Epíleg: comiat (provisional), carxofes i casinos

Arriba la fi de la temporada, i amb ella la tornada al poble des del meu “exili” particular, tot i que un molt bon company, aquell de l’article “una cala, un poeta, un instant”, publicat en aquest mateix mitjà, insisteix a dir-me –i mou molta raó– que no sóc ben bé un “exiliat”, que simplement canvie d’habitació, però no de casa. Divendres, doncs, baixaré cap a la meua Cullera natal per retornar al nord a fer niu –no sé si a Calafell o a un altre lloc, el destí és capriciós– com les aus, de nou al setembre; per aquest motiu, aquest blog i el seu culpable agafen vacances fins aleshores. El temps dirà si resistiré sense escriure tot aquest temps, però en tot cas us assegure que almenys durant juliol i potser agost us deixaré ben tranquils.

Acabaré cicle amb un tema sobre el qual no he opinat encara –tot i que en parlava, de passada, al primer article de la sèrie– perquè encara no s’ha resolt –tot apunta al setembre–, a l’espera de la decisió d’un multimilionari jueu –ep, no tinc res contra els jueus, com tampoc contra els bunyols sense carabassa… bé, contra els darrers sí– amb cara de patir d’estrenyiment que, com un Midas modern, vol transformar les típiques plantacions de carxofes en màquines escurabutxaques: sí, heu encertat: parlaré del megaprojecte que vol convertir el Delta del Llobregat en una sucursal casposa de Las Vegas.

Ja haureu vist per on vaig, veritat? L’adjectivació m’ha delatat. N’estic radicalment en contra per molts motius, del que pretén fer a Catalunya –o a Madrid, dependrà de qui es baixe més els pantalons– el magnat podrit de diners Sheldon Adelson, i no només –és importantíssima– per la qüestió del medi ambient i perquè suposaria la liquidació de l’única zona de conreus –amb les conegudíssimes carxofes del Prat com a bandera, que tenen denominació d’origen i són boníssimes– que hi ha a un litoral que no s’assembla gens al que era, per no parlar de l’amenaça real a les zones humides que hi ha als voltants i que constitueixen un ecosistema insubstituïble.

Fonamentalment, crec que el proposat no és el model del futur que necessita Catalunya, un model que per més que diguen els defensors de la cosa, us allunya, amics catalans, de Massachussets –tot utilitzant la comparativa del propi president Mas, malgrat el seu discurs–, i consagra un model que prima l’especulació i la depredació del territori, aspectes sobre els quals els valencians sabem una miqueta, per desgràcia. És que no n’hem après dels errors del passat, no hem comprovat prou que el desenvolupament urbanístic ràpid –més formigó, com si no n’hi haguera prou ja–, no és la solució sinó que aporta més problemes? L’ésser humà és així, entropessa una i altra vegada amb la mateixa pedra… i tan content, tu!

Al marge de tot això, també té collons –amb perdó per l’expressió, però ja que és l’últim dia m’ho permetreu– que un país haja d’estar a expenses, per a eixir del pou de la crisi, dels capricis d’un octogenari que fa bandera de l’enriquiment ràpid, d’una ètica poc recomanable i d’una visió rància del món. Tan necessitada està Catalunya –i el conjunt de les Espanyes, per extensió– d’un “salvapàtries” forani que, com un modern Mr. Marshall –en versió barata, tot i els seus diners– pretén dir-nos com i quan s’ha de fer què? Això deu ser l’Europa unida, la de l’euro: tot imatge –i no de les millors– que es fa fonedissa quan necessita desesperadament a qui realment pesa, al nou ric ianqui, per a què li traga les castanyes del foc.

Estem ben fotuts si el futur d’uns quants milions de persones depén d’un personatge així i d’una reactivació econòmica sustentada en la ludopatia i un catàleg ampli de vicis diversos. La situació econòmica –principal argument dels que es deleixen pel projecte, el govern català el primer– no hauria de ser excusa per desfer-se de patrimoni d’una manera tan lamentable. El govern, precisament, està venent-ho no només com a necessari per a combatre l’atur, sinó com a imprescindible, però a mi em sembla més el “pa per a avui i fam per a demà” que he denunciat sempre al meu País pel que feia a la construcció massiva i la tirania de la rajola, amb la connivència dels de sempre.

Deia Gandhi que la terra té allò suficient per satisfer les necessitats de tots, però no les ambicions d’uns quants… Catalans, no us vengueu el territori –ni especialment l’ànima– per un plat de llentilles, per favor. Ara, si ho feu, ja sabeu: no intenteu menjar-vos, encara que les veieu verdes, les fitxes del casino, no les confongueu amb les carxofes que, d’aprovar-se el projecte, passaran a ser un simple record d’un temps que ja no tornarà…

Besets i abraçades, i fins aviat. Bon estiu a tothom!!!

Calafell, 26 de juny de 2012