El triomf d’uns valors, el triomf d’un model…

Molt s’ha escrit aquests dies sobre la marxa de Pep Guardiola del Futbol Club Barcelona quan acabarà aquesta temporada, una temporada en la qual –convé no oblidar-ho, perquè ara sembla que haja estat un fracàs per no guanyar lliga i Champions– s’han conquerit tres títols i encara se’n pot assolir un altre, que sumarien un total de quatre de sis possibles. Si girem la vista enrere i veiem el panorama de no fa tant, els socis i aficionats del Futbol Club Barcelona ens hem de sentir orgullosos, no només de la feina feta, sinó essencialment de com s’ha fet i de quin és el llegat, més enllà dels títols, que ens deixa “l’era Guardiola”.

Llençant el meu cos a terra, he de fer una confessió: personalment, no donava un duro per ell –i molts altres tampoc, però després mai ho han reconegut perquè ja era cavall guanyador– l’estiu de 2008; pensava que era una solució arriscada i improvisada, i que tenia moltes probabilitats de fracassar. El temps, que ho sol posar tot al seu lloc, m’ha demostrat amb fets com n’estava, d’equivocat. I no ho dic pels títols, sinó per una cosa que és molt més important que això, encara que en una societat materialista com la nostra només donem importància al triomf físic i monetari. Parle del triomf moral, del triomf permanent d’uns valors.

I és que a l’esport, com a la vida, no tot és guanyar ni es pot fer sempre. Fer-ho és fantàstic, i no només això, sinó que és l’objectiu principal de tot esportista d’elit; amb títols, individuals o col·lectius, es culminen els esforços esmerçats durant un període concret –una temporada– i són el premi final a un treball que comença molt abans d’eixir al camp. Però més enllà d’allò aconseguit en copes per Guardiola, els motius de l’èxit dels seus, que han enlluernat el món sencer, els hem de buscar en la recuperació d’uns valors universals, que no són exclusius del barcelonisme, però s’han fet visibles ací més que a cap altre lloc els darrers temps.

L’esport actual –reflex de la societat– està mancat d’aquests valors, i difon el missatge de la immediatesa i de la drecera; s’ha oblidat que sense ser educat amb tothom, sense respectar sempre el rival, sense mantenir les formes en la victòria –però sobretot en la derrota– no hi ha èxit possible, que sense la crucial cultura de l’esforç –anit, a TV3, un magnífic documental en parlava–, sense el sacrifici permanent i la lluita valenta no hi ha res a fer. No hi ha cap necessitat de posar el dit a l’ull de ningú per aconseguir el que vols. El camí el marca, sempre, la feina ben feta.

Els nostres joves necessiten models positius, i per damunt d’uns colors i d’un escut, el gran triomf de Guardiola ha estat posar aquests valors en primera línia del debat futbolístic. I del social. Malgrat els atacs constants des de la “caverna mediàtica” i els intents diversos de desprestigi. Combinat amb tot això, el de Santpedor ha sabut crear –tot millorant, i molt, el model de Cruyff– un estil de joc en el qual la confiança en el talent i les possibilitats de la gent de casa han estat crucials per assolir l’excel·lència. La cantera enfront de la cartera, la humilitat enfront de la supèrbia, un projecte nítid enfront de la improvisació capriciosa.

Aquest corpus de mèrits, i no –només– de títols, és el principal llegat que ens deixa Guardiola, i fora de col·locar-lo en un museu, a una vitrina, l’hem de continuar passejant pel món, com a mostra d’aquesta feina ben feta de què parlava abans i de la fidelitat, no ja només a uns colors, sinó a una filosofia que és la responsable d’un canvi de mentalitat, d’una nova manera d’entendre-ho tot plegat i que, sobretot, ha canviat el tarannà pessimista de l’aficionat que es conformava amb poc perquè no estava acostumat a més, perquè les urgències de sempre feien inassolible qualsevol objectiu, perquè no hi havia els clars referents que ara ja són patrimoni de tots.

El més clar exemple d’aquest canvi de mentalitat el vam poder viure al Camp Nou –vaig seguir el partit des de París, però fins i tot els mitjans francesos se’n van fer ressò– dimarts passat, després que el Chelsea ens eliminara: el camp, dempeus, bramant fins quedar-se ronc, ovacionant uns jugadors i un Guardiola abatuts pel resultat; un públic orgullós dels seus, conscient, per fi, que una derrota no entelava gens la trajectòria duta a terme per aquest meravellós grup humà. Qui no sap perdre, no es mereix guanyar. I nosaltres, vaig pensar, en sabem. De guanyar. I de perdre. Aleshores, vaig ser-ne conscient de com havia canviat Guardiola el club.

L’honradesa extrema, ser conseqüent sempre i tenir les idees ben clares, però especialment el convenciment que podia aportar poc ja i que no és bo que la gent es perpetue en els càrrecs –alguns polítics podrien prendre exemple, ara que pense– han fet que el tècnic s’haja decidit a acabar la seua etapa precisament ara, deixant el testimoni al seu fidel segon. “M’he buidat i necessito omplir-me”, deia, i només cal veure el desgast físic i psicològic que li han suposat aquests quatre anys al capdavant de, potser, el millor equip de la història, que a partir d’ara és deutor i ho serà sempre de la seua manera de fer, de la seua empremta, dels valors que ha sabut inculcar als seus i transmetre, alhora, a tothom.

Acabaré aquest modest homenatge a Guardiola fent referència a una de les millors frases de motivació que he sentit mai. És, com no, seua, i si no estic equivocat, la va dir als seus jugadors instants abans de saltar a la gespa de l’Estadi Olímpic de Roma, seu de la final de la Champions de 2009 que va guanyar l’equip enfront d’un gran Manchester United: “Si perdeu, continuareu sent els millors; si guanyeu, sereu eterns”. Tu, Pep, el que has fet en el club, pel club, i pel futbol, el teu llegat, sí que seran eterns. El meu agraïment i el de tota una afició per tot i per més, i moltíssima sort en tot allò que faces. Te la mereixes com pocs…

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 1 de maig de 2012