Tornant a la realitat…

Acabades les vacances, reprenem l’activitat –de fet, molts ja ho vam fer ahir, amb noves responsabilitats, nou lloc de residència, alguns companys diferents…–, encetem una nova temporada amb importants interrogants oberts davant nostre; la situació general és certament preocupant, tot i que afortunadament els meus motius de queixa són escassos: continuaré treballant –que no és poc– en el que m’agrada i on m’agrada, i a més, en el plànol personal, després d’aquest estiu no puc demanar més, així que em sent afortunat. No voldria, però, passar per alt la situació que travessen molts companys, moltes famílies –des d’ací els envie una forta abraçada– que estan passant-ho magre per la incompetència política constant i gradualment ascendent d’uns i d’altres.

Aquestes vacances m’han servit, com se sol dir, per carregar les piles, però també per adonar-me’n de com ens encabotem en donar per tancats capítols mentre el llibre de les nostres vides continua obert i ben obert… Podria dir, sense por a equivocar-me, que he tingut unes vacances ideals, aquelles en les quals, sigues on sigues i faces el que faces, no n’ets conscient –ni vols ser-ho tampoc– del dia que és, l’hora en què et trobes o fins i tot del que passa al món; si aconsegueixes això, aquesta abstracció  ideal –i en immillorable companyia– aleshores pots considerar que, lliure de tota lligadura horària, de tota obligació puntual, estàs realment i totalment de vacances. El meu paradís personal en té la culpa: aquest any hi he tornat, i m’hi he retrobat amb el meu passat… i amb el meu futur.

Però la rutina, que sol ofegar a molts, a mi em dóna forces, em manté viu. He dit en altres ocasions, i els que em coneixeu ho sabeu, que m’encanta la meua feina i, malgrat deixar constància que aquestes inoblidables vacances les haguera allargades com el xiclet, tot ha de tornar a començar de nou, la funció ha de continuar i nosaltres, pobres peons en un món dominat pels de sempre, hem de tornar a ocupar els nostres llocs –mentre ens deixen– per seguir emprenyant-los, a desgrat dels que ens voldrien aturats, callats i anul·lats. El curs comença de nou i cal seguir formant els esperits crítics del demà que han de construir –si els deixen– un món nou i més just, lliure de les incerteses que planen sobre una societat anorreada, passiva i conformada.

El panorama no és per tenir il·lusió pel futur, és cert, i cada vegada és més difícil –curiosament, malgrat la que cau– mobilitzar el personal per a la simple tasca de defensar els seus drets. Els governs de torn, especialment l’ultradretà i centrifugador govern pepero central, ens escanya cada vegada més, quan no amb més IRPF, amb més IVA, tot desballestant la sanitat, l’ensenyament públic i reduint les prestacions socials. Mon pare, molt gràficament, em deia l’altre dia al voltant de la situació econòmica del país: “Acabarem bons! Ja teníem l’aigua al coll i ara el fill de **** este de la barba –no calen més detalls, veritat?– mos estaca el cap baix l’aigua per a què mos acabem d’ofegar, amb tant d’impost i tant de tornar arrere en tot!”. Es pot dir més alt, però no més clar…

Amb el nou curs polític i social, a més, tenim uns quants temes que si més no ens tindran entretinguts i que faran córrer tinta –esperem que no sang– a dojo. En recordaré alguns: com queden els “rescats”, tant els autonòmics –València i Catalunya ja han demanat 4.500 i 5.000 milions respectivament– com els globals, on s’ubica finalment l’Eurovegas de la guitza –tant de bo se’l quede la Espe allà en Los Madriles…–, si retallen més encara i d’on –tremolant estic, capaços són de fer-nos pagar per anar a treballar– o quines conseqüències tindrà la manifestació independentista de l’onze de setembre –bona prova de foc per calibrar si la cosa és més seriosa del que pensen molts allà a la meseta; de moment alguns militars plens de medalles i buits de cervell ja van rotant agre–, i molts d’altres temes que de segur ens mantindran amb els ulls oberts, les orelles parades.. i la ploma a punt.

Passades les vacances, doncs, aquest humil escrivent torna –com l’actualitat, com la realitat– a la càrrega, puntual amb la seua cita cada dimarts a l’ARA, alternant articles sobre temes candents o sobre allò que em passe pel cap en cada moment, que de tot ha d’haver-hi: en la varietat està el gust! Agraït si em llegiu, i si no ho feu, segur que trobareu coses més interessants en què ocupar el temps. Sigueu feliços, xiquets! Si més no, intenteu-ho abans que això també ens ho retallen!

Besets i abraçades, i fins la setmana que ve!

Castelldefels, 4 de setembre de 2012