Qüestió de noms…

Com a filòleg, sempre m’han interessat les diferents maneres que tenim els humans d’expressar-nos, més enllà de la llengua que emprem –que no és precisament aquesta que trau a la foto el personatge– en un moment determinat. Dins d’això, el fet de triar una paraula i no una altra indica molt més que no ens pensem, i posa sobre el tapet allò més profund –o no tant– del nostre subconscient, o senzillament mostra a tothom el peu del qual coixegem. Aquesta setmana ho hem tornat a veure, segons en qui ho deia, amb l’ús a rotgles dels conceptes “rescat”, “intervenció” o “préstec favorable” en referència a les darreres imposicions econòmiques que ens afecten a tots…

Una ideologia –siga quina siga–, la política, la diplomàcia… el periodisme, se’n serveixen fonamentalment del llenguatge i dels seus recursos –l’ús d’eufemismes, per exemple– en el desenvolupament de la seua activitat, sovint d’una manera mesquina –només cal veure, per exemple, un polític sense escrúpols en campanya electoral, o la portada de La Razón de diumenge passat–, i tot passa per legítim, excepte quan s’ataca la integritat intel·lectual del votant o del lector potencial –i aquest se n’adona, clar– i en conseqüència el subjecte pensa –sí, que això encara no ho han prohibit–, reacciona, i els pot posar en un compromís que no s’esperen.. Però tornem a l’actualitat. I a les paraules.

En tot aquest procés dels diners que vindran a l’Estat com el “manà” per “recapitalitzar” la banca –pobra, que malament ho està passant, no hi ha dret–, Rajoy ha tingut un comportament, diguem-ne curiós: per a molts ha mostrat una covardia palesa per no donar la cara, mentre que per a altres –els seus, evidentment, però no tots– ha fet ús d’una eficaç prudència; el fet d’anar-se’n al futbol en plena crisi, per a la majoria és mostra de la seua llunyania de la realitat, mentre que per a uns pocs –els seus, de nou, i gran part dels que vibren amb “la roja”– és un símptoma de “normalitat”. Evitaré dir el que en pense, ja em coneixeu.

Vist això, ens estranya que per a la delirant La Razón de diumenge “España despeja la intervención” mentre que El País titulava “Rescate a España” ? L’ARA –sempre encertat, sempre punyent– deia: “Espanya es rendeix, Rajoy s’amaga”. Ens estranya, doncs, que la constatació d’un fracàs puga tindre un tractament tan esbiaixat? No vull ni imaginar-me els titulars de la premsa “conservadora” –per usar una terminologia benvolent– si l’anterior president del govern encara fóra a la Moncloa… Per cert, set mesos ha tardat el gallec en superar la incompetència del de Lleó: com piulava el mateix diumenge al meu twitter, “Darwin s’equivocava, l’espècie (política) no millora”.

La realitat és la que és, i sol ser tossuda. I és que, li diguem com li diguem, tenim un govern superat pels esdeveniments –com ho era, també, l’anterior–, que no sap per on pegar, que no té ni idea del que passa més enllà dels seus nassos, que nega la realitat, que està obsedit en retallar i retallar per evitar que s’emprenye qui mana: la reina del mambo teutònica i els seus amics els mercats i els poders fàctics internacionals. Tenim un govern que s’amaga darrere de quatre símbols –ara, la selecció espanyola, demà ja veurem què ressusciten per a tenir-nos ben entretinguts– mentre uns altres fan i desfan a plaer…

Sí, ens han rescatat. D’una manera diferent a Portugal, Irlanda o Grècia, però ens han rescatat, negar-ho és negar l’evidència. I lluny de ser un fet per traure pitera, hauria de ser motiu per demanar, ells disculpes, nosaltres les seues dimissions. El PP no ho farà, evidentment –ni unes ni altres–, ni per això ni per mentir descaradament al poble tant a la campanya com després, com hem comprovat a bastament. Les coses s’han de dir pel seu nom però això, clar, no es pot fer. Ni en política, ni en diplomàcia… ni en periodisme, pel que es veu. Estem intervinguts, però no passa res. El món s’ensorra, però mentre hi haja futbol, que és allò que realment importa…

Potser exagere, clar. Depèn de com ens ho mirem. I de com li diguem. Podem enviar aquells que ens semblen –president, ministres, certs diaris i companyia– a visitar una substància marronosa evacuada per l’organisme, o podem enviar-los, directament, a la merda. Qüestió de noms…

Fins la setmana vinent, xiquets!

Calafell, 12 de juny de 2012