Sense novetat

dilluns, 22/05/2017

PEDROFa un parell de setmanes us parlava del drama que havia suposat per a molts francesos, especialment els d’esquerres, haver de decantar-se per opcions que no els convencien a la segona volta de les presidencials: o liberalisme dretà o abstenció, o liberalisme dretà o feixisme. La tria d’ahir a can PSOE no tenia res a veure, això és cert, perquè no deixava de ser una consulta interna d’un històric partit socialdemòcrata que actualment pinta ben poc, com els seus homòlegs europeus, però que encara té coses a dir; ara bé, no em negareu que tenia molt de plebiscit, com aquella: els militants havien de posicionar-se, aparentment, entre dues maneres de fer -amb el permís de López, que passava per allà- que, ben mirat, tampoc no eren tan diferents; la primera, la de la perdedora, representava una visió jacobina del partit, de l’Estat, de la E d’Espanya de la seua sigla corregida i augmentada, mentre que la segona -la del guanyador- representava exactament el mateix però expressat amb una cara amable, amb un llenguatge si voleu diferent, però que en el fons no cridava ni cridarà a cap revolució, malgrat els intents desesperats dels mitjans de centre-dreta -hi incloc El País-, per als quals Pedro Sánchez és poc menys que un perillós bolxevic.

No obstant, allò més interessant d’aquesta tria, sota el meu punt de vista, i sense entrar en els mèrits i demèrits dels candidats -si repassem els esdeveniments passats no se’n salva cap dels dos, la primera per conspiradora de saló i el segon per traïdor als conspiradors- ha estat que les bases del partit s’han imposat als quadres dirigents, la qual cosa demostra una vegada més -la pugna entre Almunia i Borrell, ho recordareu, en va ser un primer avís- la distància cada vegada més gran entre cúpules i militants, entre executives i executats -perdó, volia dir la base- que han passat, per fi, de mers actors secundaris necessaris per enganxar cartells i omplir mítings de consum intern a protagonistes del partit que no estan segurs que els continue representant, si més no com ells desitgen. La clau de la victòria del Sánchez consagrat com a “víctima”, més enllà del no és no i del sí és sí, més enllà del fet que ha sabut rendibilitzar el sentiment de fàstic de molts militants, que veien un partit cada vegada més allunyat del que ells perceben, ha estat la contestació a una manera antiga, passada, perversa de fer les coses: la cúpula pensa que ho té tot controlat, que amb una pressió per ací FOTOOOOi una trucada per allà tothom es plegarà i acatarà, que traient a passejar tòtems -no en diré mòmies, que algú se m’enfadarà… Sánchez n’ha dit avui “notables”- n’hi haurà prou… Però el vot és lliure, igual, directe i secret. Sobretot secret. I amb això no hi comptaven.

Un altre aspecte a tenir en compte és la reacció dels “altres”, que permetrà  veure per on van els tirs. Com que pràcticament tothom donava per segura la victòria de Díaz, hi ha gent força descol·locada. Per al PP no és una bona notícia perquè ja no comptaran, quan convinga -és de suposar- amb la submissió d’abans, en forma d’abstenció; als de Podemos se’ls desmunta la paradeta perquè amb Díaz de faraona es podien erigir com a representant legítims -pensaven, deien- de l’esquerra estatal i continuar amb la seua estratègia de substituir-los; els de Ciudadanos prou tenen amenaçant que si hi ha un cas més de corrupció, un sol cas més, s’enfadaran moltíssim -qui se’ls creu, ja?- i trencaran la baralla… Els altres -però també els propis- no saben quin Sánchez veuran ara, si el que pactava alegrement amb Rivera i feia mítings amb una bandera espanyola de banda a banda de l’escenari o el que intentava un govern amb Podemos i, segons diuen, els independentistes, que va precipitar la seua defenestració fa escassament mig any. Potser veurem els dos, qui sap. En tot cas al PSC respiren, alleujats, mentre els barons corren uns a felicitar el guanyador, altres a refugiar-se als seus castells i uns altres, no pocs, sorprendran amb un canvi de jaqueta -on deu ser aquella de pana?- que no ens hauria d’estranyar gens. Ara ve allò, ara!

Fora de conyes, no em correspon analitzar els reptes que té ara aquest partit ni el que passarà a mesos vista. Prou que en saben ells i tots com de difícil és predir el futur i gestionar el present. Que li ho diguen a qui tots donaven per amortitzat i ha reviscolat. En tot cas, no serà una tasca fàcil, fent servir el llenguatge de l’andalusa, “cosir” el que en queda, del partit, que encara és molt malgrat les “desafeccions”. Els desitge una sort sincera, tot i que m’ho mire amb distància. Molt em tem, no obstant, que no hi haurà grans novetats, grans canvis de fons, tot i que se n’esperen alguns en les formes. El cas em fa recordar una anècdota del meu poble, de fa molt i molts anys: el de l’agutzil que informava l’alcalde de torn del que havia passat al terme durant la jornada, amb una invariable tranquil·litat perquè era una plaça on no solia ocórrer res d’estrany. Cada nit anava a sa casa per dir-li, la major part de les ocasions, aquestes mateixes i úniques quatre paraules, “sense novetat, senyor Alcalde” fins que un dia, com aquell que no vol la cosa, amb la tranquil·litat i la catxassa de qui està acostumat a la mateixa rutina, després d’una tronada de moltes conseqüències li va amollar: “Sense novetat, senyor Alcalde” i quan se n’anava es girà i deixà caure “Ah, per cert.. al casteller l’ha mort un raig”. En eixes estem. A vegades passen coses. I és que hi ha novetats que sorprenen i d’altres que no gens. El que cal determinar, supose, és la importància i la transcendència que poden arribar a tenir.

Salut i País!

Ja n’hi ha prou!

dilluns, 15/05/2017

Sóc el promotor, fundador i soci número 1 -de moment en sóc l’únic, però això correrà com la pólvora- de l’APADADSE (Associació de Pacients Damnificats de Dentistes Sense Escrúpols), entitat sense ànim de lucre però sí amb un de combatiu. Val, d’acord, haig de canviar-ne el nom: és massa llarg i complex i així no arribaré lluny ni amb garanties d’èxit… Però no ens parem en nimietats, ara, que tot té solució! Al cas: ja n’hi ha prou, d’aquest color! Com si visitar els que ens furguen sense pietat la cavitat bucal, els que ens fan obrir i obrir la boca a risc que se’ns trenquen les costures no suposara ja una tortura suficient! Una de les nostres primeres campanyes de conscienciació serà una manifestació, silenciosa no obstant -a la força… eixint de les respectives consultes, impedits en l’articulació de sons i encara somorts per l’anestèsia, no estarem per a festes!- en el transcurs de la qual portarem pancartes de molt d’efecte, lluirem ensenyes significatives amb els nostres missatges i llavors… ah, llavors seran nostres i demanaran clemència! Que quin és el motiu de la nostra justificada indignació? Que quin serà l’objecte de la nostra pacífica però enèrgica protesta? Seguiu llegint!

DENTISTAJustícia ha de ser feta. Ara o mai. Els ho devem a les víctimes que ens han precedit, que n’han estat vexades sense pietat abans de nosaltres, en els sovint interminables moments previs a la neteja, la visita rutinària, l’obturació o, el que és pitjor, la temuda extracció. Ara bé, ho fem en especial per salvar les noves generacions de pacients, per salvar la societat de l’estultícia generalitzada! Sí. Ja n’hi ha prou, de revistes i publicacions -només, perquè mireu si som tolerants- de contingut absurd i delirant a les avantsales de les consultes del ram! Que és dramàtic que només n’hi haja de dues classes per triar, les que cultiven el cos i les que, paradoxalment, deixen la ment en guaret! Aquesta terrible perspectiva fa que, si no tens alternativa -molts s’esbargeixen fent ús dels mòbils per defugir la tria- caigues a les urpes d’una o d’altra… En un cas, el de la salut, trobes exercicis impossibles, dietes fantàstiques, cures diuen que homologades que ens faran esdevenir portents de la natura i -ganxo eficaç- de les arts amatòries; en l’altre, se’ns permet graciosament d’entrar a les insulses, buides i falsament enlluernadores vides no tan privades de rics, vips, fraus amb potes, vividors, xucladors i paràsits diversos de mons com la faràndula, els negocis o la política, àmbits que en el fons venen a ser el mateix… Argh!

Dimecres passat vaig arribar al paroxisme amb una pàgina, a l’atzar, d’una d’aquestes revistes de nom i continguts curts, mentre esperava torn, a la blanca i lluminosa sala d’espera del meu dentista. No ho faig mai però no hi vaig tenir més remei: abandonat de lectures pròpies i aparells electrònics de cap classe vaig pensar “bah, no pot ser tan greu”. Àngela Maria! Era una crònica -bé, crònica.. era un massatge complet amb final feliç- al voltant de la “nova vida” d’una determinada i coneguda família que tenia fragments sucosos, perles cultivades com ara: “la familia ha sufrido un notable cambio en su vida”, “para colmo, se vieron desposeídos de su buen nombre social”, “¡e incluso el propio hermano de la infanta, ya convertido en rey, les quitó el titulo de duques de Palma!”. Pobrets. Ja m’estava envaint una gran tristor quan, tot seguit, vaig trobar el fragment definitiu, unes línies dedicades al folklore patri, que al seu temps és un retrat adorable d’aquest Estat nostre, tan ancorat encara en l’antic règim: “Durante la Semana Santa, la familia estuvo alojada en la finca La Toledana, en Retuerta de Bullaque (Ciudad Real), propiedad del primo de Doña Cristina, Pedro Borbón-Dos Sicilias. Acudieron a misa a otro pueblo cercano y hasta se hicieron fotos con los REVISTES C.lugareños”.

Passat l’estupor, vaig deixar la revista a la tauleta com si cremara. Vaig veure que la major part de companyes impreses eren del mateix pal, del mal anomenat “cor”, que també inclou -un costum curiós- receptes de cuina el resultat fotogràfic de les quals mai no s’assembla al que tu després fas a ta casa, mentre que n’hi havia -poques- d’aquest ram de la “salut”… D’ací, de la imposició del gènere pràcticament únic, ve la lluita fictícia per la necessària varietat amb què començava l’article… Crec que en mereixem més, sincerament. Tots. I qui vulga, després, que trie de la parada. Lliurement. Cos perfecte… D’acord. I del cap, què? Del cap ningú no es preocupa? Aprendre, mantenir-se mentalment àgils, cultivar-se, en definitiva, mai no és sobrer, ja siga amb una revista d’història, de natura, de viatges o una altra de música. O amb passatemps, còmics o un prestatge -somni humit- amb una selecció de poesia o relats curts de gèneres, llengües i autors variats… Oh! Per què, ara, no podem tenir aquesta opció, els que no necessitem, per ser feliços, saber res de la vida de gent vagarina? Volem fer passar el temps d’una altra manera. Potser és molt demanar? Jo ho faré aquesta setmana vinent: faré ús del butlletí de suggeriments que hi ha a recepció per proposar canvis en aquesta línia. El no ja el tinc!

Salut i País!

Una tria…

diumenge, 7/05/2017

FOTOTriar president. Això han fet avui, però no només, els francesos entre dos candidats que no convencien, per motius diferents, com a les passades eleccions nord-americanes. I ha guanyat Macron, com estava pronosticat, per donar un respir als que defensen una manera d’entendre França, Europa i el món, que no és unívoca, i als enquestadors i empreses de sondatges, que darrerament a usades que s’havien lluït. No era una papereta fàcil per als veïns del nord: es comentava a la xarxa, mig en broma, el dramatisme -més marcat entre l’esquerra, lògicament- d’haver de triar entre un “Albert Rivera” qualsevol, això sí, més presentable i format, i “una alumna avantatjada de Blas Piñar”, o el que és el mateix, entre un ou sense sal, sense partit ni passat ni ideologia aparent, més enllà del “deixar fer”, i una persona filla de qui és amb el passat que té i l’inquietant futur que els esperaria en cas de victòria, o parlant més seriosament, entre el liberalisme econòmic i social dut a la màxima expressió i l’extrema dreta pura i dura, racista i xenòfoba, camuflada d’un patriotisme que sol ser mal entès.

“La clara victòria del centrista enfront de la radical -ai, els eufemismes- ha calmat Europa i els mercats” ens diuen ara mateix els mitjans. I tothom contentíssim, com si una vegada mort el gos, s’haguera acabat amb la ràbia… Doncs no. La malaltia és viva: no s’ha aturat l’extrema dreta -és una contenció temporal- ni s’han resolt els problemes de França ni d’Europa. Tot dependrà del que faça i de com ho faça el nou president, que no té una tasca fàcil. Però, com hem arribat fins ací? Com s’explica que el 34% dels electors -alguns sondatges donaven fins a un 40!- haja optat per una persona com ella? Perquè el 66% a Macron s’explica, per una part, pels que creuen en ell, però també pel suport de la dreta homologable i sobretot pel “cordó sanitari” -els votants d’esquerra que han votat amb el nas pinçat- enfront d’un feixisme que no és només feixisme, victòria a la qual ha contribuït decisivament un notable esforç mediàtic per fer creïble el nou valor de 39 anys, sorgit del no res… Atenció: si analitzem els resultats de la primera volta, Le Pen sumava als seus vots tradicionals els de bona part de les classes populars, històricament d’esquerra i extrema esquerra, fartes de veure com han caigut en la misèria per l’abandonament dels seus referents polítics, els comunistes però especialment els socialistes. Ací està el moll de l’os! Fem una miqueta d’història!

L’auge dels partits socialdemòcrates europeus, especialment després de la Segona Guerra Mundial, es basava en el fet que el capital -que ho ha controlat tot sempre- va fer “protagonista” al poble pla, a través d’una “societat del benestar” guiada per cristianodemòcrates i socialdemòcrates en una sort de torn pacífic, per evitar un perill major: el comunisme. El pla va ser executat a la perfecció: es va establir una gran classe mitjana que “sostenia” el sistema mitjançant la il·lusió. Perquè hi havia desigualtats, com sempre, però estaven més o menys controlades, i la creença cega en el denominat “ascensor social” feia la resta. Quan va caure el comunisme, ja sense enemic visible, es va tornar al pla original: explotació i misèria i el bombardeig de fer-nos convèncer que “no hi ha altre camí”, i la desigualtat s’ha multiplicat. D’ací venen els renovats “populismes”, tot i que la paraula no m’agrada gens -quin polític no ho és?- tant de partits a l’esquerra de la nominal “esquerra”, que se’n reivindiquen hereus, però també de l’extrema dreta, habitualment gent de poca lletra atiats en la por del nouvingut que “ens treu la feina, el benestar”, etc. Tots dos grups se senten traïts i voten a qui els promet la lluna. La crisi que ens diuen que ja ha passat n’és una bona mostra: no calen més comentaris.

Una de les causes principals, per tant, que ha fet optar els francesos per una opció dolenta enfront d’una altra encara pitjor ha estat, principalment, la mediocre socialdemocràcia que hem patit a Europa les darreres dues dècades, la mediocritat absoluta que ha patit França amb Hollande i Valls i la seua troupe liberal; ara, no és un fet aïllat: Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya… Espanya, fins i tot, amb signes i matisos diferents. Les traïcions conscients i constants de “l’esquerra” en aquests estats, no només als seus votants sinó a la societat en ple, és el que ara ha portat els gals a la incerta cruïlla d’elegir com a mal menor un altre representant del liberalisme més rampant. Quines en seran les conseqüències? Macron s’ha apressat a dir que conformarà un gabinet amb tot l’espectre polític democràtic, però necessitarà una majoria parlamentària sòlida darrere, la qual cosa sembla una quimera ara per ara: hi ha legislatives a un mes vista. Caldrà, també, una línia d’acció unívoca que hauria de millorar les condicions dels ciutadans per evitar que la propera no siga la definitiva i Le Pen guanye.

Els partits tradicionals han quedat tocats i la confiança costa de recuperar. Potser el camí no és aquest i és una etapa superada, i calen noves maneres de fer i nous agents polítics que ajuden a redreçar la situació, a reconfigurar un discurs netament progressista allunyat del neoliberalisme que impera. No sóc optimista, però, ni amb això ni amb la nova presidència: amb un ou sense sal poques filigranes gastronòmiques es poden fer. Trist paper el del ciutadà, especialment el d’esquerres, que ha votat “en contra de”… Tristíssim el paper del votant que pensa que l’única consigna vàlida, esgotada la il·lusió, amb la hidra traient el cap, és la de resistir “perquè mira, xico, encara podria haver estat pitjor”.

Salut i País!

Un instant…

dilluns, 24/04/2017

Si Toulouse-Lautrec, potser qui millor va retratar en quadres i pòsters la cuixa en alt del París de la joie de vivre, us haguera conegut… segurament no s’hauria inspirat en vosaltres. O sí, mai se sap: els artistes de raça disposen d’aquella mirada especial, finíssima, que tot ho detecta, més encara allò que ens és negat a la majoria de mortals, i ho sublimen fins al punt de convertir la quotidianitat en art del bo, sapiguem apreciar-lo o no. Potser el francès, en observar l’angle format per aquestes fileres de cames, tan rítmiques, tan disciplinades elles després d’hores i hores d’assaigs, s’hauria rendit -a la força, clar, supose que es tracta d’això- al vostre innegable encant. Us ho preneu ben seriosament, i a la imatge s’aprecia a bastament, perquè, voluntat fèrria a banda, no deu ser fàcil dir-li que no al vostre amo: tot és poc, es veu, per arrencar-li un somriure, per demostrar-li que una obligació pot esdevenir un plaer -almenys ho feu veure-, a jutjar per l’èmfasi que hi poseu, per aquesta elevació impossible que descriuen les vostres obedients extremitats inferiors, per aquestes carones de místic trasbals que lluïu algunes, com si us hi anés -sembla un costum freqüent, allà- la vida.

A les quatre xiques de la part frontal de la imatge, pioneres i capdavanteres de la feminitat pàtria, us correspon l’honor de representar-ne totes les altres. La responsabilitat és elevadíssima. Tothom us està mirant, i malgrat la repetició incessant de les figures, uniformes i confusibles, el perill evident de la fotografia en l’instant més inesperat sempre és present; per això cal que tot rutlle, a fi d’evitar un desastre de proporcions inesperades, amb la precisió d’un rellotge suís, aquell simpàtic país entre altes muntanyes que vosaltres no coneixereu mai. Però la temuda oportunitat apareix i el destre dit del reporter gràfic recull un moment, aquell gloriós moment, únic i irrepetible -com tots a la vida- en el qual feu aquell gest, mireu d’una determinada manera o aquella peça de roba o aquell complement prenen un protagonisme inusitat. I llavors tot canvia, tot queda capturat no només en la retina, que és volandera i sembla no tenir memòria, sinó per l’objectiu d’una potent càmera que en bolcarà posteriorment el resultat en el paper adequat…

COREAM’imagine, perquè no us conec de res, els vostres noms: d’esquerra a dreta, per exemple, Hee, Yon, Hye i Sun, apel·latius -me n’he documentat- del tot freqüents al vostre país, corresponents respectivament a felicitat, flor de lotus, plena de gràcia i bondat; trobe que no s’ajusten, si us he de ser sincer, a la concepció personal que en tinc, d’aquests mots concrets o abstractes que acabe d’escriure, combinats amb l’ofici que desenvolupeu, però per una banda no sóc expert en cultura oriental, i moltes coses se m’escapen, i per altra el vostre país sembla tan irreal que no vindrà d’una mostra més d’aparent incoherència. Intente mirar després, amb ulls atents, la foto i hi veig força detallets: sembla que canteu -no la dec conèixer, ja em disculpareu de nou la ignorància-, que porteu una fina, útil, veta a les sabatetes per evitar que isquen disparades a cada camallada -preferiu les municions, clar- i finalment que no totes esteu pendents del mateix: Sun, sembles la més serieta. Fas cara de concentració i se’t nota l’esforç. Tot és en ordre però tot t’és feixuc. Voldries acabar ja, però saps fer de la paciència virtut. Fas bé. Ets una resistent; Hye, sembles la més fresca de totes, la més natural. Tens una mirada entremaliada i discreta alhora. Res no se t’escapa però et guardaràs bé de dir-ho, malgrat el que veges. Per si de cas. Ets la més llesta de totes i arribaràs lluny. Però ai, Hee i Yon… vosaltres sou un cas diferent!

Hee, no sé què has pres per esmorzar, però estàs que te n’ixes. Obris més la boca que ningú i alces més la cama que ningú. Potser és que, com que a diferència de les teues companyes només tens una medalla, has de fer més mèrits que la resta. Potser la tenies i t’ha caigut, de tant d’èmfasi com hi poses i vols compensar-ho. Potser et penses que així l’amo es fixarà en tu… Però qui no et lleva ull de damunt, i a més a més descaradament, és la teua veïna Yon, a qui no li fa gens de gràcia que destaques tant. T’observa de refiló, sorpresa, conscient que ho estàs fent millor. I no ho pot suportar. La mirada obliqua i la boca entreoberta li configuren una cara de fàstic i enveja insana que fa de mal dir al país de la uniformitat, on la diversitat -com a tot arreu- també s’imposa… Però no patiu: la desfilada acabarà, l’amo us felicitarà si no està de pega i tal dia farà un any. Ànims. Potser els necessiteu. Benvolgudes Hee, Yon, Hye i Sun, o com us digueu: cadascú tria la seua vida i supose que el vostre cas no serà una excepció, però no ho puc evitar; sempre que veig militars com vosaltres desfilant de manera tan obedient i impersonal, recorde un magnífic conte, lúcid i brevíssim, del gran Pere Calders, de títol “Història castrense”, que us dedique perquè hi reflexioneu: “Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.” Sort, xiquetes.

Salut i País!

 

D’imprudències i modes

dilluns, 17/04/2017

En una ocasió, Joan Fuster, torbat per alguna fotografia que l’havia desplagut, deixà anar, sempre càustic: “Quina imprudència, deixar-se retratar”. Efectivament ho és, en especial quan fa temps que no et veus imprès –no us refieu de l’espill de cada dia, ens enganya com als caragols– i recordes amb una certa perspectiva els estralls que han fet en cada època vestits, pentinats o utensilis de moda, tots ells marcats de manera indeleble, definitiva, al paper cobert per una emulsió sensible a la llum. També és una imprudència notable evocar en companyia, més encara quan hi ha concurrència més jove, perquè aleshores sí que pots quedar ben retratat; divendres passat tinguí el plaer de compartir dinar i records amb familiars molt estimats de Mislata, el poble de la meua iaia materna, aprofitant les minivacances pasqüeres, i a usades que ho vaig comprovar: allà tinc una nebodeta –el diminutiu potser ja sobra–, guapíssima i intel·ligent, no cal dir-ho, que és nascuda al 1992 i per tant és a punt de fer-ne vint-i-cinc… Vint-i-cinc anys, ja!

IAIONETEl cas és que no vaig poder evitar recordar-li detalls de quan era menuda, quan era una xiqueta de bolquers –faré bé d’ometre’ls, ella m’ho agrairà– i em vaig posar nostàlgic, alhora que prenia consciència d’una edat, la meua, que comença a fer respecte. L’observava i no deixava de pensar: ai, com corre el temps, com madura la gent, com arracona fets, com va deixant persones pel camí… Tornant al dinar, tiets presents que més que em doblaven en edat recordaren com era el poble quan eren menuts, on s’amagaven dels bombardejos de la guerra, com havia canviat des d’aleshores el Pou del Quint –el pis de la meua cosina, mare de la criatura, és allà i des de la terrassa n’hi ha una vista privilegiada–, que encara aguanta. Més enllà del contingut d’aquelles evocacions, que feien, lògicament, més respecte que no les meues, vaig respirar alleujat: jo, almenys, encara no he arribat a estendre el braç –tot és qüestió de temps– i a afirmar, amb aquell to de veu categòric que atorguen la senectut i els tràngols de la vida, amb la mirada perduda en l’espai-temps: “tot això que veieu, xiquets, abans eren camps”.

Però no deixem de banda la joventut i algunes modes novelles que en són estranyament –i feliçment– pròpies! Un dels aspectes més destacats d’aquests dies de vacances ha estat descobrir-ne una que encara no tenia clissada, que m’ha sorprès alhora que m’ha emocionat profundament: quan el primer dia vaig veure-hi una xicona, pels carrers del Cap i Casal, no hi vaig donar importància; en copsar-ne la segona –ara anava al costat d’un xicon amb la mateixa característica– en una altra ruta i moment, va ser quan vaig començar a pensar que en passava alguna… Però la confirmació definitiva fou al sant-demà, tornant del forn: un grupet d’adolescents, tots amb un a la mà, em feren pensar que el bo de Darwin tenia raó. Definitivament l’espècie millora: tots els adolescents duien agafat, a la punta d’una de les seues extremitats superiors, ben bé com una extensió d’ells mateixos… un llibre! N’hi havia de totes classes i mides –m’hi vaig fixar atentament però sense alçar sospites, estirant el coll tant com vaig poder–, des de diccionaris fins a novel·les, passant per poemaris! Sí, sí, poemaris, no us enganye! (Ací me n’he passat!) I no vaig poder evitar soltar un parell de llagrimetes, més sorpreses encara que jo..

També em vaig fixar, no obstant, que no tot era color de rosa: no els obrien, sinó que de tant en tant se’ls miraven, se’ls aproximaven, sense saber ben bé –potser ni ells ho sabien– què hi buscaven… Les edicions, però, semblaven objectes insubstituïbles, tan importants per a ells com la pròpia vida, que es mimetitzaven en els usuaris, dels quals semblava que no es podien desprendre. Llavors vaig deduir que els duien a la mà per demostrar als de la colla que ells en tenien de més grossos, de més bonics, de més complerts… Bé podia ser, també –no seria preciós?– que ho feren per si de cas els venia el rampell sobtat de consultar-los, de llegir-los, de fruir-ne amb el contingut…; ho he consultat i m’han confirmat que no és una moda només valentina, sinó que s’ha estès perillosament per tot arreu… Llibres, llibres… quina provocació! Desconec si aquest fet, aquesta exhibició explícita, és tan suggeridora com les reflexions i aforismes de l’escriptor suecà del qual us parlava al principi –llegiu-lo!– però no em direu que no sobtÉs la lectura, estúpid!a el fet, en un món com l’actual, dominat –fins ara, es veu– per l’absurditat d’algunes modes com ara… sí, com aquella de dur mòbils a la mà, per exemple… Quin poc trellat, veritat? Sort que és moda passada…

La veritat és que ens en salvaríem, d’una bona, amb aquest costum imaginari que us acabe de proposar, perquè amb això dels aparells de telefonia a les mans, el jovent d’avui corre el perill evident de la invisibilitat futura… M’explique. Imagineu-vos l’escena: han passat seixanta o seixanta-cinc anys. El jove d’avui és el iaio de demà, que diu al nét, amb mirada i to de veu adequats: “Xiquet, quan tenia la teua edat, jo anava tot el dia amb el mòbil a la mà…” a la qual cosa el menut, espavilat com tots els que pugen, no trigaria a preguntar-li, tot desconcertat: “iaio… i què és un mòbil?”, mentre rumiaria, sense atrevir-se a dir-ho per no ofendre: “bah, fóra el que fóra, segur que no era tan interessant ni tan útil com un llibre…”

Salut i País!

Bon dia

dilluns, 10/04/2017

Farà un parell de setmanes vaig conèixer la meua metgessa de capçalera. Tot i estar, em va dir, vora un any en la plaça, era la primera vegada que ens vèiem –ja ho diuen al meu poble, que val més anar a la sucreria que a la farmàcia– i per tant vàrem estar dialogant una bona estona, amb les preguntes de rigor al voltant d’hàbits i costums i la confirmació exhaustiva de l’historial que constava al seu ordinador. La coneixença havia començat bé, com crec que s’ha de fer, amb un efusiu “bona tarda” meu en entrar a la consulta, contestat amb un altre seu, acompanyat d’un distès i amable somriure; molt professional, es va interessar per mi, demanà el motiu de la visita, em va fer unes quantes proves sense demanar-les i em va manar unes anàlisis completes… Ara bé, no és l’objecte d’avui fer una lloança de les virtuts d’aquesta jove galena, que ho és i ho va demostrar, ni de les bondats de la sanitat pública, que tot i malmesa per retallades i falta de personal, continua tenint un elevat nivell d’eficiència, sinó cridar-vos l’atenció al voltant de la importància i la necessitat d’anar pel món amb l’educació i el saber estar mínims que s’esperen de nosaltres, més encara pel que us explicaré a continuació.

CAP CAN BOUEstic acostumat, des de casa i des de sempre, a dir “bon dia” si és pel matí, o “bona tarda” –o vesprada, si sóc a València– quan arribe o entre a un lloc, hi haja o no algú, la qual cosa em sembla el més normal del món. Així em vaig presentar de nou a l’ambulatori de Can Bou, divendres passat, a falta d’un quart per a les vuit del matí: calia fer lliurament del potet amb la mostra d’orina, després del dejú obligatori, acte previ a l’extracció de la sang necessària per ser analitzada. En arribar-hi la porta encara estava tancada però al carrer ja hi havia nou persones de diverses edats esperant-se. Lògicament no en coneixia cap, però vaig fer un “bon dia” genèric que només em van contestar dos dels presents, precisament les dues persones més majors, tot i que les altres m’havien sentit perfectament, i vaig anar a buscar la paret per recolzar-m’hi. Encara no haurien passat ni trenta segons quan vaig sentir una d’elles, de les que no m’havia contestat, que em deia: “ei, vostè, el que ha dit bon dia… ha de demanar tanda, sap?”. Després de disculpar-me per la falta de pràctica en aquelles activitats i de comprovar darrere de qui anava, em vaig quedar pensant sobre com se m’havia adreçat: jo era “el que havia dit bon dia”; em va semblar una manera significativa d’interpel·lar-me… Però ací no es va acabar la cosa.

A les vuit en punt una infermera jove va sorgir de l’interior del centre a través d’una porta dissimulada, amb la intenció d’obrir-ne la reixa de la principal. Tot i passar a dos escassos metres dels que estàvem esperant-nos, i de dirigir-nos una mirada escrutadora, no ens va dir ni bou ni vaca. Res. Ni un trist i desmenjat “hola”, tan sols. Més enllà del sistema de cua i admissió –aprofitaré per dir que em va semblar un tant tercermundista i una mena de microcosmos del personal, pors i manies incloses– el cas de la no-salutació em va fer reflexionar sobre la normalitat del fet, de qui havia respost i de qui no, i cap on anem en aquest sentit; era una qüestió, doncs, generacional? És una evidència que l’edat provecta ho té més interioritzat que la joventut, però tampoc no és una regla d’universal compliment: hi ha gent major que no sap comportar-se i de més jove que té una educació exquisida, personal amb estudis superiors que no té cap educació ni sap què és i gent amb poca lletra que és més atenta, correcta i polida del que ningú podria ser-ho mai. Crec, per tant, que és més una qüestió d’hàbits i dels exemples que s’han vist a casa, a l’escola o àdhuc al carrer que no només d’edat o cultura: treballe amb adolescbon diaents, i quan se’ls acostuma a saludar en entrar o eixir d’una aula, sobretot donant-ne exemple actiu, no només corresponen sinó que amb el temps van per davant i, millor encara, fan que els altres companys se n’habituen.

Quan es perden les formes es perd tot. Crec importantíssim que aquests aspectes bàsics de l’educació més elemental es treballen a casa; darrerament, però, aprecie precisament tot el contrari. Mon pare, persona amb pocs estudis per circumstàncies de la vida, sempre em deia de menut que saludara als presents en entrar a un lloc, que mai deixara de fer-ho si no em contestaven i que ser educat no sempre tenia a veure amb tenir més o menys estudis. Mai he deixat de fer-li cas, en això, en entrar a una botiga, quan arribe a una parada de bus i hi ha algú, quan hi puge, on hi ha un conductor a qui li agrada que se’l tracte com a tal, i més encara a una aula –amb el meu tradicional “bona dia i bona hora”– on hem de fer llum en compte de fum, la llum que sovint manca a casa… Portem una vida accelerada que ens despersonalitza i hem oblidat que un simple “bon dia” ens pot fer la vida més agradable. A tots. Proveu-ho. Saludeu (més). I si acompanyeu la salutació amb un somriure com el de la meua metgessa, encara millor. Potser la infermera-portera de l’altre dia –mai se sap– em llegeix avui, i demà a primera hora comença a dir “bon dia” als que s’hi esperaran, i això fa que tothom que arriba comence a saludar, i que tots donen la tanda amb un somriure, i… Sí, ja ho sé, que potser demane massa… però és que somniar, com ser educat, no costa un sol cèntim!

Salut i País!

Un dilema

dilluns, 3/04/2017

Molt s’ha debatut i continua debatent-se al voltant, per una banda, dels factors hereditaris i per altra o bé dels ambientals o bé dels derivats de determinats costums o hàbits, especialment en l’aparició d’algunes de les malalties que ens afecten, però també de manera acusada en la manera de ser o de fer de les persones que ens envolten, nosaltres inclosos. La llengua sembla que prenga partit per la primera, i no debades disposem d’expressions que predestinen irremeiablement, magnífiques, plàstiques, com ara “si el pare és músic, el fill és ballador”, “fill de gat caça ratolins” o “els testos s’assemblen a les olles” -això del “palo” i la “astilla” deixem-ho per a la llengua de Cervantes- però per la banda de l’entorn “cultural” o els usos també en tenim de bones, com “qui de menut furta un ou, de major furta un bou” o “l’arbre tortet s’adreça de xiquet”. Siga com siga, el cas és que per un costat estem envoltats, i anem ben servits, de testos i olles, de balladors i furtabous i d’arbres torts i més torts encara, i per altra observem com certes herències perviuen i es resisteixen a quedar en l’oblit; ho veiem molt, massa, en la presència en certs àmbits d’excessius “tics” del dictatorial i no tan llunyà passat…

fraga-carrero-blancoHan transcorregut quaranta-un anys i mig des de la mort, al llit, de Franco, una miqueta menys dels que té un servidor de vostès, infant de catorze mesos quan desaparegué el que durant prop de vint anys després encara posava la cara en pessetes i duros de curs legal. Ara bé, hi ha dies que no ho diries, que aquells temps dormen el son dels -si m’ho permeteu- injustos, jornades en què sembla que la tan idolatrada -pels beneficiats, a banda i banda de l’espectre polític- i fraudulenta transició no haguera servit per a res -quines coses tinc jo, també…- especialment quan veus encara avui dia locals públics guarnits amb símbols d’aquella època, manifestacions de fills i nets de nostàlgics, fundacions que porten el nom del tirà, receptores de sucosos fons públics, o els hereus de la patuleia que li feia el gara-gara al del Ferrol, que disposen dels nostres recursos públics de manera extractiva i poc menys que colonial, que es reparteixen el pastís com antany. Els lectors malpensats, que en tinc uns quants, podríeu considerar, veient el orígens del partit fundat per Fraga, que es veu que passava per allà, que l’actual banda que ens desgoverna té alguna cosa a veure amb tota aquella gentola… Però no en són els únics, hi ha darrere un pòsit, m’atreviria a dir que “cultural”, que és força més transversal del que sembla…

Aprofundim-hi una miqueta, anem als números de l’administració, a la manera d’invertir els recursos -dels altres, clar- que és la de sempre. Notícies fresques: 1) El 80% de les inversions teòricament destinades al corredor mediterrani s’han gastat -amb dos collons- en obres a Madrid; 2) Rajoy ha anunciat a Catalunya una pluja de milions si el personal es porta bé i deixa de votar als que “no convenen”; el problema del primer cas és que la mentalitat no ha canviat, que “els provincians” hem de seguir amb l’obligació de mantenir les elits de Madriz, que per això és la capital imperial; això no és, és cert, pròpiament franquista, però va ser durant la dictadura quan aquesta espècie d’ADN patriòtic arribà a laconfiguració definitiva. El problema del segon cas, ultra les formes, és que els diners promesos representen una quarta part dels ja aprovats, que no han arribat mai perquè s’han gastat en aves que connecten Villatercero de Abajo amb Carcamales de la Sierra, territoris això sí addictes. La poca vergonya d’alguns és il·limitada, com la ignorància d’uns altres, que encara els aplaudeinizSdiZveF_w320xen o s’encaren amb altres víctimes de l’infrafinançament. Ja els convé la confrontació, ja… Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou. I ací res, continuem “ofrenant”. Però seguim, que encara queda: i la llibertat d’expressió, què?

La justícia està lluint-se, i aquesta setmana més, si cabia; ho denunciava el diputat Baldoví, que Tip i Coll, als anys vuitanta, feien acudits sobre Carrero Blanco -“de todos mis ascensos, el último fue el más rápido” i no passava res, mentre que vint-i-cinc anys després vas a presidi per recordar-te d’aquell insigne saltador olímpic, sempre i quan no tingues un determinat cognom i manegues el periòdic de més tiratge de l’estat, clar, que sempre hi ha hagut i hi haurà classes. Entre la llei mordassa i la judicatura escoltant els discos de “la voz de su amo” no hi ha res a fer; què es pot esperar d’un estat podrit fins la medul·la, en el qual es barregen els poders executiu, legislatiu i judicial per a desesperació del bo de Montesquieu, un estat amb una premsa servil i domesticada i unes televisions controlades per quatre famílies que emeten circ anihilant i que, quan les coses van maldades, tiren mà de Veneçuela o tenen el personal ancià acollonadet amb l’aixeta de les pensions? No només el centralisme mana, sinó també una mena de franquisme sense Franco. I ens en rèiem, d’allò del “atado y bien atado”... Tinguérem quaranta anys de dictadura i endarreriment i després n’hem tingut quaranta més de pròrroga… per si empatàvem, devia ser. I ens han acabat golejant.

Heus-ne ací el dilema: herència enfront d’hàbits? Predestinació -“en lo universal“, clar- enfront d’una certa “cultura”, d’un certa manera de fer, invariable i incorregible? Trieu de la parada. Des de la perspectiva d’una Espanya que ni vol ni pot, ni pot ni vol reformar-se, em sembla que el cas que ens ocupa és una barreja de totes dues. Ah, i del govern, com deia la parella de dalt -la d’humoristes, dic- ja en parlarem la setmana vinent…

Salut i País!

Descansar…

dilluns, 27/03/2017

Des de la implantació de la setmana laboral anomenada anglesa, que proscrivia dels dissabtes el treball -ei, i l’escola, que potser tots els lectors no sabeu que fins als anys setanta s’hi feia classe pel matí!- es considera que amb els caps de setmana, sempre que no estiguem adscrits a l’hostaleria o a una àmplia gamma del sector serveis, disposem de dos dies per descansar. La tradició religiosa escrita, sovint de manera absurdament amenaçadora, ens ho havia advertit sempre, que almenys en teníem un -la realitat era una miqueta més punyetera- però ben mirat no calia: si en alguna cosa estem d’acord agnòstics, ateus i creients és que els dies festius preferim assentar els ossos a realitzar activitats laborals de la classe que siga. Però el descans és teòric, clar: més enllà de cambrers, cuiners o empleats de cinema, per dir-ne alguns, a vegades no és tan fàcil reposar, especialment si et portes faena a casa -una miqueta us en podria parlar-, si et fan reparar, pintar o arreglar qualsevol moble, superfície o armari -ai, por em fa!- o, en el cas que ens ocupa, quan per baixar al poble has d’utilitzar els incerts serveis de la Renfe.

TALGOSí, els caps de setmana que vaig a Cullera passen volant, plat guisat amb diversos ingredients, bàsicament l’horari, que m’impedeix arribar abans de les nou i mitja a ma casa, sempre que tot vaja bé -aclariment de consciència: mai no va bé- però també perquè, en baixar poc, se m’acumula la faena i mai no arribe al cap. No us avorriré amb els meus compromisos socials, però ja us imaginareu que per falta de temps no puc atendre’ls tots i per això tinc alguna gent abandonadeta, però són amables i sabran disculpar-me; aquests dies han estat, en aquest sentit, intensos. I productius. Ara, la causa principal de tots els mals, i que fa que encara baixe menys, és el mal servei constant i reincident del transport: el Tren Articulado Ligero Goicoechea-Oriol -Talgo, per als amics- de les cinc és el primer que puc agafar, i sempre fa tard. Ja no sorprèn. De fet, el que sorprendria és que fóra puntual. A part de les aturades constants, de la manca d’informació i del veïnat que em toca en sort -divendres una iaia murciana, darrere meu, explicava per telèfon vida i miracles a una tal Pepi- el viatge va ser amenitzat per un comiat de soltera: cinc escandaloses xiques, també murcianes, quatre d’elles amb diademes al cap i una disfressada de pantera rosa -la núvia- es passejaven amunt i avall per a gaudi del personal… Però el millor, com sempre, estava per arribar.

Vint-i-un minuts de retard em van impedir enllaçar amb el rodalia de Gandia, per la qual cosa arribaria a casa, si podien venir a recollir-me a l’estació, a les deu de la nit. En baixar i treure’n el bitllet combinat, vaig passar per davant d’atenció a l’usuari i mira, no ho faig mai perquè els col·lapsaria el servei, però vaig entrar-hi a presentar una reclamació. Se les passen pel folre de la bossa, tots ho sabem, però em vaig quedar a gust. La dona que atenia, calenteta perquè el xic de davant meu se li havia posat farruco -també venia en el Talgo, havia perdut l’enllaç a Albacete i el proper tren era a les sis del matí- em va dir en un to molest, només demanar-li amb l’educació de sempre el full de reclamacions: “tiene que saber usted que solo devolvemos el dinero si el retraso es superior a una hora” a la qual cosa li vaig contestar, tot serè: “doncs ha de saber vostè que no vull diners, sinó que la Renfe no em prenga tant el pèl”. Va callar i després em va continuar atenent correctament i, oh miracle, en valencià. En eixir vaig comprovar que el xic d’Albacete s’acomodava a un dels bancs de l’estació, on semblava disposar-se a passar la nit; almenys el cap de setmana anterior, vaig pensar, es podria haver entretingut mirant falles, menjant bunyols, olorant a pólvora… Divendres la passaria, el pobre, a la lluna -de l’estació del Nord- de València.

Van poder recollir-me, finalment, i entràvem a casa a les deu i tres minuts, amb un soparet parat a taula -faves amb llonganisses i cansalada- que feia oblidar tots els mals. Dissabte, ja ho he dit, fou intens i llarg, i diumenge no tant, però amb el neguit de la perspectiva d’una nova tortura ferroviària -el Talgo de tornada és imprevisible: o n’és un de l’any del rei Pepet o un que és la modernor personificada- la veritat és que ja estava cansat abans de mamprendre viatge. Justificadament; el tren era dels nous però el parany era el de sempre: vam eixir deu minuts més tard del previst i entrava en casa a les onze i nou minuts. Per acabar-ho d’adobar, la nit de dissabte a diumenge va coincidir amb el canvi d’hora, costum cada vegada més absurd, més que tota la programació junta de Telecinco, que ja és dir, perquè la pretesa justificació de l’estalvi energètic no s’aguanta ja per cap lloc: allò que es guanya en la figa es perd en la pansa. A més a més, presenta conseqüències en forma d’alteracions notables: mitja població va zombi unes hores o uns dies; l’altra no, perquè ja hi va, normalment: hi incloc whatsapejadors esquivafaroles, modernets hipsterosos amb ulleres de molta pasta i poc de vidre i alumnes d’inaround-80daysstitut a primera hora del matí. En definitiva, que amb el robatori premeditat d’aquesta hora i els trenta minuts més de retard entre divendres i diumenge, tinc la sensació que m’han estafat per totes bandes: avui és dilluns… i necessite un altre cap de setmana per refer-me!

Últimament, especialment quan baixe al poble, em fa l’efecte que Phileas Fogg era un aprenent al meu costat. Allò no va ser res! Les manques de puntualitat el neguitejaven, com a mi, però a la novel·la, almenys, el gentleman britànic anava canviant de transport -ara tren, ara vaixell, ara elefant, ara globus…- i no se les va haver mai amb la nostra Renfe ni amb iaies murcianes amb tanta corda ni amb tot el que en penja, a cada ocasió. Ara bé, sobretot envege el personatge de Verne perquè, al final del viatge, va guanyar un dia sencer, i sobreposant-se a l’aparent derrota, perquè pensava que havia perdut l’aposta i la fortuna, va posar en joc la flegma britànica que el caracteritzava i aprofità la jornada sobrant… per descansar! Quina sort que tenen alguns, ni que siga en la ficció!

Salut i País!

La carta

dilluns, 20/03/2017

Es mirava la grisa bústia pràcticament a diari, no tant per inèrcia com perquè tenia una capacitat limitada, com totes. No li agradava gens que vessara, i ho feia sovint, així que quan ultrapassava la porteria i veia la prova acusadora a través de l’escletxa per on respirava tot allò que s’hi acumulava, s’apressava, posseït per un esperit lincolnià, a emancipar tot de papers i fullaraca diversa; perquè es tractava, sovint, d’això: propaganda absurda i poc imaginativa que acabava a la paperera, a més de cartes de banc que li comunicaven el que ja sabia i factures puntuals de xifres en alça constant… N’era el contingut habitual, sempre que no hi haguera a la vista cap procés electoral o acabaren d’obrir nous restaurants a la vora, perquè llavors se li col·lapsava en un tres i no res. En suma, que descobrir el que s’hi amagava –ho feia ell mateix, vivia sol des que havia quedat vidu–era una rutina cada vegada més mecànica, menys engrescadora, tret de comptades excepcions en què trobava algun petit i interessant document, com ara curioses targetes de visita d’oficis comuns, o estranys, o fins i tot adquiria una identitat diferent, fruit de carters novells o apressats que s’equivocaven, no ja de bústia, sinó d’edifici o fins i tot de carrer…

CARTASí, potser el que realment enyorava era trobar-se dins aquell receptacle una carta, una d’autèntica, de les de debò, de les d’abans, potser escrita a mà, que bé podria suposar una resposta a una de ja enviada prèviament, o bé l’inici –de vegades hi especulava– d’una duradora i engrescadora correspondència. Però no, ja no hi havia lloc per a aquest tipus de missatges, desapareguts pels canvis en la manera de comunicar-se, transformacions que trobava fantàstiques, tot i que no les acabava d’entendre, perquè permetien enviar i rebre en qüestió de segons informació que abans tardava setmanes a arribar, i això sense dubte –pensava, sovint– feia la vida més còmoda… però també més previsible, menys romàntica. Pel camí s’havien perdut la pausa i la reflexió, la paciència d’esperar uns dies si calia, unes setmanes si molt convenia, per obtenir notícies d’aquella persona estimada, potser llunyana, qui sap si emigrada… No, no podia recordar l’última vegada que n’havia rebut una, la il·lusió gairebé juvenil de llegir el seu nom al sobre; havia oblidat, també, el neguit que sentia en dipositar-ne una, suaument, a qualsevol de les bústies grogues que hi havia al poble, quan era jove, i tampoc era capaç de recordar aquella mena d’impaciència pacient mentre aguardava, inquiet, qualsevulla resposta…

S’havia fet, doncs, a la idea que aquelles cartes eren història, que aquell món que havia conegut havia canviat tantíssim que semblava que tothom havia perdut aquell interès per lent i meravellós, i ben literari, gènere epistolar; i llavors, un dia sense cap transcendència al calendari, una jornada que ben bé podria haver passat perfectament desapercebuda, va obrir la bústia, com sempre, va voler pensar que de manera rutinària, sense cap senyal extern que en delatara una segura presència… I sí, allà hi era, blanca i quadrada, recognoscible i certa, vivament real. Al principi no l’havia ben bé detectada, s’amagava entre les imatges a tot color de les serpentejants formetes d’un Sushi obert a prop feia poc –no s’havia fet el propòsit de tastar, encara, aquelles menges– i una carta de la companyia de la llum, que li devia anunciar un nou atracament tàcit i, com no, impune. La va seleccionar en exclusiva i, tot deixant-hi companyes i conegudes empresonades amb pany i clau i va pujar apressadament al pis, menjant-se els esglaons de dos en dos al principi. L’edat, però, se li va manifestar en tota la seua cruesa i les cames i el cor, que ja li havia donat alguns avisos, no l’acompanyaren, així que s’ho hagué de prendre –sort que vivia a un primer, pensava– amb un punt de necessària calma.

683417814-estampilla-sobre-pegar-cartaEn entrar al pis es va asseure a taula, se la va quedar mirant i va agafar, impacient, un obrecartes content de ser, per fi, útil. Però s’aturà. Abans d’extreure’n el contingut amb la precisió d’un cirurgià es quedà uns instants observant, amb mans trèmules, les lletres que n’indicaven el destinatari. No hi havia dubte, s’hi consignava el seu nom complet, escrit amb lletra irregular, amb cal·ligrafia dubtosa, àdhuc les del domicili, amb codi postal i segell adients. No es molestà a mirar-ne el remitent. No calia. Mentre l’obria i començava de llegir-la provava de copsar el neguit de la novetat, la il·lusió del moment. Mirà de sentir tot allò… però era impossible. No arribà al final. No calia. Alçà el cap i la seua mirada es trobà amb l’arbre que veia a través del balcó, que gairebé podia tocar si allargava la mà. En aquell instant un ocellet, la varietat del qual no sabé reconèixer, mirava fixament, d’una branca estant, l’interior de la casa. Sí, el mirava a ell, com si ho haguera entès tot. I va ser, en alçar el vol, quan es va sentir realment sol. I culpable. Per la lletra tan familiar, per la taca de tinta a la tercera línia, per aquella errata que recordava haver fet a la setena… I, amb el cap cot, no pogué evitar posar-se a plorar sense remor ni fressa, mentre rebregava lentament, ben lentament, aquella darrera esperança en forma de carta…

Salut i País!

Cuqui

dilluns, 13/03/2017

Ahir diumenge, en aquella hora entre dues llums que els valencians, tan poèticament, anomenem poqueta -o boqueta- nit, vaig sentir la imperiosa necessitat d’eixir de casa. Tenia el cap antabuixat després de tantes hores seguides, de tants dies realment, de correccions i revisions i d’aturar-me només en les breus estones en què em reclamaven necessitats fisiològiques inajornables, així que em vaig abillar i cap al carrer és dit. Sense rumb fix, la primera decisió que vaig prendre és que ja en prendria a cada cantó, que ja decidiria llavors cap a on orientar els meus passos, una vegada arribat -no estava per a festes- i xino-xano i sense afanyar-me gens ni mica, en un tres i no res havia creuat el túnel dels Mossos i em trobava navegant pels estranys carrers, pensats com tantes decisions polítiques, de qualsevol manera, que jo dic els tres-cents; no, no tenen res d’heroic ni emulen cap gesta clàssica, sinó simplement es diuen així -tres-cents u, tres-cents dos, tres-cents cinc…- com si fóra una molèstia, ja, posar noms de persones o fets i es volgueren evitar decisions incòmodes, o com si s’hagueren acabat els noms vàlids. Quan pujava un d’aquests carrers costeruts, dalt del qual hi ha dos edificis enormes, senyorívols, de high class, un bessó de l’altre, a certa distància encara, és quan vaig conèixer Cuqui.

5010575_640pxEm disculpareu la ignorància en temes canins, però no sabria dir-vos de quina raça era el gosset -perquè això era- que responia a aquest inqualificable nom. Us confessaré, només, que era un d’aquests simpàtics saquets de puces minúsculs, neguitosos, amb robeta a mida per a totes les temporades, que tremolen fins i tot a l’estiu i que semblen eteris, d’una fragilitat alarmant. No anava sol, és clar, sinó acompanyat per una dona de cabells estovats i coberta amb algunes pells, i no per un fred que no feia, sinó per marcar territori i anar a to amb el paisatge, d’aquelles estirades i estirades -encara hi havia prou llum per constatar-ho- en tots els plecs possibles. El cas és que el cànid maldava, pobret, per alleugerir el ventre, però es veu que li costava, i llavors, just en el moment en què jo passava per enfront, la dona se li va adreçar, en el to més pijo que he sentit mai: “Cuqui, haz ya tu caquita, que tenemos que subir a casa”. La sorpresa inicial -no per parlar-li en castellà, tots sabem que és la llengua dels gossos pijos- donà pas a un atac, contingut a última hora, de riure. Quina coentor! Les paraules de l’ama devien esperonar la criatura, que en aquell instant complia -pobrament, això sí- i ella s’apressà a actuar, ajocant-se en vertical, com fan les dames de la seua classe, supose que per por que no se li trencaren les costures internes i externes. Després de l’acte, ama i gos anaren fugint del meu camp de visió…

Vaig continuar passejant, però ja no em vaig llevar Cuqui del cap. Pobra bèstia. I que conste que dic “bèstia” amb l’estima còmplice que s’atorga, d’entrada, a aquells que et fan una mica de llàstima. Vaig pensar, mentre arribava al final del turó i aquelles dues finques se’m mostraven, imponents, amb tota la seua esplendor, mentre les apuntava amb la barbeta, que probablement Cuqui vivia a una d’elles, o bé a una de les torres de la vora, tan esplèndides. I no vaig poder evitar pensar, també, en la dissort dels altres congèneres seus per ser uns miserables i viure a altres zones de la ciutat més desafavorides; sí, Cuqui devia tenir una vida regalada, a tenor de la visió d’una ama que es resistia a fer-se gran, que semblava disposar d’una renda remarcable, tot i haver de rebaixar-se a aquelles activitats -diumenge el servei descansa, no?- però també era cert que el pobre gos tenia, com tenim tots, les seues necessitats, que havia de fer efectives, precisament, eixint de la comoditat de sa casa. Mentre n’iniciava el descens i anava abandonant aquell miratge de jardins artificials i acabats de marbres fins, cogitava que era una sort per a l’animalet no estar al corrent de les preocupacions mundanes, dels girs de guió d’aquesta vida nostra, sempre pendents de tot allò que va més enllà de la pura fisiologia…

Cuqui, en la seua bombolla artificial, des d’on no veu altra realitat que no siga la seua, dins la qual segurament no sabrà mai el que és passar cap necessitat, només haurà de preocupar-se per menjar, dormir i eixir pels voltants un parell de vegades al dia, segurament amb l’assistenta, i especialment estar a disposició de l’ama quan vulga que li faça gràcia, i aguantar-li un to i una veu dels quals probablement està més fart que Galapet. Però resistirà. I farà bé. Ben mirat és trist, sí, però és un paper que, amb tota seguretat, ja voldrien jugar altres congèneres seus, especialment els que recorren carrers dia i nit, els que busquen entre bosses d’escombraries qualsevol bocí de menjar mig podrit que tirar-se dins del pap, els que esperen torn per ser sacrificats perquè són lletjos, perquè no els vol ningú, perquè els nens se n’han cansat, o els que en altres països -per sort per a ell són a l’altra banda del món- formen part del menú del dia. Sí, Cuqui té sort, però tampoc no en té cap culpa. Veu passar els dies i viu a un carrer amb número, de cases elegants, probablement a un dels dos edificis enormes i imponents de dalt del turó, com un rei… i no a Vistalegre. Sí, Cuqui pot seguir dormint tranquil, entre els cotons d’una vida amable, plàcida, sense ensurts, però per contra no sap -i potser no ho arribarà a saber mai- què és la llibertat.

Observar, reflexionar… escriure.

Salut i País!