Una cala, un poeta, un instant…

Tinc la sort de viure –de setembre a juny– a tocar del mar. I quan dic a tocar, és a uns escassos trenta metres, si fa no fa, de l’aigua, al mateix passeig marítim de Calafell. És un poble preciós i un bon lloc per a raure, al qual m’he acostumat, com ell –supose– s’haurà acostumat a mi. Des del meu balcó, abocat al passeig marítim, es veu la platja, doncs, i amb ella la sorra ben cuidada i encara no colonitzada del tot, tret d’uns caps de setmana que van anunciant ja l’estiu a grans veus. Des d’allà, a més, ataülle, a la dreta, unes barques varades, i més a la dreta encara, llunyanes, a través d’unes exuberants palmeres, les muntanyes per on es pon el sol…

Alguna ocasió m’he imaginat –jo, que només ho he fet un parell de vegades a la vida, i sempre tutelat– dalt d’un d’aquests vaixells; seria un petit veler –no caldria més–, com un dels que veig reposant sobre la sorra, lliurant-se temporalment de la humitat, desafiant el temps. I em faria a la mar, sense pensar-m’ho massa, sense equipatge, sense pressa. Abans de perdre terra de vista tindria el desig de mirar enrere, però no ho faria, ni per copsar una perspectiva que m’és, d’habitud, negada. M’arribaria, després, fins a… fins a Menorca. Sí, per què no? A un illa que, potser, amaga un lloc, una veu, un instant, que em podrien omplir la jornada…

La travessia se’m faria lleugera i plàcida, posats a figurar-me-la, amb el vent acaronant-me les galtes i impregnant-me tot el cos del salobre mediterrani, tan enganxós i tan nostre. Les gavines, amb la cridòria que els és tan característica, em donarien la benvinguda a l’illa i els ho agrairia amb un somriure i una mirada. Aniria acostant-me, cabotejant la costa com els antics, cap al punt convingut, on no hi he estat mai, que mai he vist en directe, però que reconeixeria al punt: la cala de Binisafúller. L’observaria des d’una certa distància, sense baixar a terra, però suficientment a prop com per, des del vaixell, sentir parlar en la meua llengua, en paraules dites a la manera pròpia, sorgides d’unes casetes emblanquinades.

Aleshores, en escoltar aquesta veu anònima i potser irreal, em vindrien al cap uns versos d’un poeta indígena que, tot i ser menorquí, veig –coses que passen– amb certa freqüència; té nom bíblic, cognom –gairebé– d’accident geogràfic i és gran con un Sant Pau. Malgrat aquestes tres coses, és bon jan. Tan bo com enorme, per fora i per dins. El poema comença: “Ni la bellesa brutal dels illots d’en Marçal…” i té, tot ell, la grandesa de la senzillesa, la gràcia del retrat nítid d’un instant fugisser, convenientment registrat en bits, embolcallant un paratge personal, per a què algú ensopegue amb ell i en puga parlar, avui.

Aquesta imatge, aquest conjunt de sensacions, aparentment insignificants, són o han estat, als ulls de l’artista, potser més importants –bastant més– que qualsevol tema dels que es tracten cada setmana. Ningú, però, no sol reparar, en una cala, en un poeta, en un instant… D’aquestes petites coses, tan grans en realitat, no se n’ocupen els articulistes i els periòdics tampoc no en parlen mai, no solen protagonitzar columnes escrites per plomes de gran anomenada, plomes que avui, quinze de maig, analitzaran i trillaran, per exemple, l’aniversari d’una revolta urbana, el relleu a l’Elisi o el desgovern grec… Però acabem el viatge, primer.

Finida la visita, desfaria el camí, tornant sobre les onades sempre suaus del nostre mar, deixant enrere una illa a la qual, ara més que abans, no puc deixar d’acudir; una illa on em perdria, per descobrir-la als meus encuriosits i sempre àvids ulls… Els tanque, ja que en parle. Els torne a obrir, a l’instant, i em descobrisc al meu balcó, del qual ni tan sols m’he mogut. Última ullada al blau, a l’horitzó, on deu estar l’illa. Me n’entre dins de casa, però deixe oberta la porta… Moltes vegades ens perdem en els grans temes, en la més rabiosa actualitat, i ens oblidem que en aquelles petites coses –una cala, un poeta, un instant– que sovint passem per alt, s’amaga l’essència del millor que té la vida… Veritat, company de batalles?

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 15 de maig de 2012