Manies pròpies i coses que no suporte…

Digueu-me maniàtic, quimèric o quimerós, però hi ha moltes coses que faig sense adonar-me’n, sovint, i que entrarien dintre d’aquesta categoria. De manies en tenim tots, en uns són més visibles i en d’altres menys, però tampoc arribe a l’extrem del gran Woody Allen, que deia: “Tinc moltes manies; no menge mai res que comence per efa, com per exemple pollastre”, o del Melvin Udall interpretat per un genial Jack Nicholson a As good as it gets, que aconseguia treure de polleguera tothom. Siga com siga, si haguera de fer la llista –reduïda, la completa no hi cabria– d’aquelles que podria considerar manies, us sorprendríeu.

Diuen, no debades, que les manies no les curen els metges. I tenen raó! Ells no tenen res a fer contra algú que obliga, pràcticament, a anar a la seua dreta a qui va al seu costat pel carrer; o contra aquell que no suporta veure, sobre la taula on menja, unes innòcues miquetes de pa, i per tant procedeix a espolsar-les constantment; o contra aquell que ordena simètricament i en perfecta alineació llibres, objectes o estris diversos, o contra aquell que porta fins les últimes conseqüències allò de “un lloc per a cada cosa”, i ho troba tot a la primera malgrat un aparent –i a vegades no tant– caos. Doncs tots aquests són un de sol: jo.

No em pregunteu des de quan faig tot això, a qui vaig veure fent-ho o qui m’ho va inculcar. Hi ha qui diu que és genètic, d’altres que és l’ambient, quan no fruit de pernicioses lectures –Diari d’un jove maniàtic, posem per cas– a edat escolar. M’és igual, la veritat, perquè crec que tampoc no és tan greu i, certament, hi ha coses molt pitjors, com deure diners a hisenda –si no ets un club de futbol, clar– o tindre’n a Bankia. Bé, deixem estar això últim… Les persones maniàtiques, inofensivament maniàtiques, aportem un punt d’exotisme al món. El problema ve quan aquestes manies fan difícil –no crec que siga el cas– la vida dels que t’envolten…

Paral·lelament, i supose que tindrà alguna relació amb aquest caràcter maniàtic que tinc, hi ha coses del meu voltant que no suporte de cap de les maneres; es produeix, en mi, un efecte curiós: a mesura que vaig entrant en edat, em faig més pacient per a algunes i més impacient per a d’altres. Què ho farà, això? Us en comentaré avui un parell, que patisc sovint i que fan posar en dubte la meua habitual estima pel gènere humà. Una, és un atemptat contra la llibertat, l’altra un atemptat contra la intel·ligència. Començaré per la primera, la mania –veieu, ja hi tornem– que li que tenen alguns a un simpàtic invent: els auriculars.

Sentir la música dels demés quan vas pel carrer o dalt del tren, quan no tens cap obligació de fer-ho, és mortal. A més d’una falta de respecte evident i d’una agressió acústica –potser denunciable– el fet sol palesar, també, un mal gust evident perquè les melodies aquestes solen ser peces de reaggeton, amb la qual cosa l’atemptat  és doble. Si vas pel carrer, encara com gires un cantó i te n’oblides, però si vas dalt del tren i l’individu –si va en colla, aleshores és pitjor encara– et puja a Vilanova i l’has d’aguantar fins Calafell.. Buf! Aleshores desitges que se li acabe la bateria o que li entre un mal de ventre, segons l’estat d’ànim.

La segona –ho deixarem ací, perquè en tinc moltes– és pitjor per a mi, perquè diàriament m’hi enfronte: no puc amb les persones que pensen que les normes ortogràfiques són per saltar-se-les amb total impunitat. I em remet a invents com el facebook, i no –només– als alumnes, que de tot n’hi ha, per exemplificar-ho. Es veu cada cosa, allà, siga la llengua que s’empre –o es destrosse– que fa posar erts els pèls de tot el cos. El pitjor no és equivocar-te puntualment –a tots ens passa, ningú no és perfecte– sinó que t’importe un pebre fer-ho. Com Fuster, he arribat a la conclusió que només hi ha un pecat mortal: les faltes d’ortografia!

Entre les manies que tinc i tot allò que no suporte, doncs, vaig ben servit. Per això, s’equivoca de mig a mig la raça humana quan pensa que és capaç de dominar el món mentre petits tics, grans manies, allò que no suporta són, si bé ho pensem, els seus, els nostres verdaders dominadors. Deia Ortega “jo sóc jo i la meua circumstància”; encara diria més: “jo sóc jo i les meues quimeres”. Ale, a gust que m’he quedat!

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 5 de juny de 2012