Ens sobren els motius…

Davant la convocatòria per a demà d’una jornada d’aturada a l’ensenyament públic, m’agradaria centrar aquest escrit –avançat un dia al que és habitual– en l’esdeveniment, perquè en la meua opinió “ens sobren els motius” –com diu la cançó d’en Sabina– per fer-la. Amb aquest article no pretenc justificar la meua decisió d’anar a la vaga, emparada per la llei, ni tan sols desitge convèncer algú d’última hora –tots hauríem de ser prou majorets per saber què hem de fer– sinó el desig de compartir unes reflexions amb vosaltres sobre l’estat en què es troba l’ensenyament, cap a on ens volen portar i com es notaran les retallades diverses en el nostre àmbit laboral, a partir de setembre.

No voldria centrar-me en casos personals –deixaré de banda, per tant, que moltíssims professors entre ells jo mateix, potser no puguem treballar el curs vinent– sinó en la col·lectivitat dels professionals que ens dediquem a aquest vocacional ofici, però també en els alumnes i les seues famílies, que es veuran afectats de manera important pel plans del ministre Wert i secundats pels consellers de torn. Tots ho tindrem molt més difícil a partir de setembre, uns perquè a les retallades de sous s’uniran pitjors condicions per fer la nostra feina –si en tenim–, altres perquè no podran tenir, per massificació d’aules, l’atenció de sempre.

Fem un repasset a les idees de l’indigent intel·lectual que tenim per ministre. 1) Les aules d’ESO passaran a tenir una ràtio –tots sabem que en poden ser encara més– de 35 alumnes, i les de batxillerat, 40. 2) No es cobriran les baixes per malaltia dels professors fins a partir dels quinze dies d’haver-les agafat. 3) Els centres comptaran amb menys recursos per funcionar, menys ajudes per menjador, menys programes d’atenció a la diversitat. En resum: milers de professors al carrer, sardines en llanda i no alumnes, amb colzades per poder seure, i sense recursos per ser atesos com toca. Més fracàs escolar. El cínic del ministre diu, però, que això “no afectarà la qualitat de l’ensenyament”. Qui s’ho crega és tan imbècil com ho és ell, en la meua opinió.

Amb aquestes dades, personalment, en tinc prou per fer vaga. Però és que, a més, en el transfons hi veig tota una intenció, calculada amb premeditació, executada amb precisió, de carregar-se el sistema públic i universal d’ensenyament. Molesta a uns quants, i curiosament aquests “quants” són els que mouen els fils de tot. Volen una societat més inculta, més manipulable, més amorfa, en què “sobra” gent. És molt més gros del que sembla, si bé ho mirem. Si a això afegim que retallar és qüestió de triar –com qualsevol decisió política– i que hi ha sectors intocables –l’església, l’exèrcit, els mateixos polítics, la banca, les rendes altes– que es podien estrènyer el cinturó i no ho fan, el resultat sembla clar: la paguem els idiotes de sempre.

Som els mateixos idiotes que ara estem pagant el beure sense haver anat de festa mentre els espavilats de torn, els que causaven la crisi –els mateixos que ara enfonsen bancs i se’n van a casa amb pensions milionàries, i no passa res– no assumeixen cap responsabilitat i encara donen lliçons a tothom. Som idiotes perquè no estem veient tampoc que la crisi està servint de coartada als poders fàctics per anul·lar-nos com a poble i per desballestar sistemàticament l’estat del benestar. Som idiotes perquè consentim tot això i, damunt, no fem valdre la força que tenim per intentar revertir aquest estat de coses. Per això, i per més coses demà jo aniré a la vaga. Em descomptaran del sou, però serà perquè vull, no perquè m’obliguen.

Des del meu centre, els companys que farem vaga ho vam estar parlant i tenim decidit elevar una proposta al Departament d’Ensenyament per a què els diners que ens descompten de la jornada de protesta vagen destinats a despesa i inversions al nostre propi institut. Pensem que és una proposta lògica i conseqüent amb la nostra lluita a favor del sistema públic educatiu i de com entenem el conjunt de l’ensenyament. Molt ens temem, però, que el suggeriment no tindrà una concreció real –de fet, potser ni ens contestaran– però pensem que és allò correcte i una manera de fer-los veure que no protestem, només, per la rebaixa de sou, sinó que ens preocupa quelcom més: la pervivència d’un model que ha donat tan bons resultats, que ha educat vàries generacions de ciutadans en valors positius, i que no podem deixar morir impunement.

La lletra de la cançó de Sabina a què al·ludia al principi fa: “No acuses a mi corazón / tan maltrecho y tan ajado / que està cerrado por derribo”. L’ensenyament públic està, en aquests moments, com el cor del cantant: a punt de tancar per enderroc. Ens sobren els motius avui per fer vaga demà. Per això molts companys arreu del país en farem. Pel futur de l’ensenyament. Pel futur de les generacions actuals i venidores, que es mereixen una educació pública i de qualitat… Ens arrabassaran diners, sí, però no ens podran manllevar la dignitat ni les ganes de dedicar els millors anys de la nostra vida a la nostra estimadíssima professió…

La dignitat no té preu, la passivitat té un cost. Jutgeu, amics lectors, si ens el podem permetre.

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 21 de maig de 2012