballadors, cuiner i mestressa; 3) un primer i un segon que no només no s’ajustaven del tot a allò escrit –tenien un gust sospitosament semblant, encara no he descobert a què– sinó que basaven el seu èxit únicament en la presentació; i 4) el segon –carn, per cert– era completament fred; en fer-ho notar, la mestressa me’l va retirar al moment, amb una tèbia disculpa, i en el silenci del local vaig percebre l’obrir i el tancar d’un microones i com, després del dring de rigor, reapareixia per fi la meua carn… també tèbia.

N’hi va haver més, però no us cansaré; només us diré que vaig resistir estoicament fins les postres. Creieu-me que ni tan sols llavors no n’hauria dit res –hi ha moltes maneres de protestar– però de sobte, no sé si moguda per la inconsciència, la mestressa em preguntà “si tot havia anat del meu gust”. Allò ja era massa: me la vaig quedar mirant, escrutant-li les intencions en un rostre buit i inexpressiu, i tot apiadant-me’n però amb un somriure irònic li vaig soltar: “m’ho pregunta de veritat o només per quedar bé?”. Alçà les celles i no digué res. Potser no em va entendre. Vaig pagar, deixant el sobrant com a propina –no tots som igual– i mentre passejava per baixar –és un dir– el dinar i fer temps, vaig reflexionar; allò no era, per desgràcia, un fet aïllat, sinó una mostra més de la manca de professionalitat que ens envolta en àmbits ben variats. Allò que em va ocórrer passa sovint a qualsevol lloc, però cal dir que el món de la restauració no en té l’exclusiva. Fa un cert temps que veig pisos: me n’han mostrat professionals que mastegaven xiclet, vestits de qualsevol manera, parlant-me de tu sense demanar-ho i fins i tot una ocasió –en tinc un testimoni– en un estat etílic lamentable. A què obeeix tot això, que darrerament sembla haver-se accentuat?

CERTIFICADO-DE-PROFESIONALIDAD-GRUPOArribats ací i abans de continuar, potser alguns pensareu que vaig exagerar, que no era per a tant, que potser no n’hauria d’haver dit res al restaurant, tot i que ho vaig fer amb educació i sense faltar al respecte. Això mai. Però, i l’interès per fer les coses bé? Arribe a entendre la manca de professionalitat quan hi ha sous miserables pel mig per feines de moltes hores i potser molta responsabilitat, fruit de les perversions del capitalisme més salvatge i inhumà, quan et trobes personal desencisat per torns interminables, massa taules per atendre o condicions laborals inexistents… No la puc entendre tant, però mire d’esforçar-m’hi, quan tot i haver-hi una certa voluntat de fer-ho bé, qui t’atén –siga a l’administració, a l’oficina, o a una aula– està amargat, obligat per les circumstàncies, malgrat percebre un sou satisfactori, a fer una feina que no l’ompli o que directament no li agrada o, com passa sovint, que senzillament no sap connectar amb ningú perquè no té habilitats socials… Però no la puc entendre gens quan la deixadesa és voluntària i conscient, quan hi ha mala fe expressa, quan no es repara, ni ganes, en el fet que a l’altra banda hi ha una persona –una persona!– que desitja ser simplement tractada com es mereix tothom, exactament com ella mateixa voldria ser atesa en un cas invers.

On queda, en aquest món globalitzat i certament deshumanitzat, aquell amor propi positiu, aquella pruïja per voler superar-se i fer les coses millor cada vegada? On queda l’esforç constant que fa que et cresques i que vages a més, aquell interès a fer cada dia millor la teua feina pensant en la gent que se’n beneficiarà? És especialment sagnant quan s’atén al públic, quan es treballa amb persones –especialment en aquest darrer cas, sobretot en nens i adolescents– perquè, en el fons, no deixes de ser un model que pot ser positiu però també negatiu, que els marcarà pautes i aconseguirà efectes multiplicadors o divisors en ells… Serà pel sentit de responsabilitat que tinc o perquè sóc una miqueta capquadrat, però quan em trobe amb gent que no es pren seriosament el que fa, a qui li has d’anar darrere constantment, sent tristesa perquè veig que no se n’adonen d’un aspecte importantíssim: que per a què la societat funcione la primera baula som nosaltres, tant el que fem com el que fem sentir; que una paraula amable o un somriure còmplice, ja siga en una finestreta o en un passadís escolar, quan algú se’t presenta amb un problema, encara que no se li puga resoldre a satisfacció, fa molt; que el simple i gratuït fet d’escoltar més, d’escoltar millor, potser ens ajudaria a entendre més coses…

Potser això que dic no serveix per a res en un món com l’actual, potser ja hem fet tard i ens espera la deixadesa definitiva, la resignació total davant l’abúlia general; però voldria seguir pensant que sí, que encara som a temps, que no està tot perdut. Si allò del restaurant no és producte –que també pot ser– d’un mal dia, les conseqüències les veuran en breu en la baixada de clients, si no ha passat ja, i potser se n’adonaran i canviaran. Potser no ho han entès. Si els administrats no són atesos amb correcció en una delegació o negociat, bé faran de protestar i fer valdre els seus drets. Potser no s’hi atreveixen. Si els nostres productes o serveis no són els més competitius, com volem no només obrir mercats sinó mantenir-ne els que tenim oberts? Potser… Deixem-ho estar. Per què hem d’esperar, tan sovint, la reacció, el bac, l’absència, per adonar-nos que no anem bé? Diuen que no hi ha més cec que aquell que no vol veure…

Salut i País!