Periodisme… i servei públic

Dijous passat vaig tenir el gust de visitar amb un grup d’alumnes de secundària –i una molt bona companya de l’Institut on treballe– la redacció del diari ARA i una excepcional exposició de fotoperiodisme al CCCB. La sortida, pensada específicament per a uns estudiants determinats –els que fan amb mi, a 4t d’ESO, l’optativa de periodisme– va servir no només perquè veieren com es treballa a un mitjà de comunicació i com funciona per dins, sinó també per obrir-los els ulls sobre la realitat d’un ofici en què alguns d’ells han mostrat interès futur, una professió –cal no obviar-ho– que també té al seu davant reptes importants.

La visita per l’ARA, guiada per Gemma Garcia –des d’aquí el nostre agraïment, ens va atendre més que bé– va servir perquè els alumnes se n’adonaren de la complexitat del tractament d’una notícia des que s’origina fins que arriba al públic, tot adequant-se als diversos formats –paper, digital, vídeo– en què pot servir-se i que, per cert, mitjans com l’ARA treballen de manera conjunta i complementària. Els alumnes comprovaren sobre el terreny aquesta diversificació de propostes que fa tan atractiu aquest projecte per al públic en català, cada vegada més exigent, així com la importància del treball en equip per obtenir resultats positius.

Posteriorment, l’exposició del CCCB ens va obrir una perspectiva diferent: la del professional que, de manera individual –en aquest cas un fotògraf, part essencial també del periodisme– busca i aconsegueix la imatge que completarà, que vestirà, que resumirà la notícia –esdevenint sovint “notícia” ella mateixa– assumint en moltes ocasions un perill inherent que el converteix, quan la pren –jugant-se la vida en moltes ocasions– en poc menys que en un heroi. Era l’exposició “Visa pour l’image, més fotoperiodisme”, amb imatges bellíssimes, crues i impactants, que transmeten tant i que esdevenen petites –o grans– obres d’art.

Els temps incerts que vivim, a nivell econòmic i per tant laboral, no deixen evidentment al marge la professió periodística; aquests alumnes nostres, que són a l’edat en què comencen a explorar el camí que seguiran els propers anys, comprovaren aquell dia que el món del periodisme està, també, sotmès a canvis, perquè la pròpia societat es mou i varia. Dijous mateix van sentir, d’un professional, el perfil que comença a buscar-se, que ja no és el de ser bo en una única cosa, sinó el de saber-ne –ben sabudes, és clar– unes quantes; és allò de no posar els ous a la mateixa cistella, però traslladat al sector intel·lectual i ergo laboral. Només qui estiga adaptat a aquest món canviant sobreviurà, i no és, per a res, una exageració gratuïta.

Els periodistes del demà, per tant, hauran de buscar l’excel·lència i una bona preparació, sí, però sobretot han de saber que més enllà d’una feina –que és tan vocacional com pot ser la de docent o la de metge– tindran una responsabilitat amb la societat de la qual formen part, un deure de servei públic –al marge del mitjà per al qual treballen– amb els seus conciutadans, que no es pot trair ni pervertir. El periodisme és avui dia, i encara ho serà més en el futur, més útil i més necessari que mai en una societat atemorida i tocada per la crisi i que no se n’adona suficientment que alguns –els de sempre, com sempre– fan de nosaltres el que volen. En tot cas, cal denunciar-ho i cal que no s’ofegue mai aquesta veu, pel bé de tots.

El periodisme, el de veritat, no el venut a interessos oligàrquics, ni tampoc el manipulat pels governs de torn –l’exemple de canal nou, a València, és una vergonya tan gran que clama al cel– ha de ser avui, i tant de bo ho siga demà, un dic de contenció contra abusos de tota mena –que, torne a repetir, cal denunciar amb veu alta i clara–, un garant més de l’estat de dret, tan predicat però tan mal aplicat, fins i tot als estats que es vanten de tindre’n un. Dijous precisament –casualitats de la vida– era el Dia Mundial de la llibertat de premsa i s’ha celebrat a tot el món amb tot el contrari: amb una evident falta de llibertat i de mitjans per desenvolupar lliurement aquest dret: el d’informar amb normalitat el ciutadà del que passa al seu voltant.

No és fàcil, exercir el periodisme comme il faut; a molts països són segrestats, quan no assassinats a sang freda, pel simple fet de no plegar-se a certs interessos, de furgar on no “deuen”, de molestar el cacic de torn, de voler en summa que se sàpiga la veritat. I això no els fa desistir, tot el contrari: renoven diàriament el seu compromís amb la ciutadania fent preguntes punyents a una roda de premsa que no en vol admetre, buscant les raons de perquè passen les coses, no donant-se per satisfets amb contar allò que els diuen, posant-se a primera línia d’un conflicte bèl·lic per a narrar-ho a tot el món; això, amics, és digne d’elogi. I no veiem, o no volem veure-la, sovint, la importància que això té per a la llibertat i per a la democràcia.

Cal fomentar el periodisme més valent, l’arriscat, el que no se sotmet als dictats d’allò estrictament formal sinó aquell que va al fons de les qüestions caiga qui caiga. Sí, ja ho sé. Algú pot dir que tinc un plantejament romàntic de la professió i que a la vida real les coses són ben diferents, que amb la dignitat –només– no es menja i que les coses no són mai blanques o negres i que hi ha matisos. No us dic que no ho siga, en part, i de fet tots coneixem “professionals” que han perdut la il·lusió o el respecte pel seu treball, que menteixen descaradament sabent que la realitat és una altra, o que –al meu poble s’ha donat un cas als últims temps, molt curiós– s’han venut per una subvenció i un càrrec. Això ja no és periodisme, això és ja una altra cosa…

L’excel·lent professional que és Joaquim Maria Puyal –el “mestre”, com el coneixen al gremi– feia fa poc autocrítica –un exercici molt recomanable i sempre honest– i aprofitava per alertar sobre aspectes que convé tindre presents. Reproduiré, per acabar, la fi de la seua reflexió: “sovint, estem més amoïnats per seguir la inèrcia i l’automatisme d’omplir espais i espais que per l’atreviment, l’esforç i l’audàcia de fer feina d’investigació. Si fem això, si treballem, indaguem i arribem a destapar exclusives de debò, ja només ens caldrà el coratge d’explicar-ne els resultats. Coratge i treball per no perdre el nord del periodisme, que és servir les persones”. Cal que els futurs periodistes no perden de vista, sobretot, les paraules finals…

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 8 de maig de 2012