Política i esport…

Una de les imatges més significatives de la final de copa de divendres passat, l’últim trofeu de l’era Guardiola, va ser l’exhibició per part de l’etern capità del Barça, Carles Puyol, de les banderes catalana i basca –imatge que va ser portada de l’ARA de dissabte, per cert– mentre donava la volta d’honor al Calderón. Va ser un gest que donà a entendre més d’una cosa, principalment la germanor entre dues aficions que havien mostrat un comportament madur i democràtic durant el matx, però també la demostració davant de la part intolerant d’Espanya que la diversitat és sana, que hi ha més maneres de fer i de sentir que l’oficial.

La instantània, com el fet de xiular l’himne, ha molestat alguns. I és comprensible. Molesta tots aquells que voldrien que no existira la discrepància i la diferència. Molesta els que voldrien que les particularitats històriques, culturals i socials que coexisteixen a l’Estat –no sempre en igualtat de condicions– no es tragueren a passejar amb llibertat quan al poble sobirà li ve de gust. Molesta els que s’aprofiten, ara, de majories absolutes per centrifugar competències, com molesta que a la final hagen arribat dues aficions de dos països amb personalitat pròpia que van decidir fer constar el seu malestar davant el representant de la corona, una institució que s’ha desprestigiat tota soleta sense necessitat d’ajuda externa. Per cert, la cançoneta de l’elefant, sublim!

A aquest fil, molt s’ha parlat –i no li donaré més importància ací de la que es mereix– de les paraules de la impresentable de la presidenta de la Comunitat de Madrid, últimament molt interessada en guanyar punts davant del sector més ranci del seu partit, però més interessada encara en córrer oportunament grosses cortines perquè no se li vegen les vergonyes econòmiques ni les factures de sota la catifa. El que sí que posa de manifest tot plegat és que certs tics del passat franquista no han desaparegut del tot de la classe dirigent centralista –per sort, no tots els madrilenys, poble acollidor com pocs, són igual– i que l’expressió “no s’han de barrejar política i esport” s’aplica a rotgles, segons convé.

Nosaltres, els altres, no podem barrejar la política amb l’esport. Ells, els de sempre, sí. Per això, per exemple, –deixeu-me ser irònic– el nom de la competició no porta el nom del cap d’estat, màxim representant polític seu –tot i que no triat democràticament pel poble– i sí el nom mateix de l’estat com passa a la majoria de països, veritat? Per això els polítics de torn –d’un signe i d’un altre– no perden el cul, amb perdó per l’expressió, per fer-los el “rendez-vous” als jugadors quan obtenen un títol i posar-se samarretes –que els senten com un tir, per cert– per a la foto de rigor, veritat?; per això, quan “la roja” guanya –últimament està que se n’ix– no s’han vist explosions incontrolades d’espanyolisme beneït per les instàncies polítiques de torn, i després els “herois” són rebuts pel president i pel Papa, si cal, no?

Seguim amb la ironia. Per això a la llotja del Bernabéu no s’ha barrejat mai futbol i política –que li ho diguen a Florentino Pérez i al seu amic Aznar, el cabdill de Les Açores, l’amo del bigot més espatarrant de l’hemisferi occidental– o per això, tampoc, certs jutges –que tots sabem que no responen mai a criteris polítics en les seues decisions– van autoritzar contra l’opinió de molts, una manifestació dels pitjors elements ultradretans a escassos carrers de l’escenari de l’esdeveniment… Aquella mostra d’intolerància i de totalitarisme aprofitant la final, clar, no és barrejar política i futbol. Ells passegen impunement la bandera amb el pollastre pel carrer i no passa res; els que portaven estelades o xiulets eren escorcollats, burxats, vexats i tractats com a vulgars delinqüents…

El sempre lúcid Joan Fuster deia “Que ningú s’equivoque: dir bon dia és fer política”. Dir “Gora Athletic” o “Visca el Barça”, també ho és. Però també ho és “Todos con la roja”, i en cap dels tres casos el crit ha d’anar, necessàriament, contra ningú. “La guerra és la continuació de la política amb altres mitjans” deia Clausewitz; vulguem o no, ens agrade més o menys, l’esport també és, en certa manera, la continuació de la política per altres mitjans, en aquest cas molt més incruents i amb resultats molt més satisfactoris i plaents. Un equip representa –també– un territori, una història, una manera de ser, i els seus seguidors gaudeixen principalment del joc proposat pels seus, però també s’identifiquen amb el que hi ha darrere, que sovint va més enllà del simple fet de fer rodar una piloteta. Ells sí i els altres no, veritat? O tots moros, o tots cristians!

Banderes al vent, doncs, contra la ignorància, contra la intolerància i contra el fanatisme dels excloents, que en aquest cas són més els separadors –Espe la de la catifa, els de la rojigualda del pollastre, certs mitjans més que conservadors– que els separatistes…

Fins la setmana vinent, xiquets!

 Calafell, 28 de maig de 2012